dimecres, 31 de desembre de 2014

Moments simbòlics



Bellini 1487


Grans moments simbòlics dels Evangelis:

- Anunciació (la concepció de Jesús per irrupció de la divinitat al món)

- Nadal (el naixement de Jesús, precedit per l'anunci als pastors i seguit de l'adoració dels mateixos pastors i dels mags)

- Jordà (el bateig de Jesús pel seu cosí Joan Baptista al riu Jordà, seguit de l'estada de quaranta dies al desert i les temptacions)

- Tabor (la transfiguració de Jesús)

- Rams (l'entrada de Jesús a Jerusalem entre aclamacions)

- Sant Sopar (el comiat de Jesús dels seus deixebles tot celebrant la Pasqua, que inclou el rentat dels peus i la institució de l'eucaristia)

- Via Crucis (la mort de Jesús, que va des de la pregària de Jesús a Getsemaní, a la muntanya de les oliveres, fins al seu enterrament, passant pel judici (Anàs/Caifàs, Pilat, Herodes), la flagel·lació, la coronació d'espines, la pujada al Calvari, la crucifixió i el descendiment, al que la tradició popular ha afegit l'escena de la Pietà)

- Pasqua (la resurrecció de Jesús, les aparicions, l'Ascensió i la Pentecosta)


Aquests moments simbòlics són un recull i reelaboració de tradicions mitològiques anteriors (mesopotàmiques, egípcies, gregues...) de cara a subratllar la divinitat de Jesús, així com de tradicions jueves per a subratllar el seu caràcter de Messies.




dimarts, 30 de desembre de 2014

Bellesa en el no vivent






"De tots els grans valors mitjançant els quals el nostre esperit atorga significació a l'existència, només la bellesa es realitza en el no vivent."


Georg Simmel Rembrandt (1916)



dilluns, 29 de desembre de 2014

Manierisme



El Greco 1580


"Avui comencem a entendre que en tots els artistes creadors del Manierisme (...) l'afany estilístic s'adreça sobretot a trencar la senzilla regularitat i harmonia de l'art clàssic i a substituir la seva normalitat suprapersonal per trets més suggestius i subjectius. De vegades és l'aprofundiment i interiorització de l'experiència religiosa i la visió d'un nou univers vital espiritual el que porta a abandonar la forma clàssica; d'altres, un intel·lectualisme extremat, conscient de la realitat i deformant-la a propòsit, moltes vegades perdent-se en jocs amb el bizarre i l'abstrús; en algun cas, també la maduresa passada d'un refinament preciosista que tot ho tradueix a l'elegant i subtil. (...) El Maniersime és (...) la primera orientació estilística moderna, la primera que està vinculada a un problema cultural i que estima que la relació entre la tradició i la innovació és tema que s'ha de resoldre mitjançant la intel·ligència. La tradició no és més que una defensa contra la novetat massa impetuosa, sentida com un principi de vida però alhora de destrucció. No es compren el Manierisme si no s'entén que la seva imitació dels models clàssics és una fugida del caos imminent, i que la agudització subjectiva de les seves formes expressa el temor a que la forma pugui fallar davant la vida i apagar l'art en una bellesa sense ànima. (...) [Els artistes manieristes, que treballen entre la tercera dècada i el final del segle XVI, i entre els que subratllem Tintoretto, El Greco, Brueghel, el Miquel Àngel tardà] són tan decididament realistes com idealistes, i la unitat complexa i gairebé no diferenciada de naturalisme i espiritualisme, de falta de forma i formalisme, de concreció i abstracció en el seu art, és la fórmula fonamental de tot l'estil, que els uneix els uns amb els altres. (...) El Manierisme cortesà [dels Medici a Florencia, de Francesc I a Fontainebleau, de Felip II a Madrid, de Rodolf II a Praga, d'Albert V a Munich] és, especialment el la seva forma tardana, un moviment unitari i d'extensió europea: el primer gran estil internacional des del Gòtic. (...) Però el Manierisme no només te en comú amb el Gòtic aquest internacionalisme. La renovació religiosa de l'època, la nova mística, la nostàlgia de desmaterialització i salvació, el menyspreu del cos i l'endinsar-se en la vivència del sobrenatural porten a una "gotificació" que troba sovint expressió no tan sols evident, sinó exagerada, el les proporcions allargades de les formes manieristes. (...) El Gòtic va donar, a través de l'animació de la figura humana, el primer gran pas en l'evolució de l'art expressiu modern; el segon el va donar el Manierisme, amb la dissolució de l'objectivisme renaixentista, l'accentuació del punt de vista personal de l'artista i l'experiència personal de l'espectador."


