dilluns, 30 de juny de 2014

Henriette Bonnel






El desafiament ètic més subtil i profund no és el que representa el mal evident, sinó la tendència que tots portem a dins a posar en primer lloc els nostres interessos, per davant dels valors o principis, tot mantenint les formes. Si una cosa em convé, em va bé, m'atrau, la faig, encara que no s'adigui amb el que crec que hauria de fer. Aquesta dinàmica era treballada tradicionalment en l'àmbit religiós sota la problemàtica del pecat, i el pecat més difícil de discernir per a un mateix era aquest de la mala jerarquització entre principis i interessos.

Hi ha, però, un pas més, encara més refinat, que es dóna quan ja no hi ha consciència d'inversió de prioritats, quan no es percep contradicció entre principis i interessos, quan hi ha un simple fluir "natural" davant d'una situació, quan considerem "normal" actuar en funció del nostre desig o conveniència. Ja ni tan sols hem de trobar una justificació per fer el que ens ve de gust; no hi ha referència crítica externa ni interna.

Això no és fàcil d'explicar. Però de vegades la literatura té un cop de geni i és capaç d'exposar gràficament, en molt poques paraules i en un context narratiu, una idea complexa, una manera de comportar-se. És el cas del genial conte de poques pàgines de Guy de Maupassant "Ce cochon de Morin" (1882).

L'Henriette Bonnel és la seva protagonista, encarnació fina i delicada d'una manera de fer que poca gent trobaria actualment reprovable (i aquesta seria una de les característiques -i potser un dels problemes- del nostre temps). Serà fàcilment considerat com el comportament lògic, normal, natural, cosa que subratlla el desafiament ètic que suposa.

Se n'han fet pel·lícules, d'aquest conte, però em costa d'imaginar que puguin transmetre la rotunditat i finesa del magnífic, àgil i divertit text original. Si podeu fer l'esforç de llegir el francès, el trobareu a

http://www.atramenta.net/lire/oeuvre6471-chapitre370196.html (i els dos capítols següents)

o, més mal editat però amb el text seguit, a

http://maupassant.free.fr/textes/morin.html

o bé a

http://www.lettres-persiennes.net/textes-extraits/guy-maupassant/ce-cochon-morin.php

o a

http://www.bmlisieux.com/litterature/maupassant/morin.htm

o, amb tots els textos dels "Contes de la bécasse", dels que forma part, i en blanc sobre negre, a

http://textes.libres.free.fr/francais/guy-de-maupassant_contes-de-la-becasse.htm#2

o a

http://www.inlibroveritas.net/oeuvres/4697/contes-de-la-becasse



diumenge, 29 de juny de 2014

Redempció



Van der Weyden 1450


L'anhel de redempció és un daimon antic, estrany i amb tants caps com una hidra, que habita fins i tot en les ànimes més terrenals i prosaiques. De vegades eloqüent i de vegades mut, l'aspiració d'aquest daimon és aconseguir la unió confusament percebuda amb un Altre inefable, que tot ho veu i tot ho estima, i en l'embolcalladora abraçada del qual es pot trobar l'alleujament definitiu dels aspres límits de la condició mortal i de l'aterrador aïllament de l'individualitat que, ni que sigui inconscients, es troben en el més profund de tota vida. Tot i que no adjudiquem a l'Altre cap nom diví, i orientem en canvi la nostra devoció i el nostre anhel envers no reconeguts substituts com ara la humanitat, la família, la natura, l'art, l'amor o l'Estat, aquesta recerca és inconfusible, i no se la pot confondre amb cap altre sentiment més individualitzat, com ara el desig, la passió, l'amor o l'admiració per una persona o cosa determinada. Les marques distintives de l'anhel de redempció són, en primer lloc, que és precisament això, un anhel; en segon lloc, que és compulsiu i absolut, i que sovint xoca violentament amb els valors individuals, i finalment que la seva meta no és la relació, sinó més aviat la dissolució.


Liz Greene ("Neptú", 1996)



dissabte, 28 de juny de 2014

Xina: l'altre pol





“Des del punt de vista occidental, la Xina és senzillament l’altre pol de l’experiència humana. Totes les altres grans civilitzacions o bé són mortes (Egipte, Mesopotàmia, l’Amèrica precolombina), o bé es troben exclusivament absortes pels problemes de supervivència en condicions extremes (cultures primitives), o bé són massa properes a les nostres (cultures islàmiques, Índia) per poder oferir un contrast tan total, una alteritat tan completa, una originalitat tan radical i aclaridora com la xinesa. Només quan considerem la Xina podem finalment mesurar amb més exactitud la nostra pròpia identitat i comencem a percebre quina part de la nostra herència prové de la humanitat universal i quina part no fa sinó reflectir simples idiosincràsies indoeuropees. La Xina és aquest Altre fonamental sense la trobada amb el qual l’Occident no podria assolir realment la consciència dels contorns i límits del seu Jo cultural.”


