dijous, 31 de gener de 2013

Sanctus


Giotto 1305


"Diferent, diferent, diferent
de tot el que hi ha és El que és.
La realitat és plena del seu esplendor.
Aquesta és la gran meravella.
Lloat sigui el que és capaç de manifestar aquest esplendor.
Aquesta és la gran meravella."

Heus aquí una versió molt lliure d'un text litúrgic fonamental de la tradició catòlica, utilitzat ja al segle II, part de la missa i que apareix en molta música de caire religiós (Misses, Rèquiems...), el molt conegut "Sanctus".

La versió catalana utilitzada actualment és la següent:

"Sant, sant, sant
és el Senyor, Déu de l'Univers.
El cel i la terra són plens de la vostra glòria.
Hosanna a dalt del cel.
Beneït el qui ve en nom del Senyor!
Hosanna a dalt del cel."

I el text en llatí diu així:

"Sanctus, sanctus, sanctus,
Dominus Deus Sabaoth.
Pleni sunt coeli et terra gloria tua.
Hosanna in excelsis.
Benedictus qui venit in nomine Domini.
Hosanna in excelsis."

Està format aplegant dos fragments d'origen divers. La primera part deriva d'Isaïes 6, 3: "Cridaven l'un a l'altre: -Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria." La segona part deriva de Mateu 21,9: "La gent que anava davant d'ell i els qui seguien darrere cridaven: - Hosanna al Fill de David! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!" En tots dos casos són proclamacions orals d'entusiasme, crits d'exaltació emocionalment intensos.

El text original d'Isaïes fa referència al "Senyor Déu dels Exèrcits", tot i que la traducció posterior sigui la de "Senyor Déu de l'Univers". Pel que fa a l'expressió de Mateu, situada en el context de l'entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge abans de la seva mort, el "Diumenge de Rams", es refereix certament a Jesús, però el seu sentit es pot ampliar a tot aquell que, com Jesús, aconsegueix copsar i transmetre l'esplendor de la realitat, que algunes tradicions religioses vinculen amb una personalització (el "Pare" en el cas de Jesús).

Com correspon a una expressió d'entusiasme, és especialment indicat per a ser proclamat en públic i col·lectivament en el marc d'una celebració litúrgica, com a part d'un ritual compartit. De forma molt sintètica recull aquesta dualitat paradoxal de l'espiritualitat: el referent no s'identifica amb cap element de la realitat (i identificar-lo amb alguna cosa és idolatria), però impregna tota la realitat, és present de manera subtil a través d'un cert esplendor que podem copsar. I quan aconseguim experimentar aquesta glòria, aquest esplendor, ens omple una gran joia que hem comunicar.



dimecres, 30 de gener de 2013

Teoria


Mondrian 1921


"Without a theory the facts are silent" ("Sense una teoria, els fets romanen silenciosos")

Frase atribuïda a Friedrich Hayek


dimarts, 29 de gener de 2013

Innocència


Klee 1937


"La innocència em sembla una cosa molt difícil i en tot cas no crec que puguem arribar-hi abans del final de tota una vida de lluita. ¡Arribar a conquerir la innocència! Qui sap si és l'anhel suprem de la nostra ànima..."

Joan Sales, Incerta glòria (1948)


diumenge, 27 de gener de 2013

divendres, 25 de gener de 2013

Fer política, fer ideologia


Tiziano 1562

El realisme dóna preeminència a la realitat sobre les idees. L'idealisme dóna preeminència a les idees sobre la realitat. Per al realisme, la prioritat de les idees és perillosa, pot portar a crisis socials i personals indesitjables. Per a l'idealisme, la prioritat de la realitat porta al manteniment de situacions indesitjables i tanca les portes a la novetat. El perill que pateixen un i altre és el mateix: no transformar la realitat, l'un per incapacitat d'aportar innovació, l'altre per quedar-se en el món il·lusori dels somnis irrealitzables.

