dimecres, 30 de setembre de 2015

El Buscat



Rothko 1962


"La mystique, intuition de Dieu? - Oui, mais toujours dans la nuit. Car on ne le trouve qu'en le cherchant toujours. Dieu reste toujours "le Cherché"."

Henri de Lubac (1896-1991)


"La mística, intuïció de Déu? - Sí, però sempre en la nit. Ja que només se'l troba cercant-lo sempre. Déu sempre roman "el Buscat"".



"Dieu bénit l'homme non pour avoir trouvé, mais pour avoir cherché."

Victor Hugo (1802-1885), a Les contemplations, 1856


"Déu beneeix l'home no per haver trobat, sinó per haver cercat."



"Chercher Dieu, c'est être cherché par lui."

Bernard de Clairvaux (1090-1153), a L'amour de Dieu, 1132


"Cercar Déu, és ser cercat per Ell."




dimarts, 29 de setembre de 2015

D'Ors al Prado III: Watteau





III. Watteau



D'Ors qualifica aquests dos Watteau de "deliciosos" i "verinosos", plens de "gràcia tèrbola i barroca", extremadament romàntica. Considera que tracten de la dualitat entre l'esperit i la natura, i veu a Watteau com a "pintor del palpitant i de l'inconscient", "destructor de línies i contorns en benefici de l'aire i de la llum", proposant una suggerent proximitat entre Watteau i Rembrandt. Els arbres ja no hi són columnes com a Poussin (segons ell), sinó que s'apropen més a ser fantasmes.



Watteau 1711 Capitulacions de noces i dansa campestre



Watteau 1713 Festa en un parc




dilluns, 28 de setembre de 2015

Le Royaume



Van der Weyden 1440


Crec que Le Royaume d'Emmanuel Carrère (2104) és un llibre honest i lúcid. I el trobo un llibre interessant. Combina bé l'autobiografia i l'assaig sobre els orígens del cristianisme, i esdevé, volgudament o no, una certa apologia del cristianisme. Està ben construït i ben escrit (no havia llegit res de Carrère); el text és àgil i ple de petites espurnes fulgurants que apareixen gairebé inesperadament.

Potser no té prou en compte la dimensió simbòlica, ni la mitologia, ni el punt de vista jueu, però la seva perspectiva és consistent i ben lligada. Potser la humilitat, la modèstia, no hi és el to dominant, però l'autor n'és ben conscient. Potser el final és una mica precipitat, però l'obra té una certa monumentalitat.

Potser és per proximitat generacional i per interessos compartits, i sensibilitats compartides, i referents culturals compartits, el cas és que m'hi he trobat còmode, hi he sintonitzat.




dissabte, 26 de setembre de 2015

Martí i Pol: Ara és demà








Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.


Miquel Martí i Pol, 1977




divendres, 25 de setembre de 2015

La universitat de la vida



Castagno 1450


L'assagista holandès Rob Riemen, fundador de l'Institut Nexus, ­influent think tank humanístic vinculat a la Universitat de Tilburg, diu en un llibre coral titulat La universitat de la vida (recollit per Maricel Chavarría a La Vanguardia del 25.09.2015):

"Les elits sortides de Harvard, Princeton, Yale o Stanford no resoldran l'actual crisi financera perquè ells són la crisi. La seva manera de pensar és el que porta a la crisi. Aquestes universitats no tenen res a veure amb l'educació, són màquines de fer diners. Massa persones avui no saben com donar sentit a la seva vida, ni crear-se una personalitat, ni tenir un sentit crític. I la causa és la crisi d'un sistema educatiu que es basa en l'economia i la veritat científica."

"Patim una manca de civilització, la que es pot trobar en l'art, la filosofia, les humanitats, i que no és accessible; no podem accedir a la saviesa que ens permet entendre les emocions, l'existència. I la solució passa perquè la gent opti per educar-se d'una altra manera, ja sigui a través de la música, dels llibres...".




dijous, 24 de setembre de 2015

Humanisme



Botticelli 1475


S'anomena humanisme al corrent de pensament que col·loca l'ésser humà com a centre del seu interès.

És compatible això amb col·locar la divinitat com a centre del propi interès?

Sí, en la mesura en que considerem i constatem que això comporta una major "humanització" de l'ésser humà.

