dijous, 29 de novembre de 2012

Calma


Tàpies 1959


Calma. Després dels processos viscuts des de l'11 de setembre i el resultat de les eleccions catalanes del 25 de novembre cal aturar-se a reflexionar, veure on som i imaginar noves maneres d'actuar, nous passos a donar de cara a fer més com cal el país, o sigui la seva gent, la seva cultura, les seves institucions, el seu territori (aquest hauria de ser el nostre nord; la resta són instruments al servei d'això).

Els resultats electorals han mostrat un cert triomf de l'ideologia sobre la política. La política pretén traduir les aspiracions en realitat, i té més en compte les limitacions d'aquesta; necessita de paciència i encert estratègic. L'ideologia és més emotiva, més impacient i menys calculadora, fa servir criteris més intuïtius, com la confiança o la malfiança. El 25.11.12 la rauxa, l'impuls emocional, ha prevalgut sobre el seny, el gest prudent. Senyal que els partits no han estat prou "polítics", o bé no s'han explicat prou bé o bé han apel·lat a l'ideologia com a eina de projecció.

Caldrà tenacitat per reemprendre el camí en aquest nou context, més fràgil i complex. Però no hi ha alternativa, les coses són com són, i no hi ha lloc per al desànim. Caldrà tornar a pensar, teixir noves complicitats, revisar maneres de fer, conèixer millor les mentalitats, prioritzar estils que generin adhesions duradores. Caldrà potser oferir nous referents, transmetre menys prepotència, anar més enllà de les formes tradicionals de "fer política", sovint massa mesquines, poc transparents.

I caldrà una més gran implicació de la societat civil, no per substituir ni complementar la política, sinó per servir-li d'interlocutor vàlid, i per tant crític. No una societat civil al servei de determinades polítiques, o promoguda des de determinades polítiques, sinó fonamentada en la seva pròpia força. Això demana un esforç, i aquí és un dels punts on caldrà veure si estem a l'alçada o continuem massa tancats en la petita dinàmica individual o en la bombolla de cada institució. Tornen a ser temps de construcció de novetat des de baix, des de la societat, sense capelletes ni combats fratricides, sense orgull ni menyspreu, des de la modèstia i l'humilitat, el rigor i la constància, en diàleg interpel·lador amb l'esfera política i alhora amb plena consciència de responsabilitat en la construcció del país.



dimecres, 28 de novembre de 2012

Passió




"A les passions, com a les malalties, no se les pot acusar ni disculpar: només se les pot descriure, amb aquell astorament, sempre renovat (al que es barreja un suau espant) que sentim davant de les primitives forces de l'elemental que arriben, tempestuosament, a una explosió, sigui a la natura, sigui en un ésser humà. Les passions, en aquest grau extrem d'intensitat, no estan ja mai sotmeses a la capacitat de voler de l'home a qui assalten; no pertanyen ja, en totes les seves manifestacions i conseqüències, a l'esfera de la seva vida conscient, sinó que s'esdevenen, per dir-ho d'alguna manera, fora i per damunt d'ell, i més enllà de la seva responsabilitat. Voler jutjar moralment un ésser humà dominat fins a aquest punt per una passió, manifesta la mateixa manca de sentit que si es volgués passar comptes amb una tempestat o citar a judici un volcà. (...)

A qui, una vegada, ha passat a través d'aquesta cremor, li queda abrasada l'existència. Ja que en un ésser humà , mai no es dona per segona vegada una passió de tal desmesura. De la mateixa manera que una explosió consumeix tot l'estoc de matèries fulminants, una erupció d'aquesta mena consumeix sempre i per sempre totes les internes provisions de la sensibilitat."