Arnold Hauser, Història social de la literatura i l'art, 1951




diumenge, 28 de desembre de 2014

Rosa dels Innocents






Rosa dels Innocents, última rosa!

Rosa dels infants que moren sense haver pogut viure,
rosa dels que s'ofeguen al mar mirant d'arribar al paradís,
rosa dels que van com l'ovella que trobes desorientada enmig del camí,
i que mira cap a totes bandes sense trobar cap indici que la porti amb el ramat,
i mira a la dreta, i a l'esquerra, i gira sobre ella mateixa, desolada,
i continua mirant cap a la foscor de la nit, completament perduda, sola.

Rosa dels Innocents, última rosa...

Rosa dels que arriben ja al final, dels que emprenen la darrera etapa,
l'hora de posar ordre, d'estripar papers, d'esborrar arxius,
de no mirar gaire enrere per por dels retrets, dels penediments,
del que hagués pogut ser i no fou, del que hagués volgut ser i no fou,
rosa dels que encara no han acabat de copsar el sentit de tot plegat,
rosa dels que han de retrobar la innocència per afrontar la mort.

Rosa dels Innocents, última rosa!





divendres, 26 de desembre de 2014

Matèria i esperit






"Enfront dels qui segueixen pensant i vivint des del dualisme esperit-matèria, Maillol mostra l’esperit en la matèria, mostra que l’esperit és matèria i la matèria esperit."


Fragment del preciós escrit de Josep M. Lozano sobre Maillol i el silenci, que podeu trobar a:

http://www.josepmlozano.cat/Bloc0/PersonaEmpresaiSocietat/tabid/217/EntryId/1542/Introduir-el-silenci.aspx






dimecres, 24 de desembre de 2014

Martí i Pol: Nadala



Lorenzo Monaco 1422


"Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
 
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
 
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
 
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella."


Miquel Martí i Pol



dimarts, 23 de desembre de 2014

Diu en Kabir









Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):


· Déu és l'alè de tots els alès.

· L'essencial és l'esperit de recerca; jo soc esclau d'aquest esperit de recerca.

· El veritable camí es troba amb dificultat.

· El meu Senyor estimat està dins meu.

· El qui estima, comprèn. Si no sents anhel per l'amor del teu Estimat, és inútil que adornis el teu cos i et posis ungüent a les parpelles.

· Aquell que ha contemplat el resplendor de l'amor, està salvat.

· Aquest és el joc de l'Inabastable: mira endins i observa com els rajos de lluna de l'Ésser ocult brillen en el teu interior.

· Fes fora totes les imaginacions i aferma't en el que ets.

· Són pocs els que han arribat a l'altra riba.

· El meu Senyor, que encanta els meus ulls, s'ha unit amb mi.

· Així com el riu entra a l'oceà, el meu cor toca el Teu ésser.

·L'ocell està més enllà de la vista i tot i això és clarament visible. El que no té forma es troba enmig de totes les formes. Jo canto la glòria de les formes.

· He aconseguit l'inabastable, i el meu cor està tenyit del color de l'amor.

· El Mestre, que és veritat, és tot llum.

· Res no és essencial, excepte la veritat.

· Ja no hi ha en mi cap rastre del meu ego: sigui on sigui que mirin els meus ulls només et veig a Tu. Quan jo era, Déu no era, i ara Déu és, però jo ja no sóc. La seva llum ha fet fugir l'ombra del meu ego.




dilluns, 22 de desembre de 2014

La Llei de Déu



Lorenzo Monaco 1410


La Llei de Déu (formulada a la Torah jueva, assumida pel cristianisme, cristal·litzada per l'Islam a la xaria, d'alguna manera present al Dharma buddhista) és una proposta humanament rellevant i interessant, que té la seva funció a l'hora d'ajudar a orientar el comportament dels humans. Però és molt important tenir ben present que està al servei de l'ésser humà i no al revés. Ha de servir per millorar la vida de les persones, no per deformar-la o oprimir-la.

Per poder mantenir aquesta Llei dins dels límits del que és humanament acceptable cal ser sempre conscient de la seva naturalesa de construcció cultural humana, on s'acumula l'experiència i la saviesa de moltes generacions passades. És això, certament, però res més. El considerar-la com a lliurada directament per Déu (la famosa imatge de Déu enregistrant en pedra els deu manaments a les "taules de la llei" i lliurant-les a Moisès al Sinaí) és un potent símbol per a subratllar la seva gran importància, però no permet convertir-la en un absolut intocable i inflexible.

