dissabte, 31 d’agost de 2013

Fer el cim





Normalment fa falta temps per considerar que quelcom és "històric". Però excepcionalment hi ha alguns esdeveniments que ho són des del mateix moment que succeeixen. Com ara l'actuació de la colla de Castellers de Vilafranca a la diada de Sant Fèlix d'aquest any, el 30 d'agost de 2013. Descarregant el quatre de nou amb folre i pilar, el tres de deu, el quatre de nou i el pilar de vuit la colla va assolir una fita excepcional, que cal aplaudir, i celebrar, i recordar. Es podria fer servir la metàfora, només en part encertada, d'haver "fet el cim", d'haver pujat l'Everest casteller.

Què passa l'endemà d'haver fet una cosa així? Les reaccions són diverses. Una de molt normal, reflectida en un esmorzar d'uns quants homes forts de la colla el dia 31 d'agost que TV3 va transmetre, era la de dir "no passa res, tot va com sempre, continuem tenint fites (el quatre de deu, la torre de vuit...)". És una reacció lògica, però no la única possible.

Una altra és la de derivar cap a fer castells més "sofisticats": sets, nous... el meu germà Pere en diu encertadament l'opció "barroca", i és una referència bonica perquè permet estendre aquest paral·lelisme amb el món de l'art: els castells de finals del XIX serien el període "clàssic", els dels darrers anys els del "renaixement" (que culminaria en l'esmentada actuació) i a partir d'ara s'obriria un període casteller més "barroc", amb castells més "complicats", necessitats de més gent, etc. És també una sortida natural quan s'assoleix una fita com aquesta, tot i que el seu valor és discutible.

Una tercera reacció que potser caldria considerar és la de veure que aquest és un fet insòlit, potser irrepetible, que marca un cert canvi d'orientació. La prioritat a partir d'ara ja no és continuar amunt, perseguir noves fites, sinó mantenir la fidelitat a un model encara que aquesta actuació no es pugui repetir. Perquè el risc és que, per tal d'anar més enllà, es modifiqui la "manera de fer" de les colles, i em sembla que això seria una equivocació. Cal evitar desnaturalitzacions que podrien ser temptadores de cara a "superar" la fita assolida (per exemple, avançant cap a "encara més exigència" en unes colles que ja tenen una dedicació altíssima per a una activitat voluntària, o tendir a un cert nivell de "professionalització", el que seria nociu per al món casteller).

Ara, doncs, l'important no és superar la fita assolida, ni tan sols tornar-la a fer, sinó saber mantenir la mena de colla que l'ha fet possible. La prioritat passa llavors a ser el manteniment d'un model de colla, d'una manera d'entendre els castells, i la difusió d'aquesta manera de fer castells fins allà on sigui possible. Difondre els molts valors de la dinàmica castellera actual (esforç, disciplina, joia compartida, intergeneracionalitat, arrelament social, participació desinteressada, acolliment, ser signe d'identitat d'una comunitat, etc.), ajudant a que hi hagi noves colles a nous indrets i que les colles treballin en la línia d'autenticitat que ha predominat fins ara.

No sempre es pot ni és bo "anar més enllà". Com quan en economia no es veu clara l'obsessió pel creixement continuat: hi ha moments en que la prioritat potser és una altra (reestructurar els sectors econòmics, redistribuir el treball i la riquesa, fomentar models alternatius, ajudar als més desafavorits a assolir nivells de vida mínimament dignes, difondre arreu les estructures democràtiques, introduir formes de participació col·lectiva, etc.).

Assolir una gran fita pot portar doncs a un canvi de tendència per tal de consolidar i difondre un model. Des de la íntima satisfacció pel que s'ha aconseguit, sense obsessions ni nostàlgies, mirant el futur amb calma i serenitat i posant l'accent en la transmissió d'uns valors que també justifiquen el fet casteller, a costat de la bellesa i el mèrit dels castells aixecats.



divendres, 30 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra XII



Nolde 1914


What counsel has the hooded moon
Put in thy heart, my shyly sweet,
Of Love in ancient plenilune,
Glory and stars beneath his feet—
A sage that is but kith and kin
With the comedian Capuchin?

