dimarts, 30 de setembre de 2014

Éssers que morim



Rembrandt 1642


"Un punt del futur, que fa en general de la vida una totalitat, justament en interrompre-la, resideix en tots els més profunds retrats de Rembrandt: la mort.

(...)

Em sembla que el moment de la mort, que està contingut en tot el que viu, ha sigut palpable en la imatge de l'ésser humà, tal com va ser concebut per Rembrandt, i d'una manera més enèrgica i dominant que a qualsevol altra part, a la pintura.

(...)

Nosaltres, en créixer o marcir-nos, en l'alçada lluminosa de la vida o en l'ombra de les seves fondalades, som sempre éssers que morim."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dilluns, 29 de setembre de 2014

Povo que lavas no rio








Amália Rodrigues (1920-1999) és una de les grans cantants de fado del segle XX.

El 1973, en plena maduresa, va enregistrar alguns dels temes que l'havien fet famosa amb l'acompanyament insòlit d'un saxofonista de jazz nord-americà, Don Byas. El resultat fou excepcional. Aquí en teniu una mostra.


http://merceirai.podomatic.com/entry/2008-09-14T15_31_23-07_00



diumenge, 28 de setembre de 2014

Recomanacions de Hesse






AS través dels seus assaigs i cartes, Herman Hesse va esmentant obres literàries que troba recomanables. Sense pretensió d'exhaustivitat, aquestes són algunes de les obres i autors que li hem trobat recomanant:

- Les mil i una nits
- El Decameró
- Robinson Crusoe
- Els viatges de Gulliver
- Goethe
- Nietzsche
- Schopenhauer
- Kierkegaard
- Balzac
- Stendhal: El roig i el negre (1830), La cartoixa de Parma (1839), Sobre l'amor (1822)
- Dostoievski




dissabte, 27 de setembre de 2014

Sobre el fracàs


Hopper 1927

És cert que el bon camí - i el repte que tenim - és anar més enllà de l'èxit i el fracàs. La noció d'"acció sense propòsit" assenyala en aquesta direcció, i tant a la Bhagavad Gita com a Castaneda hi trobem útils indicacions al respecte.

També és cert que l'èxit és perillós, ja que enforteix l'ego i pot fer perdre de vista la realitat. Com és cert que la veritable contraposició o antídot al fracàs no hauria de ser l'èxit sinó el reconeixement: sentir-se valorat, constatar que s'aprecia la tasca que fas. La distinció entre èxit i reconeixement és subtil però important i fecunda.

I és cert que el fracàs ensenya moltes coses, ajuda a anar a fons, i és una bona font de coneixement d'un mateix, i per tant no ha de ser ignorat ni menyspreat. En Carlos Losada argumenta bé aquest aspecte en el marc de la reflexió sobre el "management".

Ara bé, hi ha dos aspectes del fracàs que cal no oblidar pel seu potencial de generació de negativitat. Un és la seva capacitat de desmotivació, de generació de desànim, de pèrdua d'energia i d'iniciativa. L'altre és la seva capacitat de generació d'amargor i ressentiment. Ni que sigui un ressentiment genèric, contra els altres en general, o un ressentiment amb un mateix. El ressentiment és un dels pitjors sentiments: no aporta res de bo i en canvi ens aïlla i ens corseca, ens rosega per dins i posa una barrera d'irritació i d'incomprensió entre nosaltres i la realitat.

Del ressentiment pel fracàs en som responsables nosaltres, encara que la nostra tendència sigui traslladar les culpes als altres. Només nosaltres podem aconseguir viure el fracàs sense ressentiment: és un combat personal difícil, però és cap aquí cap a on cal traslladar les energies. La gràcia no és no fracassar, sinó que això no generi ressentiment.



divendres, 26 de setembre de 2014

Àngel de llum



Blake 1805



"Ángel de luz, ardiendo,
¡oh, ven!, y con tu espada
incendia los abismos donde yace
mi subterráneo ángel de las nieblas."


Rafael Alberti (1928)




dijous, 25 de setembre de 2014

Sobre la llibertat



Delacroix 1830


"Ens equivoquem cada cop que confonem la causa de la llibertat amb doctrines com les del dret natural, de la sobirania popular, dels drets de l'home, del govern parlamentari, del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, del "laissez-faire" o del lliure canvi. Són conceptes que els homes han utilitzat en certs moments i en determinades circumstancies històriques. Sovint, han servit per forjar i conquerir una emancipació parcial. Però no han estat la causa primera ni l'energia motriu, i la sort de la llibertat no està lligada a cap de les teories liberals. Per això ens hem de reservar el dret de revisar les premisses de totes les teories liberals i de no concedir a cap d'elles un valor dogmàtic i definitiu."


