dijous, 31 de juliol de 2014

Jaurès

 

 
Avui fa cent anys de l'assassinat per part d'extremistes nacionalistes francesos del dirigent socialista francès Jean Jaurès (1859-1914), contrari a la guerra que acabava d'esclatar, la que anomenem Primera Guerra Mundial i que esdevindria una cruel carnisseria de dimensions fins llavors mai vistes.







El gran Jaques Brel va donar el nom de Jaurès al seu darrer disc, poc abans de morir de càncer. I en aquest disc hi incloïa aquesta cançó, amb el mateix nom, una gran cançó, poc coneguda, que vol ser un homenatge a les classes populars de principis del segle XX, tot recordant les seves difícils condicions de vida.
 
"Ils étaient usés à quinze ans
Ils finissaient en débutant
Les douze mois s'appelaient décembre
Quelle vie ont eu nos grands-parents
Entre l'absinthe et les grand-messes
Ils étaient vieux avant que d'être
Quinze heures par jour le corps en laisse
Laisse au visage un teint de cendre
Oui, notre Monsieur oui notre bon Maître
Pourquoi ont-ils tué Jaurès?
Pourquoi ont-ils tué Jaurès?
 
On ne peut pas dire qu'ils furent esclaves
De là à dire qu'ils ont vécu
Lorsque l'on part aussi vaincu
C'est dur de sortir de l'enclave
Et pourtant l'espoir fleurissait
Dans les rêves qui montaient aux yeux
Des quelques ceux qui refusaient
De ramper jusqu'à la vieillesse
Oui notre bon Maître oui notre Monsieur
Pourquoi ont-ils tué Jaurès?
Pourquoi ont-ils tué Jaurès?
 
Si par malheur ils survivaient
C'était pour partir à la guerre
C'était pour finir à la guerre
Aux ordres de quelques sabreurs
Qui exigeaient du bout des lèvres
Qu'ils aillent ouvrir au champ d'horreur
Leurs vingt ans qui n'avaient pu naître
Et ils mouraient à pleine peur
Tout miséreux oui notre bon Maître
Couvert de prêtres oui notre Monsieur
Demandez-vous belle jeunesse
Le temps de l'ombre d'un souvenir
Le temps du souffle d'un soupir
Pourquoi ont-ils tué Jaurès?
Pourquoi ont-ils tué Jaurès?"
 
 







diumenge, 27 de juliol de 2014

La mare de Déu



Botticelli 1489


"The threefold terror of love; a fallen flare
Through the hollow of an ear;
Wings beating about the room;
The terror of all terrors that I bore
The Heavens in my womb.

Had I not found content among the shows
Every common woman knows,
Chimney corner, garden walk,
Or rocky cistern where we tread the clothes
And gather all the talk?

What is this flesh I purchased with my pains,
This fallen star my milk sustains,
This love that makes my heart's blood stop
Or strikes a Sudden chill into my bones
And bids my hair stand up?"


W.B. Yeats (1933)




divendres, 25 de juliol de 2014

Lament de Job



Nolde 1924


"Si crido perquè m'ajudin, ningú no em respon;
si demano auxili, ningú no em fa justícia.
Déu m'ha barrat el camí, i no puc passar:
omple de tenebra les meves rutes.
M'ha despullat d'allò que m'honorava,
m'ha llevat la corona del prestigi.
Em soscava per tots cantons i trontollo,
arrenca, com un arbre, la meva esperança.
Arbora contra mi el seu enuig,
em tracta com si fos un enemic.
Les seves tropes arriben totes juntes,
construeixen terraplens per atacar-me,
acampen encerclant la meva tenda.
Déu allunya de mi els meus germans,
els coneguts em tracten com un foraster;
ja no em visiten els amics,
els parents s'han oblidat de mi.

Tingueu pietat de mi, amics meus,
que la mà del Senyor m'ha colpejat!
Per què em perseguiu com Déu em persegueix?
¿Encara no m'heu masegat prou?"

(Job 19, 7-14 i 21-22)


"Si jo pogués reviure els temps passats,
aquells dies en què Déu em protegia,
quan brillava damunt meu la seva llum
i la seva claror em guiava en la fosca,
quan em trobava en la plenitud de la vida
i Déu, l'amic, em guardava la casa!
El Totpoderós era encara vora meu
i els meus fills m'envoltaven.
Podia banyar-me els peus amb llet,
del terreny pedregós en treia rius d'oli.
Quan sortia a la porta de la ciutat,
quan prenia seient a la plaça,
els joves m'obrien pas en veure'm
i els ancians es posaven drets.
Els prohoms paraven d'enraonar,
tenien la boca closa.
Els governants abaixaven la veu,
la llengua se'ls encastava al paladar.
La gent que em sentia em felicitava,
tothom qui ho veia en donava testimoni:
jo salvava el pobre suplicant
i l'orfe sense empara.
Els agonitzants em beneïen.
Jo tornava el goig al cor de la viuda.
Per vestit em posava la justícia,
el dret em feia de mantell i diadema.
Jo era els ulls del cec
i els peus del coix,
era el pare dels pobres
i l'advocat dels estrangers.
Jo trencava les barres del malvat
i li treia la presa de les dents.
Pensava: «Moriré dintre el meu niu,
amb tants dies com grans de sorra.
Tinc les arrels plantades vora l'aigua,
la rosada fa nit a les meves branques.
El meu prestigi augmenta i es renova,
em rejoveneixo com un arc tensat.»
Tothom m'escoltava amb atenció,
acollien en silenci el meu consell.
Ningú no objectava res al que jo deia,
el meu discurs els amarava gota a gota.
M'esperaven com s'espera la pluja,
com qui es deleix pels ruixats de primavera.
Jo somreia als qui no tenien confiança,
la llum del meu rostre els sostenia.
Era el seu cabdill i els mostrava el camí,
seia com un rei entre la tropa,
jo, el consolador dels afligits."


(Job 29, 2-25)



"Déu m'ha llançat al fang
i jo m'he tornat pols i cendra.
Jo t'imploro, Déu meu, i no em respons!
Estic davant teu, tu veus el que em passa.
T'has tornat cruel envers mi,
m'empaites amb la força de la teva mà.
Em carregues a la gropa del vent
i em sacseja la tempesta.
Sé que em portes a la mort,
el lloc reservat a tots els vivents.
¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna?
¿A qui no fa cridar auxili el dolor?
¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia?
¿No he sentit compassió davant el pobre?
Jo esperava el benestar
i ha vingut el desastre,
anhelava la llum
i ha arribat la foscor.
Se'm remouen les entranyes sense parar,
tinc al davant dies d'aflicció.
Camino tot trist, sense escalf.
M'alço en l'assemblea i crido auxili."


(Job 30, 19-28)



dimecres, 23 de juliol de 2014

Islam: algunes fites






El segle VII, la ciutat de La Meca va viure un floriment econòmic gràcies al comerç (espècies, encens, pedres precioses, seda), fruit de la guerra entre Pèrsia i Bizanci, que bloquejà altres rutes comercials tradicionals i afeblí a tots dos imperis (cosa que permet comprendre millor la fulgurant expansió de l’Islam). Aquest floriment fomentà l’individualisme i afeblí els lligams familiars i de clan, fonament de l’antiga estructura social i cultural, creant malestar social, manca d’harmonia, afebliment ètic i inseguretat personal. És en aquest context que apareix l’Islam, gràcies a Muhàmmad. Nascut a La Meca l’any 569 o el 570, Muhàmmad pertanyia al clan dels Hachim de la tribu dels Quraish (quraixites, coraxís, coreixites, segons les transcripcions), que custodiava la Ka’aba (un temple quadrat de quinze metres d’alçada, amb una roca basàltica negra incrustada al seu angle oriental, on s’aplegaven els déus de tots els clans i pobles, fins a 360...). El clan Omeia controlava el comerç.

Sembla clar que quedà orfe de jove (el seu pare morí lluitant poc abans del seu naixement i perdé la seva mare, Amina, quan tenia sis anys; el recollí el seu avi Abd al-Muttalib, però aquest morí dos anys després i Muhàmmad quedà a cura del seu oncle Abu Tàlib). Quan té prou edat es posa a treballar a les caravanes comercials que sortien de La Meca; es guanya el sobrenom d’Amin, el lleial. Cap al 595 es casa amb una rica vídua per a la qual treballava, Khadidja (o Jhadija, o Jadicha en castellà), d’uns quaranta anys; ell en tenia uns vint-i-cinc. Tingueren dos fills, morts de petits, i quatre filles, entre les quals Zaynab. Khhadidja fou la única esposa de Muhàmmad fins que ella morí, i proporcionà a Muhàmmad un gran suport material i psicològic; esdevingué la primera musulmana, la primera en adherir-se a la Revelació transmesa a Muhàmmad. Sembla que fou un matrimoni feliç, i Muhàmmad guardà sempre una gran veneració per Khadidja.

Cada mes de Ramadà (el novè de l’any) Muhàmmad es retirava a una cova a les muntanyes de Hira, dedicant les nits a pregar i reflexionar. En una d’aquestes nits de l’any 611 va sentir al seu interior la crida a esdevenir profeta; ho va anar a explicar a la seva dona, i junts ho van anar a comentar a un savi ancià, cosí seu, que els va dir que devia tractar-se de Gabriel, el missatger de Déu. Poc després va començar a predicar el que anava veient molt clar en el seu cor. Parla d’unitat en la fe en un sol Déu, compassiu i misericordiós, de posar fi a les lluites fratricides, d’ajuda entre les persones, de no matar les nenes nounades i d’igualtat en els drets dels humans (incloses les dones, els esclaus, els febles, que no havien de ser tractats com a objectes ni maltractats...).

Enmig de fortes tensions ideològiques i psicològiques, Muhàmmad, format en un marc religiós "pagà" o "idolàtric" i en uns temps que ell segurament considerava frívols i irreflexius -com pràcticament són tots els temps-, anà formulant les seves conviccions en termes d'un monoteisme estricte i d'una crida a un comportament personal íntegre que fes possible afrontar adientment el "darrer dia", el Judici final. Muhàmmad clama contra la lleugeresa, la despreocupació, la negligència. Muhàmmad no és el primer monoteista en el món àrab: ell s’inscriu en la tradició dels hunafa' (singular hanif), individus dedicats a la contemplació i que adoraven exclusivament a Al·lah; el que si que fa és portar el monoteisme a l’hegemonia, foragitant els nombrosos cultes idolàtrics del seu temps.

Per a Muhàmmad, els humans han de seguir humilment la voluntat divina: aquesta submissió, donació, lliurament, esdevindrà el mateix nom de l'Islam. I muslim -musulmà- és aquell que es sotmet, que es dóna, que es “lliura” a Déu, que fa la voluntat de Déu, que es compromet amb Déu. Muhàmmad accepta, amb la reluctància i la por que sempre senten els profetes, la tasca de parlar als homes del seu temps i del seu país sobre afers religiosos, és a dir, sobre la necessitat de situar les seves vides en un context diferent del purament materialista.




