dimarts, 31 de gener de 2012

Més humà





"L'única manera de mirar la vida com Jesús la mirava, l'única forma de sentir les coses com ell les sentia, l'única modalitat d'actuació com ell la practicava consisteixen a orientar la vida a construir un món més humà."

"El verb grec que és traduït per "convertir-se" significa en realitat "posar-se a pensar", "revisar l'enfocament de la nostra vida", "reajustar-ne la perspectiva". Les paraules de Jesús ("Convertiu-vos, perquè el Regne de Déu és a prop") es podrien sentir així: "Mireu si no teniu res a revisar i reajustar en la vostra manera de pensar i d'actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d'una vida més humana."


José Antonio Pagola, a "El camí obert per Jesús. Marc", Claret Editorial




dissabte, 28 de gener de 2012

Dèficit moral



Francesca Llopis

"A Catalunya dir la veritat, defensar la justícia i ser íntegre és secundari. La prioritat és sobreviure, encara que sigui indignament, i arrambar les engrunes. Aquest dèficit moral no només apareix quan el conseller de torn negocia amb el ministre de torn. Aquest dèficit moral penetra totes les capes de la societat catalana fins a amarar el caràcter. Quan un investigador no contradiu el seu cap per no perdre la feina encara que sàpiga que està equivocat. Quan un subordinat fa els ulls grossos davant la corrupció o el despotisme, quan un articulista rebaixa un adjectiu, quan un mosso parla només en castellà per pressionar, quan un secretari fa de negre, quan un ideòleg usa eufemismes, quan una caixera es deixa tocar el cul. Quan un nen aprèn que rere tots els llibres de text l'única veritat és la submissió. És el dèficit moral, i no és amb Madrid. És amb nosaltres mateixos."

Jordi Graupera, a La Vanguardia del 28 de gener de 2012



divendres, 27 de gener de 2012

Spanair




Ja sabem que la realitat és molt complexa i no es deixa encasellar en els inevitablement simplificadors esquemes teòrics. Però aquests esquemes són útils a l'hora de mirar d'entendre millor com funcionen les coses i com podem actuar.

Un esquema teòric elemental ens diu que hi ha un conjunt de directius capaços de fer productiva una inversió i un conjunt de directius amb qualitat humana. I la major part dels inversors consideren que aquests dos conjunts no se superposen, o bé que la zona de superposició és tan petita  que és irrellevant com a criteri de sel·lecció (el directiu que forma part d'ambdós conjunts seria una rara avis gairebé introbable).

Altres persones considerem que aquesta zona de superposició (diguem-ne Z3) existeix (i que, per exemple, una de les tasques de les bones escoles de negocis és engrandir-la, potenciar directius que en formin part). I considerem que triar els directius només en la zona en què el primer conjunt no se superposa amb el segon (diguem-ne Z1) és un mal assumpte, perquè si la inversió no va bé el desastre és total (ni beneficis econòmics, ni beneficis socials, ni beneficis en humanització). I si va bé, podem dubtar de la idoneïtat dels criteris i mètodes emprats per a que vagi bé (corrupció, explotació, manipulació, xantatge...); no oblidem que un dels trets considerats característics de Z1 és l'"instint assassí", la sang freda que et permet fer qualsevol cosa, i que es considera que sense aquest instint no hi pot haver inversions productives (com tampoc no hi pot haver lideratge: és creu que no és possible ser un "bon líder bo").

Certament, la Z2 (la zona dels que tenen qualitat humana però no capacitació professional per generar uns beneficis) tampoc no és adient per a fer inversions. Amb bona voluntat i criteris humanistes de comportament no n'hi ha prou com per ser un bon directiu. D'aquí la preocupació per l'existència i ampliació de la Z3, la zona de superposició dels nostres dos conjunts de directius. D'aquí l'esforç per potenciar-la, per formar directius que hi pertanyin.

