dijous, 28 d’abril de 2011

Humanisme i humanitats




El darrer paràgraf de l'article de l'Àngel Castiñeira i en Josep Maria Lozano a l'Avui del dia de Sant Jordi d'enguany és ben interessant. Diu així:

"La qüestió ara no és simplement reclamar el retorn a les humanitats. La qüestió és la reivindicació compromesa en favor de l’humanisme. Un humanisme que no pot ser presentat com una nostàlgia del passat, sinó com una mirada endavant. Una mirada que ha d’inserir-se en les noves realitats tecnològiques i socials però que, per això mateix, ha de ser educada i desenvolupada com a tal mirada. No es tracta simplement de la necessitat de nous especialistes, els d’humanitats. Es tracta d’accedir a l’herència del passat per potenciar una major lucidesa en la manera com ens situem en el present i hi actuem. El món canvia, però la condició humana no comença avui. Una nova aproximació a l’humanisme que sigui la base d’una nova transversalitat és el que avui hem de construir. Sense voler partir de zero, és clar."


Crec que s'hi planteja una qüestió important. La reivindicació de les humanitats té sentit si s'enmarca en una reivindicació de l'humanisme (visió del món en la que la persona humana ocupa un lloc central). No es reivindiquen les humanitats per la mera delectança en la cultura, ni per permetre exhibicions erudites en la conversa o en la visita a un museu. Es reivindiquen perquè les humanitats són una eina eficaç en la construcció d'una visió humanista del món.

I és cert que l'humanisme no és una posició nostàligica d'altres temps. Cada època ha de lliurar la batalla per a situar a la persona humana al centre. Algunes èpoques se'n surten millor, altres pitjor. Algunes ens poden servir d'inspiració, però no ens estalvien la batalla actual contra les sempre presents forces deshumanitzadores, que situen al centre altres elements (la riquesa, el plaer i el poder en serien tres de ben freqüents).

Tot ha d'estar al servei de la humanització. Fins i tot l'obertura a l'àmbit espiritual es justifica i agafa força en la mesura en que té com a conseqüència un major respecte i una potenciació de la persona humana.

Certament, no es tracta només de generar nous especialistes en humanitats (cosa que sempre anirà bé). Això tindrà ple sentit si aquesta generació deriva de la necessitat de difondre les humanitats entre tota la població, perquè tothom té dret a l'humanització, i no facilitar aquest dret és una negligència greu. El gran repte és aconseguir difondre les humanitats de tal manera que ajudin a tothom a millorar la seva humanització. Aquest és l'ideal humanista. Un ideal que, si més no en tant que tal, va brollant reiteradament en la història, i del que en són mostres properes en el temps alguns dels grans corrents del renaixement, de la il·lustració o del socialisme.

I és cert que aquesta reivindicació humanista ha de ser transversal. Ha d'anar més enllà de les legítimes discrepancies existents sobre com organitzar l'economia, quina ha de ser la dinàmica política o quina és la millor opció ideològica i de valors que podem construir. La centralitat del fet humà ha de ser prèvia a tot això, i tot això ha d'estar al seu servei, l'ha de tenir com a referent. Les humanitats ens poden i ens han d'ajudar a tenir present aquesta centralitat i a construir-la.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Virtèlia




La primera noció que em ve al cap quan sorgeix una referència a Virtèlia és agraïment. Virtèlia és "la nostra escola", allà on tant la Mercè com jo ens varem educar, i el record que en tenim, potser idealitzat pel pas del temps, però que és el que és, és un gran record.

Això ve ara a tomb arran de la publicació del llibre "Generació Virtèlia", d'Anna Roig, un primer assaig sobre el tema, fruit d'una tesina de doctorat, que planteja prou bé aspectes fonamentals de la qüestió, fent-ne un cert balanç de conjunt, i alhora deixa les portes obertes a altres aportacions complementàries i a alguna obra de més ambició sobre el tema, sigui de la mateixa autora, sigui d'algú altre.

El llibre posa sobre la taula algunes lliçons aprofitables en el present. D'una banda, la importància del somni compartit, de la passió, del contagi mutu d'energies, projectes, criteris, emocions, com diu l'autora a la pàgina 87 i queda il·lustrat tant pel moment fundacional de l'escola com pel de la Confraria. En segon lloc, la gràcia i la importància d'avançar-se al context en el que es viu, d'anar més enllà, de trencar motlles, d'arriscar-se, i el "color" que això comporta (sovint es parla de Virtèlia com d'una illa de color emmig del la grisor d'aquells temps). Finalment, la importància d'un sistema de valors de referència, que aglutinin i projectin; un sistema treballat, assumit lliurement i considerat com a digne de vertebrar les vides.