Una plasmació d'aquesta tensió (que, ben portada, podria ser una polaritat enriquidora, però que habitualment esdevé un conflicte estèril) és la que es dóna entre "fer política" i "fer ideologia". Per al qui prioritza la política, la posició de poder - o d'influència -que es té (i que és per a ell el fonament de la possibilitat de transformació de la realitat) és més important que la coherència ideològica, que la consistència de les posicions defensades; quan cal, es pot entrar en contradicció; quan cal, es pot donar suport a coses que no acaben de lligar; quan cal, es pot haver de quedar bé alhora amb posicions que, en el camp de les idees, són contraposades. Per al qui prioritza la ideologia, en canvi, la coherència del pensament és més important que les posicions de poder; si es considera que una cosa és certa, cal dir-la i defensar-la ni que suposi una pèrdua de simpaties o d'influència.

Cadascú hauria de saber cap a on s'inclina en aquest terreny. És bo ser conscient de les pròpies opcions, i procurar evitar confusions -en un mateix i en els altres-, i no fer-se passar per una cosa quan de fet es defensa l'altra. Certament, fer política des de posicions idealistes és molt complicat, potser impossible. Però potser és l'única política que val la pena; la política que està al servei d'unes idees i per tant en respecta la coherència i els hi dóna prioritat. El realisme polític, tot i el seu aparent seny, tot i el seu recobriment de prudència, és a l'origen de moltes situacions indesitjables.



dijous, 24 de gener de 2013

Massa bo


Mondrian 1936


De vegades, la gent diu: "Aquesta persona, és massa bona". La pregunta que sorgeix immediatament és: es pot ser "massa bo"? O "massa compassiu"?

Als "valors valuosos", als valors en el sentit estricte de la paraula, als valors que després d'anàlisi crítica es mostren com a dignes d'orientar el comportament humà, se'ls pot aplicar el qualificatiu "massa"? Jo diria que no; d'ells, com més, millor...

Què estem assenyalant, doncs, quan fem servir -indegudament- aquestes expressions (massa pacient, massa amable, massa innocent, massa just, massa generós...)?

Potser el que volem dir, mal dit, és que aquella persona no acompanya aquest valor amb altres elements que també fan falta. Potser volem dir, per exemple, que a aquella persona li falta prudència, o lucidesa, o ponderació, o realisme, o capacitat d'anàlisi, o coratge, o vista per evitar que l'enganyin, o equilibri, o claredat,o rotunditat, o seny, o fermesa...

No es tracta, doncs, de tenir massa d'un valor, sinó de tenir poc d'una altra cosa. I si és així, més val dir-ho bé: aquests "massa" aplicats als grans valors fan mal.



dimarts, 22 de gener de 2013

Una triple visió de la cultura



Pensar sobre la noció de cultura ens ajuda a entendre millor la nostra identitat com a éssers humans, allò que ens caracteritza. Tot i ser una noció que es pot definir de moltes maneres, algunes d'aquestes definicions ens ajuden a veure més clar el seu paper en la nostra vida.

Una primera noció, molt àmplia, és la que parteix de la seva contraposició amb la natura, allò que ens ve donat per la nostra identitat com a mamífers evolucionats. A aquesta base natural l’ésser humà hi ha afegit tot un món d'idees comportaments, costums, aspiracions que el diferencien del món animal i alhora li permeten perpetuar-se millor com a espècie. La cultura dota a les societats humanes d'una capacitat d'adaptació al canvi molt més ràpida que la que es derivaria de l’evolució biològica.

Aquesta noció bàsica de cultura queda ben complementada per una segona noció: cultura com a tot allò que identifica i diferencia una societat respecte a altres societats. En aquest sentit parlem de la cultura alemanya, o de la cultura jueva. Aquesta noció ens permet entendre la cultura com a vertebradora i aglutinadora de col·lectius humans, com allò que permet que un poble funcioni com a tal i li atorga la seva personalitat.

