dilluns, 29 de novembre de 2010

Imatges



Picasso

"Vivim en una civilització de la imatge (...) El problema, quin és? Doncs que la imatge, ara, sembla que ha deixat de re-velar... Atenció, dic "re-velar" per tal com la imatge revela, és a dir, mostra, però al mateix temps vela, posa de nou el vel al damunt.

Quan la imatge preten ser pura manifestació, és obscena. L'obscè és quan les imatges no re-velen. La bona imatge és aquella que mostra re-velant: que mostra dient "atenció, el que t'estic mostrant no és l'última cosa que es pot mostrar".

Quan pretens que la imatge sigui només desvelament, això és l'obscè. I la imatge actual és una imatge obscena i pornogràfica, perquè ha deixat de re-velar. Llavors, la filosofia crítica diu: compte, nosaltres som una civilització de la imatge, però de la imatge que re-vela, perquè en el fet de re-velar hi ha el joc. Jo li mostro aquesta imatge, però al mateix temps, li dic: "aquesta imatge és la meva recerca de la realitat, no la realitat desvelada". I llavors puc jugar amb vostè, perquè aquesta és la meva imatge i vostè em mostrarà la seva: Però si jo li dic: aquí hi ha tota la veritat, faig una obra obscena i pornogràfica, i vostè ha de callar i suportar la meva violència impositiva. [La imatge] és un indici, un signe..."


Massimo Cacciari, a "Barcelona Metròpolis" n. 79, estiu 2010




dilluns, 22 de novembre de 2010

Axionomia



Klee 1925


Seria bonic poder impulsar un Institut d'Estudis Axiològics. Que es dediqués tant a estudiar i debatre la noció de "valor" i la seva tipologia com a fer un seguiment de la dinàmica actual dels valors a Catalunya, des d'una òptica més operativa (amb ganes d'incidir en el debat social) que descriptiva, i des d'una mirada crítica i radical més que des d'una visió nostàlgica o conservadora.

Seria bonic que tingués una revista virtual que es digués "Axionomia".

Seria bonic que tingués el valor "autenticitat" com a eix vertebrador i orientador. Seria bonic...




diumenge, 21 de novembre de 2010

Salm per a una campanya electoral





"Vull celebrar la bondat i la justícia.
A tu, Senyor, dedico el meu cant.
Vull ser irreprensible i assenyat: quan vindràs al costat meu?
Portaré les coses de palau amb honradesa de cor.
No em proposaré d'aconseguir cap objectiu innoble.
Detesto els qui cometen maldats, no vull tenir-hi tracte.
Que s'allunyin de mi els cors perversos; als dolents, ni els vull conèixer.
Als qui d'amagat infamen els companys, els obligo a callar;
m'és insuportable l'home d'ulls altius i de cor arrogant.
Poso els ulls en gent fidel del país perquè visquin amb mi;
són homes de conducta irreprensible, els qui estan al meu servei.
No tindran lloc al meu palau els homes fraudulents;
no es mantindrà a la meva presència ningú que menteixi.
No em cansaré de fer callar cada dia els injustos del país.
Vull que s'acabin a la ciutat del Senyor tots els qui obren el mal."


Salm 101




  

dissabte, 20 de novembre de 2010

Notes sobre espiritualitat




Potser sí que l'espiritualitat és la capacitat de veure que la realitat té una dimensió que se'ns escapa i a la que podem accedir (en diem misteri, i se'ns mostra com a abisme, com a forat insondable que copsem en certes escletxes de la realitat). Però no podem accedir a aquesta dimensió (desplegar aquesta capacitat) si no és des d'un procés personal interior de desegocentrament (treure el jo del lloc protagonista en les nostres vides).

Per assolir el desegocentrament hi ha, com ens diu des de fa anys Marià Corbí, un paquet de tres eines (que s'han d'utilitzar simultàniament i de les que no es pot prescindir de cap): interès (una intensa i radical atenció a la realitat i un profund apropament a ella), deseiximent (no estar sotmesos a res, no ser depenents de res, ser lliures, amb una llibertat que és fonament de la dignitat humana) i silenciament (aturar el nostre constant procés de projecció sobre la realitat dels nostres preesquemes, prejudicis i presentiments, aturar el nostre permanent diàleg interior, distanciar-nos de la interferència de coneixements, valors i emocions, fer regnar la pau i l'harmonia en la nostra ment, el nostre cor i el nostre cos; configurar el nostre espai interior com un llac transparent, serè i profund, com diu el Dhammapada).

L'espiritualitat és un procés personal que vol ser compartit, que porta a ser compartit, que necessita ser compartit. D'aquí el desplegament de les comunitats, dels grups d'amics -quàkers-, dels ordes i monestirs. D'aquí la necessitat de les religions (conjunts de conceptes, narracions, símbols, rituals i institucions, que permeten manifestar l'espiritualitat i fer-la compartible). Les religions són copes diverses per beure un mateix vi, dits diversos que assenyalen a la mateixa lluna.

L'espiritualitat no descriu res d'exterior a nosaltres, parla del que som, és una experiència interior que ens transforma, una llum interior que ens il·lumina, un tresor del cor que ens enriqueix, una relació amb la realitat que ens fa veure la rotunditat de la seva existència ("jo soc el que és") i ens fa ser plenament, una vivència que busca incansablement paraules per expressar-se sense poder fer-ho mai amb precisió. L'espiritualitat és un dinamisme interior, un dinamisme de l'esperit, que se'ns mostra (o podem simbolitzar) com a "voluntat de Déu" (i no la nostra; "faci's la vostra voluntat").

El misteri se'ns presenta com el destí d'un peregrinatge. S'experimenta com amor, com una relació amb la plenitud de l'ésser que ens deixa ser en plenitud, que no ens anul·la sinó que porta a l'extrem (potencia al màxim) la nostra peculiaritat, la nostra especificitat. Portar aquesta peculiaritat (que vol dir diversitat, ja que cadascú de nosaltres és diferent) fins a l'extrem no porta a la fragmentació i a la separació, sinó que és fonament per a la relació plena, per a la comunió; el que és valorable, el que conté la perfecció, no és esdevenir semblants sinó potenciar la distinció, la diferència, la pluralitat (d'aquí el símbol de la Trinitat, tres persones -rols, personatges- diferents constituint en la seva relació una plenitud, una única divinitat).


(notes tretes de la sessió sobre "El valor de l'espiritualitat" del Programa Vicens Vives celebrada el 19 de novembre de 2010 al Monestir de Sant Benet de Montserrat, amb Teresa Forcades i Xavier Melloni com a ponents, amb alguns afegits derivats d'una trobada a Cardedeu amb la Maria, en Salvador i la Mercè dos dies abans. Gairebé tot són aportacions d'ells, però barrejades i estructurades per mi, de manera que la responsabilitat d'aquestes notes és meva, no vull posar en ells idees i intencions deformades; aquestes notes són majoritàriament interpretacions i ordenacions meves de reflexions seves, podriem dir).


dijous, 18 de novembre de 2010

Valors i espiritualitat a nivell personal i organitzatiu




Malevich 1916


És senzill posar-se d'acord sobre la conveniència d'harmonitzar els valors personals i els valors de l'empresa, però portar-ho a la pràctica resulta difícil. Sovint hi ha tensió, com si els valors necessaris per a construir una empresa estiguessin en desacord amb qüestions com la gentilesa i la generositat o el descans i la vida familiar, per exemple. L’entorn de les empreses és sovint vist com a inevitablement caracteritzat per una competència ferotge, una pressió psicològica tremenda, una activitat trepidant i una implacable orientació cap a la maximització de la productivitat i els beneficis.

Mirarem, doncs, d'oferir alguns criteris sobre què es pot fer per intentar fer menys punyent el conflicte entre els valors personals i els corporatius. Fàcilment coincidirem en que aquest problema requereix solucions més pràctiques que teòriques. El problema no és, bàsicament, aclarir les nostres nocions sobre els valors, o establir una llista de quins són els valors importants de la nostra època, tot i que aquestes tasques també són rellevants. El problema bàsic és com canviar els nostres comportaments, personals i col·lectius, per tal que hi pugui haver una major harmonia entre els valors personals i corporatius.

