dilluns, 30 d’abril de 2012

Misericòrdia amb roselles




Un camp de roselles al peu de l'ermita de la Misericòrdia de Queretes, comarca del Matarranya.


diumenge, 29 d’abril de 2012

Penya Galera




L'esplendor de la Penya Galera, al Port, terme de Beseit, comarca del Matarranya.


dijous, 26 d’abril de 2012

Vermeer còsmic




Corre per la xarxa aquesta imatge de Xavier Perarnau amb la noia de la llet de Vermeer (1600) generant una galàxia. És una imatge encantadora, poètica, imaginativa.

Al nostre inconscient, però hi ha una altra imatge que també seria bonic representar. En ella es combinarien la imatge que utilitzem actualment del Cosmos (sigui amb fons negre o blanc):





amb una d'aquestes dues imatges de Michelangelo a la Capella Sixtina:




El resultat seria tan encantador, poètic, imaginatiu i irreal com la primera imatge, però notarem més resistència a acceptar aquesta irrealitat. Com ens costa acceptar que la narració de la creació del món del llibre del Gènesi sigui una imatge simbòlica potent i no una descripció d'un procés real (encara que el redactor mirés d'incloure-hi els seus coneixements de cosmologia, que Déu n'hi do de l'encertats que eren...).



dimecres, 25 d’abril de 2012

L'espiritualitat segons Melloni



Giotto 1325
 
"L'espiritualitat és aquella dimensió que fa referència a allò més obert i intangible que ens constitueix com a éssers humans. (...) L'anem descobrint a mesura que madurem, perquè en els primers estadis estem més pendents de les conquestes o realitzacions del jo.

Les religions donen un codi tancat per a una realitat oberta. El que la gent cerca és aquesta obertura sense que s'absolutitzi el llenguatge que s'utilitza per a interpretar-la. Tota absolutització és una usurpació, un segrest.

Les generacions que ens precedeixen han viscut en profunditat la religió que professaven. Una imatge de la relació entre espiritualitat i religió és la que utilitzen els sufís: les religions són les copes, mentre que el vi és l'espiritualitat. L'experiència mística és l'embriaguesa del vi. Es pot prendre el vi sense copa? Quina és la copa més adient per a beure el vi? Cadascú ho ha de descobrir. Aquesta és la meravella i la dificultat del nostre temps.

L'espiritualitat es desenvolupa silenciant-se i aprenent a escoltar. L'esperit és intangible, i tanmateix, es palpa; és inaudible, i tanmateix se sent; és invisible, i tanmateix es veu; però amb uns altres ulls, unes altres orelles i un altre tacte, els que provenen del silenci i de la capacitat d'escoltar aquest silenci.

El silenci de la meditació és el que ens possibilita assimilar el que vivim per guanyar en lucidesa i respondre amb més fondària. El signe que trobem l'equilibri és que som més presents allà on hem de ser. Ens fa sentir disponibles, sense rebutjar el que es requereix de nosaltres. Presents, atents, oberts, diligents i, alhora, silenciats, pausats, serens.

La disposició a la interioritat depèn de dues coses: de sensibilitat i de maduresa. No es pot negar que hi ha qui hi té una disposició innata, però alhora, la interioritat és per a tothom, encara que no tots els moments o etapes de la vida són adequats. (...) No cal precipitar ni forçar el moment. El que sí cal és ensenyar la porta des de petits (...), però després cal deixar que cadascú faci el seu procés.

No hauriem de deixar passar ni un dia de la nostra vida sense que, en llevar-nos i en anar-nos-en a dormir, connectem amb el silenci. També podem descobrir molts altres moments de la jornada en els quals hi podem connectar. (...) Si cada cosa la fem amb consciència, esdevé una ocasió de connexió amb la font d'on brolla la vida i, per tant, de contemplació."


Xavier Melloni (d'una entrevista a la Revista RE feta per Assumpta Serna)


dimarts, 24 d’abril de 2012

Viure èticament



Tàpies 1987


"Lo que vaya a ser nuestra vida es, al menos en parte, resultado de lo que quiera cada cual."

"Estoy seguro de que nadie -nadie- cree de veras que no es libre."

"No le preguntes a nadie lo que debes hacer con tu vida: pregúntatelo a ti mismo."

"El hombre no nace ya hombre del todo ni nunca llega a serlo si los demás no le ayudan. ¿Por qué? Porque el hombre no es solamente una realidad biológica natural sino también una realidad cultural. No hay humanidad sin aprendizaje cultural y para empezar sin la base de toda cultura (y fundamento por tanto de nuestra humanidad): el lenguaje."

