dimecres, 31 d’agost de 2011

La cultura del reconeixement


Malevich


Em temo que ens equivoquem posant l’accent en la cultura de l’esforç. L’esforç per ell mateix no té sentit i no és operatiu. Només és real i eficaç quan deixa de ser percebut com a esforç, quan es viu positivament. És clar que es pot fer amb justícia una apologia del sacrifici, de la renúncia, del compromís. Però tenim també arrelada dins nostre l’associació de l’esforç amb imatges de presoners remant a les galeres o d’esclaus negres recollint cotó als camps, tots ells sota el fuet d’un capatàs que va repetint “Treballa, esclau!”. O ens persegueix la idea que hem vingut a aquest món a patir. Tant si veiem l’esforç com un sofriment, com una fatalitat o com un deure moral, el resultat és el mateix: una imatge negativa que ens traumatitza i no ens porta a fer res de bo. Per això la invocació de l’esforç acaba sovint en un voluntarisme inútil.

Quina és la alternativa? Potser hauríem de deixar de centrar-nos en l’esforç per passar a centrar-nos en la motivació. Això pot ser més útil per promoure canvis d’actitud en el nostre món laboral. La gent treballa quan està motivada per fer-ho. La motivació depèn certament d’elements interns (confiança, poca mandra, fites a assolir, ganes de millorar, creativitat) però també d’elements externs. Ens motivem i ens motiven. Els tres grans camps de motivació externa són el cop de bastó (la sanció, l’escridassada, l’acomiadament...), la pastanaga (el sou i altres compensacions) i el reconeixement. Els dos primers són imprescindibles (no podem ser ingenus pel que fa a la condició humana), però haurien de quedar en un segon pla, per molt que hi hagi gent que digui que a ella l’única cosa que li preocupa és el sou. El que hauríem de treballar millor és el reconeixement. Aquí sovint no fem prou bé les coses, és el camp que menys sabem gestionar.

Perquè en sabem tan poc? En primer lloc, perquè el reconeixement només és operatiu des de l’autenticitat i la sinceritat del qui reconeix, i no sempre és fàcil exercir aquestes virtuts. En segon lloc, perquè dur a la pràctica el reconeixement requereix pensar-hi (és quelcom que massa sovint “oblidem”) i dedicar-hi temps. Temps per petites converses sense cap altre propòsit que aquest, converses que no es poden fer de pressa i corrent, de forma mecànica o amb el pilot automàtic i el cap a un altre lloc. En tercer lloc, perquè requereix tenir en compte les característiques personals de la persona reconeguda, ja que cada manera de ser demana una mena diferent de reconeixement, i no és fàcil tenir aquesta habilitat (qui es pensi que pot agrair les coses a tothom amb les mateixes paraules, el mateix to de veu i la mateixa gestualitat, s’equivoca). I cal conèixer les circumstàncies específiques en les que es troba aquella persona: si està en un bon o mal moment, com li va la seguretat en ell mateix, quin és el seu moment professional. Aquest tenir en compte les característiques i circumstàncies de la persona objecte de reconeixement també vol temps i interès, atenció.

A partir d’aquesta capacitat de motivació que posi èmfasi en el reconeixement aconseguirem més fàcilment anar canviant dinàmiques laborals. Més que demanar a la gent que s’esforci, siguem capaços de reconèixer la seva tasca.

(aquest text ha estat publicat a La Vanguardia el 31 d'agost de 2011 amb el títol de "Millor el reconeixement")



divendres, 26 d’agost de 2011

Vinyoli: Ara puc dir



Hopper 1931


"Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
                             i declinar."


Joan Vinyoli 


dissabte, 20 d’agost de 2011

Arquitectures pictòriques



Cimabue 1283


Giotto 1298
  
Simone Martini 1328

Simone Martini 1328


Piero della Francesca 1466
 
Piero della Francesca 1470



divendres, 19 d’agost de 2011

Lectures d’estiu







Per una sèrie de coincidències (la insistència de l’Albert Cot en que llegís Tarnas i la disposició de la Mercè a comprar-me per internet dos llibres que feia molt de temps que m’havien recomanat – ja no recordo qui – però dels que no sabia res), estic dedicant aquestes vacances del 2011 a llegir més de mil pàgines (entre els tres llibres) del pensament radical nord-americà dels anys 90 (també he llegit “Vers un temps de síntesi”, de Xavier Melloni, que recull en un volum diversos materials escrits durant la darrera dècada).

