dimarts, 31 de maig de 2011

Millorar lentament



Anatole France

Marie-Claire Blancquart diu al seu Prefaci a la novel·la "Les dieux ont soif" d'Anatole France, Permi Nobel de Literatura del 1921, en edició de Gallimard del 1989:

"Una posició coherent és doncs expressada per l'escriptor [Anatole France] en les seves obres de creació i crítica dels anys 1890: refús de considerar els homes de la Revolució [francesa] com a herois que estan per sobre de la humanitat; refús de constituir en mite la Revolució; judici matisat sobre els partits, tendència més pronunciada que anteriorment a tenir en compte la complexitat de les situacions. Però un horror tenaç del fanatisme. I una antipatia contra Rousseau que sempre va estar en ell. No va cessar de creure que, dolent ["méchant"] per naturalesa, l'home només pot millorar lentament, i allunyant-se de la seva naturalesa. És a dir, pensar al revés que Rousseau. A la Introducció a les Opinions de M. Jérôme Cognard, el 1893, escriu que Robespierre, "home d'alta intel·ligència i de costums íntegres" va fer "tot el mal possible" perque "era optimista i creia en la virtut". "Quan es vol convertir els éssers humans en bons i assenyats, lliures, moderats, generosos, es va a parar fatalment a voler-los matar a tots". (...) Tolerància i compassió recíproques serien les úniques regles sanes de conducta entre els éssers humans, tan fràgils."




dijous, 26 de maig de 2011

El Greco i Schiele




El Greco 1580

Schiele 1910



 


dimarts, 24 de maig de 2011

Valors per sortir de la crisi







La primera noció que a molta gent li vindrà al cap a l'hora de veure l'expressió “valors per sortir de la crisi” serà la d'esforç. Parlem sovint de la necessitat de recuperar una cultura de l'esforç, i hi veiem una de les condicions clau per a deixar enrere uns temps de dificultat econòmica.

L'esforç, però, no és un valor. Pot ser un derivat dels valors, un acompanyant dels valors, una eina al servei dels valors, però no és un valor. L'esforç no té la capacitat d’orientar el nostre pensament i el nostre comportament, d’incorporar una vivència de sentit o de plenitud a les nostres vides. Els valors sí que ho saben fer, això; de fet, és això el que saben fer, aquesta és la seva funció. Però ningú pot trobar en l'esforç mateix la seva realització, el sentit de la seva vida, per dir-ho en termes una mica solemnes. Ningú té com a eix vertebrador personal esforçar-se; no vivim per esforçar-nos. Podem viure per estimar, per defensar la veritat, per practicar la bondat, per gaudir de la bellesa; podem viure per experimentar la llibertat, per treballar a favor de la igualtat, per conrear la fraternitat; podem viure per fer regnar la justícia i la pau. Aquestes activitats tenen la capacitat de donar sentit a les nostres vides; l'esforç no és més que una eina que necessitem, que fem servir, per dur-les a terme.

I la paradoxa és que, quan encarnem un valor, quan ens el fem nostre, quan l'assumim lliurement com a propi, quan ens deixem fascinar per ell, l'esforç apareix sense esforç, es fa present amb tota naturalitat: llavors no ens hem d'esforçar a esforçar-nos, simplement l'esforç ens sorgeix espontàniament, i ve acompanyat pel goig. Ho anomenem motivació.

D’aquí ve que totes les prèdiques demanant un major esforç siguin inútils. No és volent esforçar-nos que ens podrem esforçar, sinó que és vivint uns valors que ho farem. La nostra estratègia ha d'anar orientada cap a la connexió amb els valors, amb els grans valors, amb els veritables valors, aquells que es mostren com a dignes d’orientar les nostres vides després d'haver-los sotmès a la més radical i implacable de les anàlisis crítiques.

Com es connecta amb els valors, com els podem incorporar en major mesura en les nostres vides? No és precisament a través de la paraula, ni de la voluntat. Els valors s'encomanen, es transmeten per contacte, són canalitzats pel testimoniatge d'altres persones que aconsegueixen encarnar-los en un nivell destacable. Es transmeten com la flama: per simple contacte, sense cap operació complexa pel mig, sempre que el receptor estigui preparat per rebre'ls, sigui combustible. La nostra tasca: treballar-nos a nosaltres mateixos per ser combustibles, i deixar-nos tocar per les flames dels valors que d'altres ens transmeten. A les persones capaces de viure i difondre valors els anomenem referents, gent modèlica o exemplar. En altres temps, tenir aquesta capacitat era una de les característiques del que s'anomenava “santedat” (“Que Déu et faci un sant”, ens deia amb encert Mn. Pere Llumà després de cada confessió).