Stefan Zweig a Maria Estuard

(si la Maria Antonieta (1932) de Zweig és bona, la Maria Estuard (1935) encara és millor. Si l'Erasme (1934) de Zweig és bo, el Fouché (1929) encara és millor. Són quatre obres altament recomanables per la seva penetració psicològica, pel seu interès històric i cultural, per la seva amenitat).




dimarts, 27 de novembre de 2012

Antiga saviesa


Uccello 1443


"El qui estima el diner no en té mai prou, el qui cobeja la riquesa no en treu profit. Tot això també és en va. Com més béns té algú, més gent se n'aprofita, i l'únic que en treu l'amo és mirar-s'ho. El treballador dorm bé, mengi poc o mengi molt; però el ric, de massa tip, no pot dormir.

He vist sota el sol una gran desgràcia: la de l'home que ha atresorat una fortuna en perjudici propi. Ve un dia que la perd en un mal negoci, i si té fills, es queden sense res. Va sortir nu de les entranyes de la mare i nu se'n tornarà, tal com va venir. Del seu treball no n'ha tret res que es pugui emportar. I això és una gran desgràcia: que se n'hagi d'anar tal com havia vingut. Què n'haurà tret de treballar en va? És més: tots els seus dies es consumeixen en la foscor, el neguit, el sofriment i l'enuig.

La conclusió d'allò que he vist és aquesta: és bo que l'home mengi, begui i gaudeixi de la felicitat del treball amb què s'afanya sota el sol, durant els dies comptats de vida que Déu li dóna; aquest és el destí que Déu li assigna. A més, és un do de Déu que un home hagi rebut béns i riqueses, que tingui la possibilitat de fruir-ne i de prendre'n la part que li pertoca, i que gaudeixi del seu treball. Un home així no pensarà gaire en la brevetat de la seva vida, perquè Déu el fa estar atent al goig del seu cor."


Eclesiastés, 5, 9-19



"Llavors començà d'haver-hi greus queixes de la gent del poble, homes i dones, contra els seus compatriotes jueus. Uns deien: "Tenim molts fills i moltes filles i no sabem d'on treure el gra per a poder menjar i sobreviure." Uns altres deien: "Hem d'empenyorar els camps, les vinyes i les cases per aconseguir gra mentre dura aquesta fam." Encara n'hi havia d'altres que deien: "Per tal de poder pagar el tribut al rei, hem d'empenyorar els camps i les vinyes!" I tots s'exclamaven: "¿És que no som de la mateixa sang que els nostres germans? I els nostres fills, ¿no són iguals que els seus? Però ara ens veiem obligats a donar per esclaus els nostres fills i les nostres filles. Algunes de les nostres filles ja han estat sotmeses a esclavatge, i no podem fer-hi res, perquè els nostres camps i les nostres vinyes ja no ens pertanyen."

Quan em van arribar les seves queixes i vaig sentir aquestes paraules, vaig indignar-me molt. Després de sospesar la qüestió, em vaig enfrontar als nobles i als notables i els vaig dir: "Per què feu préstecs d'usurer als vostres propis germans?" Llavors vaig convocar contra ells una gran assemblea i els vaig dir: "Hem estat rescatant germans nostres jueus venuts als estrangers, tants com hem pogut. ¿I ara vosaltres veneu els vostres germans i preteneu que nosaltres mateixos en siguem els compradors?" Ells, no sabent què respondre, callaven. Llavors vaig afegir: "Això que feu no està bé. ¿No valdria més que visquéssiu en el temor del nostre Déu i evitéssiu així el menyspreu dels pobles estrangers, enemics nostres? També jo, els meus parents i els meus homes hem fet préstecs de diners i de gra. Però ara us demano que tots abandonem aquest sistema de préstecs d'usurer: retorneu, avui mateix, als vostres deutors els seus camps, les seves vinyes, els seus oliverars i les seves cases, i restituïu els interessos de tot el que els heu prestat: diners, gra, vi o oli." Ells van respondre: "Farem el que ens dius. Ho retornarem tot i no els reclamarem res." Llavors vaig fer venir els sacerdots perquè els creditors juressin davant seu que complirien la paraula donada."

Nehemies, 5, 1-13.


