diumenge, 29 de desembre de 2013

Esferes més altes i àmplies





"Tota la nostra poesia, la filosofia, la ciència, l'art i la religió ens serveixen per ampliar l'abast de la nostra consciència cap a esferes més altes i àmplies."


Rabindranath Tagore (Sadhana, Fragmenta Editorial, Barcelona 2013, p. 39)



dissabte, 28 de desembre de 2013

Toti Soler





Quin privilegi per al país tenir una persona i un músic com en Toti Soler, que ha arribat a un punt de maduració humana i musical envejable, i un equip capaç de fer un programa de televisió tan modèlic com aquest:

http://www.tv3.cat/videos/4770932/Toti-Soler-Duna-manera-silenciosa


I quatre interpretacions d'en Toti Soler en aquesta línia:






dijous, 26 de desembre de 2013

Insondable silenci



Vermeer 1660


"En contra de la creença que els moments prosaics són incompatibles amb la dignitat de l’art, Vermeer ens diu que tot moment és digne de ser contemplat de manera gairebé reverent.

(...)

En contra de la creença que els moments prosaics són incompatibles amb la dignitat de l’art, Vermeer ens diu que tot moment és digne de ser contemplat de manera gairebé reverent. Perquè si hom es pregunta per què Vermeer ha parat esment en aquest moment concret fàcilment conclou que podria haver estat igualment l’anterior, o el proper, o qualsevol. Perquè en allò que fem, en cada moment, ja hi és tota la plenitud no tan sols de la bellesa, sinó directament de la humanitat, la de tots i la de cadascú. Tot depèn de la mirada. L’insondable silenci de Vermeer no és altra cosa que una educació de la mirada. Els quadres de Vermeer mostren el que podem veure quan no tan sols mirem, sinó quan hi veiem des del silenci."


Fragment del preciós escrit de Josep M. Lozano sobre Vermeer i el silenci, que podeu trobar a:

http://www.josepmlozano.cat/Bloc0/PersonaEmpresaiSocietat/tabid/217/EntryId/1447/L-insondable-silenci-de-l-univers-de-Vermeer.aspx


Vermeer 1670



dimecres, 25 de desembre de 2013

Forma de viure



Twombly 1963


"Lo que importa es que, en cualquier caso, la espiritualidad se entienda como la forma de vida de aquellas personas que se dejan llevar por el Espíritu de Dios."


José M. Castillo (teòleg, al num. 115 de la revista Éxodo, octubre 2012, p. 38)



dimarts, 24 de desembre de 2013

Les dimensions simbòliques del Nadal



Geertgen tot Sint Jans 1490


- Nadal és probablement el moment celebratiu més potent de l’any, quan aquest acaba i en comença un de nou. És una gran festa, la més important de l'any. Però tota festa, per ser-ho plenament, ha d'estar ben connectada amb un fonament simbòlic, que la justifica i l'arrela a la realitat.

- Nadal té un fonament natural, còsmic, el solstici d'hivern, el pas de l'escurçament a l'allargament del dia: el cicle vital recomença. Això suposa un gran alleujament (la vida continua...), i és lògicament font d’alegria i d’esperança. És l'inici d'un nou tomb de la Terra al voltant del Sol, d'un nou any, i per tant d'un temps on serà possible la “renovació”. D'alguna manera, cada any tot pot tornar a començar. Ens és donada una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l'univers sencer. D'aquí els tradicionals bons propòsits de Cap d'any...

- Però aquest fonament natural els humans primigenis no el formulen en termes “descriptius” (per molt que es constatin uns fets objectius) sinó que ho fan en termes simbòlics, fent servir imatges gràfiques que recullin alhora els fets objectius i les múltiples dimensions emocionals que en deriven. En aquest cas, aquest tornar-se a allargar del dia l'associen amb el naixement del sol, i d'un sol petit com un nadó: d'aquí la imatge de l'infant lluminós, símbol d'aquest nou sol que reneix cada any al solstici d'hivern. I el sol és símbol de la divinitat, d'aquí la divinitat d'aquest infant lluminós. Aquesta imatge simbòlica s'anirà elaborant, enriquint i transmetent a diferents cultures, i algunes religions l'associaran (en una apropiació lògica i natural, habitual en el domini simbòlic: els símbols són per a ser utilitzats) amb el naixement d'aquell que per a ells és l'encarnació de la divinitat, sigui l'egipci Horus, el persa Mitra, o el judeo-cristià Jesús.

