divendres, 22 de setembre de 2017

Coses veritables



Leonardo 1505


En Gabriel Magalhaes escrivia el següent a La Vanguardia del 22.05.2010:

"El otro día salí de casa en busca de una cosa verdadera y no encontré ni una. Cosas reales sí había, claro. Pero esos instantes de lucidez superior a los que la cultura occidental llama “verdades” han dejado de existir. La voluntad de ensueño que preside a una ciudad contemporánea es tan grande que lo verdadero se ha evaporado de nuestras calles. Las tiendas son sistemas de espejismos. Entrar en un local es como abrir un libro de cuentos de hadas.

Y los coches que circulan seguro que contienen alguna verdad mecánica en el secreto de sus motores, pero los envuelve el diseño: la carrocería centelleante. También los automóviles terminan siendo fantasías. Un coche se torna una aureola de la personalidad: antifaz en movimiento.

No obstante, lo más soñado de todo, lo más irreal son las personas. Las vemos en las calles como si cada una fuera la protagonista de una película invisible.Todos corren en busca de su gran plano. Y, para alcanzar el éxito, nos falsificamos con piercings o con corbatas: depende de la película en la que uno pretenda participar.

De forma que, entre las personas disfrazadas de sí mismas, las tiendas con sus escaparates galácticos, los coches con sus destellos diseñados y las pancartas publicitarias, se ha formado una gran conspiración para que nada sea verdad. Por la noche, la luz de las farolas también participa en la conjura. La luminosidad de las calles es el maquillaje de los escenarios urbanos.

¿Qué diría Platón si nos viera metidos en esta enorme caverna de falsas ilusiones? En el fondo, hemos ejecutado a Sócrates por segunda vez. Tantos esfuerzos que se han hecho en la cultura occidental, a lo largo de los siglos, para vivir la aventura de la verdad. Tantos filósofos, tantos científicos, tantos escritores y también esos escafandristas de las verdades más escondidas que son los místicos. Todo para nada. Todo para este actual ensueño embobado.

Lo que está pasando es como una explosión nuclear de las imágenes de los televisores. La televisión es la naranja inicial del big bang de la irrealidad contemporánea. Cuando conectamos el aparato, ya no logramos desconectarlo. El programa que estábamos viendo sigue su curso en nuestras vidas. Las pantallas nos acosan por todas partes. Y después están los ordenadores e internet como otros Rocinantes del quijotismo fantasmal de la actualidad.

Todos estamos un poco locos. Vernos a nosotros mismos y ser vistos es lo esencial. Da pena pensar en los millares de turistas que fotografían la Gioconda en el Louvre, sin darse unos minutos para mirarla. La biografía se nos transforma en un álbum, en un vídeo. Los hombres del pasado se convirtieron en polvo; nosotros nos convertimos en el polvo luminoso de imágenes que también se olvidarán."





dijous, 21 de setembre de 2017

Ajudar els altres







"Quan els savis estan en posicions de govern, el poble és feliç amb el seu govern; quan els savis es troben entre les masses, el poble considera les seves idees. En el seu propòsit, no obliden el desig d'ajudar els altres."


Del Wenzi 26



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 20 de setembre de 2017

Interrogants




Duchamp 1911



En un article sobre la qüestió de la relació de Heidegger amb el nazisme, un dels temes apassionants del debat cultural en el segle XX (es pot diferenciar la producció intel·lectual d'un autor del seu comportament polític?), Josep Ramoneda plantejava en un article a La Vanguardia del 01.03.1988 uns interrogants molt pertinents, aplicables no només a la filosofia i especialment rellevants en l'àmbit religiós:

"Els filòsofs tenen mala reputació: sempre s'ha pensat que en el fons de la seva ment hi porten un dictador. És possible diferenciar entre aspiració a la veritat i relativisme de la convivència? La voluntat de veritat esdevé inevitablement voluntat de poder? Quan es pretén haver tocat la veritat es pot acceptar la seva precarietat? O és que hi ha formes de filosofia -com les que alguns han alimentat amb la complicitat de Heidegger- possibles en una societat tancada però impossibles en una societat oberta? Aquests són alguns dels interrogants, tots ells incòmodes però ineludibles, que la qüestió Heidegger planteja."





dimarts, 19 de setembre de 2017

Soló i les guerres civils




Picasso 1937



Un altre text interessant de Josep Maria Ruiz Simon, publicat a La Vanguardia del 19.09.2017:


"Alguns autors de l'antiguitat atribueixen a Soló una llei que prohibia la neutralitat durant les guerres civils. Aristòtil, a la Constitució d'Atenes, és qui en parla amb més detall. Segons el seu relat, el llegendari legislador hauria prescrit que en aquesta mena de conflictes tots els ciutadans havien de prendre les armes a favor d’un dels dos bàndols en què s'havia dividit la ciutat i que aquells que no ho fessin havien de ser considerats infames i exclosos de la ciutadania. Aquesta prescripció mai no ha deixat mai de sorprendre els lectors antics i moderns, que constaten, de manera gairebé indefectible, el contrast entre el contingut d’aquesta suposada llei i la imatge que la tradició transmet del seu autor. Soló sempre ha estat presentat com un savi que aposta per buscar aquella via del mezzo que, segons els clàssics, es trobaria quan la prudència s'allunya dels interessos de part que tensen les relacions entre les faccions antagòniques. I una llei que obliga tots els ciutadans a comportar-se com a sediciosos no sembla que es correspongui amb aquest perfil. Per aquest motiu, han abundat els historiadors que han posat en qüestió que Soló en sigui el pare. D'altres, en canvi, han preferit buscar un esperit per a aquesta llei que no desdigués la imatge tradicional del seu presumpte autor. Alguns escriptors de l'antiguitat, com Auli Geli a les Nits àtiques, ja havien enfilat aquest camí.

