diumenge, 30 de març de 2014

La plana plena d'ossos



Uccello 1443

"La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d'ossos. Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d'ossos: n'hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. Llavors em preguntà:
-Fill d'humà, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos?
Jo li vaig respondre:
-Senyor, Déu sobirà, només tu ho saps.
Ell em digué:
-Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: "Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. Això anuncia el Senyor, Déu sobirà, a aquests ossos: Jo us infondré esperit i recobrareu la vida. Us donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor."
Jo vaig profetitzar, tal com ell m'havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d'enrenou, els ossos es van ajuntar l'un amb l'altre. Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida.
El Senyor em digué:
-Fill d'humà, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida."
Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran."

Ezequiel 37, 1-10


dissabte, 29 de març de 2014

Resposta a Job XI - La visió d'Ezequiel i la d'Henoc



Chagall 1913

Onzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


La creença que Déu és el Summum Bonum és impossible per a una consciència que reflexioni. Aquesta consciència no se sent alliberada de cap manera del temor a Déu, i per això es pregunta amb raó què és el que realment significa Crist per a ella. Heus aquí, en efecte, el gran problema: pot ser Crist avui interpretat encara? o ¿ens hem d’acontentar amb la interpretació històrica?

D'una cosa no és possible dubtar: que Crist és una figura altament numinosa. Amb això està d' acord la interpretació de Crist com a Déu i fill de Déu. La vella concepció, que es remunta a les pròpies paraules de Crist, diu que Crist va venir al món, va patir i va morir per salvar l'ésser humà amenaçat per Déu. Es diu també que la seva resurrecció corporal vol dir que tots els fills de Déu tindran també aquest mateix destí.

Ja hem fet al·lusió repetides vegades a que l'acció divina de la salvació s’esdevé d'una manera estranya. Déu, en efecte, no fa altra cosa que, en la figura del seu fill, salvar la humanitat de si mateix. Aquest pensament és tan grotesc com l'antiga concepció rabínica, segons la qual Jahveh amaga de la seva ira als justos, posant-los sota el seu tron, on no els veu. Sembla com si Déu Pare fos un Déu diferent del Fill, però no és això el que significa de cap manera. Tampoc hi ha necessitat psicològica que obligui a suposar-ho, ja que l'indubtable caràcter irreflexiu de la consciència divina és suficient per explicar el seu estrany comportament. Per això es considera amb raó el temor a Déu com a principi de tota saviesa. D'altra banda no es pot creure que la tan lloada bondat, i l'amor i la justícia de Déu siguin meres paraules per propiciar a Déu, sinó que s'han de reconèixer com a expressions d'experiències genuïnes, doncs Déu és una coincidentia oppositorum. Les dues coses estan justificades: l'amor i la por a Déu.

A una consciència diferenciada li ha de resultar difícil a la llarga estimar com a Pare bondadós a un Déu al que d'altra banda, cal témer a causa de la seva imprevisible còlera, la seva informalitat, la seva injustícia i la seva crueltat. El capvespre dels antics déus va demostrar prou bé que l'ésser humà no aprecia les inconseqüències ni les debilitats humanes dels déus. Així també, la derrota moral de Jahveh davant Job va tenir les seves conseqüències ocultes: d'una banda, la imprevista exaltació de l'ésser humà, i d'una altra, una inquietud de l'inconscient. El primer efecte no va ser "pres en compte" al principi en la consciència, era un simple fet, però va ser registrat per l'inconscient. Aquesta és una de les raons de la inquietud de l'inconscient, ja que així adquireix, enfront de la consciència, una potencialitat superior. L'ésser humà està més en l'inconscient que a la consciència. En aquests casos s'origina un corrent que va de l'inconscient a la consciència, el primer irromp en la consciència en forma de somnis, visions i revelacions. Malauradament no se sap amb certesa quan va ser escrit el Llibre de Job. Ja hem dit que va ser redactat entre els anys 600-300 aC. A la primera meitat del segle VI apareix Ezequiel (la revelació de la seva vocació va tenir lloc l'any 592 aC), el profeta dels anomenats estats "patològics", que és com qualifiquen els profans les visions d'Ezequiel. Però com a psiquiatre vull posar expressament en relleu que les visions d'Ezequiel i els fenòmens que les acompanyen no poden ser considerats com a patològics. Les visions són, com els somnis, un esdeveniment rar, però natural, i només poden ser considerades com a "patològiques" quan es demostra la seva naturalesa patològica. Considerades de manera purament clínica, les visions d'Ezequiel tenen un caràcter arquetípic i no estan desfigurades patològicament. No existeix, doncs, cap motiu per considerar patològiques. (És un error suposar que una visió ja és eo ipso patològica. És cert que en els éssers humans normals no és corrent tenir visions, però tampoc és massa estrany.) Les visions d'Ezequiel són un símptoma que ja llavors existia un inconscient, separat en certa manera de la consciència. La primera gran visió consta de dues quaternitats, ben ordenades i estructurades, és a dir, de dues visions totalitàries, tal com podem observar també avui com a fenòmens espontanis. La seva quinta essència està representada per una figura amb "semblança d'humà". Ezequiel ha vist aquí el contingut essencial de l'inconscient, és a dir, la idea de l'ésser humà superior davant el qual Jahveh va sucumbir moralment i en el qual més tard havia de transformar-se.

Gautama Buddha (nascut l'any 562 aC) és també, per dir-ho d’alguna manera, un símptoma d'aquesta mateixa tendència, que apareix simultàniament a l'Índia. Buddha concedeix a la diferenciació màxima de la consciència la supremacia sobre els déus bramànics. Aquest procés representa una conseqüència lògica de la doctrina del purusha - atman i procedeix de l'experiència interna de la pràctica del ioga.

Ezequiel va expressar en un símbol l'aproximació de Jahveh a l'ésser humà. Job va tenir també la vivència d'aquest símbol, però probablement sense adonar-se'n. Job va sentir que la seva consciència era superior a la de Jahveh, i que per això Déu volia fer-se humà. A això s'afegeix, a Ezequiel, el fet que amb ell apareix per primera vegada el títol de "fill d’humà", amb el qual, de manera significativa, designa Déu al profeta; amb això vol indicar sens dubte que el profeta és fill de l'”humà" que es troba sobre el tron, una prefiguració de la revelació de Crist, que havia de tenir lloc molt més tard. Els quatre serafins del tron de Déu van passar a ser després, amb molta raó, emblemes dels evangelistes, ja que els serafins representen la quaternitat, que és expressió de la totalitat de Crist, de la mateixa manera que els evangelis representen les quatre columnes del tron de Crist.

El desassossec de l'inconscient continua durant llargs segles. Daniel, cap a l'any 165 aC, va tenir una visió de quatre animals i va veure l’"ancià carregat d’anys", davant del qual va arribar "amb els núvols del cel, algú semblant a un fill d'humà." (Daniel 7, 13). Aquí el "fill d'humà" no és ja el profeta, com abans, sinó que, independentment d'ell, és fill de l’"ancià carregat d’anys" i té la funció de rejovenir al Pare.

Més detalls ens dóna el Llibre d'Henoc, que va ser compost cap a l'any 100 aC. Aquest llibre ens fa una relació extensa d'aquella irrupció prefigurativa dels fills de Déu en el món dels humans, a la qual es designa amb el nom de "caiguda dels àngels". Mentre que, segons el Gènesi (6, 3f), Jahveh va decidir llavors que el seu Esperit no romandria per sempre en l'ésser humà, els fills de Déu es van enamorar (com a compensació) de les belles filles dels humans. Això va esdevenir en l'època dels gegants. El Llibre d'Henoc diu que dos-cents àngels, sota la guia de Semyasa, van baixar a la terra després d'haver-se conjurat entre si, van prendre per dones a les filles dels humans i van engendrar-hi gegants de 3000 colzes d'altura (Henoc 7, 2). Els àngels, entre els quals destacava especialment Azazel, van ensenyar als humans les ciències i les arts. Els àngels van mostrar ser elements especialment progressistes, que van eixamplar i van desenvolupar la consciència humana, de la mateixa manera que Caín, el fill dolent, va representar, davant Abel, el progrés. Amb això els àngels van augmentar l'existència de l'humà fins al "gegantí", el que fa relació a una inflació de la consciència cultural d'aquella època. Però tota inflació de la consciència està sempre amenaçada per un contraatac de l'inconscient, contraatac que va tenir lloc amb la forma del diluvi. Però abans els gegants "van devorar el fruit dels humans" i fins van començar a devorar els mateixos humans, mentre que els humans, per la seva banda, van devorar als animals, de manera que "la terra es va omplir de clams contra els injustos." (Henoc 7, 3-6).

