dilluns, 10 de març del 2008

Multiculturalitat





Tomlin 1952


Més enllà de la reflexió teòrica, abans dels principis i valors, ens trobem amb uns fets, uns fenòmens, que ens diuen: la nostra societat està canviant cap a una realitat més multicultural que fins ara. D'una banda, per la immigració provinent d'altres països; d'altra banda, pels mitjans de comunicació; també, pel comerç i el turisme; finalment, pels productes culturals i els llibres.

L'impacte concret més immediat és el que suposa la presència d'immigrants procedents d'altres cultures, especialment els procedents del Tercer Món (Magreb, Àfrica negra, Amèrica llatina, Filipines, Pakistan, etc.). Però aquest impacte dels immigrants s'inclou en un entorn mental o cultural conformat pels mitjans de comunicació, el comerç, el turisme, els productes culturals, etc. Fa cent anys, per exeple, la presència d'àrabs, negres, filipins o pakistanesos a casa nostra hagués estat viscuda diferentment. Potser amb menys por de perdre una identitat, però també amb més incomprensió. No s'hagués pas pensat en termes de multiculturalitzar la pròpia societat: això és una novetat en la nostra història recent.

Què hem de fer davant d'aquest fenomen? Què pot voler dir construir una societat multicultural? Com podem influir en el procés? En quina direcció hem d'influir?

Som ja en una societat multicultural? No gaire. Hi tendim? Més aviat sí. Hi arribarem? Ja ho veurem. Què voldrà dir això? Parlem-ne.

La realitat és que tenim força immigrants, repartits desigualment i heterogenis (si tots fossin àrabs, o tots negres, el plantejament podria ser una mica diferent, però hi ha marroquins, senegalesos, pakistanesos, filipins, peruans, equatorians, dominicans, xinesos... Són diferents, amb cultures diferents i amb problemàtiques diferents). Això passa a tot Europa, però aquí també. 

A més, les seves actituds són diverses. Dins de cada grup d'immigrants no hi ha una actitud homogènia respecte a la relació amb la societat receptora. Segurament cada cas és diferent, i la realitat és un continu amb molts matisos. Però sempre és útil fer-se un mapa, que en aquest cas vol dir definir unes tipologies. Conscients que en la realitat tot es barreja, però mirant de trobar eines per entendre-la millor i poder incidir-hi millor. Una tipologia elemental podria ser:

a) L'immigrant que vol oblidar els seus orígens i esdevenir en tot igual com la gent d'aquí. Ja d'entrada, està disposat a quedar-se.

b) L'immigrant que vol continuar essent com és, i ve aquí només per guanyar diners i no per barrejar-se amb l'entorn i esdevenir diferent. D'entrada, vol tornar al seu país al més aviat possible.

c) L'immigrant que no ho sap ben bé, i depèn de com li vagi. D'entrada, més aviat vol tornar, però segons com potser es quedarà (segurament sense acabar d'abandonar del tot la idea del retorn).

Aquesta és una tipologia d'actituds subjectives. Que llavors es combina amb els fets objectius -el "com li va" a cadascú-, donant així tot un ventall de situacions personals: el que està encantat, el que està amargat o ressentit, el combatiu, el resignat, etc.

També són diverses les reaccions per part dels locals. No tothom ni a tot arreu reacciona igual davant dels immigrants, tant a nivell individual com de poble o barri. Abans d'entrar-hi en contacte, ens trobem normalment amb les següents actituds:

a) Hi ha qui no els pot veure, que els odia, que li fan fàstic, que els trauria a tots ara mateix.

b) Hi ha qui els té por: por que li robin o li facin mal, o que li desvaloritzin el pis, o por que li prenguin la feina, o els subsidis, o la dona, etc.

c) Hi ha qui passa d'ells: ni s'hi fixa, ni hi pensa; tan li fan.

d) Hi ha qui li fan pena: pobrets, sense res, tan lluny de casa, tan sols...

e) Hi ha qui li encanten: animen el panorama, hi donen vida i color, obren horitzons, aporten novetats...

Això són tipus teòrics que a la realitat es barregen, es matisen, no es presenten en estat pur. Però poden ser també un mapa a recordar a l'hora de mirar d'entendre la realitat.

I també cal tenir molt present que, normalment, aquestes visions i actituds canvien força quan s'estableix un contacte personal, o sigui quan l'immigrant passa a ser company de feina, veí, parent, pare o mare de companys d'escola dels fills... Llavors tot esdevé menys tòpic i més humà, i en la majoria dels casos l'opinió passa a ser més favorable que abans.


