dijous, 31 de desembre de 2015

Energia de Bach II





El dia 2 de juny de 1938 Pau Casals enregistrava a París la Suite per a violoncel n. 1 en Sol, BWV 1007 de Johann Sebastian Bach, que apareixeria en un disc de 78 r.p.m.

Aquest és el seu primer moviment, d'una intensitat corprenedora.

dimecres, 30 de desembre de 2015

D'Ors al Prado IX: Goya





IX. Goya



"Seguim, amb Goya, en l'extrem límit romàntic. La pintura va a deixar de ser-ho: és gairebé només dibuix ja. Sobirana de l'inconscient, treia el cap la música, al tombant mateix del Greco. Darrere, immediatament darrere de Goya, hi ha, claríssima, la literatura. - Hi ha la història, la psicologia, l'etnicisme, el costumisme, la sàtira, la moral, l'humor..."



Goya 1814 Los fusilamientos o El 3 de mayo de 1808 en Madrid

"Heus aquí el ciutadà que, en la nit dels Fusellaments s'alça amb els dos braços enlaire, la llum del fanal a la camisa. Pelut, gairebé negre, grotesc i sublim, ninot i arcàngel, anònim i immortal -aquest rebel madrileny és per a nosaltres la Revolució-. No vull dir només la revolució política. És aquesta, però també l'altra, la de la cultura, la de l'art, la revolució que el Passat mira d'afusellar, i no pot. Què veiem anecdòticament, en aquest quadre? Una execució. Què hi veiem, ideològicament? Al contrari, una apoteosi. Un crit triomfal de la llibertat.

Mai s'ha pintat amb tanta llibertat. Mai s'ha trencat tan descaradament, tan violentament, amb qualsevol tradició. Batega aquí, nuament, irracionalment, la mateixa vida."


"El Crist a la creu que hi ha al Museu (...) és una de les primeres obres conegudes del pintor. Suau i mòrbid, el bonic cos deixa enterament a la cara la funció expressiva de la tragèdia."


Goya 1780 Crist a la creu






D'Ors dóna molta importància als retrats de Goya, entre els que subratlla els següents:


Goya 1800 La família de Carles IV


Goya 1795 El pintor Francisco Bayeu



Goya 1799 La maja desnuda



Goya 1808 La maja vestida




dilluns, 28 de desembre de 2015

Mite i realitat




Twombly 1984



El mite no descriu una realitat, el mite crea una realitat.




dissabte, 26 de desembre de 2015

dijous, 24 de desembre de 2015

Espriu: Prec de Nadal



Lorenzo Monaco 1390


"Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit."
  



Salvador Espriu



dimecres, 23 de desembre de 2015

Quatre estadis de visió



Masaccio 1425


En un primer estadi només ens veiem a nosaltres mateixos. El món només existeix en funció de les nostres necessitats o del nostre plaer.

En un segon estadi veiem els altres. D'entrada com una passió necessària, i de mica en mica descobrint en l'altre el seu valor propi i la seva autonomia, fins a arribar al respecte a la seva alteritat i a l'estimació, tot i aquesta insalvable alteritat.

En un tercer estadi veiem el món per ell mateix, comencem a descobrir la seva gràcia més enllà de l'ús que en podem fer. El món natural i el món cultural. Les coses ens aconsegueixen parlar per elles mateixes. Les anem respectant i admirant, fins que arribem a que ens commocionin. Per elles mateixes, no com a mirall o projecció de les nostres pulsions interiors.

En un quart estadi veiem que tot està il·luminat per una mateixa llum, que tot està íntimament vinculat, que tot comparteix una mena d'unitat profunda tot i la diversitat de les manifestacions, que tot és expressió de quelcom que és totalment diferent de nosaltres i del món, sense que sapiguem què és el que això vol dir, ja que és més una percepció que un coneixement (Totalment Diferent, i dit tres vegades, perquè quedi ben afirmat: Sant, sant, sant); ho anomenem la divinitat, Déu, l'Absolut, l'Únic, el Pare Celestial, l'Origen i la Fi...

Aquests estadis no van l'un darrera l'altre, tot i que hi poden anar. Sovint es barregen, fem salts de l'un a l'altre, ens immergim en un i els altres són només fugaços llambrecs. L'itinerari descrit és més conceptual que cronològic. Però de vegades aquests estadis són també etapes d'un procés de creixement personal, de maduració, d'aprofundiment en la condició humana. Potser es poden utilitzar alhora com un itinerari i com quatre maneres de viure el món que anem combinant segons el moment.




dimarts, 22 de desembre de 2015

Martí i Pol: El temps és just






"El temps és just, restitueix al gest
la dignitat perduda i el misteri,
dóna més claredat als silencis, i posa
colors nous de desig damunt la pell adusta.

Llargs són els dies de l'hivern, i clars.
Amb llibres i converses els omplim
i en tenim prou. A poc a poc flueixen
les preguntes – i no esperem resposta -,
mentre defora tot esdevé incert
i el vent esborra signes i propòsits."