La invasió dels fills de Déu en el món dels humans va tenir, doncs, greus conseqüències, que fan tant més comprensibles les mesures de prudència preses per Jahveh abans de la seva pròpia aparició en el món dels humans. Però l'ésser humà no té la més mínima proporció amb el gran poder de Déu. És extraordinàriament interessant observar la manera com Jahveh es va comportar en aquesta ocasió. El fet que ni més ni menys que dos-cents fills de Déu abandonessin la cort celestial, per fer experiments per si mateixos en el món dels humans, era un assumpte essencial per a l'economia divina, com ho prova la seva draconiana condemnació posterior. Podria suposar-se que aquesta sortie en masse seria coneguda ràpidament (tot prescindint de l'omnisciència divina). Però res d' això va ocórrer. Només molt després d'haver estat engendrats els gegants i que es dediquessin a matar i devorar els humans, van sentir quatre arcàngels, com per casualitat, els laments dels humans i van descobrir el que succeïa a la terra. No se sap realment de què sorprendre’s més, si de la laxa organització dels cors dels àngels o de la manca d'informació en el cel. Sigui com sigui, el cas és que aquesta vegada els arcàngels es van sentir obligats a presentar-se davant Déu i dir-li aquestes paraules: "Per a tu tot està descobert i revelat; tu veus totes les coses i res no pot ocultar-se de tu. Tu has vist el que ha fet Azazel, i com ha ensenyat tota mena d'injustícies a la terra i ha revelat els secrets celestials dels primers temps... Semyasa ha revelat els conjurs, doncs a ell li vas donar el poder de dominar sobre els seus companys... Però tu ho saps tot abans que succeeixi. Tu veus això, i ho toleres i no ens dius el que hem de fer amb ells." (Henoc 9, 5-11).

O el que diuen els àngels és fals, o, incomprensiblement, Jahveh no ha tret cap conclusió de la seva omnisciència, i els àngels han de recordar-li que ha preferit no saber res d'ella. En tot cas, la seva intervenció provoca una acció de venjança, però no un càstig realment just, doncs Jahveh ofega immediatament a tota criatura vivent a excepció de Noè i la seva família. Aquest episodi prova que, en cert sentit, els fills de Déu són més vigilants, progressistes i conscients que el seu Pare. Els preparatius de l'encarnació desperten, en efecte, la impressió que Jahveh ha tret ensenyament d'aquesta experiència, i que ara procedeix de manera més conscient que abans. A aquest augment de consciència contribueix indubtablement l'anàmnesi de la Saviesa. De manera paral·lela, la revelació de l'estructura metafísica de Jahveh es fa ara més explícita. Mentre que Ezequiel i Daniel es limiten a fer al·lusions a la quaternitat i al fill d'humà, Henoc ens dóna notícies més extenses i més clares al respecte. El món inferior, una mena d'Hades, està dividit en quatre parts, que serveixen per albergar els esperits dels morts fins que arribi el judici final. Tres d'aquests espais són foscos, el quart és lluminós i conté una "clara font d'aigua" (Henoc 22, 1-9). Aquest és l'espai dels justos.

Les afirmacions d'aquest tipus ens introdueixen en un terreny expressament psicològic, és a dir, en el simbolisme del "mandala", al qual pertanyen les proporcions 1:3 i 3:4. L'Hades d'Henoc, dividit en quatre parts, correspon a una quaternitat ctònica, i es pot suposar que aquesta es contraposa a una quaternitat pneumàtica o celestial. La quaternitat ctònica correspon a l'alquímia a la quaternatio dels elements, la quaternitat pneumàtica o celestial correspon a un aspecte quàdruple, és a dir, total, de la divinitat, com es veu per exemple, en Barbel, Colorbas, Mercurius quadratus o en els déus de quatre cares.

Henoc, en efecte, preveu les quatre "cares" de Déu. Tres d'elles lloaven, pregaven i demanaven, però la quarta "rebutjava als satans i no els permetia arribar fins al Senyor dels esperits per acusar els habitants de la terra ferma" (Henoc 40, 7).

Aquesta visió representa una diferenciació essencial de la imatge de Déu: Déu té quatre cares, o quatre àngels com a rostres, és a dir, quatre hipòstasi o encarnacions, de les quals una està exclusivament dedicada, com hem vist, a mantenir allunyat de Déu a Satanàs, el seu fill més antic, que ara s'ha multiplicat, i a impedir que ocorrin més experiments de l'estil dels del llibre de Job. (Alguna cosa semblant es diu al capítol 87. Dels quatre "animals que s'assemblen a homes blancs", tres guien Henoc, però l'altre encadena un estel i el llança a l'abisme.) Els satans es troben encara en l'àmbit celestial, doncs encara no ha tingut lloc la caiguda de Satanàs. Les relacions numèriques esmentades anteriorment estan insinuades també aquí, ja que es diu que tres dels àngels realitzen funcions sagrades, és a dir, benèfiques, mentre que el quart és un àngel bel·licós que ha de rebutjar a Satanàs.

D'aquesta quaternitat es diu expressament que és de naturalesa pneumàtica, per això s'exterioritza a través de figures d'àngels, els quals són representats la majoria de les vegades com a éssers alats, és a dir, com a éssers aeris. Aquí això és especialment versemblant, ja que aquests àngels podrien derivar dels quatre serafins d'Ezequiel (tres tenen rostre d'animal, i el quart, rostre d'humà). La duplicació i separació de la quaternitat en una quaternitat superior i en una quaternitat inferior, el mateix que l'allunyament dels satans de la cort celestial, fa referència a una separació metafísica esdevinguda ja. La separació pleromàtica és, per la seva banda, símptoma d'una separació molt més radical esdevinguda en la voluntat divina: el Pare vol fer-se Fill, Déu vol fer-se humà, l'ésser amoral vol tornar-se definitivament bo; l'inconscient vol adquirir responsabilitat conscient. Però tot això es troba de moment in statu nascendi.

L'inconscient d'Henoc està profundament turmentat per tots aquests fets i manifesta els seus continguts en visions apocalíptiques. A més, el seu inconscient l’incita a la peregrinatio, és a dir, al viatge cap a les quatre parts del cel i cap al centre de la terra, amb la qual cosa ell mateix dibuixa amb els seus moviments un "mandala", en correspondència amb els "viatges" dels filòsofs alquimistes i les fantasies paral·leles de l'inconscient modern.

Quan Jahveh va anomenar a Ezequiel "fill d'humà", en el primer moment aquest fet va ser només una al·lusió fosca i inintel·ligible. Però a Henoc apareix ben clar: Henoc, l'humà, no és només un receptor de la revelació divina; Henoc és incorporat ell mateix al drama diví, com si fos si més no un dels fills de Déu. Això no es pot entendre sinó pensant que, en la mesura que Déu es disposa a fer-se humà, l'ésser humà irromp en l'esdevenir pleromàtic; és, per dir-ho així, submergit en ell i fet partícip de la quaternitat divina (és a dir, crucificat amb Crist). Per això, encara avui en el ritual de la benedictio fontis la mà del sacerdot divideix l'aigua traçant una creu i l’escampa als quatre punts del cel.

Henoc es mostra tan posseït i influït pel drama diví, que gairebé pot suposar que tindrà una intel·lecció especial de la futura encarnació de Crist: el "fill d'humà" que es troba al costat de l’"ancià carregat d’anys" s'assembla a un àngel (és a dir, a un dels fills de Déu). Ell "té la justícia, en ell habita la justícia...; el Senyor dels esperits l'ha triat, i la seva sort... ha superat totes les altres... per la seva rectitud" (Henoc 46, 1-3). No és casual que es faci tant d’elogi precisament de la justícia, ja que és una propietat de la qual manca Jahveh, el que sens dubte no va passar per alt a un home com l'autor de Llibre d'Henoc. Sota el domini del fill d’humà “l'oració del just serà escoltada i la sang del just serà venjada pel Senyor dels esperits" (Henoc 47, 4). Henoc veu una "font de justícia que és inesgotable" (Henoc 48, 1). El fill d'humà serà "un bàcul per als justos i els sants.... Per a aquest fi va ser escollit i amagat (de Déu) abans que fos creat el món, i estarà davant Déu per tota l'eternitat. La Saviesa del Senyor dels esperits... li ha revelat; ja que ell preserva la sort dels justos." (Henoc 48, 4, 6-7). " La Saviesa ha rajat com aigua... La Saviesa té poder sobre tots els misteris de la justícia, i la injustícia desapareixerà com una ombra... En ell habita l'Esperit de la Saviesa i l'Esperit d'aquell que té intel·ligència i l’esperit de l’ensenyament i de la força..." (Henoc 49, 1-3).

Sota el domini del fill d'humà "la terra retornarà als què estan congregats dins d'ella i també el sheol retornarà als que ha rebut i l'infern (sinònim del sheol) pagarà el que deu... L'elegit s'asseurà aquell dia en el meu tron i de la seva boca sortiran tots els secrets de la Saviesa" (Henoc 51, 1 i 3).

"Tots es convertiran en àngels del cel." (Henoc 51, 4). Azazel i els seus exèrcits seran llançats a un forn ardent "perquè van estar sotmesos a Satanàs i van seduir als habitants de la terra" (Henoc 54, 6; aquí ens assabentem que l'èxode dels dos-cents àngels va ser una jugada de Satanàs).

