divendres, 29 de novembre de 2013

Referències triàdiques




Botticelli 1484


La tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat que nosaltres utilitzem com a eina d'anàlisi i d'orientació pràctica guarda paral·lelismes amb altres tríades més habituals, situades en un pla més teòric i dotades de major riquesa i potencial d'aportació, de major gruix intel·lectual. La nostra reflexió té un caràcter més orientat a la pràctica, més lligat a les possibilitats concretes d'induir itineraris de transformació personal (d'aquí la insistència en la dimensió del "treballar": treballar la sensibilitat, la qualitat humana, l'espiritualitat). La major o menor validesa de la nostra proposta dependrà de la seva capacitat de generar orientacions o processos personals.

Val la pena recordar algunes d'aquestes grans tríades formulades en el marc de potents reflexions intel·lectuals i indicar possibles paral·lelismes, equivalències o analogies amb la que nosaltres proposem. Això portarà potser a una comprensió més afinada de la nostra distinció i ajudarà a situar-la millor en el nivell més operatiu que li correspon.


Estètica, Ètica i Espiritualitat

La primera tríada és la formada per Estètica, Ètica i Espiritualitat. En relació a aquesta, la tríada proposada per nosaltres tendeix a situar els comportaments morals concrets (el que Aranguren, amb Zubiri, denomina la "moral com a contingut") en l'àmbit de la sensibilitat, la qual cosa obre el camí per a suggerir un cert paral·lelisme entre la qualitat humana i la "moral com a estructura". Es tractaria d'un paral·lelisme i no d'una identificació, perquè encara que aspiri a inspirar-se en el possible en ella, la nostra noció de qualitat humana, situada com hem dit en un pla més operatiu, no pretén assolir el relleu de la noció d’ethos com a "manera de ser" o forma de vida que es va adquirint, apropiant, incorporant al llarg de l'existència, com exposa Aranguren en el brillant capítol segon de la primera part de la seva "Ética". Aranguren inclou aquesta precisa cita de Zubiri: "El vocable ethos té un sentit infinitament més ampli que el que donem avui a la paraula "ètica”. L’ètic comprèn, sobretot, les disposicions de l'home en la vida, el seu caràcter, els seus costums i, naturalment, també el moral. En realitat es podria traduir per 'forma de vida' en el sentit profund de la paraula, a diferència de la simple 'manera de viure'." I Aranguren inclou també una bella cita de Helene Weiss per descriure l'ètica en el seu sentit primordial, en una accepció fins i tot prèvia, més fonamental, a la d’ètica com a mode de ser, però perfectament harmònica amb ella. Weiss considera l’ethos com el "lloc" que l'home porta en si mateix, la seva actitud interior, la seva referència a si mateix i al món; l’ethos seria la terra ferma, el fonament de la praxi, l'arrel de la qual brollen tots els actes humans.

El paral·lelisme entre la noció primordial d'ètica i la noció de qualitat humana que aquí es defensa és fecund, alimenta a aquesta darrera. S'ha preferit, però, parlar de qualitat humana i no d’ètica perquè es tracta d'un terme menys connotat en el llenguatge quotidià, al que d'altra banda el terme "qualitat humana" s'insereix amb notable comoditat. S'ha preferit perquè l'ús habitual del terme "ètica" sembla haver anat quedant en l'ús quotidià una mica allunyat d'aquesta noció primordial. El mateix mestre Aranguren -que amb el pas dels anys no ens queda més llunyà sinó més proper, pel que diu i per com ho diu- recorda que "la veritat és que ja des del mateix Aristòtil, la reflexió ètica havia començat a lliscar des del pla del ethos al dels éthe (héxeis), des del pla del seu caràcter moral al seu esqueixament en els diferents hàbits (virtuts i vicis)." Així doncs, tant la distinció de perspectiva d'anàlisi (entre un nivell més teòric i un de més operatiu) com la tendència del terme ètica a allunyar-se de la seva arrel, a limitar el seu sentit i a lliscar cap a un nivell més centrat en els continguts concrets, justifiquen l'opció aquí presa. El que no exclou que, explotant analogies, no puguem enriquir o matisar la noció de "qualitat humana" amb consideracions derivades del sentit més radical de la noció d'ètica.


Bellesa, Bondat i Veritat

La segona tríada és la formada per tres dels grans valors: Bellesa, Bondat i Veritat. Són tres grans camins d'aproximació a la realitat, compatibles i complementaris, que il·luminen així mateix amb els seus suggeriments analògics la tríada aquí proposada. Caldria aplicar a aquest nou paral·lelisme les consideracions que s'acaben de presentar a propòsit de l'ètica. I caldria tenir en compte que la correlació de Veritat amb Espiritualitat pot resultar explosiva segons com es faci, i alhora molt rica en estímuls per a la reflexió.


Pare, Fill i Esperit Sant

La tercera tríada seria la trinitat per excel·lència, la formada pel Pare, el Fill i l'Esperit Sant. El paral·lelisme és també aquí una gran font de suggeriments. Relacionar el Pare, el creador del món, amb la sensibilitat, o obertura activa, admirativa i agraïda cap a aquest món, càlid, protector i acollidor com un pare, obre moltes perspectives. La figura del Fill com a model i prototip de la humanitat, en les seves actituds vitals i en la seva relació amb el Pare, com a gran referent per la qualitat humana, compta amb una llarga tradició, baules de la qual serien les "Imitacions de Crist" i les pintures del rostre de Jesús. La connexió de l'Esperit Sant amb l'espiritualitat és òbvia, presenta una notable lògica, i ens porta a explotar metàfores com la de l'espiritualitat com a flama de foc, o com a vent impetuós, o com a do rebut i compartit que mou la nostra dinàmica interna... No és aquí el lloc per a un desenvolupament sistemàtic d'aquests paral·lelismes, però cal assenyalar el seu potencial de suggeriment. I recordar que a la imatge trinitària la relació entre els seus tres components és prèvia i prioritària respecte a la separació d'aquests components, els quals difícilment poden ser concebuts sense la relació amb els altres dos; és la relació la que configura els components, els quals no són previs a la relació ni poden existir fora d'ella, separats, essent més aviat facetes de la mateixa.


El món, Déu i l'ésser humà

La quarta tríada de referència seria la proposada per Raimon Panikkar en parlar de la perspectiva "cosmoteàndrica". Aquí el cosmos es correlacionaria amb la sensibilitat, el Teos amb l'espiritualitat i l’Andros amb la qualitat humana. L'íntima vinculació entre les tres esferes que porta a Panikkar a encunyar un nou i únic vocable per incloure-les a totes tres suggereix també l'íntima vinculació que ha d'existir entre sensibilitat, espiritualitat i qualitat humana, a la qual es fa referència en subratllar la seva interinfluència i el seu solapament. Aquesta connexió "forta" serà més evident per a aquelles persones que experimenten una ressonància amb els tres termes de la tríada, mentre que aquelles persones que no s'identifiquin amb algun dels termes tendiran a subratllar la seva autonomia més o menys plena. Això obre la porta a fecundes discussions.