Miquel Martí i Pol, "Primer llibre de Bloomsbury"



"L'hivern és just, restitueix la llum
al seu límit més pur,
mescla presència i oblit al cor de les donzelles
i ens incita quietament a la tendresa.
Tot l'estiu hem folgat
i ara els camins s'afuen i es precisen
i el lladruc dels gossos a la nit
és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat
i als vells llibres de sempre,
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge."

Miquel Martí i Pol, "L'arrel i l'escorça"




dilluns, 21 de desembre de 2015

Sobre els valors



Klee 1931


El món dels valors és especialment complex. Una reflexió com la de si hi ha o no crisi de valors a la nostra societat pot generar opinions contraposades: des dels que la afirmen rotundament fins als que consideren que mai no hi ha hagut una situació social tan rica en valors com l’actual, vorejant la sobreabundància (Ramoneda, Dedeu). En aquest context, pot ser útil recordar, per un cantó, la importància de diferenciar valors descriptius (allò que constatem que la gent valora) i valors propositius (allò que considerem que la gent hauria de valorar); i, per un altre, la necessitat de definir bé i jerarquitzar els valors. Tot tenint present la tradicional i útil imatge de l’“escala de valors”, distingirem com a mínim entre el que se podrien considerar “valors a seques”, elements que orienten de fet les vides de les persones, i els “valors valuosos”, aquells que després de l’anàlisi, el debat i la reflexió avaluativa, segueixen essent considerats com a dignes d’orientar les vides de les persones i les dinàmiques de les societats. Aquest discerniment haurà de ser constant, tant per part de les persones pel que fa a la seva pròpia vida, com per part de les societats, les generacions, qualsevol col·lectiu que desitgi assumir un paper en el devenir de la humanitzat. Als “valors valuosos” se’ls pot anomenar també “valors pròpiament humans”, “valors aspiració”, “valors ideals”, “valors horitzó” (tot i que tots els valors actuen de fet com un horitzó, però aquests ho fan com a un “horitzó digne de ser considerat com a horitzó”).

Podem, doncs, definir els valors valuosos (entre els quals hi ha les "virtuts" i els" grans valors") com aquells elements (idees, maneres de fer, hàbits, criteris, sentiments…) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura), orientar (donar sentit) i mobilitzar (generar acció) tant el pensament com el comportament (personal, organitzatiu, social) i que són considerats com a aspiracions personalment i col·lectivament constructives i dignes de ser assumides lliurement com a referents. Com és obvi, són aquestes darreres connotacions les que seran clau en el moment de jerarquitzar els valors.

Certament no hi ha una frontera tallant entre valors a seques i valors valuosos, denominacions especialment aplicables als dos extrems d’una gradació contínua. Però és important l’esforç de diferenciar-los, d’avaluar cada valor des d’aquest prisma. Si no, ens podem perdre en un mar indiferenciat de valors; això pot comportar desorientació i confusió, les quals poden portar a transitar per camins no encertats, indignes, degradants. Els “valors valuosos” són referents que orienten la vida en un sentit constructiu, humanitzador (ens fan més humans), i es mostren com a aspiracions nobles, meditades i lliures. Esdevenen idees-força, generadors d’acció, motivadors, en una perspectiva d’avenç, de maduració.

Els “valors valuosos” tenen una doble naturalesa. D’una banda, presenten un aspecte instrumental: a nivell personal donen sentit, orientació a la vida humana; i a nivell social enforteixen la cohesió social i orienten la dinàmica social (formarien part, doncs, del “capital social”). Però es presenten també com a dotats d’un valor en sí, un valor propi, més enllà de la seva utilitat. No apareixen com a mers instruments: a l'hora d'aproximar-se a ells, de prendre'ls en consideració, semblen tenir una significació per si mateixos; apareixen com a dignes de veneració, com a dotats d'una capacitat d'emanació de valuositat intrínseca. Això és una vivència, una experiència íntima difícil de descriure, però no per això menys real. Aquesta capacitat és la que permet a alguns viure'ls alhora com a portes, vies d'accés o manifestacions de quelcom que va més enllà dels valors mateixos, manifestacions d'una misteriosa experiència d'absolut que es presenta també com a significativa per se.

Els valors no són emocions, són conceptes construïts a partir de la experiència del món i que esdevenen orientadors del comportament qualitativament orientat (valgui la redundància...). Simplísticament, podriem dir que les emocions se’ns imposen, no depenen de la nostra voluntat, mentre que els valors són opcions racionals i lliures, i depenen de la voluntat. Segons els estoics, les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Les emocions serien vistes com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món; seria millor no fiar-se de les emocions.