(gràcies a en Josep Miralles per fer-nos fixar en aquests vells textos de l'Antic Testament, un que ens estimula a la distanciació que posa les coses al seu lloc, l'altre que ens recorda l'aportació profètica al desvetllament de les consciències; ambdós són pertinents en els nostres temps d'estretor i desnonaments).




dilluns, 26 de novembre de 2012

Absència





Fragment d'un poema escrit per la reina Maria Estuard amb motiu de la mort del seu marit Francesc II de França el 1560, quan ella tenia 18 anys:

Sans cesse mon coeur sent
Le regret d’un absent
Si parfois vers les cieux
Viens à dresser ma vue,
Le doux trait de ses yeux
Je vois en une nue;
Soudain je vois en l’eau
Comme dans un tombeau.
Si je suis en repos,
Sommeillant sur ma couche
J’ois qu’il me tient propos;
Je le sens qu’il me touche;
En labeur, en reçoi,
Toujours est près de moi.








dissabte, 24 de novembre de 2012

Informació i realitat





"Crec que la física quàntica ens està revelant que la informació és més important que l'existència material, i que l'observació determina en certa manera el que pot ser la realitat. La informació, l'observació, no només determinen el que podem veure, sinó el que pot arribar a ser la realitat. Això em recorda l'inici de l'Evangeli de Sant Joan: "Al principi fou la paraula..." [Però] hem d'anar amb compte: la realitat és una cosa que no depèn de nosaltres; altrament, a través dels experiments queda clar que podem decidir quines propietats d'un sistema es poden convertir en realitat, però no podem determinar la realitat. M'agrada dir que hi ha dues llibertats: la nostra llibertat i la llibertat de la naturalesa. Nosaltres som lliures de preguntar-li el que vulguem, a la naturalesa, però la naturalesa també té la llibertat de donar-nos les respostes que vulgui, sense passar per alt que la nostra pregunta limita les possibles respostes que la naturalesa ens pot donar."


Anton Zeilinger (La Vanguardia, 24.11.2012)



divendres, 23 de novembre de 2012

Filosofia i sentit


Rothko 1957


"La filosofia consisteix a interrogar-se sobre les condicions del sentit quan no hi ha una representació possible del sentit. (...) La racionalitat és certament l'intent de donar raó, però alhora és sempre també el descobriment que mai no s'acaba de donar raó i que mai no s'arriba a la raó última. (...) La significació és la deposició d'un sentit al qual tot el sistema de sentit s'acaba referint. (...) La filosofia és la comprensió que no hi ha significació final. (...) La filosofia consisteix sempre a diferir la seva pròpia completesa, i per tant a reobrir sempre el seu començament. (...) Fins i tot en filosofies com les de Plató i Descartes trobaríem aquesta tensió extrema vers un punt final o d'origen -són el mateix-, la raó del qual no es pot donar. La filosofia és precisament aquell pensament que consisteix a no ocupar aquest punt, a no apropiar-se'l. Aquesta tradició confia que no és en aturar-se a una significació, que consisteix la veritat, el bé, o com vulgueu dir-ne.

Crec que podem dir que el comportament més ordinari i constant dels homes és ateu, que només és religiós en certs moments. Quan la vida quotidiana s'estructura plenament a partir d'allò que és religiós, aleshores passem a un fenomen particular, pròxim a una observança delirant. I això és certament una manera de sortir de l'existència.

- - -

L'a-ateisme

"L'a-ateisme és potser un quequeig? Potser sí, però aleshores és una quequesa d'aquelles que corprenen certs personatges en presència de déu (Joan de la Creu, per exemple). O bé no es tracta de cap quequesa: és més aviat un intent d'indicar la negació d'una negació, però de tal manera que no seria una segona negació ni una superació dialèctica, ni la pura i simple anul·lació.

La filosofia és atea en el principi, i amb ella ho és tota l'onto-teologia, en la qual déu és el nom putatiu o les còmodes inicials d'una necessitat d'allò donat, el nom postulat pel desig de donar raó de la contingència del món.

