dilluns, 31 de gener de 2011

Des hommes et des dieux



Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois, és una pel·lícula magnífica. Molt ben dirigida, molt ben interpretada, molt ben fotografiada... Té moments antològics, com ara l'escena on els monjos comparteixen una mica de vi tot escoltant El llac dels cignes de Txaikovski, una escena amb un primer moment joiós i un segon moment dramàtic en el que la música acompanya la filmació en primer pla de les cares dels monjos. Els personatges d'en Luc i l'Amedée són entranyables. La pel·lícula és d'una gran austeritat i d'una gran profunditat humana. Ens parla de fets reals i ens els presenta de forma molt verosímil i rica. Una gran obra.

Per a alguns, veure-la és alhora un goig i una experiència difícil. No tant pel que significava la presència d'un monestir cristià al cor d'Algèria -tema que també podria ser objecte de comentari- com pel fet que la pel·lícula presenta molt bé, amb fidelitat a la realitat, una situació i el marc mental des del que és viscuda pels seus protagonistes. Als que ja no compartim aquest marc mental (format per un conjunt de conceptes, rituals, criteris, maneres de fer, etc.) se'ns crea llavors una tensió entre el valor de l'experiència humana viscuda i la distància respecte al marc mental en què es va viure.
Això ens porta a dues consideracions:
1) Cal saber diferenciar entre aquests dos elements, l'experiència humana viscuda i el marc mental en el que es formula. Podem gaudir i enriquir-nos amb l'una sense necessitat de compartir l'altre. Pensar que aquella experiència humana només es pot donar en aquell marc mental, o que deriva únicament d'aquell marc mental, ens portaria a una mala comprensió de la realitat. Els humans som així, tenim un ventall més ampli de marcs mentals que d'experiències humanes profundes. Podem viure una mateixa experiència des de marcs mentals diversos.
2) Alguns ens trobem, en determinats nivells importants, gairebé sense marc mental. El marc mental antic -com el que encara comparteixen els monjos de la pel·lícula i altres sectors religiosos- ja no és el nostre, ja no ens hi trobem reflectits, ja no ens és útil per pensar la nostra vida, se'ns ha fet miques. Però encara no hem estat capaços de vertebrar un nou marc mental, per elemental i escarransit que sigui. Estem en aquella situació típica en que el món antic ha mort, i el món nou encara no ha aparegut. Això és incòmode, tan per la dificultat d'operar sense marc mental com per la interpel·lació que suposa d'implicar-se en la creació d'un nou marc mental, o de diversos. Aquesta tasca no és, però, individual, sinó que només pot ser abordada per col·lectius, petits o grans. Mentrestant, hom sobreviu com es pot.
 
 
 

diumenge, 30 de gener de 2011

Nou deure per als museus



Crec que un dels nous deures que haurien de tenir els museus és posar a les seves webs reproduccions d'alta qualitat de totes les seves obres i descarregables pels usuaris. El Museu del Prado ja ho està fent
Si un museu tan important ho fa, és que 1) és viable i 2) és beneficiós pels mateixos museus. Crec que això és així perquè poder disposar d'una reproducció d'una obra mai no substituirà l'experiència de veure-la al natural, i en canvi contemplar la reproducció ens pot motivar a anar a veure-la o fer-ne viu el record un cop vista. Facilita també que cadascú es pugui fer el seu propi museu virtual, una tasca ben recomanable. Aquí, el Museu del Prado ha entès que determinades pràctiques d'allò que alguns anomenen "e-pirateria" són positives i recomanables.
Per això és estrany que altres museus tinguin polítiques ben diferents a aquesta. Els importantíssims museus de Florència, per exemple (http://www.polomuseale.firenze.it/catalogo/avanzata.asp),
permeten veure en detall totes les seves obres (fins i tot els marcs dels quadres!) a través de zooms, però no descarregar-les amb bona qualitat. Una llàstima. La qüestió de la qualitat és important, i això fa encara més rellevant aquesta tasca dels museus. Ells tenen criteri a l'hora d'oferir bones reproduccions, que depenen molt de la il·luminació i la manera de tractar el color que es faci servir. La xarxa va plena de versions massa diferents de grans obres d'art, i de versions de poca qualitat. La tasca dels museus podria servir per compensar una mica aquesta difusió de qualsevol cosa, oferint reproduccions el més fidels possibles als originals. Ja se sap que el mateix original depèn de la llum amb el que el mires, però aquí els experts en art dels museus poden ajudar a establir criteris el més objectius possibles. I si cal oferir dues versions d'una mateixa obra, es fa.
Heus aquí alguns exemples dels problemes de diversitat de reproducció esmentats:

















