diumenge, 31 de desembre de 2017

Felicitat







"La felicitat no consisteix a tenir molt, sinó en l'equilibri entre necessitats i mitjans per satisfer-les. Hi ha tres estratègies cap a la felicitat: l'epicúria, la de l'asceta i la de l'ambiciós. Epicur considera que el bé de l'home és el plaer, que no aconsegueix perquè els temors buits dels déus i de la mort enterboleixen la tranquil·litat de la seva ment i l'impulsen a buscar amb avidesa compensatòria la riquesa, el poder i la fama. Però ni així no tenim garantida la felicitat, l'experiència immediata del plaer no comporta garantia de permanència; el problema del plaer no és que sigui pecat, és que dura poc. Es necessita una discriminació intel·ligent i no poca saviesa per avaluar el plaer obtingut davant el preu de la seva dificultat.

Hi ha plaers que depenen del moviment i cessen amb ell, com el menjar; d'altres, com el no tenir gana, consisteixen en una condició estable i es poden prolongar indefinidament. El plaer estable del cos, aquella delícia de benestar físic en la qual sentim la màquina fisiològica funcionant amb vitalitat assossegada i vigorosa, els grecs l'anomenaven chara. La pau mental aconseguida pel coneixement filosòfic, que foragita els temors dels déus i la mort, era l'ataràxia, virtut grega per excel·lència i desideràtum d'aquella gent que va somiar el somni de la vida. Quan es viu en ataràxia la ment col·labora en el plaer del cos perquè és suprasensorial i gràcies a la memòria acumula reserves de plaer per fer suportable l'adversitat. El cos viu el present immers en sensacions, però la ment recorda i espera. En aquest ús discriminador de les ments consisteix la bona vida segons Epicur. L'estratègia d'aquest savi consisteix a disminuir les necessitats i augmentar els mitjans.

L'asceta busca la felicitat disminuint-ne tant els mitjans com les necessitats. L'escull a la qualitat de vida són, en realitat, les necessitats; per més que es posseeixi i es gaudeixi, si es vol sempre més, és impossible assolir la felicitat. Per això els grecs tenien gravat al frontispici del temple de Delfos el lema: "Res en excés", ni tan sols la indigència obsessiva que es diu austeritat. No s'ha de ser ni asceta ni hedonista, sinó moderat. L'asceta té un avantatge: no contamina, no congestiona, no consumeix ni esgota recursos. No així l'ambiciós, per qui el camí de la felicitat s'aconsegueix amb l'equilibri entre les necessitats i els mitjans, no per defecte, com l'asceta, sinó per excés. Això és la societat de consum, el sistema car, contaminant i no sostenible que hem adoptat als països industrials avançats. És car perquè, amb aquesta mentalitat, tots en volem més; perillós perquè contamina, es complica i es fa vulnerable a caresties i catàstrofes; esgotador perquè obliga a cremar recursos naturals i a treballar més per augmentar el nivell de vida material, que no l'espiritual.

Les necessitats humanes són una jerarquia d'imperatius sense els quals l'home no pot sentir-se bé: subsistència, seguretat, pertinença, autorealització i transcendència. Per cobrir-les hi ha unes potencialitats, també humanes: intelligència, sensibilitat i voluntat. La societat ha desenvolupat l'economia, política, cultura, educació i religió per ajudar l'individu a cobrir aquestes cinc necessitats ineluctables, utilitzant la seva raó, emoció i acció, en la ciència, l'art i la moral. Però si la seva intelligència no li indica que és necessari domar les necessitats, tot el sistema es reescalfa en una espiral expansiva que només pot conduir a friccions, desigualtats, desequilibris i esgotament de recursos i persones.

El camí del yuppie en la seva ambició per enriquir-se abans dels quaranta anys és una aposta arriscada a nivell individual i impossible col·lectivament. Més assenyada sembla l'estratègia epicúria d'augmentar els mitjans mentals i delimitar les necessitats físiques, sense arribar a la repressió ascètica: només així es pot tenir, col·lectivament, qualitat de vida.

Ric no és el que té molt, sinó qui desitja menys del que pot tenir. Feliç no és el ric, sinó el que es troba bé dins de la seva pell. La felicitat són moments estel·lars –que Maslow anomenava experiències culminants–, però sobretot una continuïtat en l'estat d'harmonia vigorosa i serenitat mental."


Lluís Racionero a La Vanguardia del 03.11.2017





dissabte, 30 de desembre de 2017

Un altre any







Ha passat un altre any. Som una mica més vells, estem una mica més cansats, però mantenim certa capacitat de contemplar la vida i trobar-hi les seves petites meravelles, de viure la natura com una font inesgotable de goig, de mirar al passat amb cert reconeixement, de trobar comfort en les obres d'art que hem rebut com un gran regal de les generacions precedents, i fins i tot de la nostra.








divendres, 29 de desembre de 2017

Ullal i rella




Hodgkin 1990


"Amb trons i amb celestials castells de foc hom ha de parlar als sentits endormiscats i adormits.

Però la veu de la bellesa parla baixet: només s'esmuny dins les ànimes més despertes.

Baixet s'estremí i somrigué avui el meu escut; vet aquí el sagrat somriure i estremiment de la bellesa.

De vosaltres, virtuosos, es rigué avui la meva bellesa. I així m'arribà la seva veu: "I a sobre volen que se'ls pagui!"

