dissabte, 30 d’octubre de 2010

Centenari de Miguel Hernández





El magnífic darrer poema del Cancionero y romancero de ausencias, el darrer llibre de Miguel Hernández escrit entre 1938 i 1941:

"Beso soy, sombra con sombra.
Beso, dolor con dolor,
por haberme enamorado,
corazón sin corazón,
de las cosas, del aliento
sin sombra de la creación.
Sed con agua en la distancia,
pero sed alrededor.

Corazón en una copa
donde me la bebo yo
y no se lo bebe nadie,
nadie sabe su sabor.
Odio, vida: ¡cuánto odio
sólo por amor!

No es posible acariciarte
con las manos que me dio
el fuego de más deseo,
el ansia de más ardor.
Varias alas, varios vuelos
abaten en ellas hoy
hierros que cercan las venas
y las muerden con rencor.
Por amor, vida, abatido,
pájaro sin remisión.
Sólo por amor odiado,
sólo por amor.

Amor, tu bóveda arriba
y yo abajo siempre, amor,
sin otra luz que estas ansias,
sin otra iluminación.
Mírame aquí encadenado,
escupido, sin calor
a los pies de la tiniebla
más súbita, más feroz,
comiendo pan y cuchillo
como buen trabajador
y a veces cuchillo sólo,
sólo por amor.

Todo lo que significa
golondrinas, ascensión,
claridad, anchura, aire,
decidido espacio, sol,
horizonte aleteante,
sepultado en un rincón.
Espesura, mar, desierto,
sangre, monte rodador,
libertades de mi alma
clamorosas de pasión,
desfilando por mi cuerpo,
donde no se quedan, no,
pero donde se despliegan,
sólo por amor.

Porque dentro de la triste
guirnalda del eslabón,
del sabor a carcelero
constante y a paredón,
y a precipicio en acecho,
alto, alegre, libre soy.
Alto, alegre, libre, libre,
sólo por amor.

No, no hay cárcel para el hombre.
No podrán atarme, no.
Este mundo de cadenas
me es pequeño y exterior.
¿Quién encierra una sonrisa?
¿Quién amuralla una voz?
A lo lejos tú, más sola
que la muerte, la una y yo.
A lo lejos tú, sintiendo
en tus brazos mi prisión,
en tus brazos donde late
la libertad de los dos.
Libre soy, siénteme libre.
Sólo por amor."



dijous, 28 d’octubre de 2010

Ofèlia Drachs




Un dels problemes greus amb que es troba actualment Catalunya es diu Ofèlia Drachs. Això és friut de tres de les seves característiques:

1.- L'Ofèlia Drachs té una mentalitat antimoderna, anclada en una visió rància i retrògrada del món i de la cultura, visió que ha de dissimular per tal de no quedar malament. Literalista, deduccionista, creacionista, són molts els adjectius que se li podrien atribuir, però sempre en la mateixa línia, amb una coherència digna de millor causa.

2.- L'Ofèlia Drachs té un enorme poder i influència en l'entramat institucional català. Les seves nombroses i influents amistats en l'àmbit de l'empresa privada li donen ascendent en la dinàmica pública i influència en els mitjans. Bona part del sistema financer català està sota la seva influència i control. Sempre discretament, amb suavitat de formes, però de forma implacable.

3.- L'Ofèlia Drachs no estima Catalunya. Tot i el seu arrelament i influència en el país, els seus orígens familiars pesen més, i esdevé un poder fàctic que condiciona negativament la dinàmica de la societat catalana.

I no s'hi pot fer res. Ni tan sols parlar-ne, ni tan sols explicar-ho: tot queda en la subtil foscor dels implícits i dels sobreentesos. L'Ofèlia Drachs és enormement susceptible i imposa la llei del silenci des de la discreció de la seva influència.



dimecres, 27 d’octubre de 2010

Castells de foc




L'altre dia, escoltant la música dels janíssars turcs, que anaven a la batalla al so d'una mena de gralles i timbals (com els escocesos ho feien amb gaites i timbals), em va venir al cap una idea una mica estranya: la dels castells de foc (no "castells de focs" -artificials-, sinó de foc, en singular). Seria una festa resultant de combinar les colles de diables amb les de castells -i falcons-. Es podria fer per a celebrar els solsticis, per exemple un dels vespres dels dies 21, 23 o 28 de juny i/o dels dies 21, 23 o 28 de desembre.

Fer-ho demanaria formar unes colles de diables ad hoc en les que s'aplegarien quatre menes de figures: diables de timbal, diables de gralles, diables de processó i diables castellers. Tots portarien el mateix uniforme de diable, preferiblement de color granate rovellat. Els dos primers grups haurien de crear músiques adients, serioses i solemnes, inspirant-se si cal en la tradició dels timbals de Setmana Santa del Baix Aragó.

La festa tindria dues parts: la processó i l'actuació. A la processó els diables de processó formarien dues files a banda i banda, amb els diables castellers al mig. Timbals i gralles ritmarien l'avenç de la processó. Els diables de processó portarien, en lloc de torxes o atxes, els seus coets de cascada, de la més llarga durada possible, i sense so (ni petard ni xiulet); serien de color espurna, no de llum blanca o d'altres colors.

Arribats a l'espai de l'actuació, els diables castellers formarien les seves construccions, envoltats per un cercle de diables de processó que amb els seus coets de cascada formarien un cercle de llum mirant cap a l'interior. Al mig del cercle s'hi farien els castells (castells fàcils: pilars de tres, torres de cinc, castells de cinc i sis) o figures adients creades pels falcons. Un cop feta cada construcció, l'anxaneta -que hauria de ser més gran que els habituals- faria rodar, amb una forca que hauria pujat a l'esquena, un coet que escamparia les espurnes al voltant de la construcció, aquest sí acabant en un petard, i llavors es descarregaria el castell. Timbals i gralles acompanyarien la construcció amb una música adient.

