dissabte, 30 de maig de 2015

Inhumanitat del poder



Bronzino 1545


"El poder, que sempre és perillós i pot condemnar fàcilment l'ànima humana, quan és portat a l'extrem arriba a ser inhumà."


Hilaire Belloc a "Lluís XIV", 1938




divendres, 29 de maig de 2015

Horror






El 1874 es va publicar en francès un llibret estrany, Souvenirs d'une cosaque, signat per Robert Franz, pseudònim utilitzat per la comtessa Olga Janina (nascuda el 1845, de naixement Olga Zielinska -Janina era un nom del seu marit- i de la que es diu que no era ni cosaca ni comtessa). L'autora hi descriu la seva infantesa i la seva joventut, que inclou un afer amorós amb el seu mestre de piano, Franz Liszt, cap a 1869-1871, i que segons ella l'acabaria portant a la misèria i a la desesperació. Hi ha qui considera que el que explica són simples fantasies, en bona part amb voluntat de revenja contra Liszt. De tota manera, el text (que podeu veure a https://archive.org/details/souvenirsdunecos00fran; n'hi ha una edició en castellà a la Colección Austral d'Espasa-Calpe amb el títol Los recuerdos de una cosaca) tot i no tenir interès literari és curiós com a testimoni d'exaltació romàntica, i és possible que part del que s'hi explica sigui verídic.

Si l'evoco aquí és perquè en un cert moment, al final de l'apartat 6, dit de passada, l'autora posa en boca de la seva madrastra una frase brutalment significativa d'una manera aristocràtica i deshumanitzada de veure el món, una frase que fa veure l'horror en el que han caigut algunes concepcions de la vida i alguns comportaments. Parlant de la gent del poble, dels desvalguts, se'ls tracta de colla d'éssers menyspreables, "bons tout au plus à être éventrés pour réchauffer les mains des nobles à la chasse avec leurs entrailles fumantes, comme cela s'était passé tant de fois" ("bons com a màxim per ser esventrats per escalfar les mans dels nobles a les caceres amb les seves entranyes fumejants, com havia passat tantes vegades").

Potser és una exageració literària. O potser reflecteix situacions reals que mostren la cara més terrible de la manera de fer d'éssers als que no se'ls podria qualificar d'humans.




dijous, 28 de maig de 2015

Plenitud



Bissier 1961


"Redemption fulfills creation; it does not transform it into something else or even something higher, as if to fulfill our created human nature were not a high enough goal for a human existence, and as if that human goal did not have its own genuine glory in being at one and the same time a creative creature and also a symbol of the divine activity in history. (...) Grace in no way transcends nature but rather makes its realization and fulfillment possible."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"La redempció dóna plenitud a la creació; no la transforma en una altra cosa o fins i tot en una cosa superior, com si donar plenitud a la nostra naturalesa humana creada no fos un objectiu prou alt per a una existència humana, i com si aquest propòsit humà no tingués la seva pròpia genuïna glòria a ser alhora una criatura creativa i també un símbol de l'activitat divina en la història. (...) La gràcia de cap manera transcendeix la natura, sinó que més aviat fa possible la seva realització i plenitud."




dimecres, 27 de maig de 2015

Quatre bons camins





Quatre tipus d'experiències vitals que situen en la bona direcció, que porten al Camí:

1) Situacions adverses que permeten posar en pràctica l'actitud d'acceptació (del destí, de la voluntat de Déu: "faci's la vostra voluntat" - i no la meva...; acceptació amb el cor obert i sense queixar-se d'injustícia), de submissió pacificadora, que porta pau al cor (islam)...

2) La pràctica de la imperturbabilitat, de l'equanimitat (igual estat d'ànim). Adaptar-se a les condicions sense que s'alteri la pròpia ment.

3) L'acció desinteressada, el no-desig, el no-propòsit, el "desapego", "mushotoku". No cercar res, no anhelar res. Quan no es busca res, s'està en el Camí.