Aquesta segona noció no és opcional, com podria semblar a primera vista. No podem triar entre tenir-la o no, ja que tothom neix en el si d'una determinada cultura. L’accés a la noció bàsica de cultura esmentada abans només es pot fer a través d'aquesta segona noció. No és que primer adquirim una “cultura humana bàsica” i després una “cultura específica”, sinó que només a través de la segona accedim a la primera. La primera només es fa real a través de les concrecions en el temps i en l’espai de la segona. Fins i tot les persones que per circumstàncies de la vida (immigració, pares de cultures diferents, etc.) participen de més d'una cultura han de confrontar aquesta concreció específica de la cultura.



Però encara hi ha una tercera noció. Aquesta cultura primera, concretada a través de cultures determinades, pot contenir o ha de contenir elements capaços de donar sentit a la vida humana. La cultura només ho és pròpiament quan no només “identifica” sinó que és capaç de donar sentit. Donar sentit vol dir que les persones concretes, gràcies a aquells elements culturals, experimentin que val la pena viure, visquin la gràcia de viure. En aquesta tercera noció, pertany a la cultura aquella sèrie d'elements que tenen aquesta capacitat de donar sentit. Poden ser una obra d'art una idea, un ritual, una manera de relacionar-se, etc. però han de tenir aquesta capacitat.

Llavors, “cultivar-se”, que lliga amb el sentit etimològic de cultura, és treballar-se a un mateix per ser capaç de captar aquests emissors de sentit i, si pot ser, crear-ne. I a partir d'aquí podem concebre la nostra pròpia vida com una obra d'art com una “peça de cultura”: desplegar una vida on es mostri la identitat humana com a capaç de generar sentit, d'emetre sentit, d'encomanar sentit; una vida així podríem llavors anomenar-la “lluminosa”.




dilluns, 14 de gener de 2013

El cervell i internet


Pollock 1948

La Vanguardia del 13.01.13 dedica una pàgina a parlar de com internet canvia el cervell. El professor de Fisiologia humana Francisco Mora hi fa una constatació impactant, feta en adolescents addictes a internet: en el seu cervell es constaten "disminucions en el volum de substància grisa (possiblement disminució de contactes neuronals -sinapsi-) o la anormal mielinització (de determinades àrees cerebrals) i la corresponent alteració en els circuits neuronals que codifiquen per a les seves funcions específiques". No és doncs un problema d'hàbits, hi ha degradació fisiològica en el cervell.

En el seu article, el psicòleg Ramon Bayés aporta algunes cites pertinents. Dues són de Nicholas Carr, antic director de la Harvard Business Review: "(l'ús d'internet) ens allunya de les formes de pensament que requereixen reflexió i contemplació, ens converteix en éssers més eficients processant informació però menys capaços d'aprofundir en aquesta informació i no només ens deshumanitza una mica sinó que ens uniformitza." "Quan obres un llibre t'aïlles de tot perquè no hi ha res més que les pàgines. Quan encens l'ordinador t'arriben missatges per tot arreu: l'ordinador és una màquina d'interrupcions constants."

Aquest darrer aspecte és assenyalat també per Rafa Soto, director creatiu d'una agència de publicitat: "Amb els avisos de correus electrònics, SMS, Twitter i Facebook, les distraccions són contínues... Fa un parell d'anys, jo llegia 50 pàgines seguides, avui no passo de tres abans de consultar el mòbil. I em passa el mateix amb la música. Qui s'estira al sofà a escoltar un disc? Vas saltant de cançó en cançó mentre tuiteges."