Richard Tarnas, a “The passion of the Western mind”, de 1991, fa una relectura sintètica - que li va costar deu anys d’elaborar - de la història de la filosofia occidental vista des d’avui, per tal d’entendre millor les arrels del pensament hegemònic actual. Jerry Mander, a “In the absence of the sacred”, també del 1991, analitza la dinàmica de la tecnosfera, el risc que això pot suposar per a la biosfera – i per a una concepció axiològica i espiritual de l’ésser humà - i el contrapunt il·luminador que hi poden suposar les cultures aborígens. David Abram, a “The spell of the sensuous”, del 1996, analitza la ruptura que va suposar l’aparició de l’escriptura en la relació entre els humans i la natura, ja que abans del text escrit la natura esdevenia el referent, la base, el paper d’escriure amb el que es transmetia l’experiència i el pensament acumulats per les societats, fet que portava a viure la natura com a un ésser parlant i que fonamentava la seva preservació i veneració en tant que element clau no només per a la supervivència sinó també per a la transmissió cultural.

Es tracta de tres visions sintètiques, ben fonamentades, radicals en els seus plantejaments i vigents en les seves anàlisis, pressupòsits i propòsits. Llegits ara, aquests textos ens fan veure que les dinàmiques de fons de la realitat social no han canviat gaire en aquests darrers vint anys. Ni la llarga bonança econòmica viscuda ni la crisi que vivim actualment semblen haver suposat l’aparició de noves problemàtiques ni de noves maneres de pensar. Alguns elements de detall no són els previstos, altres no van ser imaginats, però els grans problemes i els grans reptes continuen essent els mateixos: la destrucció de l’entorn natural i l’empobriment axiològic i cultural de les societats. Constatem que llegir ara aquestes anàlisis fetes des de la radicalitat continua oxigenant, tonificant i motivant de cara als compromisos de transformació que cal portar a terme.

Mander (nascut el 1936) és alhora extremadament humanista i extremadament estructuralista. Subratlla que l’origen de les dificultats que experimentem no rau en la mala fe de determinats individus situats en posicions clau, sinó en la imparable dinàmica d’una tecnoestructura que ha experimentat un enorme creixement fins a esdevenir una megatecnologia amb una lògica interna molt definida, uns components molt ben interrelacionats, molt poc sotmesa a una avaluació crítica sobre el seu impacte – especialment a nivell global, més enllà del que suposa o aporta per a cada individu – i menys sotmesa encara a cap decisió col·lectiva sobre l’oportunitat de la seva utilització en els seus termes de desplegament actuals. Per Mander, aquesta única estructura megatecnològica és un teixit dels següents components bàsics: els ordinadors, la televisió, l’empresa, la biotecnologia, els satèl·lits, la tecnologia d’exploració de l’espai, la robòtica i la nanotecnologia. Vint anys després veiem com l’evolució d’aquests components ha estat desigual, però l’hegemonia tecnològica és tant o més forta que el que ell preveia el 1991. Els tres darrers components han tingut un desplegament probablement menor del que Mander imaginava. Els ordinadors, en canvi, continuen jugant el paper central previst, potenciat per la difusió de l’ordenador personal, l’aparició dels portàtils i darrerament dels tablets. El telèfon mòbil ha revolucionat les comunicacions, juntament amb Internet (a través del correu electrònic, el Skype i altres elements de comunicació com les xarxes socials), i Internet també ha revolucionat l’accés a la informació (amb els seus buscadors i navegadors, la wikipèdia i tants altres elements) i a l’entreteniment (amb un accés senzill a la programació de televisió present i passada i a música, fotografies i pel·lícules). La televisió potser perdrà el seu paper principal en alguns sectors més sofisticats de la població, però per a molta gent seguirà essent un referent fonamental com a font d’informació i d’entreteniment, i seguirà configurant molts aspectes de la mentalitat col•lectiva, inclosos aspectes fonamentals i molt sensibles del procés educatiu.

Crec que val la pena transcriure deu recomanacions que fa Mander a l’hora d’enfrontar-se amb l’àmbit tecnològic:

1- “Ja que la major part de les coses que se’ns diuen sobre noves tecnologies prové dels qui les proposen, sigueu profundament escèptics respecte al que diuen.

2- Considereu a qualsevol tecnologia com a “culpable fins que s’hagi demostrat la seva innocència”.

3- Foragiteu la idea que la tecnologia és neutral o “lliure de valors”. Tota tecnologia té inherents i identificables conseqüències a nivell social, polític i mediambiental.

4- El fet que la tecnologia tingui un impacte i atractiu espontanis no és significatiu. Els atributs negatius són lents a emergir.

5- No jutgeu mai una tecnologia per la manera com us beneficia personalment. Busqueu una visió global dels seus impactes. La qüestió operativa no és si us beneficia a vosaltres, sinó a qui beneficia més i amb quin propòsit.

6- Tingueu present que una tecnologia particular és només una peça d’una xarxa més gran de tecnologies, una “megatecnologia”. La qüestió operativa és aquí com la tecnologia particular encaixa en el conjunt.