- Avui en dia, destriar això és complicat: la història té un pes, vulguem o no. Voler recuperar la celebració del solstici sense referència a l'infant és difícil, innecessari i probablement empobridor; i a casa nostra, voler destriar l'infant lluminós de Jesús també ho és, després de mil anys de referència cristiana (no oblidem que tota la cultura catalana es desenvolupa en el marc simbòlic cristià, des del seu naixement mateix).

- Per tal de poder assumir bé aquest llegat i fer que ens continuï essent útil, significatiu, haurem de saber recuperar una concepció positiva dels mites i símbols i un desig d'apropar-s'hi constructivament, de llegir-los bé i treure'n la riquesa de significats, d'indicacions, que ens poden aportar...

- El terme “Nadal” ve del llatí “natalis”, naixement. Com a festa es celebra a partir del 330 aproximadament. Cal tenir en compte que el 313 es decreta l’Edicte de Milà de llibertat religiosa a l'Imperi Romà per l'emperador Constantí, que obre la porta a la designació del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi Romà (fet que es produirà formalment el 380 amb l'Edicte de Tessalònica de l'emperador Teodosi). I que el 325 es produeix el Concili de Nicea, que produeix el fonament teòric que farà possible el desplegament del cristianisme com a religió oficial de l'imperi. Podem establir, doncs, una certa correlació entre la celebració del Nadal i el triomf del cristianisme a Roma, tot i que la associació del Crist amb el sol és probablement anterior, com a mínim del 250, i que un dels títols amb els que es designava a Crist des de principis del segle III era el de "sol justicier". Es pot considerar així que el nostre Nadal recolliria com a mínim dos moments forts de fusió sincrètica: el primer seria el que hi ha al darrera de la mateixa narració de l'evangeli de Lluc, del segle I, narració derivada de tradicions simbòliques preexistents (sembla prou clar que aquesta narració evangèlica no és un "invent" de Lluc tret del no res, ni una descripció de fets històrics). La segona, l'associació amb les festes romanes del sol invictus, que varen assolir una força especial el segle III; el 25 de desembre - Dies Natalis Solis Invicti- es celebrava la victòria del sol, el renaixement del sol després de romandre tres dies "mort" (els tres dies 22, 23 i 24 que van dels solstici d'hivern al Nadal, segons una tradició astrològica d'origen egipci).


Representació de Crist com el déu-sol Helios/Sol Invictus en un carro solar.
Mosaic del segle III trobat a les grutes de la Basílica de Sant Pere,
al sostre de la tomba de Papa Juli I.

Nota 1: Aquesta vinculació de les festes solars lligades al solstici d'hivern amb un naixement diví ja s'havia produït, entre altres, en el marc del culte a Mitra, personatge central d'un mite d'origen iranià importat amb èxit al món romà durant el segle I a través de l'exèrcit, el naixement del qual es festejava el 25 de desembre (i sembla ser que en aquest naixement de Mitra s'hi havien incorporat elements simbòlics presents també a la narració evangèlica, com ara l'adoració dels pastors, sigui perquè totes dues tradicions les havien fet seves a partir d'un tronc comú, sigui perquè el mitraisme les havia agafat de la narració de Lluc). El mitraisme es representava amb una corona radiada, una creu inscrita en un cercle daurat, que simbolitza el sol. Aquest cercle amb la creu el trobem darrera el cap del nen Jesús en algunes representacions de la nativitat (com a Giotto i Gaddi) i en molts pantocràtors bizantins i romànics (com el de Taüll mateix), associant així Jesús amb l'esplendor solar, fent-ne la "llum del món".


