diumenge, 30 d’octubre de 2011

Essència de tardor





La Mercè Arànega va fer aquest ram tardoral als voltants d'Albet, a la Vall de Santa Magdalena, a l'Alt Urgell.




dissabte, 22 d’octubre de 2011

Cor d'agave verd



 





Fulles d'agave







Cor d'agave gris







Flors de plàstic




Caldria erradicar les flors de plàstic dels cementiris catalans. Caldria dir que és una manca de respecte a la nostra tradició. Els nostres cementiris només s'haurien d'omplir de color, de flors - naturals - per Tots Sants i el Dia dels Difunts, l'1 i 2 de novembre. La resta de l'any els nostres cementiris haurien de convidar al recolliment, a la serenor, a l'austeritat, a la senzillesa del record. Les flors de plàstic malmeten aquest clima, són un testimoni d'afecte que prima la comoditat - "lo pràctic" - per sobre de la bellesa, la naturalitat, l'autenticitat. Caldria convèncer a tothom per fer fora les flors de plàstic dels nostres cementiris.


(Aquest comentari pot semblar poc popular, elitista, il·lustrat, poc democràtic, tot el que vulgueu. Però per construir un país de qualitat aquesta mena de coses s'han de posar sobre la taula. Amb paciència, sense imposar res, per la via del diàleg i la convicció, però s'han de plantejar. Resignar-se i acceptar en silenci el triomf de determinades dinàmiques sense ni tan sols discutir-les ens va afeblint en la nostra identitat i en la nostra valoració de nosaltres mateixos, i aquest és un mal camí).

 

divendres, 21 d’octubre de 2011

David: evolució


David 1773 La mort de Sèneca



















David 1787 La mort de Sòcrates
















Quina evolució en la manera de pintar de David (1748-1825) que es constata comparant aquests dos quadres, de temàtica similar i realització tan diferent!


dijous, 20 d’octubre de 2011

David Jou: Les paraules i les coses




"Si no tenim les paraules que cal per dir les coses,
no pensem sobre les coses;
si no tenim paraules per a expressar els sentiments,
no vivim amb profunditat els sentiments;
si oblidem les paraules per parlar de Déu,
sembla que Déu s'esvaeixi en el silenci.
Per això, escriure poemes sobre Déu,
els sentiments o les coses
va més enllà d'un entreteniment consolador i fútil,
i busca l'arrel del nostre lloc en el món.
No només pensar, sinó viure el pensament
com una casa acollidora,
des d'on cal sortir de tant en tant
a camps vastos i misteriosos,
enllà de les paraules,
i des d'on tornem de vegades
amb una fulguració, amb un matís, amb una nova incògnita."

David Jou, Trenta poemes sobre ciència i fe


dilluns, 17 d’octubre de 2011

Presentació "Vers un temps de síntesi"


Aquest és el link al vídeo de la presentació del llibre "Vers un temps de síntesi", de Xavier Melloni, editat per Fragmenta Editorial, que es va fer a Cristianisme i Justícia el 17 d'octubre de 2011. Dura una hora. A la primera part hi ha la intervenció de Raimon Ribera.


[Fragmenta] Presentació del llibre "Vers un temps de síntesi" de Xavier Melloni from Fragmenta Editorial on Vimeo.



dissabte, 15 d’octubre de 2011

Jordi Llovet



Franciabiggio 1522


M’ha agradat llegir el llibre Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet, que porta com a subtítol L’eclipsi de les humanitats. Un llibre molt ric, pràcticament una autobiografia de l’autor que li serveix alhora per exposar les seves grans preocupacions, que comparteixo des de la consciència d’estar a una enorme distància de la magnitud dels seus coneixements.

No he tractat personalment en Jordi Llovet, que és un parell d’anys més gran que jo, tot i que els nostres itineraris vitals tenen algunes connexions, com la molt rellevant d’haver compartit escoles (Montessori i Virtèlia) i haver fet Filosofia i Lletres en un context intel·lectual molt marcat pel marxisme, ni que fos en versions crítiques o heterodoxes d’aquest. Les meves limitacions intel·lectuals i l’haver entrat al món laboral immediatament després d’acabar els estudis universitaris (d’haver acabat la meva llicenciatura en cultura general, com m’agrada dir, ja que fer Econòmiques i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona del 1968 al 1974 tot participant del moviment estudiantil equivalia a això, a no saber molt de res però haver tastat moltes coses) em van portar per altres camins, bàsicament un itinerari professional erràtic –tot i que gratificant- i una preocupació pels temes religiosos/espirituals mantinguda sempre en l’àmbit amateur però a la que també he dedicat energies. Crec que el fet de compartir orígens em permet entendre el seu llenguatge, la seva sensibilitat, els seus valors i les seves preocupacions, amb tots els quals em sento molt proper i còmode.

