divendres, 30 de desembre de 2016

Impotència apocalíptica




Twombly 1962



Anomenaríem impotència apocalíptica a la sensació subjectiva que el món va cap al desastre i no podem fer res per aturar-ho.

És una percepció íntima, que troba suport en algunes dades objectives però que no necessàriament indica el que ha de passar. Fins ara el món ha anat superant els moments crítics d'una manera o altra. També és cert que mai havíem tingut la capacitat de destrucció global actual, sigui militar sigui a través de la incidència de l'activitat humana en el clima. Deixem de banda les possibles catàstrofes naturals, sobre les quals certament no podem fer res.

M'hi ha fet pensar la tria feta per Bob Dylan de la cançó a interpretar a la cerimònia de lliurament del Premi Nobel de Literatura. Hauria pogut triar la més lírica Blowin' In The Wind. Hauria pogut triar les més esperançades The Times They Are a-Changin' o When The Ship Comes In. Però va triar el diluvi apocalíptic de A Hard Rain's A-Gonna Fall.

L'Homo Deus de Harari també conté un lleuger rerefons d'impotència apocalíptica, potser no formulat però que planeja pel text, i que en aquest cas no deriva només de la capacitat de destrucció nuclear o el canvi climàtic sinó de l'evolució previsible de la tecnologia.

Al segon capítol de la tercera temporada de Newsroom, d'Aaron Sorkin, en un cert moment fan una entrevista a un expert que explica que s'ha assolit un nivell d'anhídrid carbònic a l'atmosfera que és un punt de no retorn. Que fa vint anys s'haurien pogut prendre mesures per evitar-ho, però que ara ja no hi ha res a fer. La reacció de l'audiència i els periodistes és un breu moment de desconcert, girar el cap (no voler saber-ho) i "a otra cosa, mariposa". Potser és l'única reacció que podem tenir davant de la impotència apocalíptica...


- - -

Tot i que potser no és exactament el mateix, de la impotència apocalíptica també se'n pot dir "catastrofisme". El seu contrari seria el "voluntarisme", punt de vista que considera que amb un esforç de voluntat i compromís és possible fer anar el món per on seria desitjable. No deixen de tenir un paral·lelisme amb la molt tradicional distinció entre "pessimisme" i "optimisme", tot i que aquests darrers semblen ser més psicològics o caracterològics mentre que catastrofisme i voluntarisme impliquen una major dosi d'anàlisi racional.

¿Hi ha un punt d'equilibri entre aquestes dues posicions, capaç d'acceptar que no tot pot ser com volem però no necessàriament estem abocats a la catàstrofe, i que si aquesta arriba tampoc això no ens ha de desesperar ni fer perdre la confiança en l'espècie humana o en el cosmos? Probablement sí, i hem de procurar assolir-lo, però és un equilibri inestable, i molt fàcilment caiem per una banda o per l'altra.

Si ara s'enfonsés Yellowstone i es produís un cataclisme volcànic, seria per això la Terra menys estimable del que és ara? Si un error portés a un enfrontament atòmic, consideraríem als humans pitjor del que els considerem ara? Si el canvi climàtic acaba produint la nostra pròpia extinció, considerarem que els humans no mereixien haver existit?





dijous, 29 de desembre de 2016

Usos de la música









"S'aconseguirà la mesura correcta si els estudiants de música s'allunyen de les arts que es practiquen en els concursos professionals i no procuren realitzar les meravelles d'execució virtuosística que estan de moda en l'actualitat en aquests concursos... ja que en ells l'executant practica l'art no per al seu propi creixement sinó per a donar plaer, i plaer del vulgar, als seus oients."


Aristòtil, Política 1341 a-b



"La música no es practica només per aconseguir un únic tipus de benefici que es derivi d'ella, sinó per acomplir múltiples usos; pot servir per a l'educació, per a procurar la catarsi i, en tercer lloc, per al repòs, l'elevació de l'esperit i la interrupció de les fatigues."