Natura, cultura i cos-ment

La cinquena tríada seria la formada per la Natura (el que existeix sense els éssers humans), la Cultura (el que els éssers humans han produït i acumulat i que existeix independentment de l'existència del meu jo individual) i el cos-ment humà (el que només existeix si jo sóc). L'expressió "cos-ment" té la virtut d'emfasitzar la unitat i imbricació del cos i la ment, que a través de l'íntima unió del cervell amb la resta del sistema nerviós, formen un únic sistema que sovint tendim a separar. A la zona de solapament de naturalesa i cos-ment humà trobem els instints i les emocions (por, desig, ràbia...). En el solapament de cultura i cos-ment humà trobem el llenguatge, els coneixements, els valors i les religions, els quals existeixen socialment independentment de les persones, però són encarnats, personalitzats per cada cos-ment humà: el mateix llenguatge, els coneixements que un té, els mateixos valors, la pròpia religió... Els elements més específics del cos-ment humà són la consciència i la tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat, en la què centrem l'atenció en aquest text. La nostra tríada seria així una component de la tríada natura - cos-ment humà - cultura, que, des del punt de vista de la raó o del llenguatge lògic, abastaria la totalitat del que existeix.



dijous, 28 de novembre de 2013

Sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat



Picasso 1921


Des del nostre punt de vista la qualitat humana està relacionada, vinculada, amb dues altres dimensions:

1. La de ser persones sensibles, atentes al que els envolta i capaces d'obrir-se i deixar-se impactar pel que tenen davant. No éssers centrats en si mateixos i en el seu entorn més immediat, en allò que necessiten per sobreviure i afirmar-se, sinó éssers capaços de patir, d’entusiasmar-se i de celebrar amb els altres, d'assaborir la bellesa en la natura i l'art, d'experimentar la solidaritat i la compassió. Éssers capaços d'emocionar-se, de vibrar, de revoltar-se davant la injustícia i la mentida, la crueltat o la manipulació, el menyspreu o l'arrogància. La sensibilitat es desplega en diversos territoris: cap a la naturalesa, cap a les arts, cap al coneixement, cap a la correcció del comportament, cap al sofriment dels altres, cap al benestar dels altres, cap als projectes compartits, etc.

2. La de ser persones obertes a l'esperit. L'espiritualitat permet anar més enllà de la pròpia persona, més enllà del llenguatge i arribar a una experiència del real no interferida en l'essencial per interessos, desitjos, projeccions, submissions, anàlisi, crítiques... Seria la gran aspiració de l'ésser humà i una meravellosa realització del cosmos: un moviment de goig, admiració i agraïment per existir i ser conscient d'aquesta existència, de fusió conscient amb el conjunt de la realitat, deixant la distància crítica i la mirada interessada sense abandonar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. L'explosió energia-matèria generant un ésser capaç de prendre consciència del cosmos al què pertany i celebrar-la, generant un ésser que pot veure i viure la realitat alhora sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient o experiència d'unitat. L'ésser humà com a fruit del cosmos i, alhora, meravella del cosmos, en tant que capaç d'autoconsciència. Autoconsciència que es manifesta com a consciència íntima sense poder evitar al mateix temps certa percepció de consciència diferenciada, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos, no exclusiva de l'ésser humà sinó preexistent a ell i al mateix cosmos. L'insòlit de l'ésser humà seria la seva capacitat d'assolir aquesta consciència i de percebre-la com a superadora de si mateix i del cosmos. Fet que condueix a una vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora, de la realitat.

La qualitat humana estaria diferenciada de i vinculada a la sensibilitat i l’espiritualitat. Sensibilitat i espiritualitat afavoririen el desenvolupament de la qualitat humana, i podrien ser desenvolupades, potenciades, pel cultiu de la qualitat humana. Hi hauria un cercle virtuós entre les tres dimensions. Qualitat humana, sensibilitat i espiritualitat serien dinàmiques interrelacionades, però no de manera mecànica, automàtica. El desenvolupament de certs tipus o nivells de sensibilitat afavoreix el desenvolupament de la qualitat humana, però no ho comporta necessàriament. La qualitat humana inclou certs tipus o nivells de sensibilitat, però no s'identifiquen com a bloc, ni entre elles ni amb l'espiritualitat. Es pot desenvolupar la sensibilitat i la qualitat humana sense desenvolupar l'espiritualitat. Si es treballa l'espiritualitat, la sensibilitat i la qualitat humana en poden sortir enriquides, de la mateixa manera que treballant la sensibilitat i la qualitat humana es facilita el desenvolupament de l'espiritualitat, però això no succeeix automàticament. Poden donar-se diferents nivells de desenvolupament entre les tres, no es situen de manera inevitable en el mateix nivell.

No es podria afirmar, per tant, que només qui desenvolupa l'espiritualitat pot desenvolupar la sensibilitat i la qualitat humana: es pot ser molt sensible i tenir gran qualitat humana i, tot i això, no treballar l'esperit. No es pretén sostenir tampoc que qui treballa la sensibilitat i la qualitat humana ja està desenvolupant l'espiritualitat, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no ho sàpiga; desenvolupar l'espiritualitat és una opció diferenciada i lliure. Alhora, és cert que qui vol desenvolupar l'espiritualitat ho té més fàcil si treballa la sensibilitat i la qualitat humana. En aquest sentit, es pot dir que treballar la sensibilitat i la qualitat humana són maneres de preparar i enfortir el desenvolupament de l'espiritualitat. I encara una darrera consideració: d'alguna manera, hom pot desitjar desenvolupar l'espiritualitat i no aconseguir-ho (tot i que l'espiritualitat també es pot veure com el resultat d'una decisió personal i d'un procés creatiu); la sensibilitat i la qualitat humana, en canvi, sempre poden, si hom ho desitja, ser conreades.

La distinció entre sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat és un model teòric per facilitar la comprensió de la realitat i l'orientació del comportament, amb totes les limitacions i parcialitats dels models teòrics. La validesa d'aquesta distinció s'ha de sotmetre a un consens sobre la seva pertinència i la seva utilitat. Aquí se la considera compatible amb i fonamentada en una determinada percepció de la condició humana. I és considerada útil en la mesura que permet superar determinats bloquejos, alguns dels quals deriven de les contraposicions dualistes espontànies: és més senzill contraposar alguna cosa amb el seu oposat (positiu-negatiu, matèria-esperit, humà-inhumà ...), que no tractar simultàniament tres elements, però això darrer pot ser més fecund.