Cal, però, matisar aquesta distinció bàsica amb la consideració de la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem; valorem en funció del que sabem i el que sentim; i el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem (teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic, veure Martha C. Nussbaum Upheavals of Thought, 2001). Nussbaum fa una distinció entre 1) emocions, 2) pulsions corporals (com ara la gana i la set; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i 3) estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena). Per ella, les emocions bàsiques serien l'aflicció, la tristor; la por; l'amor/enamorament; la joia; l'esperança; la ira; la gratitud; l'odi; l'enveja; la gelosia; la compassió; la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment.

Els valors no són entitats transcendents preexistents a l’ésser humà, sinó que poden ser vistos com estructures mentals derivades de la experiència (sigui pròpia o de conductes observades en altres), que al seu torn generen determinades estructures de comportament. Les estructures de comportament de “gama alta”, els “valors valuosos”, els "grans valors", han estat seleccionats, “decantats” per l’evolució i són aquells als que la humanitat reconeix una major capacitat de contribuir positivament al desenvolupament d'una vida digna. Aquesta contribució la fan els valors de vegades per ells mateixos, aïlladament, de vegades formant conjunts que es complementen i equilibren; així, per exemple, la famosíssima tríada de la Il·lustració formada per llibertat, igualtat i fraternitat (el lema de la Revolució Francesa) presenta el seu potencial més gran i evita possibles desviacions si es tenen en compte els tres valors alhora i sense jerarquitzar-los. Incloure la fraternitat en el grup permet l’harmonització de llibertat i igualtat; sense la fraternitat és difícil que no prevalguin la llibertat o la igualtat. Només per amor es pot acceptar més igualtat en detriment d’una certa llibertat, o renunciar a certa igualtat per a respectar la llibertat.

L’home és alhora portador, hereu de valors (la tradició) i constructor de valors. I els valors es van “descobrint” i es van “construint” (en el que és potser una única experiència que es mostra amb ambdós rostres), tant a nivell personal como col·lectiu. La polaritat descobrir-construir no s’identifica simplement amb la de subjectiu-objectiu (“sembla que es descobreixin però en realitat es construeixen”) sinó que hi ha alguna cosa d’ambdues tant a nivell subjectiu com objectiu: sembla que es descobreixin i que es construeixin, i de fet es descobreixen (són donats per tradició, per educació, per contagi via exemplaritat) i es construeixen (depèn de la pròpia voluntat i esforç que aquestes estructures de comportament siguin potenciades en les persones i en les societats).


D’acord amb la definició proposada de “valors valuosos”, no considerarem com a tals dos àmbits que sovint s’inclouen en el terreny dels valors:

- Per un cantó, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació/coneixements, habilitats i experiència pertinents per al desenvolupament competent d’una determinada tasca professional).

- Per un altre cantó, les condicions personals (intel·ligència, salut, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.).


El paper dels valors en la vida humana és rellevant, important, central:

- els valors “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència, la seva pràctica és realitzadora, “omple”.

- són quelcom de venerable, de reverenciable, de respectable; els hem de cultivar, de protegir, n’hem de tenir cura.

- són alhora d’una gran potència i enormement fràgils, vaporosos, evanescents…

- només es manifesten en els nostres actes, els nostres gests, les nostres maneres de tractar-nos, de relacionar-nos.


- són subtils, i en canvi si desapareguessin quedaríem perduts, desorientats; ells ens il·luminen, indiquen el camí veritablement digne de ser seguit pels éssers humans.

- nosaltres som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los),· responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin) i llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres).


Les virtuts són uns valors circumscrits a l'esfera del comportament (individual i col·lectiu, com quan es diu d’un poble que és molt alegre o molt treballador). Fan molt de bé a les vides de les persones i dels pobles, són dignes de ser potenciades i cultivades. Només els hi falta la capacitat de mobilització col·lectiva que caracteritza als grans valors, anant més enllà del perfeccionament del comportament (funció que els grans valors també tenen). I moltes virtuts estan vinculades a un gran valor, semblen manifestacions a nivell del comportament d'un gran valor.


Heus ací un llistat de les “virtuts simples”, aquelles que es poden indicar amb una sola paraula: Abnegació, Acceptació, Admiració, Afecte, Agraïment, Altruisme, Amabilitat, Amistat, Austeritat, Autenticitat, Benvolença, Calma, Coherència, Col·laboració, Compassió, Comprensió, Concentració, Confiança, Consol, Constància, Contemplació, Contenció, Coratge, Cordialitat, Dedicació, Delicadesa, Dignitat, Diligència, Discreció, Disponibilitat, Docilitat, Dolcesa, Entusiasme, Equanimitat, Equitat, Esperança, Fiabilitat, Fidelitat, Fortalesa, Generositat, Gratitud, Honestedat, Humilitat, Il·lusió, Innocència, Integritat, Interès, Introspecció, Joia, Lleialtat, Meticulositat, Misericòrdia, Moderació, Modèstia, Noblesa, Obediència, Ordre, Paciència, Perseverança, Pobresa, Prudència, Puresa, Quietud, Reconeixement, Reflexió, Resignació, Respecte, Responsabilitat, Rigor, Sensibilitat, Senzillesa, Serenitat, Simpatia, Simplicitat, Sinceritat, Solidaritat, Temprança, Tendresa, Transparència, Veracitat.


