dijous, 30 d’abril de 2015

L'altra riba





La relació entre espiritualitat i religió genera diversos debats. Un d'ells, molt de fons, és si el símbol genera l'inexpressable, tot i diferenciar-se d'ell, o bé si l'inexpressable precedeix i és extern al símbol, el qual és un camí que obre a ell i hi porta, que l'indica o assenyala, i que permet parlar-ne, ni que sigui imprecisament.

Un altre debat és el de les dues ribes. És coneguda la narració buddhista que parla de l'altra riba -l'espiritualitat-, per assolir la qual fa falta una barca -la religió-, però que un cop assolida l'altra riba cal deixar enrere i no carregar-se-la al damunt per continuar el camí.

Seguint aquesta imatge, podríem dir que hi ha diverses menes de barques que fan la travessia del riu -les diverses tradicions religioses-, i que hi ha dues menes de persones que han assolit l'altra riba: les que, un cop assolida, continuen caminant endavant, endinsant-se en els misteris de l'esperit, i les que, havent explorat plenament l'altra riba, tornen a creuar el riu en sentit contrari per tal d'ajudar altres humans a interessar-se per travessar el riu i preparar-se per fer-ho.

Podríem dir, portant la imatge més enllà de la seva intenció inicial, que d'aquests que retornen n'hi ha actualment de dues menes. Uns segueixen trobant imprescindibles les barques per poder travessar el riu, i miren de reparar-les o modernitzar-les per tal de facilitar el pas als humans del nostre temps. Uns altres -que opten per una espiritualitat desvinculada de les tradicions religioses- consideren que no és imprescindible una barca per travessar, que es pot fer nedant, i que si bé això és més cansat i arriscat també té avantatges, com ara el d'estalviar-se la possibilitat d'esdevenir depenent de la barca i endur-se-la a sobre per continuar el camí, cosa que el dificulta. El debat entre aquestes dues opcions és viu, obert, fecund, i cal potenciar-lo.

(També hi ha els que, tot i no haver travessat el riu, veuen l'altra riba a l'horitzó, la valoren i miren de contribuir a la construcció de barques que facilitin el pas -seu i d'altres- de l'una a l'altra riba...).




dimecres, 29 d’abril de 2015

Cicatrius del cor





A la primera frase del darrer paràgraf del seu bell conte de 1911 "Das Nachtpfauenauge" ("El gran paó de nit" en la traducció catalana de Pilar Estelrich publicada dins de "Els contes més bells", Edicions de la Magrana, Barcelona 2003), Hermann Hesse diu: "Aleshores vaig veure per primera vegada que no es pot tornar a reparar allò que s'ha fet malbé." ("Da sah ich zum erstenmal, dass man nichts wieder gut machen kann, was einmal verdorben ist").

És així. Llavors apareix una cicatriu al cor (a la part emocional de la ment). Una cicatriu que es cura, que deixa de sagnar, però que no desapareix mai més.

El nostre cor conserva aquestes cicatrius d'allò que hem fet malbé, i que no podrem reparar.




dimarts, 28 d’abril de 2015

Obertura al transcendent



Bissier 1962


"Neither the meaning nor the truth of religious symbols can be found except by a mind open to the transcendent as a dimension of reality. But openness to the transcendent is more a matter of existence, of fundamental stance, than it is of argument, for such a stance determines the kind of arguments and explanations we find rellevant and illuminating."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:



"Ni el significat ni la veritat dels símbols religiosos poden ser trobats si no és per una ment oberta al transcendent com una dimensió de la realitat. Però l'obertura al transcendent és més una qüestió de l'existència, de la postura fonamental, que no pas d'argumentació, perquè tal postura determina el tipus d'arguments i explicacions que trobem rellevants i il·luminadors."




dilluns, 27 d’abril de 2015

El judaisme de Jesús




Rouault 1937


Algunes afirmacions de Mario Saban a la introducció del seu llibre "El judaísmo de Jesús". Les comparteixo...


"Jesús va néixer, va viure i va morir com a jueu.

Tots els ensenyaments de Jesús són plenament jueus i tots ells es troben en la més noble tradició del poble d'Israel.

Tot el judaisme que un jueu accepta avui al seu cànon està contingut completament als ensenyaments del rabí Jesús.

Jesús no era un cristià, sinó un jueu.

Tots els ensenyaments ètics de Jesús es troben a la tradició hebrea; des del punt de vista ètic, el cristianisme és, en realitat, una continuació absoluta del judaisme.

El cristianisme original és pur judaisme ortodox, des de la visió del rabí Jesús.

Qualsevol jueu ortodox pot llegir en els evangelis cristians la seva pròpia tradició. Jesús fou un rabí fidel a la tradició d'Israel, i no va abandonar mai el seu poble.

Jesús, com a rabí jueu, va poder realitzar una interessant interpretació particular de la Torà, però d'aquí a sostenir que el seu desig era crear una nova religió hi ha un abisme.

La desjudaització de Jesús va ser el procés que va permetre al cristianisme cristianitzar a Jesús.

El problema real entre el rabí Jesús i el judaisme va ser creat, artificialment, pel cristianisme posterior.

La necessitat teològica que va arribar a tenir el cristianisme des del segle II en endavant, amb l'afany d'aconseguir la independència de la seva religió mare, va acabar per apartar el rabí Jesús de la resta dels rabins jueus.

El cristianisme no té la seva gènesi en el rabí Jesús, sinó que neix com a conseqüència de la incorporació dels gentils sense circumcisió, admesos pel Concili de Jerusalem de l'any 50. A partir d'allí, es crea una teologia messiànica sobre la figura de Jesús de Natzaret, a través d'un altre jueu, el rabí Shaul de Tars (Sant Pau), que desemboca amb el transcurs del temps en l'aparició de la cristologia. La cristologia es desenvolupa, doncs, després del període paulí. Això va forçar a interpretar cristològicament tot el contingut jueu dels ensenyaments del rabí Jesús.

El cristianisme no ha interpretat els ensenyaments rabínics de Jesús, sinó que ha interpretat la seva figura a la llum de les profecies messiàniques.

El judaisme té el deure de reincorporar a Jesús, perquè els seus ensenyaments són plenament jeus; el cristianisme té el deure de rejudaitzar-lo per tal de comprendre'l realment, perquè Jesús mai no va abandonar el judaisme.

En termes generals, un cristià veritable és èticament jueu, i un jueu és èticament cristià. Som, ambdós, part de la mateixa tradició d'Israel: el que ens va dividir (i ens divideix) va ser (i és) el caràcter nacional del judaisme davant de l'esperit internacional del cristianisme. El judaisme és el judaisme del poble jueu, el cristianisme és la ètica del judaisme predicada a diversos pobles. En síntesi, el cristianisme és, doncs, la desnacionalització del judaisme.

L'amor que va predicar el rabí Jesús, el va poder ensenyar perquè el va aprendre en el si mateix del judaisme. Jesús no va ser simplement un jueu pel seu origen nacional, sinó que va ser i seguirà essent un jueu pel seu contingut ètic més profund.

Jesús mai no es va enfrontar amb el judaisme, com se'ns ve dient durant els darrers segles, sinó que Jesús, com a bon rabí, va complir  (segons la seva interpretació particular) la Torà de Moisès. Jesús va realitzar una interpretació excel·lent del judaisme, però el seu objectiu no va ser mai la derogació del judaisme.

El rabí Jesús de Natzaret no va pretendre mai fundar una nova religió, sinó que va intentar purificar el judaisme d'aquells que, com a totes les religions, veuen la carcassa exterior i no el seu contingut ètic.

Qui és èticament jueu és un veritable cristià, i qui és èticament cristià és un veritable jueu.

El veritable cristianisme és, en el seu origen, el judaisme de Jesús.

Serà capaç el cristianisme de retornar al judaisme de Jesús?