Simon Leys, a L’Humeur, l’Honneur, l’Horreur. Essais sur la culture et la politique chinoises. Robert Laffont, Paris 1991, pp. 60-61, citat per Anne Cheng a Historia del pensamiento chino, Edicions Bellaterra, Barcelona 2002



divendres, 27 de juny de 2014

Rilke: Liebeslied



Klimt 1907


Wie soll ich meine Seele halten, daß
sie nicht an deine rührt? Wie soll ich sie
hinheben über dich zu andern Dingen?
Ach gerne möcht ich sie bei irgendwas
Verlorenem im Dunkel unterbringen
an einer fremden stillen Stelle, die
nicht weiterschwingt,wenn deineTiefen schwingen.
Doch alles, was uns anrührt, dich und mich,
nimmt uns zusammen wie ein Bogenstrich,
der aus zwei Saiten eine Stimme zieht.
Auf welches Instrument sind wir gespannt?
Und welcher Spieler hat uns in der Hand?
O süßes Lied.


Rainer Maria Rilke (1907)


Traducció de Joan Vinyoli:

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!




dijous, 26 de juny de 2014

Nosce te ipsum






"Coneix-te a tu mateix", traducció del precepte dèlfic, gnôthi seantón. Atribuïda a diversos savis de Grècia, la màxima va ser elegida per Sòcrates com a lema del seu ensenyament. Semblà, però, que en la inscripció original del temple de Delfos aquests mots volien dir, només, "Posa en clar les teves intencions"; és a dir: "Pensa bé què vols, abans de consultar els déus".


(Nota a peu de plana de Jordi Llovet i Joan de Sola a la seva traducció al català de la "Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon",  de Hugo von Hofmannsthal, editada per Quaderns Crema el 2007).



dilluns, 23 de juny de 2014

Reflexió del mestre Dogen





"Durant llargs mesos la neu cau sobre les fulles tardorals. Ningú, contemplant aquest paisatge, pot trobar les paraules per expressar la seva bellesa."

Dogen (1200-1253)



diumenge, 22 de juny de 2014

Empetitits



Masaccio 1425


"Si hi ha en aquest món una idea que ens empetiteixi més, quan la païm malament, és la idea de Déu."


Josep Maria Ballarín a la revista El Ciervo n. 362-363, abril-maig de 1981




dilluns, 16 de juny de 2014

Una carta



Matisse 1902


Extracte de la "Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon", text de Hugo von Hofmannsthal publicat el 1902, traduït al català per Jordi Llovet i Joan de Sola i editat per Quaderns Crema el 2007.

Hi podem trobar una colpidora descripció d'una peculiar experiència interior, una de les altes cimeres a que pot portar el desenvolupament de la sensibilitat. Si això s'aproxima als alts nivells que es poden assolir treballant la qualitat humana i treballant l'espiritualitat seria objecte d'una bona i útil discussió: no queda clar si aquests tres eixos es disposen piramidalment (més propers com més amunt s'enlairen) o be creixen en paral·lel, generant més aviat una forma prismàtica.


"El meu cas és, en brevetat, aquest: he perdut del tot la capacitat de pensar o d'enraonar de qualsevol cosa amb coherència.

A l'inici se'm va fer cada vegada més difícil tractar d'un tema general, o de qualsevol ordre més elevat, fent arribar als llavis les paraules de què se serveixen, de la manera més natural i sense pensar-s'ho gens ni mica, tots els homes. En pronunciar paraules com "esperit", "ànima" o "cos", ja experimentava un desassossec inexplicable. Dintre meu considerava com una cosa impossible poder emetre un judici sobre els afers de la cort, els esdeveniments al parlament, o qualsevol altra matèria.I no és que m'aturessin consideracions d'una o altra mena; coneixeu prou bé la meva franquesa, pròxima a la imprudència. Passava solament que les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per tal de donar llum a qualsevol raonament, se'm desfeien a la boca com bolets podrits. Un dia vaig trobar-me que havia de renyar la meva filla de quatre anys, Caterina Pompília, per una mentida que havia confessat; i anava a parlar-li de la necessitat de dir sempre la veritat quan, de sobte, les idees que em venien impetuosament als llavis es van tornar d'un color tan iridescent i van embullar-se tant les unes amb les altres que, acabant la frase a batzegades, com vaig poder, com si em trobés malament, de fet amb la cara blanca i amb una opressió punyent al front, vaig deixar la nena sola, vaig tancar de cop la porta darrere meu, i només em vaig refer una mica després de muntar el cavall a galop tirat per les pastures desertes.

Però a poc a poc aquest mal es va escampar com l'òxid es menja tot allò que troba. Fins i tot en les festes familiars i trivials se'm van fer tan dificultosos aquells raonaments que la gent sol expressar d'una manera despreocupada i amb la seguretat d'un somnàmbul, que em vaig veure obligat a deixar d'assistir a conversacions d'aquesta mena. Una fellonia inexplicable, que dissimulava amb penes i treballs, m'agafava quan sentia coses com: "Aquest afer ha acabat bé o ha anat en orris per a tal o tal persona"; "El xèrif N. és un pocavergonya"; "Mossèn T. és un tros de pa"; "M., el llogater, fa llàstima, els seus fills són uns malversadors"; "Tal altre és un home envejable, perquè les seves filles són estalviadores"; "A tal família totes els ponen"; "Tal altra anirà a mal borràs". Totes aquestes coses em semblaven completament insostenibles, fal·laces i sense cap consistència. L'estat del meu esperit m'empenyia a veure de tan a la vora totes les coses que sortien en aquestes conversacions, que m'espantaven: així com una vegada havia vist en una lent d'augment un tros de la pell del meu dit petit, i va semblar-me un camp sense conrear, tot clivellat i ple de forats, així em passava llavors amb la gent i la manera com es comportava. Ja no aconseguia de capir els altres amb la mirada simplificadora del costum. Tot se'm va fer miques, els trossos també es van esbocinar, i ja no vaig poder abastar res més amb un concepte. Paraules aïllades suraven al voltant meu; quallaven en ulls que em miraven fixament i que jo també havia de mirar amb penetració: són remolins que persegueixo avall, fins al vertigen, que roden sense parar i a través dels quals s'arriba fins al buit.