A banda de l'elaboració d'aquestes músiques i coets adients, l'altra dificultat seria trobar un vestit de diable que protegís plenament de les espurnes -els guants amb manopla, les caputxes i les ulleres de plàstic serien imprescindibles; caldria aprendre lliçons dels plens de foc de la Patum- i alhora permetés fer el castell. No sé si seria possible resoldre aquesta qüestió amb totes les garanties (no es tracta de fer una activitat de risc ni de competència; es tractaria de fer una cerimònia del foc que impacti per la seva bellesa, emoció i solemnitat).

Crec que seria una manera d'aplegar i aprofitar algunes de les més vives de les nostres tradicions de festa popular, creant alhora noves formes.


(He de reconèixer que a l'hora d'imaginar aquesta festa se m'ha fet molt present la nova i molt ampla Rambla de Vilafranca del Penedès, un espai que seria molt adient per a aquesta mena de celebració, la qual li permetria esdevenir més facilment un espai emblemàtic. Però certament es podria adaptar a molts espais dels pobles i ciutats de Catalunya).



dilluns, 25 d’octubre de 2010

A l'aire lliure






Concert champêtre (1509), de Giorgione; Le déjéuner sur l'herbe (1863), de Manet; Pastorale (1870) de Cézanne, i quatre variacions sobre Le déjéuner sur l'herbe (1960) de Picasso...



dissabte, 23 d’octubre de 2010

L'abisme


Picasso 1912

"L'abisme esdevé visible en cada escletxa. A cada transformació de la realitat, a cada canvi de forma, o cada vegada que l'estat d'una cosa és alterat, l'abisme del no res és travessat i es fa visible mitjançant un instant místic passatger. Res pot canviar sense que es produeixi el contacte amb aquesta regió de l'ésser absolut."


Rabbi Joseph ben Shalom (Barcelona, segle XIII, esmentat per Juan-Eduardo Cirlot a la seva obra "Cubismo y figuración", Barcelona 1957)


dimarts, 19 d’octubre de 2010

A sang freda



In Cold Blood de Truman Capote (1924-1984) és un clàssic del segle XX que mereix tota l'atenció. Descriure uns fets reals (l'assassinat de la família Clutter per Dick Hickock i Perry Smith) com si fos una novel·la sense apartar-se de la realitat és una fita magistral assolida per Capote.



Però més enllà del seu valor literari, l'obra fascina com a radiografia del mal en la condició humana, com a indagació psicològica de la dinàmica de la maldat en la ment.
 

Si es té la possibilitat, val la pena llegir el llibre i veure (abans? després? durant?) dues pel·lícules magistrals que mostren el paper de l'obra en la vida de l'autor, mostrant com de vegades literatura i vida veuen difuminar-se les seves fronteres.



Una de les pel·lícules és Capote, protagonitzada per Philip Seymour Hoffman (que va guanyar l'Oscar per aquesta interpretació) i dirigida per Bennett Miller. Es filmà el 2004 i s'estrenà el 2005. El guió es basa en la biografia de Capote escrita per Gerald Clarke.
 

L'altra és Infamous, protagonitzada també magistralment per Toby Jones i dirigida per Douglas McGrath el 2006. Sandra Bullock com a l'amiga de Capote Harper Lee hi té un paper secundari de gran nivell. El guió es basa en el llibre sobre Capote escrit el 1997 per George Plimpton.



diumenge, 17 d’octubre de 2010

Teoria U




Proposada per C. Otto Scharmer, la Teoria U és un esquema suggerent sobre els processos de creació innovadora de pensament i acció.

Una primera aproximació a la teoria U, més centrada en processos col·lectius, constata que habitualment el que fem és reaccionar davant dels reptes, mirant de trobar-hi una solució. Ell ens proposa substituir aquest mecanisme de resposta immediata als reptes per un procés d’aprofundiment que vagi a parar a la solució després d’haver fet una immersió i un retorn a la superfície (d’aquí la imatge de la U).

La immersió començarà per enfocar bé el repte, analitzant atentament la realitat que tenim al davant. A continuació passarem a un segon moment d’immersió en el que eixamplarem la nostra percepció a base de tenir en compte també altres percepcions possibles de la mateixa realitat. Continuarem immergint-nos a base d’establir un diàleg amb nosaltres mateixos que permeti fer aflorar els pressupòsits que hi ha dins nostre, allò que tenim assumit sense ni donar-nos-en compte. Finalment arribarem al punt més fons de la immersió en el que mirarem de detectar el punt neuràlgic que fa que ens sentim compromesos amb el repte inicial, l’origen del nostre compromís per voler afrontar aquest repte, el propòsit que ens mou a assumir-lo. Fet això podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment mirarem de desenvolupar una nova manera de pensar i uns nous principis que ens permetin abordar en millors condicions el repte. Després mirarem de dissenyar noves accions i processos que puguin fer-nos avançar a l’hora de treballar el repte, i finalment arribarem a noves estructures i pràctiques que realment portin a la solució del repte.

Scharmer veu aquest procés no només a nivell individual sinó col·lectiu, en el que la fase d’immersió ens ajuda a fer-nos conscients de la nostra percepció compartida, d’aquella voluntat comú que no quedava prou en evidència, i en el que la fase de retorn a la superfície és un procés d’acció col·lectiva que permet convertir els propòsits compartits en pràctiques, en accions.

Ell també etiqueta horitzontalment els processos que es donen a cada nivell, en la següent seqüència des de la superfície cap al fons: reacció, reestructuració, redisseny, reemmarcament i regeneració.


Una segona aproximació a la teoria U, més centrada en processos personals, proposa quatre nivells d’immersió en lloc dels cinc precedents (incloent en ambdós casos el nivell de la superfície) i adopta una altra nomenclatura.