Quan això s'oblida, anem a parar al fonamentalisme. I aquest és negatiu perquè, d'una banda, fa de la Llei un absolut que oprimeix les vides humanes, i de l'altra fa inviable la vivència de la fe en el marc de la cultura contemporània, irrevocablement racional. En aquest sentit, cal dir que el fonamentalisme cristià és el més qüestionable a nivell conceptual, perquè l'evangeli, nucli imprescindible i indefugible del cristianisme, conté una explícita oposició a una concepció literal i rigorista de la Llei, la qual no queda anul·lada - Mateu 5,17 insisteix en això: "No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud" - però sí posada clarament al servei de les persones, com es diu explícitament a Marc 2, 27: "el Sabbath ha estat fet per a l'home, i no l'home per al Sabbath".

El camí del mig que cal trobar és "il·luminats per la Llei, però no sotmesos a la Llei". La Llei és guia i orientador, però no tirà. Només estem sotmesos a la voluntat de Déu, i aquesta no està escrita sinó que cadascú l'ha d'anar descobrint amb un cor sincer en cada moment de la seva vida, i sempre en un context de misteri.



dissabte, 20 de desembre de 2014

Paraules vives





"Els significats de les paraules vives que sorgeixen de les experiències dels grans cors no es poden esgotar mai usant cap sistema d'interpretació lògica.

S'han d'explicar contínuament amb els comentaris de les vides individuals, i guanyen un misteri afegit a cada nova revelació.

Per mi, els versos de les Upanishads i les ensenyances del Buddha han estat sempre coses de l'esperit i, per tant, dotades d'un creixement vital sense límits; i els he utilitzat tant en la meva pròpia vida com en les meves pregàries, perquè tenen un significat individual per mi i per altri, tot esperant-ne la confirmació pel meu propi testimoni individual, que ha de tenir valor per la seva individualitat."


Rabindranath Tagore (al Prefaci de Sadhana, Fragmenta Editorial, Barcelona 2013; el subratllat és nostre)



divendres, 19 de desembre de 2014

Kreuzweg





Una radical radiografia de la mentalitat fonamentalista feta pels germans Brüggemann. Curosa, respectuosa i alhora sense concessions, permet endinsar-se en els mecanismes ideològics del fonamentalisme catòlic. Mecanismes no gaire diferents dels de qualsevol altre fonamentalisme.



dijous, 18 de desembre de 2014

Kabir






I

Oh, servidor! A on em cerques?
Mira! Soc al teu costat.
No soc al temple ni a la mesquita, ni a Kaaba ni a Kailash.
Tampoc soc als ritus, ni a les cerimònies, ni al Ioga i les renúncies.
Si ets un veritable cercador, em veuràs de cop:
et trobaràs amb mi en un únic moment.

Diu en Kabir: "Oh Sadhu! Déu és l'alè de tot el que jo respiro".

III

Oh, amic! Espera'l mentre visquis, coneix-lo mentre visquis, comprèn-lo mentre visquis;
ja que és en la vida on hi ha l'alliberament.
Si no trenques els teus lligams mentre vius, quina esperança d'alliberament hi ha a la mort?
La idea que l'ànima s'unirà amb Ell perquè haurà sortit del cos és només un somni buit.
Si a Ell se'l troba ara, se'l troba després.
Si no és així, només habitarem la Ciutat de la Mort.
Si aconsegueixes la unió ara, la tindràs després.
Endinsa't en la Veritat, coneix el veritable "gunn", tingues fe en el Nom veritable!

Diu en Kabir: "És l'Esperit de recerca el que ajuda; jo soc esclau d'aquest Esperit de recerca".

VI

La lluna brilla en la meva ànima, però els meus ulls no son capaços de veure-la.
El timbal de l'Eternitat sona dins meu;
però les meves oïdes sordes no son capaces de sentir-lo.
Mentre l'home disputa pel "Jo" i el "Meu", la seva obra és el buit.
Quan ha mort tot amor pel "Jo" i pel "Meu", llavors l'obra del Senyor es porta a terme.
Ja que la tasca no té altra meta que assolir el coneixement; quan aquest arriba, es deixa la feina.
La flor floreix per al seu fruit: quan el fruit arriba, la flor es marceix.
L'almesc és en el cérvol, però aquest no el cerca dins seu; vaga cercant-lo per l'herba.