Els primers anys són durs; troba moltes resistències en el seu entorn - especialment entre els partidaris de les tradicions “paganes”, “idolàtriques” o “politeistes” locals, i sobretot en la seva mateixa tribu dels quraixites - i pocs s'adhereixen a les seves propostes. La gent estava molt aferrada a les seves divinitats tradicionals, com ara Hubal, déu del tro, de la pluja i de l’arc de Sant Martí, al-Lât, deessa de la fecunditat, al-Uzzà, deessa de l’amor i la fecunditat, i Manât, divinitat de la sort i la felicitat que regeix el destí dels humans. No agradava el seu qüestionament dels costums i creences de sempre. Ell proposava una nova comunitat, la ummah, que deixés enrere les distincions de tribus i clans. Muhàmmad rep insults i amenaces, es posen excrements davant la seva porta, s’interromp les seves prèdiques, es conspira contra la seva mateixa vida, s’intenta comprar-lo per tal que deixi de predicar, però ell es manté ferm en la seva missió.

El 619 o 620 moren el seu oncle Abu Talib i Khhadidja, i mesos després Muhàmmad es casa amb una altra vídua, Sawda, i amb Aixa, una nena de sis anys amb la que consumarà el matrimoni tres anys més tard i que serà la seva preferida i la més coneguda de les seves esposes. Aixa era filla d’Abu Bakr, que a la mort de Muhàmmad esdevindrà el primer califa. Amb els anys, Muhàmmad anirà ampliant el seu harem fins a nou esposes, entre les quals Hafsa, vídua i filla d’Umar, futur califa, Umm Salama, Zaynab bint Jahsh, esposa del seu fill adoptiu, la jueva Safiyya bint Huyayy, esposa de Kenana Ibn al-Rabi (executat cobrint-li el pit amb brases després de perdre la batalla de Jaibar, però ella acceptà lliurement casar-se amb Muhammad), Umm Habiba o Maymuna bint al-Harith. Dos mesos abans de la seva mort Muhàmmad manté encara el torn amb les seves dones, fins que aquestes (o bé ell mateix) li suggereixen de quedar-se a l’habitació d’Aixa. En no tenir cap fill adult, els seus enemics, per insultar-lo, li deien abtar, sense cua o descendència. A més de la abans esmentada Zaynab, com a mínim dues filles més jugaren un paper rellevant: Umm Kultum, que el 624 es casa amb Utman, futur califa, i Fàtima, que es casa amb Alí el 624 o 625.

La vida a la Meca es fa difícil pels musulmans, de manera que alguns d'ells (unes 70 famílies) van emigrant cap a la veïna ciutat de Yatrib, on troben acolliment (abans, cap al 615, ja hi havia hagut una curiosa emigració d’alguns musulmans a Abissínia). L’any 622, quan Muhàmmad tenia uns cinquanta-tres anys, rep una invitació dels habitants de Yatrib per anar-hi a viure i governar, ja que la ciutat era víctima de rivalitats internes i necessitava un líder fort. A canvi de l’adhesió a l’Islam i d’un compromís d’obediència als seus dictàmens i de defensa d’ell i els seus adeptes (el “Jurament de la Guerra”), Muhàmmad accepta el trasllat a Yatrib, on va acompanyat per Abu Bakr, després d’eludir l’intent dels mecans d’impedir-ho. Posteriorment Yatrib serà anomenada Medina, de fet Madinat al-Nabi (la Ciutat del Profeta) o Madinat al-Munawwira (la Ciutat Lluminosa). Aquesta marxa cap a Medina fou el gest fundacional per l'Islam, anomenat “l’Hègira" (hijra o hijrat, "exili", "ruptura", "separació", "emigració"). A partir d’ell s'estableix la cronologia islàmica.

Tot just arribat a Yatrib, Muhàmmad es posa a construir la primera mesquita, que serà inaugurada l’any 623. Xoca amb la comunitat jueva, que no s’adhereix als seus punts de vista, però alhora es mostra com un notable governant, afegint a la seva dimensió profètica la d’estadista. Viu molt senzillament, i en la seva administració combina amb encert justícia i pietat, esdevenint algú amb capacitat d’influenciar els homes i portar-los a fer el bé. Confedera adientment les tribus de la ciutat i fa que hi regnin l’ordre i l’esperit de cooperació, adquirint un reputació que s’estendrà per tot Aràbia. I des de Yatrib dirigeix una fulgurant expansió política i militar de l'Islam, que comença amb la batalla de Badr (624) amb les tribus quraixites de La Meca, esdevenint ja no només líder religiós i polític sinó també militar. Emprèn diverses expedicions de conquesta, fins a aconseguir unificar entorn de l’Islam la major part de les tribus d’Aràbia. Després de complexes negociacions, l’any 629 Muhàmmad pot tornar a peregrinar a La Meca, i l'any 630 l’ocupa pacíficament, netejant la Ka’aba d’ídols. La Meca quedarà establerta com a lloc de peregrinació per a tot el món islàmic. Muhàmmad mor a Yatrib l'any 632. Ell serà el darrer dels profetes, “el segell dels Profetes”. És enterrat a costat de la mesquita que havia construït, que passa a ser coneguda com a Masjid al-Nabi (la mesquita del Profeta, que esdevindrà un model per a altres mesquites).




Una mesquita (masjid) és un “espai sagrat ben pur”, un recinte ampli i net amb un senyal a les seves parets, el mihrab, una mena de fondalada decorada, com si volgués travessar la paret, que indica la qibbla, la direcció de La Meca; també té el minaret, l’alta i esvelta torre des d’on el muetzí convoca a la pregària; les pregàries col·lectives a la mesquita són guiades per un imam, “el que es col·loca al davant”, persona triada per la comunitat perquè coneix bé l’Alcorà i és digna de respecte i confiança).




Les cinc pràctiques centrals de l’Islam, per damunt dels costums i lleis de cada tribu i de cada poble, són anomenades els cinc pilars de l’Islam. Com diuen els hadiths (tradicions del Profeta): "L'Islam és testimoniar que no hi ha altre Déu que Al·lah i que Muhàmmad és l'Enviat d'Al·lah (shahadah); és realitzar la pregària (salah); és pagar l'impost legal (zakat); és el dejuni (sawm) durant el Ramadà i fer la peregrinació (hajj) a la Casa d'Al·lah, si és possible". O sigui:

- el reconeixement i manifestació que sols Déu és Déu, que res no és diví fora de Déu (Al·lah) i que Muhàmmad és profeta, enviat o missatger d'Al·lah (shahadah: “No hi ha altre Déu que Al·lah, i Muhàmmad és el seu profeta”, “Ashhadu anna la ilaha il-la Allah wa anna Muhammad rasul Allah”). De fet, Al·lah vol dir “el Déu”; Déu era Ilah (proper a l’Eloh jueu), al que se li posa al davant l’article definit al, subratllant així la seva unicitat.

- la pregària ritual (salah), molt breu, normalment cinc vegades al dia i orientant-se cap a la Meca (des de Catalunya, cap al Sud-Est). És una bona manera de mantenir permanentment la referència a la presència de la divinitat.

- l'almoina establerta, obligatòria (zakat, d’aproximadament un 2,5 % dels ingressos), destinada als pobres i necessitats de la comunitat (hi ha també una almoina lliure, la sçadaqa).

- el dejuni durant el Ramadà (sawm), signe de purificació del cos i de sacrifici per la divinitat. Ni aigua ni aliments de la sortida de sol fins a l’ocàs.

- l'anada (hajj, "anar vers") un cop a la vida a la Meca, el lloc on es va produir la revelació culminant de Déu, però només si es tenen possibilitats físiques, econòmiques o d'altra mena que permetin fer-ho.




Uns vint anys després de la mort de Muhàmmad comença la recopilació dels continguts de la seva predicació, formant-se així l'Alcorà (Al Qur’an, “recitació”; a Muhàmmad se li va demanar que “recités”), el llibre sagrat de l’Islam, amb els seus 114 capítols o sures, ordenades per la seva llargada en ordre decreixent, excepte la primera sura, Al-Fàtiha, “l’obertura”, la porta d’entrada a l’Alcorà:

“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Lloat sia Déu, Senyor dels móns: el Benigne, el Misericordiós, l’Amo del dia del Judici. Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajuda. Mostra’ns el recte camí, el camí dels qui Tu has ajudat; no el camí dels qui mereixen la teva ira, ni el dels qui van perduts.”

Aquest caràcter recitatiu fa molt difícil que les traduccions facin justícia a l’original àrab, ple d’emoció, fervor i misteri (es diu que si Jesús és Déu encarnat, l’Alcorà és Déu “enllibrat”; també es diu que “l’Alcorà no tracta sobre la veritat, és la veritat”). D’aquí que els musulmans prefereixin aprendre l’àrab que no pas traduir l’Alcorà. Text difícil, més doctrinal que històric i dedicat essencialment a proclamar la unitat, l’omnipotència, l’omnisciència i la pietat de Déu.




