diumenge, 30 de juny de 2013

Església i corrupció


Giotto 1306

A l'hora de reflexionar sobre la difusió de la corrupció a les nostres societats, un dels factors que hi poden haver tingut incidència (difícil de quantificar) és la pèrdua d'influència social de l'Església, i a través d'aquesta pèrdua, la davallada de la influència social del cristianisme a casa nostra. És una hipòtesi intuïtiva, però amb possibilitats de validesa.

Aquesta pèrdua de la influència social de l'Església deriva al seu torn com a mínim de dos factors. D'una banda, la incapacitat de l'Església d'actualitzar el seu missatge i el seu testimoniatge de manera que pogués ser comprensible en el context sociocultural actual. Aquí, la fidelitat numantina a la literalitat d'unes formulacions i unes formes d'expressió s'ha girat en contra de l'Església, fent-la irrellevant per a molta gent. És cert que les dinàmiques socioculturals tampoc no han mostrat gaire interès per la temàtica religiosa, i que és difícil determinar quin dels dos factors és el desencadenant del procés (és l'allunyament de la gent el que ha fet tancar l'Església en ella mateixa, o és el tancament de l'Església el que ha fet allunyar la gent?), però el cas és que el procés és real i reals són les seves conseqüències.

D'altra banda, la pèrdua d'influència social de l'Església està lligada també als seus mateixos processos interns de corrupció, que no són cap novetat històrica però que ara estan arribant amb major rotunditat a la superfície i esdevenen del domini públic no ja com a "casos aïllats, puntuals" sinó com a derivats estructurals de la manera d'estar organitzada i de funcionar de l'Església. Els abusos sexuals a menors, l'explotació de les "magdalenes" irlandeses, el cas incomprensible de Marcial Maciel i la Legión de Cristo o les obscures històries de l'IOR que aquests dies estan esclatant, són exemples recents suficients per assenyalar a què ens referim (la corrupció històrica seria tot un altre dolorosíssim i llarguíssim capítol, relacionat amb les degradacions associades amb tota organització jeràrquica poderosa i que exerceix un poder notable en la societat). Tot està suficientment en la ment de tots com per haver de dedicar-hi més temps. L'Església no és només una organització corrupta, però és també encara avui una organització corrupta, i el Papa Francesc tindrà molta feina a reconduir aquesta situació.

Seria, doncs, important una regeneració de l'Església per tal de poder contribuir a una regeneració de la nostra societat, per a poder superar la generalització de la corrupció a tots els nivells (des del comportament individual, al familiar, al dels poblets petits, al de les empreses, al dels partits, al de les institucions públiques, etc.), corrupció que ara constatem amb més nitidesa que abans. És clar que, com dèiem, des de fa molt de temps l'Església ha tingut una cara fosca, i ha desenvolupat tasques impròpies de control i manipulació en el si de les societats, aliada sovint (però no sempre) amb els poders establerts en contra dels processos de canvi social; però alhora jugava un paper de fonamentació, difusió i defensa de valors des d'una base no només ètica sinó també teològica que contribuïa a una major i millor presència dels valors a la societat. I això s'ha perdut, i seria bo recuperar-ho, si és que és possible.

No és el mateix la invocació dels valors per ells mateixos que la seva invocació des de la vinculació a un entramat mític d'alta potència. La connexió dels valors amb la divinitat subratlla la seva importància i la improcedència catastròfica del seu menysteniment. La simple invocació dels valors com a entitats sustentades en elles mateixes és possible, i de vegades és suficient per a fer-los operatius, però no acaba de cobrir ben bé la totalitat de la seva naturalesa. A alguns ens sembla que la seva vinculació a l'entramat mític que es vertebra al voltant de la divinitat potencia, enforteix la seva fonamentació (paradoxalment, ja que la divinitat és inassociable amb res) i explica millor la seva dinàmica. Evidentment, això només és així per a aquells que s'obren a l'impacte de l'entramat mític (aquells que, a falta d'un terme millor, podem anomenar "creients" tot i les evocacions inadequades del terme), però si el nombre de persones obertes a l'entramat mític és suficient i si aquest conjunt de persones té autoritat moral en el si d'una societat, llavors aquest impacte regenerador pot anar més enllà dels cercles creients i la regeneració social es pot veure facilitada.

Per tant, regenerar l'Església sobre noves bases pot ser una bona contribució a la humanitat. Tan de bo el Papa emprengui amb fermesa aquest camí, i tan de bo al si de l'Església hi quedin prou energies com per fer-se'n ressò i multiplicar l'impacte. Que es deixin de banda detalls i escrúpols, i es doni prioritat a les necessitats del món. Que es deixi casar al clergat, que s'obrin les portes a tot nivell a les dones, que s'estimulin les comunitats de base; que s'agilitzin les organitzacions territorials eclesiàstiques i es generin estructures participatives i democràtiques, amb l'elecció de bisbes inclosa; que es busqui el consens amb protestants i ortodoxos fins a fer possible un nou cristianisme alhora unit i divers en les seves manifestacions locals, i que es dialogui amb les altres tradicions religioses de tu a tu, d'igual a igual; que es posi l'accent en l'evangeli com a bona notícia per a la humanitat i no en debats teològics estèrils sobre ortodòxies i heterodòxies; que s'aplegui i aglutini en lloc de posar límits i barreres, que s'aculli en lloc de rebutjar, que es recuperi el que hi ha de viu en la tradició i s'abandoni el que hi ha de mort en el que ara és oficial; que es posi el bé de la humanitat, i sobretot dels més desafavorits i dels qui més pateixen, per damunt del bé de l'Església, que no és més que servidora d'aquesta humanitat. I, tornant al principi, que l'Església es desempallegui de la seva corrupció per ajudar a les nostres societats a desempallegar-se'n al seu torn. Aquesta seria una tasca digna dels temps que estem vivint.

(una versió abreujada d'aquest text ha estat publicada a La Vanguardia el dia 27 de setembre de 2013)



dissabte, 29 de juny de 2013

Les benediccions del senyor Bob


Twombly 2004


A "Allò que vaig estimar" (What I loved, 2003), la Siri Hustvedt hi inclou un petit personatge caracteritzat com un sense sostre que es refugia a l'estudi d'un dels protagonistes, i en un parell d'ocasions li diu a un altre dels protagonistes unes benediccions ben potents:


"Que Déu t'il·lumini. Que Déu t'il·lumini el cap, i les espatlles, i els braços, i les cames i tot el cos amb la seva benevolència resplendent. Que et salvi i et protegeixi amb la seva misericòrdia i la seva bondat dels terribles designis de Satanàs. Que Déu t'acompanyi, fill meu."


"Oh Senyor, aixeca l'ànima del teu servidor desfet que va sortir al brogit pedestre de la teva ciutat per tal que no caigui en la temptació dels dimonis de Gotham, sinó que enfili el camí recte i vertader que condueix cap a la teva llum celestial. Beneeix-lo i protegeix-lo, i deixa que el teu rostre sublim i radiant l'il·lumini i li doni pau."




dijous, 27 de juny de 2013

Reescriure la vida


Twombly 2003 A gathering of time

"En Bill reescrivia la seva vida, com tothom. Els records d'un home gran són diferents dels d'un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem històries a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d'imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N'esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim."

Siri Hustvedt, a What I loved, 2003 (traducció al català de Jordi Martín Lloret)



dimarts, 25 de juny de 2013

Confiança


Klee 1928


Fes-me sentir el teu amor a punta de dia;

confio en tu.



Salm 143, 8


dissabte, 22 de juny de 2013

Péguy: La petita esperança





Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és una esposa fidel.
La caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una nena ben petita.

Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és la que es manté ferma en els segles dels segles.
La caritat és la que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és la que es lleva cada matí.

Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa.
La caritat és un metge, és una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts, que té cura dels ferits.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és un gran arbre, és un roure ben arrelat.
I sota les ales d'aquest arbre la caritat, la meva filla caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s'anuncia al bell començament d'abril.

I quan hom veu l'arbre, quan mireu el roure,
aquesta rude escorça de roure tretze i catorze vegades i divuit vegades centenària,
i que serà centenària i secular en els segles dels segles,
aquesta dura escorça rugosa i aquestes branques que són com un entrellat de braços enormes,
i aquestes arrels que s'enfonsen i engrapen la terra com un entrellat de cames enormes,
quan veieu tanta força i tanta rudesa, el borronet tendre ja no sembla res de res.

I ni amb l'espatlla no feu moure el tronc ni una mil·lèsima de mil·límetre,
ni amb el peu no podeu fer moure una sola d'aquestes grans arrels ni una mil·lèsima de mil·límetre,
ni amb la mà una sola d'aquestes grosses branques;
mentre que el borró no resisteix gens sota el dit
i, d'un cop d'ungla, el primer que passa us fa saltar un borró
que deixat créixer us faria una branca més grossa que la cuixa.

Perquè és més fàcil, diu Déu, destruir que fundar;
i fer morir que fer néixer;
i donar la mort que donar la vida;
i el borró no resisteix gens.
Perquè tampoc no està gens fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, i és la branca, i aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de resistir.
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença,
i només s'encarrega de fer néixer.
I de fer durar.
I de fer-se estimar.


