diumenge, 31 de juliol de 2016

Benigne, misericordiós







Una de les expressions islàmiques més utilitzades és "En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós".

A la revista Dialogal de la primavera del 2002 Yaratullah Monturiol en feia la següent interessant explicació:

"Bismil-lahi r-Rahmani r-Rahim: en el nom d'Al·là, el Rahman, el Rahim. Ar-Rahman i ar-Rahim són noms d'Al·là que deriven de la paraula rahma: úter, principi, font, misericòrdia. Són dues formes de la mateixa arrel, i entre els seus significats el més proper és el d'"origen de l'existència". Rahman es refereix a l'atribut diví que engloba tots els altres atributs i Rahim es refereix a la seva vinculació amb allò creat (Rahman: que es manté en equilibri en el seu tron [Alcorà 20:5]; Rahim: Ell és molt Compassiu amb els creients [Alcorà 33:43])."


Aprofitem per comentar un aspecte important de la traducció de l'Alcorà i dels textos islàmics en general. Com s'ha de traduir i com s'ha d'escriure en català en terme Al·là?

Uns opten per dir-ne Déu. Crec que és encertat i evita donar la impressió que Al·là és un altre Déu, un Déu diferent del Déu cristià, podríem dir. Els textos islàmics resulten més propers i significatius si emprem el terme "Déu".

Altres prefereixen deixar Al·là, que sembla ser la transcripció correcta en català. Jo, quan cal emprar aquest terme, m'estimo més la grafia "Al·lah", més propera a la fonètica original, amb una expiració al final i fent la primera "a" ben neutra.

Trobo ben curiós que l'atribut que englobi tots els altres atributs divins sigui "el que es manté en equilibri en el seu tron": el que manté sempre la serenitat, el que no trontolla, el ferm, el tranquil...




dissabte, 30 de juliol de 2016

Vint-i-un haikus









"Flor que ha caigut
i torna a la branca:
la papallona."


Arakida Moritake (1473-1549)





"Vell estany tranquil.
La granota fa un bon salt:
soroll de l'aigua."


"Branca ja seca.
Un corb s'hi està, reposant.
Vespre de tardor."


Matsuo Basho (1644-1694)




"Bufa un vent d'hivern.
El mestre està d'esquena,
com si s'allunyés."


Hattori Ransetsu (1654-1707)




"Força i bastedat:
l'espoló d'un gran faisà.
Plomes precioses."


Takarai Kikaku ((1661-1707)




"Un bonic jardí.
Dia de primavera.
Ocells fent el boig."


Uejima Onitsura (1661-1738)



"Vell estany tranquil.
La granota s'allunya.
Fulla caiguda."


"La pinta freda.
El peu hi ensopega.
L'esposa morta!"


"Flor de cirerer,
estel de nit sens lluna,
cau al camp d'arròs."


"Formiga negra
sobre blanca peònia.
Un bonic contrast."


Yosa Buson (1716-1783)




"Ceguesa d'infant.
Tristesa a la veranda.
Les flors d'un malví!"


Kaya Shirao (1738-1791)




"Planta sense flors.
Em retorço com un tronc.
Salze ploraner!"


Chiyojo (1703-1775)




"Rosada fugaç.
Enyorança del fill mort.
Món també fugaç."


Kobayashi Issa (1763-1827)




"Al llarg de l'estiu,
el viatger reposa
damunt la pedra."


"Sovint pregunto
per l'espessor de la neu;
estic ben malalt."


Masaoka Shiki (1867-1902)




"La camèlia
quan està ben florida
ja s'ha fet lletja."


"A la part de baix
del crisantem ja marcit,
fulles seques!"


"Avança la mà:
papallona de tardor,
quedes ben presa!"


Takahama Kyoshi (1874-1959)




"La lluna de neu
la tenebra nocturna
fa tornar blava."


"Ningú no sap pas,
magnòlia ja caiguda,
el destí que tens!"


Kawataba Bosha (1900-1941)




"Neva abundantment.
Com a la cambra del mort,
tot és silenci."


