dimarts, 31 de març de 2015

Miguel Hernández: Cancionero






Alguns poemes del Cancionero y romancero de ausencias (1938-1941)
de Miguel Hernández (1910-1942)


"No salieron jamás
del vergel del abrazo.
Y ante el rojo rosal
de los besos rodaron.

Huracanes quisieron
con rencor separarlos.
Y las hachas tajantes
y los rígidos rayos.

Aumentaron la tierra
de las pálidas manos.
Precipicios midieron,
por el viento impulsados
entre bocas deshechas.
Recorrieron naufragios,
cada vez más profundos
en sus cuerpos, sus brazos.

Perseguidos, hundidos
por un gran desamparo
de recuerdos y lunas,
de noviembres y marzos,
aventados se vieron
como polvo liviano:
aventados se vieron,
pero siempre abrazados."

- - - -

"Cada vez más presente.
Como si un rayo raudo
te trajera a mi pecho.
Como un lento rayo
lento.

Cada vez más ausente.
Como si un tren lejano
recorriera mi cuerpo.
Como si un negro barco
negro."

- - - -

"Rumorosas pestañas
de los cañaverales.
Cayendo sobre el sueño
del hombre hasta dejarle
el pecho apaciguado
y la cabeza suave.

Ahogad la voz del arma,
que no despierte y salte
con el cuchillo de odio
que entre sus dientes late.
Así, dormido, el hombre
toda la tierra vale."

- - - -

"Troncos de soledad,
barrancos de tristeza
donde rompo a llorar."

- - - -

"Tus ojos se me van
de mis ojos y vuelven
después de recorrer
un páramo de ausentes.

Tu boca se me marcha
de mi boca y regresa
con varios besos muertos
que aún baten, que aún quisieran.

Tus brazos se desploman
en mis brazos y ascienden
retrocediendo ante esa
desolación que sientes.

Desolación con hielo,
aún mi calor lo vence."

- - - -

"Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes."

- - -

"Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor."



diumenge, 29 de març de 2015

Comprensió mítica



Bissier 1965


"One of the most fundamental problems of Christian theology of all sorts in our time has been whether a mythical understanding is possible or relevant in a culture whose modes of knowing and comprehending are dominated by the analysis available to present, and so shareable and testable, experience." (...)

"Despite all the pressures in our culture to dispense with mythical language in theology, however, theology is intrinsically dependent upon and characterized by the story form. It cannot, without fatal results, be collapsed into purely metaphysical or ontological language, nor can it be reduced to scientific discourse. When it does collapse -when the most fundamental and determinative forms of theological speech are either metaphysical or scientific in form- then theology ceases to perform its proper function. (...) Religious symbols, which structure the ultimate horizon in which man lives and whose essential meanings in our tradition have a "story" form, call in each age for theological and philosophical elaborations or elucidation if they are to become meaningful, intelligible, and valid to the men of that age; tehy do not call for replacement by philosophical conceptuality. Philosophy thus has a hermeneutical, not a magisterial, role in relation to fundamental religious symbols. In theology, therefore, understanding through analysis explicates; it does not transcend, determine, or replace our religious understanding through stories. (...) Understanding through stories, the language of myth or symbol, must characterize Christian theology at its best."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Un dels problemes més fonamentals de la teologia cristiana de tot tipus al nostre temps ha estat si una comprensió mítica és possible o rellevant en una cultura els modes de conèixer i comprendre de la qual estan dominats per l'anàlisi fonamentada en l'experiència actual, i per tant compartible i comprovable." (...)