En els últims temps, el fill d’humà jutjarà a totes les criatures. Fins i tot "les tenebres seran aniquilades" i "la llum serà perpètua" (Henoc 58, 6). També els dos grans cossos de delicte de Jahveh hauran de creure en això: Leviatan i Behemot seran esquarterats i devorats. En aquest passatge (Henoc 60, 10) Henoc és designat per l'àngel revelador amb el títol de "fill d’humà"; això és un signe més que, igual que Ezequiel, també Henoc és assimilat pel misteri diví, és a dir, és introduït en ell, la qual cosa està ja insinuada en el simple fet que Henoc sigui testimoni del misteri. Henoc és arrabassat vers Déu i ocupa el seu lloc en el cel. Al "cel dels cels" veu la casa de Déu, feta de vidre, envoltada de foc i vigilada pels éssers alats que mai dormen (Henoc 71, 5-7). L’"ancià carregat d’anys" apareix envoltat de la quaternitat (Miquel, Gabriel, Rafael i Fanuel) i li diu: "Tu ets el fill d'humà nascut per a la justícia, la justícia habita en tu, i la justícia del vell cap no t'abandonarà." (Henoc 71, 14).

És digne de notar-se que el fill d'humà i la seva significació són sempre posats en relació amb la justícia. La justícia sembla ser un tema fonamental, un assumpte decisiu. Només on la injustícia és una cosa que amenaça amb passar o que ha passat ja, té sentit aquesta accentuació de la justícia. Només Déu pot fer justícia a gran escala, però precisament d'ell es tem justificadament que oblidi la seva justícia. Si això ocorregués, el seu just fill intervindria davant seu en favor dels humans. D'aquesta manera "els justos tindran pau". La justícia que ha de regnar sota el domini del fill és exalçada de tal manera, que es té la impressió que abans, sota el domini del Pare, era la injustícia la que prevalia, i que només amb el fill començarà el temps de la justícia. Sembla com si Henoc donés aquí inconscientment una resposta a Job.

L'accentuació de l'edat de Déu està en connexió lògica amb l'existència del seu fill, però insinua també la idea que Déu ha de passar a un segon pla i que el fill ha d'anar prenent cada vegada més les regnes del món dels humans, de la qual cosa s'espera un ordre més just. Tot això demostra que en algun lloc segueix actuant un trauma anímic, el record d'una injustícia que clama al cel i entela la relació de confiança amb Déu. Déu mateix vol tenir un fill, però es vol tenir un fill perquè aquest substitueixi al pare. Com ja hem vist prou bé, aquest fill ha de ser incondicionalment just; aquesta virtut es troba per sobre de totes les altres virtuts. Déu i l'ésser humà volen deslliurar-se ja de la cega injustícia.

En el seu èxtasi, Henoc es reconeix a si mateix com a fill d'humà, és a dir, com a fill de Déu, encara que ni naixement ni predestinació especial alguna semblen haver-lo distingit (l'autor del llibre d'Henoc va escollir com a heroi del seu llibre a Henoc, el fill de Jared, el "setè d'Adam", que "va caminar amb Déu", i que, en lloc de morir, va desaparèixer, és a dir, va ser emportat per Déu). Henoc té la vivència d'aquella exaltació divina que sospitàvem en Job, que deduíem que era inevitable en ell. Job mateix intueix una mica d'això quan diu: "Però jo sé que el meu defensor viu." (Job 19, 25). En les circumstàncies d'aquell temps aquesta expressió tan estranya només podia referir-se al Jahveh bondadós. La interpretació cristiana tradicional d'aquest passatge com una anticipació de Crist és vàlida en tant que la cara positiva de Jahveh com a hipòstasi seva pròpia s'encarna en el fill d'humà i aquest es mostra com a defensor de la justícia, i en el cristianisme com a justificador de l'ésser humà. A més, com que el fill d'humà és preexistent, és possible que Job es refereixi a ell. Així com Satanàs té la funció d'atacar i calumniar l'ésser humà, Crist, l'altre fill de Déu, té la funció d'advocat i defensor seu.

Tot i que de vegades hi ha hagut qui s'ha oposat a això, s'ha volgut, comprensiblement, veure en aquestes idees messiàniques d'Henoc una interpolació cristiana. Però aquesta sospita em sembla injustificada per motius psicològics. N'hi hauria prou amb tenir en compte el significat que per a un pensador piadós havia de tenir la injustícia, més encara, l’amoralitat de Jahveh, per convèncer-se'n. És una cosa molt angoixant estar oprimit per aquesta idea de Déu. Un testimoni posterior ens diu que un piadós savi no podia llegir el Salm 89 perquè li produïa malestar. Si es té en compte la intensitat i l'exclusivitat amb què no només la doctrina de Crist, sinó també la doctrina de l'Església dels segles posteriors han vingut defensant fins al dia d'avui la bondat del Déu amorós que està en el cel, l’alliberament de la por a Déu, el Summum Bonum i la privatio boni, es podrà apreciar la incompatibilitat de tot això amb la figura de Jahveh i l'insuportable que havia de resultar aquesta paradoxa a la consciència religiosa. Això mateix venia ocorrent també sens dubte des dels dies de Job.

La inestabilitat interna de Jahveh no només és pressupòsit de la creació del món, sinó també del drama pleromàtic, el tràgic cor del qual està constituït per la humanitat. El diàleg amb la criatura transforma al Creador. Les empremtes d'aquest procés es troben en les Sagrades Escriptures de manera creixent a partir del segle VI. Els dos primers moments principals són la tragèdia de Job i la revelació d'Ezequiel. Job és l'humà que pateix injustificadament; Ezequiel preveu la humanització i diferenciació de Jahveh, i en ser anomenat "fill d'humà", se li indica que l'encarnació i la quaternitat de Déu són, per dir-ho així, el model pleromàtic del que li havia d'esdevenir a l'ésser humà com a tal -i no només al fill de Déu preexistent des de l'eternitat- a causa de la transformació i encarnació de Déu. Això es realitza ja, en una anticipació intuïtiva, en Henoc. En el seu èxtasi, Henoc es converteix en el fill d'humà que està en el pleroma; el seu rapte en un carro (com Elies) prefigura la resurrecció dels morts. Per complir la seva funció de defensor de la justícia, Henoc ha d'estar en la immediata proximitat de Déu, i per això, com a preexistent fill d'humà, ja no està sotmès a la mort. Però ja que Henoc és un humà ordinari, i per això mortal en si mateix, també a altres mortals pot passar que vegin Déu, prenguin així consciència del seu salvador, i d'aquesta manera es tornin immortals.

De totes aquestes idees es podria haver pres consciència ja llavors, a base dels pressupostos existents, si algú hagués meditat seriosament sobre elles. Per a això no calien interpolacions cristianes. El Llibre d'Henoc va representar una anticipació de gran estil, però tot estava encara pendent en l'aire, com una simple revelació, que enlloc s'assentava a terra. Davant d'aquests fets, ni fins i tot amb la major voluntat, és possible veure que el cristianisme va ser una cosa que va irrompre en la història com a una novetat absoluta, com se sent dir a tota hora. El cristianisme és precisament un exemple contundent d'alguna cosa que ha estat històricament preparat i sostingut i recolzat per concepcions i idees ja existents en l’ambient.




divendres, 28 de març de 2014

Endreçar el cap



Mondrian 1942


"La cultura no és saber moltes coses, sinó posar-les totes al seu lloc, endreçar el cap i relacionar els fets i els conceptes."


Lluís Foix ("La marinada sempre arriba", Columna, Barcelona 2013, p. 43)



dijous, 27 de març de 2014

No mataràs





“(...) Quan en un país s’arriba a creure i a practicar que la discrepància de conviccions justifica l’assassinat, que hi ha idees la defensa de les quals és talment superior al dret de l’adversari a la vida, que qualsevol particular es cregui facultat per matar-ne qualsevol altre, en aquell país, pràcticament, s’ha acabat tot aglutinant social: el polític, el patriòtic i el purament humà. Si l’Estat no posa fi a aquesta aberració monstruosa, no sols negativament, reprimint-ne els esclats criminosos, sinó àdhuc positivament, reeducant els entenebrits en aquelles idees morals que són base imprescindible de la convivència i fins del dret a opinar i a discutir, el país està condemnat a la dissolució. L’endemà d’aquesta pèrdua de la més rudimentària i més indispensable de les sensibilitats morals, ve o un despotisme ferri o l’estimbada en la barbàrie de fet i de dret.

El “no mataràs” fou dit a tots els homes i és gran meravella que hi hagi qui se’n cregui dispensat. Encara és més meravella que hi hagi qui pretengui conjuminar aquesta dispensa amb la professió de la creença cristiana, i fins i tot qui cregui avinent de mancar a aquest manament per tal de defensar aquesta creença. Ens esgarrifem d’aquest crim, i igualment (igualment, ni més ni menys!) ens esgarrifaríem dels altres, i dels altres, i de tots. Només havent-se esgarrifat d’aquells es té dret a esgarrifar-se d’aquest. Perquè tothom sap que el líder monàrquic no ha estat el primer de caure. Abans d’ell en van caure d’altres, i altres es mantingueren drets per sort, per atzar o per manca de bona punteria. ¿Ha estat sempre i en tots igual l’execració? ¿S’ha fet diferència entre el valor de la vida, o el dret a la vida, dels uns o dels altres? Qui no hagi usat sempre el mateix pes i la mateixa mesura, no té dret a protestar del darrer desastre.

(...)