Aquí comença per considerar que el primer que fem quan tenim un repte al davant és fer aparèixer (ell en diu “downloading”) els esquemes, les pautes del passat. La immersió començaria llavors per mirar de deixar en suspens aquests esquemes previs i procurar veure-hi amb un nous ulls, amb uns ulls frescos. La immersió continua a base de redireccionar el procés fent-lo passar de la ment al cor, complementant la mirada amb les sensacions, amb les emocions. La darrera fase de la immersió, conduïda per la voluntat, comportaria un cert “deixar-nos anar”, distanciant-nos fins i tot de la mirada de la ment i les emocions del cor, per poder accedir a un estadi d’obertura que faci possible la connexió amb allò que de més profund hi ha en nosaltres (en podem dir la nostra identitat profunda, o la font) fins a fer-ho present i sentir-ho present. A partir d’aquí podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment la voluntat tornarà a entrar en acció però en lloc de “deixar anar” ens farà “deixar venir”, ens portarà a invocar la nostra creativitat a partir del procés d’immersió i connexió fet. Això ens permetrà passar a un procés de cristal·lització d’una nova visió i un nou propòsit, sentits com a propis i que ens faran emergir el desig de fer-los reals, de posar-los en pràctica, de convertir-los en acció. Reapareixerà llavors la ment per encarnar aquest desig del cor en un projecte operatiu, en un model o prototipus que permeti tornar a la superfície en termes de pràctica d’acció orientada a obtenir un resultat (ell en diu “performing”).

A l’hora d’etiquetar horitzontalment aquests estadis (deixant de banda el de la superfície), Scharmer fa referència com hem vist a tres facultats humanes, la ment, el cor i la voluntat, especificant que en aquest procés tots tres han d’estar en un estat d’obertura: una ment oberta, un cor obert, una voluntat oberta.

Ens recorda també tres veus que es faran presents en els tres mateixos estadis i que miraran d’obstaculitzar el procés: al nivell de la ment, la “veu del jutjar” o “veu del judici”; a nivell del cor, la “veu del cinisme”; i a nivell de la voluntat, la “veu de la por”; caldrà saber deixar-les enrera.

I subratlla la importància de poder disposar, per tal de poder dur millor a terme l’estadi més profund de la immersió, de llocs i exercicis pràctics que ens afavoreixin la capacitat de veure i connectar (ell en diu “co-sensing”), d’estar en calma i poder sentir la presència del nostre estrat més profund, de la font (ell en diu “co-presencing”) i de generar creativament noves visions i projectes (ell en diu “co-creating”).



Scharmer insisteix en que el seu esquema no és un procés lineal mecànic sinó més aviat una matriu que opera com a una totalitat integral, amb una certa simultaneïtat dels processos assenyalats. A l’hora de treballar-lo, més que de separar nivells, es tracta de posar èmfasi en un o l’altre, en focalitzar l’un o l’altre sabent que els altres continuen operant al seu costat.

Em sembla un esquema suggerent. De vegades Scharmer l’acompanya d’un vocabulari excessivament emocional o new age, però apunta a dinàmiques interessants que val la pena treballar.




dissabte, 16 d’octubre de 2010

Viure poèticament





"No cal escriure ni un sol poema per viure poèticament. No tenim el deure d'escriure versos, però sí que tenim el deure de viure la vida com un poema, de convertir la pròpia vida en bellesa."


Antoni Pascual (1941-2001)




dijous, 14 d’octubre de 2010

Pascal i la raó





Quatre pensaments de Pascal sobre la raó:

253 Deux excès: exclure la raison, n’admettre que la raison

267 La dernière démarche de la raison est de reconnaître qu’il y a une infinité de choses qui la surpassent; elle n’est que faible, si elle ne va jusqu’à connaître cela.

277 Le cœur a ses raisons, que la raison ne connaît point. On le sent en mille choses.

278 C'est le cœur qui sent Dieu, et non la raison. Voilà ce que c'est que la foi parfaite, Dieu sensible au cœur.


Blaise Pascal, Les pensées, Section IV, Des moyens de croire



dimarts, 12 d’octubre de 2010

Endreçar l'esperit?



Klee 1919


Es pot "endreçar" l’esperit? La pregunta és útil de cara a precisar què entenem per esperit. La influència francesa pot portar a identificar esperit amb ment, ja que aquesta llengua utilitza el mateix terme per ambdues coses (el que té algun aspecte interessant, però molts inconvenients). Jo, francòfil declarat, en aquest cas anglosaxonejo i m’estimo més parlar d’”endreçar la ment”. La ment es pot endreçar, i és important mirar de fer-ho, per a la nostra salut mental i física. L’esperit... Es pot endreçar el foc? Es pot endreçar el vent? I no són aquestes dues de les imatges més utilitzades per referir-se a aquesta entitat estranya que és l’esperit? Podem parlar de la força o de l’impacte de l’esperit, però d’endreçar-lo...

Això resulta, evidentment, d’una opció semàntica, la de tendir a minimitzar l’ús del terme esperit. De vegades, com hem dit, se l’identifica amb ment. De vegades, amb la part més elevada de l’activitat cultural. De vegades, amb la sensibilitat estètica i ètica. De vegades, amb la qualitat humana, aquesta mena de nucli central de la personalitat que ens permet definir-nos com a humans... Jo m’estimo més fugir de totes aquestes accepcions i reservar l’ús del terme per aquesta estranya experiència d’anorreament que sembla venir de fora (per això algunes religions proclamen que ve de Déu, o que és Déu mateix manifestant-se en la vida personal) i alhora de dins (com una energia interior que no sabem d’on sorgeix, que no podem vincular amb una determinada pràctica, experiència o activitat) i que ens trasbalsa perquè es dedica a foragitar el nostre jo del centre de la nostra existència, que l’esperit pretén ocupar. Això fa de l’esperit quelcom perillós, en tant que atac frontal contra l’ego, en tant que contrari a vertebrar la nostra existència al voltant de l’ego. L’esperit reclama violentament aquest paper vertebrador. En aquest sentit, més aviat desendreça que no pas endreça...

