diumenge, 19 de novembre de 2017

La intrusa



Toulouse-Lautrec 1889


"Un agent d'assegurances, el senyor B., vol emprendre un llarg viatge de negocis, havent de deixar sola la seva jove esposa a la casa de camp, situada a uns cent quilòmetres de la capital. Li disgusta molt deixar-la perquè fa poc temps que s'han casat i estan molt enamorats, però el deure i l'interès l'obliguen a marxar. Aquest viatge havia de durar un mes i mig, però per diverses causes el senyor B. es veu obligat a romandre absent per espai de dos mesos. Finalment arriba el tan desitjat dia de la tornada; quan s'apropa la nit, baixa a l'estació més propera al seu domicili, a l'estació l'espera una carrossa demanada per telegrama; ha fet bons negocis i està content, però més que res està content en pensar que al cap de tant de temps podrà abraçar a la seva bona i bella Maria. Arriba finalment a la porta de fusta del seu jardí. Ja és de nit. El jardiner surt al seu encontre portant un fanal. Mirant al seu voltant tot li sembla nou, encara que res ha canviat. El vell gos blanc el reconeix i li fa festes; la vella criada que l'ha servit des de la infantesa està a l'entrada de la porta, li somriu, li dóna la benvinguda, l'ajuda a treure's el gruixut capot negre especial per a viatges:
- Cap novetat?
- Cap, senyor.
- I la senyora?
- Baixa en aquests moments.

En efecte: per l'escala de faig que condueix a la planta alta baixa una dona que saluda alegrement al senyor B., però aquest, quan la dona és a prop, fa un moviment d'estupor i en lloc d'abraçar-la camina cap enrere sense dir ni paraula. Aquella jove senyora, vestida de vellut, no és la seva Maria, no és la seva esposa. Maria és bruna com una meridional, mentre que aquesta té els cabells d'un color ros cendra; Maria és de mitja alçada i una mica rodona, mentre que aquesta és alta, prima. Ni tan sols els ulls són els mateixos: la desconeguda que pretén abraçar-lo té uns ulls blaus claríssims, gairebé grisos, mentre que els de Maria, foscos i ardents, s'assemblen als d'una dona criolla.

I, no obstant això, aquesta senyora el crida pel seu nom amb veu acariciadora, li demana notícies sobre el seu viatge i la seva salut, pren una de les seves mans i l'atrau cap a ella, el besa amb llavis càlids en ambdues galtes. El viatger és incapaç d'articular una sola paraula, li sembla que en lloc d'entrar a casa ha ingressat al món dels somnis; li agradaria que algú el despertés. Però allà tot és normal excepte la nova dona: la casa és la mateixa de sempre, els mobles són els mateixos que va deixar en partir, el jardiner, deixades les maletes, espera ordres de la propietària de casa, la serventa tracta a la desconeguda com si fos la senyora Maria i fins i tot el gos es mou per allà fent festes i bordant com acostumava fer-ho amb la seva veritable mestressa. Què havia succeït?, per què cap dels presents, excepte ell, no s'adona que aquella dona no és la seva Maria?

Sempre en silenci, el senyor B. segueix a la desconeguda, pugen per l'escala de fusta i entren a la cambra conjugal. També allà està tot igual que abans. La toilette de Maria és la mateixa, amb els seus flascons i altres coses ben conegudes per ell; els vestits de Maria pengen al mateix penjador, el seu retrat, el de B., és a la mateixa tauleta de l'esposa. La nova Maria s'aprofita de la seva torbació per abraçar-lo i besar-lo a la boca, i ell sent que el perfum és el mateix, ben conegut, exòtic i intens, tot i que el cos sigui divers.

-Estàs cansat? - li pregunta la dona -. Vols reposar una mica abans de baixar a sopar? Em sembla que estàs estrany, molt canviat. Per què et mostres tan fred amb mi, que t'estic esperant des de fa temps?, t'ha passat una cosa desagradable?, no et sents bé?, vols beure un glop del teu licor preferit?, sempre he tingut a mà l'ampolla per al teu retorn ...

- No necessito res - aconsegueix dir, finalment, el senyor B.-. Només voldria descansar una mica i reflexionar sobre el que està succeint. No ho puc comprendre. Deixa'm sol un moment.

