divendres, 22 de setembre de 2017

Coses veritables



Leonardo 1505


En Gabriel Magalhaes escrivia el següent a La Vanguardia del 22.05.2010:

"El otro día salí de casa en busca de una cosa verdadera y no encontré ni una. Cosas reales sí había, claro. Pero esos instantes de lucidez superior a los que la cultura occidental llama “verdades” han dejado de existir. La voluntad de ensueño que preside a una ciudad contemporánea es tan grande que lo verdadero se ha evaporado de nuestras calles. Las tiendas son sistemas de espejismos. Entrar en un local es como abrir un libro de cuentos de hadas.

Y los coches que circulan seguro que contienen alguna verdad mecánica en el secreto de sus motores, pero los envuelve el diseño: la carrocería centelleante. También los automóviles terminan siendo fantasías. Un coche se torna una aureola de la personalidad: antifaz en movimiento.

No obstante, lo más soñado de todo, lo más irreal son las personas. Las vemos en las calles como si cada una fuera la protagonista de una película invisible.Todos corren en busca de su gran plano. Y, para alcanzar el éxito, nos falsificamos con piercings o con corbatas: depende de la película en la que uno pretenda participar.

De forma que, entre las personas disfrazadas de sí mismas, las tiendas con sus escaparates galácticos, los coches con sus destellos diseñados y las pancartas publicitarias, se ha formado una gran conspiración para que nada sea verdad. Por la noche, la luz de las farolas también participa en la conjura. La luminosidad de las calles es el maquillaje de los escenarios urbanos.

¿Qué diría Platón si nos viera metidos en esta enorme caverna de falsas ilusiones? En el fondo, hemos ejecutado a Sócrates por segunda vez. Tantos esfuerzos que se han hecho en la cultura occidental, a lo largo de los siglos, para vivir la aventura de la verdad. Tantos filósofos, tantos científicos, tantos escritores y también esos escafandristas de las verdades más escondidas que son los místicos. Todo para nada. Todo para este actual ensueño embobado.

Lo que está pasando es como una explosión nuclear de las imágenes de los televisores. La televisión es la naranja inicial del big bang de la irrealidad contemporánea. Cuando conectamos el aparato, ya no logramos desconectarlo. El programa que estábamos viendo sigue su curso en nuestras vidas. Las pantallas nos acosan por todas partes. Y después están los ordenadores e internet como otros Rocinantes del quijotismo fantasmal de la actualidad.

Todos estamos un poco locos. Vernos a nosotros mismos y ser vistos es lo esencial. Da pena pensar en los millares de turistas que fotografían la Gioconda en el Louvre, sin darse unos minutos para mirarla. La biografía se nos transforma en un álbum, en un vídeo. Los hombres del pasado se convirtieron en polvo; nosotros nos convertimos en el polvo luminoso de imágenes que también se olvidarán."





dijous, 21 de setembre de 2017

Ajudar els altres







"Quan els savis estan en posicions de govern, el poble és feliç amb el seu govern; quan els savis es troben entre les masses, el poble considera les seves idees. En el seu propòsit, no obliden el desig d'ajudar els altres."


Del Wenzi 26



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 20 de setembre de 2017

Interrogants




Duchamp 1911



En un article sobre la qüestió de la relació de Heidegger amb el nazisme, un dels temes apassionants del debat cultural en el segle XX (es pot diferenciar la producció intel·lectual d'un autor del seu comportament polític?), Josep Ramoneda plantejava en un article a La Vanguardia del 01.03.1988 uns interrogants molt pertinents, aplicables no només a la filosofia i especialment rellevants en l'àmbit religiós:

"Els filòsofs tenen mala reputació: sempre s'ha pensat que en el fons de la seva ment hi porten un dictador. És possible diferenciar entre aspiració a la veritat i relativisme de la convivència? La voluntat de veritat esdevé inevitablement voluntat de poder? Quan es pretén haver tocat la veritat es pot acceptar la seva precarietat? O és que hi ha formes de filosofia -com les que alguns han alimentat amb la complicitat de Heidegger- possibles en una societat tancada però impossibles en una societat oberta? Aquests són alguns dels interrogants, tots ells incòmodes però ineludibles, que la qüestió Heidegger planteja."





