divendres, 31 de gener de 2014

Versos solts de Martí i Pol



Tàpies 1990


"Que és bo saber restar
quan tot incita a desistir!
(...)
Saber restar, vet aquí la consigna;
i preservar cadascú
el petitíssim terreny en que proclama,
altiu, més vida."

- -

"El buit del temps,
omplim-lo d'esperança."

- -

"De nosaltres depen que el pas del temps
no malmeti els senyals
que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien
no trobi la casa abandonada,
i fosca, i trista."

- -

"Siguem tenaços,
que la lluita és molt dura"

- -

"La mesura la dona el sofriment,
i també dóna el goig i l'esperança.
Voguem contra corrent,
i a cada riba
hi ha gent que ens recrimina
i ens combat."

- -

"Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes,
a la història."

- -

"Massa sovint girem els ulls enrere
i el gest traeix angoixa i defallences.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible."

- -

"Petgem sense temor.
Tots els camins proclamaran certeses."

- -

"Tot crida a viure pels batents del somni;
tot crida a viure amb el gran risc de sempre,
sigui quin sigui el gest amb què ens aculli
aquest futur de dubtes i incerteses."

- -

"Més ens val la incertesa i el risc d'ara mateix,
que l'enyor o l'angoixa."

- -

"Per qualsevol escletxa del temps nou
la llum esclata,
i al fosc dels anys hi ha el gran foc
que suscita moviments i desigs,
i els estimula."

- -

"Perquè viure és combatre la peresa de cada instant,
i restablir la fonda dimensió de cada cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits,
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser."

- -

"Ressona endins la veu que salva.
Fonda i plena,
diu que cada instant
posem la vida en joc."

- -

"Petgem sense temor.
Tots els camins proclamaran certeses."

- -


dijous, 30 de gener de 2014

Resposta a Job I - L'ésser humà i Jahveh


Chagall 1939



Primer capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


A les paraules de Jahveh, Job respon (Job 40, 4-5) :

"Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?
Amb la mà em tapo la boca!
He parlat massa i no vull respondre.
No hi afegiré res més. "


En efecte, davant la visió immediata de la potència infinita del Creador, aquesta és l'única resposta possible per a un testimoni que encara porta dins seu el terror de ser gairebé totalment aniquilat. Quina altra resposta podria donar en aquestes circumstàncies un cuc humà, que està gairebé triturat i s'arrossega per la pols? Malgrat la seva llastimosa petitesa i de la seva debilitat, aquest home sap que s'enfronta a un ésser sobrehumà, i que aquest és extraordinàriament susceptible pel que fa a la seva persona. Per això en qualsevol cas el millor és prescindir de tota consideració crítica i no esmentar certs drets morals que un esperaria tenir també davant Déu.

La justícia de Jahveh és exalçada. Job voldria presentar davant d'ell, el jutge just, la seva queixa i la protesta de la seva innocència. Però Job dubta d'aquesta possibilitat: "Com pot l’home ser just contra Déu? I si volia tenir raó, Déu li faria mil preguntes..." "Per més que sóc innocent..." Jahveh "m’omple de ferides sense cap motiu." "Ell aniquila tant culpables com innocents. Quan un flagell causa la mort, ell encara es riu de la desgràcia dels innocents" "Sé - diu Job - que no em declararà innocent. A mi em toca ser culpable!" Ni que Job es purifiqués, Jahveh el "capbussaria en la brutícia." "Jo tan sols sóc un home. Ell no ho és pas. Per això no li puc replicar, no puc anar amb ell a judici." (Job 9, 2-3, 15, 17, 22-23, 28-29, 31, 32) . Però Job vol deixar clar a Jahveh el seu punt de vista, vol elevar la seva queixa, i li diu que sap que ell, Job, no és impiu i que "ningú no m’arrencarà de tu." (Job 10, 7). Job volia raonar amb Déu, "és amb Déu que desitjo discutir." (Job 13, 3). Job diu "vull defensar-me a la seva presència." (Job 13, 15). Job sap que "serà justificat"; Jahveh l'hauria de citar i donar-li una resposta, o almenys permetre-li presentar la seva queixa. Valorant exactament la desproporció entre Déu i l'ésser humà, Job li fa aquesta pregunta: "¿Vols atrapar la fulla que cau, la palla seca que el vent s’emporta?" (Job 13, 25) . Déu "ha violat el seu dret", li "nega la justícia", Déu "no es preocupa de la injustícia". "Defensaré la meva innocència mentre visqui. M’aferro fermament a la meva justícia." (Job 27, 5-6). El seu amic Elihú no creu en la injustícia del Senyor: "Certament, Déu no fa el mal, el Totpoderós no viola mai el dret." (Job 34, 12), i fonamenta aquesta opinió, de manera il·lògica, fent referència al "poder". "Ell que diu a un rei: «Malvat!», i als grans senyors: «Criminals!», no té preferències pels nobles, ni fa passar el ric davant el pobre." (Job 34, 18-19). Però Job no es deixa acovardir, i diu aquestes significatives paraules: "Ara tinc al cel un testimoni, un que parla allà dalt a favor meu. Els meus amics m’escarneixen, però jo ploro davant de Déu perquè em defensi contra ell mateix que m’ataca, com un amic en defensa un altre." (Job 16, 19-21), i en un altre passatge diu: "Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi s’alçarà de la pols." (Job 19, 25) .

Les paraules de Job deixen veure clarament que, encara que dubta que l'ésser humà pugui tenir raó contra Déu, li costa abandonar el pensament d'enfrontar a Déu en el pla de la justícia i, amb això, en el de la moral. A Job li costa entendre que el capritx diví violi la justícia; malgrat tot, no pot abandonar la seva fe en la justícia divina. Però per altra banda ha de concedir-se a si mateix que no és un altre, sinó Jahveh mateix qui li fa injustícia i violència. Job no pot negar que es troba davant d'un Déu a qui no li importa el judici moral, i que no reconeix cap ètica que l'obligui a ell. En això resideix sens dubte la grandesa de Job: en no dubtar, davant d'aquesta dificultat, de la unitat de Déu, sinó veure clarament que Déu es troba en contradicció amb ell mateix, i això, a més, de manera tan total, que Job està segur de trobar en Déu un protector i un advocat contra Déu mateix. La bondat de Jahveh se li presenta a Job amb la mateixa certesa que la seva maldat. D'un ésser humà que ens fa mal no podem esperar que alhora ens ajudi. Però Jahveh no és un ésser humà, Jahveh persegueix i ajuda alhora, tan real és en un aspecte com en l'altre. Jahveh no està dividit, sinó que és una antinòmia, una total contradicció interna, aquest és el pressupòsit necessari del seu tremend dinamisme, de la seva omnipotència i de la seva omnisciència. A aquest coneixement s'aferra Job per "defensar els seus camins" davant Jahveh, és a dir, per deixar-li clar el seu punt de vista; doncs, a despit de la seva còlera, el Senyor és també, enfront de si mateix, l'advocat de l'ésser humà que té alguna cosa de què queixar-se.