D’alguna manera l’itinerari intel·lectual i professional d’en Jordi Llovet és el que m’hauria agradat idealment seguir a mi: viure com ell la major part del temps enmig dels llibres i la transmissió de coneixements, gaudint de la música i la pintura, interessat per la filosofia i la política, etc. Per això, llegir el seu llibre ara, en començar com ell la darrera etapa vital, em produeix una barreja d’enorme enveja i notable desànim, que en una primera reacció em porta a dir “deixa de mirar de pensar en coses que altres poden pensar amb molta més preparació, amb molt millors fonaments”. Deixar d’impulsar aquest blog en seria una conseqüència immediata. M’hauria de limitar a gaudir de l’art i les idees –i espero fer-ho fins que em mori-, sense cap pretensió de reflexió o transmissió al respecte. Però sé també que hi ha en mi una mena de pulsió vanitosa barrejada amb conviccions apostòliques que em portaran a continuar fent entrades a l’Aglaia, ni que sigui amb més mala consciència.

El llibre d’en Jordi Llovet és riquíssim en cites i bibliografia –l’índex onomàstic és espectacular-, i trena bé i amb amenitat elements prou diversos. Demostra la seva gran traça com a escriptor, com a narrador d’històries, fins i tot en el registre humorístic, que en la seva explicació sobre la tieta Rosa de la pàgina 204 i següents arriba a nivells d’excel·lència dignes del Jesús Moncada de “Calaveres atònites”. La seva profunda preocupació per l’educació i la transmissió de la cultura i els valors associats amb l’humanisme dóna peu a moltes consideracions sàvies, profundes i brillants; el llibre permetria tantes cites que el més aconsellable és simplement recomanar-ne la lectura. És cert que, inevitablement, l’autor mostra aspectes no del tot atractius de la seva personalitat; i és d’agrair que ho faci i no s’amagui darrera d’un perfil deformat i idealitzat. Hi ha en ell, com en tothom -tots portem un paó a dins- una certa tendència al protagonisme (que, en algú amb el seu nivell, podria portar a associar-lo amb un Truman Capote o un Oscar Wilde), però alhora sap mostrar-se prou proper, entranyable i conscient d’ell mateix com per compensar-ho.

El llibre, doncs, m’ha desanimat profundament, m’ha fet sentir petit, inculte, intel·lectualment indigne, però alhora m’ha reconfortat molt, en trobar-hi magníficament formulades moltes de les meves preocupacions i crítiques respecte al moment present de les nostres societats a nivell cultural i educatiu, inclosa la reflexió sobre l’impacte de les noves tecnologies en la mentalitat de les noves generacions.

I m’ha reconfortat també el paral·lelisme de moments vitals: al final de l’obra, donant per tancat el seu cicle professional amb la seva prejubilació de la universitat, en Jordi Llovet diu “A l’autor l’esperen els anys de la vellesa (...), en la qual es dedicarà al conreu de l’amistat, a l’estudi, a cursos divulgatius (...), a llargues caminades per les planes de l’Empordà, a la lectura, a l’audició de música clàssica, i un bon arròs a banda, de tant en tant.” Substituint les planes de l’Empordà per les muntanyes i rius dels Ports i els conreus de la Terra Alta i el Matarranya, que a prop em sento d’aquest programa i de l’estat d’esperit que expressa!

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Passat, present, futur



Rothko 1953


El Xinxinming acaba amb una frase difícil, enigmàtica: "Aquí els camins del llenguatge s'aturen, ja que no és ni passat, ni present, ni futur."

Sembla ser una al·lusió a la divinitat, a allò inefable, transcendent, etern (que està més enllà del temps, que unifica el temps, i que per tant no és ni passat, ni present, ni futur).