Walter Lippmann, 1938



dimecres, 24 de setembre de 2014

Le plat pays







"Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien.

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien.

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien.

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la Blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien."




I aquesta és la brillant adaptació al català que en va fer Joan Argenté, i que van cantar Emili Vendrell fill, Núria Feliu i altres:


Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d'atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l'oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.





dimarts, 23 de setembre de 2014

Foix: Si l'altra nit jo cavalcava al ras



Niccolò di Tommaso 1372


Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars.


J.V. Foix




dilluns, 22 de setembre de 2014

Vida i realitat



Rembrandt 1641


"Per això, quan el principi conductor és el de la vida se segueix el camí invers, envers la individualitat. Mentre que la forma com a tal s'adhereix a l'abstracció i a la universalització, la vida es vincula a la configuració individual. Naturalment, també es pot formar un concepte universal de la vida o del vivent; però en un sentit i mesura diferent l'individu té la seva vida i la seva forma per ell mateix. La forma no està soldada a la realitat, té una validesa ideal de la que qualsevol realitat pot participar; la vida, en canvi, només és real i té, per això, en cada una de les seves sèries aquella individualitat que posseeix tot tros de realitat pel fet de ser realitat."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)





diumenge, 21 de setembre de 2014

Ser home



Millares 1960


Luchando, cuerpo a cuerpo, con la muerte,
al borde del abismo, estoy clamando
a Dios. Y su silencio, retumbando,
ahoga mi voz en el vacío inerte.

Oh Dios. Si he de morir, quiero tenerte
despierto. Y, noche a noche, no sé cuándo
oirás mi voz. Oh Dios. Estoy hablando
solo. Arañando sombras para verte.

Alzo la mano, y tú me la cercenas.
Abro los ojos: me los sajas vivos.
Sed tengo, y sal se vuelven tus arenas.

Esto es ser hombre: horror a manos llenas.
Ser —y no ser— eternos, fugitivos.
¡Ángel con grandes alas de cadenas!


Blas de Otero, a Ángel fieramente humano (1950)




dissabte, 20 de setembre de 2014

Grandesa





Hopper 1947



"No one knows how greatness comes to a man. It may lie in his blackness, sleeping, or it may lance into him like those driven fiery particles from outer space. These things, however are known about greatness: need gives it life and puts it into action; it never comes without pain; it leaves a man changed, chastened and exalted at the same time - he can never return to simplicity."



John Steinbeck, a Sweet Thursday (1954), cap. 36


Possible traducció:

"Ningú sap com la grandesa li arriba a un ésser humà. Pot fer-se present en la seva foscor, quan dorm, o pot penetrar en ell com ho fan les partícules ardents de l'espai exterior Aquestes coses, però, són sabudes sobre la grandesa: la necessitat li dóna vida i la posa en acció; mai ve sense dolor; deixa un ésser canviat, alhora humil i exaltat - que mai no pot tornar a la simplicitat ".



divendres, 19 de setembre de 2014

Espriu: Les oliveres



Van Gogh 1889


Secrets llavis m’imposen
l’enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d’aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l’imperi
d’eterna llum vindria
per vella plata d’arbres.


Salvador Espriu




dijous, 18 de setembre de 2014

Destrucció instantània






"Si comprenem la realitat,
ja no existeix res més per a nosaltres;
ni l'home, ni la llei.

Instantàniament,
el mateix infern és destruït."


Yoka Daishi



dimecres, 17 de setembre de 2014

Totalitat de la vida



Rembrandt 1634


"la representació artística de l'ésser humà a Rembrandt ens permet, potser, intuir una totalitat de la vida tot i que aquesta, conceptualment i com a realitat exterior, estigui configurada en la successió de passat i present. Veiem tot l'ésser humà i no un instant inferit dels anteriors."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dimarts, 16 de setembre de 2014