Tots els ensenyaments del rabí Jesús de Natzaret són compatibles i poden ser acceptats pel judaisme, perquè aquests ensenyaments ètics es troben a tota la tradició jueva al llarg de la història. Tot el mal anomenat "Nou Testament" és una obra èticament jueva."




diumenge, 26 d’abril de 2015

Ressonància simbòlica



Giotto 1325


Potser podríem dir que persona religiosa és aquella persona en la qual ressonen (impacten, commouen, fan vibrar, incideixen en la seva manera d'estar en el món...) alguns símbols religiosos.

Quins siguin aquests símbols, quants siguin, si formen entre ells o no un entramat coherent, en quina tradició han estat generats, són problemes importants però d'un segon nivell.

Per això, des del punt de vista de la ressonància simbòlica religiosa, la distinció entre ateus i agnòstics és irrellevant. Són, simplement, gent que no viu aquesta ressonància.

El procés que porta a ser capaç de ressonar simbòlicament és una combinació d'educació, experiències viscudes i voluntat d'obrir-se a aquests símbols (voluntat que es tradueix en un esforç de coneixement i de pràctica).




dissabte, 25 d’abril de 2015

Imatges i sentit



Giorgione 1505


"En una cultura inundada per imatges simplistes que es succeeixen a tota velocitat per una pantalla, que ens miren furtivament des de les revistes o s'aixequen damunt nostre pels carrers d'una ciutat, imatges tan xifrades, tan fàcils d'interpretar que no requereixen de nosaltres més que diners, mirar prolongadament i detingudament un quadre pot permetre'ns endinsar-nos en l'enigma de la contemplació, perquè hem d'esforçar-nos a donar sentit a la imatge que tenim davant nostre."


Siri Hustvedt, a "Misteris del rectangle" (2005)




dijous, 23 d’abril de 2015

Sobrenatural i natural



Bissier 1962


"The supernatural and the natural are here again not two different realms; rather, supernatural symbols are forms that thematize the natural; symbolic structures that make coherent, intelligible, and meaningful the stuff of natural life."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"El sobrenatural i el natural no són aquí, una altra vegada, dos regnes diferents; més aviat els símbols sobrenaturals són formes que tematitzen el natural; estructures simbòliques que fan coherent, intel·ligible i significatiu el material de la vida natural."




dimecres, 22 d’abril de 2015

Intemperie



Wyeth 1960


L'extremeny resident a Sevilla Jesús Carrasco (1972) va publicar el 2013 una novel·la breu i implacable, "Intemperie".

Elena Ramírez diu que hi troba Delibes i Cormac McCarthy (probablement el de "La carretera", 2006), i és cert.

Entre moltes altres virtuts, Carrasco utilitza un recurs literari apreciable com és el de descriure de vegades els fets a través de -i només a través de- les seves conseqüències.

Una petita i dura gran obra.




dimarts, 21 d’abril de 2015

Ciència i religió



Renoir 1892


El formidable diàleg entre el doctor Pascal i la seva neboda Clotilde a Le Docteur Pascal (1893) d'Émile Zola:


