dissabte, 31 d’octubre de 2015

Aura



Redon 1903


"L'aura vindria a ser, doncs, el component metafísic característic de l'obra d'art autèntica, és a dir: dotada d'ànima. O d'aquella energia, d'aquella fosforescència, que l'espectador percep només en el directe i només davant una obra veritablement carregada de vida. D'una energia que, més enllà de l'ara i l'aquí, no deixa d'emetre, perdurable. No és això el que millor defineix l'obra viva que considerem clàssica? La que raja contínuament una significació que cada sensibilitat i cada temps llegeix de manera diversa, polisèmica.

Alarmat davant l'apologia del maquinisme, la velocitat i l'esperit bèl·lic glorificats pel futurisme, el moviment d'avantguarda que mantindrà tantes concomitàncies amb els feixismes, Walter Benjamin va advertir dels riscos d'un art cada vegada més desproveït d'aura, o més deshumanitzat, en temps de la cada dia més fàcil còpia mecànica de l'obra artística. A L'obra d'art en l'època de la seva reproductibilitat tècnica, Benjamin alertava davant del perill de la pèrdua d'autenticitat de l'obra d'art a causa d'una mercantilització incrementada per l'ampliació de les possibilitats tècniques de reproducció. Benjamin va morir ara fa setanta-cinc anys, a Portbou. Considerava l'obra d'art autènticament digna d'aquest nom com a portadora d'aura."


Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia del 26.10.2015




divendres, 30 d’octubre de 2015

Radiacions



Twombly 2011


L'evangeli va capgirar totes les regles i valors socials. Diu, per exemple, que la veritat és en la debilitat i no en la força, que els últims seran els primers, que ser ric i intel·ligent és molt perillós... Per mi aquest tipus d'inversió radical dels valors és el centre de l'evangeli.

Aquestes veritats no estan fetes per ser compreses sinó perquè estiguem exposats a les seves radiacions.

(...)

Crec que [dir que hi ha més veritat entre els febles que entre els forts] és una frase que no està dita per ser compresa sinó sentida. És molt difícil d'entendre. Tinc la intuïció que ens hem de deixar impregnar per aquest misteri, perquè hi ha una veritat en aquestes paraules.


Emmanuel Carrère a La Vanguardia del 24.10.2015



Aquesta observació tan sintètica i precisa de Carrère em sembla fonamental, i la considero extensible a tota la simbologia religiosa (Déu inclòs, que no ha de ser comprès sinó sentit; la gràcia és rebre'n les radiacions...).

Ens esforcem a mirar de "comprendre" els símbols, quan no és això del que es tracta, sinó de tota una altra cosa: de sentir-los, d'exposar-nos a les seves radiacions (de tenir-los presents, de contemplar-los, de meditar-hi, de deixar-nos impregnar per ells...).




dijous, 29 d’octubre de 2015

Sobre el zen







Algunes interessants reflexions de Raquel Bouso sobre el zen (extretes del seu llibre "El Zen", Fragmenta Editorial, Barcelona 2008):

- "...el zen defuig ser classificat o circumscrit perquè un dels aspectes que més clarament posa en relleu és que per comprendre realment una cosa cal experimentar-la un mateix, no n'hi ha prou amb explicacions de segona mà o idees preconcebudes." (p. 12)

- "El mot japonès zen, com el coreà son, és la lectura del xinès chan, probablement una forma abreviada de la paraula xinesa channa, que tradueix la sànscrita dhyana o la pali jhana i que designa un estat de meditació, contemplació o concentració profunda. (...) La meditació típicament zen, anomenada zazen, consisteix a seure amb les cames creuades -cosa que es coneix com posició del lotus-l'esquena recta, les mans obertes recolzades en el dors i els ulls entreoberts i, en silenci, respirar profundament i en calma." (p.17)

- "La majoria de les persones vivim "fent coses" contínuament, i això quan no projectem les que farem, repassem mentalment les que hem fet o imaginem les que voldríem fer. No ens permetem aturar-nos ni un segon. La pràctica del zen consisteix, contràriament, a no fer res, o millor dit, a deixar de fer." (p.18)

- "(...) despertar o il·luminació, és a dir, un mode diferent de captar la realitat que comporta una determinada manera de ser en elmón, una nova forma de vida." (p. 18)

- "I aquesta és la actitud que privilegia el zen: sense fixar-se cap objectiu, sense esperar res, aposta per practicar desinteressadament, "sense pensaments, sense imatges" i "sense meta, sense objecte". El zen ha desenvolupat el punt de vista que tothom ja és Buddha, de manera que només cal que, amb la pràctica constant o de sobte, arribem a advertir la nostra pròpia naturalesa." (p. 19)

- "disciplinar el cos equival a disciplinar la ment." (p. 21)

- "Si el practicant de zazen i sanzen (la pràctica d'una conversa en què el mestre valora la maduresa espiritual del deixeble al seu càrrec) ha assolit un grau elevat de maduresa espiritual, aquesta maduresa es manifestarà en la seva vida quotidiana. Malgrat que aparentment no sigui visible cap canvi, pel zen la resposta d'aquesta persona a cada situació que se li presenti sorgiràd'una font diversa de l'habitual: sorgirà del seu propi interior, d'allà on és més autènticament ell mateix. Això es fa evident en les trobades amb altres persones i en la manera d'acomplir les accions." (p. 33)

- "Si bé cada persona és única i individual, essencialment tots compartim una mateixa naturalesa contingent. La persona es construeix a cada instant i en relació amb els altres, motiu pel qual no podem ser aïlladament, i comprendre això ens permet veure el que ens uneix i no el que ens separa." (p. 34)

- "Des del punt de vista del zen, tota acció ha de ser acomplerta captant tota la nostra atenció, ja que la immediatesa de la vida s'expressa en cadascuna de les activitats diàries, per banals i quotidianes que siguin." (p. 35)