Cadascú estableix quins són per a ell els seus grans valors. Aquest és el meu llistat per ordre alfabètic: Amor, Bellesa, Bondat, Fraternitat, Igualtat, Justícia, Llibertat, Pau, Veritat. Aquests grans valors es presenten de vegades formant conjunts. En aquest cas, hi ha tres conjunts que sobresurten. El primer és el format per Bellesa, Bondat, Veritat i Amor. El segon és la ja esmentada tríada Llibertat, Igualtat, Fraternitat. El tercer és la parella Justícia i Pau.


Els grans valors i les virtuts poden també aplegar-se en conjunts vinculats per similaritat, una mena de “constel·lacions axiològiques”. Per exemple, a un nivell lligat bàsicament al comportament personal en l’acció col·lectiva, trobem un interessant conjunt de dotze constel·lacions:

1. La constel·lació de la integritat (que inclou valors com honestedat, transparència, sinceritat, veracitat, noblesa)

2. La constel·lació de la responsabilitat (merèixer confiança, fidelitat, fiabilitat, lleialtat, coherència)

3. La constel·lació de la disponibilitat (abnegació, dedicació, diligència, esforç, paciència, perseverança, constància)

4. La constel·lació de la col·laboració (solidaritat, treball en equip, tenir confiança)

5. La constel·lació de la disciplina (acceptació, obediència)

6. La constel·lació de la atenció (interès, concentració)

7. La constel·lació de l’entusiasme (iniciativa, coratge)

8. La constel·lació de l'equitat (justícia)

9. La constel·lació de la comprensió (compassió, generositat, reconeixement, respecte)

10. La constel·lació de la serenitat (calma, quietud, reflexió, introspecció)

11. La constel·lació de la discreció (austeritat, moderació, senzillesa, simplicitat, humilitat, modèstia)

12. La constel·lació de la cordialitat (amabilitat, bondat, simpatia)


Podríem anar explorant altres constel·lacions del vast cosmos dels valors...




diumenge, 20 de desembre de 2015

Martí i Pol: Solstici



Hernández Pijuan 1988



"Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres."


Miquel Martí i Pol (1981)



dissabte, 19 de desembre de 2015

Cloenda Vicens Vives



Twombly 1961



Paraules de comiat d'en Rai a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives del 18.12.2015:


"Darrerament dedico certa atenció a Eugeni d’Ors i a Francesc Cambó. D’Ors i Cambó van ser dues persones molt competents, cultes i altament interessades per les humanitats. Deixeu-me dir d’entrada que els hi tinc un gran respecte i que les admiro. I he de dir d’entrada també que és molt difícil i es pot ser molt injust a l’hora de fer apreciacions crítiques de gent a qui no has conegut personalment –com també de la que has conegut personalment...-. Vull dir també que soc conscient d’estar fent servir el seu nom per a dir coses de les que hi hauria molts altres exemples potser més adients que aquests dos personatges.

Dit tot això, vull considerar que ells poden ser exemples de persones que poden tenir molts aspectes positius rellevants i ser alhora persones amb un baix nivell de sensibilitat envers els altres éssers humans concrets –sobretot envers el patiment d’aquests éssers humans-; persones amb poca capacitat de compassió, amb poca tendresa, amb un cultiu poc desenvolupat de la pròpia qualitat personal, amb una certa manca de “sentit d’humanitat”; persones amb un interès insuficient per aprofundir en les insondables fondàries de l’ànima humana. Ells poden ser exemples, tot i que potser no els més adients, de com es pot posar la idea, l’abstracció, el concepte, sigui aquest la “cultura”, o la “pàtria” –fins i tot “l’ésser humà” com a noció abstracta, fins i tot “Déu” com a noció abstracta– per davant de les persones concretes, persones que d’alguna manera es considera que han d’estar al servei d’aquestes idees i no a l’inrevés. Idees que poden ser magnífiques, fins i tot els més alts valors –justícia, llibertat...-; però a mi em sembla que difícilment es justifica el sacrifici d’una vida humana per mirar d’impulsar una idea, sigui la que sigui. Les idees han d’estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

D’Ors i Cambó, i molts altres magnífics intel·lectuals i polítics, es decanten, potser sense ni donar-se’n compte, cap a aquesta primacia de la idea. Primacia que, de fet, és la gran temptació de tota persona interessada en la cultura – o fins i tot en la religió – en la mesura en que aquesta no es posa al servei de la maduració i la felicitat de les persones concretes, sinó a l’inrevés. Tots podem viure aquesta tensió, i tots podem viure-la sense ser-ne conscients; i tots l’hem de saber gestionar per no acabar esdevenint brillants estels freds fixats en la negror de la nit. Del que es tracta és d’esdevenir espurnes evanescents que saben del seu caràcter efímer i estan interessades a fer aflorar, estendre i compartir, en aquest breu espai de temps que ens és donat, aquesta consciència de realitat impermanent, pressupòsit bàsic per a una justa apreciació del que som i del valor i sentit de la nostra existència. 