Aristòtil, Política 1342 b





dimecres, 28 de desembre de 2016

dimarts, 27 de desembre de 2016

Scarlatti per Horowitz








Durant els anys 1960, un dels més grans pianistes del segle XX, Vladimir Horowitz (Kiev, 1903- Nova York, 1989) va enregistrar magistralment a Nova York unes sonates de Domenico Scarlatti (1685-1757). Aquí en teniu una mostra, la Sonata en Fa menor L. 118/K. 466.

dilluns, 26 de desembre de 2016

Paper del mestre




De Staël 1953



"Tot humà és capaç, doncs, de sentir en la llunyania la veu del sagrat. De tota manera, la presència del "mestre" resultarà decisiva per a que aquesta "capacitat" arribi realment a exercitar-se, és a dir per a que aquest humà arribi a sentir per primera vegada aquesta invitació alhora propera i llunyana. El "mestre" serà el "sagrament" del sagrat, el seu "fer-se present" per a aquest humà. Per què? La vida del "mestre" resulta estranya dins del grup humà: és una vida que no es comporta segons la "interpretació del món" del grup, i que per tant no satisfà el "sistema de desigs"; i tot i això externament apareix com una vida curulla de pau i de plenitud. Això manifesta que el "mestre" viu "quelcom" millor que el seguiment de la "imperiosa necessitat de viure": aquesta sospita és la que fa que l'humà corrent de cop es fixi en aquesta veu callada del sagrat que també sonava al seu interior, però que ell no es preocupava de diferenciar d'entre la barreja de mil veus que era la seva vida. L'espectacle sorprenent de la vida estranya i serena del "mestre" li ha despertat la seva sensibilitat interior, l'ha fet fixar-se en la presència del sagrat que el cridava; la vida del "mestre" ha estat el "sagrament" o presencialització del sagrat.

La vida del "mestre" no només és "sagrament" pel que emprengui la iniciació, sinó que continua "sostenint" la "fe" del deixeble durant els llargs i de vegades desanimadors anys que aquesta iniciació dura.

Aquest ser "sagrament" per part del "mestre" no consisteix només en la presència física del "mestre", sinó en el que ell testimonia amb paraules  sobre la seva pròpia vida i sobre una vida semblant a la seva que tots poden arribar a viure. El "mestre" ha de parlar d'alguna manera de en què consisteix aquesta vida "altra": necessita paraules per a referir-se positivament a aquesta realitat. Aquestes paraules que ha d'utilitzar el "mestre" són l'aspecte "positiu" de la religió".

Fins aquí ens hem referit al cercle íntim "mestre-deixeble". La major part de les religions van més enllà d'aquest cercle íntim, són més "col·lectives". En aquesta immensa majoria de religions col·lectives, a més d'existir "mestres" (al menys en el seu origen, i de tard en tard durant els diversos segles d'existència d'aquesta religió), en moltes ocasions és la "comunitat creient" (que no té la genialitat religiosa del mestre original) la que ha de fer de "mestre" per als successius adeptes; en aquestes "comunitats" es ritualitza periòdicament la vivència religiosa en la que tots combreguen, i en aquestes "celebracions" es fan servir paraules per a referir-se positivament al sagrat.


Nota: El tractament que hem donat al "mestre" com a "sagrament" ha pecat de modest. La pràctica de les diverses religions mostra que el "mestre" té un paper molt més fort: no només "causa estranyesa" i així "desperta" a l'humà corrent a una nova vida, sinó que el "vivifica" "amb poder", l'"engendra a una nova vida. Aquest poder vivificant del "mestre" es deu al seu propi procés de "transformació" interior: haver-se "transformat" significa haver-se fet "u amb Déu", haver portat Déu a aquest món; i si Déu està en el "mestre", el "mestre" té el poder vivificant de Déu.

Per posar un exemple que ens resulti familiar: n'hi ha prou amb que Jesús digui "vine amb mi" per a que Joan i Jaume deixin la barca del seu pare i el segueixin; una paraula, una mirada del "mestre" "vivifica", encén la vida divina en els altres, comença o alimenta la seva "transformació" interior. D'aquí també que treballar (per part del futur "mestre") en la pròpia "transformació" interior no sigui un narcisisme sinó un servei al món: és "portar Déu al món", i amb Déu se li porta la llum, la pau, la veritat, la vida."


Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.





diumenge, 25 de desembre de 2016

Al cor de tothom




Van Gogh 1884



No hi ha correlació entre, d'una banda, consciència, saviesa, lucidesa, beatitud i d'altra banda i intel·ligència, habilitat, poder o riquesa.