La interrelació d'aquestes tres dimensions pot ser per interinfluència i per solapament:
  1. S'entén per interinfluència el fet que desenvolupaments en una de les dimensions poden incidir en les altres, poden afectar-les. No com a resultat inevitable, però sí en termes de predisposició, de crear condicions de possibilitat, de facilitar la viabilitat, i també en termes de potencial d'impuls, de desenvolupament. Un més alt nivell de sensibilitat no genera automàticament major qualitat humana o dóna accés al territori espiritual, però predisposa a això, ho facilita, ho estimula, i el mateix succeeix en els altres sentits de la triple interrelació.
  1. S'entén per solapament el fet que determinades vivències i determinades pràctiques poden pertànyer al mateix temps a dos dels àmbits o a tots tres. Hi ha territoris compartits i territoris específics. Escoltar certes obres de Bach o Beethoven, observar certes pintures de Rembrandt o Velázquez pot ampliar la capacitat de captació de la bellesa (sensibilitat), o incrementar el grau de consciència de la realitat i de valoració de la seva profunditat (qualitat humana), o portar a una experiència d'unitat, d'eliminació de la distància entre subjecte i objecte (espiritualitat). Pot fer una d'aquestes tres coses, o dues d'elles, o totes tres.
El que s'ha dit permet atribuir certa naturalesa "trinitària" a aquestes dimensions. No es mostren ni com a nocions independents ni com a nocions idèntiques: la distinció entre les tres és òbvia i útil, però al mateix temps es poden presentar formant una única entitat, que pot prendre el nom de qualsevol de les tres. És, doncs, possible, parlar d'espiritualitat com de quelcom d’específic diferenciat de qualitat humana i de sensibilitat (com es fa en aquestes reflexions) o parlar d'espiritualitat en un sentit ampli que inclouria les tres dimensions. I el mateix seria vàlid per a qualsevol de les altres dues dimensions: la sensibilitat pot incloure o no a les altres dues, i la qualitat humana pot englobar o no a sensibilitat i espiritualitat.

Aquesta doble accepció possible de cada terme pot generar obstacles de comunicació, llevat que es precisi si s'usen aquests termes en sentit ampli (incloent-hi el conjunt dels tres) o estricte (diferenciant les seves característiques). El problema principal es presenta amb les visions binàries, per exemple quan es denomina espiritualitat a la suma de sensibilitat i qualitat humana, negant un tercer àmbit específic, o excloent qualsevol vincle de la qualitat humana amb l'espiritualitat. Aquesta reducció de la tríada al binomi sensibilitat-qualitat humana (binomi que tant pot ser etiquetat com "sensibilitat", com "qualitat humana" o fins i tot com "espiritualitat", com es deia) seria una postura que, encara que evidentment legítima, no coincidiria amb la aquí proposada.



dimecres, 27 de novembre de 2013

Sobre el cultiu de la qualitat humana






El cultiu de la qualitat humana és qüestió d’actitud, de predisposició, i és també qüestió d'exercici, de pràctica, d'esforç. De dur a terme tasques pràctiques d’interpel·lar i deixar-se interpel·lar per determinats valors que, encara que puguin haver-se convertit en tòpics, continuen sent centrals: amor, bondat, justícia, solidaritat... La qualitat humana no s'identifica amb els valors però la seva construcció passa en bona mesura per treballar valors. Desenvolupar la qualitat humana és una cosa difícil i complexa, com succeeix amb qualsevol procés educatiu. En aquest desenvolupament, la confrontació amb aquests valors clau té un pes i un paper de primer ordre. Ho recordava i preconitzava Kholberg amb la seva teoria del desenvolupament de la consciència moral, i ho segueixen explorant i duent a terme les iniciatives emmarcades en l'àmbit de l'educació en valors.

Per evitar utilitzar un llenguatge massa habitual, podem prendre com a signes o indicis del desenvolupament de la qualitat humana a tres dimensions que inclouen una certa paradoxa: una alegria serena, una sobrietat sensible i una compassió activa. Es tracta d'assolir una alegria profunda i intensa davant el món i la vida, que no es manifesta en forma de disbauxa o diversió per evadir-se de la realitat. Es tracta d'assolir una sobrietat global i estricta que permeti alterar el mínim el món i als altres, i que al mateix temps no comporti menyspreu per les coses ni autodestrucció, sinó més aviat el contrari: fascinació per tot el que ens envolta. Es tracta de desenvolupar una compassió extensa i sentida que és interès apassionat pel que passa al nostre voltant, i que no es converteix en sentimentalitat passiva o lament inútil. Es tracta d'arribar a una serenitat que porti a prendre-s'ho tot molt seriosament i, alhora, amb certa distància; una sensibilitat que faci interessar-se per tot i trobar els seus aspectes més bells i agradables; una activitat que porti a desenvolupar iniciatives pràctiques per ajudar als altres i per transformar les estructures socials. Caldrà trobar les pràctiques concretes que ajudin a avançar en el desenvolupament d'aquestes característiques, que permetin avançar en el cultiu de la pròpia qualitat humana.


Millet 1850

Tot el que s'ha dit sobre la qualitat humana tendeix a mostrar-la com a quelcom d’intangible, evanescent, difícil de copsar i de precisar. Això dificulta, evidentment, l'establiment de mètodes per al seu desenvolupament. Però es pot intentar, per dos grans camins.

Indirectament, a través del cultiu de la sensibilitat i l'espiritualitat. Aquests dos àmbits no s'identifiquen amb la qualitat humana, però estan relacionats amb ella, i la poden potenciar. Encara que pugui semblar paradoxal, tots dos (fins i tot la espiritualitat) són més fàcils de treballar que la qualitat humana. El ventall metodològic és més ampli, més contrastable.

Directament. Aquí s'haurà de donar un més gran esforç de creativitat metodològica, en ser un terreny menys habitual i menys obvi. La mateixa reflexió sobre la naturalesa de la qualitat humana i l'observació de persones i situacions on es puguin trobar indicis, rastres, de la mateixa poden ser camins operatius. Sabent que la seva intangibilitat fa que sovint no puguem disposar de més recurs que de la intuïció, de l’"olfacte", com a detector de qualitat humana. Però l'aspiració personal a la qualitat humana i la pràctica per assolir-la ajuden a desenvolupar aquesta intuïció, a potenciar l'olfacte per la qualitat humana, a detectar "fantasmes" (persones que no entren, de fet, en aquesta dinàmica, tot i que potser es pensen o els hi sembla que ho estan fent). La qualitat humana no és una creença sinó una experiència. Cal haver-la fet per considerar-la real. Això dificulta que qui no està immers en la seva dinàmica la reconegui fàcilment. No es pot ser un expert en detectar qualitat humana sense estar-hi a prop i atent, sense ser un aspirant a la mateixa. Les conseqüències d'aquesta realitat a nivell organitzatiu, pragmàtic, són molt dures: no es pot aprendre a captar qualitat humana, no hi ha curs que ho ensenyi, a part de la mateixa vida.


Millet 1848


dimarts, 26 de novembre de 2013

Sobre la qualitat humana




Picasso 1908


La noció de qualitat humana és una noció que ens sembla important, fins i tot clau, decisiva, però que necessita ser precisada, perquè no és tan òbvia com pot semblar a primera vista. És una noció fugissera, i és possible que sigui més fàcil constatar-la que no pas definir-la. A més, fàcilment deriva sigui cap al camp de l'ètica, sigui cap al camp de l'espiritualitat.