"Malgrat totes les pressions en la nostra cultura per prescindir del llenguatge mític en la teologia, la teologia és intrínsecament dependent de i caracteritzada pel format de les històries. No pot, sense resultats fatals, ensorrar-se en un llenguatge purament metafísic o ontològic, ni pot ser reduïda al discurs científic. Quan s'ensorra -quan les formes més fonamentals i determinants del discurs teològic són de format metafísic o científic- llavors la teologia deixa de desenvolupar la seva funció. (...) Els símbols religiosos, que estructuren l'horitzó últim en què els humans viuen i els significats essencials dels quals en la nostra tradició tenen un format d'"històries", demanen en cada època elaboracions o elucidació teològiques i filosòfiques, si es vol que siguin significatius, intel·ligibles i vàlids per als humans d'aquesta època; però no demanen ser substituïts per la conceptualitat filosòfica. D'aquesta manera, la filosofia té una funció hermenèutica, no magisterial, en relació amb els símbols religiosos fonamentals. En la teologia, per tant, la comprensió a través de l'anàlisi explica; no transcendeix, determina, o substitueix la nostra comprensió religiosa a través d'històries. (...) La comprensió a través d'històries, el llenguatge del mite o del símbol, ha de caracteritzar la teologia cristiana en el seu millor nivell".




divendres, 27 de març de 2015

Crepuscularitat II



Nolde 1916


La música de Richard Strauss (1864-1949) inclou força moments intensament i llargament crepusculars. Des de la cançó Morgen de 1894 a les Quatre darreres cançons de 1948, des del final de Don Quixote (1898) fins al final de Una simfonia alpina (1915), des de Mort i transfiguració (1891) a les Metamorfosis (1945), el segon interludi simfònic (Träumerei am Kamin) d'Intermezzo Op. 72 (1924), el preludi de l'Acte I de Guntram Op. 25 (1894), el primer i el quart moment de la Symphonische Fantasie aus Die Frau ohne Schatten (1919) i altres moments d'una producció musical immensa.

La música de Richard Strauss està plena d'aquests passatges alhora dolços i melancòlics que evoquen amb benevolència i serenitat la impermanència de tota la nostra realitat.



dijous, 26 de març de 2015

Desconcert






"Ja no hi haurà res a celebrar.

Viurem del record mentre aquest perduri.

I després, el desconcert."


Li Migara



dimarts, 24 de març de 2015

El discurs religiós



Bissier 1964


"In any such attempt to clarify the structure of Christian theology, we quickly encounter several elements or levels of religious discourse: first, stories about events in history and God's part in them arising from the oral and the scriptural inheritance proclaimed and taught by the church; second, a reflection on these stories resulting in doctrines that became increasingly philosophical in form and led to severe controversies; third, the appearance of dogmas as codified, sanctified and authoritative expressions of the whole church's definitive interpretation of her inheritance of belief and reflection upon it; fourth, more philosophical elaboration of these dogmas into traditional church theology. Clearly, one of the main issues for contemporary Catholicism concerns the status -the menaingfulness and validity in the light of modern ways of thinking- of precisely this cumulative deposit of traditional doctrine, dogma and theology, that has defined Catholic belief. Modern science and historical inquiry have increasingly challenged the historical validity and the inherent authority of many of the "stories" (about the Hebrews, Jesus and the disciples) seemingly intrinsic to our faith; modern canons of knowing have questioned the very possibility of any changeless and supremely authoritative doctrines or dogmas. The modern sense of historical relativity has doubted the authority of past dogmatic and doctrinal formulations, however sacrosant or important; and changes in modern sensibilities and thought forms have found anachronistic and thus irrelevant the philosophical and theological elaborations of these dogmas generated in another age."



Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"En qualsevol intent d'aclarir l'estructura de la teologia cristiana, ràpidament ens trobem amb diversos elements o nivells del discurs religiós:
- En primer lloc, històries sobre esdeveniments en la història i el paper de Déu en ells en base a  l'herència oral i escripturística proclamada i ensenyada per l'església;
- En segon lloc, una reflexió sobre aquestes històries portant a doctrines que es van fer cada vegada més filosòfiques en la forma i van donar lloc a controvèrsies greus;
- En tercer lloc, l'aparició de dogmes com a expressions codificades, santificades i amb autoritat de la interpretació definitiva de tota l'església de la seva herència de fe i la reflexió sobre ella;
- En quart lloc, una elaboració més filosòfica d'aquests dogmes en la teologia tradicional de l'església.