 El que no vol dir que no pugui tenir conseqüències positives per al qui viu l’experiència, fins i tot a nivell mental, fins i tot a nivell físic. Però és difícil associar-lo amb la noció d’ordre. És clar, des d’aquesta definició d’esperit també és difícil parlar de “valors espirituals”. Els valors són els valors, a seques. D’acord que podem diferenciar entre els valors “espontanis” (molt propers als interessos i als desigs) i els valors “valuosos” (aquells que no només constatem que operen en la vida de les persones i en les societats sinó que després d’un examen crític, els considerem capaços d’orientar positivament les persones, les organitzacions i les societats, ja que es mostren com a font de dignitat vital, d’orientació, de sentit: la justícia, la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la bellesa, la bondat, la veritat, l’amor...). Són dos extrems d’un continu, certament; però a nosaltres ens interessen els darrers per la mena de paper que poden jugar en la vida de les persones. I certament aquests valors valuosos són entitats metafísiques, construccions culturals que se’ns imposen com si fossin entitats externes, amb les que nosaltres ens confrontem per tal de decidir si ens volem comprometre a encarnar-los, a fer-los reals, operatius, tangibles, o no. Però tot això no m’autoritza a designar-los com a “valors espirituals”, ja que això reintrodueix el conflicte semàntic del que hem parlat. Si aquests valors valuosos (jo m’estimo més dir-ne simplement “valors”, reservar aquest terme per ells, per evitar confusions, dispersions, desorientacions i ofegaments en un immens mar indiferenciat de valors) generen riquesa material, no ho sé; en tot cas, considero que mereixen ser defensats encara que no en generin.

El meu esquema de treball en aquesta línia és una mica complicat: és el salt del que anomeno el “triangle de baix” (supervivència-plaer-poder) al que anomeno el “triangle de dalt” (sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat). Això és el que és important. Si això és passar de la matèria a l’esperit, no ho sé; si més no, a mi no em satisfà aquesta terminologia. Espiritualitat és el paquet de concepcions, imatges i pràctiques que afavoreixen el desplaçament del jo del lloc protagonista de la nostra trajectòria vital, i per aquí treu una mica el cap l’esperit. Ara, quan seguim els seus camins fins i tot sortim del triangle de dalt i ens endinsem per camins misteriosos... Passar d’un triangle a l’altre és benèfic per la salut mental i física? Potser sí. Però en tot cas no fem el salt per això. El fem perquè hi trobem una manera més digna i profunda de viure la vida.




dilluns, 11 d’octubre de 2010

Vicens Vives




En Jaume Vicens Vives és un dels nostres referents, algú que ens pot ajudar a il·luminar el nostre present, la nostra trajectòria col·lectiva. Ho és en força sentits, i ho és en alguns terrenys importants. No en tots, això és molt difícil, tothom té les seves ambigüetats; en aquest sentit, a La Vanguardia del 2 d'octubre de 2010 Oriol Pi de Cabanyes evoca una frase interessant que Josep Pla va escriure el 25 d'abril de 1958, publicada a Notes per a Sílvia: "Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, posseeix l'art de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil dir quines són les seves idees socials i polítiques". Però és fecund referir-se a la seva figura, a la seva actitud intel·lectual, al seu interès per la història de Catalunya i d’Espanya i a la seva insistència en l’objectivitat de les anàlisis, a la seva mirada adreçada al redreçament del país i de les seves generacions joves.

Crec que seria bo afegir a això la referència que suposa la polaritat entre la seva figura i la de Ferran Soldevila. Elliott en va parlar amb admirable franquesa i intensitat a la conferència inaugural del Centenari de Vicens Vives que celebrem enguany. Polaritat no és necessàriament contradicció, contraposició; tots dos pols són necessaris en una polaritat. Si aconseguim tenir també com a referent la tensió, la confrontació del que suposen ambdues figures, en sortirem enriquits i enfortits. El país necessita alhora de les dues maneres d’enfocar la vida, la més lligada a les possibilitats reals i la més vertebrada pels ideals. Per això dic que la polaritat entre ambdós personatges ens pot ser un referent.

Un altre tema a evocar: el del pacte Catalunya-Espanya (o Castella, com es vulgui). Un pacte no és un ideal (un ideal és allò que faries que fos si disposessis d’una vareta màgica...). Un pacte és un camí derivat del realisme. És una transacció fonamentada en les limitacions de la realitat. Un pacte és no rendir-se, no ser anorreat, eliminat. I un pacte és no anar per lliure, no marxar, no ignorar l’altre. És possible que en Jaume Vicens Vives no contemplés el pacte com un ideal, sinó com a la millor opció realista possible. El nostre ideal és la independència: d’acord, però l'ideal no sempre és viable. Llavors val la pena pactar un acord de convivència. Que de vegades pot acabar acompanyat pel respecte, per una certa estima. Potser Vicens Vives, coneixent la història, i coneixent el present amb ulls d’historiador, veia que la més desitjable de les opcions realistes era el pacte, i per això el preconitzava. No com a ideal, sinó com al millor dels camins possibles. És una hipòtesi.

