Ixtlan XIV. La marxa de poder

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Continua el treball de Castaneda al voltant de la mort amb el suggeriment de “veure” la mort, de tractar la mort com una “presència”. Això sí, cadascú la veu a la seva manera (p. 219 i 220); torna, doncs, al tema del caràcter peculiar, personal, a mesura de cadascú de l’experiència del poder, de l’experiència espiritual. No només el tema del poder és no racional, no només hi ha qui el nota i hi ha qui no el nota, sinó que els que el noten ho fan cadascú a la seva manera, no pas seguint un mateix patró, una mateixa forma de manifestació. Les imatges que ens fem del poder són, doncs, importants i alhora relatives, pròpies de cadascú.

Una altra consideració per anar completant la seva aproximació multifacètica al poder: Castaneda ens diu que el poder personal determina com es veu, com es viu i com es mor (p. 221): el nostre nivell i tipus de poder incideix en la nostra manera de veure el món, en la nostra manera de viure la vida i en la nostra manera de morir. Per tant, és el més important, allò que configura la nostra existència. Aquí es pot evocar un problema clàssic: tothom té poder, el que passa és que uns en prenen consciència i els altres no? O bé només té poder qui en té, i si el treballa, n’acumula i hi reflexiona? Un debat obert, molt interessant.

I continuen els matisos per mirar d’aproximar-se el millor possible a les característiques del poder: Castaneda diu que el poder personal és un sentiment, o un estat d’ànim (p. 221). Té relació amb la nostra dimensió emocional, més que no pas amb la racional. D’aquí que s’ha de tractar encara amb més cura i prudència, ja que el món emocional és més delicat que l’àmbit de la raó.

Encara un nou matís: cal estar convençut de la possibilitat d’obtenir i guardar poder, cal considerar que això és quelcom possible.  No tan intel·lectualment, sinó realment, en la nostra convicció profunda que depassa la nostra mateixa intel·ligència. Aquesta convicció és el que permet agafar poder sol (p. 221): ho podem assolir pel nostre propi compte, sempre que considerem que això és possible. Aquesta aproximació ressona amb la tradicional noció cristiana de “fe”, aquesta mena de posició prèvia a la raó i més profunda que ella que orienta la nostra dinàmica espiritual. La qual te una degradació prou perillosa: l’anomenada “fe del carboner”, l’afirmació dogmàtica d’aquesta fe per damunt de qualsevol altra consideració, que dóna lloc al que designem habitualment com a postures fonamentalistes. Un terreny delicat, on cal anar amb peus de plom per diferenciar la positiva convicció profunda del refugi psicològic que representa el dogmatisme, el qual no va acompanyat d’un treball personal de progrés en el camí espiritual i de projecció d’aquest progrés en l’àmbit dels valors sinó que queda limitat a unes rígides afirmacions verbals, externes, defensades fanàticament.

I fent el seu tradicional petit salt a la reflexió lleugerament emocional, Castaneda ens diu que hi ha un món de diferència entre tenir i no tenir poder (p. 222), que no és irrellevant tenir-ne o no tenir-ne, buscar-ne o no buscar-ne, sinó que això marca i canvia profundament la vida. Amb els seus reptes i dificultats, i amb els seus moments de plenitud i fascinació.

Per Castaneda, l’home de coneixement és el que ha penetrat els secrets del poder personal (p. 222). El que ha vist la consistència d’aquest camí de la recerca del poder i l’ha treballat prou com per haver-ne experimentat les facetes. D’alguna manera, les persones de coneixement han acumulat prou visió i prou poder com per saber com es fa per redreçar la ment, per arreglar l’inconscient, sempre desordenat. Posats a trobar ressonàncies, aquest desordre espontani i consubstancial de l’inconscient podria ser associat a la noció de “pecat original” (que actualment té una connotació negativa o com a mínim passada de moda, però que assenyala algun element rellevant de la condició humana, sigui aquest desordre de l’inconscient, sigui el caràcter innat de l’ambició individual que arriba a pretendre tenir la capacitat de decidir per un mateix allò que està bé i allò que està malament. Aquesta segona interpretació, més propera al text bíblic, té alguns problemes pel que fa a la llibertat dels humans, i pot venir associada a la convicció que cal una llei externa – divina o natural – que s’imposi sobre els desigs espontanis dels individus, el que és en part cert i en part no. L’associació del pecat original amb el desordre espontani de l’inconscient ofereix altres fecundes pistes de reflexió). I l’èxit en l’ordenació del propi interior (conscient i inconscient) es podria associar a la noció tradicional de “salvació” (amb el matís que aquesta no ens vindria tant de fora com de dins; moltes tradicions, poc creients en la fortalesa personal, donen més relleu a aquest element extern, que té una de les seves formulacions més radicals en l’afirmació de la “redenció” de la nostra situació a través del sacrifici – el lliurament voluntari a la mort – del “fill de Déu”, de l’encarnació de la divinitat, allò que hi pot haver de més valuós, la màxima manifestació del poder, Jesucrist. En la tradició cristiana, el poder s’associa bàsicament a una persona, Jesucrist, i és la vinculació amb ell el que atorga poder, la font de poder; per això el poder no es vincula a la natura sinó a aquesta manifestació històrica que és la figura de Jesús de Galilea. Hi ha una derivada, però, que és la veneració de la figura de Maria, mare humana de Jesús, a través de la qual l’arrelament del poder a l’espai recupera una certa existència, donades les seves diverses invocacions, moltes d’elles amb un fort lligam a la terra).

