dilluns, 16 d’octubre de 2017

Un eix potent







Un eix potent és el que vertebra els anomenats "tres territoris" (que apleguen la comarca catalana de la Terra Alta, la comarca aragonesa del Matarranya i la comarca valenciana dels Ports de Morella; gent que viu i parla de manera semblant en unes terres diverses però també semblants). Indiquem només les viles, no les nombrosíssimes excursions que l'envolten...

L'eix seguiria el següent itinerari: Gandesa - Bot - Horta de Sant Joan - Arnes - Queretes - Vall-de-roures - Fondespatla - Pena-roja - Herbers - Morella - Cinctorres - Castellfort - Vilafranca (aquest darrer tram per la CV 126; el retorn de Vilafranca a Morella, per la CV 15 i la CV 12, agafant a la dreta el camí rural asfaltat de la Vega de Llivis fins a la N 232).

Ramals interessants d'aquest eix serien: des de Queretes: Calaceit. Des de Vall-de-roures: la Freixneda i Beseit. Des de Pena-roja: Mont-roig. Des d'Herbers: Herbeset - Castell de Cabres - el Boixar - Coratxà. Des de Morella: Forcall - la Todolella i Vallibona.





diumenge, 15 d’octubre de 2017

Una coalició excepcional




Tàpies 1981



Catalunya està vivint una situació política excepcional. Per tornar a una certa normalitat, faran falta iniciatives polítiques excepcionals.

La que jo imagino -o desitjo- seria la convocatòria d'unes eleccions al Parlament de Catalunya on els partits es presentessin sense fer coalicions i, si els resultats electorals ho permeten, fer una coalició de govern entre el PDeCAT, el PSC i Catalunya en Comú, en un pla d'equivalència, sigui quin sigui el resultat electoral de cada un d'ells.

Com a President de la Generalitat hi hauria d'haver una figura respectada per tothom. Penso en Miquel Roca i Junyent. En aquest sentit, el PDeCAT l'hauria d'incloure com a darrer nom de la seva candidatura i, si la coalició fos possible, fer correr els llocs i fer a Roca diputat i després President.

El nou govern de coalició podria recorrer a polítics, independents o no, que hagin mostrat la seva vàlua en els darrers 15 anys (no sembla un bon moment per a gaire experiments...).

Aquest govern, a més de governar Catalunya i impulsar algunes lleis clau pendents, com ara una Llei electoral catalana i la Llei d'organització territorial, hauria de ser l'interlocutor de l'Estat en el procés de reforma de la Constitució. Acabat aquest procés, es podrien convocar noves eleccions.

Ja sé que això no passarà, però és el que a mi m'agradaria que passés perquè em sembla el més útil de cara a reconstruir la política catalana des de la diversitat i la capacitat de cohesionar el país, tancant ferides, superant frustracions i refent ponts. Cal que les empreses catalanes tornin a portar les seves seus a Catalunya el més aviat possible. Crec que no seria convenient tenir en aquesta fase un president independentista o unionista.

Ja se sap, d'il·lusió també se'n viu...





dissabte, 14 d’octubre de 2017

Preguntes







“Un deixeble confús veia com moltes preguntes s'aplegaven a la seva ment. Un dia va decidir preguntar al seu mestre sobre la que més el turmentava:

- "Mestre, com sabré quan estic realment en el camí de l'alliberament interior?"

- "Sabràs que estàs en el camí de l'alliberament quan no et facis aquesta mena de preguntes" – va respondre el mestre.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 13 d’octubre de 2017

Ocàs




Hodgkin 2000



"L'ésser humà és una corda tibant entre la bèstia i l'ultrahumà -una corda sobre un abisme.

Un perillós passar a l'altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrere, un perillós tremolar i restar aturat.

La grandesa de l'humà rau en el fet de ser un pont i no pas una meta: allò que en l'humà es pot estimar és el fet de ser una transició i un ocàs.

Jo estimo aquells que no saben viure altrament que enfonsant-se en llur ocàs, perquè ells són els que passen a l'altra banda.

(...)

Jo estimo aquell que viu per conèixer i que vol conèixer perquè l'ultrahumà arribi a viure. I així vol el seu propi ocàs."



Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), pròleg de Zaratustra 4


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 12 d’octubre de 2017

La llibertat de les persones veritables








"Aquells a qui anomenem savis s'adeqüen a les seves condicions reals, això és tot: mengen segons la grandària dels seus ventres, es vesteixen d'acord amb la mida dels seus cossos. Com que es moderen a si mateixos, no hi ha lloc perquè pugui sorgir en les seves ments una actitud contaminada per la cobdícia.