Ishida Hakyo (1913-1969)



(A partir de les versions castellanes i comentaris de Ricardo de la Fuente Ballesteros, professor de la Universitat de Valladolid, publicats al "Pliego de poesía" n. 60 de la revista El Ciervo n. 479, l'any 1991. Hem mirat de preservar l'estructura sil·làbica 5-7-5 pròpia del haiku.)





divendres, 29 de juliol de 2016

D'Ors al Prado XIII: Bosch, Patinir, Brueghel





XIII. Els flamencs profans



D'Ors considera que la pintura flamenca, fins al moment relativament idealista - representada per Van Eyck, van der Weyden, Petrus Christus i Memling -, amb Bosch, Brueghel i Patinir es torna profana. Diu: "L'apropament a la natura agafa tres camins, respectivament, corresponents a la significació estètica d'aquests tres noms. El camí del Bosco s'anomena humor; el camí de Brueghel són els costums, el "gènere"; el camí de Patinir és el culte al paisatge."



Bosch 1503 El jardí de les delícies


D'Ors recomana fixar-se especialment en la part esquerre del tríptic, dedicada a la Creació:












Altres obres de Bosch al Prado:



Bosch 1495 L'adoració dels Mags


Bosch 1516 El carro de fenc


Bosch 1490 Les temptacions de Sant Antoni



Diu D'Ors: "Heus ací els paisatges de Patinir, en els que unes insignificants figures evangèliques no passen de pretext. Per primera vegada en la història de l'art les grans masses de vegetació, els cels pàlids, les llunyanies comencen a suggerir secrets inefables, dolços, misteriosos."



Patinir 1517 Paisatge amb Sant Jeroni


Patinir 1520 Descans de la fugida a Egipte


Patinir 1524 El pas de la llacuna Estígia




Brueghel 1562 El triomf de la mort


Brueghel 1568 El vi a la festa de Sant Martí



dijous, 28 de juliol de 2016

Cinquena atenció




Morris Louis 1960



Hi ha diferents tipus d'atenció.  Un primer tipus és l'atenció a un mateix: endinsar-se en esbrinar millor com som, què ens mou, què és important per nosaltres, què ens afecta, quins problemes tenim. Un segon tipus és l'atenció als altres, la gent que tenim a prop, aquells amb els que tenim una relació personal (la família, els amics, els companys de feina, els veïns...): fixar-nos en què podem fer per ells, què necessiten, com ajudar-los a ser una mica més feliços, com promoure que siguin persones dignes, coherents, interessants. Un tercer tipus és l'atenció a la societat, als "altres" que no coneixem personalment, als nostres conciutadans, al nostre país, a la història, a la humanitat: estar al corrent dels grans problemes socials i ecològics, del funcionament de la política i de l'economia, del món de la cultura i les idees, i comprometre's en dinàmiques que puguin portar a una societat millor. Un quart tipus és l'atenció a la natura, al món que ens envolta, els paisatges, els núvols, les muntanyes, les plantes, els animals, els estels i planetes, el cosmos sencer que ens ha creat i donat vida: estar alerta a com no degradar la natura, a com protegir-la, a com fruir-ne, a com contemplar-la i admirar-la.

Hi ha un cinquè tipus d'atenció? Un tipus que incorpori aquests altres i alhora sigui diferent d'ells? Una atenció on nosaltres ja no contemplem alguna cosa que ens és exterior, ni que siguem nosaltres mateixos?  Una atenció que no parteixi de la diferenciació entre el qui està atent i allò que és objecte de la seva atenció? En aquesta cinquena mena d'atenció deixa d'haver-hi objecte d'atenció per haver-hi només procés d'atenció, experiència d'atenció. No hi ha atenció a quelcom extern a nosaltres sinó a una experiència que només pot ser viscuda com a experiència interior, que no pot ser tractada com a objecte extern susceptible del mateix tractament del que s'esdevé en els altres quatre tipus d'atenció. La cinquena atenció engloba les altres però és molt diferent d'elles.