A l’Alcorà s’utilitzen 99 maneres de referir-se a Déu, interessants per veure el caràcter polièdric de la divinitat: 1. El Clement ( الرّحمان Al-Raḥmān) 2. El Misericordiós ( الرّحيم Al-Raḥīm) 3. El Sobirà (Al-Malik) 4. El més Sant, el Santíssim ( القدّوس Al-Quddūs) 5. El que dóna pau ( السّلام Al-Salām) 6. El que dóna confiança, el que dóna seguretat (Al-Mu'min) 7. El Guardià, el Preservador, el Protector (Al-Muhaymin) 8. El Fort i de difícil accés (Al-‘Azīz) 9. El Poderós, l’Irresistible ( الجبّار Al-Ŷabbār) 10. El Grandiós (لمتكبّرا Al-Mutakabbir) 11. El Creador, el Determinant (Al-Jāliq) 12. El Creatiu, l’Innovador (Al-Bāri') 13. El qui dóna forma (Al-Muṣawwar) 14. L’Indulgent (Al-Gaffār) 15. El que tot ho controla (Al-Qahhār) 16. El que dóna en abundància (Al-Wahhāb) 17. El Sustentador, el qui proveeix de tota subsistència (Al-Razzāq) 18. El que dóna el triomf, el que tot ho obre (Al-Fattāḥ) 19. L’Omniscient, el que tot ho sap (Al-‘Alīm) 20. El que constreny (Al-Qābiḍ) 21. El que expandeix (Al-Bāsiṭ) 22. El que rebaixa (Al-Jāfiḍ) 23. El que eleva, el que fa créixer (Al-Rāfi’) 24. El que honora (Al-Mu’izz) 25. El que humilia (Al-Mudhill) 26. El que tot ho sent (Al-Sāmi’) 27. El que tot ho veu (Al-Baṣīr) 28. El Jutge, el que arbitra (Al-Ḥakam) 29. El Just, l’Equitatiu (Al-‘Adl) 30. El Subtilment Amable (Al-Laṭīf) 31. El Ben Informat, el que tot ho coneix (Al-Jabīr) 32. El Magnànim (Al-Ḥalīm) 33. L’Infinit, El Magnífic, l’Ingent, l’Immens (Al-‛Azīm) 34. El que tot ho perdona (Al-Gafūr) 35. El que tot ho agraeix, el molt agraït (Aš-Šakūr) 36. El més alt, l’Altíssim, el Sublim (Al-‘Alī) 37. El Gran (Al-Kabīr) 38. El Preservador, el que guarda (Al-Ḥafīẓ) 39. El Nodridor, el donador de sustentació i força (Al-Muqīt) 40. El que pren en compte, el que satisfà les seves criatures (Al-Ḥasīb) 41. El Majestuós, el Sublim (Al-Ŷalīl) 42. El Generós (Al-Karīm) 43. El que vigila, el que tot ho observa (Al-Raqīb) 44. El que respon (Al-Muŷīb) 45. El Vast, el que tot ho abasta (Al-Wāsi’) 46. El Savi, el que posa cada cosa al seu lloc (Al-Ḥakīm) 47. L’Amorós, l’Afectuós (Al-Wadūd) 48. El Gloriós (Al-Maŷīd) 49. El que ressuscita, el que incita (Al-Bā’ith) 50. El Testimoni (Al-Šahīd) 51. El Veritable, La Veritat, el Real (Al-Haqq) 52. El que pren cura, el que mereix confiança (Al-Wakīl) 53. El fort (Al-Qawī) 54. El ferm, el constant (Al-Matīn) 55. L’amic protector, el que ajuda (Al-Walī) 56. El que mereix tota lloança (Al-Ḥamīd) 57. El que porta els comptes, el que ho coneix i recorda tot (Al-Muḥsī) 58. El Productor, l’Originador, el que produeix sense model (Al-Mubdi') 59. El Regenerador, el Restaurador, el qui torna a donar existència (Al-Mu’īd) 60. El que dóna la vida, el que fa viure (Al-Muḥyī) 61. El que dóna la mort, el que fa morir (Al-Mumīt) 62. El vivent per sempre (Al-Ḥayy) 63. El que subsisteix per si mateix (Al-Qayyūm) 64. El que percep, el que troba (Al-Wāŷid) 65. L’Il•lustre, el Magnífic (Al-Māŷid) 66. L’U, la manifestació de la Unitat (Al-Wāḥed) 67. L’Únic, el que no té igual (Al-Aḥad) 68. El que tot ho sosté (Al-Ṣamad) 69. El que ho sap fer tot (Al-Qādir) 70. El que tot ho determina, el Dominant (Al-Muqtadir) 71. El que fa avançar, el que aproxima els homes a Ell (Al-Muqaddim) 72. El que fa retrocedir, el que allunya els homes d’Ell (Al-Mu'ajjir) 73. El Primer (Al-Awwal) 74. L’Últim (Al-Ājir) 75. L’evident, el manifest exteriorment (Al-Ẓāhir) 76. L’amagat, l’ocult interiorment (Al-Bāṭin) 77. El que dirigeix (Al-Wālī) 78. L’Elevat, l’altament exaltat (Al-Muta’ālī) 79. El Bo, el que fa el bé, el més amable i benèvol (Al-Barr) 80. El que accepta el penediment, el que no para d’acollir el penediment (Al-Tawwāb) 81. El Venjador (Al-Muntaqim) 82. El que perdona, el que esborra els errors (Al-‘Afuww) 83. El Compassiu, el ple de pietat (Al-Ra'ūf) 84. El Posseïdor de tota sobirania (Māliku l-Mulk) 85. El que té la majestat i la generositat (Ḏū l-Ŷalāl wa-l-Ikrām) 86. L’Equitatiu, el que fa justícia (Al-Muqsi’) 87. El que reuneix, l’Aplegador, l’Unificador (Al-Ŷāmi’) 88. El que ja ho té tot, el Suficient per ell mateix, el que no depèn de ningú (Al-Ganiyy) 89. El que atorga l’emancipació, el que enriqueix (Al-Mugnī) 90. El que reté, el que protegeix, el que defensa (Al-Māni’) 91. El que pot ferir o causar pèrdua [als qui l’ofenen], El Perjudicador, el que contraria, el que pot causar aflicció (Al-Ḍārr) 92. El que concedeix beneficis, el Benefactor, el Propici (An Nāfi’) 93. La Llum (An-Nūr) 94. El Guía (Al-Hādī) 95. L’Originador, L’Incomparable, l’Inigualable (Al-Badī’) 96. El Durador, L’Immutable, el Perenne, el Permanent (Al-Bāqī) 97. L’Hereu, el que tot ho hereda (Al-Wārith) 98. L’Infal·lible Mestre i Coneixedor, el que actua amb rectitud, el que dirigeix amb saviesa (Al-Rašīd) 99. El Constant, El Pacient, aquell per a qui el temps no compta (Al-Ṣabūr).




El successor de Muhàmmad serà el seu company de sempre, i pare d’Aixa, Abu Bakr; serà el primer califa (Khalifah, “el que segueix”), que va completar la unificació de la península aràbiga com una sola comunitat. El califa successor d’Abu Bakr serà Omar (634-644), que expandirà l’Islam per Síria, Egipte i Mesopotàmia i el següent Utman (644-656), del clan Omeia. La ràpida expansió territorial de l’Islam a partir de la mort del Profeta fou afavorida per dos factors introduïts per l’Islam que comportaren un excés de població a Aràbia: la fi de les guerres tribals, i la prohibició de l’infanticidi, que afectava sobretot als nadons femenins. Aquesta expansió comportà certa burocratització del poder i estratificació organitzativa, que provocaren, per una part, la necessitat de fixar la ortodòxia i, per altra, el desig de donar viabilitat a un seguiment radical del missatge del Profeta. Ja sota el govern de la dinastia omeia, amb capital a Damasc, instaurat el 661, alguns dels últims companys vius del Profeta visqueren retirats a La Meca i a Medina, lluny del poder y mantenint una postura clarament crítica. Noms cèlebres entre aquesta generació de piadosos serien Abd ar-Rahman (fill d’Abu Bakr, el primer califa), Abd Allah (fill d’Umar, el segon califa), Abd Allah (fill de Zubair, company del Profeta) o Aixa (esposa de Muhàmmad i filla d’Abu Bakr), així com nombrosos partidaris dels assassinats Alí i Husayn, segon fill d’Alí mort a Kerbala.

Ja molt aviat, i en el marc de la lluita pel poder califal i la tensió entre Alí, gendre de Muhàmmad (casat amb Fàtima) i Abu Sufyan, s’estableix la divisió de l’Islam en tres grans corrents que encara perduren, si bé amb un pes sociològic desigual:

1) sunnites, la corrent majoritària, que en la primera gran crisi política representada per la presa del poder califal pels omeies va acceptar els fets consumats, preferint un govern injust al desordre generalitzat; per a ells, el califa, presència sagrada, havia de pertànyer a la tribu dels quraixites. Actualment representen gairebé el 90% dels musulmans, aplegats en quatre escoles de jurisprudència principals: la hanefita, la maliki, la xafii i la hanbalita.

2) xiïtes, de xiat Ali, partidaris d’Alí, cosí i gendre del Profeta, el qual va aspirar al califat a la mort d’Omar, el segon califa, però fou desplaçat per l’omeia Utman. Els partidaris d’Alí assassinaren Utman el 656 i Alí esdevingué finalment califa, però fou assassinat pels khariyites, que vetllaven per la puresa en la interpretació de la tradició. Els xiïtes, que reconeixien com a única autoritat els imams successors de Muhàmmad a través de Fàtima i Alí, representaven un Islam polaritzat per l’aspecte espiritual, mentre els omeies privilegiaven l’aspecte polític. Actualment els xiïtes són hegemònics a l’Iran i el sud de l’Irak.

3) khariyites, “els qui van al combat per defensar la causa de Déu”, el grup més lligat a la comunitat inicial. Van restar fidels a l’idea alcorànica que “l’autoritat només pertany a Déu”, i que qualsevol bon musulmà podia ser anomenat califa. Foren perseguits pels omeies, i pot ser que alguns es refugiessin a Tahert, al nord d’Àfrica, ciutat destruïda pels berbers el 909, anant a parar després al Mzab. El 866 hi hagué una rebel·lió khariyita al nord de Mesopotàmia, vençuda el 896 pel califa abbàssida al-Mu’tadid. Sembla ser que en queden alguns a Oman i a Zanzíbar.

La fulgurant expansió de l’Islam deriva del seu oferiment d’una religió (simple i racional), una llengua (rica i flexible, l’àrab) i un sistema social (democràtic, fraternal i cohesionador) nous, d’una proposta acceptable i adaptable a llocs tant distants com Espanya, Indonèsia, Mongòlia i el nord d’Àfrica.


És difícil avaluar el pes de la noció de djihad en aquesta ràpida expansió de l'Islam, així com en posteriors fenòmens terroristes associats amb l'Islam. Per l’Islam, la terra es divideix en dos móns: Dar el Islam, el món de l’Islam, i Dar el Harb, el món de la guerra, on no hi ha institucions capaces d’establir la pau i la justícia, hi regnen la violència i la injustícia, l’explotació i la tirania, l’opressió religiosa, la usura, el joc, l’alcohol (hi pot haver, però, països no musulmans on es respecti la justícia, es garanteixi la llibertat religiosa i no s’ataqui l’Islam; aquests no pertanyen al món de la guerra i l’Islam hi estableix relacions pacífiques). Cal un esforç (djihad, terme que significa "esforç adreçat a un objectiu" i també "guerra") per combatre el món de la guerra. Viure segons la voluntat de Déu és lluitar, el bé està en perpètua lluita contra el mal. El creient està suposat a participar en la djihad, a ser un militant, un combatent.

Hi ha dues menes de djihad o “guerra santa”. La primera i principal s’adreça al combat contra les pròpies males inclinacions, contra les passions (la guerra santa permanent del creient contra el seu egoisme i per seguir les prescripcions divines revelades): és la “gran guerra santa” o “guerra pel cor”. La segona, quan aquest esforç té caràcter militar, és la “petita guerra santa” per imposar el regne de l’Islam, o sigui la pau i la justícia, l’ordre i l’equitat. No s’autoritza, però, la simple agressió, ni la guerra de conquesta, ni la guerra per imposar la religió per la força. La guerra s’autoritza en sis ocasions: 1) contra els enemics de Déu (els que amenacen l’existència de la comunitat, els que persegueixen o oprimeixen els musulmans, i els politeistes, de fet, originalment, els paganismes de la península aràbiga); 2) per guardar les fronteres; 3) contra els apòstates; 4) contra els secessionistes; 5) contra les bandes que alteren la seguretat pública, i 6) contra els monoteistes que es neguen a pagar l’impost que els correspon.