- "Dogen descriu la pràctica de la meditació com "simplement seure", i l'estat de concentració samadhi, com "deixar caure cos i ment. (...) Cos i ment són abandonats en el procés perquèun cop s'ha despertat a la vertadera naturalesa pròpia no es contempla cap distinció entre un mateix i la resta de coses que conformen la realitat." (p. 61)

- "La possibilitat universal de despertar a la vertadera naturalesa pròpia, a la naturalesa del Buddha (...) no pot ser entesa amb la lògica, ni expressada amb paraules, ni explicada en escrits, ni considerada per la raó." (p. 93)

- "La noció zen de saviesa: una claredat d'esperit capaç de dissipar la ignorància i obrir l'accés a l'experiència directa de la realitat absoluta." (p. 96)

- "Pel zen (...), la veritat suprema és del tot real, però resideix més enllà de qualsevol conceptualització." (p. 97)

- "En el zen, el llenguatge no es pot desvincular del silenci. Quan se serveix del llenguatge, apunta a una realitat situada més enllà de les paraules. Tot i reconèixer la impossibilitat de referir l'experiència d'aquesta realitat, creu possible indicar-la. " (p. 98)

- "El desig pot ser eradicat, tant el desig dels plaers que podem sentir amb els cinc sentits corporals com el desig d'existir eternament, més enllà de la mort i amb independència del cos, com també el desig nihilista de no existir, propi d'una visió materialista de la persona com una mera existència corpòria que desapareix definitivament en el moment de la mort." (p. 103)

- "La vertadera realitat resideix en cada forma i, al mateix temps, en allò que la transcendeix." (p. 106)

- "No hi ha altra realitat que el món dels fenòmens i, al mateix temps, el món dels fenòmens no és l'única realitat perquè la realitat pot ser observada des d'una doble dimensió: des de l'aspecte de la seva vacuïtat i finitud no és, o sigui, és vacuïtat. Contemplada des de l'aspecte de l'ésser, és sempre nova, variada i plena de formes úniques i irrepetibles. Hi ha una identitat fonamental entre l'Absolut, en termes zen, la vertadera vacuïtat, i el relatiu, l'ésser meravellós, ja que l'Absolut és sempre en relació amb el que és relatiu, i el que és relatiu amb l'Absolut." (p. 107)

- "La recerca espiritual del zen neix d'una pregunta radical sobre la pròpia existència. La recerca de la vertadera identitat obliga a posar-ho tot en dubte, fins i tot la visió que es té de la realitat. La via d'autoconeixement que proposa el zen, i que condueix a una visió instantània i intuïtiva de la realitat, no ateny la dimensió intel·lectual humana sinó l'ésser humà en la seva totalitat; això justifica el seu caràcter religiós. La superació del subjecte en el zen, requisit per a una aproximació real a les coses, és l'eix de la seva doctrina." (p. 109)




dimarts, 27 d’octubre de 2015

Simone de Beauvoir





- “Un projecte és exactament allò que ell mateix decideix de ser, té el sentit que ell mateix es dóna; no pot ser definit des de fora. No és contradictori, és possible i coherent des que existeix, i existeix des que un home el fa existir” (p. 26)

- “Visc, fins i tot si jutjo que la vida és absurda” (p. 27)

- “Tot home decideix sobre el lloc que ocupa en el món; però cal que n’ocupi un, no en pot fugir mai.” (p. 27)

- “A cada instant jo tinc tot el passat de la humanitat darrera meu, davant meu tot el seu futur; estic situat en un punt de la terra, del sistema solar, enmig de les nebuloses; cadascun dels objectes de què em serveixo em refereix a tots els objectes que constitueixen el món i la meva existència a la de tots els homes; però això no basta perquè l’univers sigui meu. És meu el que jo he fundat, l’acompliment del meu propi projecte.” (p. 50)

- “Així, tot l’esforç de l’home per a establir una relació amb l’infinit és va. No pot entrar en relació amb Déu més que a través de la humanitat, i en la humanitat només ateny certs homes, no pot fundar més que situacions limitades. Si somia a dilatar-se a l’infinit, es perd immediatament. Es perd en somni, car, de fet, no cessa d’ésser allí, de testimoniar mitjançant els seus projectes finits de la seva presència finida.” (p. 52-53)

- “La paradoxa de la condició humana és que tot fi pot ser ultrapassat; i, no obstant això, el projecte defineix el fi com a fi; per a ultrapassar un fi cal, de primer, haver-lo projectat com a allò que no és ultrapassable.” (p. 55)






- “L’ésser és projecte puix que enuncia un fi, diu Heidegger; però en tant que ésser, l’ésser no enuncia cap fi: és; només el projecte defineix el seu ésser com a ésser per a.” (p. 56)

- “L’home ha d’ésser el seu ésser; a cada instant, cerca de fer-se ésser, i això és el projecte. L’ésser humà existeix sota forma de projectes que són, no projectes cap a la mort, sinó projectes cap a fins singulars. Caça, pesca, afaiçona instruments, escriu llibres; tot això no són pas divertiments, fugides, ans un moviment cap a l’ésser; l’home fa per ésser.” (p. 58)

- "Per què fundarà aquest objecte i no aquell altre? és una pregunta a la qual no es pot respondre, puix que precisament el projecte és lliure.” (p. 58)

- “Un home no pot abdicar mai la seva llibertat; quan pretén de renunciar-hi, no fa sinó disfressar-la, se la disfressa lliurement.” (p. 68)

- “L’home és transcendència; el que reclama, només ho reclama per ultrapassar-ho.” (p. 73)

- "(L’home) no és ell mateix més que pel seu propi projecte.” (p. 75)

- “Com demostra Heidegger, el que defineix la seva essència és la seva existència.” (p. 76)

- “Només prenc una forma, una existència, si de primer em llanço dintre del món estimant, fent.” (p. 88).

