dijous, 30 de juny de 2011

Cinc tendències



Giacometti 1960


Cinc tendències en l'àmbit dels valors que venen de lluny (unes de més lluny, altres de no tan lluny) i que semblen anar més lluny encara (o sigui, que tenen possibilitats d'esdevenir més rellevants), en el marc d'una reflexió sobre el seu impacte en el món de l'empresa:

1.- La generalització de la desvinculació entre feina -i per tant empresa- i realització personal. La realització personal, la vocació, l'afecció, el vertebrador de la personalitat,  si hi és, pertany a àmbits no laborals, extralaborals. Sovint ni apareixerà, ni existirà: la capacitat del sistema per a entretenir dignament, intensament, plenament serà tan gran que la noció de "tasca-en-el-món" perdrà sentit. Predominarà el valor (o la impressió) d'haver vingut al món a "viure bé", a "passar-ho bé", i no cal menjar-se el coco amb elucubracions o especulacions mentals d'altres menes.

2.- La privatització de la moral. Disminuirà la pressió col·lectiva per fer el bé; ser bo o no serà un afer individual, privat, i aliè a l'empresa: ni l'empresa ha de fer més bons els seus empleats, ni s'ha de preocupar per si aquests són més o menys "bons" a nivell personal. Mentre facin bé la feina, ja no hi ha res més a dir. Talent professional i talent personal queden desvinculats. En paral·lel, apareix un altre procés semblant: la privatització de la cultura. Ser culte o no és una decisió personal, sense cap transcendència professional ni social.

3.- L'apogeu de la noció descriptiva de "destrucció creadora", amb la que es constata simplement com funcionen les coses des d'una lògica capitalista. Les víctimes del procés, mala sort, sacrificis inevitables per al bon funcionament del conjunt del sistema. Si hi ha prou recursos per a suports compensadors, bé, i si no, que hi farem, la vida és així de dura.

4.- La culminació del procés d’atomització individualista de la societat, que ha anat acompanyant el desenvolupament del capitalisme i la generalització de la urbanització del món. Individus poc connectats, poc vinculats i tot i això prou satisfets amb el seu entorn vital. Amb conseqüències com la professionalització dels partits polítics, la reducció dels sindicats a estructures residuals centrades en la seva perpetuació minvant, la generalització dels lobbies gremials i la converssió en lobbies de defensa d'interessos de determinats moviments socials.

5.- La desaparició dels referents ideològics externs d’alta potència, siguin criteris socials, siguin criteris ètics, siguin valors, sigui la mateixa referència a la divinitat. Res per sobre dels nostres interessos i preferències. Res a que sotmetre’s, res amb que comprometre’s, cap deure a complir.

dimarts, 21 de juny de 2011

Diu el savi xinès


 

Diu el savi xinès: “El gran Camí no és pas difícil, n’hi a prou amb estar-se de triar. Només cal que no hi hagi ni atracció ni aversió per tal que la comprensió aparegui amb tota claredat.” Ens diu que si deixem d’optar, de triar, d'escollir, de seleccionar, d’inclinar-nos per un cantó o l’altre, de refusar, entrem en la bona dinàmica, anem pel bon camí, ens situem en l’actitud adient per viure encertadament la vida. I ens diu que això no és difícil de fer. Tot i que, quan mirem de fer-ho ens donem compte de fins a quin punt estem acostumats a triar constantment, a mostrar preferències i inclinacions, a sentir-nos incòmodes amb coses o situacions, o a desitjar amb delit el que sigui. Aquesta és la nostra manera habitual de reaccionar, de relacionar-nos amb el món.

Insisteix el savi xinès, amb la senzillesa i l’encert del llenguatge proper: “La lluita entre l’”a favor” i l’”en contra”, vet aquí la malaltia del cor!” En la nostra consciència, la lluita entre el correcte i l'erroni porta a malmetre la ment. Hem d’anar més enllà d’aquesta confrontació, hem d’allunyar-nos d’aquest combat, ens hi juguem la nostra salut, i per tant la possibilitat de viure en la pau i la joia. I segueix reblant el clau: “Si cerquem o rebutgem les coses no estem en sintonia amb el Camí.” Entrar en la dinàmica de la confrontació, de l’optar, de diferenciar el que és correcte i el que és erroni, ens allunya de la manera encertada de viure; en escollir o rebutjar quelcom es perd de vista la cosa tal com és. “Si voleu trobar el gran Camí, no estigueu a favor ni en contra de res”, insistirà el nostre savi. I no fer-ho ens porta a perdre la nostra llibertat: de fet, com que volem agafar o rebutjar, no som lliures. Quan ens dediquem a optar, quan perdem la capacitat d’anar més enllà de la dinàmica de confrontació, deixem de ser lliures. En resum, el nostre savi dirà encara: “No us deixeu enganxar per les perspectives duals, vigileu de no seguir-les. Al menor rastre d’”a favor” o “en contra”, la ment s'embolica en les complexitats.”

És només un petit pas, una petita correcció de la nostra reacció habitual davant les coses: passar de pronunciar-se a no pronunciar-se. Però, per fàcil que sigui, ens costa molt fer aquest pas. Fins i tot tenim dubtes sobre la seva correcció: com deixar d’optar pel correcte, l’encertat, el que ens sembla bo, i com no rebutjar el que considerem mal enfocat, inapropiat, impertinent? Potser el que passa és que el savi xinès no ens parla d’una reacció moral, sinó d’una actitud vital que és prèvia, o està més enllà, o està més endins que l’àmbit de la moralitat. Que no l’anul·la, però el depassa, i el fonamenta de manera que el fa diferent al que és l’habitual, el fonamenta de forma menys absoluta, menys dogmàtica. La moral està bé, però és previ i més important estar en el “gran Camí”, en l’actitud encertada, en la manera adient de veure les coses, de situar-se en el món.