Un altre matís important i difícil d’acceptar per la nostra mentalitat racionalista: no es pot planificar la cacera de poder. No és una tasca que es pugui emprendre sistemàticament; s’assembla més aviat a la recerca de bolets, on s’aplica una atenció difusa a l’entorn i es troben quan es troben: la intensitat de la voluntat, del desig de trobar-los, no té la més mínima incidència en el resultat. Es troben quan es troben. El que sí que succeeix és que si estem amb contacte amb algú que té poder i li tenim confiança, és possible que això ens faciliti atrapar poder. Cal confiar en el poder personal de qui el té (p. 223 i  224). D’aquí que algunes tradicions considerin el mestre (un home de coneixement, amb poder acumulat) com a imprescindible per poder engegar la pròpia tasca acumuladora de poder. O, vist des d’un altre angle, seria com si el mestre tingués capacitat de transmetre poder als seus deixebles, com si fos possible un procés de transmissió de poder (d’aquí les cadenes de transmissió tan rellevants en alguns corrents buddhistes i sufís, per exemple).

Retorn a un tema ja treballat prèviament: les rutines (així com anuncia els temes abans de desenvolupar-los, Castaneda també va inserint recordatoris de temes ja desenvolupats). Les rutines són font de sequedat i esterilitat (p. 225 i 226). Si volem viure una vida creativa, generadora de novetat, amb capacitat d’albirar nous horitzons, hem de trencar les nostres rutines, que ens empresonen.

Apareix aquí una nova “escena”: la de les fulles al ventre (p. 226 a 230). És una bona cosa prendre-s’ho com un koan i mirar d’interpretar-ho.

I reprèn el tema del poder amb un altre matís important: el del caràcter impersonal del poder, tot i poder-lo acumular personalment (p. 230). L’acumula cadascú a la seva manera, el veu cadascú a la seva manera, però el poder segueix essent impersonal, el mateix per a tothom i no tractable com un interlocutor personal. En aquest punt la visió castanediana és més propera al buddhisme i el taoisme que a les tradicions de l’Índia i d’occident, que fan de la interlocució personalitzada amb el poder un element identificador, sigui directament amb la divinitat sigui via la intermediació de Jesucrist o Maria. És un apassionant tema de debat, ja que les dues posicions tenen les seves virtuts i limitacions.

Encara un altre matís rellevant: el poder només es pot donar a algú altre si aquest altre el fa servir per a la seva pròpia recerca de poder personal (p. 230)  Aquesta és la funció del mestre. I queda clar que aquest poder no té altra utilitat que la de permetre fer camí de transformació personal, no serveix per adquirir rellevància social, ni capacitat d’influència sobre els altres. Serveix pel que serveix, i prou.

De tal manera és peculiar aquest poder que es necessita poder fins i tot per concebre què és el poder (p. 230 i 248). Sense una certa experiència del poder no el podem ni concebre. Això pot semblar paradoxal, però passa una cosa semblant amb la qüestió de la qualitat humana: costa de concebre si no se’n té un tast... I el mateix passa amb el que es denomina fe religiosa: si no se’n té, no es pot saber de què es parla. Algú podria dir que això és un blindatge, un cercle protector per defensar l’experiència del poder davant dels escepticismes racionalistes, però el que ho viu ho viu com una constatació feta, no com una estratègia defensiva: l’experiència del poder, la percepció viscuda, és el que porta a aquesta formulació, aquesta és la font de la seva autenticitat.

I Castaneda torna a insistir: el procés relacionat amb el poder no es pot calcular, programar. De manera que podríem arribar a dir que no som nosaltres que fem servir el poder per a fer procés, sinó que és el poder qui troba la manera (p. 230). Aquí torna a ressonar la noció tradicional de gràcia, que opera de la mateixa manera.