I acaba amb una cita de Joseph Weinzembaum, professor emèrit del Massachusetts Institute of Technology: "L'ésser humà encara pot apagar l'ordinador. Tot i així, cada dia s'haurà d'esforçar més per conservar aquest privilegi."



dijous, 10 de gener de 2013

Valors a les organitzacions


Tobey 1955


La funció dels valors a les organitzacions (el que inclou, evidentment, les empreses) és un tema important, en el que cal defugir:
- les rigideses (fent dels valors un criteri que no té en compte les circumstàncies concretes, sense que això sigui una porta per a justificar-ho tot; saber mantenir aquest discerniment és fonamental per a la incorporació dels valors a la gestió)
- els oblits (considerar que això dels valors no té cap rellevància a nivell de les organitzacions, que si de cas és un tema estrictament personal)
- les manipulacions (fer servir la invocació als valors per a propòsits incoherents amb aquests valors).

La professora Rosabeth Ross Kanter, de la Harvard Business School (agraim a en Josep Maria Lozano que ens hagi fet arribar aquesta aportació) sintetitza en deu punts interessants la dinàmica dels valors en les organitzacions:

1. Els valors són una prioritat per als directius, i són invocats sovint en els seus missatges i en l'agenda de les discussions de gestió.

2. El conjunt dels treballadors pot incorporar-se a la conversa, els empleats són convidats a discutir o interpretar els valors i principis amb els seus iguals, que ajuden a assegurar l'alineació.

3. Els principis són codificats, explicitats, transmesos per escrit a través de molts mitjans de comunicació i revisats periòdicament per assegurar que la gent els entén i els recorda.

4. Les afirmacions sobre els valors i principis invoquen un propòsit elevat, un propòsit que va més enllà de les tasques immediates i que apunta al servei a la societat. Aquest propòsit pot convertir-se en part de la marca de la companyia i una font de diferenciació competitiva.

5. Les paraules esdevenen una base per a un diàleg permanent que orienta el debat quan hi ha controvèrsia o desacord inicial. Les decisions són fonamentades per referència a determinats valors o principis.

6. Els principis orienten les decisions, en termes d'oportunitats de negoci a perseguir o rebutjar, o en termes d'inversions amb un horitzó de temps més llarg que pot semblar poc rendible en l'actualitat.

7. En la mesura que són internalitzats pels empleats, els valors i principis poden substituir normes més impersonals o coercitives. Poden servir com un sistema de control d’incompliments, excessos o desviacions de la ruta prevista.

8. Les accions que reflecteixen valors i principis - especialment les decisions difícils - es converteixen en la base d’històries emblemàtiques que són fàcils de recordar i explicar, el que reforça envers els empleats i el món quines són les posicions de la companyia.

9. Els valors són aspiracionals, assenyalant intencions a llarg termini que guien la reflexió sobre el futur.

10. Principis, propòsits i valors es discuteixen amb proveïdors, distribuïdors i altres socis, per tal de promoure alts estàndards consistents per tot arreu.


La versió original és la següent:

"1. Values are a priority for leaders, invoked often in their messages and on the agenda for management discussions.

2. The entire work force can enter the conversation; employees are invited to discuss or interpret values and principles in conjunction with their peers, who help ensure alignment.

3. Principles are codified, made explicit, transmitted in writing in many media, and reviewed regularly to make sure people understand and remember them.

4. Statements about values and principles invoke a higher purpose, a purpose beyond current tasks that indicates service to society. This purpose can become part of the company's brand and a source of competitive differentiation.

5. The words become a basis for on-going dialogue that guides debate when there is controversy or initial disagreement. Decisions are supported by reference to particular values or principles.

6. Principles guide choices, in terms of business opportunities to pursue or reject, or in terms of investments with a longer time horizon that might seem uneconomic today.

7. As they become internalized by employees, values and principles can substitute for more impersonal or coercive rules. They can serve as a control system against violations, excesses, or veering off course.

8. Actions reflecting values and principles — especially difficult choices — become the basis for iconic stories that are easy to remember and retell, reinforcing to employees and the world what the company stands for.