Així doncs, per poder governar el món és essencial no estar massa implicat amb el món. Per poder gestionar la fama és essencial no fer res en excés per aconseguir-la. Quan s'assoleixen veritablement la condició real de la naturalesa i de la vida, la humanitat i la justícia arriben amb elles.

Si no hi ha res que posi un vel a l'esperit, i res que carregui a la ment, estàs del tot lúcid i totalment en harmonia, en pau i sense preocupacions. El poder i el benefici no poden temptar-te, el so i la forma no poden seduir-te; els creadors de discursos no poden anular-te, els acadèmics no poden commoure't, els guerrers no poden espantar-te. Aquesta és la llibertat de les persones veritables."


Del Wenzi 36



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 11 d’octubre de 2017

El llop



Els anys 1902-1903, Hermann Hesse (1877-1962) va escriure aquest conte, El llop.

L'any 1997 el varem traduir (no tenim constància que n'hi hagi una altra traducció al català).






"Mai no hi havia hagut a les muntanyes franceses un hivern tan enormement fred i llarg. Des de feia setmanes l’aire era clar, aspre i gelat. De dia, les grans i pendents feixes nevades s’estenien blanques i infinites sota el cel blau lluent; de nit, els passava per sobre la lluna, clara i petita, una tallant i gèlida lluna de groga lluïssor, la forta llum de la qual esdevenia blava i somorta sobre la neu, com si fos la mateixa imatge de la glaçada. Els homes evitaven tots els camins i especialment els cims; s’estaven, indolents i rondinaires, a les seves casetes de poble, les rogenques finestres de les quals, plenes de fum i entelades, sorgien dins la nit, enmig de la blavosa llum de la lluna, i no trigaven a apagar-se. Era un temps difícil pels animals de la contrada. Els més petits es glaçaven en gran nombre; fins i tot els ocells eren vençuts per la glaçada, i els magres cossos morts esdevenien botí de perdiguers i llops. Però també aquests patien terriblement la glaçada i la fam. Allà només hi vivien unes quantes famílies de llops, i la necessitat els impel·lia a una més ferma associació. Durant el dia sortien per separat. Aquí i allà en vagarejava un per la neu, magre, afamat i vigilant, silenciós i esquiu com un espectre. La seva exigua ombra lliscava al seu costat sobre la nevada superfície. Flairant, allargava el punxegut musell al vent i deixava sentir de tant en tant un udol sec i penós. Els vespres, però, canviaven completament i s’aplegaven, amb roncs udols, al voltant dels pobles. En ells, el bestiar i l’aviram estaven ben guardats, i darrera ferms porticons hi havia escopetes preparades. Només de tant en tant els queia una petita presa, tal vegada un gos; i dos de la bandada ja havien estat morts a trets. El fred persistia. Sovint els llops jeien junts, silenciosos i meditatius, escalfant-se els uns amb els altres; paraven l’orella angoixats envers el mort ermàs fins que un d’ells, turmentat pel cruel suplici de la gana, tot d’una es posava dret d’un salt fent un bramul esglaiador. Llavors tots els altres giraven el musell cap a ell, tremolaven i esclataven plegats en un poderós, amenaçador i planyívol udol.








