dijous, 31 d’octubre de 2013

Màrius Torres: Arbor mortis



Botticelli 1489



Al punt que hom naix, comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.

Pere March



Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.


Màrius Torres, 3 de gener de 1939




diumenge, 27 d’octubre de 2013

Raó i emoció




Cal matisar l'afirmació que sosté que les emocions tenen un paper clau en les decisions morals. Si "clau" volgués dir "rellevant", no hi hauria cap problema. Però "clau" acostuma a voler dir "el més rellevant", decisiu, principal, hegemònic. Llavors, l'afirmació no és prou encertada.

L'ésser humà és tan emocional com racional, "tanto monta, monta tanto". Segons com ens el mirem és enormement emocional, és cert; però alhora, i sempre, per una mena d'estrany desdoblament interior del que és capaç, l'ésser humà és sempre també terriblement, implacablement racional, fred, calculador, lògic. En el moment de màxima tristesa pot estar, alhora, i sense fingir, sense que aquesta tristesa sigui falsa, pensant de la manera més racional.

Raó i emoció són, doncs, inseparables i de pes equivalent. Els humans estem constituïts així (i per això, per exemple, en un judici les emocions poden ser un atenuant però no un eximent de responsabilitat).




Aquesta reflexió es pot traslladar també a l'àmbit religiós. L'experiència del sagrat pot ser una intensa vivència emocional, que sovint adopta la forma -o s'expressa amb la forma- de quelcom que se t'imposa, vingui de fora o de dins o de la ressonància entre el dins i el fora. Però hi ha alhora una opció pel sagrat, opció plenament racional i lliure, que emprenem en el marc d'un exercici de lucidesa i que passa inevitablement per un moment de llibertat que li acaba de donar tot el seu valor.

No "estem obligats" a creure: creiem també "perquè volem", perquè ho decidim així, perquè ens sembla una bona opció per viure el més plenament possible la nostra fugissera vida humana i per dotar-la de centralitat i de propòsit, tot donant també propòsit al cosmos al que pertanyem i que per ell mateix no n'acaba de tenir, cec, fred i alhora implacablement ordenat i caòtic com és als ulls de la raó.

La imatge dels pobles caçadors-recol·lectors com a gent amb ments primàries, incapaces de raonar, atrapades pel mite, religiosos a pesar seu, per tradició o per necessitat de supervivència, pot estar ben lluny de la realitat. Aquests pobles eren probablement tan emocionals i tan racionals com nosaltres. Amb un coneixement del món més limitat que el nostre (que també ho és, de limitat), potser sí, però això no vol dir que no fossin racionals en les seves opcions i en les seves pràctiques.

Llegint El sagrat i el profà de Mircea Eliade, que Fragmenta Editorial ha tingut l'encert d'editar en català (amb una edició magnífica, com totes les d'aquesta editorial), hom no té la impressió d'"uns pobres pobles primitius incapaços de pensar". Més aviat sembla que sabien molt bé el que es feien i perquè ho feien. Simplement, aquells pobles primigenis havien pres les seves opcions, emocionals i racionals com les nostres. I la seva concepció del sagrat pot ser tan vàlida i valuosa llavors com avui.

A l'hora de "creure", seguim havent d'exercitar alhora emoció i raó, com ells. Sense oblidar que tant pesa l'una com l'altra.



divendres, 25 d’octubre de 2013

En una noche oscura...















En una noche oscura,
con ansias en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.

A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
¡oh dichosa ventura!
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.

Aquésta me guiaba
más cierta que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.

¡Oh noche que me guiaste!,
¡oh noche amable más que el alborada!,
¡oh noche que juntaste
amado con amada,
amada en el amado transformada!

En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba,
allí quedó dormido,
y yo le regalaba,
y el ventalle de cedros aire daba.

El aire de la almena,
cuando yo sus cabellos esparcía,
con su mano serena
en mi cuello hería,
y todos mis sentidos suspendía.

Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el amado,
cesó todo, y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.


Juan de Yepes, San Juan de la Cruz (1542-1591)


dissabte, 19 d’octubre de 2013

Lamentacions


Chagall 1956

Fragments lleugerament retocats del capítol 3 del Llibre de les Lamentacions
(gràcies a la Lourdes Encinas per fer-nos-el tenir present):


Sóc l'home que ha tastat el desastre
sota el cop furiós del Senyor.
Em fa caminar i m'arrossega
per llocs de foscor, sense llum.
Gira tot el dia contra mi,
un cop i un altre, la seva mà.

Tinc la carn i la pell eixarreïdes,
ha esmicolat tots els meus ossos.
M'estreny i m'envolta
de turments i d'amargor.
M'ha confinat al país de les tenebres
igual que els morts de temps immemorial.

M'ha reclòs darrere un mur; no en podré sortir.
Com em pesen les cadenes!
Fins si clamo i crido auxili,
ell ofega la meva pregària.
M'ha barrat els camins amb carreus,
m'ha amagat la bona ruta.

És com un ós que m'espia,
com un lleó a l'aguait!
Ha sembrat d'esbarzers els camins,
m'ha deixat sense alè, esgarrinxat.
Tensa l'arc mentre em crida: «No et moguis!»
Sóc el blanc dels seus dards.
Enfonsa en els meus ronyons
les seves sagetes.
Sóc la riota de tot el meu poble,
el tema de les seves sàtires.
M'atipa de plantes amargues,
m'embriaga d'absenta.
Em fa mastegar rocs, m'esdenta.
M'ha enfonsat a la cendra.

Senyor, m'has fet orfe de pau,
he oblidat el benestar.
M'he dit: «No tinc futur
ni esperança en el Senyor.»
Recordar l'abandó i la misèria
és per a mi com verí i absenta.
Penso i repenso un cop i un altre,
i em replego dintre meu.