Tornem a Eugeni d’Ors, un personatge peculiar, molt culte i segur d’ell mateix, que a principis del segle XX i durant una pila d’anys va impactar la cultura catalana amb les seves “Glosses” al diari “La Veu de Catalunya”. Seguint el seu exemple, em permetré fer una petita glossa de la darrera sessió del Programa Vicens Vives 2015, una sessió que per a mi va ser especialment bonica i significativa, força modèlica del que volem per a les nostres sessions pel nivell de reflexió assolit i per la franquesa, llibertat i capacitat de confrontació d’idees que van mostrar els ponents. En aquesta sessió sobre “El valor de la creativitat” es va parlar del “perquè” i del “com”, i és a això que vull fer referència.

El “perquè” és fonamental, com ens recordava en Vicenç Villatoro. Què és el que orienta la nostra vida, què ens mou, quins són els nostres propòsits, objectius, projectes. Perquè vivim, vaja. I aquí vull recordar la qüestió dels valors. Hi he donat força tombs, i em sembla que són ells els que acaben tenint un paper protagonista en aquesta qüestió del perquè. Treballeu els vostres valors, feu-los aflorar, sigueu-ne conscients, reviseu-los críticament, observeu fins a quin punt configuren el vostre comportament. Només esdevenim plenament humans quan als immensos paquets dels coneixements i les emocions hi afegim els valors. Llavors esdevenim tridimensionals, voluminosos, profunds. I aquí, en el terreny dels valors, el criteri racional i la voluntat hi juguen un paper tan important com la intuïció o els impulsos del cor.

Però també és molt important el “com”, com ens recordava en Narcís Comadira. Hi ha una “forma” a construir que triem lliurement però que hem de respectar, de tenir en compte. I això passa no només en l’art, sinó en tot el que fem a la vida: com mengem, com vestim, com ens movem, com tractem els altres... La gràcia no està només en el que fem, sinó en com ho fem, en fer-ho “bé”, “com cal”, “de la manera escaient”, “de la manera més bonica possible”, harmònicament, proporcionadament, o bé estripadament, si aquesta és la forma escaient al nostre propòsit, però sempre essent conscients i tenint en compte la forma. Les coses no es poden fer “de qualsevol manera”; hi ha una “manera de fer” que s’ha de tenir present i s’ha de treballar. I aquesta “manera de fer”, que vol esdevenir una “manera de ser”, tradueix, materialitza, un cert “esperit”, en una accepció del terme molt habitual a la cultura francesa, accepció sovint associada amb termes com “noblesa” o “finesa”.

I això em porta a considerar que hi ha una certa “manera de fer”, un cert “esperit” del Programa. Del que formen part dimensions com ara:

- Tractar les coses amb rigor i seriositat, anar “a fons”, no quedar-se en una mera impressió superficial, en una opinió poc treballada, poc rumiada.

- El fer les coses des de la pluralitat, des de la diversitat de punts de vista i opinions, des de la transversalitat, lluny del sectarisme.

- El fer les coses des de la sinceritat, la transparència i el bon clima, sense aparences a mantenir, sense artificialitats ni ganes de “quedar bé”.

- La consciència de la importància del compromís. Compromís simultani amb nosaltres mateixos, amb la nostra família, amb la nostra ciutat, amb el nostre país i amb el conjunt de la humanitat, tal com demanava el gran mestre xinès Kong a l’hora de proposar les característiques d’un “ésser plenament humà”.

Desitjo ferventment que l’Espai VV pugui mantenir, conrear, desenvolupar, nodrir, digueu-li com vulgueu, aquest “esperit” del Programa. És el seu gran repte. Avui en dia, la vida és molt fragmentada i absorbent, les agendes individuals passen per davant de l’agenda col·lectiva, la feina i els afers personals ocupen tot l’espai i no queda gairebé lloc per a les iniciatives compartides. Però aquestes són les que vertebren i donen força a un país. Catalunya ha estat forta per la seva capacitat d’associació, per la seva capacitat de construcció de societat civil, si ho voleu dir així. I em temo que en aquests moments aquesta capacitat no és prou forta, no està a l’alçada de la nostra història. Em fa l’efecte que l’Espai VV serà un bon indicador d’aquesta capacitat de fer camí plegats, vertebrats. Si no ens en sortim, després no valdrà a queixar-se o a encolomar les culpes a d’altres.