Segons Auli Geli, aquesta llei tenia com a objectiu empènyer les persones sensates que no havien estat capaces d’evitar que esclatés el conflicte cap a una posició que ajudés a resoldre'l de la millor manera possible quan ja havia passat. Es tractava que uns s'integressin en un bàndol i altres en l'altre per mirar de reconduir la situació sense deixar el futur només en mans dels qui havien portat les coses fins a la situació present. Com més endavant va apuntar Montesquieu, aquesta prescripció seguiria la hipòtesi segons la qual la fermentació d’un líquid potser es pot aturar amb una gota d’un altre líquid. Montesquieu no concreta els elements químics que haurien de barrejar-se per provocar aquesta reacció. L'estratègia que Soló hauria volgut afavorir es basa en una hipòtesi incerta. Però té la virtut d’apuntar que les posicions que són recomanables en un context poden no ser-ho en un altre.

A les guerres civils a què es referia el venerable savi grec es matava pels carrers. Certament, al segle XXI, també es pot pensar en guerres civils incruentes en què es lluiti amb les lleis i amb els relats com a armes en l'escenari d’una ciutat dividida. En un passatge cèlebre, Tucídides va escriure que a les guerres civils cadascun dels bàndols corromp fins a la putrefacció el llenguatge polític en benefici propi i deixa de banda les lleis comunes per imposar els seus interessos al marge de les lleis establertes. Acatar precipitadament la llei de Soló quan la societat encara no s'ha trencat significa acceptar que aquest ja és l'únic joc possible i contribuir activament a la divisió de la ciutat."





dilluns, 18 de setembre de 2017

Els tres tresors







"El cos humà és només vitalitat, energia i esperit. La vitalitat, l'energia i l'esperit es coneixen com els tres tresors. La màxima saviesa i la llibertat respecte als artificis s'aconsegueix a partir d'aquests. Poques persones coneixen aquests tres tresors, ni tan sols per les seves manifestacions temporals, la qual cosa és inconcebible en els seus estats primordials. No és un malbaratament? Si perds aquests tres tresors, ets incapaç de ser lliure respecte als artificis, i per tant ets ignorant del que és primordial.

El que és primordial no només és natural, sinó que no hi ha res en ell que sigui artificial. Quan assoleixes la no existència de l'equànime naturalitat, no hi ha no existència de la no artificiositat, i per tant tampoc no existència de la no existència. Aquesta no existència de la no existència és el que és primordial, i de tota manera allò que és primordial ho conté tot. Perquè existeix el que és primordial existeix el que és temporal.  Allò que és primordial ho és tot en un únic primordial. L'únic primordial és l'estat primordial de cada cosa, de cada individu, i d'aquesta manera es forma el que és temporal. D'aquesta manera obtenim els tres tresors. Aquests tres tresors són complets com un ésser humà.

Al cel, la vitalitat és la Via Làctia, és la llum del sol, la lluna i els estels, és la pluja i la rosada, l'aiguaneu i la calamarsa, la neu i el gebre. Sobre la terra és l'aigua, els rierols, els rius, els oceans, les fonts, els pous, els estanys i els pantans. En les persones és la vitalitat, l'arrel de l'essència i de la vida, el cos de carn i ossos.

Al cel, l'energia és la matèria i la forma, el yin i el yang, el moviment del sol, la lluna i els estels, els processos de créixer i declinar; és els núvols, la broma, la boira i la humitat;és el cor dels éssers vius, l'evolució i el desenvolupament. A la terra és el poder, el combustible, el vigor de la infinitat d'éssers, l'origen dels rierols de les muntanyes; és la capacitat de donar vida i de matar, d'activar i d'emmagatzemar;és el pas del temps, el florir i el marcir-se, elevar.se i caure, els brots i les beines que els embolcallen. En els humans és l'energia, el moviment físic, l'activitat, la parla i la percepció; és l'ús del cos, l'entrada de la mort i de la vida.

Al cel, l'esperit és l'eix,el veritable director, l'executant silenciós; és l'essència del sol, la lluna i els estels; és el vent que bufa, el tro que retruny; és la compassió i la dignitat; és la força de la creació, la base de l'origen dels éssers. A la terra, és la capacitat, la comunió, l'obertura; és les formes de les innombrables espècies, de les muntanyes i les aigües; és la pau i la quietud, la font de l'estabilitat; és la calma, la calidesa i l'amabilitat. En els humans, és l'esperit, la llum dels ulls, el pensament de la ment; és la saviesa i la intel·ligència, l'habilitat i el coneixement innats és el domini de la vitalitat i de l'energia, la consciència i la comprensió; és la base de l'embolcall físic, el fonament de la durada de la vida.

Els tres tresors no s'obtenen fàcilment. Ja que no s'obtenen fàcilment, com no tenir-ne cura? Cal tenir-ne cura, i això s'aconsegueix per la puresa i la tranquil·litat, no agitant la vitalitat, no deixant que s'escapi, de manera que habiti en pau a la seva llar original, fidel a la realitat tal com és, circulant tres-centes setanta una vegades durant el dia i la nit, tornant a la seva llar original, fidel a la seva pròpia naturalesa, immutable, formant l'ingredient estabilitzador de l'elixir de la immortalitat.

La vitalitat sempre és controlada per l'energia. Si l'energia s'esgota, finalment la vitalitat es perd. Per tant, per estabilitzar la vitalitat s'ha de protegir l'energia. Com s'ha de protegir l'energia? Això requereix franquesa i serenitat, ser lliure de desigs i no actuar impulsivament. L'energia ha de situar-se en el pas misteriós, on es porta per a ser nodrida i calmada. Sempre lliure, llavors l'energia s'unifica, íntegra, sense fragmentar, penetrant-ho tot, sense deixar cap buit. Un cop s'ha desenvolupat així l'energia, es fa baixar per fondre-la amb la vitalitat, lliure d'obstacles, com l'aigua i la llet barrejant-se en una sola substància. Llavors, els ingredients medicinals del gran elixir es consumeixen naturalment. Ara només queda afegir el foc, i el resultat apareixerà al gresol.

El que fa l'encesa és l'esperit. La vitalitat no pot concentrar-se si no és mitjançant l'energia, però la vitalitat i l'energia no poden manejar-se sense l'esperit per a estabilitzar la vitalitat. Nodrir l'energia és només qüestió de conservar l'esperit. En la tasca de conservar l'esperit, és important aturar la cavil·lació, sense res que surti des de l'interior ni res que entri des de l'exterior. Quan tots els signes de l'emoció han desaparegut, hom se submergeix en un estat d'absència de límits, de lleugeresa, de feliç fluïdesa, de tranquil·la independència."



Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)





diumenge, 17 de setembre de 2017

Orientar i limitar




Hodgkin 1989



Algú va dir, amb encert, que els valors alhora orienten i limiten...





dissabte, 16 de setembre de 2017

Traducció de Dao







Diu Anne Cheng a la seva Història del pensament xinès:


"El terme dao, el monopoli del qual s'acostuma a atribuir als daoistes, és en realitat un terme corrent en la literatura antiga, que significa "ruta", "camí" i, per extensió, "mètode", "manera de procedir", significats literals i figurats que abasta en la nostra llengua la paraula "via". Però per la fluïdesa de les categories del xinès antic, dao també pot significar, en la seva accepció verbal, "caminar", "avançar", i també, curiosament, "parlar", "enunciar". Així, cada corrent de pensament té el seu dao, en tant que proposa un ensenyament sota forma d'enunciats la validesa dels quals no és d'ordre teòric sinó que es fonamenta en un conjunt de pràctiques. El dao estructura l'experiència i, en fer-ho, sintetitza una perspectiva fora de la qual no es podria avaluar la veritat del contingut explícit dels textos.

En el dao, l'important no és tant assolir la meta com saber caminar. "El que anomenem Dao", diu Zhuangzi al segle IV aC, "és allò per on caminem". Y també: "No orientis fixament la teva ment cap a un objectiu exclusiu, et veuries impedit de caminar pel Dao". La Via mai està traçada d'avançada, es fa en caminar per ella: resulta impossible, doncs, parlar d'ella a menys que un mateix estigui en marxa. El pensament xinès no és de l'ordre de l'ésser, sinó del procés de desenvolupament que s'aferma, es verifica i es perfecciona durant el seu devenir. És -per utilitzar una dicotomia molt xinesa- en el seu funcionament on pren cos la constitució de tota realitat."


Seguint aquesta perspectiva, nosaltres ens trobem que a l'hora de traduir textos xinesos el context afavoreix opcions diverses. De vegades, "camí" encaixa perfectament. De vegades, és "mètode". I de vegades, és "divinitat". Aquesta opció, més polèmica però que defensem, s'ha de situar en la perspectiva assenyalada per Cheng, d'entendre la "divinitat" no tant com un "ésser" sinó com quelcom desconegut però que ens orienta i alguns aspectes del qual anem descobrint per la seva incidència en nosaltres.

Una perspectiva ben propera a les intuïcions sobre la divinitat de moltes tradicions religioses, sinó totes, subratllada per la interpretació simbòlica dels textos i qüestionada per les interpretacions literalistes dels mateixos, dues perspectives que es poden donar al si de totes les religions. La preeminència d'una d'aquestes dues perspectives condicionarà molt el futur de les tradicions religioses i la seva incidència en el món actual.





divendres, 15 de setembre de 2017

Miralls laterals




Matisse 1900



En aquest article publicat a La Vanguardia del 12.09.2017, Alfredo Pastor proposa una imatge tan senzilla com potent: la dels miralls laterals. Ell l'aplica a la visió del món occidental, però es pot aplicar a molts altres nivells...


"El lector deu haver anat alguna vegada a emprovar-se un vestit i potser recorda el neguit que li va produir veure's, no només de cara, sinó també de perfil i d'esquena. De sobte, els miralls li van tornar una imatge molt menys falaguera que l'esperada: vostè era més calb, la seva postura era menys extravagant del que creia. Per un moment, en sortir de la botiga, li va costar d'afrontar la mirada dels transeünts: no pensava que tenia tan mal aspecte. És natural. La imatge de cara correspon al que un creu ser, la dels miralls laterals a com el veuen els altres. Atès l'elevat concepte que solem tenir de nosaltres mateixos, és gairebé inevitable que la primera imatge sigui més falaguera que la segona, però ai! aquesta és indispensable en la ingrata i inacabable tasca d'anar-se coneixent un mateix.

L'home és un univers en petit, diuen els antics, i l'univers un home gran. Fem ús d'aquesta analogia per imaginar que és la nostra civilització la que està ara davant els miralls. La imatge frontal és, malgrat que algunes taques l'enlletgeixen, molt favorable: creixement material, desenvolupament intellectual, perfeccionament moral, tot això ha estat obra nostra. Estem a punt de vèncer els últims obstacles que la natura oposa a la tenacitat dels nostres científics. Desterrem mites i ens anem alliberant de supersticions i ximpleries: astrologia, alquímia, religió, convencions morals antiquades, estructures familiars obsoletes... Som l'avantguarda del progrés de la humanitat, i tot aquest progrés el compartim –de grat o per força, tot cal dir-ho– amb els més endarrerits. No n'hi ha per estarne orgullosos? Es comprèn que davant d'aquesta imatge de nosaltres mateixos ens costi concebre que hi hagi qui, lluny d'estar-nos profundament agraïts, ens odiï fins a l'extrem de donar la vida només per fer-nos mal.

Però fem ara una ullada als miralls laterals, que ens mostren com ens veuen els altres. Durant cinc segles Occident ha estès la seva influència sobre el món sencer, sovint tractant els seus habitants com a esclaus, mai com a iguals, enderrocant els seus règims i exterminant els seus modes de vida –potser no gaire bons, però seus, al cap i a la fi–, destruint les seves creences i tancant les restes de les seves cultures en un museu. A canvi? Carreteres, ferrocarrils, amb sort escoles, esglésies, alguns hospitals, gairebé tots per al nostre ús. Tampoc no podem dir que les coses vagin millor: la situació actual de l'Orient Mitjà ho desmenteix. Els escrits dels vençuts no deixen lloc a dubtes: la imatge que projecten els miralls laterals és literalment espantosa. Cal estranyarse que alguns ens tinguin mania?

La lliçó dels miralls és que ni l'orgull que ens suscita el frontal ni l'odi que ens tornen els laterals no s'acosten per si sols a la veritat, perquè prenen la part pel tot. Crims i barrabassades, avenços i encerts han ocorregut: són veritat, però no tota la veritat. La nostra autèntica imatge és la síntesi de totes dues, una síntesi que només els ulls de la intelligència poden obrar.

