dimarts, 30 de juny de 2015

Cervell i ment



Twombly 1970



"El cerebro es el órgano, con sus neuronas y sus cables, y la mente son tus pensamientos y tus emociones. La mente depende del cerebro, piensas y sientes porque tienes neuronas. Pero el cerebro también es impactado por la mente. La calidad y el contenido de lo que piensas modifican geográfica y físicamente tu cerebro. (...) Lo que piensas transforma tu cerebro."


Estanislao Bachrach (a La Vanguardia Digital del 29 de juny de 2015).




dilluns, 29 de juny de 2015

Krishnamurti: Soledat






"(...) Tots ens enfrontem amb el que som, un feix de records i una soledat que es fa més i més fonda. El desig de poder i d'èxit és una fugida d'aquesta soledat i de les cendres que són els records. Per anar més enllà, ho hem de veure, ens hi hem d'enfrontar, sense eludir-ho de cap manera, ni a través de la condemna ni per la por al que és. La por apareix només en el mateix acte de mirar de fugir del fet, del que és. Hem de descartar el poder i l'èxit d'una manera completa i total, voluntàriament i amb facilitat, i llavors, en veure-les de cara, en mirar-les, en ser-ne passivament conscients, sense alternativa, les cendres i la soledat tenen un significat totalment diferent. Viure amb quelcom és estimar-ho, no estar-hi lligat. Per a viure amb les cendres de la soledat hi ha d'haver una gran energia, i aquesta energia ve quan ja no hi ha por.

Quan s'ha passat per aquesta soledat, com es passaria per una porta, llavors es compren que un mateix i la soledat és una sola cosa, que no som l'observador que observa aquest sentiment que està més enllà de la paraula. Som això. I no podem escapar-nos-en com fèiem abans de moltes maneres subtils. Som aquesta soledat; no hi ha manera d'eludir-la, i res no pot abastar-la ni omplir-la. Només llavors estem vivint amb ella; és part d'un mateix, és la totalitat d'un mateix. Ni la desesperació ni l'esperança, ni cap forma de cinisme o d'agudesa intel·lectual, la poden fer desaparèixer. Som aquesta soledat, les cendres que alguna vegada foren foc. És una completa, irremeiable soledat, que està més enllà de qualsevol acció. (...)

D'aquesta aïlladora soledat, d'aquestes cendres, en neix un moviment nou. És el moviment del solitari. És aquest estat en el que totes les influències, tota compulsió, tota forma de recerca i realització han cessat naturalment i completament. És la mort del que és conegut. Només llavors es presenta el viatge sense fi de l'incognoscible. Llavors es presenta un poder la puresa del qual és creació."


J. Krishnamurti ("Diari", 23.09.1961)



Text original anglès:

"(...) Each one faces what he is, a bundle of memories and deepening loneliness. The desire for power and success are an escape from this loneliness and the ashes which are memories. To go beyond, one has to see them, face them, not avoid them in any way, by condemning or through fear of what is. Fear arises only in the very act of running away from the fact, the what is. One must completely and utterly, voluntarily and easily put aside power and success and then in facing, seeing, being passively aware, without choice, the ashes and loneliness have a wholly different significance. To live with something is to love it, not to be attached. To live with the ashes of loneliness there must be great energy and this energy comes when there is no longer fear. 

When you have gone through this loneliness, as you would go through a physical door, then you will realize that you and the loneliness are one, you are not the observer watching that feeling which is beyond the word. You are that. And you cannot get away from it as you did before in many subtle ways. You are that loneliness; there is no way to avoid it and nothing can cover it or fill it. Then only are you living with it; it is part of you, it is the whole of you. Neither despair nor hope can banish it nor any cynicism nor any intellectual cunning. You are that loneliness, the ashes that had once been fire. This is complete loneliness, irremediable, beyond all action. (...)