Gaddi 1325

Pantocràtor de Ravenna
Pantocràtor de Santa Sofia


Pantocràtor de Taüll


Pietro Cavallini 1300


Nota 2: Hi ha una altra tradició que no vincula la data del 25 de desembre a les celebracions del sol invictus o del naixement de Mitra, sinó que considera que aquesta data es va establir prèviament i de manera autònoma ("desromanitzant" així la data...). Aquesta tradició situa la festa del 25 de desembre en relació a la del 25 de març (exactament nou mesos abans del 25 de desembre), considerada com a data de l'anunciació a Maria i concepció de Jesús. Segons aquesta interpretació la mort de Jesús s'hauria produït també un 25 de març, seguint un model tradicional pel qual els grans personatges vivien anys sencers, sense fraccions. Ara bé, aquesta hipòtesi "antiromana" no es lliura tampoc de referències simbòliques solars i zodiacals. El 25 de març és el moment de la consolidació del triomf del dia sobre la nit, o sigui el moment en que es constata clarament que el dia és més llarg que la nit, tres dies després de l'equinocci de primavera. I el 25 de març se situa en el signe zodiacal d'Aries. El gran referent sacrificial ja no serà així el brau sinó el moltó o l'anyell, el mascle d'ovella, i a Jesús se li dirà anyell de Déu que vessa la seva sang vermella per llevar els pecats del món, per portar la salvació a la humanitat. Aquesta iconografia pot ser hereva del canvi d'era zodiacal que s'havia produït uns 2.000 anys abans de l'inici de la nostra era, passant de l'era de Taure a la d'Aries, amb l'impacte iconogràfic corresponent. Sembla ser que la tradició mitraica recull aquesta iconografia zodiacal encara més radicalment, amb Mitra com un jove que degolla sacrificialment un brau. D'aquest sacrifici en sorgeix un seguit de productes benèfics, entroncant amb antigues mitologies creacionals que veien la realitat com a fruit de la mort i desmembrament d'un brau primordial. Es considera que la nostra era és la de Piscis (i el signe dels peixos va ser utilitzat pel cristianisme primitiu), i la propera serà la d'Aquari.

Nota 3: El costum de celebrar el naixement de Jesús no sembla ser el més antic dins de la tradició cristiana. Es diu que originàriament tant la tradició jueva com la cristiana eren poc donades a celebrar el naixement de les persones (al contrari de la tradició romana, que finalment s'hauria acabat imposant...), donant preeminència a la celebració de la data de la seva mort. D'aquí la preeminència encara actual a nivell eclesial de la celebració pasqual (la mort i resurrecció de Jesús) per sobre de la nadalenca. La celebració pasqual tindria així dues possibles vinculacions cronològiques: la que va prevaldre, vinculada al calendari lunar (i per tant fluctuant en el calendari) i la possible alternativa referida a la nota 2: vincular la mort de Jesús amb el 25 de març, que permetria una data no fluctuant (encara que llavors no sempre se celebraria en divendres i la Pasqua en diumenge, amb les conseqüències corresponents).

- Nadal és doncs també una festa del sol, i per tant de la llum, de la il·luminació de la nit per part de l'infant de llum. D'aquí que siguin dies de posar més llum a les llars, a les botigues, als carrers (fet que es combinarà amb el vincle constatat entre llum, joia i voluntat de compra, i d'aquí l'ús comercial de la llum nadalenca).

- I el sol dóna també escalfor; Nadal potencia l'escalfor emocional entre els humans. És un temps que remou determinades fibres interiors que afavoreixen obrir-se als altres, amb un accent especial en els més necessitats. És temps de tendresa i generositat, de calidesa i senzillesa, d'humanitat, d'acolliment dels pobres i els febles...

- Nadal és un temps en que tenim la sensació que se'ns fa un gran regal (la vida no s'acaba; se'ns dóna l'oportunitat de començar un nou cicle i per tant se'ns obre l'oportunitat de renovar-nos; la pau de Déu és entre nosaltres representada per un infant de llum) i això ens porta a ser generosos amb els altres, a regalar (ara bé, quan es perd la consciència d'aquest gran regal i només es regala per tradició o obligació, la cosa perd gràcia i pot esdevenir fins i tot opressiva o patològica, o deriva en els excessos del consumisme desaforat...).

- I l'alegria de Nadal porta a la festa, i fer festa és menjar plegats, i menjar i beure coses bones i abundants... (d'aquí tota la dimensió gastronòmica nadalenca, que també pot estar lligada a la relació de la festa de Nadal amb la festa romana de les Saturnalies, que es feien del 17 al 23 de desembre per celebrar la generositat de Saturn).

- I Nadal és temps de retrobament familiar: els grans esdeveniments, i més si tenen aquesta fondària i aquesta dimensió d'intimitat, conviden a que compartim la celebració amb els que més estimem (ara bé, quan la trobada no es fa en funció de la celebració de quelcom viscut profundament sinó perquè toca, llavors és més fàcil que sorgeixin les tensions latents que hi ha en tot col·lectiu i de les que tant s'ha parlat... i que sovint hem experimentat).