Davant d'aquesta situació podem optar per no embolicar-nos amb disquisicions i especulacions i "anar a lo pràctic": dedicar-se estrictament a resoldre els problemes que planteja la presència d'immigrants d'altres continents, que ja és prou difícil. Problemes greus i diversos, que esmentarem més endavant: problemes de sanitat, d'ensenyament, de formació ocupacional, d'habitatge, de serveis socials, de promoció de la dona, de segona generació, d'immigració il·legal, de treball clandestí, etc. Però, a més de procurar resoldre els problemes concrets, haurem també de mirar d'actuar sobre la mentalitat de la població autòctona, dels ciutadans en general, per tal que acullin bé als immigrants i acceptin una societat multicultural; o sigui, que acceptin de conviure no només amb individus diferents sinó amb cultures diferents, cultures que caldrà respectar, apreciar i potenciar.


La nostra societat multicultural és bàsicament fruit de la immigració. Però, com dèiem al principi, hi ha alguns factors més que hi contribueixen:

- Els mitjans de comunicació. Ens parlen contínuament de la resta del món, de les altres cultures. Ens en donen imatges. Difícilment res ens pot ja sorprendre. D'acord que és un impacte sovint superficial, de vegades frívol, d'altres deformat o ple de tòpics... Però les imatges tenen un poder. Si més no, ens fan conscients de la diversitat. El món s'ha fet petit i conegut, almenys en un primer nivell. I això ha afavorit la consciència multicultural, fet més aviat positiu.

- El comerç. Ordinadors i cotxes japonesos o americans, coberteries escandinaves, sabates italianes, vins francesos, tota mena d'estris fets a Taiwan, al Marroc o a Mèxic... La internacionalització del comerç és un fet, i tendeix a enfortir-se. I l'homogeneïtzació dels productes també: gairebé ja no queda res "típic", sovint només el menjar i encara. 

- El turisme. La facilitat dels viatges sembla haver-nos posat a l'abast el contacte directe amb totes les cultures. És ben fàcil anar al Marroc, a l'Índia o a Mèxic. És més fàcil que mai, però també més superficial que mai: s'entra realment en contacte amb les cultures locals? Però per superficial que sigui, aquest "turisme cultural" no deixa de ser positiu per a la consciència multicultural.

- Els productes culturals: exposicions d'art, cinema, botigues amb objectes d'altres cultures, restaurants de cuines exòtiques... Són elements acotats però interessants, que ens ajuden més que els productes comercials a desvetllar una "consciència multicultural".

- Els llibres: d'acord que és un producte limitat i minoritari, però és un canal fonamental per al coneixement de les altres cultures. Sense els textos, difícilment penetrarem en les imatges. Aquí cal tenir present el fet que darrerament s'ha donat el Premi Nobel de Literatura a força autors que en les seves obres reflecteixen móns no occidentals. Tot i ser, com dèiem, tant minoritari, el llibre no deixa de ser el millor introductor a una altra cultura.

O sigui: probablement som més conscients que mai que hi ha altres cultures, que són interessants i és bo de conèixer-les i que la nostra no és superior a les altres. Potser es pot dir que aquesta darrera afirmació rebria encara un suport minoritari. Pot ser, però aquí hi ha un dels grans desafiaments del tema de la multiculturalitat a casa nostra: aconseguir que deixi de ser-ho. Per això, entre altres coses, val la pena impulsar que es parli d'aquest tema a tots els nivells possibles.

A més, serà important poder utilitzar aquesta "consciència multicultural" per enfocar el tema de la immigració a casa nostra de manera global i ajudar a assumir-lo sense problemes greus. Aquesta consciència, juntament amb el tema dels Drets Humans i el dels valors humans (solidaritat, compassió) ens donen un marc mental des del qual poder treballar més eficaçment en la resolució dels problemes quotidians. 


Caldrà tenir en compte la diversitat d'instàncies administratives implicades en el tema, per tal de tenir un cert marc de referència. Comencem pel tema de les competències:

- la política d'immigració correspon exclusivament a l'Estat. Entrades, sortides, fluxos, qui entra, quants n'entren, quant de temps poden estar-hi, quines feines poden fer, si poden portar o no els familiars, etc.; tot això és a mans de l'Estat.

- els temes de serveis corresponen bàsicament a l'administració autonòmica, i és bo que així sigui per tal de donar homogeneïtat al tractament territorial i evitar l'aparició de pols d'atracció o de ciutats emmurallades. Sanitat, ensenyament, habitatge, atenció social, formació professional, promoció de la dona, etc. haurien de ser en principi assumits autonòmicament, tot i que es puguin dur a terme concertadament amb altres instàncies. A casa nostra, la Generalitat disposa d'un Pla Interdepartamental, una Comissió Interdepartamental i un Consell Assessor sobre Immigració.

