dijous, 30 d’agost de 2012

Silenci massiu




És molt impressionant viure un silenci intens fet per milers de persones. El silenci agafa una qualitat especial, esdevé gairebé físicament tangible, i genera una emoció difícil de descriure.

Això passa algunes vegades en el món casteller, quan es mira de fer un castell d'alt risc. Ha tornat a passar aquest dia de Sant Fèlix de 2012 a l'hora de fer la torre de vuit neta per part dels Castellers de Vilafranca. Un moment excepcional...

(les fotos són de la galeria del web de la Colla de Castellers de Vilafranca, www.castellersdevilafranca.cat)





diumenge, 26 d’agost de 2012

Veritat





"La vérité doit toujours avoir l'avantage, quoique nouvellement découverte, puisqu'elle est toujours plus ancienne que toutes les opinions qu'on en a eues, et que ce serait ignorer sa nature que de s'imaginer qu'elle ait commencé d'être au temps qu'elle a commencé d'être connue."


Pascal, Préface pour un traité du vide (1651)



"La veritat ha de primar sempre, encara que sigui de descoberta recent, ja que és sempre més antiga que totes les opinions que s'hagin tingut sobre ella, i seria ignorar la seva naturalesa imaginar-se que ella comencés a ser en el moment en que va començar a ser coneguda."




dissabte, 25 d’agost de 2012

Compassió





"Hi ha dues menes de compassió. Una, feble i sentimental, que en realitat només és impaciència del cor per a deslliurar-se com més aviat millor de la penosa emoció davant d'una desgràcia aliena, és una compassió que no és exactament compassió, sinó una defensa instintiva de l'ànima davant del dolor dels altres. I l'altra, l'única que compta, és la compassió desproveïda de l'element sentimental, però creativa, que sap del que es tracta i està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins a les seves darreres forces i fins i tot més enllà. Només quan hom arriba fins al final, fins al final més extrem i amarg, només quan hom té la gran paciència, es pot ajudar als humans. Només quan hom se sacrifica a sí mateix, només llavors!"


Stefan Zweig, Ungeduld des Hertzens ("Impaciència del cor") (1939)


Text original:

"Es gibt eben zweierlei Mitleid. Das eine, das schwachmütige und sentimentale, das eigentlich nur Ungeduld des Herzens ist, sich möglichst schnell freizumachen von der peinlichen Ergriffenheit vor einem fremden Unglück, jenes Mitleid, das gar nicht Mit-Leiden ist, sondern nur instinktive Abwehr des fremden Leidens von der eigenen Seele. Und das andere, das einzig zählt – das unsentimentale, aber schöpferische Mitleid, das weiss, was es will, und entschlossen ist, geduldig und mitduldend alles durchzustehen bis zum Letzten seiner Kraft und noch über dies Letzte hinaus. Nur wenn man zum Ende geht, bis zum äussersten bitteren Ende, nur wenn man die grosse Geduld hat, kann man Menschen helfen. Nur wenn man sich selber aufopfert dabei, nur dann!“



divendres, 17 d’agost de 2012

Dogmatisme





"El dogmatisme és un enemic de la pau, i una barrera insuperable per a la democràcia. A l'època present, almenys tant com a les passades, és el més gros dels obstacles a la felicitat humana."

"Si el dogmatisme és odiós, l'escepticisme és inútil. El dogmatisme i l'escepticisme són, en un cert sentit, filosofies absolutes: l'un està segur de saber, l'altre de no saber. El que la filosofia hauria de dissipar és al seguretat, tant en la coneixença com en la ignorància."


Bertrand Russell, "Unpopular Essays", 1950



dijous, 16 d’agost de 2012

Visió simbolitzadora



Klee 1940


"No hi ha només la veritat i coneixement de la raó, sinó també la visió simbolitzadora del cor humà que sap llegir els caràcters dels fenòmens, tant en el seu sentit primer i nu com en el segon i més elevat, i els fa servir com un mitjà a través del qual contempla allò que és pur i espiritual."

