dilluns, 12 de setembre del 2016

Parlem dels joves?




Picasso 1910



No n'hauria de parlar, jo, dels joves. Tinc 65 anys, no tinc fills ni nets, no els conec prou de prop. A més, no tinc ganes de posar-me on no em demanen; no hi faig cap falta, en aquest debat, i em sabria greu ser considerat alarmista i reaccionari. En principi, una generació no s'hauria de ficar gaire amb una altra: són mons a part, dinàmiques diferenciades, heterogènies, desconnectades; són mons diferents amb referents diferents i difícilment mesurables amb uns mateixos paràmetres. No només per l'inevitable canvi cultural que la dinàmica social comporta (canvi accelerat en el nostre temps) sinó perquè el component de rebel·lió i transgressió que l'adolescència sembla portar associada, i que pot tenir beneficiosos efectes en àmbits com la creativitat, genera contínuament i inevitablement una tensió entre generacions, un cert enfrontament generacional, un trencament sovint dolorós (sobretot per a la generació gran), més enllà dels casos concrets en que això pugui no produir-se. Per això cada generació s'hauria d'estalviar al màxim els comentaris sobre els joves, que no coneix prou bé, que formen "un altre món" que no pot comprendre amb els seus paràmetres culturals i morals. "Deixeu-los tranquils, ja trobaran el seu camí" sembla que hauria de ser la consigna, tot i el sofriment callat que pugui comportar, sobretot per molts pares.

De tota manera, no puc evitar que els joves em preocupin, ni tenir ganes d'oferir-los la meva manera de veure la vida encara que no m'ho demanin. Així doncs, a pesar de tot el que he dit, proposo aquestes notes, contradictòries i injustificades, sense voluntat de crítica moral sinó com a modest intent d'anàlisi que pugui ajudar a ventilar i debatre qüestions probablement rellevants a nivell social i personal. Faig referència als joves com a concepte sociològic, com a entintat sociològica, que no s'identifica ni amb el sumatori dels individus joves reals ni menys encara amb cada jove real concret, existent, el qual és sempre més ric, positiu, interessant i matisat que qualsevol noció sociològica. I em centraré en els problemes dels joves. No parlaré de les seves virtuts i valors, d'allò que tenen de valuós. Això pot fer que es pugui considerar que el meu diagnòstic és massa dur, exagerat. Potser sí. Però em fa l'efecte  que cal evitar la condescendència a l'hora de parlar dels joves. Res de "pobrets", de sobreprotecció, de dissimular, d'excusar-ho tot; seria una actitud inútil, estèril. I tan de bo que m'equivoqui en el meu diagnòstic, tan de bo que els problemes dels joves siguin menys i menys greus que els que jo plantejo; això em plauria molt.

Quins em sembla que són, doncs, els grans problemes actuals dels joves? Considero útil aplegar-los en tres paquets. El primer paquet és els dels problemes lligats a la qüestió laboral/professional, a les possibilitats en l'àmbit del guanyar-se la vida i viure amb una certa comoditat. És el tema de l'atur juvenil -enorme-, de la manca de perspectives de futur professional, de la precarietat dels contractes, de la sobrepreparació, de la incertesa econòmica que no permet fer plans a mig i llarg termini, de la inestabilitat de les feines, de l'impacte de les noves tecnologies i la robotització en l'àmbit laboral. Tot això és real i és greu.

En aquest context sobresurt la problemàtica dels “ni-ni”, els joves que ni estudien ni treballen. És un grup quantitativament significatiu i és una situació qualitativament greu pel desànim vital que suposa, pel risc de progressiu tancament i enfonsament dels joves en aquesta situació. Se'n parla una mica, però se n'hauria de parlar més. I s'hauria de debatre a fons si realment hi ha mesures que puguin trencar, desencallar aquesta situació o no.

Això permet una reflexió addicional. Si algú ni estudia ni treballa, que fa? Alguns diran: vegeta. Sobreviu. Va passant dies. Mira d'oblidar la seva situació, s'evadeix. Però aquí apareix una possibilitat interessant: pot haver-hi joves que ni estudiïn, ni treballin, ni vegetin? Què es pot fer, que es fa, quan ni s'estudia (segons els paràmetres socialment reglats), ni es treballa (es té una activitat remunerada) ni es vegeta (es “perd el temps”)? Quin seria aquest quart àmbit d'activitats? És real? S'hi pot accedir? Potser aquí hi hagi indicacions de possibles portes de sortida, que no resolen el problema però pot obrir camins de maduració personal i d'innovació social. 


