dimarts, 16 de gener de 2018

Caravaggio: Santa Caterina



Caravaggio 1598


Santa Caterina d'Alexandria segons Caravaggio. Simon Schama, al seu extraordinari text sobre Caravaggio que forma part del llibre El poder de l'art, explica que la model fou la cortesana romana Fillide Melandroni, i subratlla la força del rostre i el resplendor acerat dels ulls, lluny de les habituals imatges pàl·lides i angelicals.





dilluns, 15 de gener de 2018

El millor tresor




Botticelli 1484



"Sent contrari des de l'adolescència a l'ús de la cultura com a instrument ideològic, en aquesta edat i situació en la que m'ha correspost ser etiquetat com a 'madur terrible', no puc per menys que enfadar-me contra la incombustible i desvergonyida ideologia de la cultura de masses. El que de debò pretenen aquests ideòlegs és que les masses, lloc on la persona és despersonalitzada, posseeixin el menor nivell cultural possible. Així seran de més fàcil manipulació, pensen. El seu propòsit és banalitzar la cultura, reduir-la al nivell de l'entreteniment i de la icona desproveït de càrrega significativa, desprestigiar no a tal o qual intel·lectual sinó a la paraula intel·lectual, de manera que s'assimili a un insult. Per a aquesta dreta pro analfabetista, una persona culta és algú indesitjable, llevat que desvinculi la cultura adquirida de qualsevol mirada sobre el món. Però fins i tot en aquest supòsit, tant se val haver afinat el gust com bressolar-se en el discurs que tot és igual a tot i no hi ha diferències de valor. A les arrels del moviment neoconservador s'entén la cultura, posseir cultura un mateix, com una condició preciosa per al domini de les ments alienes, en especial del populatxo. Ara ja ni això, la finor expositiva està sent desacreditada a marxes forçades, i el descrèdit afecta també els intel·lectuals conservadors de tota la vida, hereus de Chateaubriand. L'ús i gaudi de la bellesa, abans privilegi d'uns pocs entre els que podien, per naixement, tenir accés a ella, és substituït per la qualificació de bell a tot el que proporcioni gaudi (amb l'única condició que sigui innocu en tots els sentits).

La dreta cultural és extrema perquè el que pretén és emparar-se de Walter Benjamin per forçar la fi de la cultura. En comptes d'aprofitar la increïble millora en termes d'accessibilitat per induir al major nombre de persones a conrear-se, mitjançant un esforç personal imprescindible, constant, en el qual no falten disgustos, estan obstinats a que disminueixi al màxim el nombre de ciutadans interessats en entretenir-se de maneres no banals, és a dir les preestablertes, sense intencionalitat, per les indústries. La dreta cultural s'ha tornat igualitarista d'una manera mai somiada, de manera que indueix als que ocupen bones posicions en l'escala social a acontentar-se amb objectes de luxe però abstenir-se, igual que els d'en mig i de baix, de considerar que les generacions anteriors han deixat a la nostra disposició el millor tresor de la humanitat, l'art, la cultura, el pensament acumulats en els últims dos mil·lennis i mig.

El que la dreta cultural pretén, en definitiva, és que tots tinguem el mateix nivell cultural, ja que ha arribat a la conclusió que un nivell cultural acceptable o alt és una càrrega i no un avantatge per a funcionar en aquest món i fer-lo funcionar. Per això, ha passat a ser el mateix col·leccionar art que segells o cotxes esportius, ja que totes aquestes coses no passen de manies personals sense sentit, més enllà de marcadors d'estatus.

Molt al contrari, els partidaris del humanisme, de l'esforç per aprendre i conèixer com a condició per gaudir, hem d'esforçar-nos a posseir el nivell de formació més alt que ens sigui possible, dins de les facultats i disponibilitat de cadascú. De la mateixa manera, hem d'incitar als nostres éssers propers o estimats a imitar la nostra conducta, a llegir o apropar-se al tresor cultural al·ludit tot i les dificultats inicials, demostrant a cada pas, sense sofisticacions ni menyspreu, que no pertanyem a una tribu en extinció sinó que hem de ser imitats i envejats, ja que tenim major coneixement i millor gust per la vastitud d'experiència aliena adquirida i assimilada gràcies a la cultura humanista. L'única cosa que pot derrotar la dreta cultural és mostrar com la cultura, la bellesa i l'art del passat posseeixen un valor vital i humà immens i incomparable, i que sense ells l'existència és encara més vegetativa."


Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 21.12.2005







diumenge, 14 de gener de 2018

Cultura i identitat




Tiziano 1545



La cultura és un generador d'identitat. A nivell de la identitat personal, la cultura potencia el procés de personalització dels individus, en tant que:

- proveïdora de coneixements, que ajuden l'individu a ubicar-se correctament en l'entorn

- generadora de sensibilitat, la qual permet a l'individu  fruir del seu entorn, tant de la bellesa natural com de la creada pels éssers humans (l'art en totes les seves manifestacions)

- potenciadora de valors, els quals permeten a l'individu l'establiment d'una relació ètica amb el seu entorn, i principalment amb els altres éssers humans. L'exercici dels valors consolida el caràcter personal de la identitat individual.

- entroncadora amb un col·lectiu. Compartir elements culturals genera lligams entre els individus, portant-los a sentir-se membres d'un mateix poble, completant així el procés de consolidació de la identitat personal.

A nivell de la identitat col·lectiva, la cultura és expressió de la identitat d'un poble, i alhora genera i enforteix aquesta identitat. Hi ha una correlació entre el desenvolupament cultural i la vertebració dels col·lectius. La cultura és bàsica per a la cohesió i identificació de la comunitat.





dissabte, 13 de gener de 2018

Intercanvi







“Un home va morir, deixant una gran fortuna repartida entre els seus dos fills. Però ambdós eren cobejosos i en les seves ments malaltes s’hi va instal·lar la sospita que l’altre havia estat afavorit amb una part més quantiosa. Per aquest motiu van discutir de tal manera que van decidir elevar la seva disputa al jutge de la localitat.

Aquest, després de prendre nota de tots els arguments presentats per ambdós, els hi va preguntar:

- "Tu" – li va dir al primer germà – "ets capaç de jurar que el teu germà ha rebut en herència una part més gran que la teva?"

- "Sí" – va respondre l'al·ludit sense vacil·lar.

- "I tu" – es va adreçar al segon germà – "ets capaç de jurar també que el teu germà ha rebut una part més gran que la teva?"

- "Sí" – va contestar l'interpel·lat de manera igualment categòrica.

- "Doncs si tots dos esteu convençuts de tal cosa,  la meva sentència és que ambdós intercanvieu les vostres respectives herències. Que s'executi immediatament el dictat" – va manar el jutge.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.






divendres, 12 de gener de 2018

Morts estimats




Hodgkin 1996



"De vosaltres, els meus estimadíssims morts, m'arriba una dolça aroma que desferma cor i llàgrimes. En veritat, aquesta aroma commou i desferma el cor del navegant solitari.

(...)

Encara soc l'hereu del vostre amor, i terra que en record vostre floreix amb virtuts silvestres de molts colors, oh vosaltres, estimadíssims!"


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "El cant dels sepulcres"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 11 de gener de 2018

Mires estretes








"Les persones de mires estretes emprenen coses per obtenir profit, la gent exemplar emprèn coses basant-se en la justícia. Fer el bé no és per assolir reputació, sinó que la reputació el segueix.

(...)

Aquells les paraules dels quals no són constantment veritables i el comportament dels quals no és permanentment apropiat, són gent de mires estretes."


Del Wenzi 65



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 10 de gener de 2018

Qualitats del cap




Velázquez 1635


En un bon article sobre les relacions entre caps i la seva influència en les operacions, publicat a la revista Ejército n. 838, de gener-febrer de 2011 (pp. 88 a 94), el tinent coronel José Luís Calvo inclou una consideració que probablement hauria de ser presa en consideració no només en l'àmbit militar sinó en la reflexió sobre el lideratge en general, i particularment en l'àmbit del lideratge polític; sabem fins a quin punt les relacions entre polítics condicionen la dinàmica política:


"De hecho, los jefes militares que llegan al tramo superior de la cadena jerárquica suelen compartir cualidades como firmeza de carácter, ambición, frialdad en el juicio y una sólida autoestima. Todas ellas son necesarias para ejercer la acción de mando, y esenciales cuando se trata de dirigir operaciones de combate. Las personas afables, sensibles y bondadosas tienen pocas posibilidades de prevalecer en un campo de batalla. Pero estas cualidades que hacen al jefe adecuado para la guerra, también suelen convertirlo en alguien muy difícil en el trato personal.

La experiencia en operaciones reales puede complicar aún más su carácter. El éxito puede provocar una sobrecarga de autoestima que convierta al jefe en intratable, algo que puede ocurrir también si el fracaso lo sume en una espiral de frustración."





dimarts, 9 de gener de 2018

Ser bona persona




Simone Martini 1320



"Quan jo era petita, socialment es deia que era una bona persona aquella que no robava ni matava i no s'hi afegia res més. Una simplificació absurda perquè ser bona persona vol dir moltes coses més, per exemple ser amable, respectuosa amb una mateixa i amb els altres, generosa, comprensiva, disposada a ajudar si cal (i gairebé sempre cal), responsable, flexible, que valora les persones per damunt de les coses, sensata, cordial, honesta i mil coses més que es van decidint en el dia a dia quan es presenten. I amb sensibilitat per poder comprendre la realitat i els seus matisos i ancorada en la cerca de la veritat en cada moment de la seva vida.