IX

I com podria expressar aquesta paraula secreta?
Com puc dir que Ell no és així, i que és d'aquesta altra manera?
Si dic que Ell és dins meu, l'Univers s'avergonyeix.
Si dic que Ell és fora meu, és fals.
Ell fa que el món interior i l'exterior siguin indivisiblement u.
El conscient i l'inconscient són els seus escambells.
No és ni manifest ni ocult; no és ni Revelat ni no Revelat.
No hi ha paraules que expressin el que Ell és.

XX

Cor meu, a quina riba t'adreces?
Cap viatger no ha passat abans que tu, ni hi ha cap camí.
On es troba el moviment, on es troba el repòs en aquella riba?
Allà no hi ha ni aigua, ni barca, ni barquer;
no hi ha ni corda per remolcar la barca, ni cap home per arrossegar-la.
No hi ha terra, ni cel, ni temps, ni res: no hi ha riba, ni gual per arribar-hi.
Allà no hi ha ni cos ni ment; i, on és el lloc on pugui l'ànima apaivagar la seva set?
No el trobaràs en aquest buit.
Sigues fort i entra en el teu propi cos, ja que allà serà segur el teu pas.
Pensa-ho bé, cor meu, no vagis a cap altre lloc.

Diu en Kabir: "Rebutja totes les imaginacions i aferma't en el que ets".

XXVIII

Davant l'incondicionat, el condicionat balla.
"Tu i jo som un!", clamen les trompetes.
El Mestre ve i s'inclina davant del deixeble.
Aquesta és la més gran de les meravelles.

XLIX

El que tu ets, no és.
Per allò que és, tu no tens paraules.
Si no veus, no creguis.
El que et diuen no pots acceptar-ho.
El que discerneix sap per la paraula; i l'ignorant es queda bocabadat.
Alguns contemplen l'Informe, i d'altres mediten sobre les formes,
però el savi sap que Brahma es troba més enllà d'ambdós.
La seva bellesa no és vista per l'ull.
La seva música sense paraules no és sentida per l'oïda.

Diu en Kabir: "Aquell que ha trobat tant l'amor com la renúncia, no baixa mai de la mort".

LXXV

Afirma el Veda que l'Incondicionat supera el món de les Condicions.
¿Què hi guanyes discutint si Ell es troba més enllà de tot o bé si és en tot?
Mira cada cosa com si fos la teva pròpia llar;
no gaudeixis ennuvolant el dolor que s’estén per tot arreu.
Brahma se't farà visible nit i dia.
Vestit de sol, sobre un tron de sol, irradiant sol.

Diu en Kabir: "El veritable Amor és tot de llum".

LXXIX

No soc ni el qui estima ni l'estimat.
No visc segons la llei ni tampoc segons la raó.
Ni pronuncio ni soc pronunciat.
Ni soc senyor ni soc criat.
Ni soc lliure ni em sento esclau.
No tinc ni amors ni odis.
No soc a prop de ningú ni lluny de ningú.
No aniré al cel ni baixaré a l'infern.
Em neguitejo per tot, però romanc allunyat de tot neguit.
Pocs m'entenen; que el que m'entengui trobi la pau.
Kabir mai no intenta crear ni destruir.

LXXX

El veritable Nom és diferent de tots els noms.
Distingir entre el Condicionat i l'Incondicionat no és sinó un problema de simple filosofia.
L'Incondicionat és la llavor; el Condicionat és la flor i el fruit.
El coneixement és a la branca, el Nom és a l'arrel. Cerca l'arrel; seràs feliç quan la trobis.
Perquè l'arrel et conduirà a la branca, a la fulla, a la flor i al fruit.
Serà la teva trobada amb l'amor, serà la realització del teu somni,
serà la unió definitiva del Condicionat i l'Incondicionat.

XCVI

Oh amic, cor meu, pensa-ho bé!
Si de debò estimes, llavors, perquè t'adorms?
Si finalment L'has trobat, entrega't totalment i acull-lo en tot el teu ésser.
Perquè El perds una i altra vegada?
Si la profunda son del descans ha arribat als teus ulls,
perquè perds el temps fent el llit i posant bé els coixins?

Diu en Kabir: "Només hi ha una manera d'estimar!"
Ni que haguessis de donar la vida, perquè hauries de plorar per això?




dimecres, 17 de desembre de 2014

Quatre ocells perduts







"The dust of the dead words clings to thee. Wash thy soul with silence."

"La pols de les paraules inútils s'agafa a tu. Renta la teva ànima amb silenci."



"He who is too busy doing good finds no time to be good."

"Aquell qui es preocupa massa per fer el bé no té temps per a ésser bo."



"The false can never grow into truth by growing in power."

"No per créixer en poder pot arribar a la veritat allò que és fals."



"We live in this world when we love it."