Un pacte només es fa entre interlocutors vàlids, cal tenir fortalesa per fer-lo, cal ser considerat com a algú amb entitat i mereixedor de respecte i acord. És Catalunya un país fort? Si deixem de banda les colles de castellers capdavanteres i alguna empresa excepcional -perdoneu l'exageració humorística-, podem parlar a casa nostra d’institucions “fortes”? No diem competents, o eficients, o útils, o hàbils, o viables, o sòlides, estem dient “fortes”. I les persones que hi ha al davant d'aquestes institucions, són en conjunt prou consistents, de prou talla? En quina mesura la nostra feblesa com a país ve de la feblesa dels nostres dirigents (això que sovint s’anomena “un problema de lideratge”)? Per pactar cal ser forts, cal serenitat, unió i intel·ligència operativa. Un pacte no és acceptar qualsevol cosa. No és un tractat de rendició després de perdre una guerra. Pactar és trobar un acord honorable per a ambdues parts. Ni que no sigui l’aspiració ideal de ningú. És un acord per una convivència còmoda i respectuosa.



diumenge, 10 d’octubre de 2010

Diàleg per Dialogal


Hernández Pujian 1988


El diàleg entre la Teresa Guardans i en Rai publicat al num. 35 de la revista Dialogal

Estimada Teresa: No acostuma a venir de gust parlar precisament d’allò que un mateix té menys clar. Però amb tu gosaré, sensible com ets als territoris fronterers i capaç de dialogar des del respecte i l’amistat.
Comencem per les etiquetes? No és el més important, però potser ens fan falta per comunicar-nos. Religió i espiritualitat. Tema de moda. A mi em costa sintonitzar amb les posicions que diuen “sí a l’espiritualitat, no a la religió”. Em semblen poc treballades. M’estimo més diferenciar aquests termes sense contraposar-los. Em costa imaginar una vivència espiritual sense el suport d’un marc conceptual i simbòlic generat en el si de les religions, i no puc trobar-me còmode amb una pràctica religiosa sense una vivència espiritual intensa. Evidentment, totes dues etiquetes estan molt carregades de contingut per la història, però més que dir “prescindim d’elles” potser val la pena fer l’esforç de precisar-les i utilitzar-les tan bé com sigui possible.
L’espiritualitat podria ser una mena de força, energia o dinàmica interior (i exterior, és a dir, com si et vingués de fora, com si se t’imposés) que et porta a anar més enllà de tu mateix, que et des-centra, que t’obre la porta a aquesta experiència trans-humana de deixar de tenir el propi jo com a centre de referència i obrir-se a espais de buidor que poden o no rebre presències. Les religions serien llavors conjunts de tècniques (conceptes, narracions, exercicis rituals...) destinades a facilitar aquest pas de des-centrament. Unes ho fan d’una manera, altres d’una altra; més d'una ens pot ser útil, o només una, o cap; el cas és saber-les utilitzar, no només per treure’n petites peces que ens puguin servir –cosa que tampoc no està malament- sinó per fer-hi immersions que ens transformin. I ens podem immergir en diverses, o només en una.
Si podem no immergir-nos en cap i tot i així fer camí espiritual és un dels temes a la frontera. A mi em costa d’imaginar, i em fa l’efecte que pot obrir la porta a substituts improcedents. Per exemple, a experiències emocionals o estètiques ben valuoses i legítimes en elles mateixes (ah, les precioses postes de sol, o els moments de soledat en la immensitat del bosc, o la meravella del desert, o el silenci de la nit estelada, o el fer el cim de la muntanya...) interpretades com a experiències espirituals (una altra cosa seria utilitzar-les com a imatges metafòriques d’experiències espirituals, sempre difícils de descriure). O bé pot obrir la porta a frivolitats sincrètiques a la manera del new age standard (amb unes dosis de coaching pel mig). L’experiència espiritual no és senzilla, i fora d’alguns personatges excepcionals no es dóna espontàniament, sinó que cal l’ajuda, el suport i el guiatge de tècniques experimentades i acumulades en el temps dins del marc d’això que en diem les tradicions religioses.
Potser, doncs, hi pot haver experiència espiritual sense marc religiós. Però això és difícilment generalitzable i compartible: precisament les religions són construccions humanes fetes per a poder facilitar, compartir, potenciar i transmetre l’experiència espiritual. I són les que són, no s’improvisen sense més ni més. Ni podem anomenar religió a qualsevol invent de darrera hora. Els humans som fruit d’una història que hem construït nosaltres mateixos, encara que avui en dia domini la impressió que això de la història no té cap importància ni cap paper en les nostres vides.
Certament aquesta funció i capacitat de les religions els ha donat un gran poder social, el qual ha estat sovint mal utilitzat –fins a extrems terribles- per les estructures religioses. Però cal situar cada cosa al seu lloc si no volem malmetre absurdament una herència valuosa.
Puc, doncs, arribar a pensar que les religions no tenen l’exclusiva de l’accés a l’espiritualitat (tot i que m’agradaria considerar-ho amb més deteniment). El problema principal, però, em sembla que no és aquest, sinó l’operatiu, el de la presència real de l’espiritualitat. I a aquest nivell, a Catalunya ens trobem amb un horitzó catastròfic: les religions no fan prou bé la seva tasca de potenciació i transmissió de l’espiritualitat (començant pel cristianisme catòlic, en veritable concurs de creditors, fet encara més significatiu per ser la tradició més vinculada a la nostra trajectòria històrica) i fora de les religions l’espiritualitat s’esvaeix, s’evapora sota la potent escalfor d’una post-modernitat individualista, immediatista, consumista i tot el que vulguis.
Com es desvetlla la dinàmica espiritual personal en un context així? Es pot recuperar el paper de les dinàmiques comunitàries? Podem restablir un tracte de la realitat com a sagrada, tècnica que afavoreix la dinàmica espiritual personal? Nosaltres, que no som indis americans, ni tibetans, ni res d’entroncat amb vivències sacrals tradicionals, com ho podem fer? Poden uns occidentals desconcertats per la combinació del racionalisme amb el rebuig d’unes formes catòliques literalistes i fossilitzades recuperar una dinàmica espiritual amb dimensió comunitària i que no sigui antiracionalista ni fonamentalista? Pot el cristianisme -un cristianisme en diàleg interfecundador amb les altres grans tradicions religioses- fer un paper en aquest escenari, com a tradició religiosa més vinculada amb la història del país?
Més preguntes que respostes, ho sé. Però són els temps que ens ha tocat viure...