"La humanización (es decir, lo que nos convierte en humanos, en lo que queremos ser) es un proceso recíproco (como el propio lenguaje). Para que los demás puedan hacerme humano, tengo yo que hacerles humanos a ellos."

"Se puede ser humano-cosa o humano-humano, humano simplemente preocupado en ganarse las cosas de la vida -todas las cosas, cuanto más cosas mejor- y humano dedicado a disfrutar de la humanidad vivida entre personas."

"La primera e indispensable condición ética es la de estar decidido a no vivir de cualquier modo: estar convencido de que no todo da igual aunque antes o después vayamos a morirnos."

"Al actuar mal y darnos cuenta de ello, comprendemos que ya estamos siendo castigados, que nos hemos estropeado nosotros mismos -poco o mucho- voluntariamente."

"Lo serio de la libertad es que cada acto libre que hago limita mis posibilidades al elegir y realizar una de ellas."

"Lo que llamamos "remordimiento" no es más que el descontento que sentimos con nosotros mismos cuando hemos empleado mal la libertad, es decir, cuando la hemos utilizado en contradicción con lo que de veras queremos como seres humanos."

"A nadie se le regala la buena vida humana ni nadie consigue lo conveniente para él sin coraje y sin esfuerzo."

"Cada uno de mis actos me va construyendo, me va definiendo, me va inventando. Al elegir lo que quiero hacer voy transformándome poco a poco. Todas mis decisiones dejan huella en mi mismo antes de dejarla en el mundo que me rodea."

"Lo que hace "humana" la vida es el transcurrir en compañía de humanos."

"Lo que a la ética le interesa. lo que constituye su especialidad, es cómo vivir bien la vida humana, la vida que transcurre entre humanos. (...) Si uno no tiene ni idea de ética, lo que pierde o malgasta es lo humano de su vida."


Fernando Savater (a Ética para Amador, 1991)




dilluns, 23 d’abril de 2012

Motivacions


Baldung Grien 1544


Hi ha dos models elementals pel que fa a les motivacions dels humans. El primer les redueix a dos: la por i l'interès (la famosa imatge del pal i la pastanaga). El segon hi afegeix una tercera motivació: les conviccions.

La por es treballa a través de la presó, les multes, l'acomiadament, la degradació i altres menes de càstigs. L'interès es treballa a través dels sous, les promocions i altres menes de premis. Les conviccions (o valors, o principis, o ideals, digueu-li com vulgueu) es treballen a través de canals com ara el coneixement d'un mateix, la cultura humanística, el desenvolupament de la sensibilitat, la maduració personal (creixement en qualitat humana) i l'espiritualitat (que situa el centre de gravetat en quelcom extern a nosaltres que no podem abastar ni percebre clarament però que ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos, per dir-ho des d'una de les diverses maneres d'abordar-ho).

Si estem convençuts del primer model (i per tant considerem que les conviccions són faramalla irrellevant amb una funció tranquil·litzadora o merament decorativa), orientarem en un determinat sentit tant el nostre model educatiu com els nostres tractes professionals i les nostres relacions personals. Si, en canvi, incorporem les conviccions (perquè considerem que això es correspon millor amb la realitat, perquè considerem que hi són i són rellevants, no perquè creiem simplement que hi haurien de ser), la nostra acció formativa, professional i relacional serà una altra. És important, doncs, que tinguem clar quin és el nostre model bàsic a nivell de les grans motivacions humanes.




divendres, 20 d’abril de 2012

Sonet anònim


Zurbarán 1637


"No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.


Tu me mueves, Señor; muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido;
muéveme ver tu cuerpo tan herido;
muévenme tus afrentas y tu muerte.


Muéveme, al fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.


No me tienes que dar porque te quiera;
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera."