4) La desidentificació, l'oferiment o lliurament d'un mateix, l'amor. Practicar la caritat amb el propi cos, vida i propietats sense lamentacions, sense la vanitat del que dóna, regala o rep i sense segones intencions ni aferrament.


(adaptació lliure de la "Meditació sobre els quatre actes", de Bodhidharma, "Enseñanzas Zen", Barcelona: Kairós 1995)




dimarts, 26 de maig de 2015

La pregària segons Bernanos



Rouault 1936


"Nous nous faisons généralement de la prière une si absurde idée! Comme ceux qui ne la connaissent guère -peu ou pas- osent-ils en parler avec tant de légèreté! Un trappiste, un chartreux travaillera des années pour devenir un homme de prière, et le premier étourdi venu prétendra juger de l'effort de toute une vie! Si la prière était réellement ce qu'ils pensent, une sorte de bavardage, le dialogue d'un maniaque avec son ombre, ou moins encore -une vaine et superstitieuse requête en vue d'obtenir les biens de ce monde,- serait-il croyable que des milliers d'êtres y trouvassent jusqu'à leur dernier jour, je ne dis pas même tant de douceurs -ils se méfient des consolations sensibles- mais une dure, forte et plénière joie! Oh! sans doute les savants parlent de suggestion. C'est qu'ils n'ont sûrement jamais vu de ces vieux moines, si réfléchis, si sages, au jugement inflexible, et pourtant tout rayonnants d'entendement et de compassion, d'une humanité si tendre. Par quel miracle ces demi-fous, prisonniers d'un rêve, ces dormeurs éveillés semblent-ils entrer plus avant chaque jour dans l'intelligence des misères d'autrui? Étrange rêve, singulier opium, qui loin de replier l'individu sur lui-même, de l'isoler de ses semblables, le fait solidaire de tous, dans l'esprit de l'universelle charité!"


Georges Bernanos (Journal d'un curé de campagne, 1936)


Possible traducció:


"Ens fem generalment de la pregària una idea tan absurda! Com aquells que no la coneixen gaire -poc o gens- gosen parlar-ne tan a la lleugera! Un trapenc, un cartoixà treballarà durant anys per esdevenir un home de pregària, i el primer descurat que arriba pretendrà jutjar l'esforç de tota una vida! Si la pregària fos realment el que pensen, una mena de xafarderia, el diàleg d'un maníac amb la seva ombra, o menys encara - una vana i supersticiosa demanda per tal d'obtenir els béns d'aquest món -, seria creïble que milers d'éssers hi trobessin fins al seu darrer dia, no dic ni tan sols tanta dolçor - ells són cautelosos amb els consols sensibles - sinó una dura, forta i plena joia! Oh, certament, els savis parlen de suggestió. És que probablement no han vist mai aquests vells monjos, tan reflexius, tan correctes, de judici inflexible, i tot i això irradiant comprensió i compassió, amb una humanitat tan tendre. Per quin miracle aquests mig bojos, presoners d'un somni, aquests dorments desperts, semblen entrar cada dia més en la intel·ligència de la misèria dels altres? Estrany somni, singular opi, que lluny de replegar l'individu sobre si mateix, d'aïllar-lo dels seus semblants, el fa solidari de tothom, en l'esperit de la caritat universal!"



dilluns, 25 de maig de 2015

La inesgotabilitat de l'art



Rembrandt 1642


Diu Gombrich a la Introducció de "The story of art" (1950):

"Pel que fa a l'art, mai s'hi acaba d'aprendre. Sempre hi ha coses noves per descobrir. Les grans obres d'art semblen diferents cada cop que se les contempla. Semblen tan inesgotables i imprevisibles com els éssers humans. Es tracta d'un inquiet món propi, amb les seves particulars i estranyes lleis, amb les seves pròpies aventures. Ningú ha de creure que ho sap tot d'ell, perquè ningú ho ha pogut aconseguir. Res de més important que precisament això: per a gaudir d'aquestes obres hem de tenir una ment neta, capaç de percebre qualsevol indici i fer-se ressò de qualsevol harmonia oculta; un esperit capaç d'enlairar-se per damunt de tot, no enterbolit amb paraules altisonants i frases fetes. (...) Parlar amb destresa sobre l'art no és gaire difícil, perquè les paraules que empren els crítics han estat utilitzades en tants sentits que ja han perdut tota precisió. Però mirar un quadre amb ulls nets i aventurar-se en un viatge de descoberta, és una tasca molt més difícil, però també molt més ben recompensada. És difícil precisar quant podem portar amb nosaltres en tornar."




diumenge, 24 de maig de 2015

Vinyoli: La paraula




Vlaminck 1904


"Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?"