No em sortiu amb l’excusa de qui ha començat. Si han començat els uns, mal fet; però si els altres els han seguit en aquesta via, no són gaire menys culpables, majorment si la professió de catolicisme els obligava a conèixer i practicar la prohibició de venjança. I ara deixeu-me dir de pas que un jurament de venjança no obliga, ni que s’hagi fet invocant el sant nom de Déu, ni que s’hagi fet davant d’una gran gentada. L’única obligació que resta és la de no complir-lo.

¿On farem cap si aquest crim, que té tots els caràcters d’una represàlia de què ha estat víctima un il·lustre innocent, és venjat amb un d’igual i contrari, el qual, al seu torn, en provocarà un altre i així sense parar, fins que aquest país, en comptes d’una societat d’homes, esdevingui una jungla de dues espècies animals distintes que lluitin cadascuna per l’extermini de l’altra? Si creieu que hi ha cap convicció religiosa o cap aspiració al progrés, que justifiqui aquesta ferocitat, estem dejuns del concepte més rudimentari de la religió i del progrés.

Una qualitat distintiva del cristià és l’amor als enemics, que fa que sàpiga defensar-se sense odi i morir amb dignitat. El dret a la defensa pròpia, absolutament innegable, cessa el moment que ha cessat l’agressió injusta. La contraagressió posterior executada amb iniciativa, amb pla i amb fredor, la venjança, la represàlia, són intrínsecament il·lícites, i quant a llur eficàcia defensiva, l’experiència ens ha alliçonat prou entenedorament.

No mataràs. Aquest manament ha estat donat a tots. I si alguns s’hi ha de creure més obligats, són els professos de cristianisme. Si dels nostres rengles no surt una onada general i generosa de perdó -¡aquesta cosa tan cristiana!- si no refem l’espectacle sublim de les primeres generacions cristianes, que sabien morir amb els llavis remorejants de càntics i els ulls endalt demanant perdó pels botxins, haurem de témer si entre tanta fullaraca verbal s’ha esvaït l’esperit cristià d’aquest país que tant i tant s’ha vanat de posseir-lo.

Sols una gran oració actuada pels difunts i pels vius, per les víctimes i pels homeiers, pels d’una banda i els de l’altra, que colgui materialment tots els esperits sota una onada de perdó pot fer el miracle, sempre possible, però ara difícil, de salvar aquest poble del greu perill d'aquestes hores tràgiques."


Carles Cardó, prevere


Fragments del lúcid, premonitori, generós, admirable i brillant escrit, titulat "No mataràs", elaborat en referència a l'assassinat de José Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936, i publicat a “La Veu de Catalunya” el 19 de juliol de 1936, l'endemà del començament de la Guerra Civil. Això vol dir que probablement va ser redactat entre el 14 i el 17 de juliol, sense coneixement per tant de l'aixecament militar contra la República, cosa que encara fa més meritòria i premonitòria la seva reflexió.




dimecres, 26 de març de 2014

Resposta a Job X - La reconciliació



Chagall 1971


Desè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


El fet de la "inconsciència" divina il·lumina de manera singular la doctrina de la redempció: la humanitat no és alliberada de cap manera dels seus pecats, tot i que es bategi formalment i així es renti d'ells, sinó que és alliberada de la por a les conseqüències del pecat, és a dir, la ira de Déu. L'obra de la redempció pretén, doncs, alliberar l'ésser humà del temor de Déu; això és possible certament quan la fe en un Pare amant, que ha enviat el seu fill per salvar el gènere humà, elimina les perilloses passions de Jahveh, que evidentment segueixen existint. Però aquesta fe pressuposa una manca de reflexió o sacrificium intellectus, dels quals pot dubtar-se que posseeixin responsabilitat moral. No és possible oblidar que Crist mateix ens ha ensenyat a traficar amb els denaris que ens han estat confiats, no a enterrar-los. No podem ser més obtusos i inconscients del que som, ja que en totes les altres qüestions hem de vetllar i ser crítics i conscients de nosaltres mateixos, per no "caure en la temptació" i perquè els "esperits" que volen influir sobre nosaltres "provin si són de Déu", per així conèixer els pecats que cometem. Caldria una intel·ligència sobrehumana per escapar a les astutes trampes de Satanàs. Aquests compromisos aguditzen inevitablement l'enteniment, l’amor a la veritat i la tendència al coneixement, que poden ser virtuts genuïnament humanes, i també efectes d'aquell Esperit que "escodrinya tot el profund de Déu". Són forces intel·lectuals i morals de naturalesa divina, i per això no poden ni han de ser retallades. Aquesta és la raó que, si es vol seguir la moral cristiana, hom caigui en les més complicades col·lisions de deures. Només el que s'ha acostumat a fer els ulls grossos pot escapar a aquests conflictes. El fet que la moral cristiana provoqui conflictes entre deures parla a favor seu. En provocar conflictes insolubles, i originar una afflictio animae, la moral cristiana apropa l'ésser humà al coneixement de Déu, ja que tota contradicció prové de Déu. Per això l'ésser humà ha de carregar amb aquestes contradiccions; en fer-ho, Déu, amb la seva antinòmia, s'apodera d'ell, és a dir, s'encarna en ell. L'ésser humà és envaït totalment per un conflicte diví. Amb raó unim la idea de patiment amb un estat en què els contraris xoquen dolorosament ens entre si, però no ens atrevim a dir que aquesta experiència signifiqui un alliberament. No obstant això, no es pot negar que des de fa dos mil·lennis el gran símbol de la fe cristiana, la creu de la qual penja la figura dolorosa del redemptor, es ve presentant com a model impressionant davant la vista dels cristians. Aquesta imatge es troba complementada amb les dels dos lladres, un dels quals va a l'infern, mentre l'altre puja al paradís. No és possible representar de millor manera l'antinòmia del símbol central cristià. Seria difícil veure com aquesta conseqüència inevitable de la psicologia cristiana pot ser una redempció, si no fos perquè la presa de consciència de la contradicció, per dolorós que aquest coneixement sigui en el primer moment, comporta la sensació immediata d'un alliberament: és, d'una banda, la redempció d'un dolorós estat d'inconsciència sorda i desesperada, i, d'una altra, la percepció de la antinòmia divina, en la qual l'home pot prendre part si no eludeix ser ferit per l'espasa tallant que és Crist. I així passa que en el conflicte més agut i més amenaçador, el cristià -si no sucumbeix, sinó que pren sobre si la càrrega de ser un elegit- experimenta que és redimit per la divinitat. Únicament d'aquesta manera es realitza en el cristià la imago Dei, l'encarnació de Déu. La setena petició del Parenostre ("deslliureu-nos del mal") cal entendre-la en el mateix sentit que té la súplica de Getsemaní: "Si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi." En principi sembla que la intenció de Déu no és dispensar l'home del conflicte, és a dir, del mal. Per això és completament humà expressar el desig de ser alliberat d'ell, però aquest desig no pot ser elevat a la categoria de principi, ja que es dirigeix contra la voluntat de Déu i es recolza únicament en la debilitat i la por humans, justificats en cert sentit, doncs, perquè el conflicte sigui complet; ha d'existir el dubte i la incertesa que potser l'home se li exigeixi més del que pot suportar.

Com que la imatge de Déu traspassa tota l'esfera humana, i és reproduïda involuntàriament per tota la humanitat, és possible pensar que el cisma de l'Església des de fa 400 anys, i l'actual divisió del orbe polític, expressen l'antinòmia, no reconeguda, de l' arquetip que regna sobre nosaltres.

La concepció tradicional de l'obra de la redempció correspon a una manera unilateral de considerar les coses, i és igual que diguem que aquesta manera de considerar és purament humana o que és volguda per Déu. Ja hem traçat abans en esquema l'altra opinió, la qual no considera l'obra de la reconciliació com una manera de saldar el deute humà amb Déu, sinó més aviat com a reparació d'una injustícia feta per Déu a l'home. Aquesta última opinió em sembla que s'adapta millor a la veritable relació entre Déu i l'home. És cert que el xai pot enterbolir l'aigua al llop, però no pot fer-li cap altre dany. De la mateixa manera la criatura pot desil·lusionar al Creador, però és difícil pensar que pugui causar una injustícia dolorosa, el que només pot fer, amb la impotent criatura, el poder del Creador. Això vol dir certament imputar a la divinitat una injustícia, però no és pitjor que suposar que, només per aplacar la còlera del Pare, va ser necessari torturar fins a la mort el fill a la creu. Quina classe de pare és aquest que prefereix destrossar el seu fill abans de perdonar magnànimament la seva criatura, que ha estat seduïda i mal aconsellada per Satanàs? Què és el que es pretén demostrar amb aquest brutal i arcaic sacrifici del fill? Potser l'amor de Déu? O la seva implacabilitat? Per Gènesi 22, i per Èxode 22, 29, sabem que Jahveh sol aplicar aquesta mesura ( és a dir, la mort del fill i del primogènit ) per demostrar o per fer valer la seva voluntat, tot i que a la seva omnisciència i la seva omnipotència no els sigui necessari aquest procediment i, a més, amb ell es doni mal exemple als poderosos de la terra. És comprensible que les ments ingènues tendeixin a fugir d'aquests problemes i a dissimular aquesta fugida dient que es tracta d'un sacrificium intellectus. Però qui prefereix no llegir el Salm 89, és a dir, tancar els ulls voluntàriament, no aconseguirà el que es proposa. Qui realitza una vegada un frau, ho tornarà a fer, i ho farà amb ple coneixement. Però l'ètica cristiana exigeix aquest autoconeixement en exigir l'examen de consciència. Van ser gents molt piadoses les que van dir que el coneixement de si mateix prepara el camí per al coneixement de Déu.