El coneixement que Job té de Déu ens sorprendria encara més si fos aquesta la primera vegada que sentíssim parlar de la amoralitat de Jahveh. Però els imprevisibles capricis i els devastadors atacs d'ira de Jahveh eren ja coneguts des d'antic. Jahveh es manifestava com un gelós guardià de la moral, i era especialment primmirat pel que fa a la justícia. Per això calia sempre enaltir-lo com a "just", ja que, pel que sembla, això li importava molt a Jahveh. A causa d'aquesta circumstància, és a dir, d'aquesta peculiaritat, Jahveh posseïa una personalitat diferent, la qual es diferenciava de la personalitat d'un rei més o menys arcaic únicament en la grandària. La gelosia i la susceptibilitat de Jahveh, que investigaven desconfiadament els infidels cors dels humans i els seus pensaments ocults, van obligar a entaular una relació personal entre ell i l'ésser humà; aquest no podia fer res més que sentir-se cridat personalment per Jahveh. En això es diferenciava essencialment Jahveh del totpoderós Pare Zeus; aquest permetia, des de certa distància, que l'economia del món caminés per les vies consagrades, i només castigava el que s'apartava de l'ordre. Zeus no moralitzava, sinó que governava d'una manera instintiva. De l'ésser humà, Zeus no volia altra cosa que els sacrificis que se li devien, i, amb l'ésser humà, no hi volia tenir res a veure, ja que no tenia plans per a ell. El Pare Zeus és una figura, però no una personalitat. Per contra, a Jahveh li importaven molt els humans, més encara, eren per a ell un assumpte de primer ordre. Jahveh necessitava els humans de la mateixa manera que aquests el necessitaven: peremptòriament i personalment. És veritat que també Zeus llançava de tant en tant els seus llamps, però únicament ho feia contra certs grans criminals, perquè no tenia res a oposar a la humanitat com a tal, que, d'altra banda, tampoc li interessava massa. Jahveh, en canvi, es podia irritar desmesuradament contra els humans com a genus i com a individuum, si no es portaven com ell volia i esperava. En irritar-se d'aquesta manera, Jahveh no s'adonava mai que, en la seva omnipotència, podia haver creat alguna cosa millor que "aquests mals gots de fang".

Aquesta intensa relació personal de Jahveh amb el seu poble havia de portar, com a conseqüència necessària, aliances autèntiques, les quals es referien a persones particulars, per exemple, David. El salm 89 ens explica que Jahveh va dir de David (Salms 89, 34-36):

"Però a ell no li prendré el meu amor,
no em desdiré de la meva fidelitat;
no trencaré la meva aliança,
no violaré les meves promeses.
D'una vegada per sempre,
juro per la meva santedat de no enganyar David."



No obstant això, després va passar que aquest Déu, que vigilava tan gelosament el compliment de la llei i de l'aliança, va trencar el seu jurament. Davant d'això, a l'humà modern, tan sensible, el món se li hauria ensorrat, el sòl se li hauria enfonsat sota els peus, ja que el mínim que podia esperar del seu Déu era que aquest fos superior als mortals en tots els aspectes, és a dir, en l'aspecte de ser millor, superior, més noble, però no en l'aspecte de la mobilitat i informalitat morals, ja que la mateixa informalitat moral té en compte la violació d'un jurament.

Naturalment, no és lícit enfrontar un Déu arcaic amb les exigències de l'ètica moderna. Per a l'ésser humà dels primers temps les coses eren una mica diferents, els seus déus posseïen tots els vicis i totes les virtuts. Als déus se'ls podia castigar, obligar, enganyar, fustigar entre si, sense que per tot això perdessin el seu prestigi, almenys de moment. L'ésser humà d'aquells eons estava tan acostumat a les inconseqüències divines que, quan aquestes tenien lloc, no s'espantava en excés. Però amb Jahveh les coses eren diferents, ja que en la relació religiosa amb ell el factor de la unió moral personal va tenir ja molt aviat una funció preponderant. En aquestes circumstàncies, el trencament de l'aliança havia de tenir un efecte traumàtic, no només personal sinó també moralment. El primer es palesa en la manera com David respon a Jahveh. Diu David (Salms 89, 47-48, 50):

"Senyor, fins quan estaràs amagat, 
i el teu enuig cremarà com el foc?
Recorda com n’és, de breu, la meva vida.
Són no res els homes que has creat.

On són, Senyor, els favors d’altre temps,
que havies jurat a David per la teva fidelitat?"



Si això mateix s'hagués hagut de dir a un humà, en lloc de a Jahveh, les paraules haurien estat aproximadament aquestes: "Presta atenció per fi al que fas, i deixa d'enfadar-te absurdament. És realment grotesc que t'irritis tant contra les pobretes plantes, que, si no creixen, és també per culpa teva. Podries haver estat abans més intel·ligent i haver cuidat bé el jardinet que tu mateix vas plantar, en lloc de trepitjar-lo."

Però l'interlocutor de Jahveh no pot atrevir-se a exigir al Déu totpoderós comptes pel trencament de l'aliança. L'ésser humà sap el que li diria, si hagués estat ell el deplorable violador de la justícia; però l'ésser humà ha de retirar-se al nivell més alt de la seva raó, si no vol que la seva vida corri perill; amb això, sense saber-ho ni voler-ho, es mostra com un ésser ocultament superior a Déu tant en l'aspecte intel·lectual com en el moral. Jahveh no s'adona que l'ésser humà "juga" amb ell, ni entén tampoc per què l'ésser humà ha d'enaltir-lo constantment com a "just". Però Déu exigeix ​​ineludiblement del seu poble que l'"enalteixi" (i fins i tot que el "beneeixi", cosa que és certament molt més contradictòria) i el propiciï de totes les formes possibles, evidentment per tal de tenir-lo content a qualsevol preu.

El caràcter que es palesa en tot això és el caràcter propi d'una personalitat que només mitjançant un objecte pot sentir la seva pròpia existència. La dependència de l'objecte és absoluta quan el subjecte no posseeix autoreflexió, i, en conseqüència, no té tampoc cap visió de si mateix; sembla com si el subjecte només existís en tenir un objecte que li asseguri que existeix. Si Jahveh posseís realment consciència de si mateix -que és el mínim que es podria esperar d'un humà intel·ligent- s'hauria oposat, a la vista de les veritables circumstàncies, a què es lloés la seva justícia. Però Jahveh és massa inconscient per ser "moral". La moralitat pressuposa la consciència. Amb això no volem dir, naturalment, que Jahveh sigui imperfecte o dolent, com un demiürg gnòstic. Jahveh és tota propietat en la seva totalitat: és a dir, és, per exemple, la justícia absoluta, però també el contrari, i això igualment de manera total. Així hem de pensar almenys, si volem fer-nos una idea unitària de l'essència de Jahveh. Però no hem d'oblidar que, amb tot això, no hem fet més que dissenyar una imatge antropomòrfica, que no és tampoc especialment clara. La manera d'exterioritzar l'essència divina ens fa conèixer que les seves propietats individuals no estan referides les unes a les altres de manera suficient, i que, per això, es disgreguen en actes que es contradiuen mútuament. Així, per exemple, Jahveh es penedeix d'haver creat els humans, i, en canvi, la seva omnisciència sabia perfectament des del principi el que havia de passar amb els humans.



dimecres, 29 de gener de 2014

Utillatge rudimentari



Twombly 2005


Al seu bon article "Morals malgrat nosaltres mateixos" publicat a La Vanguardia el 29 de gener de 2014, en Ferran Requejo inclou dos paràgrafs que no estan a l'alçada de la resta. Diu:

"Les grans ideologies, religioses, polítiques o morals tracten de donar sentit a moltes coses diferents amb un utillatge conceptual que acostuma a ser molt rudimentari. Amb poc utillatge teòric es vol donar resposta a preguntes sobre el món, la justícia, les angoixes de saber que morirem, o sobre pretesos paradisos situats al principi o al final de la història. En aquest sentit, les ideologies són sempre barates: amb poc pretenen donar resposta a molt. I els humans som individus crèduls.

Les ideologies religioses, en particular, ofereixen un mapa mental molt simple del cosmos, físic i humà. Però malgrat que avui apareixen com unes concepcions bastant precàries en termes científics i racionals, segueixen oferint confort emocional i sentit de futur a molta gent del planeta. Ofereixen explicacions sobre el significat de la vida i calmen les ansietats davant dels perills, el dolor o la mort."