Out of this loneliness, out of these ashes, a new movement is born. It is the movement of the alone. It is that state when all influences, all compulsion, every form of search and achievement have naturally and completely stopped. It is death of the known. Then only is there the neverending journey of the unknowable. Then is there power whose purity is creation."




diumenge, 28 de juny de 2015

Carta de Pere als cristians de Tàrraco






"Germans, si voleu que us digui la veritat, jo mateix encara a hores d'ara no sé ben bé si Jesús era un mestre o un profeta. Que era un mestre - un rabí- i un bon mestre, això segur, com vàrem poder experimentar tots aquells que el coneguérem. I és la nostra pretensió actual continuar transmetent el seu mestratge. Si també era un profeta, doncs potser sí. Si més no, algunes vegades ens ho va semblar clarament, com aquell dia que ens va agafar a Jaume, Joan i a mi mateix i ens va portar fins al cim del Tabor o de l'Hermon, no ho recordo prou bé. Allà ens parlà de tal manera que ens va semblar que sentíem els mateixos Moisès i Elies.

El que també us puc dir, perquè ho vaig viure de prop, és que Jesús estimava la Llei i el que els profetes ens havien ensenyat, i que es complaia a discutir com s'havia d'interpretar, tant amb nosaltres, els seus deixebles, com amb la gent del poble, com amb altres rabís. Quantes hores havíem passat en aquestes discussions! I eren hores bones, que ens obrien els ulls a molts significats dels textos antics.

Ara, el que ja no sé si em plau del tot és aquest costum que s'està estenent entre alguns dels seguidors de Jesús de considerar-lo com a un déu. Entenc que els mou l'entusiasme per la seva persona i el seu ensenyament, però no m'acaba de fer el pes. És cert que sobre això s'han construït unes narracions molt boniques, que corren de boca a orella i que alguns han començat fins i tot a posar per escrit, i que tenen com a propòsit atribuir a Jesús aquest caràcter diví. Un exemple són aquestes descripcions del seu naixement a Betlem (quan ell era nascut a Natzaret), amb pastors dormint al ras, i àngels, i mags d'orient... En part estan bé, ens recorden que per a nosaltres Jesús, amb la seva manera de ser, amb el que deia i el que feia, era com si ens fes veure el Senyor (Adonai), el nostre Déu (Elohim); era com si l'Inexpressable (Ein Sof) pogués ser vist, com si el Pare (Abba) fos en ell, com si Jahveh tornés a parlar per boca seva. Però precisament per això cal anar molt amb compte a no fer-ne un déu com tants altres que naixien de mares verges. Són imatges útils per a expressar fins a quin punt Jesús era especial per a nosaltres, però comporten el risc que els que llegeixin aquestes narracions es pensin que són coses que van passar d'aquesta manera.

També hi ha les narracions sobre el sopar de Pasqua que varem compartir amb Jesús poc abans de la seva detenció a Getsemaní. Jo hi era, i puc dir que va ser un sopar molt especial, molt intensament viscut. Ara bé, potser em falla la memòria, però estic convençut que algunes de les coses que es diu que es van dir en aquell sopar no s'hi van pas dir. La creativitat dels entusiastes seguidors actuals, de molt bona fe però de vegades amb tendència a forçar les coses, pot arribar a nivells molt destacats.

Més delicada encara és la qüestió de la mort de Jesús. Jo hi era quan el van agafar a l'hort de Getsemaní, que vol dir "molí d'oli", al peu de la muntanya de les Oliveres. Va ser després d'haver passat, altra vegada amb Jaume i Joan, la vergonya d'haver-nos adormit quan ell ens demanava que preguéssim amb ell, que ja veia venir que les coses anirien malament. Quan el van detenir jo vaig reaccionar de manera arrauxada -com faig sovint, és el meu temperament-, però Jesús em va aturar. Més tard va venir una altra situació extremadament vergonyosa per a mi: mentre l'estaven jutjant, vaig negar tres vegades formar part de la colla dels seus deixebles. Però en el moment de la mort, jo no hi era, els deixebles ens havíem amagat, espantats. Sé que Josep d'Arimatea i Nicodem es van encarregar de rebre el cos mort de Jesús i d'enterrar-lo. Ara, com va anar exactament la seva mort, no ho puc dir. Aquí, com amb el seu naixement, s'estan fent narracions detallades de la seva pujada al Calvari i de la seva mort en creu. Malauradament, molts dels detalls que s'inclouen en aquestes narracions semblen encaixar massa amb determinats passatges dels textos antics, mostrant la determinació de subratllar que tot allò estava escrit, que havia estat anunciat, que era l'acompliment d'un pla preestablert. I jo això ja no ho tinc tan clar.