dimarts, 19 de setembre de 2017

Soló i les guerres civils




Picasso 1937



Un altre text interessant de Josep Maria Ruiz Simon, publicat a La Vanguardia del 19.09.2017:


"Alguns autors de l'antiguitat atribueixen a Soló una llei que prohibia la neutralitat durant les guerres civils. Aristòtil, a la Constitució d'Atenes, és qui en parla amb més detall. Segons el seu relat, el llegendari legislador hauria prescrit que en aquesta mena de conflictes tots els ciutadans havien de prendre les armes a favor d’un dels dos bàndols en què s'havia dividit la ciutat i que aquells que no ho fessin havien de ser considerats infames i exclosos de la ciutadania. Aquesta prescripció mai no ha deixat mai de sorprendre els lectors antics i moderns, que constaten, de manera gairebé indefectible, el contrast entre el contingut d’aquesta suposada llei i la imatge que la tradició transmet del seu autor. Soló sempre ha estat presentat com un savi que aposta per buscar aquella via del mezzo que, segons els clàssics, es trobaria quan la prudència s'allunya dels interessos de part que tensen les relacions entre les faccions antagòniques. I una llei que obliga tots els ciutadans a comportar-se com a sediciosos no sembla que es correspongui amb aquest perfil. Per aquest motiu, han abundat els historiadors que han posat en qüestió que Soló en sigui el pare. D'altres, en canvi, han preferit buscar un esperit per a aquesta llei que no desdigués la imatge tradicional del seu presumpte autor. Alguns escriptors de l'antiguitat, com Auli Geli a les Nits àtiques, ja havien enfilat aquest camí.

Segons Auli Geli, aquesta llei tenia com a objectiu empènyer les persones sensates que no havien estat capaces d’evitar que esclatés el conflicte cap a una posició que ajudés a resoldre'l de la millor manera possible quan ja havia passat. Es tractava que uns s'integressin en un bàndol i altres en l'altre per mirar de reconduir la situació sense deixar el futur només en mans dels qui havien portat les coses fins a la situació present. Com més endavant va apuntar Montesquieu, aquesta prescripció seguiria la hipòtesi segons la qual la fermentació d’un líquid potser es pot aturar amb una gota d’un altre líquid. Montesquieu no concreta els elements químics que haurien de barrejar-se per provocar aquesta reacció. L'estratègia que Soló hauria volgut afavorir es basa en una hipòtesi incerta. Però té la virtut d’apuntar que les posicions que són recomanables en un context poden no ser-ho en un altre.

A les guerres civils a què es referia el venerable savi grec es matava pels carrers. Certament, al segle XXI, també es pot pensar en guerres civils incruentes en què es lluiti amb les lleis i amb els relats com a armes en l'escenari d’una ciutat dividida. En un passatge cèlebre, Tucídides va escriure que a les guerres civils cadascun dels bàndols corromp fins a la putrefacció el llenguatge polític en benefici propi i deixa de banda les lleis comunes per imposar els seus interessos al marge de les lleis establertes. Acatar precipitadament la llei de Soló quan la societat encara no s'ha trencat significa acceptar que aquest ja és l'únic joc possible i contribuir activament a la divisió de la ciutat."





dilluns, 18 de setembre de 2017

Els tres tresors







"El cos humà és només vitalitat, energia i esperit. La vitalitat, l'energia i l'esperit es coneixen com els tres tresors. La màxima saviesa i la llibertat respecte als artificis s'aconsegueix a partir d'aquests. Poques persones coneixen aquests tres tresors, ni tan sols per les seves manifestacions temporals, la qual cosa és inconcebible en els seus estats primordials. No és un malbaratament? Si perds aquests tres tresors, ets incapaç de ser lliure respecte als artificis, i per tant ets ignorant del que és primordial.

El que és primordial no només és natural, sinó que no hi ha res en ell que sigui artificial. Quan assoleixes la no existència de l'equànime naturalitat, no hi ha no existència de la no artificiositat, i per tant tampoc no existència de la no existència. Aquesta no existència de la no existència és el que és primordial, i de tota manera allò que és primordial ho conté tot. Perquè existeix el que és primordial existeix el que és temporal.  Allò que és primordial ho és tot en un únic primordial. L'únic primordial és l'estat primordial de cada cosa, de cada individu, i d'aquesta manera es forma el que és temporal. D'aquesta manera obtenim els tres tresors. Aquests tres tresors són complets com un ésser humà.