- “Perquè els homes puguin concedir-me un lloc en el món, cal de primer que jo faci sorgir al meu entorn un món on els homes tinguin el seu lloc: cal estimar, voler, fer.” (p. 97)





- “El diletant que pretén d’estimar-ho tot, no estima res. Per felicitar-se de l’existència de Rimbaud o de Cézanne cal preferir una certa poesia a tota altra, una certa manera de pintar a tota altra.” (p. 91-92)

- “El respecte de la llibertat de l’altre no és una regla abstracta: és la condició primera de l’èxit del meu esforç.” (p. 101)

- “Si un home és una formiga que es pot esclafar sense escrúpols, tots els homes presos conjuntament no són més que un formiguer.” (p. 104)


Simone de Beauvoir a La mesura de l’home, 1944 (Edicions 62, Llibres a l’abast 79, Barcelona 1969)







dilluns, 26 d’octubre de 2015

La implacabilitat i la política



Tiziano 1556


Per ser un bon polític, cal poder ser implacable? Va la capacitat política associada a la capacitat de fredor, de destrucció, d’inhumanitat, de manca de pietat, de suficiència, de fer mal si cal (allò que s’anomena ser un tauró, o un “killer”)? Capacitat no vol dir ser-ho permanentment, sinó poder-ho ser “quan cal”.

Jo desitjaria que no hagués de ser així, que es pogués fer política sense el recurs a la implacabilitat. Però, què passa a la realitat? Sembla ser que aquesta concepció és la dominant, que els polítics consideren que per poder ser bons polítics han de poder ser implacables.

Potser la distinció s'ha d'aplicar una mica més enllà. Potser tot polític ha de poder ser implacable, i la diferència està entre aquells que quan ho han de fer ho fan a contracor, amb plena consciència de fer quelcom que seria millor no haver de fer, amb plena voluntat i convicció de fer tots els esforços possibles per mirar de minimitzar al màxim aquestes situacions, i que a més no troben cap mena de plaer ni satisfacció en fer-ho, i aquells que no compleixen aquests requisits i acaben fent servir la implacabilitat amb una certa facilitat i una certa satisfacció (pel que té de manifestació de la seva força, o pel que sigui), de vegades sense ni ser-ne gaire conscients.

Normalment la implacabilitat dels polítics no es nota, però en alguns moments algun gest, alguna mirada, alguna manera d’estar junts, alguna manera de comentar les coses, permet exterioritzar aquesta prepotència, deixa traslluir aquesta delectança del poder. Quan això passa et sents malament, sents una mena d'esgarrifança d'estar en mans de gent amb la implacabilitat no prou conscient i controlada.


(El que hem dit dels polítics ho podríem dir també dels directius d'empresa o de qualsevol mena d'organització. Les organitzacions generen situacions de poder, i llavors apareix la problemàtica de la implacabilitat (i com més piramidals són les organitzacions, més tendeix a acumular-se el poder en una reduïda zona superior; el poder es comporta com un gas menys dens que l'aire, que tira amunt i es concentra quan el recipient -i tota organització és un recipient- té un disseny que li permet o facilita fer-ho).





diumenge, 25 d’octubre de 2015

D'Ors al Prado V: Andrea del Sarto





V. Andrea del Sarto



Andrea del Sarto 1522 La Mare de Déu i el nen entre Sant Mateu i un àngel


Segons d'Ors, "aquí la gràcia s'insinua. (...) Del gravat hem passat a l'estampa. Aquesta coloració delicada inclou ja tot l'encanteri del miracle de Florència. Però les qualitats racionals de l'art no han fet encara cap concessió.

La composició s'articula en arquitectura perfecta. El dibuix, impecable. Per alguna cosa del Sarto és per a la llegenda Andrea senza errori. El color, una mena d'il·luminació, res més. No recorda ja la geometria d'Euclides, però sí l'Astronomia de Pitàgoras; en espera que Raffaello, de seguida, ens recordi la filosofia de Plató.

Mantegna és el pintor de la raó. Raffaello, el pintor de la intel·ligència. Ni tan pur com aquell, ni tan harmoniós com aquest, Andrea del Sarto passa davant dels nostres ulls com un artista meditabund."


(A l'edició de Tres horas en el Museo del Prado de 1940 d'Ors parla d'una obra de del Sarto titulada Asunto místico o bé La Virgen y San Juan. La il·lustració d'aquesta edició mostra, en canvi, la Sagrada Família de del Sarto, que es troba a Roma. Creiem que l'obra a la que es refereix d'Ors és la que hem inclòs, que sí que es troba al Prado i reflecteix bé les consideracions d'orsianes...) 




dissabte, 24 d’octubre de 2015

Paraules del Buddha: la balsa




Rothko 1955


"Oh bhikkhus, un home fa un viatge. Arriba a una gran extensió d'aigua de la qual la riba del seu costat és perillosa i espantadora, però l'altra riba és segura i sense perill. No hi ha barca amb la qual arribar a l'altra riba, ni pont per a passar d'aquesta riba a l'altra. Pensa: Aquesta extensió d'aigua és gran i la riba d'aquest costat d'aqui és perillosa i espantadora; l'altra riba és segura i sense perill. No hi ha barca amb la qual arribar a l'altra riba i no hi ha pont per a passar d'aquesta riba a l'altra. Serà bo que aplegui herba, fusta, branques i fulles i que em faci una balsa i que amb l'ajuda d'aquesta balsa, passi segur a l'altra riba, fent servir les meves mans i dels meus peus. Llavors, aquest home, oh bhikkhus, aplega herba, fusta, branques i fulles i fa una balsa i amb l'ajuda d'aquesta balsa passa segur a l'altra riba fent servir les seves mans i dels seus peus. Havent fet la travessia i havent assolit l'altra riba, pensa: Aquesta balsa m'ha estat una gran ajuda. Amb l'ajuda d'aquesta balsa he passat segur a l'altra riba, fent servir les meves mans i dels meus peus. Serà bo que porti aquesta balsa sobre el meu cap o sobre les meves espatlles vagi on vagi. Què pensaríeu, oh bhikkhus? Actuant d'aquesta manera, actuaria convenientment pel que fa a la balsa?