— Enfin, tu ne peux coucher dehors… Réponds-moi au moins. Qu’est-ce que tu fais là ?
— Je regarde.
Et, de ses grands yeux immobiles, élargis et fixes, ses regards semblaient monter plus haut, parmi les étoiles. Elle était toute dans l’infini pur de ce ciel d’été, au milieu des astres.
— Ah ! maître, reprit-elle, d’une voix lente et égale, ininterrompue, comme cela est étroit et borné, tout ce que tu sais, à côté de ce qu’il y a sûrement là-haut… Oui, si je ne t’ai pas répondu, c’était que je pensais à toi et que j’avais une grosse peine… Il ne faut pas me croire méchante.
Un tel frisson de tendresse avait passé dans sa voix, qu’il en fut profondément ému. Il s’allongea à son côté, également sur le dos. Leurs coudes se touchaient. Ils causèrent.
— Je crains bien, chérie, que tes chagrins ne soient pas raisonnables… Tu penses à moi et tu as de la peine. Pourquoi donc ?
— Oh ! pour des choses que j’aurais de la peine à t’expliquer. Je ne suis pas une savante. Cependant, tu m’as appris beaucoup, et j’ai moi-même appris davantage, en vivant avec toi. D’ailleurs, ce sont des choses que je sens… Peut-être que j’essayerai de te le dire, puisque nous sommes là, si seuls, et qu’il fait si beau !
Son cœur plein débordait, après des heures de réflexion, dans la paix confidentielle de l’admirable nuit. Lui, ne parla pas, ayant peur de l’inquiéter.
— Quand j’étais petite et que je t’entendais parler de la science, il me semblait que tu parlais du bon Dieu, tellement tu brûlais d’espérance et de foi. Rien ne te paraissait plus impossible. Avec la science, on allait pénétrer le secret du monde et réaliser le parfait bonheur de l’humanité… Selon toi, c’était à pas de géant qu’on marchait. Chaque jour amenait sa découverte, sa certitude. Encore dix ans, encore cinquante ans, encore cent ans peut-être, et le ciel serait ouvert, nous verrions face à face la vérité… Eh bien ! les années marchent, et rien ne s’ouvre, et la vérité recule.
— Tu es une impatiente, répondit-il simplement. Si dix siècles sont nécessaires, il faudra bien les attendre.
— C’est vrai, je ne puis pas attendre. J’ai besoin de savoir, j’ai besoin d’être heureuse tout de suite. Et tout savoir d’un coup, et être heureuse absolument, définitivement !… Oh ! vois-tu, c’est de cela que je souffre, ne pas monter d’un bond à la connaissance complète, ne pouvoir me reposer dans la félicité entière, dégagée de scrupules et de doutes. Est-ce que c’est vivre que d’avancer dans les ténèbres à pas si ralentis, que de ne pouvoir goûter une heure de calme, sans trembler à l’idée de l’angoisse prochaine ? Non, non ! toute la connaissance et tout le bonheur en un jour ! … ta science nous les a promis, et si elle ne nous les donne pas, elle fait faillite.
Alors, il commença lui-même à se passionner.
— Mais c’est fou, petite fille, ce que tu dis là ! La science n’est pas la révélation. Elle marche de son train humain, sa gloire est dans son effort même… Et puis, ce n’est pas vrai, la science n’a pas promis le bonheur.
Vivement, elle l’interrompit.
— Comment, pas vrai ! Ouvre donc tes livres, là-haut. Tu sais bien que je les ai lus. Ils en débordent, de promesses. À les lire, il semble qu’on marche à la conquête de la terre et du ciel. Ils démolissent tout et ils font le serment de tout remplacer ; et cela par la raison pure, avec solidité et sagesse… Sans doute, je suis comme les enfants. Quand on m’a promis quelque chose, je veux qu’on me le donne. Mon imagination travaille, il faut que l’objet soit très beau, pour me contenter… Mais c’était si simple, de ne rien me promettre ! Et surtout, à cette heure, devant mon désir exaspéré et douloureux, il serait mal de me dire qu’on ne m’a rien promis.
Il eut un nouveau geste de protestation, dans la grande nuit sereine.
— En tout cas, continua-t-elle, la science a fait table rase, la terre est nue, le ciel est vide, et qu’est-ce que tu veux que je devienne, même si tu innocentes la science des espoirs que j’ai conçus ?… Je ne puis pourtant pas vivre sans certitude et sans bonheur. Sur quel terrain solide vais-je bâtir ma maison, du moment qu’on a démoli le vieux monde et qu’on se presse si peu de construire le nouveau ? Toute la cité antique a craqué, dans cette catastrophe de l’examen et de l’analyse ; et il n’en reste rien qu’une population affolée battant les ruines, ne sachant sur quelle pierre poser sa tête, campant sous l’orage, exigeant le refuge solide et définitif, où elle pourra recommencer la vie… Il ne faut donc pas s’étonner de notre découragement ni de notre impatience. Nous ne pouvons plus attendre. Puisque la science, trop lente, fait faillite, nous préférons nous rejeter en arrière, oui ! dans les croyances d’autrefois, qui, pendant des siècles, ont suffi au bonheur du monde.
— Ah ! c’est bien cela, cria-t-il, nous en sommes bien à ce tournant de la fin du siècle, dans la fatigue, dans l’énervement de l’effroyable masse de connaissances qu’il a remuées… Et c’est l’éternel besoin de mensonge, l’éternel besoin d’illusion qui travaille l’humanité et la ramène en arrière, au charme berceur de l’inconnu… Puisqu’on ne saura jamais tout, à quoi bon savoir davantage ? Du moment que la vérité conquise ne donne pas le bonheur immédiat et certain, pourquoi ne pas se contenter de l’ignorance, cette couche obscure où l’humanité a dormi pesamment son premier âge ?… Oui ! c’est le retour offensif du mystère, c’est la réaction à cent ans d’enquête expérimentale. Et cela devait être, il faut s’attendre à des désertions, quand on ne peut contenter tous les besoins à la fois. Mais il n’y a là qu’une halte, la marche en avant continuera, hors de notre vue, dans l’infini de l’espace.
Un instant, ils se turent, sans un mouvement, les regards perdus parmi les milliards de mondes, qui luisaient au ciel sombre. Une étoile filante traversa d’un trait de flamme la constellation de Cassiopée. Et l’univers illuminé, là-haut, tournait lentement sur son axe, dans une splendeur sacrée, tandis que, de la terre ténébreuse, autour d’eux, ne s’élevait qu’un petit souffle, une haleine douce et chaude de femme endormie.
— Dis-moi, demanda-t-il de son ton bonhomme, c’est ton capucin qui t’a mis ce soir la tête à l’envers ?
Elle répondit franchement :
— Oui, il dit en chaire des choses qui me bouleversent, il parle contre tout ce que tu m’as appris, et c’est comme si cette science que je te dois, changée en poison, me détruisait… Mon Dieu ! que vais-je devenir ?
— Ma pauvre enfant !… Mais c’est terrible de te dévorer ainsi ! Et, pourtant, je suis encore assez tranquille sur ton compte, car tu es une équilibrée, toi, tu as une bonne petite caboche ronde, nette et solide, comme je te l’ai répété souvent. Tu te calmeras… Mais quel ravage dans les cervelles, si toi, bien portante, tu es troublée ! N’as-tu donc pas la foi ?
Elle se taisait, elle soupira, tandis qu’il ajoutait :
— Certes, au simple point de vue du bonheur, la foi est un solide bâton de voyage, et la marche devient aisée et paisible, quand on a la chance de la posséder.
— Eh ! je ne sais plus ! dit-elle. Il est des jours où je crois, il en est d’autres où je suis avec toi et avec tes livres. C’est toi qui m’as bouleversée, c’est par toi que je souffre. Et toute ma souffrance est là peut-être, dans ma révolte contre toi que j’aime… Non, non ! ne me dis rien, ne me dis pas que je me calmerai. Cela m’irriterait davantage en ce moment… Tu nies le surnaturel. Le mystère, n’est-ce pas ? ce n’est que l’inexpliqué. Même, tu concèdes qu’on ne saura jamais tout ; et, dès lors, l’unique intérêt à vivre est la conquête sans fin sur l’inconnu, l’éternel effort pour savoir davantage… Ah ! j’en sais trop déjà pour croire, tu m’as déjà trop conquise, et il y a des heures où il me semble que je vais en mourir.
Il lui avait pris la main, parmi l’herbe tiède, il la serrait violemment.
— Mais c’est la vie qui te fait peur, petite fille !… Et comme tu as raison de dire que l’unique bonheur est l’effort continu ! car, désormais, le repos dans l’ignorance est impossible. Aucune halte n’est à espérer, aucune tranquillité dans l’aveuglement volontaire. Il faut marcher, marcher quand même, avec la vie qui marche toujours. Tout ce qu’on propose, les retours en arrière, les religions mortes, les religions replâtrées, aménagées selon les besoins nouveaux, sont un leurre… Connais donc la vie, aime-la, vis-la telle qu’elle doit être vécue : il n’y a pas d’autre sagesse.
D’une secousse irritée, elle avait dégagé sa main. Et sa voix exprima un dégoût frémissant.
— La vie est abominable, comment veux-tu que je la vive paisible et heureuse ?… C’est une clarté terrible que ta science jette sur le monde, ton analyse descend dans toutes nos plaies humaines, pour en étaler l’horreur. Tu dis tout, tu parles crûment, tu ne nous laisses que la nausée des êtres et des choses, sans aucune consolation possible.
Il l’interrompit d’un cri de conviction ardente.
— Tout dire, ah ! oui, pour tout connaître et tout guérir !
La colère la soulevait, elle se mit sur son séant.
— Si encore l’égalité et la justice existaient dans ta nature. Mais tu le reconnais toi-même, la vie est au plus fort, le faible périt fatalement, parce qu’il est faible. Il n’y a pas deux êtres égaux, ni en santé, ni en beauté, ni en intelligence : c’est au petit bonheur de la rencontre, au hasard du choix… Et tout croule, dès que la grande et sainte justice n’est plus !
— C’est vrai, dit-il à demi-voix, comme à lui-même, l’égalité n’existe pas. Une société qu’on baserait sur elle, ne pourrait vivre. Pendant des siècles, on a cru remédier au mal par la charité. Mais le monde a craqué ; et, aujourd’hui, on propose la justice… La nature est-elle juste ? Je la crois plutôt logique. La logique est peut-être une justice naturelle et supérieure, allant droit à la somme du travail commun, au grand labeur final.
— Alors, n’est-ce pas ? cria-t-elle, la justice qui écrase l’individu pour le bonheur de la race, qui détruit l’espèce affaiblie pour l’engraissement de l’espèce triomphante… Non, non ! c’est le crime ! Il n’y a qu’ordure et que meurtre. Ce soir, à l’église, il avait raison : la terre est gâtée, la science n’en étale que la pourriture, c’est en haut qu’il faut nous réfugier tous… Oh ! maître, je t’en supplie, laisse-moi me sauver, laisse-moi te sauver toi-même !




dilluns, 20 d’abril de 2015

La humilitat



Van der Weyden 1460

Una virtut és un valor encarnat en una persona. La humilitat, per exemple, és un valor en tant que aspiració digna de valoració positiva, i és una virtut quan algú la posa en pràctica, la converteix en una de les característiques del seu comportament, del seu tarannà vital.

La humilitat és saber-se posar al lloc que pertoca, no considerar-se superior als altres, no donar lliçons, no pretendre ser més coneixedor que els altres, no exhibir les pròpies capacitats o sensibilitat, respectar i acollir la peculiaritat dels altres, interessar-se realment pel que són i fan.


(La humilitat és una de les virtuts que més trobo a faltar en mi. M'agradaria ser humil, però soc massa presumptuós i petulant. És més fàcil reflexionar sobre un valor que no pas incorporar-lo a la pròpia manera de ser i de fer...).




diumenge, 19 d’abril de 2015

Espai de silenci



El Via Crucis de La Freixneda, a la comarca del Matarranya, amb els seus insòlits xiprers, sota les runes de l'ermita de Santa Bàrbara i una magnífica espiral d'interiorització (l'anar progressant fins al propi centre), és un gran espai de silenci...










divendres, 17 d’abril de 2015

Fanatisme



Bissier 1963


"Political action -even political action by idealists- is always partial and ambiguous, a part of the history of sin as well as of the history of grace. To believe that this ambiguity is true of our opponents and not of ourselves, that with our radical political action a wholly new era of virtue and love will be ushered in, is to be in danger of fanaticism, intolerance, and in the end cruelty to all who do not share our vision."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"L'acció política -fins i tot l'acció política feta per idealistes- és sempre parcial i ambigua, una part de la història del pecat així com de la història de la gràcia. Creure que aquesta ambigüitat és el cas dels nostres oponents però no de nosaltres mateixos, que amb la nostra acció política radical una nova era de virtut i amor serà inaugurada, és estar en perill de fanatisme, intolerància, i en darrera instància de crueltat envers tots els que no comparteixen la nostra visió ".




dijous, 16 d’abril de 2015

Mitjans



Hopper 1932


Algunes consideracions d'Eduardo Galeano sobre els mitjans de comunicació que circulen arran de la seva mort:


En aquest sistema de negocis, els mitjans d’informació desinformen, i generen el caos que els manté.

