diumenge, 25 de juny de 2017

Contradiccions




Twombly 1963



Quan va morir Lenin el 1924, Gorki va publicar un article en el que explica un fet, del que no precisa la data però que es pot situar entre 1917 i 1920. Gorki i Lenin van assistir a un concert de piano a casa de la ex-dona de l'escriptor, Yekaterina Pávlovna Peshkova, on el pianista Isai Dobrovein va interpretar la sonata para piano nº 23 de Beethoven, Appasssionata (hi ha qui diu que la sonata interpretada va ser la Patètica). En acabar l'audició, Lenin digué:

"Conec molt bé l'Appassionata i tot i això estaria disposat a tornar-la a sentir cada dia. És una música fantàstica, etèria. En sentir-la, amb orgull, potser amb certa ingenuïtat, penso: Veus! Les persones són capaces de produir aquestes meravelles!"

A continuació, va fer un gest de complicitat, va riure i va afegir tristament:

"Sovint soc incapaç d'escoltar música, em posa nerviós, em fa venir ganes d'acariciar els meus semblants i xiuxiuejar paraules dolces a les seves orelles per ser capaços de produir coses tan belles tot i l'abominable infern en el que estan vivint. No obstant això, avui en dia no es pot acariciar a ningú - ja que la gent el que farà és mossegar-te la mà; cal colpejar, sense pietat, encara que teòricament estem en contra de qualsevol tipus de violència. Uf, és, de fet, una tasca infernalmet difícil..."


És difícil viure contradiccions com aquesta, saber quina és l'actitud correcte en temps així, saber què farà -o què ha de fer- algú amb sensibilitat en un determinat context polític, si no pot fer altra cosa o bé racionalitza pulsions violents... Què havia de fer Lenin? Aplicar una repressió implacable contra els enemics del seu projecte com va fer? Donar suport a la democràcia parlamentària tot i que això li suposava no assolir el poder i no aplicar la seva ideologia? Vist com van anar les coses, sembla que aquesta segona opció hauria estat més encertada, tot i el que podia suposar de prolongació del règim d'explotació vigent a Rússia, que també comportava una dosi difícil de quantificar de sofriment humà.

Potser l'escena descrita ajuda una mica a entendre, en tant que petita llavor, el desastre humà que va ser l'experiència política soviètica.





dissabte, 24 de juny de 2017

Unificació i diversificació




Braque 1909



“L'humanité est constamment aux prises avec deux processus contradictoires dont l'un tend à instaurer l'unification, tandis que l'autre vise à maintenir ou à rétablir la diversification. ”


Claude Lévi-Strauss a Race et histoire





divendres, 23 de juny de 2017

Naturalesa essencial




Friedrich 1818



"La música està més aviat sola. Està desvinculada de totes les altres arts... No expressa una joia, una pena, una angoixa, un horror, una delícia o un estat d'ànim de pau particulars i definits, sinó la joia, la pena, l'angoixa, l'horror, la delícia o la tranquil·litat d'esperit en ells mateixos, en abstracció, en la seva naturalesa essencial, sense accessoris, i per tant sense les seves causes habituals. I ens permet copsar-los i compartir-los plenament, en la seva quinta essència."


Artur Schopenhauer a El món com a voluntat i representació (1818)





dijous, 22 de juny de 2017

Manera de governar







"La manera de governar de les persones completes no fa servir la petulància intel·lectual i deixa de banda l'adorn ostentós. Com que depèn de la divinitat, rebutja l'astúcia. Emergeix de la imparcialitat, en harmonia amb la gent. Limita el que es conserva i minimitza el que es busca. S'aparta dels anhels seductors, elimina el desig dels béns valuosos i evita el rumiar massa."


Del Wenzi 3



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 21 de juny de 2017

Espriu: Cançons de la roda del temps









Les "Cançons de la roda del temps", de Salvador Espriu, 1963. Totes són molt maques, i l'enregistrament que en va fer en Raimon el 1966 és una de les seves grans obres, plena de moments preciosos.



Cançó d'albada

"Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres."



Cançó de la mort a l'alba

"Petita barca
damunt la mar
corre fortuna
llevantejant.

Quan esdevinguis
riu de negat,
per on sabries
passar-lo a gual?

Pres que fugia
del lent esguard
en cap sagrera
no té descans.

Marquen vedrunes
la pobretat
d'aquest meu somni
de pluja al camp.

Si para l'alta
mola, podràs
fixa sotana,
potser rodar?

