dimecres, 30 de novembre de 2016

dimarts, 29 de novembre de 2016

Passat i llibertat




De Staël 1952



"En el món de l'art, si es té sensibilitat profunda, s'és capaç d'assaborir les grans obres del passat, tot i que el seu llenguatge no sigui el que avui en dia faríem servir. Més encara: certs llenguatges del passat permeten explorar zones de bellesa que potser no estiguin obertes al nostre llenguatge actual. Però per a poder gaudir avui en dia d'aquests tresors del passat, necessitem haver relativitzat les paraules: necessitem que, en llegir-los, no ens obliguin a fer nostra la concepció que llavors tenien del món, ja que aquella concepció no és ja la nostra. Només si ens deixen aquesta llibertat, aquestes obres ens podran ser aliment.

El mateix passa amb la religió. Els grans "mestres" religiosos del passat encara avui ens poden ajudar a "iniciar-nos" (i fins i tot amb riqueses peculiars que només ells van saber explorar)... mentre no ens obliguin a fer nostre el món mític a través del qual s'expressaven."


Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.





dilluns, 28 de novembre de 2016

Homo Deus








Homo Deus és l'assaig que ha publicat fa poc Yuval Noah Harari, nascut el 1976, doctor en Història per la Universitat d’Oxford i professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Com el seu seu assaig anterior, Sapiens, mereix ser pres en consideració i discutit. El text manté l'enorme capacitat de síntesi de Harari, la seva habilitat com a divulgador i el seu notable sentit de l'humor (al menys per a mi; potser a altres els seus acudits no els facin gràcia, però jo m'ho passo molt bé amb ells).

Com aquell qui no fa res ofereix una visió global de la història humana i dóna eines per comprendre-la. Eines que no només li serveixen per interpretar el passat sinó també per comprendre el present i les tendències de futur que ja s'albiren. No és un treball de prospectiva: mira de comprendre, des del seu aparell conceptual, cap a on va ja el món. No vol ser alarmista, però el panorama que presenta fa pensar molt. Per això trobo tan recomanable llegir-lo: planteja debats molt rellevants i ajuda a prendre consciència d'on som i cap a on anem. Com ja passava a Sapiens, Homo Deus és un llibre desmitificador. Alguns diran que és destructiu: jo no li trobo. Esdevé un punt de partença per a la reflexió i debat. Val més treballar a partir del que ell diu, complementant-lo i anant més enllà si és possible, més que no pas combatre'l.

És engrescador el món que dibuixa? No ho sé. Probablement els joves ho veuran diferent que els grans. Els que hem viscut amb determinats referents ideològics i religiosos no ho tenim fàcil per assimilar un món que sembla allunyar-se radicalment de la tradició i entrar en una nova etapa molt diferent. Sentim un cert vertigen davant dels escenaris que veu venir. Qui diu vertigen diu neguit, incomoditat, tristesa. És el món que dibuixaven antigues aportacions de la ciència-ficció però fent-se real.

Segurament hi falta alguna cosa a la seva anàlisi, però no sé definir-la. Hi ha algun element qualitatiu de la condició humana que sembla desaparèixer en aquest món que ve, i no sé si la humanitat no tindrà la capacitat de mantenir determinats valors i aquesta espurna de saviesa que més o menys ha anat travessant totes les èpoques. Ell diu explícitament que la saviesa ja no serà criteri rellevant.

Com ja passava amb Sapiens, Homo Deus mereix un aplaudiment i ser objecte de debat. Els conceptes que utilitza, els temes que planteja i la manera com els planteja, els possibles dèficits que pugui tenir, haurien de ser objecte d'una intensa discussió pública.





diumenge, 27 de novembre de 2016

Treure el que fa nosa




Jawlensky 1935



"Ningú fa coses dolentes expressament, fredament, per maldat, per la senzilla raó que el component substancial del nostre ésser és l'amor, la bondat, la felicitat, la bellesa, la intel·ligència com a llum de la veritat. Si aquesta substància està ofegada per les pors, pel sofriment, l'única solució és treure el que fa nosa."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.




dissabte, 26 de novembre de 2016

Transformació interior




Van Gogh 1885



"La veritable religió no és tant, ni fonamentalment, una concepció del món, un sistema determinat de valors, una concepció de l'ésser humà o un sistema de comportaments sinó una transformació interior de la sensibilitat profunda humana i de la ment profunda el terme de la qual és arribar a ser i sentir-se u amb Déu."


Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.







dijous, 24 de novembre de 2016

Trump i el luxe




Gerhard Richter 1997



Em desagrada el suplement mensual Fashion&Arts Magazine de La Vanguardia. Brillantment elaborat, posa tant l'art com la bellesa del cos humà al servei dels objectes de luxe: la moda, les joies, els rellotges cars, els cotxes cars, els perfums, els cosmètics... És el que també fa el suplement setmanal Magazine, però amb un grau superior de cura i refinament.

