dimecres, 19 d’octubre del 2016

El petit faig



Matisse 1952


Sempre m'alegra i m'infon respecte la tenacitat amb què el meu petit faig manté les seves fulles. Quan fa temps que tot està pelat, encara manté el vestit de les seves fulles marcides. Durant el desembre, el gener, el febrer, la tempesta el sacseja, i la neu li cau al damunt una vegada i una altra; les fulles seques, al començament de color marró fosc, es van tornant més clares, més primes, més sedoses, però l'arbre no les deixa anar: han de protegir els brots joves. Després, en algun moment de cada primavera, cada vegada més tard, tal com s'esperava l'arbre apareix transformat: ha perdut el vell fullatge i al seu lloc han aparegut els brots nous, tendres, que es belluguen humits. Però aquest any he estat testimoni d'aquesta transformació. Ha tingut lloc tot just després que la pluja hagués deixat el paisatge verd i fresc, una hora de la tarda, a mitjan abril; aquest any encara no havia sentit cap cucut ni havia descobert cap narcís al prat. Feia pocs dies, el vent del nord fort encara em feia tremolar de fred i em feia anar amb el coll alçat, i havia vist, amb admiració, com el faig es mantenia impassible a les sacsejades del vent i com tot just si deixava anar una fulleta; tenaç i valent, dur i tossut, mantenia el seu fullatge vell i descolorit.

I ara, avui, mentre estava arran de foc, en l’escalfor suau i sense vent, i partia llenya, he vist com passava: s’ha alçat un suau alè de vent, tot just una alenada, i a centenars i a milers se n’han anat amb el vent les fulles tant de temps estalviades, silencioses lleugeres, de bon grat, cansades de la seva resistència, cansades de la seva tossuderia i del seu coratge. El que s’havia mantingut i havia oposat resistència durant cinc, sis mesos, quedava reduït en pocs minuts a no res, a un alè, perquè havia arribat l’hora, perquè ja no calia més l’amarga resistència. Es dispersaven i voleiaven per l’aire, somrients, madures, sense lluita. El ventet era massa feble per endur-se les petites fulles que s’havien tornat tan lleugeres i primes, i com un plugim silenciós queien lentament i cobrien el camí i l’herba al peu mateix de l’arbret, que tenia uns quants brots que ja s’havien obert i verdejaven. Què se m’havia revelat amb aquest espectacle sorprenent i emocionant? Era la mort, la mort del fullatge hivernal consumada fàcilment i de bon grat? Era la vida, la joventut estimulant dels brots, que llança crits de joia, que es fa lloc amb una voluntat sobtadament desperta? Era trist? Era per alegrar-se’n? Era un avís per a mi, el vell, de deixar-me emportar i caure, un avís que potser prenia el lloc a homes joves i més forts? O era una invitació a aguantar com les fulles del faig, a mantenir-me dempeus tant de temps i tan sorrut com fos possible, a resistir i a defensar-me, perquè aleshores, en el moment oportú, el comiat seria fàcil i alegre? No, com tota visió, era un fer-se perceptible d’allò que és gran i etern, de la fusió, en el foc de la realitat, de la coincidència dels oposats; no significava res, no avisava de res, més aviat ho significava tot, significava el secret de l’Ésser, i era bell, era felicitat, era significació, era regal i troballa per a l’espectador, com una oïda s’assadolla de Bach, com un ull s’assadolla de Cézanne. Aquests noms i interpretacions no eren la vivència, només venien després; la vivència en si era només aparença, meravella, secret, tan bella com seriosa, tan encisadora com implacable.


Hermann Hesse, dins de Carta d'abril, 1952

Traducció de Montserrat Ollé Tarrida


Gràcies a la Maria i en Salvador per recordar-nos aquest preciós fragment...