Aquest “gran Camí” és prou peculiar, i sovint ens sembla, al primer cop d’ull, paradoxal. Però quan ens hi fixem descobrim el seu profund sentit, la seva consistència. El nostre savi ens diu que és “perfecte com el vast espai”, de manera que “al Camí no li falta res, ni hi ha en ell res de superflu”. És simple, i alhora complet. Ens diu també: “Si us n’allunyeu ni que sigui el gruix d’un cabell, un abisme separa llavors el cel i la terra.” Preciosa imatge: quan no som dins del camí, quan ens en separem, per poc que sigui, caiem en el buit, trenquem l’harmonia, generem una ruptura entre el cel i la terra, que queden separats per una distància sense límits, infinita. Llenguatge poètic i radical per subratllar la contundència de la situació: al Camí no s’hi pot estar només “una mica”: o s’hi és o no s´hi és, i si no s’hi és la situació esdevé catastròfica. Els humans som l’espai de contacte, de connexió entre el cel i la terra, entre “aquest món” i “l’altre món”, però si ens separem del Camí deixem d’acomplir aquesta funció, i el cel i la terra se separen de manera brutal, i nosaltres caiem en l’abisme.

Estar en el Camí comporta “discernir el sentit profund de les coses”. I el nostre savi torna a l’atac: “Si no discerniu el sentit profund de les coses, us esforceu en va per calmar la vostra ment.” Si no podem arribar fins allà d'on brollen les coses, fins a la font, fins a la seva arrel, la nostra ment s'esgotarà en va, perduda en la confusió. Anirem donant tombs inútilment fins a quedar exhausts. Ell ho dirà així: ”Tornar a l’arrel és retrobar el sentit; córrer darrera les aparences és allunyar-se de la Font. En l'instant, reorientant la nostra mirada, anirem més enllà del buit de les coses del món.” Mentre no canviem la nostra manera de veure les coses, només veiem que aparences, res no té substància, tot és buit. I fer aquest canvi de mirada és cosa d’un instant, d’un clic, d’un petit canvi de posició. Quan fem aquest clic, és com si tot s’il·luminés en totes direccions, veiem el món d’una altra manera. Quan el fem, ja no ens perdem en els reflexes de la llum damunt les coses, que no ens permeten veure-les de debò, sinó que tornem a l’arrel original, a allò que hi ha darrera dels fenòmens, allò que els origina, que els genera, allò que es troba en la fondària; entrem en contacte amb l’essència, diríem, fent servir termes metafísics que mostren la seva utilitat a l’hora d’assenyalar quelcom de fonamental però alhora indescriptible, inefable.

El nostre savi és amant del matís, perquè sap que les idees centrals, per simples que siguin, han de ser presentades des de molts angles per poder anar avançant en la seva comprensió. Per això entra en una nova manera de parlar de combatre la dualitat, la dissociació. Diu: “No correu darrera els fenòmens, no resteu en el buit. Si la ment roman en la pau de l'Únic, aquesta dualitat desapareix per ella mateixa.” La nostra temptació, el nostre perill és doble: o bé quedar enganxats als fenòmens i no saber anar més enllà d’ells, córrer darrera d’ells, o bé, en l’extrem oposat, negar els fenòmens i dedicar-nos a buscar un món sense fenòmens, un buit que els exclogui. En canvi, si anem més enllà d’aquesta contraposició dual fenòmens-buit, si tranquil·litzem la nostra ment aconseguint que vagi més enllà d’aquesta dinàmica dual, llavors la dualitat desapareix, s’esvaneix espontàniament i regna la pau.

Encara ho dirà d’una altra manera: “Si deixeu d’actuar per trobar la tranquil·litat, aquesta no serà res més que un afegit d’agitació. Cercant el moviment o el repòs, com podríem conèixer l'Únic?” Hem de sortir de la presó de la dinàmica de la contraposició. Si creiem que agitació i calma es contraposen, ens equivoquem; buscar la calma torna a ser una agitació. No hem de buscar ni l’una ni l’altra; llavors és quan “coneixerem l’Únic”,  haurem anat més enllà de la dualitat, de la contraposició, i així assolirem la pau i la joia.

Dit això, no ens semblarà estrany que el savi xinès ens digui que “quan no s’entén la no-dualitat del Camí, el moviment i el repòs són falsos. Si rebutgeu el fenomen, us engoleix; si perseguiu el buit, li gireu l’esquena.” No és que els dos extrems estiguin malament, es tracta de que mentre els veiem contraposats no veiem el que els origina, el que hi ha a la seva arrel, i llavors queden inconsistents, sense mèrit, esdevenen ”falsos”. Mentre estem en la dualitat, si rebutgem els fenòmens no aconseguim res, no ens en podem desempallegar, ans al contrari aquests ens engoleixen. O, el que acaba anant a parar al mateix, si volem assolir el buit, si ens volem endinsar pels camins del no-res, en un distanciament de la realitat que la negui, que la refusi, assolim l’efecte contrari: “si perseguim el buit, llavors estem contra el buit”, es podria dir també. En el camí, moviment i repòs, fenòmens i buit són consistents i harmònics; fora del camí, no ho són. En el Camí els podem viure, fora del Camí no.



Diu el savi xinès: "A força de paraules i d'especulacions, ens allunyem del Camí. Aturant els discursos i les reflexions, no hi ha cap lloc on no puguem penetrar." No hi ha manera d'assolir el Camí per la via de la raó, ni hi ha manera de parlar-ne amb el nostre llenguatge. Per justes que siguin les nostres paraules, no expressem el Camí. Per exactes que siguin els nostres pensaments, no estem assolint a través d'ells la veritat. La veritat és d'una altra mena. I l'única manera d'arribar-hi és tallant les paraules i els pensaments, anant més enllà del llenguatge i del pensament. Només així podrem emprendre el Camí i penetrar realment en la realitat, en tots els seus racons. Alguns diran que això és irracional, però no es tracta d'anar contra la raó sinó de depassar-la, d'anar més enllà d'ella, d'entrar en territoris que ella no controla. Cal gosar fer aquest salt: és difícil i genera recel, però és la manera d'entrar en el Camí que porta més enllà del buit interior i del buit de les coses del món. El camí que porta a la veritat. Una veritat a la que llavors s'accedeix sense ni proposar-s'ho: "No cal perseguir la veritat, simplement s'ha de deixar d'intentar veure-hi." No és volent veure-hi com hi veurem, és simplement aturant la nostra manera habitual de veure les coses, d'enfrontar-nos amb el món -la manera presidida pel desig i el refús, per la tria-, que les coses ens mostraran el seu veritable rostre.