Els grans mitjans de comunicació confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió…

Els grans mitjans de comunicació, menteixen callant quasi tant com menteixen dient.

Oferim a la gent allò que la gent vol, diuen els mitjans, i així s’absolen.

La televisió ven il·lusions de riquesa als pobres i de llibertat als oprimits, somnis de triomf per als vençuts i de poder per als dèbils.

La publicitat no informa sobre el producte que ven, ho fa molt rarament. La seva funció consisteix a compensar frustracions i alimentar fantasies.

La publicitat, ¿estimula la demanda o, més aviat, promou la violència? La televisió ofereix el servei complet.

Gràcies a la indústria de la publicitat, el temps d’oci va fent-se temps de consum obligatori.

Hi ha valors de consum que et repeteixen dia rere dia: tu ets el que tens, tu ets el que compres. Tot en nom d’una presumpta “objectivitat”.

Els mitjans de comunicació dominants mostren l’actualitat del món com un espectacle fugaç, aliè a la realitat i buit de memòria.

El món tendeix a convertir-se en l’escenari d’un gegantí reality show.




dimecres, 15 d’abril de 2015

Inanna






El mite sumeri del descens al món inferior de la deessa Inanna (en acadià Ixtar, predecessora d'Afrodita/Venus) per tal de trobar-se amb Ereixkigal (la seva germana bessona i deessa oposada), és ben bonic i interessant. Se'l veu com a representació del pas per les portes de la metamorfosi, com a representació de l'accés a la cara fosca de la nostra identitat de cara a poder unificar-la. El mite pot ser entès com un reconeixement dels aspectes més negatius de la pròpia persona. I de l'acceptació de la necessitat de la mort per al manteniment de la vida. També se'l relaciona amb el poder psicològic derivat de l'accés a l'inconscient, i amb la presa de consciència de la pròpia força a través d'un episodi d'aparent feblesa total, de despullament.

Exemples de descens a l'inframón (catàbasi) se'n troben a diverses mitologies. La Viquipèdia esmenta aquest llistat: Inanna i el seu marit Dumuzid (Sumèria), Gilgamesh i Enkidu (Babilònia), Osiris (Egipte), Hèracles, Orfeu, Dionís, Attis (divinitat d'origen frigi), Càstor i Pòl·lux, Teseu, Psique i Odisseu (Grècia), Enees (Roma), Hunahpú i Ixbalanqué (Mèxic, tradició maya), Bàlder (Escandinàvia), Izanagi (Japó), Jesús i Llàtzer de Betània (Judea, tradició cristiana), Muhammad (Aràbia, tradició islàmica), Dant (Itàlia).


A la religió sumèria, l'inframón era concebut com un lloc fosc i temible, on tothom suportava una eternitat més aviat dura, tot i que determinats comportaments en vida, com ara crear una família que pogués proporcionar ofrenes pels morts, podia alleugerir una mica les condicions. Ereixkigal hi regna, sotmesa a les lleis de l'inframón; no el pot abandonar per anar a veure les altres divinitats, i aquestes no la poden anar a veure perquè no podrien tornar. En contrast amb Ereixkigal, Inanna simbolitza l'amor eròtic i la fertilitat.

Inanna baixa a l'inframón, és desposseïda dels seus atributs, del seu poder, en passar per set portes (hi ha qui hi veu el precedent de la dansa dels set vels) i és morta pels set jutges de l'inframón, els Anunnaki, servidors d'Ereixkigal. Enlil (el déu de l'aire sumeri) i Nanna (fill d'Enlil i déu de la lluna) no fan res per ajudar-la, consideren que cal respectar les lleis de l'inframón. Enki (el déu de l'aigua i de la saviesa) la ressuscita a través de dues criatures asexuades, kur-jara (l'aliment vivificant, o la planta vivificant) i gala-tura (l'aigua vivificant). Però només pot marxar de l'inframón amb la condició d'enviar algú que ocupi el seu lloc, i per garantir-ho els dimonis d'Ereixkigal acompanyen Inanna. Troben a tres persones que han estat fidels a Inanna i fet penitència i dol per ella  (Nincubura, Cara i Lulal), però Inanna refusa lliurar-los als dimonis per a substituir-la a l'inframón. Llavors troben al marit d'Inanna, el pastor Dumuzid, que en lloc de guardar el dol va ben vestit i està reposant sota una pomera; Inanna s'enfada i el lliura als dimonis. Algunes versions del mite envien Dumuzid directament a l'inframón, altres fan que s'escapi dels dimonis durant un temps amb l'ajuda de déus, fins que el troben. La seva germana s'ofereix a compartir el seu rol de substitució, i així Dumuzid passa mig any a l'inframón (tardor i hivern) i mig al món (primavera i estiu). Inanna està de dol mentre Dumuzid és a l'inframón, i es lamenta; els seus poders lligats a la fertilitat s'afebleixen, recuperant-se quan Dumuzid torna cada sis mesos.





La deliciosa narració del descens d'Inanna a l'inframón, primer relat conegut d'una catàbasi i un dels mites fundacionals de la cultura humana, se'ns fa meravellosament distant i propera. Cal tenir molt en compte que és un text de fa uns 5.000 anys...

Una versió en anglès es pot trobar a http://etcsl.orinst.ox.ac.uk/section1/tr141.htm. NOsaltres hem, combinat aquesta versió amb els fragments del text transcrits per Joseph Campbell a The hero with a thousand faces.

Aquest és el nostre intent de traducció al català:


Des del "gran damunt" ella va fixar la seva ment en el "gran davall". Des del "gran damunt" la deessa va posar la seva ment en el "gran davall". Des del "gran damunt" Inanna va posar la seva ment en el "gran davall".

La meva senyora va abandonar el cel, va abandonar la terra, i va baixar a l'inframón. Inanna va abandonar el cel, va abandonar la terra, i va baixar a l'inframón.


Va agafar els set decrets divins. Va recollir els decrets divins i els va agafar a la mà. Amb els bons decrets divins, va seguir el seu camí. Es va posar un turbant (xugurra), un tocat per a l'aire lliure, al cap. Es va posar una perruca al front. Es va penjar petites comptes de lapislàtzuli al voltant del coll. Es va posar perles bessones en forma d'ou sobre el pit. Es va cobrir el cos amb un vestit pala, roba de senyoria. Es va posar el rímel que s'anomena "Que un home vingui, que vingui" als ulls. Es va posar el pectoral que s'anomena "Vine, home, vine" sobre el pit. Es va posar un anell d'or a la mà. Va sostenir la vara de mesurar de lapislàtzuli i la corda de mesurar a la mà.