Doncs bé, a la nota 19 de la pàgina 340 del seu llibre Adéu a la Universitat en Jordi Llovet inclou un comentari que sembla encaixar amb aquesta reflexió:

"L'autodefinició bíblica de Jahvè: "ehieh aixer ehieh", "Jo seré qui Jo seré", habitualment traduïda com "Jo sóc el qui sóc", dóna idea d'aquesta concepció de la història per la qual es decanta l'autor d'aquest llibre. El futur hebreu ehieh no exclou el temps present de les conjugacions llatina o neollatines, sinó que l'inclou en una llei del temps extens en què passat, present i futur formen una sola dimensió temporal. Per això el Talmud babilònic pot dir que "No hi ha abans i després a la Torà": el nom que Jahvè revela a Moisès invita els creients a "posar-se contínuament en moviment, en un esdevenir permanent que impedeix de fixar-se en la imatge present i en la realitat immediata", els quals, al capdavall, no compten gens. Vegeu Philippe Haddad, Paroles de rabbins, París, Seuil, 2010, pàgs. 51-53."

Aquesta nota està inserida en un paràgraf del text prou interessant:

"Només una visió molt optimista de la història pot induir-nos a pensar que, de la mateixa manera que en temps pretèrits el panorama de l'educació i de la cultura lletrada del nostre país va fer un capgirell inesperat, així mateix es pot esperar, en un dia a venir, una altra revolució pedagògica: de moment, l'esperem solament com qui espera, a la manera judaica, una redempció messiànica. Per aquesta raó, i ara s'explica, aquest llibre porta el subtítol de "L'eclipsi de les humanitats": perquè podem afigurar-nos -amb gran imaginació, és clar- que, passats uns quants decennis, potser centúries, la qüestió pedagògica serà abordada o assolirà uns horitzons diferents dels que ara presideixen aquest art. [aquí Llovet invoca els exemples  de la cort de Carlemany, les universitats del segle XII, l'humanisme renaixentista, la Il·lustració, la racionalitat del segle XX] (...) És cosa d'esperar, doncs, d'acord amb aquesta tan discutible teoria dels vaivens de la història, que d'aquí a cinquanta anys, o dos o tres segles, qüestions tan importants com la relació assossegada entre ciutadà i poder, o com el lloc fonamental que ha d'ocupar el domini del llenguatge i de l'eloqüència en tota democràcia, tornin a ser considerats com una matèria de la més gran importància."


dissabte, 8 d’octubre de 2011

Crisi i innovació



Tàpies 1984


Ens deia fa poc l’Alfons Cornella que les estructures no acostumen a canviar des del centre, des de dins, sinó des de la perifèria, des de la frontera, des dels límits, des dels marges, on hi apareixen propostes alternatives, models diferents que poden anar creixent fins a substituir els models anteriors. Aquest és l’espai de la innovació: les institucions difícilment es reinventen a elles mateixes, difícilment es transformen per iniciativa pròpia: més aviat tendeixen a tornar-se rígides i a anar esdevenint irrellevants, fins a ser substituïdes per noves propostes que van agafant força, Hi ha excepcions, evidentment, però són excepcions.

Això és prou clar en el món de l’empresa. També ho hem vist en grans aparells institucionals que semblaven molt poderosos, amb dos grans exemples històrics recents i colpidors: els partits comunistes, que van optar per no canviar i han acabat essent residuals (i van tenir com a mínim un moment, una oportunitat de fer-ho, l’eurocomunisme, però no van gosar seguir el camí del canvi) i l’Església catòlica, que també ha preferit no renovar-se i abocar-se a la insignificància (i també va tenir una via de renovació, la oberta pel Concili Vaticà II, però després no va gosar seguir el camí de la transformació). En bona mesura això s’entén: les estructures agafen una inèrcia, hi ha un pensament establert que dóna seguretat, se segueixen uns paràmetres coneguts, previsibles, hi ha persones que hi ostenten el poder i s’hi troben bé... i costa molt sortir de l’escalfor del cau, anar a la intempèrie, arriscar-se, saber trobar nous camins, renunciar a la seguretat del que és conegut. Si fins i tot el coneixement científic avança a través de trencaments paradigmàtics...