I represa d’un dels temes dels capítols inicials: el món no és només com nosaltres el representem; el món és un misteri. Hi ha el món que ens representem i molt més (p. 231). La raó no ho abasta tot, el món és molt més del que veiem, és una immensitat que ens depassa, amb dimensions que no ens podem representar i que per tant vivim com a misterioses. Hi ha vastos camps d’exploració amb eines de percepció que depassen les habituals, aquestes a les que d’alguna manera accedim gràcies al poder. Què vol dir exactament això de que el món és molt més no es pot dir, perquè ho volem abastar racionalment i això és precisament el que no és possible. Raó i fe sempre han estat en tensió, el que no vol dir que no siguin compatibles.

Retorna llavors a evocar la qüestió de la impecabilitat del comportament: el guerrer verifica que tot estigui en ordre com a part de la seva conducta impecable (p. 233). La vida del guerrer no és desordenada, caòtica, dispersa, ans al contrari; està feta d’ordre, concentració, lucidesa i rigor, mirant de no fer res inconvenient i fer allò que convé.

I nova nota lleugerament emocional: cal confiar en el nostre poder personal; és tot el que tenim en aquest món misteriós (p. 233). En un món de soledats i incerteses, de fragilitats i inconsistències, només el poder ens pot aportar fermesa, solidesa, aplom, confiança, empenta. Tot i la seva volatilitat i subtilitat, la vida espiritual és la realment consistent.

Vivim en un món d’incertesa, imprevisible, i cal estar en calma per enfrontar-se a entitats desconegudes i indòmites com la foscor o el vent (p. 234) Des de la por o l’esverament, no podrem afrontar aquestes entitats simbolitzades pel vent i la foscor, entitats que portem a dins (forces de la nostra ment inconscient, que ens mouen com volen o ens espanten) i que ressonen en la similitud amb aquests fenòmens naturals. Externes i internes alhora, aquestes forces de difícil control ens repten al combat, i només des de la serenitat es pot combatre bé.

I és que un guerrer actua com si sabés el que fa, tot i que en realitat no sàpiga res. És impecable quan confia en el seu poder personal (p. 235). Llenguatge paradoxal, sí, però amb un enorme gust de veritat, d’autenticitat. No sabem res, però actuem amb decisió seguint un camí, com si sabéssim el que ens fem. I quan ho fem des de la força del poder, aquest comportament és com ha de ser, té el rigor i la fermesa de la decisió orientada.

Torna llavors a evocar la ja esmentada “marxa de poder” (p. 236). Sembla apuntar cap a l’ús de capacitats ampliades o no habituals de percepció, amb el poder substituint a la vista (p. 237). Si això és real o simbòlic és difícil de saber; en tot cas, és suggerent. I, comentari genial, per fer-ho cal deixar de lliurar-se als propis sentiments d’incapacitat (p. 238). Coratge, valor, digueu-li com vulgueu: el camí no es pot fer des de la por i la inseguretat. Probablement la inseguretat sigui un dels mals més estesos entre els humans, trencadissos com som, traumatitzats per mil experiències, desorientats, amb dificultats per gestionar algunes de les nostres pulsions espontànies, febles davant dels altres, amb nocions confuses sobre el que realment valorem, perduts en incerteses i dubtes... I és que la marxa de poder, com també passava amb la recerca d’un lloc de poder, requereix una barreja d’abandó i confiança (p. 238) que no és fàcil d’assolir ni de mantenir. Ni blindats ni reticents, tot i que l’entorn sovint sembli convidar-nos a ser-ho per tal de protegir-nos; en el camí no hi ha protecció, el camí es fa des de la fragilitat. I per poder assolir aquest estat, es tracta que el cos tingui coneixement de les coses sense pensar-les. Per fer-ho cal una concentració total (p. 239). Buscar una relació directa amb el món, sense les censures, barreres, alentiments, dubtes i desconfiances que deriven del pensament. I aquesta mena de relació directa és impossible des de la dispersió, només es pot fer operativa en el marc d’un estat de plena atenció, d’absoluta concentració. Ho hem dit ja: no hi ha camí des del desordre i la dispersió. L’evocació de la disciplina militar lligada a la imatge del guerrer mostra la seva pertinència.