El segon paquet de problemes l'anomeno l'àmbit dels tabús, o sigui d'una sèrie de pràctiques vitalment molt rellevants però de les quals no se'n parla prou obertament ni àmpliament, ni per part dels joves ni per part dels grans (potser amb la vana esperança que a base de no parlar-ne els problemes siguin menys greus o deixin d'existir). Són situacions ben reals, quotidianes, però pràcticament silenciades; no hi ha prou debat al respecte.

En primer lloc tenim la possible pobra gestió de la sexualitat, que es viuria d'una forma excessivament banalitzada o que podria ser objecte de certa utilització instrumental, com a mitjà per a l'obtenció de determinats propòsits. No sé si és així, tan de bo sigui una falsa impressió, però hi ha indicis que hi apunten. Un concepte com el de “amics amb dret” és una innovació que mereixeria una discussió en profunditat. I la utilització potser massa generosa del terme "amic", uns amics sovint escampats per diverses latituds, hauria de ser analitzada. La vella problemàtica de la relació entre amor i sexe, o de l'acceptabilitat de la desconnexió entre ambdues realitats, plana pel rerefons d'aquest escenari.

En segon lloc la qüestió de les drogues. Sobretot de l'alcohol i la marihuana, però també la resta: tabac, cocaïna, heroïna, drogues de disseny. L'acceptació de la borratxera periòdica com a quelcom de normal sembla un fenomen prou generalitzat. La innocuïtat de la marihuana també. La indiferència respecte a les conseqüències del tabac per a la salut és prou present. Aquest volgut oblit de les indiscutibles conseqüències desastroses de les drogues és un fet desconcertant, tot un símptoma d'immaduresa col·lectiva, d'irresponsabilitat.

En tercer lloc hi trobem la qüestió del descontrol com a forma de diversió. Com si només hi hagués diversió real quan hi ha descontrol. Això va en part lligat a les drogues (sobretot a l'alcohol com a eina per assolir el descontrol) però acaba tenint certa entitat pròpia, perquè no és ja un subproducte no desitjat sinó un objectiu buscat. Fins i tot la música i el ball són utilitzats com a eines o excuses per potenciar aquest descontrol, com mostren determinats tipus de concerts. Una primera fase que facilita aquest descontrol és la rellevància donada a l'entreteniment, a la cerca de tot allò que ens distregui i ens faci passar una bona estona oblidant els problemes que tenim.

A aquest descontrol hi podem afegir aquelles pràctiques nocives i absurdes que es consideren acceptables. No es tracta tant de coses com la manera de vestir, els piercings o els tatuatges, amb un potencial negatiu en principi lleu, sinó de pràctiques absurdes com l'anorèxia (i la seva recent derivada l’”abcrack”, la fragmentació vertical de l'abdomen).

De tot això no se'n parla prou, ni entre els joves, ni entre els grans, ni entre els joves i els grans. Un cert aire de tabú sembla envoltar aquestes temàtiques. Però són qüestions molt rellevants per a l'orientació vital de les persones. En aquest marc reapareix un altre vell debat, el de les pràctiques i les aspiracions. Probablement en tots aquests àmbits les pràctiques de les diverses generacions s'assemblen més del que sembla. Però el tema està en que no només compten les pràctiques, sinó que també tenen un paper molt rellevant les aspiracions sinceres que cada generació o grup social es planteja, formula, desitja assolir. Encara que després a la pràctica els resultats siguin minsos. L'aspiració té un impacte a l'hora de modelar la cultura d'un grup social, de donar-li identitat, d'orientar-lo adientment en el seu camí vital. El problema dels joves en l'àmbit de la sexualitat, de les drogues, del descontrol, no només és què fan sinó quines són les seves aspiracions formulades. D'això és molt important discutir-ne.