Joan Vinyoli, a A hores petites (1981)




dissabte, 23 de maig de 2015

El sagrat i els símbols



Bissier 1961


"Sacramental and kerygmatic symbols remain meaningless and ineffective unless they communicate the holy to us, and that means unless they bring to our awareness the presence of the holy throughout the total character of our own existence.

(...)

The worship that responds to the Christian presentation of the holy in Word and sacrament must be so related to lived experience that these traditional symbols communicate to us an awareness of our own essential relation to the holy. In order to be alive, religious symbols must provide shape to the patterns of ordinary life; correspondingly, natural, "secular" life must receive its fundamental forms from these symbols if it is to achieve its own essential goodness.

(...)
ç
The clue to renewed worship, as of a renewed Christian existence and theology, insofar as by reflection we can take hold of these matters, is to reapropriate through the forms of Christian symbolism the presence of the holy in the totality of ordinary existence.

(...)

Word and sacrament provide the symbols by which this encounter with the holy is shaped and restored; but it is the holy as it founds, permeates, and restores our daily being that gives life, reality, and meaning to these symbols and that provides the presence to which we respond in worship."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Els símbols sacramentals i kerigmàtics romanen sense sentit i eficàcia llevat que ens comuniquin el sagrat, i això vol dir llevat que portin a la nostra consciència la presència del sagrat a través del caràcter total de la nostra pròpia existència.

(...)

El culte que respon a la presentació cristiana del sagrat en la Paraula i el sagrament ha d'estar tan relacionat amb la nostra experiència viscuda que aquests símbols tradicionals ens comuniquin la consciència de la nostra pròpia relació essencial amb el sagrat. Per tal d'estar vius, els símbols religiosos han de proporcionar forma als patrons de la vida ordinària; en conseqüència, la vida natural, "secular", ha de rebre les seves formes fonamentals d'aquests símbols si ha d'assolir la seva pròpia bondat essencial.

(...)

La clau d'un culte renovat, com d'una existència cristiana i una teologia renovades, en la mesura en que a través de la reflexió podem abastar aquests assumptes, és reconquerir a través de les formes del simbolisme cristià la presència del sagrat en la totalitat de l'existència ordinària.

(...)

La Paraula i el sagrament proporcionen els símbols pels quals aquesta trobada amb el sagrat pren forma i és restaurat; però és el sagrat en la mesura que funda, impregna, i restaura el nostre ésser quotidià el que dóna vida, realitat i significat a aquests símbols i que proporciona la presència a la qual responem amb el culte."




divendres, 22 de maig de 2015

Les tres gràcies















Les tres gràcies segons Botticelli (1482), Raffaello (1504) i Cranach (1530, 1531 i 1535)



dijous, 21 de maig de 2015

Fragments necessaris




Twombly 2001


"En cada religión algo existencial se revela: algo relevante y necesario para el reconocimiento de los grandes misterios que circundan la vida humana, y que hacen de ésta un enigma difícil de descifrar. La religión da a veces con la cifra simbólica que, convenientemente elaborada por la reflexión filosófica, puede actuar como llave hermenéutica para penetrar, aunque sea de modo precario, en estos misterios.

Esta revelación és simbólica. Lo cual significa que hace referencia a Grandes Ideas que nos azuzan a modo de enigmas sobre nuestra esencia y existencia, pero que sólo son expuestas de forma indirecta y analógica.

(...)