Sonet anònim publicat a Madrid el 1628

En Josep Maria Terricabras indica que aquest popular sonet sobre l'amor desinteressat a Déu fou vist amb recel per l'ortodòxia, i afegeix que el que diu és encara moderat en relació al que diu la primera epístola de Joan, 4, 18, que no accepta el sentiment de temor: "Perquè el temor suposa un càstig, i aquell qui tem no és perfecte en l'amor."


dimecres, 18 d’abril de 2012

Cultura en perill


Bronzino 1530

D'unes declaracions del Premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa al Magazine de La Vanguardia del 15.04.2012:

"Jo crec que la cultura ha de ser entretinguda, i que és una forma superior d'entreteniment i diversió, però fins fa poc no s'acontentava amb ser només això, mentre que avui sembla ser que sí. (...) La cultura, en el sentit que tradicionalment s'ha donat a aquest terme, està a punt de desaparèixer.  (...) La diferència principal entre aquella cultura i aquest entreteniment és que els productes d'aquella pretenien transcendir el present. (...) El discurs, parlat o escrit, ha estat sempre la columna vertebral de la consciència. Però les noves generacions creixen en un món on la paraula està subordinada a la imatge. Un món on el viure és substituit pel representar i això comporta un empobriment del que és humà. (...) La cultura no és una superestructura, com defensa el marxisme. Té una importància molt més decisiva sobre la resta dels elements de la societat que a la inversa, una cultura fa que una economia de mercat funcioni o no funcioni, perquè ha de funcionar d'acord amb certs principis i valors. Sense una cultura fora, la corrupció ho va penetrant tot, i la democràcia i el lliure mercat es converteixen en un pretext per al privilegi. (...) Corruptes n'hi ha hagut sempre. El cinisme és el que acaba amb la democràcia, aquesta actitud que consisteix a acceptar que la corrupció és connatural al sistema."

A La Vanguardia del 18.04.2012, Vargas Llosa afegia:

"Soc molt millor del que seria sense la cultura, m'ha enriquit la vida extraordinàriament, i la meva impressió és que si això desapareix o es banalitza i s'espatlla, si degenera, perdrem una font importantíssima d'enriquiment personal que redunda en un enriquiment social i col·lectiu."

En aquesta mateixa edició de La Vanguardia del 18.04.2012 s'hi afegien algunes aportacions d'altres pensadors que també val la pena recollir:

"A més de ser molt partidari de totes les manifestacions de la cultura popular, soc un ferm defensor del que s'ha anomenat alta cultura perquè estic convençut que una civilització s'estanca en matèria espiritual i en moltes altres dimensions si no coneix i és capaç d'assimilar els assoliments més elevats dels pobles i dels homes en un terreny més substanciós i permanent que l'esport, el xafardeig o els vaivens de l'economia i les finances." Jordi Llovet

"Hi ha hagut una destrucció sistemàtica  de totes les referències i del cànon. Al final, cap text antic no té valor, només importa l'actualitat, la frivolitat, la moda, els espectacles, la pornografia. Aquesta situació ens pot fer anar cap a una degradació culturtal i el que més m'inquieta és que crearem una cultura tan dèbil que no deixarà cap empremta. Fins i tot els materials semblen efímers. Es perd el paper a la literatura, el cel·luloide al cinema, la pedra a l'arquitectura, l'oli a la pintura. Tots els materials que pesen, que són difícils de treballar, es perden en benefici de materials més lleugers i peribles." Jaime Rosales

"En termes de producció de cultura, hi ha una cultura de creació i una cultura de consum. Hi ha una cultura que ens fa pensar i una altra d'encaminada a l'evasió. Hi ha una cultura crítica i una altra de convertida en un gènere que es regeix per les lleis del mercat i de la indústria de l'entreteniment. La cultura crítica no rep l'atenció dels reflectors ni transita per catifes vermelles, però és la que instaura maneres intel·ligents de ser al món." Joan Fontcuberta

"Cultura són aquelles eines que permeten a la persona dur a terme el seu potencial, reconèixer-se a si mateixa i exercir la sva llibertat en convivència feliç i fecunda amb els seus conciutadans.  Necessitem més Il·lustració!" "Relativisme dels valors, descrèdit i debilitament del pensament,  desprestigi de les Humanitats, sometent la capacitat inestimable d'interpel·lar la condició humana al peatge de l'utilitarisme més immediat, la pèrdua de prestigi social de l'esforç sostingut, de l'excel·lència, sovint invocada però poques vegades exigida,  i la demora en la necessitat urgent de regeneració de la vida pública, no sembla que ajudin gens a avançar en aquesta direcció. Possiblement sigui aquesta la crisi veritable, la més profunda i que més mal pot fer-nos, diluint tota esperança." Benet Casablancas