- Als ajuntaments els toca:

1.- Els aspectes que competencialment els corresponen (serveis socials d'atenció primària, informació i assessorament, atenció domiciliària, seguretat ciutadana, salut pública -campanyes de prevenció-, alguns temes d'habitatge, atorgar permisos per a fer mesquites, etc.)

2.- Els serveis concertats amb altres administracions (algunes escoles, alguns hospitals, etc.)

3.- Els temes que quedin sense resoldre (per indefinició competencial o per ineficàcia administrativa). Per exemple, la qüestió de l'allotjament dels treballadors temporers -veremadors, collidors d'olives...

4.- El difícil problema dels il·legals. Les altres administracions han de respectar la distinció legals - il·legals; els ajuntaments no poden fer-ho. Compte amb la frase: els ajuntaments també haurien de fer-ho, i les altres administracions de vegades tampoc no ho fan. Però, en última instància, qui rep són els ajuntaments: si una altra administració respecta la distinció i surten problemes, qui rep és l'ajuntament. Que potser es deixarà un infant al carrer, sense escola? Que es deixarà un malalt sense atendre? Que s'acceptarà un nou barraquisme? Que es consentirà que hi hagi gent que passi fred o gana?

5.- L'adaptació dels serveis generals a la seva realitat específica. Això només ho poden fer els ajuntaments. Ells han d'ajustar les polítiques generals a la seva realitat concreta. Demanant, suplint, recordant, coordinant, rondinant, concertant, mancomunant... Els ajuntaments han de veure quants immigrants tenen, de quin origen ètnic, en quina situació jurídica, en quina situació familiar, en quina situació laboral -és important saber quines feines fan. Amb aquest coneixement podran fer bé el que els pertoca i ser bons intermediaris amb les altres instàncies administratives.


A l'hora de dissenyar polítiques i programes envers la immigració, caldrà tenir en compte que:

1.- Cal fugir de postures de "mirar a l'altra banda" i ignorar el tema ("ja s'ho faran", "que s'espavilin")

2.- Cal evitar el "això no em toca, ja m'ho farà algú altre"

3.- Cal evitar postures d'assimilació: acceptar-los en allò que se'ns assemblin i rebutjar o ignorar les diferències ("que s'adaptin", "que facin com fa tothom")

4.- Cal anar amb compte amb les postures teòriques o ideològiques. Qualsevol programa s'hauria de fer després de:
- un cert coneixement de la realitat sociològica; no anar només per intuïció, pel que "jo he vist", pel que "m'han explicat"...
- un diàleg amb els afectats (el vestit ha de ser també a la seva mida)
- un realisme sobre les possibilitats (per a tres nens marroquins potser no es podran fer classes d'àrab o d'amazig)
- un voluntarisme per trobar solucions, espavilant-se amb imaginació i amb unes ganes reals de satisfer els seus desigs (escoltar què volen i mirar de respondre-hi)

5.- Cal garantir una bona comunicació amb la població autòctona, explicant bé i clarament el que es fa i es vol fer, per tal d'evitar suspicàcies, malentesos o acusacions de favoritisme. Aquests programes tindran un paper clau en el foment de les relacions entre la població immigrada i l'autòctona.

(Nota: Caldrà anar en compte amb la promoció de "falsos líders", gent que s'atorga representativitat però que no està realment connectada amb la majoria dels immigrants, amb la "base". Cal, per exemple, no deixar que el domini de l'idioma deformi la representativitat; no sempre qui millor parla les llengües d'acollida és el més representatiu dels col·lectius. A d'altres països europeus s'ha experimentat això com un problema rellevant, al que cal trobar sol.lucions procurant un contacte el més directe possible amb l'esmentada "base".)


Dediquem ara una mica més d'atenció als problemes que ens planteja la immigració. Hem dit abans: "l'impacte concret són els immigrants". I és cert. Ells donen una dimensió física, humana, pràctica, quotidiana, immediata a la qüestió de la multiculturalitat. Amb un impacte fort en dos grans grups d'aspectes: a) Qüestions amb un impacte directe sobre la nostra identitat cultural: l'escola, el dret, els costums i la convivència (el vestir, el menjar, el celebrar, les diversions i entreteniments...), l'opció religiosa, el sistema de valors (racisme i xenofòbia), l'atenció a cultures diverses des d'una realitat cultural complexa (el problema del català) i b) Qüestions d'ordre més tècnic, cosa que no vol dir que no siguin problemes -i greus- ni que no afectin a la seva identitat cultural: la sanitat, l'habitatge, la formació professional, l'atenció a la dona immigrada i a la segona generació, l'associacionisme, els serveis socials (informació i atenció).