El que hi ha a la cinquena atenció és algú que, reconeixent i acceptant els seus límits, decideix lliurement construir dins d'aquests límits un projecte de vida vertebrat per aquest procés d'atenció sense objecte. Construir un projecte de vida vol dir viure d'una determinada manera que hem triat com a la desitjable per nosaltres. Viure considerant que hi ha certs eixos de referència (com el mateix procés d'atenció) que són més importants que els propis interessos personals, que el propi benestar, que la pròpia seguretat. Viure posant-nos incondicionalment al servei d'aquests eixos, sempre, en qualsevol circumstància (no només quan es compleixin determinades condicions, com ara que no em suposin cap gran esforç o renúncia); fer l'opció ni que m'hi jugui el meu benestar, la meva carrera, la meva mateixa vida.

Quan algú pren aquesta decisió lliure de posar-se al servei d'aquests eixos viu una experiència peculiar, l'experiència d'haver-hi quelcom de més important que ell mateix. I d'això s'en diu "experimentar la transcendència", saber què vol dir anar més enllà d'un mateix. I és en aquest marc que alguns fan una referència a Déu, a la divinitat: en el marc de l'experiència de l'opció lliure de posar-se al servei d'alguna cosa. I alguns veuen en Jesús de Natzaret un cas, un exemple, d'algú que decideix viure al servei de coses més importants que seva la pròpia vida. Ell formulà aquesta vivència en termes de sentir com si un pare celestial ens estimés; per ell, experimentar la transcendència s'identificava amb sentir-se estimat.

Quin és el terme adient per designar aquesta cinquena atenció, aquest procés d'atenció sense objecte, d'atenció plena no focalitzada pragmàticament? Atenció profunda? Atenció filosòfica? Atenció espiritual? Atenció religiosa? Que cadascú n'hi digui com bonament li plagui... 




dimecres, 27 de juliol de 2016

Josep Ametller a El Món




Ellsworth Kelly 1951



Del desembre de 1981 a l'octubre de 1988 es va publicar a casa nostra un setmanari anomenat "El Món" que per a nosaltres és una referència enyorada. Un dels seus col·laboradors era en Josep Ametller, que crec que treballava a la Diputació de Barcelona i escrivia reflexions amb les que sintonitzavem molt. Només en conservo un refregit de frases seves que vaig utilitzar no recordo ben bé perquè. El transcric...


"Les noves llibertats ens han il·luminat la realitat d'un poble el qual les circumstàncies han desmoralitzat profundament i li han pres les conviccions més íntimes i els principis més elementals."

"Patim una gran malaltia: el materialisme més egoista, l'individualisme consumista, la manca de civisme, la incapacitat per als projectes col·lectius i, en definitiva, la sedació de la consciència."

"Els símptomes del nostre malestar són gravíssims i explícits: una joventut fúnebre i terriblement silenciosa que es veu que no té res a dir ni escoltar; una manca total de fervor i entusiasme per part d'un poble cada dia més colonitzat pels mass-media; una vida política sense imaginació que amaga sistemàticament a l'opinió pública les raons profundes de la seva acció; una cultura trista i pobra, progressivament decantada cap a l'entreteniment."




"Valors que han presidit durant mil·lennis la vida i el pensament dels humans s'han evaporat ràpidament, i ha ocupat el seu lloc un paganisme sense transcendència, sense mites, i abocat totalment a la realitat científicament comprovable."

" Assistim a un enquistament de l'humanisme; els qui professen aquesta antiga saviesa ja no tenen cap engruna de poder; ja fa temps que han perdut la direcció veritable de la vida espiritual del poble."




"A Catalunya hi ha una formidable pèrdua d'empenta en tots els ordres de la vida social."

"De classe dirigent, no en tenim."

"Ni els partits polítics, ni la burgesia, ni les classes il·lustrades, ni les diferents institucions socials semblen interessades a intentar un diagnòstic de la situació moral del país per elaborar un projecte de regeneració cultural i moral."