El creient no es pot deixar portar per la violència, la set de dominació, el desig de venjança, l’interès material, l’ànsia de rapinya. La guerra islàmica està lligada a un seguit d’ideals: ha de ser justa en el seu mòbil, defensiva en la seva iniciativa, correcta en el seu desenvolupament, pacífica en la seva finalitat, humanitària en el tracte als vençuts. La combativitat del guerrer islàmic ve induïda per la pietat, i per tant acompanyada per la magnanimitat; cal ser implacable amb l’opressor, però no venjatiu ni cruel.




La segona capital política islàmica, després de Medina, és Damasc, amb la dinastia Banu Umayya o omeia (661-750), fundada pel governador de Siria Abi-Sufyan, però el 762 passa ja a Bagdad, amb la dinastia abbàssida (750-1285), fent que el centre de gravetat de l’imperi estigui a Irak i Iran (l’antic imperi sassànida persa). Els segles IX, X i XI l’imperi islàmic viu una efervescència cultural i Bagdad, El Caire i Córdoba (on s’ha mantingut la dinastia omeia) foren grans centres d’erudició. Cap al 800 apareix l’escola Mutazila, que feia servir conceptes filosòfics grecs per a exposar la doctrina islàmica; subratllaven la unitat de Déu fins al punt de considerar que l’Alcorà era creat i no etern; també defensaren la justícia divina. Els mutazilites foren hegemònics fins el 850, i contribuïren a introduir el rigor lògic en el debat intel·lectual. El 870 mor Al-Bukhari, recopilador de les paraules del Profeta segons la tradició (hadith), complement de l’Alcorà i font de confirmació de la sunna (costums del Profeta). Al Ashari (873-935), originàriament mutazilita, retorna a l’ortodòxia a partir de 912, proclamant que l’Alcorà era paraula de Déu no creada, i que el text s’havia de considerar prioritari i s’havia d’interpretar literalment (res de metàfores ni al·legories; la literalitat establia els límits, que es podien argumentar filosòficament i racionalment). Res de lliure voluntat humana, tota acció humana està predestinada per Déu, ja que aquest és omnipotent(tot i que aquesta omnipotència li permet voler deixar a l’ésser humà un cert marge d’actuació i de responsabilitat, pel qual serà premiat o castigat). Al Ashari establí l’ortodòxia teològica islàmica per molt de temps.




Des del principi de l’expansió islàmica alguns elements es mostraren crítics per la gradual preeminència de l’element polític sobre l’element religiós, que consideraven víctima de desnaturalització: s’havia perdut la dimensió ascètica. Ja durant la dinastia omeia es queixaren els xiites, els qadarites i els khariyites. Amb la dinastia abbàssida el poder, la riquesa, el luxe i l’ostentació esdevingueren hegemònics, i a la queixa per la situació s’hi afegí un desig d’aprofundir en la dimensió de coneixement directe i real de Déu més enllà del que juristes i teòlegs oferien. El segle VIII aquest moviment, anomenat sufisme, s’escampa per Pasra, Khufa i Khorassan, fins abastar Bagdad. El gran poeta Al Halladj és crucificat el 922. Junayd al-Bagdadi (s. X) dirà: “Ser sufí és abandonar les cabòries i la pitjor de totes elles és un mateix. Mentre t’ocupes de tu mateix estàs separat d’Al·lah. El camí cap a Ell és d’un sol pas: sortir de tu mateix.

Apareix llavors la gran figura d’Al Ghazali (1058-1111), un sunni erudit. S’interessa pels problemes filosòfics, en la línia d’ Al Kindi (s. IX), Al Farabi (s. X), Ibn Sina (Avicena, s.XI) i Ibn Rushd (Averrois, s. XII), però després d’una crisi personal passa al terreny dels místics, deixant Bagdad per dur una vida ascètica a La Meca, buscant la purificació del cor que permeti la plena identificació amb Déu. Els segles XII i XIII cristal·litzen quatre confraries o ordres (tariqah) sufís: els qadiris, els suhrawardiyya, els shadhiliyya i els mawlawiyya (mevlevi), aquests darrers fundats pel gran poeta persa Mawlana Rumi (mort el 1273).




Els segles XII i XIII són políticament més inestables. Apareixen les croades occidentals per la conquesta de Jerusalem, i a Espanya es porta a terme la Reconquesta (que no culminarà fins el 1492). Musulmans turcs ocupen el nord de l’Índia, on aniran a parar molts refugiats de l’invasió mongòlica de Genguis Kan (caiguda de Bagdad el 1285, que va suposar la desintegració del califat islàmic). Delhi i El Caire passen a ser els grans centres islàmics, on van a parar tant sunnis com sufís. El segle XIII l’Islam s’escampa per l’oest i el nord de la Xina, el segle XIV arriba a Malàisia i Indonèsia i el segle XV arriba al nord de Nigèria i altres parts de l’Àfrica occidental. Aquesta expansió tant es fa a través de comerciants i mercaders musulmans com a través del control polític de nous territoris per part de governants musulmans; no s’acostuma a utilitzar la persecució o la violència, l’expansió és fruit de la persuasió i l’atractiu de la proposta islàmica. El segle XV els sultans otomans turcs el porten a l’Europa oriental, especialment als Balcans, un cop conquerida Constantinoble el 1453; Solimà el Magnífic (1520-1566) estendrà encara més l’Islam des del mar Negre a l’Adriàtic. Els governants otomans es proclamaren protectors de l’Església grega, essent considerats més tolerants que els ocupants polonesos; les poblacions locals més aviat es convertiren lliurement a l’Islam.




L’Imperi otomà, el darrer califat islàmic, amb la dinastia Osman (o Utman, d’aquí el terme “otomà”), serà el gran referent polític musulmà durant la Baixa edat mitjana i l’Edat moderna. De fet, el seu esplendor militar abasta des d’Osman, a principis del segle XIV, fins a Solimà, a principis del segle XVI, però tot i certa decadència l’imperi es manté fins a la proclamació de la República turca per Atatürk el 1923.

Els segles XVIII i XIX l’Islam veu sorgir moviments renovadors. A l’Índia foren iniciats pel pensador, escriptor i mestre sufi Wali Allah de Delhi (1702-1762), els fills del qual traduïren l’Alcorà a l’urdu; també hi hagué un moviment renovador a Bengala oriental a partir de 1820, iniciat per Shariat Allah, que proposava complir regularment i fidelment els deures religiosos, eliminar les pràctiques afegides per influència hindú, purificar l’Islam de les pràctiques i influència sufís i fer reformes econòmiques que disminuïssin les desigualtats de riquesa, contrària a l’esperit islàmic, així com restaurar el poder polític musulmà a Bengala, que havia caigut sota dominació britànica. A l’Índia hi hagué també, però, un moviment islàmic conciliador amb la cultura occidental, del que foren interessants figures Sayyid Ahmad Khan (1817-1898), que tot i el seu esperit generós i posicions liberals proposà la separació política entre l’Índia musulmana i l’Índia hindú, i Jamal al-Din al Afghani (1839-1897). El poeta i filòsof Muhammad Iqbal (1873-1938), que havia estudiat a Cambridge i Alemanya i rebut la influència de Bergson, Nietszche i Rumi, acabaria essent el fundador espiritual del Pakistan.

A Aràbia els moviments renovadors foren iniciats per Al-Wahhab (1703-1792), fundador de l’encara existent wahhabisme, al que pertany l’actual dinastia que regeix l’Aràbia Saudita. El wahhabisme mira d’apartar l’Islam de pràctiques supersticioses i de la relaxació moral, i fins i tot d’aportacions fetes pel sufisme, per centrar-se en els orígens alcorànics. Rebutja els afegits a l’Islam durant l’etapa medieval i mira de reformular la creença i la pràctica islàmiques en termes de pensament i civilització moderns. També mira de restablir governs musulmans en zones ocupades pels colonitzadors europeus. A Egipte la dinàmica renovadora fou iniciada per Muhammad Àbduh (1849-1905), també amb un peu a la tradició islàmica i un altre al coneixement modern, i partidari de la cooperació entre la fe i la raó. De la seva influència sorgí el moviment fonamentalista salafiyya, intensificat per Rashid Rida (1865-1935) que el va fer més proper al puritanisme wahhabita.




En l’actualitat, el món islàmic es pot caracteritzar per un conjunt de trets:

- Manté la seva tradicional gran àrea d’influència territorial.

- Manté l’estreta vinculació entre religió i política.

- Manté la tensió entre sunnisme i xiisme, que ha portat a episodis com la guerra Iran-Irak (1980-1988) o l’actual guerra a Síria i Irak.

- Manté un elevat fraccionament polític (que contrasta amb la reivindicació neo-califal d’alguns grups radicals).

- Forta presència de moviments radicals (Al Quaeda, Hamas), amb un gran radicalisme verbal i que utilitzen les accions terroristes

- Té incrustat al seu centre territorial l’Estat d’Israel, amb el que ha lliurat diverses guerres.

- Manté una situació inestable a l’Afganistan, després d’un llarg període de guerres successives i amb la tensió permanent entre tribus i amb els taliban.

- Experimenta fortes tensions amb altres grups a l'Àfrica oriental i occidental.

- Ha assolit una gran importància geoeconòmica gràcies al petroli i el gas.

- Hi ha fortes migracions des del Magreb a Europa, del Pakistan a Europa, de Turquia a Alemanya.

- Ha aconseguit una certa implantació en la comunitat afroamericana dels USA.

- Ha recuperat presència pública a les repúbliques islàmiques ex-soviètiques.

- Genera tensions a l’àrea occidental de la Xina (Xinjiang)

- Se li fa difícil cristal·litzar un Islam europeu autònom i diferenciat. No li és fàcil la conciliació amb la modernitat occidental (el vel, prohibició del porc i l’alcohol, el Ramadà...).

- En els darrers temps ha mirat d’introduir dinàmiques de canvi polític (“primaveres àrabs”), amb resultats incerts. L’articulació d’Islam i democràcia és una qüestió oberta.




dimarts, 22 de juliol de 2014

Cristianisme: algunes fites





Jesús fill de Josep, Yoshua ben Yosef, és presentat com a fill d'un fuster de Nazaret, prop del llac de Kinneret (o mar de Galilea) i de les ciutats de Cafarnaum i Tiberíades, a la regió de Galilea. La seva mare era Maria, i els seus germans Jacob, Yosef, Judes i Simó; també tenia germanes. Neix cap a l’any 4 a.C., en l’època de l’emperador August, quan Israel es trobava sota la dominació de l’imperi romà.

Cap als 30 anys se’n va a sentir Joan Baptista, potser cosí seu, un profeta poc convencional (vestit amb pells, alimentat amb llagostes, crític amb el rei Herodes, que l’acabarà fent decapitar, i predicador de la conversió, que simbolitzava amb un bateig a les aigües del Jordà, diu la tradició). El missatge de Joan Baptista commou Jesús, que també es fa batejar (la bonica fórmula ritual era: “Fill ets del Senyor el teu Déu, que ell et beneeixi i et guardi. Que reposi sobre tu la seva mirada, que et mostri el seu Rostre i et concedeixi la pau.”).

