dimarts, 12 de gener de 2016

Oblit






"Aviat ho oblidaràs tot,

aviat tots t'oblidaran."


Marc Aureli, Meditacions, VII, 21




dilluns, 11 de gener de 2016

Ferotge



Twombly 2004


"L'existència pot ser ferotge, això sí que ho sabia. Pot esclatar una tempesta de sobte en un dia encalmat, i pot bufar un vent que et treu la vida de les mans, que et treu l'ànima del cos."


Marilynne Robinson a Lila (2014)




diumenge, 10 de gener de 2016

La mort





"No menyspreïs la mort, més aviat dóna-li la teva conformitat pel fet de ser un dels ens que la natura vol. Ja que, igual com ser jove i envellir, créixer i arribar a la plenitud, treure dents, barba i cabells blancs, fecundar, gestar i parir, i altres processos naturals que porten les diferents etapes de la vida, el mateix és desintegrar-se. És propi d'un ésser humà amb bon criteri no mostrar-se davant de la mort ni irritat, ni vehement, ni altiu, sinó esperar-la com a una de les accions naturals."


Marc Aureli, Meditacions, IX, 3




dissabte, 9 de gener de 2016

Fer el ridícul




Twombly 1958



A ningú li agrada fer el ridícul. Tothom aspira a fer alguna cosa digna, amb gràcia, que valgui la pena. Ja no dic sublim, ja que és encertada la consideració que diu que és molt prima la línia de separació entre el ridícul i el sublim, i que la major part de les vegades que hom vol fer quelcom de sublim el que es fa és el ridícul; aquell que, oblidant la realitat, o volent anar més enllà del que ella ofereix, o volent generar novetat, o volent recollir aplaudiments de l'entorn, o el que sigui, aspira tenaçment a entrar en el reialme del sublim, a generar gestos i paraules que puguin merèixer aquest qualificatiu, acostuma a condemnar-se a si mateix a fer permanentment el ridícul.

Deixem-ho, doncs, en l'aspiració en fer alguna cosa que valgui la pena. Una aspiració ben comprensible, però que no depèn només de la voluntat personal. No n'hi ha prou amb voler-ho per assolir-ho. Cal tenir determinades capacitats o dons per aconseguir-ho. I el que, sense tenir-les, mira de fer coses mereixedores de reconeixement, doncs això, fa el ridícul.

Els qui estan a prop d'una persona així sovint reaccionen amb indiferència o commiseració. Però si coneixen personalment a la persona i l'aprecien, es posen, lògicament, nerviosos (fa patir veure com algú altre fa el ridícul, i més encara si es tracta d'una persona propera).

El que costa més d'entendre és la tenacitat amb la que de vegades es manifesta aquesta tendència. El més lògic seria que quan algú constata que fa el ridícul abandonés la seva activitat. Però cal tenir present una cosa: de vegades li és impossible a aquella persona sortir d'aquesta dinàmica infernal i circular per camins més normals, reals o positius. La persona queda encallada, encadenada a la seva pretensió de fer quelcom que valgui la pena, i queda abocada a fer permanentment el ridícul. La condició humana arriba a aquests patètics extrems.

Costa molt comprendre la fatalitat, la condemna del qui no pot controlar aquesta pulsió, del qui està condemnat, per molt que la seva raó ho vegi clar, a continuar donant-se cops a les parets, perquè la seva ridícula pretensió se li imposa, és més forta que ell. Es tracta d'una variant més del desequilibri mental.




divendres, 8 de gener de 2016

D'Ors al Prado X: Velázquez





X. Velázquez



D'Ors considera a Velázquez com un realista, a mig camí entre classicisme (Poussin, Mantegna) i romanticisme (El Greco, Goya). "Entre la geometria i el lirisme, l'objectivitat", dirà. "Entre la pintura que gravita vers l'escultural i arquitectònic i la pintura que està a punt d'evaporar-se en música o en poesia, la pintura-pintura".