Pel que fa a la resurrecció de Jesús, sobre la que s'estan dient i escrivint moltes coses, les narracions també em resulten una mica sospitoses d'aquestes ganes de fer-ne un déu, algun dels quals era tradició considerar que havia ressuscitat tres dies després de morir. Jo el que puc dir és que els seus deixebles, després de la seva mort, vàrem sentir que era com si ell encara fos viu, encara fos entre nosaltres, tan fort era l'impacte que havia tingut sobre les nostres vides. I que aquest sentiment, en comptes d'esvair-se, s'anava enfortint. I que quan ens varem reunir tots plegats i varem veure que tots compartíem aquesta sensació, ens va entrar una alegria tan gran que vàrem haver de sortir al carrer i explicar-la, fins i tot a crits; cosa que va fer que alguns es pensessin que havíem begut massa.

Això és el que vaig viure i és el que us puc dir, jo, el vostre servidor, Pere."




dissabte, 27 de juny de 2015

Venim de l'Àfrica




Nolde 1914


"Tota la diversitat que veiem entre les diferents poblacions humanes s'ha creat en només 2.000 generacions. (...) Tots venim d'un mateix ancestre que va viure a l'Àfrica fa 60.000 anys o poc més."


Spencer Wells, director del projecte de recerca "Genographic".


L'ancestre masculí sembla ser un grupet d'homes que va viure entre fa 60.000 i 100.000 anys a l'est d'Àfrica, prop de la frontera entre Kenia i Uganda. L'ancestre femení és un grupet de dones de la mateixa regió, però més antigues: d'entre fa 150.000 i 250.000 anys. Això és degut a que entre les dones la reproducció està més repartida, mentre que és una minoria d'homes la que té la majoria dels fills. Els descendents d'aquest grupet varen arribar a l'Àsia fa uns 45.000 / 50.000 anys, i els seus descentents passaren a Amèrica fa uns 10.000 anys. A Europa van arribar fa uns 35.000 anys.


(recollit per Josep Corbella a La Vanguardia del 17.05.2006)




dijous, 25 de juny de 2015

La bellesa de la natura








“The man who is blind to the beauties of Nature has missed half the pleasure of life.”


Baden-Powell (1857-1941)



Traducció més literal:

"L'home que és cec a les belleses de la natura s'ha perdut la meitat del plaer de la vida."


Traducció més lliure:

"Aquell que és insensible a la bellesa de la natura es perd la meitat del plaer de la vida."




dimarts, 23 de juny de 2015

L'heroi



David 1780


"L'heroi, per tant, és l'home o la dona que ha estat capaç de combatre i triomfar sobre les seves limitacions històriques personals i locals i ha arribat a les formes humanes generals, vàlides i normals. D'aquesta manera les visions, les idees i les inspiracions sorgeixen prístines de les fonts primàries de la vida i del pensament humà. D'aquí la seva eloqüència, no de la societat i de la psique presents i en estat de desintegració, sinó de la font inesgotable a través de la qual la societat ha de renéixer. L'heroi ha mort com a home modern; però com a home etern -perfecte, no específic, universal- ha tornat a néixer. La seva solemne segona tasca i gesta és (com Toynbee declara i com totes les mitologies de la humanitat indiquen) tornar a nosaltres, transfigurat i ensenyar les lliçons que ha après sobre la renovació de la vida."