Que em desagradin aquestes publicacions no vol dir gran cosa. Pertanyo al món dels puristes, moralistes, predicadors, etc., una tradició històrica cada vegada més irrellevant (si  és que ho ha estat mai). Gent que confronta la realitat amb un conjunt de valors i la critica pel seu allunyament d'aquests valors. Gent que més aviat es fa antipàtica, de vegades insuportable.

Però el tema del luxe agafa més relleu amb la victòria de Trump als Estats Units. Trump és un home del luxe (la senyora Merkel, en canvi, no sembla situar-se en aquest àmbit). Segur que, si hi tinguessin accés, Trump i la seva família estarien encantats amb aquests suplements de La Vanguardia, així com amb altres publicacions en la mateixa línia (el "How to spend it" del Financial Times, per exemple).

I és que el problema de Trump va més enllà del seu populisme, una noció pròpia de la ciència política. És populista, sí, però d'una determinada mena de populisme. I difícilment se'l pot considerar com a defensor i encarnació d'una ideologia, d'un sistema elaborat, vertebrat, coherent de pensament. Trump és un barroer que va a la seva. I que es troba com el peix a l'aigua en el món del luxe. És el seu món.

El que suposa Trump, entre altres coses, és doncs l'accés al poder polític de la primera potència mundial d'una determinada mentalitat, d'una manera de ser i de fer, d'una concepció del món creixentment difosa per moltes de les societats del món actual. No tinc nom, etiqueta, per aquesta mentalitat: luxisme o fredisme (perquè és una manera de fer freda) no acaben de funcionar. Però és una mentalitat que tenim a prop, tant al Passeig de Gràcia i la Diagonal com a carrers més senzills, en famílies que coneixem i de vegades en la nostra mateixa família. Una mentalitat que es tradueix en una manera individualista i egocèntrica d'entendre la vida, la persona; en una manera exhibicionista de vestir (amor a les ulleres de sol i als vestits lluents, a les joies i als teixits atigresats o leopardesats, com en els anuncis de perfums); en una manera recarregada i ostentosa de decorar les cases (les imatges del triplex de Trump a Manhattan són ben representatives); en una determinada gestualitat, descarada, presumptuosa, menyspreativa (els paral·lelismes de Trump amb el vell Le Pen i Berlusconi són clars, però quanta gent comparteix aquest "body language", que es diu ara...).

És una mentalitat no diré dominant però que abasta una part notable de la població, i no només a l'elit més rica. Podríem associar-hi com a trets característics la suficiència, el menyspreu dels febles, la insensibilitat al sofriment aliè, la indiferència davant les desigualtats, el desinterès de la cultura, la rigidesa moral (o l'extrema laxitud moral), el dogmatisme rotund, irat i prepotent en les posicions i expressions, l'al·lèrgia als diferents... i podríem anar allargant la llista. O afegint imatges representatives d'aquesta mentalitat (a casa nostra, una part del PP respon a aquesta manera de ser i fer: les fotografies del casament de la filla d'Aznar a l'Escorial ho van plasmar prou bé).

Aquesta mentalitat, que no és nova, està aconseguint ara una traducció política més rellevant. Les conseqüències d'això són preocupants, ja que és una manera de veure el món que no promou ni un estil de vida senzill, tendre, compassiu; ni una visió cordial, càlida i fraternal de les relacions humanes; ni una mentalitat oberta envers la diversitat de cultures i la seva capacitat d'enriquir-se mútuament; ni un esforç de construcció de la justícia i la pau en les relacions entre societats, així com de l'eradicació global de la fam i la pobresa; ni una actitud respectuosa amb el planeta i els seus ecosistemes que porti a combatre el canvi climàtic i a protegir la supervivència i el benestar de les espècies animals i vegetals. Als bàrbars del luxe tot això els queda molt lluny.





dimecres, 23 de novembre de 2016

Enunciats simbòlics




De Staël 1955



"Els interrogants que graviten sobre la vida humana poden adoptar formes variades. Actualment podríem recollir, entre altres, les següents: La mort que espera inexorablement a cada vivent en algun moment del seu camí. La soledat radical dels humans, i l'aleatori que resulta trobar companyia per a la vida. El desemparament i la indefensió de cada humà, i la seva necessitat de trobar protecció davant del que el supera. El risc d'haver d'escollir tasca i camí, quan aquests són sempre incerts. L'espectacle de l'immens dolor del món. La necessitat d'estar segurs que la història, en la construcció de la qual col·laborem, condueixi cap a una humanitat nova i millor. La necessitat de creure que sempre existeix una solució, de creure que el cosmos no és absurd sinó intel·ligible, de creure que si les coses no van bé és perquè encara no les hem sabut encaixar adequadament... ja que estan fetes per encaixar.