El llibre m'ha estimulat a escriure alguns records i reflexions sobre Virtèlia i la Confraria que m'han anat venint al cap en llegir-lo. Deia que tant la Mercè com jo som virtelians: les Escoles Virtèlia varen ser el nostre lloc de formació, i la Confraria va completar aquesta formació i hi va afegir unes dimensions d'acció i de relació que ens han marcat per sempre. De fet, la Mercè és més virteliana que jo, perquè no només va anar a l'escola des del curs 1957-58 fins al 1968-69 sinó que ella pertany al que l'Anna Roig anomena una de les sagues virtelianes, la saga dels Vilardaga. El seu oncle Francesc era el professor de matemàtiques de l'escola i també el seu administrador, fins a la seva mort el 1975. La seva mare, Montserrat Vilardaga Roig, fou Confrare major femenina en temps d'en Jordi Pujol i, com la seva germana Mercè Vilardaga Roig, havia anat a la Mútua Escolar Blanquerna abans de la Guerra Civil. El pedigree virtelià de la Mercè és, doncs, total.

Jo, en canvi, era un nouvingut, un fill d'immigrants (de no gaire lluny: de Vilafranca del Penedès, però ja és un altre món) que s'havien instal·lat a Barcelona el 1949, quan es varen casar. La manera com vaig arribar a Virtèlia és la següent. Abans de la guerra, a Vilafranca la meva mare havia tingut com a mestra a la senyoreta Júlia Grau. En el moment d'haver-me de portar a l'escola, la senyoreta Grau feia de mestra a les Escoles Montessori del carrer d'Aribau, força a prop de casa (vivíem a Aribau-Avenir, en aquells temps Porvenir) i allà, per sort meva, vaig anar a parar. Quan va arribar el final de l'ensenyament que s'hi oferia, els meus pares van preguntar a les directores, les admirades senyoretes Dolors i Francesca Canals, a quina escola m'havien de portar. Elles van ser rotundes: o Virtèlia o Sant Gregori. I com que Virtèlia quedava més a prop de casa, allà vaig anar a parar.

Hi vaig estar deu anys, des del curs 1957-58 fins al curs 1967-68, en que vaig fer el Preu. Tres cursos de primària amb les senyoretes Vives jove, Pedrell i Vives gran (com que alfabèticament era del grup B no em va tocar la temuda senyoreta Oliveres...). Llavors el batxillerat, amb professors com els senyors Granier, Dotras, Martínez (que ens donà a conèixer la revista Cavall Fort en el moment de la seva aparició), Garcia Font, Badia, Albareda, Bech, Torras (gran, sorneguer, entranyable), Pidelaserra (em va commoure sentir-li dir que tenia uns quants llibres fets i tancats en un calaix, sense publicar), Espinach, Joan Llongueras (el Pusi, amb una potència de crit inversament proporcional a la seva estatura; sabia generar terror, però al final l'acabàvem estimant), Mn. Tubau (home de gran personalitat, sempre recordaré que ens va portar a veure "El séptimo sello" al cinema Atenes), Solans (molt jove, després catedràtic de cristal·lografia, mort prematurament; em va impactar molt la confiança que em donava, em parlava com a un igual quan de vegades baixàvem junts pel carrer Muntaner), Vilardaga (el Wili, exigent i recte, molt respectat i estimat pels alumnes, capaç de deixar-te fer un examen en un lloc sense vigilància, sabent que no copiaries podent fer-ho, i efectivament, tenia raó...) i els professors de francès messieurs Arch (gran, gras, riota dels alumnes però també entranyable) i Meunier. De Mn. Aran m'estimo més no parlar-ne. En Garcia Font ens fascinava amb les històries de cowboys o de policies que improvisava els deu darrers minuts de classe -algun dia, just abans de vacances, havíem aconseguit que hi dediqués tota l'hora-, i que anava desenvolupant en dies successius; una vegada ens en va deixar una a la meitat, en un moment molt emocionant, i en tornar de vacances... l'havia oblidat! El vaig retrobar anys després: era tot un "personatge", feia conferències sobre tradicions orientals i no recordava (o deia no recordar) aquesta etapa de mestre d'escola i narrador d'històries... El llibre d'Anna Roig desenvolupa poc el tema del professorat de Virtèlia, que queda esmentat de passada en alguns passatges però no és objecte d'una anàlisi més en detall. Seria bonic fer-la, i no es pot tardar massa, ja que van desapareixent els testimonis directes de tota aquesta història.