La caritat, diu Déu, no em sorprèn pas.
No és pas sorprenent.
Aquestes pobres criatures són tan desgraciades que,
a no ser que tinguin un cor de pedra,
com poden no tenir gens de caritat les unes per les altres.
Com poden no tenir gens de caritat pels seus germans.
Com poden no treure's el pa de la boca, el pa de cada dia,
per donar-lo a uns infants desgraciats que passen.

Però l'esperança, diu Déu, heus aquí el que em sorprèn.
A mi mateix.
Això és sorprenent.
Que aquests pobres infants vegin com va tot plegat
i creguin que demà les coses aniran millor.
Que vegin com va tot avui
i creguin que les coses aniran millor demà al matí.
Això és sorprenent i és la més gran meravella de la nostra gràcia.
I jo mateix n'estic sorprès.
I cal que la meva gràcia sigui efectivament d'una força increïble.
I que surti d'una font i sigui com un riu inesgotable.

El que em sorprèn, diu Déu, és l'esperança.
I no me'n sé avenir.
Aquesta petita esperança que té l'aire de res de res.
Aquesta noieta esperança.


Jo sóc, diu Déu, el Senyor d'aquesta virtut.

La meva petita esperança és aquella que s'acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que, cada matí, ens dóna el bon dia.


Text elaborat a partir de l'inici de Le mystère des saints innocents i de l'inici de Le Porche du mystère de la deuxième vertu, tots dos de 1912, de Charles Péguy:

Je suis, dit Dieu, Maître des Trois Vertus.

La Foi est une épouse fidèle.
La Charité est une mère ardente.
Mais l'espérance est une toute petite fille.

Je suis, dit Dieu, le Maître des Vertus.

La Foi est celle qui tient bon dans les siècles des siècles.
La Charité est celle qui se donne dans les siècles des siècles.
Mais ma petite espérance est celle qui se lève tous les matins.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.

La Foi est celle qui est tendue dans les siècles des siècles.
La Charité est celle qui se détend dans les siècles des siècles.
Mais ma petite espérance est celle qui tous les matins nous donne le bonjour.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.

La Foi est un soldat, c'est un capitaine qui défend une forteresse, une ville du roi,
aux marches de Gascogne, aux marches de Lorraine.
La Charité est un médecin, c'est une petite sœur des pauvres.
Qui soigne les malades, qui soigne les blessés, les pauvres du roi,
aux marches de Gascogne, aux marches de Lorraine.
Mais ma petite espérance est celle qui dit bonjour au pauvre et à l'orphelin.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.
 
La Foi est une église, c'est une cathédrale enracinée au sol de France.
La Charité est un hôpital, un hôtel-Dieu qui rapiasse toutes les misères du monde.
Mais sans l'espérance, tout ça ne serait qu'un cimetière.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.
 
La Foi est celle qui veille dans les siècles des siècles.
La Charité est celle qui veille dans les siècles des siècles.
Mais ma petite espérance est celle qui se couche tous les soirs
et se lève tous les matins et fait vraiment de très bonnes nuits.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur de cette vertu-là.
Ma petite espérance est celle qui s'endort tous les soirs,
dans son lit d'enfant,
après avoir bien fait sa prière,
et qui tous les matins se réveille et se lève
et fait sa prière avec un regard nouveau.
 
Je suis, dit Dieu, Seigneur des Trois Vertus.

La Foi est un grand arbre, c'est un chêne enraciné au cœur de France.
Et sous les ailes de cet arbre la Charité, ma fille la Charité abrite toutes les détresses du monde.
Et ma petite espérance n'est rien que cette petite promesse de bourgeon
qui s'annonce au fin commencement d'avril.

Et quand on voit l'arbre, quand vous regardez le chêne,
cette rude écorce du chêne treize et quatorze fois et dix-huit fois centenaire,
et qui sera centenaire et séculaire dans les siècles des siècles,
cette dure écorce rugueuse et ces branches qui sont comme un fouillis de bras énormes,
(un fouillis qui est un ordre),
et ces racines qui s'enfoncent et qui empoignent la terre comme un fouillis de jambes énormes,
(un fouillis qui est un ordre),
quand vous voyez tant de force et tant de rudesse
le petit bourgeon tendre ne paraît plus rien du tout.
C'est lui qui a l'air de parasiter l'arbre, de manger à la table de l'arbre.
Comme un gui, comme un champignon.
C'est lui qui a l'air de se nourrir de l'arbre
(et le paysan les appelle des gourmands),
c'est lui qui a l'air de s'appuyer sur l'arbre, de sortir de l'arbre,
de ne rien pouvoir être, de ne pas pouvoir exister sans l'arbre.
Et en effet aujourd'hui il sort de l'arbre,
à l'aisselle des branches, à l'aisselle des feuilles
et il ne peut plus exister sans l'arbre.
Il a l'air de venir de l'arbre, de dérober la nourriture de l'arbre.
Et pourtant c'est de lui que tout vient au contraire.
Sans un bourgeon qui est une fois venu, l'arbre ne serait pas.
Sans ces milliers de bourgeons,
qui viennent une fois au fin commencement d'avril
et peut-être dans les derniers jours de mars,
rien ne durerait, l'arbre ne durerait pas,
et ne tiendrait pas sa place d'arbre
(il faut que cette place soit tenue),
sans cette sève qui monte et pleure au mois de mai,
sans ces milliers de bourgeons qui pointent
tendrement à l'aisselle des dures branches.

Il faut que toute place soit tenue.
Toute vie vient de tendresse.
Toute vie vient de ce tendre, de ce fin bourgeon d'avril,
et de cette sève qui pleure en mai,
et de la ouate et du coton de ce fin bourgeon blanc
qui est vêtu, qui est chaudement, qui est tendrement
protégé d'un flocon d'une toison d'une laine végétale,
d'une laine d'arbre.
En ce flocon cotonneux est le secret de toute vie.
La rude écorce a l'air d'une cuirasse,
en comparaison de ce tendre bourgeon.
Mais la rude écorce n'est rien, que du bourgeon durci,
que du bourgeon vieilli.
Et c'est pour cela que le tendre bourgeon perce toujours,
jaillit toujours dessous la dure écorce.

L'homme de guerre le plus dur a été un tendre enfant nourri de lait;
et le plus rude martyr, le martyr le plus dur sur le chevalet,
le martyr à la plus rude écorce, à la plus rugueuse peau,
le martyr le plus dur à la serre et à l'onglet a été un tendre enfant laiteux.
Sans ce bourgeon, qui n'a l'air de rien, qui ne semble rien,
tout cela ne serait que du bois mort.

Et le bois mort sera jeté au feu.

Ce qui vous trompe, c'est que cette rude écorce vous écorche les mains;
et ni de l'épaule vous ne faites bouger le tronc d'un millième de millimètre,
ni du pied vous ne pouvez faire bouger une de ces grosses racines d'un millième de millimètre;
ni de la main une seule de ces grosses branches;
et c'est à peine si vous ébranleriez quelques-unes de ces petites branches,
et si vous les feriez balancer; 
au lieu que le bourgeon ne résiste point sous le doigt
et d'un coup d'ongle le premier venu vous fait sauter un bourgeon
qui développé vous ferait une branche plus grosse que la cuisse.

Car il est plus facile, dit Dieu, de ruiner que de fonder;
et de faire mourir que de faire naître;
et de donner la mort que de donner la vie;
et le bourgeon ne résiste point.
C'est qu'aussi il n'est point fait pour la résistance,
il n'est point chargé de résister.
C'est le tronc, et la branche, et cette maîtresse racine
qui sont faits pour la résistance, qui sont chargés de résister.
Et c'est la rude écorce qui est faite pour la rudesse
et qui est chargée d'être rude.

Mais le tendre bourgeon n'est fait que pour la naissance
et il n'est chargé que de faire naître.
(Et de faire durer).
(Et de se faire aimer).
 
Or je vous le dis, dit Dieu, sans ce bourgeonnement de fin avril,
sans ces milliers, sans cet unique petit bourgeonnement de l'espérance,
qu'évidemment tout le monde peut casser, sans ce tendre bourgeon cotonneux,
que le premier venu peut faire sauter de l'ongle,
toute ma création ne serait que du bois mort.

Et le bois mort sera jeté au feu.