- Nadal és un símbol i alhora un paquet de símbols. Actualment ens costa pensar i parlar en termes simbòlics. No en sabem gaire. El que fa que sigui necessari un cert esforç per redescobrir i fer nostres les múltiples dimensions simbòliques del Nadal. És bonic fer-ho. I podem pouar en un munt de símbols per treure'n els que ens resultin actualment més significatius. Recordem alguns dels elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal (Lluc 2, 1 – 14) i les tradicions afegides:

· la freda nit d'hivern (el cosmos),

· la cova (les entranyes de la terra, la gran mare terra),

· l'establia (la pobresa, l'austeritat, la humilitat: no el confort de l’hostal),

· el bou i la mula (la vida),

· els àngels, els desvetlladors, els conscienciadors, els portadors del missatge de pau de part de la divinitat: “Pau a la terra entre els homes, que el Senyor tant estima”... Els àngels que omplen la nit amb el seu cant són imatge de l'intent de mostrar-se'ns de l'inefable. Quan parlem d'un cel ple d'àngels, parlem d'un món ple d'un misteri que se'ns adreça, que ens interpel·la i que ens estima,

· els pastors (els senzills, els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, els que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge),

· Josep (l’home preocupat, atabalat, desconcertat, desbordat) i Maria (la mare que s'ho mira tot serenament i ho guarda en el seu cor; alhora la representació de la mare terra i de la nit, amb el seu mantell blau que es contraposa al vermell solar del nen lluminós; la llum neix dins de la foscor de la nit, de les entranyes de la terra),

· el nen acabat de néixer, la figura central, petita, fràgil i lluminosa espurna d'esperança. Com tot infant, és una promesa de futur i per tant porta esperança i joia. Infant lluminós, representació del sol que reneix al solstici, una llum que sorgeix paradoxalment de la fosca de la nit i de les entranyes de la terra (no neix de dia en un palau, sinó de nit en una cova...). Un nadó sovint representat com a dipositat a terra mateix, i no a la menjadora. És un nen que porta llum, i escalfor, i pau, i tendresa, i puresa, i innocència... i tot això ens diu, ens recorda, que ens podem alliberar de la nostra manera espontània de ser (egocèntrica, interessada) i de la càrrega que s'ha anat acumulant damunt nostre (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…); en la imatge de l'infant hi ha força per poder assolir aquest alliberament. L'infant ens recorda i actualitza la capacitat i la força de recuperar la senzillesa, la innocència, el candor i l'escalf dels infants, fer-se “com nens”, tornar a esdevenir infants, éssers nous amb la vida per davant.

· els savis (gent de coneixement, no de poder) i les seves ofrenes a l'humil criatura. Tres savis, representant les tres races conegudes pels jueus del segle I, en proclamació de la universalitat de la proclamació nadalenca (Déu es dóna a conèixer a tothom). Tres savis guiats per un signe del cel que els adreça a l'infant. I els savis s'inclinen davant del nadó. I li porten or (llum solar que dóna vida), encens (encendere, cremar; l'olor de santedat que elimina el que és brut, impur, inhumà) i mirra (murr, amarg; bàlsam per curar les ferides). Això serà l'infant per a nosaltres: llum que neteja i guareix.

- Aquesta càrrega simbòlica s'ha projectat també en formulacions teològiques: “Déu ha fet un regal a la humanitat en forma d'un naixement”, “Déu es regala ell mateix a la humanitat”. Déu es fa humà, comparteix el dolor i la joia dels humans, ens és proper, acollidor, no ens mira des de la fredor d'una distància còsmica. Déu es “materialitza”, neix en nosaltres (més ben dit: pot néixer en nosaltres si volem). I no es fa home poderós, sinó infant humil, desvalgut, feble, sense llar. No neix en el confort sinó en la misèria d'un estable, d'uns pares que es troben lluny de casa, desemparats. I els primers en saber-ho són els pastors: els senzills, els pobres, els febles, els que passen fred al ras. 

- Nadal és doncs la proclamació d'una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s'està irremissiblement condemnat pel passat o per l'entorn, es pot veure i viure el món d'una altra manera, amb uns nous ulls, amb ulls de pastor, amb ulls d'àngel, amb ulls de llum, amb ulls d'infant (els únics capaços de “veure” el misteri).



dissabte, 21 de desembre de 2013

Raó i autoritat




Perquè l'autoritat procedeix de la veritable raó, però la raó, sens dubte, no procedeix de l'autoritat. Perquè cada autoritat que no està confirmada per la veritable raó es veu que és feble, mentre que la veritable raó es manté ferma i immutable per les seves pròpies forces i no necessita ser confirmada per l'assentiment de cap autoritat.