- Com vulguis - respon dolçament la dona. Vaig a la cuina per vigilar que el sopar estigui a punt. He fet preparar els plats que més t'agraden.

Estreny la seva mà, li somriu i surt de la cambra. El senyor B., vestit com havia arribat, s'estira al llit pressentint que s'aproxima una mena de vertigen. No aconsegueix adonar-se de la inaudita aventura que li està succeint. En el seu atordiment no és capaç de trobar una explicació satisfactòria. Què havia passat? Durant aquells dos mesos d'absència, ¿s'hauria transformat ell fins al punt de no reconèixer ja a la seva estimada esposa, o potser, tot i que ningú se n'adonés, la seva Maria hauria canviat enterament deixant de ser com era abans?; o una altra hipòtesi encara més absurda i paorosa: ¿la veritable Maria hauria estat treta d'allà per la força, potser fins i tot assassinada, comptant amb la complicitat del servei, i una altra dona a la qual mai havia vist però que tal vegada l'estimava, hauria ocupat el lloc de la primera?

Totes aquestes suposicions li van semblar igualment infundades, i va procurar fer-les desaparèixer de la seva ment. Però, per més que fes treballar la fantasia no aconseguia trobar explicacions més naturals i convincents. El senyor B. no era un romàntic i no sentia cap simpatia pels relats d'Hoffmann i de Poe. Finalment va prevaldre en ell el bon sentit: va decidir no fer cas de res i adaptar-se, si més no en les aparences, a aquella incomprensible situació. Acceptaria i recitaria la seva part en la comèdia, tractant a la desconeguda com si fos en veritat la seva Maria. Potser, passant el temps i amb una tenaç observació, arribaria a descobrir la veritat. Aquesta resolució va calmar la seva excitació, però no va mitigar la intensitat dels seus pensaments. Quan la falsa Maria va entrar una altra vegada a l'habitació matrimonial, el senyor B. es va aixecar del llit i va veure brillar una nova esperança: en la penombra li va semblar que era ella, la que havia deixat en partir. Però, només per un brevíssim moment; després, era la desconeguda, la intrusa.

Va aconseguir ser amo de si mateix i la va agafar pel braç, comprovant amb estupor que aquell braç, tebi a través de la tènue màniga, li recordava el de Maria, tant que gairebé va sentir remordiment. La nova esposa es mostrava afectuosa, sol·lícita, alegre, elegant, com l'anterior. Ara, l'experiència que pensava fer li semblava menys difícil, menys paorosa. Van baixar junts per anar a sopar... "


Giovanni Papini a El llibre negre (1951), capítol 59





dissabte, 18 de novembre de 2017

Populisme




Ibarrola



Ha esdevingut l'independentisme polític català en els darrers temps un populisme?

Per mirar de respondre a la pregunta, recollim el que Anton Costas i José Antonio Zarzalejos han resumit recentment com a trets del populisme:

- la creença dels populistes que només ells són els legítims representants del "poble". Un sol poble que tindria una sola veu, la d'ells.

- la orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.

- la immunitat dels seus arguments a l'evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.

- la funcionalitat del seu interès en els processos democràtics. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.

- l'adopció d'estratègies dirigides a l'ocupació del poder que poden involucrar activitats de clientelisme polític i de corrupció. El populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder. Per això en les seves accions domina el procés de presa del poder, no el programa polític que es vol construir. Aquest objectiu oportunista fa que els populistes desenvolupin aliances polítiques parlamentàries que en principi semblarien improbables.

- la democràcia directa i les decisions per aclamació. Menysteniment del pluralisme social i polític. En aquest sentit, el populisme és profundament antiliberal. La seva democràcia és aclamativa, no representativa. Per això la mentalitat populista és moralment ombrívola.

- la reducció dels problemes complexos a solucions simples (l'èpica paradisíaca d'un futur sempre millor).

- la rotunda dicotomia entre ells i nosaltres (dialèctica amic/enemic).

- la creació d'una legalitat i una legitimitat alternatives a les establertes.

- la reacció hiperbòlica a qualsevol greuge.