Al cel, la vitalitat és la Via Làctia, és la llum del sol, la lluna i els estels, és la pluja i la rosada, l'aiguaneu i la calamarsa, la neu i el gebre. Sobre la terra és l'aigua, els rierols, els rius, els oceans, les fonts, els pous, els estanys i els pantans. En les persones és la vitalitat, l'arrel de l'essència i de la vida, el cos de carn i ossos.

Al cel, l'energia és la matèria i la forma, el yin i el yang, el moviment del sol, la lluna i els estels, els processos de créixer i declinar; és els núvols, la broma, la boira i la humitat;és el cor dels éssers vius, l'evolució i el desenvolupament. A la terra és el poder, el combustible, el vigor de la infinitat d'éssers, l'origen dels rierols de les muntanyes; és la capacitat de donar vida i de matar, d'activar i d'emmagatzemar;és el pas del temps, el florir i el marcir-se, elevar.se i caure, els brots i les beines que els embolcallen. En els humans és l'energia, el moviment físic, l'activitat, la parla i la percepció; és l'ús del cos, l'entrada de la mort i de la vida.

Al cel, l'esperit és l'eix,el veritable director, l'executant silenciós; és l'essència del sol, la lluna i els estels; és el vent que bufa, el tro que retruny; és la compassió i la dignitat; és la força de la creació, la base de l'origen dels éssers. A la terra, és la capacitat, la comunió, l'obertura; és les formes de les innombrables espècies, de les muntanyes i les aigües; és la pau i la quietud, la font de l'estabilitat; és la calma, la calidesa i l'amabilitat. En els humans, és l'esperit, la llum dels ulls, el pensament de la ment; és la saviesa i la intel·ligència, l'habilitat i el coneixement innats és el domini de la vitalitat i de l'energia, la consciència i la comprensió; és la base de l'embolcall físic, el fonament de la durada de la vida.

Els tres tresors no s'obtenen fàcilment. Ja que no s'obtenen fàcilment, com no tenir-ne cura? Cal tenir-ne cura, i això s'aconsegueix per la puresa i la tranquil·litat, no agitant la vitalitat, no deixant que s'escapi, de manera que habiti en pau a la seva llar original, fidel a la realitat tal com és, circulant tres-centes setanta una vegades durant el dia i la nit, tornant a la seva llar original, fidel a la seva pròpia naturalesa, immutable, formant l'ingredient estabilitzador de l'elixir de la immortalitat.

La vitalitat sempre és controlada per l'energia. Si l'energia s'esgota, finalment la vitalitat es perd. Per tant, per estabilitzar la vitalitat s'ha de protegir l'energia. Com s'ha de protegir l'energia? Això requereix franquesa i serenitat, ser lliure de desigs i no actuar impulsivament. L'energia ha de situar-se en el pas misteriós, on es porta per a ser nodrida i calmada. Sempre lliure, llavors l'energia s'unifica, íntegra, sense fragmentar, penetrant-ho tot, sense deixar cap buit. Un cop s'ha desenvolupat així l'energia, es fa baixar per fondre-la amb la vitalitat, lliure d'obstacles, com l'aigua i la llet barrejant-se en una sola substància. Llavors, els ingredients medicinals del gran elixir es consumeixen naturalment. Ara només queda afegir el foc, i el resultat apareixerà al gresol.

El que fa l'encesa és l'esperit. La vitalitat no pot concentrar-se si no és mitjançant l'energia, però la vitalitat i l'energia no poden manejar-se sense l'esperit per a estabilitzar la vitalitat. Nodrir l'energia és només qüestió de conservar l'esperit. En la tasca de conservar l'esperit, és important aturar la cavil·lació, sense res que surti des de l'interior ni res que entri des de l'exterior. Quan tots els signes de l'emoció han desaparegut, hom se submergeix en un estat d'absència de límits, de lleugeresa, de feliç fluïdesa, de tranquil·la independència."



Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)





diumenge, 17 de setembre de 2017

Orientar i limitar




Hodgkin 1989



Algú va dir, amb encert, que els valors alhora orienten i limiten...





dissabte, 16 de setembre de 2017

Traducció de Dao







Diu Anne Cheng a la seva Història del pensament xinès:


"El terme dao, el monopoli del qual s'acostuma a atribuir als daoistes, és en realitat un terme corrent en la literatura antiga, que significa "ruta", "camí" i, per extensió, "mètode", "manera de procedir", significats literals i figurats que abasta en la nostra llengua la paraula "via". Però per la fluïdesa de les categories del xinès antic, dao també pot significar, en la seva accepció verbal, "caminar", "avançar", i també, curiosament, "parlar", "enunciar". Així, cada corrent de pensament té el seu dao, en tant que proposa un ensenyament sota forma d'enunciats la validesa dels quals no és d'ordre teòric sinó que es fonamenta en un conjunt de pràctiques. El dao estructura l'experiència i, en fer-ho, sintetitza una perspectiva fora de la qual no es podria avaluar la veritat del contingut explícit dels textos.

En el dao, l'important no és tant assolir la meta com saber caminar. "El que anomenem Dao", diu Zhuangzi al segle IV aC, "és allò per on caminem". Y també: "No orientis fixament la teva ment cap a un objectiu exclusiu, et veuries impedit de caminar pel Dao". La Via mai està traçada d'avançada, es fa en caminar per ella: resulta impossible, doncs, parlar d'ella a menys que un mateix estigui en marxa. El pensament xinès no és de l'ordre de l'ésser, sinó del procés de desenvolupament que s'aferma, es verifica i es perfecciona durant el seu devenir. És -per utilitzar una dicotomia molt xinesa- en el seu funcionament on pren cos la constitució de tota realitat."


Seguint aquesta perspectiva, nosaltres ens trobem que a l'hora de traduir textos xinesos el context afavoreix opcions diverses. De vegades, "camí" encaixa perfectament. De vegades, és "mètode". I de vegades, és "divinitat". Aquesta opció, més polèmica però que defensem, s'ha de situar en la perspectiva assenyalada per Cheng, d'entendre la "divinitat" no tant com un "ésser" sinó com quelcom desconegut però que ens orienta i alguns aspectes del qual anem descobrint per la seva incidència en nosaltres.

Una perspectiva ben propera a les intuïcions sobre la divinitat de moltes tradicions religioses, sinó totes, subratllada per la interpretació simbòlica dels textos i qüestionada per les interpretacions literalistes dels mateixos, dues perspectives que es poden donar al si de totes les religions. La preeminència d'una d'aquestes dues perspectives condicionarà molt el futur de les tradicions religioses i la seva incidència en el món actual.





divendres, 15 de setembre de 2017

Miralls laterals




Matisse 1900



En aquest article publicat a La Vanguardia del 12.09.2017, Alfredo Pastor proposa una imatge tan senzilla com potent: la dels miralls laterals. Ell l'aplica a la visió del món occidental, però es pot aplicar a molts altres nivells...


"El lector deu haver anat alguna vegada a emprovar-se un vestit i potser recorda el neguit que li va produir veure's, no només de cara, sinó també de perfil i d'esquena. De sobte, els miralls li van tornar una imatge molt menys falaguera que l'esperada: vostè era més calb, la seva postura era menys extravagant del que creia. Per un moment, en sortir de la botiga, li va costar d'afrontar la mirada dels transeünts: no pensava que tenia tan mal aspecte. És natural. La imatge de cara correspon al que un creu ser, la dels miralls laterals a com el veuen els altres. Atès l'elevat concepte que solem tenir de nosaltres mateixos, és gairebé inevitable que la primera imatge sigui més falaguera que la segona, però ai! aquesta és indispensable en la ingrata i inacabable tasca d'anar-se coneixent un mateix.