És evident que un dels principals problemes per al catolicisme contemporani es refereix al status -la significativitat i validesa a la llum de les modernes formes de pensar- de precisament aquest dipòsit acumulat de doctrina tradicional, dogma i teologia que ha definit la creença catòlica. La ciència moderna i la investigació històrica han desafiat cada vegada més la validesa històrica i l'autoritat inherent de moltes de les "històries" (sobre els hebreus, Jesús i els deixebles) que semblaven intrínseques a la nostra fe; els cànons moderns de coneixement han posat en dubte la possibilitat mateixa de qualsevol doctrina o dogma immutables i amb suprema autoritat. El sentit modern de la relativitat històrica ha posat en dubte l'autoritat de formulacions dogmàtiques i doctrinals passades, per sacrosantes o importants que fossin; i canvis en la sensibilitat i formes de pensament moderns han trobat anacròniques i per tant irrellevants les elaboracions filosòfiques i teològiques d'aquests dogmes generades en una altra època ."



dilluns, 23 de març de 2015

Chopin



Delacroix 1838


Un dels grans compositors que val la pena conèixer, ja que va crear moltes obres admirables, és Frédéric Chopin (1810-1849; mort jove, com tants artistes romàntics).

Si no s'hi està familiaritzat, una manera d'entrar-hi és agafar unes quantes de les seves peces breus per a piano, escoltar-les dues o tres vegades i mirar si alguna ens desperta un sentiment de plaer, de bellesa o d'admiració.

Pel que fa a les versions, és cert que, a partir d'un determinat nivell de qualitat, ja és qüestió de gustos: és difícil dir si una peça la toca millor en Horowitz o l'Arrau... Jo només puc dir que la meva versió de referència per als Nocturns és la de la Maria-Joao Pires, pels Preludis i Estudis la de Pollini, pels Valsos i Mazurques la de Rubinstein. Però insisteixo en que entre els grans no és possible dir qui ho fa millor, només qui m'agrada més...

Les 26 peces recomanades per fer aquesta introducció a Chopin són les següents:


Nocturns: Op.9 n.1; Op.9 n.2; Op.15 n.2; Op.15 n.3; Op.27 n.2

Vals: Op.34 n.2; Op.64 n.1; Op.64 n.2; Op.69 n.1

Preludis: Op.28 n.4; Op.28 n.1; Op.28 n.19; Op.28 n.6; Op.28 n.15; Op.28 n.24

Masurques: Op.7 n.1; Op.33 n.2; Op.17 n.2; Op.17 n.4; Op.24 n.1; Op.68 n.2

Estudis: Op.10 n.1; Op.10 n.12; Op.10 n.3

Balades: Op.52; Op.23



Alguns You Tubes d'aquestes obres:

- el Nocturn Op.9 n.1 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=NVfZfS-Cw7k

- el Nocturn Op.9 n.2 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=F3QFryX6sHY

- el Nocturn Op.9 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=L0ABgMdKUhk

- el Nocturn Op.15 n.2 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=D35vxfxHmU0

- el Nocturn Op.15 n.2 d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=SbAEsaZ8_LM

- el Nocturn Op.15 n.3 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=TNKXpYxpZgQ

- el Nocturn Op.15 n.3 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=L1w2_2WG5q4

- el Nocturn Op.27 n.2 de Pires (amb el Op.79 n.1 de propina): https://www.youtube.com/watch?v=363FW4v8no0

- el Nocturn Op.27 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=WJ8RVjm49hE

- el Nocturn Op.27 n.2 d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=cK24pARhxZg

- el Nocturn Op.27 n.2 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=eQLS6nYrqIQ

- els Nocturns de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=auSjvRbszAM

- els Nocturns de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=lIA9QNHsAf0

- els Nocturns d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=PANzRQWpM9Q

- els Nocturns de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=V60USaluxGA

- el Vals Op.34 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=PGdpRmL2XUc

- el Vals Op.64 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=OoX6ZTUd3Vo

- el Vals Op.64 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=hOcryGEw1NY