Aquesta mena de situació l’estem vivint ara intensament a Catalunya, especialment a nivell institucional (per sort, en el món empresarial hi ha més dinàmica renovadora, tot i que encara n'hi hauria d'haver més). En l’àmbit dels partits ha estat molt analitzada l’absència de processos de renovació. En el de les institucions religioses, passa el mateix: hi ha el de sempre, però cada com més insignificant. L’Església catalana pràcticament ha desaparegut, i des d’altres tradicions religioses tampoc no hi ha noves dinàmiques amb projecció a nivell públic (hi pot haver petits grups amb una intensa activitat, però sense incidència en l’àmbit col·lectiu). Tampoc des de l’àmbit universitari ens arriben nous horitzons. I a nivell de grans institucions de la societat civil, la cosa no va gaire millor (podríem arribar a dir que el panorama és tràgic, però val més que ens estalviem la grandiloqüència). El Cercle d’Economia a la seva torre d’ivori, la Cambra tan gran com públicament irrellevant, el Foment deu fer bé la defensa de determinats interessos però no gran cosa més... Les grans institucions culturals (TNC, Auditori, Liceu, Palau, MNAC, MACBA...) estan rutinitzades i les restriccions pressupostàries les acaben de paralitzar (es fa el de sempre, però una mica menys en quantitat i qualitat). Segur que cap d’aquestes institucions no ho experimenta així des de dins, com tampoc no ho viuen així els partits o els grups religiosos: tots s’esforcen per millorar, per estar al dia, per créixer. Però aquí no parlem només d’esforços, sinó d’incidència en la ciutadania, de repercussió en l’entorn, de generació de dinàmiques realment renovadores.

Faran falta, doncs, noves iniciatives capaces de conjuminar el servei al país i la innovació. Capaces d’imaginar nous camins i de mobilitzar gent per tirar-los endavant. En aquest context, la crisi (econòmica, política i de valors, com diu el periodista Rafael Nadal) juga un paper contradictori. D’una banda, fa més urgent la necessitat de trobar noves perspectives. De l’altra, paralitza, genera una desorientació – i de vegades un terror – que immobilitza, que deixa clavat a la cadira –o davant la pantalla- esperant a veure què passarà, quan i com petarà tot plegat. A la gran crisi dels anys 1930s, equivocadament o no, era present en molta gent un model social alternatiu a la dinàmica del capitalisme: el socialisme. La seva existència, fos com a hipòtesi o com a alternativa real, va portar com a resultant a avançar per un camí prou innovador i positiu, el de l’estat del benestar (que, com diu el professor Anton Costas, va viure el seu moment àlgid en el període 1950-1975). El socialisme, però, en part degut a la fracassada i terrible experiència soviètica i en part a la seva incapacitat de generar cap altra experiència real operativa i més acceptable, a banda de les seves febleses com a construcció teòrica, ha anat desapareixent del panorama ideològic i ara vivim una altra gran crisi sense cap proposta alternativa, ni que només sigui a nivell ideològic. Ningú imagina un altre model social que no sigui el capitalisme. Ni tan sols hi ha propostes esbojarrades, siguin fruit de la utopia o de la desesperació (com va passar a la primera meitat del segle XVI, per exemple).

Això afavoreix que visquem la crisi des de la impotència, des del fatalisme, esperant que sigui cert que la dinàmica capitalista s’acabi recuperant per ella mateixa sense haver hagut d’arribar a cap gran catàstrofe, sigui una guerra o un període de caos i d’empobriment a gran escala. La impressió és que s'ha perdut el control de la plataforma de comandament –la impotència de la instància política i la desorientació de la instància acadèmica a l’hora de conduir la dinàmica social semblen ser-ne testimonis- i fa l’efecte que no podem fer altra cosa que tapar-nos les orelles amb els braços, aclucar els ulls i esperar que la patacada no sigui tan forta com es diu que pot ser.

No s’apunten nous camins, ni al món ni a casa nostra (on a més vivim aquesta situació enmig d’una creixent incomoditat d’articulació dins de l’Estat espanyol i amb un sector públic català en grans dificultats pressupostàries). No es constaten perspectives engrescadores que puguin incidir en el conjunt de la societat, i anem practicant el “qui dia passa, any empeny” (amb un cert rerefons de “Déu ens agafi confessats”). Procurem anar fent el de sempre, com si res passés, dissimulant, amb la petita esperança que no acabi passant res massa greu, que anant fent com si res potser ens en acabarem sortint. No ens mobilitzem socialment de manera innovadora. Preferim l’aixopluc al camp obert. Ens refugiem cadascú a casa seva, que ves a saber si no és el millor –o l’única cosa- que podem fer. Aplegar-nos és molt cansat i complicat, i encara podríem prendre mal.