Per a aquells, però, que prefereixin començar per saber quina definició dels valors utilitzem com a punt de partida, podem dir que considerem valors aquells elements (idees, maneres de fer les coses, hàbits, criteris...) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura), orientar (donar sentit) i mobilitzar (generar acció) tant el pensament com el comportament (personal, organitzatiu, social) i que són considerats després d’un procés d’anàlisi, reflexió i debat com a aspiracions personalment i col·lectivament constructives i dignes de ser assumides lliurement com a referents.

L’harmonització de valors personals i corporatius implica tant processos pràctics de canvi personal com de canvi empresarial. La pregunta fonamental és: com s'han de treballar els valors a nivell personal i d'empresa per tal d'implementar processos de transformació real?


I. L'ús de valors a nivell personal

Incorporar valors a la pròpia persona no és una tasca fàcil. No és una simple qüestió de voluntat o de desig. És una qüestió de treball, una qüestió d'estratègia, una qüestió d'usar les eines adequades per desenvolupar la pròpia manera de ser de manera que esdevinguem "permeables" als valors. Aquí destacaria tres eines bàsiques:

1. El debat sobre els valors. Crec que l'enfocament de Kohlberg sobre el creixement ètic a través de discussions sobre els valors i situacions que els posen en joc pot estendre's més enllà del període escolar i convertir-se en una activitat permanent que permeti a tothom anar modificant els seus punts de vista, el seu sistema de valors personals i la seva "sensibilitat ètica" a través d'un debat seriós i sincer en aquest camp. Aquest enfocament implica discussions amb nosaltres mateixos, amb els nostres companys, amb els mestres o amb persones amb més experiència. Inclou la participació activa en debats públics sobre qüestions ètiques, una participació que realment ens comprometi, tingui un impacte en nosaltres, en lloc de ser un mer divertiment.

2. La implicació en projectes impregnats de valors. A més dels debats, ens hauríem d’implicar activament i pràcticament en iniciatives que "tinguin relació" amb els valors, que estiguin profundament vinculades amb valors fonamentals. Aquestes poden ser, per exemple, iniciatives relacionades amb la lluita per la justícia o en contra de la guerra, l'ajuda pràctica a malalts i marginats, o l’esforç per eradicar la fam i la pobresa. També s'hi inclourien coses més modestes com les iniciatives de foment del veïnatge, d’aplegament de la família o de contacte amb amics. Aquesta implicació és una forma real d'incorporar valors a les nostres vides (o de desenvolupar els nostres valors potencials, si es prefereix un enfocament de dins a fora en lloc d'un de fora a dins; crec que ambdues imatges són útils, complementàries i veritables).

3. El contacte amb gent impregnada de valors. Els podem anomenar mestres si volem, però poden ser gent ben normal, ben senzilla. Es tracta de persones concretes, encara que l’entorn, situació o institució en què actuen també pot contribuir a la transmissió de valors. És important establir un contacte directe amb aquestes persones que, en encarnar valors, els transmeten. Els valors poden passar d'una persona a una altra a través del contacte personal, de manera semblant a com una espelma en pot encendre una altra.

Quin procés es deriva de la utilització d'aquestes eines? De manera esquemàtica i simplista, la història dels valors encarnats en la nostra vida personal podria ser presentada (o hauria de ser) més o menys així:

A. Ens mirem a nosaltres mateixos i veiem que tenim moltes coses en el nostre interior que funcionen com a valors. Algunes són heretades de les nostres famílies, algunes són el resultat de la nostra educació, algunes es deriven de la pressió social, altres vénen a través dels mitjans de comunicació i la publicitat, altres expressen les nostres preferències personals. Els valors inicials solen ser nombrosos, desorganitzats i de vegades contradictoris.

B. A mesura que ens fem grans, si volem o tenim l'oportunitat, podem pensar en aquest gran i desordenat paquet de valors observats que operen en nosaltres, els podem comparar amb l'experiència de vida, en podem parlar. A través de la reflexió, la discussió i l'experiència podem anar definint gradualment el nostre "perfil personal" en el camp dels valors. Anem identificant els que per a nosaltres representen "valors valuosos", diferenciant-los dels "valors simples". Aquests "valors valuosos" o “grans valors” són menys nombrosos i tendeixen a "organitzar-se": copsem les seves interconnexions i la seva jerarquia. Arribem a ser èticament més madurs.

C. Algunes persones tenen una experiència estranya en aquest itinerari (no un pensament, no un esquema teòric après a l'escola o a l'església: una experiència). Senten que aquests valors valuosos no són independents entre ells, sinó que més aviat són aspectes o manifestacions d’una cosa única. Ho viuen, ho experimenten. Descobreixen que aquesta "cosa única" no té forma pròpia (com un líquid, que adopta la forma del recipient que omple, com diu la metàfora tradicional). Aquest "cosa única" es mostra com un "fonament sense forma" (terme proposat per Marià Corbí). Aquesta “cosa” és el que hi ha darrere dels valors (i no només els valors: aquesta experiència es pot estendre a la totalitat de la realitat), però només pot ser "vista" a través dels valors específics (o de les coses reals). Aquesta "estranya experiència" es mostra com una experiència d'unitat de la realitat. Paradoxalment, quan s'experimenten així fonamentats els valors s'enforteixen en lloc d’afeblir-se, veuen potenciada la seva consistència i la seva capacitat d'afectar i impregnar-ho tot al seu voltant. Aquest "fonament sense forma" ha rebut molts noms diferents en diferents cultures i èpoques: Unitat, Absolut, buit, Déu, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Aquests noms són imatges complementàries i símbols que ens ajuden a fer referència a una experiència que, per la seva naturalesa, no es pot dir, no es pot formular amb paraules. I cal tenir sempre en compte que el "fonament sense forma" no pot ser reduït a les seves configuracions històriques particulars, i menys encara a una sola d'elles.

Hem vist tres etapes. Algunes persones mai van més enllà de la primera. Altres arriben a la segona. Algunes assoleixen la tercera. Arribar a la tercera etapa no comporta una diferència en la qualitat ètica: l'espiritualitat ens pot ajudar a establir com hem de viure, però no és l'única font d’orientació. Arribar a la tercera fase significa simplement tenir una experiència diferent de la realitat; és una possibilitat, més que no pas el resultat d'una necessitat. Es pot sobreviure sense ella. Es pot portar una vida honorable sense ella. No obstant això, a través de l'espiritualitat del món mostra un rostre esplèndid i corprenedor. Podem aplicar aquestes consideracions a nivell corporatiu? Mirem de fer-ho.


II. L'ús de valors a nivell d'empresa

Comencem dient que no creiem gaire en la "direcció per valors" ni en els codis ètics escrits de les empreses, perquè tots dos tendeixen a derivar d’aquesta mateixa posició implícita: "Aquí tens un paquet de valors, segueix-los" (posa’ls en pràctica i no preguntis d'on vénen, com han estat triats o establerts, qui va fer aquesta elecció, perquè no vas ser convidat a participar en aquesta definició, etc. Si ho preguntes, és probable que se't digui que “venen de dalt”, de la direcció general, i el que ve de dalt ha de ser simplement acceptat i aplicat).