- el Vals Op.69 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=SPH-efWpP8w

- els Vals de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=ziKWfnvsgiM

- el Preludi Op.28 n.4 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=Tovh6JjaQ1A

- el Preludi Op.28 n.1 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=TtS-ZB4SGWU

- el Preludi Op.28 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=3EewC9_i2yQ

- el Preludi Op.28 n.19 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=miglOHb53Bc

- el Preludi Op.28 n.6 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=uIOWPKHrb6c

- el Preludi Op.28 n.6 de Horowitz: https://www.youtube.com/watch?v=uUpQzgyr988

- el Preludi Op.28 n.6 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=KJbnm6Mhdps

- el Preludi Op.28 n.15 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=BczgDb9-ctQ

- el Preludi Op.28 n.24 de Pollini (1960): https://www.youtube.com/watch?v=XqiV3CotZTA

- el Preludi Op.28 n.24 de Pollini (2002, en directe): https://www.youtube.com/watch?v=fbwl3PF7aEg

- el Preludi Op.28 n.24 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=LBgjDTht6N4

- els Preludis de Pollini (en directe): https://www.youtube.com/watch?v=bnXMX31ApWQ

- els Preludis d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=Ey08fmP1kK0

- els Preludis d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=8wegyayhHcU

- la Masurca Op.7 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=JUHmr7ZCSoI

- la Masurca Op.33 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=SvcSjzXcvqw

- la Masurca Op.17 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=PJKbcUS_GXY

- la Masurca Op.17 n.4 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=idbaPu1gDPg

- la Masurca Op.24 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=V4BK61jxxgg

- la Masurca Op.68 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=OuVt4cyc42Y

- les Masurques de Rubinstein (enregistrament 1938-1939): https://www.youtube.com/watch?v=g1OE9kdMX38

- l'Estudi Op. 10 n.1 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=nMM6h9Yf348

- l'Estudi Op. 10 n.12 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=w2vLEQno9Ks

- l'Estudi Op. 10 n.3 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=JS7KfOyMEIY

- la Balada Op. 52 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=7tmQSWuYwrI

- la Balada Op. 52 de Richter: https://www.youtube.com/watch?v=h1JxTDGxZ6s

- la Balada Op. 52 d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=Qg8CBAj6sUo

- la Balada Op. 52 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=XfX9d4U-rCE

- la Balada Op. 52 de Horowitz: https://www.youtube.com/watch?v=vrQ8_beN_Ac

- la Balada Op. 23 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=b6VxVmt6UOA

- la Balada Op. 23 de Horowitz: https://www.youtube.com/watch?v=eG1Olvh7vCU

- la Balada Op. 23 de Richter: https://www.youtube.com/watch?v=mF39XK6EVEk

- la Balada Op. 23 de Pollini (en directe): https://www.youtube.com/watch?v=atdDs1bvAxU







dissabte, 21 de març de 2015

Construir l'esperit






És clàssica la distinció entre descobrir i inventar. Però l'esperit potser ni es descobreix, ni s'inventa: es construeix. I això es fa vivint-lo i pensant-lo.

L'esperit no estaria fora de nosaltres, preexistent a l'ésser humà (llavors el descobriríem). Ni seria quelcom que ens inventem a partir de la nostra sola creativitat. És una creació humana que anem elaborant contínuament a base de contrastar i complementar el que vivim, la nostra experiència del món i de la vida, amb el que pensem, que és fruit d'un llarg i lent procés col·lectiu d'elaboració conceptual, de reflexió cultural, al que cada època, i cada cultura, i cada religió, han aportat i aporten la seva contribució.

