dimecres, 13 de desembre de 2017

Clarividència




Tàpies 1975



"Inevitablement, les posicions equilibradores han perdut esmalt i audiència. La tensió entre estelada i rojigualda no admet cap més matís, expulsa de fet els matisos, esborra totes les gradacions de color. Això fa feliços, naturalment, als qui buscaven la confrontació (per saber en quin moment arrenca el procés actual n'hi ha prou amb analitzar els resultats que obté l'ERC de Carod quatre anys després de la majoria absoluta d'Aznar). Però mentre els partidaris del tot o res estan eufòrics, un ampli segment de la ciutadania s'està quedant orfe.

Mentre els intransigents estan convençuts que s'acosta una solució històrica (la independència de Catalunya; la submissió definitiva de Catalunya), hi ha molta gent inquieta, convençuda que anem de cap al precipici. No són un bloc monolític, aquests. Tenen ideologies i sentiments de pertinença diversos, no sempre coincidents, sovint oposats. Però convergeixen en un punt: no volien que les coses prenguessin aquest caire intransigent. Conscients de la complexitat interna catalana i de la complexitat espanyola, s'havien acostumat fins ara als equilibris inestables que genera el país real. Havien après a desconfiar de les solucions màgiques, definitives. Consideraven que, en un país tan divers com el nostre, l'art de cedir el pas era el triomf de la civilitat. Ara lamenten la contumàcia dels uns i l'aventurisme dels altres; tenen por del xoc de trens; lamenten que les emocions nacionals contaminin les relacions d'amistat o de feina; estan veient compromesos seus negocis, els seus interessos, les seves ocupacions.

No comparteixen la idea, tan estranya a la tradició catalana, del "o patria o muerte". El diagnòstic que afirma que Catalunya està abocada a la desaparició si persisteixen les circumstàncies actuals és el més arrelat entre el sobiranisme, però no deixa de ser un diagnòstic discutible. És una opinió transformada en dogma que molts no comparteixen. L'irredemptisme és suggestiu (la prova és que molta gent s'hi ha apuntat) però deixa el relat polític català sense un pla B. Els que temen la trencadissa que el procés actual pot suscitar ni comparteixen el relat catastrofista, ni volen jugar-s'ho tot a una sola carta.

Sobretot això els espanta: la separació dels catalans en dos blocs per causa del sentiment de pertinença. El catalanisme havia compartit sempre un valor sagrat: la unitat civil. La unitat encapçalava la jerarquia ideològica del catalanisme des de molt abans de la clandestina Assemblea de Catalunya (des del 1947, quan catalans que havien combatut en una i altra trinxera, es van reconciliar simbòlicament a Montserrat).

Per garantir, salvar o promoure aquesta unitat, tots els corrents catalanistes que van combatre el franquisme i que van construir l'autonomia renunciaven als seus objectius màxims. El desplaçament del catalanisme transversal cap al sobiranisme o l'espanyolisme està implicant, entre moltes altres coses, la fallida del valor de la unitat transversal. El sobiranisme creu que la ruptura amb Espanya és essencial per a la supervivència de Catalunya. Tan essencial que -sostenen- ha de passar per damunt del risc de desunió civil."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 21.10.2013





dimarts, 12 de desembre de 2017

País d'avui i compromís




Tàpies 1977



És difícil parlar actualment de quins haurien de ser els camins per on podria transitar avui en dia el compromís amb el país, amb Catalunya. Perquè el compromís amb una societat no depèn només de la voluntat de la persona, de les seves ganes de fer coses per ajudar a construir el seu país, a fer-lo funcionar millor, a fer-lo de més qualitat. Aquesta voluntat hi ha de ser, i certament sempre pot trobar àmbits d'acció en els que desplegar-se. Però per tal que sigui compromís "amb el país" en sentit estricte necessita també de determinades condicions i de determinades dinàmiques socials. No és un simple fruit de la nostra lliure voluntat.

Insisteixo, sempre es poden fer coses a nivell individual pel bé de la societat. Tants camins de voluntariat com els que són operatius actualment a casa nostra en són una bona prova. I ser bona persona, fer bé la seva feina, ser una bona mare o un bon pare són coses que certament ajuden a construir una societat millor. I llegir, i escriure, i parlar bé la pròpia llengua i procurar que els altres també ho facin són tasques imprescindibles per vertebrar una cultura que al seu torn vertebri un país. Però quan parlem de compromís amb el país fem referència a quelcom més específic i alhora més global. A quelcom que no podem fer sols, fruit d'una simple iniciativa individual. Parlem de participar en dinàmiques socials constructives, i les dinàmiques socials sempre requereixen gent, molta gent mobilitzada en una determinada direcció. El país no el podem fer sols, per simple agregació de petites contribucions personals.