Tot i així, D'Ors diferencia entre unes obres de Velázquez una mica més clàssiques (com ara "Las fraguas de Vulcano") i unes de més romàntiques (com ara els seus paisatges: els fons de molts quadres, els dos jardins de la Vil·la Mèdici). I en el centre, equidistants la gran tríada: Las lanzas, Las meninas i Las hilanderas, i entre elles Las meninas com a punt central, ja que a Las lanzas "hi ha encara una mica més d'estilització, de noblesa, que sembla conservar una mica d'idealisme", i a Las hilanderas "el fons lluminós té ja una certa fuga, vagament impressionista, que l'alleugereix". Per d'Ors són com unes finestres obertes a la realitat.

Entre les obres més clàssiques (com ara les de temàtica mitològica) i aquesta trilogia central hi situa les obres de caire religiós (com ara El Cristo), i entre la trilogia central i les més romàntiques hi situa els retrats ("procés creixent de tendresa, des dels reis i els grans fins als idiotes...", que arriba al seu màxim amb el pobre nan El Primo).

A partir d'aquestes consideracions, d'Ors proposa la contemplació de dotze quadres de Velázquez seguint l'esquema proposat: La fragua de Vulcano, Los borrachos, El Cristo, Los ermitaños San Antonio y San Pablo, La rendición de Breda (o Cuadro de las lanzas), Las Meninas, Las Hilanderas, el Conde-Duque de Olivares, El infante don Carlos, El bufón Juan de Austria, El Primo i Jardín en la Villa Médicis.


Velázquez 1630 La fragua de Vulcano

Aquí d'Ors fa notar el contrapès de l'aura del déu Apol·lo amb el gerret blanc i unes petites peces metàl·liques que hi ha a sobre la llar de foc. I afegeix: "L'aire gris, sempre dotat a Velázquez de tanta personalitat i virtut, circula, viu entre les penombres, que aquí són encara daurades, lluny de la meravellosa profunditat plata o blava, que després assolirà el pintor. Banyat en aquest aire, tot, persones i coses, resta tranquil, ple d'individualitat, però també de dignitat. Un altre no hagués pogut renunciar, en tractar-se de déus, a un cert èmfasi. O, al revés -recordi's que el que ve a explicar Apol·lo és una desventura conjugal, la infidelitat de Venus a Mart-, a una mica d'humor. Velázquez, no. Impassiblement objectiu, és cru com la veritat, però seriós com ella."



Velázquez 1629 El triunfo de Baco o Los Borrachos

"Als Borratxos, riuen els personatges. L'autor, no riu. Ni simpatitza amb el vici d'aquells, a la manera dels artistes dels Països Baixos, ni, com un predicador moralista, s'entristeix sobre el seu mal. Anota i revela indiferent, amb una serenitat que s'assembla la de la ciència, la brillantor de l'alegria, així com la ganyota lamentable de l'estupidesa."



Velázquez 1632 Cristo crucificado

"El Crist a la creu significa una dignitat suprema. Precisament per la sobrietat, per la humanitat, per l'admirable absència doble de la bellesa i la lletjor físiques. Aquest cos no és lleig, com a El Greco. Tampoc bell, com ho serà a Goya. No és tampoc un atleta, com a Michelangelo, ni una larva, com a alguns primitius. És noble: això és tot. No té rostre, que els cabells amaguen. No té sang amb la que abeurar romànticament la compassió. No té companyia humana, per fer rostres on es retratin les passions. Ni paisatge, ni cel, ni aparatosos meteors i prodigis."



Velazquez 1634 Los ermitaños San Antonio y San Pablo

"Aquesta és una de les obres que més estimo de Velázquez. Potser perquè en ella el paisatge (que era la venjança del seu secret lirisme) ja s'imposa a les figures i trenca una mica amb la norma de la impassibilitat."



Velázquez 1635 La rendición de Breda o Las Lanzas

"Tot està escrit sobre Les llances. Qui no ha lloat la bellesa mateixa de l'espectacle, l'elegància d'aquests dos exèrcits, l'extrema naturalitat i plenitud significativa de les actituds, l'elevació moral, tan delicadament revelada i traduida, la vida intensa dels retrats i l'aire, i les llunyanies i les fumeres, i la llum? Les hores en que Les llances va ser composada es conten, sens dubte, entre les més joioses de la humanitat. Els pinzells de Velázquez ho degueren sentir, aquests pinzells que ni es retarden ni s'afanyen."