Les paraules de la religió, per estar agafades del món mític, es presten a ser temptades fins arribar a prometre certeses per al "viure" humà, certeses que tranquil·litzin i resolguin els interrogants humans en la seva mateixa arrel, en la mort que els origina. Les paraules religioses haurien caigut en aquesta temptació si, per exemple, la religió induís a creure en una continuació de la vida després de la mort; si el sagrat fos considerat com a una persona que pot complir el paper d'aquest Amant que enyorem; si el sagrat fos pres com aquesta Mare que desitjaríem que ens protegís constantment, i a la qual desitgem poder recórrer eficaçment en les nostres impotències; si el sagrat ens fos aquest Pare que ens estalvia el risc d'haver d'assumir camins incerts ja que ens legisla els camins correctes; si creguéssim que el sagrat acabarà per eixugar tota llàgrima de la humanitat en una vida ulterior; si confiéssim en que el sagrat és el secret Conductor de la Història, i això ens garanteix que la porta cap a un progrés continuat; si veiéssim en el sagrat el Gran Arquitecte que ha planificat l'univers, de forma que tot està fet segons unes essències que no poden deixar d'encaixar entre sí, etc. Si les paraules religioses arribessin a afirmar alguna d'aquestes coses, haurien caigut en la temptació que les aguaita... a no ser que aquests enunciats es presentessin únicament com a enunciats "simbòlics" i no com a afirmacions semblants a les que fem respecte a l'entorn amb el que vivim i del que vivim."


Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.





dimarts, 22 de novembre de 2016

Combat d'ecos




Tàpies 1974



"Els ecos franquistes no es combaten amb ecos antifranquistes, sinó amb molta justícia i educació i el rebuig a l'espiral retrospectiva com a combustible electoralista."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 22.11.2016





diumenge, 20 de novembre de 2016

Resultat de res




Jawlensky 1935



"El místic vomita abans el fruit "del bé i del mal" per poder tornar a entrar al Paradís. No jutgis res, ans comprèn el perquè i el lloc de les coses. La felicitat no és el resultat de res. Ella és, en sí mateixa, i la descobreixes quan t'alliberes de tot judici i afegit propi. Quan vols arreglar les coses, hi poses el teu "jo" endimoniat, el teu aferrament, i ho espatllaràs tot. Entra només en la realitat. No t'aferris, ni tan sols a l'alliberament, perquè aquest no és aprehensible, no es deixa capturar, i el que faràs és crear-te unes altres cadenes, un altre esclavatge. Només has de veure les coses com són.

Les coses només seran quan hagin de ser, per molta pressa que et donis. La realitat no és quelcom que es pugui forçar ni comprar. Es tracta de veure la realitat tal com és. El cert és que ja ets en ella, sempre hi has sigut, però la busques, com aquell peix que anava de bòlid cercant l'oceà. L'única cosa que no et deixa veure és la teva programació i les teves exigències."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.




dissabte, 19 de novembre de 2016

Absoluta i incondicional




Van Gogh 1884



"Tota vivència religiosa o experiència religiosa es presenta sempre com a experiència i vivència absoluta i incondicional. Que es presenti com a experiència absoluta i incondicional vol dir que es presenta amb una força tal que no cedeix davant de res, que es presenta amb una força tal que res no és capaç de posar-la en dubte o relativitzar-la.

L'experiència religiosa, que és una experiència sobrehumana - en tant que en ella l'home se sent sobrepassat i portat més enllà dels seus propis límits -, és alhora també una experiència humana. Amb això vull dir que aquesta experiència que totes les religions entenen i afirmen com a transcendent - és a dir, més enllà de qualsevol motlle humà - i com a inefable - és a dir, no expressable amb paraules humanes - pren carn, s'expressa, es comprèn, es comunica, etc. amb les formes vigents de pensar, de sentir, imaginar i valorar de cada poble i de cada tipus de cultura."  


Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.





divendres, 18 de novembre de 2016

Quan tu duies trenes...




Sunyer 1916



La cançó "Quan érem infants" de Delfí Abella. La Mercè l'ha cantat tantes vegades...


Quan tu duies trenes,
quan jo era un vailet,
no hi havia penes,
no feia mai fred.

Amb una joguina
buscàvem la pau.
Tu amb la teva nina,
jo amb el cavall brau.

Ning, nang, com ressona
la campana gran...!
Records de hora bona
se'n vénen, se'n van...!

D'un vaixell corsari
jo era el capità;
de paper de diari
el vaig fabricar.

Collars i corones
lluïes, gentil;
eres reina a estones,
o captiva humil.

Ning, nang, com ressona...

Per Nadal nevava,
cantàvem cançons;
la mare ens donava
neules i torrons.

Un bri d'esperança
i ens vèiem pastors,
un buf de gaubança:
àngels bufadors.

Ning, nang, com ressona...

Eren temps feliços.
No ens calla més
que caramels i anissos
i jocs falaguers.

Rèiem i fremíem,
sabíem somiar.
El niu el teníem
dalt del campanar.