"Els nostres intel·lectuals s'han reconvertit ràpidament al silenci, la gastronomia i la inactivitat política. La casta donadora de sentit s'ha pres unes llargues vacances en espera de temps millors. Van mobilitzar generacions senceres de joves cap a la porta de sortida del sistema, els passadissos del poder constituït es van buidar de joves; però de tot allò en queda només una renglera de llibres en algunes biblioteques i molta frustració. I la seva darrera sortida a la llum pública va resultar desastrosa; la joventut que volien alliberar del sistema ha acabat destruïda per la droga, les religions idiotitzadores o el terrorisme. La casta intel·lectual paga ara en silenci i desprestigi la frivolitat progressista dels darrers anys."

"Els polítics no han fet res per convidar els intel·lectuals a sortir de la seva present somnolència. I la penitència silenciosa i privada que estan fent els intel·lectuals és un error de conseqüències gravíssimes."

"Si els professionals de la cultura no participen, per exemple, en l'operació de sutura de les dues comunitats lingüístiques, és casi segur que es farà malament."

"La nova identitat catalana no la poden fer els gestors actuals de la nostra vida pública."




"Ens calen idees noves per a substituir les velles; ens cal construir una nova catalanitat; ens cal imaginar quina ha de ser la manera de ser catalans l'any 2000 a Europa. I per imaginar i programar aquesta nova realitat catalana cal, ja des d'ara, un formidable esforç cultural."




"La feina més urgent i necessària que ens cal fer, molt per sobre de l'activitat política, és la regeneració moral del país."








dimarts, 26 de juliol de 2016

Transmissió suficient de la tradició




Bissier 1958



Entenem per "tradició" aquells productes culturals preexistents que una generació ha considerat com a mereixedors de ser coneguts i valorats per la pròpia generació i per altres generacions futures. Coses fetes per generacions anteriors que una determinada generació valora i creu digne de ser transmès a properes generacions.

La "tradició" és enriquida a posteriori per allò no heretat que una generació produeix i que una generació posterior considera digne de ser incorporat a la tradició.

Alhora, cada generació revisa l'herència, i coses fins llavors considerades com a tradició poden ser eliminades de la mateixa. Alhora, una generació pot reincorporar a la tradició coses que una generació anterior havia suprimit. D'aquí la importància de mantenir el màxim de fonts sempre disponibles.


Entenem per "transmissió" l'activitat de fer arribar uns coneixements i experiències a gent que no les té, a les noves generacions. Es tracta d'una difusió deliberada i no demanada d'aquests coneixements i experiències. Va més enllà de tenir coses a disposició de qui s'hi interessi.


Entenem per "suficient" una transmissió, selectiva, limitada al necessari per crear un lligam, un vincle entre la generació receptora i la tradició. Un vincle caracteritzat per la complicitat, la connexió, la continuïtat, l'admiració, l'agraïment. Que generi una certa "veneració dels avantpassats" i que aquesta veneració passi a ser un dels components de la pròpia cultura.

Simultàniament amb la creació d'aquest vincle, la transmissió suficient ha de fer veure i viure a la generació receptora que la gràcia i el sentit de l'existència es troben en l'àmbit de la cultura, amb les seves múltiples facetes (concepció del món, art, espiritualitat...).


El conjunt de la tradició només pot ser conegut pel col·lectiu d'especialistes que el preserven i el fan abastable. La transmissió suficient de la tradició es limita a fer arribar al conjunt de la població la part de la tradició necessària per generar les dues dinàmiques assenyalades: generar un vincle real amb el passat i valorar la cultura com a dimensió clau a l'hora de donar riquesa i sentit a l'experiència humana.


Cal fer bandera d'aquesta transmissió suficient de la tradició en un context socio-cultural que de vegades sembla menysprear o com a mínim voler ignorar l'herència del passat, emmirallada com està per un futur d'innovació tecnològica que sembla l'únic capaç d'aportar respostes i sentit. O que considera l'interès per la tradició com una opció voluntària d'aquells que desitgin apropar-s'hi, ignorant que aquest desig no pot néixer espontàniament ni casualment, que necessita ser promogut.