1.- L'escola

Aquest pot ser l'impacte més profund de la multiculturalitat en la nostra societat. Cal canviar l'escola. Cal fer una escola multicultural, o sigui: no etnocèntrica sinó incorporadora i valoradora d'altres cultures. I que alhora, i no estic tirant aigua al vi, sigui una escola capaç de generar una cultura catalana vigorosa, dinàmica, creativa i oberta. Estem convençuts que no és contradictori: que es pot fer una escola catalana multicultural, amb immersió lingüística i tot. Igual com s'ha de poder fer una escola castellana, francesa, alemanya, anglesa... multiculturals.

Cal obrir les escoles a tots els infants fills d'immigrants, legals o il·legals. Cal oferir una atenció personalitzada a aquests infants, mirant d'ajudar-los en les seves dificultats concretes d'aprenentatge, tant de llengua com d'altres aspectes -coneixement de costums, coneixement de l'entorn... Cal trobar alguna sortida per a la titulació acadèmica dels il·legals. Cal sensibilitzar els mestres sobre el tema de la multiculturalitat (si ells no ho assimilen bé i a fons, no hi ha res a fer). Cal eliminar dels llibres de text els trets etnocèntrics (i, dit sigui de passada, també els sexistes -l'home com a superior a la dona- i els antropocèntrics -l'home com a rei de la creació, únic ésser valuós, dominador i explotador de la terra, etc.).

Cal evitar els dos extrems possibles de la política de matriculació: a) fer o tolerar escoles "especialitzades" en immigrants b) distribuir els fills d'immigrants per tot el sistema escolar de manera forçada ("una mica a cada escola"). Caldrà, doncs, saber trobar el "camí del mig" entre aquestes dues posicions; és més difícil, però és l'única postura raonable. Caldrà analitzar els barris de concentració immigrant, les escoles que hi ha, les actituds del professorat, i trobar en cada cas una fórmula equitativa adient. No es pot acceptar que hi hagi escoles -públiques o privades subvencionades- que refusin, sigui explícitament o sigui a través de trampes i subterfugis, l'acollir fills d'immigrants. I tampoc no és bo que es generin escoles amb un percentatge tan alt d'immigrants que les famílies locals en marxin. És equivalent del que passaria amb els barris si hi hagués una allau immigratòria: caldria evitar els "ghettos" i els barris "purs".

Fer una nova generació educada multiculturalment i assumir sense tensió la presència d'infants pertanyents a minories ètniques és un gran repte per al nostre sistema escolar, però és un repte molt bonic.

2.- El dret

Podríem acceptar una societat amb dos o més drets simultanis, separats, en paral.lel? Aquesta és una pregunta realment difícil:

- si diem que sí, ens trobaríem a casa nostra, per exemple, amb una comunitat islàmica amb un dret propi diferent. Deixant de banda els greus problemes teòrics (fracturació social, tracte discriminatori...), n'hi ha molts d'ordre pràctic: a partir de quan pot una comunitat reclamar dret propi? hi hauria presons islàmiques separades? què passaria amb els matrimonis mixtos? Ara bé, el problema realment difícil de resoldre és què passa quan una de les lleis accepta elements que per a l'altra són lesius dels drets humans fonamentals (castigar corporalment, dret a triar la pròpia parella, etc.)

- si diem que no, llavors caldrà fer un esforç per tal de mirar de "multiculturalitzar" el nostre dret, o sigui veure quins elements s'hi poden incorporar sense greus complicacions. Ara bé, aquí també hi ha un problema greu: com incorporar elements de dret amb un fonament directament religiós, com passa amb l'Islam? Com incorporar mentalitats jurídiques en les quals les distincions entre individual i col.lectiu, entre privat i públic, entre sagrat i profà no estan tan definides com en la nostra tradició?

3.- Els costums i la convivència (vestir, menjar, celebrar, divertir-se...)

Els immigrants tenen costums diferents dels nostres: mengen diferent, vesteixen diferent, celebren fets diferents amb actes diferents, es diverteixen diferentment... Poden, per tant, introduir costums nous a casa nostra. Poden fer festes al carrer aquí mai vistes i portar cants i balls diferents. Aquí poden passar diverses coses:

- que aquests costums diferents vagin desapareixent. Creiem que seria una llàstima, un empobriment per a tothom.
- que es barregin amb els costums locals, generant nous costums.
- que es conservin tal com són, tal com passa per exemple amb el flamenc a Catalunya.

Ja veurem què passarà. Però creiem que barreja o conservació són igualment vàlids, perquè el criteri clau no és si una cosa o l'altra. El criteri clau, per a nosaltres, és que tant la barreja com la conservació es facin bé. Que els costums nous que es generin o els vells que es conservin, tant se val, tinguin gràcia, tinguin consistència cultural, enforteixin valors centrals, enriqueixin la sensibilitat, generin adhesions i identificacions personals profundes, que commoguin les persones fins a les seves arrels, fins al fons del seu cor. Fer coses fluixes, sense gràcia, això sí que no val la pena.