Ning, nang, com ressona...




Aquesta és la versió de Joan Manuel Serrat:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-09-16T15_40_07-07_00


I aquí cantat en directe:






dijous, 17 de novembre de 2016

Aprendre història




Gerhard Richter 1988



"This is the best reason to learn history: not in order to predict the future, but to free yourself of the past and imagine alternative destinies. Of course this is not total freedom - we cannot avoid being shaped by the past. But some freedom is better than none."

Yuval Noah Harari a Homo Deus (2016)



Possible traducció:


"Aquesta és la millor raó per aprendre història: no per tal de predir el futur, sinó per alliberar-se del passat i imaginar destinacions alternatives. Per descomptat, això no és la llibertat total - no podem evitar ser modelats pel passat. Però una mica de llibertat és millor que gens."





dimecres, 16 de novembre de 2016

Xiprers de Sant Miquel







L'ermita de Sant Miquel de Fondespala (Matarranya) i els magnífics xiprers que l'envolten. Recentment s'han suprimit pins que treien visibilitat.



































dimarts, 15 de novembre de 2016

Valors i col·lectivitat




Agnes Martin 2001



En tota societat sembla haver-hi un procés permanent de destrucció, conservació i construcció de valors. Sembla ser un procés espontani, que ningú pot aspirar a conduir, a dirigir (bé evoca l'hinduisme a Xiva, Vixnu i Brahman per simbolitzar aquesta triple dimensió de la dinàmica de la realitat; són tres dimensions de la divinitat les encarregades d'aquestes tasques, que no estan, per tant, en mans dels homes).

Ara bé, les societats semblen tenir alhora una certa capacitat de reflexió, d'autoanàlisi, i un cert marge de maniobra -més o menys gran- en l'actuació, fet que els pot permetre un cert grau d'influència, d'incidència en aquesta dinàmica sense aturador. Per dir-ho gràficament: no es pot conduir el procés, però es pot aspirar a reconduir-lo: es pot aspirar a prendre determinades iniciatives que d'alguna manera hi influeixin, el marquin.

Caldria, doncs, dur a terme una tasca d'anàlisi i de proposta en una triple direcció: veure quins són els valors vigents en la nostra societat que més aviat hauríem de procurar anar eliminant, quins val la pena de conservar, amb els retocs que calguin, i finalment fer propostes de creació, de construcció de nous valors que puguin contribuir a vertebrar i orientar positivament a la nostra societat en el futur.

El treball en l'àmbit dels valors és delicat, i requereix una notable dosi de lucidesa per part dels qui l'emprenen. Lucidesa en l'anàlisi, o sigui saber captar quins són els valors realment operatius i la seva dinàmica, reduint al mínim la incidència de la pròpia subjectivitat, dels propis desigs, en aquesta tasca de reflexió. I lucidesa en les propostes, que vol dir tenir idees clares sobre l'horitzó a assolir, sobre la proposta a fer, sobre la direcció en la qual avançar.

Aquesta tasca d'anàlisi i proposta s'hauria de fer des d'instàncies diverses per tal de recollir un conjunt de contribucions representatiu del pensament plural de la nostra societat. Perquè si aquestes contribucions són realment representatives, un cop aplegades i sintetitzades haurien de permetre emetre propostes amb una certa possibilitat d'incidència real. Però també és cert que no es tracta d'un simple treball de recollida i coordinació. Les propostes fetes des dels diferents sectors i instàncies que es vulguin embarcar en aquesta dinàmica no podran excloure les incompatibilitats, la confrontació de models diferents, de posicions diverses, més o menys contraposades, que donaran lloc a una dinàmica de debat, de polèmica que podria arribar a ser, donada la temàtica, ferotge (i no seria pas dolent que ho fos).


Una tasca d'aquesta mena l'hauria d'emprendre qualsevol societat que vulgui ser una mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva importància pel futur d'un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest col·lectiu es troba en situació de risc d'extinció de la seva identitat. En aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per a aquesta supervivència.

Dit d'una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a l'hora de mirar d'orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència de la identitat francesa. Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran, ja que del resultat d'aquesta tasca en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De l'encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s'hi activament i contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i mobilitzadores aniran lligades a la identitat catalana en haver estat formulades des d'aquesta identitat, això comportarà una major possibilitat de pervivència d'una llengua, d'una cultura, d'una manera de fer, d'una manera de veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que pogués continuar evolucionant en el futur.