En què consistiria treballar els valors en l'àmbit de l'empresa (o de qualsevol altra mena d’organització)? Es podrien fer tres equivalents del que hem vist a nivell personal:

1. El debat sobre els valors. La hipòtesi aquí és que un debat seriós i sincer sobre els valors no només es limita al nivell personal, sinó que les organitzacions també poden embarcar-se en aquest tipus de processos. De fet, una de les funcions de lideratge ha de ser estimular i ajudar a la organització a formular explícitament els seus valors reals, a parlar d'ells amb la finalitat de discernir el que ha de ser desenvolupat i el que ha de ser suprimit per tal d’assolir el perfil ètic desitjat per a l'organització. Això ha de ser una tasca col·lectiva, un procés de baix a dalt que compti amb la participació activa de tots els membres de l'organització. És l'única manera que tothom es senti compromès amb el codi ètic de l'organització. Una organització que s’embarqui en aquest procés de presa de consciència i de formulació dels seus valors i que treballi per tal de modificar, transformar, millorar el seu perfil de valors (el seu propi conjunt de valors compartits) millora sens dubte la seva qualitat organitzativa i la seva cohesió.

2. Els projectes que incorporin valors. No es pot dir simplement "anem a introduir majors dosis d'equitat (o de qualsevol valor) dins la nostra organització". No es pot tractar directament amb els valors en un context organitzacional o social (i potser a nivell personal tampoc). Si es fa així, ens limitarem a recrear-nos en la predicació inútil. Per això tants codis ètics empresarials són lletra morta. Mirar d’empeltar valors d’una manera directa i a través de la invocació o la declaració en el cos d’una organització és més aviat inútil. No es canvien les persones i les organitzacions dient-los que han de canviar (a no ser que es tingui una autoritat interior com la que mostra Jesús als evangelis...). Els valors no es creen o es transmeten directament, com a tals, sinó a través de l’execució de projectes que incorporin valors (projectes entesos com a propostes operatives per al canvi, i que se situen en un nivell més concret i pragmàtic que els valors). Cal proposar iniciatives pràctiques que incorporin certs valors que poden ser transmesos. En l'àmbit dels valors, doncs, més val no actuar frontalment, directament, sinó a través d'intermediaris.

3. El testimoni de persones que encarnen valors. Acabem d’esmentar una "autoritat interior" que confereix la capacitat de transmetre valors. D'on ve aquesta capacitat? Com hem dit abans, ve de la mateixa ”encarnació de valors". Les persones que han incorporat efectivament (no de paraula) a nivell personal un valor determinat adquireixen la capacitat de transmetre’l, de "passar-lo" als altres. Gent així queda dotada amb la capacitat de fer un regal molt especial. No és fàcil trobar gent amb aquesta capacitat, però posar-los en contacte amb les dinàmiques de l’organització és una de les maneres d'aconseguir portar valors al si de les organitzacions.

Fins aquí, el paral·lelisme entre els nivells personal i corporatiu sembla força fàcil d'acceptar. Podem fàcilment estar d’acord que les organitzacions poden experimentar l'etapa B del procés de maduració de valors abans esmentat: una organització pot establir un procés de presa de consciència dels seus valors i elaborar el seu perfil de valors, distingint els valors valuosos dels simples i formulant les connexions i jerarquies entre els valors.

L’accés a aquesta etapa B obre més qüestions, com ara: Es pot concebre una empresa amb un perfil de valors si la veiem com un mer instrument per a la maximització del benefici? És una empresa "inhumana" per definició, o simplement pren aquest rostre quan és pobre en valors o es basa en valors mal triats? La nostra lluita per la supervivència ens obliga a fer que les corporacions siguin necessàriament "inhumanes" o poden ser concebudes d'una altra manera? I caldrà fer front a la qüestió de si criteris relacionats amb els valors han de ser aplicats en el moment de prendre certes decisions (per exemple, en el moment de dissenyar els espais de treball, en el moment de dissenyar les campanyes de publicitat o en l'envàs del producte).

Queda, finalment, portant el nostre paral·lelisme fins al final, una altra pregunta: pot una organització plantejar-se l'etapa C? Pot adquirir algun tipus d'identitat espiritual? Es pot parlar de "l'espiritualitat d'una organització", o "el paper de l'espiritualitat en una organització", o fins i tot de "l'impacte de l'espiritualitat d'una organització en els seus membres i el seu entorn social"? Té sentit parlar d'espiritualitat en el context organitzacional i, en cas afirmatiu, com fer-ho d'una manera significativa?

Aquest és un tema que necessita moltes reflexions acurades i molts debats intensos per arribar a alguna conclusió consistent. Hi ha qui negarà la legitimitat de la pregunta, i qui la trobarà pertinent. Però treure les conseqüències de la seva acceptació és una tasca molt oberta. No podem oblidar, però, que, encara que les organitzacions com a tals no arribin a l'etapa C, sí que s'enfronten a la tasca de superar els conflictes potencials que es poden donar entre el que les organitzacions tendeixen a esperar de les persones i el que requereix una vida personal que inclogui l'espiritualitat. Si l’empresa no vol contradir, o fins i tot vol afavorir, el creixement espiritual dels seus membres, ha de tenir en compte que això només és possible si l’empresa promou un espai i un temps adequats, una manera adient de fer les coses, un estil de gestió apropiat, una manera determinada de tractar a les persones (com a éssers espirituals i no com a objectes). Poden les organitzacions no només respectar, sinó també fomentar aquestes condicions? Fins i tot caldrà analitzar si hi ha algunes activitats específiques relacionades amb el camp espiritual que puguin ser desenvolupades dins de la pròpia organització (pràctica del silenci, tècniques de meditació, espais específics per a aquestes pràctiques, anàlisi de textos, rituals compartits, etc.).

Afegim encara una altra sèrie de preguntes: si una organització s’endinsa en l'etapa C, s’ha de formular aquesta experiència (o pot formular-se) dins d'una tradició religiosa específica? Com afecta això a la seva identitat i a la seva forma d'operar? Podem pensar en una organització hindú, jueva, buddhista, cristiana o musulmana, o aquestes etiquetes han de limitar la seva aplicabilitat a les persones i a les organitzacions específicament religioses?


III. Sobre la noció de l'espiritualitat

Per enfrontar adequadament el nostre tema (com poden les persones i les empreses fer front als valors i si hi ha una connexió entre aquesta qüestió i l'espiritualitat) haurem de tenir en compte els esforços realitzats per definir l'espiritualitat a partir de la seva confrontació amb la modernitat i post-modernitat, amb l'agnosticisme i l'ateisme militant, amb la ciència contemporània (que ha tingut un clar impacte sobre la nostra visió del món i la nostra antropologia) i amb la vida quotidiana de les nostres societats del benestar, la tecnologia, la informació i el coneixement.

En línia amb aquest esforç podríem proposar la següent definició d'espiritualitat, que cal assumir simplement com una definició de treball, base per al debat i no pas proposta acabada. Entenem l'espiritualitat com una obertura a un domini d'experiència i coneixement situat més enllà de la racionalitat i caracteritzat per l’apartament de l'ego de la seva posició central en la vida humana. En reubicar (o eliminar) l'ego, es permet que aquesta posició central pugui passar a ser ocupada per una experiència poderosa, indefinible i realitzadora (a la que abans ens hem referit com a "fonament sense forma") expressada històricament a través d'imatges i símbols diferents i complementaris (també ja esmentats: Unitat, Absolut, buit, Déu, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.)

Això implica que es considera l'ésser humà com un ésser capaç de desenvolupar una dimensió espiritual, que creiem que l'espiritualitat pot ser una de les "dimensions constitutives de l'ésser humà". En conseqüència, un dels reptes que ens podem plantejar és la forma de treballar l'espiritualitat, com desenvolupar-la, com portar-la al seu màxim desplegament. Això implica, com hem vist abans, la possibilitat d’un repte addicional: la recerca de maneres de fer explícita l'espiritualitat no només individualment, sinó també en un context organitzatiu, en grups humans estructurats. Aquesta noció d'espiritualitat porta a dues consideracions addicionals:

a) Foragitar l’"ego" del centre de l'escenari dóna lloc a una percepció diferent de la realitat (que en lloc de limitar-se a ser una funció de si mateix, adquireix un caràcter objectiu, respectuós i generós que evita la cobdícia voraç, la manipulació, l'explotació).

b) Cedir el protagonisme a una experiència poderosa, indefinible i realitzadora també altera la nostra percepció i experiència de la realitat. Encara que l'ego ja no ocupi el centre de l'escenari, no ens sentim buits o sense sentit, perduts per manca de propòsit, sense motivació, desconcertats. Sentim un vincle amb un fonament que, malgrat la seva falta de forma i la seva naturalesa indefinible, apareix com a generador de consistència i com a referència final per al que experimentem com als valors bàsics. Conscients de la relativitat d’aquests valors, el vincle amb el fonament sense forma sembla ser capaç d’esdevenir una font de llibertat i una font d’apreciació específica d'aquests valors. Els valors no són absoluts, no són permanents, i no obstant això estan plens de la riquesa i tendresa de la vida, són una manifestació de la realitat immensa i misteriosa a la qual pertanyem. Contemplant els valors, fem a la vegada l'experiència de la seva relativitat i la seva veritat, la seva capacitat d'expressar, de manifestar aspectes del fonament inabastable.