Quins valors, doncs, per sortir de la crisi? Els de sempre. No cal inventar res d’especial, no és un problema d’enginy o d’innovació, de dissenyar no se sap quins nous valors que ens han de treure del forat al que nosaltres mateixos ens hem llançat (en bona part, per haver ignorat els valors). Un forat del que sortirem deixant orientar la nostra acció individual i col·lectiva pels valors. L’aspecte individual el tenim més clar, més treballat: la consciència, la coherència, la responsabilitat, el compromís. A nivell col·lectiu, en canvi, les coses estan més desdibuixades: ens hem deixat impregnar tant per les tendències atomitzants, dispersadores, disgregadores que fins i tot ens costa pensar que sigui possible proposar-nos una relació col·lectiva amb els valors.

I, en canvi, no podem oblidar que, així com cada poble es fa el seu Déu (la Bíblia ens ho recorda de tant en tant), cada poble construeix -o no construeix- la seva estructura de valors compartits, de valors assumits pel col·lectiu. I aquesta és bàsicament una tasca que es mou al nivell dels corrents profunds de la mentalitat col·lectiva, i que si bé pot ser ajudada i estimulada per persones concretes amb capacitat d’influència sobre el col·lectiu, no depèn només d’aquestes voluntats individuals excepcionals, siguin dirigents, líders o referents. Per això a un poble se li poden demanar responsabilitats, o se’l pot criticar durament. Cada poble -com cada persona- va més o menys enllà en el procés d’obrir-se als valors, de deixar-se impregnar pels valors, d’incorporar-los, de fer-se’ls seus.

Pel que fa als grans valors, als de referència, als de llarga durada, el que varia no és el seu nombre o el seu contingut, sinó el seu nivell de plasmació en les dinàmiques individuals i col·lectives, el grau de la seva incorporació en les pràctiques (i no només en els discursos). Això és el que cal conèixer per poder avaluar la salut axiològica d’un poble.

El problema no és, doncs, trobar nous valors o prioritzar-ne uns de determinats. El problema és millorar la nostra connexió amb el món dels valors, ser més value oriented que dirien els angloparlants. És això el que ens permetrà afrontar millor la crisi i trobar-hi més vies de sortida. I tornem a dir-ho: aquesta orientació als valors s’ha de dur a terme individualment i col·lectivament.

Decebuts? ¿Ens esperàvem un llistat d’elements tangibles que ens ajudin a sortir de la crisi, com ara l’esmentat esforç o la feina ben feta; com ara la honestedat, la responsabilitat i la solidaritat, el no fer trampes, el no enganyar, el no manipular, el no subornar (no en tant que imperatius morals sinó com a requisits pragmàtics per a un millor funcionament dels engranatges de l’economia i la societat); com ara la innovació, la capacitat d’arriscar-se, de prendre iniciatives -d’emprendre-, d’estimular la imaginació, d’obrir perspectives, d’estar atents al que passa a nivell mundial; com ara la capacitat d’estalviar, de sacrificar-se, d’ajornar les compensacions, de ser més austers, de saber renunciar, de guanyar menys treballant més, de millorar la formació, d’acceptar feines que comportin una disponibilitat total, de millorar la productivitat; com ara l’enfortiment del teixit social i la seva cohesió o l’afermament de la fidelitat al país? Tot això són instruments més o menys viables si es donen en un context de referència als grans valors, però per ells mateixos no se sostenen prou. Per molt que anem recitant aquesta llista no assolirem la mena d’actituds de fons que ens ajudarien a sortir de la crisi, les que varem deixar massa de banda i que són les mateixes que ens ajuden en tot moment a viure dignament. Es tracta, doncs, per dir-ho amb un cert joc de paraules, no tant de veure quins valors necessitem per sortir de la crisi sinó de veure que necessitem els valors per sortir de la crisi.


(aquest article de Raimon Ribera ha aparegut al num. 15 de maig de 2011 de la revista VIA, editada pel Centre d'Estudis Jordi Pujol)





dilluns, 23 de maig de 2011

Ordenació territorial



Klee 1928


Vist el resultat de les eleccions del 22 de maig de 2011, potser seria un bon moment per emprendre algunes de les grans reformes pendents al país. Una seria la reforma de la llei electoral; una altra, la reforma de l’Administració pública; una tercera seria la reforma de l’ordenació territorial.