O sigui: benvinguda la novetat i la diferència: en la manera de vestir, de menjar, de tractar-se, de celebrar... Benvinguda tant si hi ha barreja del vell i el nou com si hi ha coexistència de formes diverses en pla "mosaic" - hi pot haver mosaics molt bonics. El debat important no és si barreja o conservació: és que, en ambdós casos, el que es faci tingui sentit, consistència, qualitat humana, valor estètic, etc. És aquí on ens la juguem.

4.- L'opció religiosa

Creiem que seria molt positiu que avancéssim cap a una societat religiosament plural perquè això, a part de trencar monopolis i diversificar l'oferta, que ja va bé, si més no en la nostra societat contemporània en què la cohesió social ja no s'ha de fonamentar en el monolitisme ideològic, afavoreix la qualitat de les mateixes opcions religioses.

Una societat multi-religiosa afavoreix el diàleg entre les religions, una consciència més clara i definida del valor de l'opció religiosa i de la identitat pròpia de cada religió, un millor diàleg entre religió i secularitat o laïcitat i una major possibilitat d'una consciència trans-confessional.

Caldria desenvolupar més aquest tema, que és molt significatiu dins del debat sobre multiculturalitat. Apuntarem ara només alguns temes de debat:
- és bo que les religions es coneguin a fons entre si a través de l'estudi i el diàleg. Això els permet enriquir-se, depurar-se, modificar-se, etc.
- és bo tenir un context que permeti que tothom pugui optar lliurement, sense pressions legals ni morals, per una religió o altra o per no tenir-ne.
- és bo tenir un entorn que afavoreixi la presa de consciència del que hi ha en comú entre les diverses religions i que permeti recerques i experiències des d'una òptica trans-confessional.

Diguem finalment que, a curt termini, aquesta qüestió és rellevant i positiva tant per als locals com per als immigrants. El dia que els locals ens puguem fer tranquil·lament islàmics o buddhistes si volem, i els immigrants puguin ser islàmics, cristians o no creients si volen, i no només de fet sinó obertament, explícitament, haurem incrementat notablement el grau de tolerància i el potencial de comprensió dins de la nostra societat. I haurem fet passos endavant en l'erradicació del fonamentalisme, aquesta tendència a l'adhesió literal a les formulacions que està tenint tantes conseqüències negatives a les nostres societats: tancament, intolerància, por, etc. Fonamentalisme que no només afecta l'Islam, sinó també el món jueu i, més del que ens pensem, el món protestant, el món catòlic i l'ortodòxia.

5.- El sistema de valors

A més dels valors explícits, en tenim d'implícits. I dels dos grups, n'hi ha de millors i de pitjors. Creiem que la presència d'immigrants ens ajudarà a fer aflorar els implícits negatius i poder així eliminar-los. Aquest pot ser el cas del racisme i la xenofòbia. Quan no hi ha a prop gent d'altres races podem ser racistes sense saber-ho, i el fet que no ho sapiguem no ens fa menys racistes. La presència de gent diversa ens permetrà, doncs, veure què tenim a dins i corregir-ho quan calgui. I això no només val per al racisme i la xenofòbia: hi ha també l'aversió a la novetat, la por al desconegut, l'aferrament irracional al que és propi, les reaccions de clan tancat i defensiu, l'egoisme de grup -"la nostra riquesa és nostra"-, etc.

6.- La qüestió catalana

Aquí cal filar prim. Hem de ser conscients que ens estem plantejant l'atenció a cultures diverses des d'una realitat cultural una mica més complicada que moltes altres: la presència a Catalunya de dues cultures, la catalana i la castellana, amb una situació fins a cert punt confusa i amb una d'elles, la catalana, amb un notable risc de desaparició o de "llatinització" (quedar com a idioma de cultura no parlat al carrer) a curt termini. No podem actuar com si aquest problema no existís, tot dient: "als immigrants se'ls ensenya el castellà, que els serà més útil, i ja està". El problema és com articular la defensa de la identitat dels immigrants i de la identitat catalana, problema que no només es limita als nous immigrants sinó als catalans amb orígens en altres terres de la península ibèrica.