dimarts, 17 d’abril de 2012

Ficcions cinematogràfiques




El director Anthony Mann, la darrera obra del qual va ser La caiguda de l'imperi romà (1964),  tenia una vida familiar com cal, cosa que no vol dir que no sentís una admiració platònica per algunes actrius, com ara Patricia Neal, que a banda de la seva complicada relació amb Gary Cooper havia estat casada amb el gran tenista Fred Perry, com és ben sabut. Mann reconeixia obertament la seva admiració estètica per Michelle Pfeiffer (esplèndida a Els Fabulosos Baker Boys, 1989), però el vincle -platònic- més sòlid i estable que va tenir, tot i que no la va dirigir mai com a actriu, fou amb Leslie Caron, coneguda principalment per la seva interpretació de Gigi (1958), dirigida per Vincente Minnelli. Fou una llarga amistat, amb alguna ramificació complicada, ja que la Caron era també molt amiga del famós clan format per Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davies Jr. i Peter Lawford, aquest darrer casat amb una germana del President Kennedy. Fou un grup extraordinari d'actors-cantants que ens ha llegat pel·lícules encantadores i duets i trios musicals inoblidables, alguns vinculats a les festes de Nadal. El cas és que la Caron, que fou amant tant de Sinatra com de Lawford (per cert, seria interessant saber quina va ser la relació entre la Caron i Dean Martin: eren amics o més aviat no?),  aconseguia que en Sinatra i companyia produïssin algunes de les pel·lícules de Mann, i aquest els havia d'estar agraït. Però Sinatra i companyia eren homes del joc, controlaven Atlantic City i altres indrets similars (per cert, Atlantic City va ser immortalitzada en el seu temps de decadència per la pel·lícula del mateix nom de Louis Malle, 1980, i que va protagonitzar Burt Lancaster, en una de les seves millors interpretacions). Aquest vincle Mann-Caron-Sinatra i companyia era delicat i perillós per Mann, però alhora no hi podia renunciar ja que en treia finançament per a les seves pel·lícules. De vegades, el món del cinema és així de complicat...


diumenge, 15 d’abril de 2012

Valors i país





El magnífic article d'Àngel Castiñeira "Eurovegas i els valors", publicat al diari Ara el 15.04.2012:

"Som a la recta final de les negociacions que decidiran quina ciutat, si Madrid o Barcelona, aconseguirà el contracte supermilionari de construcció d’un complex de joc i lleure a l’Estat. A hores d’ara la major part d’informes legals, urbanístics, turístics, econòmics i financers ja han estat emesos per les institucions oportunes, i destaquen en cada cas les oportunitats i els riscos, els factors favorables o els efectes negatius que en derivarien. En el cas català, com es podia esperar, la societat civil també hi ha dit la seva a partir d’articles, declaracions, entrevistes i opinions en els diversos mitjans de comunicació. L’absència més notable, però, ha estat la de la veu dels valors.

No és que els valors parlin per ells mateixos, sinó que les institucions, entitats i en general els ciutadans sovint incorporen en els seus criterisd’elecció o preferència la qüestió dels valors. En el cas català, a més, fa poc menys d’un any que la Generalitat va crear el Pla Nacional de Valors, una iniciativa que aplega un conjunt de veus representatives del país que intenten consensuar alguns valors claus que orientin la major part d’actuacions dels catalans. El pla Eurovegas era i és, al meu parer, una oportunitat única per testar la validesa o no d’aquesta iniciativa del Govern i, per extensió, la de fer dels valors una eina útil –repeteixo: útil– i no purament retòrica de la manera de procedir en l’espai públic.

Però, abans de continuar, vull insistir en la primera qüestió que he plantejat al començament d’aquest article. Ens sembla normal emetre i consultar informes tècnics (econòmics, urbanístics, logístics, etc.) que serveixin de guia a la presa de decisions polítiques, però encara ens resulta estranya la presència d’informes valoratius sobre el model de vida pública o de comportament ciutadà que afavorirem amb les nostres decisions. No tan sols no ho trobem anòmal sinó que en cas que aquests informes existissin hi projectaríem una càrrega de sospita ideològica que no atribuïm als altres. Patim una mena de prevenció atàvica davant la qüestió dels valors (suposo que derivada de la por –històricament més que justificada– a lamanipulació, l’adoctrinament o la pura propaganda) que, en canvi, és absent davant els informes elaborats per enginyers, arquitectes, militars, sociòlegs o economistes, per posar alguns exemples. Com si aquests informes fossin absolutament imparcials, científics o objectius i no incorporessin criteris subjectius i preferències de tota mena.