Aquest esperit gradualment construït se'ns mostra com a important per a la nostra vida, i per això el continuem treballant amb la raó, amb l'emoció, amb la sensibilitat, amb l'experimentació... Se'ns mostra tan important que li atorguem la majúscula, en parlem amb metàfores, hi entrem en relació operativa a través de símbols. Així, arribem a parlar-ne com si fos una força que ens envia algú que anomenem l'Omnipotent, el Creador. El veiem com a emanació i part integrant d'aquest mateix referent total, Déu: heus aquí una imatge simbòlica que ens encaixa amb la nostra experiència de la vida i la nostra reflexió, i forma part així del nostre procés de construcció d'aquest esperit. El tractem com si fos objectiu, extern a nosaltres, independent de nosaltres, per tal de reflectir millor l'experiència que en fem (i no per descriure la seva entitat): el vivim "com si fos" extern a nosaltres (i copsable en la natura, en la història, en els altres i en el nostre interior).

L'esperit seria doncs una construcció cultural peculiar que demana, o troba pertinent, fer servir la metàfora de la preexistència per a referir-nos-hi, per a indicar la seva magnificència. No estem ni estarem mai en condicions de saber si "allà a fora", preexistint a la humanitat, hi havia alguna mena d'entitat diferent de la realitat que constatem i de la que formem part, a la que pertanyem, i que inclou la totalitat del Cosmos. Però això no és l'important, el rellevant, el decisiu, a l'hora d'optar per si entrar o no en la dinàmica de l'esperit, a l'hora de decidir si ens apuntem a construir-lo. No és perquè opinem que hi ha quelcom que ens preexisteix que ens decidim a construir l'esperit: és perquè trobem que aquesta construcció té sentit, és coherent, encaixa, és enriquidora, és orientadora i té importància per a la nostra vida.




divendres, 20 de març de 2015

Botticelli: La Primavera



Botticelli 1482


Al centre, Venus, deessa de l’amor, serena, equilibrada, maternal, embarassada, presideix l’escena.





A la dreta Cèfir, el vent càlid de la primavera, bufa sobre Cloris, la terra, i fa que sorgeixin flors per la seva boca; Cloris es transforma en Flora, la preciosa noia de vestit amb flors.







A l’esquerra, les tres serventes de Venus, les tres Gràcies: Voluptas (la voluptuositat, la més a l’esquerra), Castitas (la castedat, d’esquena) i Pulchritudo (la bellesa, a la dreta).









A l’extrem esquerre, Mercuri, missatger dels déus, que juga amb el seu bastó amb uns petits núvols.






Des del damunt de Venus, Cupido (Cupidell) adreça la sageta de l’amor envers l'esvelta Castitas, la qual adreça la seva mirada a Mercuri.




L’obra pot plasmar un dels cercles neoplatònics de l’Amor. Aquest sorgeix a la terra mitjançant la passió (representada per Cèfir, un vent que se t’emporta) i torna al cel com a contemplació (la de “Castitas” envers Mercuri i la d’aquest cap al cel; Mercuri, missatger dels déus, seria també nexe d’unió entre la terra i el cel).





A un nivell més senzill, també es pot veure en el quadre la representació de la primavera com el temps de les flors i el temps de l'amor...





dijous, 19 de març de 2015

Teologia



Bissier 1964


"No modern theologian, or set of them, or council of bishops -even in Rome- can in a definitive fashion tell the people in the churches what Christian truth is. For what they too say will be relative; and even if it were not so, such objective truth has no religious value until it is affirmed by the people because it convinces them and they believe in it -not because it is officially stated. As a theologian one can only have the intention of expressing validly the faith of our time, and proposing it to the consciences of the people of God for their faithful consideration, for only what they believe is of use to them. Thus merely to tell people what they should believe, even if stated correctly, is religiously useless. Truth is not maintained in the church by authoritative and magisterial pronouncements; nor is it through the possession of correct creeds that the church has the truth. Only if it is so presented that it becomes intelligible, meaningful, and valid for the people of the church who hear it is there truth within the church. Thus the form of theological argument changes radically. No longer is the argument a deductive proof of the rightness and authority of the statement, a deduction from recognized authorities leading to a declared or pronounced conclusion, which is then presented as a consequence to be believed by the hearer. Rather the argument moves toward the experience of the hearer, his experience as a human among humans, and seeks to illumine that experience with the aid of Christian symbols. In this way the anxieties and mysteries of his life are clarified and healed, and the hearer himself is enlightened and so convinced. Theology is a proposal for the deliberation of the church in its time; it proposes an interpretation of Christian symbols as true for us, and asks the church as a whole, and the theological community in particular, to ponder this interpretation, criticize, and affirm, refashion or refuse it. This is, granting relativity and individual conscience, all that theology can ever be."