No comparteixo aquests comentaris, fruit potser d'allò tan humà de subvalorar el que no coneixem prou. Les religions tenen un extens utillatge conceptual acumulat durant molts segles que sembla arrelar en arquetips profunds de la ment humana. Les mitologies religioses són d'alguna manera una explicitació, una formulació verbal, un aparèixer a la superfície d'aquests arquetips mentals profunds. Potser per això les religions tenen capacitat de ser positivament significatives per a molta gent. Que aquestes ressonàncies arquetípiques siguin difícils d'avaluar en termes científics i racionals és possible, però això no permet inferir la seva insignificància. I que s'hagin derivat comportaments indesitjables de les visions religioses tampoc no és suficient com per invalidar-les. Val més situar cada cosa al seu lloc des del rigor, l'apropament comprensiu i el respecte per allò que potser no és racional però que té capacitat d'incidir en els registres vitals fonamentals.



dimarts, 28 de gener de 2014

Pete Seeger






L'1 d'agost del 2012 varem posar el post adjunt a l'Aglaia. Avui que en Pete Seeger ha mort, reafirmem el que hi deiem des de l'agraïment per una tan llarga, fecunda i coherent trajectòria vital.

Un dia d’aquests se’ns morirà en Pete Seeger. I el món perdrà alguna cosa més que un gran autor, un gran cantant –amb una veu, una dicció i una expressivitat magnífiques- i un gran difusor de la música popular nord-americana. Perdrà algú que era capaç de transmetre valors a través de les seves actuacions. No només a través de les lletres de les cançons que cantava, sinó a través de la seva manera de fer les coses, de la seva manera de vessar autenticitat en el que feia. Desconec la seva vida privada, la seva trajectòria personal, però el que ens arriba d’ell com a intèrpret són unes vibracions tan positives, tan netes, tan sinceres, que se’t fiquen dins del cor i et fan posar la pell de gallina.

Em temo que no hi ha capacitat de lluita ni justificació de lluita per una causa si no hi ha al seu darrera impulsors amb l’autenticitat humana de Pete Seeger. Gent com ell fan que una causa tingui sentit, sigui consistent, i sense gent com ell les causes queden sense ànima i moren. No n’hi ha prou amb situacions objectives, amb greuges i raonaments: les causes només tiren endavant quan desvetllen actituds generoses i compromeses com les que encarna en Pete Seeger. El seu exemple, el seu record i els seus enregistraments ens acompanyaran sempre.



dissabte, 25 de gener de 2014

Un autoretrat de Raimon Ribera




Soc de Barcelona, amb les arrels a Vilafranca del Penedès. Vaig néixer el 12 de gener de 1951 (soc un Capricorn de manual). Pare químic, petit industrial de la recuperació de plom de bateries de cotxes. La mare va fer la carrera de piano i ens va permetre sentir des de petits els Nocturns, Valsos i altres obres de Chopin. Som quatre germans (tres nois i una noia).

Educat a les Escoles Virtèlia (escola laica però d'inspiració cristiana i esperit catalanista, tot i que els estudis els vaig fer en castellà, per l'època). A través de l'escola vaig entrar a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, concretament a la FoAc, un grup de joves impulsat per l'Ignasi Faura que per a mi va ser fonamental. Allà vaig conèixer Mn. Manel Vilardell i Mn. Lluís Bonet, i aquest darrer ens va adreçar a Mn. Joaquim Gomis, que jugaria un paper molt rellevant en les nostres vides com a consiliari dels nostres grups durant l'etapa universitària.

A la Universitat de Barcelona vaig estudiar alhora Econòmiques i Filosofia (de vegades dic que em vaig llicenciar en cultura general), tot festejant (des de 1968), conspirant (també des de 1968) i fent el servei militar (on m’ho vaig passar bé). Això va ser a finals dels seixanta i principis dels setanta, i per tant soc força “maig 68” tot i que amb el correctiu que suposava l'adscripció cristiana (que mantinc). Em vaig casar jove amb la Mercè (1974); no hem tingut fills.

El 1974 vaig entrar a treballar al Departament Internacional de Banca Catalana (gràcies a la dèria del meu pare per fer-nos aprendre idiomes em defenso prou bé en francès i anglès). Això ens va permetre de viure dos anys a Nova York, o més ben dit a Manhattan (mig 1975-mig 1977), ciutat fantàstica que seguim estimant. Quan el banc va haver de plegar el 1983 (la famosa crisi de Banca Catalana) vaig anar a parar a la Fundació Joan Miró, on vaig viure de prop exposicions de les que vaig fruir molt i que em van apropar a l’art contemporani; vaig gestionar l'entitat i les obres d'ampliació de l’edifici. Qui m’hi va portar va ser en Manel Ingla, que des de llavors fins a la seva mort (el juny del 2002) fou per a mi un amic i conseller fonamental. El 1988 vaig passar a gestionar l’Orquestra Ciutat de Barcelona, cosa que em va permetre un apropament intensament viscut a la música clàssica (amb tres grans referents: Bach, Beethoven i Mahler), la qual des de llavors és una companya permanent (abans ja ho era, però amb menys intensitat). Això va durar fins el 1992, en que vaig passar a treballar al Comissionat de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona que portava el Sr. José Ignacio Urenda, fet que em va apropar a la problemàtica dels immigrants i de les minories ètniques, religioses i de tota mena. El 1995 va arribar la segona sortida a l'estranger, en esdevenir cap de gabinet del membre espanyol del Tribunal de Comptes Europeu, una de les cinc institucions de la Unió Europea; el membre espanyol era l'Antoni Castells. Això ens va permetre viure quatre anys i mig al pacífic i agradable Luxemburg i conviure amb la diversitat de tot tipus que caracteritza Europa.

En tornar a Barcelona l'any 2000 va ser l'hora d'entrar a ESADE, on em vaig encarregar d'una bonica assignatura de 4t. de llicenciatura anomenada “Societat, Economia i Cultura: una aproximació històrica”, configurada pel professor Carles Comas, i del Programa Vicens Vives. Des de l’octubre de 2002 fins al desembre de 2003 vaig ser director del Centre UNESCO de Catalunya, i durant l'any 2004 vaig ser cap de gabinet del Conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells. El 2005 vaig tornar a treballar només a ESADE, coordinant el Programa Vicens Vives "Valors, compromís i lideratge", col·laborant amb la Càtedra Lideratges i Governança democràtica i donant una assignatura optativa sobre "Leadership and human quality" al MBA Full time. També he estat membre de la Junta directiva d'Òmnium Cultural i del Consell d'administració del Teatre Nacional de Catalunya (2004-2011). Des del juny de 2008 al gener del 2010 vaig ser president d'Abacus Cooperativa. M'he jubilat d'ESADE el mes de maig de 2016, tancant el meu erràtic però acolorit itinerari professional.

En paral·lel a la meva activitat professional, m'he interessat per les qüestions religioses. Des de jove havia estat actiu a moviments cristians de base, i cap a 1980 vaig participar intensament a l’Assemblea Diocesana de Barcelona i al Consell Pastoral Diocesà provisional. Cap a 1984 vam crear el Fòrum Home i Evangeli, un intent més de renovació eclesial, i paral·lelament vam entrar en contacte amb en Marià Corbí, un jesuïta heterodox que ens va capgirar les nostres idees sobre el fet religiós i que avui continua sent per nosaltres un referent; amb ell hem treballat en el marc del Centre d'Estudi de les Tradicions Religioses. A banda de diversos articles, alguns dels quals trobareu en aquest mateix blog, el 1995 vaig escriure un petit llibre sobre “Religió i religions”, adreçat a adolescents, per Editorial La Magrana; el 1996 vaig preparar el quadern “El lloc bo” a la col·lecció “Parlem-ne” de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya; el 2006 vaig fer el capítol “Treballar l’esperit”, dins del llibre “Catalunya, reptes ètics”, publicat per la Fundació Trias Fargas; el 2007 vaig publicar el llibret "El diàleg interreligiós" a Fragmenta Editorial; el 2008 vaig publicar l'article "Empresa y calidad humana" a la revista ICADE; el 2013 vaig elaborar el quadern "Bon lideratge, qualitat humana i espiritualitat" també a la col·lecció “Parlem-ne” de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya.