Vaig provar de sortir d'aquest estat refugiant-me en el món espiritual dels clàssics. Plató vaig deixar-lo de banda, perquè m'espantava la volada arriscada de les seves imatges. Pensava limitar-me, sobretot, a Sèneca i Ciceró.  En l'harmonia de les seves idees circumscrites i ben ordenades pensava trobar repòs i cura. Però no acabava d'arribar-hi. Entenia el que volien dir; era capaç de veure'n l'ordre admirable dels conceptes, que em semblava com aquells brolladors meravellosos que s'arboren joguinejant amb pilotetes daurades. Podia moure'm al voltant seu i observar com jugaven; però sempre es tractava d'un joc entre els seus conceptes: allò més profund i més propi del meu pensament quedava exclòs de la corranda.  Al seu costat va dominar-me un sentiment terrible de soledat; vaig sentir com si m'haguessin tancat en un jardí ple d'estàtues sense ulls. I vaig fugir una altra vegada cap al buit.

Des d'aleshores faig una vida que a vós -ho temo- us serà difícil de comprendre, de tan insubstancial i irreflexiva com transcorre; una vida, no cal dir-ho, que amb prou feines es diferencia de la dels meus veïns, la dels meus parents i la de la majoria dels nobles propietaris d'aquest regne; una vida, això sí, que no està desproveïda de moments joiosos i vivificants. No em resultarà fàcil fer-vos entendre en què consisteixen aquests moments: les paraules em tornen a girar l'esquena. Perquè és certament una cosa que no té nom, i és potser amb prou feines anomenable allò que se'm fa present en aquestes ocasions, omplint qualsevol esdeveniment de la meva vida quotidiana com s'omple una copa, inundant la meva vida del corrent impetuós d'una vida més alta. No puc esperar que m'entengueu sense posar-ne un exemple, i us prego que sigueu indulgent amb la ximpleria dels exemples que segueixen: una regadora, un rasclet abandonat enmig dels camps, un gos a la llum del sol, el cementiri d'un poblet miserable, un esguerrat, una masoveria, tot això es pot convertir per a mi en el recipient d'una revelació. Cada una d'aquestes coses, i milers de coses com aquestes, damunt les quals la mirada llisca habitualment amb natural indiferència, pot assolir de sobte i en qualsevol moment, sense que jo pugui fer-hi res, un aspecte tan solemne i tan torbador que totes les paraules em semblen pobres per expressar-lo. Sí, també pot tractar-se de la representació mental d'un objecte absent al qual s'atorga el privilegi inefable de ser emplenat fins a vessar amb aquell corrent de sensibilitat divina que creix tranquil·lament però amb vehemència. Així, per exemple, no fa gaire temps vaig donar l'ordre d'escampar a balquena verí per a les rates als cellers de la llet en un dels masos que tinc. Cap al vespre vaig sortir a cavall i, com podeu suposar, ja no hi pensava, en aquell fet. Llavors, mentre cavalcava al pas pels prats de terra estovada, llaurada de feia poc, sense res que m'inquietés al meu voltant llevat d'una cria de guatlla que aixecava el vol, espantada, i, lluny enllà, sobre la línia onejant dels conreus, el sol rotund de l'horabaixa, em va néixer a dins, tot d'un plegat, la imatge del celler carregat de l'agonia d'un munt de rates. Tot va fer-se'm present: l'atmosfera freda i humida del celler amarat del tuf melós i penetrant del verí i la xiscladissa de mort que ressonava entre les parets cobertes de verdet; les convulsions embarriolades de la impotència; la corredissa de desesperacions entrellaçades; l'enfollida recerca d'una sortida; l'odi glacial en la mirada que s'adrecen dues rates fugitives quan es troben juntes davant d'una escletxa mig barrada. Però, ¿per què exploro una altra vegada un llenguatge del qual ja he renegat? ¿Us recordeu, amic, de la meravellosa descripció de les hores que precedeixen a la destrucció d'Alba Longa, a l'obra de Livi? ¿Com corre la gent, esmaperduda, pels carrers que mai no tornaran a veure? ¿Com s'acomiaden de les llambordes? Us confesso, amic, que això mateix portava a dintre meu, i fins i tot la visió de la ciutat de Cartago en flames; tanmateix, el que jo experimentava  superava aquestes imatges, era una cosa més divina i més salvatge; i es produïa en el present, era el present en tota la seva majestuositat. Hi havia una rata, al costat de la qual la cria es moria enmig de convulsions, que no dirigia la mirada ni a les rates moribundes ni als impenetrables murs de pedra, sinó al buit, o cap a l'infinit a través del buit. ¡I acompanyava aquestes mirades amb un petament de dents! L'esclau que, dominat per les esgarrifances d'impotència, va quedar-se al costat de Níobe mentre aquesta es convertia en pedra, degué conèixer el mateix patiment que jo vaig haver de suportar quan, dintre meu, l'ànima d'aquell animaló ensenyava les dents al seu destí terrible.