Perquè si hem agafat un directiu Z3 i la inversió va malament, ens queda la bona consciència d'haver fet el que havíem de fer, d'haver aplicat criteris honorables, i això és important; hem perdut els diners, però no la integritat ni la capacitat de discerniment. Però si hem agafat un directiu Z1 i la inversió va malament, ni tenim els diners ni cap compensació o justificació de consciència.

Hi ha directius Z3? N'hi ha, però costa més trobar-los, perquè n'hi ha menys que de Z1 (ens hauriem de preguntar perquè, i quina part de responsabilitat té en això l'estructura de valors de la nostra societat i quina part hi té l'enfocament formatiu de les escoles de negocis i altres centres de formació). I costa més trobar-los perquè detectar-los és més difícil, demana determinades sensibilitats i criteris ja en el mateix inversor. Un inversor exclusivament preocupat per la rendibilitat de la inversió (excloent qualsevol criteri social o humanista) difícilment serà capaç de detectar els directius Z3. Caldrà treballar, doncs, no només les capacitats dels directius sinó també les dels mateixos inversors.

Quan una inversió amb criteris de productivitat incorpora també criteris de caire socio-polític (de construcció de país, per exemple) el tema es fa encara més delicat. Perquè si s'han aplicat aquests dos criteris però s'ha optat per directius Z1, quan les coses no van bé no només estem perdent diners sinó que estem afectant negativament l'objectiu polític desitjat (estem desfent país, en aquest cas). I això incrementa la responsabilitat. I fa més tràgica la manca d'element compensador que aportava haver optat per Z3. A banda de que sempre queda un cert dubte de si fer l'opció per un directiu Z1 en lloc d'un directiu Z3 no ha estat part de les causes de la fallida de la inversió (fet que accentua la dimensió tràgica de la qüestió).

Certament, és difícil qualificar a un directiu com a Z1 o Z3. Tot directiu és humà, i incorpora dimensions personals entranyables. Però les decisions es fan sempre sobre simplificacions, i hem de tenir la capacitat de discernir si algú és més aviat Z1, Z2 o Z3. Encara que sigui difícil i que ens puguem equivocar. El que passa, tornant al principi, és que massa sovint l'inversor considera que només els Z1 són adients per a generar beneficis, o que els Z3 són un ideal inexistent, cosa que facilita l'opció pels directius Z1. I llavors, quan les coses val maldades, van totalment maldades, i costa més de digerir les pèrdues.



dilluns, 23 de gener de 2012

Valors a Catalunya







Quins perills principals experimenten els valors actualment a Catalunya?

Crec que són tres:

1) el de la seva manipulació per part de sectors que els volen posar al servei dels seus interessos

2) el de la seva ignorància, deixant-los de banda, oblidant-los

3) el de la seva banalització, tractant-los des d'un entorn de superficialitat, de manca de rigor que comporta el seu desprestigi


Un altre problema és el de les conseqüències de la manera diferent d'abordar els valors per part de:

- la sociologia (què valoren els catalans, a què dónen de fet valor en els seus comportaments i en les seves formulacions?)

-  la filosofia (què són els valors, quina funció tenen en la vida humana, quins són els principals, com es jerarquitzen?)

- la política, si més no una visió il·lustrada de la política que posa l'accent en la transformació de la realitat, inclosa la mentalitat col·lectiva (com establir el que els catalans haurien de valorar? com aconseguir que els catalans passin de valorar el que valoren a valorar el que seria millor que valoressin?).





dijous, 19 de gener de 2012

La presidència



Tot i que potser encara és massa d’hora per poder dir-ho amb prou fonament, sembla que, de moment, el President Mas governa, però no lidera (o, si ho voleu més matisat, governa més que no pas lidera).