L’endinsament en l’espiritualitat passa pel desenvolupament de tres actituds amb les quals abordar la realitat, subratllades per Marià Corbí: l'interès, el despreniment i el silenciament. Les podríem presentar així:

1. L'interès. Tenir un interès radical per la realitat, estar "totalment interessats" per ella. No "allunyar-se" de la realitat, abandonant el món i buscant refugi en pensaments eteris, la nostàlgia o projeccions ideals de mons inexistents. Conèixer a fons i estimar el que és aquí, el que tenim. Estar fascinat per les dimensions de novetat, obertura, ser a la frontera, misteri, que presideixen la realitat. La indiferència, l’escepticisme, l'individualisme egocèntric, la diversió per evadir-se, la trivialitat, les distraccions, les obsessions, el tancar els ulls a la realitat (incloent l'ús de drogues per a aquesta finalitat) anirien en contra d’aquest interès veritable per la realitat. És un interès alhora mental i sensible. Com més intens i apassionat sigui, millor. Es manifestarà en un estat agut d’alerta i de lucidesa mental. Implica el desenvolupament de:

1) una forta capacitat de concentració, i una combinació de serenitat i lucidesa en mirar la realitat,

2) una gran capacitat per al coneixement i la reflexió, per tal de conèixer la realitat tan rigorosament, tan àmpliament i tan profundament com sigui possible (no és una qüestió d'acumulació de coneixements, sinó una actitud a l’hora d'abordar la realitat),

3) una forta sensibilitat (capacitat multifacètica que tots tenim, però que necessita ser desenvolupada fins al punt on la realitat desperta admiració i sorpresa en nosaltres). Hi ha quatre camps amb una capacitat especial per al desenvolupament de la sensibilitat: la natura, les obres d'art, les relacions personals profundes (incloent l'auto-coneixement) i el compromís amb els altres (especialment amb els que pateixen, els pobres i els marginats). Ignorar el desenvolupament de la sensibilitat ens pot portar a la rigidesa, la fredor.

2. El deseiximent. De qualsevol persona, projecte, sentiment, plaer, organització, creença, rutina, convicció. No dependre de res, no estar sotmès a cap forma. Un deseiximent que és totalment compatible amb l’interès radical per la realitat. Que porta a la no identificació amb un mateix i la pròpia situació. Els temors i els desitjos de l'ego s'obliden o es calmen. Això no es deu a la manca d'interès per la realitat, sinó tot el contrari. Sense deseiximent no es pot fer plena justícia a la realitat que s'experimenta.

3. El silenciament. La capacitat de deixar enrere, de fer callar, els nostres motlles i normes estàndard (que sovint considerem intocables), les formulacions anteriors, els prejudicis, els hàbits heretats, els esquemes mentals i creences. La capacitat de crear silenci dins nostre, d’apaivagar les formes i les paraules. Només el silenciament dels nostres patrons habituals d’interpretació, d'avaluació i de comportament ens permetrà un enfocament net i franc de la realitat, permetent així que aquesta pugui mostrar el que és, el seu veritable rostre (no la nostra pròpia projecció sobre ella). Això no implica cap falta de consideració de les creences heretades, que són venerables pel que han fet i que poden seguir ajudant-nos i inspirant-nos, però que no ens poden esclavitzar i fer-nos girar l'esquena al món real.

Una cosa important a tenir en compte: aquestes tres actituds són inseparables. No es pot treballar l’espiritualitat si falta alguna d'elles.

Afegim encara quatre consideracions sobre l’impacte d’aquest enfocament de l'espiritualitat en el món dels valors:

1) L'espiritualitat pot fer els individus més lúcids a l’hora de fer l'anàlisi del seu comportament real, de les seves pràctiques. L'ego és un intel·ligent manipulador de la visió, que sempre llegeix la realitat en termes del seu propi interès: tot esdevé auto-orientat. L'espiritualitat pot revelar aquest joc de l'ego.

2) L'espiritualitat també pot enfortir la presència de valors en les pràctiques i reforçar el nostre compromís de posar en pràctica els valors. L'espiritualitat no crea nous valors específics, però pot tenir un gran impacte en com desenvolupem el nostre món de valors.

3) L'espiritualitat permet una visió més profunda quan es tracta de diferenciar entre els valors i també entre les pràctiques, copsant millor la importància relativa dels valors en joc i els comportaments que podem adoptar. Això ens posarà en una millor posició quan es tracti d'establir jerarquies de valor o d'avaluar les pràctiques d'acord amb la seva contribució efectiva (el que facilita l'establiment d'escales de valors més coherents i operatives).

4) L’espiritualitat atorga un cert matís qualitatiu a la nostra experiència dels valors, difícil de definir i no quantificable. El vincle que establim amb els valors és alhora més lliure i més intens. Si la bellesa, la bondat, la llibertat, la fraternitat, la igualtat, la justícia, la pau, la veritat o l'amor s'experimenten com a entitats desconnectades i auto-fonamentades, la referència a la realitat d'alguna manera es torna més fragmentada, el que resulta en un cert afebliment dels valors mateixos. En canvi, experimentar els valors com a manifestacions del mateix fonament sense forma els dóna una major consistència al mateix temps que una major obertura, plena de possibilitats insospitades i nous desenvolupaments. Ja no els experimentem com a conceptes separats, com a entitats abstractes i etèries, sinó com a diferents cares d'una mateixa realitat. I com que experimentem aquesta realitat com a "sagrada" (donada la seva capacitat per oferir fonament i alhora fer-nos romandre oberts a la novetat, a la creació) els valors poden participar d'aquesta naturalesa "sagrada". Per això parlem d'una forma qualitativament diferent d'experimentar els valors si es situen en el context de l'espiritualitat. Aquest caràcter "sagrat" ens portarà al seu torn a enfortir el nostre compromís per convertir els valors en pràctiques, per a fer-los efectius, per encarnar-los. I en aquest context els valors mostren una capacitat específica per fer manifest el fonament sense forma, del que esdevenen potents símbols; són un dels seus millors “manifestadors”.

Creiem que hi ha una diferència significativa entre l'enfocament que es presenta aquí i una aproximació més "deductiva" a l'espiritualitat que posa un major èmfasi en la seva vinculació amb les religions (vinculació que no neguem, però que veiem com una articulació no mecànica ni unidireccional, respectuosa de la autonomia de cada instància i en la que, si un dels dos pols ha de tenir la preeminència, seria el de l’espiritualitat). Aquest enfocament accentua el paper primordial d'un conjunt de continguts revelats del que es dedueix una determinada manera de viure i relacionar-se amb si mateix i amb la realitat. Està bàsicament interessat en com aplicar els ensenyaments de les grans religions (hinduisme, taoisme, buddhisme, judaisme, cristianisme, Islam i altres) als valors personals i corporatius. Un pot aprendre molt d'aquestes tradicions, i és sens dubte interessant veure com s'han ocupat dels valors. Tanmateix, apropar-se als valors des d’aquest plantejament "deductiu" comporta el risc de no enfocar prou correctament les característiques essencials de la relació entre l'espiritualitat i els valors. Les tradicions religioses poden ser una gran font de riquesa per nosaltres i les hem d'explorar intensament i profundament. Però no les hem de veure com un cos tancat de pensament del que deduir què fer ara. Les hem d'explorar com un exercici d'innovació, una recerca que ens obre nous camins. L'accent s'ha de mantenir en el present, no en el passat. Som criatures del nostre temps i ens correspon a nosaltres explorar-nos a nosaltres mateixos i a la nostra societat amb l'ajuda de les tradicions. El que hem de fer és experimentar processos de transformació, tant personal com d'organització, no aprendre doctrines per aplicar-les.