Tot això m'ha fet un generalista, força adaptable a nous entorns. M'he acostumat a assumir responsabilitats i fer gestions de confiança, a seguir temes diversos i a coordinar gestions. Defectes? Una certa obsessió per l’ordre, tendència a la intolerància, ganes de fer anar el món per allí on a mi em sembla que hauria d'anar.  Afeccions? Llegir, escoltar música clàssica, anar al cinema i al teatre, caminar, fer esquí de fons. Una especial fascinació pel desert del Sàhara (sis viatges a Algèria, quatre al Marroc, tres a Tunísia, un a Mauritània, un a Líbia), i una gran simpatia per la Sierra de Guara. Darrerament hem enfortit els vincles amb el poblet d'Arnes i el seu meravellós entorn, els Ports i la comarca del Matarranya.




dijous, 23 de gener de 2014

Resposta a Job - Introducció



Chagall 1960


La Introducció de Calr Gustav Jung al seu text "Resposta a Job" (1952)


El llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d'un drama diví. Quan aquest llibre va ser escrit, preexistien molts testimonis que havien traçat una imatge contradictòria del Senyor: la imatge d'un Déu sense mesura en les seves emocions, i que patia precisament a causa d'aquesta desmesura. Aquest Déu es confessava a si mateix que la còlera i la gelosia l'esquinçaven, i que el donar-se compte d'això era per a ell una cosa dolorosa. La intel·ligència coexistia costat de la falta d'ella, la bondat estava al costat de la crueltat, i la força creadora al costat de la voluntat de destrucció. Totes aquestes coses existien juntes, i cap era obstacle per a les altres. Per a nosaltres, aquest estat només és imaginable quan no hi ha consciència reflexiva, o quan la reflexió representa simplement una realitat donada i configurada, impotent, sense sentit. Una situació tal només pot qualificar-se d'amoral.

Els testimonis de les Sagrades Escriptures ens diuen com sentien a Déu els humans de l'Antic Testament. Però no anem a tractar d'això, sinó de la manera com un ésser humà dels nostres dies, culte i educat cristianament, s'enfronta a les tenebres divines que apareixen en el Llibre de Job, és a dir, estudiarem com aquestes tenebres operen sobre l'ésser humà d'avui. No tractem de fer una exegesi freda i ponderada, que tingui en compte cadascun dels detalls, sinó de presentar una reacció subjectiva. Amb això donem expressió a una veu que parla per molts que senten de la mateixa manera, el que intentem és deixar que parli el sotrac provocat per la visió gens encoberta de la ferocitat i desconsideració divines. Encara coneguem l'antinòmia i el sentiment existents a la divinitat, aquests són tan irreflexius, i per això tan ineficaços moralment, que no provoquen una simpatia comprensiva, sinó un efecte igualment irreflexiu i persistent; aquest efecte s'assembla a una ferida que només cicatritza lentament. De la mateixa manera que correspon una ferida a l'arma que fereix, correspon un efecte a l'acte de violència.

El Llibre de Job ens servirà únicament com a paradigma d'una manera d'experimentar a Déu que té una significació especial per al nostre temps. Les experiències d'aquest tipus irrompen en els humans tant des de dins com des de fora, no té sentit interpretar-les de manera racional i voler minimitzar-les per defensar-nos així d'elles. El millor és lliurar-se a la passió, cedir a la seva violència, i no pretendre lliurar-se d'ella per mitjà de tota mena d'operacions intel·lectuals o de fugides sentimentals. Tot i que al lliurar-nos a la passió ens fem culpables de les mateixes faltes pròpies de l'acte de violència que la provoca, passa, però, que el que es pretén és precisament que la passió irrompi en els humans i que aquests sucumbeixin a la seva acció. Ells han de ser afectats perquè l'acció de la passió els hi arribi. Però ells han de saber, o millor, han d'aprendre, què és el que els afecta, ja que tant la ceguesa de l'acte de violència com la de la passió es transformaran així en coneixement.

Per aquesta raó, en les pàgines que segueixen no tindré cap inconvenient a deixar que parli la passió, a respondre a la injustícia amb la injustícia, per aprendre així a comprendre per què o per a què va ser ferit Job, i quines van ser les conseqüències que d'aquest fet es van seguir tant per a Jahveh com per als humans.



dimarts, 21 de gener de 2014

Separat i present







Sarvam sarvâtmakam ("Tot està relacionat amb tot").

(Âgama xivaïta, Índia, segle I a. C.).


Comentari de Raimon Panikkar:

"Totes les coses estan relacionades. Tot està en tot; no sols els que som ací. Tot, l'invisible i el visible, el diví i l'humà i l'infrahumà. Déu no està en dehors de la melée, fora de tot, separat. Déu també està dins d'aquesta interpenetració del tot amb el tot. Les coses no es poden aïllar, perquè no són aïlladament."

Les intuïcions fonamentals de les grans religions, Ed. Cruïlla, Barcelona 1991 p. 81



"Tot això, tot el que es mou en aquest món movedís, està penetrat per Déu."

(Isha Upanishad, 1)

Comentari de Raimon Panikkar:

"Tot està penetrat, embolcallat, impregnat per dins i per fora pel misteri diví. Això no és ni panteisme (monisme) ni panenteisme (com si Déu fos sols la matriu on està tot) sinó que suggereix el que jo he anomenat la intuïció cosmoteàndrica: el Món, Déu i l'Home estan compenetrats sense ésser idèntics. Fruit d'aquesta intuició és la joia."

Les intuïcions fonamentals de les grans religions, Ed. Cruïlla, Barcelona 1991 p. 79



"Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria."

(Isaïes 6, 3)

Comentari del rabí Baruc Garzón:

"L'atribut Sant aplicat a Déu (...) significa en hebreu transcendent, és a dir, separat, altre: sant, sant, sant = separat, separat, separat. Evidentment no el Déu fet a imatge de l'home ni sublimació de les seves deficiències, ni dels seus problemes hormonals. Relació d'amor, sí, però no confusió de l'humà i el diví amb la seva consegüent negació de la part més dèbil, és a dir de la dimensió simplement humana de la nostra existència ni amb la seva consegüent exclusió de la raó que fa la humanitat de l'home."

Les intuïcions fonamentals de les grans religions, Ed. Cruïlla, Barcelona 1991 p. 19


Alhora totalment separat i present arreu...



dilluns, 20 de gener de 2014

Fragments del Dhammapada






El Dhammapada és un conjunt de breus aforismes del buddhisme hinayana, escrit en llengua pali fa uns 2.300 anys. Aquests són alguns d'ells:


"Allò que som avui prové dels nostres pensaments d'ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment." (1)

"La vigilància és la sendera de la immortalitat; la negligència és la sendera de la mort. Aquells qui estan vigilants no moren mai; aquells qui no estan vigilants ja són morts." (21).

"Mitjançant l'elevació en la fe i en la vigilància, mitjançant el control de si mateix i l'harmonia amb si mateix, l'home savi construeix una illa per a la seva ànima a recer de les tempestes." (25)

"La ment és inconstant i inquieta, difícil de guardar i de contenir: que l'home savi adreci la seva ment així com el constructor de fletxes fa rectes les seves fletxes." (33)

"Així com l'abella recull l'essència de la flor i se n'allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrini en aquesta vida." (49)

"No pensis en les faltes dels altres, en el que han fet o en el que han deixat de fer. Més aviat pensa en les teves pròpies faltes, en el que has fet o en el que has deixat de fer." (50)

"Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l'ànima del savi quan escolta les paraules del Dhamma." (82)

"Ell és calm com la terra impassible; constant com la columna ferma; pur com el llac cristal·lí; és lliure del Samsara, la sèrie inacabable de naixements i morts." (95)

"En la claredat de la seva visió, ell ha trobat la llibertat: els seus pensaments són pau, les seves paraules són pau i el seu treball és pau." (96)

"Ara t'he vist, constructor! Mai més no tornaràs a construir aquesta casa. Totes les teves bigues han estat trencades i el sostre derruït. La meva ment s'ha despullat de tot allò que produeix l'existència i ha assolit la destrucció del desig." (154)

"És fàcil veure les faltes dels altres, però és difícil veure les pròpies faltes. Un hom escampa les faltes dels altres com plomes llançades al vent, però amaga les pròpies faltes com el jugador astut amaga el seu joc." (252)