I el savi xinès insisteix en donar voltes per aclarir un únic punt, el punt clau, l'única cosa de la que parla. Hi ha el que en diu el món de la dualitat o dels fenòmens, el de l'atracció i l'aversió. Hi hi ha el món de la unitat, del buit, de l'absència de fenòmens. Però l'alternativa no és entre aquests dos móns, els quals de fet depenen l'un de l'altre; l'alternativa està en sortir del joc entre aquests dos móns, no aferrar-se, lligar-se, vincular-se emocionalment, diguem-li com vulguem, ni a l'un ni a l'altre. Per això diu, en frases que inicialment poden semblar críptiques i paradoxals, però que ben mirades no ho són: "la dualitat només existeix en relació a la Unitat; no us aferreu a la Unitat. Quan la ment s'unifica sense aferrar-se a l'U, tot esdevé inofensiu." El dos depèn de l'u, i per tant no només és important no vincular-se al dos, al món dels fenòmens, sinó que és també igualment important no vincular-se a l'u. Paraules que assenyalen una direcció, però que també hauran de quedar enrere. Si aconseguim això, la ment s'apaivaga, es retira, deixa de portar la batuta, de regir l'experiència; i quan això succeeix, ja tot és al seu lloc, tot és com cal, sense màcula, sense error. Aquest és l'estadi on porta el "gran Camí": més enllà del dos i de l'u, l'estadi sense dos ni u, la realitat ni escindida ni unificada, simplement la realitat no deformada, sense projecció, tal qual. "Essent el dos impossible, l'u ho és també."

Aquesta contraposició entre la dualitat i la unitat es pot expressar també amb unes altres paraules, fent servir l'habitual i intuïtiva contraposició entre subjecte i objecte. Dirà el savi xinès: "L'objecte és objecte en relació al subjecte; el subjecte és subjecte en relació a l'objecte. Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit." Per afegir que "El subjecte desapareix amb l'objecte; l'objecte s'esvaeix amb el subjecte", i finalment que "Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit." I que "En aquest buit únic, tots dos es confonen i cadascun ho conté tot." Tot és subjecte, tot és objecte, res és subjecte, res és objecte. Només hi ha objecte si hi ha subjecte -perquè hi ha subjecte-, i viceversa. Cal anar més enllà de la contraposició subjecte-objecte. No serveix per avançar pel "gran Camí".



Diu el savi xinès: “El gran Camí és ample per essència, ni fàcil, ni difícil. Mantenir punts de vista estrets porta al dubte; com més de pressa penses anar, més lentament vas.” Des del gran Camí es veu el món amb una mirada ampla, es veuen grans horitzons, i els conceptes de facilitat o dificultat no hi encaixen: el camí és com és. Fora del Camí, en canvi, entrem en el domini de les visions rígides, estretes de mires, que porten a la indecisió i a la malfiança. “Quan dubtem, la dispersió i la depressió apareixen; en la il·luminació, l’atracció i l’aversió són inexistents.” Ens pensem que per aquests camins estrets i tortuosos fem drecera, anem més ràpid, però això és una falsa impressió, ja que aquests camins no porten enlloc. I afegirà encara: “Quan els nostres pensaments es fan rígids, girem l’esquena a la veritat; ens emboliquem i ens enfonsem en el neguit.” Circular pels estrets senders del pensament discriminatori – l’”a favor” o “en contra” – no ens pot apropar a la veritat, la ment que s’endinsa per aquests camins es torna confusa, espessa, i cau en la depressió; es cansa i se sent torbada. De què serveix posar-se a favor o en contra de les coses? Això no porta enlloc més que al malestar. "Aquest neguit cansa l’ànima: de què serveix fugir d’això i buscar allò altre?”

I és que “si volem avançar, emprendre l’únic i més gran Camí, no hem de rebutjar els fenòmens.” Voler fugir del món, separar-se’n, aïllar-se en un món de perfecció, defugir la realitat de la que formem part, no porta enlloc. Hem d’acollir la realitat tal com és, assumir-la amb tota la seva naturalitat; no podem tenir cap prejudici enfront de les coses tangibles. Quan aconseguim superar aquests prejudicis i no defugir la realitat, llavors anirem pel bon camí, assolirem la fita màxima, la il·luminació: “Si no rebutgem els fenòmens, podem assolir l’estat suprem.”

I és que les desviacions del Camí encertat són degudes a la mala orientació de la nostra ment, a la seva manera habitual – discriminatòria, diferenciadora – de funcionar. “Utilitzar la manera de funcionar de la ment, no és aquesta la més gran manera d’esgarriar-se?” “Totes les oposicions són fruit de les nostres reflexions.” Les coses, en elles mateixes, no en tenen de diferenciacions; som nosaltres els que les projectem en elles, amb els nostres lligams i preferències, i aquesta és la nostra gran equivocació. “Les coses estan desproveïdes de distincions; és el nostre lligar-nos a elles el que els n’hi confereix.” Si entre les coses no hi ha diferenciacions, perquè hi establim lligams de preferència i aversió? Per això dirà: “Guany i pèrdua, veritable i fals: deixa’ls anar d’una vegada per totes!” Entossudir-se en les distincions és perdre el temps, cansar-se inútilment: “Somnis, il·lusions, pètals surant en l’aire: perquè extenuar-se volent-los atrapar?” I aquests somnis s’esvaeixen per ells mateixos si estem atents, vigilants, alerta, amb els ulls ben oberts per tal que la ment no recaigui en el camí de les diferenciacions: “Si l’ull no dorm, els somnis desapareixen sols.”