Les orientacions culturals dels joves formarien el tercer paquet de problemes a considerar. No podem oferir una reflexió prou sistematitzada al respecte, però sí pinzellades que semblen dibuixar un panorama no gaire engrescador. Fa l'efecte d'haver-hi un cert buit ideològic entre els joves, una manca de paquets vertebrats d'idees que ajudin a entendre la vida i a orientar el comportament. Hi ha una mena de feblesa de les fonts de sentit, que arriba a comportar certa indiferència vital. Això s'arriba a mostrar fins i tot, per exemple, en una certa manca de sensibilitat davant de la natura i de l'art com a fonts de bellesa. També sembla haver-hi poca consciència del mal, del caràcter contradictori de la condició humana, que es dissimula sota una mena de tolerància general que ho fa tot acceptable. Sembla haver-hi un cert desprestigi de l'alta cultura, acompanyat i potenciat per un notable desinterès respecte al passat, a la història: només el futur és atractiu, una perspectiva potenciada pel pes notable de les noves tecnologies i les xarxes socials en la vida dels joves. Hi ha també un desconeixement pràcticament total de l'àmbit religiós, que no forma part dels horitzons interessants que es puguin tenir. I a nivell de cultura política més aviat es constata un baix nivell de mobilització i compromís, tot i que aquí la manca de perspectives polítiques engrescadores que ofereix actualment la societat poden ser un factor rellevant en aquest desinterès (tot i que no pot ser tampoc una excusa; si no t'ofereixen perspectives, és qüestió de mirar de trobar-les pel teu compte, no d'acceptar resignadament –o còmodament- la seva absència). Aquest desencís polític ve potenciat per un cert pessimisme  mediambiental que reforça, en contradicció amb l'atractiu abans esmentat, la por d'un futur catastròfic, que fa que aquest futur sense perspectives, sense horitzons porti a un presentisme amb aire d'escapatòria, d'excusa.


Qui té la culpa de tots aquests problemes? Aquesta qüestió de la culpabilitat mereix ser discutida. Hi ha dues grans respostes a la qüestió de la culpabilitat. Des de posicions liberals, s'acostuma a considerar, de forma més o menys explícita, que la culpa és dels mateixos joves, que no s'esforcen prou per tirar endavant, que s'estimen més la comoditat, la diversió i la disbauxa. Des de posicions progressistes, s'acostuma a dir allò de “la culpa és del sistema”: són les estructures socials les que porten els joves a patir els problemes als que estan sotmesos.

Això darrer és cert. No es pot desvincular la situació dels joves de la dinàmica del capitalisme que estem vivint aquestes darreres dècades. Les estructures econòmiques, socials i ideològiques que configuren el “sistema” i que el sistema mateix promou i difon per consolidar-se i perllongar la seva existència expliquen en bona mesura la situació dels joves a les nostres societats. Ara bé, aquí apareix un punt clau: dir que el culpable és el sistema és correcte, però no resol el problema. Dir que del que es tracta, si es vol resoldre la problemàtica juvenil, és de canviar el sistema és encertat, i els joves haurien de tenir com a una de les seves tasques prioritàries aquest “canviar el sistema”; ara bé, si l'única sortida, l'única cosa a fer, és “canviar el sistema”, el risc de cremar unes quantes generacions de joves és real. Hi ha d'haver altres coses a fer.

O sigui: no es pot culpar els joves de la seva situació, però tampoc se'ls pot excusar de no fer res, d'escudar-se davant de la dificultat de canviar el sistema. Els joves no són culpables, d'acord, però això no els eximeix d'assumir la responsabilitat de sortir de la situació. Encara que no l'hagin creat ells. La desresponsabilització és estèril, inútil, degradant. Sense perdre la consciència del paper i la responsabilitat del sistema, cal trobar què poden fer els mateixos joves per sortir d'aquesta situació. Què poden fer els joves a nivell col·lectiu, però també a nivell individual i sobre tot de petit grup. Aquesta és la gran tasca que els joves i aquells que es preocupen per la seva situació tenen actualment al davant.

Es tractaria, doncs, de mirar de canviar el sistema i alhora viure correctament "a pesar del sistema". Aquest és el punt clau. I els joves poden fer-ho si s'espavilen, si veuen que la simple queixa o resignació o acomodació no porten enlloc. Si assumeixen la conducció de la seva vida.

D'alguna manera, és com si el sistema enganyés els joves, i aquests n'han de prendre consciència. Com si el sistema mirés de comprar-los, d'oferir-los compensacions per la manca de perspectives que ell comporta. No et proposo horitzons, però et deixo divertir-te. No t'ofereixo res, però no et demano res. Et deixo fer el que vulguis mentre no m'emprenyis, em qüestionis, et queixis. I si el que fas et degrada, allà tu, és el teu problema.

Per tant, si els joves no fan res per sortir de la situació, poden ser objecte de crítica, han de ser objecte de crítica. Diguem-ho més col·loquialment: els joves són insultables per deixar-se comprar pel sistema, per acomodar-se al sistema, per no trobar camins de sortida a la seva situació a pesar del sistema. S'han de desvetllar, han de sortir del seu estupor i desconcert. Un desconcert trist, i que té el risc d'anar a parar a una certa comoditat o victimisme. Els joves no es poden lamentar, no es poden tractar a si mateixos de “pobrets”. Si alguna cosa ha de caracteritzar els joves és la seva capacitat de rebel·lia imaginativa, de trobar camins on no sembla haver-n'hi.