Processos que en el camp de la gestió ens portaran a aprendre a experimentar simultàniament el despreniment i la motivació, com aconseguir resultats sense ser un esclau dels resultats, com participar plenament en l'acció i mantenir alhora un esperit distanciat. Els elements (les doctrines, els rituals i símbols, els textos, etc.) que siguin eficaços en la generació de processos de transformació han de ser utilitzats i venerats; i els que actualment no mostren aquesta capacitat ha de ser respectats i fins i tot admirats, però han de ser tractats com a contribucions històriques sense efectes actuals.


Nota final

A l’hora d'abordar la qüestió de la combinació de valors personals i d'empresa, el repte és veure quines idees, relacions, valors, pràctiques i processos d'aprenentatge, tant personals com d'empresa, podem desenvolupar que siguin rellevants per a l'assoliment d'una major harmonia entre els valors personals i corporatius. Creiem que aquesta combinació harmoniosa dels valors personals i corporatius és una possibilitat real, no una utopia. Les nostres societats, les nostres organitzacions, les nostres empreses s’haurien de sentir compromeses a seguir aquest camí. No estem parlant d'ideals, de somnis, sinó de necessitats i oportunitats. No seguir endavant en aquesta direcció comporta problemes per als individus, per a les societats i per a les empreses, com tantes vegades ha succeït en el passat. Podem imaginar el molt patiment humà que ha derivat de la manca d'harmonia entre els valors personals i els de l'empresa?

Aquesta harmonia no és fàcil d'aconseguir, i és per això que és un veritable desafiament per a les empreses (i per a tota mena d’organitzacions) mirar de posar en pràctica els canvis necessaris per moure's amb eficàcia en aquesta direcció. Hem mirat d’abordar en paral·lel la dinàmica dels valors personals i corporatius, i relacionar-ho amb una certa noció de l'espiritualitat. Tan de bo tot això pugui ser d’alguna utilitat en el procés de construcció d’un món de més qualitat, que hauria de ser la nostra aspiració de fons. Un món amb persones amb capacitat d'establir relacions constructives amb un mateix, amb els altres i amb la natura (per "relacions constructives" entenem les relacions basades en la responsabilitat, el respecte, l'admiració, l'atenció). Persones capaces d'estimar, d'obertura, de lliurament més enllà d’elles mateixes i d'establir relacions constructives (és a dir, que no són destructives, absorbents, deformadores). Persones amb capacitat d'establir un diàleg generós amb la realitat, d'estimar-la sense distorsionar-la o engolir-la. Un món amb societats que ajudin als seus membres a sobreviure (garantint el subministrament d'aliments, roba, habitatge, atenció mèdica i educació), a viure en pau i fraternitat, a sentir-se protegits i acollits i a créixer i madurar, desenvolupant tot el seu potencial humà. Societats que es facin càrrec de la cura dels seus entorns naturals i urbans, i fomentin el desenvolupament d'altres societats. I un món amb organitzacions capaces d'infondre propòsit i entusiasme als seus membres, sense explotar-los ni manipular-los.


(versió revisada d'una ponència presentada a l'Escola d'Estiu d'Uniapac celebrada a Lisboa els dies 4, 5 i 6 de juliol del 2002)





dimecres, 17 de novembre de 2010

El santuari interior




Wyeth 1944


"Deep within us all there is an amazing inner sanctuary of the soul, a holy place, a divine center, a speaking voice, to which we may continuously return. Eternity is in our hearts, pressing upon our time-torn lives…" "Life is meant to be lived from a Center, a divine Center. Each of us can live such a life of amazing power and peace and serenity, of integration and confidence and simplified multiplicity, on one condition—that is, if we really want to. There is a divine Abyss within us all, a holy Infinite Center, a Heart, a Life who speaks in us and through us to the world. We have all heard this holy Whisper at times. At times we have followed the Whisper, and amazing equilibrium of life, amazing effectiveness of living set in. But too many of us have heeded the Voice only at times. Only at times have we submitted to His holy guidance. We have not counted this Holy Thing (who is God) within us to be the most precious thing in the world. We have not surrendered all else, to attend to it alone."


Thomas R. Kelly, a "A Testament of Devotion" (1941)


Una possible traducció:

"En el profund de tots nosaltres hi ha un sorprenent santuari interior de l'ànima, un lloc sagrat, un centre diví, una veu que parla, a la qual contínuament poden tornar. L'eternitat està en els nostres cors, prement les nostres vides esquinçades pel temps..." "La vida és per ser viscuda en un Centre, un Centre diví. Cadascun de nosaltres pot viure una vida així, d'increïble poder, i pau, i serenitat, d'integració i confiança i simplificada multiplicitat , amb una condició: és a dir, si realment volem. Hi ha un Abisme diví dins de tots nosaltres, un sant Centre Infinit, un Cor, una Vida que parla en nosaltres i a través nostre al món. Tots hem sentit aquest sant Xiuxiueig de vegades. De vegades hem seguit el Xiuxiueig, i un sorprenent equilibri vital, una sorprenent efectivitat de viure ens va penetrar. Però massa de nosaltres hem seguit la Veu només de vegades. Només de vegades ens hem sotmès a la seva santa orientació. No hem considerat que aquesta Cosa Santa (que és Déu) dins nostre fos la cosa més preciosa del món. No hem lliurat tota la resta, per atendre només a ella. "




diumenge, 14 de novembre de 2010

Cubisme



Braque 1910


"Convé aquí esmentar un fet: la doble faç del cubisme. Ja que si per una banda és reordenació geomètrica del món, superació de la divergència essencial entre figura i fons, valoració de les qualitats creades per sobre de les textures imitades, etc., d'altra banda és veritable, autèntica i profunda ruptura de la imatge figurativa (...). És per això que el quadre cubista, alhora que una suma de parts objectives juxtaposades i reorganitzades per un principi mental (...) és una màgica làmina fragmentada, un mirall trencat els fragments del qual, encara enganxats, donen facetes d'una imatge originàriament sencera."


Juan-Eduardo Cirlot, a "Cubismo y figuración" (1957)




Picasso 1910


"De Cézanne i l'impressionisme constructiu de Seurat neix el cubisme, que s'atansa tant als objectes que arriba a agafar-los amb les mans i a reproduir pictòricament la impressió tàctil: de la "nota visual" a la "nota tàctil", de l'impressionisme al cubisme, de la proximitat al contacte.

(...)

Només es veu l'interior de la gerra o de la guitarra quan estan trencades: quan llur cos és un cadàver i de llurs membres se n'han fet bocins. El cubista, com el patòleg, no s'havia conformat amb l'aparença de l'objecte que se li oferia des d'un "punt de vista": volia conèixer i expressar les coses non telles qu'elles paraissent, mais telles qu'elles sont. I, acabada la seva magnífica lliçó d'anatomia, semblava deixar les coses exhaustes, perfectament diàfanes a la taula de dissecció.

(...)

Les coses restaven buides de tot misteri: com estranyar-nos, llavors, que perdessin tot interès per a l'artista i que aquest es passés a l'abstracció? (...) En la pura informació no hi ha misteri, i sense misteri no hi ha seducció. (...) La conquesta de l'ideal esgota l'empresa. (...) El món perfectament analitzat i recompost del cubisme és com el cofre on ja s'ha furgat i que passa a ésser un caixó sense interès, sense possibles ressorts secrets."