De manera esquemàtica, i per tant simplista, una resposta possible seria més o menys la següent: ens cal construir una cultura catalana de caire multicultural. Una cultura alhora catalana i oberta a les influències d'altres cultures, tant hispàniques com europees com d'altres continents. En un procés en el qual obertura no comporti dissolució o desaparició sinó enfortiment creatiu de la pròpia identitat. Per tant, altra vegada l'èxit o el fracàs de la operació dependrà de la qualitat dels productes que puguem generar, de si sabem establir un diàleg enriquidor i depurador, que ens modifiqui, que ens pugui fer diferents però sense que això ens faci desaparèixer, ens dilueixi la identitat, el vincle amb el passat i el futur, la manera peculiar de veure el món que hem pogut generar amb els anys a través d'una llengua específica, d'uns costums i un tarannà col.lectius, d'una relació amb un territori molt determinat, etc. Ens agradaria poder ser diferents, més multiculturals, sense deixar de ser catalans, per dir-ho d'alguna manera.

7.- La sanitat

Aquí el problema són els immigrants il·legals - també anomenats irregulars, insuficientment documentats, etc. Cal atendre'ls. Em direu que ja es fa, i és força cert, però de vegades no es fa prou bé: fallen els tractaments farmacològics, no s'apliquen mesures de medicina preventiva, sovint l'atenció ambulatòria queda sense cobrir, etc. Els hospitals, com que no rebran diners per aquella atenció, poden tendir a minimitzar-la. Cal, doncs, mirar de trobar sortides a aquest problema.

Passem un moment, però, a l'altre extrem del problema, que té dos aspectes: hi ha d'haver un límit en l'atenció als immigrants il·legals? Cal distingir entre atenció puntual i atenció regular?

L'atenció puntual no es pot negar a ningú: urgències, parts, crisis... Ara bé, què fer quan veiem que el malalt no és un immigrant, sinó algú que ha vingut aquí només per tractar-se mèdicament de franc? Li direm que no? Això ja no és tan clar, però ens permet veure que el problema no són tant els il·legals -a aquests se'ls ha d'atendre tant puntualment com regularment- com els "passavolants" (per dir-ho d'alguna manera). Si optem per atendre també els passavolants, ja no tenim problema; com a màxim tindrem allaus. Però si decidim no atendre'ls, haurem de trobar una manera de diferenciar il·legals estables de passavolants. Com que el cens o el padró no ens seran útils, s'haurà d'inventar alguna mena de "recompte" municipal sense cap valor jurídic però que permeti saber quins són establement residents al municipi, per tal de poder fer el que alguns ajuntaments ja fan: estendre certificats per tal que puguin ser atesos als hospitals o ambulatoris de la població. I això sí que altres instàncies superiors no ho faran mai; els "il·legals estables" només els poden saber els ajuntaments.

8.- L'habitatge

Es poden fer plans de promoció d'habitatges públics específics per a immigrants quan hi ha problemes d'habitatge per a la població local? Doncs segurament sí, però amb fórmules una mica més imaginatives de l'habitual. Segurament s'hauran d'inserir dins de plans globals d'integració, dins d'un conjunt de mesures destinades a facilitar la inserció dels immigrants en l'entorn social. Això voldrà dir normalment fer passos per tal de no caure ni en el "ghetto" -barris d'immigrants- ni en la dispersió equitativa forçada -"dues famílies d'immigrants per carrer". En el tema urbanístic caldrà doncs, també, saber trobar el "camí del mig".

Un altre aspecte rellevant és el de la discriminació en els lloguers: o sigui, quan una família immigrant està disposada a pagar el preu de lloguer de mercat però no se li lloga el pis per criteris discriminatoris. Aquí caldrà també trobar fórmules: avals, adquisició de pisos per llogar-los a immigrants, etc.

9.- La formació professional o ocupacional

Sembla clar que s'hauria de fer un gran esforç per donar formació professional als immigrants, amb un doble efecte positiu: si es queden a treballar aquí, ho faran millor que si no la tenen; i si tornen al seu país, haurem ajudat a crear professionals per al país d'origen, haurem fet cooperació internacional.

Evidentment la formació professional haurà de començar amb una etapa de capacitació lingüística, etapa que s'hauria d'aprofitar per veure cap a on és millor orientar professionalment aquell treballador. A més, això permetrà que l'immigrant es pugui incorporar als cursos de formació habituals, els previstos per a la població local -cal no oblidar que, en el nostre país, en aquest àmbit encara queda molt per aprendre i millorar. I aquesta incorporació dels immigrants als cursos normals no exclou que, en certs llocs o certes circumstàncies, no s'hagin de fer cursos específics per a immigrants.

10.- L'atenció a la dona immigrada i a la segona generació

La qüestió de la dona és clau pel procés de connexió de les famílies amb el seu nou entorn social. És un tema força delicat, sobretot amb les dones magrebines, però s'hi pot treballar molt, encara que sigui amb iniciatives molt específiques. La llengua i la salut materno-infantil poden ser dos punts d'arrencada, però es pot continuar per camins molt diversos: inserció laboral, coneixement de l'entorn - com comprar, com conèixer el país i els seus costums... I si hi ha retorn al país d'origen, tot el que s'hagi pogut fer en aquest camp pot ser també útil, especialment tenint en compte la problemàtica situació de la dona en força països d'origen.