Llavors se'n va al desert (quaranta dies: xifra simbòlica del període necessari perquè un impacte arribi a fons, sigui assimilat). Quan torna, capgira la seva vida: deixa de fer de fuster i se'n va pels camins aplegant seguidors (els primers són els pescadors Pere, Andreu, Jacob, Joan...) i fent tres coses: predicar, denunciar i curar. Predicar el Regne de Déu, l’amor d'un Pare que estima i acull els humans. Denunciar la hipocresia, l'egoisme, la pobresa. Curar la ceguesa, la sordesa, la coixesa, la por, la mort, tot allò que no deixa veure el Pare, sentir el missatge, caminar cap al Regne.

Profundament jueu i alhora crític amb el judaisme, Jesús considerava que la norma havia d’estar al servei de la compassió, i no ser un sistema rígid incapaç de donar llibertat i fondària a la vida de les persones.




Una de les seves prèdiques més conegudes, el Sermó de la Muntanya, recull aspectes centrals del seu missatge. D’ell formen part les anomenades Benaurances:

"Benaurats els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Benaurats els qui ploren: Déu els consolarà!
Benaurats els humils: ells posseiran la terra!
Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Benaurats els compassius: Déu se'n compadirà!
Benaurats els nets de cor: ells veuran Déu!
Benaurats els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
Benaurats els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!" (Mt 5, 3-10)

"Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:
Benaurats els pobres: és vostre el Regne de Déu!
Benaurats els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!
Benaurats els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu!
(...)
Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!
Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam!
Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!" (Lc 6, 20-21 i 24-25)

La seva proposta és la d’adoptar una manera de viure que irradiï sentit:

"Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi." (Mt 5, 13)

"Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel." (Mt 5, 14-16)


Jesús no es mostra contrari a la llei, però insisteix en que cal relativitzar-la i posar-la al servei d’aquesta manera de viure que ell proposa. Una manera colpidora de fer-ho serà afirmar que cal anar més enllà de la llei:

"Ja sabeu que es va dir als antics: No matis , i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern.
Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Ja sabeu que es va dir: No cometis adulteri. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor. Si l'ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l'infern. I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l'infern tot el teu cos.
També sabeu que es va dir als antics: No trenquis els juraments. I encara: Compleix allò que has jurat al Senyor. Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne.
Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.
Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?
Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial." (Mt 5, 21-24 i 27-30 i 33-48)

Jesús considera que cal evitar tota hipocresia, demanant discreció tant a l’hora de fer almoina com de pregar:

"Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà." (Mt 6, 1-4)

"I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així:
Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne,
que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia
perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;
no permetis que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.
Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres." (Mt 6, 5-15)

Hi ha una versió més breu d’aquesta pregària, coneguda com el “Parenostre”:

"Ell els digué:
- Quan pregueu, digueu:
Pare,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne.
Dóna'ns cada dia el pa que necessitem;
perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès,
i no ens posis a prova,
al contrari, deslliura'ns del Maligne." (Lc 11, 2-4)

També cal evitar la hipocresia a l’hora de dejunar:

"I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà." (Mt 6, 16-18)

Jesús té clar que la vida no és per dedicar-la a acumular riquesa material, sinó per treballar-se a fons com a persones:

"No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor." (Mt 6, 19-21)

"Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner." (Mt 6, 24)

Jesús insisteix en que una actitud fonamental és la de la confiança:

"Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps." (Mt 6, 25-34).

També insisteix en la necessitat de no judicar als altres, ja que només Déu coneix el cor de les persones, i sempre tendim a veure més els defectes dels altres que els propis:

"No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà." (Mt 7, 1-5)

Jesús subratlla el poder de la pregària:

"I jo us dic: Demaneu, i s'us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un pa, per ventura li donarà una pedra? I si li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà un do bo als qui l'hi demanen." (Lc 11, 9-13)

Jesús té també ben present la centralitat de la “regla d’or”:

"Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes." (Mt 7,12)

"Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin." (Lc 6, 31)





Jesús es dedica a difondre el seu missatge fins que, uns tres anys després (potser menys), les autoritats religioses jueves el consideren un perill públic; després de celebrar la Pasqua amb els seus deixebles, és detingut a l’hort de Getsemaní, on havia anat a pregar, portat davant del Sanedrí, que el condemna a mort sota l’acusació d’impietat, i interrogat, fuetejat, escarnit i crucificat per les autoritats romanes (úniques que podien portar a terme execucions) l’any 16 de l’emperador romà Tiberi, cap a l’any 30 d.C.




Un cop mort Jesús, els seus seguidors experimenten l'impacte de la seva persona i la força i la vigència del seu missatge, experiència que expressen en termes de "Resurrecció", d'"Ascensió" i de "Pentecosta" (Jesús, el Crist, l'Ungit, el Designat, ha tornat a la vida, és viu per sempre, ha pujat al Cel i ha enviat l’Esperit). Els seus deixebles es mobilitzen i escampen tant com poden el missatge i l'ensenyament de Jesús; esdevenen “apòstols” (“enviats”). El testimoni de la seva experiència s'aplega en el conjunt de llibres que s'anomena el Nou Testament, del que formen part les cartes adreçades a les noves comunitats de cristians que s’anaven creant per la Mediterrània oriental –Antioquia, Corint, Tessalònica, Èfes, Cesàrea, Alexandria, Filipos, etc.- i per Roma. La major part d’aquestes cartes, anomenades també "epístoles", són atribuïdes a Pau de Tars, un jueu de formació grega, antic perseguidor de cristians que, cinc anys després de la mort de Jesús, es converteix sobtadament a Damasc i esdevé un dels més ardents difusors del missatge cristià. Pau va pel Mediterrani des de l'any 46 fins a la seva execució a Roma, vint anys més tard, predicant oralment i escrivint les seves cartes, sovint relacionades amb les controvèrsies internes que es produïen al si de les noves comunitats cristianes.

També a mitjans dels anys seixanta del segle I s'escriu el primer dels quatre Evangelis, el de Marc, tot i que algunes hipòtesis recents diuen que una primera versió d'aquest Evangeli -"evangeli" vol dir "bona notícia", "bona nova"- podria haver estat escrita cap a l'any 50. A mitjans dels anys vuitanta s'escriuran els Evangelis de Mateu i Lluc i els Fets dels Apòstols, llibre que recull l'experiència de les primeres comunitats cristianes. Els tres evangelis esmentats fins ara s'anomenen "sinòptics", ja que en ells es resumeix la vida de Jesús i la seva predicació, en la que fa servir sovint "paràboles" -narracions senzilles amb un significat simbòlic-. Cap a finals del segle I s'escriu el quart Evangeli, el de Joan, més dens i filosòfic que els altres tres -el seu símbol és l'àliga, indicant que és el de més volada- i el llibre de l'Apocalipsi, un text ple d'imatges estranyes i fascinants. El conjunt del Nou Testament (Evangelis, Fets dels Apòstols, Epístoles i Apocalipsi) i la TaNaK jueva, que serà anomenada l’Antic Testament, formaran la Bíblia.




L’etapa fundacional del cristianisme queda marcada per la contraposició entre dues comunitats. D’una banda hi ha la “comunitat de Jerusalem”, seguidors jueus (anomenats "natzarens") que havien tingut un coneixement històric de Jesús i que mantenien alhora les tradicions jueves; per a ells, Jesús és un gran profeta que ha portat als humans una nova revelació de Déu, de suprema importància. Aquesta visió es fonamenta en els ensenyaments de Jesús, en el seu compromís personal envers les necessitats dels homes, en el seu refús del poder i en el tracte que va rebre, la seva mort violenta. La teologia de la comunitat de Jerusalem subratlla especialment la novetat de la visió de Déu que aporta Jesús, en contraposar la visió de Déu com un omnipotent rei oriental (estesa dins la mateixa comunitat jueva) i la imatge d’algú caracteritzat per un naixement humil, per haver ser criat en un poblet qualsevol, per l’acceptació pacient del sofriment i la violència i per acabar com un cos humà trencat i penjat en una creu.

D’altra banda hi ha les “comunitats gentils”, fruit de la visió de Pau –una “revelació directa”, font de la seva autoritat- i de la predicació de Pau i els seus deixebles per Grècia i Roma; per a ells, Jesús és fonamentalment el salvador que venç el pecat i la mort. Els textos d’aquesta època que ens han arribat pertanyen a aquest segon grup, i segueixen la seva manera de veure les coses, però d’alguna manera els Evangelis canònics reflecteixen la fusió d’aquestes dues concepcions (la devoció a la persona històrica de Jesús i Jesús vist com a salvador). Una fusió probablement fruit d’un cert acord entre els dos sectors, que hauria pogut tenir lloc cap a l’any 48, probablement gràcies a que Pere, un dels principals deixebles de Jesús i cap de la comunitat de Jerusalem, i Jacob Ben Yosef, germà de Jesús, havien compartit la idea que no calia adherir-se a les tradicions jueves per a poder ser “cristià” (seguidor de Crist, del gec Xristos, el Salvador, terme amb el que es designà a Jesús). Davant de la creixent animadversió jueva envers els cristians, Pere ha de fugir de Jerusalem (el trasllat de Pere a Roma pot reflectir aquest acord entre les dues comunitats inicials i subratllar la tendència a unificar-les). Jacob ben Yosef queda al davant de la comunitat de Jerusalem, fins que l’any 62 hi mor apedregat per ordre d’Anan, el summe sacerdot del moment..

Un cop mort Pau, decapitat a Roma l’any 67 durant les persecucions de Neró (Pere també morirà durant aquestes persecucions), i destruït Jerusalem pels romans l’any 70 d.C., la centralitat cristiana passa definitivament de Jerusalem a Roma. El cristianisme s'escampa per tot el món romà, especialment per les capes populars de les àrees urbanes, degut a l’atractiu de la seva proposta i a cert buit ideològic que va comportar l'Imperi romà. S’organitza en assemblees (ekklesia) locals, que quan són prou grans passen a ser presidides per un bisbe (episkopus, supervisor) triat per la comunitat (als bisbes se’ls nomenava també “Papa”, pare, fins que el 1073 aquesta denominació va quedar reservada al bisbe de Roma, que era Gregori VII).