"No hi ha sendera en el firmament, i el monjo ha de trobar la sendera interior. El món gaudeix amb els plaers que són obstacles en la sendera; però els il.luminats han creuat el riu del temps i han vençut el món." (254)

"Deixa el passat endarrera; deixa el futur endarrera; deixa el present endarrera. Aleshores estaràs a punt per anar-te'n a l'altra riba. Mai més no retornaràs a una vida que acaba amb la mort." (348)

"Aquell per al qual no hi ha aquesta ni l'altra riba, que, més enllà de tot temor, és lliure, aquell jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui viu en contemplació, que és pur i està en pau, que ha fet el que havia de fer, que és lliure de passions, que ha assolit la Suprema fi, aquell jo l'anoment un Brahman. Aquell qui no fereix amb els seus pensaments, paraules o accions, que manté aquests tres sota control, aquell jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui ha tallat la corretja, el fuet i la corda, amb tots els seus lligams, que ha aixecat la barra que tanca la porta, que està despert, jo l'anomeno un Brahman. Aquell la visió del qual és profunda, que és savi, que coneix la sendera i el que hi ha fora de la sendera, que ha assolit el fi més elevat, jo l'anomeno un Brahman. Aquell qui en aquest món ha anat més enllà del bé i del mal i que, lliure de sofriments, és lliure de passions i és pur, jo l'anomeno un Brahman." (385, 386, 391, 398, 403, 412)



diumenge, 19 de gener de 2014

Fragments de la Bhagavad gita (Índia, 500 a. C.)






A. Prepara’t per a la guerra amb l’ànima en pau. Sigues en pau en el plaer i en el dolor, en el guany i en la pèrdua, en la victòria o en la derrota d’una batalla. En aquesta pau no hi ha pecat (2, 38).

B. Posa tot el teu cor en l’acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina (2, 47).

C. Fes la teva feina en la pau del Ioga, i lliure de desigs egoistes, no et commoguis per l’èxit o pel fracàs. El Ioga és l’equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual (2, 48).

D. El treball fet per una recompensa és molt inferior al treball fet en el Ioga de la saviesa. Cerca la salvació en la saviesa de la raó. Com són de pobres els qui actuen per una recompensa! (2, 49)

E. Aquell qui arreu és lliure de tot lligam, que no es complau ni s’afligeix si la sort és favorable o si és adversa, aquell té una saviesa serena (2, 57).

F. De la passió ve la confusió de la ment, i d’aquí la pèrdua de la memòria, l’oblit del deure. D’aquest oblit ve la ruïna de la raó i la ruïna de la raó mena l’home a la destrucció (2, 63). Però l’ànima que es mou en el món dels sentits tot mantenint els sentits en harmonia, lliure de l’atracció i de l’aversió, troba repòs en tranquil·litat (2,64).

G. No hi ha saviesa per a un home sense harmonia, i sense harmonia no hi ha contemplació. Sense contemplació no pot haver-hi pau i, sense pau pot haver-hi joia? (2, 66).

H. Ja que l’home que s’aparta de tots els desigs i abandona tot sentit de possessió i de si mateix, arriba a la Pau Suprema (2, 71).

I. No per evitar l’acció l’home aconsegueix ésser lliure de l’acció. No per la mera renúncia arriba a la suprema perfecció (3, 4). Ja que ni per un moment pot un home estar sense acció. Inevitablement són tots conduïts a l’acció per les forces sorgides de la naturalesa (3, 5).

J. L’acció és superior a la inacció: realitza, per tant, la teva tasca en la vida. Ni la vida del cos no podria existir si no hi hagués acció (3, 8).

K. En les accions dels millors homes els altres troben un exemple a seguir. El camí que segueix un savi esdevé una guia per al món (3, 21).

L. Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d’esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior, esforça’t en la lluita (3, 30).

M. L’home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau (4, 18).

N. Aquell les empreses del qual són lliures de passions i d’il·lusions i l’acció del qual és purificada pel foc de la saviesa, és anomenat savi per aquells qui comprenen (4, 19). En qualsevol acció que realitzi, un home així en veritat té pau: no espera res, no confia en res i sempre està ple de joia (4, 20).

O. Està content amb qualsevol cosa que Déu li enviï i és més amunt dels parells de contraris d’aquest món. No té gelosies i en l’èxit o en el fracàs ell és u: les seves accions no el lliguen (4, 22). Ha assolit l’alliberació: és lliure de tot lligam, la seva ment ha trobat pau en la saviesa i la seva acció és un sacrifici sagrat. L‘acció d’aquest home és pura (4, 23).

P. Ofereix totes les teves accions a Déu, abandona els lligams egoistes i fes la teva feina. Cap pecat no podrà així tacar-te, igual com les aigües no embruten la fulla del lotus (5, 10).

Q. Aquest home harmònic renuncia a la recompensa de la seva acció i així arriba a la pau final. L’home disharmònic, precipitat pel desig, és subjecte a la seva recompensa i roman lligat (5, 12).

R. Perquè la pau de Déu és amb aquells qui tenen la ment i l’ànima en harmonia, aquells qui són lliures del desig i de la ira, aquells qui coneixen llur pròpia ànima (5, 26).

S. Ja que la concentració és millor que la mera pràctica i la meditació és millor que la concentració; però superior a la meditació és renunciar amb amor als fruits de les pròpies accions ja que a la renúncia segueix la pau (12, 12).


Traducció de Joan Mascaró, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988


dissabte, 18 de gener de 2014

Fulles de ferro






De l'absis de Sant Pere de Graudescales (Solsonès), una de les esglésies romàniques més ben proporcionades i més ben ubicades del país...




Recordem el que diu Mircea Eliade a El sagrat i el profà (Fragmenta Editorial 2012, p. 90 i 107):

"Les ciutats santes i els santuaris es troben al centre del món; els temples són rèpliques de la muntanya còsmica i, per consegüent, constitueixen el "vincle" per excel·lència entre la terra i el cel; i els fonaments dels temples s'enfonsen profundament en les regions inferiors."




"El temple resantifica contínuament el món, perquè el representa i alhora el conté. En definitiva, és gràcies al temple que el món és resantificat en la seva totalitat. Independentment del grau d'impuresa, el món està contínuament purificat per la santedat dels santuaris."



divendres, 17 de gener de 2014

dijous, 16 de gener de 2014

El Sí



Rothko 1954



"S'ha d'arribar a conèixer el Sí aquí mateix, en aquesta vida. Aquest és el precepte. (...) Si es coneix aquí el Sí, aleshores hi ha veritat suprema i s'ha aconseguit la finalitat de l'existència; aquesta és la intenció. Si no s'arriba a conèixer el Sí, la vida és inútil."


Kena Upanixad, II,5





dimecres, 15 de gener de 2014

Sobre la influència






"A un home predestinat a influir sobre la humanitat la contemplació del sentit diví de l'esdevenir universal li atorga els mitjans per a exercitar idèntics efectes. Per a això cal un recolliment interior com el que produeix la contemplació religiosa en homes grans i forts en la seva fe. Així contemplen ells les misterioses lleis divines de la vida i, mitjançant la màxima seriositat del seu recolliment interior, permeten que aquestes lleis es compleixin en la seva pròpia persona. En conseqüència, de la visió que ells presenten de si mateixos en sorgeix un misteriós poder espiritual que actua sobre els homes i els conquereix sense que ells prenguin consciència de com passa."