Per això els pobres, els mediocres, els petits poden tenir el mateix accés al món de l'esperit, al Regne de Déu, que els altres; de fet, els evangelis diuen que ho tenen més fàcil que els intel·ligents, rics o poderosos.

Per això les religions són sobretot pels pobres, pels senzills, pels humils. Per això les Benaurances tenen gust de veritat.

I per això és important que les religions estiguin a l'abast de tothom, no només d'alguns privilegiats. Porten un missatge que s'adreça a tots els éssers humans, i l'han de poder fer arribar al cor de qualsevol, per modest i limitat que sigui.





dissabte, 24 de desembre de 2016

Un altre Nadal








"Nadal remet a naixement, al que és nou. Nadal vol dir temps de naixement: alguna cosa nova comença (o hauria de començar), alguna cosa diferent del que s'ha viscut irromp."


Joan Carles Mèlich al Suplement Cultura/s de La Vanguardia del 23-24.12.2016






divendres, 23 de desembre de 2016

Altra vegada l'estrella




Bartolo di Fredi 1383



L'any 1989 Mn. Josep M. Totosaus va enviar als seus amics una Nadala amb aquest text:


"Altra vegada l'ESTRELLA,
      en un món on llampeguegen tantes bengales multicolors;
altra vegada la CLAROR EN LA NIT,
      ara que ens hem avesat a fer de la nit dia
      i en que ja res no ens sorprèn;
altra vegada l'anunci de la JOIA,
      ara que en teniem prou amb els petits plaers,
      potser baixos de sostre,
      però nombrosos i al nostre abast;
altra vegada el MISTERI,
      en un món cada vegada més aferrat
      al que es veu i al que es palpa,
      i només al que es palpa i es veu.

FELIÇOS, tanmateix,
els qui sabran discernir l'estrella
      enmig de tantes espurnes estantisses;
els qui entreveuran la claror perdurable
      en plena foscor de la vida;
els qui no renunciaran a la joia plena,
      envescats en els plaers de superfície;
els qui creuran en el Misteri:
      el Déu amb nosaltres.

Perquè Déu ha fet miques els murs de separació
entre cel i terra,
poble i poble,
home i home.

¿Serem, doncs, capaços d'esdevenir més humans
      davant la humanitat del nostre Déu,
més nets de cor
      per veure'l allà on hi ha un gram d'humanitat?
¿Serem capaços d'eixamplar el nostre cor
      a la mesura de Déu?"





dijous, 22 de desembre de 2016

Afirmacions de fe




Van Gogh 1884



"Quin és el paper de les afirmacions de fe? Certament, el seu paper no és el d'imposar unes maneres d'interpretar el món, l'home i Déu. El seu paper és el de mirar de descriure, en un determinat mode cultural, l'àmbit de la realitat sagrada al que s'ha d'accedir. La finalitat d'aquestes afirmacions és posar en moviment la profunditat humana cap a aquesta "altra realitat". S'ha de creure en aquesta "altra realitat", en la seva sublimitat, en la seva valuositat per sobre de qualsevol altra cosa valuosa, per tal de decidir-se a anar darrere d'ella. Aquestes descripcions simbòliques, no conceptuals, han d'agafar més força que la que pugui tenir qualsevol altre tipus de realitat. De tota manera, per creure així cal haver iniciat d'alguna forma el procés, haver estat tocat per Déu."


Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.





dimecres, 21 de desembre de 2016

Sobre música clàssica: obres




Twombly 1961



Pot ser útil tenir a mà un conjunt d'obres que poden ajudar a agafar gust per la música clàssica. Es tracta de tastar-ne i retenir aquelles que ens cridin l'atenció. "Tastar" vol dir sentir prou vegades com perquè després ens sigui possible dir "això ho conec", encara que no sapiguem quina obra és. Millor no seguir un criteri cronològic a l'hora de tastar. Quan quelcom crida l'atenció, fixar-s'hi, llegir coses sobre l'obra i l'autor, mirar de trobar obres properes.

De totes aquestes obres n'hi ha grans versions; les que s'indiquen només són unes poques de les possibles.