Pel que fa a aquesta darrera, crec que mereixeria ser considerada la possibilitat de dividir Catalunya en dotze vegueries (Barcelona, Tarragona, Ebre, Ponent, Pirineu, Girona, Alt Ter, Centre, Penedès, Baix Llobregat, Vallès i Maresme), les quals aplegarien uns 150 municipis. Pobles i comarques continuarien essent entitats geogràfiques naturals i de vida cultural, però sense traducció administrativa ni política. L’opció per 12 vegueries en comptes de les set previstes actualment seria per moderar en part el desequilibri territorial que comporta Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Com a pas en aquesta direcció, Catalunya hauria d'esdevenir ja una autonomia uniprovincial (la pèrdua de representació a curt termini a les Corts espanyoles hauria de ser un cost suportable pels beneficis que se’n derivarien). Això permetria fusionar les quatre diputacions i distribuir els recursos financers i físics necessaris per a les dotze vegueries.

En el cas de Barcelona, la seva vegueria podria estar formada pels municipis següents: Ciutat Vella de Barcelona, Eixample de Barcelona, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Les Corts, L'Hospitalet, Sants, Horta, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí, Sant Adrià, Santa Coloma, Badalona.

divendres, 20 de maig de 2011

La rosa





"La rosa floreix perquè floreix, sense perquè."


Angelus Silesius
(citat per Jean-Yves Leloup a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Relié)




dimecres, 18 de maig de 2011

Ignorància fonamental





"Il serait si simple de revenir a l'origine: vivre en intimité avec l'ignorance fondamentale que nous sommes. (...) Dans n'importe quel cas, ne plus faire de son quotidien une épuisante course au bonheur. (...) Ne plus faire de l'univers miraculeux de la vie une immense salle d'attente de l'événement extraordinaire, satorique, mais vivre, enfin vivre à ciel ouvert at à l'air libre, cosmiquement anonyme. (...) Accepter de quitter l'orgueil, la superbe du héros et redevenir un être or-di-nai-re.

Libérer son horizon, et par là même son espace vital, des images idéales à atteindre, vivre en intimité réelle avec soi et non plus en "relation" avec soi, mieux voir les mécanismes de sa peur et de sa violence, cesser de se vouloir autre, s'accepter non seulement comme on est, mais aussi comme on change, car la vie est mouvance, prendre le risque de se frotter, de se mêler à cette mouvance, de ne plus avoir de destination connue à l'avance, s'abandonner à elle, s'en remettre à la vie, permet de vivre de façon directe que la tête la mieux informée ne peut qu'à peine entrevoir; sentir de tout son être que cette vie nous aime. Sentir sa parenté avec le tout et alors sentir les liens de la peur se desserrer, le noeud se dénouer, la confiance absolue dans l'inconnu, dans le changeant, envahir l'être tout entier. La contraction se relâcher complètement, infiniment et d'un même mouvement, toutes divisions abolies, s'éveiller dans le non-moi, la non-séparation, l'incompréhension joyeuse. Ce qui correspond sur le plan purement psychologique à l'acceptation totale de la féminité, de notre féminité, cette acceptation étant le clef psychologique de la disparition de la violence.

Désormais, plus de peur, mais à sa place simplement la joie étonée, émerveillée d'être ce qui n'a jamais cessé d'être, cela.

Etre le Mystère parce que s'étant accepté non-savoir, être l'Inconnu parce que s'étant accepté inconnaissable est le seul miracle qui abolit la peur. De quel inconnu l'inconnu aurait-il peur? De quel autre le non-moi aurait-il peur? De quelle mort la mort constante aurait-elle peur? Et la joie de ce qui n'a rien à atteindre et qui surtout n'a rien atteint, donc rien à défendre ni même, et c'est bien là l'incroyable, un corps ou une image de soi; cette joie, à qui pourrait-elle nuire? Envers qui pourrait-elle être violence?

(...)

Là, la force n'est pas avec nous, nous sommes la Force, le Fiat Divin, le Processus-Création. Là, l'Etre, le Connaitre et le Faire se confondent. Là, l'Etre et l'Agir indissolublement liés engendrent et jouent la danse du devenir, du Dieu-venir. Là, le territoire de chasse redevient ce qu'il n'a jamais cessé d'être, le terrain de jeu du divin, le royaume des cieux, et, conscient ou pas, personne n'y échappe."


Yvan Amar (1950-1999) a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Relié.




dimarts, 17 de maig de 2011

Van der Weyden i Matisse


Matisse 1909

Van der Weyden 1455


   



 

dilluns, 16 de maig de 2011

Samten





"El terme meditació ve del sànscrit dhyana, que es va convertir en ch'an a la Xina, zen al Japó i samten al Tibet: totes aquestes paraules signifiquen, doncs, el mateix. En tibetà sam és la ment pensant, discursiva, ten és l'acció de solidificar, calmar. Així doncs, la traducció de samten és: calmar la ment que pensa. El pensament crea la confusió. Quan deixeu el pensament dipositar-se tranquil·lament, de manera espaiosa, llavors la confusió es dissol."