"La major part d'homes i dones trien el camí menys aventurat de les rutines cíviques i tribals comparativament inconscients. Però aquests cercadors també són salvats - en virtut de les ajudes simbòliques heretades de la societat, els ritus d'iniciació, els sagraments portadors de la gràcia, lliurats a l'antiga humanitat pels seus redemptors i que han funcionat durant mil·lennis. Només aquells que no coneixen ni una crida interior ni una doctrina externa es troben en una situació veritablement desesperada; és a dir, gairebé tots nosaltres en el moment actual, en què ens perdem en aquest laberint de dins i de fora del cor."


Joseph Campbell The Hero with a thousand faces (1949), pàgines 14-15 i 17




dilluns, 22 de juny de 2015

El present i la història






"La comprensió del present és sempre l'objectiu final de tota Història; aquesta representa l'experiència total de la nostra espècie en la mesura que som capaços de recordar-la i de relacionar-la íntimament amb la nostra pròpia existència."


Ernst Troeltsch, a la introducció del text "Die Bedeutung des Protestantismus für die Entstehung der Modernen Welt" (1911), traduït al castellà com a "El protestantismo y el mundo moderno". Un text modèlic per la seva brevetat i la seva riquesa d'idees, que fa envejar aquesta gran generació d'intel·lectuals alemanys on coincidiren Max Weber (1864-1920), Georg Simmel (1858-1918), el mateix Troeltsch (1865-1923)...




diumenge, 21 de juny de 2015

Detalls de Masaccio













Detalls del fresc El tribut (1425) de Masaccio, restaurats als tallers d'Aglaia.




dimarts, 16 de juny de 2015

Contra l'antiindividualisme



Raffaello 1506


Atorgar el paper just i precís a l'individu i al que està lligat a l'individualitat és important. D'aquí que sembli útil i pertinent, sobretot pels que tenim tendència a l'absolutització de certes idees o principis, aquesta reflexió rica i abrandada d'Arnold Hauser, que no és precisament un liberal, al respecte (de la seva Introducció a la història de l'art):


"L'antiindividualisme (...) es troba, en tot cas, en profunda correspondència amb aquells "ideals ascètics" pels que tan gran "cordialitat i prejudici" mostren els filòsofs en el sentit de Nietzsche; la seva obsessió per les potències apersonals i suprapersonals de la història és tan gran que ens hauriem de preguntar amb Nietzsche: ¿per què es necessiten en sí ideals antiindividualistes? ¿Per què es necessita tota aquesta sacrosanta objectivitat, aquests valors absoluts, aquesta validesa incondicionada, aquesta llegenda de l'eternament humà, eternament bo, eternament bell, aquestes lleis sense legislador, aquests art sense artistes, aquesta història de l'art sense noms i sense llibertat personal? La resposta s'ha trobat ja fa temps i s'ha formulat de les més diverses maneres. Es necessita tot això, s'ha dit, perquè es té por, por d'un mateix, por de la responsabilitat unida a la llibertat i a l'autodeterminació. Com diu Kant: "És tan còmode no estar emancipat". I que l'"anhel d'objectivitat" és una situació en la que "l'home s'humilia a la condició de servent", ho ha dit fins i tot el "filòsof" per excel·lència, Hegel. Es renuncia al privilegi de ser un mateix el seu propi legislador, i es creu en lleis eternes, suprahumanes, caigudes del cel, perquè es preten haver trobat en elles una forma immodificable, i es vol participar de la intangibilitat del missatge de què s'és descubridor i transmissor. La tranquil·litat que s'experimenta amb la idea de la validesa general, intemporalitat i necessitat, prové d'un sentiment intensificat de la seguretat. És tranquil·litzador saber que en el caos de l'existència, emmig del canvi i transformació constants, hi ha quelcom en el que hom pot trobar suport i al que hom es pot confiar. És assossegador creure que, a pesar de la pròpia caducitat, es participa en valors superiors i hom es converteix en el seu posseidor i administrador, en reconèixer la seva validesa. És incitadora, sobretot, la il·lusió que n'hi ha prou amb saber escoltar la veu interior de l'ànima, per a que en ella ens parli quelcom diví i inequívoc".