(...)

"Christian theology is understanding, reflection on, and comprehension of our human experience, our being in the world, in terms of the symbols of the Christian tradition; much as being a Christian is existing (as opposed to reflecting) in the light and the grace of that tradition. Thus the task of theology is to be clear about the eidetic, intrinsic meaning of these symbols."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Cap teòleg modern, o conjunt d'ells, o consell de bisbes -ni a Roma- pot de manera definitiva dir-li a la gent de les esglésies el que és la veritat cristiana. Perquè el que també ells diguin serà relatiu; i ni que no ho fos, aquesta veritat objectiva no té valor religiós fins que és confirmada per les persones perquè els convenç i ho creuen, no perquè sigui declarat oficialment. Com a teòleg hom només pot tenir la intenció d'expressar vàlidament la fe del nostre temps, i proposar-la a les consciències del poble de Déu per a la seva fidel consideració, perquè només el que creuen és d'utilitat per a ells. Per tant, dir-li simplement a la gent el que hauria de creure, fins i tot si s'ha formulat correctament, és religiosament inútil. La veritat no és manté a l'església per pronunciaments d'autoritat i magisterials; ni és a través de la possessió de credos correctes que l'església té la veritat. Només si es presenta de manera intel·ligible, significativa i vàlida per a la gent de l'església que l'escolten hi ha veritat dins de l'església. Així, la forma de l'argumentació teològica canvia radicalment. Ja no és l'argument una prova deductiva de la correcció i autoritat de la declaració, una deducció a partir d'autoritats reconegudes que condueix a una conclusió declarada o pronunciada, que es presenta llavors com una conseqüència a ser creguda per l'oient. Més aviat, l'argument es mou cap a l'experiència de l'oient, la seva experiència com a humà entre els humans, i tracta d'il·luminar aquesta experiència amb l'ajuda dels símbols cristians. D'aquesta manera s'aclareixen i guareixen les ansietats i els misteris de la seva vida, i el mateix oient és il·luminat i per tant convençut. La teologia és una proposta per a la deliberació de l'església en el seu temps; proposa una interpretació dels símbols cristians com a veritable per a nosaltres, i demana a l'església en el seu conjunt, i la comunitat teològica en particular, reflexionar sobre aquesta interpretació, criticar-la, i afirmar-la, remodelar-la o rebutjar-la. Això és, respectant la relativitat i la consciència individual, tot el que la teologia pot mai ser ".

(...)

"La teologia cristiana és l'enteniment, la reflexió i la comprensió de la nostra experiència humana, del nostre estar en el món, en termes dels símbols de la tradició cristiana, així com ser cristià és existir (a diferència de reflexionar) a la llum i a la gràcia d'aquesta tradició. Així, la tasca de la teologia és clarificar el significat eidètic, intrínsec, d'aquests símbols."




dimecres, 18 de març de 2015

Garaudy 1964



Cézanne 1880

"La veritat científica, en efecte, és assolida quan s'elimina de la nostra representació del real tota petjada de subjectivitat. Però aquesta definició no pot ser traslladada del domini de la teoria del coneixement al de l'estètica. El coneixement val per la seva objectivitat, l'art per la seva humanitat. La realitat científica permet l'absència de l'home; la realitat artística, al contrari exigeix la seva presència. En una fruitera de Cézanne no m'interessa la presència de les pomes, sinó la presència de Cézanne."



Cézanne 1890

"El que és peculiar del treball humà rau en que crea, fora de la natura, una altra natura, específicament humana. L'art -que és una forma de treball, i no una forma de coneixement- no constitueix per tant només un reflex o una imitació de la natura, sinó abans que res una creació de l'ésser humà."