Finalment, una petita part de la bandada es va decidir a emigrar. De bon matí abandonaren els seus caus, s’aplegaren i ensumaren l’aire glaçat, excitats i plens de por. Llavors se n’anaren, amb un trot ràpid i regular. Els que es quedaven enrere els seguiren amb ulls molt oberts i vidriosos, després feren al trot un parell de dotzenes de passos darrera d’ells, s’aturaren indecisos, es quedaren drets perplexos i retornaren lentament als seus buits caus. Els que havien marxat se separaren al migdia els uns dels altres. Tres d’ells es dirigiren cap a l’est envers el Jura suís, els altres prosseguiren el camí cap al sud. Tots tres eren animals ben plantats i forts, però esgarrifosament amagrits. El seu replegat i clar ventre era estret com un cinyell, el pit mostrava llastimosament les costelles, els musells eren eixuts i els ulls oberts de bat a bat i desesperats. Tots tres plegats s’endinsaren en el Jura; el segon dia van capturar un moltó, el tercer un gos i un poltre, i per tot arreu eren furiosament perseguits per la gent del país. Per la comarca, rica en pobles i viles, s’escampà l’ensurt i la por davant els desacostumats intrusos. Els trineus del correu foren armats, ningú no anava d’un poble a l’altre sense fusell. Després d’un botí tan bo, els tres animals se sentien en aquelles forasteres contrades alhora esporuguits i complaguts; temeràriament, s’aproparen a les cases i irromperen a plena llum del dia a l’estable d’una masia. Mugits de vaques, espetecs de tanques de fusta estellant-se, soroll de peülles i alenades anhelants ompliren l’estret i calent espai. Però aquesta vegada intervingueren els homes. Es va posar preu als llops, i això va redoblar l’ànim dels pagesos. I en van matar dos: l’un duia un tret al coll, l’altre fou mort a cops de destral. El tercer s’escapà i va córrer molt de temps, fins que caigué mig mort sobre la neu. Era el més jove i formós dels llops, un animal superb de molt considerable força i àgils formes. Romangué llarga estona ajagut, panteixant. Sangonosos cercles vermells giravoltaven davant dels seus ulls, i de tant en tant llançava un gemec xiulant i dolorós. Un cop de destral li havia ferit el llom. Malgrat tot, reposà i pogué aixecar-se altre cop. Primer esguardà la molta distància que havia corregut. Enlloc no es veien homes ni cases. Molt a prop d’ell hi havia una gran muntanya tota nevada. Era el Chasseral. Decidí donar la volta al seu entorn. Com que la set el turmentava, s’empassà petits mossos de la gelada i dura crosta de la superfície nevada. A l’altra banda de la muntanya va anar a parar damunt d’un poble. Era cap al vespre. Es va esperar en un espès bosc d’avets. Llavors es va esquitllar cautelosament entre els tancats dels jardins, seguint l’olor dels calents estables. No hi havia ningú al carrer. Esporuguit i cobejós, donava cops d’ull passant entre les cases. Se sentí un tret. Va tirar el cap amunt i es posà a córrer, mentre ja se sentia un segon tret. L’havien tocat. El seu blanquinós baix ventre tenia el costat tacat de sang, que rajava constantment amb grosses gotes. Malgrat tot se’n va sortir; aconseguí escapar-se amb grans salts i arribar al bosc de l’altra banda. Allà es va esperar un moment tot escoltant i va sentir per dues bandes veus i passos. Ple de por, va mirar amunt cap a la muntanya. Era escarpada, boscosa i penosa de pujar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant, pujà pel costerut cingle, mentre al llarg de la muntanya s’estenia un embull de malediccions, ordres i llums de llanternes. Tremolós, el llop ferit s’enfilà a través de l’ombrívol bosc d’avets, mentre la fosca sang regalimava a poc a poc pel seu flanc. El fred havia minvat. El cel de ponent era ennuvolat i semblava prometre una nevada.







Finalment, l’extenuat llop havia assolit el cim. Ara estava dret sobre una gran feixa nevada, lleugerament inclinada, prop del Mont Crosin, molt per sobre del poble del qual havia fugit. No sentia gana, sinó el dolor somort i persistent de la ferida. Un lladruc feble i malalt va sortir del seu penjant musell, el seu cor bategà amb dificultat i dolor, i sentí la mà de la mort pesar sobre ell com una càrrega indescriptiblement feixuga. Un isolat avet d’amples branques el va atreure; allà s’assegué i mirà fixament, melangiós, la nebulosa nit nevada. Va transcórrer mitja hora. Ara queia una llum rogenca sobre la neu, estranya i suau. El llop s’aixecà gemegant i adreçà el seu formós cap envers la llum. Era la lluna, que s’alçava pel sud-est, enorme i vermella com la sang, i pujava amunt lentament pel cel enterbolit. Feia moltes setmanes que no era tan vermella i tan gran. Desolats, els ulls de l’animal moribund es fixaren en el mat disc lunar, i altre cop bleixà un feble udol, dolorós i apagat, en la nit. Llavors arribaren llums i passos. Pagesos amb gruixuts capots, caçadors i xicots joves amb gorres de pell i tosques polaines caminaven feixugament per la neu. Sonaren crits d’alegria. Havien descobert el llop moribund; li tiraren un parell de trets i ambdós fallaren. Llavors veieren que estava agonitzant, i se li tiraren al damunt amb pals i garrots. Ell ja no sentia res. Amb els membres trencats, l’arrossegaren cap a baix a St. Immer. Reien, es vanagloriaven, esperaven amb il·lusió l’aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d’ells veié la bellesa del bosc ple de neu, ni l’esplendor dels altiplans, ni la lluna vermella que penjava sobre el Chasseral, la feble llum de la qual es reflectia als canons de les seves escopetes, en els cristalls de la neu i en els apagats ulls del llop mort."