Més coses: la imatge dels miralls laterals, el reflex del que els altres han vist de nosaltres, ens diu ben clar i net que tenim odi per a estona. Tinguem la prudència necessària per evitar-ne les conseqüències, una cosa que exigeix accions immediates. Tinguem també la modèstia de reconèixer que la supressió dels motius d'aquest odi, si és que s'aconsegueix, durarà generacions. Eliminar l'odi és una cosa que no s'aconseguirà per mitjà de la violència. No s'han de dipositar grans esperances en l'acció dels governs, moguts pels interessos de sempre. Malgrat això, els exemples de coexistència de diferents cultures i religions que veiem a les nostres ciutats permeten pensar que, amb unes regles ben definides, la convivència pacífica és una cosa possible.

Això quant a odi. Però i l'orgull? L'exercici d'humilitat, el que comença per admetre davant de tothom que les nostres societats no són ni de bon tros perfectes, és el que ens fa mal. Tenim dret a demanar que els que volen viure entre nosaltres acceptin no només les nostres lleis sinó també els nostres costums. No hem d'acceptar necessàriament que ens les dictin estranys, ni guiarnos per generalitats com "abraçar la diversitat" o "obrir-se al canvi". Però també tenim l'obligació de ser rigorosos amb nosaltres mateixos.

El mirall en què ens mirem, el de casa i el de la nostra societat, és ple de taques. Anar-lo netejant és una feina de cada dia i de cadascú. Si estem disposats a fer-ho, revisarem alguns dels nostres pretesos avenços, mentre que elements que havíem volgut llançar per la borda tornaran a ocupar el seu lloc. Un bon punt de partida seria recordar la resposta de Gandhi, a qui van preguntar, acabat de desembarcar a Londres, què li semblava la civilització occidental: "Seria una bona idea", diuen que va contestar."





dijous, 14 de setembre de 2017

Més enllà de les paraules







"La part més fonda de la ment pot ser influïda emocionalment, però no pot ser guiada a través de la paraula. El fet que els savis puguin governar el món sense deixar els seus seients es deu a què els sentiments van més enllà que les paraules.

Així, quan hi ha confiança en els acords verbals, la confiança es troba abans de les paraules. Quan hi ha acció compartida, la sinceritat de l'acció està present al marge de les normes.

Quan els savis estan en posició de govern, el poble és influït emocionalment, sent conduït per mitjà dels sentiments. Quan els que estan a dalt actuen sense obtenir una resposta dels que estan a baix, això significa que els sentiments i les ordres estan en desacord.

El fet que els nadons de tres mesos no coneguin el que és beneficiós i el que és perjudicial, i una mare amorosa estigui per tant més atenta per cuidar-los, és un assumpte de sentiment.

Així doncs, la funció de la parla és petita, mentre que és gran la funció del que no és expressat. La confiança constitueix el món de la persona ideal, la fidelitat constitueix la voluntat de la persona ideal; quan la fidelitat i la veritat es formen a dins, la seva influència origina una resposta externa. Aquesta és la cultura de l'assenyat i el savi."


Wenzi 25



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 13 de setembre de 2017

Mitjans i fins




Picasso 1934



Un text interessant de Josep Maria Ruiz Simon a La Vanguardia del 12.09.2017:


"No es pot descartar que durant aquesta setmana tan moguda algú hagi citat un cèlebre passatge de l'Oráculo manual y arte de prudencia (1647), del jesuïta Baltasar Gracián: "Todo lo dora un buen fin, aunque lo desmientan los desaciertos de los medios". Quan es parla de política, els mitjans, els fins i les seves relacions solen acaparar el discurs. I no deixen cap protagonisme als efectes laterals, que no es volen com a fins ni s'elegeixen com a mitjans però que sempre poden aparèixer quan els uns es busquen a través dels altres. Max Weber pensava en aquests efectes indesitjats quan va contraposar l'ètica de la responsabilitat i l'ètica de la convicció. L'ètica de la responsabilitat, que és la que Weber considera que han de seguir els polítics, prescriu que, abans de decidir una acció, cal tenir en compte les seves conseqüències previsibles. L'ètica de la convicció, en canvi, és caracteritza perquè aquell que la segueix ni tan sols es pregunta per aquestes conseqüències. Com el cristià que actua d'acord amb el que interpreta com el mandat diví i deixa el resultat en mans de Déu. O com els líders sindicals que, a principis de la República de Weimar, proposaven estratègies maximalistes sense avaluar si podien afavorir les polítiques reaccionàries i l'opressió dels obrers. Weber no identificava l'ètica de la convicció amb la falta de responsabilitat ni l'ètica de la responsabilitat amb la falta de convicció. Però assenyalava que les màximes que les defineixen són incompatibles.

Al juliol Carles Puigdemont va dir, en el funeral corpore insepulto dels consellers cessats, que els difunts sempre s'havien guiat per l'ètica de la responsabilitat i la convicció. Aleshores potser tenia sentit preguntar-se si pensava com Weber que es tractava de dues ètiques que no es poden seguir alhora i si va ser per aquesta manca de claredat conceptual que els va fer plegar. Ara la pregunta hauria de ser una altra: s'han tingut prou en compte les conseqüències abans d'actuar? S'ha fet una anàlisi seriosa dels riscos? O s'ha deixat el resultat en mans de Déu, i els que han pres les decisions acabaran responsabilitzant els seus conciutadans i l'Espanya autoritària de les possibles conseqüències indesitjades de les seves accions tant si no s'assoleixen els objectius pretesos com si s'acaben vessant les llàgrimes que, segons recorden santa Teresa i Truman Capote, poden arribar-se a vessar en més quantitat quan les pregàries són ateses que quan no ho són? Alguns episodis de la història del catalanisme polític mostren que no es tracta d'una pregunta impertinent. L'ètica de la convicció no va evitar que la insurrecció contra la República del 6 d'octubre del 1934 fos un desastre que va comportar una sèrie de conseqüències indesitjades que semblaven previsibles. Amadeu Hurtado parla dels pretextos, el context i les conseqüències d'aquests fets als capítols 12 i 13 del llibre tercer de Quaranta anys d'advocat (Edicions 62). Si algú vol dedicar un temps a pensar sobre el passat, el present i el futur del país, hi trobarà motius molt interessants per a la reflexió."







dimarts, 12 de setembre de 2017

Final de les estrelles







La modèlica explicació de Jordi Isern sobre el procés final de les estrelles a La Vanguardia del 10.09.2017:


"Les estrelles són enormes boles de gas incandescent que brillen gràcies a l'energia del seu interior. Això vol dir que quan l'energia s'esgoti, moriran. La mort pot ser suau, expulsant les capes més externes com una exhalació i deixant una estrella nana blanca, com serà el cas del Sol, o violenta, en forma d'explosió de supernova i deixant com a residu una estrella de neutrons.