Perdoneu aquestes imatges, i no cregueu que fos compassió el que jo sentia en aquells moments. Si pensàveu així és que he triat l'exemple amb poca traça. Es tractava de molt més i de molt menys que compassió. Es tractava d'una participació aclaparadora, d'un esmunyir-se dins de totes les criatures, o la sensació que, per uns instants, fluïa fins a elles un corrent de vida i de mort, de somni i de vigília, un corrent de fonts desconegudes. Perquè, què té a veure la compassió, què té a veure amb les associacions d'idees que conceben els homes el fet que un altre dia, al vespre, trobés, sota una noguera, una regadora mig buida que el minyó que ajuda el jardiner havia deixat oblidada, i el fet que l'aigua que contenia aquesta regadora, entenebrida per l'ombra dels arbres, fos solcada per un escarabat que nedava d'una ribera a l'altra?; ¿què hi té a veure, el fet que aquesta associació de bagatel·les m'esgarrifés amb la presència d'una infinitud així, i em fes tremolar des de la punta dels cabells fins al moll dels talons de tal manera que hauria desitjat esclatar en un mar de paraules de les quals sé que, si arribava a trobar-les, subjugarien tots els querubins en els quals no soc capaç de creure?; ¿i el fet que, després, m'allunyés silenciós d'aquell lloc, pel qual, si d'aquí a unes setmanes albiro altra vegada la noguera, passaré de llarg amb una mirada tímida i d'esquitllentes perquè no vull perdre el regust d'esplendidesa que n'envolta el tronc, ni seguir rondant entre els matolls d'aquell paratge? En moments com aquest, qualsevol criatura insignificant, un gos, una rata, un escarabat, una pomera seca, un camí de carro que s'enfili serpentejant pel turó, una pedra cada cop més coberta per la molsa, em semblen més importants que mai no ho ha estat l'amant més bella i amorosa de la nit més feliç de totes. Aquestes criatures mudes i sovint inanimades s'alcen al meu davant amb una tal plenitud, una presència tan gran de l'amor, que els meus ulls afortunats no topen amb cap punt mort al seu voltant. Tot; tot allò que existeix, tot allò que recordo, tot allò que els meus pensaments més emboirats són capaços de copsar, em sembla que és alguna cosa. Fins i tot la pròpia feixugor, l'habitual ensopiment del meu cervell, em sembla que és alguna cosa; sento dintre meu i al meu voltant un afrontament captivador i del tot inextingible, i entre aquest munt de matèries que juguen entre si no n'hi ha cap amb la qual no tingui el desig de fondre'm. Llavors tinc la impressió que el meu cos és com un munt de claus secretes capaces de desxifrar-ho tot; com si haguéssim de poder establir, amb tot allò que existeix, una relació nova, premonitòria, si un dia ens posàvem a pensar amb el cor. Però tan bon punt m'abandona aquest estrany encantament, ja no sé què més dir; i en aquest cas em resultaria tan difícil expressar amb paraules raonables en què consisteix i com se'm va fer present aquesta harmonia que ha entreteixit el meu ésser amb l'univers, com provar de descriure d'una manera precisa el moviment interior de les meves entranyes o l'estancament de la meva sang.

Deixant a banda aquestes casualitats estranyes, que no sé, altrament, si són imputables a l'ànima o al cos, faig una vida d'una buidor difícilment imaginable i tinc treballs a dissimular davant la meva dona la rigidesa de la meva vida interior, i davant els criats la indiferència que sento pels assumptes de la propietat. L'excel·lent i severa educació que vaig rebre del meu pare, i el costum adquirit des de jove de no estar desvagat en cap moment, són l'únic fonament, jo diria, en què recolza la meva vida davant el món exterior i que em permet de guardar les aparences que escauen a la meva condició social i a la meva persona.

Fem obres en una ala de la casa, i faig per manera de parlar amb l'arquitecte sobre l'estat de la feina; administro els meus bens, i els llogaters i empleats de la finca potser em troben més sorrut, però no menys bondadós que abans. Cap dels que estan plantats a la porta de casa seva i es treuen la gorra quan al vespre passo a cavall per davant seu, cap d'ells no es pot imaginar que la meva mirada, que estan acostumats a  acollir respectuosament, llisca amb callada nostàlgia per sobre de les fustes podrides, sota les quals ells busquen cucs per fer-ne esquers, travessa després l'estreta finestra enreixada fins a la sòrdida habitació en la qual el llit baix cobert amb una manta de colors, en una cantonada, sembla que esperi sempre algú que ha de morir o algú que ha de néixer;ni cap d'ells pot suposar que passo llargues estones observant els cadells fastigosos de l'animal que ha parit, o la gata que s'esmuny hàbil entre els testos; ningú no es pot afigurar que entre aquests objectes pobres i matussers de la vida de pagès la meva mirada va a la recerca d'una cosa, la forma insignificant de la qual, la seva manera del tot casual d'estar a terra o repenjada a la paret, o el seu aire silenciós, poden esdevenir la font d'aquell encant misteriós sense nom ni límits. Perquè aquesta sensació suprema i inefable apunta abans en una foguera de pastors, llunyana i sola, que davant la visió del cel que espurneja; abans despunta amb el cant de l'últim grill, pròxim a la mort quan el vent de tardor ja empeny la nuvolada d'hivern per sobre els camps deserts, que amb el ressò majestuós de l'orgue. Sovint em comparo per dintre meu amb Crassus, l'orador, de qui expliquen que s'havia enamorat d'una manera tan exagerada d'un congre manyac que tenia en una bassa a casa seva, un peix callat i silenciós, d'ulls vermellosos, que la cosa va ser objecte de comentaris per tota la ciutat; i quan, una vegada, al senat, Domici li va retreure que hagués plorat la mort d'aquell peix com qui vol passar per boig, Crassus li va respondre: "Quan el meu peix es va morir, jo vaig fer el que tu no vas fer ni a la mort de la teva primera esposa ni a la de la segona."