Renaixement


Cristóbal de Morales (1500-1553)

Ø     Officium defunctorum
Ø     Missa Pro Defunctis
        Hi ha una preciosa versió d'ambdues obres per Jordi Savall (Astrée Audivis)


Victoria (1548-1611)

Ø     Ave Maria
-       Senex Puerum portabat
-       Requiem


Monteverdi (1567-1634)

Ø     Lament d’Ariadna
-       Orfeo (òpera de 1607)
-       Vespres de la Mare de Déu (1610)



Barroc



Corelli (1653-1713)

Ø     Concerti grossi, Op. 6 (1714)


Purcell (1659-1695)

Ø     Dido i Eneas (òpera de 1689, curta i amable)
Ø     Música per al funeral de la reina Mary


Couperin (1668-1733)

-       Trois leçons de ténèbres


Vivaldi (1678-1741)

Ø     "Les quatre estacions" (1725). Extraordinàries; n'hi ha una bona versió de Von Karajan amb Michel Schwalbé al violí (DG), amb un tempo una mica lent però que permet descobrir totes les subtileses del violí, deliciosament tocat per Schwalbé.
-       L'estro armonico Op. 3 (1712)
-       Glòria RV 589
-       Stabat Mater
-       I molts altres concerts, sobretot de violí, plens de vida i d'alegria


Scarlatti (1685-1757)

-       Sonates. Són famoses les versions de Horowitz


Bach (1685-1750)

Ø     Concerts per a violí BWV 1041, 1042 i per a dos violins BWV 1043. Per exemple, en la versió dels Oistrach (Deutsche Grammophon) o la de l'Academy of Ancient Music dirigida per Christopher Hogwood (Decca)
Ø     Suites n. 2 i 3, BWV 1067 i 1068, especialment la famosa Ària de la suite n. 3 BWV 1068
Ø     Suites per a violoncel sol, BWV 1007 a 1012. És de referència la versió de Pau Casals (EMI), enregistrada el 1936
-       Concerts de Brandemburg, BWV 1046 a 1051
-       Sonates i partites per a violí sol, BWV 1001 a 1006
-       El clavecí ben temperat, BWV 846 a 893
-       Variacions Goldberg BWV 988. És famosa i brillant la versió de Glenn Gould (CBS)
-       Passió segons Sant Mateu (1729)
-       Oratori de Nadal BWV 248
-       Missa en Si m BWV 232 (1733), la seva gran missa
-       Suites franceses per a clavecí
-       L’ofrena musical BWV 1079
-       L’art de la fuga BWV 1080
-       Cantates (les BWV 140 i 147 i alguna selecció)
-       Tocates i fugues per a orgue BWV 565


Haendel (1685-1759)

Ø     El Messies (1714)
Ø     Música aquàtica (1717)
Ø     Música pels focs artificials
Ø     Concerti grossi, Op. 6 (1739). Magnífics; bona versió dirigida per Raymond Leppard (Phillips)


Gluck (1714-1787)

-       Orfeo i Euridice (òpera)



Classicisme



Haydn (1732-1809)

Ø     Concert per a violoncel en Do. Gran versió de Jacqueline du Pré (EMI)
Ø     Quartets Op. 33, 51, 64, 76 i 77. L'Op. 51 és preciós; el 76.3 és el conegut Kaiserquartett i el seu moviment lent esdevingué l'himne alemany; també és famós el 74.3, Reiterquartett. Bona versió del quartet Alban Berg.
Ø     Trios amb piano. Extraordinària versió del trio Beaux Arts.
Ø     Simfonies 93 a 104, escrites a Londres, especialment la 94 (1791)
Ø     Sonata Hob.XVI:52
-       La creació
-       Les estacions


Mozart (1756-1791)

Ø     Simfonia concertant per a violí i viola K 364. Remarcable; gran versió de Perlman i Zuckerman
Ø     Concerts per a piano n. 9 K 271 i del 17 al 27, especialment l'adagio del 21
Ø     Concerts per a violí
Ø     Petita música nocturna K 525
Ø     Requiem K 626
-       Sonates per a piano, especialment la K 331
-       Sonates per a violí i piano
-       Simfonies 35 a 41, especialment les tres darreres.
-       Quartets K 348, 421, 428, 458, 464, 465, 499, 575, 589, 590
-       Quintet per a cordes K 516
-       Concerts per a trompa, especialment el n. 2 K 417
-       Concert per a clarinet K 622
-       Sonata K 457
-       Fantasia K 475
-       Adagio i fuga K 546
-       Missa en Do menor, K 427
-       Òperes: La flauta màgica, Don Giovanni, Les noces de Fígaro (1786), Cosi fan tutte