dimarts, 25 de gener de 2011

diumenge, 23 de gener de 2011

El repte dels joves que ni estudien ni treballen




Amb aquest títol es va celebrar el 15 de novembre de 2010 a ESADE un debat sobre un tema pel que La Vanguardia s'està interessant també de forma sistemàtica, el que és d'agrair. Hi van intervenir Neus Munté, Joan Coscubiela i Xavier Bonal. Crec que en aquest debat es va situar la qüestió en les degudes coordenades, algunes de les quals miro de recollir a continuació.

El fenomen dels joves que ni estudien ni treballen s'enfronta amb tres grans desafiaments: la seva magnitud, la seva complexitat i el risc de la seva banalització. La seva magnitud és objecte de discussió, i s'hauria de fer un esforç per delimitar millor quantitativament el fenomen. S'esmenten dades de l'Enquesta de Població Activa, però no queda clar fins a quin punt aquestes són suficients per a una correcta acotació del mateix. Seria potser necessària la creació d'algun tipus d'observatori que pogués contrastar les dades disponibles, impulsar si fos necessari algun altre tipus d'instrument de mesurament, delimitar els probables subgrups que recobreix l'etiqueta ni-ni i seguir de prop l'evolució del fenomen a nivell quantitatiu i qualitatiu. Respecte a la qüestió dels subgrups, en el debat d'ESADE es va proposar diferenciar com a mínim els joves amb estudis mitjans o superiors acabats però sense feina, els joves que han superat l'ESO però no han aconseguit ni prosseguir els estudis ni trobar feina i finalment els joves sense feina que no han acabat - ni acabaran - l'ESO. Són perfils diferents que requereixen tractaments diferents. I és possible que calgui establir encara distincions addicionals. Caldrà precisar així mateix quina és la diferència d'impacte d'aquesta situació entre els joves i les joves.

Hi ha, doncs, el risc que la sola denominació "ni-ni" ens pugui portar a simplificar la realitat i a no tractar-la amb suficient discerniment, malgrat la seva indubtable potència comunicativa i la seva capacitat d'assenyalar breument i directament un fenomen social rellevant. Això ens porta ja al tema de la complexitat del fenomen. Complexitat de delimitació i de descripció, però també complexitat de les causes que l'han produït. Causes que es poden agrupar com a mínim en tres àmbits. El primer és el del mercat de treball, i aquí es va esmentar al debat d’ESADE la responsabilitat de la intensa demanda de mà d'obra poc qualificada en la manca de finalització dels estudis de molts joves durant aquests anys de bonança econòmica. Aspectes relacionats amb la normativa laboral hauran de ser abordats a l'hora d'entendre i procurar resoldre la situació.

El segon àmbit a considerar en la generació del fenomen és el sistema educatiu. Un sistema sobretensionat per l'extensió de l'educació al conjunt de la societat, per l'elevació del nivell formatiu que delimita el risc d'exclusió social (i que pot generar fenòmens de desmotivació), per l’augment del cost de la formació, per la disminució del reconeixement social de les tasques docents, per l'increment de l'academicisme i la rigidesa del professorat, per la crisi d'autoritat derivada de canvis de valors en la dinàmica de la nostra societat, per les freqüents modificacions dels plans d'estudis, pel fenomen de la immigració, etc. Així hem arribat a nivells de fracàs escolar insostenibles, a nivells de desmotivació del professorat insuportables i a un desprestigi social del procés educatiu que no ens podem permetre. En la intersecció entre aquests dos àmbits apareix el problema de la crisi de la Formació Professional. Mancada d'una reforma en profunditat, no ha pogut aportar una contribució suficient a l'hora de combatre el fenomen al qual ens estem referint.