Xavier Rubert de Ventós a Teoria de la sensibilitat (1967)





dissabte, 13 de novembre de 2010

Vanguardisme



"És probable que es tracti d'una mística heterodoxa, però la intensa fusió de sentiment i intel·lecte no permet donar-li un altre nom. El vanguardisme ha estat sentit com una missió, gairebé diríem sagrada, pels seus conreuadors i aquest és probablement el seu millor mèrit. Cap dels pintors que han fundat les tendències del present creava per mera necessitat empírica, ni tan sols per amor a la bellesa. Schönberg va especificar això amb calredat en dir que el bell no té res a veure amb l'art, sinó el veritable. I molts dels adscrits a les modalitats més esmolades de l'art experimental ho han fet, conscientment o inconscient, per la vaga sensació d'afegir-se a una empresa mítica, a un combat gloriós en el qual el resultat ocasional importa menys que la voluntat de complir aquesta forçosa ordre de transformació d'un estat de coses."


Juan-Eduardo Cirlot, a "Cubismo y figuración" (1957)


dimarts, 9 de novembre de 2010

Benet XVI a Barcelona





La visita de Benet XVI ha estat avaluada abastament. Només em referiré, doncs, a alguns aspectes que em resulten particularment significatius.

Em preocupa que aquesta visita hagi servit per a consolidar públicament una identificació del catolicisme amb els sectors més tradicionals de la societat i dels àmbits religiosos. Probablement dins de la Sagrada Família hi devia haver més diversitat, però la imatge oferta pels mitjans, la gent filmada o entrevistada, els comentaristes radiofònics o de TV3, han mostrat una imatge on el catolicisme català no es mostra com a transversal sinó com a escorat cap als sectors que pràcticament podríem anomenar “fonamentalistes”, caracteritzats per una adhesió emocional i acrítica a la figura del Papa i a la institució eclesiàstica i per una comoditat amb el llenguatge literalista. També s’ha vist que els sectors opositors a la presència del Papa es caracteritzaven bàsicament pel seu caràcter marginal i la seva iconografia esperpèntica, incapaços d’anar més enllà de patètics o ridículs actes de mofa. Enmig, una enorme majoria silenciosa, espectadora televisiva sense veu ni presència pública i probablement amb alts nivells de desorientació pel que fa a la qüestió religiosa.

És bo per al debat públic sobre el fet religiós a Catalunya que la manifestació exterior que ha envoltat la visita papal hagi quedat tan polaritzada en els sectors més extrems? I és bo per a l’Església catòlica fer una exhibició de força institucional des de la identificació amb els sectors més extrems de l’espectre ideològic religiós? En surt ben parada la imatge del cristianisme a Catalunya? És aquesta una bona base per a reevangelitzar el país? És amb exhibicions d’aparell jeràrquic, de potència litúrgica, d’elegància plàstica i d’influència organitzativa, acompanyades de continguts més aviat escorats en l’espectre ideològic, que es posaran les bases per a una nova i àmplia comprensió de la figura de Jesús a casa nostra?

Mirem també d’aproximar-nos als continguts del missatge papal. Alguns són ben clars i atractius. La renúncia és condició prèvia a la llibertat. Veritat i llibertat van íntimament unides; la llibertat ha d’anar acompanyada de la recerca de la veritat, ja que si no és així es queda sense propòsit ni funció, i la veritat s’ha de viure des de la llibertat, no es pot imposar dogmàticament. La religió no s’ha de reduir a l’àmbit privat, la religió té un missatge a aportar a la plaça pública, té consideracions a fer que poden ser d’interès i utilitat per al conjunt de la societat. La religió pot aportar pau i reconciliació interior a éssers humans neguitejats, desorientats o bé prepotents i explotadors dels altres i de la natura; i pot aportar pau i reconciliació entre grups enfrontats, testimoniant el do generós i el perdó de les víctimes que permeti anar més enllà del ressentiment. Les obres d’art són un signe visible del Déu invisible, que és la Llum, l’Alçada i la Bellesa mateixa; l’art i la fe van estretament lligats. La consciència humana ha d’estar ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada pel Crist. No hi ha escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre la bellesa de les coses i Déu com a bellesa. La bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel de la que brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa és també reveladora de Déu, perquè, com Ell, l’obra bella és pura gratuïtat, convida a la llibertat i arranca de l’egoisme. Déu és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home. Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia. Déu és la veritable mesura de l’home. El secret de l’autèntica originalitat està en tornar a l’origen, que és Déu. Déu és la Veritat i la Bellesa mateixes. L’afirmació de Déu comporta la suprema afirmació i tutela de la dignitat de cada home i de tots els homes. Si l’home deixa entrar a Déu en la seva vida i en el seu món, si deixa que Crist visqui en el seu cor, no se’n penedirà, sinó que experimentarà la joia de compartir la seva mateixa vida essent objecte del seu amor infinit.

Tot això és ben bonic i té gust de veritat. Benet XVI i els seus redactors de discursos i homilies són gent de gruix, i s’adrecen a temes fonamentals (malauradament, no només a temes fonamentals; en d’altres, el gust de veritat es veu notablement afeblit). El problema és fins a quin punt la mateixa Església catòlica –i el mateix Vaticà- és fidel i conseqüent amb aquests principis i consideracions. Que la renúncia és condició prèvia a la llibertat és un missatge ben encertat, però podria anar acompanyat de gestos més visibles per part del Vaticà, tan identificat amb la seva imatge que és incapaç de modificar-la en el més mínim, com si fos aquesta imatge solemne i esplendorosa l’única cosa sòlida que li queda, i a la que no pot sotmetre a cap mena de renúncia. Que veritat i llibertat van íntimament unides és un altre missatge valuós, que també podria anar acompanyat d’un major clima d’obertura i recerca en el si de les institucions eclesiàstiques, començant pel mateix Vaticà. Que la religió no s’ha de reduir a l’àmbit privat és una posició que compartim, però que queda sovint desprestigiada quan es copsen intents de control social per part d’instàncies religioses; una cosa és un oferiment a la societat, i una altra una imposició a una societat (perquè aquest aferrament a la presència del Sant Crist en determinats espais públics? Si l’Església hauria de ser la primera interessada en que no fos a llocs que no pertoquen...).

I ens podem preguntar si es viu un clima de pau i reconciliació en el si de l’Església, si la jerarquia està realment ben articulada i imbricada amb el laïcat, si la dona és objecte d’un tracte just i equitatiu, si hi ha una escolta respectuosa de totes les tendències i parers, si hi ha una veritable voluntat de diàleg amb altres tradicions religioses, si una estranya combinació de misogínia i amanerament no impregnen la cultura eclesiàstica (cal analitzar el llenguatge gestual, les entonacions vocals, les maneres de vestir), i tantes altres coses...

Però probablement la gran dificultat de fons és un cert caràcter “descendent” de la teologia que hi ha darrera de moltes d’aquestes consideracions; el pas a una lectura simbòlica i que parteixi de la realitat viscuda no sembla aconseguir penetrar la mentalitat vaticana (potser perquè es parteix ja d’una insuficient noció del que és la “revelació”). El llenguatge vaticà es troba còmode amb afirmacions com que Déu se’ns ha revelat i lliurat en Crist per ser definitivament Déu amb els homes. O que la Paraula revelada, la humanitat de Crist i la seva Església són les tres expressions màximes de la seva manifestació i lliurament als homes. O que Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. O que l’únic Crist funda l’única Església. Llenguatge que –com també passa amb algunes afirmacions de paràgrafs anteriors- podria arribar a ser entenedor si s’explicités el seu caràcter simbòlic, hímnic, i es limités a un ús intraeclesial. Però és un llenguatge opac pels de fora, pel món en general. I no és a base de repetir-lo ben fort i enmig de la més gran solemnitat que es fa més transparent.