Thomas MannDie vertauschten Köpfe (Els caps bescanviats) (1940)



diumenge, 12 d’agost de 2012

Noblesa d'esperit








El setembre de 2011 vaig llegir Noblesa d’esperit, de l’holandès Rob Riemen, editat en castellà per Arcadia, gràcies al regal que me n’havia fet l’amic Fede de Gispert. Em pensava que li havia comentat el text, però després he recordat que no ho vaig fer perquè abans volia repassar-lo per tal d’afinar millor els subratllats i comentaris que em suggereix. Finalment he pogut fer-ho. El llibre de Rob Riemen té una virtut innegable: fa pensar en coses rellevants, algunes de les quals comentarem aquí portats per la seva mà. I ho fa amb brillants i literàries invocacions de referents il·lustres: Thomas Mann en primer lloc, Goethe, Spinoza, Plató, Malraux, Koestler, Camus, Gracián, Nietzsche... Una obra rica, vibrant i original.


Noblesa d’esperit, de Rob Riemen, gira al voltant de l’eix humanisme-valors, al voltant del qual m’agradaria també girar, com a espectador amateur, els anys que em queden, tot afegint-hi explícitament la referència a l’espiritualitat. Crec que l’humanisme vol recollir el més constructiu de la pràctica cultural humana (el gran pensament, el gran art); els valors concreten els referents capaços d’orientar la nostra existència (l’òrbita de la bellesa, la bondat, la veritat, l’amor, la llibertat, la justícia...); l’espiritualitat mira de situar tot això en una perspectiva d’obertura, de diàleg amb una instància desconeguda, inconcebible, però que qüestiona, interpel·la tota conclusió humana i li demana d’anar més enllà, de continuar buscant, de no considerar-se el centre de referència; una dinàmica crítica que qüestiona tot dogmatisme, tota idolatria, tota adhesió a res concret com a veritat absoluta. Em sembla que mirar d’aprofundir en cada una d’aquestes tres instàncies i en la seva interrelació i interinfluència és quelcom que val la pena, anant més enllà en la mesura del possible del bloqueig en aquesta reflexió que històricament sempre ha suposat (i el segle XX ha tornat a confirmar) la possibilitat de pràctiques cruels, perverses, abjectes i impossibles de justificar per part de gent culta i sensible.

El terme “noblesa d’esperit” és suggerent. Tenir un esperit noble sembla ser d’entrada una de les millors aspiracions que es poden tenir. D’alguna manera la noció es contraposa amb la “noblesa de sang”, la noblesa hereditària que ha desaparegut del nostre món però que durant molts segles ha estat un referent vertebrador per a moltes societats. Ara es vindria a dir que hem de ser “nobles” però no com a fruit d’una pertinença de classe sinó com a resultat d’un esforç personal de treball sobre un mateix, sobre la pròpia sensibilitat, la pròpia cultura, la pròpia qualitat humana, els propis valors, la pròpia espiritualitat.

Per tant, si el terme vol ser vigent a les nostres societats haurà de ser per la seva contraposició amb la vulgaritat, la insensibilitat, el conformisme, el materialisme, l’entreteniment, la buidor cultural, la manca d’esforç, la comoditat, la despreocupació, la frivolitat, la superficialitat. Alhora, haurà de defugir tota connotació elitista: és pensable un camí de “salvació personal” desentès dels altres, de la dinàmica social, de la història de la civilització? Fins i tot quan entra en crisi la idea de “progrés històric”, ens podem desentendre del dolor aliè? Té sentit una atomitzada dispersió de “purs”, si no és com a llevat dins la pasta, com a agents de fermentació del conjunt? I quins són els mecanismes de fermentació? El mer testimoni o la pregària tenen incidència per ells mateixos?

L’aristocràcia, la “noblesa de sang”, era sovint impertinent i suficient, pretensiosa, insensible al dolor aliè, poc afeccionada al coneixement. Ara aquests defectes semblen haver-se traslladat a altres àmbits de la societat, amb l’aparició d’amplis estrats socials desinteressats per tot el que no sigui el seu plaer i la seva prosperitat material. Estrats socials amb nivells de renda diferents, però que convergeixen en aquesta “pobresa d’esperit” – i no precisament en el sentit evangèlic del terme – que es manifesta en el desinterès per la cultura i els valors; estrats refractaris a la sensibilitat humanista i que tenen com a única obsessió la preservació del seu petit benestar material o bé l’acumulació sense límit de riquesa i poder i la seva ostentació.