Al principi, l’Imperi s'enfronta al cristianisme i el persegueix, generant una certa quantitat de "màrtirs", cristians que van preferir morir abans que renunciar a les seves creences i proclamar la divinitat de l'emperador romà, un dels eixos ideològics sobre els que se sustentava l'Imperi. El 313 es decreta l’Edicte de Milà de llibertat religiosa a l'Imperi romà per part de l'emperador Constantí, que obre la porta a la designació del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi (fet que es produirà formalment el 380 amb l'Edicte de Tessalònica de l'emperador Teodosi). El 325 se celebra el concili de Nicea, que aporta el fonament teòric que farà possible el desplegament del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi, inaugurant així el que s'ha anomenat la "cristiandat", llarga etapa on cristianisme i política queden estretament vinculats. A Nicea es proclamarà la consideració de Jesús com a integrant de la Trinitat divina juntament amb el Pare i l’Esperit Sant (“Déu és Tres en U”), en una formulació teològica que insistirà en considerar Jesús simultàniament com a plenament diví i plenament humà, formulació que mirava de recollir el que era l’experiència de la comunitat cristiana, dels seguidors de Jesús: que si la bondat divina hagués de manifestar-se amb forma humana, ho faria en una persona com Jesús, el qual arreu on anava “feia el bé”; i que quan miraven a Jesús, creien veure quelcom semblant a Déu amb forma humana.


En aquest període romà inicial del cristianisme hi hagué aportacions fonamentals; de fet, fou el temps en que es posaren les bases de l’espiritualitat i la teologia cristianes. El segle II agafà força el moviment gnòstic, considerat com a la primera “heretgia” (desviació) en el si del cristianisme. Era una versió del cristianisme que assumia tradicions anteriors derivades de la influència de l’hinduisme i el zoroastrisme persa en la zona mediterrània. Els gnòstics consideraven el món material com a fonamentalment dolent, del que calia separar-se per assolir una esfera espiritual més elevada on hi havia la guspira divina que donava ànima als humans, i aquest procés era possible a través del coneixement (gnosis) d’un salvador diví que podia alliberar l’ànima; sense aquest salvador no era possible el rescat de l’ànima humana. El gnosticisme cristià identificà Jesús amb aquest salvador diví, però arribà a altres formulacions que provocaren la seva condemna, com ara la identificació de Jahveh amb el déu inferior creador del món físic i maligne (i d’aquí un cert antijudaisme, que s’aplegava al derivat de la condemna a mort en creu de Jesús) o la negació del sofriment i mort de Jesús: un ésser diví no podia patir ni morir (de fet, afirmaven el docetisme: Jesús només “semblava” (dokein, semblar) humà, i el Salvador diví que habitava en el cos de Jesús se’n tornà al cel abans de la Passió).

El gnosticisme fou combatut per Ireneu (130-202), bisbe de Lió. Ireneu veia la vida com un procés de perfeccionament, de creixement i desenvolupament moral, ja que l’ésser humà està adaptat per a la recepció de la virtut; una visió diferent del catastrofisme d’Agustí (354-430), bisbe d’Hipona, que considerava la condició humana com a immersa en el pecat i la misèria. Orígenes també combaté el gnosticisme des de posicions racionalistes i interpretacions al·legòrico-simbòliques dels textos sagrats. La lluita contra el gnosticisme afavorí una vertebració més rígida i jeràrquica de la comunitat cristiana, que aviat pivotà entorn dels bisbes i de la preeminència de l’església de Roma, vista com a hereva de Pere i guardiana de la veritable fe. També es formalitzen les celebracions litúrgiques principals (baptisme i eucaristia).

Aquests primers segles cristians veieren esclatar també un moviment de "fugida del món", que protagonitzaren els "Pares del desert". Fou iniciat a Egipte durant el segle II, amb Antoni (finals del segle III) com a nom més conegut (de fet, a Egipte ja hi havia comunitats ascètiques des del segle IV a.C., potser per influència índia buddhista). Disconformes amb l'ambient social dominant, una colla de cercadors espirituals se n'anaren al desert per aïllar-se i poder seguir adientment la seva recerca espiritual. Deixaren pocs però rics escrits, iniciant tota una tradició de reflexió espiritual. En temps d’Antoni aparegué també a Egipte, impulsat per Pacomi (mort el 346), un moviment d’establiments monàstics (amb una regla de vida en comú no gaire diferent de la vinaya buddhista), moviment que a finals del segle IV ja s’havia escampat per tot l’àmbit cristià.

Eminents pensadors ompliren una gran quantitat de volums amb els seus escrits, iniciant el gran cos teològic del cristianisme. La teologia és el pensament sistemàtic sobre la divinitat, i el món greco-romà tenia una gran capacitat per al pensament sistemàtic, hereu com era de filòsofs de la magnitud de Plató i Aristòtil. Aquests pensadors són coneguts com a "Pares de l'Església", i hi ha una disciplina, la patrística o patrologia, dedicada a l'estudi de les seves obres. Entre els nombrosos pares de l'Església hi trobem els noms d'Ireneu de Lió, Orígenes, Basili, Gregori de Nissa, Gregori de Nazianz, Hilari, Ambròs, Agustí d’Hipona, Jeroni, Boeci, Cassiodor, Isidor, el pseudo-Dionís o Joan Damascè. Els Pares de l'Església es dedicaren a precisar conceptes com la Trinitat, la naturalesa de Crist o de l'Esperit Sant, i a discutir les heretgies del moment: arrianisme, nestorianisme i monofisisme, temes tots ells també debatuts en una sèrie de Concilis de gran efervescència teòrica celebrats a Nicea, Constantinoble, Èfes i Calcedònia entre el segle IV i el segle IX.




El gran període d’eclosió del cristianisme a occident és l'Edat Mitjana. L’Església es veu afavorida pel buit deixat per la caiguda de l’Imperi romà, i aconsegueix afermar el primat romà. L’Església aporta cohesió, ordre, administració. I empren la immensa tasca de cristianització dels pobles “bàrbars” que envaïen l’Imperi. L’altre gran repte de l’Església fou l’aparició de l’Islam el segle VII, que va desplaçar el centre de gravetat d’occident d’Itàlia a França (no serà fins el segle XII, amb l’afebliment de l’Islam, que Itàlia recuperarà la centralitat). La tensió de Roma amb Bizanci a causa de la iconoclàstia de Lleó Isauri (excomunicat el 731 pel papa Gregori III) i la reticència romana envers els llombards fa que Roma afavoreixi els francs de l’Imperi carolingi (cal recordar que el 732 Carles Martel atura la invasió islàmica d’Europa occidental a la batalla de Poitiers). L’any 800 Carlemany és coronat emperador pel Papa, signe d’aquesta aliança entre l’Imperi i l’Església romana. I com que l’Imperi carolingi es fracciona ràpidament (fraccionament polític que serà general en l’Europa feudal), serà l’Església la força hegemònica a Europa en el període medieval.

L’Església medieval compagina l’organització jeràrquica directa (amb els bisbes i sacerdots com a protagonistes), l’agustinisme com a pensament (l’home no pot aconseguir res sense la gràcia de Déu, que li arriba a través dels sagraments de l’Església) i la tasca dels monestirs (que més aviat subratllaven que els humans, per ells mateixos, a través de l’ascetisme i la contemplació, havien d’assolir la perfecció moral i espiritual, per arribar a la visió de Déu). Els monestirs saberen combinar una obra civilitzadora (preservació i transmissió de la cultura) amb una obra de caire religiós. Sant Benet (480-540), amb el seu "prega i treballa” (ora et labora), va posar en marxa la gran tradició benedictina el segle VI.

Al monaquisme s’hi afegiren més tard els ordes mendicants. Sant Francesc i Santa Clara d'Assís engegaren l'onada franciscana el segle XIII. Paral·lelament, Domingo de Guzmán creà a Tolosa del Llenguadoc, com a rèplica al moviment càtar, els dominics, orde de predicadors amb un impacte intel•lectual i polític indubtable. Dins els dominics hi hagué l’esclat intel·lectual i espiritual de Tomàs d'Aquino, un dels grans pensadors de tots els temps: autor de la Summa theologica, escrita a París cap a 1270, concilià la filosofia d'Aristòtil amb la teologia cristiana i defensà del caràcter racional de la fe cristiana. Era un intent semblant al de Sant Anselm (1033-1109) i al del jueu Maimònides (1135-1204); en canvi, el franciscà Guillem d’Ockham (1300-1349) considerarà la raó i la fe com a dos àmbits separats, inaugurant una nova línia de pensament. És clar que els dominics foren també martells d'heretges i promotors de la Inquisició: la història religiosa medieval és dramàtica, plena de clarobscurs, en uns temps durs i violents.

L'Edat Mitjana fou també un temps de místics i heretges (sobretot a les terres germàniques, tot i que el món anglosaxó produí el segle XIV un text anònim d’interès: "The cloud of unknowing”, “El núvol del no-saber"). El 1173 Pere Valdès (1130-1217) viu a Lió una experiència religiosa que el porta a una vida de pietat i senzillesa; aplega al seu voltant milers de seguidors, fins que són expulsats de la ciutat; el 1184 Roma proclama: “Siguin eternament anatema”. Els valdesos rebutjaven l’obediència al Papa i als bisbes; consideraven que la predicació i l’ensenyament religiós estava obert a tots els qui en fossin capaços, incloses les dones; que les misses, pregàries i almoines per als difunts no eren útils; que la pregària és tan eficaç dins del temple com fora d’ell; que el poder espiritual no es confereix a través de l’ordenació de mans d’un bisbe, sinó que és concedit per Déu a cada individu.

Beguines i begards apareixen a principis del segle XIII al nord de França. Amaury ensenya a París que “Déu és l’essència de totes les criatures i la realitat última de tot el que existeix”; els seus seguidors estaven convençuts que la més alta experiència espiritual consistia en realitzar la vida divina dins del mateix ésser de cadascú, a través del silenci i la contemplació. I David Dinant deia que “Déu, la intel·ligència i la matèria, són idèntics en essència” (posició que fa pensar en el monisme de Çankara a l’Índia). L’abadessa Hildegard von Bingen (1098-1179) fou una pionera en diversos dominis. El mestre Eckhart (1260-1327), dominic i un dels místics més grans de tots els temps, fou contemporani de la gran figura intel·lectual medieval catalana, Ramon Llull (1232-1315), i d'una altra de les cimeres literàries i espirituals de l'Edat Mitjana, Dante Alighieri (1265-1321), que a principis del segle XIV escriu la seva "Divina Commedia". Eckhart estudia a París i Colònia, on més tard treballa, predica, discuteix i és discutit, fins a ser acusat d'heretgia (butlla papal de 1329). Escriu en llatí -la gran llengua comú de l'Europa intel·lectual de l'època- i en alemany, essent considerat com un dels creadors de l'alemany literari. Els seus tractats i sermons són d'una gran densitat espiritual. En foren deixebles Tauler (1300-1361) i Ruysbroeck (1293-1381).

L’Edat mitjana serà un període llarg i ric, amb el romànic i el gòtic, aportacions de primer ordre a l’art i l'espiritualitat universals (com no sentir l'impacte de la mirada d'un "pantocràtor" romànic o de l’esvelta immensitat d'una nau gòtica?). Amb els grans ordes monàstics, mendicants i militars. Amb Sant Benet i Sant Francesc, amb la mística renana, amb la teologia de Sant Tomàs d'Aquino i els sermons del mestre Eckhart, tots dos estudiant, discutint i passejant per París ja fa set-cents anys. Amb el cant gregorià...