El nostre punt de partença serà considerar la qualitat humana com una certa manera de ser, combinació de coneixement, criteri, interès, equilibri i profunditat que genera persones serenes, coherents, fiables, capaços d'assumir i posar en pràctica els valors fonamentals.


Seria una mena d'estructura de la personalitat que mira d'incorporar una mirada atenta a com són les coses, una certa finor a l'hora de situar-les en la seva justa mesura i proporció, un interès intens pel que ens envolta –el contrari de la indiferència, podríem dir- i una disposició a deixar-nos impactar per aquesta realitat que copsem, una capacitat de ponderació, de trobar el camí del mig, de practicar el “de res, massa” dèlfic (o sigui, de seguir les indicacions de la segona inscripció que es trobava en accedir a l'oracle de Delfos), de tenir seny i mesura, de no deixar-se emportar per extremismes ni eixelebraments, i la capacitat d'anar més enllà del que veiem a primera vista, buscant el que hi ha en el fons de les coses, el que queda amagat en una primera mirada superficial, allò de que ens parlen les coses quan ens hi fixem i hi dediquem temps, quan les interroguem per fer-los dir allò que porten a dins, la trama invisible de les coses, per fer aflorar la seva cara oculta, per explorar el que signifiquen més enllà de la primera aparença, quin sentit tenen, a què responen i corresponen, quins valors transmeten.


La noció de qualitat humana és un concepte històricament canviant, una estructura on hi ha elements que desapareixen i altres que s'incorporen, al voltant d'un nucli més estable. Els components d'aquest nucli haurien de ser considerats bàsicament com a elements afavoridors de la qualitat humana, sense tenir el caràcter d'imprescindibles (dit d'una altra manera: es pot accedir a la qualitat humana sense algun d'aquests components), encara que també és cert que, segons com, poden ser considerats com a trets característics, com a traços definitoris, de la qualitat humana (en altres paraules: que qui accedeix a la qualitat humana fàcilment té bastants o la totalitat d'aquests components).


Entre aquests components destaquen els cinc següents:

1) Un component d'harmonia interior i assumpció amb conformitat de les característiques bàsiques de la naturalesa humana, una assumpció agraïda de les dinàmiques de la vida

2) Una aspiració a assolir majors nivells d'aproximació al desitjable en l'àmbit del projecte de vida personal (aspiració a major plenitud, a major perfecció)

3) Una sensibilitat al dolor aliè acompanyada per una capacitat d’implicar-se en iniciatives per reduir-lo

4) Una sensibilitat a la grandesa i bellesa del món, de la vida

5) Una capacitat d'acceptació de les situacions percebudes com a indesitjables però no modificables.


Aquest nucli més estable es traduiria en l'encarnació de certs valors fonamentals (autenticitat, honestedat, bondat, generositat, compassió, solidaritat, dignitat, etc.), que passarien a formar part d'aquestes "característiques més transtemporals" de la qualitat humana.


La qualitat humana es manifesta, d'una banda, com un mirar el món des de la profunditat o des de la distància, una mirada serena, lúcida, penetrant, comprensiva, benvolent. Seria un punt de vista, una actitud, una manera de ser i mirar el món. D'altra banda, es presenta com una dinàmica d'aspiració, un itinerari de creixement personal, de maduració.


En definir la qualitat humana apareixen dues tendències. Una de màxims, que inclou tot allò que en una època determinada forma part de l'ideal humà. Hi podrien quedar incloses la moralitat, la bona formació intel·lectual i física, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació, coneixements, habilitats, experiència), les bones condicions personals (intel·ligència, salut, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.), la sensibilitat, l'espiritualitat... I una altra de mínims, que opta per una noció de qualitat humana molt específica, diferenciada dels aspectes esmentats, una noció més intuïtiva, més fugissera, en la que la qualitat humana no presenta gaire dimensions, sinó que és més aviat concebuda com un nucli irradiant difícil de delimitar però que altres poden percebre i un pot desenvolupar, en el sentit de fer-lo més intens, més il·luminador, més que no pas més gran en dimensió (en aquesta reflexió s'utilitza aquesta opció de mínims).


És possible que la noció de "qualitat humana" proposada derivi d'una aspiració a definir un ideal humà sense recórrer a l'àmbit ètic/moral o a l'àmbit religiós/espiritual (seria així una versió "actualitzada" de nocions com "virtut" o "santedat"). El canvi social porta de vegades a la necessitat d'utilitzar nous termes per antigues problemàtiques, paraules que puguin ajudar a trencar prejudicis, que puguin donar accés a realitats que per altres camins resultarien de difícil aproximació. Hi pot haver, doncs, una relació entre l'ús de la noció de "qualitat humana" i la secularització de la societat (la seva autonomització de l'àmbit religiós/espiritual). Però això no té perquè suposar una desqualificació de la noció.


Cal recordar també alguns aspectes complementaris que permeten una aproximació més exacta a la noció de qualitat humana. En primer lloc, cal indicar que no tothom té desplegada la seva qualitat humana a un mateix nivell o grau, però que aquesta és present en totes les persones com a potencial, com a capacitat no activada. El que vol dir que la qualitat humana es pot treballar, desenvolupar, aprofundir.


En segon lloc, cal recordar que el desplegament de la qualitat humana no és el fonament de la dignitat intrínseca de la condició humana (tot i que el potencial de qualitat humana sí que atorga dignitat). Machado ho formulava així: "Por mucho que un hombre valga, nunca tendrá valor más alto que el de ser hombre”. Es tractaria de la "modèstia" de la qualitat humana: no pretén ser allò que dóna valor a l'ésser humà, l'ésser humà (i tot ésser humà) és valuós per ell mateix, més enllà del seu desplegament de la qualitat humana.


En tercer lloc, cal assenyalar que la qualitat humana no es pot mesurar, no hi ha "indicadors" quantitatius de qualitat humana (encara que sí que hi ha indicis que la revelen). Això dificulta la objectivació i la seva presa en consideració (potser només qui hi és sensible pot copsar-la o valorar-la, pot detectar aquests indicis).


En quart lloc, és oportú diferenciar la noció de qualitat humana de la de comportament irreprotxable, inatacable. En molts moments i aspectes es dóna una coincidència entre les pràctiques derivades de les dues nocions, però es pot ser una persona amb qualitat humana i tenir comportaments atípics, heterodoxos des del punt de vista de les pràctiques socialment més acceptades. Així mateix, tota persona (i per tant també les que aspiren explícitament a millorar la seva qualitat humana) pot tenir debilitats o cometre errors. És possible, doncs, dir que la qualitat humana porta a aspirar a la bondat i al comportament irreprotxable, però amb plena consciència de les limitacions de la condició humana, o que la qualitat humana porta a mantenir tenaçment l'aspiració a la bondat tot i la consciència de les pròpies imperfeccions i limitacions. La qualitat humana aspira que la persona no s'hagi de forçar a fer el bé, sinó que pugui transformar-se a si mateixa de tal manera que el bé li sigui fruit espontani (canviar el propi cor de pedra a carn, en expressió del salmista); la qualitat humana aspira a una reconfiguració profunda de les estructures mentals, de la personalitat, del "manera de ser".