Record de sàndal,
tan vellutat.
Oh, l'allunyada
neu d'unes mans!

Des de l'espera
de desvetllat
en més temença
d'hora foscant,
dama de l'alba
em ve a cercar."



Cançó de la plenitud del matí

"Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
A l'or caminat del dia,
llum de retorn de barca.

Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d'aire,
per mar i somnis duia
la solitud guanyada."



Cançó del matí encalmat

"El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".

Sota la llum clement del mati,
a la casa dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances."




Cançó de la mort resplendent

"Fortunes de mar
se m'emportaran.

No podràs
orsejar sense perdre,
un a un, blanc veler,
tots els pals.

Per l'engany
de la llum de migdia,
ets sobtat presoner
d'un vell cant.

A quin port
s'enrolà, serviola,
aquest nou timoner
tan estrany?

Jo no sé
quins camins del meu somni
l'han menat al govern
de la nau.

Aspres mans
mai no deixen la roda,
i el meu temps esdevé
ja calmat.

Lluny, enllà
de paraules amargues,
una mort resplendent
vaig trobar."



Cançó de la vinguda de la tarda

"Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya."



Cançó del pas de la tarda

"Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada.

Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat,
quan més perfecta mor la flor
a l'aire lleu, pel gran dolor
d'aquest camí de la mirada,
se'n va la tranquil·la tarda."




Cançó del capvespre

"S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.
El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo."



Cançó de la mort callada

"Pregunten: "Et lamentes,
quan t'és donat el càntic?
Nosaltres acceptem
aquesta mort callada.
Humilment estimem
la nostra mort."

Rellotge: rosa, sorra,
rosa, desert. Després?
Por del perdut que mira
la claror de ponent.

Mur de la nit: a penes
la remor d'unes ales
enllà de l'aire, somni
ja presoner. Camino
seguit de prop per passos
en la neu.

I sento com la muda
mort dels homes s'emporta
el meu do de paraules:
esdevé pur silenci
el meu dolor."



Cançó del triomf de la nit

"On l'or acaba
tan lentament, banderes,
nit enlairada.

Escolta una remor
de moltes aigües:
amb el vent, contra tu,
cavalls salvatges.
Quan et sentis cridat
pels corns de caça,
ja per sempre seràs
del fosc reialme.

Ai, el vell arrelat

dolor que no té alba!"



Per ser cantada en la meva nit

"Perdut en l'aigua
callada del meu somni.

Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.

Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?

Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua

del meu somni."



Just abans de laudes

"Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,

mentre te'n vas amb les sagrades hores."



En aquest You Tube hi ha algunes de les cançons en la seva versió original, molt superior a posteriors versions...


dimarts, 20 de juny de 2017

El darrer Rothko




Quadres de Rothko pintats en els dos darrers anys de la seva vida, 1969 i 1970:



















































dilluns, 19 de juny de 2017

Camus i l'amor




Matisse 1934



"C'est cela l'amour, tout donner, tout sacrifier sans espoir de retour."

"Point d'amour sans un peu d'innocence."


Les justes (1949)




"Je ne connais qu'un devoir: c'est celui d'aimer."

Carnets II






diumenge, 18 de juny de 2017

El cristià actual




Rouault 1937



No sé quan ni a on, m'imagino que a Barcelona a principis dels 80, el dominic Jean-Pierre Jossua, gran persona i gran cristià, va pronunciar una conferència titulada Respostes cristianes a qüestions absents, de la qual disposem del text. Hi deia que el que caracteritza la situació actual "és que no hi ha de fet ni demanda, ni crida, ni repte adreçats a aquesta fe i aquesta Església, al menys en el nostre vell continent; certament, l'Església té una gran abundància de respostes, però que semblen proferides en una absència total d'interpel·lacions". Trenta anys després, les coses no semblen pas haver canviat gaire, i ens podem preguntar si, pel que fa a aquesta problemàtica, tot aquest temps no hem estat donant tombs sobre nosaltres mateixos sense avançar en cap direcció. Jossua afegia: "La proclamació evangèlica no sembla tenir cap impacte en la vida real dels individus i de les societats, i hom es pregunta què és el que la "salvació" cristiana pot ben venir encara a "salvar", i no es veu gaire quin camí els no creients que cerquen la seva humanitat podrien emprendre per accedir a la fe." El text és extens i literàriament ric. Goso fer-ne un cert condensat per mirar de retenir-ne algunes de les idees, que em semblen significatives i útils.

