dissabte, 4 d’agost del 2012

Jo confesso





Confesso que se’m fa difícil definir la meva reacció a la lectura de Jo confesso de Jaume Cabré. A nivell de reacció emocional primària, he de dir que no em va agradar Les veus de Pamano i no m’ha agradat Jo confesso. Miro de fer algunes consideracions per explicar aquesta reacció.

Jo confesso és un projecte d'una gran ambició, però que no aconsegueix situar-se en un nivell qualitativament diferent de Les veus de Pamano. És un text més ric, més treballat, però no hi ha un enfocament literàriament diferenciat. La fidelitat a l'intent de fer un text “entretingut”, que situa ambdues obres en la línia dels best sellers (bons best sellers, certament) o d'algunes sèries de TV3, entra en contradicció amb els propòsits de fer d'aquesta obra una reflexió sobre el mal i un homenatge a l'alta cultura. Aquesta contradicció llasta l'obra i no permet situar-la al nivell d'Incerta glòria o de Camí de sirga, la coherència de les quals les situa en el nivell de les grans. Hagués pogut ser una gran obra si hagués reeixit en el seu propòsit, però malauradament el pes de la contradicció esmentada no ho permet.

Que més val un bon best seller que un mal best seller? Potser sí, no ho sé, no ho tinc del tot clar. Potser més val una petita gran obra (Gualba la de mil veus) que un gran best seller. En prioritzar l'entreteniment i l'espectacle, el best seller ens mal acostuma el paladar, no ens educa en una línia més edificant, o sigui constructora d'un gust més refinat i aprofundit, d'una sensibilitat més desenvolupada, o bé en una línia que ens apropi a uns personatges amb una experiència vital que ens resulti significativa, impactant, enriquidora. El best seller està més construït amb el cap que amb el cor, està calculat per obtenir determinats efectes. Voldria dir que als best sellers hi ha massa pirotècnia, però no ho dic, donada la meva admiració pels focs artificials.

L'obra mostra una habilitat narrativa extraordinària, uns referents culturals de primer nivell i una ambició temàtica lloable. Per això sap encara més greu veure com tanta cultura, tanta capacitat literària i uns temes tan interessants queden malmesos per concessions a la facilitat emocional. Concessions que no permeten crear personatges amb gruix sinó estereotips sense prou gràcia, començant pels mateixos protagonistes (Adrià i Bernat), i que porten a la utilització de recursos literaris una mica massa obvis (salts en el temps, repeticions, un violí com a fil conductor, reconstrucció de la Barcelona d'una època amb referents reals com ara el mestre Massià, etc.), tot i la gràcia amb la que estan implementats.

La facilitat i habilitat d'escriptura mostrades en aquesta obra són espectaculars. Però també hi és massa evident un cert desig de lluïment, una certa exhibició tant en la forma com en el fons (la contenció i la modèstia no hi serien qualificatius aplicables, per dir-ho d'alguna manera). Fins al punt que l'entrellaçament d'històries esdevé una mica massa obvi i tòpic. Passen moltes coses entretingudes, però massa calculades. Es manté l'atenció del lector, certament, però més amb habilitat i recursos que no pas pel gruix dels continguts, un gruix més aviat escàs en freqüència i fondària. Acaba essent tot tan llaminer, que perd la gràcia. Sovint les referències culturals s'hi fan una mica artificials, no hi encaixen amb prou naturalitat i poden acabar resultant en alguns casos pretensioses i innecessàries; exagerant, podríem arribar a parlar d'un desplegament “paònic” de referències que pot acabar esdevenint carregós.

Crec que les millors planes del text, les més autèntiques i impactants, són les dedicades a descriure escenes de manifestació del mal. Aquí s'assoleix un gran nivell, sigui en el context històric de la Inquisició o del nazisme, molt oportunament vinculats. Podríem dir que s'assoleixen millors resultats a l'hora de transmetre eficaçment conceptes que a l'hora de construir personatges.

I hi ha un altre aspecte que genera un cert neguit i una bona dosi de comprensió, i que aporta al text moments entranyables. Sembla haver-hi un punt de lucidesa, d'autoconsciència de les pròpies limitacions per part de l'autor. Una lucidesa que es va fent gradualment visible a través dels comentaris de l'Adrià sobre la capacitat literària d'en Bernat. Com si l'autor sabés dels límits i les virtuts de la seva escriptura i ho volgués plasmar a l'obra. Aquesta sinceritat, aquesta capacitat de dir “sé on no aconsegueixo arribar, i em dol, ja que amb el meu domini de la tècnica, si tingués això altre faria una obra mestra”, aporta una dosi d'autenticitat al text que el fa més entranyable, si més no pels que patim, ni que sigui en nivells molt més modestos, aquesta consciència de les pròpies incapacitats i limitacions. La lucidesa sobre la veracitat inassolible, sobre la capacitat de crear veritables personatges, sobre la dificultat de transmetre transformació i enriquiment al lector tot i l'espectacular aparell desplegat, donen a l'obra una dimensió d'alguna manera tràgica que cal valorar.

Hauria pogut ser – i potser ha volgut ser – el nostre Doktor Faustus, però no ho aconsegueix, i sap greu.




2 comentaris:

Montse ha dit...

Fantastic comentari!estic acabant el llibre i volia saber si algu havia tingut una sensacio com la meva (pensava que entre altres coses jo diria el mateix del llibre q diu l'adria dels escrits d'en bernat).suscric absolutament tot el que dius i et felicito per saber plasmar-ho tan be.
Gracies!

Raimon Ribera i Mercè Sala ha dit...

Gràcies, Montse. Em vaig sentir molt sol quan vaig escriure això, i la teva sintonia em reconforta...