No, si la referència a la divinitat "deshumanitza", fa tornar "inhumà". En nom de Déu, no es pot anar contra l'ésser humà.




dimecres, 23 de setembre de 2015

Envellir



Van Gogh 1881

Van Gogh 1881



"Aimer un être, c'est accepter de vieillir avec lui."


Albert Camus a Calígula (1944), acte IV, escena XIII



Possible traducció:

"Estimar algú és acceptar envellir amb ell."




dimarts, 22 de setembre de 2015

Martí i Pol: Tardor



Kandinski 1908


"Mandrosament els geranis frueixen
l'últim sol de la tarda.
Ja són lluny
els xafogosos, dilatats capvespres
d'un estiu molt feixuc i, a poc a poc,
revenen les profundes quietuds,
la mà es torna exigent, i l'ull, tenaç.
Comença la tardor, temps de creixença."



Miquel Martí i Pol



dilluns, 21 de setembre de 2015

Buddhisme i ateisme



Rothko 1954


"El buddhisme distingeix fins a vuit nivells de consciència. Els sis primers són relatius als cinc sentits i a l'espiritual; els dos restants, afegits posteriorment, són la consciència que organitza les dades de l'experiència per dotar-les de significat, i el receptacle de tot el que l'ésser humà ha experimentat algun cop en qualsevol sentit - res no s'ha perdut. Segons el zen, cal passar per totes i deixar-les enrere per arribar a un nivell encara més profund, situat en la base de la consciència i que la supera: una espècie de realitat universal que es troba en tots els éssers. La superació d'aquests nivells de consciència i l'adquisició d'una de nova - en realitat, una supraconsciència més enllà de la consciència - implica un procés d'autonegació en el que el jo es nega a si mateix (no-jo) i s'anul·la completament. La culminació del procés, però, és la subsegüent afirmació del jo negat que correspon al jo vertader. El jo transformat no és el mateix jo d'abans, se sap jo i no-jo a un temps, forma i vacuïtat, una persona amb una identitat única i alhora en relació d'interdependència amb els altres. Quan el centre de la seva visió es troba lliure de l'ego, el jo deixa de ser un individu aïllat i és capaç de considerar en la seva veritat tot allò que li surt a l'encontre. Aquest procés és expressat en termes zen com travessar la gran mort, un camí de renúncia i despreniment absolut, de mort espiritual. La gran mort apareix en el samadhi absolut, en què s'ha detingut l'activitat de la consciència. Aturada l'activitat del pensament discursiu de la consciència ordinària, la ment és purificada. En tornar a l'activitat natural de la consciència es percep un gran canvi: es realitza la vertadera naturalesa pròpia. El món fins aleshores familiar contemplat des del punt de vista del jo deixa pas a un món nou d'unitat i igualtat. Aquest no és l'estadi final: no es pot romandre aferrat a aquesta realització sinó que cal alliberar-se del propi despertar a través d'una completa vacuïtat. És el que el zen anomena gran afirmació, el retorn a la vida. L'experiència decisiva del zen no és un saber sobre un objecte sinó un despertar a allò que és sense forma i sense mode en el nostre jo. (...) Prenent consciència del seu no-ésser, l'ésser humà realitza el seu vertader si mateix, informe, sense cos ni esperit, fora del temps."

Raquel Bouso a El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona 2008, pp. 110-111


Rigorós i sobri comentari que crec que dóna suport a les opinions que consideren que el buddhisme no és un ateisme, i que és una religió. És una bona manera de parlar de Déu i de l'experiència presentada pels místics de diverses tradicions.




diumenge, 20 de setembre de 2015

La festa



Twombly 2001


Llàstima que el temps no es pugui fixar en determinats moments,
els moments dolços, de plenitud, de benestar, de goig.
Però el temps és així: no té aturador. Tot és fugisser, tot passa...

(...)

Una festa no és només evocació, mirar enrere.
Tampoc no és mirar endavant, ja que el futur és incert i imprevisible.
La festa és mirar el present. La festa és una expressió d’agraïment.
Pel que s'ha viscut, sí, però sobretot pel fet d'estar-ho vivint,
de ser conscients de ser aquí i poder-ho celebrar i compartir.


(fragment del brindis d'en Rai a la festa dels 90 anys de la seva mare)



dissabte, 19 de setembre de 2015

Espriu: Llibre dels morts






Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.

No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.

Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l'arbre i la remor del vent
a les branques que s'alcen vers la llum!


Salvador Espriu a El caminant i el mur (1964)







divendres, 18 de setembre de 2015

Blanc i negre a Munch





El 1900 Munch pinta El ball de la vida.