Amorosa llàstima







"Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em deixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, dia a dia, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.
M'he aturat una mica. Em suava la mà.
La mà se m'apegava, escrivint, al paper.
No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll
de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol;
estic sol en ma casa. Mire un moment els mobles;
he passat una mà suaument per la taula;
he recordat que tinc, dins un caixó, en un sobre,
un grapat de papers, les factures dels mobles.
Les cadires, la taula, el llit, l'aparador,
una taula petita per a la cuina... Anàvem
a poc a poc comprant-ho, vacil·lant, calculant,
renunciant... ¿Recordes? Començàrem llavors
a anar renunciant, ara açò, demà allò...
Devia d'estar trist mentre ho vaig recordant,
però no ho estic gens. Puntualment, recorde,
ho considere, ho pense. Fou, només, el principi.
Havem renunciat, després, tantes vegades
a tantes, tantes coses que eren nostres, ben nostres!"


Vicent Andrés Estellés, Coral romput (1957, fragment)




dilluns, 15 de setembre de 2014

Les mans i els ulls



Van Dyck 1620


"Estrelles, amagueu el vostre foc! Que cap llum pugui veure els meus negres desitjos. Que els ulls es tanquin quan les mans actuïn; però que es faci allò que, un cop ja fet, els ulls no gosen contemplar."

Macbeth, acte I, escena IV (traducció de Salvador Oliva)


Es pot expressar millor l'impuls a fer una maldat?


Text original:



"Stars, hide your fires; let not light see my black and deep desires. The eye wink at the hand, yet let that be which the eye fears, when it is done, to see."




diumenge, 14 de setembre de 2014

Lady Macbeth



Quina extraordinària expressió d'una de les cares fosques de la ment humana...


"Glamis thou art, and Cawdor; and shalt be
What thou art promised: yet do I fear thy nature;
It is too full o' the milk of human kindness
To catch the nearest way: thou wouldst be great;
Art not without ambition, but without
The illness should attend it: what thou wouldst highly,
That wouldst thou holily; wouldst not play false,
And yet wouldst wrongly win: thou'ldst have, great Glamis,
That which cries 'Thus thou must do, if thou have it;
And that which rather thou dost fear to do
Than wishest should be undone.' Hie thee hither,
That I may pour my spirits in thine ear;
And chastise with the valour of my tongue
All that impedes thee from the golden round,
Which fate and metaphysical aid doth seem
To have thee crown'd withal.
(...)
The raven himself is hoarse
That croaks the fatal entrance of Duncan
Under my battlements. Come, you spirits
That tend on mortal thoughts, unsex me here,
And fill me from the crown to the toe top-full
Of direst cruelty! make thick my blood;
Stop up the access and passage to remorse,
That no compunctious visitings of nature
Shake my fell purpose, nor keep peace between
The effect and it! Come to my woman's breasts,
And take my milk for gall, you murdering ministers,
Wherever in your sightless substances
You wait on nature's mischief! Come, thick night,
And pall thee in the dunnest smoke of hell,
That my keen knife see not the wound it makes,
Nor heaven peep through the blanket of the dark,
To cry 'Hold, hold!'
(...)
Was the hope drunk
Wherein you dress'd yourself? hath it slept since?
And wakes it now, to look so green and pale
At what it did so freely? From this time
Such I account thy love. Art thou afeard
To be the same in thine own act and valour
As thou art in desire? Wouldst thou have that
Which thou esteem'st the ornament of life,
And live a coward in thine own esteem,
Letting 'I dare not' wait upon 'I would,'
Like the poor cat i' the adage?
(...)
What beast was't, then,
That made you break this enterprise to me?
When you durst do it, then you were a man;
And, to be more than what you were, you would
Be so much more the man. Nor time nor place
Did then adhere, and yet you would make both:
They have made themselves, and that their fitness now
Does unmake you. I have given suck, and know
How tender 'tis to love the babe that milks me:
I would, while it was smiling in my face,
Have pluck'd my nipple from his boneless gums,
And dash'd the brains out, had I so sworn as you
Have done to this."