Cézanne 1899


"En totes les èpoques, el que va conferir grandesa a les obres fou el grau de realitat interior, humana, que l'artista va saber incorporar a la realitat."


Cézanne 1879

"Tota obra autèntica, al tornar sensible la força i el poder de l'home, de l'home creador, imprimeix profundament en el nostre esperit i en el nostre cor el segell de la bellesa de l'ésser humà; crea, pel mateix procés, l'exigència de reproduir en la realitat quotidiana la mateixa dignitat i la mateixa bellesa i ens fa insuportable tot el que enlletgeix, mutila i humilia els homes."



Cézanne 1895


Roger Garaudy, a la Tercera setmana del pensament marxista organitzada a finals de 1964 a París pel Centre d'estudis i recerques marxistes (dirigit pel mateix Garaudy), concretament a la sessió sobre Materialisme filosòfic i realisme artístic. Publicat en castellà dins de l'obra Estética y marxismo per Ediciones Martínez Roca, Barcelona 1969.




dimarts, 17 de març de 2015

Carner: Unitat




Nonell 1906


"En el més llarg viatge ens acompanya
la llinda vella del portal.
Ella invisiblement, en terra estranya,
jutja, afaiçona el termenal.

Llisca a l’intent de l’última besada
un plor d’infant que sobreviu,
i la mateixa mort és enllaçada
a la por primera del niu.

L’afany, de bella, imprevisible cursa,
quan tot just mesura el planell,
va replegant-se en àmbit que s’escurça,
com fil estirat pel cabdell.

I bé caldrà que un dia, fi del nombre,
jo sigui cert i definit.
I finalment, sota el gran mur de l’ombra,
erm de senyals, em collirà l’oblit."


Josep Carner




dilluns, 16 de març de 2015

Pecat





Notes d'una conferència de Mn. Rovira Belloso (no recordo de quan, però fa probablement més de 20 anys):

El pecat és una acció responsable que se'ns presenta com a errònia perquè fa mal a algú. És el mal fet responsablement. Això dóna un caire dramàtic a la nostra llibertat.

És ingenu dir: en el món hi ha el mal però l'ésser humà és innocent. El pecat és prendre consciència responsable de la nostra capacitat de fer el mal.

No som ni l'homo heroicus de Corneille ni l'homo tragicus de Racine; ni Trento ni el jansenisme. El nostre paper és més aviat d'humans responsables que cerquen l'honestedat impossible. "Hoy es siempre todavía" (Antonio Machado).

El pecat aporta lucidesa, maduresa.




diumenge, 15 de març de 2015

Stabat Mater




Jean de Beaumetz 1395


Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat Filius

Plena de dolor, la mare estava plorant prop de la creu d'on penjava el seu fill.

Cuius animam gementem contristatam et dolentem pertransivit gladius

La seva ànima desolada, inconsolable, sofrent, era travessada per una agulla penetrant.

O quam tristis et afflicta fuit illa benedicta Mater unigeniti !

Que n'estava de trista i afligida, aquella dona beneïda. Era el seu únic fill !

Quae moerebat et dolebat, Pia Mater dum videbat nati poenas incliti

Com moria i patia, com tremolava sens fi en veure el sofriment del seu ínclit fill.

Quis est homo qui non fleret, Christi Matrem si videret in tanto supplicio?

Qui podria no plorar en veure la mare del Crist passant suplici tan gran ?

Quis non posset contristari, Piam Matrem contemplari dolentum cum filio?

Qui podria no entristir-se en contemplar la mare de Crist plànyer el seu fill ?

Pro peccatis suae gentis vidit Iesum in tormentis, et flagellis subditum.

Pels pecats del seu poble veu a Jesús en torment, sotmès als flagells.

Vidit suum dulcem natum moriendo desolatum dum emisit spiritum

Veu al seu dolç infant morir ben abandonat, deixant anar el seu esperit.

Eia Mater, fons amoris me sentire vim doloris fac, ut tecum lugeam

Mare, font de l'amor, fes-me sentir la força del dolor i deixa'm plorar amb tu.