- No, Senyor.

- Llavors, de quina forma actuaria convenientment pel que fa a la balsa? Havent fet la travessia i havent passat a l'altra banda, aquest home pensa: Aquesta balsa ha estat una gran ajuda. Amb l'ajuda d'aquesta balsa he pogut passar segur a l'altra riba, fent servir les meves mans i els meus peus. Serà bo que deixi aquesta balsa a terra sobre la riba o que la deixi a les onades i que jo me'n vagi on vulgui. Actuant d'aquesta manera, aquest home actua convenientment pel que fa a la balsa.

Igualment, oh bhikkhus, he ensenyat una doctrina semblant a una balsa, feta per a travessar les aigües i no per a portar-la a sobre."


Rahula, Walpola. L'enseignement du Bouddha, p. 31-32.




divendres, 23 d’octubre de 2015

L'obra d'art




Vermeer 1665


Una obra d’art ens impacta, encara que no sapiguem perquè; ens arriba a fons, ens commou, ens parla encara que no sapiguem què ens diu... Això és el que se suposa que fa una obra d’art.

Si mirem d'esbrinar de què ens parla i perquè ens parla, veurem que això depèn:
  • De l'obra 
  • De nosaltres (a cadascú li parla diferent, el que vol dir que l'obra “ens fa parlar a nosaltres” i “parla de nosaltres”)
  • Del nostre moment (una mateixa obra ens diu coses diferents segons el moment de la nostra vida en que la veiem, segons el nostre estat d'ànim...).
 Així doncs, cada vegada que algú contempla una obra d'art i la fa parlar, entra en diàleg amb ella, pensa sobre ella, aquesta verbalització serà diferent. No hi ha una "única interpretació d'una obra d'art". Per això l'art és tan ric, tan obert, tan potent. No només cada quartet de Beethoven ens parla d'una determinada manera, sinó que cada interpretació d'un determinat quartet parla d'una determinada manera, que a més és diferent per a cada un que l'escolta, en funció del seu moment personal i de la seva cultura. Cada vegada que algú s'atura davant d'un quadre d'un museu, aquest parla diferentment, en funció del contemplador. Podem sentir una simfonia o contemplar una escultura cent vegades, i sempre ens parlarà diferent, ens dirà una cosa nova, ens obrirà un nou horitzó. És lògica, doncs, la veneració que sentim per les obres d'art, per aquesta seva inesgotable capacitat de parlar-nos diferent, d'enriquir-nos.

L’obra, el subjecte que la contempla i el moment de la contemplació formen un triangle viu, dinàmic, únic.




dijous, 22 d’octubre de 2015

Sant Sebastià



Botticelli 1474


Tiziano 1570


El martiri de Sant Sebastià segons Botticelli  i Tiziano: el contrast entre el Renaixement i el Manierisme.




dimecres, 21 d’octubre de 2015

Màrius Torres: Presència






"Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls."


Màrius Torres, 24 de gener de 1938




dimarts, 20 d’octubre de 2015

Concepcions del lideratge



Bronzino 1546
Bronzino 1540


En el llenguatge quotidià, el terme "líder" s'utilitza com a mínim en dos sentits, ambdós legítims però que cal diferenciar:

- El líder com a capdavanter (el que va al davant, el que encapçala); algú que està en una posició jeràrquicament elevada o que té molt de poder (líder 1).

- El líder com a algú amb capacitat de mobilització a través d'una visió (el que remou i posa en moviment, fet que de vegades vol dir confrontació amb situacions dures, internes o externes); una dinàmica que comporta, entre altres coses, carisma o ressonància (líder 2).


En el dia a dia barregem constantment aquestes dues accepcions, amb la confusió pertinent; i és normal que ho fem, perquè no sempre són clarament delimitables les dues situacions, i hi ha superposicions i confluències; de vegades un líder 2 acaba assumint altes responsabilitats orgàniques, i un líder 1 arriba a assolir la condició de mobilitzador. Però a l'hora de reflexionar sobre el lideratge, val la pena mirar de diferenciar-les, procurar filar més prim.

En aquesta línia, crec que seria útil limitar-nos a utilitzar el terme "líder" per a la segona accepció (tot i que és difícil, donada la freqüència amb la que la utilitzem per a la primera). Això ens portaria a etiquetar menys persones com a líders, reduint així la banalització del terme. Potser parlaríem menys de lideratge, però quan en parléssim ho faríem més pertinentment.




dilluns, 19 d’octubre de 2015

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Triteca



Klee 1932


En el marc de la recerca de tècniques per treballar la sensibilitat, un exercici recomanable, facilitat per les tecnologies actuals, és la creació d'una "triteca virtual", terme que englobaria una biblioteca, una discoteca i una pinacoteca virtuals.

En ella hi posaríem, sigui com a llistats, sigui com a arxius amb el contingut, textos literaris, músiques i pintures que ens resulten particularment significatius. De vegades serà només un fragment d'un text o d'un poema, un moviment d'una obra musical, un detall d'una pintura. El cas és que siguin elements que ens parlin intensament, que ens siguin significatius.