Shakespeare, Macbeth, acte I, escenes V i VII



Traducció de Salvador Oliva:


"Glamis ja ho ets, i Cawdor, i seras
el que se t'ha promès. Però tinc por
del teu caràcter; el veig massa ple
d'una llet feta de tendresa humana,
perquè et deixi agafar el camí més curt.
Vols ser gran i no et falta ambició,
però no tens la malvestat que l'ha d'acompanyar.
El que desitges en alçada, voldries obtenir-ho
sense fer cap baixesa. Voldries jugar net,
però guanyant allò que no et pertany.
Gran Glamis, vols quanyar-te allò que clama:
«Has de fer això, si em vols tenir»,
i "això", tens més temor de fer-ho
que desig de no fer-ho. Doncs vine aquí de pressa,
perquè et pugui vessar el meu coratge a l'orella
 i castigar amb la valentia dels meus llavis
tot el que t'impedeix arribar al cèrcol d'or
amb que el fat i una ajuda ultraterrena
et volen veure coronat.
(...)
                           Ja fins i tot es queda ronc
el mateix corb que gralla per l'entrada fatal
de Duncan sota els meus merlets. Veniu,
esperits que animeu els pensaments de mort,
arranqueu la tendresa del meu sexe;
des del cap fins als peus,  ompliu-me totalment
de la més espantosa crueltat;
espesseïu la meva sang; barreu l'accés i el pas
a tot remordiment; que ni un alè de pietat
em faci trontollar els meus fers propòsits,
ni cap treva de pau es pugui interposar
entre ells i els seus efectes!
Veniu fins als meus pits de dona,
i canvieu la meva llet en fel, vosaltres,
ministres de l'assassinat! Veniu del lloc
des d'on les vostres invisibles substàncies
serveixen la maldat de la naturalesa.
Vine, nit densa, i embolcalla't amb el fum
més negre de l'infern, perquè el meu esmolat
punyal no pugui veure les ferides que farà,
ni el cel pugui espiar-les entre els mantells nocturns,
ni cridar: «Atura't! Atura't!».
(...)
Que és que estava borratxa l'esperança
amb que anaves vestit? Ha estat dormint
per despertar-se amb un aspecte verd i pàl·lid
tot el que abans havia fet amb tanta llibertat?
De la mateixa forma, a partir d'ara,
entendré el teu amor. Tens por de ser
en els teus propis actes i valor
el mateix que ets en el desig? Vols obtenir
allò que consideres l'ornament de la vida,
i viure convençut de ser un covard
deixant que un «no gosar» sigui esclau d'un «voldria»,
com aquell pobre gat del vell proverbi?
(...)
                         Doncs, quina bestia
va fer que em revelessis el propòsit?
Quan el volies dur a terme, eres un home
i, si ara fossis més que no eres abans,
series més que un home. Abans, ni el lloc ni el temps
t'eren propicis, però tu els hi volies.
Ara són ells que se t'han fet propicis,
i això et deixa desfet. Jo, que he donat el pit,
sé que és tendre estimar la criatura
que es nodria de mi; però, mentre em somreia,
li hauria tret el pit de les genives sense dents
i li hauria esclafat tot el cervell,
si així ho hagués jurat, tal com tu vas jurar
que faries això."




dissabte, 13 de setembre de 2014

Com una insignificança



Van Dyck 1621



"Ha mort com un que hagués estudiat que l'acte de morir vol dir despendre's del que més ens estimem com si no fos res més que una insignificança."


Macbeth, acte I, escena IV (traducció de Salvador Oliva)



Text original:


"He died as one that had been studied in his death to throw away the dearest thing he owed as ’twere a careless trifle."



Traducció més literal (però menys rica i bonica):


"Va morir com algú que s'hagués preparat per, en la seva mort, llençar la cosa més estimada que posseís com si fos una descuidada bagatel·la."




divendres, 12 de setembre de 2014

Màrius Torres: Dolç àngel de la mort



Bissier 1939



"Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal."


Màrius Torres, setembre de 1936




dijous, 11 de setembre de 2014

La individualitat



Rembrandt 1630


"El sensible i l'espiritual, com a conceptes abstractes, poden no tenir res a veure entre sí; però tan aviat com són vivents, és a dir, com es realitzen en un individu, són precisament el sensible i l'espiritual individualment determinats i, per tant, tenen el seu element comú i inseparable en el fet d'aquesta determinació individual. La individualitat és l'arrel o el concepte més alt, indiferent a l'estranyesa o oposició de l'ànima i el cos, perquè tant a l'un com a l'altre li dóna la seva singular coloració. El fet que l'individual de la corporeïtat i l'individual de l'ànima no es puguin presentar i designar com a fenòmens idèntics pot fer vacil·lar la conceptualitat intel·lectual, però no a la vida i a l'art; ja que se sap immediatament que l'individu no és el compost mecànic d'un cos i una ànima que li és interiorment heterogènia (representació aquesta sense sentit i impracticable) sinó que, per diferents que puguin ser entre sí els compostos, considerats com a cos en general i ànima en general, l'individu concret és, però, una unitat. Només la individualitat, que s'afegeix a aquella heterogeneïtat general, pot superar-les, i -aprehensible o no pel concepte- atorgar unitat als elements. És una experiència constant que com més profundament arribem a comprendre la individualitat d'un ésser humà tant més indivisible ens és el seu exterior i el seu interior i tant menys els podem pensar com a separats. L'apartament de l'art de Rembrandt de l'"universal" dels fenòmens humans i la seva màxima elaboració de l'individual apareix, doncs, com essent un dels camins interiors en els que es compleix la superació del dualisme ànima-cos, o més precisament, seguint aquests camins no es necessita d'antuvi cap superació."