Toda religión es, pues, fragmentaria. No existe ninguna "religión verdadera". Pero las grandes religiones históricas y contemporáneas son, todas ellas, verdaderas religiones. Sólo que ninguna de ellas puede arrogarse el papel de aquella religión que realiza la esencia o el concepto mismo de lo que por tal quisiéramos reconocer.

Ante el descrédito de lo religioso algunos pensadores apologetas tienden a destacar la religión que consideran verdadera apartándola del "género religión". Dicen que la religión que ellos acreditan como verdadera (el judaismo, el cristianismo occidental, por ejemplo) no es tanto una religión como una "experiencia de vida". Se trata de un subterfugio que no puede amedrentarnos ante nuestra convicción de que no hay privilegio alguno en el ámbito religioso.

Cada fragmento es necesario. Pero ninguno puede ordenar los demás comno escalones o gradas de lo que en él (y sólo en él) se constituye como "totalidad concreta". No hay tal cosa "total" sino, siempre, parcialidad y fragmento; si bien en este carácter rebajado halla toda religión su verdadera oblación, su kenósis, la prueba mediante la cual halla, a través de un ascetismo que impide su enceguecimiento y su hybris, su auténtica medida; su verdad parcial pero necesaria, insustituible.

Y en este sentido todas tienen algo que revelar; algo específico que ellas, y sólo ellas, pueden manifestar. Ninguna se solapa con las demás; ninguna absorbe o "supera" a las otras; si bien caben toda suerte de impostaciones sincréticas, o de conjugaciones e injertos. Pues toda religión es por naturaleza siempre impura. Se halla siempre, hoy como ayer, abierta a toda suerte de ingerencias y contaminaciones." 


Eugenio Trías (a "La necesidad de pensar la religión" dins de Los temas de nuestro tiempo, FAES, gener 2002, pp. 209 a 228)






dimecres, 20 de maig de 2015

Treballant l'Anunciació



Mestre de Xàtiva segle XV


Explica en Xavier Antich que hi ha imatges que recorren els segles a partir d'esquemes relativament simples, i que això és així perquè aquestes imatges diuen coses importants, que afecten al qui les contempla, i ho diuen amb gran eficàcia (són un gran exercici de concentració i síntesi). És per tant la suma del tema i la potència i eficàcia de la forma emprada el que explicaria l'impacte d'una imatge d'aquesta mena. I aquestes imatges impactants són sempre una invitació al diàleg, a la participació, de manera que la resposta, la reacció, l'aportació del qui les contempla -ja no només espectador- esdevé fonamental. I una d'aquestes imatges d'alta potència és la de l'Anunciació.

De què parla l'Anunciació? Què expressa? A què fa referència? Amb què connecta d'antropològicament rellevant? Què hi ha més enllà de la seva literalitat (el diàleg entre Gabriel, portador d'un missatge celestial, i Maria, destinatària del missatge)? Imatges d'aquesta mena permeten interpretacions diverses. Per a alguns, parla de la fecundació, de l'aparició d'una nova vida humana, del miracle de la vida. Per a d'altres, potser més propers a la literalitat, parla de la irrupció insòlita de la Paraula en una realitat que es presenta com un cercle tancat. Per a d'altres parla del repte que representa "ser escollit", rebre una proposta insòlita, dura, arriscada, que et depassa, que no havies previst ni calculat, que et descol·loca.  D'altres hi subratllen el procés que va des del rebuig inicial d'aquesta proposta insòlita fins a la seva acceptació, fins a assumir-la des d'una submissió lliure. Per a alguns aquesta submissió no és lliure, i l'Anunciació esdevé una mena d'apologia de la dona submisa i sotmesa. D'altres hi veuen una manera d'explicitar la divinitat de Jesús, aplicant-li esquemes tradicionals de les mitologies precedents (els déus naixien de mares verges, a diferència dels humans normals i corrents). Amb cert sentit de l'humor, s'hi pot veure una violació divina (no oblidem que l'espant inicial de Maria pot venir del temor a un assetjament sexual, més clar en la tradició apòcrifa que situa aquest moment d'espant en el context de sortir fora de casa, d'anar a buscar aigua); o l'ús d'un úter de lloguer per part de la divinitat... D'altres hi veuen una invitació a estar atents al que rebem, al que se'ns anuncia, al que hem acceptat o rebutjat; apunta més aviat a una experiència íntima més que no pas a quelcom que puguem trobar al diari o al telenotícies. En aquesta línia també s'hi podria veure una referència a la possibilitat de canviar, de rebre un impacte que trasbalsi la pròpia vida, d'entrar en una dinàmica diferent de la que teniem i que potser consideràvem l'única possible; cal estar atents, escoltar la paraula que et pot impactar. L'Anunciació simbolitzaria així la irrupció inesperada de quelcom nou que afebleix qualsevol disseny preestablert, la materialització d'un esdeveniment entès com una cosa que irromp, traumàtica, pertorbadora, sobtada, nova; un esdeveniment transcendental. I també mostraria el caràcter irreversible de les decisions que prenem: un cop acceptes, ja no pots tornar enrere.