Inanna va viatjar cap a l'inframón. La seva missatgera Nincubura va viatjar darrere d'ella. La sagrada Inanna va dir a Nincubura: "Vine, fidel missatgera meva, la meva missatgera que parla amb paraules justes, la meva escorta que parla amb paraules fiables. Avui baixaré a l'inframón. Quan hagi arribat a l'inframón, fes un lament per mi en els monticles de ruïna. Toca el timbal per mi en el santuari. Fes les rondes de les cases dels déus per mi. En públic, lacera't els ulls per mi; lacera't el nas, per mi; lacera't les orelles, per mi. En privat, lacera't les natges per mi. Com un captaire, vesteix-te amb una sola peça i tota sola ves-te'n a l'E-kur, la casa d'Enlil. Quan hagis entrat a l'E-kur, la casa d'Enlil, lamenta't davant d'Enlil: "Pare Enlil, no deixeu que ningú mati a la vostra filla a l'inframón. No deixeu que el vostre metall preciós sigui aliat allà amb la brutícia de l'inframón. No deixeu que els vostre preciós lapislàtzuli sigui dividit allà amb la pedra del paleta. No deixeu que la vostra caixa de fusta sigui picada allà amb la fusta del fuster. No deixeu que la jove senyora Inanna sigui assassinada a l'inframón. Si Enlil no t'ajuda en aquest assumpte, ves a Urim. A l'E-mud-kura d'Urim, quan hagis entrat a l'E-kik-nu-jal, la casa de Nanna, lamenta't davant de Nanna: "Pare Nanna, no deixeu que ningú mati a la vostra filla en l'inframón. No deixeu que el vostre metall preciós sigui aliat allà amb la brutícia de l'inframón. No deixeu que els vostre preciós lapislàtzuli sigui dividit allà amb la pedra del paleta. No deixeu que la vostra caixa de fusta sigui picada allà amb la fusta del fuster. No deixeu que la jove senyora Inanna sigui assassinada a l'inframón. I si Nanna no t'ajuda en aquest assumpte, ves a Eridug. A Eridug, quan hagis entrat a la casa d'Enki, lamenta't davant d'Enki: "Pare Enki, no deixeu que ningú mati a la vostra filla en l'inframón. No deixeu que el vostre metall preciós sigui aliat allà amb la brutícia de l'inframón. No deixeu que els vostre preciós lapislàtzuli sigui dividir allà amb la pedra del paleta. No deixeu que la vostra caixa de fusta sigui picada allà amb la fusta del fuster. No deixeu que la jove senyora Inanna sigui assassinada a l'inframón. El Pare Enki, el senyor de gran saviesa, té coneixement de la planta que dóna vida i de l'aigua que dóna vida. Ell és el que em tornarà a la vida."

Quan Inanna va viatjar cap a l'inframón, la seva missatgera Nincubura va viatjar darrere d'ella. Ella li va dir a la seva missatgera Nincubura: "Vés-te'n ara, Nincubura meva, i estigues atenta. No descuidis les instruccions que t'he donat."

Quan Inanna va arribar al palau Ganzer, va empènyer agressivament la porta de l'inframón. Va cridar de manera agressiva a la porta de l'inframón: "Obre, porter, obre. Obre, Neti, obre. Estic sola i vull entrar." Neti, el porter principal de l'inframón, va respondre a la sagrada Inanna: "Qui sou?" "Soc Inanna, la reina del cel, allà on surt el sol." "Si sou la reina del cel, allà on surt el sol, per què heu vingut a la terra de no retorn? Com ​​és que el vostre cor  us ha portat a la carretera el viatger de la qual no torna?" La sagrada Inanna li va respondre: "Perquè el senyor Gugalanna, el marit de la meva germana gran la sagrada Ereixkigal, ha mort; per tal d'observar els seus ritus funeraris, ella ofereix generoses libacions a la seva vetlla - aquesta és la raó." Neti, el porter principal de l'inframón, va respondre a la sagrada Inanna: "Queda't aquí, Inanna, parlaré amb la meva senyora. Parlaré amb la meva senyora Ereixkigal i li diré el que has dit..."

Neti, el porter principal de l'inframón, va entrar a la casa de la seva senyora Ereixkigal i va dir: "Senyora meva, hi ha una noia sola a fora. És Inanna, la vostra germana, i ha arribat al palau Ganzer. Ella ha empès agressivament la porta de l'inframón. Ella ha cridat de manera agressiva a la porta de l'inframón. Ella ha abandonat E-ana i ha baixat a l'inframón. Ha agafat els set poders divins. Ha recollit els poders divins i els agafat a la mà. Ha arribat en el seu camí amb tots els bons poders divins. S'ha posat un turbant, un tocat per a l'aire lliure, al cap. Ha pres una perruca pel seu front. S'ha penjat petites comptes de lapislàtzuli al voltant del coll. Ha col·locat perles bessones en forma d'ou en el seu pit. Ha cobert el seu cos amb el vestit pala de senyoria. S'ha posat el rímel que s'anomena "Que un home vingui" als ulls. S'ha posat el pectoral que s'anomena "Vine, home, vine" sobre el pit. S'ha posat un anell d'or a la mà. Sosté la vara de mesurar de lapislàtzuli  i la corda de mesurar a la mà."

Quan va sentir això, Ereixkigal es va picar amb la mà el costat de la seva cuixa. Es va mossegar els llavis i es va prendre les paraules de debò. Ella va dir a Neti, el seu porter principal: "Vine Neti, el meu porter principal de l'inframón, no descuidis les instruccions que et donaré. Deixa que els set portes de l'inframón siguin obertes. Llavors deixa que cada porta del palau Ganzer sigui oberta per separat. Pel que fa a ella, després que hagi entrat, s'hagi ajupit i se li hagi tret la roba, li serà emportada."

Neti, el porter principal de l'inframón, va prestar atenció a les instruccions de la seva senyora. Va obrir les set portes de l'inframón. Després va obrir cadascuna de les portes del palau Ganzer per separat. Li va dir a la sagrada Inanna: "Vine, Inanna, i entra."

I quan Inanna va entrar a la primera porta, el turbant (xugurra), el tocat per a l'aire lliure, va ser retirat del seu cap. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un decret diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Quan va entrar a la segona porta, la vara de lapislàtzuli li va ser retirada. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un decret diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Quan va entrar a la tercera porta, les petites comptes de lapislàtzuli van ser retirades del seu coll. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un decret diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Quan va entrar a la quarta porta, les perles bessones en forma d'ou van ser retirades del seu pit. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un decret diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Quan va entrar a la cinquena porta, l'anell d'or va ser retirat de la seva mà. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un poder diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Quan va entrar a la sisena porta, el pectoral "Vine, home, vine" va ser retirat del seu pit. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un decret diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Quan va entrar a la setena porta, el vestit pala, roba de senyoria, va ser retirat del seu cos. "Què és això?" "Estigueu satisfeta, Inanna, un decret diví de l'inframón ha estat complert. Inanna, no heu d'obrir la boca en contra dels ritus de l'inframón."

Després d'haver-se ajupit i i de ser-li retirada la roba, se li van emportar. Llavors va fer alçar del seu tron a la seva germana Ereixkigal, i s'hi va asseure ella. Els Anunnaki, els set jutges, va dictar la seva decisió en contra. La van mirar - era la mirada de la mort. Li van parlar - era la veu de la ira. La van escridassar - era el crit de la gran culpabilitat. La dona afligida es va convertir en un cadàver. I el cadàver va ser penjat en un ganxo.

Després de que passessin tres dies i tres nits, la seva missatgera Nincubura, la seva missatgera de paraules favorables, la portadora de paraules de suport, va portar a terme les instruccions de la seva senyora, omplint el cel de laments per ella. Va fer un lament per ella en les seves ruïnes (de cases). Va tocar el timbal per a ella en els santuaris. Va fer les rondes de les cases dels déus per ella. Es va lacerar els ulls per ella, i el nas. En privat es va lacerar les seves natges per ella. Com un captaire, es va vestir a si mateixa amb una sola peça de roba, i tota sola va posar el seu peu a l'E-kur, la casa d'Enlil.

Quan va haver entrat a l'E-kur, la casa d'Enlil, es va lamentar davant Enlil: "Pare Enlil, no deixeu que ningú mati la vostra filla a l'inframón. No deixeu que el vostre metall preciós sigui aliat allà amb la brutícia de l'inframón. No deixeu que els vostre preciós lapislàtzuli sigui dividit allà amb la pedra del paleta. No deixeu que la vostra caixa de fusta sigui picada allà amb la fusta del fuster. No deixeu que la jove senyora Inanna sigui assassinada a l'inframón." En la seva ràbia el pare Enlil va respondre a Nincubura: "La meva filla anhelava el gran damunt i també anhelava el gran davall. Inanna anhelava el gran damunt i també anhelava el gran davall. Els poders divins de l'inframón són poders divins que no ha de ser anhelats, ja que qui els obté ha de romandre a l'inframón. Qui, havent arribat a aquest lloc, podria llavors esperar sortir-ne?"