dilluns, 24 de març de 2014

A les més altes esferes



Giotto 1328


"A les més altes esferes regnava en aquell moment, com sempre en ocasions semblants, una satisfacció alhora dolça i maligna, l’agradable sentiment que hom experimenta en constatar un desastre previst. S’expressava per intercanvis de mirades que es filtraven a través de les parpelles recatadament baixades i per les boquetes frunzides en rodó. Una altra vegada s’havia tornat a omplir la mesura, s'havia esgotat la clemència. La justícia havia hagut d’abatre’s. I ben a contracor, sota la pressió del Regne de la Severitat (aquesta severitat davant de la qual quedava clar que el món no podia existir en absolut, ja que no es pot edificar sobre fonaments excessivament tous com són la clemència i la misericòrdia), Ell, amb tota la seva majestuosa aflicció, s'havia vist obligat a intervenir i a depurar, a enderrocar, a destruir i, després, a aplanar-ho tot, com en l'època del Diluvi, com el dia de la pluja de sofre, quan el llac càustic va engolir les ciutats del vici. 


Gaddi 1325

Ara bé, en aquesta ocasió la concessió feta a la justícia no era del mateix estil ni de les mateixes dimensions, no tenia el grau de furor que va tenir en el moment del gran crisi de penediment ni en el de la inundació general, ni va ser tan terrible com el d'aquella vegada quan a dos dels nostres, per culpa de la perversió del sentit estètic dels habitants de Sodoma, gairebé se’ls exigeix de pagar un tribut comunal impronunciable. No, aquest cop no era la humanitat sencera la que havia caigut en el fangar i al fossar, ni tan sols un grup d’humans la depravació dels quals clamava al cel, sinó que es tractava d'un únic exemplar de l'espècie, això sí, un espècimen especialment ben agraciat i arrogant, objecte de la més gran predilecció, i dels projectes més ambiciosos, el qual ens havia estat col·locat davant els nostres nassos en virtut d'un rampell capriciós, ben conegut a les cohorts celestials, i que havia provocat molta amargor, juntament amb l'esperança injustificada que molt aviat els papers es bescanviarien i aquesta amargor s’instal·laria en qui formulava i posava en pràctica aquesta reflexió intolerable: “Els àngels -així deia la reflexió- han estat creats a imatge nostra, però no són fèrtils. En canvi, els animals, ves per on, són fèrtils, però no estan fets a semblança nostra. Crearem l'ésser humà... Imatge dels àngels i, en canvi, fèrtil!”


Giotto 1306

Quina bestiesa. Allò era més que excessiu, és a dir: estava fora de lloc, era extravagant i estava prenyat de remordiments i de decepcions. No érem «fèrtils», és clar que no. Érem tresorers de la llum i cortesans ponderats, per descomptat, i el conte de les nostres aventures d'un altre temps amb les filles dels humans no era sinó una xafarderia insostenible del món d’allà baix. Però prenent-ho tot en consideració, i deixant de banda altres avantatges interessants i que vagin més enllà de l’animalitat que pugui contenir la «fertilitat» -privilegi de les bèsties-, nosaltres, els «infèrtils», no ens anàvem a empassar aquesta injustícia com si es tractés d'aigua, i Ell acabaria veient fins on podia arribar amb la seva estirp d'àngels fèrtils: potser fins i tot arribaria a comprendre que una omnipotència basada en l'autodomini i en una prudent preocupació per la seva tranquil·litat n’hauria tingut prou, i per a tota l'eternitat, amb la nostra honorable forma d’existència.


Tommaso 1372

Aquesta omnipotència, aquest poder absolut a l'hora de convocar amb la paraula, aquesta prerrogativa d’imaginar alguna cosa i donar-li existència amb un simple «Que es faci!» comportava alguns perills, és clar. Tampoc la omnisciència podia estar del tot a la seva altura i podia no ser suficient per prevenir els errors i les exageracions en l’exercici d'aquesta qualitat absoluta. Per pur desassossec, per pura necessitat d’exercir aquest poder, per la pruïja aquesta de crear, de «després d'això, anem per això altre», de «ja tenim als àngels i als animals, doncs anem ara per l'animal angelical», es va enredar la troca fins a vorejar l’imprudència, es va insuflar la vida a un ésser de precarietat manifesta i sempre en dificultats, al qual, és clar, com que es tractava d'una creació innegablement defectuosa, calia mimar especialment, amb admirable perseverança, fins al punt de procurar-li una sol·licitud que resultava ofensiva al cel.


Tommaso 1372

¿Se li havia ocorregut a Ell, per si mateix, convocar amb la paraula a aquest ésser desagradable? En els cercles i ordes de les legions celestials corrien suposicions que negaven, subreptíciament, semblant autonomia d'acció. Alguns afirmaven en veu baixa el contrari, hipòtesi impossible de demostrar però força plausible. Segons ells, tot es retrotreia a un suggeriment del gran Semael, qui per aquell temps, abans de la seva fulgurant caiguda, era encara molt proper al Tron. Aquesta classe d'insinuacions casava perfectament amb el seu caràcter. Que per què? Perquè l'important per a ell era fer realitat i instaurar al món el Mal, la seva idea més íntima, una idea que ningú sospitava ni coneixia; l'enriquiment del repertori de la terra amb el Mal no es podia dur a terme de cap altra manera que mitjançant la creació de l'ésser humà. En els fèrtils animals no podia existir el Mal, aquesta gran ocurrència de Semael, i encara menys en nosaltres, imatges infèrtils de Déu. Perquè el Mal arribés al món, era necessària precisament aquesta criatura que Semael, segons sembla, havia proposat: una criatura semblant a Déu que fos al mateix temps fèrtil, és a dir, l'ésser humà. Per cert, això no va ser cap estafa a l'omnipotència creadora, ja que Semael, amb la seva acostumada prolixitat, no devia pas haver silenciat les conseqüències que comportaria aquesta creació recomanada, és a dir, el naixement del Mal, sinó que devia haver-ho expressat obertament a tots els vents, assenyalant -sent aquesta una conjectura dels cercles angèlics- el significatiu augment en vivacitat que l'ésser del Creador anava a experimentar a causa de la necessitat d’exercir la seva misericòrdia, la seva compassió, la seva justícia i les seves sancions un cop introduïdes les nocions de mèrit i de culpa, de recompensa i de càstig, o, millor i més senzill encara, en el naixement del Bé, que estava indissolublement vinculat al Mal; efectivament, aquell havia d'esperar al seu contrari als llimbs del possible abans de poder adquirir existència. Que potser no es basava tota la Creació en la divisió? Havia començat amb l'escissió de la llum i les tenebres, i el Totpoderós es mostraria conseqüent amb Ell mateix si. partint d'aquesta divisió exterior, feia un pas similar per crear l'univers moral.


Botticelli 1488

L'opinió que aquests havien estat els arguments i afalacs amb què el gran Semael havia convençut al Tron i amb els quals s'havia guanyat un lloc per als seus consells estava àmpliament difosa a les altes esferes. Uns consells extremadament pèrfids, en efecte. Com es podia no esclatar de riure, davant d’aquest ardit disfressat de brutal franquesa, d’aquesta màscara tan perversa i maligna que no podia menys que desvetllar una certa simpatia entre les legions celestials? La malícia de Semael havia consistit en el següent: si els animals, agraciats amb el do de la fertilitat, no van ser creats a semblança de Déu, nosaltres, servils imatges de Déu, tampoc ho vam ser en un sentit estricte, ja que, gràcies a Déu, se'ns havia privat netament de la fertilitat. Les qualitats que es van repartir a aquells i a nosaltres, la fertilitat i la divinitat, estaven originàriament unides en el mateix Creador, i ben mirat, només estaria creat a La seva imatge l'ésser que Semael proposava i en què també es produïa aquesta unió. Però amb aquest ésser, amb l'ésser humà, es va introduir el Mal en el món.


Raffaello 1501

No era això un acudit graciós, com per riure un amb riure sorneguer? Justament la criatura que, si es vol així, més s'assemblava al Creador, portava amb ella el Mal. Déu s’havia fabricat d'aquesta manera, per consell de Semael, un mirall que no li era afalagador. Sovint, mogut per l'enuig i la torbació, li havien agafat ganes de trencar-lo en mil trossos, sense arribar però a culminar les seves intencions, potser perquè Ell no es decidia a enfonsar de nou i de manera definitiva en la no existència aquell ésser que un dia havia convocat amb la paraula, i perquè el seu afecte es dirigia més cap a la seva criatura defectuosa que cap als seus èxits; potser també perquè Ell no volia admetre el fracàs complet d’una cosa que Ell havia creat en tanta mesura a semblança seva; potser, finalment, perquè un mirall és un mitjà per a l'autoconeixement i més endavant un tal Abiram o Abraham, un fill d'humans, li oferiria l’espectacle d’una dualitat conscient, cosa que li permetria una millor presa de consciència d’Ell mateix.