La qüestió clau, però, no és aquesta, sinó, com deia, la vinculació o no de les grans qüestions i decisions de país amb la qüestió dels valors. Pot passar –i espero equivocar-me– que el Pla Nacional de Valors no digui ni piu sobre el projecte Eurovegas i que, en canvi, a continuació i com qui toca el flabiol faci després una ampul·losa i nebulosa declaració sobre els valors que els catalans hauríem de practicar. Aquesta esquizofrènia tan típica de països mediterranis –quan parlem del que fem no parlem de valors i quan parlem de valors i ens posem estupendos no parlem del que en realitat fem– afavoreix un model de vida personal i col·lectiva poc creïble, per dir-ho de manera suau. La discussió pública sobre el model de bona vida que volem compartir no ens ha de fer por. Tampoc les discrepàncies raonades i sotmeses a processos de deliberació ben organitzats. El fet d’assumir una decisió col·lectiva en públic i després escandalitzar-se en privat forma part d’aquest teatre de les vanitats que entre tots contribuïm a crear. Podem discutir i decidir plegats com volem interactuar amb el paisatge i el territori, com volem gestionar la diversitat cultural derivada de la nova immigració, quin paper volem donar a l’economia productiva o a l’economia especulativa, si volem apostar per la formació, la recerca i la innovació o bé per altres formes de creació de riquesa. Tot és possible i res està determinat. I tampoc res és bo o dolent en ell mateix sinó que en cada cas depèn de les opcions vitals, dels principis rectors i dels models d’actuació que triem o preferim i de l’avaluació de les conseqüències que se’n derivaran.

L’únic que ens podem demanar a nosaltres mateixos és una mica de confiança per discutir com a adults i, després, una mica de coherència per actuar d’acord amb les nostres decisions. Separar la reflexió dels valors de les grans qüestions de país és afavorir la cerimònia de la confusió i a la llarga promoure una mena de cinisme que alguns, vet-ho aquí, acabaran per relacionar amb el sistema de valors dels catalans. Impulsar a les organitzacions, les empreses, les ciutats i el país el debat sobre els valors que volem compartir i de quina manera després aquests valors articularan les nostres pràctiques és segurament la manera òptima de procedir en democràcies avançades. No n’hauríem de tenir por."




dissabte, 14 d’abril de 2012

Axiomes





De vegades es parla del ioga, del tai xi, de la meditació o de l'autoconeixement com a eines per incrementar el rendiment o per fer més suportable la tensió professional. Se'ls considera com a recursos per a millorar la rendibilitat, la generació de guanys. Aquesta posició denota que es considera com a axioma alfa el de "guanyar els màxims diners possibles".

En canvi, si l'axioma alfa és "desenvolupar una vida humanament digne" els recursos esmentats també són invocables, però des d'una perspectiva ben diferent. La justificació del seu ús passa a ser una altra. Són recursos al servei de la persona, no de la generació de guanys.

Quan es recomana a directius l'apropament a aquests recursos, és diferent fer-ho des del primer axioma o des del segon. Es pot considerar que els resultats són els mateixos, que les accions resultants són les mateixes, però això no és cert. Aquesta mena de recursos queden condicionats per la mena d'ús que s'en fa, per l'axioma des del qual se'ls fa servir. Utilitzar-los des del primer axioma és manipular-los i degradar-los; de fet, és inutilitzar-los, convertir-los en quelcom contradictori amb la seva pròpia naturalesa. No van ser pensats per a fer diners, i no se'ls pot fer servir per a fer diners si no és anant contra la seva mateixa essència, fent-los deixar de ser el que són. Si algú vol generar tècniques anti-stress fent servir alguns dels exercicis mecànics que s'utilitzen en aquestes disciplines, que ho faci, però que no invoqui el seu nom, que no digui que s'està fent ioga, tai xi, meditació o autoconeixenent. És important utilitzar bé el nom i la naturalesa de les coses.

Si s'utilitzen aquestes disciplines o altres de semblants en el marc de la funció directiva s'ha de fer des de la perspectiva de considerar que un directiu ha de ser abans que res un ésser humà de qualitat, amb tot el que això comporta, inclosa certament la "self-awareness", l'autoconsciència. En aquest cas no s'utilitzen aquestes disciplines per guanyar més diners, sinó per generar una major qualitat humana en els éssers humans implicats.

Cal subratllar que els directius no estan rebaixats de la condició humana, no tenen llicència per a ser "inhumans". Ser éssers humans com cal no és un recurs al servei de res (com ara guanyar els màxims diners possibles), sinó una condició prèvia i una convicció prèvia, aplicable a tots els éssers humans (inclosos directius, polítics i tots aquells que poden estar temptats de considerar-se més enllà del compromís d'humanitat).