Als dos extrems hi situa aquestes dues noies, significant la polaritat vital, el yang i el yin: blanc i negre, joia i tristesa...



Munch 1900




dijous, 17 de setembre de 2015

Místics i artistes



Memling 1479

"Poden comunicar-se les idees, i tota la superestructura racional de la ment, a través dels instruments del pensament o ciència; però les intuïcions més profundes de la ment, que no són ni racionals ni econòmiques, però que, tot i això, exerceixen una influència immutable i perpètua sobre les successives generacions d'éssers humans, només són accessibles al místic i a l'artista, i només aquest darrer els hi pot donar una representació objectiva. Però el místic també és un artista, perquè mai un veritable místic és conscient de les veritats sublims sense, alhora, aspirar a donar-los una expressió poètica."


Herbert Read, Art i societat, 1936




dimecres, 16 de setembre de 2015

Friedrich: Vaixells



Friedrich 1807


Friedrich 1815


Friedrich 1816


Friedrich 1820


Friedrich 1828


Friedrich 1828


Friedrich 1830


Friedrich 1835




dimarts, 15 de setembre de 2015

El rebutjat



Rousseau 1907


"La granota repulsiva i rebutjada o el dragó del conte de fades porta l'esfera d'or a la boca; perquè la granota, la serp, el rebutjat, és la representació d'aquesta profunditat inconscient (tan profunda que no es pot veure el seu fons), on s'acumulen tots els factors, lleis i elements de la existència que han estat rebutjats, no admesos, no reconeguts, ignorats, no desenvolupats."


Joseph Campbell The Hero with a thousand faces (1949), pàgina 44



dilluns, 14 de setembre de 2015

Krishnamurti: Autoconsciència crítica




Hernández Pijuan 1996



"L'autoconsciència crítica és essencial. La imaginació i la il·lusió distorsionen la clara observació. La il·lusió sempre existirà, en la mesura que existeixin les pulsions per continuar el plaer i evitar el dolor: la demanda per la continuïtat o pel record de les experiències plaents, i l'estalvi del dolor, del sofriment. Ambdues pulsions alimenten la il·lusió. Per eliminar la il·lusió de manera completa, el plaer i la pena han de ser entesos, i no pas a través del control o la sublimació, ni de la identificació o la negació."


J. Krishnamurti (Diaris, 21.06.1961)


Text original anglès:

"Self-critical awareness is essential. Imagination and illusion distort clear observation. Illusion will always exist, so long as the urge for the continuation of pleasure and the avoidance of pain exist; the demand for those experiences which are pleasurable to continue or be remembered; the avoidance of pain, suffering. Both these breed illusion. To wipe away illusion altogether, pleasure and sorrow must be understood, not by control or sublimation, identification or denial."




diumenge, 13 de setembre de 2015

D'Ors al Prado II: Lorrain





II. Claude Lorrain



D'Ors indica amb encert que les dues obres que proposa veure de Claude Lorrain, tot i el seu estil noble, clàssic, acadèmic, mostren "ja gairebé un tremolor subtil de romanticisme". En una primera impressió poden semblar molt arquitectòniques, però l'esperit és el d'un paisatge amb a seva inevitable tendència naturalista, tot i que encara queda molt lluny "l'apoteosi panteística de l'aire i de la llum". D'Ors veu una concatenació Lorrain-Constable-Turner-impressionisme, una indicacció suggerent.


Claude Lorrain 1639 Partida de santa Paula del port d'Òstia


D'aquesta Partida de santa Paula del port d'Òstia d'Ors en destaca la pràctica desaparició dels elements naturals: "Gairebé només uns arbres, molt finament estilitzats, apunten entre el palau i el castell, davant del gran temple i la sèrie de construccions civils que el succeeixen; l'aigua, gairebé adormida, apareix poblada per la multitud de les barques i vaixells; i fins i tot la mateixa llum, per resignar-se a tenir un valor secundari al llenç, és una indecisa i pàl·lida llum d'alba".