"Vivim en aquest món quan l'estimem."



R. Tagore, Stray birds / Ocells perduts 147, 184, 258 i 279

Traducció del bengalí a l'anglès del mateix autor, i de l'anglès al català de Maria de Quadras.




dimarts, 16 de desembre de 2014

Mondrian: Autoretrats



Mondrian 1900


Mondrian 1911


Mondrian 1912


Mondrian 1918


Mondrian 1942


Mondrian 1942




dilluns, 15 de desembre de 2014

Penediment



Tiziano 1546


El penediment no s'aconsegueix pel simple desig o voluntat. Hi ha situacions en que saps que fas mal, però no aconsegueixes penedir-te. El penediment és una experiència vital profunda i trasbalsadora, de capgirament interior, que només es dóna poques vegades a la vida; potser només una, el moment de la conversió. I aquest moment no arriba perquè vols, sinó perquè arriba, perquè se t'imposa; és com si vingués de fora.

L'orgull, la pròpia coherència, la suficiència, són grans obstacles per al penediment. També hi ha obstacles externs. I situacions de bloqueig. Però no es pot "forçar" el penediment, seria fals.

Per al creient, el penediment és un do de Déu, un fruit de la gràcia, un moment central de l'experiència religiosa.




diumenge, 14 de desembre de 2014

Servitud i grandesa



Torres-Garcia 1948


"Servidumbre y Grandeza de la filosofía. Por un lado, obediente servidumbre de su amor franciscano para las humildes y abigarradas apariencias, los sentidos, las existencias, lo individual, lo particular, lo concreto, lo circinstancial, lo anecdótico, lo accidental, lo fenoménico y lo fáctico; para todo lo cambiante, perecedero, fugaz, temporal, contingente, transitivo, relativo, inacabado, limitado, separado, empírico y dialéctico; para el Mundo de lo Múltiple y plural, de lo diferente y lo contrario, del Devenir y de los hechos. Por el otro lado, delirios de grandeza de su amor platónico para las elevadas y puras ideas, las razones, las esencias, lo genérico, lo universal, lo abstracto, lo principal, lo fundamental, lo sustancial, lo nouménico y eidético; para todo lo inmutable, perdurable, eterno, intemporal, necesario, invariable, absoluto, perfecto, infinito, contínuo, cogitado, sistemático; para el Reino de lo Uno y del Todo, de lo mismo y lo idéntico, del Ser y del Deber ser. Y no hay auténtica grandeza que no sea a su vez servidumbre, tal como no hay verdadera servidumbre desprovista de grandeza."


Rodolf Llorens i Jordana a Servidumbre y grandeza de la filosofía (escrit a Caracas el 1948 i publicat a Buenos Aires el 1949)



dissabte, 13 de desembre de 2014

Zen vol dir






Zen vol dir:

- Capbussar-se un mateix en l'ara

- Explorar-se i reptar-se un mateix

- Seure com vulguis siguis on siguis

- Tornar a començar

- Parar i escoltar

- Ser tot orelles

- No ignorar res

- Estimar

- Ser


(tret de la coberta d'un llibre, no recordo quin, ni quan, ni a on...)



divendres, 12 de desembre de 2014

Monsieur mon frère







Pour les petites gens


Tu t’en vas, Monsieur mon frère
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir sans réussir
Petite gens, où vas-tu sans argent ?

Tu t’en vas, Monsieur mon frère
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir, voici le soir
Pas un mouchoir ne salue ton départ

Frère malheureux
Et sans bagages, et sans avoir
Garde au cœur un coin d’espoir
Et tes mains sauront
Ouvrir la porte du bon Dieu
Pour entrer aux pays heureux

Tu t’en vas, Mmm mmm mmm
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir, voici le soir
Pas un mouchoir ne salue ton départ

Tu t’en vas, Mmm mmm mmm
Sur ton chemin, rien dans les mains
Ta vie va finir et réussir
Petite gens, t’en auras pour ton argent


Aimé Duval, Monsieur mon frère (1960)


https://www.youtube.com/watch?v=Z8qAZZpGlZg





dijous, 11 de desembre de 2014

Tota una història





A La Vanguardia del 11.12.2014 Adolfo S. Ruiz explica la fascinant història dels japonesos de Coria del Río (Sevilla). Fem una síntesi del seu text, que ens presenta un fet històric excepcional, ple de situacions insòlites, i la paradoxa del final dels seus promotors: no sempre les grans gestes es veuen recompensades.