I no és una bona persona la que només pensa en el seu profit i que posa el seu narcisisme per damunt de qualsevol decisió, al preu que sigui. La que menteix per sistema per obtenir guanys per si mateixa, la que pensa que els altres només són uns objectes que li reforcen la supèrbia, la que tant se li'n dóna el que els pugui passar als altres, la cobdiciosa de béns i de fama, la que utilitza l'astúcia per comptes de la comunicació, la que creu que està per damunt de qualsevol altre com tocada per la divinitat, la que s'aferra al poder malgrat que això suposi l'empobriment dels altres (de fet, els altres no existeixen per ella com a subjectes), la que demana submissió per comptes de conversa, la que adora els poderosos i menysté els més febles.

Les bones persones transmeten bones vibracions, és a dir, amb elles una se sent senzillament segura i entesa i desprenen una certa serenitat que s'encomana. I a l'inrevés, quan una està al costat d'una persona inquietant, en el sentit que encomana desconcert, animadversió cap a la gent, amb un llenguatge de ràbia latent, i tracte de superioritat envers el que sigui, està al costat d'una presència tòxica, és a dir, d'una mala persona."


Remei Margarit a La Vanguardia del 30.12.2017





dilluns, 8 de gener de 2018

Percentatges




Tàpies 1971



L'article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a El Punt Avui del 21.12.2017 i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del 03.01.2018 semblen indicis d'una accentuació de l'estratègia independentista de dur a terme un atac frontal, demolidor, contra els transversals o tercera via. A què pot respondre aquesta estratègia?

És possible que el raonament que hi hagi al darrera sigui el de la necessitat de passar el més aviat possible el suport electoral independentista del 48% al 52%. Hi ha qui d'això en diu "ampliar la base social de l'independentisme"; jo considero que aquesta no és la denominació adient, però no és d'això del que ara parlem. Si el propòsit és aconseguir aquest increment del 4% de suport electoral, l'esmentada ofensiva demolidora pot ser un encert: pot ser molt bé que aquest percentatge de l'electorat hi sigui sensible.

Ara, pels que considerem que la independència només seria una opció real en base a un suport social molt més ampli -diguem, per exemple, un 66%, el percentatge demanat per a la reforma de l'Estatut- l'estratègia indicada és, per una banda, inútil -no aconseguirà un 18% addicional de suport electoral- i per l'altra, és perjudicial per al clima polític del país, ja molt enrarit: trenca més ponts de diàleg, aguditza la confrontació, enrareix la convivència.

Com a catalanista transversal o de la tercera via, davant d'aquesta devastadora maniobra només puc aportar el testimoni de la meva reacció personal. Constato una primera reacció de tancament, de no voler discutir més amb l'independentisme, de refusar una conversa esdevinguda inútil i que genera animadversió. No tinc ganes de parlar-ne més, m'és massa dolorós i frustrant continuar el debat en aquest context de "negació del dret d'existir" de la transversalitat o terceres vies. Em surt de dins un "ja s'ho faran." Però malauradament la cosa no es queda aquí. En un segon moment s'hi afegeix una reacció que es pot resumir amb l'expressió popular "si vols guerra, la tindràs"; venen ganes de contraofensiva. És clar que poca cosa pot fer el 21% davant del 48%, però de vegades s'ha d'entrar en confrontació fins i tot en inferioritat numèrica.



Nota de to: He procurat redactar aquesta nota el més fredament possible, tot i que és evident el meu enuig i la meva preocupació. També podria haver mirat de posar-hi alguna nota d'humor que relativitzés la situació, però no m'ha semblat escaient...


Nota final addicional: Una estratègia de contraofensiva del sector transversal o tercera via hauria de tenir com a objectiu assolir com a mínim un 40% del suport electoral. Això voldria dir recuperar el 10% del vot independentista i el 9% del vot de C's. La pregunta, llavors, és: poden el PSC i els comuns fer això? O bé cal generar algun nou actor polític capaç de fer-ho? Amb quina mena de proposta de país? Des de quines posicions ideològiques? Amb quin tipus d'organització? Des de quins sectors socials es podria impulsar una iniciativa així? D'on trauria el seu magnetisme, la seva capacitat de lideratge, la seva força d'atracció? Sembla que estem assenyalant un impossible, però cal desencallar la situació política catalana i aquesta seria una de les maneres de fer-ho.





diumenge, 7 de gener de 2018

Un quequeig




Fautrier 1958



"L’a-ateisme: que potser és un quequeig? Potser sí, però aleshores és una quequesa d'aquelles que sorprenen certs personatges en presència de déu (Joan de la Creu, per exemple). O bé no es tracta de cap quequesa: és més aviat un intent d’indicar la negació d’una negació, però de tal manera que no seria una segona negació ni una superació dialèctica, ni la pura i simple anul·lació.