Vaig acabant, i espero que comprengueu i excuseu que avui m’estigui allargant una mica més del compte. En Marià Corbí ens recorda tres condicions clau per assolir la qualitat humana profunda. La primera, un interès apassionat per la realitat. La segona, el saber establir un distanciament suficient amb aquesta realitat com per no quedar-hi aferrats, com per poder-ne prendre plena consciència. Sense distància no hi ha consciència. Sense distància hi pot haver passió, però no hi pot haver contemplació. La tercera condició és la capacitat de deixar el nostre ego a una banda, de fer-lo callar, a l’hora de relacionar-nos amb la realitat. Espero que això pugui planar també en l’horitzó, en el rerefons de l’”esperit VV”.

I vull acabar recordant la invocació posada en boca del gran mestre jueu Yeshua ben Yosef, aquell que demanava ferventment un màxim d’autenticitat a la seva religió, demanda que podem projectar a totes les religions. Amb una d’aquelles magnífiques metàfores de la saviesa antiga que t’impacten sense que sàpigues ben bé perquè, ell ens convida a ser “sal de la terra” i “llum del món” (Mateu 5, 13-16). I és ben cert que un món sense gust i a les fosques té poca gràcia, val poc la pena, no és un bon lloc per viure. Espero, doncs, que en la mesura del possible aconseguim treballar-nos per tal de poder contribuir a donar sabor, color i lluminositat a aquest món nostre, a aquesta humanitat immensa i fràgil de la que formem part. Espero que entre tots plegats ens ajudem per tal d’esdevenir veritablement “sal de la terra” i “llum del món”.

Moltes gràcies per la vostra paciència i pel camí que hem fet plegats durant tots aquests anys."





divendres, 18 de desembre de 2015

Sobre l'art







"La naturalesa essencial de l'art no es troba ni en la producció per a satisfer unes necessitats pràctiques, ni en l'expressió d'unes idees religioses o filosòfiques, sinó en la capacitat de l'artista de crear un món sintetitzat i conscient d'ell mateix, el qual no és ni el món dels desigs i necessitats pràctics, ni el dels somnis i la fantasia, sinó un món format per aquestes contradiccions, és a dir, una representació convincent de la totalitat de l'experiència, una manera, doncs, d'afrontar la percepció que l'individu té d'algun aspecte de la veritat universal.

(...)

L'art és una activitat autònoma, influenciada com totes les nostres activitats per les condicions materials d'existència, però que, com a mode de coneixement, és alhora la seva pròpia realitat i la seva pròpia finalitat. L'art es troba necessàriament en relació amb la política, la religió i totes les altres maneres de reaccionar davant del nostre destí humà. Però com a forma de reacció és diferent, i contribueix amb ple dret al procés d'integració que coneixem amb el nom de civilització o cultura.

(...)

Cal considerar l'art com el mode més perfecte d'expressió que ha assolit la humanitat.

(...)

No podem comprendre la Humanitat i la Història fins que admetem la importància i, certament, la superioritat del coneixement representat per l'art (...) l'art és en tot moment, en les seves manifestacions, universal i etern.

(...)

En totes les seves activitats essencials, l'art intenta dir-nos quelcom: quelcom sobre l'Univers, l'home, el mateix artista. L'art és una forma de coneixement, i el món de l'art és un sistema de coneixement tan preciós per a l'home com el món de la filosofia o de la ciència."

 
Herbert Read, Art i societat (1936), Introducció




dimecres, 16 de desembre de 2015

Llengua i emoció





Els nostres nens han de conèixer bé el castellà, però l'esforç a fer com a país i com a escola pública és que sentin com a propi el català. Les llengües no només són un mitjà de comunicació, són també una eina d'identificació. A Catalunya no podem tractar igual al català i al castellà (i a l'anglès).

És important manegar-les bé totes, però el vincle afectiu ha de ser més important amb el català. La neutralitat i l'equidistància no són possibles ni bones en aquest terreny a nivell emocional. No només cal conèixer una llengua, cal estimar-la, sentir-la com a la més pròpia, aquella a la qual miraràs de preservar i enfortir, procuraràs tenir-ne cura i millorar-la.

Aquí hi ha evidentment un conflicte: el sistema educatiu mirarà de fer això amb infants amb llengües maternes que no seran el català (castellà, àrab o el que sigui). Haurem de viure aquest conflicte i saber-lo gestionar. Però això no vol dir renunciar a prioritzar emocionalment el català.




dimarts, 15 de desembre de 2015

D'Ors al Prado VIII: El Greco





VIII. El Greco



"Pintor de les formes que volen", dirà d'Ors. Les coses contemplades perden el seu pes.



El Greco 1579 La Trinitat

Diu D'Ors que La Trinitat "recorda en més d'un respecte les obres de la vellesa de Michelangelo. Aquí el cos de Crist apareix encara formosament atlètic. Encara, en el món de les formes que volen, recorda al món de les formes que pesen."

Proposa llavors la contemplació d'una sèrie de retrats on hi veu una creixent exteriorització de l'ascetisme fins arribar a un punt on "l'ànima sembla haver trencat amb qualsevol respecte a la bellesa del cos" i s'evaporen les corporeïtats "per donar pas a tot el que en art és cohibit i subterrani, a la boja sensualitat del color." Un procés que forma part de la "reacció barroca contra el racionalisme".