“Si la ment no queda atrapada per les diferències, tot no és més que una única Realitat.” Si la ment no discrimina, no se sotmet a les diferenciacions, totes les coses que hi ha en el cosmos comparteixen el mateix: el ser simplement reals. Per això afegirà ràpidament: “Lliurant-nos al misteri de les coses en llur realitat única, oblidem el món de la causalitat. Quan totes les coses són considerades amb equanimitat, retornen a la seva naturalesa original.” “Escolteu la naturalesa de les coses i estareu en sintonia amb el Camí, lliures, sense preocupacions.” És fer un pas, és fer un salt cap a un enfocament estrany, misteriós de les coses: veure-les només com a reals, que és la seva única veritable naturalesa, el seu estat natural. Assumint a fons que tot comparteix aquesta dimensió bàsica de ser real, podem anar més enllà de totes les dependències a que la discriminació ens porta. En un món sense humans, les coses simplement són: cal tornar a connectar amb aquesta visió primigènia per viure el món de la manera adient. “No cerqueu el perquè de les coses: evitareu així caure en el món de les comparacions.” Més que "perquès", hi ha fets.

I aquest procés porta a una gran calma: “Si la ment és il·luminada per la identitat, tota activitat s’apaivaga.” La ment esdevé imparcial, deixa de planificar i de lluitar. Els rastres de les accions s’esvaneixen. Per això diu també: “El savi no porta a terme cap tasca; el foll s’embolica ell mateix.” El savi no pren iniciatives, no persegueix metes. Una idea també ben xocant per al nostre món, embarcat en l’acció, l’emprenedoria; però és que, com passava quan parlàvem de l’ètica, el nostre savi xinès se situa en un pla diferent, al que tant li podem dir previ, com superior, com més profund. No parla de la vida quotidiana, sinó de l’actitud des de la qual viure aquesta vida quotidiana. Haurem de continuar actuant, com haurem de continuar discernint el bé i el mal, però ho haurem de fer des d’un altre rerefons, des d’una altra actitud bàsica, sabent que aquests nivells immediats no són ni el darrer nivell ni el fonamental, i que és diferent actuar i discernir el bé i el mal si es fa des d’aquest misteriós nivell de la realitat en tant que tal que si l’acció i el discerniment del bé i el mal són els últims horitzons de referència.



Diu el savi xinès: "En la Realitat tal com és, no hi ha ni altri ni un mateix. Si voleu sintonitzar-hi, una sola paraula és possible: no-dos!" El savi entrelliga matisos que ha anat fent: la realitat no deformada prescindeix de la distinció entre subjecte i objecte, simplement és. No hi ha jo i l'altre. Però no és que subjecte i objecte, jo i altre s'uneixin, s'unifiquin: tampoc no es tracta d'assolir la unitat. Per això no contraposa "dos" i "u", sinó que la fórmula que ofereix, clàssica del pensament advaita, per expressar paradoxalment aquest anar més enllà dels fenòmens sense caure en el buit, més enllà de l'objecte sense caure en el subjecte, més enllà de la dualitat sense caure en la unitat, és senzilla i contundent: "no-dos". Si es vol realitzar l'u, només es pot fer en el no-dos. I "si és no-dos, llavors tot és el mateix; res no queda exclòs." En la no-dualitat, totes les coses són idèntiques, no hi ha res que no estigui contingut en ella; tot és semblant, les contradiccions són assumides. "Una cosa és alhora totes les coses, totes les coses no són més que una cosa. Només que pugueu copsar això, ja no cal que us turmenteu a propòsit del coneixement perfecte." S'ha arribat al final de l'itinerari, comprenent això ja n'hi ha prou. En aquest estadi, la vivència esclata: "Tot és buit, irradiant i lluminós per ell mateix: ja no cal esgotar les forces de la ment. L'incomparable no és mesurable pel pensament, el coneixement no pot sondejar-lo." La ment s'ha d'aturar, aquí ja no fa falta que s'esforci, ja no té funció: s'ha arribat a l'espai del no-pensar. Ja no hi ha dubtes, ja regna una fonda convicció, no necessitem la memòria per sostenir la nostra visió de fenòmens impermanents, passatgers, i la passió deixa de regir els nostres passos: "Quan els dubtes són escombrats, la veritable confiança llueix, forta i dreta. Res a retenir, res a recordar."

I el nostre savi ens acaba dient que "els savis de tot arreu tenen accés a aquest principi cardinal." Tots els itineraris van a parar al mateix lloc, al mateix ensenyament, a la mateixa font original, a la mateixa veritat. Aquesta és una experiència universal, a l'abast de tothom, assolible des de totes les cultures. "Les fronteres de l'Últim no estan protegides per lleis." Tothom hi té un accés lliure, no hi ha regles ni regulacions d'accés, cap llei s'hi aplica.

Hem fet el gran Camí, però ni a aquest ens podem aferrar, no en podem esdevenir dependents, no ens hi podem refugiar, ni fer-ne un ús indegut, ni manipular-lo, ni estar encantats de ser-hi: "Si ens lliguem sentimentalment al gran Camí, perdem la justesa; en l'intent, ens fiquem en un carreró sense sortida."

