dimarts, 12 d’abril del 2011

Dialogismes




Kandinski 1911


En Josep Otón, al seu bon llibre sobre Simone Weil publicat per Fragmenta Editorial, assenyala una noció ben interessant: la de dialogisme. Diu que "tant en grec com en llatí o en català, un dialogisme és una figura retòrica que consisteix a presentar, en forma de diàleg d'una persona amb ella mateixa, les seves idees i pensaments. Aquest recurs literari permet expressar les pors, les inquietuds o els parers per mitjà de diàlegs interns."

Passa a recordar llavors que "la pluralitat de dialogismes és un fet del qual tots tenim experiència, ja que són les veus que personifiquen les diferents inclinacions del nostre cor i que posen de manifest la manca d'unitat de l'interior humà." I subratlla que "la coexistència d'una multiplicitat de sentiments, tendències, motivacions, impulsos i propòsits esdevé un greu obstacle a l'hora de prendre compromisos."

Ens recorda, doncs, que "no som éssers unificats, sinó que dins nostre conviuen diverses maneres de pensar, sentiments contradictoris i objectius contraposats. Som éssers fragmentats i poc coherents. Sobrevivim enmig de la inestabilitat de les fluctuacions de múltiples corrents interns, expressades per mitjà dels dialogismes. L'ésser humà necessita trobar una solució al problema de la divisió interior." I continua més endavant: "Els dialogismes són l'expressió de la manca d'unitat interior de l'individu. Som éssers fragmentats, vivim sotmesos a una constant lluita de les diverses faccions que poblen el nostre interior." Per acabar indicant quelcom de peculiar: "Però enmig de les discrepàncies internes és possible percebre, en opinió de Weil, una realitat que ens transcendeix. Entre els molts pensaments que circulen per la nostra consciència, podem descobrir que alguns d'ells no provenen de nosaltres mateixos. En som dipositaris, però no propietaris."

Interpreto aquestes darreres frases simbòlicament: és com si alguns dels nostres pensaments no provinguessin de nosaltres mateixos, és com si en fóssim dipositaris però no propietaris. Aquesta és la nostra vivència del fenomen. Perquè tenim aquesta sensació, d'on ens ve, no ho sabem. Però constatem el fet i el vivim com a rellevant, com a significatiu, com a important.

I se'ns manifesta amb una tal rotunditat que per expressar-la acabem abandonant l'"és com si" i passem a l'afirmació factual, més rotunda, més contundent: "alguns d'ells no provenen de nosaltres mateixos."