Als 15 anys, al fer cinquè de batxillerat, jo i uns quants de la meva classe de Virtèlia varem entrar, impulsats per Mn. Llumà i Mn. Vilardell, els nostres consiliaris a l'escola, a formar par de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entre nosaltres "la Cofra". Varem formar un equip dins de la FoAc, que llavors començava. A la Cofra, que quedava a una cantonada de casa, al carrer Marià Cubí ebtre Aribau i Muntaner, hi vaig passar moltes hores magnífiques, i de la seva biblioteca en vaig llegir molts llibres. Allà la meva vida va fer un tombant, va canviar la meva manera de veure les coses i encara avui visc d'aquell impacte. A banda de la FoAc, allà hi vaig conèixer gent com en Francesc Cabana, en Leopold Juan, en Ricard Tusell, el matrimoni Oliva i, puntualment, en Jordi Pujol. Amb en Francesc Cabana varem coincidir al Consell Rector, on ell hi anava pels equips de matrimonis i jo per la FoAc; més tard em va donar la meva primera feina a Banca Catalana, i fins avui es manté la relació; és una de les persones que m'ha acompanyat de prop en la vida, com a amic i com a referent.



Evocació de la FoAc

Com que el llibre de l'Anna Roig no hi fa cap referència (seria interessant saber perquè), en parlaré una mica més a fons. La FoAc (Formació i Acció) va ser un dels darrers esclats de vitalitat intensa de la Confraria, en el període 1965-1970. Va ser obra principalment de l'Ignasi Faura i de Mn. Vilardell, ambdós esmentats massa poc i massa de passada en el llibre d'Anna Roig. Es tractava d'organitzar un espai format per grups de joves amb un cap una mica més gran com a responsable, sense un model de referència com era el cas de l'escoltisme i en canvi amb un treball conjunt dels equips (que no eren mixtes) on sí que treballessin plegats nois i noies.

La FoAc va ser fruit de l'empenta de l'Ignasi Faura i la seva promoció, els que per a nosaltres eren els "grans", amb gent com l'Anna Grau (companya de tota la vida de l'Ignasi Faura), la Rosa Maria Raich (companya d'en Josep Maria Muntaner), l'Abel Bartolomé, la M. Dolors Ivern, la Montserrat Benet, la Montserrat Vilardaga, la Marta Ferrés, en Jaume Candell, l'Ignasi Subirats, en Lluís Trabal... Els equips no eren mixtes. La memòria no és prou precisa, però hi havia gent com la Carme Vilardaga, la Teresa Colomer, la Tere Juncosa, en Lluís Fatjó-Vilas, en Jordi Cirici, en Xavi Freixas, en Manel Sala, en Joan Ricard Ribera, en Joan Massià, en Josep Sala, en Josep Mundó, la Glòria Juncosa, la Mariona Trabal, la Montserrat Ribera, la Mercè Bonet, la Rosa Mundó, en Leopoldo Gay, en Jesús del Río, la Pilar Gómez...

Els campaments d'estiu van ser grans fites de referència: el de Cap de Rec el 1966 (primera anada a la Cerdanya, primera pujada a la Tossa Plana de Lles i la Muga), el de Beget el 1967 (amb les gorres negres de visera de cartró), el de Campelles el 1968 (quan la Mercè i jo vam començar a festejar), el de Malniu el 1969 (en el moment que l'home arribava a la lluna). Excursions, treball en equip, comissions de treball mixtes, llegir molts llibres, tocar molt la guitarra (Pete Seeger, Bob Dylan, Raimon, Serrat, el Grup de Folk, els espirituals negres...), i molta alegria, i molta vida.