Una estrella està sotmesa simultàniament a dues tendències: contraure's per acció de la gravetat i expandir-se a causa de l'agitació tèrmica de les partícules. Normalment, les dues tendències s'equilibren: si l'estrella es contrau, s'escalfa, puja la pressió i s'expandeix. L'expansió provoca un refredament, una baixada de la pressió i una contracció fins que al final torna a trobar l'equilibri.

Ara bé, una estrella perd energia contínuament. Si el radi es mantingués constant, es refredaria i perdria pressió. Per evitarho, es contreu i necessita una temperatura més alta. Així, com més energia perd, més s'escalfa.

Si la temperatura és prou alta, els nuclis atòmics es poden fusionar i proporcionar energia suficient per compensar les pèrdues de la superfície sense necessitat de contracció. El primer element que es fusiona és l'hidrogen per donar heli. Quan l'hidrogen s'esgota, les capes centrals tornen a contreure's fins que la temperatura és tan alta que les cendres de la combustió, d'heli en aquest cas, es poden fusionar per donar una barreja de carboni i oxigen. Quan l'heli s'esgota, el cor estellar es contrau i permet fusionar el carboni, i així successivament fins arribar al ferro, que ja no produeix energia al fusionar-se.

La mecànica quàntica diu que no hi pot haver més de dos electrons en el mateix estat de posició i moviment. Quan l'estrella es contrau, es redueix el nombre de posicions possibles, els electrons han d'augmentar la velocitat i la pressió augmenta moltíssim. En estrelles petites com el Sol, això és suficient per tallar el procés de reciclatge de les cendres nuclears abans que es pugui formar un cor de ferro. Com a conseqüència, l'estrella expulsa les capes més externes i deixa al descobert el seu reactor termonuclear, que es va refredant lentament i rep el nom d'estrella nana blanca.

En el cas d'estrelles massives, els electrons no poden tallar la seqüència de reaccions nuclears i el ferro s'acumula al centre. Els electrons han de moure's cada vegada més ràpid però, quan la massa de ferro arriba a 1,4 vegades la massa del Sol, la velocitat dels electrons hauria d'ésser igual a la de la llum. Com que això no és possible, el cor de ferro es col·lapsa i es forma una estrella de neutrons de 10 quilòmetres de radi. L'energia alliberada produeix una enorme explosió coneguda com a supernova."





dilluns, 11 de setembre de 2017

Xoc de trens




Morris Louis 1961



"No és cap espòiler: el xoc de trens és imminent. El vigor preventiu de les metàfores per descriure la naturalesa del conflicte entre el compte enrere sobiranista i el catenaccio constitucionalista ja no serveix com a territori especulatiu i està a punt de convertir-se en fets. La màquina d'intimidar funciona i la tensió creix perquè les posicions antagòniques i extremes no han deixat de reafirmar-se sense que l'espai intermedi hagi trobat una manera eficaç i convincent de compensar impaciències, immobilismes i, sobretot, intransigències. No és equidistància: és incapacitat per sumar-se a unes raons que si no veus clares tampoc pots compartir. I no és desig frustrat de fraternitat perquè, a hores d'ara, queda clar que entre els protagonistes de la història hi ha qui voldria tornar a una regressió centralitzadora i qui, si pogués, acceleraria encara més el procés de separació."


Sergi Pàmies La Vanguardia del 30.08.2017






diumenge, 10 de setembre de 2017

Espriu: He mirat aquesta terra




Sunyer 1913



"Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."


Salvador Espriu, poema XXIV del Llibre de Sinera (1963)





dissabte, 9 de setembre de 2017

Hedonisme




Brueghel 1562



"Ara el factor econòmic és l'única referència. Els joves europeus deambulen pel món a la recerca d'una feina, tiranitzats descarnadament pel diner. Cap referent moral no els cohesiona, llevat de les moltes oportunitats de diversió i de pràctica de la sensualitat: alcohol, gastronomia, sexe, futbol, drogues, viatges, sèries, xarxes socials. El nihilisme dels nostres joves queda emmascarat pels molts consols hedonistes a què tenen accés o pels integrismes ideològics que els enquadren. Però no hi ha un projecte creïble, fonamentat en valors clars i compartits, que permeti a les generacions actuals encarar el futur. És això mateix el que oferim als joves musulmans, per això és tan fàcil que la matriu islàmica els provoqui mutacions bàrbares."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 29.08.2017



"Ara també estem en una època de transició: el vell món no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. Abunden en la cultura contemporània expressions trivials de menyspreu de la vida humana. L'hedonisme extrem, per exemple, té molt d'èxit als mèdia i a les xarxes socials i, per aquesta raó, malgrat l'obsessió que tenim per la seguretat, està tan estesa la degradació física o mental per causa de la droga, la ingesta compulsiva d'alcohol o ansiolítics, la velocitat asfàltica, els esports d'alt risc, el culte retòric a la violència, les sectes i bandes tribals."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 30.08.2017





divendres, 8 de setembre de 2017

Virtuts i defectes







En avaluar les coses, com ara una obra d'art, una idea, un aparell tecnològic o fins i tot una persona, acostumem a fixar-nos més en els defectes que en les virtuts. Som capaços de posar més l'accent en el 20% que no acaba de funcionar que en el 80% que pugui tenir de magnífic. Ens plau més mostrar la nostra agudesa crítica que la nostra capacitat de lloança. Tendim a contrastar les coses amb un ideal del 100% de perfecció, i això és injust envers la cosa avaluada i ens treu goig de viure.





dijous, 7 de setembre de 2017

Ser sense forma







"En la dinàmica de la divinitat no hi ha lloc per a les argúcies. Sense argúcies, no hi ha possessivitat. No ser possessiu significa no insistir en les coses, no insistir en les coses vol dir ser sense forma. El que no té forma és impertorbable. Ser impertorbable vol dir que no hi ha res a dir. Quan no hi ha res a dir, hi ha la quietud, sense so ni forma."