L'home és un univers en petit, diuen els antics, i l'univers un home gran. Fem ús d'aquesta analogia per imaginar que és la nostra civilització la que està ara davant els miralls. La imatge frontal és, malgrat que algunes taques l'enlletgeixen, molt favorable: creixement material, desenvolupament intellectual, perfeccionament moral, tot això ha estat obra nostra. Estem a punt de vèncer els últims obstacles que la natura oposa a la tenacitat dels nostres científics. Desterrem mites i ens anem alliberant de supersticions i ximpleries: astrologia, alquímia, religió, convencions morals antiquades, estructures familiars obsoletes... Som l'avantguarda del progrés de la humanitat, i tot aquest progrés el compartim –de grat o per força, tot cal dir-ho– amb els més endarrerits. No n'hi ha per estarne orgullosos? Es comprèn que davant d'aquesta imatge de nosaltres mateixos ens costi concebre que hi hagi qui, lluny d'estar-nos profundament agraïts, ens odiï fins a l'extrem de donar la vida només per fer-nos mal.

Però fem ara una ullada als miralls laterals, que ens mostren com ens veuen els altres. Durant cinc segles Occident ha estès la seva influència sobre el món sencer, sovint tractant els seus habitants com a esclaus, mai com a iguals, enderrocant els seus règims i exterminant els seus modes de vida –potser no gaire bons, però seus, al cap i a la fi–, destruint les seves creences i tancant les restes de les seves cultures en un museu. A canvi? Carreteres, ferrocarrils, amb sort escoles, esglésies, alguns hospitals, gairebé tots per al nostre ús. Tampoc no podem dir que les coses vagin millor: la situació actual de l'Orient Mitjà ho desmenteix. Els escrits dels vençuts no deixen lloc a dubtes: la imatge que projecten els miralls laterals és literalment espantosa. Cal estranyarse que alguns ens tinguin mania?

La lliçó dels miralls és que ni l'orgull que ens suscita el frontal ni l'odi que ens tornen els laterals no s'acosten per si sols a la veritat, perquè prenen la part pel tot. Crims i barrabassades, avenços i encerts han ocorregut: són veritat, però no tota la veritat. La nostra autèntica imatge és la síntesi de totes dues, una síntesi que només els ulls de la intelligència poden obrar.

Més coses: la imatge dels miralls laterals, el reflex del que els altres han vist de nosaltres, ens diu ben clar i net que tenim odi per a estona. Tinguem la prudència necessària per evitar-ne les conseqüències, una cosa que exigeix accions immediates. Tinguem també la modèstia de reconèixer que la supressió dels motius d'aquest odi, si és que s'aconsegueix, durarà generacions. Eliminar l'odi és una cosa que no s'aconseguirà per mitjà de la violència. No s'han de dipositar grans esperances en l'acció dels governs, moguts pels interessos de sempre. Malgrat això, els exemples de coexistència de diferents cultures i religions que veiem a les nostres ciutats permeten pensar que, amb unes regles ben definides, la convivència pacífica és una cosa possible.

Això quant a odi. Però i l'orgull? L'exercici d'humilitat, el que comença per admetre davant de tothom que les nostres societats no són ni de bon tros perfectes, és el que ens fa mal. Tenim dret a demanar que els que volen viure entre nosaltres acceptin no només les nostres lleis sinó també els nostres costums. No hem d'acceptar necessàriament que ens les dictin estranys, ni guiarnos per generalitats com "abraçar la diversitat" o "obrir-se al canvi". Però també tenim l'obligació de ser rigorosos amb nosaltres mateixos.

El mirall en què ens mirem, el de casa i el de la nostra societat, és ple de taques. Anar-lo netejant és una feina de cada dia i de cadascú. Si estem disposats a fer-ho, revisarem alguns dels nostres pretesos avenços, mentre que elements que havíem volgut llançar per la borda tornaran a ocupar el seu lloc. Un bon punt de partida seria recordar la resposta de Gandhi, a qui van preguntar, acabat de desembarcar a Londres, què li semblava la civilització occidental: "Seria una bona idea", diuen que va contestar."





dijous, 14 de setembre de 2017

Més enllà de les paraules







"La part més fonda de la ment pot ser influïda emocionalment, però no pot ser guiada a través de la paraula. El fet que els savis puguin governar el món sense deixar els seus seients es deu a què els sentiments van més enllà que les paraules.