Believe me rather that am wise
In disregard of the divine.
A glory kindles in those eyes
Trembles to starlight. Mine, O Mine!
No more be tears in moon or mist
For thee, sweet sentimentalist.



Possible traducció:


Quin consell la lluna encaputxada
ha posat al teu cor, tímida dolçor meva,
d'estimar en l'ancestral lluna plena
amb glòria i estels sota els peus;
¿un savi que és parent i amic
del comediant caputxí?

Creu-me més aviat a mi, que soc savi
tot i deixar el diví a banda.
Una glòria brilla en aquests ulls,
tremola a la llum dels estels. Meva, oh meva!
Que ni amb lluna ni amb boira hi hagi més llàgrimes
per a tu, dolça romàntica.



dijous, 29 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra XI



Munch 1902

Bid adieu, adieu, adieu,
Bid adieu to girlish days,
Happy Love is come to woo
Thee and woo thy girlish ways—
The zone that doth become thee fair,
The snood upon thy yellow hair,

When thou hast heard his name upon
The bugles of the cherubim
Begin thou softly to unzone
Thy girlish bosom unto him
And softly to undo the snood
That is the sign of maidenhood.



Possible traducció:


Digues adéu, adéu, adéu,
digues adéu als dies de la infantesa.
L'amor feliç ha vingut a cortejar-te
i a cortejar les teves maneres de nena:
el cinturó que et fa esvelta,
la ret sobre els teus grocs cabells...

Quan hagis sentit el seu nom
entre els espectres dels querubins
comença suaument a descordar
el teu pit d'infant per a ell
i suaument desfés la ret
que és el senyal de la virginitat.



dimecres, 28 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra X



Munch 1900


Bright cap and streamers,
He sings in the hollow:
Come follow, come follow,
All you that love.
Leave dreams to the dreamers
That will not after,
That song and laughter
Do nothing move.

With ribbons streaming
He sings the bolder;
In troop at his shoulder
The wild bees hum.
And the time of dreaming
Dreams is over—
As lover to lover,
Sweetheart, I come.



Possible traducció:


Amb gorra brillant i gallardets
ell canta a la fondalada:
seguiu-me, seguiu-me,
tots els que estimeu.
Deixeu els somnis pels somniadors
que no van més enllà,
ja que la cançó i la rialla
res no fan anar.

Amb cintes voleiant,
canta amb més vigor;
en eixam damunt la seva espatlla
les salvatges abelles brunzen.
I el temps de somniar
somnis s'ha acabat.
Com amant cap a l'amant
dolç cor, jo vinc.



dimarts, 27 d’agost de 2013

Identificació


Rouault 1938

"La lectura d'un signe o d'un conjunt de signes serà més completa com més profunda sigui la nostra capacitat d'identificació amb el real mític."


Xavier Fàbregas, a "El fons ritual de la vida quotidiana" (Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 159)



dilluns, 26 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra IX



Nolde 1910


Winds of May, that dance on the sea,
Dancing a ring-around in glee
From furrow to furrow, while overhead
The foam flies up to be garlanded,
In silvery arches spanning the air,
Saw you my true love anywhere?
Welladay! Welladay!
For the winds of May!
Love is unhappy when love is away!



Possible traducció:


Vents de maig, que danseu sobre el mar,
amb giravolts de goig,
de solc en solc, mentre enlaire
l'escuma s'envola per ser una garlanda,
amb arcs platejats travessant l'aire,
heu vist el meu gran amor per alguna banda?
Quin dia! Quin dia!
Pels vents de maig!
L'amor és desgraciat quan l'estimada no hi és!



diumenge, 25 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra VIII



Hammershoi 1896


Who goes amid the green wood
With springtide all adorning her?
Who goes amid the merry green wood
To make it merrier?

Who passes in the sunlight
By ways that know the light footfall?
Who passes in the sweet sunlight
With mien so virginal?

The ways of all the woodland
Gleam with a soft and golden fire—
For whom does all the sunny woodland
Carry so brave attire?

O, it is for my true love
The woods their rich apparel wear—
O, it is for my own true love,
That is so young and fair.



Possible traducció:


Qui va pel verd boscam,
adornada per la primavera?
Qui va per l'alegre verd boscam
per fer-lo encara més alegre?