Beethoven (1770-1827)

Ø     Concert per a violí Op. 61 (1806). Obra mestra. Ens agrada especialment la versió de Perlman amb Giulini (EMI). També són molt apreciades les versions de Menuhin amb Furtwängler, la d'Oistrakh amb Cluytens i la de Francescati amb Walter.
Ø     Concerts per a piano, especialment els n. 3 (1801), 4 (1806, obra mestra) i 5 (1809).
Ø     Quartets; tots excel·lents, dividits en primerencs, mitjans i tardans; els tardans, especialment els Op. 130 a 133 són insòlits, d'una gran modernitat. Bones versions de Melos (DG) i Alban Berg (EMI).
Ø     Simfonies, especialment les n. 3 (1804), 5 (1807), 6 (1808), 7 (1812) i 9 (1824), totes elles obres mestres.
Ø     Sonates per a violí, Op. 23, 24 ("Primavera", preciosa), 30 i 47 ("Kreutzer", intensa).
Ø     Sonates per a piano, Op. 10 (atenció al segon moviment de la 10.3), 13 (la gran "Patètica"), 27 (especialment la 27.2, la meravellosa "Mondschein", "Clar de lluna"), 28, 31 i a partir de la Op. 49 (especialment la Op. 57, la coneguda "Apassionata", i la Op. 106, la "Hammerklavier")
Ø     Fidelio(1805), la seva única òpera, amb un meravellós quartet.
-       Missa Solemnis (1818), la seva grandiosa missa; fixar-se en el Benedictus.
-       Sonates per a violoncel, Op. 69 (1808) i 102 (1815)
-       Trios Op. 70 (1808) i 97 (1811)
-       Septet Op. 20 (1800), amb un emotiu, amable i una mica melangiós segon moviment.




Romanticisme



Weber (1786-1826)

-       Der Freischütz (òpera)


Rossini (1792-1868)

-       Les sonates per a corda
-       Stabat Mater. Bona versió de Giulini (DG)
-       Petita missa solemne
-       Les obertures d'algunes òperes, com ara les de La gazza ladra i Guillem Tell


Schubert (1797-1828)

Ø     Octet en Fa D 803, amb el seu encantador segon moviment.
Ø     Quintet en La, Op. 114.
Ø     Quintet en Do, Op. 163 D 956 (els moviments 1, 3 i 4 són rics i potents; el 2 és una veritable perla. Els primers entre 4 i 5 minuts -segons les versions- són un dels temes més colpidors de la música clàssica, d'una netedat i una coherència de desenvolupament extraordinàries; després, una agitació apareix, fins que cap al minut 8 el tema inicial retorna, però amb la marca del passatge agitat experimentat; impressionant. N'hi ha una bona versió enregistrada el 1952 a Prades amb Pau Casals).
Ø     Quartets, especialment "La mort i la donzella" n. 14 D 810, molt emocionant.
Ø     Impromptus D 899 i 935
Ø     Sonata per a violoncel i piano en La m D 821
Ø     Trios amb piano D 898 i 929 (el D 898, acabat el 1828, té un inspirat primer moviment d'un alegre optimisme; el segon és d'una gran tendresa; el tercer, d'una dolça alegria i el quart d'una ferma vitalitat. En el D 929 el moviment més inspirat és el segon, una veritable perla, que va formar part del la banda sonora de la pel·lícula Barry Lyndon. Les versions del Beaux Arts Trio són rotundes i brillants; les del Trio Fontenay més dolces i lligades.)
-       Quintet amb piano “La truita” D 667
Ø     "La bella molinera" D 795, cicle de cançons
Ø     "Viatge d’hivern" D 911, cicle de cançons
Ø     "El cant del cigne" D 957, cicle de cançons
Ø     Altres lieder (antologia; ens agraden especialment les versions de Gundula Janowitz)
-       Simfonies n. 5, 8 i 9, D 485, 759 i 944
-       Sonates per a piano, especialment la sonata en Si bemoll D 960
-       Fantasia Wanderer, D 760