Gandhi afirma: "La identificació amb tot el vivent és impossible sense autopurificació. Sense autopurificació, l'observació de la Llei de la No-Violència no és més que un somni buit. Ningú pot fer el bé si no és des del cor.” Tagore ja suggeria aquesta direcció en el 184 dels seus "Ocells perduts": "Qui es preocupa massa per fer el bé no té temps per ser bo." És la línia que portava el Mestre Eckhart a afirmar: "La gent no hauria de preocupar molt pel que fa, sinó que hauria de preocupar més pel que és. Si la gent fos bona, la seva naturalesa i els seus actes ho mostrarien. Si ets just, així són les teves obres. No pensis en vestir-te de santedat en els fets, la santedat depèn de l'ésser. No és l'obra la que ens santifica, sinó nosaltres els que santifiquem l'obra." Perspectiva apuntada pel Nou Testament: "Així, tot bon arbre dóna bons fruits, però l'arbre dolent dóna fruits dolents. No pot el bon arbre donar mals fruits, ni l'arbre dolent donar fruits bons."(Mateu 7, 17-18). José Luís L. Aranguren planteja molt bé aquesta qüestió i la dels valors en la seva breu i bella obra “La ética de Ortega” (Madrid: Taurus, 1958), on esmenta, igual que a la seva “Ética”, la importància de l’ethos, el caràcter o personalitat moral, el tarannà. Aranguren assenyala així mateix com Ortega prioritza la manera de ser de la persona sobre els actes; en un text recollit per Aranguren, Ortega utilitza la referència al passatge de l'evangeli de Mateu que acabem d'esmentar en suport de la seva posició. Aranguren afegeix una aclaridora matisació (nota 42): «Encara que la moralitat dels actes hagi de posar-se en relació amb la persona de qui procedeixen, això no és obstacle per a que ells siguin bons o dolents en si mateixos també». La nostra insistència en la qualitat humana no s'hauria d'interpretar com un menyspreu del bon comportament moral, sinó més aviat com una defensa de l'ethos, de la configuració profunda del caràcter, enfront de la simple adequació a normes.


Segons la definició proposada de qualitat humana, aquesta no consisteix en un paquet de valors sinó que ve a ser un entramat previ (conceptualment, no cronològicament) que permet o facilita la pràctica dels valors. La qualitat humana no s'identifica amb la possessió de determinats valors (ser bo, ser honrat, etc.) sinó que és un conjunt de característiques personals que creen una predisposició, una condició favorable, una facilitat, una certa tendència espontània a assumir, personificar, encarnar valors. El que no exclou que la construcció de la qualitat humana no passi en bona part per treballar valors: la gènesi de la qualitat humana és complexa, com tot procés educatiu, i en ella la confrontació amb els valors té un pes i un paper de primer ordre.


La qualitat humana aniria associada a prendre's la vida seriosament, en profunditat, i per tant dissociada de l'evasió, de qualsevol intent de no afrontar la realitat. La qualitat humana aniria associada a anar fins al final amb les persones i les situacions, i conseqüentment dissociada de la frivolitat i superficialitat, de la inconstància i de la manca de compromís.


Tres petites imatges ens poden ajudar a evocar-la. Per una banda, es pot concebre la qualitat humana com la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir. O com la capacitat de viure amb sentit enmig de la dificultat i el sofriment. En segon lloc, es pot relacionar amb la capacitat dels humans d'apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se ells mateixos en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament. Finalment, podem considerar que la qualitat humana aniria lligada al desenvolupament de certa profunditat existencial i vital. Seria, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria.


Fent servir un llenguatge més poètic, podríem dir que d'alguna manera, la qualitat humana està relacionada amb la pròpia capacitat d'estimar; amb fer-se un mateix més subtil i profund; amb fer més subtils i profundes les relacions amb els altres, i fer més subtils i profunds els col·lectius, les societats. La qualitat humana fa les persones, les relacions i els col·lectius més madurs, més serens, més valuosos, més respectables, més venerables. Dóna qualitat, valor i intensitat de color a la realitat. Dóna aplom i dignitat, consistència i substància, gràcia i esplendor; és fer-ho tot més lluminós, més fi, més transparent.






dilluns, 25 de novembre de 2013

La parcel·la de Déu




Cap al final de la extraordinària i desinhibida novel·la "La parcel·la de Déu" (God's llittle acre, 1933) d'Erskine Caldwell, hi ha algunes consideracions prou especials:

"El problema és que la gent s'enganya creient que no és com Déu la va fer. Vas a l'església i un predicador t'explica coses que, en el fons del teu cor, saps que no són així. Però la majoria de la gent està tan morta per dins que s'ho creu i procura que tothom visqui així. Hauriem de viure tal com Déu ens va fer; viure tal com intuïm quan ens asseiem tots sols i sentim el que hi ha dins nostre. És un sentiment. Algú diu que cal fer cas del que ens diu el cap, però s'equivoca. El cap et dóna sentit comú per tractar amb la gent quan cal tancar una venda i coses així, però no pot sentir per tu. Les persones han de sentir per elles mateixes, de la manera que Déu les va fer sentir. És la gent que deixa que el seu cap li serveixi de guia la que complica la vida."

(...)

"Quan hom porta a Déu dins del cor, sap que val la pena esforçar-se dia i nit per viure com cal. I no em refereixo al Déu del que parlen a les esglésies, sinó al que viu dins del cos. Jo el sento a dins, molt endins, perquè Ell m'ajuda a viure. Per això vaig designar la parcel·la de Déu aquí, a la granja, quan encara era un jove que començava. M'agrada tenir a prop algun lloc, algun espai on pugui anar, seure i sentir que Déu és allà. (...) El que compta és que he posat aquesta parcel·la aquí al Seu nom. Sembla que només penseu en coses que podeu veure i tocar, i això, us ho dic jo, no és viure. Les coses que tenen importància són les que un sent a dins, per a això es va crear la vida. (...) El que Li importa és que Li hagi reservat un tros de la meva terra per demostrar-li que porto una part d'Ell dins meu."

(...)

"Ty Ty es va quedar llevat fins tard parlant amb en Buck. Sabia que era el seu deure convèncer els seus fills que la vida era quelcom més profund que la superfície que ells veien. Les noies semblaven donar-se'n compte, però els seus fills no."

(...)