La filosofia és atea en el principi, i amb ella ho és tota l'onto-teologia, en la qual déu és el nom putatiu o les còmodes inicials d’una necessitat d'allò donat, el nom postulat pel desig de donar raó de la contingència del món.

La tesi o la hipò-tesi de Déu no té cap consistència filosòfica. El teisme no és res més que el revers nominal i acolorit de l'ateisme, que és la seva veritat real, lògica i material alhora, una lògica freda i grisa, en efecte, com ho és la solitud del món enmig del no-res.

Descobrim, amb això, la inutilitat de la noció d'ateisme. Déu no és una pregunta per al pensament –el pensament consisteix essencialment, al contrari, a moure's en l'àmbit on aquesta pregunta no té cabuda. Recíprocament, instal·lar-se en l'àmbit on un Subjecte qualsevol fixa el món a un fonament és renunciar a pensar, tant si aquest Subjecte s'anomena Déu com si s'anomena Home, Natura o Història. Per això, precisament, cap filòsof no ha cregut en Déu encara que estigués definint-ne les qualitats (Descartes o Spinoza, tampoc Tomàs d'Aquino mateix, i Occam tant com Leibniz, i així també la resta).

Ara bé, això no vol dir que els filòsofs, o qualsevol amb ells, no hagin de fer el següent: quan es tracta de l'àmbit on cap Subjecte, cap Substància, cap Fonament no es pot presentar de cap manera –quan es tracta, altrament dit, de l'àmbit on cap Cosa no pot sostenir ni mantenir la indefinida multiplicitat de les coses, on no es pot sostenir cap instància d'unitat que no sigui distributiva i disseminant (essent la unitat mateixa a priori disseminada), llavors en aquest espai de no-res, en el sentit de cap Cosa (totes les coses = cap Cosa, no-thing)–, el pensament descobreix que pensa més enllà de tot pensament possible. El pensament pensa més enllà de tot Objecte i, per conseqüent, de tot Subjecte possible per a un objecte en general.

I, tot i així, pensa. I, tot i així, el pensament s'obre precisament a aquest defora del pensament, o bé es revela a si mateix que s'excedeix, sense suprimir-se ni tampoc elevar-se: que no fa res més que obrir- se. Però aquesta obertura resulta que té una lògica i una dinàmica diferent de la lògica del pensament de l'objecte, de la necessitat i del concepte en general (llevat que modifiquem considerablement el concepte de concepte mateix, com ho fa Hegel, com ho fa també, d’una altra manera, Deleuze).

El que s'esbossa, llavors, és una relació amb una cosa que no és una cosa. Amb una cosa que no és el món-cosa. Amb una mena de signe, però no amb el signe d’una significació que tindria un referent en l'ordre de les coses. Amb un signe com a senyal de l'obertura mateixa i cap a aquesta obertura. Un signe com una crida, com un adreçar-se, i alhora com la recepció d’una crida o d’un adreçar-se: no a fer o prendre el que sigui, sinó a desfer-se i desprendre's de tota cosa i de tota significació de cosa. Una crida de l'obertura a l'obertura, no pas tancada en si mateixa, sinó obrint infinitament la mateixitat del mateix.

El nom Déu va ser potser també el portador d'aquest signe, o bé aquest signe mateix. El déu com a signe de no-res, d’un adreçar-se provinent de res més que de l'obertura del món vers un sentit que n'és fora (com diu Wittgenstein), però que en aquest fora no és un sentit perquè aquest fora no és. La diferència entre el fora i el dins, entre el món i allò a què el món s'obre, no és una diferència entre termes, ja que un dels termes és absent. És la diferència mateixa del mateix: la identitat d’una obertura i no d’una completesa.

Seria possible invocar així el nom Déu? No està clar, potser ha esdevingut impossible per sempre més. En l'ús secular que se'n fa, aquest nom també ha tingut aquesta funció –si podem parlar, aquí, de
funció– i l'ha tinguda distanciant-se àmpliament de qualsevol mena d'ésser o de subjecte suprem. Mai cap gran místic, cap gran espiritual, mai cap autèntic fidel no ha cregut en l'existència de Déu: això sí que és clar. El que tota aquesta gent va fer, en canvi, és invocar, implorar o celebrar, va adorar –és a dir, adreçar– un nom innominable, que en realitat roman fins i tot innominat, com a signe de l'obertura per la qual el sentit s'escapa i la veritat s'anuncia.

Aquesta ha estat potser la pregària dels a-ateus: repudiant déu i no-déu alhora, i quequejant, amb la boca oberta."


Jean-Luc Nancy a La Vanguardia / Culturas del 21.11.2012

(traducció de Felip Martí-Jufresa i Xavier Bassas Vila)