Formarien part de la tradició, com assenyalàvem, tres grans àmbits: concepció del món, art i espiritualitat. Dins de la concepció del món hi podem ubicar el coneixement de la història, dels conceptes científics fonamentals tant de les ciències exactes com de les naturals i les socials (sociologia, economia, política, psicologia social...), els grans àmbits de la filosofia (teoria del coneixement, estètica, ètica, filosofia de la ciència, filosofia social, antropologia filosòfica...), l'antropologia cultural, la psicologia... Dins de l'art hi podem ubicar la música, la literatura, la pintura, l'escultura, l'arquitectura, les arts escèniques (teatre, dansa...), el cinema, la fotografia... I dins de l'espiritualitat hi podem ubicar el coneixement de les tradicions religioses (ancestrals, xinesa, hindú, buddhista, judaica, cristiana, islàmica...), el diàleg interreligiós i el món del silenci, la indagació de la interioritat, la mística...




dilluns, 25 de juliol de 2016

Miró: Constel·lacions




01 Miró 1940 21 gener Le lever du soleil


02 Miró 1940 31 gener L'échelle de l'évasion


03 Miró 1940 12 febrer Personnages dans la nuit guidés par les traces phosphorescentes des escargots


04 Miró 1940 15 febrer Femmes sur la plage


05 Miró 1940 5 març  Femme à la blonde aisselle coiffant sa chevelure à la lueur des étoiles


06 Miró 1940 16 març L'étoile matinale


07 Miró 1940 27 març  Personnage blessé


08 Miró 1940 13 abril Femme et oiseaux


09 Miró 1940 27 abril Femme dans la nuit


10 Miró 1940 14 maig Danseuses acrobates


11 Miró 1940 4 setembre Le Chant du rossignol à minuit et la pluie matinale


12 Miró 1940 14 octubre Le 13 l'échelle a frôlé le firmament


13 Miró 1940 2 novembre Nocturne


14 Miró 1940 31 desembre La poétesse


15 Miró 1941 27 gener Le réveil au petit jour


16 Miró 1941 11 març Vers l'arc-en-ciel


17 Miró 1941 26 abril Femmes encerclées par le vol d'un oiseau


18 Miró 1941 14 maig Femmes au bord du lac à la surface irisée par le passage d'un cygne


19 Miró 1941 26 maig L'Oiseau-migrateur


20 Miró 1941 12 juny Chiffres et constellations amoureux d'une femme


21 Miró 1941 23 juliol Le Bel oiseau déchiffrant l'inconnu au couple d'amoureux


22 Miró 1941 14 agost Le crepuscule rose caresse les femmes et les oiseaux


23 Miró 1941 12 setembre Le passage de l'oiseau divin



"[Les Constel·lacions] es basaven en reflexos sobre l'aigua. No d'una manera naturalista - objectiva , és clar. Però eren formes suggerides per aquells reflexos. En elles, la meva intenció primordial era assolir un equilibri en la composició. Va ser una feina molt llarga i extremadament àrdua. Ho disposava sense cap idea preconcebuda. Unes quantes formes suggerides aquí, demanaven altres formes qualssevol per a equilibrar-les. Aquestes, al seu torn, en demanaven d'altres. Semblava interminable. Vaig tardar, almenys, un mes a fer cada aquarel·la, i també el trigaria, dia rere dia, a pintar-hi altres petites taques, estrelles, remolins diminuts, punts de colors incalculablement menuts per tal d'aconseguir l'equilibri total i complex."


"Em sembla que és una de les coses més importants que hauré fet, i encara que siguin formats petits, fan l'efecte de ser grans frescos."


(...) la troballa del fons va ser el punt de partença que em va suggerir tota la resta. La cosa va anar així: havia comprat a París un àlbum per a netejar els pinzells, i quan vaig fer-ho per primera vegada, em vaig quedar parat del resultat. A partir d'aleshores, quan acabava una Constel·lació netejava en una pàgina nova els pinzells, i d'aquesta manera quedava preparat el fons per a la següent."

"(...) Vaig posar-hi títols molt poètics perquè havia escollit aquesta línia i perquè ja no em quedava al món altra cosa que la poesia."