Claude Lorrain 1640 L'arcàngel Rafael i Tobies



dissabte, 12 de setembre de 2015

El jueu Jesús



Rouault 1938


"Jesús va ser jueu, membre d'aquell pobre i petit poble, políticament feble, dels marges de l'Imperi romà. La seva activitat es va desenvolupar entre jueus i per a jueus. Jueus foren també la seva mare Maria, el seu pare Josep, la seva família i els seus adeptes. Jueu va ser el seu nom (en hebreu Yeshua, forma tardana de Yehoshua, que vol dir "Jahveh és auxili"). Jueves van ser la seva Bíblia, la seva litúrgia i les seves pregàries. En aquella situació concreta no va poder ni pensar en una predicació entre els pagans. El seu missatge anava adreçat al poble jueu, però al poble en la seva totalitat i sense cap exclusió."


Hans Küng a Ser cristiano (1974), pàgina 207




divendres, 11 de setembre de 2015

Maduresa



Chagall 1942


"El camí de la maduresa consisteix a no tenir por de deixar el que és conegut per endinsar-se en el que està per conèixer."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 151



dijous, 10 de setembre de 2015

Villangómez: Terra natal




Van Gogh 1890


Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d'un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de mot antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somniar-hi, entre la mar i el vent.


Marià Villangómez (1913-2002)




dimecres, 9 de setembre de 2015

Ens farem mal




Tàpies 1980



"Quins poden ser aquests efectes no desitjats de la independència ? El debat gira al voltant dels costos econòmics i de la sortida de les institucions europees. Però no són els únics. Ni els més rellevants. Per mi el risc més important és que, sense desitjar-ho, acabem fent-nos mal en el que és més important per a una societat: la convivència i el progrés social.

El veritable obstacle per a la independència no és l’Estat, sinó la pluralitat de la societat catalana. Si la gran majoria de catalans volguessin la independència, no hi hauria Estat que ho pogués impedir. Però no és així. Tenim preferències polítiques diferenciades.

(...)

En tot cas, qui té ara com ara la principal responsabilitat d’evitar que ens fem mal? A parer meu, els independentistes. Crec que, pensant en l’interès general, han de fer un pas enrere. Un pas enrere que no significa renunciar a les seves aspiracions, sinó sotmetre-les a la disciplina de dues virtuts clàssiques: la prudència i la temprança.

Els líders de la coalició independentista s’han de fer la pregunta de quins són els límits que no poden traspassar els experiments socials. A aquesta pregunta el gran pensador liberal Isaiah Berlin va contestar que fins aquell punt en què les conseqüències comencin a ser irreversibles. Crec que a Catalunya comencen a ser-ho: la fractura social interna. Si no es frena, l’escenari per als pròxims anys és una barreja de frustració, malenconia, conflicte social i desordre polític."


Anton Costas a La Vanguardia del 09.09.15




dimarts, 8 de setembre de 2015

Sensors



Tobey 1944


"La proliferació de sensors està donant vida a un mercat completament nou. Ja no es tracta que cada persona, sinó cada producte, cada objecte inanimat dotat d'un sensor, genera dades que mereixen ser recopilades, organitzades, processades i analitzades. (...) Fa set o vuit anys, no hi havia sensors, ni tampoc xarxes socials, i els smartphones tot just eren una realitat. Avui són tres formidables fonts de generació de dades."


Hermann Wimmer, copresident de Teradata, a La Vanguardia del 05.07.2015




dilluns, 7 de setembre de 2015

Krishnamurti: El recte pensar



Hernández Pijuan 1986


"El recte pensar sorgeix amb el coneixement d'un mateix. (…) I el coneixement d'un mateix representa una tasca enorme, que requereix constant observació i una consciència alerta, desperta i meditativa. (…) Sense entendre'ns a nosaltres mateixos no podem entendre la totalitat de les coses. El coneixement d'un mateix és el començament de la saviesa. I el coneixement d'un mateix es cultiva mitjançant la recerca que l'individu fa de si mateix. (…) La comprensió d'un mateix requereix un estudi objectiu i desapassionat del nostre propi ésser en el seu conjunt: cos, sentiments i pensaments. (...) El coneixement d'un mateix és el començament del recte pensar, i sense coneixement d'un mateix és impossible pensar veritablement.”

“És indispensable que ens comprenguem a nosaltres mateixos, ja que en fer-ho començarem a pensar rectament; i en el procés del recte pensar descobrirem el que significa viure amb fondària i d'una manera creadora, realitzar Allò que supera tota mesura. Per a viure plenament i d'una manera creadora hi ha d'haver comprensió d'un mateix; i per arribar a conèixer-nos necessitem sinceritat i humilitat, amor i un pensament totalment lliure de por. La virtut resideix en l'alliberament del desig. Aquest engendra multiplicitat i repetició; i la vida, per culpa d'ell, es converteix en una sèrie de complicacions, penes i turments.”