La “noblesa d’esperit” seria una mena d’actitud vital, una determinada manera d’assumir i enfocar la vida (i llavors no seria difícil vincular-la a la noció de “qualitat humana” a la que sovint fem referència). La “noblesa d’esperit” posa la raó al servei de la recerca de la veritat (no del propi interès) i sap que per fer-ho necessita llibertat: només des de la llibertat es pot cercar la veritat, allò que li sembla consistent, permanent, veritablement bo, sòlid, autèntic, íntimament lligat a la condició humana i per tant capaç de travessar contextos culturals diversos. Alhora sap que aquesta recerca de la veritat no pot conrear-se des de la insensibilitat al dolor aliè. I sap que la llibertat està íntimament lligada a la dignitat humana, o sigui que sense llibertat no hi ha dignitat humana i sense dignitat humana no hi ha llibertat (ésser lliures per a ser humanament indignes no tindria sentit). Raó-veritat-llibertat-sensibilitat-dignitat: un bon pentàgon per a orientar la vida, contraposat als pentàgons que suposen deixar-la orientar per la superstició, les emocions, l’angoixa, els desigs i l’esclavitud, o bé pel desig, la riquesa, l’ambició, el poder i la por.

Riemen ens recorda que Thomas Mann fa servir el terme “noblesa d’esperit” (Adel des Geistes) l’any 1945 com a títol del recull dels assaigs que havia dedicat als seus grans referents. I Riemen afegeix: “Des de llavors amb prou feines si hem sentit parlar ni hem tornat a llegir gran cosa sobre el concepte de noblesa d’esperit. A la nostra societat, el terme es considera inoportú i la idea subjacent relegada a l’oblit.” És així? Per què? Pel regust elitista que un terme com aquest sembla comportar? Perquè no s’adiu als ideals democràtics? Perquè sembla contraposar-se amb les tendències igualitaristes? Per la seva evocació d’uns valors universals i atemporals, qüestionats per una certa comprensió de la multiculturalitat? Perquè suposa un repte vital massa comprometedor? Són grans debats que cal afrontar, de cara a dilucidar la possible vigència i utilitat de la noció de “noblesa d’esperit” (també la noció de “qualitat humana” sembla topar amb reticències d’aquesta mena).

És massa simple formular el tema en termes de contraposicions elementals entre diferenciació i igualitarisme, o entre exigència i democràcia. O entre realisme i idealisme, o entre il·lustració i romanticisme, o entre raó i mística, per anomenar algunes contraposicions clàssiques que semblen ressonar quan en parlem. La noblesa d’esperit no pot ser contrària a la democràcia o a la consideració de la igualtat com a valor. La noblesa d’esperit ha de reconèixer la importància dels factors socials i de la dinàmica política, per tal de, des d’aquest reconeixement, fer un pas més i seguir reivindicant altres dimensions de la condició humana. Democràcia i igualtat són bàsiques, imprescindibles, però no es justifiquen per elles mateixes sinó que han d’estar al servei, han de facilitar el creixement de les persones com a tals, un creixement, una maduració que elles soles no poden aportar; són “necessàries però insuficients”, podríem dir. Han de deixar lloc per altres dimensions, les han de permetre. Es tracta de crear un món on tothom pugui treballar, si vol, la seva “noblesa d’esperit”; un món fet per gent igual i socialment ben encaixada però insensible o desinteressada del món, de la cultura o dels altres no tindria gràcia ni propòsit.

No sembla haver-hi una correlació entre la tensió que es dóna entre el “realisme democràtic” (que consideraria que la ideologia política és suficient per donar sentit a les vides humanes) i l’”idealisme aspiracional” (que incorpora la recerca de la noblesa d’esperit i considera que la cultura, l’art, el valors, la religió, etc. són necessaris per aquesta dotació de sentit als trajectes vitals) i la tensió que es dóna entre posicions polítiques conservadores i progressistes. Hi ha persones ubicables en cada un dels quadrants que comportaria l’encreuament d’aquestes dues dinàmiques (de fet, una de les meves incomoditats amb el llibre de Riemen és que subscric amb entusiasme moltes de les seves formulacions abstractes, especialment en el tractament que fa dels valors, i alhora em sembla intuir una profunda divergència política, essent ell més proper al “sistema” imperant actualment a occident; com si en Riemen s’ubiqués en la confluència d’idealisme aspiracional i conservadurisme, mentre jo em sentiria més proper a la confluència de posicions idealistes aspiracionals i progressisme).