Cal recordar que els directius "també són éssers humans", o "són primordialment éssers humans", amb les conseqüències que això comporta. Que per a ser coherents amb aquesta consideració sobre la seva "humanitat de base" i la seva maduració com a éssers humans facin servir els recursos esmentats al principi i similars, és correcte i convenient. Que ho facin per incrementar el seu rendiment, és manipulació desnaturalitzadora i indigne.

És això filar massa prim, ser massa purità, especular amb el matís? No. Les conseqüències de manipular i degradar coses venerables són nefastes. Si es volen utilitzar a partir del primer axioma, val més no fer-ho. Per respecte a aquestes coses venerables i per no enganyar als éssers humans implicats.



divendres, 13 d’abril de 2012

Juan Ramón Jiménez: Primavera





Abril, sin tu asistencia clara, fuera
invierno de caídos esplendores;
mas aunque abril no te abra a ti sus flores,
tú siempre exaltarás la primavera.
Eres la primavera verdadera;
rosa de los caminos interiores,
brisa de los secretos corredores,
lumbre de la recóndita ladera.
¡Qué paz, cuando en la tarde misteriosa,
abrazados los dos, sea tu risa
el surtidor de nuestra sola fuente!
Mi corazón recogerá tu rosa,
sobre mis ojos se echará tu brisa,
tu luz se dormirá sobre mi frente...


Juan Ramón Jiménez




dijous, 12 d’abril de 2012

Configurar el món





Quan actuem amb transparència, estem fent un món més transparent.

Quan actuem amb bondat, estem fent un món més bo.

Quan actuem amb llibertat, estem fent un món més lliure.

Quan actuem amb justícia, estem fent un món més just.

A les nostres mans està que el món sigui d'una manera o d'una altra.

Nosaltres encarnem, fem tangibles, donem realitat als valors i fem així un món més valuós.

Tot i la immensitat del cosmos, tot i la impermanència de tota realitat, nosaltres configurem el món.



dimecres, 11 d’abril de 2012

Espiritualitat, raó i mite



Jawlensky 1923


1) Perquè és tan complicat pensar actualment l'espiritualitat?

Perquè tradicionalment l'espiritualitat s'havia viscut i formulat en marcs mentals mítics (o sigui aquells on l'eix central no és el raonament deductiu, l'anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta. Per exemple, els mites de la creació del món, o els del naixement de Jesús als evangelis i a l'Alcorà). I en canvi la modernitat comporta l'hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent.


2) Què passa amb el mite en aquest nou marc mental?

Hi ha tres opcions:
1. Considerar que ja no li queda espai, que ha de desaparèixer.
2. Considerar que segueix amb la mateixa vigència que abans i que el mite pot continuar sent hegemònic i configurador bàsic dels esquemes mentals.
3. Considerar que la raó és hegemònica però que el mite pot continuar tenint un paper específic, no com a configurador del pensament però sí com a commocionador del cor i per tant com a condicionador del comportament.


3) És possible separar espiritualitat i mite?

Hi ha dues opcions extremes al respecte:

1. Sí, es poden separar, i això permet abandonar, ignorar el mite i preservar, mantenir l'espiritualitat. "Som espirituals però no som religiosos" és la formulació habitual del tema. Llavors l'espiritualitat passa a ser una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors. L'espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a l'art i de sensibilitat moral, compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. A aquestes no els hi fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. L'espiritualitat esdevé una dinàmica bonica i raonable.

2. No, no es poden separar, l'espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional, que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i de que és un fruit de la creativitat humana. No ens ve de fora, però tampoc no és el fruit d'una elaboració racional. És un tipus de narració commocionadora peculiar i insubstituïble. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (hem perdut la innocència mítica, la capacitat de crear mites), hem de recórrer als antics mites (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d'aquesta commoció.


4) Poden els mites continuar commocionant, tot i la consciència de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i del seu caràcter de creació humana?

1. Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si hom se'ls pren literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", no et pot impactar. El símbol no tindria capacitat d'impacte per ell mateix.

2. Hi ha qui creu que sí: igual que una pintura de fa 800 anys ens pot commoure, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter d'obra literària humana, de creació humana. Vivim els mites de manera semblant (to i que no idèntica) a com vivim les obres d'art: ens hi interessem i ens deixem impactar per ells.


5) És la reflexió sobre l'espiritualitat rellevant?