9. Values are aspirational, signaling long-term intentions that guide thinking about the future.

10. Principles, purpose, and values are discussed with suppliers, distributors, and other business partners, to promote consistent high standards everywhere."



dimecres, 9 de gener de 2013

Tristesa i distracció


Hopper 1932

"Distreure's és la cosa més avorrida del món. Més val quedar-se a casa i deixar-se anar a la tristesa; la tristesa, si una s'esforça a prendre-la amb calma, pot arribar a ser tan sedant com una pluja de primavera. Si sabéssim treure partit de les nostres tristeses, potser descobriríem que l'única felicitat possible en aquest món és una tristesa clara i resignada. Però hi ha moments que la tristesa ens mostra la seva expressió més repulsiva; hi ha moments que ni tristesa és, que no és més que buidor, eixarreïment, tedi de la vida, i aleshores... Així i tot, la distracció és encara més buida i eixarreïda; la distracció ho asseca tot, ho marceix tot, al seu contacte."

Joan Sales, Incerta glòria (1948)



dimarts, 8 de gener de 2013

Ars sacra






Tenen totes les obres d'art una capacitat semblant d'intermediació en l'experiència espiritual, o bé n'hi ha de més adients que altres? Tot depèn només del subjecte i del moment, o bé, sense que aquesta dependència deixi d'existir, hi ha obres amb més capacitat d'impacte sobre un mateix subjecte, o bé amb capacitat d'impactar a més subjectes, o d'impactar-los amb major freqüència o intensitat?

És un debat obert i bonic, que ens porta d'alguna manera a la tradicional noció d'"art sagrat" (ars sacra), de si hi ha un art especialment indicat per a desvetllar la ressonància espiritual. La tradició cristiana ortodoxa, per exemple, considera que les seves icones tenen aquesta característica, i d'aquí la peculiaritat del seu procés d'elaboració i també la permanència dels models utilitzats per a rostres i altres detalls.

Quan comparem dues obres d'art, més enllà del que hem dit sobre la relativitat de l'impacte al subjecte i al moment, podem arribar a considerar que una té més capacitat d'impacte espiritual que l'altra? Crec que sí, tot i que probablement cada subjecte faria una tria peculiar en aquest sentit. Crec que es poden arribar a certs consensos al respecte, ni que sigui per a grups petits i èpoques breus.

El que podem fer, doncs, és senzillament anar fent la nostra tria i compartir-la, amb l'esperança que la feina feta pugui ser d'alguna utilitat per als altres. I sense pretendre mai, certament, que això pot substituir l'esforç d'anàlisi i contemplació de cada persona; tot el que podem fer és proposar, suggerir...





dilluns, 7 de gener de 2013

Art i espiritualitat


Giotto 1311

Si entenem espiritualitat en un sentit ampli, podem considerar que l'art és una de les seves manifestacions. Però si l'entenem en sentit estricte, la relació entre art i espiritualitat es fa més complexa. Només algunes obres d'art tenen, en determinades circumstàncies, la capacitat d'esdevenir per a determinades persones, un generador de ressonància espiritual, un vehicle capaç de desencadenar la reverberant sintonia entre la interioritat i l'exterioritat que esdevé manifestació. Una capacitat compartida amb els símbols, amb determinats textos i amb certs espais i objectes naturals, o determinades lluminositats i claredats de l'aire i els núvols.


Pietro Lorenzetti 1326

La ressonància espiritual és puntual, fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan un vol, es dóna quan es dóna. Podem preparar entorns que l'afavoreixin, però res no garanteix que arribi, que es produeixi.

El que en un moment és vehicle en un altre moment no ho és. El que per a una persona és vehicle, no ho és per una altra. No podem dir: "aquesta música és espiritual"; només podem dir "en aquell moment i per a aquella persona, aquella música va ser espiritual". I el mateix passa amb un quadre, amb un text, amb un símbol, amb un paisatge, amb una llum.