Amb afecte

Raimon

_______________

Hola estimat Raimon,

Com m'agrada aquesta oportunitat d'intercanvi que ens ofereix Dialogal! Entro a raig a respondre a les "provocacions" suscitades per la teva carta sense pretendre fer una exposició ordenada. Allà va! Llegint-te m’adono que hi ha una pregunta que jo no em puc fer i que, per contra, percebo que per tu és central. No puc? No vull, no em cal...? Tan se val. Questiones si hi pot haver experiència espiritual sense marc religiós. Jo haig de pressuposar que sí, que és possible, perquè al meu voltant milions de persones viuen en una escena cultural, en una realitat personal i social, sense religió; significa això que potser no tenen accés a l’experiència espiritual? És una possibilitat que jo no contemplo! I és des d'aquesta certesa que em pregunto com afinar, com evitar errors i paranys...
És innegable que les qüestions religioses continuen formant part de l’entorn, del llegat històric, de la realitat intercultural, etcètera, però per milions de persones ja no són un element significatiu, no són l’àmbit explícit del que és valuós, allò que vehicula l’experiència fonda de la vàlua de l’existència... i no ho són més enllà de les opcions personals. És com si em trobés (jo, la gent de l’entorn, familiars, coneguts, companys...) dalt d’un vaixell que s’allunya més i més de la costa (la religió)... Els territoris familiars van quedant enrere, però tinc la certesa que la Saviesa (amb majúscules) és possible a alta mar, ho ha de ser. Com fer-ho però?
Com fer-ho per afavorir la profunda qualitat humana interior? (Perquè si et dic la veritat, ja gaire bé ni amb la paraula espiritualitat em sento còmoda o reflectida; té massa reminiscències d’aquella antropologia que separava cos i esperit, material i espiritual... Per on faríem passar la línia divisòria? Però és un altre tema...).
Com fer-ho, doncs, per afavorir la possibilitat humana de plenitud, de tal manera que aquesta creixi sense donar l’esquena al llegat de milers d’anys de saviesa i desenvolupi la que és la seva aportació peculiar i pròpia? Perquè -com bé dius- molt sovint veiem que s’identifica “espiritual” amb tot l’àmbit de les emocions o el del creixement personal: sembla com si l’espiritualitat fos al benestar emocional el que l’economia és al benestar material... Quina seria, al meu parer, la seva "aportació pròpia"? Em toca mullar-me i concretar... Doncs som-hi.
Espiritualitat: l’obertura a la realitat, al món, als altres, a sí mateix, des del silenci del jo. Abasta tant tot allò que ajuda a posar el jo entre parèntesi, com les actituds, possibilitats i conviccions que se’n desprenen. Un parèntesi que silencia el filtre de desigs, pors i expectatives a través del qual ens relacionem amb el món i la vida. Amb quin resultat? El de deixar-nos davant del misteri de l’existència. Un parèntesi que obre portes, o que transparenta... Possibilitat humana de gratuïtat: de conèixer, de comprendre, d’interessar-se, de donar-se, de comprometre’s... més enllà del petit radi dels interessos del jo. Aquest és el nucli, el fonament, de la grandesa humana i de les seves realitzacions. Jo diria que és el que ens fa veritablement humans, i com et comentava, per parlar-ne prefereixo fer servir expressions relacionades amb qualitat humana, més que no pas espiritualitat, perquè no té a veure amb una part (l'esperit), és la totalitat de la vida la que hi participa...
Religió: forma de concebre i de gestionar l’existència, socialment i individualment, en relació amb una referència externa “suprahumana”; el desenvolupament de tots els aspectes de la vida des d’aquesta premissa d’heteronomia. És a dir, el model cultural del 98 o 99% de la història de la humanitat, amb tots els seus fruits, amb la diversitat de formes que ha donat a la interpretació de la realitat a la gestió de la vida social i personal, a tot, també al cultiu de la qualitat humana interior. (Quina catàstrofe si no fóssim capaços d’interpretar-les i fer-nos-les nostres, en totes les seves aportacions!).
Si concreto la relació entre elles amb una imatge, seria com aquells llibres de fulls de transparències sobreposades sobre un primer dibuix. La base seria el que anomeno qualitat humana (l’àmbit de la gratuïtat plena, del no-jo...). Concebre-la com “espiritualitat” ja és una primera transparència sobreposada que li atorga una forma pròpia de la història del pensament occidental; i al damunt la transparència (una o moltes) amb els dibuixos de cada tradició religiosa particular. El “fons” adopta les formes i colors dels fulls a través dels que hi accedim, però no “és” cap d’aquestes capes...
Però sí, tornant al “com”, també a mi (com a tu) em preocupa que no ens perdem en succedanis i que puguem aprofitar tantíssima experiència acumulada. Tal com ho veig, la qüestió no és tant si “religió sí o no” sinó no perdre de vista l'objectiu. Tenir ben clar que l’eix de l’experiència és “el no tenir el propi jo com a centre”, com dius a l’inici. Ben mirat, de succedanis n’hi ha hagut sempre, ni ha de religiosos i de laics, si vols! Em sembla que una religió viscuda com a mitjà d'assegurar-se el sentit de vida i la salvació eterna (la del jo, és clar) no difereix gaire d’una espiritualitat identificada amb el “creixement personal”. No són més que dues maneres de servir-se a si mateix! És evident que anar més enllà d'un mateix no ha estat mai una opció fàcil ni òbvia (no haurien calgut tants mestres, sinó!). Sabent que aquest és l’objectiu, la pregunta que jo em faria en tot cas és com hi poden ajudar les religions. Però aquí ho deixo, perquè veig que ja m’he estès més del que ens indicaven.