Un punt clau, doncs, serà la capacitat d'agudesa de percepció i d'imaginació creativa a l'hora de treballar. En la capacitat de ser crítics implacables per assenyalar el que caldria eliminar, explicant-ho prou bé com per fer veure a un màxim nombre de gent possible la conveniència d'aquesta supressió. Cal deslligar les llengües, obrir les polèmiques fins al fons, anar fins als darrers nivells d'anàlisi de motivacions, de coherències, de pressupòsits, de prejudicis, d'herències mal païdes, de mandres, d'egoismes. Un altre punt clau serà la capacitat de ser lúcids per a detectar els valors a mantenir, cosa que sovint voldrà dir treure'ls-hi certs embolcalls per preservar-ne millor el nucli valuós. I el tercer punt clau, allà on ens la jugarem més, serà la capacitat de crear, d'imaginar, d'innovar. Aquest serà un àmbit decisiu, que marcarà la tònica del conjunt resultant. Perquè amb la neteja i l'actualització no n'hi ha prou, cal afegir-hi la capacitat dinamitzadora del conjunt que aportarà la potència de les noves propostes, que a més seran les encarregades d'atorgar al conjunt personalitat, originalitat, l'atractiu del que és nou i del que és únic. La novetat necessita de la neteja per fer lloc i de la conservació actualitzada per fer gruix i fonament, per donar pes i consistència i evitar enlairades espectaculars que puguin acabar en desastres (la història ja ens en ha donat prou exemples). Però la novetat és imprescindible per donar nova vida al conjunt.

De tota manera, el pas on ens la jugarem més, el que més conta, és el següent pas, el de mullar-se, el d'entrar en les propostes concretes i les seves argumentacions. Les contribucions individuals tindran pes en la mesura que ressonin en els altres, que recullin la seva adhesió o el seu rebuig. Aquí caldrà demanar un llenguatge clar (dir les coses pel seu nom, sense prudències malenteses, sense circumloquis protectors, fent servir frases percutents, exemples, etc.) i honestedat i coratge (dir realment el que hom pensa, no el que hom creu convenient de dir, i no tenir por de fer el ridícul, de ser criticat). Sense això el procés es perdrà en les alçades dels cercles acadèmics o en la manca de gruix de les propostes derivades del càlcul i no de la convicció.

Un treball d'aquesta mena no el pot fer un petit grup d'experts, per representatiu i ben triat que sigui, sinó que és la tasca de tota una societat, o si més no de tots aquells que vulguin participar-hi. Els experts són necessaris i poden fer una contribució inestimable, però serà imprescindible crear els mètodes, els canals per permetre que el major nombre de reflexions possibles es fusionin i s'articulin en un potent resultat final capaç de reconduir eficaçment la dinàmica col·lectiva.





dilluns, 14 de novembre de 2016

Lentitud




Pollock 1948



"Quand les choses se passent trop vite, personne ne peut être sûr de rien, de rien du tout, même pas de soi-même."


Milan Kundera a La lenteur



Possible traducció:


"Quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res, de res de res, ni tan sols d'ell mateix."





diumenge, 13 de novembre de 2016

La batalla de la vida




Jawlensky 1935



"Ficar-se en la batalla de la vida, però amb el cor en pau, és l'única manera de viure la realitat de la vida. És complir la voluntat de Déu. Per a això, el primer pas és reconèixer el que tu hi afegeixes, adonar-te dels teus bloqueigs i obstacles amb sinceritat."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.




dissabte, 12 de novembre de 2016

Arrencat




Van Gogh 1885



"Quan Déu apareix arrenca a l'animal humà de les seves bases i el llença a un àmbit, el diví, on ja no fa peu. La seva orientació clara i determinada a la vida, el seu sentit de la vida, es veu amenaçat."


Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.





divendres, 11 de novembre de 2016

Pinzellades




De Staël 1947



Apareixes, t'hi estàs una mica,
fas algun petit gest, i deixes de ser.
Estranya paraula, impermanència.


Si fuig de qualsevol semblança,
si cap imatge no li escau,
si és diferent de tot,
si sempre se'ns escapa,
si és un constant contrapunt,
si no s'assembla a res del que veig i del que visc,
com establir-hi una relació?


És estrany:
tan pots estar en silenci en un espai obert com en un espai tancat.
Tan pots experimentar-lo sol com en grup.


La terra, plena de coses, és casa nostra, i seva.
El cel, ple de res, és casa seva, i nostra.


Trobar a faltar.
Una mena de forat sense res a dins ni a fora.
Enyor, punyent o tranquil.


Mar i cel.
Terra i cel.
Sempre dos enormes camps definint una línia d'horitzó.
En la qual no hi ha res.





dijous, 10 de novembre de 2016

Prestigi




Bissier 1961



"Prestigi ve de pre-stringere, que vol dir que estàs lligat. Pel prestigi es fa qualsevol cosa, perquè estàs lligat, has perdut la llibertat. Si només visc perquè em coneguin, vol dir que em conec molt poc a mi mateix. No estem centrats ni ens coneixem a nosaltres mateixos, els nostres desitjos fonamentals, que són les aspiracions més fortes que té l'home."