El que s'ha dit fins ara sembla confirmar que aquest és un tema complicat, sobre el que no és fàcil posicionar-se, i important, que mereix ser pensat i discutit; no és un tema menor.


6) De què depèn la commoció?

1. Del coneixement que tenim de l'element commocionador.

2. De la nostra estructura emocional i de la nostra conjuntura emocional, del moment emocional que estem vivint.

3. De la nostra educació, de com hem estat conformats de petits.

4. Del nostre interès, del nostre desig, de la nostra lliure voluntat, de la nostra decisió de conèixer quelcom.

Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha cap possibilitat de ser impactats pels mites. I de vegades deduïm d'aquesta ignorància la inoperància o no validesa dels mites.

7) Com es tradueix això actualment entre nosaltres?

1. Si no considerem possible treballar l'espiritualitat sense recurs al mite, tenim dues opcions:

- Situar-nos en una posició d'equidistància respecte a totes les tradicions mítiques i pouar de totes elles d'una manera semblant.

- Considerar que n'hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella. En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d'aquesta tradició.


8) Què vol dir apropar-nos a la tradició cristiana?

No vol dir considerar-la com la única tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és més propera i que volem conèixer més a fons. Vol dir ser conscients de l'indestriable paquet entre història i mite que configura el mateix nucli central del cristianisme. Vol dir assumir que no sabrem mai quina part hi ha en aquest nucli central de component històrica i quina part de component mítica, i assumir la possibilitat que el que tenim per component històrica poui en la trajectòria de diferents personatges, amb un de central o no, i assumir sense tensió la possibilitat que tot sigui construcció mítica. Vol dir, un cop assumit això, mirar de conèixer la vida de Jesús, l'impacte que va tenir, el seu missatge i les grans imatges mítiques que s'han anat construint al seu voltant (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, rams, santa cena, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció). Vol dir conèixer-les nosaltres i, si ens semblen prou rellevants, educar en elles als infants.




dilluns, 9 d’abril de 2012

La casa de pagès





És important el coneixement dels orígens del nostre món per entendre'l millor. Estar al corrent de la part bàsica del que sabem actualment de com es van originar el Cosmos, el Sistema Solar, la Terra, la Vida, l'Ésser Humà, el Llenguatge, la Cultura...

Sabem el pas decisiu que va suposar per a la humanitat el pas de viure de la cacera i la recol·lecció a viure de l'agricultura, i la importància que va tenir Mesopotàmia com a bressol avançat del cultiu de plantes, de la domesticació d'animals i de molts avenços tecnològics que després es van anar escampant pel món, en un procés civilitzatori extraordinari que va començar uns 10.000 anys abans de Crist.

A la "Contra" de la Vanguardia del 07.04.2012 l'arqueòleg anglès Andrew Renfrew explicava un aspecte rellevant de la gradual extensió de l'agricultura per Europa: el paper decisiu que hi va tenir la casa de pagès, el mas. A Mesopotàmia i Egipte el desenvolupament agrícola havia acabat anant a parar a l'agricultura de regadiu, aprofitant el Tigris i l'Èufrates i el Nil, grans rius creadors d'imperis i civilitzacions. Però a Europa sembla que el pas va ser de la cacera-recol·lecció a l'agricultura en petita escala desenvolupada al voltant de la casa de pagès, envoltada pels seus camps de cultiu, com encara podem veure avui a tants indrets de Catalunya, masos en alguns casos encara en actiu però en molts d'altres ja abandonats (és colpidor veure aquestes runes de masos envoltades pels seus camps mig esborrats, amb els seus grans marges i colonitzats pels pins entre els que encara podem trobar troncs ennegrits d'ametllers o d'oliveres que testimonien aquest passat productiu prou recent. Alguns d'ells es troben perduts en llocs inversemblants, lluny de tot: només que hi hagués alguna doll d'aigua no massa lluny i una mica de terra al voltant, ni que fos esgarrapada a la muntanya amb els esmentats marges, ja n'hi havia prou per donar vida a una família...).

Renfrew diu que a l'Anatòlia els europeus primitius van trobar certes llavors salvatges que van emmagatzemar i anar convertint en cultius. Un procés semblant ja havia tingut lloc uns quants mil·lennis abans a Mesopotàmia. En aquesta entrevista, Renfrew no deixa clar si la gènesi agrícola anatòlica va ser independent o va rebre d'alguna manera la influència mesopotàmica.