Jossua comença fent referència al procés de secularització, del que ofereix algunes fites rellevants: secularització de la ciència a partir del segle XVI (cas Galileu), de la història a partir del XVII (cas Richard Simon), de la filosofia a partir del XVIII (cas de l'Enciclopèdia), de la política a partir del XIX (cas Lammenais) i de l'ètica a partir del XX (cas Humanae Vitae). I acaba la referència dient: "No hi hauria doncs una "moral cristiana" com no hi ha una "política derivada de la santa Escriptura". Es pot pensar que d'aquí cent anys la prohibició imposada per principi a determinats mètodes anticonceptius fins a pesar sobre la consciència dels creients farà el mateix efecte que produeix a tothom actualment la condemna de Lammenais perquè no volia admetre en consciència que l'únic règim compatible amb la fe cristiana seria la monarquia absoluta."

Continua Jossua: "Així és possible pensar -des del respecte a les persones i als càrrecs- que l'obstinació a dir la veritat, la veritat irreformable, en matèria moral i social, obstinació que les autoritats de l'Església catòlica mostren des de fa un segle, és alhora un anacronisme, un error i potser una debilitat", i argumenta aquestes tres qualificacions. Arriba llavors al primer punt crucial de la seva reflexió: la necessitat que té el cristianisme d'esdevenir modest si vol respondre als reptes reals del moment: "No pretendrà resoldre des de dalt les dificultats de la història personal i mundial, sinó que consentirà a il·luminar-les indirectament, lateralment, per una determinada comprensió de l'existència humana i dels seus valors més essencials." Només així podrà assolir una certa coherència modesta i real entre les opcions inspirades per l'Evangeli i els diversos compromisos seculars (l'Evangeli, diu, sense ser neutre en matèria ètica o política, és compatible amb diverses posicions possibles).

Aquest cristianisme modest ha de donar testimoni "de la primacia de la justícia envers el pobre, l'oprimit, el discriminat; de la primacia d'una opció per estimar l'altre com a sí mateix i fins i tot de fer-lo passar al davant nostre, estimant-lo alhora tal com és i esperant d'ell el millor; de la primacia del perdó de les ofenses, de l'opció d'acollir el que ens ha ofès com si res passés (...); de la primacia de la compassió pel sofriment del pròxim, és a dir de tot ésser humà la misèria del qual, sigui quina sigui, ens requereix, en la mesura que puguem combatre-la (i perquè no del sofriment i la misèria dels nostres companys de vida terrestre, els animals?); de la primacia de la decisió de no odiar al nostre enemic; de la primacia d'una pau sense feblesa, d'una dolçor sense ressentiment, d'una llibertat íntima sense supressió. De tot això, doncs, i per sobre de tot d'una força pacient i humil que és la de l'esperança: davant dels perills trobats, en la dificultat d'inscriure aquestes opcions en la pròpia vida, en les relacions i en la història col·lectiva, en els fracassos i l'ensorrament del que ha estat llargament bastit, del que ha fructificat tan poc, esperar -sense il·lusions- en l'altre i -sense ideologies de progrés- en la humanitat, creure incansablement i a pesar de qualsevol desmentit que l'ésser humà és possible, que l'amor és possible, i això a partir de Déu i a causa de Déu manifestat en Jesucrist."

Comenta llavors Jossua la paradoxa que aquest desinterès per les possibles respostes del cristianisme coincideixi amb el que s'anomena el "retorn del religiós", la nostàlgia del "sagrat", la "necessitat espiritual" percebuda com a essencial, l'aspiració vers l'Absolut. Ell hi veu una certa coincidència amb un procés intern del mateix cristianisme, que "després d'una poderosa onada marcada per una actitud militant, sobretot socialment, un caràcter col·lectiu i un esperit de reflexió crítica" (que nosaltres vàrem viure els anys 70) sembla evolucionar cap a un nou escenari caracteritzat per "un desig de viure una experiència espiritual positiva i personal, d'implicar-se més directament i explícitament en una recerca de Déu, de rebre una formació en la pregària." Jossua fa esment també d'un cert renaixement en cercles cristians de les pràctiques pietistes de tipus "popular" -devocions, pelegrinatges, etc.-, però recorda que "no hi pot haver actualment a Europa occidental una veritable "religió popular" perquè no hi ha cultura popular sinó una difusió de dalt a baix dels estils de vida i de les referències imaginaries de la burgesia (per osmosi) o de les classes mitjanes en ascens social (pels mitjans de comunicació)." I també fa referència a l'aparició d'un cert pentecostalisme catòlic, que en part respon al nou escenari abans esmentat i en part a la necessitat "de trobar agrupaments comunitaris més petits i propers, d'anar més enllà de la crisi del compromís social, d'exercir tipus de lideratge laics dissimulats en una Església clerical, de satisfer un gust pel gaudi individual immediat, característic dels joves actuals."