Del Wenzi 23



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 6 de setembre de 2017

Rotund i subtil







El traç espontani, segur, rotund i subtil d'un anònim pintor de parets amb blauet (en un mas abandonat prop de Cinctorres).





dimarts, 5 de setembre de 2017

Pintura







"La pintura és silenci per a l'esperit i música per a l'ull."


Orhan Pamuk (1952; Premi Nobel de Literatura 2006) a Em dic Vermell

(títol original turc: Benim Adim Kirmizi, 1998. Traducció francesa com a Mon nom est Rouge de Gilles Authier, Gallimard, 2001; traducció catalana com a Em dic Vermell a Bromera, 2007)





dilluns, 4 de setembre de 2017

Sentit, imatge, paraules







"La imatge manifesta el sentit. Les paraules expliquen la imatge. Per arribar al fons del sentit, no hi ha res com la imatge; per arribar al fons de la imatge, no hi ha res com les paraules. La paraula neix de la imatge, per tant podem escrutar les paraules per a considerar la imatge. La imatge neix de la idea; per tant podem escrutar la imatge per a considerar el sentit.

La imatge permet arribar fins el fons del sentit, les paraules permeten clarificar la imatge. Així doncs, les paraules estan fetes per explicar la imatge, però un cop copsada la imatge, podem oblidar les paraules. La imatge està feta per a fixar el sentit, però un cop copsat el sentit, podem oblidar la imatge.

(...)

Per això qui es queda en les paraules no arribarà mai a la imatge; i qui es queda en la imatge no arribarà mai al sentit. La imatge neix del sentit, però si ens quedem a la imatge, el que tenim no és en veritat la imatge. Les paraules neixen de la imatge, però si ens quedem en les paraules, el que tenim no són en veritat les paraules. És, doncs, oblidant la imatge com s'arriba al sentit; i és oblidant les paraules com s'arriba a la imatge. La captació del sentit radica en l'oblit de la imatge, i la captació de la imatge radica en l'oblit de les paraules."


Wang Bi (226-249)

(citat per Anne Cheng a la seva monumental Histoire de la pensée chinoise (1997), traduïda al castellà per Anne-Hélène Suárez Girard).



Aquest és un text preciós perquè de forma molt sintètica estableix la relació entre tres elements o àmbits o nivells fonamentals. Hem fet servir el terme "imatge" seguint un títol de subapartat de la mateixa Anne Cheng, tot i que el text en sí fa servir el terme "figura", en referència als hexagrames de l'Yi Jing, ja que està comentant aquest text. Però l'ús del terme "imatge" permet ampliar l'horitzó i incloure en aquest nivell intermedi entre les paraules i el sentit les obres d'art (també podríem utilitzar en el seu lloc el terme "símbol" o el terme "icona").

No costa gaire veure que una pintura o una música juguen la funció que el text atribueix a la imatge. Entre altres coses, van més enllà de les paraules i apunten al sentit, sense que aquest es limiti o s'identifiqui amb la imatge.

Aquesta indicació de la interrelació entre aquests tres àmbits ens sembla molt encertada i fecunda.





diumenge, 3 de setembre de 2017

Dansarines romàniques




 






Dels capitells de l'església de Santiago, a Agüero (Huesca), segle XII



Aquestes dues fotos no són de la Mercè però permeten veure el conjunt del temple:









dissabte, 2 de setembre de 2017

Joc de paraules




Rouault 1925



Els valors humans són els valors que ens fan humans.


Human values are the values that make us human.





divendres, 1 de setembre de 2017

La regla d'or









El setembre de 1990 Enrique Miret Magdalena (1914-2009) feia al n. 119 de la revista Delta aquest bonic resum de les referències a la regla d'or en diferents tradicions culturals de la humanitat:


"Zaratustra, en el seu Zend Avesta, deia: "La teva essència bona et refrena de fer a un altre allò que no és bo per a tu mateix".

Els Upanishad indis ensenyen que només encerta "aquell que veu tots els éssers en si mateix, i ell mateix en tots els éssers." I al poema Mahabhàrata es demana "Aquest és el resum del deure: no facis als altres res que, si ells t'ho fessin a tu, et causaria dolor."

A l'Udanga Varga, que recull els ensenyaments buddhistes, també es diu: "No tractis els altres d'una forma que tu mateix trobaries feridora."

Al món grec, Isòcrates, Plató i Aristòtil van ensenyar que no hem de "fer a altri allò que t'enutjaria si tu ho sofrissis d'ell." (Diògenes Laerci).

El món xinès divulgà la mateixa idea de conducta. Confuci (Kung Tse) deia: "Hi ha un principi que governa totes les meves ensenyances, el principi de reciprocitat: no facis als altres allò que no desitgis que els altres et facin a tu." (Aforismes). I el taoisme posterior també ho va ensenyar: "Mira els guanys del teu veí com els teus propis, i les pèrdues del teu veí com les teves també."

Sabem que en el judaisme s'ensenyà sempre: "Quan un foraster residirà amb tu al vostre país, no l'explotareu... Us serà com un dels vostres nadius i l'estimaràs com a tu mateix." (Levític 19, 33-34). "Allò que no t'agrada a tu, no ho facis a ningú." (Tobies 4, 15). Criteri general que va lloar Hillel en temps de Crist: "Tota la Torah es conté en aquest precepte." (Talmud).

A l'Islam: "Cap de nosaltres és creient fins que no desitgi al seu germà el que desitja per a si mateix." (Sunnah).