Joan Miró

(cites tretes de les pàgines 374-375 del catàleg de l'exposició feta per la Fundació Joan Miró el 1993 celebrant el centenari del naixement de l'artista).









diumenge, 24 de juliol de 2016

Gil de Biedma: No volveré a ser joven




De Staël 1952



"Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
- como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
- envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra."


Jaime Gil de Biedma (1929-1990), a Poemas póstumos (1968)


Aquí podeu sentir el poema recitat per l'autor:

https://www.youtube.com/watch?v=w6BhEIv4YC0




dissabte, 23 de juliol de 2016

D'Ors al Prado XII: Van der Weyden





Van der Weyden 1435




XII. El Descendiment de Van der Weyden



Prescindim de comentaris, i recollim la recomanació d'Eugeni d'Ors respecte a l'Anunciació de Fra Angelico: que el visitant contempli aquesta obra tot el temps possible.




divendres, 22 de juliol de 2016

Compromís



Friedrich 1807



"Fins que un no es compromet,
hi ha dubte, la possibilitat de fer-se enrere,
sempre ineficàcia.

Pel que fa a tots els actes d'iniciativa i creació,
hi ha una veritat elemental
la ignorància de la qual mata innombrables idees
i plans esplèndids:
que en el moment en què un es compromet clarament,
llavors la Providència es mou també.

Tot tipus de coses útils ocorren
que si no no haurien passat.

Tot un seguit d'esdeveniments brollen de la decisió,
elevant a favor d'un tota mena d'incidents imprevists,
trobades i ajuda material que ningú podria haver somiat
que es produirien.

Qualsevol cosa que puguis fer o somiar,
comença-ho.
L'audàcia té geni, poder i màgia en ella.

Comença-ho ara."


Text habitualment atribuït a J.W. Goethe (1749-1832)




dijous, 21 de juliol de 2016

Identitat




Tàpies 1984



"La identitat té a veure amb el que som, el que volem ser, el respecte que tenim pels altres, quin país volem construir, quins valors compartim. Sense identitat no hi ha subjectes, no hi ha ciutadans, no hi ha sentit de comunitat i encara menys sentit de nació. Sense identitat, les polítiques públiques de proximitat i de cohesió són banal retòrica. La política ha passat més d'un quart de segle equivocant-se respecte a la identitat i ara estem pagant-ne les conseqüències. Els uns van posar l'accent en una idea d'identitat tancada i romàntica, més feta des dels símbols i banderes que des dels valors i les fites col·lectives, més d'exclusió que no pas d'integració. Els altres van ser incapaços de fer altra cosa que amagar el cap sota l'ala, deixar-se arrabassar el camp de la identitat i finalment ignorar-la. Amb el temps, tots, els uns i els altres, van anar deixant de pensar-hi. Per uns la identitat dels catalans ja estava construïda. Pels altres, la identitat era una cosa que era millor parlar-ne poc. El resultat és obvi. Els ciutadans, la gent de carn i ossos, no acaba de saber on viu, no comparteix cap imaginari, no té clares quines són les regles del joc, no entén cap a on va col·lectivament.  Per això la gent es percep, encara més ara en temps de crisi global, socialment dislocada, fràgil i incerta.

La punyent incomoditat social que expressen els catalans -els vells i els nous- es fonamenta en la feblesa en els lligams d'identitat que comparteixen. És feble la memòria compartida, està difuminat el contracte de convivència que els relliga, està desnodrit el relat de futur. Memòria compartida, contracte cívic i projecte comú són els principals nutrients de la identitat. I d'això va el catalanisme. De com construir una memòria plural no unívoca, no dogmàtica, múltiple. De com afrontar el repte de la memòria múltiple i fragmentada que implica el món global. De com establir un nou contracte social que permeti compartir valors i democratitzar els coneixements de què disposem. De com es produeix convivència, progrés i llibertat. De com organitzem un sòlid projecte comú de futur."


Ferran Mascarell a l'Avui del 21.04.2009