Pel que fa a la segona generació, pot ser la principal font de conflictes en el futur. Els fills dels immigrants pateixen sovint un problema d'identitat més fort que els mateixos immigrants, i això és font de molts problemes d'inserció social. Caldrà treballar molt bé per evitar-ho.

11.- El foment de l'associacionisme

Caldria ajudar a l'existència i consolidació d'associacions pròpies dels immigrants i d'ONGs mixtes de trobada i treball en comú, normalment dedicades també a resoldre problemes dels immigrants. Ambdós nivells són necessaris i importants. Se'ls hauria de donar suport econòmic però també molt de suport humà, tant afavorint el voluntariat cap a aquestes ONGs com contribuint a consolidar la seva capacitat organitzativa.

12.- Els serveis socials

Tot i que cal evitar la identificació immigrant-marginat, és clar que aquest sector de població tendirà objectivament a fer servir força els serveis socials, tant a nivell d'informació i assessorament com d'atenció bàsica. Caldrà fer un esforç per preparar els treballadors socials en aquest sentit, sensibilitzant-los sobre la qüestió multicultural com hem vist que han de fer els mestres i també ha de fer el personal sanitari, les policies, etc.


Tornem a la perspectiva més general, per parlar breument de què cal fer per tal d'afavorir la convivència multicultural, tant si la considerem inevitable com desitjable. Respecte a això subratllarem quatre punts:

1.- Cal difondre la concepció de la igualtat de drets entre autòctons i immigrants, prenent posicions favorables a la lluita contra la discriminació, a la penalització de les conductes racistes o xenòfobes i a la participació a les eleccions locals dels immigrants amb un cert arrelament (caldrà establir un mínim d'anys de residència). Mentrestant, caldrà promoure instàncies consultives de participació de la població immigrada en la vida pública local.

2.- Cal fomentar la tolerància social, promovent tot allò que afavoreixi l'aparició d'actituds de respecte a la diversitat. "Igualtat per viure, diversitat per conviure"; foment de campanyes de respecte i tolerància.

3.- Cal fomentar el diàleg intercultural, l'intercanvi de coneixements, l'interès per les altres cultures, el diàleg que permeti l'enriquiment, la crítica i la modificació entre cultures diverses. Cal, doncs, fomentar no només el respecte per la diversitat sinó l'afecte per la diversitat. No n'hi ha prou de viure i deixar viure ("que facin el que vulguin, jo no m'hi fico") sinó que cal interessar-se per l'altre, comunicar-s'hi i així influir-se mútuament, potenciant el que de positiu hi ha en cada cultura i eliminant el que de negatiu hi pugui haver (consumisme, individualisme/càstigs corporals, casaments obligats).

4.- Finalment, cal impulsar el diàleg interreligiós. Podem creure que això és cosa d'experts, o bé que en la nostra cultura laica això ja no s'escau. Podria ser un greu error. Si més no les cultures mediterrànies (i probablement totes les cultures) presenten vinculacions amb un substracte religiós o amb una formulació religiosa, que hi tenen un paper. I encara que hi hagi cultures laiques, aquestes hauran d'entrar també en aquesta mena de diàleg si volen avançar en la comprensió amb aquelles que sí que tenen un fonament religiós. Això és el que fa dir a Hans Küng: "No hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions, i no hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions".

Amb aquests elements podem contribuir a establir allò que en dèiem un "marc mental" - hauríem de dir un marc cultural, però volem subratllar la dimensió subjectiva que té, d'idees, de creences personals, de valors assumits teòricament i pràcticament per les persones. Un marc mental que tindrà tres grans components:

1.- La "consciència multicultural", que abans definíem com l'haver assumit que hi ha altres cultures; que són interessants i és bo de conèixer-les, de tenir-hi contacte, de conviure-hi; i que la nostra cultura no és superior a les altres: no és ni la "millor", ni la "més moderna", ni la "més poderosa", etc.

2.- Els drets humans. L'haver assumit a fons que hi ha uns drets comuns a tots els homes, siguin quins siguin els seus orígens, nacionalitat, raça, religió, etc. I que aquests drets han de ser respectats i defensats arreu.

3.- Els valors humans. L'haver assumit a fons que hi ha uns valors que humanitzen - que fan esdevenir plenament, veritablement humans - els qui els practiquen i els qui en reben les conseqüències. La compassió, la solidaritat, la generositat, la llibertat, per exemple, són valors d'aquesta mena.

