dijous, 28 de juny de 2012

Cultura i conformisme



Picasso 1910

"Cal enfrontar-nos a una actitud conformista, motivada en gran part per la manca d'exigència: ni els governants no demanen res al món de la cultura, perquè saben que poc poden oferir, ni la ciutadania tampoc no es mostra exigent perquè ja ha decidit que no és en el món cultural on trobaran sortides i solucions als problemes més urgents, més enllà de l'art de l'evasió. És davant d'aquesta deixadesa que cal reaccionar."

Jordi Balló (al suplement "Cultures" de La Vanguardia del 27.06.2012)



dimecres, 27 de juny de 2012

Eurovegas i el país


Jasper Johns 1955

Les societats, com les persones, no només s'avaluen per allò que fan, sinó també per allò a què aspiren, allò que proclamen com al seu projecte desitjable, allò que aixequen com a bandera. Sempre que sigui des de l'autenticitat, és clar: si es fa des de la hipocresia, per "quedar bé", l'aspiració proclamada perd tot valor. Ja se sap que el que es fa no assoleix mai els nivells de l'aspiració, però si l'aspiració és sincera i es fan esforços reals per apropar's-hi, ja juga el seu paper i aporta la seva contribució.

La gravetat de la qüestió d'Eurovegas és que no només serà una realitat negativa sinó que n'haurem fet bandera, ens hi haurem identificat com a aspiració, com a peça definidora del model de país que volem. Ja sabem que a Catalunya hi ha joc, i prostitució, i màfies, però ara en fem part de la nostra identificació col·lectiva.

Em dol veure al President Mas i al Conseller Mena i els seus equips impulsant aquest projecte. Em dol veure a bona part del millor de l'empresariat català d'alt nivell donant-hi suport. Em dol que es presenti com un èxit per al país el que serà una desgràcia irreversible, perquè un cop fet ja ningú ho podrà fer desaparèixer, cap nou govern no ho podrà fer tornar enrere. Em dol l'impacte negatiu que això tindrà en el to moral del país, el que suposarà d'empobriment ètic de la nació catalana.



dilluns, 25 de juny de 2012

La transfiguració de Jesús




La transfiguració de Jesús
"Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:
--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:
--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.
Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. Jesús s'acostà, els tocà i els digué:
- Aixequeu-vos, no tingueu por.
Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol."
(Mt 17, 1-8)

"Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:
--Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu:
--Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts»."
(Mc 9, 2-10)


"Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
--Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
--Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.
Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist."
(
Lc 9, 28-36)


La imatge de Jesús transfigurat ha tingut menys ressonància que la de Jesús crucificat. Potser perquè, immersos com estem en el sofriment i la mort, la crucifixió ens ressona més fàcilment a dins.

Però els tres evangelis sinòptics recullen aquesta sorprenent escena de la transfiguració. Lluc subratlla la seva connexió amb la pregària. Tot pregant, a Jesús se li transforma el rostre: “l’aspecte de la seva cara va canviar”, ens diu Lluc; “la seva cara es tornà resplendent com el sol”, ens diu Mateu. I els seus vestits esdevenen “blancs com la llum” (Mateu), “d’una blancor esclatant” (Lluc), “resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així”(Marc).

Són signes d’una connexió de Jesús amb el “sobrenatural”: “cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així...”. Pregant enmig del silenci i la bellesa de la muntanya, Jesús va més enllà d'ell mateix, esdevé u amb la realitat, i això el transforma, el transfigura.

Els evangelistes ho expressen amb dues imatges més: en la primera, Jesús accedeix a l’àmbit dels grans profetes, dels grans mestres religiosos, i parla amb Moisès i Elíes, que també havien experimentat aquesta unificació (recollida en les imatges de Moisès pujant al Sinaí i Elíes essent emportat al cel per un carruatge).

En la segona imatge, és el “sobrenatural” mateix qui confirma aquesta unificació: Déu mateix explica la filiació divina de Jesús, Jesús ha esdevingut fill de Déu. El cel mateix ho ha confirmat; una confirmació semblant a la del baptisme de Jesús, inici del seu itinerari d’unificació a través de la commoció que li suposa Joan Bautista.

Podem nosaltres també unificar-nos amb la realitat, esdevenir fills de Déu, transfigurar-nos? És el silenci camí cap a aquesta unificació? La narració evangèlica ens ajuda a tenir presents aquests interrogants i ens anima a seguir aquest camí de Jesús.

Un camí que no ens estalvia l’altre camí, el de l’esforç i el sofriment. Viscuda l’experiència, Jesús i els deixebles tornen a ser on eren, Jesús torna a estar sol, i plegats baixen de la muntanya per continuar la seva compassiva tasca entre els homes.

