diumenge, 9 de març del 2008

Immigració




Barceló 1999



La immigració és una desgràcia. A ningú li agrada haver d'emigrar, haver d'allunyar-se dels seus familiars i amics, dels paisatges de la seva infantesa, del seu poble. S'emigra per força, en el dolor i l'esqueixament. I per la societat d'acollida també és traumàtic haver d'acollir gent diferent, necessitat derivada del desajustament entre creixement econòmic i creixement demogràfic. La immigració és un fet deplorat per tothom, fruit de causes complexes però certament portador de tristesa i de neguit. Veure'l com una festa és un miratge.

La immigració no és només, ni bàsicament, fruit de la pressió dels immigrants, sinó que la part principal de l'arrel del fenomen rau probablement (o al menys així havia estat en el passat; pensem en l'emigració d'espanyols a Alemanya els anys seixanta) en la demanda de les economies deficitàries de ma d'obra. La gent emigra als llocs on hi ha feina, és la feina la que atrau, la que crida. Recentment s'ha establert la hipòtesi d'un possible “efecte crida” de la televisió: els pobres “veuen” com viuen els rics i decideixen marxar cap allà, però dubto que això tingui un impacte quantitatiu gaire rellevant; pot ser el desencadenant en algun cas, però crec que és molt més important la notícia “a occident hi ha feina” que s'escampa pels països pobres a partir dels conciutadans que han fet l'experiència. Així mateix, els qui puguin emigrar per viure de la caritat pública o privada d'un altre país o per viure de la delinqüència en un altre país són una ínfima minoria. No posem, doncs, la responsabilitat principal allà on no toca. Hi ha, com a mínim, una responsabilitat compartida entre la pressió de l'oferta -demogràfica i de pobresa- i la capacitat d'atracció de la demanda, i probablement el paper de la demanda com a causa és superior al de l'oferta.

La immigració genera tensió social en el país d'acollida perquè aquesta demanda no és formulada pel conjunt de la societat, sinó que ve només del sector econòmic privat, sigui per manca de mà d'obra, sigui per desig de reducció de costos salarials. Alhora, gestionar aquesta tensió a través del control dels fluxos migratoris s'està mostrant més aviat difícil; l'entrada d'immigrants clandestins costa d'aturar, sobretot en absència d'una política europea conjunta al respecte. El debat sobre quina hauria de ser aquesta política i si els Estats seran capaços d'adoptar-la en comptes d'anar cada un pel seu cantó és un dels debats interessants que actualment es plantegen al voltant del tema de la immigració. I el problema de la quantitat d'immigrants que Europa pot assumir plana amenaçant com a rerefons d'aquesta problemàtica.

La ubicació social dels immigrants (en els estrats menys afavorits econòmicament de la població), els seus diferents costums i característiques i la competència que poden semblar exercir en el mercat laboral i en el de l'habitatge com a mínim (caldria analitzar objectivament la realitat d'aquesta competència, o si és bàsicament una falsa percepció) són tres factors que generen reaccions de rebuig de caire “racista” per part de la població del país d'acollida. Cal subratllar que aquestes reaccions no només estan lligades al color de la pell: com s'ha dit sovint, a un jugador de bàsquet negre no se'l tracta amb racisme, i als immigrants andalusos de vegades se'ls hi va tractar. Aquí cal recordar que el racisme és una actitud socialment i personalment destructora que porta a jerarquitzar els éssers humans, a diferenciar-los en categories, cosa que va en contra de l'experiència del coneixement immediat, del tracte directe (no hi ha éssers humans més “veritablement éssers humans” que altres), dels principis derivats de la universalitat dels drets humans i de les posicions de les tradicions religioses que consideren a tots els homes dotats d'una mateixa dignitat (tots igualment “fills de Déu”, capacitats per la il·luminació, oberts a la revelació, compartint uns mateixos valors o la formulació que més agradi).

S'ha parlat molt del desenvolupament dels països pobres com a únic camí per aturar els fluxos migratoris. I probablement és cert, tot i que vist el que es fa en aquest sentit més aviat sembla que les coses, a la pràctica, no van per aquí. Seria bo complementar aquesta posició amb una anàlisi de les implicacions geoestratègiques que això comportaria (i especialment militars; es diu que un Marroc desenvolupat seria una potència militar important, però potser només són cortines de fum o excuses) i els camins per fer que aquest factor deixi de ser un obstacle per al desenvolupament dels països pobres, si és que ho és. I si no ho és, cal llavors precisar quins són els obstacles reals (l'egoisme dels rics? La insensibilitat? La por a la competència? La mandra, la incapacitat de mobilització? La incapacitat organitzativa?).