7- Diferencieu les tecnologies que primordialment beneficien els individus o les petites comunitats (per exemple, l’energia solar) de les que operen a una escala que queda fora del control comunitari (com ara l’energia nuclear). Les d’aquesta segona mena són les més problemàtiques.

8- Quan s’argumenta que els beneficis d’un estil de vida tecnològic valen la pena a pesar dels seus subproductes perniciosos, recordeu que Lewia Mumford anomenava a aquests suposats avantatges “engany”. Esmenteu les xifres sobre crim, suïcidi, alienació, drogoaddicció, així com les de degradació mediambiental i cultural.

9- No accepteu el tòpic que diu que “un cop el geni ha sortit de l’ampolla, ja no se li pot tornar a posar”, o que refusar una tecnologia és impossible. Aquestes actituds indueixen passivitat i confirmen la victimització.

10- Quan penseu sobre tecnologia en el marc del clima actual de veneració tecnològica, poseu èmfasi en el que és negatiu. Això equilibra les coses. La negativitat és positiva.”


L’estructuralisme i radicalitat de l’anàlisi de Mander són també clars en la seva avaluació de l’empresa. Ell considera que la dinàmica empresarial està regida per onze regles inherents: 1) l’imperatiu del benefici 2) l’imperatiu del creixement 3) la competitivitat i l’agressivitat 4) l’amoralitat 5) la jerarquia 6)la quantificació, la linealitat i la segmentació 7) la deshumanització 8) l’explotació, 9) la manca de compromís comunitari 10) la contraposició amb la natura (vista només com un objecte d’explotació, de generació de beneficis) i 11) la homogeneïtzació (de maneres de viure).

A continuació Mander fa un resum colpidor, que titula “La forma és el contingut”:

“L’aspecte més important d’aquestes onze regles és el grau en el que són inherents a l’estructura corporativa. Les empreses són inherentment insensibles, agressives i competitives. Encara que existeixen en una societat que diu operar en base a principis morals, elles són estructuralment amorals. És inevitable que deshumanitzin a la gent que treballa per a elles, i que deshumanitzin també al conjunt de la societat. Són deslleials envers els seus treballadors, inclosos els seus directius. Si les finalitats comunitàries entren en conflicte amb les finalitats corporatives, llavors les empreses són també deslleials amb les comunitats de les que han format part molts anys. És inherent a la activitat empresarial el mirar de conduir tota consciència a canals unidimensionals. Han de mirar de dominar les cultures alternatives i clonar eficaçment la població mundial en un model més del seu gust. Les empreses no es preocupen de les nacions: viuen més enllà de les fronteres. Estan intrínsecament compromeses en la destrucció de la natura. I tenen una inexorable, inaturable, voraç necessitat de créixer i expandir-se. Dominant altres cultures, excavant la terra, les empreses segueixen cegament els codis que porten a dins com si fossin gens.

Estaria millor la nostra societat si ens haguessin dit, des del principi, que les empreses operarien com operen? Com passa amb tota nova peça de maquinària, gran o petita, només ens van presentar els pros, mai els contres, d’aquesta criatura anomenada empresa. Mai no hi va haver una votació sobre si, en conjunt, les empreses destrueixen més que no pas construeixen. Ni hi va haver mai cap esforç per formular els principis amb els que operen i la manera amb la que inevitablement es comportarien. Formular ara aquests principis ens dona una visió que ens hauria d’haver estat donada fa molt de temps.

Ara que veiem la orientació inherent a l’activitat empresarial, hem d’abandonar la idea que les empreses es poden reformar elles mateixes, o que una nova generació de directius pot ser reeducada. També hem d’abandonar l’assumpció que la forma de l’estructura és “neutral”. Demanar als executius empresarials que es comportin d’una manera moralment defensable és absurd. Les empreses, i la gent que hi és a dins, no estan subjectes al comportament moral. Segueixen un tipus de lògica que porta inexorablement cap a comportaments de dominació. Demanar a les empreses comportar-se d’una altra manera és com demanar a un exèrcit adoptar el pacifisme. La forma és el contingut.”