Raimon Panikkar, al seu llibre de converses amb Antoni Bassas El matí amb Raimon Panikkar Edicions Proa 2008.





dimecres, 9 de novembre de 2016

Coneixement experiencial




Hernández Pijuan 1992



"As John Heron points out, the first step from experiential knowing is not to concepts and ideas, but to images, dream, story, poetry and metaphor. This presentational knowledge is an important (and often neglected) bridge between experiential knowledge and propositional knowledge. If we agree that presentational symbolism is indeed a mode of knowing, then we can no longer conveniently distance ourselves from its use by delegating it to the artistic community. We need to bring it right back into the mainstream knowledge quest (John Heron, Feeling and personhood: psychology in another key, 1992)."


Peter Reason Reflections on Sacred Experience and Sacred Science, Journal of Management Inquiry, 1993



Possible traducció:

"Com assenyala John Heron, el primer pas del coneixement experiencial no és pels conceptes i idees, sinó per les imatges, somnis, històries, poesies i metàfores. Aquest coneixement de presentació és un important (i sovint descuidat) pont entre el coneixement experiencial i el coneixement proposicional. Si estem d'acord que el simbolisme de presentació és certament un tipus de coneixement, llavors ja no ens podem convenientment distanciar del seu ús mitjançant la seva delegació a la comunitat artística. Hem de portar-lo de nou al nucli de la recerca de coneixement (John Heron, Feeling and personhood: psychology in another key, 1992) ".






dimarts, 8 de novembre de 2016

Paradoxa de la religió




Van Gogh 1885



"A la història de la cultura i a la història de les religions s'hi constata que per als humans no hi ha res més ambigu, més profund, ni més perillós que la religió.

Res no pot dinamitzar, posar en moviment, de forma més radical a un mateix i fins i tot a grans grups humans, que la religió i, en canvi, res no és capaç d'esclerotitzar més inflexiblement i més durament que la religió. Cap altra cosa és capaç de convertir a l'home i als grups humans en més durs i intolerants, però alhora, res no és capaç de desencadenar més amor i més tendresa per les criatures que la religió."


Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.







dilluns, 7 de novembre de 2016

Beneficis




De Chirico 1913



L'afany de lucre és normal.

La generació de beneficis, desitjable.

La maximització del benefici, execrable.





diumenge, 6 de novembre de 2016

Amor i gratuïtat




Jawlensky 1925



"Amor és pura gratuïtat, i nosaltres ens posem condicions. I si ens posem condicions a nosaltres mateixos, com no les posarem als altres? Convertim això que anomenem amor en un egoisme refinat que fem servir o per donar-nos plaer o per evitar sensacions desagradables, sensacions de culpabilitat, o per por al rebuig. Per evitar això, mercadegem amb això que anomenem "amor".


"A la persona no se la pot desitjar, perquè a la que desitges una persona has deixat d'estimar-la com a tal. Jo no soc una cosa, ni soc allò altre. Jo no soc desitjable ni indesitjable. Jo soc el que soc i res més. Arribaràs a estimar les persones en la mesura que no t'importi el que siguin les persones. L'amor és impersonal. A l'amor no s'hi fica la personalitat. L'amor "és", i flueix a través teu; tu no el fabriques i en l'amor la persona queda a un costat. Per això, l'amor et deixa lliure i disponible. El "jo" és un impediment per estimar. Quan tries, o compares, o demanes compensacions, és perquè necessito a aquesta persona per estimar-me a mi mateix. Quan desapareixen els records, els prejudicis i les visions subjectives, llavors ja sorgeix l'amor que flueix des d'on és.

La personalitat, el jo, és un impediment per estimar, perquè considero les persones estimades com alguna cosa "meva". Estimo el "meu" fill, el "meu" marit, la "meva" família, perquè és alguna cosa meva, distingint-ho del que em queda més lluny. Llavors estic cosificant el més proper com a pertinències a les que "he" d'estimar. I l'amor no en sap res de deures ni de gratificacions, perquè l'amor és lliure i gratuït. "T'estimo, et vull, et necessito, no puc viure sense tu" vol dir: m'agafo a tu perquè omples la meva necessitat i el meu aferrament. Això és egoisme. L'amor existeix, ni que no hi hagués ningú allà. És la nostra essència i es manifesta en una manera de ser, un estat de l'ànima, i està en consonància amb la manera de veure i existir, i a la que vegis i siguis tu mateix lliurement, no podràs ser altra cosa que amor.

(...) Tenim una idea equivocada de l'amor com a quelcom tou, dolç i consentidor. L'amor va sempre unit a la veritat i a la llibertat, i per això mai és feble."


"L'amor desinteressat, existeix? I, en canvi, és a l'únic al que se li pot donar el nom d'amor. Qui vol ser objecte d'un amor sacrificat? T'agrada que l'altre gaudeixi estimant-te, i també que gaudeixi en fer-te un favor. Llavors, per què quan ests tu el que estima o fa el favor esperes una compensació? No n'hi ha prou amb la joia de poder estimar i de compartir amb l'altre el que tens?"