Sogyal Rimpoché a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Rélié




diumenge, 15 de maig de 2011

Chardin: Vas d'aigua


El 1760 Chardin va pintar aquest meravellós vas d'aigua...


dins d'aquesta natura morta ("Vas d'aigua i cafetera") que es troba al Carnegie Museum of Art de Pittsburg




dissabte, 14 de maig de 2011

Amor i coneixement





"El cor, l'amor, és un mitjà de coneixement. Quan sentim l'expressió jnana ioga, ioga del coneixement, ens sembla que és un ioga que només utilitza la potència de l'intel·lecte, de la discriminació i que al contrari la bhakti, el ioga de la devoció es basa, ell, en un sentiment religiós que de vegades sembla sospitós en el seu fervor. Però de fet no hi ha cap ioga del coneixement que no faci lloc pel cor i el sentiment. No hi ha coneixement, en el seu sentit darrer, en el sentit esotèric del terme, que sigui només un coneixement per la sensació i per la intel·ligència intel·lectual. És per això que l'expressió "la intel·ligència del cor", que és una expressió ben francesa, em sembla, per a nosaltres, tan plena de sentit. (...) El coneixement és una qüestió de cor, és una qüestió d'amor, és una qüestió de sentiment, i per tant de purificació del cor."


Arnaud Desjardins a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Rélié




dimecres, 11 de maig de 2011

dimarts, 10 de maig de 2011

La perspectiva confederal



La diversitat d'opcions i perspectives és enriquidora per a una societat, com també ho és el diàleg cordial, franc i efectiu entre aquestes diverses opcions. En els darrers anys, a Catalunya s'ha difós i consolidat l'opció independentista. Seria positiu per al país que es consolidés també una perspectiva confederal.

És cert que alguns partits actuals la propugnen (Unió Democràtica de Catalunya i d'alguna manera Iniciativa per Catalunya, com a mínim). Però no n'acaben de fer bandera, de posar-la en primer pla; les seves opcions ideològiques els hi són més identificadores. Seria bo, doncs, que existís alguna formació política que en fes una formulació més rellevant, més vertebradora del seu projecte. Que aquest fos el seu aglutinant, el seu referent central.

En aquests moments a Catalunya una veu confederal faria un bon servei. Ajudaria a evitar una sensació de camí sense sortida que de vegades es pot generar (com ara quan es diu que l'únic camí que ens queda és separar-nos d'Espanya, però que això no és possible). L'aparició en el panorama polític d'una veu confederal permetria un diàleg més ric i viu dins de l'àmbit polític català, ajudant a compensar un dels inconvenients de l'independentisme actual, el de certa incapacitat per a acceptar altres posicions diferents de la seva com a interlocutors respectables. I també afavoriria, obriria perspectives noves al diàleg extern, al diàleg amb la societat espanyola o si més no amb determinats sectors de la mateixa. Sectors que copsen la necessitat d'una reforma constitucional a Espanya per obrir noves perspectives a la democràcia espanyola, per permetre una més gran correspondència entre la Constitució i la realitat social i política de l'Estat. Si aquests sectors no troben interlocutors a Catalunya, tots hi perdem.

Per a això cal una certa mentalitat més procliu al pacte que a la confrontació, és cert. Així com la generació política de la transició de finals dels anys 1970 va poder i saber pactar, noves generacions han de poder recollir aquesta herència i arribar a nous pactes. Els progressius distanciament i manca de diàleg entre Catalunya i Espanya, aguditzats en els darrers deu anys, ni portaran a la independència ni permetran una nova formulació de la relació Catalunya-Espanya. Fan falta nous actors per les dues bandes que teixeixin complicitats capaces de derivar en propostes viables i constructives.

Certament, la proposta confederal no té la capacitat d'atracció passional que té la independència. És més filla d'un raonament polític que procura tenir en compte les limitacions de la realitat que d'una reacció emocional que incorpora elements diversos. Però té més possibilitats d'esdevenir un espai constructor de concòrdia. Diàleg i concòrdia serien eixos del tarannà al que mirem d'apuntar.

És una posició poc sòlida dir que aquesta via no s'ha de plantejar perquè a Espanya ningú la propugna. Si s'està convençut de la seva validesa i oportunitat, un oferiment de diàleg s'ha de fer i mantenir encara que l'altra part no en vulgui saber res, encara que hi sigui hostil, refractària o indiferent. Cal mantenir amb fermesa la mà estesa. Una mà forta, tenaç, que no es deixa ensarronar ni s'afebleix per quatre paraules amables, però que tampoc s'impacienta ni perd els estreps. Una mà dialogant i constructiva des de la convicció de la justesa de la seva proposta.