“Aquest estat de consciència desperta, alerta i expandida s'assoleix amb la comprensió, no a través de jutjar, de comparar, de negar o d'acceptar.”

“Cap problema no pot ser resolt en el seu mateix pla, en el seu mateix nivell. Ha de ser entès, i per tant dissolt, des d'un nivell diferent i més profund d'abstracció.”

“Mentre la vida segueixi essent un devenir, una evolució del “jo”, sempre tancada en el pensament-sentiment del “jo” i de “el que és meu”, serà un procés destructiu, cruel i no creador. (...) La vida viscuda sota el signe del “jo” i de “el que és meu”, és destructora i engendra conflictes. Quan s'atura aquest voler i no voler, sorgeix la clara consciència de la por, de la mort, del no res. Però si el pensament pot anar més enllà i superar, elevant-se, aquest temor, troba davant seu la realitat suprema.”

“Com és possible alliberar del desig el nostre pensar i sentir? Tornant-nos plenament conscients; estudiant i entenent el “jo”i les seves accions, arribarem a alliberar-nos del desig.”

“Per observar-se sense dificultat, la ment ha d'adoptar un ritme lent.”

“La vida pura i senzilla és estar lliure d'esperit adquisitiu, d'aferraments i de distracció. (...) La vida pura i senzilla no consisteix únicament en acontentar-se amb poques coses, sinó més aviat en emancipar-se de l'afany adquisitiu, de la dependència i de la distracció, tant íntimes com externes. La consciència constantment desperta i alerta determina la cessació del procés pel qual la memòria, lligant-nos al temps, identificant-nos, edifica el “jo”. Només llavors pot sorgir davant nostre la suprema realitat.”

“El “jo”, ¿és una entitat permanent, una essència espiritual? ¿Que no és potser un compost, una acumulació d'elements, i per tant “impermanent”? ¿Que no és el “jo” un resultat i no, en conseqüència, una essència espiritual? La continuïtat que el “jo” posseeix, ¿que no és potser deguda a la memòria “identificativa”, subjecte al temps i per tant efímera i transitòria? (...) La seva extinció, ¿és qüestió de temps, és a dir, un procés horitzontal, o bé la il·luminació només és possible quan aquest procés horitzontal del temps s'abandona, arribant, en conseqüència, a pensar-sentir directament, verticalment? Per aquest camí horitzontal del temps, de la postergació, de la ignorància, no s'arriba a la Veritat; només se la pot trobar verticalment, en qualsevol etapa del procés horitzontal, si el pensar-sentir aconsegueix escapar-se d'aquest procés emancipant-se del desig i del temps. Aquest alliberament no depèn del temps sinó de la intensitat amb que la consciència està desperta i alerta, i de la plenitud del coneixement d'un mateix. (...) Només el recte pensar ens pot alliberar de la ignorància i del dolor; i el recte pensar no és un resultat del temps. Ho podem aconseguir donant-nos compte intensament, en el moment present, de totes les limitacions que impedeixen la claredat i la comprensió.”

“A la realització d'Allò que no es detura, que és immortal, no s'hi arriba pel camí de la continuïtat del “jo”. Tampoc no es troba en l'oposat a aquesta continuïtat. En els oposats hi ha conflicte, però no hi ha la veritat. Amb l'alerta i desperta consciència d'un mateix, i a la llum del coneixement d'un mateix, arriba el recte pensar. La capacitat de realitzar la veritat està en nosaltres. Cultivant el recte pensar, fruit del coneixement d'un mateix, el nostre pensament s'obre a la Realitat, a Allò que no depèn del temps.”

“Si afirmo simplement que hi ha continuïtat després de la mort o que no n'hi ha, l'únic efecte d'aquesta afirmació serà enfortir una o altra creença; i això és, precisament, l'obstacle que s'interposa en el camí de la suprema realitat. El que resulta indispensable és que deixem enrere les nostres estretes creences i formulacions, els nostres desigs i esperances, per experimentar Allò on no hi caben ni el temps ni la mort.”

“Si en la vostra activitat diària i en la vostra vida de relació sou plenament conscients, començareu a deslligar el vostre pensar i sentir de la causa de la ignorància i el dolor. Al donar-vos cada cop més compte de les vostres accions i reaccions, tant les superficials com les íntimes i profundes, les distraccions s'aturaran d'una manera natural i una vida senzilla començarà certament per a vosaltres.”