Berlioz (1803-1869)

Ø     Simfonia fantàstica Op. 14 1830, obra mestra; ens agrada una de les versions de Charles Munch amb la Boston Symphony Orchestra, de 1954; és molt ben valorada la versió de Colin Davis amb la Concertgebouw.
-       Romeu i Julieta Op. 17
-       Requiem (Gran missa dels morts)


Mendelssohn (1809-1847)

Ø     Concert per a violí en Mi m, Op. 64, obra mestra, un dels grans concerts de violí
-       Simfonies 3, 4 i 5
-       "El somni d’una nit d’estiu"
-       Romances sense paraules
-       Concerts per a piano Op. 25 i 40
-       Elies (oratori)


Chopin (1810-1849)

Ø     Nocturns
Ø     Valsos
Ø     Balades
-       Mazurques
-       Scherzos
-       Poloneses
-       Estudis
-       Preludis
-       Sonates per a piano, Op. 35 i 58
-       Sonata per a violoncel i piano, Op. 65
-       Concerts per a piano n. 1 Op. 11 (1829) i n. 2 Op. 21 (1828)


Schumann (1810-1856)

Ø     "Kinderszenen", Op. 15, delicioses petites peces per a piano. Ens agraden les versions de Marta Argerich i Maria Joao Pires.
Ø     Concert per a piano, Op. 54 (gran versió de Clara Haskil)
-       Concert per a violoncel en La m, Op. 129 (gran versió de Pau Casals)
-       Concert per a violí en Re m (escrit ja a la frontera de la bogeria; bona versió de Henryk Szeryng amb Antal Dorati dirigint la Orquestra Simfònica de Londres)
-       Simfonia n. 2, Op. 61
-       Lieder, Op. 39, 48
-       Estudis simfònics Op. 13 (1834), per a piano
-       Quartet amb piano Op. 47. Amb un tercer moviment extraordinari, si més no en la versió del trio Beaux Arts


Listz (1811-1886)

-       Concerts per a piano n. 1 i 2
-       Estudis
-       Rapsòdies hongareses
-       "Anys de peregrinació"
-       Simfonia Faust
-       Sonata en Si menor
-       Peces per a piano com La lugubre gondola R 81 (segona versió), Nuages gris R 78 o Schlaflos, Frage und Antwort Nocturne R 79


Wagner (1813-1883)

Ø     Wesendonk lieder
Ø     Parts orquestrals de les grans òperes: Lohengrin (preludi de l'acte I), Tannhauser (obertura), Tristany i Isolda (obertura i tota l'òpera), Els mestres cantaires, L'holandès errant, Les Walkíries (la famosa cavalcada), Siegfried, El capvespre dels déus (mort de Siegfried a l'acte III), Parsifal...
Ø     Idili de Siegfried


Mussorgski (1839-1881)

Ø     Quadres d’una exposició
-       Boris Gudonov (òpera)


Verdi (1813-1901)

Ø     Requiem
-       Quattro pezzi sacri
Ø     La Traviata (òpera)
-       Altres òperes: Il trovatore, Rigoletto, Don Carlo, Otello, Falstaff...


Gounod (1818-1893)

Ø     Faust (òpera)


Bruckner (1824-1896)

Ø     Simfonies n.4, 5, 7, 8 i 9


Brahms (1833-1897)

Ø     Un rèquiem alemany, Op. 45, amb el seu impressionant segon moviment
-       Simfonies, Op. 68, 73, 90, 98
-       Concerts per a piano n. 1 en Re m, Op. 15 (1858) i n. 2 en Si bemoll, Op. 83 (1881)
-       Concert per a violí en Re, Op. 77 (1878)
-       Doble concert per a violí i viloloncel en La m, Op. 102 (1887)
-       Sonata per a violí n. 1
-       Quartet de corda n. 1
-       Quintet de corda n. 2
-       Quintet amb clarinet
-       Liebslieder Op. 52
-       Zigeunerlieder Op. 103


Saint-Saëns (1835-1921)