Acabem, doncs, subratllant que aquests tres grans components que hem esmentat: consciència multicultural, drets humans i valors humans estableixen una referència i una perspectiva des de la qual és possible des dels nostres nuclis socials assumir sense problemes greus la realitat de la immigració de gent amb cultures diferents de la nostra. Si no aconseguim situar-nos col·lectivament en aquest punt de vista, les situacions de tensió social poden arribar a ser fortes, com hem vist a tants d'altres països. Som a temps d'evitar-ho, està a les nostres mans de fer el possible, de treballar eficaçment i amb convicció, per tal que això no ens passi i puguem establir i fruir a casa nostra d'una digna societat multicultural.


Annex: Consideracions sobre el mestissatge

El multiculturalisme sembla tenir dos grans enemics:

1.- L'etnocentrisme: la meva cultura és millor que les altres, més eficaç, més sofisticada, més forta... Com ja hem dit, d'això, res de res. Som una cultura més en la rica tradició cultural de la humanitat.

2.- El cosmopolitisme: som ciutadans de l'univers, no tenim cultura diferenciada sinó que participem d'una nova i única cultura universal comuna, la nostra cultura és la de ciutadans del món sencer (texans, rock, hamburguesa, pizza o Coca-cola), etc. I això tant es pot donar amb vernís de "jet-set" com amb música de "heavy metal".

Però la multiculturalitat s'ha de confrontar també amb una altra posició: la favorable al "mestissatge", entès com a barreja de cultures i gènesi d'una nova cultura. Certament, el mestissatge és en certa mesura inevitable i té un atractiu de creativitat, de generació de noves formes culturals. Un cert mestissatge hi serà, un cert mestissatge és bo. Però, com deia el mateix Lluís Llach al presentar "Un pont de mar blava", cal conjuminar el mestissatge amb el dret a la diferència. Senyal que aquí hi ha problemes que cal comentar. O bé ens plauria que hi acabés havent una cultura única al món? O bé només dues o tres? Si defensem la biodiversitat, no defensarem la diversitat cultural?

El punt clau és força subtil: es tracta de mirar de diferenciar aquest mestissatge -barreja de cultures- de l'obertura d'una cultura a les altres, de la influència intercultural. El mestissatge comportaria la desaparició de les cultures anteriors i aparició d'una de nova; en canvi, influència intercultural seria:

 - incorporar elements d'altres cultures a la pròpia
- modificar alguns elements de la pròpia per influència de les altres
- abandonar elements de la pròpia per inadequats, com a fruit de la influència d'una altra cultura.

Amb el que la meva cultura esdevé diferent d'abans, però continua essent ella, diferent de les altres i amb una continuïtat en el passat i una projecció en el futur. Les cultures, com les persones, poden canviar i evolucionar sense perdre la seva identitat, el seu ser cultures diferents. Poden: no sempre ho aconsegueixen, i de vegades simplement es moren, desapareixen, absorbides o esborrades per una altra.

Dit d'una altra manera i barroerament: compte amb la barreja de cultures. De vegades funciona i apareix una nova cultura real, una nova visió de la realitat capaç de donar respostes als desafiaments humans, una nova cultura que és operativa i pot viure. Però sovint el que es generen són híbrids sense capacitat de subsistir i llavors s'empobreix el tresor cultural de la humanitat. De fet, és difícil crear una cultura; una cultura s'assembla més aviat a un cristall:

- es crea en determinades condicions, molt precises i no gaire freqüents (pressió i temperatura elevades)

- té característiques molt precises, una lògica interna molt determinada (composició, sistema de cristal.lització)

Aquests dos factors dificulten la barreja, només possible en determinades condicions de pressió -demogràfica?- i temperatura. Això sí, dos cristalls, per diferents que siguin -pirita i quars, galena i guix- són iguals en bellesa i valor.

Fent-ho encara més gràfic: va ser interessant el recital de'n Raimon al Palau Sant Jordi com a exemple de recital multicultural. Junts, en harmonia, però diferents, cadascú amb la seva pròpia -i forta- identitat. No híbrids universalistes com certs festivals de rock. Per valorar, respectar i estimar, per influir-se i enriquir-se, no cal destruir ni destruir-se.

Per tant, caldrà anar amb compte amb el mestissatge cultural: pot ser destructor. Cal respectar les identitats: obertes, en evolució, però identitats. El que no es contradiu amb una altra qüestió: les persones pluriculturals, les que coneixen i saben desenvolupar-se en més d'un entorn cultural. Però això, que pot ser fruit d'un mestissatge físic, no és pas el mestissatge cultural del que aquí estem parlant.


(adaptació d'un esborrany per a un document per a un debat sobre la multiculturalitat vista des de Catalunya, elaborat l'any 2001)