Però l’admiració viscuda a la muntanya no serà indiferent: serà contrapunt, serà polaritat, serà tensió dinàmica amb l’esforç quotidià. Sense transfiguració, la realitat pot esdevenir distant o pobre; si hi ha transfiguració, el seu resplendor ens il·lumina, i el nostre resplendor la il·lumina.



diumenge, 24 de juny de 2012

El baptisme de Jesús



Piero della Francesca 1450



La manifestació trinitària en el baptisme de Jesús per Joan (base de la festa de Sant Joan en el solstici d’estiu)


"Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. Però Joan s'hi oposava, dient:
--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!
Jesús li respongué:
--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.
Aleshores Joan el deixà fer.
Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel:

- Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut."
(Mt 3, 13-17)


"Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel:
- Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut."
(Mc 1, 9-11)


"Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:
- Tu ets el meu Fill; avui t'he engendrat."
(Lc 3, 21-22)



dimarts, 19 de juny de 2012

Idees interessants



Klee 1929


Algunes idees interessants aportades pel Premi Nobel d'Economia Daniel Kahneman a "La Contra" de La Vanguardia del 19.06.2012:


"Res no és tan greu com sembla quan ho penses."

"Un bon líder és el que aconsegueix que la confiança col·lectiva en decisions a llarg termini s'imposi sobre la incertesa a curt termini."

"La democràcia funciona millor en societats cohesionades i amb valors comuns."

"El nostre error habitual és la nostra capacitat d'ignorar la nostra ignorància. Som incapaços de desentranyar la complexitat del món, així que ens expliquem un conte simplificador per poder decidir i reduir l'ansietat que ens genera que sigui incomprensible i imprevisible."

"Hem evolucionat fins a pensar amb dos sistemes: el sistema 1 pensa ràpid, és intuitiu i no requereix esforç. El sistema 2 pensa a poc a poc: és racional i exigeix esforç. És deliberatiu i considera, avalua i raona treballosament. Aquests sistemes no són com l'emoció i la raó, la nostra ment és molt més complexa que aquesta dicotomia: el sistema 1 també té memòria i assumeix la major part de la cognició. I el 2 raona, però és lent i mandrós. Encara que ens agradi creure que som éssers racionals, tots dos sistemes decideixen. L'1 fa suggeriments que el 2 acostuma a acceptar."




dijous, 14 de juny de 2012

Dir-se cristians


Benedetto Croce al seu estudi de Nàpols el 1946. Fotografia de Federico Patellani


Els experts ens recorden sovint que el context condiciona el text. Una mateixa frase pot expressar posicions prou diferents en funció del marc sociocultural en el que es planteja.

Això és prou clar amb l'escrit Perquè no ens podem no dir "cristians" del gran filòsof liberal napolità Benedetto Croce, fet a Itàlia el mes d'agost de 1942 i del que ara la revista VIA, del Centre d'Estudis Jordi Pujol, ha volgut, amb molt d'encert, celebrar el 70è aniversari publicant-ne la traducció al català i acompanyant-lo de diferents aportacions que ens permeten situar millor aquest magnífic document. Amb això VIA fa un bon servei a la cultura catalana i aconsegueix un dels seus números més reeixits.

Aquest número 18 de la revista VIA ens assenyala que el text de Croce, molt ric i matisat, era un posicionament contra la cultura feixista fet per un intel·lectual les obres del qual havien estat incloses a l´Index pel Vaticà el 1934. Va ser rebut polèmicament tant a dins com a fora de l'Església Catòlica. Llegit avui se'ns mostra com una preciosa lloança del cristianisme, molt proper a la sensibilitat des de la qual molts vivim actualment aquesta tradició religiosa.

Ara bé, el títol del ric dossier que la revista dedica al tema (o sigui, l'expressió "podem no dir-nos cristians?") separat del text de Croce pot ser fàcilment un exemple del pes del context que indicàvem al principi. Fins i tot avui, en un cert context pot ser una lloable invitació a expressar la pròpia identitat cristiana, a no tenir reticències a anomenar-nos cristians tant en la nostra intimitat, a l'hora de designar la nostra identitat ideològico-religiosa, com a nivell públic, no amagant la nostra condició de cristians ni com a individus ni com a col·lectiu. Res a dir.

Però en altres contexts aquesta expressió podria esdevenir actualment la reivindicació de la manifestació pública d'una identitat que es considera que ha patit un procés de marginació, que ha estat injustament oblidada o menystinguda. El que encapçalava un escrit antifeixista pot acabar essent utilitzat fàcilment com un eslògan antisecularista, anti societat laica o com li vulguem dir. Des d'aquesta posició, es voldria no només que les persones es puguin presentar públicament com a cristianes - ningú no ho ha prohibit, tot i que és cert que en certs entorns això pot generar incomprensió o fins i tot mofa -  sinó que la mateixa societat com a conjunt recuperés una vinculació pública al fet cristià. Una vinculació que, en el cas de Catalunya, havia estat omnipresent en la pràctica totalitat dels seus mil anys d'història. Neixem "de la mà de l'abat Oliba", per dir-ho d'alguna manera, i quedem vinculats a la tradició cristiana amb tanta intensitat que el bisbe Torras i Bages podrà formular el seu "Catalunya serà cristiana o no serà".