-       Concert per a violoncel Op. 33


Bizet (1838-1875)

Ø     Carmen (òpera)


Txaikovski (1840-1893)

Ø     Concert per a piano, Op. 23 (obra mestra)
Ø     Concert per a violí, Op. 35
Ø     Serenada per a corda, Op. 48 (preciosa)
Ø     Simfonies n. 4, 5 i 6 (Op. 36, 64 i 74; la versió considerada millor és la de Mravinsky)
-       Suites de “El llac dels cignes” i “El trencanous”
-       Evgen Oneguin (òpera)


Dvorak (1841-1904)

Ø     Serenada per a corda, Op. 22 (preciosa)
Ø     Concert per a violoncel en Si m, Op. 104 (de 1895, una obra brillant i optimista; hi ha una bona versió de Pierre Fournier amb la Berliner Philharmoniker dirigida per George Szell, de 1962, i una altra bona versió de Jacqueline du Pré amb la Chicago Symphony dirigida per Daniel Barenboim, que llavors era el seu marit, de 1970; en el primer moviment hi ha un passatge on la Du Pré et fa posar la pell de gallina)
Ø     Simfonies 6, 7, 8 i 9, Op. 60, 70, 88 i 95 (especialment la darrera, “Del nou món”)
-       Quartets n.8 a 14 (especialment el n.9, Op.34 i el “Quartet americà” n.12, Op. 96). Gran versió del Quartet de Praga.
-       Trio amb piano Op. 90
-       Quintet amb piano n. 2 en La Op. 81
-       Dances eslaves, Op. 46 i 72
-       Stabat Mater, Op. 58 (bona versió de Sawallisch)
-       Requiem Op. 89


Grieg (1843-1907)

Ø     Concert per a piano en La m, Op. 16
Ø     Dues melodies elegíaques, Op. 34
Ø     Suite Holberg, Op. 40
Ø     Peer Gynt, Op. 23
-       Suite lírica, Op. 54
-       Peces líriques per a piano


Fauré (1845-1924)

Ø     Requiem, Op.48 (obra mestra)
-       Elegia Op. 24
-       Nocturns


Elgar (1857-1934)

-       Marxes de pompa i circumstància Op. 39


Puccini (1858-1924)

-       Les grans òperes: La Bohème, Tosca, Madama Butterfly


Albéniz (1860-1909)

Ø     Iberia
-       Suite española


Mahler (1860-1911)

Ø     Simfonies
Ø     Das Lied von der Erde
Ø     Kindertotenlieder
Ø     Rückertlieder
-       Das Knaben Wunderhorn


R. Strauss (1864-1949)

Ø     Les metamorfosis
Ø     Mort i transfiguració, Op. 24
Ø     Lieder, Op. 27 (i molts altres, especialment els quatre darrers). Gran versió de Dietrich Fischer-Dieskau.
-       Till Eulenspiegel, Op. 28
-       Així parlà Zaratustra, Op. 30
-       Vida d’heroi, Op. 40
-       Simfonia alpina, Op. 64
-       Simfonia domèstica
-       Don Quixote
-       Interludis simfònics d’”Intermezzo” (especialment el segon)
-       Fantasia simfònica de Die Frau ohne Schatten
-       Suite de “El cavaller de la rosa”



Segle XX



Debussy (1862-1918)

Ø     Deux Arabesques
-       La plus que lente
-       Images
-       Préludes
-       Estampes
-       Nocturnes
-       Jeux
--       Clair de lune, tercer moviment de la Suite bergamasque
-       La mer
-       Prélude à l'après-midi d'un faune
-       Pelléas et Mélisandre
-       Martiri de Sant Sebastià
-       Quartet de corda


Satie (1866-1925)

Ø     Gnossiennes
-       Gymnopédies


Reger (1873-1916)

Ø     Sonates per a violoncel


Ravel (1875-1937)