Richard Wilhelm (1873-1930), comentari del dictamen de l'hexagrama Kuan, la Contemplació, de l'Yi Jing.



dimarts, 14 de gener de 2014

Els Chakra





La tradició hindú ens parla de set chakras, set punts del cos especialment rellevants:
  1. Muladhara, a la base de la columna, el centre bàsic, l'arrel. Representat per un quadrat o un lotus de quatre pètals. Element: terra. Color: vermell.
  2. Svadhistana, relacionat amb els òrgans sexuals i amb els impulsos instintius. Representat per una lluna creixent ajaguda -banyes amunt- o un lotus de sis pètals. Element: aigua. Color: taronja.
  3. Manipura, relacionat amb el ventre i el llombrígol, amb la vida física del menjar i la digestió. Representat per un triangle invertit o un lotus de deu pètals. Element: foc. Color: blau clar.
  4. Anahata, relacionat amb el pit, el cor i els pulmons, amb els sentiments i les emocions. Representat per una estrella de sis puntes o un lotus de dotze pètals. Element: aire. Color: verd o rosa.
  5. Vishuddha, relacionat amb el coll, la laringe, la faringe i la parla, amb l'expressió i la comunicació. Representat per un cercle dins d'un triangle invertit o un lotus de setze pètals. Element: espai. Color: blau fosc.
  6. Ajna, relacionat amb el front, la ment i la consciència. Representat per un cercle o un lotus de dos pètals. Element: energia mental. Color: groc.
  7. Sahasrara, relacionat amb la part més alta del cap, amb la intuïció superior, la il·luminació i el món transcendent. Representat per un triangle o un lotus de mil pètals. Element: energia espiritual. Color: blanc o lila.

Els més clars són els tres centrals, els 3, 4 i 5, que es corresponen amb tres seccions ben rellevants de la nostra columna vertebral: les vèrtebres lumbars, les dorsals i les cervicals. El 3 engloba el món de la supervivència, el 4 el de les emocions i el 5 el de la comunicació.

El 2 i el 6 són força clars: el 2 es correspon amb els genitals, amb tot el món de l'erotisme i la reproducció, i el 6 es correspon amb el cervell, amb la ment com a gran activitat.

L'1 i el 7, en canvi, són els més imperceptibles, subtils, esotèrics. L'1 s'associa amb el capdavall de la columna vertebral i representa la força vital; el 7 amb la part de dalt al darrera del crani (la "coroneta") i representa el món espiritual.

Són uns referents interessants, i assenyalen correspondències psico-somàtiques bàsiques. Val la pena tenir-los presents i treballar-los (el ioga té tècniques al respecte).



dilluns, 13 de gener de 2014

El Daodejing






10

"Pots mantenir pacífica la teva ment inquieta, en concentració en l'u?

Pots respirar suaument com un infant?

Pots purificar els teus pensaments?

Pots estimar la gent i governar-la, i ésser desconegut?

Pots veure la llum, i veure totes les coses en pau?"



25


Hi ha quelcom d'inherent i natural que existeix abans que el cel i la terra.

Immòbil i impenetrable, roman sol i mai no canvia, omnipresent, inexhaurible.

Podríem anomenar-lo la mare del món.

No conec el seu nom, però si li he de donar un nom li diré la divinitat, li diré el suprem.



33

El qui coneix els altres és savi; el qui es coneix a si mateix ha assolit la il·luminació.

El qui venç un altre té força; el qui es venç a si mateix té veritable poder.

El qui està content amb el que té, és ric; el qui manté el seu propòsit, és ferm.

El qui roman en el centre i abraça la mort de tot cor, perdurarà sempre.



42

“La divinitat engendra l'u; l'u engendra el dos;

el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses.

Tot porta el yin al darrera i el yang al davant;

tots dos es fonen amb l’energia vital per crear l’harmonia.”



56

"El qui coneix, no parla; el qui parla, no coneix.

Tanca la porta, ajusta les finestres,

suavitza les aspreses, enfosqueix la claror,

converteix el renou en silenci.

Això s'anomena la meravella de la unitat.

Aquell qui és u, és més enllà dels amics i els enemics,

més enllà del guany i la pèrdua, més enllà de l'honor i la desgràcia.

Un home així és gran perquè és més enllà de la grandesa."



67

La gent diu: "Tan gran com és, i la divinitat no té definició."

Però la divinitat no té definició perquè és tan gran.

Si la divinitat pogués ésser definida, seria petita i no gran.

Hi ha tres tresors que estimo per damunt de tot:

el primer és amor, el segon és moderació, el tercer és humilitat.

El qui té amor té realment valentia;

el qui té moderació té realment abundància;

el qui té humilitat pot realment tenir poder."







diumenge, 12 de gener de 2014

El somriure de Déu



Chagall 1960



"Seul le sourire de Dieu connait le profond des vies humaines."

Jean-Pierre Jossua (dominic francès nascut el 1930; frase pronunciada en una homilia a una trobada de Pax Romana a Luxemburg el 27 de setembre de 1980)


Dues consideracions:

- la importància del "seul", "només": cap ésser humà pot conèixer la profunditat última d'un altre ésser humà. Ni un mateix pot conèixer la seva profunditat última.

- qui la coneix no és Déu, sinó el somriure de Déu, i per tant un acolliment benèvol hi hagi el que hi hagi en aquesta fondària.



divendres, 10 de gener de 2014

Els plors





Aquí podem sentir en Jordi Savall a la pel·lícula "Touts les matins du monde" tocant "Les pleurs" de M. de Sainte Colombe.





dijous, 9 de gener de 2014

Terminologia analògica



Twombly 2007


"El sagrat es manifesta sempre com una realitat d'un ordre totalment diferent del de les realitats "naturals". El llenguatge pot expressar ingènuament el tremendum, o la majestas, o el mysterium fascinans amb termes presos de l'àmbit natural o de la vida espiritual profana de l'home. Però aquesta terminologia analògica es deu precisament a la incapacitat humana d'expressar el ganz andere: el llenguatge es redueix a suggerir tot el que sobrepassa l'experiència natural de l'home amb termes procedents d'aquesta mateixa experiència."


Mircea Eliade, a El sagrat i el profà (Fragmenta Editorial 2012, p. 68)



dimecres, 8 de gener de 2014

Resposta a Job - Lectori benevolo






Per Nadal la Lourdes Encinas ens va obsequiar amb la versió castellana del llibre "Resposta a Job" (Antwort auf Hiob, 1952), del gran psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Jung el va escriure quan tenia 76 anys, en plena maduresa, i tot i la seva densitat és un text molt ric i suggerent. N'anirerm comentant aspectes, però d'entrada voldríem reproduir la major part del pròleg del llibre, que dóna ja una idea de l'enfocament de Jung pel que fa al tema religiós. Un enfocament que ens sembla molt fecund.


(...) A les pàgines següents es parlarà d'objectes venerables de la fe religiosa, i tot el que parla d'aquests temes corre el perill de caure en un dels dos bàndols en pugna al voltant d'aquests objectes. Aquesta disputa té el seu fonament en el peculiar pressupòsit que alguna cosa és "veritable" únicament quan es presenta o s'ha presentat com a fet físic. Així, per exemple, els uns creuen, com a físicament veritable, i els altres neguen, com a físicament impossible, el fet que Crist nasqués d'una verge. Qualsevol pot veure que aquest dilema no té solució lògica; el millor seria, en conseqüència, deixar com a inútils les discussions. Ambdues parts tenen i no tenen raó, i podrien fàcilment arribar a un acord si renunciessin simplement a la paraula "físic". El que alguna cosa sigui una realitat "física" no és l'únic criteri de veritat. També hi ha veritats anímiques, les quals no es poden ni explicar ni provar, però tampoc negar-se físicament. (...) A aquest mateix tipus de veritats pertanyen les afirmacions religioses. Les afirmacions religioses es refereixen com a tals a fets que no són comprovables físicament. Si ho fossin, caurien inevitablement en el domini de les ciències naturals, i aquestes les negarien per no ser fets susceptibles d'experiència. Les afirmacions religioses no tindrien sentit si es referissin a fets físics. Aquests serien, en aquest cas, simples miracles, que ja per això estarien exposats al dubte, i que a més no podrien provar la realitat d'un "esperit", és a dir d'un sentit, ja que l'"esperit" es manifesta per si mateix. (...)