dimarts, 10 d’octubre de 2017

Nus de Rouault




Rouault 1895

Rouault 1895


Rouault 1903


Rouault 1906


Rouault 1908


Rouault 1914


Rouault 1929


Rouault 1932

 
Rouault 1936

 
Rouault 1938


Rouault 1938

 
Rouault 1939


Rouault 1939


Rouault 1939


Rouault 1939




 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Entrar en el camí







"Observa quines persones van arribar a entrar realment en el camí. Es van esforçar amb afany, com si tinguessin por de no assolir-lo, i van buscar per tot arreu les elevades persones autèntiques per tal que els hi mostressin la misteriosa meravella. En endinsar-se en el perill, no es van acovardir; en afrontar els obstacles, no es van confondre; fent front a les dificultats que els van purificar, no es van lamentar. Aquesta va ser la sinceritat que va moure a les persones autèntiques a mostrar-los l'essencial, i així foren capaces d'aconseguir l'enteniment penetrant sense distorsió. Després van tornar a seure, portant a terme en silenci la tasca mística, adreçant la mirada cap amunt i examinant el davall, comprenent el misteri dels misteris.

I tot i així no van caure en la complaença: es ban barrejar amb el món ordinari i portaren a terme diverses tasques i  realitzaren diverses accions a ciutats, pobles i llogarets. Pensant que les seves obres eren encara lleus, encara es van lliurar més, portant a terme tasques sense límit i realitzant accions sense límit. Van prometre que totes les persones a través dels segles, aquells amb coneixement i els que no en tinguessin, sabrien del gran camí i assolirien l'objectiu essencial."


Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)


(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)





diumenge, 8 d’octubre de 2017

Pacte amb Déu







"Al segle VII aC el nord d'Israel havia estat envaït pels assiris i molts jueus fugien a Judà, el regne del sud, portant la idea de l'èxode alliberador i la del vassallatge que els reis assiris imposaven als seus súbdits. Els reis assiris exigien i oferien al seus súbdits - al seu poble, per tant, escollit - un contracte de fidelitat exclusiva i els jueus el van projectar en les seves relacions amb Déu. I per això el Deuteronomi és una traducció de contractes assiris de vassallatge. Sense aquest invent, Israel no existiria, però tampoc l'islamisme ni el cristianisme. Gràcies a aquesta invenció, els jueus, malgrat que van perdre durant segles la seva sobirania, territoris i de vegades la llibertat, mantenien la seva identitat, cultura i llengua. Perquè, en el seu interior, mantenien viu el seu pacte amb Déu."


Jan Assmann a La Contra de La Vanguardia del 27.11.2014





dissabte, 7 d’octubre de 2017

Partitocràcia







Un memorable article de Josep M. Colomer publicat a La Vanguardia del 30.05.2010:

"Desde hace un tiempo, “la clase política y los partidos” aparecen como uno de los principales problemas de los encuestados en España. Como se suele decir, los partidos son un mal necesario. Por un lado, son necesarios para presentar políticas públicas, proponer candidatos a cargos representativos y formar una mayoría de gobierno. Pero son también un mal porque, si escasean los mecanismos de control, tienden a convertirse en organizaciones que defienden intereses propios más que de los ciudadanos.

En España el problema es más agudo, debido en parte a la sobreprotección financiera, electoral y legal de que fueron objeto los partidos cuando apenas existían y se estableció la democracia.

Al cabo del tiempo, esa sobreprotección ha consolidado el monopolio de la acción política por unas pocas decenas de personas. Los generosos subsidios estatales y la ausencia de control efectivo de las donaciones privadas, así como la garantía de acceso a los medios públicos de comunicación, han convertido a los tradicionales afiliados voluntarios en innecesarios e incluso en un estorbo para los políticos profesionales. Las listas electorales cerradas descartan la competición entre potenciales candidatos, la representación personalizada y los intercambios con los ciudadanos.

El funcionamiento interno de los partidos tiende a ser autoritario y ha confirmado con creces la vieja predicción de que “quien dice partido, dice oligarquía”. Pese a todo ello, las cúpulas de los partidos muestran una incontenible propensión a expandir sus áreas de influencia. Monopolizan los parlamentos y los gobiernos, pero también pretenden controlar la administración pública, la justicia y las empresas privatizadas; los medios de comunicación, la cultura y los movimientos sociales son, asimismo, objeto de reiterados intentos de partidización.

El término partitocracia genera suspicacia porque suena como una alternativa a la democracia. Sin embargo, ya el primer presidente del Tribunal Constitucional español definió el régimen actual como “una democracia de partidos”. Hace unos meses, tras nuevos escándalos de corrupción, el presidente del Parlament de Catalunya advirtió a sus colegas de la clase política: “Si no reaccionamos ante el descrédito, la sociedad se nos llevará por delante”. Pero los mecanismos de endogamia son muy difíciles de romper. El bloqueo del sistema de representación genera, sobre todo, cinismo, tanto entre los políticos que se sienten casi invulnerables, como entre los ciudadanos que experimentan impotencia y desafección."