“La vida de relació és un procés d'autorevelació: és un mirall en el que comencem a descobrir-nos a nosaltres mateixos, les nostres tendències, pretensions, mòbils limitats i egoistes, pors, etc. A la vida de relació, si us manteniu desperts i alerta, veureu que la vostra manera de ser quedarà al descobert: i això porta conflictes i dolor. (...) La vida de relació serà sempre penosa, una lluita constant, fins que d'ella en sorgeixi un profund i ampli coneixement d'un mateix. Amb el coneixement d'un mateix arriba l'amor inextingible.”

“Ningú no us podrà conduir a la Veritat: ni els Mestres, ni els deus ni els seus missatgers. Vosaltres sols haureu de bregar, buscar i descobrir. (...) Si espereu que alguna altra persona us salvi del sofriment i de la ignorància d'aquest món bàrbar i caòtic, l'única cosa que estareu fent és engendrar més desordre, mala voluntat, ignorància i dolor. Dels vostres pensaments i sentiments vosaltres en sou els únics responsables; només vosaltres hi podeu introduir claredat i ordre. Només vosaltres us podeu salvar de vosaltres mateixos. Només amb la vostra pròpia comprensió superareu la cobdícia, la mala voluntat i la ignorància. (...) La percepció del que és veritable rau en el recte pensar, en la humilitat, en la compassió, en la vida pura i senzilla, no en l'autoritat de ningú. L'autoritat d'un altre ésser humà, per gran que sigui, només porta a més grans sofriments i ignorància.”

“Per molt que formulem o mirem d'entendre el que anomenem Déu o la Veritat, no comprendrem el desconegut fins que la ment mateixa arribi a ser quelcom de tan ampli, tan incommensurable, com Allò que intenta sentir i experimentar. Per a experimentar l'incommensurable, l'incognoscible, la ment ha d'anar més enllà i posar-se per sobre d'ella mateixa.” (...) Mentre la ment sigui l'instrument del “jo”, del desig, hi haurà dualitat i conflicte. Una ment en tals condicions no pot comprendre l'incommensurable.”

“Només quan observador i observat s'han extingit, sorgeix l'Incommensurable.”

“Quan la ment està creativament buida, no quan ha agafat una direcció positiva, sorgeix la realitat suprema. (…) Quan la ment-cor està serena, creativament buida, només llavors sorgeix la realitat suprema. (...) Aquesta passivitat és en si mateixa activa. Amb la quietud sorgeix la suprema saviesa, la benaurança.”

“Una ment propensa a competir, embolicada amb els conflictes de l'esdevenir, i que pensa en termes de comparació,és incapaç de descobrir Allò que és real.”

“Si el que cerqueu és certesa, trobareu la mort; però si us sentiu insegurs i us poseu a explorar amb esperit d'aventura, podreu descobrir Allò que és real.”


J. Krishnamurti, "Només el recte pensar porta a la pau", cicle de conferències pronunciat a Ojai, California, el 1944.




dissabte, 5 de setembre de 2015

Shakespeare: El sonet CXVI







Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove.

O, no, it is an ever-fixèd mark,
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth’s unknown, although his height be taken.

Love ’s not Time’s fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle’s compass come;
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.

      If this be error, and upon me proved,
      I never writ, nor no man ever loved.





La traducció al català de Salvador Oliva:


A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L’amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors es vincla al desfavor.

Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
De cada barca errant és l’estrella polar
d’insondable valor i sondejada altura.

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s’altera l’amor amb la fugacitat
sinó que sobreviu fins els dies finals.

      I si això és un error i em pot ser demostrat,
      jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.



En Lluís Soler ens va dir aquest sonet al Taller d'Humanitats d'ESADE el 27.05.2013






divendres, 4 de setembre de 2015

D'Ors al Prado I: Poussin







El 1922, Eugeni d'Ors publica el text Tres horas en el Museo del Prado, on fa una tria d'obres a veure en un recorregut curt del Museu. Més enllà de l'encert de la seva tria, subjectiva com totes, i fonamentada en criteris discutibles, com tots, té gràcia acompanyar-lo en aquest recorregut, aprofitant els mitjans que les noves tecnologies ens permeten. Recollirem alguns dels seus comentaris.

