Crisi de valors

Twombly 1968

Es discuteix molt de si estem vivint o no una crisi de valors. Jo crec que sí. Assenyalo alguns possibles indicadors d'aquesta crisi:

- l’estil de vida de força adolescents i joves de casa nostra. No només el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i la dependència de la TV, dels jocs i del mòbil, sinó també el desinterès per l'escola i per la cultura, i la manca d'iniciativa i d'imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius.

- les dificultats viscudes per moltes famílies a l'hora d'educar bé els seus fills i per moltes escoles a l'hora d'educar bé els seus alumnes.

- el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida de molta gent (o si més no l'eix vertebrador del seu entreteniment, de la seva diversió) .

- l'afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l'afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família. Algú ho designa com a una disminució del "capital social".

- l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics.

- la insensibilitat respecte a la destrucció de l'entorn natural.

- les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d'altres cultures.

- la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació.

- la presència de la violència en el cinema, la televisió i els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos de com altres joves observen les baralles).

- el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte.

- la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienants.

- la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta.

- la incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l'exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals.

- el descrèdit de l'activitat política.

- la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l'espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les febleses, als somnis…


Sembla que vivim temps incapaços tant per l'èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l'anar tirant.

Davant d'una situació així, tan inútils són els laments apocalíptics com la indiferència i la ignorància. No estem dient que qualsevol temps passat fou millor; vivim el futur amb ganes. Però creiem que és des d'una serena preocupació, des de la reflexió personal i el debat col·lectiu sobre el tema i des de la discreció de les petites iniciatives quotidianes que es podrà afrontar amb més possibilitats el desafiament que tenim al davant.

Hi ha qui diu que estem vivint el contrari d'una crisi de valors: mai havíem disposat de tants valors com ara, hi ha una veritable "eclosió" de valors. És una consideració consistent, que pot tenir part de raó i cal tenir-la en compte. Però crec que aquesta consideració es fa posant èmfasi en els "valors sociològics", o "socio-històrics" si voleu, o sigui aquells que reflecteixen el que mou la gent a la pràctica, valors que estan experimentant un fort procés de canvi però no necessàriament de crisi; en canvi, crec que aquesta visió no té prou en compte el problema de l'afebliment (o oblit, o ignorància, o menysteniment...) de la vinculació amb els "valors ideals", "grans valors", "valors valuosos" o com li vulguem dir, o sigui aquells que, després de reflexió acurada, considerem dignes d'orientar les persones i les societats, i especialment aquells que mostren una major estabilitat en el temps: llibertat, justícia, bondat, bellesa...

A mi, doncs, em continua semblant que actualment es pot parlar i s'ha de parlar de crisi de valors. Ara, això sí: sense drames, sense grans lamentacions, sense rasgarse las vestiduras; “crisi” és potser un terme una mica alarmista. Serà bo prendre-s'ho simplement com una situació que hem d'afrontar, amb tranquil·litat i decisió.

De fet, és cert que sempre n'hi ha hagut, de crisis de valors; probablement, cada generació viu la seva (hi ha textos romans, o del segle passat, al respecte, que semblen escrits avui mateix…). Molt bé, ara ens toca viure la nostra. Això sí: que n'hi hagi hagut d'altres no permet afirmar que ara no n'hi ha, o que la d'ara no és important. El que cal és que analitzem bé com és "la nostra crisi actual", quines són les seves especificitats, i que trobem maneres de superar-la. Negar la crisi no és una bona manera d'enfrontar-s'hi.