Això no és una crítica, és una constatació. Ningú pot ser criticat per no ser líder, ja que és una cosa que no només depèn d’una decisió personal, de la pròpia voluntat. Liderar en sentit estricte no és ocupar una determinada posició o càrrec, sinó generar una dinàmica entre la persona del líder, el projecte que proposa i els seguidors que lliurement se senten mobilitzats pel projecte proposat pel líder. Estic interessat a constatar si dinàmiques com aquesta apareixen en el nostre panorama polític actual i de moment no en sé veure.

Pel que fa al govern, Artur Mas va fer un equip prou digne, tot i alguns casos desconcertants, però a partir de cert nivell sembla haver predominat la lògica dels aparells, mancant imaginació o preparació prèvia i predominant un cert amateurisme i el retorn de favors i dedicacions. Això pot funcionar en temps normals; no està tan clar que ho pugui fer en situacions excepcionals (amb el risc de caure en buits de poder, en desorientacions o en desmotivacions col·lectives).

Insisteixo: ningú està obligat a ser líder. Ningú ho pot ser per una simple decisió personal, per un mer esforç de voluntat. Es pot governar, i bé, sense ser líder. Però si es considera necessària una dinàmica de lideratge com l’esmentada (i crec que actualment Catalunya la necessita, a molts nivells però també al màxim nivell polític), generar-la requereix disposar de determinades condicions i saber-les encaixar en una situació concreta. Requereix capacitat de projecció capil·lar en el conjunt de la societat. Requereix una gran autenticitat, que certament inclou la maduració personal però també qualitats arrelades a la fondària d’un mateix. Només des d’aquí es poden generar dinàmiques capaces de transformar la realitat, en aquest cas de transformar Catalunya en una societat més vibrant i il·lusionada del que és actualment.


dimecres, 11 de gener de 2012

Realitat i observació







Diu en Jordi Pigem a la pàgina 3 del suplement "Cultura/s" de La Vanguardia del 04.01.2012: "Tot això ens duu més enllà del realisme clàssic, cap a una realitat postmaterialista i cap a un univers participatiu, en el qual no estem separats del món i en el que les decisions i expectatives de l'observador condicionen decisivament allò que observem."

Perdoneu la meva rotunditat, però aquesta frase em sembla tramposa. La segona part pot ser correcta, no hi tinc cap problema, però els conceptes de "realitat postmaterialista" i d'"univers participatiu" em semblen especulatius i mancats de fonament i utilitat, i els considero misleading, creadors de confusió i que no porten a cap pensament fructífer.

No podem treballar sobre la confusió. Que l'observador pugui influir sobre el que és observat no implica que no existeixi una realitat independent de l'observador.

Jo dec estar situat en la realitat materialista i en l'univers no participatiu, però crec que aquí hi ha una inferència no rigorosa, no fonamentada. Pot ser molt bé que aquesta manera de veure les coses encaixi amb els desigs filosòfico-teològico-esotèrics d'alguns (que reivindiquen la física quàntica com a suport de les seves posicions, en un gest que tampoc em sembla prou fonamentat), però no crec que els justifiqui a l'hora de fer inferències improcedents.

Certament la nostra percepció del món depèn de nosaltres mateixos. I deu ser cert que el que nosaltres observem queda influït per la nostra observació. Però crec que la realitat còsmica a la que pertanyem i de la que som fruit és la mateixa que era fa 65 milions d'anys, i funcionava igual que ara (món quàntic inclòs). Em sembla que aquestes tres afirmacions són compatibles. Que haguem canviat la nostra manera de veure el món no vol dir que el món hagi canviat. Em temo que el món és com és independentment de la consciència humana del mateix, la qual té el seu paper, però no té el poder de configurar la realitat (si que té el poder de marcar la nostra comprensió de la realitat, però això ja és una altra cosa).

Afegeixo algunes impressions (prematures) sobre el tema de la consciència (tema en el que la neurociència deurà tenir un paper rellevant). Raó/intel·ligència i consciència, van lligats? Els avenços de la intel·ligència influeixen en la consciència? La consciència, és gradual, va creixent? És diferent en diferents individus? El desenvolupament cultural de la humanitat comporta un desenvolupament de la consciència? Cada persona, pot incrementar el seu nivell d'autoconsciència, pot fer créixer la seva "self-awareness"? La consciència actual dels humans, és la mateixa que fa 5.000 anys?