Paral·lelament al món medieval de l'Europa occidental, a la Mediterrània oriental es desenvolupa la tradició cristiana oriental. Una tradició que es va anar escampant pel món eslau, especialment per Bulgària, Sèrbia i Rússia, i que continua marcant la personalitat d'aquest pobles. La separació de l'Església de Roma i l'Església oriental, conjunt de patriarcats aplegats al voltant del de Constantinoble -o sigui el cristianisme bizantí- donà origen a l'anomenada Església Ortodoxa. La separació tingué lloc formalment al segle XI (el 1054 el delegat papal, cardenal Humbert, diposita sobre l’altar de Santa Sofia la butlla d’excomunió del Papa Lleó IX contra el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari), tot i que es tracta d'un llarg procés que possiblement arrenca ja del segle IV. L’Església occidental serà anomenada “catòlica” (“catòlica” significa “universal”, en el sentit que una mateixa doctrina servia per a totes les comunitats que constituïen l’Església).

Quatre punts són esmentats explícitament com a causa de la divergència entre les dues esglésies: la supremacia del Papa, la clàusula filioque del Credo (per la qual l’Esperit Sant prové també del Fill), la doctrina del purgatori i la qüestió de si el pa per a la consagració eucarística ha de ser amb llevat o sense. De tota manera, la divergència entre ambdues esglésies és més fonda i interessant, fins al punt que de vegades fa pensar en dues menes separades de religió. L’una posa l’accent en la justificació de l’ésser humà, l’altra en la seva divinització (Ireneu deia que “Déu es va fer home per tal que l’home es pogués fer Déu”); l’una subratlla el pecat original, l’altra la divinització potencial; l’una contraposa matèria i esperit, mentre l’altra subratlla la seva interdependència; l’una subratlla la formulació adient dels dogmes, l’altra la forma adient de culte i la seva correcta realització; l’una veu l’ésser humà com a culpable i a Crist com a víctima per expiar aquesta culpa, l’altra subratlla el paper de Crist com a vencedor de les forces del mal; l’una opta per una organització jeràrquico-monàrquica, subratllant més el paper de l’individu, mentre l’altra posa l’accent en la congregació de creients, que és on resideix l’autoritat, subratllant per tant el paper de la comunitat.




L’Església ortodoxa es va fer forta a Rússia, amb el patriarcat de Moscou, especialment amb el patriarca Nicon (1605-1681), de manera que Pere el Gran, que regnà de 1682 a 1725 va acabar suprimint aquest patriarcat de Moscou i convertint l’Església ortodoxa russa en un departament de l’Estat. Durant el segle XIX es produeix un floriment del vessant més “oriental” i popular de l’espiritualitat ortodoxa russa; es va doblar el nombre de monestirs, es va consolidar la figura dels staretzs com a directors espirituals i es va generalitzar la pràctica de la “pregària de Jesús” (repetició continuada de la frase “Jesucrist, fill de Déu, tingues misericòrdia de mi”).

Val la pena apropar-se al món cristià oriental; la seva música i la seva litúrgia esplendoroses són impactants, les seves icones tenen expressions d'una espiritualitat intensa, havent-se repetit una i altra vegada els mateixos models de tan idonis com eren considerats. És un món capaç d'elevar l'esperit en un no res. Hi ha molts segles d'experiència espiritual acumulada al darrera, moltes hores de pregària -d'ells ve l’esmentada "pregària contínua", compassada amb la respiració, com a tècnica de concentració permanent en la subtilitat, i la de "pregària del cor"-; molts peregrinatges, molta devoció com la reflectida als anònims "Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual", on l'ànima russa ens mostra una de les seves dimensions.




El segle XVI contempla l’aparició d’una altra fita clau en la història del cristianisme: la reforma evangèlica (ja que subratllava la necessitat de retornar a l’esperit inicial de l’Evangeli) o protestant. És un fenomen de primera magnitud que ha marcat, per acció o per reacció, bona part de la cultura occidental. Les tensions entre les naixents nacions europees i les seves ambicions imperials deuen explicar en part el que va passar, però el cas és que la imponent estructura de l'Església romana, a la que només defugia l’ortodòxia oriental, havia de rebre el segle XVI un impacte fulgurant amb la separació de la seva òrbita del món anglo-germànic. Religió i política quedaren commocionades per conflictes d'interessos, però també per la irrupció de noves idees.

En contra del que opinava l'Església romana, la reforma defensà que l'individu podia interpretar directament, personalment, el llibre sagrat, el text bíblic; això sol ja era una revolució religiosa de primera magnitud. La Bíblia s'apropava al poble i l'autoritat eclesiàstica perdia el monopoli interpretador. La litúrgia i el dogma es consideraven al servei del procés individual de les persones. Es negava la necessitat d'una autoritat central a la qual calgués sotmetre's en afers religiosos. L'autoritat romana feia aigües, i també la concepció eclesial i dogmàtica catòlica. El protestantisme és un rebuig apassionat de la superficialitat religiosa, des de l’insistència en que la fe no és una simple qüestió de creença, sinó una resposta de tot l’ésser, un fenomen personal que abasta tant la ment com els sentiments i la voluntat. Per la fe, Déu esdevé “el meu Déu”. No n’hi ha prou amb el compliment dels preceptes religiosos, amb portar a terme bones accions, amb adherir-se a determinades doctrines: cal que tot això serveixi per a la transformació del cor del creient, de les seves actituds, de la seva manera de viure. Si un canvia el cor, farà bones obres, però el fer bones obres no necessàriament porta a la transformació del cor. L’ésser humà en qui l’amor de Déu ha despertat la resposta de la fe, la mobilització de tot el seu ésser, és el que de debò pot estimar els altres; la clau està a l’interior; de la fe en la bondat de Déu emanen totes les coses importants; sense aquesta fe, res serà com ha de ser. I res ha d’usurpar el lloc de Déu. Ni els dogmes, ni el sagraments, ni l’Església, ni la Bíblia, ni l’experiència religiosa personal poden ser absolutitzats, només Déu és Déu, res pot ser confós amb Déu.





La figura de la qual arrenca -si més no a nivell simbòlic- aquesta dinàmica és la de Martí Luter (1483-1546), monjo agustí alemany, professor de teologia a la universitat de Wittenberg i especialista en els textos bíblics. Preocupat per la qüestió de la salvació personal, Luter arriba a la conclusió que aquesta depèn només de la fe en Jesucrist, i que les bones obres no són tant una manera de salvar-se com una manifestació d'aquesta salvació (“fas bones obres perquè t’has salvat, no per a salvar-te”). L'Església esdevé per a Luter simplement el conjunt de creients en Jesucrist, i Jesucrist esdevé la única referència central. Això comportava la no referència al Papa com a signe de vertebració eclesial, fonamentant així a nivell teòric les posicions polítiques contràries a l'hegemonia romana i del seu representant l'emperador, que en aquell moment era Carles V.

El 31 d’octubre de 1517 Luter clava a la porta de l’església de Wittenberg un document detallant 95 punts contra els abusos de l’Església de Roma; al 62 hi deia: “L’autèntic tresor de l’Església és l’Evangeli”. Lleó X li demana que es retracti, i ell s’hi nega. Luter és excomunicat el 1521, iniciant-se així formalment el procés de separació de moltes esglésies del món germànic, escandinau i anglo-saxó de l'Església de Roma, amb les consegüents discussions teològiques, tensions polítiques, lluites militars i moments terribles (com la tristament cèlebre massacre de la Saint-Barthélemy a França el 24 d'agost de 1572, en la que tretze mil protestants hugonots – tres mil a París - foren assassinats).

Luter propugnà la interpretació de la Bíblia per part del creient, sense necessitat que l'autoritat eclesiàstica -l'anomenat "magisteri"- fes de determinador oficial i únic del significat dels textos. I Luter abordà els sagraments -actes eclesials d'especial relleu perquè s'hi fa present l'acció divina, la "gràcia"- com a camins de creixement de la fe, reduint-los bàsicament al baptisme i l'eucaristia, en comptes dels set que continuen essent oficials per a l'Església Catòlica.

Luter, des de la convicció que l'única autoritat era la paraula de Déu i que per tant l'important era llegir i estudiar la Bíblia, impulsà la traducció de la Bíblia a l'alemany per tal que tothom hi pogués tenir accés (fet que es veurà facilitat per la recent invenció de la impremta).


La "reforma protestant" s'anà escampant amb la incorporació d'altres figures reformadores, com Joan Calví (1509-1564), i ha marcat profundament la història d'Europa i de l'Amèrica del Nord, així com la del cristianisme. Aquí podem esmentar un esdeveniment prou insòlit: Ciril Lucaris, patriarca de Constantinoble entre 1621 i 1638, va estudiar de jove a Wittemberg i Ginebra, i es va sentir atret per la doctrina de Calví. Va mirar d’introduir en l’ortodòxia temes com la predestinació i la salvació exclusivament per la fe, però va topar amb les rígides estructures eclesiàstiques orientals; poc després de morir, les seves posicions van ser declarades anatema per un sínode de clergues ortodoxos, i el mateix passà amb els seus seguidors. Possiblement, cristians de l’Europa oriental influïts pel protestantisme van veure com aquesta influència facilitava la seva conversió a l’Islam, que portava a creure en un Déu misericordiós la voluntat del qual predestinava totes les coses i per la gràcia del qual els humans podien salvar-se; potser d’alguna manera l’Islam va substituir el protestantisme a l’Europa sud-oriental.

A partir del trencament del principi d'autoritat única portat pel protestantisme varen sorgir una gran diversitat d'esglésies i comunitats de diferents característiques, enriquint el panorama religiós. Hi sobresurten l'Església luterana o evangèlica, l’Església presbiteriana - que té els seus orígens en la predicació de Calví -, l'Església anglicana - versió oficial anglesa de la Reforma, que a l'Amèrica del Nord ha originat l'Església episcopaliana -, les Esglésies baptistes, el metodisme - fundat pel prevere anglicà anglès John Wesley (1703-1791) i que va arrelar en el segle XIX en la classe treballadora britànica; d’ell sorgeix el 1865 el “Salvation Army” -, el congregacionalisme, el pentecostalisme, etc. Esmentem finalment l'auster i atractiu testimoniatge dels "quàquers" o "Societat dels Amics" i la tradició espiritual dels negres nord-americans, magníficament expressada en els seus cants (“espirituals negres”) i que ha donat en aquest segle una figura com la de Martin Luther King.


Davant del fenomen protestant es produeix un replegament de l'Església catòlica, simbolitzat pel Concili de Trento (1545-1563), que mira d’enfortir la seva disciplina dogmàtica, litúrgica i jurídica. A Espanya, però, hi ha dos elements que contrasten amb el tarannà en que es va anar tancant el catolicisme: la dels grans místics castellans del segle XVI, especialment Sant Joan de la Creu (1542-1591) i Santa Teresa de Jesús (1515-1582), i la creació de la Companyia de Jesús -els jesuïtes- per part de Sant Ignasi de Loyola (1491-1556). Sant Joan de la Creu es un místic de primera categoria i un dels grans poetes castellans. I les deixebles de Santa Teresa -les monges carmelites- es continuen aplegant en comunitats monàstiques. Els deixebles de Sant Ignasi continuen fent importants aportacions a l'espiritualitat cristiana actual.