A aquest procés intern s'hi ajunta a nivell sociològic un altre conjunt de fenòmens possibilitats per l'allunyament d'àmplies capes de la població europea del cristianisme, sigui per increença, sigui per indiferència, sigui fins i tot ara ja per ignorància. Fenòmens com la "religió a la carta" (que pot incloure la demanda d'acolliment en els principals "ritus de passatge": bateig, primera comunió, confirmació, casament, funerals...); com la "religiositat flotant" (no determinada cristianament ni orientada cap a l'Església, estrictament individual, mòbil i variable, marcada per la pluralitat i de vegades la confluència de diverses propostes religioses, les de les grans religions mundials ara presents culturalment a Europa; o com els subproductes ocultistes o sincretistes.

Tot això dibuixa un nou context o panorama religiós, davant del qual la resposta estratègica dominant de l'Església catòlica sembla ser una estratègia d'autoritat enfortida, de seguretat doctrinal, d'apologètica cristiana i catòlica, d'èmfasi pietista i moralitzant, de valoració d'una "visibilitat" que pot esdevenir un cert estil de provocació pública. Aquesta estratègia no sembla gaire adient per respondre a aquest context actual. Un context sigui de desinterès pel religiós o de retorn al religiós però que, com es deia abans, no comporta una veritable demanda directa, clarament orientada, agafant dimensions de massa, en direcció al cristianisme. No hi ha preguntes adreçades al cristianisme, i per tant les seves respostes no són operatives.

Davant d'això, ni un cristianisme militant ni una estratègia d'exhibició institucional no hi tenen res a fer. El que cal és "un cristianisme profund i pacient, acompanyat d'una discreció institucional. Ja que del que es tracta és d'excavar l'espai, de suscitar la interrogació on podrà venir a agafar sentit l'aportació evangèlica. Que homes i dones amb una mentalitat que tendeix a estar marcada per una perpètua mobilitat i mutabilitat, per un desig de satisfaccions immediates, per una racionalitat curta i ja no dogmàticament racionalista sinó lligada a un equipament i a una pràctica tècniques que esdevenen la sola referència, per una relació amb l'entorn viscut com a pura utilització i consum ràpid, descobreixin la pregunta i el desig d'una relació orgànica amb la terra, d'una relació autèntica amb els altres, d'una altra utilització del pensament i el llenguatge, per dir-ho curt, d'una veritable vida, i potser d'un sentit últim, d'un absolut. Desig i pregunta no específicament cristians ni tan sols religiosos -ni tan sols pel que fa als darrers termes de la meva enumeració- però només en relació als quals, si són desvetllats, la proposta evangèlica pot semblar pertinent."

Per Jossua "és totalment necessari que els cristians -com a tasca d'humanitat i alhora de responsabilitat pel que fa a un anunci evangèlic encallat- col·laborin amb tots els homes i totes les dones lúcids i de bona voluntat per descobrir o redescobrir les qüestions essencials, fer esclatar els tancaments desastrosos, impedir que es saquegin les possibilitats de vida sobre el planeta, celebrar la bellesa i la bondat possibles i ja presents, ofertes a qui sap descobrir-les. I, en el si d'aquestes experiències i d'aquests interrogants, fer emergir la qüestió del que es pot, de manera ben provisional i encara indeterminada, anomenar "Déu". En el si de l'experiència espiritual humana multiforme i singularment de la relació amb els altres, amb el seu caràcter de misteri, de transcendència, d'anar més enllà d'un mateix, manifestar l'indefinit d'una recerca mai satisfeta, és a dir de l'infinit del qual assenyala el desig. Ara bé, ¿aquesta aspiració a l'absolut està condemnada a no arribar més que a un instant fràgil de joia, de presència? ¿La idea d'un Infinit i d'un Absolut vivent és inevitablement un fantasma sorgit de les capes més arcaiques de la nostra personalitat? No es tracta aquí de dibuixar un camí vers "Déu", sinó, altra vegada, d'obrir l'espai per a un anunci que té una font diferent de la nostra meditació. Espai, pre-comprensió que no haurien de semblar aberrants, inacceptables, si no es presenta aquest anunci com a responent a un dèficit (perspectiva alhora injusta per a la consciència i l'autonomia de la vida humana i sospitosa en tant que suggeridora de la realització imaginària d'un desig) sinó com un oferiment, en el camí sempre reprès d'un anar més enllà, d'un plus inaudit, inesperat."