La tesi o la hipò-tesi de Déu no té cap consistència filosòfica. El teisme no és res més que el revers nominal i acolorit de l'ateisme, que és la seva veritat real, lògica i material alhora, una lògica freda i grisa, en efecte, com ho és la solitud del món enmig del no-res.

Descobrim amb això la inutilitat de la noció d'ateisme. Déu no és una pregunta per al pensament -el pensament consisteix, al contrari, a moure's en l'àmbit on aquesta pregunta no té cabuda. Recíprocament, instal·lar-se en l’àmbit on un Subjecte qualsevol fixa el món a un fonament és renunciar a pensar, tant si aquest Subjecte s’anomena Déu com si s’anomena Home, Natura o Història. Per això, precisament, cap filòsof no ha cregut en Déu encara que estigués definint-ne les qualitats (...).

Ara bé, això no vol dir que els filòsofs, o qualsevol amb ells, no hagin de fer el següent: quan es tracta de l’àmbit on cap Subjecte, cap Substància, cap Fonament no es pot presentar de cap manera –quan es tracta, altrament dit, de l’àmbit on cap Cosa no pot sostenir ni mantenir la indefinida multiplicitat de les coses, on no es pot sostenir cap instància d'unitat que no sigui distributiva i disseminant (essent la unitat mateixa a priori disseminada), llavors en aquest espai de no-res, en el sentit de cap Cosa (totes les coses = cap Cosa, no-thing)–, el pensament descobreix que pensa més enllà de tot pensament possible. El pensament pensa més enllà de tot Objecte i, per conseqüent, de tot Subjecte possible per a un objecte en general.

I, tot i així, pensa. I, tot i així, el pensament s’obre precisament a aquest defora del pensament, o bé
es revela a si mateix que s’excedeix, sense suprimir-se ni tampoc elevar-se: que no fa res més que obrir-se. Però aquesta obertura resulta que té una lògica i una dinàmica diferent de la lògica del pensament de l’objecte, de la necessitat i del concepte en general (...).

El que s’esbossa, llavors, és una relació amb una cosa que no és una cosa. Amb una cosa que no és el món-cosa. Amb una mena de signe, però no amb el signe d'una significació que tindria un referent en l’ordre de les coses. Amb un signe com a senyal de l’obertura mateixa i cap a aquesta obertura. Un signe com una crida, com un adreçar-se, i alhora com la recepció d'una crida o d'un adreçar-se: no a fer o prendre el que sigui, sinó a desfer-se i desprendre’s de tota cosa i de tota significació de cosa. Una crida de l’obertura a l’obertura, no pas tancada en si mateixa, sinó obrint infinitament la mateixitat del mateix.

El nom Déu va ser potser també el portador d'aquest signe, o bé aquest signe mateix. El déu com a signe de no-res, d'un adreçar-se provinent de res més que de l’obertura del món vers un sentit que n'és fora (com diu Wittgenstein), però que en aquest fora no és un sentit perquè aquest fora no és. La diferència entre el fora i el dins, entre el món i allò a què el món s’obre, no és una diferència entre termes, ja que un dels termes és absent. És la diferència mateixa del mateix: la identitat d'una obertura i no d'una completesa.

Seria possible invocar així el nom Déu? No està clar, potser ha esdevingut impossible per sempre més. En l’ús secular que se'n fa, aquest nom també ha tingut aquesta funció –si podem parlar, aquí, de funció– i l’ha tinguda distanciant-se àmpliament de qualsevol mena d'ésser o de subjecte suprem. Mai cap gran místic, cap gran espiritual, mai cap autèntic fidel no ha cregut en l’existència de Déu: això sí que és clar. El que tota aquesta gent va fer, en canvi, és invocar, implorar o celebrar, va adorar –és a dir, adreçar– un nom innominable, que en realitat roman fins i tot innominat, com a signe de l’obertura per la qual el sentit s’escapa i la veritat s’anuncia.