Per això és difícil parlar ara de país d'avui i compromís. Si només fos fer un repàs d'aquestes bones iniciatives particulars que hom pot emprendre, o de subratllar-ne especialment algunes, no ho seria tant. Podríem parlar, per exemple, de la importància de contribuir a la bona marxa econòmica del país, esforçant-se en ser excel·lents professionals, o en ser emprenedors innovadors, o en ser recercadors de primera fila.

Podríem parlar de la importància de contribuir a fer una cultura catalana més rica, més sòlida, més creativa, més capaç de fer aportacions rellevants al panorama cultural mundial; de vegades és difícil evitar la impressió que culturalment hem esdevingut menys exigents i ambiciosos, que fins i tot el que entenem per cultura és quelcom massa ampli, que inclou activitats o aportacions que potser no haurien de merèixer aquest títol. Un àmbit entre molts de possibles: no és el mateix fer cinema que fer bon cinema. Si deixem de banda la Isabel Coixet i en Cesc Gay -que més aviat són catalans que fan bon cinema-, a més d'algun film aïllat digne, estem fent bon cinema català (que no és el mateix que bon cinema fet a Catalunya)? Generalitzant, ja sé que hi ha en Plensa, i el Quartet Casals, i altres exemples rellevants, però realment, culturalment estem donant la talla? Estem a l'alçada fins i tot d'altres moments històrics de la nostra mateixa cultura?

Fins i tot podríem parlar, digueu-me agosarat, de la necessitat de treballar-nos personalment i treballar amb d'altres per tal de promoure espais de vitalitat religiosa a Catalunya. Alguns direu que podria parlar d'espais de vitalitat espiritual, i aquí podríem encetar una llarga discussió. I d'altres direu que ja n'hi ha suficients, d'iniciatives religioses al país. Realment? Ens satisfà la dinàmica religiosa actual de Catalunya? Som un referent per a algú en aquest nivell?

Però el compromís amb el país no és només això, o no és ben bé això. És clar que tot això contribuiria a fer un país millor, i és clar que tot això és imprescindible, importantíssim. Però el compromís amb el país té inevitablement i essencialment una dimensió política. Política en sentit ampli, no només en el de la dinàmica que es mou pels canals dels partits polítics; però, sigui com sigui, política. Lligada al funcionament del conjunt de la societat i al servei d'aquest conjunt. Relacionada amb la cohesió social, amb el respecte dels drets de les persones, amb la capacitat de no marginar grups socials, ni que siguin minoritaris (i si voleu, de no marginar ni tan sols a individus determinats, encara que estiguin malalts com és el cas de tants sense sostre). Relacionada amb l'oferiment d'oportunitats de viure dignament als que s'esforcin per fer-ho. Relacionada amb qüestionar determinades ostentacions de riquesa o de frivolitat, que poden arribar a ser per a molts un insult. Relacionada amb fer una societat sense manipulacions, ni que siguin les brillants i subtils de la publicitat. I sense els abusos per part de determinades empreses de la impotència o la ignorància de determinades persones per enganyar-les i guanyar diners indegudament. De tot això, i altres coses com aquestes, va la política. I, ens agradi o no, la política és imprescindible per a la construcció d'un país.

I avui la política catalana és un drama. Per a alguns, és clar. Per a d'altres, és un moment èpic que ens apropa a les portes d'una societat millor, més lliure, amb plena capacitat de prendre les decisions en tot allò que la concerneix. Per al món independentista, la qüestió de "país d'avui i compromís" és clara com l'aigua: comprometre's amb el país passa avui en dia per implicar-se en assolir la seva independència d'Espanya. I certament és una postura coherent amb el que hem dit fins ara. És un bon exemple de compromís amb el país, compartit per molta gent, generador de mobilitzacions socials en general exemplars per la seva manera de desenvolupar-se i pel grau d'il·lusió que manifesten. Per a un independentista el tema "país d'avui i compromís" no presenta ara cap dificultat, és claríssim. I és una posició correcta.