N'hi anirem afegint i n'anirem traient, constatant així com la nostra sensibilitat va evolucionant. Els tindrem a prop, i ens faran companyia. Els compartirem amb amics. Els anirem treballant, comentant, aprofundint. Ens fixarem en les similituds i contrastos, en les contemporaneïtats (aquest quadre va ser pintat quan es composava aquesta música o s'escrivia aquest text).

Donant-hi tombs, tornant-hi de tant en tant, enriquint i depurant la nostra triteca particular, les obres se'ns aniran fent cada cop més familiars i properes, ens aniran entrant a dins, ens aniran conformant. Treballar la pròpia triteca és un bon exercici per al desenvolupament de la nostra sensibilitat..

És secundari el que hi posi cadascú; l'important no és quines obres hi figuren, sinó el que signifiquen per al "tritecaire", i l'exercici de treballar-les, de tenir-les a prop, d'interrelacionar-les.




divendres, 16 d’octubre de 2015

Pasta fullada




Gauguin 1896


Tradicionalment s'ha considerat que l'ésser humà està format per cos i ànima. O per cos i ment. O per cos, ment i ànima o esperit. Són esquemes útils, que ajuden a entendre el funcionament de la realitat. I, com qualsevol altre esquema teòric, són alhora certs i falsos, segons la funció que els vulguem donar: per analitzar segons què, ja n'hi ha prou amb aquests esquemes simples; per segons què, no.

Aquests esquemes, elementals, podrien ser fàcilment associats a l'àmbit de l'antropologia recreativa, una disciplina que se situa al mateix nivell teòric que la “tertúlia de cafè” o la “filosofia barata” (jo m'estimo més dir-ne "filosofia recreativa"). No ens estem movent, doncs, dins l’àmbit de l’antropologia filosòfica, ni de l’antropologia biològica, ni de l’antropologia cultural. Però l’antropologia recreativa té també la seva dignitat i la seva importància, ja que tot i el seu menor nivell teòric i rigor científic és practicada per molta més gent que les altres i té una incidència operativa molt superior a elles. De fet, sovint, si les altres tres disciplines volen incidir en la realitat ho han de fer influint en l'antropologia recreativa, que és el seu canal d'accés a la major part dels éssers humans.

Actualment podria ser útil que l'antropologia recreativa afinés una mica més la seva definició de l'ésser humà, utilitzant esquemes una mica més rics que els esmentats al punt 1. Que procurés consensuar un model teòric sobre l'ésser humà tan relatiu com els precedents però potser una mica més precís i més útil a l'hora de reflexionar sobre la condició humana en el context cultural actual.

La nostra proposta segueix essent molt simplificadora –la realitat humana és enormement complexa- però potser ho és una mica menys que les anteriors, ja que opta per diferenciar vuit nivells, capes, estrats, fulls, sediments o com li vulgueu dir a l'hora d'analitzar l'ésser humà, en lloc dels dos o tres nivells anteriors. És un model menys simple i menys manejabe, però pot ser un esquema més ric i precís. És clar que es podrien diferenciar encara més nivells, o bé definir sots-nivells dins dels set nivells proposats, però llavors ens allunyaríem massa de la simplicitat i operativitat que han de caracteritzar a les nocions pròpies de l'antropologia recreativa.

Proposem, doncs, diferenciar en l'ésser humà els vuit nivells següents: 1. El cos (nivell físic, material, corporal) 2. La ment (nivell psicològic, del caràcter, de la “manera de ser”, amb el seu desplegament en el conscient i l'inconscient) 3. Els sentiments (nivell emocional, del cor)  4. La voluntat (la capacitat de generar accions a partir de projectes) 5. Els coneixements, les idees (nivell cultural, les representacions mentals) 6. Les energies subtils (nivell de les vibracions i dels rituals, altament connectat amb el món de l'inconscient) 7. Els valors (nivell axiològic, dels principis que ens orienten) 8. L'esperit o ànima (nivell silenciós, de l'obertura al misteri) . Els nivells 1, 2 i 3 els considerem com a nivells més aviat “donats” (ens els trobem com a punt de partença, tot i que en part es poden reconfigurar). Els nivells 4 i 5 com a nivells “creats” (nosaltres podem contribuir a configurar-los). Els nivells 6, 7 i 8 com a nivells “descoberts” (amb un nivell d'atenció i sensibilitat suficients podem arribar a constatar que els tenim i que poden ser altament operatius, ni que mantinguin sempre una notable intangibilitat).

Aquests vuit nivells formen un tot indestriable i, tot i la seva autonomia, s'interinflueixen tots entre sí (com lo “psicosomàtic”, però a nivell de tots vuit). Del que es tracta és que es desenvolupin al màxim tots ells i que s'articulin bé, integrant-se harmònicament, ja que d'aquesta harmonia en depèn la felicitat i el sentit de la vida humana.

Els cinc primers nivells poden considerar-se prou “objectius” i no hauria de costar gaire establir un cert consens respecte a la seva existència i a la utilitat de la seva diferenciació. Els altres tres són ja més "relatius", més “subjectius”, i poden ser objecte d'opinions molt contrastades fins i tot pel que fa a la seva mateixa existència. Això és degut al seu caràcter més subtil i evanescent, i a que en ells la lògica causal és menys evident (són coses que de vegades passen i de vegades no, a igualtat de condicions, i per tant no es poden manipular operativament; a més, són coses que uns capten i altres no, en funció de la seva sensibilitat, del moment, etc., però que mai no es poden “demostrar” o "fer brollar mecànicament" o "manipular"; són més “experiències que es viuen” –i de vegades amb una enorme intensitat- que no pas “coses que passen”). Però no per això aquests tres nivells han de ser menystinguts. Hi ha experiències que els fonamenten i la seva importància és gran. Sense ells, l'ésser humà seria més limitat, es veuria empobrit, resultaria tancat, acabat, sense nous horitzons possibles. Per tant, aquests tres nivells “problemàtics” hauran de merèixer una especial atenció.