I a sobre voleu que se us pagui, virtuosos! Voleu tenir una recompensa per la vostra virtut, i el cel, per la terra, i l'eternitat, pel vostre avui?

I ara us aïreu contra mi, perquè ensenyo que no hi ha ningú que recompensi ni que pagui? I, en veritat, ni tan solament ensenyo que la virtut sigui la seva pròpia recompensa.

Ai, vet aquí el meu dol: en el fons de les coses, hom hi ha col·locat la recompensa i el càstig, -i ara també en el fons de les vostres ànimes, virtuosos!

Però, com l'ullal del senglar, la meva paraula ha d'esquinçar el fons de les vostres ànimes; una rella és el que vull ser per a vosaltres."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Dels virtuosos"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 28 de desembre de 2017

Modèstia i humilitat







"Les persones tenen tres ressentiments. Aquells la condició social és elevada són envejats per altres persones. Aquells els càrrecs dels quals són importants són odiats pels governats. Aquells amb ingressos abundants són mirats amb enveja pels altres.

Així, com més elevada és la posició social, més humil hauria de ser un; com més important el càrrec, més acurat hauria de ser; i com més elevats els ingressos, més generós hauria de ser un. Els que exerceixen aquestes tres qualitats no són envejats.

Per això, la noblesa es basa en la modèstia, i l'elevació es fonamenta en la humilitat."


Wenzi 63



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 27 de desembre de 2017

L'origen del sentit




Fautrier 1926



"Som animals.

Mamífers, primats super-superiors, etc. Sense cap més raó per estar al planeta Terra i per fer en ell el que sigui que les altres espècies d'aquest planeta o d'un altre.

Però som especials.

Tots els animals, cada un a la seva manera, constaten, observen, reflexionen. Els seus sentits transmeten informacions incompletes al cervell, que construeix amb elles la imatge d'un món complet.

Mal que bé, treuen conclusions, se les comuniquen, cooperen i s'esforcen tan com poden per a sobreviure.

La nostra especialitat, la nostra prerrogativa, la nostra mania, la nostra glòria i la nostra caiguda és el perquè.

Per què el perquè? D'on sorgeix?

El perquè sorgeix del temps.

I d'on ve el temps?

Des que els éssers humans, els únics de tots els éssers vius terrestres, saben que han nascut i que es moriran.

Aquests dos sabers ens proporcionen quelcom que ni tan sols posseeixen els nostres parents més propers, els ximpanzés i els bonobos: la intuïció del que és tota una vida.

Només nosaltres percebem la nostra existència a la terra com un trajecte dotat de sentit (significat i direcció). Un arc. Una corba des del naixement fins a la mort. Una forma que es desplega en el temps, amb un inici, peripècies i una fi. En altres paraules: un relat.

"Al principi era el Verb" vol dir: el verb (l'acció dotada de sentit) assenyala el principi de la nostra espècie.

El relat confereix a la nostra vida una dimensió de sentit que els altres animals desconeixen. Per aquesta raó, , d'ara endavant escriuré aquest sentit amb majúscula. El Sentit humà es diferencia del sentit animal en que es construeix a partir de relats, històries i ficcions.

- - - 

L'univers com a tal no té Sentit. És silenci.

Ningú ha introduït el Sentit en el món. Només nosaltres.

El Sentit depèn de l'ésser humà, i l'ésser humà depèn del Sentit.

Quan haguem desaparegut, encara que el sol continuï emetent llum i calor, ja no hi haurà Sentit enlloc. Ningú vessarà llàgrimes per la nostra absència i ningú traurà conclusions respecte al significat del nostre breu pas pel planeta Terra. Aquest significat s'acabarà amb nosaltres.

Com la natura, els éssers humans no suportem el buit. Som incapaços de constatar sense intentar immediatament "entendre". I entenem bàsicament a través de relats, és a dir, de ficcions.

No en tenim prou amb observar, construir i deduir els sentits dels aconteixements que tenen lloc al nostre voltant. No. Necessitem que aquest sentit es desplegui, i el que fa que es desplegui no és el llenguatge, sinó el relat. Per això tots els éssers humans elaboren maneres de marcar el temps (rituals, dates, calendaris, festes estacionals, etc.), marca indispensable per tal que apareguin els relats.

Les mones poden aprendre milers de paraules i manipular mal que bé signes lingüístics, però no expliquen històries.

Ni tan sols poden dir-se: "ens veiem demà a la mateixa hora."

Quan els antílops arriben a un riu sec, busquen aigua en un altre lloc o es moren de set. Els humans, davant de la mateixa constatació desoladora, busquen també aigua en un altre lloc, però abans de morir de set interpreten. Resen, ballen, busquen culpables i elaboren rituals propiciatoris per a convèncer als esperits que els hi enviïn la pluja.

El sentit ascendeix a Sentit.

Ho traduïm, ho metamorfosem, ho metaforitzem tot. Sí, fins i tot en l'època moderna, desencantada, científica, racional i il·lustrada.

Perquè la vida és dura, i no dura gaire, i som els únics que ho sabem.

- - - 

El real-real no existeix per als humans. Tot és real-ficció, perquè sempre vivim en el temps.

La narrativitat es va desenvolupar en la nostra espècie com a tècnica de supervivència. Està inscrita en els racons del nostre cervell. L'Homo sapiens, més feble que els altres grans primats, va entendre al llarg de milions d'anys d'evolució que era vital per a ell dotar de Sentit el real mitjançant les afabulacions.