Per tant, no podrem recórrer a aquest debat per afavorir una o altra posició política, però el debat no pot quedar al marge del conflicte polític. D’alguna manera, tothom té tres fronts: així, un idealista aspiracional progressista haurà de confrontar-se alhora amb els idealistes aspiracionals conservadors i amb els realistes democràtics conservadors i progressistes. No és fàcil situar en aquest context les posicions liberals, que de vegades tenen un regust conservador i de vegades un de progressista. Així mateix, el context històric canviant va modificant l’escenari on es situen aquests posicionaments, i el mapa de posicions que es podia fer el 1950 no és el mateix que el que es podria fer actualment. Cal mantenir, doncs, una constant atenció al context, però tenint present també aquesta mena d’esquema de fons que estableix la tensió entre un igualitarisme democràtic poc interessat per l’aventura de superació personal dels individus i la proposta de la recerca permanent i sense fita final de la “noblesa d’esperit”.

Els cercadors de la “noblesa d’esperit” seran objecte d’una doble crítica. D’una banda, se’ls acusarà d’insensatesa, de manca de realisme (no tocar de peus a terra), d’irracionalitat, de voluntarisme, d’emocionalisme o de deixar-se guiar per fantasmagories. D’altra banda, se’ls acusarà de supèrbia elitista, de creure’s millors, de complex de superioritat, de vanitat. Dues crítiques duríssimes i amb fonamentació real, que assenyalen els perills en que pot caure aquesta actitud. Dues crítiques serioses, la resposta a les quals no pot ser el menysteniment. Només hi pot haver veritable recerca de la “noblesa d’esperit” si es dóna resposta adient a aquestes dues acusacions, si en la pràctica s’aconsegueix mantenir-se dins dels límits que estableixen: no deixar el contacte amb la realitat i no allunyar-se dels altres.

El que tampoc no val, però, és fer servir aquestes dues fonamentades reserves per desqualificar o ignorar la recerca de la “noblesa d’esperit”. No es poden convertir en “excuses protectores”; només es poden formular des d’una radical honestedat i transparència d’intencions. És bo assenyalar els perills de l’aspiració a la “noblesa d’esperit”, però no fer-los servir com a excuses per estalviar-se el qüestionament personal que suposa.

Per això, tot aspirant a la “noblesa d’esperit” haurà de mantenir constantment dos trets: la modèstia i la humilitat. Haurà de ser molt caut en la seva aspiració, no haurà de valorar res més que els petits progressos reals aconseguits, no la grandesa de les formulacions de la seva pretensió. I haurà d’evitar qualsevol temptació de suficiència o de superioritat; faci el que faci haurà de continuar essent molt humil, i no només de cara enfora, sinó en el fons del seu cor (la temptació del “sentir-se superior” el desviarà ja de la recerca de la “noblesa d’esperit”).

Donem-hi un altre tomb. Hi ha conflicte entre desenvolupament personal i compromís social? Entre llibertat interior i pràctica política? La felicitat de les persones, és un problema social o una qüestió més aviat cultural/filosòfica? A l’hora d’afavorir la felicitat de les persones, pesa més la política, les ideologies polítiques i les institucions socials, o bé l’ètica personal? ¿A través de la política es pot arribar a una societat perfecta i a un ésser humà perfecte, o bé allò que conforma l’essència de la condició humana (la mort, les limitacions, les preguntes sense resposta) va més enllà de l’àmbit “polític”? La política està facultada per prometre la felicitat, o quan ho fa cau en la retòrica demagògica i manipuladora? Pot el pensament polític resoldre els grans dubtes existencials, o bé només la cultura, l’ètica, la religió i l’art ens poden indicar el camí a seguir?

Per cert, en aquest debat, com en tants d’altres, val més defugir la solució fàcil de dir que tot és important i fa la seva contribució, perquè això anul·la el debat o l’esterilitza; cal mantenir a fons la discussió, ni que sigui dura, i treure’n els seus fruits. En el terreny de les pràctiques personals, el “camí del mig” o el “de res, massa” són indicacions de saviesa, però en el debat teòric la llum ve de la confrontació, no de l’aparent conciliació en ares a una harmonia només aparent. Tot el respecte pels altres punts de vista i per les persones que els sostenen, però argumentació polèmica fins a l’extrem.