"Algú ens ha jugat una mala passada. Déu ens va posar en cossos d'animals, però va voler que ens comportéssim com a persones. Aquest va ser el principi de tots els mals. Si Ell ens hagués creat tal com som, i no ens hagués anomenat persones, fins el més bèstia de nosaltres sabria viure. Si un home sent el que és per dins, però fa cas dels predicadors, no pot viure com cal. No pot fer ambdues coses, només l'una o l'altra. O viure tal com ens van crear, i sentir el que s'és per dins, o viure com diuen els predicadors i morir per dins. Un home porta a Déu en el seu interior des que neix i si ha de viure segons els dictats d'un predicador només pot haver-hi problemes. Les noies ho entenen i volen viure tal com Déu les va crear; però els nois van per allà, escolten i es creuen aquestes bestieses, després tornen i miren d'imposar aquesta forma de vida contrària a Déu. Déu va crear noies maques i va crear homes, i amb això n'hi havia prou. Quan algú agafa a una dona o a un home i intenta quedar-se'l només per a ell, només trobarà problemes i dolor per la resta dels seus dies."



diumenge, 24 de novembre de 2013

Viure i deixar viure



Twombly 2001


“No hay un mal eterno en la naturaleza humana. No hay nada que no pueda ser cambiado por la acción social consciente e intencionada, provista de información y apoyada por la legitimidad. Si las personas está informadas, son activas y se comunican a lo largo del mundo; si la empresa asume su responsabilidad social; si los medios de comunicación se convierten en mensajeros en lugar de ser el mensaje; si los actores políticos reaccionan contra el cinismo y restauran la fe en la democracia; si la cultura se reconstruye desde la experiencia; si la humanidad siente la solidaridad de la especie en todo el planeta; si afirmamos la solidaridad intergeneracional viviendo en armonía con la naturaleza; si emprendemos la exploración de nuestro yo interior, haciendo la paz con nosotros mismos. Si todo esto se hace posible por nuestra decisión compartida, informada y consciente, mientras aún hay tiempo, quizá entonces, por fin, seremos capaces de vivir y dejar vivir, de amar y ser amados.”


Manuel CastellsLa era de la información" (2001), Vol. III, p. 394




divendres, 22 de novembre de 2013

Fragments de Castaneda





(veure "Invitació a Castaneda" en aquest mateix blog)


"Somos hombres y nuestra suerte es aprender y ser arrojados a mundos nuevos, inconcebibles." [1]

"Creer que el mundo sólo es como tú piensas, es una estupidez. El mundo es un sitio misterioso." [2]

"El mundo que nos rodea es muy misterioso. No entrega fácilmente sus secretos." [3]

"No te esfuerces en explicarlo todo. El mundo es un misterio. Esto, lo que estás mirando, no es todo lo que hay. El mundo es mucho más que esto, tanto que es inacabable. Cuando estás buscando la respuesta, lo único que haces en realidad es tratar de volver familiar el mundo." [4]


"Sea como fuera, los guerreros están en el mundo, realmente, con el fin de entrenarse a ser testigos sin prejuicios para así descubrir y entender el misterio que somos." [5]


"Transformar esta maravilla de ahí en razonamiento no sirve absolutamente para nada. Aquí, alrededor nuestro, se encuentra la eternidad misma. Intentar reducirla a una absurdidad manipulable es no solamente mezquino sino, además, francamente desastroso." [6]




"Cuando uno 've' ya no hay detalles familiares en el mundo. Todo es nuevo. Nada ha sucedido antes. ¡El mundo es increible!" [7]

"... aprende a 'ver' y entonces sabrás que no hay fin a los mundos nuevos para nuestra visión." [8]


"Pero lo que quiero que aprendas es "ver". A lo mejor ahora ya sabes que el "ver" ocurre sólo cuando uno se cuela entre los mundos, el mundo de la gente común y el mundo de los brujos. Ahora estás justito enmedio de los dos. Ayer creíste que el coyote te hablaba. Cualquier brujo que no "ve" creería lo mismo, pero alguien que "ve" sabe que creer eso es quedarse atorado en el reino de los brujos. De la misma manera, no creer que los coyotes hablan es estar atorado en el reino de la gente común." [9]


"Si insistes en entender, no estás tomando en cuenta todo lo que te corresponde como ser humano." "No hay nada que entender. El entendimiento es sólo un asunto pequeño, pequeñísimo." [10]


"La parte más difícil del camino del guerrero es darse cuenta de que el mundo es un sentir." [11]


"Mi interés ha sido convencerte de que debes hacerte responsable por estar aquí, en este maravilloso mundo, en este maravilloso desierto, en este maravilloso tiempo. Quise convencerte de que debes aprender a hacer que cada acto cuente, pues vas a estar aquí sólo un rato corto, de hecho, muy corto para presenciar todas las maravillas que existen.
(...)
Hay una cosa sencilla que anda mal contigo: crees tener mucho tiempo -dijo.

- ¿Mucho tiempo para qué, don Juan?

- Crees que tu vida va a durar para siempre (...) Lo que te recomiendo que hagas es notar que no tenemos ninguna seguridad de que nuestras vidas van a seguir indefinidamente ... No tienes tiempo, esa es la desgracia de los seres humanos. Ninguno de nosotros tiene tiempo suficiente, y tu continuidad no tiene sentido en este mundo de pavor y misterio.
Tu continuidad sólo te hace tímido. Tus actos no pueden de ninguna manera tener el gusto, el poder, la fuerza irresistible de los actos realizados por un hombre que sabe que está librando su última batalla sobre la tierra. En otras palabras, tu continuidad no te hace feliz ni poderoso." [12]





"La primera tarea de un maestro es introducir la idea de que el mundo que creemos ver no es más que una imagen, una descripción del mundo. Cada esfuerzo del maestro está destinado a probarle esto al aprendiz. Pero hacer que lo acepte es una de las cosas más difíciles; cada uno de nosotros está atrapado, con satisfacción, en su propia representación del mundo; esta nos empuja a sentir y actuar como si conociéramos verdaderamente alguna cosa del mundo. Un maestro, desde el primer acto que realiza apunta a poner fin a esa representación. Los brujos llaman a esto interrumpir el diálogo interior, y están convencidos que es la sóla técnica eficaz y la más importante que hay que enseñar al aprendiz." [13]


"Cada vez que el diálogo cesa, el mundo se desvanece y facetas extraordinarias de nuestra personalidad salen a la superficie, como si hubiesen estado profundamente guardadas por nuestras palabras. Tú eres como eres porque te dices a tí mismo que eres así." [14]



"Piensa ahora en tu muerte -dijo don Juan de pronto-. Está al alcance de tu brazo. Puede tocarte en cualquier momento, así que de veras no tienes tiempo para pensamientos y humores de cagada. Ninguno de nosotros tiene tiempo para eso. (...)
Mírame a mí -dijo-. Yo no tengo duda ni remordimiento. Todo cuanto hago es mi decisión y mi responsabilidad. La cosa más simple que haga, llevarte a caminar por el desierto, por ejemplo, puede muy bien significar mi muerte. La muerte me acecha. Por eso, no tengo lugar para dudas ni remordimientos. Si tengo que morir como resultado de sacarte a caminar, entonces debo morir.
Tú, en cambio, te sientes inmortal y las decisiones de un inmortal pueden cancelarse o lamentarse o dudarse. En un mundo donde la muerte es el cazador, no hay tiempo para lamentos ni dudas, amigo mío. Sólo hay tiempo para decisiones.(...)
No importa cuál sea la decisión -dijo él-. Nada podría ser más ni menos serio que ninguna otra cosa. ¿No ves? En un mundo donde la muerte es el cazador no hay decisiones grandes ni pequeñas. Sólo hay decisiones que hacemos a la vista de nuestra muerte inevitable." [15]