Vista l'experiència d'altres països europeus, la pitjor fase del problema de la immigració a casa nostra està per venir, ja que és la de l'impacte de la segona generació d'immigrants, nascuda o criada a la societat d'acollida. Aquesta generació pateix un greu problema d'identitat (“ni són d'aquí ni són d'allà”) i té fortes dificultats d'integració social. Cal ja des d'ara preparar-se per abordar el millor possible aquest problema, més complex que un acte administratiu de concessió d'uns permisos de treball i residència.

Una de les línies de treball en aquest sentit és l'acceptació normalitzada i explícita de la “doble identitat” (magrebino-catalans, senegalo-catalans, andaluso-catalans, de la mateixa manera que hi ha els italo-americans o els argelino-francesos). Això suposa normalitzar la pertinença al país d'acollida reconeixent alhora amb normalitat uns trets d'identitat diferencials en funció de l'origen (ningú dubta del caràcter “americà” dels italo-americans, i alhora tothom reconeix la seva especificitat). Caldrà veure la relació d'aquesta qüestió de la doble identitat amb la de la multiculturalitat, de la qual tant es parla: quan parlem de societats multiculturals, parlem de convivència d'individus amb identitats diferents però amb una sola identitat cada un, o bé de la qüestió de la doble identitat a que ara fèiem referència? I dir que parlem de les dues coses alhora és molt bonic però no resol res, no fa avançar el debat i definir estratègies d'acció per a construir unes bones normes de convivència.

A Catalunya tota aquesta qüestió pot ser més difícil. Combinar dues identitats (origen i acollida) sembla ser prou factible. Però quan la d'acollida no queda clara (catalans o espanyols?) el tema es complica. I resoldre-ho per la via fàcil (catalans i espanyols) pot ser una falsa sortida, pot no ser més que paraules i desigs, però no dinàmiques socials i personals reals. Encara que actualment la posició políticament correcta sigui la de dir que no hi ha problema d'identitats a Catalunya, que som amb naturalitat catalans i espanyols (posició defensada tant des de sectors de sensibilitat més espanyola com per sectors catalanistes conscients que tota estratègia de diferenciació i confrontació és negativa actualment pels interessos de Catalunya, donada la feblesa sociològica, econòmica, política, cultural i de voluntat del catalanisme), el fet és que hi ha problema, més o menys latent, i que aquest problema subjacent té també un impacte en la qüestió de la immigració a Catalunya. La integració dels immigrants andalusos (per esmentar només el grup principal) dels anys seixanta a Catalunya no està resolta, i la integració dels nous immigrants pot ser més complicada que a altres països, sobretot si volem preservar alhora el dret a la supervivència de la identitat catalana.

Es parla molt del tema dels drets i deures dels immigrants. La Montserrat Guibernau ho resumia així al núm. 6 de la revista Idees: “Els immigrants tenen drets i deures respecte a la comunitat que els acull. Dret a ésser respectats, reconeguts i valorats en la diferència cultural i lingüística que representen, a ésser tractats com iguals sense discriminacions; tenen dret al treball, a l'educació, a la sanitat. Però tenen també el deure de fer un esforç per integrar-se culturalment i lingüísticament a la comunitat que els acull, i respectar la llengua i la cultura de la nació receptora." No crec que sigui difícil estar-hi d'acord. Ara bé, més enllà d'aquesta qüestió potser seria bo posar més atenció en els valors que aporten els immigrants i l'enriquiment que això pot suposar per la cultura d'acollida. Quedar-se en els drets i deures pot ser fred, jurídic; els valors són més acolorits, més positius i creatius; no són només idees abstractes, són gestos, iniciatives, sensibilitats, maneres de tractar-se, són vida.

Cal no oblidar que la immigració actual es planteja en un nou context, prou diferent del dels anys seixanta: el de l'anomenada “globalització”. Això fa que el fenomen sigui menys “estrany”, menys aïllat: és un fenomen mundial, compartit per pràcticament tot l'occident, i que s'afegeix al contacte entre cultures que han afavorit els mitjans de comunicació contemporanis. I tot nou context demana nous plantejaments, noves respostes; no ens podem limitar a desenterrar les receptes aplicades els anys seixanta (i ves a saber si van ser prou bones…).


(adaptació d'un text de l'any 2001 publicat a una revista interna d'ESADE, fet per tant abans de l'allau de refugiats dels darrers anys)