Encara vol subratllar el caràcter inefable i desconcertant d'aquesta vivència a través d'unes quantes frases d'aparença enigmàtica i paradoxal, però que deixen de ser-ho en tenir present tot el que ens ha dit abans. "Un moment de consciència és semblant a milers d'anys. Ni existència ni no-existència, per tot arreu davant dels nostres ulls." Aquesta experiència ens treu del temps i omple l'espai; no és ni ser ni no-ser, però ho abasta tot, tot el que ens envolta és això. "L'infinitament petit és com l'infinitament gran, en l'oblit total dels objectes. L'infinitament gran és com l'infinitament petit, quan l'ull ja no percep límits." Ja no hi ha fronteres, ni límits, ni diferències. "L'existència és la no-existència, la no-existència és l'existència. Mentre no ho entengueu, romandreu inquiets." Copsar la no-dualitat és l'única font de pau. És l'únic pas a fer. Si no hem assolit aquest estadi, hem de procurar arribar-hi. "L'essència de la convicció és no-dos, no-dos és l'essència de la convicció." La confiança és no-dual, i el que és dual no és confiança.

I el nostre savi s'acomiada amb un darrer advertiment-recordatori: el que ha mirat de dir no es pot dir amb paraules. Les paraules poden portar fins al llindar de l'experiència, però l'experiència és inefable. "Aquí els camins del llenguatge s'aturen", ens dirà. Les paraules no aconsegueixen expressar allò a que s'apunta, que "no és ni passat, ni present, ni futur". Està més enllà del temps.


(Comentari al Xinxinming, text de saviesa xinès del segle VIII)



diumenge, 19 de juny de 2011

Tres camins







La noció d’espiritualitat és fugissera, és més intuïtiva que descriptiva. Això queda corroborat per la diversitat d’imatges utilitzades per fer-hi referència: dimensió, territori, àmbit, nivell... Però acostuma a ser vista com a quelcom que està més enllà de l’habitual, del quotidià (es dirà fins i tot que està o pertany “a l’altre món”), tot i que també és subratlla que és una altra manera de veure la realitat que tenim al davant, a la que pertanyem.

Sempre hi ha, però, aquesta percepció de la necessitat de seguir un itinerari, de recórrer un camí, per arribar-hi. El camí esdevé clau, de manera que algunes tradicions utilitzen el terme Camí, o gran Camí, per fer referència a la mateixa espiritualitat.

Sembla, doncs, pertinent parlar dels camins per accedir a l’espiritualitat. En proposem tres, sense cap pretensió d’exhaustivitat, per si poden ser indicacions útils a l’hora d’orientar la nostra reflexió i la nostra pràctica.




I.- El camí de la consciència

Una de les vies d’accés a l’espiritualitat podria ser designada com “el camí de la consciència”. Tots els éssers humans tenim la capacitat, feta possible per la nostra estructura neuro-lingüística, d’establir una mena de “distància interior”, d’observar-nos a nosaltres mateixos, de donar-nos compte i formular la nostra mateixa identitat i la realitat de la que formem part. Doncs bé, aquesta capacitat pot ser alhora una eina, un mecanisme que permet l’accés al que denominem “l’àmbit espiritual”.

Això es fa a través d’un cert itinerari, en el que podem diferenciar com a mínim tres moments, que són més aviat dimensions ja que no es desenvolupen de manera seqüencial, o si s'hi desenvolupen és en una dinàmica d'espiral.

1.- Un primer moment és el d’aprendre a gestionar amb la voluntat l’establiment de la distància interior (que no només passi quan passi, sinó quan vulguem que passi). Podríem dir que en aquest primer moment consolidem i aprenem a gestionar el desdoblament del Jo en un “Jo conscient” (observador) i un “Jo operant” (observat). Aquest primer moment ens permet evitar dues situacions no desitjables. D'una banda, el deixar la presa de consciència explícita en mans de l'atzar o de circumstàncies externes (passa quan passa), amb la qual cosa deixa de ser un instrument de treball personal. D'altra banda, l'extrem oposat: quedar segrestrats pel diàleg interior, que esdevé una mena de conversa obsessiva i quasi permanent amb un mateix. Aquest és un perill o obstacle a subratllar: el Jo conscient pot establir un diàleg intern sobre les peripècies del Jo operant i quedar presoner d’aquest “diàleg interior sobre el Jo operant” (es passa el dia entretingut amb les peripècies del Jo operant, especialment quan són emocionalment intenses: situacions de sofriment, situacions de comportament indesitjat –gelosies, enveges, enfurismaments i mals humors, fatxenderies, autocomplaences que distreuen dels propòsits establerts, etc.-, situacions de diversió i entreteniment, situacions fins i tot de benestar i d’alegria). Quan això passa, es bloqueja la continuació del procés, el pas al segon moment.

2.- El segon moment seria el de poder desenvolupar, potenciar, ampliar tant la magnitud com la freqüència d’aquesta experiència. Fer més gran la distància interior permet una observació més àmplia, més completa i més detallada del nostre “ésser operant” (veiem millor, amb més precisió, tot el que som i fem; tenim una més àmplia comprensió dels mecanismes que ens mouen... Si mirem de massa a prop, correm el risc de veure només una part del nostre “ésser operant”). Incrementar la freqüència dels moments d’observació, dels moments de “presa de consciència”, ens permetrà donar més qualitat a la nostra “operativitat”, ja que “la llum de la consciència” sembla jugar un paper positiu a l’hora de viure la realitat i orientar el nostre comportament.

3.- El tercer moment, que és el que podem considerar pròpiament com el d’accés a l’àmbit espiritual (anar més enllà del Jo, o matar el Jo en segons quines formulacions) consisteix en arribar a no identificar-se un mateix ni amb el Jo operant ni amb el Jo conscient, sinó que, separant-nos d’ambdós, ens situem en una mena de punt mig que és alhora interior i exterior i que, sense eliminar el Jo conscient i el Jo operant, passa a ser el centre de gravetat de la nostra realitat. Aquest punt que és nuclear, central i alhora extern, desidentificat dels dos jos, se’ns mostra amb una mena de característica que podríem anomenar “impersonal” (fruit d’aquesta doble desidentificació), tot i operar en nosaltres (per això de vegades se’l designa com a “presència de Déu en el nostre interior”: hi ha una consciència, però que no és la nostra consciència, el nostre Jo conscient). Una més gran distància interior i una major freqüència de la mateixa faciliten l’aparició d’aquesta consciència impersonal, que associem al que en diem “experiència espiritual” (i que determinades tradicions religioses designen com a “manifestació de la divinitat en nosaltres”, el buddhisme zen l’anomena “consciència zen", l'hinduisme en diu "atman", etc.).