Per tant el pare Enlil no va ajudar en aquest assumpte, així que ella se'n va anar a Urim. A l'E-mud-kura d'Urim, quan va haver entrat a l'E-kic-nu-jal, la casa de Nanna, es va lamentar davant de Nanna: "Pare Nanna, no deixeu que la vostra filla sigui morta a l'inframón. No deixeu que el vostre metall preciós sigui aliat allà amb la brutícia de l'inframón. No deixeu que els vostre preciós lapislàtzuli sigui dividit allà amb la pedra del paleta. No deixeu que la vostra caixa de fusta sigui picada allà amb la fusta del fuster. No deixeu que la jove senyora Inanna sigui assassinada a l'inframón." En la seva ràbia el pare Nanna va respondre a Nincubura: "La meva filla anhelava el gran damunt i també anhelava el gran davall. Inanna anhelava el gran damunt i també anhelava el gran davall. Els poders divins de l'inframón són poders divins que no ha de ser anhelats, ja que qui els obté ha de romandre a l'inframón. Qui, havent arribat a aquest lloc, podria llavors esperar sortir-ne?"

Per tant el pare Nanna no va ajudar en aquest assumpte, així que ella se'n  va anar a Eridug. A Eridug, quan va haver entrat a la casa d'Enki, es va lamentar davant d'Enki: "Pare Enki, no deixeu que la vostra filla sigui morta a l'inframón. No deixeu que el vostre metall preciós sigui aliat allà amb la brutícia de l'inframón. No deixeu que els vostre preciós lapislàtzuli sigui dividit allà amb la pedra del paleta. No deixeu que la vostra caixa de fusta sigui picada allà amb la fusta del fuster. No deixeu que la jove senyora Inanna sigui assassinada a l'inframón." El pare Enki va contestar a Nincubura: "Què ha fet la meva filla? Em té preocupat. Què ha fet Inanna? Em té preocupat. Què ha fet la senyora de totes les terres? Em té preocupat. Què ha fet la hieròdula d'An? Em té preocupat." Així el pare Enki la va ajudar en aquest assumpte. Es va treure una mica de terra de la punta de l'ungla i va crear a kur-jara. Es va treure una mica de terra de la punta de l'altra ungla i va crear a gala-tura. A kur-jara li va donar la planta que dóna vida. A gala-tura li va donar l'aigua que dóna vida.

Llavors el pare Enki va parlar a gala-tura i a kur-jara: "Aneu i adreceu els vostres passos cap a l'inframón. Voleieu a través de la porta com mosques. Esmunyiu-vos pels pivots de la porta com fantasmes. La mare que va donar a llum, Ereixkigal, a causa dels seus fills, jeu allà. Les seves espatlles sagrades no estan cobertes per una roba de lli. Els seus pits no estan plens com un vaixell cagan . Les seves ungles són com una urpa (?) damunt d'ella. El seus cabells fan manyocs cap amunt com si es tractés de porros. Quan ella digui: "Oh, el meu cor", vosaltres heu de dir: "Esteu neguitejada, senyora nostra, oh el vostre cor." Quan ella digui: "Oh, el meu fetge", vosaltres heu de dir: "Esteu neguitejada, senyora nostra, oh el vostre fetge." (Llavors ella preguntarà:) "Qui sou vosaltres? Parlant amb vosaltres del meu cor al vostre cor, del meu fetge al vostre fetge - si sou déus, deixeu-me parlar amb vosaltres; si sou mortals, que un destí sigui decretat per a vosaltres." Feu que juri això pel cel i la terra. Us oferiran un riu ple d'aigua - no l'accepteu. Us oferiran un camp amb el seu gra - no l'accepteu. Sinó que digueu-li: "Dóna'ns el cadàver penjat al ganxo." (Ella respondrà:) "Aquest és el cadàver de la vostra reina." Digueu-li a ella: "Tant si és el del nostre rei, com si és el de la nostra reina, dóna'ns-el." Ella us donarà el cadàver penjat al ganxo. Una de vosaltres que escampi sobre ella la planta que dóna vida i l'altra l'aigua que dóna vida. Llavors deixeu que Inanna s'alci."

Gala-tura i kur-jara van prestar atenció a les instruccions d'Enki. Van voleiar a través de la porta com mosques. Van lliscar a través dels pivots de les portes com fantasmes. La mare que va donar a llum, Ereixkigal, a causa dels seus fills, jeia allà. Les seves sagrades espatlles no estaven cobertes per una roba de lli. Els seus pits no estaven plens com un vaixell cagan. Les seves ungles eren com una urpa (?) damunt d'ella. El seus cabells feien manyocs cap amunt com si es tractés de porros. Quan ella va dir: "Oh, el meu cor", elles li va dir: "Esteu neguitejada, senyora nostra, oh el vostre cor." Quan va dir: "Oh el meu fetge", li van dir: "Esteu neguitejada, senyora nostra, oh el vostre fetge." (Després va preguntar:) "Qui sou vosaltres? Parlant amb vosaltres del meu cor al vostre cor, del meu fetge al vostre fetge - si sou déus, deixeu-me parlar amb vosaltres; si sou mortals, que un destí sigui decretat per a vosaltres." Li van fer jurar això pel cel i la terra. Els hi van oferir un riu amb les seves aigües - no el van acceptar. Els hi van oferir un camp amb el seu gra - no el van acceptar. Li van dir: "Dóna'ns el cadàver penjat al ganxo." La sagrada Ereixkigal va respondre a gala-turakur-jara: "El cadàver és el de la vostra reina." Li van dir: "Tant si és el del nostre rei com el de la nostra reina, dóna'ns-el." Els hi van donar el cadàver penjat al ganxo. Cap al cadàver penjat del ganxo van adreçar l'espant dels raigs de foc, seixanta vegades l'aliment vivificant, seixanta vegades l'aigua vivificant, ho van escampar per sobre d'ella. Llavors Inanna s'alçà."

Ereixkigal va dir a gala-tura i a kur-jara: "Porteu la vostra reina ......, el ...... ha estat confiscat." Inanna, a causa de les instruccions d'Enki, estava a punt d'ascendir des de l'inframón. Però quan Inanna estava a punt d'ascendir des de l'inframón, els Anunnaki es van apoderar d'ella: "Qui ha ascendit mai des de l'inframón, qui ha ascendit il·lès de l'inframón? Si Inanna ha d'ascendir des de l'inframón, que proporcioni un substitut per a ella."

Així que Inanna va abandonar l'inframón. El que li anava al davant, tot i no ser un ministre, portava un ceptre a la mà; el que li anava al darrere, encara que no fos un escorta, portava una maça al maluc, mentre que els petits dimonis, com un encerclament de canyes, i els grans dimonis, com estilets de tauleta, caminaven al seu voltant. Els que l'acompanyaven, els que acompanyaven Inanna, eren éssers que no coneixen el menjar, que no coneixen el beure, que no mengen les ofrenes de farina ni beuen cap vi de libació. No accepten regals agradables. No gaudeixen dels plaers de l'abraçada conjugal, mai tenen un dolç infant per besar. Arrenquen l'esposa de l'abraçada de l'home. Arrabassen l'infant del pit de la mare. Fan que la núvia marxi de la casa del seu sogre.