El fet que les afirmacions religioses estiguin sovint en contradicció amb fenòmens físicament comprovables prova la independència de l'esperit respecte de la percepció física, i manifesta que l'experiència anímica posseeix una certa autonomia enfront de les realitats físiques. L'ànima és un factor autònom, les afirmacions religioses són coneixements anímics, que, en darrer terme, tenen com a base processos inconscients, és a dir, transcendentals. Aquests processos són inaccessibles a la percepció física, però demostren la seva presència mitjançant les corresponents confessions de l'ànima. La consciència humana transmet aquestes afirmacions i les redueix a formes concretes; aquestes, per la seva banda, poden estar exposades a múltiples influències de naturalesa externa i interna . Això fa que , quan parlem de continguts religiosos , ens moguem en un món d'imatges, les quals assenyalen cap a alguna cosa que és inefable. No sabem fins a quin punt són clars o foscs aquests conceptes, imatges i metàfores en relació al seu objecte transcendental. Si, per exemple, diem la paraula "Déu", donem expressió a una imatge o concepte que ha sofert al llarg del temps moltes transformacions, però no podem indicar amb certa seguretat -si no és per la fe- si aquestes transformacions es refereixen únicament als conceptes i imatges, o si es refereixen també a la realitat inexpressable. Tant ens podem imaginar Déu com una acció eternament fluent, plena de vida, que s'encarna sense fi en figures, que ho podem fer com un ésser eternament immòbil i immutable. El nostre enteniment està segur només que posseeix imatges, representacions, les quals depenen de la fantasia i del seu condicionament, que és espacial i temporal, i per això, en la seva llarga història, aquestes imatges s'han transformat innombrables vegades. Però no pot dubtar-se que a la base d'aquestes imatges s'hi troba alguna cosa transcendent a la consciència, i això fa que les afirmacions no variïn caòticament i sense cap limitació; així, podem reconèixer que aquestes imatges es refereixen a uns pocs "principis" o arquetips. Aquests arquetips són incognoscibles per si mateixos, tal com ho són l'ànima o la matèria; l'únic que cal fer és dissenyar models dels que sabem per endavant que són insuficients; aquesta insuficiència es troba confirmada també per les afirmacions religioses.

Que quedi, doncs, ben clar, que quan a les pàgines següents parlo d'aquests objectes "metafísics", m'adono perfectament que em moc en un món d'imatges, i que cap de les meves reflexions arriba a tocar l'incognoscible. Conec massa bé la limitació de la nostra imaginació -per no parlar de l'estretor i pobresa del nostre llenguatge- com per poder imaginar-me que les meves afirmacions signifiquin més que el que signifiquen les afirmacions d'un ésser humà primitiu quan diu que el seu Déu salvador és un conill o una serp. Encara que tot el nostre món d'idees religioses està format d'imatges antropomòrfiques, les quals, com a tals, no podrien resistir una crítica racional, no podem oblidar que aquestes imatges es recolzen en arquetips numinosos, és a dir, en una base emocional, la qual és inexpugnable a la raó crítica. Aquests fets anímics poden ser no vists, però la seva no existència no pot ser demostrada. (...)

Jo vaig un pas més enllà, i considero que també les afirmacions de les Sagrades Escriptures són afirmacions de l'ànima, encara que amb això corri el perill de fer-me sospitós de psicologisme. Les afirmacions de la consciència poden ser enganyoses, mentideres i capritxoses, però això no passa amb les afirmacions de l'ànima. Les afirmacions de l'ànima són transcendents a nosaltres, ja que apunten cap a realitats transcendents a la consciència. Aquestes realitats són els arquetips de l'inconscient col·lectiu, els quals produeixen complexos d'idees en la forma de motius mitològics. Aquestes idees no són inventades, sinó que, en els somnis, per exemple, es presenten a la percepció interna com a productes ja acabats, són fenòmens espontanis, que se sostreuen al nostre caprici, per això és just atribuir-los certa autonomia. En conseqüència, aquests fenòmens no poden ser considerats com a objectes, sinó com a subjectes autònoms. Naturalment, des del punt de vista de la consciència, poden ser descrits i fins i tot explicats fins a cert grau com a objectes, de la mateixa manera que es pot descriure i explicar un ésser humà viu. Però quan es fa això cal prescindir de la seva autonomia. Des del moment en què es té en compte aquesta autonomia, cal necessàriament tractar-los com a subjectes, i en conseqüència cal concedir-los espontaneïtat i intencionalitat, és a dir, una espècie de consciència i de liberum arbitrium; cal observar el seu comportament i prestar atenció al que diuen. Aquest doble punt de vista, que cal adoptar davant tot organisme relativament independent, dóna naturalment un doble resultat: d'una banda, una descripció del que jo faig amb l'objecte, i d'una altra, el que el subjecte fa (també, eventualment, amb mi). Sens dubte aquesta inevitable duplicitat crearà certa confusió al cap del lector al principi, sobretot perquè en les pàgines següents parlarem de l'arquetip de la divinitat.

Si algú estigués temptat de dir que les imatges de Déu que nosaltres intuïm són "només" imatges, estaria en contradicció amb l'experiència, que posa fora de tot dubte l'extraordinària numinositat d'aquestes imatges. L'eficàcia ("mana") d'aquestes imatges és tan extraordinària que un no només té el sentiment d'apuntar amb elles cap a l'ens realissimum, sinó que arriba a estar convençut de denominar (auszusprechen) i fins i tot de "situar" (zu setzen), per dir-ho així, amb elles l’ens realissimum. Tot això dificulta extraordinàriament el tractament d'aquests temes, si és que no ho fa impossible. Però de fet no es pot fer palesa la realitat de Déu sinó fent ús d'imatges, les quals han sorgit la majoria de les vegades de manera espontània i han estat santificades per la tradició. Però l'enteniment ingenu no ha separat mai la naturalesa psíquica i la funció d'aquestes imatges del seu incognoscible fonament metafísic. L'enteniment ingenu identifica sense més la imatge que l'impressiona amb el X transcendental cap al qual aquesta imatge apunta. És ben evident l'aparent justificació d'aquesta manera de fer, i tot va bé fins que no es presenten serioses objeccions contra el que s'afirma. Però si hi ha motius per criticar una afirmació, cal recordar que les imatges i les afirmacions són processos psíquics diferents del seu objecte transcendental, no el situen (setzen), sinó que simplement fan al·lusió a ell. I en l'àmbit dels processos psíquics la crítica i la discussió no només estan permeses, sinó que són inevitables.

A les pàgines que segueixen m'he proposat de presentar una elucidació de certes idees religioses tradicionals. Ja que he de parlar de factors numinosos, no només necessito utilitzar del meu enteniment, sinó també el meu sentiment. No puc fer servir únicament una objectivitat freda, sinó que, per poder expressar el que sento quan llegeixo certs llibres de la Sagrada Escriptura o quan recordo les impressions que he rebut de la nostra fe, he de deixar parlar també la meva subjectivitat emocional. (...)



dimarts, 7 de gener de 2014

El rostre de Déu



Twombly 1971


Tres posicions pel que fa al rostre de Déu, totes elles correctes, encertades i útils. Posicions complementàries, tot i la seva aparent contradicció:

a. Posició radical negativista: res no es pot considerar com a rostre de Déu. Ell és el totalment altre, no associable amb res, irrepresentable, diferent de tot en grau extrem.

b. Posició radical afirmativista: tot és rostre de Déu. Tota la realitat l'expressa, el manifesta, el trasllueix. Podem trobar a Déu en totes les coses, si apartem el vel que ens en separa.

c. Posicions intermèdies: algunes realitats manifesten millor la divinitat que altres, tenen més capacitat de connectar-nos amb ell i poden considerar-se més pròpiament com a rostres de Déu.


Una d'aquestes posicions intermèdies és la dels nou grans rostres de Déu. Aquests elements que el fan visible de forma més potent, més rellevant, serien (formulats en llenguatge simbòlic):

1. La justícia. Allà on es fa present la justícia, Déu es manifesta, parla, s'encarna. Déu està al costat dels oprimits. Déu no tolera la injustícia, l'explotació, i dóna força als que es rebel·len contra ella.

2. La pau. Tenir present a Déu promou la pau entre els éssers humans, la invocació de la divinitat és portadora de pau. Els qui tenen a Déu com a referent estan contra la guerra, la violència, l'agressió, la tortura.