El Greco 1585 Retrat d'un metge


El Greco 1580 El cavaller de la mà al pit


El Greco 1590 Rodrigo Vázquez


El Greco 1605 Sant Pau


El Greco 1605 Sant Joan Evangelista


El Greco 1580 Sant Antoni


El Greco 1602 Crist abraçat a la creu



Proposa llavors aturar-se a aquesta Anunciació primerenca, on "les formes que volen es barregen amb les formes que pesen -algunes d'elles, correctes arquitectures- en una superposició de cel i terra."


El Greco 1572 L'Anunciació


Per acabar, d'Ors proposa resseguir quatre fites de la iconografia cristiana, "quatre llargues teles, apocalípticament poblades de llargues figures". Aquí El Greco és ja plenament el "pintor maleït", "és el boig que descobreix el que ignoren els savis; el posseït que ha trencat definitivament amb el ritme i amb la raó; el músic, en qui tempestuosament o inconscient s'exalta i es tradueix en les actituds torturades, en els membres torçats, en les misterioses celísties, en el color opulentament podrit; en aquestes mateixes llengües de foc que apareixen, finalment, a la Pentecosta, obra de la darrera època, però que abans ja han estat prefigurades en tots els cossos dels homes, de les dones i dels àngels."



El Greco 1600 Bateig de Crist


El Greco 1600 La Crucifixió


El Greco 1600 La Resurrecció


El Greco 1600 Pentecosta




dilluns, 14 de desembre de 2015

El Déu proper



Piero della Francesca 1466


El que la tradició religiosa i filosòfica ha designat amb el terme "Déu" és significativament qualificat a l'hora de l'ús quotidià personalitzat d'aquesta noció, o sigui quan hi fem referència en el context de la pregària o del diàleg interior.

Llavors les designacions més freqüents són "Déu meu" i "Senyor", ambdues amb molt antigues arrels. La seva fusió ha donat en català l'interessant "Déu nostre Senyor" per referir-s'hi en tercera persona.

La tradició evangèlica utilitza també la denominació "Pare" (de vegades "Pare del cel, o "Pare celestial"), sovint designat des de l'òptica col·lectiva: "Pare nostre", com es fa a la pregària evangèlica més coneguda, que comença amb aquestes paraules.

El més específicament evangèlic sembla ser però la denominació "Abbà", terme arameu que significa "pare" en termes col·loquials, familiars, afectuosos.

Són maneres significatives d'expressar una relació personalitzada amb l'alteritat divina, certament desconeguda i objecte de recerca però alhora viscuda i formulada en termes de proximitat, de calidesa, de relació íntima.




diumenge, 13 de desembre de 2015

Ritmes de creixement








Segons diu La Vanguardia del 20.06.2003, el ritme de naixement de noves estrelles va ser deu vegades més gran a la primera meitat de la història de l'Univers que en l'actualitat. El seu ritme de formació es va triplicar entre els 1.000 i els 1.5000 milions d'anys de formació del cosmos, i fa 7.000 milions d'anys va caure en picat. Entre els 1.000 i els 6.000 milions d'anys, les galàxies van créixer, capturant-se les unes a les altres; des de llavors, s'han estancat.


Inconscientment, sovint tenim la impressió que el cosmos és estable, impassible, constant, regular, que va funcionant de manera homogènia, sense alteracions, i que així continuarà per sempre. És bo, doncs, tenir en compte informacions com aquesta, que ens donen tota una altra imatge de l'esdevenir còsmic, amb etapes diferents i canvis de ritme, ni que sigui en enormes magnituds temporals.





dissabte, 12 de desembre de 2015

Wagensberg sobre la bellesa






Alguns aforismes de Jorge Wagensberg sobre la bellesa:


 - La bellesa és un estat de la ment suggerit per una harmonia en l'espai o un ritme en el temps.

- No hi ha bellesa sense regles i, sobretot, no hi ha nova bellesa sense regles de trencar.

- Per crear una bellesa subtil sempre es pot provar amb trencar subtilment una simetria.

- La simetria inútil de la destral bifaç de l'Homo erectus és la primera evidència d'una necessitat estètica.

- La bellesa comença en el que s'esperava, en el que ja percebut, conegut o intuït, d'aquí l'atractiu irresistible d'una bellesa improbable.

- Els patrons originals de la bellesa són a l'escenari de la nostra evolució ancestral: la natura.

- En la carrera cap a la humanitat, primer va ser el bell i el lleig, després la veritat i la falsedat i, finalment, el bo i el dolent.

- La bellesa és un símptoma que tot va bé, un indici que la incertesa no és una amenaça.

- L'artista no ha de buscar la bellesa, però es felicita quan la troba.

- La bellesa s'assembla a la veritat, no existeix en versió absoluta, només en la seva versió vigent.

- El cor necessita sang, els pulmons aire, la boca saliva, els músculs moviment, el cervell canvi i la ment bellesa.