Velázquez 1656 La família de Felipe IV o Las Meninas

"L'art del retrat arriba aquí a la culminació de l'informatiu, ni abans assolida ni tornada a assolir. Quan hem vist aquesta obra, ho sabem tot sobre les criatures que en ella segueixen vivint. Una síntesi d'elements tan perfecta, que en ella el contemplador sembla a punt d'assolir aquell do atribuït a l'Ésser suprem per la teologia: veure-ho tot en un acte únic, d'un sol cop."



Velázquez 1657 La fábula de Aracne o Las Hilanderas

"Pintar, el que se'n diu pintar, mai es va poder fer millor. (...) Tot i que aquí la semblança dels rostres, dels clatells o de les cames de les donetes obreres no importa, un nou personatge ha entrat en l'apreciació de la sensibilitat, en entrar en el de la pintura; algú , en la reproducció del qual hem d'exigir ja garanties d'autenticitat. Aquest personatge - de dilatat avenir romàntic - s'anomena "l'ambient"."



Velázquez 1636 El Conde-Duque de Olivares

Diu d'Ors que al Comte-Duc d'Olivares "Velázquez no l'estima. L'adula. La seva adulació esclata en la pompa d'una gran simfonia de color."



Velázquez 1627 El infante Don Carlos

"A l'Infant don Carlos ja l'estima més. El fa més sobri, més elegant. Tots ens hem exaltat davant l'opulència sorda i com involuntària de l'escalfor ombrívola i davant l'aristocràcia, la "raça" exquisida, de la mà que negligentment sosté el dit xic del guant."



Velázquez 1632 El bufón llamado don Juan de Austria

"El bufó don Joan d'Austria ens recorda un moment de la història del món. El moment del Don Quixot. Qui pugui entendre, que entengui."



Velázquez 1644 El bufón don Diego de Acedo o El Primo

"El romanticisme ha avançat una mica. No és el romanticisme la vindicació de l'irracional? Heus ací els idiotes, heus ací els babaus, heus ací el Primo."



Velázquez 1630 Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

"una indiscreció de l'atzar ens ha conservat com a obres substantives el que probablement només estava destinat a estudi preparatori: uns purs paisatges. Així és com si li llegíssim a Velázquez unes confessions en un paper que s'hagués deixat caure per inadvertència.

El jardí secret de Velázquez es troba, gairebé íntegre, al Jardí de la Vil·la de Mèdicis."




dijous, 7 de gener de 2016

45 anys



Twombly 1966


"45 anys" és una pel·lícula extremadament seriosa, dura, matisada, implacable. Tom Courtenay i Charlotte Rampling broden els seus personatges, essent difícil dir quin dels dos ho fa millor.

Fets del passat poden fer rellegir el present. La gelosia retrospectiva és possible. Cal ser prudents, però, amb deixar que aquestes re-lectures, sovint més lligades a idees i emocions que a altra cosa, puguin fer malbé realitats llargament construïdes. Aquestes realitats han de tenir preeminència sobre les idees i emocions, innegables però que cal situar al seu lloc.

No és fàcil saber fer prevaldre els fets per damunt de les idees i emocions. Som éssers molt ideològics i emocionals.




dilluns, 4 de gener de 2016

Detalls de Giotto III




Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325

Giotto 1325



diumenge, 3 de gener de 2016

Vents i tempestes



Van Gogh 1888



"Quien siembra vientos, recoge tempestades."
(Dita castellana)



"El sembrador de vents
ja plega veles.
Ara recollirà tempestats.

No us hi apropeu pas, desgraciats!
O és que voleu acabar xops fins al moll de l'os?
Hi ha gent de la que cal fugir, com d'empestats!

Que no sabeu que hi ha límits que cal respectar?
I que qui no els respecta no pot ser respectat?
Que no sabeu que hi ha impossibles als que no es pot aspirar?

Us pensàveu, potser, que podia fer com si el destí no hi fos?
Que podia provocar i alhora dissimular, mirar de no ser vist?
Sempre s'ha dit que qui busca brega acabarà confós!

Nadar i guardar la roba, quin impossible tan ben descrit!
Ara és l'hora de pagar el preu de les ximpleries.
Ningú no pot voler ser acceptat i fer-se l'eixerit!

El sembrador de vents
ja plega veles.
Ara recollirà tempestats."




divendres, 1 de gener de 2016