II.- El camí dels valors

Un altre camí d'accés a l'espiritualitat és el camí dels valors. Tothom es passa la vida avaluant. Coneixent, certament; però també avaluant. Això m'agrada o no m'agrada, això m'interessa o no m'interessa, això està bé o no està bé... Vulguem o no vulguem, ens passem el dia avaluant. I per a avaluar fem servir uns patrons de referència, els valors. Quan ens posem a pensar, a reflexionar críticament sobre els valors, primer constatem que hi ha molts valors que operen en nosaltres, que fem servir com a vares de mesura per a avaluar la realitat i per a orientar el nostre comportament. Nosaltres com a persones tenim molts valors, i el conjunt de la societat encara en té més. La nostra reflexió crítica ens porta, però, a una operació curiosa: la d'"avaluar els valors". Llavors comencem a sospesar la seva consistència, la seva importància, i mirem de posar-los per ordre, de jerarquitzar-los. És el que tradicionalment s'ha designat com a l'establiment d'una “escala de valors”.

Quan fem això, constatem, amb certa sorpresa i admiració, que hi ha una colla de valors molt especials, que ocupen el dalt de tot de l'escala. Són uns valors que apareixen com a especialment consistents, com a irradiadors de llum, com a autofonamentats, com a dotats d'una força interna que fa que s'imposin, com a capaços de donar sentit a les vides humanes, com a dignes fins i tot de ser objecte de sacrificis, d'esforç, de submissió, de lliurament vital, fins i tot de donació de la pròpia vida per ells. Molta gent ha ofert la pròpia vida lluitant per la seva defensa, lluitant per fer-los possibles. I ho ha fet sigui amb un treball constant dia rere dia, sigui amb un gest heroic puntual que fins i tot li pot haver suposat la mort. Les persones som capaces de lliurar la nostra vida per dues coses: per altres persones concretes i pels grans valors, els valors més valuosos, els de la part més alta de l'escala de valors.

Aquesta part més alta la defineix cada persona, i una tasca fonamental de la nostra vida consisteix en determinar aquesta "cúpula axiològica", aquest paquet dels valors que valen tota mena d'esforç i són dignes de tota mena de devoció. Però cada societat consensua també, implícitament o explícita, quins són els seus valors últims, aquests valors de referència final, els que mereixen tota mena de respecte i que han de ser col·lectivament defensats i potenciats. I de mica en mica, en base a l'experiència de la història, es va creant un cert consens, es va destil·lant una certa essència, es va determinant un paquet de valors que semblen merèixer la designació de ser generalment compartits, de ser de referència general (o de ser universals, si ho preferiu).

Després, cada persona i cada societat hi afegeix altres valors. I cada persona i cada societat aconsegueix ser més o menys fidel a cada un dels components d'aquest paquet axiològic compartit. Però això no és obstacle per a la constatació d'aquests valors generalment considerats com els més valuosos, els que realment valen la pena, els que resisteixen qualsevol examen crític, els plenament fonamentats, els "top values", la "crème de la crème" del món dels valors. Crec que actualment els valors generalment compartits, els valors màxims, els valors plens, són  la justícia, la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat (o el seu parent proper la solidaritat), la bellesa, la bondat, la veritat i l'amor. Cadascú en pot posar més o menys, substituir-ne algun, o fer servir una altra designació per a algun d'aquests valors, però em sembla que aquests nou gaudeixen d'un nivell màxim de consensualitat. Són uns valors molt coneguts, molt treballats per la història, molt evidents si voleu.

Aquests nou tenen una certa entitat per se, una certa consistència que sembla situar-los "fora" de nosaltres mateixos; tenen un valor que sembla anar més enllà del que li vulguem donar nosaltres (tot i que, i això és molt important, només existeixen si nosaltres els reconeixem i els portem a la pràctica). La seva entitat no sembla dependre del cas que els hi fem. En el cas de les virtuts, que formen el nivell precedent dins la part alta de l'escala de valors, aquesta vinculació personal és més patent: quan parlem de la generositat, o de la comprensió, o de la humilitat, o de la paciència, per exemple (i en aquest grup hi ha molts membres, desenes i desenes) ens trobem amb una mena de valors més lligats al comportament personal i menys objectivables. Per dir-ho barroerament, necessiten de més fidelitat operativa per a ser mostrats i defensats, tenen una mica menys de consistència com a entitats conceptuals, estan més a prop de l'adjectiu que del substantiu, mentre que els de la part més alta se situen a un nivell màxim de substantivitat (tot i que, insistim, si no són encarnats en la pràctica tampoc no són res més que boniques idees).

Imaginem, doncs, que estem d'acord en la caracterització d'aquest nivell màxim de l'àmbit axiològic i que hi posem els nou valors esmentats. Llavors poden passar dues coses. Una, que els vivim com a nou peces diferenciades, cadascuna amb la seva entitat, i ja està. És el més habitual. Però hi ha una segona possibilitat, o més ben dit hi ha qui viu l'experiència, qui té la sensació, que no es tracta realment de peces separades. Que la irradiació que comparteixen és única. Que no estan desconnectats, sinó íntimament lligats, essencialment vinculats entre sí. Fent servir una metàfora, diríem que són com nou cares d'una mateixa peça. Que són nou vidres de color diferent que envolten una mateixa llum central. Que la força que té cada un d'ells no és pròpia, sinó compartida, perquè li ve de la llum interior. Que no es poden trossejar. Que vincular-se a un és vincular-se a tots. Que no és possible venerar-ne un i menysprear-ne un altre. Que formen un paquet articulat, on les peces es diferencien però són inseparables de les altres. Que podem accedir al conjunt a través d'una de les peces que inicialment ens ha fascinat especialment, però que quan ens hi vinculem realment (no només emocionalment) quedem també vinculats a totes les altres.