Com a conseqüència del debat apuntat fins ara, i amb el propòsit de donar-hi encara més entitat, té sentit preguntar-se si la nostra cultura actual més aviat promou la uniformització i una certa manca d’interès per les qüestions existencials i pel desenvolupament personal. I preguntar-se si aquesta cultura ha esdevingut tan racionalista/realista com per no deixar lloc per l’experiència religiosa ni, potser, per l’experiència moral, una experiència que no es limita a la invocació de la virtut sinó que ha d’oferir espai per a la desesperació i el pecat, pels profunds abismes en els que es pot immergir l’ésser humà, inclosos els abismes del mal. L’exaltació de la raó, la virtut i la felicitat no poden negar aquestes dimensions més fondes i tràgiques de la condició humana, i fent-ho poden portar a nous escenaris de fanatisme i inhumanitat.

En un món exclusivament orientat per la ideologia política –i no ens pensem que això va acabar-se amb el nazisme i el comunisme-, fins i tot l’art pot quedar ofegat i supeditat, ja que si bé tot art ha d’estat arrelat en el compromís social –la creació al servei de la societat, per fer una societat més rica i sensible-, la seva pràctica concreta no pot estar moguda per intencions morals predefinides. Davant de la “correcció política” cal reivindicar que si bé una obra d’art té conseqüències morals, no se li pot exigir una finalitat moral explícita; l’art no es fa per fer millors a les persones, tot i que paradoxalment algunes obres d’art puguin tenir una alta capacitat de fer millors a les persones. Això està vinculat amb la naturalesa irracional de l’art, que li dona capacitat de transmetre saviesa vital a l’ésser humà a un nivell que la raó no pot abastar. L’art deriva el seu valor ètic de la seva independència, de la seva no submissió a dictats polítics o morals externs, del fet que la seva única finalitat és representar la bellesa i la veritat, el que comporta no deixar al marge el cantó fosc de la condició humana. Així l’art pot ajudar a l’ésser humà a comprendre’s millor a ell mateix, oferint-li un coneixement que no es pot adquirir de cap altra manera; en canvi, degradar l’art a una eina al servei de la moral o de la política significa destruir-lo.

I una cosa semblant passa amb la consideració de la naturalesa de la veritat. S’hi contraposen dues visions: la que pensa que l’adequació a la ideologia política vigent porta a l’ésser humà perfecte, virtuós, posseïdor de la veritat absoluta, lliure de tot dubte, i la que considera que no hi ha possibilitat de monopoli del saber i que la humanitat es beneficia més de la recerca de la veritat que de la creença d’haver-la assolit. Per tot això, si la cultura actual va per aquesta línia de simplisme ideològic que considera que la raó política pot portar a una societat feliç, urgeix una revisió crítica d’aquesta cultura que faci possible un canvi de rumb.



divendres, 10 d’agost de 2012

dijous, 9 d’agost de 2012

Borja Papa




M'ha encantat Borja Papa (1996), de Joan Francesc Mira. No només per la quantitat de coses interessants que s'hi aprenen, sinó per la capacitat de ficar-se amb una enorme naturalitat en la pell del personatge i mostrar-nos la seva vida vista pels seus ulls.

Es pot ser terrible, calculador, ambiciós, prepotent, exhibicionista, trencador de normes i viure-ho amb aquella normalitat, gairebé diria amb aquella alegria.




Tampoc és que el llibre vulgui ser apologètic, afalagador del personatge; simplement, el mostra des de dins.

Crec que és una gran vacuna contra la immoralitat, o més ben dit, contra el perill de viure la immoralitat tan tranquil·lament, com si res passés. Tornem-ho a dir: amb aquella alegria...






dimarts, 7 d’agost de 2012

dissabte, 4 d’agost de 2012

Jo confesso





Confesso que se’m fa difícil definir la meva reacció a la lectura de Jo confesso de Jaume Cabré. A nivell de reacció emocional primària, he de dir que no em va agradar Les veus de Pamano i no m’ha agradat Jo confesso. Miro de fer algunes consideracions per explicar aquesta reacció.

Jo confesso és un projecte d’una gran ambició, però que no aconsegueix situar-se en un nivell qualitativament diferent de Les veus de Pamano. És un text més ric, més treballat, però no hi ha un enfocament literàriament difereciat. La fidelitat a l’intent de fer un text “entretingut”, que situa ambdues obres en la línia dels best sellers (bons best sellers, certament) o d’algunes sèries de TV3, entra en contradicció amb els propòsits de fer d’aquesta obra una reflexió sobre el mal i un homenatge a l’alta cultura. Aquesta contradicció llasta l’obra i no permet situar-la al nivell d’Incerta glòria o de Camí de sirga, la coherència de les quals les situa en el nivell de les grans. Hagués pogut ser una gran obra si hagués reeixit en el seu propòsit, però malauradament el pes de la contradicció esmentada no ho permet.