I és el que tots fem a totes hores, sense voler, sense saber-ho i sense poder evitar-ho.

La vida dels primats al planeta Terra és plena de perills i amenaces. Tots els primats miren de protegir-se enviant-se senyals. Només nosaltres fantasiegem, extrapolem i teixim històries per a sobreviure, i ens creiem a ulls clucs les nostres històries.

Parlar no és només anomenar, donar compte del real. També és donar-li forma, interpretar-ho i inventar-ho.

El real no té nom. El nom "exacte" o "natural" -d'un objecte, acte o sentiment- no existeix.

Per més que ens remuntem en les etimologies, de paraula en paraula, només trobem més paraules, és a dir, més signes arbitraris que desglosen el món, que no troben objectes sinó que els construeixen.

Només nosaltres els hem engendrat. Són reals, perquè formen part de la nostra realitat, però no són "veritables".

Sense humans no hi ha noms.

Déu anomenant els primers humans, etc. és una ficció. No som creació de Déu. Déu és creació nostra.

Déu només pot existir en les nostres històries. Per a ser Déu cal parlar, i per a parlar cal un  idioma, i per a tenir un idioma cal formar part de la història humana.

En realitat Déu i els déus formen part d'aquesta història, encara que es neguin sistemàticament a admetre-ho.

(...)

L'específicament humà no és ser amable o malvat, cruel o compassiu, sinó el dir-se que ho som per alguna cosa. Ara bé, aquesta cosa (religió, país o llinatge) sempre és una ficció.


(...)


No és possible ni desitjable eliminar les ficcions de la vida humana. Són vitals i consubstancials per a nosaltres. Creen la nostra realitat i ens ajuden a suportar-la. Són unificadores, tranquil·litzadores i indispensables. (...)

L'única cosa que podem fer és mirar de triar ficcions riques i boniques, complexes i plenes de matisos, en lloc de simples i brutals."


Nancy Huston a L'Espèce fabulatrice (2008)





dimarts, 26 de desembre de 2017

Lichtwasser







En el cap de setmana del Montanyà de la primera edició del Programa Vicens Vives, ja fa quinze anys, varem llegir el poema Solstici d'en Miquel Martí i Pol, que parla de l'"aigua de llum". Un grup de participants havia de representar el poema, amb els pocs mitjans disponibles. L'Andreu Puig i altres ho van fer a partir d'una interpretació literal: van fer passar un raig d'aigua d'un vas per davant de la llum del projector de transparències (encara el fèiem servir). Probablement ho van fer inicialment més aviat en broma, però, cosa que pot passar, però no gaire sovint, el resultat va ser fantàstic i sense saber com tots plegats varem viure un moment insòlit, memorable, fins i tot en podríem dir màgic, que no oblidarem.

Després, no recordo com va anar però amb en Joan Cirujeda, de mare alemanya, varem anar a parar al terme Lichtwasser com a traducció d'"aigua de llum", que ens va fer molta gràcia i ens ha anat acompanyant tots aquests anys; de tant en tant l'evoquem encara!

I ara li hem afegit dos companys: Lichtbild (imatge lluminosa) i Lichtblick (mirada lluminosa). Ens fa il·lusió aquesta col·lecció!


La imatge d'aquest post és una fotografia feta pel mateix Joan Cirujeda l'estiu de 2017. Mostra el raig de llum que entra per un forat del sostre d’una cova, anomenada el ‘Observatorio’, a Xochicalco (prop de Cuernavaca, estat de Morelos, Mèxic) al voltant del solstici d'estiu. El primer dia que hi entra la llum és l'inici del temps de preparar els camps per la proximitat de les primeres pluges. Pura Lichtwasser...





diumenge, 24 de desembre de 2017

Un altre cop Nadal




Bicci di Lorenzo 1435



Nadal és una fita, un recordatori, un senyal. 

Encara som vius, continuem el nostre viatge.

Encara rebem la llum i escalfor d'aquest sol que saludem cada dia.

Encara sentim agraïment pel fet d'existir i saber-ho.


I encara ens sentim orientats pels que van posar la seva vida al servei de mostrar-nos com ser plenament humans.

Testimonien la causa més gran, la que val més la pena.

Rebem la seva llum i escalfor.

Els hi estem agraïts; ens acompanyen i ens dignifiquen.





dissabte, 23 de desembre de 2017

Mals resultats




Tàpies 1991



És obvi que l'avaluació d'uns resultats electorals és un procés subjectiu molt lligat als marcs mentals i escales de valors del qui avalua. Quan davant d'uns mateixos resultats uns els consideren molt bons i altres molt dolents, no estem parlant tant dels resultats com dels trets que caracteritzen els qui avaluen; ens descriuen més als avaluadors que no pas als resultats en si.