Per això seria oportú utilitzar el crit, l'insult, la “bronca”. Als joves no només se'ls ha de dir "indigneu-vos", com molt bé va fer Stéphane Hessel el 2010,  sinó també "no sigueu imbècils, estúpids, brètols, inútils, penques". Són ells que han de canviar el món o com a mínim la seva vida. No es poden excusar darrere dels grans. Han d'assumir el futur, el seu futur, deixant de fer l'idiota.

No es tracta d'espavilar-se en el sentit de buscar la manera de guanyar-se la vida, com es proposa sovint des de posicions liberals, sovint sota l'etiqueta de l'emprenedoria, que miren així de dissimular la incapacitat del sistema d'oferir feina per a tothom. Es tracta de no deixar-se anorrear pel sistema, ser-ne captiu, quedar atrapar en el seu joc d'entreteniments, toleràncies i compensacions a canvi de no posar-lo en qüestió ni buscar alternatives vitals viables que permetin viure adientment "a pesar del sistema". Es tracta de ser emprenedors, sí, però no només en l'àmbit laboral, en la creació de noves empreses: es tracta de saber emprendre iniciatives vitals i socials alternatives que ofereixin il·lusió i perspectives a nivell de la vida de cada dia.

Quines alternatives? No ho sé, tot i que podria tenir les meves opinions davant de propostes concretes. Són els mateixos joves els que han de proposar, imaginar, crear, des de l'autenticitat i la transparència, des del rigor i el compromís, des de l'esforç generós i les ganes de compartir camins nous. Aquesta és la recomanació d'un vell. Que és predicar en el desert? Potser sí. Els joves sabran el que es fan.


El títol d'aquest text porta un interrogant. Dir “Parlem dels joves?” pot ser una invitació a parlar-ne. Pot voler dir també que no parlem dels joves, o que no en parlem prou, i seria un sentit també adient. També hauria pogut fer servir com a títol “Parlem dels joves” sense interrogant, fent-ne una invitació a parlar-ne, una petició de parlar-ne. Tots aquests sentits serien encertats. Crec que hem de parlar més dels joves, i crec que ells haurien de parlar més d'ells mateixos, de què els passa, de com es veuen i com veuen les coses.

Un altre títol d'aquest escrit hauria pogut ser "Sexe, droga i descontrol". Però hagués estat un recurs a la facilitat "comercial", a cridar l'atenció fent servir el paral·lelisme amb el conegut lema "sexe, droga i rock and roll" que es va utilitzar en una determinada època. I sobretot hauria donat una imatge distorsionada del meu propòsit, que no és fer una "avaluació moral" dels joves, dir si van o no pel "bon camí". No pretenc jutjar el seu comportament des d'un pretès referent ètic, sinó assenyalar els seus problemes, aquells aspectes de la seva manera de ser i de fer que els hi poden acabar complicant la vida, portant-los a situacions desagradables, indesitjables, que poden fer que la seva experiència vital no sigui tot el reeixida i plaent que podria ser. Potser trobareu aquesta distinció massa forçada, però la crec rellevant: no es tracta de confrontar els joves a un  model de comportament extern que permeti avaluar-los sinó d'assenyalar allò que, per la seva mateixa dinàmica, pot menar a situacions tristes o sense sortida. El desànim davant del panorama laboral no és quelcom de moralment reprobable, sinó una font potencial d'una passivitat existencial destructora. Determinades maneres d'enfocar les relacions sexuals poden portar a solitud, desànim vital, manca d'il·lusions, indiferència. Les potencials conseqüències físiques de les drogues (alcoholisme, càncer, dificultat de concentració, afebliment de determinats circuïts nerviosos, etc.) són prou evidents tot i que es pretengui ignorar-los en nom d'un presentisme mal entès, d'un carpe diem utilitzat com a excusa o justificació i no en la seva profunda i positiva significació com a orientador vital. El descontrol és un menysteniment de la raó i la lucidesa, eines fonamentals per a desenvolupar una vida humana en tota la seva amplitud. I el menyspreu d'importants dimensions culturals porta a un empobriment de la sensibilitat, de la capacitat d'anàlisi i orientació, de la connexió amb altres temps i altres cultures que resulten en una vivència empobrida de la vida. No és en nom de determinats principis que volem avaluar els joves (tot i el risc de fer-ho sense voler); és en nom de determinades conseqüències pràctiques pel seu futur.

Tenia encara dos altres títols més per a aquest escrit: "No sigueu estúpids!" i "No us deixeu enganyar!" No he gosat fer-los servir, però potser és el que hauria estat més adient, el que respondria millor al que vull dir.