dilluns, 24 de setembre del 2012

Ixtlan IX. La darrera batalla sobre la terra




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Ja ho hem dit més d’una vegada: el camí de transformació personal no és bufar i fer ampolles. Hi ha dificultats en el camí, i la primera és la dificultat de voler realment canviar (p. 119 a 121). Si ja estem bé amb nosaltres mateixos, ja ens coneixem prou bé i hi estem prou còmodes, ja estem acostumats a aquesta identitat que ens defineix com a nosaltres, com el que som, i que si desapareix ens pot portar a no ser res, a no ser ningú, a evaporar-nos... Perquè canviar, doncs?

Per poder entrar en un altre món. Per poder entrar en un món estrany. D’aquí la peculiar noció castanediana d’”estranyesa del món”. Fent aquest transit (canviant nosaltres) el món esdevé meravellós, paorós, misteriós i impenetrable, i tenim poc temps per gaudir-ne (p. 122). Podem viure i “construir” aquest “altre món”, amb el nostre gest, amb la nostra opció lliure; el món pot ser així, però cal que el visquem així per tal que sigui així. I val molt la pena viure’l així: si ho fem el món agafa tota la seva gràcia, mostra tot el seu encant. Si accedim aquesta meravella, la consciència del temps disponible també canvia: de cop ens falta temps per tot arreu, temps per poder gaudir d’aquest mon meravellós. Mentre el món és avorrit com un diumenge a la tarda, el temps s’allargassa, es fa sobrer; quan l’experimentem d’aquesta altra manera, veiem el poc temps que tenim per fruir de tot el que ens pot oferir. Per això, si la condició humana és veure el món com a avorrit o com a enemic, cal canviar-la (o més aviat, si la nostra manera personal d’estar en el món ens fa experimentar-lo com a avorrit, com a quelcom sense interès, que no transmet vibració, o com a enemic, com a quelcom al que ens enfrontem, cal que ens espavilem a modificar aquesta nostra manera d’estar en el món; llavors el món canviarà, però no perquè ell hagi esdevingut diferent, sinó perquè nosaltres haurem esdevingut diferents). Si vivim el món com a avorrit o com a enemic, és com si estiguéssim morts (p. 122), i ens hem d’espavilar a tornar a la vida. Ens hem d’espavilar (no deixar-ho sempre per demà, per un altre moment més favorable) perquè no tenim temps, ens en faltarà per poder assaborir a fons el que ens envolta; per això cal canviar “ja” (p. 122 a 126), res de posposar-ho amb excuses de mal pagador fruit de la mandra de fer els esforços per canviar o de la por al canvi.

Una imatge impactant que esdevé un preciós recurs mnemotècnic per tenir sempre present aquest repte, aquesta interpel·lació, és la de prendre consciència, saber realment que cada acte pot ser el darrer, pot ser la nostra darrera batalla sobre la terra (p. 123 a 127). Si cada cosa que fem la féssim com si fos la darrera que farem, com si la mort ens esperés a l’acabar de fer-la (tornem així al paper de la mort com a consellera), la faríem diferent, la faríem a fons, la faríem com cal, la faríem amb plena consciència de la seva consistència.




S’ha discutit llargament en la història sobre si aquests processos de canvi personal són graduals o bé són sobtats. Certament hi pot haver llargs camins de preparació, però sembla ser que el procés de canvi en sí és un cert clic, ve de cop (com la tradicional imatge de la caiguda del cavall de Sant Pau). Això sí, com dèiem cal preparar-se per a aquest acte sobtat que produirà el canvi total (p. 124). Aquesta brusquedat, radicalitat del canvi (que no té perquè tenir una aparatosa manifestació exterior) és per a alguns una font d’escepticisme (ens sembla impossible que es pugui arribar a produir), però de vegades cal fiar-se dels que hi entenen i confiar en que arribarà el moment...

Així arribem a la potent noció dels actes amb poder. Són els gestos fets amb consciència de ser el darrer, en presència de la mort. I són fruit també de la consciència de la manca de temps, la qual ens ajuda a assolir la capacitat de fer actes de poder. Aquests actes tenen gust, tenen una força irresistible, comporten una “estranya felicitat ardent”; una felicitat diferent de la derivada de la “continuïtat determinable” de la persona, la qual no té sentit en un món de pavor i de misteri; no et fa feliç ni poderós (p.125 i 126).

Cal assenyalar aquí que es fa una mica estrany sentir nocions com “continuïtat determinable” de boca de don Juan, xoca una mica sentir-lo  parlant en aquests termes. Coses així porten a pensar que sovint Castaneda posa el seu pensament, prou filosòficament elaborat, en boca del seu personatge. Això es relaciona amb el ja esmentat debat sobre si don Juan té un correlat real o és una construcció fictícia de Castaneda (debat que té el seu interès però que no resulta gaire rellevant pel que fa a la validesa i potència dels seus textos).

Reprenem el fil. No hi ha, doncs, temps per a la timidesa (p. 127), ens dirà amb rotunditat Castaneda. Ni per la timidesa ni per altres excuses i obstacles. La proposta és que cadascun dels nostres actes sigui la nostra darrera batalla damunt la terra; només llavors aquests actes tindran el poder que els correspon (p. 127 i 128), esdevindran plens, consistents.

I apareix de nou la poesia, amb les reflexions sobre l’esplendor de les forces que guien els homes, un esplendor digne de ser vist. Forces, poders, esperits, aires, vents... (p. 120, 128, 135), els noms són diversos; l’important és que veiem que som escombraries en mans d’aquestes forces (p. 131). A través de la poesia aquí es fa un salt a  l’element esotèric, un salt digne d’atenció. Nosaltres no controlem la nostra vida amb la nostra raó i els nostres càlculs i previsions; val més que ens donem compte que la nostra vida està en mans de forces que no controlem, i vivim en conseqüència. Aquest canvi de perspectiva, aquest “salt esotèric” (equivalent al que comporten les nocions de “destí”, “providència” o “voluntat de Déu”), ens porta a viure el món d’una altra manera (en la línia del que feien els “acuerdos”) i ens empalma amb el món del “poder”, les forces externes (potser formulaves en termes d’”energia espiritual”) que ens ajudaran a incidir en el nostre inconscient i així assolir el canvi real, el canvi sobtat del que parlàvem (això ens permet entendre millor aquest caire sobtat: és un canvi que es produeix a l’inconscient, lluny del control de la nostra voluntat, dels nostres esforços).

I aquí trobem, com a il·lustració o exemplificació, com a paràbola o narració simbòlica, l’entranyable i dura escena del conill (p. 129 a 131). Que cadascú en tregui les seves conclusions, però una d’elles pot ser que no som més que conills en mans de forces poderoses que fan amb nosaltres el que volen.