El final de la FoAc va ser il·lustratiu. Es va generar un debat intens sobre si l'entitat havia de ser o no confessional, debat lògic en un moment en el que començaven a aparèixer significativament les "crisis de fe", que en dèiem aleshores. En acabar el mandat com a secretària general de la Marta Ferrés, que havia succeït en el càrrec a l'Ignasi Faura, es presentaren dues candidatures que reflectien aquesta polèmica. En Jaume Candell (després eminent cardiòleg i casat amb la Montserrat Vilardaga Ventosa, cosina germana de la Mercè) optava per mantenir la confessionalitat, no tant per una qüestió de principis com de pragmatisme per garantir la continuïtat de l'entitat. L'altra candidatura l'encapçalava jo, com sempre idealista, eixelebrat, radical i intransigent, defensant l'aconfessionalitat. Val a dir que, a més de la posició ideològica, també volíem evitar un trencament entre creients i no creients, ja que un sector de la FoAc havia "deixat la fe" (en Lluís Fatjó-Vilas i en Jordi Cirici n'eren mostres). Varem fer les eleccions, i les vàrem guanyar... i això va suposar la fi de la FoAc, perquè no van entrar noves promocions de joves. Algú d'alt nivell va considerar que una entitat aconfessional no era digna de confiança. M'ha arribat qui era aquest algú, però no l'esmentaré perquè ni era al davant en les converses ni tinc cap prova documental al respecte (per cert, quaranta anys després he tornat a lliurar una batalla similar a Esade, defensant la seva laïcitat; i perdent-la, evidentment...).


Aquestes només han estat unes breus pinzellades sobre la FoAc. Com que ara, quaranta anys després, continuem atorgant-li un gran valor, ens ha semblat oportú obrir un blog (http://lafoac.blogspot.com/) on tothom qui vulgui pugui aportar-hi, a través de comentaris als posts o enviant-nos un e-mail (riberasala@hotmail.com), els seus records i valoracions, fotografies, informacions, etc. Nosaltres mirarem d'aportar-hi materials (tenim guardada alguna documentació d'aquells temps que hem de rellegir i endreçar) i de coordinar-lo, difondre'l, polir-lo i mantenir-lo com a espai de recollida d'informació i opinions.


dimarts, 26 d’abril de 2011

divendres, 15 d’abril de 2011

Fer art



Jawlensky 1912


"Faci art: crear una parella és un art, saber mirar, saber viure és art. Els artesans són artistes sans. Cal ser l'artesà d'un mateix i arribar a l'art sant. I què és la santedat? És beneir tot el que veus, tot el que sents, tot el que toques, tot el que coneixes, essent el que ets i no el que els altres volen que siguis."


Alejandro Jodorowsky a La Vanguardia del 15.04.2011




dimarts, 12 d’abril de 2011

Dialogismes




En Josep Otón, al seu bon llibre sobre Simone Weil publicat per Fragmenta Editorial, assenyala una noció ben interessant: la de dialogisme. Diu que "tant en grec com en llatí o en català, un dialogisme és una figura retòrica que consisteix a presentar, en forma de diàleg d'una persona amb ella mateixa, les seves idees i pensaments. Aquest recurs literari permet expressar les pors, les inquietuds o els parers per mitjà de diàlegs interns."

Passa a recordar llavors que "la pluralitat de dialogismes és un fet del qual tots tenim experiència, ja que són les veus que personifiquen les diferents inclinacions del nostre cor i que posen de manifest la manca d'unitat de l'interior humà." I subratlla que "la coexistència d'una multiplicitat de sentiments, tendències, motivacions, impulsos i propòsits esdevé un greu obstacle a l'hora de prendre compromisos."

Ens recorda, doncs, que "no som éssers unificats, sinó que dins nostre conviuen diverses maneres de pensar, sentiments contradictoris i objectius contraposats. Som éssers fragmentats i poc coherents. Sobrevivim enmig de la inestabilitat de les fluctuacions de múltiples corrents interns, expressades per mitjà dels dialogismes. L'ésser humà necessita trobar una solució al problema de la divisió interior." I continua més endavant: "Els dialogismes són l'expressió de la manca d'unitat interior de l'individu. Som éssers fragmentats, vivim sotmesos a una constant lluita de les diverses faccions que poblen el nostre interior." Per acabar indicant quelcom de peculiar: "Però enmig de les discrepàncies internes és possible percebre, en opinió de Weil, una realitat que ens transcendeix. Entre els molts pensaments que circulen per la nostra consciència, podem descobrir que alguns d'ells no provenen de nosaltres mateixos. En som dipositaris, però no propietaris."

Interpreto aquestes darreres frases simbòlicament: és com si alguns dels nostres pensaments no provinguéssin de nosaltres mateixos, és com si en fossim dipositaris però no propietaris. Aquesta és la nostra vivència del fenomen. Perquè tenim aquesta sensació, d'on ens ve, no ho sabem. Però constatem el fet i el vivim com a rellevant, com a significatiu, com a important.