3. La llibertat. Fer ressonar a Déu dins nostre ens fa lliures, ens ajuda a ser lliures. Obrir-li la vida és font de llibertat, tot ho relativitza, ens allibera de tota dependència o esclavatge, fa que res tingui tanta importància com per prendre'ns la llibertat.

4. La igualtat. En referència a Déu no hi ha categories entre les persones; tots som iguals, valem igual, com els fills per un pare. Tothom té el mateix valor als seus ulls. No hi ha mèrit ni riquesa que pugui fer a algú més que un altre davant d'Ell. Les desigualtats que depenen de nosaltres, com ara les econòmiques i les socials, són una ofensa al que Ell representa, i la referència a Ell ens impulsa a treballar per la seva reducció.

5. La fraternitat. La connexió amb Déu fa que tots ens tractem com a germans, fraternalment. Vincular-se a Ell ens ajuda a fer que la cordialitat, la gentilesa, l'ajuda mútua, el respecte, regnin entre les persones. Tenir-lo present foragita baralles i tensions, rivalitats i enveges, odis i rancúnies. Ell no és compatible amb l'individualisme egocèntric, amb el cadascú per ell, amb el menyspreu dels altres.

6. La bellesa. Déu resplendeix en allò que és bell. Embellir el món és retre-li homenatge. Crear coses belles és fer manifestes més facetes seves. Degradar els espais on vivim, no tenir cura de l'entorn, és allunyar-lo de nosaltres.

7. La bondat. Obrir-nos a Déu ens fa bons. Cada gest de bondat que portem a terme el manifesta, l'encarna, el fa present. Déu dona suport als honests, als generosos, als de cor sensible. La mala fe, la maledicència, la perfídia, la crueltat, ens aparten d'Ell.

8. La veritat. Déu és plasmat quan les persones mostren autenticitat, transparència, sinceritat. Ell es fa present quan els gestos trasllueixen consistència, quan l'engany, la mentida i la hipocresia són foragitats.

9. L'amor. Déu és amor, s'ha dit sovint; l'amor és allò que més permet accedir-hi i que millor el fa present. Tenir-lo al cor fa que ens estimem els uns als altres, que ens ajudem, que compartim les penes i alegries, que ens acompanyem en el viure.

No són els rostres de nou déus, són nou rostres d'un únic Déu. Inseparables. Un pot aparèixer en primer pla, però no pot entrar en contradicció amb altres; van alhora, formen un sol bloc amb nou facetes.



dilluns, 6 de gener de 2014

Jaspers i la grandesa







Les denses i suggerents consideracions del filòsof alemany Karl Jaspers sobre la grandesa [[1]] ens poden ser útils. Esperem no trair-lo dient que per a ell, els grans homes (o les grans dones, evidentment; com és obvi pel context, utilitzem aquí “home” com a equivalent d’ésser humà) són els que ens relliguen amb la claredat del saber, la fondària de la cosmovisió, la decisió moral, la profunditat del transcendent. El gran home és capaç de fer que la realitat esdevingui símbol de la totalitat. El gran home és com un reflex de la totalitat de l’ésser, un mirall o un representant de l’ésser, ésser que irromp en el món a través del gran home, sigui en forma d’un bonic espectacle de perfecció, un tràgic fracàs o una enigmàtica serenitat.

Només qui es relliga amb la totalitat de l’ésser pot assolir la grandesa. La grandesa inclou energia vital desbordant i indòmita, poder de creació espiritual, força intel·lectual abassegadora, però la vitalitat, la creació, la intel·ligència, l’eficàcia i la gran capacitat de treball no produeixen grandesa per elles mateixes, sinó només en ser transformades i penetrades per la totalitat. La grandesa és un tot universal incorporat a la realitat insubstituïble d’una figura històricament única i, per tant, aquesta figura (el gran home, el líder) conserva el fons darrer, pregon, d’aquest universal que en ell es realitza. I només això únic, insubstituïble, en què es plasma l’universal, posseeix grandesa (que no és una característica de l’universal, sinó de la seva plasmació concreta, única i insubstituïble).

La grandesa pressuposa, doncs, la incorporació del que és universalment vàlid en una figura personal històrica. Només la fusió d’una persona amb quelcom d’universal atorga grandesa. Per això, la grandesa té una dimensió de misteri. La captem, però no la identifiquem amb cap realització concreta del gran home. Una acció, un invent, una recerca, una quadre bonic, un poema: tot el que és susceptible de ser conegut i demostrat objectivament no té per ell mateix grandesa, aquesta és una característica lligada misteriosament i en exclusiva a la persona, al gran home que hi ha darrera d’aquestes obres. O sigui: ni el bé o la bellesa, ni l’acció bona o l’obra d’art tenen grandesa, és la persona que encarna el bé o la bellesa i fa l’acció bona o l’obra d’art qui en té. L’encarnació del valor atorga grandesa, una grandesa que no tenen ni el valor en si mateix, ni la persona separada del valor, ni els fruits de l’acció.

Dels grans homes (filòsofs, poetes, artistes, herois, sants, profetes) en surt la força que ens impulsa a créixer per virtut de la nostra pròpia llibertat. L’home a qui veig gran em revela el que sóc. La manera com veig la grandesa i em comporto davant d’ella em fa arribar al meu propi ésser. Qui capta grandesa queda enfrontat amb l’imperatiu de ser ell mateix. Només l’existència dels grans és una mena de garantia contra el no-res. Contemplar-los és en si mateix font d’incomparable satisfacció. D’aquí el magnetisme dels grans i la conveniència d’apropar-s’hi, de conèixer-los, de deixar-se influir per ells, d’impregnar-se d’ells. D’aquí la necessitat de connexió amb els clàssics, amb els grans homes del passat, i d’aquí la necessitat de poder gaudir de l’existència de grans homes en el present. Quan parlem preocupadament de “crisi de lideratge” devem estar (o hauríem d’estar) assenyalant en aquesta direcció.

Hem transcrit i comentat aquestes reflexions de Jaspers sobre la grandesa perquè ell hi fonamentava la seva apreciació dels grans filòsofs (dels “grans homes” de la filosofia en un sentit prou ampli del terme: recordem que els qui ell situava com els quatre més grans filòsofs, els homes que més havien influït en la marxa de la humanitat, eren Sòcrates, el Buddha, Kung Tsé –Confuci– i Jesús). Ofereixen alhora una base excepcional per a una certa visió, ni que sigui molt radical i extrema, però no per això menys orientadora, sobre el lideratge. Simplificant molt: només un gran home, un home amb qualitat humana, mereix assolir posicions de lideratge –fer líder algú mediocre o degenerat és un error de greus conseqüències, tal com constatem en diferents exemples històrics–-. I per ser un gran home cal tenir grandesa; i només es té grandesa si s’està connectat a la totalitat, a l’universal, al que depassa i emmarca la realitat objectiva que nosaltres podem aprehendre, a l’englobant de la realitat percebuda.

No tots els líders han de ser grans líders de relleu mundial i històric, però tots ells, per modest que sigui el seu àmbit d’irradiació, han de participar, en un grau o un altre, d’aquesta dimensió de grandesa i, per tant, d’aquesta connexió amb la totalitat. Totalitat que es presenta com una noció peculiar: d’una banda, com un dels fruits més alts del treball de la raó, de l’esforç filosòfic i, d’altra banda, com una noció potser més intuïtiva que raonada però que, si ens hi parem a pensar, captem d’una manera o altra.

En el líder el particular es fa universal i l’universal es fa particular; aquesta és la seva gràcia i aquí rau la seva grandesa. Si no va més enllà del particular, si no es transcendeix a si mateix, no pot assolir un veritable lideratge. Si no es dóna aquesta connexió amb la totalitat, no hi pot haver veritable grandesa ni lideratge en el sentit total i últim de la paraula.


[1] JASPERS, Karl: Los grandes filósofos. Los hombres decisivos: Sócrates, Buda, Confucio, Jesús Madrid: Editorial Tecnos, 1996, pp. 25-28