Als inicis del segle XVII hi havia una gran rivalitat entre jesuïtes i franciscans per controlar el catolicisme nouvingut al Japó. Un franciscà, fra Luis Sotelo, establert al territori del nord de Mutsu, va convèncer el senyor feudal, convertit a la fe cristiana, perquè enviés una missió a Espanya amb l’objectiu d’establir relacions comercials amb el poderós rei Felip III, i després prosseguir viatge a Roma per posar-se al servei del Papa. Date Masamune, el senyor feudal de la zona, que tenia com a capital la ciutat de Sendai, es va entusiasmar amb la idea i no va estalviar despeses per noliejar el primer vaixell japonès que recorreria d’oest a est tot el Pacífic. La direcció d’aquella expedició inèdita, coneguda com a Ambaixada Keicho, va ser encarregada al samurai Hasekura Tsunenaga, un heroi de dues guerres, acompanyat per una comitiva de cinquanta japonesos més i tres sacerdots franciscans, entre els quals el ja esmentat fra Luis Sotelo, que aspirava a aconseguir del papa un episcopat al Japó que els posés en pla d’igualtat amb els seus acèrrims enemics jesuïtes, que ja tenien un bisbe a les illes.

El 30 de setembre del 1614 l’expedició arriba a Espanya per Sanlúcar de Barrameda, on és rebuda amb tots els honors pel duc de Medina Sidonia, senyor de la vila, que disposa el seu allotjament a Coria del Río, llavors una població de només dos mil habitants que vivia essencialment de la pesca fluvial, la cria de cavalls i alguns horts de modesta importància. A Coria del Río van passar deu dies abans de ser rebuts per les autoritats de Sevilla. La majoria dels japonesos que van començar aquella aventura, incloent-hi el samurai Tsunenaga, van acabar convertits al catolicisme. Captivats pel lloc, per l’amabilitat de la seva gent, i sabedors que les autoritats del seu país havien començat una sagnant persecució contra el cristianisme, molts van decidir arrelar en aquell petit poble on podien professar la seva nova religió sense por de perdre el coll. 

La comitiva, ja sense els japonesos que van decidir quedar-se a Coria, va ser finalment rebuda pel rei Felip III a Madrid, encara que no va obtenir gran èxit perquè es tractava d’ambaixadors d’un potentat però no de l’autèntic sobirà del llunyà Japó. Poc després de la seva arribada, al monestir de les Descalces Reials i en presència de Felip III, el samurai Tsusenaga rebia el baptisme catòlic com a Felip (pel rei) Francesc (pel sant) Tsunenaga. Era el 17 de febrer del 1615. A l’agost el que quedava de l’expedició sortia cap a Roma i al novembre era rebuda pel papa Pau V, que nomena fra Luis Sotelo bisbe de la terra de Mutsu. El 1622 l’expedició Keicho tornava al Japó després d’onze anys de viatge. Tot just arribar a Nagasaki el samurai Hasekura, que ja era Felip Francesc Tsunenaga, va ser empresonat per tota la vida, i el nou bisbe, fra Luis Sotelo, cremat a la foguera.



dimecres, 10 de desembre de 2014

Nova política i valors



Twombly 1988


Actualment es parla de la necessitat d'una "nova política", d'un procés de "regeneració política", de promoure una forta dinàmica d'innovació en l'àmbit polític, molt malmès tant pels problemes de corrupció com per les limitacions d'un sistema de partits que ha posat la lleialtat per sobre del talent i els interessos corporatius per sobre del servei al bé comú.

Es diu, doncs, que cal repensar el marc legislatiu democràtic en termes de transparència i participació, posant fre a les deformacions que els "poders fàctics" (entre els quals hi ha els mitjans de comunicació) poden introduir en la dinàmica política. Però cal recordar coses tan elementals com la vella dita: "Feta la llei, feta la trampa", o que no es pot posar un policia al costat de cada ciutadà per vigilar la legalitat del seu comportament. Si els ciutadans no s'autoregulen en bona part a partir de conviccions ben arrelades en l'individu, les reformes legislatives poden resultar insuficients.

Aquesta autoregulació comporta una elaboració de les conviccions personals que només és possible a partir d'una bona tasca educativa a les famílies i a les escoles i a partir d'un intens i permanent esforç de debat cultural i ètic a nivell de diverses instàncies socials que afavoreixin aquesta tasca: grups d'amics (de totes les menes i edats), associacions de veïns (amb aquest nom o d'altres), entitats orientades en aquest sentit (marcs de debat que incorporin aquesta temàtica), mitjans de comunicació...