Aquesta ha estat potser la pregària dels a-ateus: repudiant déu i no-déu alhora, i quequejant, amb la boca oberta."


Jean Luc Nancy (al suplement Cultures de La Vanguardia del 21.11.2012)


(gràcies a Xavier Antich per haver publicat aquest text de Nancy, dens, magnífic)


dijous, 22 de novembre de 2012

Incrustats





"Tots els éssers estem incrustats en l'espai-temps. L'existència no passa, sinó que és. L'espai-temps és un tot en el qual tots estem incrustats."


Frank A. Wilczek, premi Nobel de Física (La Vanguardia, 22.11.2012)



dimecres, 21 de novembre de 2012

Irrupció



Chagall 1956


Escolteu una veu que crida:
Obriu en el desert
un camí al Senyor,
aplaneu en l'estepa
una ruta per al nostre Déu.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.
Llavors apareixerà
la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat.

Una veu diu:
Fes una crida!

I una altra respon:
Quina crida he de fer?

Proclama
que els homes són tots herba
i que la seva bondat
és com la flor dels prats:
l'herba s'asseca i la flor es marceix
així que bufa l'alè del Senyor.
Ben cert: els pobles són herba!
L'herba s'asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu
dura per sempre."

Isaïes 40, 3-8


Què ens diu un antic text com aquest? De què està parlant? Ressona més en temps de crisi? És una simple apel·lació a l'esperança o un crit a una acció peculiar?




dijous, 15 de novembre de 2012

Paradoxes del símbol




La terra no té poder, però si per a tu en té, en té.

No "si per a tu en té, en té per a tu", com a una vivència subjectiva; en té "objectivament". No és que tu tinguis una impressió interna del poder de la terra, sinó que notes que el poder és en ella, fora teu, no dins teu.

Però això només es pot dir dient alhora que "la terra no té poder", no té un poder objectiu independent de la humanitat, o previ a la humanitat. Són els humans els que fa l'experiència d'aquest poder, i quan el viuen veuen que no és un poder propi, és un poder de la terra.

D'acord, és una paradoxa lògicament insostenible. Però existencialment és així: vius i saps que no ets tu qui li atorga poder, que és ella que el té, però que és un poder lligat a la teva relació amb ella.

Dir "la terra té poder per a mi" és insuficient, no tradueix bé la realitat viscuda; dir "la terra té poder independentment de mi" tampoc no és exacte. El que hi ha és una cosa estranya, paradoxal, que se situa entre totes dues posicions.

(Una cosa semblant passa amb l'eucaristia cristiana. Podríem dir una cosa així: "el pa i el vi de l'eucaristia no són el cos i la sang de Crist, però si ho són per a tu, ho són." És la mateixa paradoxa: no és una simple experiència subjectiva, ni un fenomen objectiu, materialment constatable; allò "és" el cos i la sang de Crist, en el mateix sentit que abans dèiem que la terra té poder. Aquesta paradoxa en el marc eucarístic s'ha designat tradicionalment amb el terme "transsubstanciació", que mira de recollir aquesta dinàmica peculiar del símbol que va més enllà del subjectiu sense ser objectiu en el sentit habitual de la paraula).



dimarts, 6 de novembre de 2012

Ixtlan XX. El viatge a Ixtlan




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Arribem al darrer capítol del “Viaje a Ixtlán”. L’àmbit del poder s’ha anat desplegant, i ara es subratlla el paper dels “gestos de poder” (p. 351 i 352 i en general). Un d'ells és el de tancar la boca per enfrontar-se amb l’aliat (p. 353): posar-se totalment atent, expectant i en tensió. Un altre és plantar-se amb fermesa per suportar l’impacte (p. 354): la trobada amb l’aliat és un combat, perquè l’aliat ha de culminar la destrucció de l’ego, fet que sempre troba fortes resistències en la persona encara que ho desitgi. Per això és una lluita que descol·loca, que ressitua (et porta lluny, et canvia de lloc, més tard serà el salt a l’abisme). L’aliat ens ajuda contra nosaltres mateixos. Ens ha de forçar, donar l’empenta. I si reeixim en el combat, podrem experimentar la joia de sobreviure el contacte amb l’aliat, que és lluitar amb ell i alhora “tenir-lo” (p. 355): està amb nosaltres, és del nostre bàndol, i en canvi cal lluitar-hi (com Jacob lluitant amb l’àngel). Quin estrany combat euforitzant, en el que desitgem ser derrotats!