Que més val un bon best seller que un mal best seller? Potser sí, no ho sé, no ho tinc del tot clar. Potser més val una petita gran obra (Gualba la de mil veus) que un gran best seller. En prioritzar l’entreteniment i l’espectacle, el best seller ens mal acostuma el paladar, no ens educa en una línia més edificant, o sigui constructora d’un gust més refinat i aprofundit, d’una sensibilitat més desenvolupada, o bé en una línia que ens apropi a uns personatges amb una experiència vital que ens resulti significativa, impactant, enriquidora. El best seller està més construït amb el cap que amb el cor, està calculat per obtenir determinats efectes. Voldria dir que als best sellers hi ha massa pirotècnia, però no ho dic, donada la meva admiració pels focs artificials.

L’obra mostra una habilitat narrativa extraordinària, uns referents culturals de primer nivell i una ambició temàtica lloable. Per això sap encara més greu veure com tanta cultura, tanta capacitat literària i uns temes tan interessants queden malmesos per concessions a la facilitat emocional. Concessions que no permeten crear personatges amb gruix sinó estereotips sense prou gràcia, començant pels mateixos protagonistes (Adrià i Bernat), i que porten a la utilització de recursos literaris una mica massa obvis (salts en el temps, repeticions, un violí com a fil conductor, reconstrucció de la Barcelona d’una època amb referents reals com ara el mestre Massià, etc.), tot i la gràcia amb la que estan implementats.

La facilitat i habilitat d’escriptura mostrades en aquesta obra són espectaculars. Però també hi és massa evident un cert desig de lluïment, una certa exhibició tant en la forma com en el fons (la contenció i la modèstia no hi serien qualificatius aplicables, per dir-ho d’alguna manera). Fins al punt que l’entrellaçament d’històries esdevé una mica massa obvi i tòpic. Passen moltes coses entretingudes, però massa calculades. Es manté l’atenció del lector, certament, però més amb habilitat i recursos que no pas pel gruix dels continguts, un gruix més aviat escàs en freqüència i fondària. Acaba essent tot tan llaminer, que perd la gràcia. Sovint les referències culturals s’hi fan una mica artificials, no hi encaixen amb prou naturalitat i poden acabar resultant en alguns casos pretensioses i innecessàries; exagerant, podríem arribar a parlar d’un desplegament “paònic” de referències que pot acabar esdevenint carregós.

Crec que les millors planes del text, les més autèntiques i impactants, són les dedicades a descriure escenes de manifestació del mal. Aquí s’assoleix un gran nivell, sigui en el context històric de la Inquisició o del nazisme, molt oportunament vinculats. Podríem dir que s’assoleixen millors resultats a l’hora de transmetre eficaçment conceptes que a l’hora de construir personatges.

I hi ha un altre aspecte que genera un cert neguit i una bona dosi de comprensió, i que aporta al text moments entranyables. Sembla haver-hi un punt de lucidesa, d’autoconsciència de les pròpies limitacions per part de l’autor. Una lucidesa que es va fent gradualment visible a través dels comentaris de l’Adrià sobre la capacitat literària d’en Bernat. Com si l’autor sabés dels límits i les virtuts de la seva escriptura i ho volgués plasmar a l’obra. Aquesta sinceritat, aquesta capacitat de dir “sé on no aconsegueixo arribar, i em dol, ja que amb el meu domini de la tècnica, si tingués això altre faria una obra mestra”, aporta una dosi d’autenticitat al text que la fa més entranyable, si més no pels que patim, ni que sigui en nivells molt més modestos, aquesta consciència de les pròpies incapacitats i limitacions. La lucidesa sobre la veracitat inassolible, sobre la capacitat de crear veritables personatges, sobre la dificultat de transmetre transformació i enriquiment al lector tot i l’espectacular aparell desplegat, donen a l’obra una dimensió d’alguna manera tràgica que cal valorar.

Hauria pogut ser – i potser ha volgut ser – el nostre Doktor Faustus, però no ho aconsegueix, i sap greu.