El debat ideològic sobre el comportament humà individual i col·lectiu, sobre el que mou i el que ha de moure a les persones, sembla imprescindible si es vol impulsar un procés de regeneració. Sense interpel·lació als nivells més íntims i profunds de les persones, al nivell dels valors, dels pressupòsits, de les conviccions arrelades, dels principis rectors, dels orientadors vitals, es corre el risc permanent que tota reforma no sigui més que un vernís brillant que dissimuli la fusta corcada.



dimarts, 9 de desembre de 2014

Transmutació



Morandi 1920


"L'espiritualitat és l'art de la transmutació del quotidià."


Raimon Panikkar, 9 de desembre de 1992




diumenge, 7 de desembre de 2014

Una mena de paradís






"Caminant contra el vent, de cop se sentia que res existia entre un mateix i el cel, i aquesta obertura total era una mena de paradís. Trobar-se tan vulnerable, tan obert a les muntanyes, al mar i a l'home, és la mateixa essència de la meditació. Estar sense resistència, sense barreres, interiorment obert a tot, veritablement lliure..."


J. Krishnamurti




divendres, 5 de desembre de 2014

Amor i llibertat



Mondrian 1916


"Poder estimar quelcom: quin alliberament!"


Hermann Hesse




dijous, 4 de desembre de 2014

Menyspreu de l'enemic




Torres-García 1937


"¡Menguado y mendaz valor el de las concepciones que buscan y basan su prestigio, no en la superación constante del valor ajeno, sino en el desconocimiento, silencio, menosprecio, desfiguración, caricaturización y denigración del enemigo!

(...)

Sólo los que han servido y combatido de verdad saben y pueden decir todo el valor y todo el mérito del adversario.
Sólo los faltos de grandeza tienen lengua viperina."


Rodolf Llorens i Jordana a Servidumbre y grandeza de la filosofía (1948)




dimecres, 3 de desembre de 2014

Filosofia i veritat



Rothko 1956


"La filosofia no serveix per a res, com l'art, la religió o tot el que és important a la vida.

(...)

La filosofia ens pot ajudar a sospesar les conseqüències dels nostres actes i la fondària de la nostra llibertat; entendre que en un cert sentit tot depèn de nosaltres, de les nostres accions i decisions.

(...)

Les veritats no es poden tenir, són com una llum, i la llum no és un objecte que es pugui agafar. No tenim la veritat, la veritat ens té, la veritat ens dóna llum."


Rémi Brague, a La Vanguardia del 03.12.2014



dimarts, 2 de desembre de 2014

Com pols d'or



Wyeth 1947


"El conocimiento, para un guerrero, es algo que llega de pronto, lo envuelve, y pasa.

Llega flotando como centellas de polvo de oro."


Carlos Castaneda




dilluns, 1 de desembre de 2014

Discurs d'un mestre



Cézanne 1905


"D'aquests mesos passats allà [al camp de concentració], on érem menys que animals, va continuar [el mestre], en vaig treure dues conclusions: la primera és de tal mena que fa desesperar. La segona permet mantenir la fe en els humans. Aquestes conclusions, les vull compartir amb vosaltres, i el meu desig seria que s'imprimissin en vosaltres i hi quedessin. Per tal que vosaltres poguéssiu aprofitar-vos de la meva experiència. Per tal que el que jo vaig suportar us ajudi a esdevenir més tard persones lúcides, us ajudi a comportar-vos be, us ajudi a afrontar la vida amb un màxim de clarividència.

La primera d'aquestes conclusions, força banal, deriva d'una simple constatació. Es pot enunciar així: amb total bona consciència -un dia, tornaré a aquesta qüestió- els humans som capaços d'infligir a altres humans les coses més terribles, les més atroces. Esclafant-los i humiliant-los, portant-los a perdre tota dignitat i a menysprear-se ells mateixos, mira de trencar la seva ànima, a transformar-los en residus pudents i repulsius, de manera que finalment, atordits, buidats de tota humanitat, havent deixat de reconèixer-se el dret de viure, venen a ser víctimes consentidores, a col·laborar amb la màquina de mort que mira de destruir-los completament. Aquest és el primer punt. Però cal també saber que, per altra banda, els humans poden mostrar una devoció, una generositat, un heroisme absolutament admirables. A la propera classe us explicaré com alguns deportats no van dubtar a posar la seva vida en joc per ajudar a un camarada. Però fins i tot aquí les coses no són simples. Ja que entre nosaltres no hi havia només gent remarcable. Alguns es comportaven de manera vergonyosa, el que no m'indignava pas menys que els crims més innobles perpetrats cada dia pels alemanys. Així doncs, quan ja adults, mireu de sondejar aquest misteri que és l'ésser humà, de fer-vos una idea precisa del que som, no haureu de perdre de vista que tenim al menys dos vessants. Només veure'n un ignorant l'altre, és obligatòriament cometre un greu error. Si només considereu en l'ésser humà allò que el porta al bé, sou en certa manera uns idealistes, i sereu ben sovint decebuts. A la inversa, si ignoreu la seva millor part i us obnubileu amb el que el torna temible, malèfic, només tindreu d'ell una visió reductora, inexacta, i per tant falsa. En aquest cas, és molt probable que visqueu en la desconfiança, o sigui en el ressentiment o l'odi. El que podria portar-vos a arribar cínicament a la conclusió que cal rebutjar tota moral, ser d'aquells que exploten i esclafen els altres, dels qui, arribat el cas -no oblido que sou futurs militars- els porten a rendir-se, els hi infringeixen lesions, o fins i tot els eliminen.