- la falsa absència de costos en capgirar el sistema polític vigent.

- el recurs a una astúcia de vol baix, purament enganyosa, a efectes òptics. 

- la deriva cap a formes d'autocràcia, on un home o una dona concentra a les seves mans, de manera fàctica i no normativament atribuïda, tot el poder. Els autòcrates solen recórrer a instàncies socials de pressió, políticament irresponsables, sense funcions públiques, dirigides per particulars sense estatut funcionarial ni elecció pública.





divendres, 17 de novembre de 2017

Fuig




Hodgkin 2004



"Fuig, amic meu, cap a la teva solitud!  Et veig atordit de la fressa dels grans homes i et veig crivellat dels fiblons dels petits.

Bosc i roca saben callar dignament amb tu. Torna a ser igual que l'arbre que estimes, l'arbre de grans branques: silenciós i atent penja sobre el mar.

(...)


Tu, que estimes la veritat, no tinguis gelosia d'aquests incondicionals i acuitadors! Mai encara la veritat no s'ha arrepenjat al braç d'un incondicional.

(...)

Tots els pous fondos viuen lentament les experiències: llargament han d'esperar fins a saber què caigué en llur profunditat.

Tot allò que té grandesa s'aparta del mercat i de la fama: apartats del mercat i de la fama han viscut des de sempre els inventors de nous valors.

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud: et veig crivellat de mosques verinoses. Fuig cap a on bufa un aire rúfol, fort!

Fuig cap a la teva solitud! Has viscut massa prop dels coquins i dels mesquins. Fuig de llur venjança invisible! Per a tu no són res més que venjança.

No alcis més el braç contra ells! Són innombrables, i el teu destí no és pas ser espantamosques.

(...)

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud i cap a on bufa un aire rúfol, fort. El teu destí no és pas ser espantamosques."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les mosques del mercat"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 16 de novembre de 2017

Personalitat i divinitat







"Quan fas el bé, ets estimulat; quan fas el mal, ets observat. L'estímul produeix reptes, l'observació produeix problemes.

Per això, l'apropament a la divinitat no pot utilitzar-se per continuar buscant la fama, sinó per retirar-se a un procés d'autorealització.

Per això, els savis no busquen el renom pels seus actes ni busquen la lloança pel seu coneixement. El seu comportament segueix a la naturalesa de manera espontània, sense afegir res per si mateixos.

Hi ha alguna cosa que no és realitzada pels que fan plans, alguna cosa que no és aconseguida pels que busquen. La gent queda exhausta, i la divinitat no els travessa.

Tenir coneixement i no fer res té el mateix mèrit que no tenir coneixement. Tenir capacitat però no explotar-la té la mateixa virtut que no tenir cap capacitat. Si tens coneixement, però sembla que no en tens cap, si tens capacitat, però sembla que no en tens cap, el designi de la divinitat triomfa i el talent humà desapareix.

La personalitat i la divinitat no poden lluir alhora: si les persones estan enamorades de la reputació, no s'apropen a la divinitat; quan l'apropament a la divinitat supera la personalitat, llavors la fama s'eclipsa. Quan l'apropament a la divinitat s'atura i s'exhibeixen la personalitat i la fama, hi ha perill i destrucció."


Wenzi 54



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 15 de novembre de 2017

Dejunar







“Una dona tenia un fill jove que es va posar malalt. El metge li va dir que el seu únic remei era prendre's un medicament alhora que romania en dejú una setmana. Però el jove semblava trobar-se bé, i no era capaç de dejunar ni un sol dia,  tot i les contínues advertències de la seva mare i del metge. Un dia, la dona va sentir parlar d’un savi que vivia en un lloc llunyà i que potser podria ajudar-la. Va anar-lo a veure i li va explicar la seva situació. El mestre va dir:

- "Dona, torna d’aquí una setmana amb el teu fill."

Al cap d’una setmana, la mare i el fill van fer el llarg viatge per presentar-se novament davant del savi. Quan van arribar a la seva presència, aquest li va dir al jove:

- "Has de saber que si no dejunes una setmana serà perillós per a tu. Podeu marxar."