Després que Inanna hagués ascendit des de l'inframón, Nincubura es va llançar als seus peus a la porta del Ganzer. S'havia assegut a la pols i vestit a si mateixa amb un drap brut. Els dimonis li van dir a la sagrada Inanna: "Inanna, ves cap a la teva ciutat, nosaltres la portarem de tornada." La sagrada Inanna va respondre als dimonis: "Aquesta és la meva missatgera de paraules justes, la meva escorta de paraules de confiança. No va oblidar les meves instruccions. No va descuidar les ordres que li vaig donar. Ella va fer un lament per mi en els monticles de ruïna. Va tocar el timbal per mi en els santuaris. Va fer les rondes de les cases dels déus per mi. Ella va lacerar els seus ulls per mi, va lacerar seu nas per mi, va lacerar les seves orelles per mi, en públic. En privat, va lacerar les seves natges per mi. Com un captaire, es va vestir a si mateixa amb una sola peça de roba. Tota sola va adreçar els seus passos a la E-kur, a la casa d'Enlil, i a Urim, a la casa de Nanna, i a Eridug, a la casa d'Enki. Va plorar davant d'Enki. Ella em va portar de tornada a la vida. Com podria lliurar-vos-la? Seguim endavant. Seguim cap a la Sig-kur-caga a Umma."

A la Sig-kur-caga a Umma, Cara, en la seva pròpia ciutat, es va llançar als seus peus. S'havia assegut a la pols i vestit amb un drap brut. Els dimonis li van dir a la sagrada Inanna: "Inanna, ves cap a la teva ciutat, nosaltres el portarem de tornada." La sagrada Inanna va respondre als dimonis: "Cara és el meu cantant, el meu manicurista i el meu perruquer. Com podria lliurar-vos-el? Seguim endavant. Seguim cap a l'E-muc-kalama a Bad-tibira."

A l'E-muc-kalama a Bad-tibira, Lulal, en la seva pròpia ciutat, es va llançar als seus peus. S'havia assegut a la pols i vestit amb un drap brut. Els dimonis li van dir a la sagrada Inanna: "Inanna, ves cap a la teva ciutat, nosaltres el portarem de tornada." La sagrada Inanna va respondre als dimonis: "L'eminent Lulal em segueix a la meva dreta i a la meva esquerra. Com podria lliurar-vos-el? Seguim endavant. Seguim cap a la gran pomera de la plana de Kulaba."

La van seguir fins a la gran pomera de la plana de Kulaba. Allà hi havia Dumuzid amb un magnífic vestit i assegut magníficament en un tron. Els dimonis el van agafar per les cuixes. Tots set van abocar la llet de les seves mantegueres. Tots set van negar amb el cap com ....... Ells no deixaven que el pastor toqués la gaita i la flauta davant d'ella (?). Ella el va mirar, era la mirada de la mort. Va parlar amb ell (?), era la parla de la ira. (?) El va escridassar - era el crit de la gran culpabilitat: "Quant de temps més? Emporteu-vos-el." La sagrada Inanna va posar el pastor Dumuzid a les mans dels dimonis. Els que l'havien acompanyat, que havien vingut per Dumuzid, no coneixen el menjar, no coneixen el beure, no mengen les ofrenes de farina, no beuen cap vi de libació. No gaudeixen dels plaers de l'abraçada conjugal, mai tenen un dolç infant per besar. Arrabassen l'infant del pit de la mare. Fan que la núvia marxi de la casa del seu sogre.

En Dumuzid va deixar escapar un gemec i es va tornar molt pàl·lid. El noi va aixecar les mans al cel, envers Utu: "Utu, tu ets el meu cunyat. Jo sóc parent teu per matrimoni. Jo vaig portar mantega a casa de la teva mare. Vaig portar llet a la casa de Ningal. Converteix les meves mans en mans de serp i converteix els meus peus en peus de serp, per tal que pugui escapar dels meus dimonis, no deixis que em mantinguin en el seu poder." Utu va acceptar les seves llàgrimes. Utu va convertir les mans de Dumuzid en mans de serp. Va convertir els seus peus en peus de serp. Dumuzid es va escapar dels seus dimonis.

La sagrada Inanna va plorar amargament pel seu marit. S'estirava els cabells com si fossin espart, se'ls arrencava com si fossin espart. "Vosaltres, esposes que jaieu en l'abraçada dels vostres homes, on és el meu preciós marit? Vosaltres, infants que jaieu en l'abraçada dels vostres homes, on és el meu preciós fill? On és el meu home? On .....? On és el meu home? On.....?"





dimarts, 14 d’abril de 2015

Contravalors



Twombly 1951


Parlem molt de valors, i és normal que així sigui. Però no podem ignorar els contravalors, que operen, incansables, en les nostres vides i les nostres dinàmiques col·lectives.

N'hi ha alguns d'especialment rellevants en aquest moment. Com ara la hipocresia, la capacitat de "fer veure", d'aparentar el que no és, d'enganyar, de donar gat per llebre, de dir A i fer B, de no ser autèntics, coherents, honests. L'acte de preconitzar qualitats, idees o sentiments contraris als que en realitat es tenen, diu la Viquipèdia. Vivim en una societat plena d'hipocresia i tolerant amb la hipocresia, que és considerada com a "normal", com una simple característica inevitable dels nostres comportaments personals i col·lectius.

O com el cinisme, la mirada de superioritat i suficiència, de menyspreu als altres i als ideals dels altres; aquest "estar de tornada de tot", aquest no considerar res com a valuós. Fer gala de no creure en la rectitud i la sinceritat, diu el diccionari.

O com l'oportunisme, la capacitat d'aprofitar-nos d'avantatges indeguts, de no respectar les regles de joc establertes i considerar que això és el que cal fer, que és un imbècil el que no ho fa.

Aquests tres, tot i no ser els més greus, són els que més escampats i acceptats semblen en el nostre context social i cultural. Seguits de prop per altres contravalors com ara la indiferència davant del sofriment dels altres i, menys freqüent però el més terrible de tots, la crueltat, la capacitat de fer mal per plaer, mare de la tortura, el comportament més execrable dels éssers humans.

Cal tenir ben presents aquests enemics, aquestes amenaces que sempre estan a l'aguait mirant de materialitzar-se, i que massa sovint ho aconsegueixen.




dilluns, 13 d’abril de 2015

Incerta glòria



Tiziano 1515


"O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away."


Shakespeare, The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)



diumenge, 12 d’abril de 2015

Símbol i experiència



Bissier 1963


"For theological symbols have meaning (have "sense") to us only if they thematize aspects of our ordinary and present experience; and they have "use" only if they shape the structure of the present world  in which we have our being and in which we must act."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Ja que els símbols teològics tenen significat (tenen "sentit") per a nosaltres només si tematitzen aspectes de la nostra experiència ordinària i actual; i només són "útils" si donen forma a l'estructura del món actual, en el qual tenim el nostre ser i en el que hem d'actuar."




divendres, 10 d’abril de 2015

Gilkey 1974




Bissier 1961



Al seu llibre "Catholicism confronts modernity" (1974), el teòleg protestant nord-americà Langdon Gilkey (1919-2004), professor de la University of Chicago Divinity School, considera les religions com a "clústers de símbols", o sigui conjunts de símbols interconnectats el significat dels quals d'una banda depen dels altres i d'altra banda va canviant segons els temps i els entorns culturals, essent per tant fruit d'una tradició contínuament reinterpretada. I considera que, per tal de ser significatius, aquests clústers han de complir tres requisits: han d'estar lligats a l'experiència viscuda, existencial de les persones; han de ser expressats en formes ontològiques i filosòfiques del seu temps (i per tant, actualment, amb formes filosòfiques modernes); i han de tenir una rellevància política i ètica, fet que els permet promoure acció creativa.

Gilkey considera que la tasca del teòleg d'avui dia és treballar quins d'aquests símbols són actualment significatius i formular-los en termes que permetin vincular-los a la nostra experiència de la vida, fent servir conceptes i explicacions comprensibles per i compatibles amb la filosofia moderna, i subratllant la possible incidència operativa a nivell ètic i polític d'aquests símbols.