El tercer àmbit és el de la cultura, la mentalitat social, els valors compartits: podríem parlar de la incidència d'un major nivell de comoditat material, del consumisme, del descens del nivell de responsabilitat i d'esforç, de la pèrdua de referents, de la manca de perspectives de futur, d'influència dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies de comunicació i entreteniment... Evidentment, els tres àmbits estan entrellaçats i s'influeixen de diverses maneres, el que suposa una dificultat addicional per a l'anàlisi, una anàlisi que haurà de ser inevitablement multidisciplinar. I una anàlisi que caldrà procurar allunyar al màxim de les valoracions més o menys moralitzadores que puguin portar a una injusta demonització de la joventut ("als ni-ni, ni aigua...", diuen alguns).

Certament, no és a base de desqualificacions ni de sermons i crides voluntaristes a la joventut com resoldrem el problema. Això ens introdueix en el risc de la banalització. Hi ha hagut una inflació de referències al fenomen, moltes d'elles jocoses; l'etiqueta ni-ni s'ha considerat graciosa i atractiva per a utilitzar-la en tot tipus de contextos i circumstàncies. També el debat polític en un context electoral sobre una mesura de la Generalitat al respecte ha pogut distorsionar l'adequat abordatge del tema. Un tema que necessita de serenitat i no d'una aurèola de frivolitat que no mereix.

El fenomen de l'existència d'un nombre molt significatiu de joves que ni estudien ni treballen està relacionat amb la crisi però va més enllà de la crisi. És anterior a ella (com a mínim en indicis i en dinàmiques estructurals que el generaven) i perdurarà més enllà d'ella. Només des de profundes reformes estructurals se li podrà donar algun tipus de resposta. I aquesta és imprescindible. Només cal imaginar l'impacte social i humà de desenes de milers de joves sense estudiar ni treballar durant, posem, cinc anys. Ens trobem, doncs, davant d’un problema social greu, que comporta un risc de desestructuració i de falta de projecte vital en moltes persones. És per això que el repte que ens suposa l'existència de tants joves que ni estudien ni treballen mereix ser tractat amb la màxima serietat i atenció.

(Una versió abreujada a la meitat d'aquest escrit ha estat publicada a La Vanguardia el 23 de gener de 2011 amb el títol de "Un triple desafío". Val a dir que és interessant constatar la desaparició de l'atenció mediàtica al fenomen. Aquest text va ser escrit a finals de novembre de 2010, i en aquell moment el tema estava "de moda". Dos mesos després, mediàticament ningú se'n recorda. Sembla com si la nostra societat també apliqués allò de "usar i tirar" a l'atenció a les seves problemàtiques...).



dijous, 20 de gener de 2011

El sutra de l'amor incondicional




"Si vols aconseguir la pau, sigues capaç, íntegre, sincer i sense orgull, afable, tranquil i de parla cordial, fàcilment satisfet i no implicat en excessiva activitat, frugal en la manera de viure, amb els sentits en calma, assenyat i no desitjós de reconeixement.

No facis res que els savis censurarien, i tingues sempre present aquest pensament: “Que tots els éssers visquin feliços i lliures de tot mal, i que els seus cors tinguin joia en el seu interior! Que tots els éssers vivents, tant si són fràgils com forts, alts o baixos, grans o petits, tinguin joia en el seu interior!”

Que ningú enganyi a un altre, ni menyspreï un altre de cap manera ni en cap lloc; que ningú no desitgi cap mal a un altre, per causa de la còlera o la mala fe. Tal com una mare estima i protegeix el seu fill, fins arriscant la seva pròpia vida, així cal que es cultivi un amor il·limitat per tots els éssers de l'univers.

Que la teva consciència amorosa ompli el món sencer, cap amunt i cap avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra, amb serenor, sense odi ni malícia. Dempeus, caminant, assegut o ajagut, cal cultivar aquesta meditació d’amor. És, diuen, el millor que es pot fer en aquest món. Lliure de punts de vista rígids, net de cor, amb una clara visió, alliberat del desig sensual, hom assoleix la plena llibertat."