"Tu no pots tenir l'amor, és l'amor el que et té a tu, i et canvia, i et purifica. La felicitat i l'amor van junts, però no produeixen emocions, ni excitació, perquè això és enemic de la felicitat. Tampoc produeixen avorriment, perquè la felicitat mai et sadolla quan és, de debò, felicitat. I no et sadolla perquè existeix on no existeix el "jo". La felicitat és un estadi de contínua consciència. Si ets conscient d'una cosa, la pots controlar sempre i veure-la tal com és. Si no ets conscient, aquesta cosa et domina.

Només si estimes seràs feliç, i només seràs feliç si estimes. I estimar és un estat que no tria a qui estimar, sinó que estima perquè no pot fer altra cosa: perquè és amor."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.




dissabte, 5 de novembre de 2016

Ni doctrina ni moral




De Staël 1952



El març de 1979 en Carles Comas presentava així els resultats de l'estudi que en Marià Corbí i ell estaven fent en el marc de l'Institut Científic Interdisciplinar sobre les religions:


"Per una part, hem constatat que en gairebé totes les èpoques la religió realitzava la doble intromissió esmentada: tenia "doctrines" sobre Déu i el món, i impulsava a una determinada "moral" (subratllava uns determinats valors). Però per altra part les doctrines i la moral de les diverses religions resultaven del més dispar, i amb prou feines es podia trobar un sol element sempre present qualsevol que fos la religió: les doctrines i la moral depenien de la cultura de cada grup humà (la qual, al seu torn, estava connectada amb la tecnologia laboral i amb l'organització social a través de les quals el grup humà s'adaptava al seu medi ambient), i variaven amb ella.

De totes maneres, per sota de la diversitat de doctrines i valoracions de les diferents religions, es podia apreciar un intent comú a totes elles: llançar a una invisible esfera de realitat, més enllà de les preocupacions d'aquest món. Totes les doctrines i totes les valoracions no eren més que instruments inadequats per parlar d'aquesta esfera inefable. Per tant, l'ús que les religions feien de les doctrines i dels valors era purament simbòlic: és a dir, no tenien pretensions de traçar una imatge científica del món o de descobrir els valors més útils per al grup en aquell moment; sinó que, agafant els valors i la imatge del món de la seva època, se'n servien per a suggerir una esfera que estava més enllà, i que en ella mateixa era inefable. Precisament perquè l'esfera sagrada resultava inefable, podia ser suggerida amb les paraules més diverses... perquè no hi havia cap paraula privilegiada que la pogués dir adequadament, i que hagués de ser utilitzada necessàriament.

Aquestes conclusions a les que hem arribat no poden resultar massa noves per a una persona que tingui "experiència" religiosa. Ara bé, avui ens veiem obligats a treure fèrriament totes les conseqüències d'aquest fet: avui en dia, davant de la consciència que de la seva pròpia autonomia han agafat la ciència i els valors, la religió ha d'explicitar que ni les seves doctrines tenen pretensions científiques ni la seva moral té pretensions valorals, sinó que únicament són recursos expressius per introduir a l'experiència personal del sagrat. Això té greus conseqüències: les doctrines religioses no serviran per a resoldre els greus interrogants humans davant de la mort, el dolor, la soledat, la història, etc.; i la moral no ens estalviarà l'esforç i la responsabilitat per a trobar la conducta més adequada a cada època. Però tampoc tindrem el perill d'instal·lar-nos en aquesta pseudocomoditat doctrinal i moral, sinó que copsarem la veritable crida religiosa: ens deixarem introduir a la transformació interior, fins a arribar a experimentar personalment una profunditat de vida nova... a la llum de la qual els onerosos interrogants humans i la dura responsabilitat de crear camins incerts, sense deixar d'existir, perden virulència, es fan suportables, i fins i tot adquireixen un cert sentit."



El setembre de 1978, a Santiago de Compostela, en Marià Corbí i en Carles Comas ho havien formulat així:

"El símbol religiós no pot ser escoltat d'acord amb la seva significació literal (propi del pulsional biològico-vital) i per tant no pretén imposar-nos ni una "imatge operativa del món" ni el seu "imperatiu valoral" (és a dir, no ens demana ni "acceptar una dogmàtica" ni "conduir-nos segons una moral"); sinó que el discurs religiós és una "crida", un toc d'alerta per tal que despertem en nosaltres una sensibilitat profunda capaç de rebre la irrupció del sagrat, de respondre a la seva exigència, i de viure interiorment en una esfera diversa de la habitual. Mitjançant símbols inapropiats el discurs religiós fa arribar fins a nosaltres l'"inefable"... però "experimentable interiorment"."