Raffaello 1514

Així doncs, l'ésser humà era el producte de la curiositat de Déu per si mateix, curiositat que Semael, amb tota l’astúcia, havia endevinat en Ell i de la que havia tret profit per a les seves finalitats. La indignació i la perplexitat en van ser la conseqüència, sobretot en els casos gens infreqüents en què el Mal s’aliava amb un enginy audaç, amb una lògica combativa, com en el cas de Cayín, el primer fratricida, la conversa del qual amb el Creador, un cop portat a terme el seu acte, era coneguda amb força exactitud. Ell no havia estat precisament molt digne en preguntar al fill d'Eva: «Què has fet? La veu del teu germà clama a mi des de la terra, que ha obert la seva boca per rebre per mà teva la seva sang.» Caín li va respondre:« He matat el meu germà, sí. Això és ben trist. Però ¿qui m'ha creat com sóc, gelós fins al punt que de vegades tot el meu ésser es trasbalsa i ja no sé ni el que faig? No ets potser Tu un Déu gelós i no m'has creat a La teva imatge i semblança? Qui ha posat en mi l’impuls funest per l'acció que innegablement he comès? Dius que Tu portes tot sol el pes del món, i no vols portar el pes dels nostres pecats? » No va estar gens, però que gens malament, sí senyor. Era com si Caín, o Cayín, s'hagués deixat assessorar per Semael, però el més probable és que no li fes cap falta tal cosa a aquest murri busca-raons. Una rèplica es feia difícil en aquests termes, i només quedava l'opció del destructiu atac d'ira o de la riallada d'indignació. «Ves-te’n!, va dir el Senyor, segueix el teu camí. Errant i fugitiu vagaràs per l'orbe, però jo et faré un senyal perquè tothom sàpiga que ets meu i que ningú té el dret de matar-te.» En resum, Cayín, gràcies a la utilització de la seva lògica, n’havia sortit més que ben parat; de cap de les maneres allò no es podia denominar càstig. Ni tan sols la condemna a caminar errant i a ser un vagabund havia estat pronunciada de debò, ja que Caín va acabar assentant-se al país de Nod, a l'est de l'Edèn, i va engendrar els seus fills amb tota tranquil·litat, tasca a la qual estava precisament destinat.


Corregio 1530

Altres vegades s’intervenia amb majestuosa pena, castigant terriblement la conducta indigna de la criatura «més semblant». O bé s’atorgaven recompenses, també inaudites, és a dir, exagerades, exuberants, desenfrenades. Només cal pensar en Enoc o Hanoc, en les recompenses increïbles -caldria dir a mans plenes, unes recompenses desmesurades- que li van ser concedides al noi. A les milícies celestials predominava l'opinió -comunicada, com és natural, amb la cautela més extrema- que les recompenses i els càstigs no es distribuïen a la terra amb tota l’equitat desitjable, i que el món moral instituït per consell de Semael no s'estava administrant amb el rigor que requeria Poc se’n faltava -de vegades no en faltava absolutament gens- perquè a les altes esferes es considerés que Semael es prenia el món moral més seriosament que no pas Ell mateix.


El Greco 1570

No es podia amagar -tot i que s’hauria hagut de fer- que les recompenses, essent com eren en algun cas tan desproporcionades, servien com a pretextos i com a revestiments morals per a justificar benediccions que s'explicaven en el fons per una simpatia arbitrària, per una predilecció primària, i gairebé sense lligam amb el món moral. I els càstigs? Bé, a les terres d'Egipte, per exemple, es va practicar el càstig per honrar al món moral i es va aplanar la terra, però amb desgana i aflicció. Algú, un favorit, un presumptuós, un somiador de somnis, un petit fruit de la soca del que havia tingut el primer la idea de ser un mitjà a través del qual Déu es coneixeria a si mateix, havia caigut a la fossa, a la masmorra i al forat, i ja era la segona vegada, perquè la seva estupidesa havia crescut com l'herba i ell havia permès que li creixés salvatgement l'amor fins a perdre el cap com abans li havia passat amb l'odi. I això era una cosa agradable de veure. Però nosaltres, el Seguici celestial, ¿no ens estàvem deixant entabanar potser en sentir satisfacció per aquesta nova modalitat de pluja de sofre?


El Greco 1576

Tot sigui dit entre nosaltres: No, en el fons no ens deixàvem engalipar en cap instant. Sabíem exactament -o ho suposàvem fins a assolir el grau de certesa- que en aquest cas el rigor havia sortit a representar la seva escena per fer honor al Regne de la Severitat, però que Ell es va servir del càstig, aquest accessori del món moral, per obrir un carreró que només posseïa una via subterrània cap a la llum, i que Ell, dit sigui amb permís, es va valer del càstig com a mitjà per obtenir un major enaltiment i majors avantatges. De manera que si quan nosaltres, àngels, ens trobàvem, baixàvem les refulgents parpelles i frunzíem tan expressivament les boquetes en rodó, era perquè ho enteníem. El càstig com a vehicle per aconseguir una grandesa superior... Aquest era el més gran dels acudits, i llançava una llum retrospectiva fins i tot sobre les faltes i les impertinències que havien «obligat» al càstig i que l'havien motivat, una llum que no era, precisament, la de l'univers moral; ja que llavors, fins i tot les faltes i impertinències comeses pel castigat, inspirat per ves a saber qui -només Déu ho sap-, apareixien com a mitjà i vehicle per a un nou encimbellament irrefrenable.


Ribera 1626

El Seguici celestial creia conèixer prou bé aquestes estratagemes, gràcies a una certa participació en l'omnisciència, encara que, tot s'ha de dir, es tractava d'una participació reduïda i de la qual només podia fer ús, per respecte, amb molta cautela, fins i tot amb abnegació i dissimulació. Convé afegir amb veu molt baixa que els medis celestials creien conèixer encara més coses sobre altres assumptes, passos, empreses, maquinacions, agitacions, secrets de tota mena que hauria resultat inadequat titllar de grolleres enraonies cortesanes. Però per a la seva menció tot eren més aviat murmuris, una mena d’al·lusions i comentaris que limitaven pràcticament amb el sigil: una lleugera agitació dels llavis, contrets en una ganyota lleugerament maliciosa. Quines coses, rumors i plans eren aquests?


Rubens 1628

Guardaven relació amb el curiós tripijoc de la recompensa i el càstig, que naturalment no era criticable però que podia qualificar-se si més no de singular, amb tot el seu complex de favoritisme, predilecció, elecció, que posava en dubte l'univers moral sorgit com a conseqüència d'haver convocat el Mal amb la paraula, i amb aquest, el Bé; en resum, la conseqüència de la creació de l'ésser humà. També guardaven una relació llunyana amb la notícia, no del tot confirmada però aparentment ben fonamentada i transmesa amb un moviment mínim dels llavis, que el suggeriment o insinuació de Semael de crear una criatura «semblant a Déu», és a dir, l'ésser humà, no havia estat l'últim consell que havia fet arribar al Tron. Les relacions entre aquest i l'àngel caigut no s'havien suspès del tot o s'havien reprès un bon dia, no se sabia ben bé com. L’entorn celestial desconeixia si a esquena seva s'havia produït una baixada a l’Abisme infernal, seguida per un intercanvi d'idees, o si el proscrit, per la seva banda, havia trobat ocasió, potser fins i tot repetides vegades, d'abandonar el seu lloc d’estada i adreçar novament la paraula davant del Tron.


Velázquez 1635

En qualsevol cas, s’ho havia arreglat per trobar-se en condicions de completar els seus antics consells, tan hàbilment comprometedors, i de prosseguir amb una nova proposta. Probablement de manera no molt diferent a la d'aquells temps, aquests consells no feien més que estimular pensaments latents però no formulats, desitjos a l’espera d'una exhortació encoratjadora per a la seva expressió.


La Tour 1640

Per entendre bé el que s'estava coent cal recordar determinades dates i dades que constituïen els antecedents i el preludi de la història que s'està explicant aquí. Ens referim a la «novel·la de l'ànima» que va ser narrada breument amb les paraules de les quals disposàvem per a tal fi: el relat sobre l'ànima dels primers éssers humans que, igual que la matèria informe, va ser a la base de tot el que va esdevenir i va poder ser objecte d’una narració. Bé es pot parlar aquí de “creació”, ja que potser la Caiguda va consistir en què l'ànima, per una mena de sensualitat malenconiosa que sorprèn en un principi primigeni pertanyent a les esferes superiors, va cedir a les ànsies de penetrar amorosament la matèria amorfa, aferrada amb tanta tenacitat al seu amorfisme, per tal d’engendrar en ella formes que la fessin capaç de conèixer les voluptuositats carnals. I que potser no va ser el Suprem qui va sortir a auxiliar-la en aquestes batalles d'amor que sobrepassaven les seves forces, quan va crear l'univers de les formes i de la mort, on es produeixen els esdeveniments susceptibles de ser narrats? Ho va fer per compassió per la tortura de l’ànima, la seva companya esgarriada, concepte que permet induir determinades afinitats de naturalesa i de sentiment; i ja que aquesta conclusió s’imposa, com deixar-la de banda, encara que sembli una audàcia, o més aviat un sacrilegi, articular el mot error?