Es considera que algunes posicions de la reforma protestant van afavorir una ideologia que potencià el desenvolupament del capitalisme a l’Europa occidental (mèrit individual, sobrietat, estalvi, seriositat en el treball, bon us del temps i dels recursos, evitant la seva dispersió en plaers mundans...). Una d’aquestes posicions és la de considerar l’èxit econòmic com un indicador de la salvació de la persona, posició prou sorprenent que podria derivar d’una mala interpretació de la visió luterana de la relació entre la fe i les obres. Com hem vist, aquesta considerava que “fem bones obres perquè hem estat salvats, no per a salvar-nos”; per tant, les bones obres fetes són indicadors de salvació. D’aquí es passa, però, a substituir “les bones obres fetes” per “l’èxit econòmic obtingut”; “el que fem” passa a ser substituït per “el que ens passa”. Aquest desplaçament, aparentment subtil i difícilment justificable, serà utilitzat en defensa i justificació de l’enriquiment personal i estarà ple de conseqüències històriques (de vegades, un matís ideològic aparentment menor pot tenir efectes pràctics notables).


La mentalitat capitalista es va desenvolupant els segles XVII i XVIII i eclosiona a Europa i els Estats Units d’Amèrica el segle XIX, amb la gran acumulació de capital i desenvolupament industrial que s’hi produeixen (i la misèria obrera que els acompanyà). A això s’hi afegí a nivell ideològic el fet que alguns consideraren que fenòmens de revolta popular com la Revolució francesa tenien el seu origen en la pèrdua de respecte envers les institucions intocables de la societat, la qual cosa era fruit de la indiferència religiosa i la laxitud moral de les classes superiors. Com a reacció, es tendí a posicions més serioses a nivell d’idees i de comportaments (que expliquen en bona mesura força característiques més aviat rígides i conservadores –tot i les excepcions- del segle XIX a Europa, culminant en l’etapa victoriana a la Gran Bretanya). D’alguna manera, el segle XIX és el de més “èxit” del cristianisme modern si ens fixem en el seu desenvolupament institucional, en les observances externes, en la seva expansió per Àsia i Àfrica (a Amèrica aquesta expansió ja havia tingut lloc els tres segles precedents) i el respecte amb el que era considerat: el cristianisme tornava a ser la religió hegemònica a nivell mundial.

La mentalitat del que seria aquest cristianisme expansiu del segle XIX queda ben reflectida en aquest text de 1797 de Charles Grant, director de la East India Company: “Considerant que els afers del món estan sota el control del suprem creador, i aquells distants territoris (...) providencialment posats a les nostres mans (...) ¿no és necessari concloure que ens van ser donats, no només per tal d’obtenir d’ells un benefici anual, sinó per tal de poder difondre entre els seus habitants, immersos des de fa molt de temps en la foscor, el vici i la misèria, la llum i la benigna influència de la veritat, les joies de la societat ben regulada, les millores i el confort de la indústria activa? (...) En cada pas que avancem en aquesta tasca, hem de servir també el designi originari pel que varem visitar l’Índia: el designi encara tan important per aquest país, de l’extensió del nostre comerç.” La prepotència missionera a l’Índia va ofendre tant hindús com musulmans, i això a portar a un motí el 1857; la reina Victòria va haver de proclamar que ningú havia de “ser de cap manera afavorit, molestat o inquietat en raó de la seva fe o observança religiosa, sinó que tothom per igual havia de fruir de la justa i imparcial protecció de la llei.” De tota manera, les missions cristianes a l’Àsia i l’Àfrica viuen el seu període de màxim esplendor a partir de 1858.

El Japó serà un cas peculiar de la relació entre Àsia i occident. Quan hi arribà el jesuïta Francesc Xavier el 1549 fou considerat com un predicador de la religió de l’Índia... El segle XVI hi arriben dominics i franciscans espanyols, criticats pels jesuïtes per treballar entre les classes més pobres; a aquestes dissensions s’hi afegien les tensions entre espanyols i portuguesos. El 1597 molts missioners espanyols i els seus conversos foren reprimits; durant el segle XVII espanyols i portuguesos foren expulsats del Japó (a la qual cosa havien contribuït els comerciants protestants alemanys i anglesos, explicant la consideració imperialista que Espanya i Portugal tenien a Europa). Finalment els governants Tokugawa (1603-1867) varen prohibir el cristianisme al Japó.


Potser com a fruit del Concili de Trento, i per tant de l'impacte de la Reforma protestant, els següents quatre-cents anys del catolicisme foren a nivell intern, ideològic i institucional, d’una lenta evolució sense grans sobresalts, amb excepcions com ara la polèmica jansenista a la França del segle XVII (de sobresalts externs n’hi hagué un de molt important: la Revolució francesa de 1789). Així s’arriba a la tancada espiritualitat catòlica del segle XIX, en el marc de la qual es publica el 1864 el Syllabus que denuncia determinades concepcions liberals (separació de l’Església i l’Estat, educació primària sobre una base secular comú, reconeixement de valors en les religions que no fossin la catòlica...). Poc després té lloc el Concili Vaticà I (1869-1870, el primer després de Trento!) i on es proclamarà l’infal·libilitat del Papa quan parla ex cathedra. Dins d'aquest panorama més aviat poc creatiu i políticament conservador hi hagué alguns intents de renovació i d'apropament als problemes de la societat, com l'iniciat pel papa Lleó XIII amb la seva encíclica Rerum Novarum (1891), dedicada a la justícia social, on es defensen els drets de la classe treballadora. Poc després, però, el papa Pius X condemnava, a l’encíclica “Pascendi” (1907), el “modernisme catòlic”, que mirava de conciliar el catolicisme amb determinades concepcions modernes. Dins d'aquest context més aviat gris hi hagué però aportacions intel·lectuals i espirituals d'una gran densitat i honestedat, com ara el danès Soren Kierkegaard, que commocionà l'espiritualitat europea del segle XIX, i a alguns noms de l'àmbit francòfon que tingueren prou influència en l’espiritualitat catòlica del segle XX, des de Charles Péguy a François Mauriac i Georges Bernanos, des de Jacques i Raïsa Maritain a Emmanuel Mounier.


Aquesta estabilitat del pensament cristià catòlic i les seves institucions es clourà amb la celebració del Concili Vaticà II (iniciat per Joan XXIII el 1962 i acabat per Pau VI el 1965). Aquest Concili va aplegar els bisbes catòlics en una reflexió de caire renovador; s'hi va revisar l'estructuració interna de l'Església, obrint més les portes a la participació dels laics; s'hi inicià un procés de reforma litúrgica, i es revisà la relació de l'Església amb el món, amb una visió més propera i positiva del mateix. S'hi parlà de la revelació i de la llibertat religiosa. Es difongué un missatge d'esperança tant dins de l'Església com fora d'ella. Tota una generació de cristians hi abocà molts esforços i hi posà moltes expectatives. L'Església catòlica passava d'una actitud temorosa i defensiva davant del món modern a una actitud oberta i acollidora, i ho feia sincerament, per convicció, no només com una estratègia per sobreviure. El Concili Vaticà II va generar molt d'interès, moltes esperances. Va ser un esdeveniment més aviat insòlit, si més no en els seus propòsits i en els seus moments inicials. Hi havia ganes de superar barreres i tensions, de demanar excuses per antigues maneres de fer no prou respectuoses amb la llibertat de les consciències; ganes de dialogar amb el pensament científic i amb les concepcions democràtiques de la societat.


Malauradament, després la institució va tenir por, i la reforma del Concili va quedar a mig camí. S’havia avançat força a nivell d'obertura al diàleg amb el món, però no gaire a nivell doctrinal, litúrgic i eclesiàstic. La participació dels laics en la dinàmica eclesial va quedar sobre el paper, frenada per una mena de desconfiança en la viabilitat d'instàncies de participació dins l'Església. El paper de la dona va continuar essent subordinat. La litúrgia no va poder adaptar-se a l'estil de cada comunitat. Els reflexos de dictar doctrina, de dir a la gent el que havia de fer no com un prec o un suggeriment sinó com una ordre van tornar a aparèixer en camps com la regulació de la natalitat. Els pontificats de Joan Pau II (1978-2005) i Benet XVI (2005-2013) reflecteixen aquest clima de prevenció. Actualment, en canvi, el pontificat del Papa Francesc (iniciat el 2013) mostra signes de reconnexió amb l’esperit del Concili Vaticà II i pot obrir nous camins en la dinàmica catòlica.


Dins del període post-conciliar va ser significativa l'aparició de l'anomenada "teologia de l'alliberament" llatinoamericana. D'alguna manera aquesta teologia, que proclamava la dimensió profètica i religiosa dels moviments socials d'alliberament popular, era resultat de dues influències: d’una banda, la teologia que es va produir al voltant del Concili Vaticà II a Europa, la darrera gran onada de teologia innovadora i consistent; d’altra banda, del diàleg cristiano-marxista establert durant els anys seixanta entre teòlegs cristians oberts i filòsofs marxistes renovadors. Amb la teologia de l'alliberament, la dimensió socio-política i la religiosa s'aproximaven en un sentit contrari al que havia estat històricament predominant (amb valuoses excepcions): l'Església catòlica es mostrava sensible al sofriment dels pobles que vivien immersos en la misèria i l'opressió, començant pels de l'Amèrica llatina i estenent-se després als de l'Àsia i l'Àfrica. L'objecció que es va fer des d'Europa a aquesta teologia era de no tenir prou en compte la crisi cultural que estava vivint l'occident, no incorporar suficientment els desafiaments que suposaven la modernitat, la ciència i el desenvolupament tecnològic, el consumisme; i no abordar amb prou decisió la qüestió del diàleg entre religions. Se la considerava una teologia socialment avançada però teològicament poc innovadora. Potser el repte actual del catolicisme és desenvolupar al costat de la teologia de l’alliberament, que suposa una resposta a la misèria material de gran part del món, una teologia que sigui una resposta a la misèria espiritual que també pateix una gran part del món, assumint alhora la tasca i el repte que suposa el diàleg interreligiós.


El moviment protestant viu una fita important el 1948 amb la creació a Amsterdam del “Consell Mundial de les Esglésies” (la seva seu actual és a Ginebra). Mira de coordinar l’acció de les diferents esglésies protestants i de promoure la unió orgànica d’aquestes esglésies. També s’hi ha anat incorporant un cert nombre d’esglésies ortodoxes, però fins ara no s’hi ha afegit l’Església catòlica. De fet, tota la segona meitat del segle XX viu un impuls de les tendències ecumèniques, que miren de fomentar el diàleg i l’apropament entre les diferents confessions cristianes.