Personalment, no he deixat de "dir-me cristià". Per mi, això vol dir que la narració sobre Jesús de Galilea del Nou Testament i alguns dels impactes històrics que ha tingut són un element rellevant en la meva visió del món i de la història, en la meva concepció de l'ésser humà i la vida humana, i que aquesta narració juga un paper de referent clau en la meva vida, ressona profundament en el meu interior. Potser d'altres consideraran que aquest criteri és insuficient per anomenar-se cristià, i me'n qüestionaran el dret. Podem parlar-ne.

Però tinc clar que no pot designar-se com a cristiana una persona o una societat no impactada de facto i a fons per la figura de Jesús, tot i que això hagués estat així en el passat, tot i que el cristianisme hagi tingut un pes considerable en la seva formació. I crec que actualment la nostra societat catalana no està impactada per la figura de Jesús (i en aquest sentit és coherent que l'Església Catòlica parli de re-evangelització del país: la secularització ens ha "desevangelitzat", això és un fet). Hem deixat esvair l'impacte cristià a casa nostra, bàsicament per culpa de la incapacitat que hem tingut els mateixos cristians de fer-lo rellevant. Fa poc en Halil Bárcena deia que a la gent religiosa actual li fan falta tres coses: conèixer millor la seva tradició, tenir esperit crític i ser capaç d'oferir una presentació atractiva de la seva fe. Això és cert per a gairebé totes les tradicions religioses, i també per la cristiana, si més no a casa nostra.

Per tant: reivindicar ara a Catalunya que "no podem no dir-nos cristians" no tindria sentit, per molt que mirem de recorrer al pes de la història. El decisiu és el present. El que no vol dir que no puguem desitjar tornar a fer de Catalunya una societat on la referència cristiana hi sigui rellevant, fins i tot identitària, i treballar per aconseguir-ho. Però ho hem de fer, no reivindicar-ho emmig de laments i nostàlgies. No és el cas de VIA, que posant el tema sobre la taula a través del text de Croce evita aquest perill.



dimarts, 12 de juny de 2012

Cova de les Piletes










Cova de les Piletes, a Horta de Sant Joan, Terra Alta. S'hi va pel Mas de Quiquet i el Coll del Llop, on el vent es complau a fer de les seves. Petiteta, però molt bufona.



divendres, 8 de juny de 2012

El cul de Déu




Quina expressió més estranya i dissonant... Havia de ser Michelangelo qui tingués la gosadia de representar gràficament, visualment, el darrere de la divinitat. I ho feu a la mateixa Capella Sixtina, al cor del Vaticà.



dimecres, 6 de juny de 2012

El sentit de la vida




Si hagués de reduir a tres la llista de coses per les quals em sembla que la vida té sentit, serien: contemplar l'esplendor, ajudar els altres, mirar de madurar.




dissabte, 2 de juny de 2012

El cant de la terra



Cézanne


"El cant de la terra" ("Das Lied von der Erde") de Mahler (1860-1911) és una obra meravellosa, creada el 1909. Potser cal sentir-la deu vegades, o vint, o trenta, abans que t'entri a fons, però quan ho fa...

En una mica més d'una hora, Mahler ens fa fer un viatge per la diversitat de la vida i de les emocions, tot i que sense concessions sentimentals: l'obra és d'una fonda seriositat. De tant en tant se'ns mostra com una obra còsmica, com un comentari al planeta Terra vist des del Cosmos.

I a mesura que avança, la consistència, la contenció, l'espiritualitat es van fent més presents, i el caire de comiat esdevé abassegador. 



divendres, 1 de juny de 2012

Xoc amb Andròmeda







Comenta el gran Josep Corbella a La Vanguardia del 01.06.2012 que, segons la NASA, el Hubble ha recollit durant els darrers cinc anys prou dades com per confirmar la col·lisió frontal de la Via Làctia amb Andròmeda d'aquí a 4.000 milions d'anys (una col·lisió a la que ja fèiem referència en el nostre post de 23.06.2008).

La fusió entre les dues galàxies durarà 2.000 milions d'anys, resultant-ne una nova galàxia amb un enorme forat negre al seu centre.

La galàxia d'Andròmeda inclou un bilió d'estrelles; la Via Làctia, entre 200.000 i 400.000 milions.

Actualment les dues galàxies estan a 2,5 milions d'anys llum de distància, i estan aproximant-se l'una a l'altra a... 400.000 quilòmetres per hora!