Rep una forta abraçada,

Teresa

_______________

Agraeixo i m’alegra la teva resposta, Teresa.
Crec que coincidim en la importància de l’experiència del que tu en dius “el silenci del jo” i jo en deia “deixar de tenir el propi jo com a centre de referència”. També m’alegra coincidir en la valoració crítica d’alguns usos freqüents actuals de l’espiritualitat, que formules molt bé: “sembla com si l’espiritualitat fos al benestar emocional el que l’economia és al benestar material”...
No acabem d’encaixar, però, en la qüestió de les etiquetes, de les quals en la meva carta anterior et deia que no em semblaven el més important, però que ens fan falta per comunicar-nos (tota etiqueta, com tot esquema, és simplificador, però això no vol dir que en puguem prescindir). Tu anomenes “qualitat humana” o “profunda qualitat humana interior” a l’àmbit del silenciament del jo. Jo no disposo d’un nom per posar-li, potser perquè es tracta d’una experiència difícil de descriure amb paraules, una experiència que és alhora desitjable i incontrolable, però em trobo còmode amb dos termes més que utilitzes per referir-t’hi: gratuïtat plena i no-jo. El món de paraules al voltant d’unitat potser també ens seria útil en aquest nivell. I estic força d’acord amb tu a ser prudent a l’hora de fer servir les paraules relacionades amb l’esperit per fer-hi referència.
En un cert moment tu parles de “la possibilitat humana de plenitud”. Jo no tinc clar associar el terme plenitud amb aquest àmbit del silenciament del jo. Més aviat l’associo amb un treball tridimensional que les persones podem fer, si volem, i que si bé no garanteix l’accés a l’experiència del no- jo (aquesta té sempre un cert component de gratuïtat, de regal), la pot facilitar.
Dibuixo aquest camí amb un triangle equilàter. Els seus tres vèrtexs s’interrelacionen –o, si els veiem com a cercles, se superposen-, però alhora tenen consistència per ells mateixos. Quins són aquests vèrtexs? Un seria el desenvolupament de la personalitat, el creixement personal, la maduració, el desplegament de les pròpies potencialitats o com n’hi vulguem dir. No es tracta del desplegament de potencialitats físiques, psicològiques, professionals, culturals, socials o emocionals, sinó que se situa a un nivell més de fons, en el treball de la captativa estètica, ètica i interpersonal. Per això m’agrada etiquetar aquest vèrtex com a sensibilitat.
Un segon vèrtex seria el refinament de la personalitat per tal de copsar, encarnar i desplegar el que seria un nucli més pròpiament definidor de la identitat humana, allò que ens fa ser “realment humans” (amb aspectes com l’harmonia interior, l’aspiració a millorar el nostre ésser, la sensibilitat al dolor aliè, la captació de la grandesa i bellesa del món, la capacitat d’acceptació...). A aquest vèrtex és al que jo aplico l’etiqueta qualitat humana.
I al tercer vèrtex és on hi hauria la tasca de negar el protagonisme al propi ego, de fer-lo fora del centre de la nostra existència, i els mètodes per aconseguir-ho. És aquí on utilitzo l’etiqueta espiritualitat (perquè cal la força de l’esperit per aconseguir-ho...). Aquesta triple distinció assenyala que l’espiritualitat no és imprescindible per a avançar en la qualitat humana, i que aquestes tres dimensions no són jerarquitzables entre elles, se situen en un mateix pla.
Es pot treballar cada vèrtex per separat? Crec que sí. Es pot treballar només un vèrtex, o només dos vèrtexs? Crec que sí. S’és menys humà si no es treballa l’espiritualitat? Crec que no. Es pot assolir la plenitud –el màxim que ofereix el potencial humà- sense treballar l’espiritualitat? Més aviat em sembla que no, però aquest és un debat obert.
És possible treballar el vèrtex espiritualitat sense utilitzar les religions? Un altre debat obert. La negació del jo, la dimensió espiritual, és una “dimensió antropològica” espontània en els individus o bé és una “construcció cultural” històrica que s’ofereix als individus? Aquesta és una contraposició extrema, teòrica -la realitat és sempre més complexa-, però pot ser útil per al debat. Si és una dimensió antropològica, sempre podrà sorgir, amb o sense religions pel mig. Si és una construcció cultural, potser no podrem prescindir de les religions. Sabem que, tot i el seu encant, no hi ha un “bon salvatge”; potser tampoc no hi ha un “salvatge espiritual”... Així com els valors són complexes construccions històriques, potser també -o encara més, ja que el fonament evolutiu dels valors pot ser més clar- “el món de l’esperit” és una elaboració històrica gradualment generada en el marc d’aquestes manifestacions culturals que anomenem religions.
Per tant, a l’hora de plantejar-se com oferir accés a la dinàmica espiritual a persones educades en un context no religiós, la resposta pot ser “buscant nous camins espirituals no religiosos” o bé “transformant profundament les religions de manera que puguin tornar a parlar a aquestes persones”. Hom podrà dir, llavors, “però és que les religions no es deixen transformar, no es volen transformar” (tot i que la història en va plena, de profunds processos de transformació en el si de religions) i és cert que actualment en general semblen poc disposades al canvi, i prefereixen la pseudoheroïcitat de “morir amb les botes posades”. Però crec que, ni que sigui “contra tota esperança”, val la pena continuar-ho intentant, atents a si en algun moment es plantegen possibilitats al respecte; és important ajudar a repensar les grans religions en el context cultural actual. Que és difícil? Certament. Però també ho és mirar de trobar maneres d’apropar-se a l’espiritualitat prescindint de les tradicions religioses (a no ser que etiquetem com a espiritualitat el que aquí hem anomenat sensibilitat o qualitat humana, o alguna altra cosa més directament lligada a processos emocionals, lluny en qualsevol cas de la dinàmica de silenciament del jo). Probablement, Teresa, tu i jo ens morirem sense haver pogut saber quina de les posicions gaudia de més possibilitats de tirar endavant, o bé si tot plegat no acabarà amb l’extinció de la dimensió espiritual.
Si els colors religiosos són necessaris per a treballar el vèrtex espiritualitat del triangle i per poder accedir amb la totalitat del nostre ésser a l’experiència innombrable, llavors val la pena no passar de les religions, no desconnectar-se d’elles, no abandonar-les a la seva sort. Ni considerar-les només importants fites històriques de les quals podem aprendre molt, però que estan “acabades”. Les religions son entitats en permanent transformació; moltes han mort, però això no vol dir que ara els hi toqui morir a totes. ¿No seria bo mirar de promoure l’evolució de les tradicions cap a una lectura simbòlica d’elles mateixes, compatible amb la cultura moderna –i alhora fidel a les concepcions més originàries-, a través de la qual les tradicions ens puguin continuar oferint la seva riquesa? Potser no és a les nostres mans fer aquest procés, però l’actitud, la predisposició que adoptem, hi pot tenir el seu petit paper...