Jossua considera que aquestes obertures, per precioses que siguin -i per a les quals ja fa falta un nivell considerable de desvetllament intel·lectual i espiritual per copsar-ne l'abast-, han d'anar acompanyades simultàniament pel testimoniatge. "Una certa qualitat d'existència en la realitat i la durada d'un compartir l'existència dels altres: heus aquí el que pot suscitar una pregunta, heus aquí el que pot fer descobrir per la seva mateixa realització aquestes dimensions de la vida que miràvem de fer pressentir com a possibilitats. Heus aquí el que -si l'Evangeli és encara fecund en la vida dels homes i les dones- podria, hauria de desvetllar una sorpresa, un desig, una demanda a la qual, en el moment que correspongui, la paraula de fe pot mirar de respondre. (...) Una existència significativa, atractiva, de la que s'està preparat a donar raó per la paraula si se'ns demana, però amb dolcesa i ple respecte. Sense cap ideologia ni organització "missionera", (...) per difusió cel·lular, per contagi, a discreció de les amistats i les relacions familiars, pel treball i els viatges, en la informalitat i el llarg termini."

Jossua recorda que Kierkegaard considerava que en el cristianisme, com que es tracta d'un missatge existencial, el com (es creu) és tan important com el què (es creu) i fins i tot que el primer és més revelador que el el segon (es pot creure en "veritats" meravelloses que siguin desmentides per la manera de viure dels que les tenen). I esmenta tres punts que li semblen decisius de cara a l'home d'avui a l'hora de caracteritzar el cristià:

1) ha de ser algú essencialment lliure -en la seva fe, en la seva vida ètica, en la seva pregària, en la seva Església, en la seva societat pel que fa als prestigis i els poders- i generador de llibertat.

2) s'ha de mostrar com un company de vida profundament benèvol, sense cap fariseisme de medi ben pensant, sense cap judici sobre els éssers que acull o troba, que no renuncia mai a esperar en l'altre sigui qui sigui i sigui d'on sigui.

3) ha de ser algú absolutament respectuós amb el Misteri cap al qual s'orienta la seva fe i pel que ha estat captat, plenament conscient del seu radical desconeixement pel que fa al que, tot i això, dóna fe de la presència, capaç de confessar la seva ignorància en aquesta qüestió capital sobre la que serà interrogat.

Si no compleix aquests punts, la referència del cristià a l'Evangeli com essent encara actualment un missatge alliberador i una força de llibertat no serà creïble; el testimoniatge que mira d'oferir de l'Evangeli de la misericòrdia no tindrà cap realitat; el seu missatge serà irrisori als ulls dels agnòstics i dels creients d'altres religions, i finalment representarà una traïció a Aquell que l'ha investit sense deixar de desbordar-lo.

Jossua acaba la seva reflexió dient, amb un llenguatge simbòlic que llegit com a tal és ple de riquesa: "Si cal arribar a enunciar l'essencial de l'aportació cristiana en termes de confessió de fe, un sol mot serà suficient: encarnació, del qual es pot determinar l'abast en les dues direccions que indica.

La primera és la humanitat de Déu. Perquè Déu s'ha manifestat en una existència humana, l'humà és d'ara endavant el lloc de la descoberta de l'Absolut, és a dir, l'existència humana amb tots els seus reptes, les seves oportunitats i els seus riscos: l'Infinit aquí i ara. Refús, doncs, de tota fugida del món, de tota supressió deliberada de dimensions essencials de la vida per tal d'aconseguir l'espiritual. No pas més diví perquè menys humà, sinó perquè més humà.

La segona és la humanitat de Déu. Allò del que el cristianisme ret en última instància testimoni i sense el que, més enllà de tot humanisme i de tota antropologia, esdevé literalment insignificant, és la proximitat de Déu a l'home, és l'anunci inaudit d'una amistat oferta, en la més extrema desproporció, en una barreja immillorable de llum i foscor, en una esperança que travessa aquesta vida i aquest món."