Renfrew considera que aquesta difusió de la nova tecnologia agrícola, l'agricultura de casa de pagès, que va partir de l'Anatòlia cap al 4.000 abans de Crist, va anar acompanyada per la difusió d'una mateixa llengua, el que anomenem indoeuropeu, que així es va escampar per tot el territori europeu acompanyant la nova manera de subsistir. De l'indoeuropeu en van derivar l'hittita anatòlic (la llengua indoeuropea més antiga), el sànscrit i les llengües europees actuals (excepte el basc, l'hongarès i el finès). En el nostre cas, el pas seria de l'indoeuropeu a l'etrusc, d'aquest al llatí i del llatí al català.

Renfrew afirma també que aquest tipus d'agricultura va comportar l'aparició de la propietat privada i de l'acumulació de riquesa per part dels pagesos. Es deixava així enrere la lògica comunitarista de les bandes de caçadors-recol·lectors, la supervivència dels quals depenia de l'esperit cooperatiu i en les que, per tant, s'anava en contra de l'esperit possessiu.

De passada, Renfrew recorda també que, físicament, som exactament iguals que els humans de fa 50.000 anys.






diumenge, 8 d’abril de 2012

Oblidar





"Fondre's en el paisatge.

Fer el que s'ha de fer.

Oblidar."


Li Migara



dissabte, 7 d’abril de 2012

El camí del símbol




¿Hi ha algun camí del mig entre la freda racionalitat analítica que veu que res té sentit ni fonament, que les coses són com són sense que cap propòsit les orienti, que ni personalment ni col·lectivament anem creixent en res ni madurant cap a enlloc, que no hi ha experiències valuoses per elles mateixes més enllà de la satisfacció dels meus interessos ni formulacions de sentit que no siguin fantasioses divagacions fetes a mida per entretenir-nos i consolar-nos, i la convicció cega que afirma sense admetre discussió, que viu determinades formulacions com a evidents per elles mateixes, que pren determinades vivències com a inqüestionablement valuoses, que s'instal·la en la fermesa i la rotunditat com a camí de sentit i seguretat (de salvació), que adopta uns codis com a absoluts, com a inqüestionables i com a mereixedors de ser imposats, al servei dels quals es poden arribar a portar a terme coses terribles? Un camí del mig entre l'absència de veritat i la veritat absoluta? Entre la desencantada lucidesa racional i la vivència d'una convicció inqüestionable?

Aquest és el gran desafiament de la visió simbòlica, la que troba camí vital en els símbols, aquestes eines estranyes que apunten més enllà de la realitat accessible per l'anàlisi racional sense materialitzar-se en un àmbit alternatiu amb el mateix grau, nivell o tipus de realitat. Símbols que obren perspectives sense delimitar territoris, que parlen d'altres àmbits sense esgotar-los, que van més enllà de la realitat sense afirmar una altra realitat, que no són només maneres de dir les coses, boniques formulacions abstractes per recollir i resumir experiències vitals, però no són tampoc descripcions de cap altre món diferent i alternatiu al nostre que se situaria més enllà de l'espai i el temps, preexistent al cosmos, supervivent al cosmos i al qual alguna cosa nostra -la nostra identitat i la nostra dimensió espiritual- "salta" físicament quan morim perquè d'ella varem "saltar cap aquí" quan ens varen engendrar, o quan vàrem néixer, o en algun moment de la gestació (tot i que, paradoxalment, la visió que acabem de descriure pot funcionar com a símbol potent. Aquesta dificultat de diferenciació entre símbol potent i descripció de realitat alternativa és una de les grans dificultats del camí del mig, del camí simbòlic. De fet, pràcticament tots els símbols poden ser utilitzats com a descripcions d'una altra realitat, i pràcticament totes les descripcions de realitats religioses poden ser utilitzades o interpretades com a símbols).

El camí del símbol és fràgil, difícil i exigent. Deixar-se de subtilitats i anar cap als camins més clars que li queden a banda i banda és una tensió permanent. La descreença i la fe cega, per dir-ho curt, són espais més estables, psicològicament més còmodes, menys qüestionadors, més tangibles, més assequibles.

Nota final: Tot i ser també molt esquemàtica i simplista, una visió amb tres camins sembla ser-ho menys que una amb dos (ateus i creients, per dir-ho fàcil).



divendres, 6 d’abril de 2012

Via Crucis romà


















Aquest Via Crucis es troba a la Basílica dei Santi Ambrogio e Carlo al Corso de Roma, església barroca del segle XVII. L'escultor és Fernando Paonessa (1946). Fet amb motiu del Jubileu del 2000.