És possible que algunes postures, sobretot provenint dels àmbits del fonamentalisme religiós o de l'anomenat "esoterisme", tendeixin a fusionar els tres darrers nivells en un de sol, o bé en fusionin dos d'ells. El racionalisme té forts problemes amb el sisè nivell, problemes compartits per posicions religioses més matisades (tot i que de vegades, sense ser-ne conscients, aquest nivell els reapareix en el si dels seus rituals i tradicions). L'autonomia del setè nivell també és objecte de polèmica: hi ha qui el fusiona amb el quart (els valors com a opcions personals, fruit de decisions lliures) o el cinquè (els valors com a actituds adquirides per influència de l'entorn), i qui el fusiona amb el vuitè (els valors com a manifestacions particulars de l'esperit). Sense negar la validesa d'aquestes constatacions, preferim diferenciar els vuit nivells i respectar la seva especificitat i autonomia, sempre conscients de la seva interinfluència.


Nota: En el món occidental actual, el nivell que presenta més dificultats és probablement el sisè, el de les energies subtils, sovint ràpidament i despectivament titllat d'”esotèric” o “folklòric” (tot i la tranquil·la acceptació del ritual catòlic que ha caracteritzat a una part d'aquesta tradició). Caldrà, doncs, avançar en ell amb prudència, destriant bé el gra de la palla (és cert que, a més de prejudicis, hi ha en aquest àmbit molta fullaraca i alguns mals usos). De cara a facilitar el debat i el treball a fer sobre aquest sisè nivell, proposem una llista de paraules que hi poden pertànyer (o no, caldria discutir-ho): meditació, ioga, tai-xi, símbols, rituals, litúrgia, pregària, mantra, om, sefirot, Qabbala, hermetisme, kundalini, chakra, Yi Jing, Feng Xui, vibracions, energia, sanació, acupuntura, homeopatia, teràpies alternatives (reiki, osteopatia, polaritat, Grinberg, reflexoterapia, cromoteràpia, flors de Bach, teràpies amb música, pedres, olors, etc.), sincronia, miracle, poders, poder personal, lluminositat, aura, estats alterats de consciència, ressonàncies mòrfiques, xaman, druida, tòtem, màgia, alquímia, astrologia, numerologia, runes, tarot…




dimecres, 14 d’octubre de 2015

Ens caldrà molt d'amor




Twombly 2007


En el nostre temps hi ha diverses crisis que es superposen. I una d'elles és una crisi d'amor, el nivell alarmantment baix d’amor al que hem arribat, no tant envers les persones -que potser també- però sobretot envers dos components bàsics de la nostra existència: la natura i la cultura.

Certament, ambdues ens preocupen i ens n'ocupem; però no sembla que les estimem, o que les estimem prou. Estimar-les va més enllà de l'anàlisi racional i l'operativitat pragmàtica: estimar-les vol dir portar-les al cor, viure-les amb passió, sentir-se atret, arrossegat, per elles; vol dir posar-se al seu servei, cultivar-les amb cura, protegir-les. I vol dir encomanar aquest amor, difondre'l, a través del testimoni personal i de les experiències de vivència col·lectiva d'aquest amor.




dimarts, 13 d’octubre de 2015

Paraules del Buddha: les preguntes




Rothko 1961


"Si algú ve i us diu: "Doncs jo no seguiré la vida de puresa que ensenya el Benaurat fins que ell no m'aclareixi si el món és etern o no és etern; si el món és infinit o no és infinit; si el cos i l'ànima són una mateixa cosa, o bé dues de diferents; si el Perfecte perdura després de la mort, o si no perdura, o si perdura i no perdura a la vegada, o si ni perdura ni deixa de perdurar." Aquell qui així s'ho prengui, no hi ha dubte que es morirà abans que el Perfecte pugui acabar de donar-li totes les explicacions. És com si a un hom l'haguessin ferit amb una sageta emmetzinada, i els seus companys, amics i parents haguessin fet venir un metge cirurgià, i el ferit els digués: "Ah no! No vull que em treguin la sageta mentre no sàpiga qui és que m'ha ferit; si és de la casta dels guerrers, dels sacerdots, dels menestrals o dels servents; fins que no sàpiga com es diu i de quina nissaga prové; fins que no sàpiga si és alt, baix o mitjà...". Aquest ferit no hi ha dubte que moriria abans de poder saber totes aquestes coses. Igualment, aquell qui no vulgui practicar la vida de puresa sense que abans li contestin totes aquestes preguntes sobre si el món és etern o no ho és, i tota la resta, no hi ha dubte que es morirà abans que el Perfecte pugui acabar de donar-li'n totes les explicacions.

"El món és etern", "el món no és etern"... tot això no són sinó opinions i punts de vista. Ben certes són en canvi, i paleses, la naixença, la vellesa i la mort, certs són la pena, el plany, el dolor, l'aflicció i la tribulació; i és d'això que jo us parlo, i us dic que us en podeu alliberar ara i aquí, amb el meu Ensenyament."


Mahathera, Nyanatiloka. La paraula del Buda, p. 65-66




dilluns, 12 d’octubre de 2015

D'Ors al Prado IV: Mantegna





IV. Mantegna



Mantegna 1462 Mort de la Mare de Déu


D'Ors diu que aquesta és "una de les més pures realitzacions de bellesa que hagin conegut els humans". I arriba a dir que ell i alguns més, si haguessin de salvar del foc una sola obra del Prado, salvarien aquesta. Considera que la seva composició és la més extraordinària de la història de la pintura (potser una nova exageració d'orsiana, però significativa). La cimera de la dignitat.