Quan això passa, quan accedim a aquesta percepció-vivència, diem que aquesta llum interior compartida pels grans valors, aquest àmbit central comú, és l'àmbit espiritual. Alguns diran que no té nom, altres en diran Déu o la divinitat, altres faran servir metàfores diverses com la llum o el foc interior, o l'esplendor de la realitat, o l'impuls vital, o la força essencial, o l'energia omnipresent, o el poder ocult, tan se val la designació emprada. Tan se val mentre apunti a aquesta mena de realitat central, compartida, que es manifesta a través dels grans valors.




III.- El camí dels símbols

Un tercer camí d’accés a l’espiritualitat és el camí dels símbols. Una de les capacitats més extraordinàries i meravelloses de la cultura humana és la de crear imatges (físiques i mentals) i accions (gests, exercicis, practiques) que et xuclen i se t’emporten cap a "l’altre món", que et canvien la mirada, que t’alteren la percepció i la vivència de la realitat, que et fan sortir de la manera habitual de veure les coses. Aquestes imatges i accions les podem designar amb l’etiqueta “símbols”, tot i que aquest terme també és emprat en altres sentits. Aquesta polisèmia, com d’altres, pot generar algunes confusions, i caldrà estar atents al context a l’hora de veure quina accepció del terme “símbols” estem fent servir. Una manera d’apaivagar aquest risc de distorsió semàntica seria parlar de “símbols espirituals” o de “símbols religiosos”, però aquesta opció, tot i el seu rigor i coherència, alhora genera complicacions, perquè els termes “espiritualitat” i “religió” són també actualment força polisèmics i confusos, a més d’anar acompanyats per càrregues emocionals fortes, tant si són positives com si són negatives.

Ens arriscarem, doncs, a optar per la denominació simple “símbols”, ben conscients de no identificar-nos amb totes les possibles accepcions del terme sinó només amb una part d’elles. Una part, però, que considerem molt rellevant per a la vida de les persones, ja que l’accés a "l’altre món", la modificació de la percepció habitual, és una de les experiències més grans i profundes que un ésser humà pot viure. O que poden viure aquells que experimenten aquesta vivència; no tothom la té, ni s’hi pot accedir pel simple desig o la sola voluntat. Fan falta determinades condicions per tal que els símbols operin, i aquesta operativitat no és mai mecànica: no podem dir “fes això”, o “confronta’t amb aquesta imatge”, i veuràs com automàticament i inevitablement se t’obren les portes del cel (que és una altra manera metafòrica de parlar de "l’altre món").

És adient aquesta metàfora de la porta a l’hora de parlar del símbol? Sí i no. Sí, perquè realment els símbols obren l’accés a l’altre món, donen pas, són camí cap a l’altre món, són obertures per les que podem passar per anar més enllà de la nostra realitat feta de sensacions, raonaments, emocions, avaluacions. Els camins als que aquestes portes donen pas són “camins silenciosos”, o sigui camins que no es poden descriure amb paraules precises, camins dels que no es pot parlar de la mateixa manera que parlem d’aquest món, camins als que només es pot fer al·lusió. I és per això que la metàfora de la porta no acaba de ser del tot adient, o més ben dit pot generar confusió, perquè pot fer pensar que indica que entrem en un altre món però tan descriptible, tan real, tan tangible com el nostre. O que entrar en l’altre món és simplement una manera d’ampliar el nostre món, d’accedir a aspectes o regions del nostre món que no coneixíem i que poden incorporar-s’hi, entrar a formar-ne part. I no és així: el símbol no permet el pas a un tros fins ara desconegut per nosaltres d’aquest món nostre, sinó que és accés a un “altre” món.

A través del símbol no s’amplia la realitat: el món continua essent el mateix, l’únic que hi ha; la realitat és única. El símbol no dona pas a una altra realitat, a una nova realitat; el símbol és en ell mateix l’única realitat accessible, ell forma part de la realitat. Ell és l’única materialitat existent, materialitat peculiar però materialitat. No és una finestra que permet veure “una altra cosa”, quelcom nou (la metàfora de la finestra encara és menys adient que la de la porta). El símbol porta en ell tot el que “hi ha”: si entrem en algun lloc és en el símbol, si veiem alguna cosa és el símbol. I tot i això, forçant la paradoxa, hem de dir per mirar de ser exactes que “el símbol dona accés a l’altre món”. O a un “món altre”, que no és una extensió del món sinó una altra cosa diferent del món. I per això “altre món” no és un terme totalment inútil, tot i que també pot ser mal interpretat.

Així doncs, els símbols obren i no obren, deixen pas i no deixen pas, assenyalen a quelcom que no són ells però que només podem copsar en ells. Amb la paradoxa que els símbols són enormement diferents entre sí, i en canvi sembla ser que tots ells mostren el mateix, donen accés al mateix. És això fruit de la indescriptibilitat lingüística del que es veu (com que no ho podem descriure, ens sembla o diem que és el mateix...)? Potser sí, però per al cas tan li fa: l’altre món ens apareix com a un, únic, indescriptible. Per això la imatge tradicional del setè cel, de la darrera esfera de la realitat, tenia la seva gràcia: els símbols vistos com a mil foradets que podem fer a la pell que recobreix la realitat per donar un cop d’ull a aquesta última esfera envoltant, única, buida, misteriosa, cristallina, meravellosa que s’anomenava el cel i estava damunt dels nostres caps com el cel blau ens sembla que envolta la terra, o la negra nit en la qual els estels serien imatges d’aquestes mil finestretes que ens permeten veure la immensa llum del que hi ha a fora, la llum que envolta la nostra esfera, la gran esfera lluminosa que tot ho envolta (i perdoneu aquestes incursions en el llenguatge al·lusiu, metafòric).