Per a un catalanista no independentista i més aviat d'esquerres, els resultats del 21 D han estat uns mals resultats. Els dos partits guanyadors, tan enfrontats, comparteixen cert flaire de populisme de dretes del que em sento lluny, tot i que molt més lluny de Ciutadans que del PDeCAT, on conec i aprecio algunes persones des de fa anys. La victòria de Ciutadans em sembla catastròfica per Catalunya, més enllà de la política estrica. El tercer classificat, Esquerra, em sembla un partit poc transparent, que no genera confiança. La CUP em fa al·lucinar per la rigidesa dels seus plantejaments; la seva aversió als lideratges és atractiva però massa allunyada del funcionament real de les nostres societats, que necessiten identificar-se amb persones concretes, no només amb plantejaments ideològics. El PP em queda tan lluny... de fet, em sembla que la seva desfeta és l'única cosa que valoro positivament d'aquestes eleccions. Finalment, el PSC i els Comuns, les dues posicions que sento més properes, han tingut un resultat pobre i inútil. Junts representen menys del 25% de l'electorat. No és agradable ser ciutadà d'un país on només et sents políticament proper a menys d'una quarta part de la seva gent; l'opció de l'"exili interior" és potser inevitable.

El trencament de la dinàmica política en tres bloc (indepes, unionistes i tercera via) es manté, però amb el tercer bloc afeblit, el que magnifica la impressió de confrontació. Com a membre del tercer bloc, això m'entristeix. Però no comparteixo algunes posicions que consideren que, tot i ser la més raonable, aquesta posició no està rebent cap suport per part d'instàncies de poder, ni aquí ni a Madrid, i que per tant potser val més abandonar-la; al contrari, crec que és més necessària i pertinent que mai, que manté la seva racionalitat i oportunitat, i que cal mantenir-la i enfortir-la al màxim, més enllà de si rep o no suports externs. Si la tercera via desapareix del país, la situació serà pitjor, el fracàs més colossal.

Comparteixo, doncs, la visió dels qui diuen que aquestes eleccions no han servit per posar les bases d'una nova etapa de la política catalana, i això em preocupa. Aquesta nova etapa hauria de passar per nous plantejaments, més realistes i flexibles, i per noves cares. Els protagonistes dels darrers dos anys, i especialment dels darrers tres mesos, estan molt cremats i en no haver fet cap gest d'assumir responsabilitats pel que ha passat s'han acabat de desacreditar (ni que estiguin a la presó o al pseudo-exili). Ara bé, el resultat del 21 D no porta tampoc a unes noves eleccions, sinó que permet que les forces actualment al govern el mantinguin i la situació es perpetuï, amb el probable risc de degradar-se. D'aquí que vegi el panorama tan negre, tan preocupant.





divendres, 22 de desembre de 2017

Alegrar-se




Hodgkin 1998



"En veritat, he fet això i allò per als qui pateixen: però sempre em semblava que feia coses millors quan aprenia a alegrar-me millor.

Des que hi ha humans, l'humà s'ha alegrat massa poc: només això, germans meus, és el nostre pecat original!

I en aprendre a alegrar-nos millor desaprenem de la millor manera possible de fer mal als altres i de maquinar mals.

(...)

Però si tens un amic que pateix, sigues per al seu patir un lloc de repòs, però semblantment un llit dur, un llit de campanya: vet aquí com li seràs de més utilitat.

I si un amic et fa mal, digues: "Et perdono això que m'has fet; però això que t'has fet a tu, -com podria jo perdonar-ho!"

Així parla tot gran amor: supera fins i tot el perdó i la compassió."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Dels compassius"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 21 de desembre de 2017

Goig i serenitat







"La gent dels antics temps que es mantenien a si mateixos es recreaven en la virtut i no els importava la humilitat, així la reputació no podia afectar la seva voluntat. Es recreaven en la divinitat i no els importava la pobresa, així el benefici no podia alterar les seves ments. Per això, eren sobris, encara que capaços de goig, tranquils i capaços d'estar serens.

Utilitzar el temps limitat d'una vida per preocupar-se i doldre's del caos del món és com plorar sobre un riu per augmentar la seva aigua per por que s'assequi. Els qui no es preocupen del caos del món, sinó que gaudeixen de l'ordre en els seus propis cossos poden ser acceptats a una conversa sobre la divinitat."


Wenzi 62



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 20 de desembre de 2017

Poema existencial




Fautrier 1926



"Escolta, criatura estimada, perquè t'ho diré només una vegada, agafant-te pel jersei i prement-te el coll amb els punys contra la paret, amb la meva cara a un pam de la teva, i t'ho diré cridant, o potser t'ho diré baixet però amb ràbia, perquè estàs a punt d'empantanegar-te, de passar-te la resta de la vida donant tombs per un fangar sense poder anar cap a enlloc, enfonsant les cames en argila humida i quedant de tant en tant clavada i sense poder sortir fins que algú et dóna un cop de mà, perquè ets fràgil, sobreprotegida, mimada, i estàs a punt de convertir la teva vida en un anar passant dies amb poca gràcia i sense propòsit, esperant sempre que algú et tregui plorant del merder, per tornar-hi a caure al cap de quatre dies, i així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, incapaç d'esdevenir el guerrer, el samurai o digues-li com vulguis en el que cal convertir-se si es vol viure la vida a fons, per un mateix, sense dependre sempre dels altres, cosa que vol dir estar sempre a mercè dels altres per molt que t'estimin i esdevenir un ésser tou i passiu i malcriat que només sap plorar i rondinar i queixar-se sense parar de la seva mala sort i de lo fotuda que és la vida, una vida que només fa que anar-te en contra com un vent violent que et va fent fer bandades sense poder avançar, i com més temps passa més gruixut i espès és el fang i més fort el vent i més gran la pena que sents per tu mateixa, criatura estimada, abandonada a la teva miserable sort, sense cap mà ferma que t'ajudi sempre i en tot lloc, facis el que facis, et fiquis en l'embolic que et fiquis, una mà protectora incondicional, que no demani res a canvi, que t'ajudi per pura generositat, però les coses no van així, el món és com és i sempre hi ha intercanvi, tot té un preu, no es pot pretendre rebre sense donar, ser ajudat sense agrair, fer el que vulguis i creure que sempre algú et resoldrà qualsevol situació, perquè la vida no va així, l'ajuda no ens ve de fora sinó de dins, i cal saber preparar-se per ajudar-se a un mateix, i això és ser un bon lluitador, algú preparat per afrontar els reptes que incansablement ens va posant la vida al davant, perquè la vida és així, dura, sense pietat, i cal ser prou fort com per enfrontar-se amb ella i no deixar-la arrossegar-te per la misèria del lament, del plor que l'únic consol que dóna és el de sentir pena per un mateix, i això és una porqueria de pena, una pena inútil, que no porta enlloc ni li importa a ningú, perquè només cadascú és capaç de guiar la seva pròpia vida per bons camins, lluny de l'aiguamoll, i per això no t'ho diré mai més, tot això, perquè la teva vida només està a les teves mans i allà tu si la vols deixar perdre per acabar queixant-te amargament quan ja no hi puguis fer res, quan ja només siguis una càrrega per als altres si és que queda algun altre per a qui puguis ser càrrega, allà tu, criatura estimada, només tu pots decidir la teva vida."