La dona, sentint aquelles simples paraules, va quedar desconcertada. Havia sospitat que aquell home faria servir algun poder estrany per a convèncer el seu fill, o potser fes un poderós ritual de petició a alguna divinitat.

- "Senyor, va dir, hem fet un llarg viatge per veure't, i l'única cosa que se t'acudeix dir-li és quelcom que tant el seu metge com jo li hem repetit mil vegades."

- "No és el mateix" – va respondre el savi.

- "I quina és la diferència?" – va voler saber la dona.

- "La diferència és que jo he estat dejunant aquesta setmana."

Quan van tornar al seu poble, el jove va fer per voluntat pròpia la setmana de dejuni, va prendre la medicina i es va curar.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dimarts, 14 de novembre de 2017

Perdedor



Tàpies 1975



"El perdedor de l'estratègia independentista ha estat el catalanisme transversal, defensor del mínim comú denominador, que si no havia aconseguit cosir Catalunya com un sol poble, assegurava, si més no, un consens bàsic: la solidaritat fraternal, el respecte general per la llengua catalana, i una convivència potser freda, però autèntica. Tot això ara està en risc. Tota una cultura política integradora se'n va en orris: la del PSUC i el PSC, la de Candel, Raimon, Serrat, Benet o Fernández Jurado, la de l'Assemblea de Catalunya i CC.OO. La polseguera de l'independentisme ha eclipsat una veritat històrica: que la recuperació de les institucions catalanes es va fer amb accent castellà: "Volèn l'ehtatú"."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 08.11.2017





dilluns, 13 de novembre de 2017

Fruit de l'Esperit




Andrea di Bartolo 1420



Diu Pau a la Carta als Gàlates, en el seu capítol cinquè, versets 19 a 23:

"Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no rebran en herència el Regne de Déu.  En canvi, el fruit de l’Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix."


Actualment, aquest llenguatge de Pau pel que fa als "desigs terrenals" i les seves conseqüències resulta incòmode, rondinaire, antipàtic, repressiu, passat de moda, carca, carrincló, neuròtic i tot el que vulgueu. Considerem els "desigs terrenals" com a naturals, bons, acceptables i no veiem perquè ha de ser estigmatitzats d'aquesta manera.

Amb els "fruits de l'Esperit" no hi tenim problema, els trobem ben desitjables; de tota manera, no hi dediquem gaire atenció, no formen part efectiva (teòrica, potser sí) del nostre horitzó de propòsits a assolir. I ens resistim a veure una confrontació entre "desigs terrenals" i "fruits de l'Esperit".

Però si hi pensem una mica, no hi ha una certa veritat en aquesta contraposició? Tan harmònica és la nostra espontaneïtat? Podem estalviar-nos la invocació a l'Esperit, per dir-ho en el llenguatge de Pau?





diumenge, 12 de novembre de 2017

Nietzsche per Olde




Algunes de les corprenedores fotografies que Hans Olde li va fer a Nietzsche malalt entre el maig i l'agost de 1899...




















dissabte, 11 de novembre de 2017

Anar progressant




Léger 1937



"La finalitat de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que portin a la bondat, a la indulgència amb les febleses alienes, als intents de correcció de les pròpies, a l'enteresa com a objectiu, a una certa plenitud vital, no exenta de petites renúncies i certs èxits, que entenc com l'única font de satisfacció amb un mateix."


Xavier Bru de Sala a La Vanguardia / Culturas del 05.07.2006







divendres, 10 de novembre de 2017

Plenes de grandesa




Hodgkin 1997



"Lliure encara és la terra per a les ànimes plenes de grandesa. Encara molts indrets romanen buits per a solitaris i aparellats, al voltant dels quals bufa el perfum de mars silenciosos.

Encara tenen oberta una vida lliure les ànimes plenes de grandesa. En veritat, qui no posseeix gaire, menys encara és posseït: lloada sia la petita pobresa!

Allà on l'estat acaba, hi comença l'humà que no és superflu: hi comença la cançó dels qui són necessaris, l'única i insubstituïble melodia.

Allà on l'estat acaba -mireu allà, doncs, germans meus! No hi veieu l'arc iris i els ponts de l'ultrahumà?-"


Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "Del nou ídol"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)