Sovint se m'ha acudit de veure en la història de Crassus i el congre la imatge del meu jo traslladada per sobre de l'abisme dels segles. Però no a causa de la resposta que va donar a Domici. La resposta va fer que tothom esclatés de riure i es posés del seu costat. El que m'impressiona d'aquesta història és una altra cosa; és tot el que hauria quedat inalterable encara que Domici hagués vessat llàgrimes de sang, amb el dolor més sincer, a la mort de les seves dues esposes. Si haguessin copsat això, llavors Crassus encara seria davant d'ells, amb llàgrimes als ulls a causa del congre perdut. I sobre aquesta imatge, la ridiculesa i el menyspreu de la qual salten a la vista enmig d'un senat acostumat a deliberar sobre els afers més elevats i a senyorejar el món; sobre aquesta imatge m'empeny a reflexionar una cosa que no es pot expressar, amb una força obscura que em sembla del tot forassenyada tan bon punt intento d'expressar-la amb les paraules.

La imatge de Crassus em ve de vegades al cap, de nit, com una estalla a la llar de foc, al voltant de la qual tot traspua, tot batega i bull. Llavors és com si jo mateix em trobés sotmès a una fermentació enmig del borbolleig que brilla. I és una mena de pensament enfebrat, però fet d'una matèria més directa, més fluida i més roent que les paraules. També es tracta d'una cosa com remolins, però ja no m'arrosseguen a un pou sense fons, com sembla que facin els remolins del llenguatge, sinó que em condueixen, sense saber com, cap a mi mateix, al si de la pau més profunda.

Ja us he destorbat prou, estimat amic, amb aquesta extensa descripció d'un estat d'ànim inexplicable, que resta, habitualment, tancat dintre meu."


  

diumenge, 15 de juny de 2014

Veritat i opinió



Twombly 1972


No és fàcil determinar l'autenticitat de quelcom. Però que no puguem determinar el que és autèntic no vol dir que no puguem ser crítics, tenir un criteri propi; potser no tenim la missió de jutjar, però hem d'expressar el nostre punt de vista. Això és vàlid a tot nivell: no podem dogmatitzar (dir "això és el correcte", "aquesta és la veritat"), però hem d'opinar, de prendre partit.

En principi, això sembla prou adient: no dogmatitzem, simplement opinem. Ara bé, són tan diferenciables, aquestes dues posicions? Quan opinem, no estem d'alguna manera "defensant una veritat"? O, més complicat encara, en fer aquesta distinció tallant entre veritat i opinió, no estem deixant la veritat en mans del poder? Serà "veritat" el que reculli més opinions favorables... Com que no hi ha possibilitat d'accés racional a la veritat, de discerniment del que és correcte, com que només podem opinar... ¿És desitjable un món on només hi hagi "opinions", i en el que inevitablement les opinions més compartides ocupin el lloc de les "veritats"?

Dit d'una altra manera: ¿És el mateix una opinió argumentada que una opinió a seques? ¿És el mateix l'opinió d'un expert que la d'un simple espectador? Aquesta mena de qüestions ha portat a l'extrem de l'academicisme (només val el que determina l'acadèmia, els experts reconeguts oficialment, els que tenen el títol de tals). Però ¿no hi pot haver un espai fecund entre l'academicisme i la simple opinió? És clar que molts només podem "opinar", però alhora podem mostrar respecte i deferència per les opinions (o posicions) d'aquells que veiem "que en saben més que nosaltres", que han fet un esforç, que s'hi han dedicat, que s'han treballat a fons a ells mateixos per poder tenir una opinió més fonamentada, més qualificada... La meva opinió sobre en Miles Davis no val el mateix que la del meu amic Jepus Solà (que de jazz en sap molt, que hi ha dedicat moltes hores, i que toca el saxo...). Potser la seva no serà "la" veritat, però és més propera a la veritat que la meva, vulguem o no, ens agradi o no.

A partir d'aquí, és cert que qui hi entén més té més deure d'explicació, d'argumentació, i d'una explicació que pugui ajudar al que hi entén menys a millorar, a entendre-ho millor, a aproximar-se més a una fonamentació, a refinar la seva observació i el seu gust. És la càrrega que pesa sobre l'expert. Però l'expert segueix mereixent el reconeixement com a tal, ha de veure reconegut que la seva opinió val més que d'altres...

És clar que quan arribem a plantejaments binaris (m'agrada/no m'agrada) poden estar en el mateix costat persones amb nivells molt diferents d'argumentació, i que no per això deixen d'opinar el mateix, d'estar al mateix costat... però no hi estan de manera igualment fonamentada, i aquest nivell de fonamentació és rellevant.