dimarts, 19 de desembre de 2017

Federalisme




Tàpies 1983



"Dir que la proposta del socialisme català cap al federalisme és triar el federalisme cooperatiu i loapitzant i per tant jacobí, com assegura el senyor Roca, significa cometre penals polítics amb premeditació i traïdoria. El PSC, en la seva fundació, promulgava "ampliar el marc autonòmic capaç d'establir pactes de constitució federativa i confederativa de l'Estat", com a ús del dret d'autodeterminació en un "procés obert d'alliberament nacional" per propugnar finalment la "federació de repúbliques lliures i iguals com a fórmula que compatibilitzi el màxim de llibertat nacional per a Catalunya i per a les altres nacions i pobles de l'Estat amb la necessària solidaritat ". El text va ser aprovat el novembre de 1976. Representava l'assumpció dels plantejaments polítics de l'Assemblea de Catalunya donant-los una resolució federalista a partir de l'autonomia reclamada a la reivindicació de l'Estatut.

Aquest esperit, malgrat tot, no ha mort en el socialisme català. Socialisme que aleshores tenia clar que havia d'actuar amb una "fórmula institucional en funció de la circumstància històrica". Tot i que el socialisme no fes servir la paraula nacionalisme era en el fons un nacionalisme que s'expressava a través de la fórmula rotunda "alliberament nacional". El nacionalisme, doncs, portava al federalisme. Aquest era la seva solució política final. Però sempre buscant alhora en el màxim de llibertat per a Catalunya i l'exercici de la solidaritat. Tot això pot semblar un llenguatge d'altres temps. Però es tracta d'un esperit que no ha mort i que ara ha reactualitzat Raimon Obiols arrossegant a la unanimitat tots els alts càrrecs d'aquest partit, institucionals o no, així com a la militància, i traduint la proposta de 1976 en termes operatius per l'actual situació històrica. Obiols ja va rellançar aquest camí el febrer de 1986 i va insistir en ell en la seva intervenció en el passat debat sobre l'Estatut. No es tracta, en conseqüència, de cap carta que es tregui de la màniga. Davant l'actual situació de Catalunya i Espanya, que tan bé va definir o Jordi Pujol en el seu discurs en el mateix debat, hi caben dues alternatives. O bé reforçar la negociació entre Catalunya i l'Estat, unilateralment, que és la fórmula autonomista de Convergència, o bé iniciar la reforma de l'Estat per tal que aquest deixi de ser un fre a les ànsies d'autogovern català. Aquesta és la proposta federalista. Es tracta de fer coincidir "un projecte per a Espanya des de Catalunya" amb una nova visió i tracte de l'Estat central cap a Catalunya.

La proposta del PSC és de màxims per Catalunya i no de mínims. El llenguatge nacionalista es podria dir que es tracta d'un nacionalisme d'alliberament en marxa que vol acabar el plet entre Catalunya i Espanya per poder deixar el nacionalisme necessàriament reivindicatiu en nom d'un patriotisme cívic, canviant les regles del joc entre els pobles de l'Estat i els pobles amb l'Estat. Perquè la base de l'actual jacobinisme no es troba en la tòpica inèrcia centralista, sinó en el nacionalisme espanyol amb tendències homogeneïtzants. El màxim de llibertat per a Catalunya no s'aconsegueix amb la pura negociació, sinó convertint abans aquest nacionalisme espanyol en simple patriotisme lliure de jacobinismes. I el federalisme, tal com ho proposa el PSC, és el camí per desactivar un nacionalisme hispànic en el qual es recolza, i del qual és víctima, l'Estat central.