Al món clàssic llatí s'ensenyava: "Si vols imitar els déus, fes partícips dels teus beneficis també els desagraïts." (Sèneca).

I això mateix trobem al Nou Testament: "Tot allò que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes." (Mateu 7, 12). "Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin." (Lluc 6, 31)





dijous, 31 d’agost de 2017

La gràcia dels savis







"Quan els veritables dirigents pensen, els seus esperits no s'agiten en els seus pits, el seu coneixement no s'exhibeix als quatre vents, i s'omplen el cor de benevolència i transparència: llavors la dolça pluja cau al seu temps, els cinc cereals floreixen, creixent a la primavera, madurant a l'estiu, sent collits a la tardor i emmagatzemats a l'hivern; existeixen revisions mensuals i informes de cada estació, i al final de l'any es paguen els delmes.

Alimenten al poble amb justícia; l'autoritat no és imperiosa, el sistema legal no és complicat, l'educació és espiritual. Les lleis són àmplies, els càstigs suportables, les presons estan buides. Tot el territori té els mateixos costums, i ningú enarbora la traïció al cor. Aquesta és la gràcia dels savis.

Si els que estan a dalt són cobdiciosos i no tenen mesura, els que estan sota seran llavors ambiciosos i no tindran deferència. Quan el poble és pobre i miserable, sorgeixen la divisió i el conflicte; es treballa àrduament sense èxit, brolla l'astúcia i apareix el lladronici. Els governants i els governats es tenen ressentiment recíproc, i les ordres no es compleixen."


Del Wenzi 19



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)




dimecres, 30 d’agost de 2017

Vedrai, vedrai



"Quando la sera
tu ritorni a casa
non ho neanche
voglia di parlare
tu non guardarmi
con quella tenerezza
come fossi un bambino
che rimane deluso.

Si, lo so,
che questa non è certo
la vita che hai sognato
un giorno per noi.

Vedrai vedrai
vedrai che cambierà
forse non sarà domani
ma un bel giorno cambierà.

Vedrai vedrai
che non sei finito sai
non so dirti
come e quando
ma vedrai che cambierà.

Preferirei sapere
che piangi
che mi rimproveri
d'averti delusa
e non vederti sempre
così dolce accettare
da me tutto quello che viene.
Mi fa disperare il pensiero
di te e di me
che non so darti di più.

Vedrai vedrai
vedrai che cambierà
forse non sarà domani
ma un bel giorno cambierà.

Vedrai vedrai
che non sei finito sai
non so dirti
come e quando
ma vedrai che cambierà."



Cançó del 1965 de Luigi Tenco (1938-1967).


La podeu sentir aquí:




També podeu veure aquest vídeo de la seva interpretació:






dimarts, 29 d’agost de 2017

Comunitats de base




Van Gogh 1882



Des del tardofranquisme, la lectura que fèiem era d'un món necessitat de compromís polític, que alguns assumien des d'un pensament laic i altres des d'un referent espiritual/religiós. Però el fet que moltes persones religioses no eren especialment exemplars en el seu compromís en la transformació del món amb criteris de major justícia i que moltes persones no religioses sí que ho eren ens portava a desvincular a nivell d'organitzacions l'esfera política i la espiritual/religiosa.

Ara, però, sembla que el món ha canviat. Ja no queda tan clara l'oportunitat d'aquesta desvinculació. La ràpida secularització fa irrellevant els possibles contratestimonis provinents d'instàncies religioses, i les instàncies polítiques desvinculades dels referents espirituals/religiosos semblen no donar prou de sí a l'hora d'exercir una acció política compromesa amb la justícia i lliure de frivolitat i corrupció. 

Sembla, doncs, plausible i oportú replantejar els termes de la relació entre política i espiritualitat/religió, propugnant un diàleg o interinfluència més vius entre ambdós. Això no és gens fàcil en un context de certa desorientació sobre el què vol dir exactament això de l'àmbit espiritual/religiós (ja que és objecte de debat si hi pot haver espiritualitat sense religió, i també si les religions històriques poden fer els canvis necessaris per a ser rellevants en el context cultural actual). Però la qüestió segueix essent vigent.

Fins i tot es pot arribar a imaginar l'oportunitat de vincular més estretament els processos de transformació personal (o creixement personal, o maduració personal, si es prefereix) amb els processos de transformació social (o comunitària, si es prefereix). Considerar ambdós processos com a desvinculats sembla ara menys oportú que fa uns anys.

Per això pot no ser absurd recuperar una vella noció: la de comunitats de base. Si bé el seu orígen pot ser intraeclesial (on es contraposaven amb l'aparell institucional), Roger Garaudy ja va fer un intent de recuperació política del concepte a finals dels anys 70 (projecte "Crida als vivents") i ara pot ser un altre moment oportú per fer-ho.

Les comunitats de base serien instàncies que aplegarien persones simultàniament interessades en acompanyar-se i ajudar-se en el seu procés de transformació personal, d'esdevenir més profundes o de més qualitat personal, com es prefereixi, i en impulsar plegades iniciatives i processos de transformació social, essent alhora una instància crítica amb les febleses del model social vigent i compromesa a l'hora de desenvolupar alternatives a aquest model, a tot nivell.

No serien, evidentment, les úniques instàncies d'organització però podrien jugar un paper rellevant en el context de crisi econòmica, política i ideològica que caracteritza la nostra dinàmica col·lectiva. Crisi que no porta a una lectura catastrofista de la realitat (tot va malament; no és pas cert) però que vol anar més enllà de la còmoda o resignada acceptació de les dinàmiques actuals, considerades com a incanviables ("el sistema és massa poderós per poder ser canviat").

Tornar a vincular en una mateixa instància aquestes dues dinàmiques podria resultar actualment fructífer i obrir nous camins de participació social i vertebració de vida comunitària. La tasca és gran i pocs els que ara com ara la consideren possible i necessària, però els horitzons semblen massa tancats, massa erms, com per no considerar-la.

En ser de base, aquestes comunitats haurien de ser molt lliures i autònomes a l'hora de configurar les seves dinàmiques de treball i els seus compromisos, i podrien resultar molt diferents entre si. Però si comparteixen un sincer anhel per la transformació personal i col·lectiva cap a horitzons de major profunditat i justícia, de major respecte pel món i les persones i de major voluntat de canvi de tantes coses que no van prou bé en el món que vivim, ja tenen un substracte compartit que pot donar cohesió a les seves dinàmiques.