- - -


La foi, ça ne m'étonne pas.
Ça n'est pas étonnant.
J'éclate tellement dans ma création.
Dans le soleil et dans la lune et dans les étoiles.
Dans toutes mes créatures.
Dans les astres du firmament et dans les poissons de la mer.
Dans l'univers de mes créatures.
Sur la face de la mer et sur la face des eaux.
Dans le mouvement des astres qui sont dans le ciel.
Dans le vent qui souffle que la mer et dans le vent qui souffle sur la vallée.
Dans la calme vallée.
Dans la recoite vallée.
Dans les plantes et dans les bêtes et dans les bêtes des forêts.
Et dans l'homme.
Ma créature.
Dans les peuples et dans les hommes et dans les rois et dans les peuples.
Dans l'homme et dans la femme sa compagne.
Et surtout dans les enfants.
Mes créatures.
Dans le regard et dans la voix des enfants.
Car les enfants sont plus mes créatures que les hommes;
Ils n'ont pas encore été défaits par la vie.
De la terre.
Et entre tous ils sont mes serviteurs.
Avant tous.
Et la voix des enfants est plus pure
que la voix du vent dans le calme de la vallée.
Dans la vallée recoite.
Et le regard des enfants est plus pur que le bleu du ciel,
que le laiteux du ciel, et qu'un rayon d'étoile dans la calme nuit.
Or j'éclate tellement dans ma création.
Sur la face des montagnes et sur la face de la plaine.
Dans le pain et dans le vin

et dans l'homme qui laboure et dans l'homme qui sème
et dans la moisson et dans la vendange.
Dans la lumière et dans les ténèbres.
Et dans le cœur de l'homme,
qui est ce qu'il y a de plus profond dans le monde.
Créé.
Si profond qu'il est impénétrable à tout regard.
Excepté à mon regard.
Dans la tempête qui fait bondir les vagues
et dans la tempête qui fait bondir les feuilles.
Des arbres dans la forêt.
Et au contraire dans le calme d'un beau soir.
Dans les sables de la mer et dans les étoiles
qui sont un sable dans le ciel.
Dans la pierre du seuil et dans la pierre du foyer
et dans la pierre de l'autel.
Dans la prière et dans les sacrements.
Dans les maisons des hommes et dans l'église
qui est ma maison sur la terre.
Dans l'aigle ma créature qui vole sur les sommets.
L'aigle royal qui a au moins deux mètres d'envergure
et peut-être trois mètres.
Et dans la fourmi ma créature qui rampe et qui amasse petitement.
Dans la terre.
Dans la fourmi mon serviteur
et jusque dans le serpent.
Dans la fourmi ma servante, mon infime servante,
qui amasse péniblement, la parcimonieuse.
Qui travaille comme une malheureuse
et qui n'a point de cesse et n'a point de repos.
Que la mort et que le long sommeil d'hiver
(haussant les épaules de tant d'évidence,
devant tant d'évidence.)
J'éclate tellement dans toute ma création.
Dans l'infime, dans ma créature infime,
dans ma servante infime, dans la fourmi infime.
Qui thésaurise petitement, comme l'homme.
Comme l'homme infime.
Et qui creuse des galeries dans la terre.
Dans les sous-sols de la terre.
Pour y amasser mesquinement des trésors.
Temporels.
Pauvrement.
Et jusque dans le serpent.
Qui a trompé la femme et rampe pour cela sur le ventre.
Et qui est ma créature et qui est mon serviteur.
Le serpent qui a trompé la femme.
Ma servante.
Qui a trompé l'homme mon serviteur.
J'éclate tellement dans ma création.
Dans tout ce qui arrive aux hommes et aux peuples,
et aux pauvres.
Et même aux riches.
Qui ne veulent pas être mes créatures.
Et qui se mettent à l'abri d'être mes serviteurs.
Dans tout ce que l'homme fait et défait de mal et de bien.
(Et moi je passe par dessus, parce que je suis le maître
et je fais ce qu'il a défait et je défais ce qu'il a fait.)

(...)

J'éclate tellement dans ma création q
ue pour ne pas me voir vraiment
il faudrait que ces pauvres gens fussent aveugles.



La charité, dit Dieu, ça ne m'étonne pas.
Ça n'est pas étonnant.
Ces pauvres créatures sont si malheureuses
qu'à moins d'avoir un cœur de pierre,
comment n'auraient-elles point charité les unes des autres.
Comment n'auraient-ils point charité de leur frères.
Comment ne se retireraient-ils point le pain de la bouche, 
le pain de chaque jour,
pour le donner à de malheureux enfants qui passent.

(...)



Mais l'espérance, dit Dieu, voilà ce qui m'étonne.
Moi-même.
Ça c'est étonnant.

Que ces pauvres enfants voient comme tout ça se passe
et qu'ils croient que demain ça ira mieux,
qu'ils voient comme ça se passe aujourd'hui
et qu'ils croient que ça ira mieux demain matin.
Ça c'est étonnant et c'est bien la plus grande merveille de notre grâce.
Et j'en suis étonné moi-même.
Et il faut que ma grâce soit en effet d'une force incroyable.
Et qu'elle coule d'une source et comme un fleuve inépuisable.
Depuis la première fois qu'elle coula et depuis toujours qu'elle coule.

(...)

Quelle ne faut-il pas que soient ma grâce et la force de ma grâce
pour que cette petite espérance,
vacillante au souffle du péché, tremblante à tous les vents,
anxieuse au moindre souffle,
soit aussi invariable, se tienne aussi fidèle,
aussi droite, aussi pure; et aussi invincible, et immortelle,
et impossible à éteindre; que cette petite flamme du sanctuaire
qui brûle éternellement dans la lampe fidèle.
Une flamme tremblotante a traversé l'épaisseur des mondes.
Une flamme vacillante a traversé l'épaisseur des temps.
Une flamme anxieuse a traversé l'épaisseur des nuits.


(...)

Ce qui m'étonne, dit Dieu, c'est l'espérance.
Et je n'en reviens pas.
Cette petite espérance qui n'a l'air de rien du tout.
Cette petite fille espérance.
Immortelle.

Car mes trois vertus, dit Dieu,
les trois vertus mes créatures,
mes filles, mes enfants,
sont elles-mêmes comme mes autres créatures.
De la race des hommes.
La Foi est une Épouse fidèle.
La Charité est une Mère.
Une mère ardente, pleine de cœur.
Ou une sœur aînée qui est comme une mère.
L'Espérance est une petite fille de rien du tout.
Qui est venue au monde le jour de Noël de l'année dernière.
Qui joue encore avec le bonhomme Janvier.
Avec ses petits sapins en bois d'Allemagne couverts de givre peint.
Et avec son bœuf et son âne en bois d'Allemagne.
Peints.
Et avec sa crèche pleine de paille que les bêtes ne mangent pas.
Puisqu'elles sont en bois.
C'est cette petite fille pourtant qui traversera les mondes.
Cette petite fille de rien du tout.
Elle seule, portant les autres, qui traversera les mondes révolus.



divendres, 21 de juny de 2013

Autoretrats de Picasso




1896

1896


1899

1899

1900


1901

1901

1901

1902

1906

1906

1906

1906

1907


1907

1917


1917


1918

1918


1918

1918


1938




1972 (28 de juny)


1972 (30 de juny)


1972 (2 de juliol)


1972 (3 de juliol)



dijous, 20 de juny de 2013

La vocació humanista




"Back when the humanities were thriving, the leading figures had a clear definition of their mission and a fervent passion for it. The job of the humanities was to cultivate the human core, the part of a person we might call the spirit, the soul, or, in D.H. Lawrence’s phrase, “the dark vast forest.”

This was the most inward and elemental part of a person. When you go to a funeral and hear a eulogy, this is usually the part they are talking about. Eulogies aren’t résumés. They describe the person’s care, wisdom, truthfulness and courage. They describe the million little moral judgments that emanate from that inner region.

The humanist’s job was to cultivate this ground — imposing intellectual order upon it, educating the emotions with art in order to refine it, offering inspiring exemplars to get it properly oriented."


David Brooks, al New York Times del 20 de juny de 2013




dimecres, 19 de juny de 2013

Aprendre de l'experiència


Giotto 1298

"Algunes persones que es creuen o volen semblar instruïdes i espavilades acostumen a repetir sovint que la història és mestra de vida i que l'ésser humà aprèn molt de l'experiència. Soc historiador de professió, però més de quaranta anys d'estudis i recerques històriques m'han persuadit que aquesta convicció ingènua fa aigües per totes bandes i que l'ésser humà no aprèn res de res ni de la seva experiència personal ni de la dels seus semblants, tant si és col·lectiva com individual, i continua, per tant, repetint amb monòtona tossuderia els mateixos errors i idèntiques malifetes, amb conseqüències destructives per al progrés humà."

Carlo M. Cipolla, gran historiador de l'economia, al seu deliciós assaig breu "Tres històries extravagants" (1994).



dilluns, 17 de juny de 2013

Carisma i democràcia


Twombly 1962

(Article publicat al núm. 43 de la revista L'Espill, de la Universitat de València)

És possible que un punt de coincidència entre la filosofia política liberal i la marxista sigui una certa prevenció (o fins i tot aversió) envers el lideratge carismàtic, considerat com a distorsionador de la democràcia, manipulador de la lliure expressió de la voluntat dels individus i enemic de les classes populars. Se sospita que el líder carismàtic mira de posar les classes populars al servei dels seus interessos particulars i s’associa la noció de carisma amb manipulació, o bé amb la generació de situacions polítiques inestables i perilloses. Aquesta prevenció d’entrada ha fet que la noció de carisma no sigui gaire popular en l’àmbit de la filosofia política.

Per això, abordar aquest tema genera una certa incomoditat als que, d’una banda, entenem i compartim aquestes crítiques, aquestes alertes davant dels perills, i per altra considerem el lideratge carismàtic com a quelcom inevitable i capaç d’aportacions positives. Inevitable perquè els humans funcionem sovint d’aquesta manera: en lloc de mantenir estructures horitzontals on tothom juga un paper similar, optem per dinàmiques d’atorgament de preeminència a un individu en particular, degut a les seves característiques personals; li reconeixem una posició preeminent, i estem disposats a col·laborar amb ell respectant aquesta preeminència de fet, vingui o no acompanyada d’una preeminència institucional reconeguda. Positiu pel fet que sembla com si el lideratge carismàtic fos capaç de mobilitzar determinades dinàmiques en el conjunt que no apareixerien des d’una organització més horitzontal; dinàmiques que tenen relació amb la creativitat, amb la capacitat d’afrontar riscos, amb la resistència a l’esforç o el sofriment, amb la generació de dinàmiques d’alegria i entusiasme. Dinàmiques totes elles amb una component irracional, emocional, inconscient o com li vulguem dir que sembla més mobilitzable per la via carismàtica que per la simple proposta racional.

