divendres, 28 de març del 2008

Pasqua





Pasqua. La primavera: la terra reviu, l’aire s’escalfa, les flors omplen els camps. Les llavors enterrades es manifesten com a noves plantes. L’esperança s’aferma al cor dels humans. Comença un temps de creixement i expectació, es prepara una nova collita. Caldrà, però treballar, patir, vetllar, per tal que aquesta collita arribi a bon port. L’esperança i l’alegria van lligades al treball i el neguit. La confiança, però, hi és: ens en sortirem.
Pasqua. Un home ha pronunciat paraules de llibertat, de fraternitat, de justícia, de veracitat, i ha topat amb la incomprensió i els interessos de l’entorn. Alguns l’han seguit, alhora plens d’entusiasme i mancats d’una comprensió profunda del que els deia aquell home i el que suposava estar vinculats a ell. Davant de la por i el patiment, han trontollat. Han contemplat astorats com l’home era agredit i executat a la creu. Han tornat a casa, decebuts i desconcertats. I llavors, de mica en mica, de forma tènue però que anava agafant força, han mirat els seus cors i han vist que les paraules de l’home seguien vives, vigents, i que els lligams amb l’home seguien presents. D’aquí n’ha sorgit una gran alegria, un enorme clam de lloança, la joia de la resurrecció del que creien acabat, extingit, mort. Aquesta és la conflictiva dinàmica de la Pasqua. Un home pateix, uns altres s’ho miren. De la tristor del fracàs en surt una constatació de vigència. Del dolor, una nova força.
- - -
Pasqua és moment de confrontació, de contrast. Dolor i joia, desesperació i esperança s’hi donen la mà en una proposta desconcertant. Del més gran sofriment en pot sortir la més gran perspectiva: no tot s’acaba en el dolor, en la mort, en el fracàs. S’obre una porta que permet veure més enllà, i aquest més enllà és fecund i lluminós. L’afirmació preval, la negativitat no té la darrera paraula. Els maltractats poden trobar una escletxa per on passi l’esperança. Tot i la seva limitació, viure val la pena.

Donar la vida pels altres. Posar el temps i energia de que disposem al servei dels altres. Mirar de fer el possible per tal que la gent visqui millor. Els més propers, els que estimem i tractem dia rera dia, i els més llunyans, els que no coneixerem mai, els anònims. I sobretot els més oblidats, els més marginats. I els que més s’han endinsat en un camí que no porta enlloc, que s’han convertit en víctimes de si mateixos, que van per camins de degradació, de dispersió, d’oblit. Les ovelles perdudes per les que el pastor deixa el ramat, com ens recorda l’evangeli.
Dedicar la vida als altres. I per poder-ho fer, treballar-se un mateix, depurar-se, buscar més alts nivells de qualitat personal. Només l’arbre bo dona bons fruits, ens recorda també l’evangeli. I des d’aquesta donació, des d’aquesta obertura, des d’aquest esforç gratuit, que no espera res a canvi, que es justifica en ell mateix, captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del crucificat ressona dins de cadascú. Mou la nostra sensibilitat, ens mostra brutalment l’anar fins a l’extrem, fins a les darreres conseqüències, en el servei a la veritat, en l’amor pels altres. La fidelitat, la coherència, tenen un cost. Aquí no hi ha acomodació, negociació, sortides fàcils. La nostra vida, sovint muntada sobre aquestes mitges tintes, queda trasbalsada per la interpel·lació del crucificat.

I la imatge de la mare veient des de davant mateix la tragèdia viscuda pel fill també ens és un referent. Una mare que havia començat acceptant l’anunci de Gabriel acaba acollint als seus braços el cos del fill executat. El seu cor, però, no pot evitar l’esqueixament, travessat per les espases del dolor. Aquesta imatge s’erigeix en un altre dels grans referents simbòlics de la història humana.

La Pasqua proclama que el sofriment i la mort no tenen l’última paraula. Té sentit esforçar-se, té sentit lluitar, té sentit comprometre’s, té sentit voler canviar els cors i les coses, té sentit voler-se fer millor un mateix i voler fer millor el món.