La visió de Mander sobre la tecnoestructura ens torna a posar amb força davant l’etern trilema: 1) acceptació del sistema, amb més o menys resignació o més o menys entusiasme 2) reforma del sistema per millorar-lo o 3) recerca d’una alternativa global donada la impossibilitat objectiva de millorar-lo. El moviment dels indignats i l’explosió social anglesa d’aquest estiu del 2011 ens empenyen a tornar a posar aquests termes, aquesta disjuntiva, sobre la taula. Entre altres coses, per la incapacitat que semblen mostrar ambdós moviments per plantejar cap alternativa global; més aviat semblen demanar “ser incorporats al sistema” (volem que ens faciliteu feines ben pagades i habitatge assequible, dit massa simplísticament i caricaturescament). Els radicals americans dels anys 90 no volien acceptar el sistema, veien els límits del reformisme ja que eren conscients del caràcter estructural de les seves dinàmiques. A l’hora de buscar una alternativa, alguns com Mander anaven a parar a un indret insòlit, peculiar, però potser l’únic pensable si se’n mira d’incorporar l’esperit i no la literalitat de les seves plasmacions prehistòriques: la recuperació de la visió aborigen del món, de l’espiritualitat indígena envers la natura i les relacions humanes. Vint anys després potser la proposta és encara més xocant, desconcertant, però si hi pensem bé potser inclou una gran veritat, potser l’eix vertebrador de la visió aborigen del món ha de ser recuperat, establint així una nova relació sostenible amb la terra i amb els altres. Potser sí que és l’única sortida; si més no, continuem sense disposar de cap altra alternativa que no sigui utòpica o voluntarista. Aquesta potser també ho és, però si més no ha estat viscuda durant mil·lennis per grups humans, tenim referències concretes sobre les quals construir.



diumenge, 14 d’agost de 2011

Els noms divins a Xavier Melloni


Rothko

Curiosament, és bonic mirar d’assignar noms a Déu, tot i la inadequació de l’exercici, en ésser Déu l’indesignable...

És un exercici útil, mentre siguem conscients dels seus límits: el que fem és indicar dimensions que podem optar per vincular amb la divinitat, però que alhora sempre són insatisfactòries a l’hora de mirar de parlar de la divinitat (que sempre és més, o està més enllà...).

De fet, és millor parlar-ne poc, de Déu. Millor no fer-lo gaire, l’exercici d’assignar-li noms.

Però cal reconèixer que en Xavier Melloni ho fa amb gràcia. Hem mirat d’aplegar per famílies ordenades alfabèticament els vint-i-dos noms (potser ens en deixem algun) que fa servir al seu llibre “Vers un temps de síntesi”:


1. Abisme de llum

2. Absolut

3. Allò, Allò que no pot ser dit

4. Centre

5. Ésser suprem

6. Fons inabastable, Fons que tot ho origina, Fons que origina totes les coses i les fa retornar a si mateix, Fons que funda la realitat

7. Font

8. Infinit

9. Invisible

10. Misteri, Misteri inexhaurible de la vida I de l’ésser, Misteri sempre més gran

11. Origen que ens engendra

12. Plenitud

13. Presència que ho funda tot

14. Profunditat última, Última profunditat, Ultimitat

15. Realitat última, Realitat absoluta, única Realitat, el Real

16. Rostre suprem

17. Secret de la interioritat

18. Suprem

19. Tot, un Tot més ample i universal, Tot del qual formem part

20. Veritat plena

21. Vessament d’ésser

22. Vida


dimecres, 10 d’agost de 2011

Creure en Déu








Creure en Déu no és el mateix que estar segur de l'existència de Déu.

Creure en Déu no és opinar que Déu existeix.

Creure en Déu no és apostar per que Déu existeix.

Creure en Déu és viure com si Déu existís, des de la convicció que aquesta és la millor manera de viure.

Pel creient tant és si Déu existeix o no existeix, si és una entitat preexistent al fet humà o un fruit de la creació cultural humana.

Això no és fàcil. No és senzill fer el mateix que es faria si existís, fer determinades coses encara que no es tingui la certesa d'aquesta existència, encara que Déu pugui ser una construcció simbòlica - la gran construcció simbòlica - de la humanitat.

_ _ _


Quan llegim Castaneda, no sabem si Don Juan va existir o és una construcció de Castaneda. Però això no incideix en l’impacte de Don Juan en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Don Juan va existir, aquesta no és una posició encertada.

Quan llegim els Evangelis, no sabem si Jesús va existir o és una construcció dels evangelistes (i de les fons de les que ells van beure). Però això no incideix en l’impacte de Jesús en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Jesús va existir, aquesta no és una posició encertada.

Quan contemplem el món, els éssers vivents, els humans, no podem deduir si Déu existeix o és una construcció humana. Però això no incideix en l’impacte de Déu en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Déu existeix, aquesta no és una posició encertada.

_ _ _


Podem viure en funció de quelcom sense estar convençuts de la seva existència objectiva? Ens podem adreçar, podem parlar a aquest quelcom en aquest context? Té sentit oferir-li rituals, fer-ne l’eix d’iniciatives envers el món i envers els altres? Crec que sí, i crec que aquesta no és una postura agnòstica sinó creient. No sé si coincideixo amb gaire gent en això...