I se'ns manifesta amb una tal rotunditat que per expressar-la acabem abandonant l'"és com si" i passem a l'afirmació factual, més rotunda, més contundent: "alguns d'ells no provenen de nosaltres mateixos."

diumenge, 10 d’abril de 2011

Parlar de lideratge


Klee 1939


Per què parlem tant de lideratge? Hi ha una mena de necessitat difusa de gent que ens tregui les castanyes del foc? Que ens faci afrontar els nostres problemes? Que ens ajudi a viure enmig de les adversitats? Que faciliti la irrupció de valors en les nostres vides?

Compte amb aquestes respostes. La primera i la tercera poden comportar un “abandó de responsabilitats” per part nostra: transferim al líder la tasca que no volem assumir. La segona i la quarta van més ben orientades: volem un cop de mà per fer possible que nosaltres mateixos superem els nostres problemes, per incorporar valors a les nostres vides.

Haurem de ser prudents a l’hora de parlar de lideratge, perquè això ens compromet. Els líders no resolen res; només ens ajuden a fer possible que nosaltres mateixos arreglem unes determinades coses. No ens podem amagar darrere seu; ans al contrari, ells ens faran donar la cara. Ara bé, el problema no és només que parlem molt del lideratge, sinó que en parlem confusament. Aquesta confusió freqüent deriva, entre d’altres coses, d’una polisèmia malaurada. De tres ocasions en què fem servir una mateixa paraula per cobrir dos significats diferents. Les tres paraules són líder, bo i valor.

Quan diem líder, tant podem indicar 1) el qui mana, el qui governa, el qui dirigeix, el qui assumeix la responsabilitat de la gestió, el qui ocupa un lloc elevat en una jerarquia de poder (el president d’un govern, el secretari general d’un partit, el director general d’una empresa), com també 2) el qui guia, el qui mobilitza un grup a través d’una visió; o sigui, aquella persona que s’insereix en una interrelació (una influencia mútua) amb un grup de persones (un equip, uns col·laboradors, la gent que està enrolada, els seguidors... —triem el nom que preferim o el més escaient en un context concret—) mitjançant una visió, la qual és formulada i proposada pel líder i assumida, lliurement i voluntàriament, pels seguidors, perquè aquests copsen que el compromís amb aquella visió els ofereix una oportunitat engatjadora per a les seves vides. Aquesta visió ha de ser innovadora, ha de generar nous horitzons, ha de tenir una dimensió creativa, ha de permetre crear un futur nou —un futur que no és la simple extrapolació o projecció del passat. La visió ha de ser, alhora, un somni i un projecte operatiu, factible, pragmàticament viable, de manera que la dinàmica del lideratge (la que s’estableix entre el líder, la visió i els seguidors) pugui portar a resultats tangibles, a una transformació de la realitat, a assoliments concrets. Sovint, la visió està vinculada a l’intent de resoldre problemes o reptes que un grup es planteja i que no sap prou bé com encarar, sigui per dificultats de l’entorn, sigui per reticències internes del mateix grup a l’hora de plantejar-se els reptes. Això fa que, de vegades, el lideratge tingui un component de risc. Tant de bo poguéssim limitar l’ús del terme líder a aquesta segona accepció, però és difícil trencar unes dinàmiques molt arrelades en els nostres espais comunicatius. Haurem, doncs, d’utilitzar la prudència i el discerniment a l’hora d’interpretar a què ens referim quan utilitzem el terme.

El segon significat problemàtic es planteja a l’hora d’avaluar el lideratge. Quan diem que algú és un “bon líder”, què volem dir? Que és eficient en el desenvolupament de la seva tasca o que aquesta està al servei del desplegament de valors? Quan parlem d’un bon ganivet, ja sabem que només ens estem referint a la seva eficiència (talla bé?), però, quan parlem d’un “bon líder”, a què ens referim? Tot això és aplicable, també, a les dues altres peces del lideratge: la visió i l’equip. Què vol dir una “bona visió”? Què vol dir un “bon equip”?

La conseqüència fatigant de tot això és que, quan vulguem avaluar una situació de lideratge, haurem de fer sis anàlisis! Perquè haurem d’avaluar les tres peces, tant des de l’òptica de l’eficiència com des de la de la materialització dels valors. Tenint en compte, a més, que aquesta darrera òptica incorpora una bona dosi de subjectivitat, avaluem els valors de les persones i de les situacions en funció dels nostres valors, que també han de ser objecte d’una revisió constant i exigent.