I per tant no ens podrem escapar de mirar d'argumentar perquè una determinada interpretació d'una obra musical, per exemple, ens sembla més "autèntica", més "pura" que una altra. No ens podem quedar en el "no hi ha criteri", només opinió, i cadascú opina el que vol, i totes les opinions valen el mateix. Com a mínim, hi ha opinions més fonamentades que altres, i hi ha argumentacions que poden portar a l'establiment de criteris compartibles.



dissabte, 14 de juny de 2014

Aclaparadora fondària






"Vielleicht, dass ich durch schwere Berge gehe
in harten Adern, wie ein Erz allein;
und bin so tief, dass ich kein Ende sehe
und keine Ferne: alles wurde Nähe,
und alle Nähe wurde Stein.

Ich bin ja noch kein Wissender im Wehe,
so macht mich dieses große Dunkel klein;
bist Du es aber: mach dich schwer, brich ein:
dass deine ganze Hand an mir geschehe
und ich an dir mit meinem ganzen Schrein."


Rainer Maria Rilke, 13.4.1903, Viareggio


Possible traducció:

"Potser jo travesso feixugues muntanyes,
fet dures vetes, sol com un mineral;
soc tan endins, que no veig cap final,
cap llunyania: tot és proximitat,
i tota proximitat és pedra.

Encara no soc cap mestre en el dolor
i per això em fa petit aquesta gran foscor;
però si tu ets: mostra la teva força, irromp:
que tota la teva mà m'embolcalli,
i jo del tot te'm faci ofrena."


(gràcies a en Pau Mas pel cop de mà en la traducció)




divendres, 13 de juny de 2014

El dol pels difunts



Chagall 1968


"Fill meu, si algú es mor, no t’estiguis de plorar,
comença el dol i desfoga el teu dolor.
Dóna-li sepultura segons la seva voluntat
i ocupa’t de la seva tomba.
Plora amargament, plany-lo a llàgrima viva,
observa el dol que li escau,
un o dos dies més per evitar murmuracions,
i després consola’t de la teva tristesa,
perquè la tristesa porta a la mort
i la pena del cor consumeix les forces.
En la calamitat es prolonga la pena,
i tothom maleeix una vida insuportable.
No t’abandonis a la tristesa;
aparta-la pensant que tot s’acaba.
No oblidis que la mort no té retorn,
que al difunt no li seràs de cap profit, i que a tu et faries mal.
Recorda que la seva sort també serà la teva:
«Ahir per a mi, avui per a tu.»
Quan un difunt reposa, deixa que també reposi el seu record;
consola-te’n, un cop ha exhalat l’esperit."


Siràcida 38, 16-23


dijous, 12 de juny de 2014

Tímbrica





La Sílvia Pérez Cruz és una dona tímbrica. Sembla com si li encantés jugar amb els sons, amb la fonètica, amb l'experimentació de noves i subtils sonoritats. I amb això ens encanta als qui l'escoltem embadalits. Part d'aquest embadaliment ve també, és cert, de la seva capacitat de transmetre sensualitat, no només a través del seu cos (fins i tot més en veure-la en els concerts que en les fotografies) sinó a través de la seva veu, on subtils matisos eròtics, no sé si volguts o inconscients, es difonen (si més no per a la gent de la meva generació, en la que hi ha una estranya i sorprenent unanimitat en valorar-la altíssimament: successora de la Maria del Mar Bonet, etc.).

Com es veu bé al disc "granada", i a l'impressionant vídeo sobre les "Corrandes de l'exili" que van enregistrar junts a una masia de Banyeres del Penedès, La Casa Murada, el març de 2012, en Raül Fernández (Refree) sintonitza plenament amb ella en aquesta tasca de recerca de sonoritats, d'experimentació tímbrica, de vegades sorprenent en una primera audició (flamenc amb guitarra elèctrica...) però que sempre s'acaba justificant amb escreix des d'aquesta recerca de nous camins musicals. És un viatge en certa manera paral·lel, tot i que ben diferent, al que l'altre gran mestre de la cançó que avui tenim al país en plena expansió, el badaloní Miguel Poveda, fa quan enregistra "coplas" amb arranjaments de Joan Albert Amargós... (no sé què passaria si aquests quatre personatges fessin alguna cosa plegats: podria no passar res, o ser genial!).

El disc esmentat és un mostrari de possibilitats que et posa davant del vertigen de la immensitat. En ell es recreen temes d'altres autors i de temps diferents, i és molt atractiu sentir el que es pot fer de nou i alhora d'homenatge quan les coses es fan bé i amb gràcia. De manera que et venen ganes de sentir moltes més "recreacions" d'aquestes, pel que recuperen i pel que aporten. La Sílvia Pérez Cruz, gairebé provocativament, ens ve a dir: "mireu quines meravelles puc fer en català, castellà (d'Andalusia, d'Argentina i altres matisos fonètics), portuguès, francès, anglès, alemany...". I sempre ens transmet aquesta impressió que ella frueix amb les modulacions de cada llengua, amb la riquesa fonètica dels llenguatges. I és clar, és com si ens digués: "si volgués, podria recrear moltes coses de la cançó catalana (tant la tradicional com la "nova"), el flamenc, la colpa, les cançons de tot Sudamèrica, el fado, la bossa nova, la cançó francesa (la Piaf però també tants altres: Brel, Bécaud, Aznavour, Ferré, Montand...), la cançó afroamericana (començant per la Billie Holiday i acabant no sé pas a on...), el lied alemany (no només Schumann, també l'immensa col·lecció de Schubert, i el "Morgen" de Richard Strauss, per exemple...), i fins i tot la cançó italiana (ah, "La notte dell'addio" de la Iva Zanicchi...)...