Amb tota la cordialitat,

Raimon
_______________

Benvolgut Raimon,

Una presència de les religions (de les institucions religioses) ben nua de credencials “mundanes” (ideològiques, socials, polítiques...), no desitjaria altra cosa! Una presència al servei del seu bé més preuat, és a dir: transmissores de la recerca de l’Absolut, de la dimensió inefable de l’existència; pedagogues de les intuïcions, dels esforços i les propostes pràctiques de tants homes i dones que –des del silenci del jo- han tingut notícia d’aquell “Cor que batega a les artèries de l’Univers” (Panikkar) i que, des d’aquesta comprensió-visió, desprenen amor il·limitat, veneració, compromís, interès per tota cosa, profunda pau, força transformadora... Aquest és el meu anhel pel que fa les religions! I, tot i que no ho tenen fàcil (han estat actives en tants altres fronts durant tants segles...!), és esperançador veure les iniciatives que proliferen arreu: “escoles” de silenci per a laics, monestirs i convents de “portes obertes”, mostres de compromís gratuït... Si l'oferiment de les religions és aquest, es fa possible una tercera via (en relació a les dues que esmentes): buscar nous camins, sí (la situació és nova); camins, però, que transiten i indaguen en el mestatge religiós.
Tot i així... La dimensió inefable no queda supeditada a unes formes culturals determinades, per molt religioses que siguin! Dubtes, sembla, que l’obertura a aquesta dimensió sigui possible al marge de les religions; dius que pot ser-ho si es tracta d’una "dimensió antropològica espontània", mentre que si és construcció cultural, les necessita. Un primer aclariment al marge és que tot el que viuen els humans ho viuen a través de formes culturals (no necessàriament religioses). Però, a banda d’això, en la mesura en que som uns vivents que parlen, que desenvolupen aquesta personalitat lingüística –que és el jo– com a forma de relacionar-se amb la realitat, d’interpretar-la i gestionar-la, es dóna l’altra possibilitat: la del “no-jo”, la de la visió i l’acció des de la posada entre parèntesis de la necessitat, les expectatives del jo. Tant com hi ha una possibilitat hi ha l’altra, així com hi ha dues cares d’una moneda.
“Espontània”? Relativament! Tan espontània com pot ser-ho l’amor, per exemple. Tot ésser humà és capaç d’una dimensió d’amor gestionada des dels reclams de la vida i d’una altra de gratuïta, plenament lliure, impulsada pel pur interès per allò que existeix, sense esperar-ne res. Però no tothom desenvolupa les dues dimensions de l’amor. La causa? Ofuscació, no saber com fer-ho... No va sol, cal posar-s’hi; l’amor gratuït no és espontani, no, però la possibilitat és connatural a l’espècie, això sí! Benvingut sigui qualsevol suport, orientació, ajut... “Refinament i desplegament del jo”? La veritat, si estimes, t’oblides de tu. I punt. Et silencies. No t’importa gaire si t’has refinat o no, em sembla. Tot i que, sens dubte, alguna cosa ha canviat en tu... Aquí recullo doncs, al pas, la pregunta que em feies de si per mi "plenitud humana" té a veure amb "silenci del jo" o no. "Plenitud"? Plenament humans, és a dir, tant amos del nostre jo que aquest no ofengui la peculiaritat intrínseca humana: la dimensió gratuïta, inefable.
Em dius que l’experiència inefable supera les possibilitats del nostre esforç, que és d’un altre ordre. En certa manera, pot ser. Quan una cortina espessa, o uns quants vels, o un únic vel, impedeixen que jo vegi la llum del sol, i jo enretiro l’obstacle, és clar que sé que el sol i la seva llum no són producte del meu gest. I potser l’obstacle l’ha apartat una ventada, i no pas el meu esforç, és veritat. Però que la possibilitat de veure-hi és a les nostres mans, també! I aquesta és la llibertat humana, tot i la clara experiència de no ser “autors” de la llum... Per on caminar? Jo subratllaria la importància del cultiu de l'atenció. L'atenció és camí i és porta, és una actitud, una capacitat il·limitada que no té edat, que s'enforteix i s'acreix, que posa en joc l'interès gratuït, la interrogació, l'alerta, el compromís, el silenci de prejudicis i expectatives... El cultiu de l'atenció és la clau de volta del cultiu de la qualitat humana, ho interpretem com ho interpretem! Però no ens podem allargar més! Ara podríem entrar en una nova ronda d’aclariments mutus, i així fins escriure un petit llibre! De ganes no me’n falten, deixem-ho aquí (de moment!).

Rep una forta abraçada,

Teresa

diumenge, 3 d’octubre de 2010