Però què passa amb els del "drama"? Amb els anomenats "de la tercera via", o "transversals", quan no se'ls vol insultar, o "tebis", "ni carn ni peix" o "putaramonetistes" quan sí que es vol fer-ho? Aquests considerats traïdors per no haver-se sumat a la causa, a l'única causa possible i necessària en el moment actual, ja que en depèn la supervivència de Catalunya. Aquests que consideren que no és cert que Catalunya només podrà subsistir si és independent. Què passa amb el compromís amb el país d'aquesta gent en el moment actual? Doncs que ho tenen malament. La dinàmica política creada en aquests darrers anys, sobretot els dos darrers, i en aquests darrers mesos, sobretot dels tres darrers, els desubica. No tant a nivell de partits, ja que tant "Catalunya en Comú - Podem" com el "PSC - Units per avançar" són espais que acullen posicions d'aquesta mena, però sí a nivell de participació en processos polítics de fons. Diguem aquí, com a nota a peu de plana, que és un greu error de l'independentisme posar el PSC al mateix sac que el PP i Ciutadans, error derivat de l'estratègia polaritzadora i simplificadora de voler reduïr el panorama polític català a la simple contraposició d'un "front 155" i un "front independentista"; de vegades les posicions estratègiques electorals poden acabar deixant un país en pitjors condicions del que estava, per molt que els polítics creguin que els seus posicionaments no són perillosos perquè tothom entén que són això, simples estratègies electorals, i no la manifestació de conviccions ideològiques profundes o el resultat d'acurades anàlisis sociològiques. 

Els de la "tercera via" ho tenen - ho tenim - doncs, malament a l'hora de trobar actualment dinàmiques socials de compromís col·lectiu en les que poder participar. A no ser que es consideri que votar a un partit que té 4.000 (o 8.000, o 12.000 - tan se val - militants, o inscrits, o associats - tan se val -) és una forma de compromís amb el país. No ho considero així: votar una cosa o l'altra i l'endemà quedar desvinculat de tasques polítiques col·lectives és una de les limitacions greus de les democràcies modernes. Perquè formar part d'aquests partits no és actualment una expressió de compromís amb el país, sinó una opció professional, certament legítima i respectable, però no equivalent al que els partits haurien de ser: canals de participació política col·lectiva  estable i continuada d'amplis sectors de la població.

He hagut de parlar, doncs, des d'una certa nostàlgia impotent, cosa desagradable. Exactament el contrari del que hauria estat el to d'un independentista, que pot viure actualment amb plena coherència i satisfacció el compromís amb el país. Però les coses són com són, cadascú es mou en el marc mental que té i la visió de la realitat no és la mateixa per a uns i altres. Els que estimem profundament el país des de posicions com aquestes no estem contents, sinó més aviat preocupats. Les eleccions del proper 21 de desembre no semblen poder oferir vies de sortida, de desbloqueig de la situació política en la que ens trobem. No ens és fàcil veure rastres d'esperança en un panorama com l'actual. Rastres d'una sortida de la situació que no sigui quedar empantanegats. El desig, les ganes, hi són, però no sempre l'optimisme de la voluntat és capaç de predominar sobre el pessimisme de la raó. Sort que el futur no és mai predictible, i sempre queda la possibilitat d'alguna inesperada giragonsa que ens torni a posar en situació de generar dinàmiques polítiques amb horitzó per al nostre país. 


(Això és el que hagués dit, en els vint minuts estipulats, si hagués acceptat la participació com a ponent a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives d'ESADE del 2017, que sempre tracta el tema "País d'avui i compromís". S'entendrà perquè no vaig acceptar aquest generós oferiment: no és correcte anar als llocs a lamentar-se; com es diu avui en dia, de plorat se n'ha de venir de casa.)





dilluns, 11 de desembre de 2017

Força transformadora




Goncharova 1917



"L'editor Jordi Nadal ha trobat una cita de Simon Leys que fa pensar: "Entre dos cirurgians igualment competents, procuri que l'operi el que hagi llegit Txékhov". L'autor matisa que no és que ens recosirà millor, sinó que ens sentirem menys sols amb Txékhov a la taula d'operacions. Quan un és més bona persona, acaba sent més bon cirurgià. O més bon forner, o més bon músic, o simplement més bon fill. És la força transformadora de la bellesa i de la veritat."