Johannes Scotus Eriugena  (815-877)


Text original en llatí:

Auctoritas siquidem ex vera ratione processit, ratio vero nequaquam ex auctoritate. Omnis enim auctoritas, quae vera ratione non approbatur, infirma videtur esse. Vera autem ratio, quum virtutibus suis rata atque immutabilis munitur, nullius auctoritatis adstipulatione roborari indigent.



divendres, 20 de desembre de 2013

Simbolisme religiós





"Un símbol religiós transmet el seu missatge encara que no sigui copsat conscientment en la seva totalitat, perquè el símbol s'adreça a l'ésser humà integral i no solament a la seva intel·ligència."

"El simbolisme representa un paper considerable en la vida religiosa de la humanitat; gràcies als símbols, el món esdevé "transparent", susceptible de "mostrar" la transcendència."


Mircea Eliade, a El sagrat i el profà (Fragmenta Editorial 2012, p. 164)



dijous, 19 de desembre de 2013

Estètica i mística


Malèvitx 1912


Introducció del text "Experiència estètica i experiència religiosa" de Teresa Guardans:


"La creació artística abasta un extens ventall d'activitats, realitzacions i experiències. El mateix podem dir del que té relació amb el religiós. I aquests dos amplis conjunts compartirien una franja d'experiència que té relació amb una forma peculiar de veure la realitat, de viure-la. Aquesta zona d'intersecció serà el tema d'aquestes pàgines: una experiència de coneixement vers la que se avança “buidant”, retirant els vels que interposa el jo, les seves realitzacions i sabers; una actitud envers la realitat, envers la vida, que passa pel silenci de sí mateix, pel silenci interior per a trobar, comprendre, veure…

Avançarem basant-nos, sobre tot, en les referències dels protagonistes dels dos àmbits experiencials: què ens diuen de les actituds que adopten, del que es proposen, indicis, dubtes, certeses… Amb això no pretenem explicar “tota” l'experiència estètica, ni “tota” l'experiència religiosa, però sí abordar-les des de la seva “humanitat”, des del seu abast en quant que experiència cognitiva humana. Ja que és des d'aquí des d'on es poden oferir pistes, orientacions, recursos. Des de l'abastable. Callant allí on ja “no es pot parlar”, quedant-nos al llindar, davant de l'inefable de la experiència: epifania del real, irrupció de la gràcia, el descórrer-se del vel… Donem-li el nom que més ens ajudi. 

Ens sembla que, fent-ho així, és quan el testimoni d'uns ajuda a comprendre als altres, estètica i mística il·luminant-se entre sí, posant en relleu la aportació d'aquests peculiars modes de coneixement."


dimecres, 18 de desembre de 2013

Engels




Tant Karl Marx (1818-1883) com Friedrich Engels (1820-1895) eren poc donats a les expansions personals. D'aquí que tingui interès aquesta nota a peu de plana que Engels inclou al seu escrit Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya, de 1886, tres anys després de la mort de Marx:

"Permetin-me aquí un petit comentari personal. Darrerament s'ha al·ludit amb insistència a la meva participació en aquesta teoria [el marxisme]; no puc, doncs, no dir aquí algunes paraules per deixar clar aquest punt. Que abans i durant els meus quaranta anys de col·laboració amb Marx vaig tenir una certa part independent en la fonamentació i sobretot en l'elaboració de la teoria, és quelcom que ni jo mateix puc negar. Però la part més considerable de les principals idees directrius, particularment en el camp econòmic i històric, i especialment la seva formulació nítida i definitiva, corresponen a Marx. El que jo vaig aportar -si es deixen a banda, com a màxim, dues o tres branques especials- ho podria haver aportat també Marx fins i tot sense mi. En canvi, jo no hagués assolit mai el que Marx va assolir. Marx tenia més talla, abastava més lluny, guaitava més i més de pressa que tots nosaltres junts. Marx era un geni; nosaltres, la resta, com a molt homes de talent. Sense ell, la teoria no seria avui, ni molt menys, el que és. Per això ostenta legítimament el seu nom."



diumenge, 15 de desembre de 2013

Kant






La moralitat no és la doctrina de com podem ser feliços, sinó de com podem fer-nos dignes de la felicitat. 