Podríem, doncs, limitar-nos a fer una crítica del lideratge carismàtic, assenyalant els seus perills i invocant la seva supressió del nostre panorama polític. Podríem insistir en la seva perillositat en un moment de crisi múltiple com l’actual, on els factors econòmics, institucionals i culturals es barregen i semblen estimular-se mútuament a l’hora de crear una situació social a la que és difícil trobar una sortida constructiva. I ho fem: el moment és especialment propici als populismes més absurds i a les propostes més forassenyades. Caldrà ser molt vigilant en aquest entorn davant les iniciatives que se situïn en aquesta orientació: hauran de ser vigilants els experts per desemmascarar-les des del seu bon principi i hauran de ser vigilants les organitzacions socials per impossibilitar la seva extensió, fent servir com a eines d’acció la dialèctica política i la denúncia social pedagògica.

I podríem mirar de contraposar lideratge democràtic i carisma autoritari, en una perspectiva dual que té l’avantatge d’aportar claredat i capacitat de defensa davant dels perills populistes. Podríem reivindicar la racionalitat democràtica com a única eina a emprar, i envoltar-la d’una sèrie de valors que multiplicarien la seva eficàcia (respecte als altres, transparència, prudència, etc.). Podríem propugnar la suspicàcia davant de les propostes “salvadores”, que diuen que ho arreglaran tot i ràpidament. Podríem fer-ho, i ho fem. Però no ens sentiríem còmodes quedant-nos només aquí. La contraposició entre lideratge democràtic i carisma autoritari, que és vàlida i fecunda, no esgota tota la temàtica. Hi pot haver un lideratge carismàtic democràtic. Carisma i autoritarisme han anat sovint junts, però no hi ha d’anar necessàriament; si es fan bé les coses, es pot gaudir d’un lideratge carismàtic que no suprimeixi la democràcia i que ajudi a trobar sortida als reptes als que aquesta s’enfronta. Aquesta és la nostra posició de fons, i la que justifica la resta d’aquestes pàgines.

L’interès per la noció de carisma ens sembla, doncs, justificat. Creiem que mereix ser analitzada no només per criticar-la i foragitar-la del nostre panorama intel·lectual (cosa que s’ha de fer amb algunes de les seves utilitzacions, certament), sinó per explorar-la i mirar de treure’n aportacions útils. Ens sembla que no podem deixar de banda o despatxar massa fàcilment, amb una simple ganyota de rebuig, una noció que a nivell de reflexió política ha estat i és rellevant per a comprendre determinats comportaments polítics i que a nivell de pràctica política ofereix oportunitats d’obrir dinàmiques de canvi que no són fàcils de generar.


La noció de carisma

És cert que la noció de carisma no és de les més treballades per la filosofia política, potser precisament per aquesta mena d’al·lèrgia que produeix d’entrada i que va semblar plenament confirmada per la tragèdia històrica que va suposar al segle XX la terrible figura d’Adolf Hitler. Però com a mínim Max Weber (1864-1920)[1] i Pierre Bourdieu (1930-2002) ens ofereixen algunes reflexions des de les que és possible avançar.

Comencem recordant, per continuar curant-nos en salut, que el carisma és un fenomen més aviat insòlit, delicat i perillós. Per definició és quelcom infreqüent, “extra-ordinari”, excepcional. Se’l acostuma a definir com una barreja de caràcter, influència i habilitats socials que ofereix com a resultat una qualitat de la personalitat que atreu els altres i els fa més receptius a les pròpies idees. Seria una mena de capacitat que tenen certes persones de suscitar amb facilitat atenció, admiració i adhesió per part d’altres gràcies a una qualitat "magnètica" de personalitat o d’aparença. També se’n parla com de la capacitat d’exercir autoritat en base a la creença dels seguidors en les capacitats exemplars de santedat, heroisme o excepcionalitat d’una persona. O com un tret que es troba en persones la personalitat de les quals es caracteritza per un encant personal i un magnetisme (un atractiu), juntament amb innates i poderosament sofisticades habilitats de comunicació i persuasió interpersonals. La persona carismàtica és considerada com a capaç d’utilitzar la seva mateixa manera de ser, més enllà de només la paraula o la lògica, per interactuar amb altres éssers humans d’una forma directa i personal, transmetent-los amb eficàcia un raonament o un concepte.

Tan excepcional és la possessió d’aquesta qualitat anomenada “carisma” que els antics la consideraven com un regal dels déus, una manera gràfica de subratllar l’excepcionalitat i la força peculiar que la caracteritzen. “Regal dels déus”: o sigui, no fruit del propi esforç, no derivada de la voluntat de l’individu. Per tant, quelcom que no pots planificar d’obtenir. Regal dels déus o regal dels altres: Bourdieu subratllava que un líder només té carisma si altra gent accepta o considera que en té. I Bourdieu també apuntava que sovint el carisma depèn d’un moment puntual inicial, d’un “acte inaugural” (com ara una batalla decisiva o un discurs emocionant) després del qual la persona passa a ser vista com a carismàtica. O sigui, de vegades el regal dels déus -o dels altres- es vehicula a través d’un fet excepcional, i a partir d’aquest fet, la gent considera que en aquella persona hi ha carisma, i així és mentre no es desfà l’encant.

Això porta a considerar que el carisma no és ben bé o no és només una qualitat personal, una característica innata: és quelcom que un col·lectiu ha de reconèixer, copsar o atorgar. És, per tant, bàsicament una dinàmica relacional, un tipus de connexió entre una persona i un col·lectiu, i si es trenca aquesta connexió, el carisma desapareix. Els déus -i els altres- poden ser també arbitraris a l’hora de recuperar regals donats, fet que enforteix encara més la pertinença de la metàfora del “regal”. La imbricació de la condició de regal és tan intrínseca en el carisma que es manifesta en la seva etimologia: ve del grec χάρισμα /charisma, “favor lliurement donat”, "present de la gràcia" o "regal diví" (χάρις/charis vol dir "gràcia”).

És rellevant per als nostres propòsits tenir en compte que per a la tradició cristiana ortodoxa grega, charisma és qualsevol gràcia especial concedida per Déu a un individu (en coherència amb la seva etimologia). En diverses confessions cristianes, s’anomena carisma a un do donat per l’Esperit Sant a un creient per edificar espiritualment a una comunitat cristiana. Aquesta vessant religiosa de la qüestió mereix ser evocada i tinguda en compte perquè subratlla algunes característiques del carisma que considerem rellevants a l’hora de tenir-lo o no en compte en la pràctica política actual.[2] Abans hem dit que la dimensió de regal que caracteritza al carisma ens ajuda a tenir present que “no és resultat de mèrits o esforços propis”. I també ens recorda la seva fragilitat (és un regal que et pot ser pres en qualsevol moment). Ara hi afegim i posem èmfasi en que es tracta -s’ha de tractar- d’un regal destinat a afavorir la construcció de la comunitat. El carisma no estaria així al servei dels interessos del seu posseïdor sinó dels del grup que atorga el carisma. D’aquí l’oportunitat d’enriquir la imatge del “regal” amb les imatges de la “gràcia” i el “do”. No es rep el carisma per a lluïment del receptor, sinó per afavorir els qui l’envolten, i per això aquests el reconeixen i l’acullen amb goig. Qui disposa d’aquesta qualitat no la pot considerar “seva”, utilitzable per als seus interessos; si és així, la qualitat es corromprà i li serà presa. Se l’ha de considerar sempre com a eina per fer un servei al grup, per vertebrar un col·lectiu.[3]

Aquesta doble vessant política i religiosa de la noció de carisma es troba ja en el mateix Weber.[4] Per ell, l’autoritat carismàtica es basaria en la devoció a la santedat excepcional, a l’heroisme o al caràcter exemplar d’un individu, i en els patrons normatius o en l’ordre revelats o manats per ell. Seria una determinada qualitat d’una personalitat individual en virtut de la qual aquesta persona és diferenciada de la gent normal i és tractada com si tingués poders o qualitats extraordinaris. Aquestes qualitats o poders no són accessibles a la persona ordinària –per això són considerats com d’origen diví-, i és degut a elles que aquesta persona és tractada com a líder.

Weber consideraria irrellevant, pel que fa a la definició de carisma, la valoració que aquestes característiques puguin merèixer des d’un punt de vista ètic, estètic o altre (adoptant així una aproximació no axiològica o no normativa). Weber també veia l’autoritat carismàtica no tant com el fruit de trets de caràcter del líder carismàtic sinó com la mena de relació entre el líder i els seus seguidors (el que pot fer, per exemple, que el poder d’un líder religiós decaigui si els seguidors deixen de considerar que el líder ha estat tocat per la divinitat; la percepció dels seguidors seria rellevant en l’existència d’autoritat carismàtica). Per tant, el carisma es fonamentaria en el “reconeixement” dels seguidors o adeptes (Anhänger).[5] Aquest reconeixement es pot acabar traduint en un lliurament personal complet, ple de fe, derivat de l’entusiasme o de la necessitat i l’esperança.