Albani 1645

És possible relacionar la idea d'error amb Ell? La resposta a aquesta pregunta només pot ser un sonor i rotund no, i aquesta hauria estat la resposta de tots els cors en els seguicis celestials, seguida, tot s'ha de dir, d'un discret arrufar de les boquetes. La cosa aniria sens dubte massa lluny i seria molt precipitat interpretar com a error en ell mateix la tendra i misericordiosa pietat que va inspirar en el Creador un error. Seria prematur perquè la creació del món finit de la vida i de la mort, del món de les formes, no va comportar cap mena de perjudici -o si aquest va existir, va ser realment molt escàs- a la dignitat, l'espiritualitat, la majestat, al caràcter absolut d’un Déu exterior i anterior a la humanitat, i, per tant, fins aquí, no es pot parlar de debò d'un error, en el sentit propi de la paraula. Però no és ben bé el mateix pel que fa a les idees, els plans, les aspiracions que, des de llavors, flotaren secretament en l'aire i, es creu, van ser tema de converses misterioses amb Semael. Aquest va fer veure, sens dubte, que creia estar presentant al Tron una idea completament nova i de la seva pròpia collita, quan presumiblement ja sabia que Ell anava rumiant aquesta mateixa idea en silenci. Segons sembla, Semael comptava amb la errònia creença general que diu que quan a dues persones se'ls ocorre la mateixa idea, aquesta ha de ser bona per força.


Murillo 1655

D'acord. És inútil amagar l'assumpte per més temps i caminar marejant la perdiu amb paraules pudoroses. El que el gran Semael va proposar, amb una mà recolzada en la barbeta i l'altra estesa cap al Tron en el curs d’un eloqüent al·legat, va ser l'encarnació del Suprem en un poble escollit, encara inexistent però que havia de ser formar seguint el model d'altres divinitats terrenals, divinitats tribals i nacionals amb tots els seus poders màgics i tota la seva vitalitat carnal. No és casual que aparegui aquí la paraula «vitalitat», ja que l'argument principal de l’Infern -el mateix que al seu dia va utilitzar en la proposta per a la creació de l'ésser humà- era l'increment en vivacitat que en resultaria per al Creador espiritual, exterior i superior al món, i aquesta vegada en un sentit mol més absolut i més concret. Diem que aquest fou l'argument principal; i és que l'astut Infern tenia altres arguments en reserva, i amb més o menys encert va suposar que ja estaven secretament allà en estat latent i que n’hi hauria prou amb bufar sobre les brases.


Klee 1920

La fibra que ell va mirar de fer vibrar fou l'ambició la qual, necessàriament, era una ambició condescendent, una ambició cara avall, ja que en les Instàncies supremes tota ambició cap amunt és impensable, i només queda la possibilitat de la seva orientació cap a baix, una ambició d'equiparació i de «voler ser també el que els altres són», una ambició de renúncia a l’excepcional. A l'Abisme li va resultar fàcil suscitar en el Senyor espiritual el sentiment vergonyant de la seva abstracció i la seva universalitat, que devia notar en comparar-se amb les divinitats tribals i nacionals, que feien miracles i desvetllaven la sensualitat; va despertar l'ambició cap a la condescendència i la limitació, cap a una condimentació més sensual de La seva forma de vida. Bescanviar l’augusta però una mica pàl·lida omnipotència espiritual per la vida carnal, inflada de sang, d’un déu corporal, igualar-se als altres déus, aquesta era la suprema aspiració secreta, vacil·lant, que va lloar l’astúcia de Semael. Que ens sigui permès per a la comprensió d'aquesta concessió portar a col·lació la novel·la de l'ànima, la aventura amorosa de l’ànima amb la matèria i la «sensualitat malenconiosa» que la impulsava a això, en una paraula, a invocar la seva “caiguda”. En veritat, gairebé no hi ha res a invocar aquí: aquest paral·lelisme s’imposa, sobretot per la complicitat compassiu-creadora que se li havia procurat en el seu moment a l'ànima perduda, i que segurament va proporcionar al gran Semael la temeritat perversa per exposar el seu consell.


Chagall 1956

La malícia i el desig ardent de generar situacions compromeses era, naturalment, la intenció més oculta que albergava aquest consell, car si l'ésser humà ja era, en general, una font de constants dificultats per al Creador, la inconveniència havia d'arribar al seu màxim nivell gràcies a La seva aliança corporal amb una determinada tribu humana, una mena d’acreixement vital que equivalia a una experiència biològica. L’Abisme ho sabia perfectament. Res de bo no podia sorgir d’una ambició cap avall, de l'intent de ser com els altres déus, és a dir, ser el Déu d’un país i d’una ètnia, d’establir una connexió entre el Déu universal i un poble escollit, o si més no això no podia arribar a bon terme sinó després de llargues marrades, complicacions, decepcions i amargors. Semael sabia amb tota certesa el que sens dubte sabia també per endavant l’Assessorat, és a dir, que després d'un episodi aventurer de vivacitat biològica com a cos diví d'una tribu, després d’haver tastat els arriscats, si bé violents, goigs d'una existència terrenal concentrada en una encarnació popular, d'una existència divina accionada, acurada, esperonada i sustentada per tècniques i forces màgiques, havia de venir necessàriament el moment de la recança i de la reflexió, la renúncia a semblant limitació de moviments, el retorn del Senyor del Més enllà al Més enllà, la recuperació de l'omnipotència i de la omnisciència espiritual. Però el que Semael -i només ell- abrigava en el seu cor era el pensament que fins i tot aquest retorn, equivalent a un gir en l'univers, aquest retorn a casa aniria necessàriament acompanyat d'una certa vergonya, i la seva malignitat, mare de tota perversitat, se n’alegrava.


Chagall 1966

I és que, fora casual o no, la tribu escollida i destinada per a aquesta encarnació era de tal naturalesa que el Déu universal, en convertir aquesta tribu en el seu cos, no només sacrificava la seva primacia sobre els altres déus nacionals i es feia igual a ells, sinó que en termes de poder i d'honor fins i tot es situava significativament per sota d'ells, per a delit de l’Abisme. No obstant això, es condescendir a convertir-se en un déu nacional, tota aquesta experiència de joia biològica es confrontava amb les certeses més arrelades i les previsions més perspicaces de la mateixa tribu triada. Efectivament, no va ser pas sense la intensa cooperació espiritual d’aquest poble escollit que es va fer possible el canvi de direcció i el retorn envers ell mateix i que el Molt Elevat reprengués el seu rang suprem, per sobre dels déus d'aquest món. Això era el que pessigollejava la malícia de Semael. Fer de déu d'aquesta tribu peculiar no era, ben mirat, cap plaer excepcional; pròpiament parlant, no hi havia allà per a ell gaires oportunitats de generar gaire incomoditat. Entre els altres déus nacionals, tal com se sol dir, no lluïa molt. Quedava relegat a un segon pla. Per contra, i en estreta relació amb això, la característica inherent de la criatura humana de ser un instrument per a l'autoconeixement de Déu estava especialment desenvolupada en aquest poble. Era innat en ell una preocupació imperiosa per la identificació de la naturalesa de Déu; des dels seus començaments germinà en ell una gran capacitat per desxifrar el caràcter supramundà del Creador, la seva universalitat, també la seva espiritualitat, i comprenia per tant que Ell englobava el món però que el món no l’englobava a Ell (de manera molt similar a com el narrador engloba la història que narra, però la història no l’engloba a ell, de manera que ell té la possibilitat d'exposar-la). Era un embrió cridat a desenvolupar-se amb el temps, gràcies a penosos esforços, i a assolir el ple coneixement de la veritable naturalesa de Déu. ¿Hem de suposar que justament per aquesta raó es va produir l'«elecció», i que tant l’Assessorat com l'assessor sabien molt bé com havia de finalitzar aquesta aventura biològica? I que, conseqüentment, va ser Ell mateix qui es va crear, expressament, un tema d’aflicció i de meditació? És possible que no tinguem cap més remei que acceptar aquesta suposició. En tot cas, als ulls de Semael el punt graciós de la qüestió era que la tribu triada, tenia en secret, en el seu subconscient, i de manera germinal (des de l'origen per dir-ho així), el sentiment de conèixer d’alguna manera millor les coses que el seu déu nacional, i que va posar totes les energies de la seva raó en procés de maduració a ajudar el Creador a abandonar la seva impròpia situació i a retornar a aquest Més enllà espiritual i de validesa universal. I de fet l’Abisme sosté –afirmació no provada- que, després de la caiguda, el retorn a l’estat primitiu només va ser possible gràcies a aquesta ardent participació humana i no s’hauria mai produït sense la seva cooperació.