La solució federal podria permetre que l'autogovern de Catalunya passés d'administratiu a polític en el sentit ampli del terme. Perquè una cosa és autogovernar-se i una altra administrar transferències finalistes de l'Estat. Sense unes capacitats financeres i pressupostàries, d'ordre públic, de plena sobirania cultural, sense major competència legislativa i sense participació en la política de l'Estat, l'autonomia actual és un globus condemnat a desinflar-se. En aquest sentit semblen començar a estar d'acord totes les forces polítiques de Catalunya, excepte Aliança Popular. I són importantíssimes en aquest àmbit les idees i puntualitzacions de Rafael Ribó. El problema és saber com posar el picarol al gat de l'actual carreró sense sortida. La fórmula del PSC sembla la més atrevida i arriscada, però al cap i a la fi  l'única que pot anar a l'arrel del problema: la complicitat de l'Estat amb el nacionalisme homogeneïtzant i absorbent genuïnament espanyol. Els riscos que corre el PSC amb aquesta proposta són greus. Pel mateix fet d'existir ha evidenciat davant del Govern que el descontentament no és només del nacionalisme tradicional, sinó del nacionalisme innombrat dels socialistes catalans. Però mentre denuncia un estat de coses davant del Govern i el seu partit ofereix un camí de solució.

Però és una solució difícil, per anar al cor del plet i es poden produir molts disgustos i desencants en un llarg procés. És una jugada massa greu perquè es pugui confondre amb una simple maniobra electoral. Crea unes expectatives que costaria caríssim defraudar. Corre el perill que el PSOE accepti la paraula, però no l'esperit i s'hagi de denunciar el fals ús d'un concepte que quedaria cremat per sempre.

Aquest pas endavant del PSC, encara que sembli el contrari, fa que s'acostin les postures polítiques de Catalunya en qüestions d'Estat. Les fórmules de solució poden ser diferents, però els diagnòstics de la situació actual van convergint. Per això no pot ser desqualificada a priori, sinó que se li ha de reconèixer una lleialtat als interessos comuns del país. El tema està obert i no tancat. El camí pot ser llarg.

Cal estar vigilants perquè mai es caigui en la temptació de tirar aigua al vi de la proposta per oportunismes polítics. És el PSC qui s'ha de guanyar a pols la credibilitat del seu gest i qui ha de saber que els seus fets i les seves paraules seran mirats amb lupa per la ciutadania. Però si té el deure de passar quotidianament l'examen té el dret de no ser condemnat d'entrada. Tirar les campanes al vol seria absurd, com ho és no reconèixer la legitimitat de l'intent. Encara que sigui en any electoral cal que es produeixi un debat serè que permeti allò que únicament fa guanyar respectabilitat a Catalunya davant l'Estat. Allò que no és cap misteri i que va forçar el ritme de la transició i de la autonomia. I que consisteix en una actitud de recerca de consens en la discrepància de les diverses forces polítiques catalanes."


Jaume Lorés a La Vanguardia del 10.09.1987


El mateix Jaume Lorés, en un article publicat a El Món el 19.08.1983, havia fet els següents comentaris:

"El parany i l'escull en què s'han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s'ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d'un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.

(...)

Catalunya necessita que molts dels seus socialistes es treguin de sobre el complex de no ser confosos amb nacionalistes. És un procés al qual es podrà arribar si les forces culturals no supeditades als escalafons dels partits fan un esforç per aclarir el terreny. Perquè hom no sap, al capdavall, si carregar les culpes de tot a la ideologia del PSOE o a les indecisions, confusions, oportunismes, inhibicions, silencis, de bastants socialistes catalans. Però el procés de degradació del socialisme català és  deturable, malgrat la política seguidista de molts dels qui tenen càrrecs grossos. Hi ha moltes veus que callen i que qualsevol dia es posaran a parlar reclamant que el seu catalanisme actiu i combatiu és l'encarnació d'un federalisme que no vol quedar-se en paper mullat."





dilluns, 18 de desembre de 2017

Veritats



De Staël 1942



"Le plus grand service que nous rendent les grands artistes, ce n'est pas de nous donner leur vérité, mais la nôtre."


Alexandre Vialatte (1901-1971)



Possible traducció:


"El més gran servei que ens presten els grans artistes no és pas donar-nos la seva veritat, sinó la nostra."





diumenge, 17 de desembre de 2017

Sentit, mort




Rothko 1959



"Quin és el sentit de la vida?

Rebutjo aquesta expressió de "sentit". És com voler-li donar una finalitat funcional a la vida.

(...)

Què espera per a després de la mort?

No hi ha res. Hi ha menys que res.

No diuen els místics que després sí que hi ha quelcom, una consciència còsmica, universal?

Els que jo anomeno místics saben que, en morir, el teu cos es podreix i les seves partícules es barregen amb la resta del món, i ja està."


Ernst Tugendhat

(a La Contra de La Vanguardia del 17.04.2002, feta per Víctor-M. Amela)





dissabte, 16 de desembre de 2017

Fixar els fets




Tàpies 1976



"He llegit raonades crítiques sobre com intel·lectuals i periodistes espanyols jutgen el procés, després del seu fracàs, en termes d'extrema i desconsiderada duresa que, en ocasions, s'aproxima a l'insult i a l'escarni. També he escoltat constants apel·lacions que tota valoració negativa del procés ha d'anar sempre acompanyada, per ser equitativa, d'una altra crítica paral·lela a la forma en què el Govern espanyol ha afrontat la reivindicació nacionalista catalana. Les dues observacions són dignes de ser tingudes en compte. Però això no obsta perquè la crítica al desenvolupament i desenllaç del procés hagi de fer-se amb tot rigor si no es vol recaure una altra vegada en els mateixos errors, sempre que aquesta crítica es formuli amb respecte intel·lectual i correcció formal.