Màrius Carol a La Vanguardia del 09.12.2017





diumenge, 10 de desembre de 2017

Quatre moments




Fautrier 1963


Algú va indicar que la nostra dinàmica es mou en quatre fases: primer sentim, després pensem, després diem i finalment fem...





dissabte, 9 de desembre de 2017

La túnica







“Un home fou convidat a menjar a la mansió d’unes persones molt riques, i va arribar a l'àpat vestit amb roba modesta. Immediatament va veure que els amfitrions eludien saludar-lo i que els cambrers evitaven servir-lo. Com que vivia a prop, va anar corrent a casa seva i es va vestir amb una túnica molt cara i luxosa. Així va tornar al banquet, on ningú havia notat la seva absència. En tornar, els amos de la casa el varen rebre cortesament i els criats van mostrar davant d'ell grans posats de respecte.

Arribat el moment del sopar, aquell home es va treure la túnica i la va llençar enmig del menjar.

- "Per què fas això?" – li van preguntar, estranyats, els amfitrions.

- "Ha estat la meva túnica i no jo la que ha rebut el vostre respecte i atencions. Que sigui ella la que es quedi a menjar."

Dit això, aquell home va abandonar aquella casa.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 8 de desembre de 2017

El sentit de la terra




Hodgkin 2002



"No deixeu que la vostra virtut fugi de les coses terrenals i que piqui amb les ales parets eternes! Ai, hi ha hagut sempre tantes virtuts que s'han perdut volant!

Torneu a la terra, com faig jo, la virtut que s'ha perdut volant - sí, torneu-la al cos i a la terra; perquè a la terra li doni el seu sentit, un sentit humà!

De cent maneres s'han perdut volant i s'han extraviat fins ara tant l'esperit com la virtut. Ai, en el vostre cos, hi habita ara tot aquest deliri i error: ha esdevingut ara cos i voluntat.

De cent maneres han cercat i s'han extraviat fins ara tant l'esperit com la virtut. Sí, un assaig ha estat l'ésser humà. Ai, molta ignorància i molt error se'ns han tornat cos!

(...)

Que el vostre esperit i la vostra virtut serveixin el sentit de la terra, germans meus: que el valor de totes les coses, el fixeu vosaltres de nou! Per això heu de ser lluitadors! Per això heu de ser creadors!"



Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "De la virtut pròdiga 2"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 7 de desembre de 2017

Gran mestratge







"Els savis no porten vestits estranys ni es comporten amb patrons de conducta extravagants. Els seus vestits no són incongruents, la seva conducta passa desapercebuda. No són ostentosos quan tenen èxit i no tenen por quan estan en la misèria. No fan ostentació quan són famosos, i no tenen vergonya quan són desconeguts. Són diferents, però no estranys. Tots ells utilitzen el que no pot ser nomenat; a això se li diu gran mestratge."


Wenzi 60



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 6 de desembre de 2017

Sobre la publicitat




Léger 1933



Algunes tesis sobre la publicitat publicades per Cristianisme i Justícia el desembre de 2004:


- Es justifica la publicitat afirmant que és pura informació. Però, en realitat, és imposició. Perquè un és lliure d'informar-se o de veure una pel·lícula, però molta propaganda te la injecten, vulguis o no vulguis.

- La missió de la publicitat, en realitat, no és informar sinó enganyar. Per a això es valdrà tant de contravalors egoistes, com de valors que estiguin de moda.

- La propaganda aspira a ser un atemptat a la llibertat humana. Això és possible perquè els humans tenim un estímul/reacció que, davant la presència de l'estímul, ens fa reaccionar d'una manera molt diferent del que la raó ens suggereix quan hi recorrem en absència de l'estímul. La propaganda s'aprofita al màxim d'aquest mecanisme, nosaltres el desconeixem cada cop més i prenem per evidències el que no són més que reaccions no racionals.

- El llenguatge de la publicitat està fet de crits, d'imperatius contundents que ens farien saltar si ens els fessin en altres àmbits de la vida i de promeses falses que acaben creant-te la sensació que ets idiota si no en fas cas.