La trobada amb l’aliat descol·loca, ja no es pot tornar al món quotidià, al món d'abans i alhora s’hi vol tornar: és el viatge a Ixtlan (p. 355 a 363). Aquesta és l’estranya metàfora: el viatge a Ixtlan és el que passa després d'aturar el món, és el desig de retornar quan ja no es pot retornar, d'aquí aquesta peculiar barreja d'eufòria i melangia que l’envolta. Després de la descol·locació que comporta el combat amb l’aliat, els que no fan el camí esdevenen éssers no reals, fantasmes perillosos perquè et poden arrossegar, seduir a anar amb ells (a retornar a Ixtlan, al món dels sentiments) i deixar el camí (p. 355 a 360). Després de la descol·locació, no hi ha lloc per enfadar-se amb res ni entristir-se per res (p. 359), però la gent deixa de ser real, res és real, les coses ja no són com abans (p. 360): “nada es ya lo mismo” (p. 361). I en voler tornar s’experimenta que no hi ha final de camí i que tampoc no es pot tornar al punt de partença, a abans d'aturar el món; després d'aturar el món sempre es va cap a Ixtlan (p. 361), sense arribar-hi mai. És una situació nova i paradoxal: d'alguna manera es podria arribar a interpretar que s’ha quedat atrapat en una trampa terrible, en uns llims, en una terra de ningú, ja que ni pots quedar-te permanentment en la plenitud viscuda ni pots tornar a la vida anterior. Castaneda no amaga sinó que subratlla (el text va a parar aquí) que el camí de transformació espiritual té una conseqüència que no és fàcil d'assumir: quedar immersos en un impossible viatge de retorn, sadollats de nostàlgia i perduts en el no-res. El viatge a Ixtlan és un vagar enmig de fantasmes. És una plenitud sadollada de la tristesa derivada del fet que tot s’ha tornat irreal, tot són éssers efímers, amb sentiments i ansietat. I només el viatge a Ixtlan és real; és una metàfora i és l’únic real (p. 361).

Entrem en un desconcertant esclat de constatacions difícils i paradoxals. No estem parlant de l’accés definitiu, ni que sigui difícil, a un àmbit on tot és esplendor; aquesta no és la condició humana. La plenitud assolida en aturar el món és una plenitud evanescent, esqueixadora, que t’esberla el cor. Sobreviure a l’aliat és trobar-se viu en una terra desconeguda (p. 362). Un cop feta l’experiència, no hi ha manera de tornar al món d'abans  i tot i això emprenem el viatge de retorn a casa perquè els sentiments de l’home no moren ni canvien (p. 362). Insòlitament, doncs, un cop feta l’experiència d'aturar el món i les seves conseqüències, no ens situem definitivament en un nou estadi magnífic, esplendorós, on ens trobem perfectament, sinó que mirem de tornar al nostre món, i mai no ho aconseguim; d'aquí la nostàlgia i la soledat.

I encara un darrer reguitzell de colpidores consideracions. En el viatge no podem prendre als que estimem: l’aliat se'ns emporta sols (p. 363). La trobada amb l’aliat et canvia la idea del món, i per tant el món canvia (p. 363). Per a ser bruixot cal ser apassionat, i això lliga al món; per això es vol tornar a Ixtlan, on hi ha la nostra passió. Anem carregats de sentiments (p. 364); la trobada amb l’aliat no elimina aquests sentiments. D’aquí l’onada de sotsobre (“zozobra”) i soledat indescriptible davant del pas decisiu (p. 364). Es fa l’experiència d'una soledat suprema que porta al plor (p. 365), com Jesús a Getsemaní. D’aquí que l’art del guerrer sigui equilibrar el terror de ser home amb el prodigi de ser home (p. 365). Quedem immergits en una onada gegantina de soledat humana. Sentim una estranyíssima tristesa euforitzant (p. 365).