Això em proposo fer amb concisió en aquest article, no sense abans destacar dos fets. Que, en les desenes d'articles que he dedicat al tema, s'hi podran trobar errors, imprecisions, omissions i valoracions discutibles, però no s'hi trobarà ni una sola paraula desconsiderada, ni – menys encara – cap burla ni insult. I, així mateix, que no he eludit mai la crítica al Govern d'Espanya per la seva política elusiva en aquest tema, basada en la menysvaloració del problema, en una interpretació rígida de la llei i en la judicialització de la política. Em sento per tant legitimat per destacar quins han estat – al meu parer – els grans errors del procés: 1) L'ús habitual de la mentida com a arma política. 2) Un menyspreu visceral per Espanya com a nació, per l'Estat espanyol com a sistema jurídic i, en el fons, per tot l'hispànic. 3) La cessió de part del poder polític a entitats privades, sens dubte respectables (com l'ANC i Òmnium Cultural), però mancades de la legitimació que només atorga el vot popular en unes eleccions democràtiques.

L'ús habitual de la mentida s'ha manifestat amb cruesa després del simulacre de declaració unilateral d'independència, quan cap de les previsions mil vegades reiterades pels dirigents independentistes no va prendre cos en la realitat dels fets: no hi havia ni una sola estructura d'Estat disposada per fer operativa la independència, cap Estat estranger no la va reconèixer, i Europa va confirmar amb un silenci estentori el seu anterior rebuig. I, a més, el menyspreu que molts independentistes catalans senten per tot allò espanyol ha provocat en ells el miratge que Espanya és la morta i el seu Estat una estructura desballestada i incapaç de reaccionar. No pot estranyar amb aquests antecedents que el procés hagi desembocat en una frustració enorme. Qui utilitza per sistema la mentida acaba autoenganyant-se; qui menysprea sempre l'adversari adquireix una falsa sensació d'impunitat; i qui alhora s'autoenganya i se sent impune està abocat al fracàs.

Una acció política que pretengui ser eficaç ha de fundar-se en un triple respecte. Respecte als fets, és a dir, a la realitat. Respecte a la llei, o sigui, a les regles del sistema. I respecte a l'adversari, o el que és el mateix, al contendent amb qui l'enfrontament actual no exclou la col·laboració futura per compartir amb ell uns pressupostos mínims. Dit això, resulta evident que la política catalana ha mancat en els últims anys d'aquest triple respecte en un grau tan alt que no es correspon amb l'habitual contenció i característica sensatesa de la societat catalana, raó per la qual aquesta disfunció s'ha d'atribuir en bona mesura als seus dirigents polítics, econòmics i socials. Un fet que ha estat possible perquè, durant anys, ha resultat costós desmarcar-se del cànon nacionalista. Fins i tot els silencis han estat ominosos, en no atrevir-se molts ciutadans ni tan sols a dir en públic el mateix que deien en privat.

Tot el que he exposat respon a una única finalitat: contribuir a fixar els fets esdevinguts. No es tracta de retreure als actors del procés els seus errors; ni de demanar-los que els reconeguin públicament; ni de censurar el seu procediment per erràtic i sectari que es consideri; i menys encara d'exigir-los unes responsabilitats que no siguin les estrictament polítiques, úniques que aquí i ara interessen, i que només es depuren en les eleccions. És a dir, seran els ciutadans catalans cridats a votar el proper dia 21 els qui aprovaran o sancionaran amb el seu vot les actuacions dels seus dirigents en l'última legislatura. I per fer-ho sí que convindria que els votants reflexionessin lliurement abans de dipositar el vot –i després de procurar informar-se sense lligams sectaris– sobre els greus fets que ens han portat a l'actual situació de patent atonia política, forta erosió econòmica i greu fractura social. Catalunya no pot permetre's prolongar la situació agònica en què es troba, i això serà el que succeirà si dels pròxims comicis no n'emana un poderós impuls de renovació que exigeix, com a requisit previ, la fixació dels errors comesos i la voluntat ferma de no reincidir-hi. No hi ha res que expliqui la persistència en l'error, tret de la pulsió totalitària."


Juan-José López Burniol a La Vanguardia del 09.12.2017






divendres, 15 de desembre de 2017

Llac, riu, mar




Hodgkin 2016



"Certament hi ha un llac en mi, un llac solitari que es basta a si mateix; però el meu riu d'amor se l'enduu avall - cap al mar!"


Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "El nen del mirall"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 14 de desembre de 2017

Ni ambiciosos ni apocats







"Apropar-se a la divinitat consisteix a redreçar-se a si mateix i esperar la direcció del destí. Quan va a arribar un moment, no pots sortir a fora a saludar-lo i portar-lo cap a tu; quan un moment va a abandonar-nos, no pots aturar-lo i fer-lo tornar. Per això, els savis no són ni ambiciosos ni apocats.

(...)

La divinitat no té parents; només s'associa amb la virtut. Quan l'assoliment de la fortuna no és l'efecte de la pròpia ambició, un no està orgullós dels seus èxits. Quan el que passin desgràcies no és obra d'un, no es lamenten les pròpies accions. Quan la ment interior està en calma i tranquil·la, no sobrecarrega els seus poders."