Masaccio 1428

També és important no confondre "espiritual" amb "emocional". "Espiritual" no vol dir “emocionant”, capaç de generar una emoció intensa (sigui d'alegria, de tristesa, de plaer, de solemnitat...). Per tal que quelcom sigui "espiritual", ha de tenir alguna cosa més. Però no sabem ben bé què. No sabem dir què converteix quelcom en "espiritual", no sabem què és el que permet "llegir entre línies". No és fàcil ni tan sols detectar-ho, ja que depèn en bona part del treball previ fet sobre un mateix, sobre la pròpia sensibilitat i capacitat d'atenció.




En aquest sentit, podríem dir que sensibilitat i espiritualitat estan interconnectades, s’influeixen entre sí. Per tant, desenvolupar l'una pot incidir en l’altra, pot afectar-la. Però no com a resultat inevitable, sinó com a predisposició, com a crear condicions de possibilitat, com a facilitar la viabilitat, i també en termes de potencial d'impuls. Un major nivell de sensibilitat no dona accés automàticament al territori espiritual, però hi pot predisposar, ho pot facilitar, ho pot estimular.


Van der Weyden 1452

I determinades vivències i determinades pràctiques poden pertànyer alhora a tots dos àmbits. Escoltar certes obres de Bach o Corelli, de Beethoven o Chopin, de Mahler o Xostakovitx, observar certes pintures de Giotto o Fra Angelico, de Memling o Van der Weyden, de Mondrian o Rothko, pot ampliar la meva sensibilitat, la meva capacitat de captació de la bellesa, incrementar el meu grau de consciència de la realitat i de valoració de la seva profunditat; i alhora pot portar-me a una experiència d'unitat  de sortir de mi mateix i identificar-me, fusionar-me amb quelcom inefable que és alhora dins meu i fora meu.

Amb això no pretenem defensar que qui treballa la sensibilitat ja està desenvolupant l’espiritualitat, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no; desenvolupar l’espiritualitat es una opció diferenciada i lliure. Alhora, sembla ser que qui desitja desenvolupar l’espiritualitat ho te més fàcil si treballa la sensibilitat. En aquest sentit, podríem dir que treballar la sensibilitat és una manera de preparar i potenciar el desenvolupament de l’espiritualitat.


El Greco 1595



divendres, 4 de gener de 2013

Valors i pluralisme





"Transmetre valors és transmetre formes de vida (maneres de fer, maneres de sentir i d'interpretar, maneres de veure i viure). Però que els valors situïn i orientin no vol dir que ens hem de dedicar a anar-los enunciant i repetint. El que ens permetrà situar-nos i orientar-nos en el món creïblement és la nostra qualitat personal, que és la que acull i engendra valors. Per això, formar en valors avui vol dir afavorir una experiència de creixement personal en qualitat humana. Abans, el nostre compromís i la nostra responsabilitat consistien en l'acceptació o el rebuig d'un paquet normatiu que la societat i les seves institucions ens presentava en nom d'uns valors, que ens donava identitat. Avui el nostre compromís i la nostra responsabilitat consisteixen a anar recreant i discernint formes de vida des de la nostra llibertat responsable, des de la qual ens identifiquem i amb la qual identifiquem els nostres valors de referència. Per això, en el context actual la pregunta clau no és quins valors s'han de transmetre, sinó com s'aprenen els valors. Hem de passar de centrar-nos només en la transferència de continguts a la generació de processos de creixement i maduració. I aquests processos no poden ser només de socialització, sinó que han de ser també de `personalització.
(...)
El pluralisme és un factor que afavoreix el procés d'individualització, perquè per si mateix qüestiona l'absolutització de la validesa d'un qualsevol patró de vida normatiu. Però no necessàriament afavoreix un procés de personalització. Per això el pluralisme posa també a prova la nostra autenticitat, perquè ens interpel·la a ser coherents amb els valors triats i amb l'estil de vida que en deriva. Posa a prova la qualitat dels valors triats i la qualitat dels subjectes que els formulen. És a dir, posa a prova la qualitat del nostre projecte de vida.
(...)
Què voldrà dir, doncs, ser una persona educada en una societat pluralista? Com a mínim s'ha de tenir en compte la integració viscuda en la formació de la personalitat; la capacitat d'aprendre, de socialitzar-se i de relacionar-se; el desenvolupament de la sensibilitat; la capacitat de comprendre l'existència; l'obertura a la dimensió reflexiva i contemplativa i la disponibilitat al silenci i l'arrelament interior. I aquí "tenir en compte" vol dir treballar i desenvolupar aquests àmbits vitals."


Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a La Vanguardia, 04.01.2013



dijous, 3 de gener de 2013

Ressonància


Mondrian 1913

L'experiència espiritual és una mena de ressonància entre l'interior i l'exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació.

Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar el jo, fent que la manifestació ocupi el seu espai.

I què es manifesta? Això no ho sabem, només copsem que hi ha manifestació.



dimecres, 2 de gener de 2013

Preocupar-se





"He had only one thing to do and that was what he should think about and he must think it out clearly and take everything as it came along, and not worry. To worry was as bad as to be afraid. It simply made things more difficult."

Ernest Hemingway, For whom the bell tolls (1940)


Possible traducció:

"Només tenia una cosa a fer i això era en el que havia de pensar i havia de pensar-hi amb claredat i entomar-ho tot a mesura que anés arribant, i no preocupar-se. Preocupar-se era tan dolent com tenir por. Simplement, feia les coses més difícils".



dimarts, 1 de gener de 2013

El poder i la glòria


Hopper 1929


"El poder i la glòria" (The power and the glory) és el títol d'una de les més conegudes novel·les de Graham Greene, publicada el 1940. L'expressió del títol deriva d'un passatge de la litúrgia catòlica: "Perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria". El poder i la glòria pertanyen, doncs, a l'esfera de la divinitat, i en mans dels homes són sovint elements terriblement destructors, aspiracions insaciables dels humans que porten a comportaments perniciosos per a la mateixa condició humana.

Pot haver-hi, però, una lectura positiva d'aquests dos termes? Poden trobar-se paraules que n'expressin el contingut sense la càrrega negativa que aquests dos termes han acumulat històricament? En el cas del "poder", la lectura positiva del terme es podria relacionar amb el potent ús que en fa Carlos Castaneda (veure els posts sota el tag Ixtlan d'aquest mateix blog); Castaneda el caracteritza com un concepte fonamental en el procés de transformació personal en clau de maduració espiritual, però el terme segueix estant molt connotat negativament. Una possible alternativa és fer servir el terme "força", com es fa a "La guerra de les galàxies" ("que la força t'acompanyi"); el terme "força" també havia tingut una forta connotació negativa, associat a brutalitat i imposició, però actualment sembla que aquesta interpretació es va afeblint i queda prou llunyana com per permetre també un ús positiu del terme (tal com intenta Castaneda amb l'ús de "poder"). Una altra opció seria recuperar mots en desús com ara "puixança", "fortitud" o "fortesa", però precisament aquest desús els fa massa llunyans. O recuperar el terme "fortalesa" (una de les virtuts tradicionals, juntament amb "prudència", "justícia" i "temperança"), terme actualment poc utilitzat; té menys grapa que "poder" o "força" i queda massa centrat en les pròpies capacitats, però està menys connotat i pot generar menys confusió. "Ànim", "vitalitat" i "vigor" també podrien ser candidats. Les tradicions religioses parlarien d'aquest concepte en determinats contextos fent servir termes com ara "llum", "gràcia", "esperit" o "energia"; són termes també polisèmics, i que -malauradament- resulten actualment poc evocadors a nivell popular, però potser alguns són recuperables. La tria del terme actualment més adient per expressar una noció important com aquesta no és fàcil. 