Una determinada visió mobilitza a fons l’equip? El commou; se li fica a dins? És lliurement acceptada i assumida? La gent, s’hi sent compromesa? La visió té capacitat per generar engrescament, entusiasme? Obre nous horitzons? Tot això, pel que fa a la seva eficiència! I després cal preguntar-se quins valors aporta, potencia i encarna…

I l’equip, respon adientment? Analitza a fons i amb esperit crític tant la visió com la persona del líder? O es limita a ser un “club de fans”? Es mou amb organització i disciplina? Està atent a les orientacions del líder? Té criteri o es limita a moure’s com un ramat? Transfereix les seves responsabilitats al líder? I, després de tot això, encara hi ha l’anàlisi de l’equip des de l’òptica axiològica: es relacionen els membres entre si i amb l’entorn de manera inclusiva i difusora de valors?

Finalment, el líder. Té les competències adients per ser-ho? Té prou coneixements i prou coneixement? Es coneix prou bé a si mateix? És consistent, coherent, autèntic, digne de confiança, compromès o com li vulguem dir? Dit d’una altra manera: fa trampes, enganya, manipula? Proposa realment una visió operativa? Ressona emocionalment en l’equip? Té iniciativa? És una persona d’acció? Sap enrolar els altres, fer-los partícips, activament, de la causa i fer-ho respectant la seva capacitat d’iniciativa, implicant-los, compartint i sense fer les coses pel seu compte? Està orientat a resultats? Cerca l’assoliment dels objectius establerts? I, ja en l’òptica axiològica o, fins i tot, en el que podríem dir l’entramat previ que possibilita la plasmació de valors, és una persona de qualitat? Diríem que té prou desplegada la qualitat humana, allò que és el nucli i la dimensió bàsica de ser éssers humans?

Per acabar, fem una ràpida referència al tercer dels significats distorsionadors que hem esmentat abans. Quan parlem de valors —i ja hem vist que, sense fer-hi referència, difícilment podrem avaluar la bondat d’un lideratge—, en quin sentit emprem el mot? ¿En el sentit descriptiu que utilitzen els sociòlegs (allò que, de fet, mou la gent; allò que n’orienta el comportament) o en el sentit més reflexiu i crític dels filòsofs (aquells elements interioritzables per la persona i alhora compartibles, no exclusius de cada persona, que són capaços de vertebrar, orientar i mobilitzar el pensament i el comportament, i que són considerats, després d’una anàlisi i reflexió crítica, aspiracions constructives i dignes de ser assumides lliurement com a referents)?

Haurem de ser prudents, doncs, a l’hora de parlar de lideratge.

(text de Raimon Ribera publicat a Estris, revista d'educació per al lleure, n. 178 març-abril 2011, editada per la Fundació Pere Tarrés)


dimecres, 6 d’abril de 2011

dilluns, 4 d’abril de 2011

A favor de l'humanisme



Heus aquí alguns significatius fragments de l'entrevista de Jordi Lllovet a La Vanguardia el 4 d'abril de 2011, amb motiu de la presentació d'un nou llibre seu:

"El meu llibre (...) és una reflexió sobre l'estat d'humiliació, decadència i indignitat en què han caigut les facultats d'humanitats (...) El llibre té un subtítol que diu: "L'eclipsi de les humanitats". Això és el que de veritat m'ha ocupat en aquest llibre: el fet que les humanitats, més encara que les ciències socials, ocupin un no-lloc absolut en la societat dels nostres dies, però un lloc que podrien recuperar.

El meu llibre explica (...) per què les carreres humanístiques tenen una nota de tall de selectivitat d'un cinc pelat, per què estudien humanitats molts estudiants que desitjaven estudiar periodisme o "audiovisuals", per què altres estudien filologia com podrien estudiar aeronàutica o ortodòncia (no els ingressats en llengües clàssiques, per cert, que són els millors i els més valents); com es promocionen els professors, per què no existeix cap idea sobre la jerarquia professoral (els alumnes sí que són molt respectuosos), perquè el lloc del saber ha desaparegut de les facultats humanístiques a favor d'una professionalitat molt estreta, gairebé estèril, per què la universitat ha abandonat tota pretensió de formar cívicament al seu alumnat, i, per fi, per què les noves tecnologies han convertit l'ensenyament , en general, en una llarga sessió d'animació infantil i enlluernament.