Fac, ut ardeat cor meum in amando Christum Deum ut sibi complaceam

Fes que el meu cor cremi en l'amor del Crist, Déu meu, i que així el pugui complaure.

Sancta Mater, istud agas, crucifixi fige plagas cordi meo valide.

Santa mare, fes-me compartir les penes de la creu en el fons del meu cor.

Tui nati vulnerati, tam dignati pro me pati, poenas mecum divide.

El teu fill nafrat ha patit a fons per mi; vull compartir les seves penes.

Fac me tecum pie flere, crucifixo condolere, donec ego vixero.

Fes-me plorar sincerament amb tu i compartir la creu mentre visqui.

Iuxta crucem tecum stare, et me tibi sociare in planctu desidero

Vull estar amb tu prop de la creu, acompanyar-te en el plor pel teu fill.

Virgo virginum praeclara, mihi iam non sis amara fac me tecum plangere

Preclara verge de les verges, no siguis dura amb mi; fes-me plorar amb tu !

Fac ut portem Christi mortem passionis fac consortem, et plagas recolere.

Fes que m'impacti la mort del Crist. Fes-me compartir la seva passió i que reculli les seves penes.

Fac me plagis vulnerari, fac me cruce inebriari, et cruore filii

Fes-me sensible a les seves ferides. Que la creu em sadolli de l'amor del teu fill.

Flammis ne urar succensus, per te, Virgo, sim defensus in die iudicii.

El dia del judici jo seré defensat per tu, verge, de les flames i la mort.

Fac me Cruce custodiri morte Christi premuniri confoveri gratia

Feu que sigui custodiat per la creu, enfortit per la mort de Crist i confortat per la seva gracia.

Quando corpus morietur, fac, ut animae donetur paradisi gloria.

I quan el meu cos mori feu que la meva ànima rebi la glòria del paradís.


Amen




(Primer moviment del Stabat Mater de Pergolesi)




dissabte, 14 de març de 2015

Música




Munch 1906



"Ohne die Musik, wäre das Leben ein Irrtum."


"Sense la música, la vida seria un error."


Friedrich Nietzsche, Crepuscle dels ídols, § 33





divendres, 13 de març de 2015

Déu i el món



Bissier 1964


"The modern principle affirms that natural reality as a universal system is one dynamic whole, and God is to be conceived not as a changeless reality above it, but as in continual, dynamic relation to it, as its source, ground, and goal, providing its ultimate order, meaning and hope."

(...)

"For us, even Christians, this life is our sole context and its perfection our sole goal. Grace for us in truth perfects nature, but (and here is the important point) it does not supersede nature or raise it to a further, nonnatural, level. We all tacitly believe we are called as Christians to fulfill our humanity, not to transcend it; and further, as ministers, our task is not so much to lead people to another sphere but to help them to fulfill their natural life here, to increase their human well-being, personal depth, communal love, and material and emotional security."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"El principi modern afirma que la realitat natural com a sistema universal és un tot dinàmic, i Déu ha de ser concebut no com una realitat immutable per sobre d'ella, sinó com en contínua, dinàmica relació amb ella, com la seva font, fonament i propòsit, que li proporciona la seva finalitat última, significat i esperança."

(...)

"Per a nosaltres, fins i tot els cristians, aquesta vida és el nostre únic context i la seva perfecció el nostre únic objectiu. La gràcia per a nosaltres en veritat perfecciona la naturalesa, però (i aquí hi ha el punt important) no substitueix la naturalesa o la fa pujar a un nivell més enllà, no natural. Tots tàcitament creiem que estem cridats com a cristians a portar a la plenitud la nostra humanitat, no a transcendir-la; i més enllà, com a pastors, la nostra tasca no és tant portar la gent a una altra esfera, sinó ajudar-los a portar a la plenitud la seva vida natural aquí, a augmentar el seu benestar humà, la seva profunditat personal, el seu amor compartit i la seva seguretat material i emocional ".