En aquest punt del seu procés, sabent tot això, en Carlos es troba davant del moment clau, davant de la decisió final, personal i lliure, com ens hi podem trobar nosaltres si hem acumulat prou poder: a punt per fer el que sembla correcte quan arriba el moment, a punt d'entrar en el combat decisiu, a punt d'aturar el món i trobar-se en el viatge a Ixtlan. L’aliat (l’àngel? la gràcia? l’esperit sant?) està esperant, preparat per ajudar-nos si ho desitgem, disposat a entrar en combat quan vulguem. Però el camí és un gest de llibertat, no una imposició, és un oferiment que se'ns fa, sense coacció: no s’han de forçar les coses, s’ha de veure amb claredat que ha arribat el moment (p. 365). I amb aquest punt d'obertura respecte a si en Carlos vol i pot fer ja el pas, si nosaltres volem i podem fer ja el pas, acaba el text.





dilluns, 5 de novembre de 2012

Resar



Uccello 1435


"Resar és l'estel que vola en tu quan tanques un llibre que has llegit amb passió. Si surts d'un cinema i flotes en la llum dels fanals i el món sembla que acaba de ser envernissat, tot perquè has vist una pel·lícula excel·lent, això és resar. A la Galeria dels Uffizi, a Florència, davant La primavera de Botticelli, estava resant la llàgrima que va ballar als teus ulls i a punt va estar de solcar la teva galta. Quan donem la mà a la persona que estimem, els nostres dits són espelmes suaument enceses. Aquest petó que sembrem a la galta dels nostres fills petits abans que s'adormin també és una oració. (...) L'oració més profunda, la que es fa en solitud, eleva al quadrat la nostra vida. Es tracta d'una manera de sentir que l'univers ens abraça: que totes les parets del món es transformen en paisatges. (...) De manera que és molt important resar. Resar al matí, si un vol  despertar-se veritablement. Resar en la salutació que es dirigeix a la gent. Resar als carrers buits o plens de gent, en la feina que fem, en les paraules que escrivim. (...) Allà on ens agenollem, la terra es transforma en cel. Pregar no consisteix només a mussitar la nostra impotència: en realitat, es tracta de tornar a descobrir el nostre poder. Perquè el que resa va madurant, com un fruit, i un dia, amb normalitat, sense els efectes especials del miracle, s'integra al món real."


Gabriel Magalhaes (La Vanguardia, 03.11.2012)




diumenge, 4 de novembre de 2012

Illes desertes



Ribera 1616

"Mirar la televisió és com observar una taronja durant hores i hores. No s'aprèn gaire. Prefereixo llegir els grans clàssics de la literatura portuguesa, i cada un d'ells resulta un rai salvavides. Hi ha moments, tanmateix, en què em sento sol: es tracta de llibres notables, però ja gairebé ningú no els coneix. Una societat decadent és, senzillament, la que ja no conviu amb els seus grans textos. De manera que m'he convertit en un Robinson Crusoe de la lectura. Les millors pàgines de la nostra tradició literària s'estan convertint en illes desertes."