- La bellesa està en l'inici i en la fi de tot procés creatiu: en l'inici com a estímul i en la fi com a recompensa.

- La proporció àuria (la meitat de la suma d'un més l'arrel quadrada de cinc) és una referència de bellesa a mig camí entre l'infinitament prim (proporció infinita) i el perfectament quadrat (proporció unitat).

- La proporció àuria és una rara referència cultural que la naturalesa s'avé a freqüentar, curiosament.




divendres, 11 de desembre de 2015

dijous, 10 de desembre de 2015

Transmissió de valors



Klee 1933


Dos aspectes rellevants del procés de transmissió de valors:

a) La dimensió de "conflicte" que acostuma a acompanyar a la transmissió: no hi ha només assumpció, acceptació passiva, hi ha també "posar en qüestió" els valors transmesos. Caldria pensar les arrels d'aquest "posar en qüestió": és simple adaptació a entorns canviants o bé hi ha alguna dinàmica "consubstancial a l'espècie" que hi porta? És un fenomen propi de l'occident modern, que tematitza l'adolescència i la joventut, o bé hi ha un substrat comú a totes les cultures?

b) La inevitable ambivalència o ambigüitat moral de l'ésser humà, que tenyeix aquest procés amb un color de dificultat, sofriment i imperfecció prou notable. Si només fóssim bones persones que interioritzem uns valors... El mal, el pecat, la feblesa són dimensions i termes ben poc de moda però que caldrà replantejar en el marc del debat sobre els valors, la seva vivència i la seva transmissió.




dimecres, 9 de desembre de 2015

The dying of the light



Nolde 1913


"Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light."


Dylan Thomas, 1951



Possible traducció:


"No entris dòcilment en aquesta bona nit,
la vellesa hauria de cremar i delirar al final del dia;
enfurisma't, enfurisma't davant la mort de la llum.

Tot i que els savis en arribar al final saben que la foscor és merescuda,
perquè les seves paraules no havien fet esclatar cap llamp,
ells no entren dòcilment en aquesta bona nit.

Els homes bons, en arribar la darrera onada, plorant per la brillantor
amb que les seves fràgils obres podrien haver dansat en una verda badia,
s'enfurismen, s'enfurismen davant la mort de la llum.

Homes salvatges que van agafar i cantar al sol en el seu vol,
i veuen, massa tard, que l'ofenien en el seu camí,
no entren dòcilment en aquesta bona nit.

Homes greus, a punt de morir, que veuen amb una vista que decau
que uns ulls cecs podrien brillar com meteors i ser alegres
s'enfurismen, s'enfurismen davant la mort de la llum.

I tu, pare meu, allà al cim trist,
maleeix-me, beneeix-me ara amb les teves llàgrimes ferotges, t'ho prego.
No entris dòcilment en aquesta bona nit.
Enfurisma't, enfurisma't davant la mort de la llum."



dimarts, 8 de desembre de 2015

Que ve de Déu



Twombly 2004


"El reverend havia fet un sermó: "Que així resplendeixi la vostra llum davant de la gent perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel." Li va explicar que volia dir que quan fas una bona obra hauria de semblar que ve de Déu, no de tu mateix. Els altres no haurien de tenir la sensació que ha estat la teva bondat, i tu mateix tampoc no t'ho hauries de pensar. Qualsevol bona obra és menys bona com més en reivindica la responsabilitat un ésser humà."


Marilynne Robinson a Lila (2014)




diumenge, 6 de desembre de 2015

Diàleg a potenciar



Kandinsky 1908


A més de tres altres importants diàlegs per al moment present (el que s'estableix entre modernitat i postmodernitat, especialment en els àmbits de l'axiologia i l'art; el que es dóna entre multiculturalitat i interculturalitat, i el vell però vigent diàleg entre il·lustració i liberalisme) seria bo estimular un major diàleg a tres bandes entre ecologisme, humanisme i espiritualisme, tres concepcions complementàries que posen l’accent sobre cada un dels tres elements de la cosmoteandricitat de la que parla Raimon Panikkar.

Tres concepcions que han de parlar per veure millor fins a quin punt s'ajuden i es complementen. Està bé posar accents, sempre que això no vulgui dir oblidar, marginar o anar en contra dels altres dos elements.

I l'ideal és, probablement, subratllar la interrelació entre tots tres i procurar, en la mesura del possible, donar importància simultàniament als tres elements. El món de la natura, viscut intensament des de la sensibilitat, el món de la cultura, viscut intensament des dels valors, i el món de la simbologia espiritual, viscut com a obertura a l'àmbit de la sempre desconcertant i fugissera divinitat.

Són tres dimensions que, treballades simultàniament i sense ignorar les seves especificitats, ens permeten una experiència del món i una visió del món més completes i equilibrades.

Té sentit i valor adoptar un dels tres àmbits com a causa, però val la pena mirar de mantenir en tot moment la referència triangular.