"No es natural vivir con la idea constante de nuestra muerte- le dije a don Juan. - Nuestra muerte espera, y este mismo acto que estamos realizando ahora puede muy bien ser nuestra última batalla sobre la tierra -respondió en tono solemne-. La llamo batalla porque es una lucha. La mayoría de la gente pasa de acto en acto sin luchar ni pensar. Un cazador, al contrario, evalúa cada acto; y como tiene un conocimiento íntimo de su muerte, procede con juicio, como si cada acto fuera su última batalla. Sólo un imbécil dejaría de notar la ventaja que un cazador tiene sobre sus semejantes. Un cazador da a su última batalla el respeto que merece. Es natural que su último acto sobre la tierra sea lo mejor de sí mismo. Así es placentero. Le quita el filo al temor." [16]


"Tu razón te está diciendo otra vez que eres inmortal -dijo.

- ¿Qué quiere usted decir con eso, don Juan?

- Un ser inmortal tiene todo el tiempo del mundo para dudas y desconciertos y temores. Un guerrero, en cambio, no puede aferrarse a los significados que se hacen bajo las órdenes del tonal (vida cotidiana), porque el guerrero sabe con certeza que la totalidad de sí mismo tiene sólo un poquito de tiempo sobre esta tierra (...) Para un guerrero sólo hay tiempo para su impecabilidad; todo lo demás agota su poder, la impecabilidad lo renueva. La clave de todos estos asuntos de impecabilidad es el sentido de tener o no tener tiempo. Por regla general, cuando te sientes y actúas como un ser inmortal que tiene todo el tiempo del mundo, no eres impecable; en esos momentos debes volverte, mirar alrededor tuyo, y entonces te darás cuenta de que tu sentimiento de tener tiempo es una idiotez. ¡No hay sobrevivientes en esta tierra!" [17]


"Si no tienes en cuenta a la muerte, todo es ordinario, trivial. Sólo porque la muerte nos anda al acecho es el mundo un misterio sin principio ni fin." [18]



" - Escucha ese ladrido lejano. Ese ladrido es la cosa más triste que uno puede oír. Viene de una casa en ese valle hacia el sur. Un hombre grita, a través de su perro, pues ambos son esclavos compañeros de por vida, su tristeza, su aburrimiento. Está rogando a su muerte que venga y lo libre de las torpes y sombrías cadenas de su vida. Ese ladrido y la soledad que crea, hablan de los sentimientos de los hombres -prosiguió-. Hombres para los que toda una vida fue como una tarde de domingo, una tarde que no fue del todo mala, pero sí calurosa, y aburrida, y pesada. Sudaron y se fastidiaron más de la medida. No sabían a dónde ir ni qué hacer. Esa tarde les dejó solamente el recuerdo del tedio y de pequeñas molestias, y, de pronto, se acabó: de pronto ya era noche.
El contraveneno de todo esto está aquí -dijo don Juan acariciando la tierra-. La explicación de los brujos no puede en modo alguno liberar el espíritu. Ahí estás tú. Has llegado a la explicación de los brujos, pero no tiene ninguna importancia el que la sepas. Estás más sólo que nunca, porque sin un cariño constante por el ser que te da asilo, la soledad es desolación.

Solamente amando a este ser espléndido se puede dar libertad al espíritu del guerrero; y la libertad es alegría, eficiencia y abandono frente a cualquier embate del destino." [19]




Notes


[1] Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p.177
[2] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.100
[3] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.47
[4] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.192
[5] Castaneda, Carlos. El fuego interno, p.180
[6] Castaneda, Carlos. El segundo anillo de poder, p.38
[7] Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p.184
[8] Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p.178
[9] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.348
[10] Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p.296 y 299
[11] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.268
[12] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.122-126
[13] Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p.309
[14] Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p. 50, 52
[15] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, pgs. 68, 74
[16] Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.127-128
[17] Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p.260
[18] Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p.154
[19] Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p.383-384



dijous, 21 de novembre de 2013

Oh llama de amor viva...







¡Oh llama de amor viva
que tiernamente hieres
de mi alma en el más profundo centro!
Pues ya no eres esquiva
acaba ya si quieres,
¡rompe la tela de este dulce encuentro!

¡Oh cauterio suave!
¡Oh regalada llaga!
¡Oh mano blanda!¡Oh toque delicado!,
que a vida eterna sabe
y toda deuda paga,
¡matando, muerte en vida la has trocado!

¡Oh lámparas de fuego
en cuyos resplandores
las profundas cavernas del sentido,
que estaba oscuro y ciego,
con estraños primores
calor y luz dan junto a su querido!

¡Cuán manso y amoroso
recuerdas en mi seno
donde secretamente solo moras,
y en tu aspirar sabroso
de bien y gloria lleno,
cuán delicadamente me enamoras!


Juan de Yepes, San Juan de la Cruz (1542-1591)







dimecres, 20 de novembre de 2013

L'alegria i la por




Twombly 1961


"L'energia de l'alegria redueix la por. El repte és crear xarxes que s'ajudin mútuament per resistir la por i fer créixer l'alegria de viure, de ser conscients de la felicitat que cadascú porta a dins i fer-la sortir.
(...)
La condició humana és apassionant: aquesta possibilitat de viure un breu moment de la història de l'univers d'una manera conscient és una cosa absolutament excepcional."


Patrick Viveret (a La Vanguardia del 20.11.2013)





dimarts, 19 de novembre de 2013

Margarit: Havent sopat



Munch 1923

"Sento trucar a la porta i vaig a obrir,
però no hi ha ningú.
Penso en els que m'estimo i no vindran.
No tanco i mantinc la benvinguda.
Amb la mà al marc, espero.
La vida va afermant-se en el dolor
com les cases damunt dels fonaments.
I sé per qui demoro deixant el feix de llum
hospitalari en el carrer desert."


Joan Margarit (a Es perd el senyal, 2012)



dilluns, 18 de novembre de 2013

Teresa de Jesús





El amor perfecto tiene esta fuerza: que olvidamos nuestro contento para contentar a quienes amamos. 


No le parece que ha de haber cosa imposible a quien ama. 


La mejor manera de descubrir si tenemos el amor de Dios es ver si amamos a nuestro prójimo. 


La perfección verdadera es amor de Dios y del prójimo. 


Si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor. 


Tristeza y melancolía no las quiero en casa mía. 


No son buenos los extremos aunque sea en la virtud.