Perills del lideratge carismàtic

Ja d’entrada hem parlat de la “perillositat” del carisma, del risc inherent a la seva utilització si no es fa amb les prevencions i precaucions adients. Val la pena, doncs, posar una mica més en relleu els límits i perills de l’autoritat carismàtica. De passada, això ens ajudarà a precisar una mica més la noció de carisma i a avaluar amb una prudent intel·ligència la possible utilitat del carisma a l’hora d’introduir innovació en el desenvolupament de les societats.

Lògicament, el gran àmbit on es mostren aquests perills és l’àmbit polític. També a nivell empresarial hi ha una interessant reflexió al respecte, en la que alguns subratllen el caràcter nefast del lideratge carismàtic en la dinàmica empresarial, considerant-lo destructor de les estructures de gestió i dels elements habituals de cohesió de l’empresa. Però no abordarem aquí aquesta problemàtica.

A nivell polític, considerem que els grans problemes del lideratge carismàtic són tres: d’una banda el populisme (dir a la gent el que vol sentir però fer-la anar a on a mi em convé que vagin); en segon lloc, el que anomenarem la transferència megalomaníaca (per la qual els deliris de grandesa del líder són encomanats a tota una societat, normalment per mobilitzar-la cap a la guerra de conquesta); i finalment la capacitat d’anul·lació dels criteris morals en el comportament d’un col·lectiu (amb el cas paradigmàtic de la shoah).

El populisme es fonamenta en un discurs simplista i radical que mira d’encaixar exactament amb allò que la part de la població amb menys preparació cultural té com a conceptes d’ús comú (el que inclou molts tòpics) i allò que li agrada més de sentir, que afalaga més les seves orelles i excita més el seu imaginari. El líder populista sovint no encarna allò que expressa, sinó que es limita a utilitzar-ho en els discursos públics (i hi ha algunes imatges patètiques sobre la gestualitat privada d’aquests líders en acabar una intervenció pública, alguna cosa així com “ja els hi he engaltat”, o “ja he complert”, o “mireu quina interpretació teatral més lluïda que he fet”). Sovint el líder populista és extremadament hipòcrita, i els seus comportaments en la vida privada són discordants amb el que propugna; hi ha una enorme distància entre el seu discurs públic i el seu comportament personal. Un agressiu discurs contra la corrupció de les “classes dirigents” o grups privilegiats, característic del populisme, es compagina molt sovint amb un comportament personal corrupte a nivell econòmic, moral o de tràfec d’influències per part del dirigent populista.

El populisme invoca constantment els interessos i la voluntat del “poble”, sense més distinció, i s’escuda sovint en un atac frontal als grups dirigents polítics, econòmics o intel·lectuals, de vegades amb sagnants conseqüències com les que es varen viure durant la Guerra Civil, de vegades com a pura aparença que amaga posteriors connivències i compromisos amb part d’aquestes elits. Aquest atac als grups dirigents inclou sovint un atac als partits polítics tradicionals, essent aquest un dels eixos vertebradors de la seva actuació política que comporta sovint un afebliment de les estructures polítiques d’una societat.

A Catalunya el populisme és sovint etiquetat com a “lerrouxisme”, ja que Alejandro Lerroux (1864-1949), andalús establert a Barcelona des de 1901 i que va acabar presidint el Govern espanyol durant la Segona República, va ser una encarnació gairebé arquetípica d’aquesta posició. Barrejant obrerisme, anticlericalisme, anticatalanisme i corrupció, va tenir una llarga vida política, gairebé incomprensible des del món actual fins que s’ha donat l’aparició de personatges com ara Silvio Berlusconi. Però la llista de dirigents populistes en la història de la humanitat seria ben llarga, i cal reconèixer que molts dels considerats grans líders carismàtics van ser populistes, començant possiblement pel mateix Juli Cèsar.

La transferència megalomaníaca és el segon gran risc del lideratge carismàtic que volem subratllar. És difícil establir en quin moment el líder carismàtic és posseït pels deliris de grandesa. Alguns ja els porten a dins des d’abans de la seva irrupció en l’esfera pública; altres els van agafant afalagats pel seu mateix èxit a mesura que el van obtenint. Però el problema principal apareix quan aquesta megalomania és transferida pel líder als seus seguidors, de vegades a tot un exèrcit, de vegades a tot un poble. Moltes guerres de conquesta, com ara l’expansió francesa per Europa amb Napoleó o l’alemanya amb Hitler, només es poden entendre des d’aquesta transferència. És un esdeveniment xocant: la combinació d’entusiasme heroic per un costat i de crueltat destructiva per l’altre són una barreja difícilment assumible des de la perspectiva axiològica actual. Però l’acceptació i fins i tot l’apologia de la llei del més fort ha estat molt present a la història, i no podem donar per suposat que estigui eradicada del nostre panorama. Sovint el vernís axiològic és només això, una fina capa brillant però fràgil, que s’esberla a la més petita envestida d’alguna pulsió primària. La celebració entusiasta de les victòries militars davant de la discretíssima expressió del pacifisme (amb excepcions com les manifestacions contra l’inici de la guerra de l’Irak) és un fenomen que segueix essent colpidor.

Una mica més enllà, tot i que amb certa continuïtat amb el risc anterior, trobem la capacitat del lideratge carismàtic per anul·lar els criteris morals en els comportaments col·lectius i individuals. Hi ha un mecanisme infernal pel qual el grup sembla transferir la seva capacitat de responsabilitat moral al líder i això li permet, si aquest així ho vol, qualsevol mena de comportament immoral, justificat mitjançant la invocació a l’autoritat del líder. D’alguna manera, el grup es permet alliberar determinades pulsions que ja té (no és el líder qui els hi inculca, tot i que pugui ser així en alguna ocasió) amb la coartada de la vinculació amb el líder: “ell ho vol, però de fet ja em va bé perquè jo també ho vull”. Aquí el lideratge carismàtic no genera sinó que desencadena processos col·lectius altament condemnables, i la seva responsabilitat rau en fer possible, facilitar, promoure aquest desencadenament. L’esquema justificador del “líder malvat que porta pel mal camí al bon poble” no es correspon suficientment amb la complexitat de la realitat, tot i que això no eximeix de responsabilitat al líder en el desencadenament d’aquests processos d’eufòria col·lectiva perversa.

Aquest és probablement el més terrible dels perills del lideratge carismàtic, i la crueltat genocida, els assassinats en massa i a sang freda, és la més horrorosa de les seves conseqüències. És la shoah, però no només la shoah.


No només de l’àmbit polític podem treure lliçons sobre els perills del lideratge carismàtic. Com que, com ja hem vist, aquesta noció també ha estat utilitzada (a nivell de reflexió i de praxis) en l’àmbit religiós, val la pena tenir en compte algunes dimensions i conclusions que deriven de les experiències fetes en aquest àmbit, tot i que el llenguatge i les problemàtiques abordades puguin ser una mica diferents de les que acostumem a manejar i demanin un petit esforç de translació.[6]

En l’àmbit religiós (i sovint també en el polític, evidentment) els líders carismàtics acostumen a aparèixer en temps incerts i de canvi sociocultural desorientador. En aquests períodes és quan sorgeixen sectes no convencionals formades per persones que tenen por del futur i que esperen que, dipositant la seva fe en algun líder carismàtic, protegiran les seves vides de perills desconeguts i imprevisibles.

Un altre aspecte a tenir en compte és la tensió entre el lideratge carismàtic i la institucionalització de l’autoritat. Per no ser una simple flamarada, l’empenta carismàtica s’ha de poder institucionalitzar, però alhora la institució genera dinàmiques contraposades a les del carisma. El carisma personal (de profetes i savis, per exemple) es resisteix a les influències institucionals, és antitètic amb l’autoritat estable encaixada en codis i costums fixats. El carisma representa l’extraordinari, els aspectes no rutinaris de la vida i la realitat. Mentre que els sacerdots i altres representants institucionals estan en general associats amb idees i normatives rebudes o derivades de tradicions existents, els líders carismàtics comuniquen missatges normatius dels que són autors primordials.

És interessant subratllar també que, per definició, els líders carismàtics no estan lligats a instruments institucionals que defineixin i estructurin la seva rendició de comptes (accountability). Deixant de banda restriccions legals existents, s’han establert o heretat poques estructures per controlar la conducta dels fundadors carismàtics. I l’absència d’estructures estandarditzades per a la rendició de comptes fomenta la corrupció. La manca de restriccions institucionals també pot facilitar altres formes de comportament extrem o desviat, establint un context que permeti per exemple la desviació sexual i/o la violència. La dinàmica del lideratge carismàtic pot oferir oportunitats als líders carismàtics per deixar operar les forces més fosques del seu subconscient.

Aquesta manca de restriccions institucionals sobre els líders carismàtics (poden fer una mica el que volen) s’articula de manera complexa amb la manca de suports institucionals disponibles per sostenir l’autoritat del líder carismàtic (té pocs aparells de suport). Com ja hem vist, l’autoritat carismàtica te un estatut fonamentalment precari perquè la reivindicació d’autoritat per part del líder descansa purament en factors subjectius: la percepció dels seguidors de les extraordinàries qualitats del líder depèn de les situacions i pot ser efímera. El líder carismàtic ha d’estar fent front contínuament a la possibilitat que el seu “do”, la seva “gràcia”, deixin de ser percebuts com a tals per part dels seguidors i que la seva autoritat desaparegui, el que genera una incertesa o inseguretat que porta a comportament peculiars per part del líder.