Abans s’ha invocat el vent i la foscor. Ara es fa referència a les “entitats de la nit”: poders, aliats, esperits (p. 240). Que agafen ple sentit si les evoquem com a formes o manifestacions de l’inconscient personal, de la nostra cara oculta, que és alhora foscor i potència, amenaça i font d’energia i creativitat. La cara oculta és complexa i ambivalent, difícil de conèixer i manegar, però ineludible i imprescindible. Caldrà tractar amb les “entitats de la nit”, amb el seu peculiar cant: dolç, melodiós, atraient, obsessiu, trist (p. 242 i 243). La nostra cara oculta ens fascina, ens atrau i ens espanta, com aquella màquina que permetia veure els propis somnis que apareixia en una pel·lícula d’en Wim Wenders: qui la tenia no podia deixar de mirar-la obsessivament. No és una cara fosca, lletja, repugnant, cau dels nostres mals instints i pulsions: és un món desconegut i ambivalent, on hi nien el millor i el pitjor, i que cal saber conduir per tal que ens beneficiï en lloc de perjudicar-nos. I aquestes visions paranormals nocturnes –les “entitats de la nit”- es barregen amb sentiments (p. 243 i 244), com no podia ser altrament, ja que formen part consubstancial de la nostra persona. En aquest àmbit constatem que la veritable por no és la que deriva dels nostres raonaments, sinó la del cos (p. 244), la que el cos té per ell mateix, a partir d’aquestes captatives metaracionals, que entren en relació directa amb les entitats de la nit, com per exemple una massa fosca rectangular com una porta, que és atractiva i a defugir (p. 245); les entitats de la nit són perilloses, s’hi ha d’anar amb cura, perquè atrauen però alhora no sempre són de fiar, no pel simple fet de pertànyer a la cara oculta són positives: a la cara oculta hi ha de tot, llum i foscor.

I el que passa amb les “entitats de la nit” passa també amb les “entitats de les muntanyes”. Són perilloses, però per aprendre cal arriscar-se. Són a les roques i les esquerdes (p. 246 i 247), es manifesten en cops de vent imprevistos, per exemple, si sabem llegir en aquests fenòmens, si sabem fer-los servir com a indicis, tractant-los amb una clau d’interpretació diferent de la que ens és habitual.

I cal una nova referència emocional: el camí del coneixement i el poder és difícil i llarg (p. 247). Ho hem dit ja: no és bufar i fer ampolles. I és que per acumular poder personal cal viure de determinada manera, tapant tots els propis punts de “desaiguament”, d’evacuació (p. 247), i això no és gens senzill. Estem foradats per tot arreu, perdem energies contínuament, les nostres distraccions, les nostres febleses, els nostres vicis, les nostres condescendències i autocomplaences, un munt de forats pels quals la nostra energia s’escapa. I tapar aquests forats requereix una gran força de voluntat i una gran intel·ligència, ja que la simple repressió no acostuma a donar fruits, i el que aturem per un cantó acaba sortint per un altre. És una recomposició gradual de tot el nostre sistema el que cal anar portant a terme.

Curiosament, el poder no es nota quan se l’està guardant (p. 248). Mai no et sents “ple de poder”, o “amb més poder”, el poder és massa subtil com per permetre aquestes apreciacions. La seva presència s’ha de notar per vies indirectes, pels subproductes que en deriven. I és que el que sí que passa és que quan comences a tenir poder, comencen a passar-te coses (p. 248). Aquests indicis són els testimonis d’acumulació. I, com ens podem imaginar, seran propis de cadascú, difícils de generalitzar; però un sap quan comencen a passar-li coses especials.

Retorn a una de les nocions proposades fa una mica, aportant-hi un pas més: parlem ara del duel amb les entitats de les muntanyes, probablement també situables o en ressonància amb el nostre propi inconscient. I és que resulta que si ets impecable, si actues com cal, aquestes entitats no són perilloses (p. 249); hi pots lliurar un noble combat que t’enfortirà. Però si no ets prou fort, si no has assolit prou grau de rigor, et massacraran, perquè és el que et mereixes i és el que et permetrà continuar preparant-te per avançar en el camí (a no ser que fugis espantat com una criatura...). I aquí Castaneda fa una altra genial connexió amb la manera quotidiana de viure donant-li corda a la gent; no es pot viure mirant de satisfer tothom (p. 249). Tendim a evitar els duels, els enfrontaments, per tal de tenir una aparença de pau i tranquil·litat; volem quedar bé amb tothom, defugim la confrontació, i això és inútil –no genera autenticitat- i ens afebleix.

Notem que s’acaba el capítol perquè s’introdueix un nou concepte: la noció d’”adversari”, curiosament associada als que se’ns assemblen (p. 249 i 250). Més endavant serà desenvolupada.

Recorda la importància de l’aprenentatge del cos, en paral·lel amb el que s’ha dit de la por del cos, la que el cos té per ell mateix, de manera directa. L’aprenentatge del cos també tindrà aquest caràcter d’immediatesa, de vinculació no mediada pel pensament racional. I és que cal que arribem a assolir un impacte directe en l’inconscient; si no canviem l’inconscient, no canviem realment (p. 250). És la gràcia i la tragèdia de tota aquesta història: no es tracta d’un tema de conviccions, d’idees, de formulacions, es tracta de modificar realment la part oculta de la nostra ment, només això és eficaç. I les tècniques relacionades amb el poder van per aquest cantó.

Encara un altre nou concepte de final de capítol: la noció de “no-fer” (p. 251), que també tindrà un paper important. I acaba amb l’enigmàtica referència a la percepció de les ombres de les fulles i l’espai entre les fulles (p. 251 i 252); més imatges a treballar.