Qui passa enmig de la llum
per camins que coneixen el seu pas lleuger?
Qui passa per la dolça llum
amb un aire tan virginal?

Els camins de tota la boscúria
Llueixen amb un suau i daurat foc.
Per a qui tota l'assolellada boscúria
porta un abillament tan preciós?

Oh, és pel meu gran amor
que els boscos porten el seu vestit esplendorós.
Oh, és pel meu veritable amor,
que és tan jove i formós.



dissabte, 24 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra VII



Monet 1886


My love is in a light attire
Among the apple-trees,
Where the gay winds do most desire
To run in companies.

There, where the gay winds stay to woo
The young leaves as they pass,
My love goes slowly, bending to
Her shadow on the grass;

And where the sky's a pale blue cup
Over the laughing land,
My love goes lightly, holding up
Her dress with dainty hand.



Possible traducció:


El meu amor porta un vestit lleuger
enmig de les pomeres
on els vents alegres més desitgen
córrer acompanyats.

Allà, on els vents alegres s'estan per fer la cort
a les fulles joves tot passant,
el meu amor camina a poc a poc, inclinant-se,
cap a la seva ombra sobre l'herba;

i on el cel és una copa d'un blau pàl·lid
sobre la terra riallera
el meu amor camina lleugera, aguantant-se
el vestit amb mà delicada.



divendres, 23 d’agost de 2013

El color



Rouault 1933

"No, el color no és innocent, no ha arribat fins a nosaltres en estat de puresa. Travessant els segles de màgia i recorrent el clos de les religions més desenvolupades, el color ha anat acumulant un substrat mitològic que l'impregna i que surt a flor de pell a la impensada."

(...)

"El paper de la sang i del color roig dins la cosmogonia hebrea és digne també d'ésser estudiat. Tot i que la religió de les Escriptures sigui, essencialment, una religió d'antuvi influïda pel cicle lunar, el sacrificis dels hebreus han de realitzar-se amb una cura especial pel que fa a la sang de l'animal sacrificat; la sang de l'anyell que hom occeix per Pasqua serveix de senyal a la porta de tots els israelites observants, de senyal i de protecció, és clar. La sang de l'anyell pasqual esdevé preciosa quan a partir de la fe hebraica apareix el cristianisme. L'anyell pasqual és substituït llavors per una divinitat antropomòrfica, el Crist, la sang del qual ve a netejar els pecats del món. Més endavant una nova substitució serà efectuada mitjançant l'eucaristia, una substitució també d'ordre simbòlic, la de la sang pel vi. El color roig, però, es manté com a color substancial del ritu."


Xavier Fàbregas, a "El fons ritual de la vida quotidiana" (Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 179 i 180-181)



dijous, 22 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra VI


Manet 1878


I would in that sweet bosom be
(O sweet it is and fair it is!)
Where no rude wind might visit me.
Because of sad austerities
I would in that sweet bosom be.

I would be ever in that heart
(O soft I knock and soft entreat her!)
Where only peace might be my part.
Austerities were all the sweeter
So I were ever in that heart.



Possible traducció:


Com m'agradaria estar-me sobre aquell dolç pit
(és tan dolç i tan gentil!)
on cap vent desagradable em pogués arribar.
A causa de tristes austeritats
m'agradaria estar-me sobre aquell dolç pit.

M'estaria sempre en aquell cor
(oh, suaument truco i suaument li prego!)
on només la pau em pogués fer companyia.
Les austeritats serien molt més dolces
si jo m'estigués sempre en aquell cor.



dimecres, 21 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra V



Jawlenski 1911


Lean out of the window,
Goldenhair,
I hear you singing
A merry air.

My book was closed,
I read no more,
Watching the fire dance
On the floor.

I have left my book,
I have left my room,
For I heard you singing
Through the gloom,

Singing and singing
A merry air.
Lean out of the window,
Goldenhair.



Possible traducció:


Recolza't a la finestra,
cabells d'or,
que t'he sentit cantar
una alegre cançó.

He tancat el llibre,
ja no llegeixo, no,
mirant com balla
per terra el foc.

He deixat el meu llibre:
i també el meu racó:
perquè t'he sentit cantar
a través de la foscor,

cantar i cantar
una alegre cançó.
Recolza't a la finestra,
cabells d'or.



dimarts, 20 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra IV



Klimt 1915


When the shy star goes forth in heaven
All maidenly, disconsolate,
Hear you amid the drowsy even
One who is singing by your gate.
His song is softer than the dew
And he is come to visit you.