I l'abril de 1979 a Alcobendas en Marià Corbí deia:

"[La religió] haurà de tematitzar, per tant, que no pretén proporcionar una manera d'interpretar la realitat ni un sistema per a reconciliar-se amb ella, amb un mateix, amb el dolor i la mort, sinó un procediment directament i explícitament orientat a provocar una transformació interior, un procediment per a despertar o crear una sensibilitat d'ordre superior i insospitat i, fent servir terminologia dels Sants Pares, oferir els mitjans per a la "deificació de l'home". La religió haurà d'orientar-se explícitament a obrir els homes a l'experiència del sagrat, de Déu, i abandonar explícitament tot intent d'indoctrinació mitjançant una dogmàtica i una moral."





divendres, 4 de novembre de 2016

Enfrontar tots els embats








“De la mateixa manera que tants rius i tantes pluges caigudes no canvien el sabor del mar i ni tan sols el modifiquen, així l'ímpetu de les coses adverses no subverteix l'ànim de l'home fort, que roman en el seu estat i tenyeix del seu color tot allò que passa, ja que és més poderós que totes les realitats externes. I no dic que no les senti, sinó que les supera. Calmós i tranquil, enfronta tots els embats”.


Sèneca a De Providentia (64 dC) 

(citat per Antoni Puigverd a La Vanguardia del 27.10.2016)




dijous, 3 de novembre de 2016

Ensenyar a viure




Bissier 1958



"Se'ns ensenyen moltes coses però a viure no, perquè és molt difícil. No es pot ensenyar, es pot mostrar i contagiar."


Raimon Panikkar, en una entrevista d'Eva Torres publicada a la revista La Xarxa de Manresa n. 7, 2005




dimecres, 2 de novembre de 2016

El silenci etern









"Le silence éternel de ces espaces infinis m'effraie."


Pascal, Pensées





dimarts, 1 de novembre de 2016

Hermann Hesse: Elogi de la vellesa




Hesse 1921



- “Així com la joventut és bonica, el temps de l'efervescència i de les lluites, l'envelliment i la maduresa tenen la seva pròpia bellesa i felicitat” (p. 23)


- “És propi dels més vells actuar amb més llibertat, més lúdicament, amb més experiència, més benevolència que no pas ho poden fer els joves.” (p. 36)


- “La vellesa no és pitjor que la joventut, Lao Tse no és pitjor que Buda. El blau no és pitjor que el vermell. La vellesa es veurà limitada només quan es vulgui fer passar per joventut.” (p. 37)


- “Vénen de sobte, duren segons o minuts, aquestes vivències en què un fenomen en la vida de la natura ens parla i se'ns descobreix, i si un és prou vell, li sembla aleshores que tota la llarga vida amb les seves alegries i dolors, amb estimar i conèixer, amb amistats, amors, amb llibres, música, viatges i feines, no és altra cosa que una llarga marrada vers la maduresa d'aquests instants en què, en la imatge d'un paisatge, d'un arbre, d'un esperit humà, d'una flor, se'ns mostra Déu, se'ns ofereix la finalitat i el valor de tot el que és i del que esdevé.” (p. 43-44)


- “Ser vell és una tasca igual de bella i sagrada com la de ser jove, aprendre a morir i morir són funcions tan valuoses com qualsevol altra – suposant que s'hagin dut a terme amb gran respecte vers el sentit i caràcter sagrat de tota vida.” (p. 52)


- “Per acomplir el sentit de la vellesa i satisfer-ne la tasca, cal que estiguem d'acord amb ella i amb tot el que comporta, cal que hi diguem sí. Sense aquest sí, sense lliurar-nos al que ens exigeix la natura, perdem el valor i sentit dels postres dies –ja siguem vells o joves- i defraudem la vida.” (p. 52-53)


- “Quan algú s’ha fet vell i ha portat a terme la seva tasca, li correspon en el silenci familiaritzar-se amb la mort. No li calen els homes. Els coneix, n'ha vist prou. El que li cal és silenci. No convé visitar algú així, parlar-li, martiritzar-lo amb xerrameca. Pel portal del seu habitatge és convenient passar-hi de llarg, com si fos la casa de Ningú.” (p. 120)


- “Els que se n’han anat romanen vius en nosaltres amb la part essencial amb què ens han influït, mentre nosaltres mateixos visquem. De vegades, fins i tot, podem parlar-hi millor i prendre'n millor consell que dels vius.” (p. 126)


- “Dolor i lament són la nostra resposta primera, natural, davant la pèrdua d'una persona estimada. Ens ajuden en la primera tristor i afany, però no són suficients per a vincular-nos amb el difunt. Això fa, en un estadi primitiu, el culte als difunts: ofrenes, ornaments funeraris, monuments, flors. Però en el nostre estadi hem d'acomplir l'ofrena als difunts dins la nostra pròpia ànima, per mitjà de records, per mitjà de la memòria més exacta, per mitjà de la reconstrucció de l'ésser estimat en el nostre interior. Si som capaços d'això, el difunt segueix al nostre costat, la seva imatge queda salvada i ens ajuda a fer fructuós el dolor.” (p. 129)