La perspectiva confederal no es confinaria, lògicament, a l'únic tema de la forma de vinculació entre Catalunya i Espanya. L'opció pel diàleg i la concòrdia es projectaria també en altres dimensions polítiques fins a vertebrar un projecte polític. Diàleg i concòrdia per a protegir i enfortir l'estat del benestar i la cohesió social. Diàleg i concòrdia per promoure un sistema educatiu que a més de millorar substancialment la seva eficiència fos capaç d'incorporar l'educació en les humanitats i els valors. Diàleg i concòrdia per a promoure unes relacions laborals més justes. Diàleg i concòrdia per a assolir una administració pública més eficient. Diàleg i concòrdia per promoure mentalitats obertes i comprensives, capaces de tenir com a nord el millorament de la qualitat de vida del conjunt de la població. Diàleg i concòrdia per mirar de trobar sortides, nous camins de progrés, allà on de vegades sembla que només hi ha murs.

Sobre el mapa

Quina podria ser la traducció concreta de la perspectiva confederal en la situació espanyola actual? Presentem una hipòtesi per a la discussió. La confederació hispànica podria estar formada per cinc ens: la Corona de Castella, la Corona d'Aragó, el Regne de Navarra, Galícia i Andalusia. Si en algun moment Portugal s'hi vulgués incorporar, es podria arribar als sis ens. En aquest cas es podria mantenir la referència a una confederació hispànica o canviar-lo a una confederació ibèrica, totes dues denominacions resultant operatives.

En aquesta hipòtesi, la Corona de Castella estaria formada al seu torn per les entitats d'Astúries, Cantabria, La Rioja, Lleó, Castella, Madrid, La Mancha, Múrcia, Extremadura i les Illes Canàries. La Corona d'Aragó estaria formada per Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears. El Regne de Navarra estaria format per Navarra, Alava, Bizcaia i Gipuzkoa. Galícia per la Galícia oriental i la Galícia occidental, i el mateix passaria amb Andalusia, formada per l'Andalusia oriental i l'Andalusia occidental.

dilluns, 9 de maig de 2011

Tot al seu lloc





Es diu que les obres d'art tenen la virtut de semblar obres rodones, completes, en les que no hi sobra ni manca res, en les que tot està al seu lloc.

De vegades, les pel·lícules entren en aquesta categoria. Concretament, dues pel·lícules franceses del 2009 ens hi han fet pensar: Le père de mes enfants i Mademoiselle Chambon.

Parlen del món d'avui, de la vida quotidiana, amb rigor i tendresa, i alhora parlen de situacions de sempre, de les que formen part del nucli de la condició humana.




divendres, 6 de maig de 2011

dimecres, 4 de maig de 2011

Manar i orientar



Hernández Pijuan 1986

No és el mateix manar que orientar. No és el mateix ocupar un càrrec que generar un procés. No és el mateix dirigir que liderar.

El que passa és que, de fet, qui mana (qui dirigeix), d’alguna manera acaba orientant; i qui orienta, d’alguna manera acaba manant (tenint poder). I això afavoreix l’aiguabarreig, la superposició, la confusió entre les dues nocions. I fa que sovint hom imagini que liderar és manar. I que els líders són els que estan en posicions jeràrquicament superiors.

Val la pena ser curosos i diferenciar les dues tasques, de cara a treure més profit de l’àmbit del lideratge. Si ho barregem, sovint no sabem ben bé de què parlem quan ens referim al lideratge. Tot i la dificultat d’evitar l’aiguabarreig, d’evitar que en el llenguatge quotidià es faci servir el terme líder tant per a una cosa com per a l’altra, val la pena fer l’esforç de mirar d’identificar el lideratge amb el procés de vinculació d’un a persona i un grup a través d’una visió, d’un projecte. Una visió formulada pel líder i compartida pel grup a partir d’una assumpció lliure i voluntària de la mateixa, perquè els membres del grup troben en la visió alguna cosa de realitzador per a ells. Una visió qualificada per la persona mateixa del líder: la mateixa visió proposada per algú altre, o per un document escrit, no operaria com a tal. Una visió que va més enllà del que seria previsible, extrapolable, calculable; que té la capacitat d’oferir camins de sortida d’atzucacs, camins innovadors davant de problemes racionalment insolubles o si més no de difícil solució (de vegades per la mateixa resistència del grup a afrontar reptes que té al davant).