O bend no more in revery
When he at eventide is calling.
Nor muse: Who may this singer be
Whose song about my heart is falling?
Know you by this, the lover's chant,
'Tis I that am your visitant.



Possible traducció:


Quan el tímid estel avança pel cel
tot sol, desconsolat,
sent, tu, enmig de l'adormissat captard
a un que canta a la teva porta.
El seu cant és més suau que la rosada
i ha vingut a visitar-te.

No et deixis portar més per ensomnis
quan ell et crida en fer-se fosc,
ni pensis: qui pot ser aquest que canta,
la cançó del qual sobre el meu cor es vessa?
Reconeix, en aquest cant d'amant,
que soc jo qui et ve a visitar.




dilluns, 19 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra III


Nolde 1925


At that hour when all things have repose,
O lonely watcher of the skies,
Do you hear the night wind and the sighs
Of harps playing unto Love to unclose
The pale gates of sunrise?

When all things repose, do you alone
Awake to hear the sweet harps play
To Love before him on his way, 
And the night wind answering in antiphon
Till night is overgone?

Play on, invisible harps, unto Love,
Whose way in heaven is aglow
At that hour when soft lights come and go,
Soft sweet music in the air above
And in the earth below.



Possible traducció:


A aquella hora en que tot troba repòs,
oh solitari vigilant dels cels,
¿sents el vent de la nit i els sospirs
d’arpes tocant per tal que l’amor obri
les pàl·lides portes de l’alba?

Quan tot reposa, tu, solitari,
¿et despertes per sentir tocar les dolces arpes
acompanyant l’amor en el seu camí,
i el vent de la nit responent en antífona
fins que la nit s’esvaeix?

Toqueu, arpes invisibles, per l’amor,
el camí pels cels del qual és resplendent
en aquesta hora en que les llums suaus vénen i van,
amb una suau i dolça música en l'aire que tenim a sobre,
i en la terra que tenim a sota.



diumenge, 18 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra II



Kandinski 1908


The twilight turns from amethyst
To deep and deeper blue,
The lamp fills with a pale green glow
The trees of the avenue.

The old piano plays an air,
Sedate and slow and gay;
She bends upon the yellow keys,
Her head inclines this way.

Shy thoughts and grave wide eyes and hands
That wander as they list—
The twilight turns to darker blue
With lights of amethyst.



Possible traducció:


El capvespre passa d'ametista
a un blau cada cop més intens,
el fanal omple amb un pàl·lid resplendor verd
els arbres de l'avinguda.

El vell piano toca una tonada
serena, i lenta, i alegre;
ella s'aboca sobre les gorgues tecles,
el seu cap s'inclina cap a elles.

Tímids pensaments, i greus ulls ben oberts, i mans
que van amunt i avall tot escoltant.
El capvespre es torna d'un blau més fosc
amb resplendors d'ametista.



dissabte, 17 d’agost de 2013

Joyce: Música de cambra I



Seurat 1884


Strings in the earth and air
Make music sweet;
Strings by the river where
The willows meet.

There's music along the river
For Love wanders there,
Pale flowers on his mantle,
Dark leaves on his hair.

All softly playing,
With head to the music bent,
And fingers straying
Upon an instrument.



Possible traducció:

Cordes a la terra i a l'aire
fan dolces músiques;
cordes a la vora del riu,
on s'apleguen els salzes.

Hi ha música vora el riu
perquè l'amor hi passeja,
amb pàl·lides flors al seu mantell
i fosques fulles als seus cabells.

Els salzes toquen suaument,
amb el cap vers la música abaixat,
i els dits vagarejant
sobre un instrument.




divendres, 16 d’agost de 2013

La Commune





La primavera de 1871 París visqué una experiència històrica insòlita, una revolució social esclafada militarment. Una història complexa i tràgica, amb moltes insuficiències internes però plena d'ideals, d'exemplaritat i d'heroisme. Aquestes imatges de Louise Michel, una de les seves protagonistes,  semblen condensar-ne la intensitat.





dimarts, 6 d’agost de 2013