Georg Simmel Rembrandt (1916)



dimecres, 10 de setembre de 2014

Planetes




Mercuri

Amb un diàmetre de 4.750 km i una massa de 0,053 vegades la de la Terra, l'any de Mercuri té una durada de 88 dies i el seu dia de 59 dies. La seva densitat és de 5,4 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 0,37 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 0,387 vegades la de la Terra.




Venus

Amb un diàmetre de 12.280 km i una massa de 0,81 vegades la de la Terra, l'any de Venus té una durada de 225 dies i el seu dia de 243 dies. La seva densitat és de 5,4 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 0,98 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 0,723 vegades la de la Terra.





La Terra


Amb un diàmetre de 12.742 km, l'any de la Terra té una durada de 365 dies. La seva densitat és de 5,52 vegades la de l'aigua. La Terra està a 149.600.000 km del Sol.




Mart

Amb un diàmetre de 6.788 km i una massa de 0,108 vegades la de la Terra, l'any de Mart té una durada de 687 dies i el seu dia és semblant al nostre. La seva densitat és de 3,95 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 0,38 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 1,5237 vegades la de la Terra.




Júpiter

Amb un diàmetre de 142.100 km i una massa de 318 vegades la de la Terra, l'any de Júpiter té una durada de 4.332 dies i el seu dia és d'unes 10 hores. La seva densitat és de 1,33 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 2,65 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 5,2026 vegades la de la Terra.





Saturn

Amb un diàmetre de 120.000 km i una massa de 95,3 vegades la de la Terra, l'any de Saturn té una durada de 10.759 dies i el seu dia és més o menys d'un quart d'hora. La seva densitat és de 0,69 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 1,17 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 9,5547 vegades la de la Terra.




Urà

Amb un diàmetre de 51.200 km i una massa de 14,5 vegades la de la Terra, l'any d'Urà té una durada de 30.688 dies i el seu dia és d'unes 17 hores i mitja. La seva densitat és de 1,2 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 0,91 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 19,2181 vegades la de la Terra.




Neptú

Amb un diàmetre de 44.600 km i una massa de 17,23 vegades la de la Terra, l'any de Neptú té una durada de 60.181 dies i el seu dia és més o menys d'un quart d'hora. La seva densitat és de 1,53 vegades la de l'aigua i la seva gravetat de 1,39 vegades la de la Terra. La seva distància del Sol és de 30,1096 vegades la de la Terra.





dimarts, 9 de setembre de 2014

Una visió atea del món





Al primer capítol del seu llibre "El problema del dolor" (1940), C.S. Lewis resumeix admirablement el que ell considera la visió atea del cosmos:

"No fa gaires anys, quan jo era ateu, si algú m'hagués preguntat, “¿Per què no creieu en Déu?”, la meva resposta hauria estat més o menys la següent: "Observeu l'univers en què vivim. És majoritàriament un espai buit, completament fosc i increïblement fred. Els cossos que es mouen en aquest espai són tan pocs i tan petits en comparació amb l'espai mateix que, fins i tot si sabéssim que cada un d'ells està ple de criatures perfectament felices, seria difícil creure que la vida i la felicitat fossin alguna cosa més que un mer subproducte per al poder que va crear l'univers. Tanmateix, els científics creuen probable que molt pocs sols - potser cap a excepció del nostre- tinguin planetes; i, en el nostre sistema solar, és molt poc probable que hi hagi vida en algun planeta que no sigui la Terra. I la Terra mateixa va existir sense vida durant milions d’anys, i pot existir milions d’anys més quan la vida hagi desaparegut d’ella. I, com és la vida, mentre dura? Es dóna d'una manera tal que totes les seves formes poden viure només mitjançant la depredació. En les formes inferiors aquest procés només implica mort, però en les formes superiors apareix una qualitat diferent, anomenada consciència, que els permet ser afectades pel dolor. Les criatures produeixen dolor en néixer, viuen causant dolor i, majoritàriament, moren amb dolor. A la criatura més complexa de totes, l'home, es manifesta encara una altra qualitat, que anomenem raó, que li permet preveure el seu propi dolor, el qual per tant és precedit per un agut patiment mental, i també preveure la seva pròpia mort tot i que anheli ferventment seguir vivint. La raó també permet als humans, mitjançant un centenar de maquinacions enginyoses, infligir moltíssim més dolor del que sense ella es podrien haver causat els uns als altres i a les criatures irracionals. Aquest poder ha estat exercit al màxim. La història humana és en gran part un arxiu de crims, guerres, malalties i terror, amb només la interposició de suficients dosis de felicitat com per donar als humans, mentre dura, un angoixant temor de perdre-la, i, un cop que s'ha perdut, la terrible desgràcia de recordar. De tant en tant, els humans milloren una mica la seva condició i apareix allò que anomenem civilització. Però totes les civilitzacions desapareixen i, fins i tot mentre duren, produeixen sofriments que els són propis i que probablement excedeixen l'alleujament que puguin haver portat als sofriments habituals dels humans. Que la nostra civilització hagi fet això, no es pot discutir; que morirà igual que totes les anteriors, és certament probable. Fins i tot, si no fos així, què passaria? La raça està condemnada. Tota raça que neix a la existència en qualsevol lloc de l'univers està condemnada; ja que l'univers, segons se’ns diu, s'està debilitant i serà algun dia una uniforme infinitat de matèria homogènia a baixa temperatura. Tot acabarà en res: al final tota vida resultarà haver estat una ganyota transitòria i sense sentit de la faç idiota de la matèria infinita. Si em demaneu que cregui que això és obra d'un esperit benvolent i omnipotent, la meva resposta és que tota evidència apunta en sentit oposat. O no hi ha cap esperit darrera l'univers, o a aquest esperit el bé i el mal li són indiferents, o es tracta d'un esperit maligne "".


Per Lewis, la visió creient del cosmos es contraposa a aquesta. Però potser més que contraposar-s'hi el que hauria de fer la visió creient és construir a partir d'aquí, sense negar aquest fonament...



diumenge, 7 de setembre de 2014

Inseparabilitat



Rembrandt 1629


"El retrat, si més no a Rembrandt, no copsa la perfecció assolida, no concep al cos i a l'ànima en una "interacció" en la que l'una fos el mitjà per a l'exposició o interpretació de l'altra, sinó que concep la totalitat de l'ésser humà, la qual no significa la síntesi de cos i ànima, sinó la seva inseparabilitat."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dissabte, 6 de setembre de 2014

Los estanques



Derain 1906


"Yo no quisiera ser mas que un estanque
verdinegro , tranquilo , limpio y hondo,
uno de esos estanques
que en un rincon obscuro
de silencioso parque,
se duerme a la sombra tibia y buena
de los arboles
¡Ver mis aguas azules en la aurora,
y luego ensangrentarse
en la mostruosa herida del ocaso...!
Y para siempre estarme
impasible , serena, recogida,
para ver en mis aguas reflejarse
el cielo , el sol , la luna, las estrellas,
la luz, la sombra, el vuelo de las aves...
¡Ah el encanto del agua inmovil, fria!
Yo no quisiera ser mas que un estanque."


Dulce María Loynaz, Juegos de agua, 1936




divendres, 5 de setembre de 2014

Remordiment crònic


Klee 1927

"Chronic remorse, as all moralists are agreed, is a most undesirable sentiment. If you have behaved badly, repent, make what amends you can and address yourself to the task of behaving better next time. On no account brood over your wrongdoing. Rolling in the muck is not the best way of getting clean."