Pel que fa a la "glòria", la lectura positiva del concepte (una mena de reverberació potent i favorable emesa per quelcom) necessitaria també d'un terme menys connotat. En aquest blog hem optat per "esplendor" (esclat magnífic), d'aquí la referència a la musa grega Aglaia en el seu nom. "Esplendor" també ha estat utilitzat històricament de manera negativa (l'esplendor com a exhibició de luxe, de riquesa: "l'esplendor de la cort francesa"), però aquesta interpretació potser ja queda actualment prou allunyada per poder recuperar positivament el terme; "esplèndid" i "esplendorós" són termes que ara tenen una connotació més aviat positiva.

Abans de continuar, donem un cop d'ull als diccionaris, que sempre són d'ajuda. "Glòria" al Pompeu Fabra: "Honor, distinció, admiració, fama, acordats per consentiment general a una persona o cosa" (curiosa ressonància amb la noció de carisma); "esplendor, esclat de la grandesa". El Petit Robert: "gran renom estès a un vast públic, derivat de mèrits, accions o obres considerades remarcables"; "esclat prestigiós del que és envoltada la grandesa (d'un col·lectiu, d'una època...)"; "esplendor de les manifestacions divines". Webster's: "lloança, honor, distinció atorgats per consentiment general"; "esplendor, magnificència: quelcom marcat per la bellesa o l'esplendor". La proximitat entre "glòria" i "esplendor" hi queda prou recollida.

El terme "glòria" és utilitzat per Joan Sales en el títol de la seva gran novel·la "Incerta glòria" (1948), evocant en aquest cas a Shakespeare, concretament a la seva frase, The uncertain glory of an april day..., treta dels següent passatge:

"O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away.
"

The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)

Sales fa d'aquesta noció de glòria un dels eixos vertebradors de la seva novel·la. Ja a la "Confessió de l'autor" del desembre de 1956, després de dir-nos que si hagués de resumir la seva novel·la en una sola ratlla seria aquesta citació de Shakespeare, ens parla de la vida com "una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria- un dia d'abril..."; ens diu que "busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir", i que "la set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica." Per acabar la Confessió amb aquesta frase: "Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi." En aquesta darrera frase la glòria evocada gairebé deixa de ser "incerta" i "enigmàtica" per convertir-se en una afirmació plenament positiva, fet potser relacionable amb la conversió al catolicisme de Sales.

Un altre ús positiu del terme "glòria", pràcticament coetani del de Sales, el trobem al capítol 13, 1 de East of Eden, la novel·la de John Steinbeck de 1952 (trobareu el text original i la traducció completa al post "A kind of glory", de 4 de novembre de 2009, en aquest mateix blog). Steinbeck fa servir el terme glory, però quan el vàrem traduir al català ens va semblar que el seu sentit quedava més ben recollit utilitzant el terme "esplendor", per les raons abans evocades. Diu Steinbeck:

“De vegades, una mena d'esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscos i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l’esplendor – com el cant d’un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d'un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d'esplendor.  És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes.

Em fa l'efecte que aquesta connexió entre aquests dos Joans, Sales (1912-1983) i Steinbeck (1902-1968) no es limita a l'ús del terme "glòria", sinó que trobo una certa tonalitat compartida entre els dos autors, especialment per la seva capacitat de trenar els arguments concrets amb les reflexions més abstractes i profundes sense que se'n ressenteixi la coherència del text. Però això no em correspon a mi, simple lector amateur, de dir-ho...

El cas és, tornant al principi, que l'expressió "el poder i la glòria" en la seva dimensió positiva potser queda actualment més ben recollida, o al menys menys problemàticament recollida, per una expressió com ara "la força i l'esplendor". No és que m'acabi de satisfer, especialment pel que fa al primer terme, excessivament polisèmic, però mentre no puguem recuperar "el poder i la glòria" o trobem una expressió equivalent i millor, pot servir per evocar aquesta parella de conceptes que podrien i haurien de jugar un paper important en la construcció d'una vida humana el més intensa i valuosa possible.