Versió lliure del "Metta Sutta" de la tradició buddhista, en base a la traducció al català de l'estimada Montse Castellà.



dimecres, 19 de gener de 2011

Històries de templers




A principis del segle XIII, l'Orde del Temple va passar per moments de feblesa. No s'incorporaven nous cavallers, i els que hi havia s'anaven fent grans. Això va portar l'Orde a pensar en la possibilitat de simplificar el seu aparell. Fins llavors, a la Península Ibèrica l'Orde tenia estructures separades a Aragó, Castella i Portugal, i es va plantejar la possibilitat d'aplegar-les en una de sola. La lògica interna era inqüestionable, però les conseqüències polítiques també: probablement la nova estructura quedaria sota l'hegemonia castellana.

Els templers aragonesos vivien aquesta situació amb esqueixament interior. Entenien les necessitats organitzatives i estaven disposats a obeir, però se'ls trencava el cor entre la fidelitat a l'Orde i la fidelitat a la Corona aragonesa. Una Corona que també contemplava la situació amb desconcert, ja que allò no li plaïa però es veia incapaç d'evitar-ho; oposar-s'hi volia dir enfrontar-se a la Corona castellana, a l'Orde del Temple i al mateix Papat romà.

Una concreció d'aquestes conseqüències es produïa en les Acadèmies de formació militar per a joves aristòcrates que l'Orde havia organitzat en els tres regnes, unes Acadèmies que gaudien d'una bona reputació. El risc de la seva unificació era clar: acceptarien les aristocràcies aragonesa i portuguesa l'hegemonia de la castellana? Ja hem dit que la Corona aragonesa ho veia malament, però alhora confiscar l'Acadèmia Militar del Temple del Regne d'Aragó (AMTREA) li semblava impossible. Alhora, cal considerar que potser ni tots els templers aragonesos ni tots els militars que ensenyaven a l'AMTREA ho haguessin vist bé; alguns podien pensar que deixar l'aixopluc de l'Orde i quedar en mans de la Corona no era senzill ni segur. Com tampoc no era senzill ni segur que l'AMTREA quedés en mans d'ells mateixos.

La fusió de l'AMTREA amb la AMTRECA castellana i la AMTREP portuguesa semblava doncs inevitable, amb les consegüents conseqüències organitzatives (pèrdua d'independència de cada Acadèmia) i polítiques. Malauradament, disposem de poca documentació històrica sobre aquest fet i no sabem com va acabar la història. Potser noves recerques ens permetran saber-ho.


diumenge, 16 de gener de 2011

Alfabets


El bonic alfabet àrab del sud, del període pre-islàmic i del qual no deriva l'alfatet àrab actual (aquest ho fa de l'alfabet nabateu). En canvi, probablement l'alfabet etíop sí que deriva d'aquest alfabet àrab del sud. Són interessants les coincidències d'algun dels signes amb l'alfabet rúnic.


I aquest és l'alfabet fenici, del que deriva el nostre:



 
 
 

divendres, 14 de gener de 2011

Unitat i multiplicitat



"Als humans, per una banda, els absorveixen les seves activitats i preocupacions particulars, i, per altra banda, els intranquil·litza la pregunta sobre el que volen en definitiva, sobre els que els hi és important a la vida. Però com que aquesta pregunta, degut a la seva obscuritat, resulta abrumadora, apareix també una dinàmica contraposada: la necessitat de dispersió.

La contraposició entre deixar-se absorvir pels afers particulars i preguntar-se pel sentit de la vida és una conseqüència inevitable de la independència de la situació que caracteritza a la voluntat humana: pot posar-se moltes metes i, no obstant, es mou dins d'una vida. Per això el natural no és cercar la unitat fora de la multiplicitat, sinó en un com del comportament respecte a la multiplicitat."


Ernst Tugendhat, "Egocentricitat i mística" (2003)


dijous, 13 de gener de 2011

Fòssil






Hi ha un moment en que notes haver esdevingut un fòssil: un bonic recordatori d'un altre temps...