Llàstima. Posats a no sortir-se’n, seria més bonic fer-ho des de l’esforç d’intentar-ho que des de la paràlisi de la por, la inseguretat i la manca d’horitzons. Seria més bonic que, sigui quin sigui el resultat, si més no poguéssim gaudir del goig de mirar de fer alguna cosa nova plegats, encara que sigui insuficient per alterar el curs de les coses. No des de la indignació o la queixa, sinó des de la imaginació i la proposta positiva. Si més no hauríem gaudit d’una vivència de vibració col·lectiva, d’un “estat naixent” (Alberoni), que és una de les coses que donen sentit a l’existència. N’hi ha d’altres de coses amb capacitat de donar sentit, sobretot en l’àmbit personal, però aquesta reflexió fa referència a l’àmbit col·lectiu, a allò que només podem fer si és fruit de l’empenta de força gent organitzada i té incidència a nivell social. El repte és moure’ns plegats en una determinada direcció, tot assaborint i celebrant aquest moviment.

 

dimecres, 5 d’octubre de 2011

El sentit del cosmos







Amb l'Albert Cot estem tenint un diàleg sobre Richard Tarnas. Em permeto incorporar aquí algunes reflexions fetes en aquest context.

Diu Tarnas que els grans copernicans "estaven convençuts que l'ordre còsmic havia estat expressament creat per tal que la intel·ligència humana el conegués i l'admirés". Una posició bonica i temptadora, però que em sembla una lectura a posteriori. Si la qualifiquéssim dient "és com si (o "sembla com si") el cosmos hagués estat creat per a ser conegut i admirat pels humans", ho podria subscriure; la nostra vivència ens porta a tenir aquesta impressió, però això no té perquè portar-nos a no mantenir clara consciència de l'estatut subjectiu d'aquesta apreciació, del seu caràcter més sentimental i poètic que no pas analític. Jo no puc afirmar que el món va ser creat per a permetre l'aparició dels humans. Som massa fugissers, som un breu i estrany subproducte (de vegades un dany col·lateral) d'una dinàmica còsmica que va fent, va generant complexitats evanescents. La nostra gran característica, la consciència, és probablement un derivat no buscat d'un procés de creixement del cervell que responia a altres necessitats. I ara ens trobem amb aquesta meravellosa joguina, la consciència, i en fruïm, i la celebrem. Ara, tant com per arribar a dir que el cosmos existeix per fer-la possible... És lícit que utilitzem aquesta imatge com a metàfora poètica, com a celebració hímnica de la nostra realitat, però no fins a donar-li estatut de veritat incontrovertible.

Tarnas parla de dos models d'interpretació de la realitat o mites (el Progrés i la Caiguda) i l'aparició d'un tercer model postmodern que vindria a dir que "en realitat no hi ha model coherent en la història o l'evolució humana, si més no cap que sigui independent de la interpretació humana. (...) No hi ha en història cap model o sentit que no sigui una construcció conceptual que la ment humana projecta sobre la història." Tarnas diu no compartir tampoc aquest tercer model, que considera subjectiu i parcial (com els dos precedents). Potser sí. Però jo, que no em considero gens postmodern, m'hi apunto (cal reconèixer que el mateix Tarnas diu que potser aquest tercer model més que postmodern és "expressió directa, i possiblement inevitable, de la moderna mentalitat progressista en la seva reflexió crítica cada cop més profunda").

Diu Tarnas en un fragment potent, magnífic, tot i que no el comparteixo:

"Llevemos, pues, nuestra estrategia de reflexión crítica sobre nosotros mismos un paso más adelante, decisivo y tal vez inevitable. Apliquémosla al supuesto fundamental y punto de partida de la visión moderna del mundo -un supuesto muy arraigado que sigue influyendo sutilmente sobre el giro posmoderno-, según el cual ningún significado ni finalidad que la mente humana perciba en el universo existe en éste de manera intrínseca, sino que es construido y proyectado en él por la mente humana. ¿No podría ser éste el engaño final, el más globalmente antropocéntrico de todos? Pues el hecho de suponer que, en última instancia, la fuente exclusiva de todo sentido y finalidad en el universo se centra en la mente humana, que es por tanto absolutamente única y especial y, en este sentido, superior al cosmos entero, ¿no es acaso un acto extraordinario de hybris humana, literalmente, una hybris de dimensiones cósmicas? ¿No lo es suponer que el universo carece por completo de lo que nosotros, los seres humanos, descendientes y expresión de ese universo, poseemos de modo tan preeminente? ¿No lo es suponer que, de alguna manera, la parte difiere radicalmente del todo y lo trasciende? ¿No lo es fundar toda nuestra visión del mundo en el principio de que toda vez que los seres humanos perciben una organización cualquiera de significado psicológico o espiritual en el mundo no humano, un signo cualquiera de interioridad y mente, una sugerencia cualquiera de orden coherente con finalidad y de sentido inteligible, éstos deben entenderse únicamente como construcciones y proyecciones humanas, arraigados en última instancia en la mente humana y nunca en el mundo?"