Alhora, els líders carismàtics han d’estar constantment a l’aguait d’amenaces a la seva autoritat per part de forasters o de dissidents i rivals de dins del seu mateix moviment o fins i tot per part de l’aparell administratiu d’aquest moviment. Aquest aparell tendeix en general a expandir el seu àmbit d’autoritat i a racionalitzar els procediments administratius en detriment de la llibertat d’acció del líder (arribant de vegades fins a la seva mateixa deposició). Els líders poden optar per ignorar aquest conflicte, donant suport a la organització i a la consegüent reducció dels seu paper, o bé poden oposar resistència a aquesta dinàmica. Aquesta darrera estratègia porta a maximitzar la volatilitat, ja que el líder es pot embarcar en una persistent dinàmica de generació de crisis per tal de mantenir el moviment en constant tensió de manera que no es puguin consolidar estructures institucionals estables, fent palès així el caràcter indispensable del líder. El risc de rutinització pot ser combatut pel líder a través d’un canvi permanent de l’entorn i de la modificació dels objectius, amb el trasbals que això comporta. Una variant d’aquesta aproximació passa per incrementar la tensió del grup amb l’entorn per tal d’enfortir la solidaritat interna, potenciant el conflicte amb persones i grups que l’envolten. Tant el rebombori intern com la confrontació amb l’entorn porten sovint a foragitar del grup a les persones que no són totalment lleials al líder o que poden no estar inclinades a donar suport a mesures extremes en suport de la visió del líder (per exemple, l’ús de la violència). En mancar-li tant les restriccions immediates com el suport a llarg termini, un líder carismàtic estarà inclinat a protegir la seva posició mirant de “simplificar” el context intern del grup per tal d’eliminar fonts de discrepància, diversitat normativa i lideratges alternatius.

D’aquestes indicacions se’n poden treure alguns ensenyaments útils, ni que sigui de manera indirecta, a l’hora de reflexionar sobre la dinàmica del lideratge carismàtic i la seva aplicació a l’àmbit polític.

Actualitat del lideratge carismàtic

Apuntat per on va la noció de carisma i conscients dels greus perills del lideratge carismàtic, podem mirar d’endinsar-nos una mica en la seva possible aplicació en el nostre context actual.

Val a dir, d’entrada, que a l’hora de pensar el lideratge en general ens ha estat útil diferenciar entre el lideratge entès com a posició capdavantera en una estructura, com a jerarquia, i el lideratge entès com a la capacitat de mobilitzar un col·lectiu a través d’una visió.[7] Així mateix, a l’hora d’avaluar el lideratge (o sigui, de veure en què consisteix el bon lideratge) ens ha estat útil diferenciar entre la bondat com a eficiència i la bondat moral. I a l’hora de relacionar lideratge i valors ens ha estat útil diferenciar entre valors sociològics (valors constatats, operatius), i valors filosòfics o grans valors (valors de referència o desitjats, aspiracionals). Doncs bé, a l’hora de pensar el carisma també sembla útil diferenciar entre el carisma com a capacitat d’incidir directament en l’emocionalitat dels altres utilitzant-los al servei dels interessos del posseïdor del carisma i el carisma entès com la mateixa capacitat d’incidència directa en l’emocionalitat però posada al servei dels interessos d’un col·lectiu, sigui per portar-lo a assolir determinades fites desitjades col·lectivament,sigui per defensar-lo davant d’altres col·lectius, sigui per ajudar-lo a portar a terme processos d’adaptació als reptes o nous entorns que se li plantegen[8]. En direm, per entendre’ns, carisma autocentrat i carisma altruista.

La definició de carisma de Weber que hem vist al principi (veure nota 1) no entra en aquesta distinció, però les seves consideracions addicionals sobre el carisma com a relació entre líder i els seguidors que el reconeixen com a tal, i les posteriors de Bourdieu en el mateix sentit, apunten d’alguna manera cap a aquesta visió del carisma altruista. Com també hi apunten les consideracions de la tradició cristiana al respecte, en subratllar el carisma com a servei a la comunitat. Sovint s’identifica el carisma només amb el carisma autocentrat, però aquesta no és, com hem vist, la única visió tradicional del carisma; el carisma altruista també gaudeix d’una llarga història.[9] Per tot això ens sembla pertinent utilitzar la distinció entre carisma autocentrat i carisma altruista a l’hora de mirar de fer una avaluació del possible paper del carisma en les societats actuals.

El carisma autocentrat (impacte en els altres i mobilització dels mateixos al servei dels interessos del posseïdor del carisma) deriva inevitablement en manipulació, mentre que el carisma altruista (impacte en els altres i mobilització dels mateixos al servei dels interessos del col·lectiu) no ho fa; la distinció és, doncs, decisiva. El problema passa llavors a ser triple: 1) Com diferenciar les dues menes de carisma (de vegades no és tan evident, sobretot si el posseïdor te una alta capacitat de dissimulació); 2) Què passa quan ens trobem amb un carisma altruista però al servei d’uns interessos de grup que considerem reprovables (la neteja ètnica, per exemple) i 3) Com es fa el pas del carisma autocentrat al carisma altruista. Els seguidors no poden forçar aquest pas. Poden detectar un líder autocentrat i rebutjar-lo, però la “conversió” de la persona del líder passa per altres camins. Aquí es requereix un moment de canvi, un salt qualitatiu, desegocentritzador; requereix el pas, en l’interior del posseïdor del carisma, de l’hegemonia del jo egocèntric a l’hegemonia del jo altruista. Aquest pas es produeix en el marc del procés de maduració personal, del treball de la pròpia qualitat humana, i inclou sempre un moment “misteriós”, un cert “salt” o punt de ruptura, un canvi de perspectiva, una modificació del paper dels grans valors en la pròpia vida que és un moment incontrolable, improgramable, que no sabem ben bé de què depèn ni com es produeix. [10]

Podríem dir doncs, des d’aquesta perspectiva, que el populisme és una manifestació pública a nivell polític del carisma autocentrat. És, per tant, contrari als interessos de les classes populars, ja que no respon a ells, sinó als interessos del líder. Es produeix quan el nivell de consciència i organització d’aquestes classes és insuficient com per generar una distància crítica que permeti discernir les intencions i manera de fer del líder, quan és insuficient per diferenciar entre carisma autocentrat i carisma altruista. Però aquesta reflexió deixa la porta oberta a un lideratge carismàtic al servei de les classes populars, que passarà necessàriament per un carisma altruista del líder. Aquest és un dels grans reptes del nostre present: no tant la oposició frontal al lideratge carismàtic, sinó tenir la capacitat de diferenciar entre un lideratge autocentrat populista i un lideratge altruista capaç d’estar al servei de l’organització i mobilització de les classes populars i altres sectors partidaris d’una dinàmica social democratitzadora. Com dèiem al principi, des del nostre punt de vista no hi ha contraposició essencial entre lideratge carismàtic i democràcia: el que hi ha és la necessitat de saber diferenciar entre líders autocentrats i líders altruistes, per dir-ho curt.

En la tradició marxista, el partit com a avantguarda organitzada al servei de les classes populars havia de ser un instrument al servei d’aquest discerniment, ajudant a les classes populars a poder diferenciar, a tenir una consciència crítica, ja que no és gens fàcil que aquesta consciencia discernidora es doni espontàniament. ¿Qui pot jugar actualment aquest paper, especialment necessari en un moment en el que les condicions objectives afavoreixen l’aparició de lideratges populistes? ¿Qui pot contribuir a evitar l’èxit del populisme ajudant a les classes populars a incrementar el seu nivell d’anàlisi crítica i de discerniment? Aquest és un dels enormes reptes pendents. Aquest hauria de ser un dels papers actuals dels referents socials i intel·lectuals, i d’organitzacions polítiques i de reflexió al servei d’aquesta tasca. Només un pensament rigorós i profund clarament comunicat podrà aturar la demagògia populista.

L’altre gran repte que tenim al davant en aquest àmbit és reflexionar sobre si és convenient estimular l’aparició de lideratges amb carisma altruista, de cara a afrontar millor els reptes que tenim al davant, de cara a afrontar-los amb un més gran nivell de consciència i mobilització popular. Perquè la gràcia del lideratge carismàtic altruista està en que és capaç d’incrementar aquest nivell de consciència i mobilització popular sense caure en el populisme. Circular per aquest camí, per aquesta delicada distinció entre una i altra mena de carisma no és fàcil, però és possible i necessari.

De cara a fonamentar millor les possibles actuacions polítiques, cal també estimular la tasca de reflexió sobre lideratge i carisma i la seva aplicació a l’anàlisi concreta de les situacions i personatges concrets, superant l’obstacle que suposa l’ambigüitat de tot comportament humà i establint debats incisius que permetin discernir sobre el tipus de carisma exercit pels líders existents, especialment a nivell social. Si haguéssim de proposar un programa de treball amb el llenguatge utilitzat en aquestes pàgines, diríem que cal clarificar la noció de lideratge (diferenciant convenientment el posicional del mobilitzador) i la noció de carisma (diferenciant convenientment l’autocentrat i l’altruista); cal aprofundir en la relació entre lideratge i carisma (no imprescindible per al lideratge posicional, però imprescindible per al mobilitzador); cal veure com evitar el lideratge mobilitzador amb carisma autocentrat; cal analitzar les característiques i requisits del lideratge mobilitzador amb carisma altruista.