La considera intel·ligible però no pas fàcil. La veu propera a "la seca, precisa, aspra qualitat d'un gravat". Diu que "ja no hi queda ni tan sols rastre de sensualitat, d'afalac, de brillantor. Tot distribuït, estructurat, lògic." Per ell recorda una columna dòrica.

"Sembla com si un vent fred ho ha assecat tot. Fins i tot els nimbes de santedat que envolten els caps són (perdó per la grolleria de l'expressió) discs amoixamats..." Hi veu la geometria d'Euclides, la prosa de Tucídides, la psicologia de Stendhal. "Una aparença freda, però en el fons del fons, quina passió!"




diumenge, 11 d’octubre de 2015

Orly






Quin impressionant poema de Jacques Brel de 1977:


"Ils sont plus de deux mille
Et je ne vois qu'eux deux
La pluie les a soudés
Semble-t-il l'un à l'autre
Ils sont plus de deux mille
Et je ne vois qu'eux deux

Et je les sais qui parlent
Il doit lui dire: je t'aime
Elle doit lui dire: je t'aime
Je crois qu'ils sont en train
De ne rien se promettre
Ces deux-là sont trop maigres
Pour être malhonnêtes

Ils sont plus de deux mille
Et je ne vois qu'eux deux

Et brusquement ils pleurent
Ils pleurent à gros bouillons
Tout entourés qu'ils sont
D'adipeux en sueur
Et de bouffeurs d'espoir
Qui les montrent du nez
Mais ces deux déchirés
Superbes de chagrin
Abandonnent aux chiens
L'exploit de les juger

La vie ne fait pas de cadeau!
Et nom de dieu! C'est triste
Orly le dimanche
Avec ou sans Bécaud

Et maintenant ils pleurent
Je veux dire tous les deux
Tout à l'heure c'était lui
Lorsque je disais il
Tout encastrés qu'ils sont
Ils n'entendent plus rien
Que les sanglots de l'autre

Et puis infiniment
Comme deux corps qui prient
Infiniment et lentement ces deux corps
Se séparent et en se séparant
Ces deux corps se déchirent
Et je vous jure qu'ils crient

Et puis ils se reprennent
Redeviennent un seul
Redeviennent le feu
Et puis se redéchirent
Se tiennent par les yeux
Et puis en reculant
Comme la mer se retire
Ils consomment l'adieu
Ils bavent quelques mots
Agitent une vague main
Et brusquement ils fuient
Fuient sans se retourner
Et puis il disparaît
Bouffé par l'escalier

La vie ne fait pas de cadeau!
Et nom de dieu! C'est triste
Orly le dimanche
Avec ou sans Bécaud

Et puis il disparaît
Bouffé par l'escalier
Et elle elle reste là
Cœur en croix bouche ouverte
Sans un cri sans un mot
Elle connaît sa mort
Elle vient de la croiser

Voilà qu'elle se retourne
Et se retourne encore
Ses bras vont jusqu'a terre
Ça y est elle a mille ans
La porte est refermée
La voilà sans lumière
Elle tourne sur elle-même
Et déjà elle sait
Qu'elle tournera toujours
Elle a perdu des hommes
Mais là elle perd l'amour

L'amour le lui a dit
Revoilà l'inutile
Elle vivra des projets
Qui ne feront qu'attendre
La revoilà fragile
Avant que d'être à vendre
Je suis là je le suis
Je n'ose rien pour elle
Que la foule grignote
Comme quelconque fruit."




Possible traducció:

"N'hi ha més de dos mil,
però jo només els veig a ells dos,
la pluja els ha soldat,
sembla ser, l'un a l'altre.
N'hi ha més de dos mil,
però jo només els veig a ells dos.

I sé que estan parlant.
Ell li deu dir: t'estimo,
ella li deu dir: t'estimo.
Crec que no s'estan fent
cap mena de promesa.
Aquests dos són massa prims
per ésser deshonestos.

N'hi ha més de dos mil,
però jo només els veig a ells dos.

I bruscament ploren
ploren a cor que vols,
envoltats com estan
de gent grassa suant
i de destructors d'esperança
que els assenyalen amb el nas.
Però aquests dos esquinçats,
amarats de dolor,
deixen en mans dels gossos
la gesta de jutjar-los.

La vida, no fa pas cap regal!
I, nom de Déu! És trist,
Orly, el diumenge,
amb o sense Bécaud.*

I ara ells ploren,
vull dir tots dos,
abans volia dir ell
quan deia ell.**
Encastats com estan,
no senten res més
que els plors de l'altre.

I llavors ínfimament
com dos cossos que preguen
ínfimament i lentament aquests dos cossos
es separen i separant-se
aquests dos cossos s'esquincen
i us juro que criden.

I llavors es reprenen
esdevenen de nou un de sol,
esdevenen de nou el foc.
I llavors es tornen a esquinçar,
es sostenen pels ulls.
I després reculant,
com el mar es retira,
acompleixen l'adéu.
Balbucegen alguns mots,
agiten una mà vaga,
i bruscament fugen,
fugen sense girar-se,
i llavors ell desapareix,
engolit per l'escala.

La vida, no fa pas cap regal!
I nom de Déu! És trist,
Orly, el diumenge,
amb o sense Bécaud.

I llavors ell desapareix,
engolit per l'escala,
i ella, ella es queda allà,
cor en creu, boca oberta,
sense ni un crit, sense ni un mot;
ella coneix la seva mort,
acaba de creuar-se amb ella.

I heus ací que ella es regira,
i es torna a regirar,
els seus braços arriben fins a terra,
ja està, ella té mil anys.
La porta es torna a tancar,
ella es queda a les fosques,
gira sobre ella mateixa,
i ella ja sap
que girarà per sempre.
Ella ha perdut homes,
però ara perd l'amor.