Quina immensitat de possibilitats, quina dificultat de tria, quin goig tenir al davant tantes opcions per desplegar la pròpia creativitat! A cada tema li trauria unes facetes ocultes, unes variacions novedoses, uns nous timbres amb els que encantar-nos...

  

dimecres, 11 de juny de 2014

La joia al Siràcida



Chagall 1980



"No t’abandonis a la tristesa
ni et turmentis amb neguits.
L’alegria del cor és vida per a l’home,
i la joia li allarga els dies.
Anima’t tu mateix i encoratja’t,
i aparta ben lluny la tristesa,
perquè la tristesa ha perdut molta gent
i no serveix de res."


Siràcida 30, 21-23




dimarts, 10 de juny de 2014

Dos i tres



Van der Weyden 1435


Si ens hi fixem bé, aquest "Descendiment", una obra mestra que hi ha al Prado, té alhora dues parts i tres parts. Magistral!



dilluns, 9 de juny de 2014

Formes de pensament


Twombly 1951

Sembla haver-hi tres formes bàsiques de pensament:

1.- El pensament pragmàtic, racional i orientat a la incidència en la realitat, les manifestacions més altes del qual són la ciència i la filosofia.

2.- El pensament mítico-simbòlic, trans-racional i gratuït, profund i obert, una de les manifestacions més altes del qual és la religió.

3.- El pensament màgic, que mira d'incidir en la realitat des de pressupòsits mítico-simbòlics. Sembla com si els humans no en tinguessin prou amb el pensament pragmàtic, per massa pla, ni amb el mítico-simbòlic, per massa eteri, i cerquessin una connexió a través del pensament màgic. Tot i que, cal tenir-ho ben present, la capacitat d'incidència d'aquest en la realitat no és demostrable com ho és la del pensament pragmàtic; acostuma a ser una incidència indirecta, subjectiva, emocional, psicològica i difícilment sistematitzable. Potser la seva dimensió més pràctica és la seva capacitat de fer aflorar l'inconscient, que tampoc és una qüestió massa contrastable i sistematitzable.

Quines són les grans manifestacions del pensament màgic, més enllà de bruixeries, encanteris, sortilegis, amulets amb que l'associem habitualment, i que també poden ser objecte d'anàlisi?

Una de les més altes manifestacions del pensament màgic és l'art.

Un altre àmbit interessant és el de les pràctiques rituals, individuals i col·lectives, terreny en el que sovint connecta amb el pensament mítico-simbòlic: la pregària, els sagraments, les ofrenes, els sacrificis i renúncies formalitzats, els cants i les danses rituals, etc.

I un tercer àmbit d'interès són les pràctiques divinatòries, o d'aparença divinatòria, en que cercant resposta a qüestions pragmàtiques (què fer/quina decisió prendre/quin camí emprendre, quan fer-ho, com fer-ho...) es poden desencadenar processos de millor autoconeixement, d'aflorament del subconscient, etc.

Aquí se situaven els oracles del món grec, el més famós dels quals fou el de Delfos.

També l'Yi Jing xinès amb els seus kua; les críptiques respostes a les preguntes fetes, ben treballades, comporten la possibilitat de processos d'indagació sobre un mateix o sobre la col·lectivitat.

I també hi podríem ubicar l'astrobiologia, una disciplina d'origen mesopotàmic que parteix de la possibilitat d'establir correspondències entre les posicions dels astres i els processos vitals, biològics ("com allà dalt, aquí baix"), correspondències sovint treballades a partir d'associacions entre el món dels astres, la mitologia i la psicologia. L'astrobiologia ha estat força utilitzada durant 2.800 anys, i actualment es veu condicionada per la gran hegemonia del pensament pragmàtic. Una hegemonia que també afecta notablement el pensament mítico-simbolic, tot i que potser una mica menys del que fa amb el pensament màgic.

Aquests tres continents del món del pensament se'ns ofereixen coma interessants terrenys d'indagació. A cadascú d'establir les seves prioritats...



diumenge, 8 de juny de 2014

Reflexions de Taisen Deshimaru





"El Camí del mig abraça les contradiccions, ofereix una visió global, ens dóna la possibilitat de fer la síntesi i anar més enllà."

"Si l'ésser humà abandona el seu ego, torna aquí i ara a l'activitat còsmica, esdevé energia."

"Si abandonem el nostre ego, ens harmonitzem amb l'ordre universal i el cosmos ens ve a ajudar."

"L'harmonia de l'ego i el cosmos es realitza fora de la voluntat conscient."

"Tots som diferents, cadascú ha de crear el seu Camí."

"No fan falta les mortificacions, les penitències, les austeritats; només cal el gest just, un comportament exacte, que prescindeix de la noció d'objectiu i de l'idea de guany, en unitat, en fusió amb el sistema còsmic."

"La vida quotidiana ha de ser una total atenció posada en cada acció, en la plenitud de l'instant."