Paciència i profunditat, acaba demanant; la resta no està a les nostres mans.






dissabte, 17 de juny de 2017

Sobre la desgràcia




Jawlensky 1911



Unes quantes cites del text L'amor a Déu de Simone Weil:


"La desgràcia és una meravella de la tècnica divina. És un dispositiu senzill i enginyós que fa entrar a l'ànima d'una criatura finita aquesta immensitat de força cega, brutal i freda."

(Weil parla de "malheur". La traducció castellana de "desdicha". Quina seria la traducció catalana més adient? Desgràcia? Dissort? Malaurança? Desventura? Hem optat per "desgràcia".)


"Aquell l'ànima del qual roman orientada envers Déu mentre està travessada per un clau, es troba clavat al centre mateix de l'univers. Aquest és el veritable centre, que no és el punt mig, que està fora de l'espai i el temps, que és Déu."


"La Trinitat i la creu són els dos pols del cristianisme, les dues veritats essencials: l'una, alegria perfecta, l'altra, perfecta desgràcia. El coneixement de l'una i l'altra i de la seva misteriosa unitat és indispensable; però en aquest món la condició humana ens posa infinitament lluny de la Trinitat, al peu mateix de la creu. La creu és la nostra pàtria."


"El coneixement de la desgràcia és la clau del cristianisme. Però aquest coneixement és impossible. És impossible conèixer la desgràcia sense haver passat per ella."


"Aquells que no han mirat a la cara a la desgràcia o no estan disposats a fer-ho, només es poden apropar als desgraciats protegits pel vel de la mentida o la il·lusió."


"Sovint es retreu al cristianisme una complaença mòrbida en el sofriment i el dolor. És un error. El cristianisme no es centra en el dolor i el sofriment, que són sensacions, estats anímics en els que sempre es pot buscar una voluptuositat perversa. Es tracta d'una cosa molt diferent. Es tracta de la desgràcia, i la desgràcia no és un estat anímic. És una polvorització de l'ànima per la brutalitat mecànica de les circumstàncies. La transmutació que fa passar un ésser humà de l'estadi humà a l'estadi de cuc mig aixafat que es retorça per terra no és una operació en la que ni tan sols un degenerat es pugui complaure. Un savi, un heroi, un sant tampoc no es complaurien en això. La desgràcia és el que s'imposa a l'home molt a pesar seu."


"Els cristians, en constatar el lloc central que la desgràcia ocupa en la seva fe, haurien de pressentir que la desgràcia és, en cert sentit, l'essència mateixa de la creació. Ser criatura no és necessàriament ser desgraciat, però és necessàriament estar exposat a la desgràcia."


"Déu és alegria i la creació és desgràcia; però és una desgràcia resplendent per la llum de l'alegria. La desgràcia inclou la veritat de la nostra condició. Aquells que prefereixen veure la veritat i morir a viure una existència llarga i feliç en la il·lusió, són els únics que veuran Déu."


"La nostra ànima fa soroll sense parar, però hi ha en ella un punt que és silenci i que mai sentim. Des del moment en què el silenci de Déu entra a la nostra ànima, la travessa i s'uneix a aquest silenci que està secretament present en nosaltres, tenim en Déu el nostre tresor i el nostre cor; i l'espai s'obre davant nostre com un fruit que es parteix en dos, ja que veiem l'univers des d'un punt situat fora de l'espai. Només hi ha dues vies possibles per a aquesta operació, i cap més: dues úniques puntes prou penetrants per entrar així en la nostra ànima: la desgràcia i la bellesa."

(La tensió entre "defugir" i "assumir" la desgràcia, la mort, el sofriment, la lluita, la culpa, el pecat, l'atzar... Defugir ens empobreix, ens treu del bon camí, ens crea un mon fals, artificial, ens desnaturalitza, ens fa mera aparença, buits, inconsistents; assumir ens fa éssers humans.)





divendres, 16 de juny de 2017

Música silenciosa




Hammershoi 1892



El 1809, Schelling deia al seu llibre Filosofia de l'art que l'arquitectura en general és música congelada.

El 1837, a les seves Converses amb Eckermann, Goethe comentava que un distingit filòsof havia parlat de l'arquitectura com a música congelada, i que aquesta asseveració havia fet a molts moure el cap afirmativament. I que ell creia que aquesta idea realment bonica no es podria reintroduir millor que anomenant a l'arquitectura música silenciosa...