Certament, la consciència és un salt qualitatiu que obre les portes a un allunyament d'un mateix que permet veure'ns des d'una distància i així conèixer-nos millor. També deu permetre conèixer millor el món que ens envolta, pensar millor. Però tot i ser en un cert moment un salt qualitatiu, ella mateixa deu anar madurant, deu anar desenvolupant-se gradualment, deu anar desplegant-se (tot i que nosaltres la visquem com a estable i font de la nostra identitat personal). Potser podriem arribar a dir que a l'espècie humana la consciència li va anar venint de mica en mica; el problema és que els estadis intermedis entre l'animal i l'home es van extingir i no els podem observar, però no per això els hem d'ignorar. Potser s'haura de fer referència també al procés d'aparició de l'autoconsciència en cada individu i veure fins a quin punt és gradual o hi ha un punt en el temps amb un salt qualitatiu clar.

Probablement preferiríem que hi hagués una frontera nítida, un moment de "click" en que apareixés la consciència  ja totalment feta, tant a nivell d'evolució de la humanitat com a nivell personal de cada individu. I aquesta és la sensació subjectiva que tenim, que és quelcom que hi és o no hi és; que ja des del principi hagi estat una consciència tan madura com la nostra (cosa que ens facilitaria definir clarament el pas del regne animal a l'humà). Però aquesta comprensible preferència no ens pot portar a descartar el procés d'aparició gradual, a nivell col·lectiu i individual, que probablement és el real...

Així com la intel·ligència sembla anar correlacionada amb la dimensió del cervell, és possible que la consciència també, que no sigui un procés de "existeix/no existeix" (tot i que hi hagués un primer moment de lucidesa inicial) sinó un procés de creixement gradual paral·lel (tot i que no necessàriament mecànicament correlacionat) al de la intel·ligència. Si els humans tornessin a experimentar un procés evolutiu biològic que portés a cervells de 3.000 centímetres cúbics (cosa difícil d'imaginar), quina mena d'intel·ligència i de consciència tindríem?

Caldrà afinar en les definicions i interrelacions d'un paquet peculiar de nocions: intel·ligència, raó, consciència, ment, ànima, esperit...




dimecres, 4 de gener de 2012

Condició de misteri


Botticelli 1480


Si els altres no tinguessin accés als secrets del nostre cor, a saber què hi ha en cada gest d'autenticitat o d'autojustificació, però nosaltres sí que sabéssim amb precisió a què respon cada una de les nostres actituds i els nostres passos, podríem dir que som un secret.

Però sabem que no és així, i que ni nosaltres mateixos, ambivalents i complexos com som, podem saber què hi ha realment darrera de les nostres accions, fins a quin punt deriven de la nostra llibertat o estem condicionats a prendre un o altre camí, en quina mesura assumim la responsabilitat del nostre itinerari vital o ens abandonem a la facilitat, la comoditat, el plaer o fins i tot la por. Per això podem dir que els ésser humans no som un secret, sinó un misteri.

Un misteri insondable, ja que ni els altres ni nosaltres mateixos podem veure el fons del pou, podem saber a què respon realment el que fem. Aquesta "condició de misteri" no és un tret fàcil ni amable de la condició humana, però aquesta és la nostra naturalesa.



dilluns, 2 de gener de 2012

La dignitat de l'instant



Munch 1895


"D'això se'n diu esperança, i és un dolç obsequi. I, tot i això, té alguna cosa d'element prohibit perquè menysté la dignitat de l'instant sagrat i s'avança a les hores festives del cicle que encara no han arribat. Cada hora té el seu honor i no viu bé qui no sap desesperançar."


Thomas Mann, a Josep i els seus germans, vol. IV