Actua de manera que el teu principi d'acció pugui amb seguretat ser convertit en una llei per a tothom. 


Reconeix sempre que els éssers humans són finalitats, i no els facis servir mai com a mitjans per a la teva finalitat. 



Kant (1724-1804)



dissabte, 14 de desembre de 2013

L'estructura oculta


Tobey 1956


"La nova constel·lació que es dibuixa ofereix únicament dos termes. El punt de partença és "empíric", si es vol: un conjunt de relacions o institucions socials, unes "frases", un "discurs", un grup de texts, etc. Però a partir d'aquesta dada inicial, cal remuntar-se al "camp" en el que aquesta dada es fa intel·ligible, a la seva condició de possibilitat. Per al que aquesta dada no pot aïllar-se d'un conjunt de dades amb el que aquella guarda -o se sospita que guarda- relacions sistemàtiques. I cal concebre l'estructura que subjau a aquestes relacions, que les fa possibles, que les orienta: l'estructura que distribueix els elements, que organitza el conjunt. Ara bé, aquesta estructura està "oculta", és "latent", inconscient. Aquesta estructura que fa possible la nostra "parla", les nostres "frases", els nostres "discursos", les nostres pràctiques d'intercanvi i associació, les nostres conductes: aquesta estructura és "invisible". No apareix en el nivell "empíric". No és possible "veure-la" o "llegir-la" mitjançant una inspecció, per penetrant que aquesta sigui.

Aquesta estructura inconscient i subjacent constitueix a més la condició incondicionada de tot saber. El programa crític no s'orienta ja cap a un "subjecte transcendental" sinó cap a un "inconscient transcendental" que constitueix l'a priori del coneixement: les formes a priori del pensament, condició del nostre coneixement, no es legitimen ja en la unitat de l'apercepció sinó en les estructures inconscients que condicionen el nostre parlar, el nostre actuar, el nostre percebre, el nostre conèixer i saber. La tasca científica per excel·lència consisteix en l'exploració d'aquestes estructures. (...) La dualitat ocult/manifest assenyala els dos termes d'aquesta constel·lació: l'ocult és la condició del manifest; és a més l'incondicionat, el que no remet a res més que a ell mateix. Pertany a l'ordre de l'inconscient, ordre sistemàtic i estructurat que fa possible el manifest. El "sistema" de la llengua, de la societat i de la cultura, el sistema mitològic, el sistema del saber (episteme) són les condicions respectives de la "parla", de les institucions socials i culturals, dels mites, de les ciències. A través de totes les disciplines que es dibuixen en aquesta constel·lació apareixen i reapareixen aquests dos termes rellevants, la relació i implicació mútua dels quals assenyala l'especificitat d'una constel·lació en ruptura amb les descrites prèviament. Aquesta constel·lació no deixa lloc per a l'home ni per a cap dels seus atributs: transfereix a l'anonimat del "sistema" la funció aglutinant que aquell ostentava."


Eugenio Trías, a La filosofía y su sombra (1969), p. 187-188





dijous, 12 de desembre de 2013

Saber desinteressat



Matisse 1914


"'Saber desinteresado' que viene a resultar el más profundamente interesado de todos, pues que, en realidad, no es un añadir nada, sino simplemente convertir el alma, hacerla ser, ya que el que contempla se hace semejante al objeto de su contemplación." 


María Zambrano a Filosofía y poesía (FCE, 1993, p. 53; citat per Teresa Guardans al seu text "Experiencia estética y experiencia religiosa").



dimarts, 10 de desembre de 2013

El nadó per terra


Algunes Nativitats del segle XV, gran segle de la pintura simbòlica, situen al nen Jesús directament a terra. Què es vol expressar amb aquesta imatge? 