Santa Teresa de Jesús (1515-1582)



dijous, 14 de novembre de 2013

Carta d'una mare




A la novel·la Le père Goriot, escrita per Balzac el 1834, s'hi troba aquesta preciosa carta que la mare d'un dels personatges envia al seu fill després que aquest li hagi demanat una quantitat de diners que per a la mare és molt important sense dir-li en què pensa utilitzar-los:

« Mon cher enfant, je t’envoie ce que tu m’as demandé. Fais un bon emploi de cet argent, je ne pourrais, quand il s’agirait de te sauver la vie, trouver une seconde fois une somme si considérable sans que ton père en fût instruit, ce qui troublerait l’harmonie de notre ménage. Pour nous la procurer, nous serions obligés de donner des garanties sur notre terre. Il m’est impossible de juger le mérite de projets que je ne connais pas; mais de quelle nature sont-ils donc pour te faire craindre de me les confier? Cette explication ne demandait pas des volumes, il ne nous faut qu’un mot à nous autres mères, et ce mot m’aurait évité les angoisses de l’incertitude. Je ne saurais te cacher l’impression douloureuse que ta lettre m’a causée. Mon cher fils, quel est donc le sentiment qui t’a contraint à jeter un tel effroi dans mon cœur? Tu as dû bien souffrir en m’écrivant, car j’ai bien souffert en te lisant. Dans quelle carrière t’engages-tu donc ? Ta vie, ton bonheur seraient attachés à paraître ce que tu n’es pas, à voir un monde où tu ne saurais aller sans faire des dépenses d’argent que tu ne peux soutenir, sans perdre un temps précieux pour tes études ? Mon bon Eugène, crois-en le cœur de ta mère, les voies tortueuses ne mènent à rien de grand. La patience et la résignation doivent être les vertus des jeunes gens qui sont dans ta position. Je ne te gronde pas, je ne voudrais communiquer à notre offrande aucune amertume. Mes paroles sont celles d’une mère aussi confiante que prévoyante. Si tu sais quelles sont tes obligations, je sais, moi, combien ton cœur est pur, combien tes intentions sont excellentes. Aussi puis-je te dire sans crainte: Va, mon bien-aimé, marche! Je tremble parce que je suis mère; mais chacun de tes pas sera tendrement accompagné de nos vœux et de nos bénédictions. Sois prudent, cher enfant. Tu dois être sage comme un homme, les destinées de cinq personnes qui te sont chères reposent sur ta tête. Oui, toutes nos fortunes sont en toi, comme ton bonheur est le nôtre. Nous prions tous Dieu de te seconder dans tes entreprises. Ta tante Marcillac a été, dans cette circonstance, d’une bonté inouïe: elle allait jusqu’à concevoir ce que tu me dis de tes gants. Mais elle a un faible pour l’aîné, disait-elle gaiement. Mon Eugène, aime bien ta tante, je ne te dirai ce qu’elle a fait pour toi que quand tu auras réussi; autrement, son argent te brûlerait les doigts. Vous ne savez pas, enfants, ce que c’est que de sacrifier des souvenirs! Mais que ne vous sacrifierait-on pas? Elle me charge de te dire qu’elle te baise au front, et voudrait te communiquer par ce baiser la force d’être souvent heureux. Cette bonne et excellente femme t’aurait écrit si elle n’avait pas la goutte aux doigts. Ton père va bien. La récolte de 1819 passe nos espérances. Adieu, cher enfant. Je ne dirai rien de tes sœurs : Laure t’écrit. Je lui laisse le plaisir de babiller sur les petits événements de la famille. Fasse le ciel que tu réussisses! Oh! oui, réussis, mon Eugène, tu m’as fait connaître une douleur trop vive pour que je puisse la supporter une seconde fois. J’ai su ce que c’était d’être pauvre, en désirant la fortune pour la donner à mon enfant. Allons, adieu. Ne nous laisse pas sans nouvelles, et prends ici le baiser que ta mère t’envoie. »


Possible traducció:

"Fill estimat, t'envio el que em vas demanar. Fes servir bé aquests diners; jo no podria, ni que es tractés de salvar-te la vida, trobar una segona vegada una suma tan gran sense que el teu pare se n'assabentés, el que pertorbaria l'harmonia de la nostra llar. Per obtenir-la, hauríem de donar garanties en base a la nostra terra. M'és impossible jutjar el mèrit de projectes que desconec, però de quina mena són que et faci angúnia confiar-me'ls? Aquesta explicació no requeriria volums, les mares en tenim prou amb una paraula, i aquesta paraula m'hauria estalviat l'angoixa de la incertesa. No et puc amagar la impressió dolorosa que em va fer la teva carta. Fill estimat, quin és el sentiment que t'ha portat a posar una por així en el meu cor? Deus haver patit molt escrivint-me, ja que jo he patit molt llegint-te. A quina mena de cursa et compromets? La teva vida, la teva felicitat, ¿anirien lligades a semblar el que no ets, a veure un món en el qual no pots anar sense haver de fer despeses que no pots assumir, sense perdre un temps molt valuós per als teus estudis? Estimat Eugène, creu en el cor de la teva mare, els camins tortuosos no condueixen a res gran. La paciència i la resignació han de ser les virtuts dels joves que es troben en la teva posició. No et renyo, no voldria encomanar a la nostra ofrena cap mena d'amargor. Les meves paraules són les d'una mare tan confiada com previsora. Si saps quines són les teves obligacions, jo sé fins a quin punt el teu cor és pur, fins a quin punt les teves intencions són excel·lents. Així que puc dir-te sense por: Ves, estimat meu, avança! Tremolo perquè sóc mare; però cada un dels teus passos serà tendrament acompanyat pels nostres bons desitjos i les nostres benediccions. Sigues prudent, infant estimat. Has de ser prudent com un home, el destí de cinc persones que estimes depèn del teu cap. Sí, tot el nostre destí depèn de tu, com la teva felicitat és la nostra. Tots preguem a Déu perquè t'ajudi en els teus projectes. La teva tia Marcillac ha estat, en aquesta circumstància, d'una bondat increïble: ha arribat a imaginar el que em dius dels teus guants. Però té una debilitat pel més gran, deia ella alegrement. Eugène meu, estima la teva tia, no et diré el que ha fet per tu fins que hagis tingut èxit; altrament, els seus diners et cremarien als dits. No sabeu, infants, el que és sacrificar records! Però, què no sacrificaríem per vosaltres? Ella em demana que et digui que et besa al front, i voldria comunicar-te amb aquest petó la força per ser sovint feliç. Aquesta bona i gran dona t'hauria escrit si no tingués gota als dits. El teu pare està bé. La collita de 1819 depassa les nostres expectatives. Adéu, estimat fill. No diré res a les teves germanes: la Laure t'escriu. Li deixo el plaer de balbucejar sobre els petits esdeveniments familiars. Vulgui el cel que tinguis èxit! Oh ! sí, tingues èxit, Eugène meu, m'has fet experimentar un dolor massa intens com perquè pugui suportar-lo una segona vegada. He sabut el que era ser pobre, en desitjar riquesa per donar-la al meu fill. Bé, adéu. No ens deixis sense notícies, i rep el petó que la teva mare t'envia."