-       Daphnis et Chloé (1912)
-       Concert per a piano en Sol Op. 23 (1931)
-       Concert de piano per a la mà esquerra (1930)
-       La Valse (1920)
-       Boléro (1928)
-       Rapsòdia espanyola (1907)
-       Valses nobles et sentimentales (1911)
-       Pavane pour une Infante défunte (1899)
-       Quartet de corda en Fa (1903). N’hi ha una bona versió del Quartetto Italiano.
-       Trio amb piano en La m (1914). N’hi ha una bona versió del Beaux Arts Trio.
-       Sonata per a violí i piano en Sol (1927). N’hi ha una bona versió d’Arthur Grumiaux amb István Hajgu.
-       Introducció i allegro (1905)
-       Le tombeau de Couperin (1917)


Falla (1876-1946)

Ø     El amor brujo


Schönberg (1874-1951)

Ø     La nit transfigurada, Op. 4 (obra mestra; n'hi ha una emocionant interpretació de la versió per orquestra de cordes de Karajan amb la Berliner Philharmoniker)
-       Gurrelieder
-       Erwartung, Op. 17
-       Pierrot lunaire
-       El supervivent de Varsòvia
-       Quartets
-       Concert per a violí Op. 36
-       Concert per a piano Op. 42


Berg (1885-1935)

-       Tres peces per a orquestra Op. 6
-       Suite lírica
-       Suite de “Lulú
-       Concert per a violí


Webern (1883-1945)

-       Cinc moviments Op. 5
-       Sis peces per a orquestra Op. 6


Bartok (1881-1945)

Ø     Concert per a orquestra, Sz 115 (1943, obra brillant; n'hi ha una bona versió de János Ferencsik)
-       Música per a cordes, percussió i celesta Sz. 106
-       Quartets (difícils però impactants)
-       Sonata per a violí sol
-       Sonates per a violí i piano
-       Concert per a violí n. 2
-       Concert per a piano n.3, amb el seu emocionant segon moviment


Stravinski (1882-1971)

Ø     La consagració de la primavera (1913, obra mestra)
-       L’ocell de foc (1910)
-       Petruxka (1911)
-       Noces (1917)
-       La història del soldat (1918)
-       Pulcinella (1920)
-       Octet de vent (1923)
-       Oedipus Rex (1926)
-       El bes de la fada (1928)
-       Simfonia dels Salms (1930)
-       Cantata (1952)
-       Septuor (1953)
-       Canticum Sacrum (1955)
-       Agon (1957)
-       Threni (1958)
-       Requiem (1966)


Xostakovitx (1906-1975)

-       Quartets
-       Simfonies. Hi ha qui considera que les millors versions són les de Mravinski per a les simfonies 5 a 12 i 15 i les de Kondraixin per a les simfonies 1 a 4, 6, 9 13 i 14.
-       Sonata per a violoncel, Op. 40
-       Trio, Op. 67
-       Preludis i fugues per a piano, Op. 87 (1951)
-       Concert per a violoncel Op. 107
-       Concert per a piano, trompeta i orquestra de cordes en Do m Op. 35, amb el seu emocionant segon moviment
-       Sonata per a violí i piano Op. 134
-       Sonata per a viola i piano Op. 147


Britten (1913-1976)

-       Peter Grimes (1945)
-       Billy Budd (1960)
-       La violació de Lucrècia (1947)
-       Canticles
-       Simple Symphony (1934)
-       Spring Symphony (1949)
-       War Requiem (1951)
-       Segona suite per a violoncel Op. 80 (1962)
-       Tercera suite per a violoncel Op. 87 (1972)
-       Concert per a piano n. 1 (1945)


Barber (1910-1981)

Ø     Adagio per a cordes, Op. 11


Mompou (1893-1987)

Ø     Música callada
-       Cançons i dances


Poulenc (1899-1963)

-       Stabat Mater
-       Gloria
-       Motets de penitència
-       Missa en Sol
-       Sonata per a flauta
-       Concert per a orgue


Messiaen (1908-1992)

Ø     Quatuor pour la fin du temps. Estrenat el 15 de gener de 1941 a Stalag VIII-A, un campament per presoners de guerra a Görlitz, Alemanya (actualment Zgorzelec, Polònia), per part de Messiaen (que havia escrit l'obra en aquest mateix campament) i tres altres presoners músics, sota la pluja, amb instruments molt precaris i davant de 400 presoners més. Messiaen va dir més tard respecte a aquesta estrena: “Mai no he sigut escoltat amb una atenció i comprensió tan profunda com llavors.”