D'Ors fa servir un esquema ordenador bipolar, contraposant "valor arquitectural / valor espacial / classicisme" i "valor formal / valor expressiu / musicalitat / poesia / barroquisme - romanticisme - impressionisme". Podríem dir també "estructura, racionalitat, lògica, ordre, línia, contorn" versus "vitalitat, sensualitat, sentiment, lirisme, aire, llum, brillantor".

A partir d'aquests extrems, que mai no es donen en estat pur, ell situa alguns grans autors amb obra al Museu del Prado. Més propers a l'extrem espacial hi situa a Poussin i Mantegna. Més propers a l'extrem expressiu hi situa a El Greco i Goya. Al centre, en una mena d'equilibri, Velázquez. La resta s'anirà ubicant sobre aquest eix...

Comencem el recorregut; com si fóssim al museu, es tracta més de contemplar les obres i fer-hi les nostres reflexions que de tenir en compte els comentaris, és clar...



I. Poussin


Poussin 1639 La cacera d'Atalanta i Meleagre


D'Ors subratlla el veïnatge amb l'escultura que mostra aquesta pintura, tractada com un relleu, com un fris. És una desfilada, una processó, que en grec s'anomena théoria. I d'Ors fa notar amb encert la qualitat escultòrica del cavall central.

D'Ors afegeix: "A d'altres Poussin, l'ordre, l'arquitectura reposada, s'han hagut d'imposar filosòficament a un assumpte tumultuós; llavors la geometria ha vençut a la vida, però la vida encara bombolleja. Així a la Bacanal."


Poussin 1625 Bacanal

La tercera obra de Poussin a la que d'Ors fa referència és aquesta:


Poussin 1631 El Parnàs

Diu d'Ors: "Heus aquí, a El Parnàs, la temptació dels arbres. Hi ha el grup dels grans poetes: Homer, Virgili, Horaci; el Dant, Petrarca, Ariosto; hi ha un nou poeta, rebut per Apol·lo, a qui cenyeix les temples Cal·líope, entre les altres muses; hi ha, al centre, Castàlia, a les aigües de la qual acostumen a beure els poetes. Molt bé. Això es composa en arquitectura perfectament. Però aquí no estem entre columnes i graderies, com a l'Escola d'Atenes de Raffaello; som al Parnàs, hi ha arbres; què fer dels arbres? Convertir-los en columnes. Tant pitjor per a la natura. Les seccions verticals, gairebé regulars com les empremtes d'una graella, amb que ratllen els troncs el cel del Parnàs, de Nicolas Poussin, em semblen una de les victòries més sumptuoses i inequívoques de l'esperit, en la història universal de les arts."

Em sembla que aquí d'Ors exagera, aquests arbres són més naturals i menys arquitectònics del que ell diu, però exagerar - i pontificar - és un dels trets del personatge...




dijous, 3 de setembre de 2015

Treballar



Goncharova 1908


No és el mateix treballar "per a" algú que treballar "amb" algú.

Treballar amb algú vol dir fer treball d'equip, compartir temps, criteris, propòsits. Vol dir compartir avenços i fracassos. Vol dir teixir un lligam que depassa l'esfera professional per esdevenir una relació d'amistat. Vol dir no haver ni de rendir comptes, perquè la tasca és tan compartida que això esdevé innecessari.

Gairebé tothom treballa "per a" algú; treballar "amb" algú és més aviat excepcional.



dimarts, 1 de setembre de 2015

Esberlat



Tàpies 1951


Aquesta nota no vol descriure el que passarà després del 27S. Això no es pot predir, i els polítics són mestres en resoldre situacions complicades i trobar camins de sortida on sembla que no n'hi ha. El que ara ens poden semblar escenaris dramàtics, fins i tot apocalíptics, mai ho acaben sent, i la quotidianitat sempre s'obre pas, amb la seva gran inèrcia, enmig de qualsevol escenari. Aquestes notes només volen descriure la visió i vivència subjectives d'un ciutadà abans d'aquestes eleccions, ser testimoni d'un estat d'ànim.



És possible que tinguem un país esberlat, i això no canviarà sigui quin sigui el resultat del 27S. Durant 40 anys, com a societat, tot i meritòries iniciatives, que inclouen rellevants partits polítics, associacions i personalitats, d'alguna manera, sovint implícita, va predominar la impressió que l'"ascensor social", que de fet s'identificava amb el progrés econòmic, seria suficient per a integrar la immigració; que n'hi hauria prou amb que la gent es guanyés bé la vida. Però ara constatem que això sol no ha generat prou adhesió emocional al país, ni en prou gent ni amb prou intensitat.