dilluns, 15 de juny de 2015

Krishnamurti: Maduresa



Rothko 1970



"Per a la maduresa és absolutament necessari que hi hagi:

1) La completa simplicitat que acompanya a la humilitat, no en coses o possessions sinó en la qualitat de l'ésser.

2) Passió, amb aquella intensitat que no és merament física.

3) Bellesa; no només la sensibilitat respecte a la realitat externa sinó també ser sensible a aquella bellesa que és mes enllà i per sobre del pensament i el sentiment.

4) Amor; la totalitat d'ell, no allò que coneix la gelosia, el lligam, la dependència; no aquell que es divideix en carnal i diví. Tota la seva immensitat.

5) I la ment que pot encalçar, que pot penetrar sense motiu, sense propòsit, en les seves pròpies incommensurables profunditats; que no té límits, que és lliure d'anar amunt i avall sense l'espai-temps."


J. Krishnamurti (Diaris, 29.07.1961)



Text original anglès:

"It's absolutely necessary for maturity that there should be

1. Complete simplicity which goes with humility, not in things or possessions but in the quality of being.

2. Passion with that intensity which is not merely physical.

3. Beauty; not only the sensitivity to outward reality but being sensitive to that beauty which is beyond and above thought and feeling.

4. Love; the totality of it, not the thing that knows jealousy, attachment, dependence; not that as divided into carnal and divine. The whole immensity of it.

5. And the mind that can pursue, that can penetrate without motive, without purpose, into its own immeasurable depths; that has no barrier, that is free to wander without time-space."




diumenge, 14 de juny de 2015

Auto-coneixement i auto-consciència







No és el mateix auto-coneixement que auto-consciència (l’anglès “self-awareness” introdueix un matís interessant que cal tenir en compte).

El “Coneix-te a tu mateix” dèlfic es pot interpretar com “analitza’t, observa’t, coneix i comprèn la teva constitució física i mental, la teva manera de ser, el teu caràcter, les teves característiques peculiars, l’herència educativa que has rebut, la teva dinàmica emocional, els teus valors, les teves actituds i preferències espontànies, les idees que vertebren el teu pensament, etc.”(això seria l'auto-coneixement) o bé com “copsa la teva condició, la teva identitat com a ésser humà, el teu existir fugaç en un món canviant, la teva naturalesa de testimoni còsmic, d’observador d’una realitat en la que estàs immers i que alhora et mires amb una certa distància, com un espectador atent i interessat però capaç de certa desimplicació, de certa relativització, de certa contemplació” (això seria l'auto-consciència).

L’auto-coneixement posa l’èmfasi en la nostra especificitat com a individus. L’auto-consciència el posa en allò que més ens identifica com a éssers de condició humana, en el cor de la nostra “humanitat”.

Ambdós són necessaris i complementaris, però no podem deixar d’atorgar una certa prioritat a l’auto-consciència sobre l’auto-coneixement.




divendres, 12 de juny de 2015

Funció de la mitologia



Tiziano 1544


"Sempre ha estat la primera funció de la mitologia i del ritu subministrar els símbols que fan avançar l'esperit humà, a fi de contrarestar aquelles altres constants fantasies humanes que tendeixen a lligar-lo al passat. De fet, potser el percentatge tan alt de neuròtics entre nosaltres es deu al fet que ens neguem a rebre aquesta efectiva ajuda espiritual. Restem aferrats a les imatges no conjurades de la nostra infantesa, i per això poc disposats a passar a les etapes necessàries de la nostra edat adulta."


Joseph Campbell The Hero with a thousand faces (1949), pàgina 7