("El remordiment crònic, tots els moralistes hi estan d'acord, és un sentiment dels més indesitjables. Si t'has comportat malament, penedeix-te, fes els arranjaments que puguis i mira de comportar-te millor la propera vegada. En cap cas rumiïs sobre la teva malifeta. Rebolcar-se en el fang no és la millor manera de netejar-se. "

 Aldous Huxley (inici del pròleg de l'edició de 1946 de "Brave New World", 1932)




dijous, 4 de setembre de 2014

Laniakea







La nota del gran periodista científic Josep Corbella a La Vanguardia del 4 de setembre de 2014 sobre els darrers descobriments pel que fa al nostre fascinant i immens context galàctic:

"La Via Làctia, la nostra galàxia, forma part d’un enorme eixam de centenars de milers de galàxies que es dirigeixen cap a una regió de l'espai que les atreu amb la seva portentosa gravetat. El supercúmul de galàxies, que els seus descobridors presenten avui a la revista Nature, fa 500 milions d'anys llum de diàmetre i conté una massa de 100.000 bilions de sols. L'han anomenat Laniakea, que significa cel immens en llengua hawaiana.

La seva mida resulta difícil de concebre a escala humana. La Via Làctia, amb els seus 200.000 milions d’estrelles i els seus 100.000 anys llum de diàmetre, ja és per si mateixa immensa en comparació amb el nostre petit sistema solar. I és poc més que un gra de sorra entre les 100.000 grans galàxies, i un nombre molt més gran de galàxies menors, de Laniakea. Però Laniakea és al seu torn diminuta en comparació amb el conjunt de l’univers. “Cabrien 6 milions de Laniakees a l’interior de l’univers observable”, explica per correu electrònic Brent Tully, astrònom de la Universitat de Hawaii (EUA) i director de la investigació. Una altra manera d’expressar-ho, afegeix Tully, és que, per cada una de les grans galàxies de Laniakea, n’hi ha 50.000 a la resta de l’univers. De manera semblant a com el sistema solar es troba a la perifèria de la Via Làctia, la nostra galàxia es troba en un extrem de Laniakea, lluny del corrent central de galàxies i molt lluny del Gran Atractor –com l’anomenen els astrònoms– cap al qual es dirigeixen.

Investigacions anteriors havien establert que les galàxies no estan escampades de manera uniforme per l’univers, sinó que s’agrupen en cúmuls i al llarg de filaments. Entre els cúmuls i filaments, hi ha vastes regions sense matèria, oportunament anomenades buits. Se sabia que la Via Làctia forma part de l’anomenat Grup Local, compost per més de 50 galàxies. I que aquest Grup Local s’integra al supercúmul de Virgo (o Supercúmul Local), que conté més de cent grups de galàxies i que es dirigeix cap a l’enigmàtica anomalia gravitatòria del Gran Atractor. La nova investigació ha revelat que el supercúmul de Virgo forma part d’una estructura molt més gran.

El descobriment de Laniakea ha estat possible gràcies a les dades del projecte Cosmic-Flows 2, que cartografia el moviment de milers de galàxies pròximes al Gran Atractor. Analitzant el moviment que descriu cada galàxia respecte a la Terra, i descomptant per a cada una el moviment atribuïble a l'expansió de l'univers, s'ha obtingut un mapa tridimensional d’alta precisió del moviment d’unes galàxies respecte a les altres. Els resultats de la investigació mostren com les galàxies s'organitzen en rius còsmics que es desplacen al llarg de corrents gravitatoris. En algunes zones els fluxos divergeixen, “com l'aigua allà on es divideixen els corrents”, explica Brent Tully. Així, apareixen llocs on galàxies properes es mouen en direccions oposades.

En altres zones, en canvi, els fluxos convergeixen i es precipiten cap a avencs gravitatoris de manera similar a com l'aigua baixa per torrents cap a les valls. Al supercúmul de Laniakea, tots els corrents convergeixen cap a la vall del Gran Atractor.






El nom: “El cel immens” dels navegants polinesis. El nom de Laniakea es deriva de les paraules hawaianes lani (que significa cel) i akea (immens, incommensurable). Els autors de la investigació el van elegir en honor als navegants de la Polinèsia que utilitzaven els astres per orientar-se en els seus viatges per la immensitat de l'oceà Pacífic."







dimecres, 3 de setembre de 2014

Místics



Rothko 1952


"El més profund i més sublim sentiment del que som capaços és l'experiència dels místics.

Només d'ella brolla el veritable coneixement."


Albert Einstein




dimarts, 2 de setembre de 2014

Vida i instant



Rembrandt 1628


"Aquest és justament el misteri de la vida: que ella és en cada instant tota la vida, i tot i això cada instant és inconfusiblement diferent de l'altre."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)