L'amor li ha dit:
heus ací la inútil.
Ella viurà dels projectes
que no faran més que esperar.
Torna a ser fràgil,
abans que ser a la venda.
Jo soc allà, hi soc,
no goso fer res per ella,
que la multitud rosega
com una fruita qualsevol."



* El 1963 Gilbert Bécaud havia fet una cançó anomenada "Diumenge a Orly". Orly és un dels aeroports de París.

** En francès, ells (ils) i ell (il) sonen igual, d'aquí aquesta mena de comentari gramatical clarificador inserit al poema, que fa de contrapunt al dramatisme general. En una traducció al català això no té sentit, és clar.




dissabte, 10 d’octubre de 2015

Opcions



Twombly 2001


Les religions tant poden ser eines de legitimació de l'opressió econòmica (com apuntava Karl Marx, que les veia com a mecanismes d'evasió psicològica davant la duresa de la realitat, amb la seva coneguda imatge de les religions com a "l'opi del poble"), com poden ser eines per enfortir la cohesió de les societats (com apuntava el pare de la sociologia Émile Durkheim), com poden ser eines per fomentar el canvi social i fins i tot la revolució (com apuntava Max Weber).

I no depèn d'elles, sinó de com nosaltres les enfoquem i les fem servir.



dimecres, 7 d’octubre de 2015

Cultura



Michelangelo 1515


"No és el mateix la cultura en tant que exigent eina de formació i d'alliberament personals que la cultura considerada com un entreteniment que, lluny d'estimular les nostres capacitats, les adorm."


Llàtzer Moix a La Vanguardia del 13.01.2008



dilluns, 5 d’octubre de 2015

D'Ors: Recomanacions de llibres




Picasso 1907



A la seva Glosa de 05.10.1907 (que titula "Petita biblioteca de l'escolar desatent"...), Eugeni d'Ors (que llavors tenia 26 anys!) fa un interessant llistat de textos clàssics que ell recomana (l'ordenació és nostra, així com la indicació de dates):


El llibre dels morts de l'antic Egipte

- Resums del Mahabharata i el Ramayana, dels Himnes vèdics

- La Bíblia

- La Ilíada

- L'Odissea

- Safo (650-580 aC): Odes

- Confuci (551-479 aC): Analectes

- Èsquil (525-456 aC), Sòfocles (496-406 aC) i Eurípides (485-406 aC): Tragèdies

- Plató (427-347 aC): Diàlegs

- Cèsar (100-44 aC): Comentaris a la guerra gàl·lica

- Lucreci (94-55 aC): De Rerum Natura

- Horaci (65-8 aC)

- Plutarc (46-120): Vides paral·leles

- Marc Aureli (121-180): Meditacions

- Sant Agustí (354-430): Confessions

- Les mil i una nits

- Els nibelungs

- Roman de Renart

Crònica del Rei en Jaume

- Jacobus de Voragine (1264-1298): Vides de sants

- Dant (1265-1321): Divina Comèdia

- La mort d'Artur

- Curial e Güelfa i altres llibres de cavalleries

- Kempis (1380-1471): La imitació de Jesucrist

- Ausiàs March (1400-1459)

- Erasme (1466-1536): Elogi de la follia

- Ariosto (1474-1533): Orlando furioso

- Rabelais (1490-1553): Gargantua i Pantagruel

- Benvenuto Cellini (1500-1571): Vita

- Bernard Palissy (1510-1590): Art de treballar el fang

- Vasari (1511-1574): Vides dels artistes

- Camoens (1524-1580): Os Lusiadas

- Montaigne (1533-1592): Essais

- Shakespeare (1564-1616)

- El Quixot

- Corneille (1606-1684) i Racine (1639-1699): Tragèdies

- Molière (1622-1673)

- Pascal (1623-1662): Pensaments

- Perrault (1628-1703): Contes

- Spinoza (1632-1677): Cartes

- La Bruyère (1645-1696): Les Caractères

- Foe (1660-1731): Robinson Crusoe

- Sterne (1713-1768): Viatge sentimental

- Goethe (1749-1832): Poesia i realitat, Wilhelm Meister, Faust

- Schiller (1759-1805): Drames

- Fichte (1762-1814): Discursos a la nació alemanya

- J. P. Richter (1763-1825): Poètica o introducció a l'Estètica

- Grimm, Jacob Ludwig (1785-1863) i Wilhelm (1786-1859): Contes

- Schopenhauer (1788-1860): Parerge i Parelimomenta

- Lamartine (1790-1869): Civilitzadors i conqueridors

- Carlyle (1795-1881): Els herois

- Heine (1797-1856): Quadres de viatge

- Emerson (1803-1882): Homes representatius

- Andersen (1805-1875): Contes

- Edward Poe (1809-1849): Històries extraordinàries

- Darwin (1809-1882): Autobiografia

- Dickens (1812-1870): Novel·les

- Spencer (1820-1903): Autobiografia

- Baudelaire (1821-1867): Flors del mal, Poemes en prosa

- Ibsen (1828-1906): Obres

- Carducci (1835-1907): Odi barbare

- Villiers de l'Isle-Adam (1838-1889): Contes cruels

- Höffding (1843-1931): Moral

- Nietzsche (1844-1900): Així parlà Zaratustra

- Booker Washington (1856-1915): Sortint de l'esclavatge

- Roosevelt (1858-1919): La vida intensa

- Rudyard Kipling (1865-1936): Obres

- Wells (1866-1946): Obres



No hem localitzat les següents recomanacions:

- Manzoni (1785-1873): Els devers de l'home. Potser d'Ors es referia a Els promesos

- Kidd: L'evolució occidental




diumenge, 4 d’octubre de 2015