Però vull recordar això
que em dóna nova esperança:

Encara som vius per l'amor del Senyor,
la seva misericòrdia no s'esgota.
La renova cada dia.
Oh, quina fidelitat!
M'he dit: «El Senyor és la meva heretat.»
Per això confio en ell.

El Senyor és bo per al qui en ell espera,
per als qui el cerquen de cor.
És bo d'esperar en silenci
la salvació del Senyor.
Que resti tot sol en silenci.
Quan el Senyor em corregeix,
que enfonsi el rostre a la pols:
potser hi haurà encara esperança.
Que pari la galta al qui em pega
i aguanti l'oprobi.

El Senyor no abandona
per sempre més.
Fa sofrir, però també es compadeix
pel seu gran amor.
El seu cor no pretén d'afligir
ni vol que els homes sofreixin.

T'he cridat pel teu nom, oh Senyor,
des de la fossa profunda.
Has sentit el meu clam.
Escolta el meu crit d'auxili!

Quan et cridava, t'has acostat
i m'has dit: «No tinguis por!»



dijous, 10 d’octubre de 2013

Amor i poder



Chagall 1911



"On hi ha amor no hi ha desig de poder i on predomina el poder l'amor brilla per la seva absència. L'un és l'ombra de l'altre."


C. G. Jung



dimarts, 8 d’octubre de 2013

Una societat ismènica





¿Vivim en una societat ismènica, realista, normal, amb pors i dubtes, correcta, però incapaç de gestos de grandesa, de posar els mandats dels déus per davant de les convencions dels homes?

El pròleg de l'Antígona de Sòfocles descriu Ismene tan admirablement... Davant de la invitació d'Antígona d'ajudar-la a enterrar Polinices, contravenint la prohibició del tirà Creont, Ismene diu: "Ens cal obeir aquestes ordres i d'altres de més penoses encara. Jo, per la meva banda, amb les meves súpliques demanaré la clemència dels qui viuen sota terra, constreta com em veig a comportar-me així, i obeiré els qui tenen el poder. Actuar més enllà de les pròpies forces no és cosa assenyada." Antígona li retreu el seu menyspreu de les lleis que els déus estimen, i Ismene contesta: "Jo no les menyspreo, però la meva naturalesa és incapaç d'actuar en contra de la voluntat dels ciutadans." I després afegeix: "No convé, per principi, anar a la caça d'objectius impossibles."

El poder troba així el suport de la raonabilitat. Un poder que per boca de Creont dirà: "I qui pensa que un amic és un bé més important que la pròpia pàtria, aquest el tinc per un no res." No hi ha res per sobre del col·lectiu, a ell tot s'ha de sotmetre. Per al poder, no hi ha lleis divines que valguin, ell és la darrera instància.

Això, les religions no ho poden compartir: per elles, pels humans religiosos, la darrera instància és el misteri. I és la seva tasca esbrinar quines conseqüències del misteri es manifesten en la seva vida i orienten la seva acció, fins i tot al preu de la pròpia vida, com feu Antígona.



dijous, 3 d’octubre de 2013

Autenticitat





Perquè ens impressiona aquesta fotografia de 1925 de Luis Escobar? Crec que és per l'autenticitat que reflecteixen els rostres d'aquests membres de l'agrupació socialista del poble del fotògraf, Villalgordo del Júcar. No hi ha ingenuïtat ni maldat, no hi ha innocència ni violència, hi ha simplement persones "reals".




dimecres, 2 d’octubre de 2013

Vénen de sobte







“Vénen de sobte, duren segons o minuts, aquestes vivències en què un fenomen en la vida de la natura ens parla i se'ns descobreix, i si un és prou vell, li sembla aleshores que tota la llarga vida amb les seves alegries i dolors, amb estimar i conèixer, amb amistats, amors, amb llibres, música, viatges i feines, no és altra cosa que un llarg camí vers la maduresa d'aquests instants en què, en la imatge d'un paisatge, d'un arbre, d'un esperit humà, d'una flor, se'ns mostra Déu, se'ns ofereix la finalitat i el valor de tot el que és i del que esdevé.”


Hermann Hesse, dins de Carta d'abril, 1952





dimarts, 1 d’octubre de 2013

Joyce: Música de cambra XXXVI



Munch 1894


I hear an army charging upon the land,
And the thunder of horses plunging, foam about their knees:
Arrogant, in black armour, behind them stand,
Disdaining the reins, with fluttering ships, the charioteers.

They cry unto the night their battle-name:
I moan in sleep when I hear afar their whirling laughter.
They cleave the gloom of dreams, a blinding flame,
Clanging, clanging upon the heart as upon an anvil.

They come shaking in triumph their long, green hair:
They come out of the sea and run shouting by the shore.
My heart, have you no wisdom thus to despair?
My love, my love, my love, why have you left me alone?



Possible traducció:


Sento un exèrcit atacant sobre la terra
i el fragor de cavalls enfonsant-se, amb bromera fins als genolls:
Arrogants, amb cuirasses negres, darrera d'ells s'estan drets,
menyspreant les regnes, amb voleiants fuets, els aurigues.

Criden dins la nit el seu nom de guerra:
Gemego tot dormint quan sento al lluny les seves rialles recargolades.
Clivellen la foscor dels somnis, amb encegadora flama,
repicant, repicant sobre el cor com sobre una enclusa.

Venen fent voleiar en triomf els seus llargs cabells verds:
Surten del mar i corren cridant per la sorra.
Cor meu, no tens prou seny com per desesperar-te?
Amor meu, amor meu, amor meu, perquè m'has deixat sol?