Potser ja heu tingut ocasió d'observar aquesta lluita gairebé incessant que es desenvolupa en vosaltres, aquestes necessitats contràries que es combaten entre elles. Així doncs, quan sigueu adults, què fareu? Sereu dels que cedeixen a les seves males inclinacions, dels que contribueixen al sofriment i la desgràcia dels altres? O sereu dels que lluiten per fer retrocedir la ignorància, la niciesa i el mal,  dels que tenen el desig de construir un ésser humà del que no tinguem ja res a témer, un ésser humà que ja no fos capaç de cometre les atrocitats que la nostra tràgica època acaba de conèixer?

La segona conclusió a la que vaig arribar, no menys banal que la primera, és també fruit d'una constatació. Una constatació que m'ha portat ha descobrir que l'ésser humà posseeix uns recursos de coratge, de tenacitat, d'energia absolutament insospitats. En les pitjors circumstàncies, presoner de les situacions més desesperades, troba en ell la manera d'esdevenir gairebé invencible, de desbaratar el que és concebut per envilir-lo i eliminar-lo. Si vol, pot superar el sofriment i la desesperació. Si vol, pot fins i tot vèncer la seva por de la mort. I quan és alliberat d'aquesta por, posseeix una força i una llibertat que li permeten desafiar-ho tot, afrontar-ho tot.

Al maquis tenia un gran amic, un home que era per a mi com un germà. Poc de temps abans que jo fos arrestat, va morir al meu costat, amb el coll travessat per una bala. Un dia, quan érem perseguits pels alemanys i tremolàvem, enfonsats dins la neu, jo rondinava, em queixava d'aquesta vida que portàvem. És cert que estàvem esgotats. Feia tres dies que gairebé no havíem ni menjat ni dormit i el futur era ben fosc. Em cridà a l'ordre, i després conclogué, com si emetés una evidència: "Si se sap agafar bé, es pot ser feliç fins i tot a l'infern." Mai no he oblidat aquesta reflexió. Ni la mirada que havia tingut. Una mirada vibrant de desafiament, de força, de joia, d'una determinació ferotge, que m'havia immediatament reinflat.

Poc després, l'infern, el vaig conèixer. Però diverses vegades, em vaig poder sostreure mentalment al que volia anorrear-me. En aquests instants, projectat més enllà de qualsevol sentiment designable, vaig sentir una gran pau, i m'adheria a la vida amb totes les fibres del meu cos.

(...)

Et lamentes de tenir gana i fred. Certament, no és agradable. Però joia i sofriment, tot passa dins del cap. Llavors, quan tinguis la impressió que la vida et maltracta, sàpigues persuadir-te que tu pots ser més fort que el que et fa desgraciat. Si en tens la voluntat, acabaràs per dominar les circumstàncies que et siguin contràries, i així, esdevindràs un ésser humà. Un de debò. Un ésser que no pot ser demolit ni desarrelat.

(...)

El que importa més, és el que som, la manera com ens comportem amb els altres. Aquest altre jo mateix, el meu semblant, ¿el respecto, el tracto com un igual, dono mostra de rectitud en el meu tracte amb ell? O, al contrari, ¿és que no miro, subtilment o no, de dominar-lo i explotar-lo? ¿De rebaixar-lo i humiliar-lo? Aquestes preguntes us les haureu de fer cent vegades al dia i durant tota la vostra existència. I el que jo desitjo, el que voldria, és que pels vostres  actes, per les vostres paraules,  pel vostre comportament, els hi donéssiu bones respostes, vull dir respostes que facin que no hàgiu de tenir vergonya de vosaltres."


Charles Juliet, a L'année de l'éveil (1989)