L'humanisme vol dir el mateix en qualsevol època de la història. Carlemany li va donar una empenta inestimable en els segles VIII-IX, els literats provençals, catalans i francesos li van donar un altre al segle XII, Petrarca i els humanistes italians li van donar en els segles XIV i XV, els philosophes li van donar en el segle XVIII, i els grans intel·lectuals del segle XX -avui cada vegada més rars- li van donar en aquell segle tan bàrbar. L'humanisme no és cap utopia, només és una mena de metacronicitat que troba el seu moment feliç de tant en tant, cada dos o tres segles, i per períodes de temps més o menys efímers. Queda sempre un llast, una saó dels èxits de tot període en què l'humanisme ha estat una mica valorat, i sobre aquestes restes, que no crec que hagin de desaparèixer mai (...) poden edificar-se encara moltes coses carregades de saviesa, d'humanitat i de civisme. No hi ha dubte que en aquests moments les humanitats estan molt desprestigiades (...) però l'humanisme i els clàssics sempre tornen.

La pitjor conseqüència de formar professionals en les branques més especialitzades imaginables i no homes, en el sentit ple de la paraula, és que implicarà una minva dels fonaments mateixos de la democràcia: no es pot edificar una democràcia sòlida, ni aquí ni en cap banda, sense una població sobirana des del punt de vista intel·lectual. Les facultats tècniques i científiques donaran al mercat tot el que aquest necessita per perpetuar el miratge del Progrés, però les facultats humanístiques ja no generaran, de moment, aquells antics professors amb una vastíssima cultura, que eren els que assenyalaven la veritable salut del cos social i polític. L'educació, a tots els seus nivells, necessita un gir radical.

La societat, presa en el seu conjunt, no ha estat culta (...) una societat no pot prescindir d'una elit culta, i les elits cultes dels països occidentals són avui molt menys cultes que fa, posem per cas, cinquanta o cent anys. Posseir cultura (de l'alta, s'entén) està avui completament desacreditat: sembla una superxeria i un acte de supèrbia. (...) Avui plana sobre totes les capes de la societat una enorme sospita sobre el que sigui un savi, un gran professor o un erudit. Si els privilegiats que han pogut realitzar estudis superiors tenen ja tan sols una vaga cultura, homologable amb la de les capes mitja i baixa de la societat, llavors tota la societat acusa aquest declivi i es degrada. (...) Contra tot això només hi ha una solució: educació i més educació. No em cansaré de repetir-ho. Aquesta sí que és una inversió segura, però a llarg termini: per això cap govern ha abordat a Espanya, en els darrers trenta-cinc anys, una reforma assenyada de l'educació.

Les noves tecnologies, sent com són utilíssimes en moltes branques del saber, de la tècnica, de la ciència i d'altres coses, resulten un instrument enganyós i ineficaç en el cas de l'educació. (...) La immediatesa i la no-discriminació de la informació que procedeix d'Internet, per exemple, converteix a qualsevol persona, i encara més a un nen o un adolescent, en senyor d'un regne purament virtual. En el fons, els converteix tant en amos d'alguna cosa com en esclaus del mateix, perquè ja sabem fins a quin punt la gent jove depèn d'aquests elements i es comunica mitjançant ells d'una manera pelegrina, mentidera i falta de l'eloqüència més elemental. I una cosa més. Les noves tecnologies es presenten a la civilització juvenil -ja que els joves neo-tecnològics han forjat, avui, tant una nova cultura com una nova "mentalitat", com una nova civilització- com un divertiment. (...) L'educació és un procés lent, mediatitzat, esforçat, que no pot jugar amb les mateixes armes que la cultura de l'oci, perquè llavors no sortiran de les escoles persones educades sinó amics de la diversió. Crec que això és el que està succeïnt.