Mirar de difondre aquest llenguatge sense l’explicitació del seu caràcter simbòlic i sense un intent d’explicació del que vol dir, confiant en altres mecanismes de transmissió i influència de tipus més emocional i indirecte, és el que s’ha designat com a adoctrinament, i el món modern no entrarà en aquest joc. Alguns dels comentaristes dels mitjans de comunicació esmentats al principi van parlar molt de símbols, fent referència a imatges físiques o a gestos rituals que representaven determinats continguts. El problema no rau aquí, sinó en quedar-se aquí, ja que aquests mateixos continguts han de ser considerats també com a símbols, com a formulacions al·lusives que miren de mostrar quelcom d'inefable que va més enllà d'elles i es manifesta a través d'elles.

En el nostre món, o som capaços de fer veure la importància i la gràcia del llenguatge simbòlic, o no hi haurà transmissió. I el Vaticà cau de vegades en una temptació contra la que ell mateix posa en guàrdia: no utilitzar el nom de Déu en va. Parla massa de Déu, i amb massa precisió, com si sabés realment de què es tracta i com funciona, traient-li la dimensió d’obertura i de misteri, d’indagació en el desconegut que només mostra petits i incerts rastres, indicis. De vegades sembla com si l’Església tingues dret a una utilització abundant i descriptiva de la referència a Déu (per una mena de “drets adquirits”) mentre els altres l’han d’utilitzar amb extrema prudència. Ni l’Església té el monopoli del parlar sobre Déu, ni està exclosa (ben al contrari) de la temptació d’utilitzar el nom de Déu en va.

Una nota final sobre una mirada que de tant en tant se li escapa a Benet XVI. Ell procura ser amable, suau, però no aconsegueix transmetre prou cordialitat. Potser sí que és la seva exigència el que el fa ser així, però aquesta mirada sembla una mica trista i llunyana, una mica desenganyada, una mica malhumorada. La comparació amb el llenguatge gestual de Joan XXIII seria més aviat dolorosa.



diumenge, 7 de novembre de 2010

Maragall: Misteri de la mar




"Flameja al sol ponent l’estol de veles
en el llunyà confí del cel i l’aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d’aire…
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l’estol de veles."

Joan Maragall


divendres, 5 de novembre de 2010

El valor de l'art



"Hi ha certs artistes del nostre temps que tenen fama d’enfrontar-se a la vida i als problemes de la societat amb una vocació i una sensibilitat especials, de vegades revestides d’una mena d’esperit entre iniciàtic i profètic als quals no falta el sentit de la ironia i fins de l’humor. De manera genèrica es podria dir que, en els millors casos, aquest temperament obeeix a una voluntat apassionada de contribuir als esforços que es fan en la societat pel coneixement profund de la realitat i, a través d’aquest coneixement, alliberar al màxim tot el potencial dels ciutadans perquè puguem desenvolupar-nos plenament com a éssers humans, tant individualment com social. És evident que aquesta manera de ser no és exclusiva de l’artista i que, a més, és part d’una voluntat col·lectiva molt complexa, difícil i llarga de realitzar. (...). Però alguns artistes especialment del món de la plàstica tenen com una tossuderia i un convenciment que amb l’art s’aconsegueix molt. Que les formes sensibles de la pintura i l’escultura són un mitjà privilegiat, entre les diferents ofertes culturals, per a modificar la consciència de la gent i fer palesa la “bellesa” d’aquella realitat profunda. És un valor positiu que se li ha reconegut sovint a l’art en el curs de la història i que, enmig de la crisi actual deis valors i dels costums, alguns artistes creuen que la societat necessita recuperar urgentment “de forma adequada”.

En el panorama d’una axiologia o teoria general dels valors, aquesta voluntat de concebre l’art potser entraria —seguint una classificació de Ferrater Mora— “pel camí de la meditació sobre el fonament de les concepcions del món”. Això és bastant conegut en el món de l’art. Però no s’ha d’oblidar un altre vessant importantíssim de tota estimativa dels valors, sobre el qual avui val la pena d’insistir. Es tracta dels afanys per superar un perill que precisament ens està constantment amenaçant en el nostre segle: el de la pèrdua de tota veritat i en conseqüència de tot fonament dels valors i de tot model del món. Els discursos culturalistes de les últimes dècades realment s’han presentat sovint amb la divisa nietzscheana de la subversió de tots els valors; i les actituds iconoclastes no hi ha dubte que de vegades han estat ben justificades. El desenvolupament de la mateixa ciència clàssica, com han dit alguns autors, ha anat parella amb el progressiu desencant del món. “L’antiga aliança” es va trencar i l’home es quedà sol enmig d’un univers indiferent, del qual ell mateix va néixer per atzar. I ja sabem on duen els malentesos nihilistes, desmoralitzadors, sense “bellesa”..., els “disvalors”, en fi, que han sortit d’aquesta situació. Però els temps van canviant i en els últims anys des de diferents camps de la cultura es va veient la necessitat de crear i recuperar certs valors positius que tomin a donar sentit a la vida, que ajudin a fer una “nova aliança” i, amb ella, un nou paradigma de món. (...) El nou esperit de la ciència avui ja està reaccionant contra tot allò que ens portava a un món sense cor, fins i tot si es tractava de propostes avalades per la mateixa seriositat científica. Ho diu molt clar Ilya Prigogine: “L’objectivitat científica no té sentit si ha de desembocar a tornar-nos il·lusòries les nostres relacions amb el món” (...) “Einstein deia que el fet que el món sigui comprensible és un miracle incomprensible. Però si la comprensió del món ha de servir per negar allò que la fa possible (...) això no seria un miracle, sinó una absurditat.” En certa manera ja ens ho venia a dir el més iconoclasta deis libres xinesos, el Tao-te-king: Cal abolir molt. De vegades, fins allò que es té per savi, just, humà, destre... Però “vigila que quedi alguna cosa on puguis trobar suport”. El terme “subversió”, potser més que en el sentit de “destrucció”, calia, doncs, entendre’l en el que també té de “transformació” dels valors o de “substitució” per uns altres, però mai en el sentit de liquidar-los en conjunt.

El mateix Nietzsche ja va intuir que d’un món on tots els valors sembla que s’ensorren i d’una situació completament nihilista, també sorgeixen, com de les cendres, uns punts on recolzar-nos. Potser per aquest motiu, en la seva maduresa, ens parlà d’una mena de nihilisme positiu i fins i tot d’un “nihilisme diví”; i que, entre boires, semblés identificar-lo a la idea tan profunda i tan plena de saviesa de la “vacuïtat” oriental. Si més no, recordem que no és per atzar que aquest nihilisme també el va qualificar de “buddhisme europeu”.

Aclarim de seguida que en parlar de valors positius que ens guiïn no es vol dir pas tornar enrere i limitar-se a imposar altra vegada els vells cànons clàssics sense més. És un error en el qual s’ha caigut bastant sovint. A cap científic no se li acudiria pensar que per conèixer millor la realitat s’ha de tornar a la visió del món de la ciència clàssica. ¿És que per millorar Einstein hem de tornar a la mecànica newtoniana? La recerca d’una millor entesa entre l‘home i el món no té res a veure, doncs, amb els retorns al classicisme que, en els darrers anys, han propugnat no pocs arquitectes, escultors, pintors, dissenyadors o escriptors. Ha estat un error, una trampa.

Del que es tracta és d’impulsar nous valors, o d’aprofitar-ne d’antics, en funció de la nova situació creada per l’estat dels coneixements més avançats. També ho deia amb lucidesa l’autor del “Zaratustra”: “Les posicions extremes no es resolen amb posicions moderades, sinó amb altres posicions extremes.” Són aquells salts al buit que la societat necessita per sortir de les aigües estancades. Aquell sotragueig que l’art millor del nostre segle coneix bé, malgrat les confusions que constantment es sembren per fer-li perdre virulència. (...) La vocació de les reflexions dels millors artistes tenen una justa reputació d’anar en el sentit dels temes que tradicionalment se’n diuen “espirituals”. Però també s’ha de fer constar que això no voldrà dir mai que signifiquin una evasió dels problemes materials de ha nostra vida, sinó que sovint es tracta precisament de tot el contrari. El principal valor que té l’art per a la societat, com el d’altres mitjans cognitius, ve precisament del poder que tenen els seus símbols per il·luminar la consciència amb vistes a millorar la nostra condició humana i fins per posar en ordre l’escala de tots els altres valors que regnen en una societat concreta.

