diumenge, 7 d’agost del 2016

El rostre terrible de Déu



Twombly 1971


És habitual considerar que Déu té dos rostres contradictoris: per una part és ple d'amor i bondat, per l'altra és terrible. A què s'ha d'atribuir aquest rostre terrible?

Una primera explicació seria fer-lo derivar de la cara fosca de la vida: el dolor i la injustícia que omplen el món. En ser Déu considerat creador del conjunt de la realitat, cal associar-lo també amb aquesta dimensió tràgica de la vida. Accidents, malalties, terratrèmols, epidèmies, guerres, tortures, violacions, assassinats, maltractaments, la llista és prou llarga. I quan descobrim que cadascú de nosaltres porta també a dins un cantó fosc, una capacitat de fer el mal, de ser cruel, de ser mesquí, de ser egoista, de ser injust, de ser oportunista, reconfirmem aquest rostre terrible de la divinitat, que ens acusa i ens amenaça amb castigar-nos, ens persegueix, ens omple de culpa i remordiments. Molta gent s'allunya de la inspiració que pot suposar la referència a la divinitat a causa d'aquest rostre terrible que el fa més conscient del propi cantó fosc, un aspecte de nosaltres mateixos que preferim ignorar. No agrada tenir mala consciència, l'origen de la qual atribuïm a aquest rostre terrible de Déu.

Una segona explicació podria estar relacionada amb el terror que produeix la desaparició del "jo". I no tant en el moment inevitable de la mort com en la desaparició o dissolució del "jo" que va associada a tot procés radical de maduració i aprofundiment, d'experiència espiritual, religiosa. Apropar-se a Déu és desaparèixer com a entitat diferenciada, és fondre's, és entrar a l'oceà, és ser cremat pel foc ardent, fent servir imatges de diverses tradicions místiques. Aquest terror a la desaparició del "jo" és que que portaria a parlar del rostre "terrible" de la divinitat.

Actualment la primera explicació perd força. Veiem el Déu creador com un símbol útil, més que no pas com a la descripció d'un fet real. La ciència es va espavilant per fer-nos entendre l'origen i la dinàmica de la realitat, i se'n surt prou bé, fent innecessari el recurs a entitats extracòsmiques per explicar el cosmos. També la imatge dels humans com a fets "a imatge i semblança de Déu" és un bonic i potent símbol de determinades dimensions  dels humans, però no permet anar més enllà en la comprensió de la divinitat. Ja no ens cal atribuir a la faç terrible de Déu la faç terrible del món o la faç terrible de la condició humana. Sabem que som els humans, i no Déu, els responsables de la Xoà, i els responsables de les nostres petites misèries quotidianes. I que ho hem d'assumir, amb referència a Déu o sense.

Ara bé, la segona explicació manté la seva vigència. Per a l'humà que s'hi aproxima, Déu manté la seva capacitat d'anihilació, el seu rostre terrible...