En Josep M. Lozano puntualitza alguns rellevants aspectes de context: només Lluc parla de l'Anunciació, i es considera que l'Evangeli de Lluc (que forma una unitat amb els Fets dels Apòstols) és el més sensible a la condició femenina, al protagonisme de la dona (de manera que a la explicació de la Pentecosta que fa Lluc, Maria està presidint la trobada dels apòstols). Fet que contrasta amb altres episodis evangèlics, potser anteriors en el temps, on més aviat s'apunta a una incomprensió de la tasca de Jesús per part de la seva família, mare inclosa. Aquesta perspectiva de Lluc quedaria subratllada pel seu paper d'intent de pont entre la comunitat de Jerusalem i les comunitats derivades de la predicació de Pau de Tars, d'aquí que tant recull la tradició mitològica del naixement virginal, comprensible per a les comunitats paulines, com fa referència a les profecies d'Isaïes, detall proper a la comunitat de Jerusalem (i que fonamentarà més tard la tradició de situar a Maria llegint un llibre: concretament llegia i meditava aquestes profecies d'Isaïes, que d'alguna manera la commouen i preparen a assumir el seu paper; la paraula no és només el missatge que porta Gabriel, ni l'Esperit sant que entra per la oïda de Maria i la fa concebre, sinó també el text d'Isaïes, el llibre).


Notes redactades a partir del Taller d'Humanitats d'ESADE del 18.05.15, portat per Xavier Antich i Josep M. Lozano. Recullen algunes de les aportacions dels participants. Els oblits i les males transcripcions són responsabilitat meva. La meva aportació al Taller, que no vaig saber formular in situ, podria ser més o menys la següent:

Una imatge com la de l'Anunciació, explica quelcom que va passar o "fa que passi"? Explica el missatge de Gabriel a Maria o és un missatge per a nosaltres? Crec que la gràcia de les imatges simbòliques, i d'aquí la seva importància, no està en que ens remetin a una història, a quelcom que va passar, per important que sigui, sinó que el que fan és "crear aquesta realitat", generar aquesta història, trencar el cercle hermètic. No ens expliquen que algú va trencar el cercle hermètic: elles el trenquen, elles ens porten la Paraula, són la Paraula. El símbol - tant la narració simbòlica com la imatge simbòlica que la pugui plasmar - no remet a quelcom extern a ell, sinó que crea quelcom d'extern a ell i de rellevant per a nosaltres; d'aquí el seu valor excepcional. Quan contemplem una Anunciació tenim al davant una porta oberta al "més enllà" - o al "més enquí" -, la imatge "és" la porta oberta, no la descripció d'un moment en el que es va obrir la porta. Una porta per la que podem passar, que ens convida a passar-hi.




dimarts, 19 de maig de 2015

Los Nadies



Picasso 1903



En Josep Miralles ens ha fet fixar en aquest contundent poema d'Eduardo Galeano, del llibre "El libro de los abrazos" (1989) :


"Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobres,
que algún mágico día
llueva de pronto la buena suerte,
que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy,
ni mañana, ni nunca,
ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,
por mucho que los nadies la llamen
y aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho,
o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie,
los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados,
corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos,
rejodidos:

Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones,
sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos,
sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal,
sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies,
que cuestan menos
que la bala que los mata."



dilluns, 18 de maig de 2015

En i a través



Bissier 1961


"We do not experience God directly in this life. We are immersed in the creaturely and historical world God has created, and if we are aware of his presence at all, it is in and through his activity in that world, in and through what we call nature, history and its events, and our fellowmen and ourselves. The presence of God is always in a manner "hidden", hidden within a finite medium that at once maintains its own creaturely integrity, powers, possibilities, and weaknesses, and yet manifests within itself the presence and activity of the divine."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"No experimentem Déu directament en aquesta vida. Estem immersos en el món del creat i històric que Déu ha creat, i si d'alguna manera som conscients de la seva presència, és en i a través de la seva activitat en aquest món, en i a través del que anomenem la natura, la història i els seus esdeveniments, i els nostres semblants i nosaltres mateixos. La presència de Déu és sempre d'alguna manera "oculta", oculta dins d'un mitjà finit que alhora manté la seva pròpia integritat, facultats, possibilitats i febleses d'ésser creat, i tot i això manifesta en el seu si la presència i activitat del diví."




diumenge, 17 de maig de 2015

L'Anunciació com a imatge







L'Anunciació és una imatge que mira d'assenyalar la irrupció de l"altre món", del "més enllà", del "sobrenatural", del "cercle hermètic", de l'"absolut", de la "divinitat" o com li vulgueu dir, representat per Gabriel ("Déu que parla"), en el nostre món, representat per Maria, dona que acull, que accepta, que assumeix, que es mostra disponible, dòcil, al que aquesta irrupció representa, comporta.

Poder assenyalar aquesta experiència humana amb una sola imatge, amb una escena, té molt de mèrit, és un encert magnífic. I aquesta imatge excepcional proposada per l'evangelista Lluc (veure l'entrada "L'Anunciació" en aquest mateix blog, 25 de març de 2008), amb la simplicitat habitual dels evangelis sinòptics, ha inspirat molts pintors que l'han representat amb diferents matisos, mirant de transmetre la seva força, la seva gràcia. Cada versió de la imatge és una proposta una mica diferent. Unes ens parlen més que altres. Però les bones Anunciacions, totes parlen.

Aquestes són algunes de les meves Anunciacions predilectes (en podeu trobar d'altres a través del tag "Anunciació" d'aquest mateix blog).



Giotto 1306


Simone Martini 1333


Daddi 1335


Ambrogio Lorenzetti 1344


Gaddi 1345


Bartolo di Fredi 1383


Maestro della Madonna Strauss 1390


Melchior Broederlam 1399


Campin 1419


Campin 1425


Campin 1425


Gentile da Fabriano 1425


Masolino 1430


Bicci di Lorenzo 1430


Fra Angelico 1431


Fra Angelico 1432


Fra Angelico 1433


Bicci di Lorenzo 1434


Van der Weyden 1440


Filippo Lippi 1440


Filippo Lippi 1440


Filippo Lippi 1440


Filippo Lippi 1443


Bellini 1444


Fra Angelico 1446


Pesellino 1450


Filippo Lippi 1450



Petrus Christus 1452


Fra Angelico 1453


Pesellino 1455


Gozzoli 1455


Bouts 1455


Bellini 1465


Piero della Francesca 1466



Bartolomeo Caporali 1468


Filippo Lippi 1469


Leonardo da Vinci 1475


Memling 1475


Lorenzo di Credi 1485


Botticelli 1485


Botticelli 1489


Memling 1489


Cima da Conegliano 1495


Fra Bartolomeo 1497


Perugino 1497


Bellini 1500


Carpaccio 1504


Lotto 1534


Tiziano 1540


Beccafumi 1546


Heemskerck 1546


Tiziano 1559


Tiziano 1565


Caravaggio 1608


Orazio Gentileschi 1623



Rossetti 1850


Henry Ossawa Tanner 1898


Gerhard Richter 1973