Al projecte esmentat, Garaudy diu que la creació d'un nou teixit social comença allà on un grup de persones, per reduït que sigui al principi, decideixen fer-se càrrec ells mateixos del seu propi destí, sense delegar ni alienar aquesta càrrega a ningú, i on, per fer-ho, es giren vers el veí, el proper o el llunyà, per a constituir una petita "comunitat de base", cèl·lula viva del nou teixit social. Per ell aquesta dinàmica ha de permetre enfrontar-se amb l'individualisme que caracteritza els nostres temps (i que més aviat s'ha accentuat en els darrers quaranta anys) i amb el "sistema" totpoderós i intocable que sembla regir les nostres vides independentment de la nostra voluntat.

No falten antecedents històrics d'aquesta imbricació de dinàmica social i dinàmica religiosa. El profetisme jueu és un referent. La xaria islàmica n'és un altre, que caldria revisar amb cura per destriar els aspectes positius de les degradacions històriques que pugui haver experimentat.  Hi ha referències a un buddhisme social. La "cristiandat" o la "doctrina social de l'Església" no són bons referents en aquest camí, però en la història del cristianisme hi ha prou exemples de revoltes socials amb un referent religiós. I la visió taoista i confuciana tendeixen a veure vinculats els dos àmbits (la mateixa imatge del paral·lelisme entre les nocions de yin i yang i les nocions de dao i de podria anar en aquesta línia; la divinitat com a dimensió oculta i polar de la virtut, que és el que es veu manifestament però que necessita de l'altre pol per poder desplegar-se correctament).

De tota manera, actualment la noció de comunitat de base és més un concepte de futur a desenvolupar que no pas una derivació d'experiències històriques desenvolupades en el passat. És més una intuïció que una deducció. La intuïció de la possible fecunditat de vincular en el context social i cultural actuals la dinàmica de transformació personal i la col·lectiva, la dinàmica social i la dinàmica espiritual.





dilluns, 28 d’agost de 2017

Evolució i atzar




Pollock 1949



"No sabem on ens porta l'evolució, és absolutament oberta. La sel·lecció i l'evolució és un procés miop, només veu el que en un moment determinat necessita per sobreviure. A l'evolució no li preocupa que siguem més intel·ligents o millors persones. Els organismes només volen perpetuar-se."


"L'atzar és la força creativa de l'evolució."


"Les nostres actituds influencien la nostra vida, però no l'evolució, que es mesura en milions d'anys i està regida per l'atzar."



Mayuang Long a La Contra de La Vanguardia del 28.08.2004





diumenge, 27 d’agost de 2017

Admiració i menyspreu




Matisse 1950



“Il y a dans les hommes plus de choses à admirer que de choses à mépriser.”


"La seule façon de lutter contre la peste c'est l'honnêteté."



Albert Camus, La peste (1947)





dissabte, 26 d’agost de 2017

Madurar







"De même que le talent du peintre se forme ou se déforme, en tout cas se modifie, sous l'influence même des oeuvres qu'il produit, ainsi chacun de nos états, en même temps qu'il sort de nous, modifie notre personne, étant la forme nouvelle que nous venons de nous donner. On a donc raison de dire que ce que nous faisons dépend de ce que nous sommes ; mais il faut ajouter que nous sommes, dans une certaine mesure, ce que nous faisons, et que nous nous créons continuellement nous-mêmes. Cette création de soi par soi est d'autant plus complète, d'ailleurs, qu'on raisonne mieux sur ce qu'on fait. Car la raison ne procède pas ici comme en géométrie, où les prémisses sont données une fois pour toutes, impersonnelles, et où une conclusion impersonnelle s'impose. Ici, au contraire, les mêmes raisons pourront dicter à des personnes différentes, ou à la même personne à des moments différents, des actes profondément différents, quoique également raisonnables. A vrai dire, ce ne sont pas tout à fait les mêmes raisons, puisque ce ne sont pas celles de la même personne, ni du même moment. C'est pourquoi l'on ne peut pas opérer sur elles in abstracto, du dehors, comme en géométrie, ni résoudre pour autrui les problèmes que la vie lui pose. A chacun de les résoudre du dedans, pour son compte. Mais nous n'avons pas à approfondir ce point. Nous cherchons seulement quel sens précis notre conscience donne au mot «exister», et nous trouvons que, pour un être conscient, exister consiste à changer, changer à se mûrir, se mûrir à se créer indéfiniment soi-même."


Henri Bergson, L'Evolution créatrice, 1907 (el subratllat és nostre)



Possible traducció:

"Així com el talent del pintor es forma o es deforma, en qualsevol cas es modifica, sota la influència de les obres que ell mateix produeix, cada un dels nostres estats, alhora que surt de nosaltres, modifica la nostra persona, essent la nova forma que ens acabem de donar. Per tantés correcte dir que el que fem depèn del que som, però cal afegir que som, en certa mesura, el que fem, i que ens estem creant constantment a nosaltres mateixos. Aquesta creació d'un mateix per un mateix és més completa, d'altra banda, en la mesura que raonem més a fons sobre el que fem. Perquè la raó no opera aquí com en la geometria, on les premisses són donades una vegada per totes, són impersonals,  i on s'imposa una conclusió impersonal. Aquí, al contrari, les mateixes raons podran dictar a persones diferents, o a la mateixa persona en moments diferents, actes profundament diferents, encara que igualment raonables. En realitat, no són del tot les mateixes raons, ja que no són de la mateixa persona, ni del mateix moment. És per això que no podem operar sobre elles en abstracte, des de l'exterior, com en la geometria, ni resoldre per altres els problemes que la vida els hi planteja. Cadascú ho ha de resoldre des de dins, pel seu compte. Però no anem a aprofundir sobre aquest punt. Busquem només quin sentit precís dóna la nostra consciència a la paraula "existir", i trobem que, per a un ésser conscient, existir és canviar, canviar és madurar, madurar és crear-se un mateix sense fi."