Crec que aquí Tarnas s'excedeix. Aquesta visió no té perquè ser un engany. És antropocèntrica? Sí, és clar, però quina de les nostres reflexions no ho és? Ser antropocèntric no és cap mal mentre mantinguis la consciencia d'antropocentricitat. No crec que sigui un cas de supèrbia humana enfollida, ans al contrari: em sembla un cas de modèstia, de reconeixement de les pròpies limitacions. Que trobem sentit com a construcció de la nostra ment? Certament. Que aquesta és la nostra font exclusiva de sentit? Per mi, si. No tinc cap indici de sentit que no passi per la nostra ment. No veig indicis de ment fora de l'àmbit humà (ja ens agradaria, és clar, però un desig no pot ser confós amb una percepció). Que la ment humana sigui única i especial pel que veiem del cosmos (o potser no, ves a saber: n'hi pot haver d'equivalents o superiors en altres galàxies, tot i que aquesta és una consideració irrellevant) no permet dir que es consideri superior al cosmos sencer: aquí en Tarnas fa trampa, o si es vol demagògia, per portar l'aigua al seu molí. Dir que no pot ser que el cosmos no tingui una cosa que nosaltres tenim és un altre raonament poc sòlid (de fet, nosaltres som part del cosmos, i per tant el cosmos té ment, consciència; però això és una cosa, i una altra és constatar ment, consciència en un cosmos no humà. Hi havia ment al cosmos fa 100 milions d'anys? Jo considero que no (deixem de banda el tema de les altres galàxies). Hi havia un potencial de que n'hi hagués? Sí, però tampoc no estava garantida la seva aparició, com si aquesta hagués estat fruit d'un procés inevitable. Dir que limitar la ment al fenomen humà és fer que la part difereixi del tot i el transcendeixi és també un raonament abusiu. Insisteixo: jo no veig cap organització de significat psicològic o espiritual en el món no humà. No veig en aquest món no humà cap signe d'interioritat i ment, d'ordre coherent amb finalitat i sentit intel·ligible.

Torno a dir que continuo veient el cosmos sense propòsit predeterminat, com un procés de desplegament imprevisible, atzarós -no passa res- tot i que alhora molt coherent i capaç de gestar coses fantàstiques. I que veig el que en diem "propòsit" o "sentit" com a meravellosa creació humana però que ha de renunciar a les pretensions d'"externalitat". No el "descobrim" sinó que el "construïm". És cert que de vegades ens és necessària la imatge de que el descobrim, per mirar d'expressar la seva naturalesa difícilment acotable; és una imatge que ens ajuda a precisar, però això no vol dir que es pugui "objectivar", traslladar en materialitat constatable empíricament (ni tan sols emocionalment). Quan es fa aquest pas, s'obre la porta a camins tan diferents com poden ser el fonamentalisme o l'esoterisme. Aquest darrer pot tenir interès pel que té d'estímul interpretatiu, de capacitat de fer aflorar l'inconscient, de suggeridor d'imatges poètiques, però tot i això no puc compartir el pas que em sembla que fa Tarnas, de considerar "objectiva" una visió del cosmos en termes de ment. La ment és nostra, i la podem projectar en el cosmos i obtenir amb això suggerents formulacions; però res em porta a pensar que el cosmos respongui a la configuració d'una ment externa a nosaltres, o com diu Tarnas que la ment sigui intrínseca al cosmos més enllà del fenomen humà.

Evidentment molta teologia s'ha construït sobre aquesta base, sobre aquesta "intrinsicitat", però no em sembla una opció fonamentada (i tot i això em considero creient, algú a qui la noció o imatge o símbol "Déu" li ressona a les entranyes...).