Així, quan hi ha confiança en els acords verbals, la confiança es troba abans de les paraules. Quan hi ha acció compartida, la sinceritat de l'acció està present al marge de les normes.

Quan els savis estan en posició de govern, el poble és influït emocionalment, sent conduït per mitjà dels sentiments. Quan els que estan a dalt actuen sense obtenir una resposta dels que estan a baix, això significa que els sentiments i les ordres estan en desacord.

El fet que els nadons de tres mesos no coneguin el que és beneficiós i el que és perjudicial, i una mare amorosa estigui per tant més atenta per cuidar-los, és un assumpte de sentiment.

Així doncs, la funció de la parla és petita, mentre que és gran la funció del que no és expressat. La confiança constitueix el món de la persona ideal, la fidelitat constitueix la voluntat de la persona ideal; quan la fidelitat i la veritat es formen a dins, la seva influència origina una resposta externa. Aquesta és la cultura de l'assenyat i el savi."


Wenzi 25



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 13 de setembre de 2017

Mitjans i fins




Picasso 1934



Un text interessant de Josep Maria Ruiz Simon a La Vanguardia del 12.09.2017:


"No es pot descartar que durant aquesta setmana tan moguda algú hagi citat un cèlebre passatge de l'Oráculo manual y arte de prudencia (1647), del jesuïta Baltasar Gracián: "Todo lo dora un buen fin, aunque lo desmientan los desaciertos de los medios". Quan es parla de política, els mitjans, els fins i les seves relacions solen acaparar el discurs. I no deixen cap protagonisme als efectes laterals, que no es volen com a fins ni s'elegeixen com a mitjans però que sempre poden aparèixer quan els uns es busquen a través dels altres. Max Weber pensava en aquests efectes indesitjats quan va contraposar l'ètica de la responsabilitat i l'ètica de la convicció. L'ètica de la responsabilitat, que és la que Weber considera que han de seguir els polítics, prescriu que, abans de decidir una acció, cal tenir en compte les seves conseqüències previsibles. L'ètica de la convicció, en canvi, és caracteritza perquè aquell que la segueix ni tan sols es pregunta per aquestes conseqüències. Com el cristià que actua d'acord amb el que interpreta com el mandat diví i deixa el resultat en mans de Déu. O com els líders sindicals que, a principis de la República de Weimar, proposaven estratègies maximalistes sense avaluar si podien afavorir les polítiques reaccionàries i l'opressió dels obrers. Weber no identificava l'ètica de la convicció amb la falta de responsabilitat ni l'ètica de la responsabilitat amb la falta de convicció. Però assenyalava que les màximes que les defineixen són incompatibles.

Al juliol Carles Puigdemont va dir, en el funeral corpore insepulto dels consellers cessats, que els difunts sempre s'havien guiat per l'ètica de la responsabilitat i la convicció. Aleshores potser tenia sentit preguntar-se si pensava com Weber que es tractava de dues ètiques que no es poden seguir alhora i si va ser per aquesta manca de claredat conceptual que els va fer plegar. Ara la pregunta hauria de ser una altra: s'han tingut prou en compte les conseqüències abans d'actuar? S'ha fet una anàlisi seriosa dels riscos? O s'ha deixat el resultat en mans de Déu, i els que han pres les decisions acabaran responsabilitzant els seus conciutadans i l'Espanya autoritària de les possibles conseqüències indesitjades de les seves accions tant si no s'assoleixen els objectius pretesos com si s'acaben vessant les llàgrimes que, segons recorden santa Teresa i Truman Capote, poden arribar-se a vessar en més quantitat quan les pregàries són ateses que quan no ho són? Alguns episodis de la història del catalanisme polític mostren que no es tracta d'una pregunta impertinent. L'ètica de la convicció no va evitar que la insurrecció contra la República del 6 d'octubre del 1934 fos un desastre que va comportar una sèrie de conseqüències indesitjades que semblaven previsibles. Amadeu Hurtado parla dels pretextos, el context i les conseqüències d'aquests fets als capítols 12 i 13 del llibre tercer de Quaranta anys d'advocat (Edicions 62). Si algú vol dedicar un temps a pensar sobre el passat, el present i el futur del país, hi trobarà motius molt interessants per a la reflexió."