Chagall

La presciència dels cercles i seguicis celestials arribava amb prou feines a aquestes llunyanies. Es limitava a rumors sobre converses secretes amb Semael i sobre el que tractaven aquestes converses; però això fou suficient per fer que s'agreugés el general descontent angelical envers la criatura «més semblant», fins arribar a una irritabilitat addicional en contra de la tribu triada que estava implicada en aquest procés. Amb això n'hi havia prou per fer experimentar a les cohorts celestials una joia maligna –prudentment dissimulada- a propòsit del petit diluvi i de la pluja de sofre que Ell, a contracor, s'havia vist obligat a imposar a un plançó d'aquesta tribu, per al que Ell tenia designis especials de gran abast. I això, sens dubte, amb la intenció, mal encoberta, de fer del càstig un vehicle de noves grandeses. Tot això és el que s'expressava en aquest arrufar cap avall les boquetes i en els moviments gairebé imperceptibles dels caps amb els quals els cors celestials assenyalaven un punt de la terra on el Plançó, amb els braços lligats a l'esquena, era conduït per les aigües d'Egipte en una embarcació de vela moguda a cop de rem, camí de la presó."


Thomas Mann, Preludi al volum quart de Josep i els seus germans (1943)

(traduït al català a partir de la traducció castellana de Jorge Seca i la traducció francesa de Louise Servicen; tan de bo en Pau Mas s'animi a revisar-la en base al text original...

Per què traduir de manera amateur aquest text? Per la trista, i tan de bo equivocada, sensació que de moment no es traduirà professionalment al català aquesta grandiosa novel·la. Sembla que la cultura catalana s'ha quedat sense mercat per a algunes grans obres de la literatura universal. Que el Doktor Faustus del mateix Thomas Mann o el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell estiguin descatalogats, que existeixi una traducció catalana però sigui introbable a les llibreries, fa pensar molt en la salut de la nostra cultura.

Reubico aquest post del 2012 aquí perquè crec que hi ha una gran afinitat entre les reflexions de Jung a "Resposta a Job" i les de Mann a "Josep i els seus germans"...).



diumenge, 23 de març de 2014

Resposta a Job IX - El Paràclit



Chagall 1911


Novè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung


Si esmento aquí en primer lloc els futurs esdeveniments apocalíptics, ho faig únicament per aclarir el dubte expressat a la sisena súplica del Parenostre, però no per donar una opinió sobre l'Apocalipsi com a tal. Això ho farem més tard. Però abans hem de considerar el problema del que passa amb l'encarnació de Déu després de la mort de Crist. Des d'antic se'ns ve ensenyant que l'encarnació és un esdeveniment històric únic i que no es pot esperar una repetició mateix, ni una altra revelació del Logos, ja que també aquesta va concloure amb l'aparició única, fa dos mil anys, del Déu encarnat. L'única font de revelació i l'autoritat definitiva és, doncs, la Bíblia, i Déu únicament en quant ha autoritzat els escrits del Nou Testament. Amb el final del Nou Testament s'acaben les confidències autèntiques de Déu. Així pensen els protestants. Respecte a aquest mateix problema, l'Església catòlica, hereva i continuadora directa del cristianisme històric, es mostra una mica més cauta, ja que accepta que el dogma pot seguir desenvolupant-se i desplegant amb el suport de l'Esperit Sant. Aquesta concepció concorda millor amb a doctrina de Crist sobre l'Esperit Sant, i la ulterior prossecució de l’encarnació. Crist diu que qui cregui en ell, és a dir, qui cregui que ell és el fill de Déu, podrà realitzar les mateixes obres que ell i àdhuc majors. Crist recorda als seus deixebles que se'ls ha dit: "Sou déus". Els creients o elegits són fills de Déu i "cohereus amb Crist". Quan Crist abandoni la terra, pregarà al Pare que enviï als seus un "consolador” (el "Paràclit"), el qual romandrà eternament al seu costat. Aquest protector és l'Esperit Sant, que és enviat pel Pare. L’"Esperit de la veritat" ensenyarà als creients i els "conduirà a la veritat plena". Crist pensava, doncs, en una realització continuada de Déu en els seus fills, és a dir, en els seus germans en esperit, ja que diu que les seves obres no han de ser considerades necessàriament com les més grans.

Com que l'Esperit Sant és la tercera persona de la Trinitat, i en cadascuna de les tres persones hi ha present tota la divinitat, la inhabitació de l'Esperit Sant representa ni més ni menys que una aproximació del creient a l'estatus de fill de Déu. No és difícil, per això, comprendre aquestes paraules: "Sou déus". A aquesta acció deificadora l'Esperit Sant hi correspon naturalment la imago Dei pròpia de l'elegit. En la figura de l'Esperit Sant, Déu planta la seva tenda entre els humans i dins d'ells, ja que ha decidit seguir realitzant-se no només en els descendents d'Adam, sinó també en un nombre indeterminat de creients, i potser en tota la humanitat. Per això és altament simptomàtic el fet que Bernabé i Pau fossin identificats a Listra amb Zeus i Hermes: "Déus en forma humana han baixat a nosaltres." Aquesta era, de totes maneres, la concepció pagana més ingènua de la transformació cristiana, però precisament per això té tanta força de convicció. Això mateix pensava Tertulià quan designava al sublimiorem Deum com a mancipem quendam divinitatis qui ex hominibus deos fecerit, és a dir, com una mena de "fiador de la divinitat".

En conseqüència, l'encarnació de Déu en Crist necessita ser prosseguida i complementada, doncs Crist, per raó de la seva partenogènesi i de la seva falta de pecat, no va ser un ésser humà empíric, i per això, com es diu a Joan 1, 5, va ser una llum que va resplendir en la foscor, però que no va ser compresa per aquesta. Crist queda fora i per sobre de la humanitat real. Job, per contra, va ser un ésser humà ordinari, per això, segons la justícia divina, la injustícia feta a ell -i amb ell a tota la humanitat- només pot ser reparada per l'encarnació de Déu en l'ésser humà empíric. Aquest acte de reparació és realitzat pel Paràclit; Déu ha de patir a causa de l'ésser humà, així com l'ésser humà va patir a causa de Déu. Si no fos així, no podria haver-hi una "reconciliació " entre les dues parts.

L'actuació immediata i contínua de l'Esperit Sant en els humans cridats a la filiació divina significa de facto una encarnació progressiva. Crist, com a fill engendrat per Déu, és el primogènit, a qui segueix tot un seguit de germans nascuts després d'ell. Però aquests últims no són engendrats per l'Esperit Sant ni neixen d'una verge. Aquesta circumstància pot perjudicar el seu status metafísic, però el seu naixement purament humà no posa en perill de cap manera la seva esperança de posseir en el futur un lloc d'honor en la cort celestial, ni minva tampoc la seva capacitat de realitzar obres miraculoses. El seu origen inferior (de l'espècie dels mamífers) no impedeix a l'ésser humà tenir una íntima relació de confiança amb Déu com a pare i amb Crist com "germà". En sentit metafòric, els humans tenen un "parentiu de sang" amb Déu, ja que participen de la sang de Crist i mengen la seva carn, la qual cosa significa més que una simple adopció. Aquestes transformacions radicals en l'estatus humà són directament causades per obra de la redempció de Crist. La redempció o salvació té diversos aspectes, i sobretot el de ser una reparació, per mitjà de la mort expiatòria de Crist, dels pecats de la humanitat. La sang de Crist ens renta de les males conseqüències del pecat. Crist reconcilia Déu amb l'ésser humà i allibera aquest de la de la ira de Déu i de la condemnació eterna. Es veu immediatament que aquestes idees pressuposen que Déu Pare és encara perillós, al que per això cal propiciar. La mort atroç del seu fill ha de donar-li satisfacció per una ofensa; Jahveh havia patit un tort moral, i pròpiament havia inclinar-se a prendre una venjança terrible. De nou topem aquí amb la desproporció que hi ha entre el Creador del món i les criatures, les quals, per enuig de Déu, mai es comporten com s'espera d'elles. És com si algú tingués un brou de cultiu, i aquest no li donés bon resultat; l'interessat podrà maleir, però no buscarà la raó del mal resultat en els bacteris, ni voldrà castigaries moralment, el que farà serà procurar-se un brou de cultiu millor. El comportament de Jahveh amb les seves criatures contradiu totes les exigències de l'anomenada raó "divina", la possessió de la qual distingeix l'humà de l'animal. A això s'afegeix que un bacteriòleg pot equivocar-se en l'elecció del seu brou de cultiu, ja que és un ésser humà. Però Déu, per raó de la seva omnisciència, si la consultés podria no equivocar-se mai. En tot cas, Déu ha donat a les criatures certa consciència, i amb això un grau corresponent de llibertat de voluntat. Però Déu pot saber també que amb això exposa l'ésser humà a la temptació de sucumbir a una perillosa autonomia. Això no seria massa perillós si l'ésser humà hagués de tractar amb un creador bondadós. Però Jahveh no té en compte al seu fill Satanàs, davant l'astúcia del qual de vegades arriba a sucumbir ell mateix. Com pot esperar, doncs, Déu, que l'ésser humà, amb la seva limitada consciència i amb el seu imperfecte saber, actuï de manera millor? A més, Déu passa per alt que, com més consciència posseeix un ésser humà, més s'allunya dels seus instints -que li donen almenys certa intuïció de la oculta saviesa de Déu-, i tant més queda exposat a totes les possibilitats d'errar. L'ésser humà no té capacitat per defensar-se contra les astúcies de Satanàs, si el seu Creador no vol o no pot contrarestar a aquest esperit poderós.