Davant d'aquesta situació, uns optem per la calma: caldrà fer ara el que no varem saber fer abans, tornar al "més que mai, un sol poble" i trobar camins operatius per fer-ho real. Altres opten per la sortida radical, pel "tenim pressa": "accelerem, ja seguiran", o bé "la integració només és possible en un marc d'independència". Però, per pressa que tinguem, potser no tenim prou poder social i polític per assolir la independència precisament a causa d'aquest dèficit d'integració, que no ens permet aplegar el consens social suficient (en termes de poder real).

Tot plegat és difícil i delicat. Amb el risc que el país, a nivell polític i ideològic -afortunadament només a aquests nivells, que són una part de la realitat, una part important, però només una part-, s'esberli encara una mica més i la manca de perspectives polítiques i ideològiques es faci més patent. A partir del 27S caldrà obrir nous camins amb molta paciència. Per exemple, caldrà trobar la manera d'integrar millor els posicionaments polítics amb l'actitud vital, l'estil, la manera de fer; caldrà deixar enrere concepcions on les posicions ideològiques són l'única cosa rellevant i la manera de fer política pot ser qualsevol (o sigui: que es pot mantenir la manera tradicional, amb els seus secretismes i manipulacions, per dir-ho senzill). Potser haurem de tenir més present que fer país no s'identifica exclusivament amb fer política, i que fer país és sempre imprescindible. I que fer política té les seves normes específiques que cal tenir en compte. Potser serà necessari crear noves entitats per a la promoció del coneixement i apreciació del país (territori, llengua, cultura) per part de tots els que hi viuen. I moltes iniciatives modestes més, amb voluntat de fer camí. Seran nous temps, i poden acabar sent també engrescadors i potser més ben fonamentats que els que hem viscut darrerament.

Aquest és l'estat d'ànim d'algú que el 27S votarà en blanc, perquè cap de les moltes opcions presentades no li sembla prou encertada, i no li agrada optar per mals menors o per vots útils. Un país es construeix amb propostes identificadores, engrescadores, mobilitzadores, i si en un moment determinat una persona no les troba, doncs vota en blanc (mai l'abstenció!) per manifestar aquesta manca d'identificació política, i continua treballant pel país i la seva cultura. En moments de polarització com l'actual això és molt mal vist ("no contribueixes a l'hora decisiva"!) però crec que cap situació justifica mancar al respecte a les opcions que no coincideixen amb la pròpia.

Massa trist que és veure com gent bona i intel·ligent es deixa emportar per la rauxa i acaba dient coses d'una ingenuïtat políticament inconsistent, d'un sectarisme impropi de la seva trajectòria o d'una mediocritat generadora d'incertesa. Massa trist que és veure com les posicions han anat evolucionant de tal manera que el diàleg ha esdevingut gairebé inexistent, i que serà difícil reprendre'l en el futur, des del moment en que hi està havent un alt nivell d'agressivitat fins i tot a nivell personal que pot generar ressentiments duradors si no s'obren escenaris de reconciliació per part de tothom (estem acumulant un gran estoc de ressentiment a totes bandes, que després caldrà gestionar d'alguna manera per fer-lo desaparèixer).

Massa trist que és veure la confusió que pot generar trobar en una mateixa llista gent admirada i gent que pertanyen a una manera de fer política que semblava que deixàvem enrere. Hi ha qui diu que el fet d'aplegar en una mateixa llista gent tan diferent és una mostra de l'excepcionalitat del moment i de la transversalitat de la proposta que suposa aquesta llista, però aquesta confluència pot acabar essent una mala contribució al panorama polític del país; una cosa és ser molt diferents i l'altra representar maneres de fer política contradictòries.

El 27S no serà per a mi un dia de joia, sigui quin sigui el resultat (la meva previsió, que segur que acaba essent llunyana de la realitat, és 60 escons per "Junts pel sí", 25 per "Catalunya sí que es pot", 13 pel PP, 13 per Ciutadans, 10 pel PSC, 9 per UDC i 5 per la CUP). Crec que serà necessari anar més enllà d'aquesta confrontació esberladora i bastir ponts, guarir ferides, obrir nous camins, fer molta autocrítica, crear noves complicitats.