- En comptes d'oferir informació objectiva, el llenguatge de la propaganda apel·la als nostres instints més baixos o a la ingenuïtat. Quan se'ns diu "Ho veus? Ho vols? Ho tens!", no se'ns està donant cap informació útil sinó apel·lant a la nostra voluntat de poder.





dimarts, 5 de desembre de 2017

L'era del buit




Francis Bacon 1979



Part d'un text de Jaume Lorés publicat a La Vanguardia el 28.08.1984:


"Els francesos ens estan predicant com l'actual individualisme, i la paral·lela crisi de valors, responen a una nova realitat humana dels anys 80. L'home actual, per a ells, deserta del social i s'escapa dels projectes col·lectius. Les opcions i els valors definitius s'enfonsen, augmentant la importància de l'esfera privada. L'"era del buit" assenyala la fi de les transcendències i la promoció sistemàtica del present: "La conquesta d'un nou hedonisme i el retorn de l'individu a l'interior de si mateix ". La originalitat francesa, en aquest discurs, resideix en no condicionar-lo, totalment, com aquí, a la crisi econòmica, sinó en veure'l com un fruit de l'aprofundiment de la democràcia, de l'economia de consum, de la permissibilitat creixent. Per això "el narcisisme contemporani es desenvolupa des d'una absència sorprenent del nihilisme tràgic". És a dir: el més lluny possible d'un esperit existencialista i d'una consciència desgraciada.

I aquest és el punt crucial de la nostra situació intel·lectual vivint, des de l'amenaça atòmica fins a la inseguretat econòmica, en una mena de postguerra anímica. sense que cap guerra real hagi organitzat tal desastre, i dient adéu a les grans esperances d'ahir, no brolla l'angoixa, la tragèdia, la desesperació sinó que, de moment, l'home europeu sembla agafar-se al present i per treure'n el màxim de partit i el mínim de crispació. Aquest individualisme narcisista sembla una prolongació del que Tocqueville escrivia, fa més de 150 anys: els individus, a la democràcia. són cada vegada més febles i depenents, abocats sobre si mateixos i ocupats en les petites coses i les petites alegries de la vida privada. En els nostres conciutadans es produeix una correcció de la agressivitat competitiva en el món econòmic i laboral, per l'art a superar els conflictes socials amb una major submissió i cura de la pròpia subjectivitat. Fins i tot els sentiments de frustració o de crisi personal es banalitzen. El nou individualisme és, a fi de comptes, un art sorgit de la voluntat i de la necessitat de conviure amb la crisi, sense enyorances del passat ni expectatives de futur, intentant treure el major profit narcisista de
aquesta situació.

Sembla necessari que una postura intel·lectual seriosa es dediqui a aprofundir en l'interior d'aquest nou tarannà de l'home contemporani sense repudiar, d'entrada, els espais de subjectivitat, la privacitat, la intimitat, que ha guanyat per a si en aquest nou individualisme que neix de l'escapar de la socialització anterior. On residiria la falsedat seria en la tasca de legitimar ideològicament aquest presentisme, enterrant davant d'ell la consciència crítica. La fi de les utopies dels anys de creixement no té per què significar la fi dels valors col·lectius i l'absència de futur. Però del que es tracta, avui, és de redescobrir aquests valors en assumir críticament el nou individualisme. No d'implantar-los negant la nova realitat.

El terme "postmodernitat" serveix, perillosament. per fer del presentisme narcisista llei de vida. Quan aquest no ha superat la modernitat, sinó que ha estat tan sols incapaç de revitalitzar els valors de la mateixa al cor de la crisi. "L'era del buit "no ha de ser considerada com la fi de la modernitat, sinó com el seu repte més ferotge.

Perquè aquest hedonisme que acompanya a l'individualisme contemporani només produeix felicitat al preu de renúncies molt grans davant els valors de la modernitat. Si d'una banda significa un "predomini de l'individual sobre l'universal, del psicològic sobre l'ideològic, de la comunicació sobre la politització i de la diversitat sobre la hegemoneïtat", d'altra banda significa el sacrifici de valors i expectatives modernes que no tenen per què ser necessàriament universalitzadores, ideològiques, politizants i homogènies. En escapar del somni dogmàtic de l'era sòcio-política implicada en la utopia
i empobridora del sentit íntim, no ha de produir-se indefectiblement una renuncia a un sentit públic que respecti la llibertat i personalització dels individus."





dilluns, 4 de desembre de 2017

Confiança col·lectiva







"Un bon líder és el que aconsegueix que la confiança col·lectiva en decisions a llarg termini s'imposi sobre la incertesa a curt termini."


Daniel Kahneman a La Contra de La Vanguardia del 19.06.12