Fetes aquestes consideracions podem tornar al principi, en que parlàvem d'imatges i accions. Cal subratllar la multiplicitat i relativitat dels símbols. N'hi ha molts, tot i que a molta gent, en algun moment o sempre, li pugui semblar que no n'hi ha cap (i, per tant, que no hi ha "altre món"). I són propis de cada persona: el que per a un opera com a símbol no operarà pel seu veí. D'aquí la inevitable tasca personal de trobar "allò que per a mi és símbol", si és que se'n troba algun. Si no en trobes cap, per a tu no hi ha altre món, i per tant aquest no existeix. La postura agnòstica de dir "jo no puc dir si hi ha o no hi ha altre món, només puc dir que jo no tinc cap símbol que m'hi doni accés" no aporta gran cosa; si no tenim símbol, és com si no hi hagués altre món, de fet no n'hi ha perquè per a nosaltres no n'hi ha.

Ja hem dit que l'altre món no és quelcom objectiu que hi ha allà a fora però al que no hem trobat l'accés sinó quelcom que només existeix de fet en la mesura que el vivim, en la mesura que tenim algun símbol que ens l'obre. O fins i tot podríem dir que el símbol crea l’altre món, i seria exacte, amb la reserva que la vivència subjectiva que tenim quan opera el símbol en nosaltres no és que el símbol “genera” l'altre món sinó que ens “dóna accés” a un altre món: matís important, tot i la seva subjectivitat. Aquesta tensió irreductible entre "crear", "generar", "produir", i d'altra banda "accedir", "portar-nos a", traslladar-nos", fer-nos fer el viatge" és immanent al símbol, és una de les seves característiques, és una tensió interna que forma part de la seva naturalesa i que hem de viure com a tal tensió, tenint com té la virtut d'ajudar-nos a no caure ni en la cosificació de l'altre món ni en la seva subjectivització (l'altre món no és allà fora, però tampoc me'l faig jo).

Tornem a la multiplicitat dels símbols: n'hi ha molts i de menes molt diferents. Els aplegàvem en dos grans blocs (imatges i accions) però això només és una distinció elemental, n'hi pot haver d'altres de més precises o sofisticades. Continuant, però, amb aquesta, podríem dir que les imatges poden ser físiques o mentals. Les físiques generen una imatge mental, les mentals només existeixen en aquest nivell. Les mentals poden ser conceptuals o imaginatives. Les físiques poden anar des de la tangibilitat d'un objecte (com ara una pedra) o una escultura, a la una mica menor tangibilitat d'una pintura, a la encara menor d'un poema o una narració, a la encara menor d'una música. Entre el poema i la música hi ha la cançó. Entre l'objecte i la pintura hi pot haver el paisatge. Entre l'objecte i el paisatge hi pot haver una flor o qualsevol altre element natural que operi com a símbol (la muntanya, el vent, el sol, el llac...). Entre el físic i el mental hi ha el concepte referit a elements naturals bàsics: la terra, l'aigua, l'aire, el foc.

En el món del símbol mental conceptual hi ha nocions com la creació, l'encarnació, la resurrecció, la redempció, la salvació... En el símbol mental imaginatiu hi ha evocacions d'elements naturals (la llum) o axiològics (la pau, l'amor) o emocionals (la serenor, la calma).

Les accions poden ser de moltes menes, començant per la més elemental: el gest, una posició del cos (seure amb l'esquena dreta, per exemple, o postrar-se). Cadenes gestuals les trobarem a disciplines com el ioga o el tai xi. També caminar, passejar, pot ser una acció simbòlica. I hi ha tot l'àmbit de l'acció litúrgica, de les celebracions i rituals que poden anar des dels rituals xamànics fins a les misses catòliques. Fins i tot podríem incloure en certa manera en l'acció simbòlica les pràctiques de generositat, d'ajuda als altres (visitar malalts, donar diners per als necessitats, fer tasques de voluntariat, escoltar a persones en dificultat...). 

Tot això -i moltes més coses- pot operar com a símbol. I tot això també pot operar com a realitat no simbòlica, valuosa per ella mateixa, evidentment: un paisatge, una pintura, una música, un concepte, una imaginació, una acció solidària, tot això és valuós independentment de si opera o no com a símbol. El símbol no és quelcom de tangible que només funciona com a símbol: és quelcom de tangible que té alhora i per a algú i en un moment determinat la capacitat de xuclar a la persona (o de donar-li una empenta, si ho preferiu) i endur-se-la a "l'altre món", de donar-li un accés vivencial a "l'altre món". I això passa quan passa, i li passa a qui li passa, i no es pot fer que passi de manera mecànica o automàtica: tornant al llenguatge analògic, diríem que l'esperit bufa quan vol i on vol, o que la gràcia ens és oferta sense que sapiguem ni quan ni a on; només cal estar alerta i preparats per acollir-la.







dissabte, 11 de juny de 2011

La dame à la licorne


Sèrie de sis tapissos gòtics del segle XV dissenyats a Paris i fabricats a Flandes, conservats actualment al Museu de Cluny de Paris.

À mon seul désir

Cinc representen els cinc sentits. El sisè, "À mon seul désir", és objecte de diverses interpretacions. Pot ser que representi la llibertat d'escollir entre sotmetre's o no als sentits, moment representat pel gest de la dama envers el collaret que li presenta la donzella: no se sap si l'està agafant o l'està deixant, retornant-lo al cofre. Pot ser que representi l'amor, capaç de domesticar les forces de la natura, fins i tot la ferocitat, la violència (el lleó) i la sensualitat (l'unicorn) -ambdós s'han posat al servei de la dama, sostenint l'entrada a la seva tenda- i capaç de crear un entorn natural endreçat, amable, harmònic, on tot té el seu lloc (plantes, animals salvatges, animals domèstics...).


Gust

Oïda

Olfacte

Tacte

Vista