"Estudiar l'ego, és oblidar-lo."

"sense desig, sense objectiu, sense recerca, sense pensament, ni obtenir ni refusar, ni agafar ni deixar anar, ser lliure."

"L'excitació, la dispersió de la ment, sotmesa al flux dels pensaments, sense repòs ni estabilitat, en recerca perpètua: aquesta actitud mental, sempre girada cap a l'exterior, caracteritza la nostra civilització."

"Els fenòmens formen part del nostre cos, de les nostres cèl·lules, de les nostres neurones. No podem evitar les connexions neuronals, de la mateixa manera que un peix no pot prescindir de l'aigua."

"La naturalesa de la nostra ment és tan profunda, tan insondable, que està plena de misteri..."

"Hem d'evitar el formalisme, podem crear sense tancar-nos en les categories. Certament, això no vol dir que calgui abandonar la forma. En el Camí, per assolir el final, hem de seguir regles. Però quan arribem al final, deixa d'haver-hi regla..."

"La guineu és un animal que dubta constantment. Quan avança, mira sempre a l'esquerra, a la dreta, darrera d'ell. Igualment, en el nostre temps, l'ésser humà es mostra incapaç de caminar recte. El seu comportament i la seva mentalitat són plens de sospita. Incapaç de la menor certesa, és incomodat pels sentiments de temor, de dubte de tria. No pot decidir-se, i es passa la vida dubtant. Més que ningú, els intel·lectuals posseeixen aquesta "mentalitat de la guineu.""

"El Camí és llarg, ple d'emboscades i ningú el recorre còmodament. Caminar es fa difícil perquè es dubta de la suprema saviesa, de l'ensenyament autèntic i de la persona que el transmet. Res no es mostra més terrible que l'hàbit del dubte. El dubte és el germen de la gran enemistat que destrossa la humanitat. És allò que fereix, el cop de sabre mortal que hem d'aturar. És certament difícil viure en aquest món, i encara més seguir el sistema còsmic, escoltar el veritable ensenyament i desvetllar-se a la certesa. L'acte de certesa és mushotoku, sense objectiu ni afany de lucre... Glòria veritable i autèntic enriquiment."

"En els nostres dies, cadascú treballa per fer-se un ego molt afirmat. Es busca l'èxit, es vol depassar els altres, la vida esdevé dura i difícil. Les persones resten en un estat d'ansietat i sobretensió. Al contrari, l'existència en harmonia amb el sistema còsmic es pacífica, fàcil, desproveïda de temor. La ment resta en un estat de calma i estabilitat."


Taisen Deshimaru, "L'esprit du ch'an", Albin Michel, Paris 2000



dimecres, 4 de juny de 2014

El do de la pietat



Fra Angelico 1436


"Avui volem examinar un do de l'Esperit Sant que sovint és mal entès o considerat d'una manera superficial, i que en canvi toca el cor de la nostra identitat i de la nostra vida cristiana: és el do de la pietat.

Cal deixar clar que aquest do no s'identifica amb tenir compassió per algú, tenir pietat del proïsme, sinó que indica la nostra pertinença a Déu i el nostre profund vincle amb Ell, un vincle que dóna sentit a tota la nostra vida i ens manté units, en comunió amb Ell, fins i tot en els moments més difícils i turmentats.

1. Aquest vincle amb el Senyor no s'ha d'interpretar com un deure o una imposició: és un vincle que ve des de dins. Es tracta, en canvi, d'una relació viscuda amb el cor: és la nostra amistat amb Déu, que ens ha donat Jesús, una amistat que canvia les nostres vides i ens omple d'entusiasme i alegria. Per aquesta raó, el do de la pietat suscita en nosaltres, sobretot, gratitud i lloança. Aquest és, en realitat, el motiu i el sentit més autèntic del nostre culte i de la nostra adoració.

Quan l'Esperit Sant ens fa sentir la presència del Senyor i de tot el seu amor per nosaltres, ens reconforta el cor i ens mou de forma natural a l'oració i la celebració. Pietat, per tant, és sinònim d'autèntic esperit religiós, de confiança filial amb Déu, d'aquella capacitat de resar-li amb amor i senzillesa que caracteritza els humils de cor.

2. Si el do de la pietat ens fa créixer en la relació i en la comunió amb Déu i ens porta a viure com els seus fills, al mateix temps ens ajuda a vessar aquest amor també sobre els altres i a reconèixer-los com a germans. I llavors sí que serem moguts per sentiments de pietat - no de pietisme! -vers qui ens està a prop i vers aquells que trobem cada dia. Per què dic no de pietisme? Perquè alguns pensen que tenir pietat és tancar els ulls, fer cara de estampeta, així oi? i també fingir l'ésser com un sant, oi? No, aquest no és el do de la pietat.

De debò serem capaços de gaudir amb qui està alegre, de plorar amb qui plora, d'estar a prop de qui està sol o angoixat, de corregir a qui està en error, de consolar qui està afligit, d'acollir i socórrer a qui està necessitat. Hi ha una relació, molt, molt estreta entre el do de pietat i la mansuetud. El do de pietat que ens dóna l'Esperit Sant ens fa afables. Ens fa tranquils, pacients, en pau amb Déu, al servei dels altres amb apacibilidad. "


Papa Francesc, catequesi del 4 de juny de 2014

(un bonic exemple de llenguatge simbòlic)