Podríem afegir que actualment aquesta tasca no pot estar només en mans dels teòlegs professionals. Potser en altres èpoques això ha estat així, tot i que mai d'una manera absoluta, però avui en dia cada persona creient, implicada en la dinàmica religiosa, ha d'establir quin és el conjunt de símbols religiosos significatius per a ella, i ha de vincular-los a la seva experiència quotidiana, pensar-los en termes compatibles amb la seva manera de veure el món i utilitzar-los per a orientar el seu comportament i la seva acció en la societat. No podem defugir o sots-contractar aquesta tasca de perfilar el nostre món simbòlic. Els teòlegs ajudaran, certament, assumint un paper important en les comunitats de creients; però aquesta tasca passa indefugiblement per cada creient. Cadascú al seu nivell, per senzill que sigui, haurà de formular aquest conjunt simbòlic que per a ell és rellevant. Cada creient es podrà inspirar, evidentment, en les aportacions dels experts, però no podrà defugir l'establiment de la seva pròpia configuració, del seu propi "clúster de símbols", ja que no només cada època té la seva pròpia configuració simbòlica, cada comunitat la seva, sinó també cada persona la seva. De fet, encara que no volguéssim, a la pràctica tots ho acabem fent.

Els símbols provenen de la tradició; cada clúster simbòlic prové de la seva tradició, i es va reconfigurant segons els llocs i els temps. Amb la consideració addicional que fins ara, la gran majoria de la gent es movia al si d'una única tradició, però actualment la gent poua els seus símbols en la seva tradició i en d'altres.

Cal dir també que l'abast del que considerem formalment com a símbol s'amplia. Fins ara, els símbols eren fonamentalment narracions i conceptes, però ara s'hi afegeixen imatges, espais, sons, elements naturals... que sempre havien estat considerats com a camins de connexió amb la divinitat però potser sense donar-los la rellevància teòrica del símbol.

És interessant veure quins són per al Gilkey de 1974 els símbols principals (encara es mou en un nivell bàsicament conceptual, d'uns conceptes derivats de narracions mítiques però conceptes al cap i a la fi): creació, pecat o rebel·lió original, providència, elecció, aliança i llei, poble de Déu, promesa i compliment; revelació, encarnació, expiació, justificació, santificació, promeses escatològiques; paraula de Déu, avís de Déu, judici de Déu, cura paternal de Déu, amor, misericòrdia, perdó, promesa divina de novetat; Fill d'Home, Fill de Déu, Logos, Esperit, mort expiatòria, resurrecció, nou Israel, eclesia, sagrament, vinguda final o parousia, Regne de Déu.

A nosaltres alguns d'aquests conceptes ja no ens resulten rellevants, o bé no hem trobat una formulació que ens els faci propers i útils (la noció d'expiació, per exemple, per molt central que hagi estat en la tradició cristiana; dir que "Jesús mor pels nostres pecats" no ens diu res). I alhora ampliem aquest ventall, afegint-hi per exemple la vida de Jesús (ella mateixa un paquet de símbols: naixement, predicació, miracles, transfiguració, Sant sopar, prendiment, Via Crucis, crucifixió...). També donem tombs, tot i que amb no prou èxit, a les nocions de redempció i salvació, buscant com poden ser significatives per a nosaltres. I tendim a incloure en els símbols no només conceptes sinó també imatges, músiques, espais naturals que tinguin capacitat simbòlica.

I, com recorda Gilkey, cap d'aquests símbols pot ser entès sol, aïllat; cada un d'ells rep i manté el seu significat intrínsec a través de tot el clúster de símbols dins del qual funciona. Això és molt rellevant, ja que porta a cada època a la reformulació global del clúster. I, com dèiem, porta a cada creient a l'establiment del seu clúster personal, que també va canviant en el temps, en un constant procés de reajustament.



Nota: Per què m'interessa una obra d'un teòleg protestant, escrita el 1974, que reflexiona sobre l'evolució del catolicisme post Concili Vaticà II? Doncs perquè reflecteix, recull un moment de transició, una frontera, tant en el moment històric que analitza com en la mateixa trajectòria de l'autor. M'interessa aquest moment en que l'autor ja no és un teòleg standard ni un "alternatiu" consolidat. M'interessa perquè em sembla que ens pot ajudar a entendre el nostre mateix procés d'evolució, i a netejar "restes" (concepcions no sotmeses a anàlisi i discussió) que puguin quedar més o menys implícites en el nostre pensament, en la nostra manera d'entendre el fet religiós, en la nostra "teologia". La teologia és cosa de teòlegs, però també, inevitablement i afortunadament, cosa de cada creient...




dijous, 9 d’abril de 2015

Publicitat i sensibilitat



Van Dyck 1622


La nit del darrer Divendres sant 13 TV va emetre la pel·lícula sobre la passió de Crist de Mel Gibson. Una pel·lícula que no és sant de la meva devoció (veure el post d'aquest blog del 24 de febrer de 2008), però que no deixa de ser una interpretació possible de la mort de Jesús de Natzaret feta des d'un enfocament dotat d'una alta càrrega emocional.

La pel·lícula, però, va ser interrompuda en diversos moments per la publicitat. L'impacte d'aquestes interrupcions era devastador, tant pel fet de la interrupció com per la mena de publicitat que s'hi veia, el contrast de la banalitat de la qual amb la pel·lícula era esfereïdor.

Començant per la publicitat del Corte Inglés, patrocinador del programa, amb unes imatges de models femenines sortint a les finestres d'un edifici just en interrompre i abans de reprendre la pel·lícula que resultaven d'un contrast insuportable.

Crec que aquestes interrupcions publicitàries serien un greu atemptat a la sensibilitat fetes en qualsevol canal de televisió. Però que això passi en un canal de televisió oficialment catòlic és encara més greu. Mostra insensibilitat, irresponsabilitat i una impensable manca de respecte per la narració evangèlica. El testimoni de manca de sensibilitat humana i de sensibilitat religiosa que es va oferir, i precisament en un canal catòlic, va ser gravíssim.

És un d'aquells casos sense sortida, en el que s'haurien de produir dimissions tant si els programadors eren conscients del fet (per incoherència) com si no n'eren (per ignorància).




dimecres, 8 d’abril de 2015

El que és latent



Bissier 1963


"Politics is the art of grasping and utilizing the possible latent within the present. It is creative only if it directs and uses forces presently at work in social actuality. Any political action, whether conservatively preserving or radically changing the old, will be infinitely frustrated and destructive if there are no such "latencies" for it to grasp and use. If the old is in fact dead, to seek to preserve it is hopeless and infinitely destructive; if the new is not in fact at all possible, action to bring it into actuality is either totally abortive or itself again infinitely destructive. Creative politics depends on comprehending and using what is latently but really there."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"La política és l'art de captar i utilitzar el possible latent en el present. Només és creativa si orienta i utilitza forces actualment operatives en la realitat social. Qualsevol acció política, ja sigui de preservació conservadora o de canvi radical del que és vell, serà infinitament frustrada i destructiva si no hi ha tals "latències" que ella pugui captar i utilitzar. Si el que és vell està, de fet, mort, intentar preservar-ho és inútil i infinitament destructiu; si el que és nou no és, de fet, de cap manera possible, l'acció per fer-ho real és o bé totalment abortiva o per ella mateixa una altra vegada infinitament destructiva. La política creativa depèn de la comprensió i l'ús del que és latent però realment existent."




dimarts, 7 d’abril de 2015

Pregària geològica







Al seu article a La Vanguardia del 6 d'abril de 2015, Gabriel Magalhaes diu, parlant de Montserrat: "Quan un s'acosta a aquest niu d'àguiles de l'espiritualitat catalana, les muntanyes ja estan resant una pregària geològica." És molt bonic i molt cert.

I es pot dir no només de Montserrat, sinó de molts altres indrets. Uns ho són pera molta gent, altres per a menys. De fet, cadascú té -o pot tenir- els seus indrets on les muntanyes preguen. Relacionar-s'hi a fons és llavors també una manera de pregar.