Gabriel Magalhaes (La Vanguardia, 03.11.2012; el subratllat és nostre)



divendres, 2 de novembre de 2012

Ixtlan XIX. Aturar el món




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Desmarcar-se de la raó, poder deixar-la de banda, és molt difícil, i més encara per als occidentals. En Carlos intenta no buscar explicació davant del “nedar a terra” de don Genaro, però no se'n surt (p. 338). El comentari de Don Juan és contundent: la nostra imperiosa necessitat de trobar explicacions racionals de tot és una idiotesa; al guerrer no li fan falta explicacions (p. 338). En Carlos creu que ha canviat gràcies a les explicacions que ha rebut; don Juan, en canvi, ho atribueix al que li han fet els bruixots al seu cos (p. 338 i 339). No estem treballant des dels circuits de la comprensió mental, sinó des de la percepció extra-racional que dèiem al principi, des del “captar amb el cos”, amb la totalitat del nostre ésser. Això suposa anar més enllà de la manera de fer a que estem acostumats, entrar en un àmbit en el que som analfabets.

El text de Castaneda va intensificant el seu to crepuscular, de final del text i de final de l’aprenentatge d’en Carlos. Reprenent el fil emocional, subratlla la soledat i la tristesa que apareixen o s’intensifiquen davant de l’estadi final, quan la relació amb el mestre s’acabarà i en Carlos haurà de prendre una decisió clau i seguir el camí pel seu compte. Davant d'aquesta reacció, Don Juan mostra preocupació i afecte, però el seu propòsit es manté inflexible: el repte final s’ha d'afrontar sol (p. 339).

Aquest gran pas, aquest moment decisiu, aquest salt al buit, aquest anar més enllà de la lògica i assumir-ho lliurement, és un esdeveniment estrany. No hi ha fórmula ni procés previst sobre el que s’ha de fer per fer el gran pas: “no tenía ni idea de que hacer allí” (p. 340) Com si s’hagués de confiar en una mà invisible que et porti. Com quan els joves indis se n'anaven sols a les muntanyes esperant que se'ls hi revelés una visió que els acompanyaria la resta dels seus dies, i que sovint fins i tot determinava el seu nom. Només es pot fer silenci i apaivagar el diàleg interior. També trobar un lloc que t’agradi (p. 340). I esperar. Sovint fins que no pots més i estàs a punt de tornar, de deixar-ho córrer, de considerar que no passarà res; arribar al punt d'abandonar tota expectativa. Llavors és quan passa (p. 341). Com a la pel·lícula Cast away: quan ho deixes anar tot i t’abandones, apareix el gran vaixell.

Un cop fet això, tot es ressitua, com s’exemplifica amb l’escena de l'escarabat (p. 341 a 343). S’arriba a experimentar la joia de sentir-se agermanat i igualat amb l’escarabat per la mort (p. 342). Es pren consciència de ser un ésser ple de misteri, situat en un món ple de misteri i, en canvi, no tenir més importància que un escarabat (p. 342 i 343).

Això és seguit per una altra escena impactant: l’escena del coiot que parla (p. 343 a 345): hi ha una mena de transfiguració, on no hi ha lloc per a les idees ni pels sentiments (p. 345). Una experiència que evoca el Tabor evangèlic, una experiència de depassament tant de la raó com de l’emoció per accedir a l’estadi de la percepció global, que és un àmbit de certesa, de confiança, de manifestació de l’esperit, sigui com a brisa suau o com a vent impetuós; és l’accés a l’experiència mística, compartida per tantes tradicions religioses.

I en aquest estadi de transfiguració s’accedeix a la visió de les “línies del món”; i es fa l’experiència d'eternitat  i s’experimenta una eufòria indescriptible, impensable (p. 346). I tot això és possible gràcies a l’aturada de la descripció del món (“parar el mundo”), base de la transfiguració (p. 347). Quan deixem de projectar-hi la nostra descripció, el món es mostra tal com és.

El deixeble ha aconseguit “veure”, ha aconseguit colar-se entre dos mons del “fer” (el quotidià i el dels bruixots), no quedar-se encallat en cap dels dos, que són mons reals però que cal depassar (p. 348). I és el seu cos el que ha “vist”. Quan el cos “veu”, sabem que el món quotidià és una descripció (p. 350). I aquest “veure” ha estat possible gràcies a l’impacte del món dels bruixots i de l’aliat (p. 350).