La materialitat de les coses de la vida sembla que avui no pot estar lluny d’allò que és considerat el món espiritual. Pensi’s que fins i tot l’eficàcia de les obres d’art s’inicia pel fet que es tracta de formes materials sensibles, ja que la forma sensible és la que més directament té la capacitat d’encarnar l’ordre profund de la realitat, el qual rarament es pot transmetre mitjançant el llenguatge corrent i amb els conceptes intel·lectuals. Recordem també que la contemplació de la realitat profunda es tracta d’una experiència personal, íntima i intransferible, que fins i tot té molt a veure amb el nostre cos material. Ja és tradicional que les “revelacions” (del contingut que es vulgui) han descendit sempre sobre el cos, i no solament sobre l’ànima dels profetes. Que el Verb, en tantes creences s’ha hagut de fer carn perquè materialment se’n pogués menjar, combregar, assimilar a l’organisme. Això potser explica la importància que en les grans tradicions espirituals s’ha donat al treball artesanal i a l’exercici dels oficis. Són aquells moments estel·lars en que els grans misteris s’encarnen materialment en temples i piràmides, en escultures i catedrals, en pintures i vitralls...; moments en que tota la producció i tota l’activitat material dels homes té un sentit com de ritual sagrat que simbòlicament harmonitza i dignifica el treball, i de retop totes les relacions socials.

  
La comunió amb aquestes formes sensibles de l’art, amb el seu caràcter icònic, que els sentits ens permeten com deglutir i incorporar al nostre ésser, pot transportar-nos a estats de consciència contemplatius extraordinaris. En això l’art no té rival. “De tal manera que el moment suprem sobrepassa necessàriament la interrogació filosòfica” (Bataille) i qualsevol llenguatge discursiu. És aquell poder de fer-nos viatjar en silenci al centre simbòlic de l’Univers de que ens parlava Paul Klee, allí on el subjecte i l’objecte semblen fondre’s; on s’integren les forces dinàmiques del cosmos i el nostre jo. És l’experiència il·luminadora d’una “vacuïtat” que, en lloc d’abocar-nos a la vella desmoralització nihilista, solidaritza el conjunt dels éssers, desvetlla els sentiments altruistes i ens fa sentir un respecte infinit pel tot.

Una experiència que comença en la nostra intimitat, però que avui se sap que resulta de vital importància per a la societat, per a tants que no troben sentit a la vida ni saben com fonamentar els valors; i en l’eficàcia de la qual sembla que ara estan d’acord des dels mestres espirituals de tots els temps fins als estudiosos del psicosomatisme, els sociobiòlegs, els teòrics de la física quàntica..., i per descomptat tots els qui tenen la sensibilitat adequada per estimar l’art. No deu ser pas per casualitat que en les grans tradicions espirituals hi ha hagut moments d’una veneració tan gran pels efectes de l’art, que fins i tot ha portat a creure que la bellesa dels déus corresponia a una realitat més profunda que la seva mateixa bondat. Per entendre això que sembla una exageració pensi’s, com ho fan alguns estudiosos, en la llei metafísica, segons la qual l’analogia entre l’ordre de la realitat profunda i l’ordre de les manifestacions de la vida corrent és inversa; en el sentit que allò que és gran o més subtil en l’ordre profund serà material o més petit en l’ordre de les manifestacions; i en el cas que ens ocupa, la bondat, que és relativa i contingent, efectivament potser aleshores s’ha de veure com una mera expressió d’aquella projecció tan humana que en diem bellesa absoluta i que en algunes tradicions molts creuen que posseeixen els déus.

Observi’s que tot això en certa manera ens torna a portar a aquella voluntat genèrica d’alguns artistes que he mencionat en començar, de la qual sembla que no es puguin, o millor dit, que no es vulguin separar. En efecte, l’autèntica significació de l’art modern, i per tant la seva eficàcia social -el seu valor positiu, en suma- no brotarà mai plenament si la creació artística no es presenta d’una manera adequada amb eh concurs d’altres forces socials; comptant no solament amb l’educació de la sensibilitat dels ciutadans sinó amb tot el conjunt d’altres esforços cognitius i ètics que, per diferents mitjans, es gesten en la societat: filosofia, ciència, política, religiositat, literatura, música... És urgent que amb aquest treball col·lectiu es torni a tractar l’art amb el respecte i la distinció que havia tingut en els grans moments de la història d’Occident i molt especialment en l’estètica oriental, traient-lo de la mala imatge de joc banal i mercantil que avui predomina en ha seva difusió.

I que consti que tot plegat no són laments apocalíptics ni es tracta d’una utopia irrealitzable. Al cap i a la fi només es pretén fer un exhort perquè es posi més alt el llistó de la cultura genuïna i que se li permeti així acomplir la veritable funció social que li pertoca. Tots els autèntics treballadors de la cultura en un moment o altre han conegut les dificultats que molts baixos interessos, amb tota mena d’estratagemes, oposen a l’adequada valoració del seu treball. En el nostre món de l’art en tenim exemples cèlebres. I potser és natural que sigui així perquè la societat s’ha resistit sempre a ser sotraguejada. Però això, més que fer-nos creure que s’ensorra el món, ens ha d’estimular a continuar lluitant."

(fragments d'un extraordinari article d'Antoni Tàpies publicat en català a La Vanguardia el 21 de novembre de 1989. Gràcies a en Xavier Antich per recordar-nos la seva existència. Els subratllats són nostres)

dijous, 4 de novembre de 2010

Valors i acció






Es diu que la nostra cultura es caracteritza per l’absència d’un sistema de valors compartit. Es diu que això fa que per construir models de comportament haguem de recórrer com a fonament no a aquesta inexistent escala de valors compartida, sinó a la consciència de les conseqüències dels nostres actes (que sempre en tenen, vulguem o no vulguem). Es diu que això lliga amb la consideració que de fet ens marca més l’acció que fem que els valors que miren d’orientar-la, que l’acció té una certa autonomia respecte als valors que permet que sovint “s’avanci” o vagi una mica “per lliure” respecte als valors. Però, podem entendre les conseqüències de les nostres accions, podem esdevenir responsables d’aquestes conseqüències, sense un marc de referència axiològic que ens permeti avaluar-les? Com podem mesurar les conseqüències de les accions sense valors de referència? Podem dir que és més fàcil avaluar aquestes conseqüències que prendre consciència dels valors que es mouen? Es poden dissociar aquests dos moments? És cert que actualment els valors són poc operatius i poc clarificadors com a criteris per a l’acció? O bé que ho semblen? Es diu que això és així perquè actualment els valors són socialment controvertits, culturalment condicionats i sobrecarregats d’abstracció. És així o la nostra societat es refugia darrera d’aquestes consideracions per no haver de confrontar-se amb els valors, cosa sempre delicada, exigent i plena de conseqüències?

(notes redactades a partir de i aprofitant descaradament la primera part d'un interessant article de Josep M. Lozano, "El vincle oblidat entre CSR i Business Ethics: la responsabilitat de ser exemplar". Gràcies, Josep Maria!).




dimarts, 2 de novembre de 2010

Lo Coscoll



Lo Coscoll des de Lo Balconet, al que s'accedeix per Santa Linya (La Noguera).


dilluns, 1 de novembre de 2010

Roca Regina



La Roca Regina, i la visió que es té des del seu cim de la part nord de la paret de la banda occidental de l'estret de Terradets (La Noguera)