Interludi lúdico-il·lustratiu: Un petit model formal

Hem dit que el lideratge pot ser posicional / jeràrquic o bé mobilitzador. Aquests dos conjunts (A i B) tenen una petita zona de superposició (C), on hi trobem els lideratges que són alhora posicionals i mobilitzadors (independentment de l’ordre pel que s’hi hagi arribat). I aquests tres tipus de lideratge els podem trobar tant a nivell macro com a nivell micro. Alhora, els líders B i C poden ser autocentrats o altruistes i les causes col·lectives poden ser autocentrades o altruistes. Aquest petit esquema ens permet ubicar diferents exemples històrics de lideratge.

Així, a nivell macro, Lluís XIV podria ser un prototip de líder A. Martin Luther King un prototip de líder B. Gandhi i Mandela prototips de líders B que acaben essent C. Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Napoleó i Hitler serien líders C amb carisma autocentrat o bé amb carisma altruista però al servei d’una causa col·lectiva autocentrada (aquesta és una discussió apassionant). Lincoln podria ser un líder C amb carisma altruista i al servei d’una causa col·lectiva altruista. La figura de Jesús de Galilea seria la d’un líder C a nivell micro amb carisma altruista i al servei d’una causa col·lectiva altruista que al cap d’uns segles acaba fent el salt al nivell macro.

Aquest petit model, com tot model, simplifica excessivament la realitat, però pot ajudar a situar gràficament els lideratges. Recordem que per a ser un líder A no cal carisma (com mostren els exemples de Zapatero o Rajoy a nivell macro), però aquest és necessari per a ser líder B, i per tant també C (com és el cas de Felipe González i Jordi Pujol, en principi ambdós amb carisma altruista).

Normalment en parlar de lideratge ens venen al cap, lògicament, els líders a nivell macro. Però té molt d’interès també l’anàlisi a nivell micro. Amb alguns casos ben peculiars. Per exemple, els oficials de l’exèrcit (capitans, i de vegades tinents): són líders A dels que s’espera que esdevinguin líders C amb un nivell de carisma tan alt com per poder mobilitzar els seus homes a llançar-se a l’atac en un front de guerra, a jugar-se la vida, un fet extraordinari. També tenim el cas dels rectors de parròquia de la tradició catòlica i els pastors protestants: líders A, designats per dalt a una determinada posició jeràrquica, dels que s’espera també que siguin capaços, esdevenint així líders C, d’exercir una influència mobilitzadora tal sobre els seus fidels com per reorientar les seves vides en una perspectiva determinada. També els directors de sucursal bancària o de planta de producció industrial seguirien aquest mateix patró: líders A dels que s’espera que esdevinguin líders C a nivell micro.

Reivindicació del lideratge carismàtic

Hem començat parlant de la convergència de la filosofia política liberal i la marxista en l’aversió al lideratge carismàtic. Probablement un dels fonaments d’aquesta convergència és un punt feble compartit per ambdues: el tenir com a referent central de la seva construcció política un col·lectiu invertebrat, un conjunt d’unitats anònimes homogènies i iguals en drets i deures on rau la sobirania: els ciutadans en el cas liberal, el poble en el cas marxista (o les masses, o la classe obrera, o les classes populars, si ho preferiu). Referent central amb un mateix defecte: el seu caràcter abstracte, conceptual, allunyat de la realitat d’unes societats formades per individus vinculats per determinades estructures, determinats valors, determinades ideologies, determinades preferències o afeccions, determinades lògiques d’aglutinació i confrontació. No àtoms aïllats i idèntics en la seva abstracció, sinó persones concretes, diferents, interconnectades diferentment, articulades per vincles de mena diferent, i en els que l’emocionalitat juga un paper. Aquesta riquesa i aquesta diversitat reals no queden recollides per uns referents abstractes, ideals, que en mirar de fer-se operatius generen propostes polítiques irreals, deformadores de la realitat, incapaces de recollir la seva complexitat i les seves múltiples dinàmiques. I una d’aquestes dinàmiques reals, innegables, és que les persones s’aglutinen al voltant de determinades persones. Que algunes són referents per a molts. Que determinades persones aconsegueixen no només que la gent s’identifiqui amb ells sinó que aconsegueixen mobilitzar al col·lectiu per a aconseguir determinades fites. Serà tasca de la filosofia política mirar de comprendre aquestes dinàmiques i advertir dels seus perills (com aquí hem mirat de fer, no dissimulant-los), la qual cosa demanarà capacitat d’anàlisi i capacitat de comunicació; d’aquí la necessitat de referents acadèmics, mediàtics i polítics que puguin exercir aquesta tasca d’estudi crític i d’explicitació de les llums i ombres de cada dinàmica de vertebració i mobilització socialment rellevant. Però pretendre que el nostre és un món de col·lectius anònims invertebrats, autoregulats igualitàriament mitjançant mecanismes com les eleccions periòdiques (de les que tots sabem fins a quin punt estan subjectes a manipulacions, dissimulades o recobertes per la teòrica llibertat i igualtat del vot) o mitjançant mecanismes de participació popular sovint despersonalitzats (inclosos els assemblearis, excepte a nivells locals amb suficient coneixement mutu previ dels participants), és voler fer de la teoria realitat, quan aquesta va per uns altres viaranys.

Ens pot agradar més o menys, però les dinàmiques de lideratge operen de facto, i en lloc de negar-les o negar la seva legitimitat potser seria millor que ens esforcéssim a il·luminar-les per poder mostrar les seves virtuts i els seus perills. I per il·luminar-les bé la reflexió sobre el carisma és necessària. I és necessari analitzar què cal fer per passar dels carismes autocentrats que ens amenacen a la potenciació de carismes altruistes, al servei del col·lectiu. Són bons reptes que la filosofia política té -o torna a tenir- al davant.

L’encerta la filosofia política marxista quan veu en la democràcia participativa la via de superació dels límits de la democràcia formal propugnada per la filosofia política liberal, la qual es sosté millor sobre el paper que en la realitat, assetjada per la manipulació de grups ocults o discrets de tota mena. Però aquesta democràcia participativa haurà d’anar també més enllà de la seva mera formalitat o de la seva instrumentalització per part de determinades instàncies de poder. I per tirar endavant haurà de tenir el suport d’organitzacions de nova mena dedicades a desemmascarar les possibles manipulacions i garantir una participació realment oberta. Organitzacions que hauran de saber combinar bé en el seu interior la radicalitat democràtica i l’operativitat en l’acció, diferenciant i equilibrant ambdós circuïts.[11] I que hauran de saber incorporar una visió més completa de l’esser humà, que inclogui tant la seva dimensió emocional com (i això no està actualment tan acceptat com la qüestió de la dimensió emocional) la “tensió humanitzadora”, l’aspiració a assolir cotes més altes d’humanitat, que l’hauria de caracteritzar.

Els perills del lideratge carismàtic hi són, i són greus, ho hem vist amb cert detall. La dinàmica carismàtica és delicada, certament. Però, i això ho hem dit ja a la nota 2 i ho voldríem tornar a subratllar, la seva perillositat o la seva possible degradació no tenen perquè portar-nos a deixar-la de banda. Les virtuts del lideratge carismàtic ens són massa precioses, massa necessàries com per prescindir-ne, per perillós que sigui. Hem d’evitar qualsevol degradació del carisma, certament, però no refusar-lo en ell mateix; ens fa molta falta en una societat actual simultàniament immersa, com dèiem, en una crisi econòmica, política, d’estructures socials i d’idees, multicrisi a la que és difícil trobar sortides. El lideratge carismàtic ens fa falta a nivell d’empreses, a les que sovint els costa trencar rutines i arriscar-se a avançar per camins d’incertesa, sobretot a nivell de formes d’organització interna. Ens fa falta a nivell d’organitzacions socials, sovint massa petites i atomitzades (de vegades per culpa de determinats lideratges carismàtics, cal reconèixer-ho) o poc imaginatives a l’hora de plantejar objectius, dinàmiques de treball o maneres de relacionar-se amb l’entorn. Ens fa falta a nivell de partits polítics, on el pes de l’aparell administratiu (“l’aparell”) desconnecta al partit de la relació amb els ciutadans i fomenta la manca de participació política (abstenció, manca d’iniciatives de base, desafecció de la política, etc.).

Quines són aquestes “virtuts” del lideratge carismàtic que ens fan falta a tot nivell? Han anat sortint una mica desordenadament. D’una banda, l’alliberament de la creativitat, la motivació generadora de novetat, a nivell d’idees, de relacions, de solucions pràctiques a problemes concrets que semblen insolubles. D’altra banda la capacitat d’aconseguir que els grups afrontin els seus reptes, de posar-los davant del mirall, fer-los veure les seves febleses i el que haurien de canviar, i aconseguir que ho canviïn. També la generació de “climes solidaris”, l’experimentació de la gràcia de la pertinença lliure, per decisió pròpia, a un grup mobilitzat, l’experimentació de l’ajuda mútua, de la col·laboració desinteressada, de la companyonia, del sentir-se formant part de quelcom que et depassa i al servei del que val la pena posar-se. I finalment la generació de dinàmiques optimistes, de convicció de la pròpia capacitat d’anar més enllà, de generació d’horitzons engrescadors que permetin a la gent llevar-se amb il·lusió i fer passos concrets per a materialitzar aquesta il·lusió. Potser encara hi ha més virtuts associables al lideratge carismàtic, però aquestes quatre ja justificarien per elles mateixes que el lideratge carismàtic sigui propugnat, impulsat.