No hi ha civilització sense llenguatge, ni tan sols sense mites, que estan forjats en l'element verbal; no es pot dir, de cap manera, que les imatges siguin més eficaces, per a l'educació, que les paraules. Reivindicar el lloc i la dignitat de la paraula i el diàleg en l'educació i en la construcció del civisme no té res de nou: així es va fundar el saber dialogal de Sòcrates i Plató, així va evolucionar la discussió sobre els universals en l'Edat Mitjana, així es va produir el fastuós desenvolupament del saber durant el període del Humanisme, així i amb aquest mateix element es va elaborar l'Encyclopédie, i també en el si de la paraula van sorgir Wittgenstein, Canetti, Musil o Sigmund Freud al segle XX. George Steiner va alertar sobre la possibilitat que la paraula, és a dir, el Verb, desaparegui de l'horitzó de l'educació i de moltes pràctiques de la vida quotidiana de les actuals societats, però costa imaginar que es produeixi algun avenç en el terreny del coneixement si la paraula es fon com una espelma davant el vent huracanat del progrés i de la tècnica. Avui bufa un vendaval d'aquest caire, i em temo que costarà molt tornar a situar al Verb en el lloc que va ocupar, en la civilització d'Occident, entre els presocràtics i bona part del segle XX.

Al meu parer, és intel·lectual el savi que té, a més de saviesa, una ja rara forma de caritat, o de pietat, cap als seus conciutadans, i això és ara una cosa molt infreqüent. D'altra banda, cal reconèixer que la figura de l'intel·lectual ha perdut, socialment, el prestigi que havia posseït fins als temps de Sartre o de Camus, a França, o de Bertrand Russell, Hannah Arendt o Isaiah Berlin al món anglosaxó. Ara no pinten, socialment parlant, res."


diumenge, 3 d’abril de 2011

Caravaggio: Pelegrins



La fascinant Madonna di Loreto o dels pelegrins, pintada per Caravaggio el 1604. Simon Schama, a El poder de l'art, subratlla el contrast entre la senzillesa dels pelegrins, gent pobre del poble, i la Mare de Déu, per a la qual prengué com a model a Lena Antognetti, amant seva; i especialment el contrast entre els peus bruts i plens de durícies del pelegrí i els de la Mare de Déu, en una estranya posició com de pas de dansa.
 
 
 

dissabte, 2 d’abril de 2011

Activacions neuronals




Quan la Carme Chacón diu "jo sóc catalana" se li activen uns circuits neuronals determinats, que podem anomenar T. Quan en Felipe González diu "jo sóc andalús", se li activen els mateixos circuits neuronals T. Quan ells dos diuen "jo sóc espanyol" se'ls hi activen uns altres circuits neuronals, que podriem anomenar P. Són els mateixos que a mi se m'activen quan dic "jo sóc català". I si jo dic "jo sóc espanyol" se m'activen uns altres circuits neuronals, anomenem-los I.

L'aspiració de Carme Chacón seria que a tots els catalans, quan diguessin "jo sóc català", se'ls hi activessin els circuits T. La meva aspiració és que a tots els catalans, quan diguin "jo sóc català", se'ls hi activin els circuits P.

La meva divergència amb el món independentista rau en que en ell es considera que la reivindicació de la independència desenvolupa els circuits P, i jo no ho crec així. Crec que són uns altres camins, més lligats a la sensibilitat, al món emocional i a l'experiència quotidiana del territori, de la xarxa social i de la cultura els que activen els circuits P. És una discrepància analítica amb conseqüències polítiques.

divendres, 1 d’abril de 2011

Pacte fiscal i confederació




Crec que actualment es pot pensar que entre les prioritats polítiques del nostre país a mig termini n'hi ha dues a tenir especialment en compte: 1) Aglutinar el país al voltant de la qüestió de pacte fiscal (explicat en termes clars per a tothom) i 2) Apostar fort per la confederació.

És cert que la confederació és gairebé tan difícil com la independència, perquè també demana un canvi de sobirania, i que ara per ara hi ha ben poca gent que assumeixi la identificació de "confederals", però crec que aquesta opció té una gran capacitat d'aglutinació i en darrera instància una viabilitat més alta que la independència.

És important diferenciar les emocions o ideals de les estratègies polítiques, que han d'incloure un element de plausibilitat, o com a mínim de capacitat d'aplegar grans majories. I això avui en dia ho pot fer més el confederalisme que l'independentisme, el qual pot avançar però té, si més no a vint anys vista, un sostre evident, intern i extern. Entenc que l'independentisme és un ideal emocionalment més potent i engrescador, sobretot per als joves (i especialment si va associat a dimensions lúdiques), però la política és quelcom de més delicat.

La trajectòria de l'independentisme en el darrer any és digna d'estudi. I la manera d'agafar-se actualment com si fos manà caigut del cel a les matisades reflexions de Jordi Pujol sobre la independència és un altre indicador de feblesa.