Bouts 1445

Fra Angelico 1441

Gentile da Fabriano 1423

Mestre d'Àvila 1476

Mestre de Flémalle 1420

Petrus Christus 1452

Van der Goes 1476

Mircea Eliade ens dóna una resposta a "El sagrat i el profà" (magníficament editat en català per Fragmenta Editorial el 2012, p.175):


"Aquesta experiència fonamental -que la mare humana és només la representant de la gran mare tel·lúrica- ha donat lloc a innombrables costums. Recordem, per exemple, el part sobre el sòl (la humi positio) (...) No és difícil copsar el sentit religiós d'aquest costum: l'infantament i el part són les versions microcòsmiques d'un acte exemplar executat per la terra; la mare humana només imita i repeteix aquest acte primordial de l'aparició de la vida en el si de la terra. Per consegüent, la mare humana ha de trobar-se en contacte directe amb la gran genitora, per deixar-se guiar per ella en l'execució d'aquest misteri que és el naixement d'una vida, per rebre'n les energies benèfiques i trobar-hi la protecció maternal. Encara està més estès el costum de dipositar el nadó per terra. El trobem avui encara en alguns països d'Europa: el nadó, un cop rentat i embolcallat, és dipositat sobre el sòl."



Altres representacions posen el nen a terra però a sobre d'una punta del mantell de la Mare de Déu. Quin significat simbòlic té aquest mantell (sovint blau)? Alguna referència celestial? I posar-lo sota el nen, és una manera de fer-li més lleu l'estar a terra?

Filippo Lippi 1460

Filippo Lippi 1465

Gerard David 1490

Ghirlandaio 1485

Martini 1470

Memling 1472

Memling 1500

Mestre desconegut flamenc 1500

Pacher 1481

Petrus Christus 1445

Van der Weyden 1450

Com veiem, el mantell de la Mare de Déu és normalment blau o blanc, i de vegades es combina un vestit blanc amb un mantell blau. Una hipòtesi possible és la de veure el blanc com a símbol de puresa, de la virginitat de Maria, i el blau fosc com el color de la nit, de l'aigua, de les entranyes de la terra, del nord. Aquest blau fosc es contraposarà al vermell del sol, en una contraposició blau-roig, símbol de la contraposició foscor-llum i de la contraposició terra-cel.

A l'escena del naixement apareix aquest contrast entre la mare blava, nocturna i terrenal, i el nen lluminós, solar; i ens serà dit que de la foscor ha sortit la llum, de les entranyes de la terra ha sortit un infant celestial. El contrapunt simbòlic el trobarem en les escenes de l'enterrament de Jesús, on la mare juga també un paper important: la terra acull el fill mort, el sol es pon a les entranyes de la terra fins a la seva resurrecció al cap de tres dies (segons concepció de l'astrologia tradicional). Abans, la sang vermella del Crist s'haurà vessat des de la creu, i també allà, al peu de la creu, hi haurà la mare amb el mantell blau per rebre-la. Blau i vermell mantindran aquest diàleg, aquesta polaritat que acompanya aquests moments simbòlicament forts com són el naixement i la mort de Jesús.

La polaritat, la dualitat és la tensió bàsica, la contraposició fonamental, el model d'anàlisi més elemental per a una millor comprensió de les dinàmiques de la realitat: cel i terra, llum i foscor, dia i nit, calor i fred, masculí i femení, yin i yang, el tret sencer i el tret partit de l'Yi Jing, etc.

Un nivell d'anàlisi més complex és el d'agafar com a referència quatre factors: els quatre punts cardinals, els quatre elements, on l'aigua és el nord (dos trets partits), el foc és el sud (dos trets sencers), l'aire és l'est (un tret sencer sobre un de partit) i la terra l'oest (un tret partit sobre un de sencer).

Finalment, un tercer nivell encara més complex és el que abasta vuit elements, com la rosa dels vents, amb les conegudes equivalències de l'Yi Jing: al nord, la nit, l'aigua, amb un tret sencer entre dos trets trencats, com l'aigua del riu passa entre les dues ribes; al nord-est la muntanya, el primer que es veu en clarejar el dia, amb un tret sencer sobre dos trets partits: un munt de terra que abasta el cel; a l'est, el llamp, un tret sencer sota dos trets partits, ja que el llamp celestial ha penetrat la terra; al sud-est, l'aire, dos trets sencers sobre un tret partit, molt de cel damunt la terra; al sud, el dia, el foc, amb un tret trencat entre dos de sencers, formant una imatge dels raigs solars; al sud-oest la terra, amb tres trets partits; a l'oest el llac, un tret partit sobre dos de sencers, com el forat que conté l'aigua; al nord-oest el cel, amb tres trets sencers. (veure el post "Invitació a l'Yi Jing" de 29 de febrer de 2008, un dels primers de l'Aglaia).