Que aquests objectius també es poden obtenir sense lideratge carismàtic? Potser sí, però el camí per fer-ho sembla més difícil i necessita d’un nivell mig de maduresa compartida que potser es pot donar en grups petits i en casos excepcionals, però que habitualment no es dóna sense un catalitzador, que és el que normalment és el líder carismàtic (més que no pas una autoritat, un “jefe”).

Necessitem que es generin situacions on grups percebin com a extraordinàries les qualitats de certes persones i en resultin motivats, engrescats. Sabent que els líders han d’estar sempre al servei del grup. De vegades això voldrà dir portar al grup a confrontar reptes incòmodes, però ens fa molta falta aquesta capacitat de confrontació amb els nostres problemes, amb els nostres reptes; una crisi no es travessa només posant el cap sota l’ala i esperant temps millors, o lamentant-se amargament. Mirar els reptes cara a cara és l’única manera de trencar lligams, de superar obstacles que ens aferren al passat, ens ofeguen la imaginació i no ens deixen entrar en camins d’experimentació innovadora. Encara que siguin camins arriscats, ens hi hem d’endinsar: el nostre és un temps d’exploració.

Els líders carismàtics no apareixen per decret ni es fabriquen per encàrrec; són improgramables, implanificables, podríem dir, i aquesta és una dificultat afegida a l’hora d’assenyalar la seva utilitat. Però està a les nostres mans generar un entorn favorable a la seva eclosió o un entorn que mostri el seu recel i obstaculitzi la seva emergència. Hem de ser conscients de quina actitud adoptem, i reflexionar a fons sobre quina creiem que hem d’adoptar. Conscients dels perills, però sabent que aquests perills es poden evitar si tenim una actitud responsable i una ment lúcida. I això ho podem fer si ens treballem a nosaltres mateixos en aquesta línia. Com més lúcids i responsables siguem nosaltres, més ens podrem permetre obrir-nos a la incidència carismàtica, tant com a líders com en tant que seguidors.

I recordem que si hi ha desviacions, si hi ha mal ús del carisma, si hi ha manipulacions, ho hem d’atribuir a les persones concretes que assumeixen aquest paper, i els hi hem de demanar comptes i castigar-los exemplarment. Però la possibilitat de tenir mals líders no ens ha de fer qüestionar la bondat de poder gaudir de la interfecundació i l’estímul personal i col·lectiu que suposa endinsar-se per la via del lideratge carismàtic. Evitar el risc defugint la possibilitat és una posició poc fonamentada, que ens immobilitza o ens deixa donant tombs sense anar enlloc. Confiem en les nostres forces, en la nostra capacitat d’anàlisi, en les moltes lliçons extretes del passat que ens ajuden a evitar males pràctiques en el futur, en el nostre sentit de la responsabilitat, i gosem obrir-nos a l’extraordinari.





[1] Weber introdueix la noció de carisma en el marc de les seves teories sobre el poder, per explicar com un cert magnetisme personal esdevenia font de legitimitat del lideratge de grups. Ell va definir l’autoritat carismàtica com a una de les tres formes d’autoritat (essent les altres dues l’autoritat tradicional i l’autoritat legal o racional). Es considera que Weber defineix el carisma al Capítol III, § 10 de Wirtschaft und Gesellschaft (“Economia i Societat”), de 1922, veient-lo com a "la qualitat, que cal considerar com a extraordinària (condicionada màgicament en el seu origen, tant si es tracta de profetes com de fetillers, àrbitres, caps de cacera o cabdills militars), d’una personalitat, en virtut de la qual aquesta persona és considerada com a posseïdora de forces sobrenaturals o sobrehumanes, o almenys específicament extraquotidianes i no assequibles a qualsevol altre, o com a enviat de Déu, o com a exemplar i, en conseqüència, com a "Führer" (cap, cabdill, conductor, capdavanter, guia, líder)." El text original alemany és: "»Charisma« soll eine als außeralltäglich (ursprünglich, sowohl bei Propheten wie bei therapeutischen wie bei Rechts-Weisen wie bei Jagdführern wie bei Kriegshelden: als magisch bedingt) geltende Qualität einer Persönlichkeit heißen, um derentwillen sie als mit übernatürlichen oder übermenschlichen oder mindestens spezifisch außeralltäglichen, nicht jedem andern zugänglichen Kräften oder Eigenschaften oder als gottgesandt oder als vorbildlich und deshalb als »Führer« gewertet wird."

[2] Certament, en l’àmbit religiós el carisma ha estat també mal utilitzat: manipulacions, enriquiment indegut, dinàmiques sectàries, abusos sexuals, destrucció del grup per suïcidi... “Corruptio optima, pessima”: el carisma és molt potent, i si s’utilitza en la mala direcció pot generar grans desgràcies. També en l’àmbit polític els exemples de mala utilització del carisma serien inacabables (la inevitable referència a Hitler i el nazisme no ens ha de fer oblidar molts altres casos de mal ús del carisma). Però la degradació d’una qualitat no té perquè desmerèixer o portar al rebuig d’aquesta qualitat; del que es tracta és d’evitar aquesta degradació, no de refusar la qualitat. Quan hi ha degradació la responsabilitat rau en la persona, no en la qualitat. Que hi hagi un major risc de degradació, que hi hagi perill, fa el tema més delicat i exigeix una més fonda responsabilització, és cert; però evitar el risc a base de refusar o negar valor a la qualitat és una reacció inconsistent, un defugir l’exercici del risc i l’assumpció de les pròpies responsabilitats personals, que sempre hi són i són decisives.

[3] Si el conjunt format per la persona carismàtica i el grup vertebrat per ella fan servir aquesta vertebració per a causes adients o inapropiades és una qüestió que sempre cal considerar però que no ha d’interferir en l’intent de precisar el que s’entén per carisma i el seu funcionament.

[4] Ell mateix diu que va treure la noció del llibre Kirchenrecht de Rudolph Sohm (1892). Diu Tove Tybjerg (http://tapir.pdc.no/pdf/NJRS/2007/2007-02-3.pdf): “We have Weber’s own word to the fact that he took over the term charisma from theology; both his general use of the term to mean extraordinary or divine powers, and his more specific considerations about the historical development of charisma are based on theological reasoning. (…) Weber’s reasoning on charisma is based on this ecclesiological use of the concept, but he departs from theology in that he regards the development from charisma to institution as a general process.

[5] Tybjerg fa també la següent observació:It is no secret that Weber’s use of charisma is ambiguous and that some of the ambiguities are related to or taken over from theological debates. Sometimes charisma depends on the interaction between the charismatic leader and his followers, sometimes charisma is bound to special personal qualities.”

[6] En aquest apartat utilitzem la reflexió que fa Thomas Robbins, de Rochester, Minnessota, sobre el carisma a la ”Encyclopedia of Religion and Society”, del Hartford Institute for Religion Research, recollint contribucions de diversos autors contemporanis.

[7] En l’ús quotidià del llenguatge ambdues nocions es barregen, i hi ha bases objectives que afavoreixen aquesta barreja: la mobilització genera poder, el qual facilita l’ocupació de posicions jeràrquicament elevades; i les posicions capdavanteres faciliten que la persona en qüestió, si pot i vol, desencadeni processos de mobilització.

[8] Aquí són rellevants les aportacions de Ronald A. Heifetz al lideratge adaptatiu, especialment a Liderazgo sin respuestas fáciles (Paidós, 1997).

[9] Història que ens recorda prou clarament, tornem-ho a dir, que el carisma, do peculiar, tan especial que es considera com un fruit de la gràcia, només té sentit si es posa al servei de la comunitat, i si no es fa així el carisma ha de desaparèixer. Aquí la comunitat hi té un paper actiu, com recorda Bourdieu, ja que d’alguna manera el carisma no és tant una facultat personal com un reconeixement atorgat pel col·lectiu, reconeixement que tal com s’atorga es pot retirar, si el col·lectiu veu que el líder carismàtic no està al servei de la col·lectivitat sinó d’ell mateix i les seves ambicions o interessos. Això obre la gran porta del paper actiu dels seguidors en la dinàmica del lideratge mobilitzador: els seguidors no estan sotmesos al líder, sinó que el reconeixen lliurement i només mentre i en la mesura que el líder està al servei de les necessitats del col·lectiu. Quan es dona aquesta dinàmica, el carisma autocentrat te moltes menys possibilitats de prosperar.

[10] Tot això apunta a la rellevància de la qualitat humana en el carisma i, per tant, en el lideratge. Considerem que, així com no hi ha lideratge mobilitzador sense carisma, no hi ha bon lideratge sense carisma altruista, i aquest necessita del treball en la qualitat humana.

[11] El centralisme democràtic comunista va patir també aquesta tensió de ser interessant en teoria i ser molt deformat en la seva aplicació pràctica, originant implacables estructures de poder absolut. Una bona combinació de procediments oberts d’elecció de càrrecs a tot nivell amb una línia de comandament àgil i operativa serà una via a explorar.