Del Wenzi 61



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 13 de desembre de 2017

Clarividència




Tàpies 1975



"Inevitablement, les posicions equilibradores han perdut esmalt i audiència. La tensió entre estelada i rojigualda no admet cap més matís, expulsa de fet els matisos, esborra totes les gradacions de color. Això fa feliços, naturalment, als qui buscaven la confrontació (per saber en quin moment arrenca el procés actual n'hi ha prou amb analitzar els resultats que obté l'ERC de Carod quatre anys després de la majoria absoluta d'Aznar). Però mentre els partidaris del tot o res estan eufòrics, un ampli segment de la ciutadania s'està quedant orfe.

Mentre els intransigents estan convençuts que s'acosta una solució històrica (la independència de Catalunya; la submissió definitiva de Catalunya), hi ha molta gent inquieta, convençuda que anem de cap al precipici. No són un bloc monolític, aquests. Tenen ideologies i sentiments de pertinença diversos, no sempre coincidents, sovint oposats. Però convergeixen en un punt: no volien que les coses prenguessin aquest caire intransigent. Conscients de la complexitat interna catalana i de la complexitat espanyola, s'havien acostumat fins ara als equilibris inestables que genera el país real. Havien après a desconfiar de les solucions màgiques, definitives. Consideraven que, en un país tan divers com el nostre, l'art de cedir el pas era el triomf de la civilitat. Ara lamenten la contumàcia dels uns i l'aventurisme dels altres; tenen por del xoc de trens; lamenten que les emocions nacionals contaminin les relacions d'amistat o de feina; estan veient compromesos seus negocis, els seus interessos, les seves ocupacions.

No comparteixen la idea, tan estranya a la tradició catalana, del "o patria o muerte". El diagnòstic que afirma que Catalunya està abocada a la desaparició si persisteixen les circumstàncies actuals és el més arrelat entre el sobiranisme, però no deixa de ser un diagnòstic discutible. És una opinió transformada en dogma que molts no comparteixen. L'irredemptisme és suggestiu (la prova és que molta gent s'hi ha apuntat) però deixa el relat polític català sense un pla B. Els que temen la trencadissa que el procés actual pot suscitar ni comparteixen el relat catastrofista, ni volen jugar-s'ho tot a una sola carta.

Sobretot això els espanta: la separació dels catalans en dos blocs per causa del sentiment de pertinença. El catalanisme havia compartit sempre un valor sagrat: la unitat civil. La unitat encapçalava la jerarquia ideològica del catalanisme des de molt abans de la clandestina Assemblea de Catalunya (des del 1947, quan catalans que havien combatut en una i altra trinxera, es van reconciliar simbòlicament a Montserrat).

Per garantir, salvar o promoure aquesta unitat, tots els corrents catalanistes que van combatre el franquisme i que van construir l'autonomia renunciaven als seus objectius màxims. El desplaçament del catalanisme transversal cap al sobiranisme o l'espanyolisme està implicant, entre moltes altres coses, la fallida del valor de la unitat transversal. El sobiranisme creu que la ruptura amb Espanya és essencial per a la supervivència de Catalunya. Tan essencial que -sostenen- ha de passar per damunt del risc de desunió civil."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 21.10.2013





dimarts, 12 de desembre de 2017

País d'avui i compromís




Tàpies 1977



És difícil parlar actualment de quins haurien de ser els camins per on podria transitar avui en dia el compromís amb el país, amb Catalunya. Perquè el compromís amb una societat no depèn només de la voluntat de la persona, de les seves ganes de fer coses per ajudar a construir el seu país, a fer-lo funcionar millor, a fer-lo de més qualitat. Aquesta voluntat hi ha de ser, i certament sempre pot trobar àmbits d'acció en els que desplegar-se. Però per tal que sigui compromís "amb el país" en sentit estricte necessita també de determinades condicions i de determinades dinàmiques socials. No és un simple fruit de la nostra lliure voluntat.

Insisteixo, sempre es poden fer coses a nivell individual pel bé de la societat. Tants camins de voluntariat com els que són operatius actualment a casa nostra en són una bona prova. I ser bona persona, fer bé la seva feina, ser una bona mare o un bon pare són coses que certament ajuden a construir una societat millor. I llegir, i escriure, i parlar bé la pròpia llengua i procurar que els altres també ho facin són tasques imprescindibles per vertebrar una cultura que al seu torn vertebri un país. Però quan parlem de compromís amb el país fem referència a quelcom més específic i alhora més global. A quelcom que no podem fer sols, fruit d'una simple iniciativa individual. Parlem de participar en dinàmiques socials constructives, i les dinàmiques socials sempre requereixen gent, molta gent mobilitzada en una determinada direcció. El país no el podem fer sols, per simple agregació de petites contribucions personals.

Per això és difícil parlar ara de país d'avui i compromís. Si només fos fer un repàs d'aquestes bones iniciatives particulars que hom pot emprendre, o de subratllar-ne especialment algunes, no ho seria tant. Podríem parlar, per exemple, de la importància de contribuir a la bona marxa econòmica del país, esforçant-se en ser excel·lents professionals, o en ser emprenedors innovadors, o en ser recercadors de primera fila.

Podríem parlar de la importància de contribuir a fer una cultura catalana més rica, més sòlida, més creativa, més capaç de fer aportacions rellevants al panorama cultural mundial; de vegades és difícil evitar la impressió que culturalment hem esdevingut menys exigents i ambiciosos, que fins i tot el que entenem per cultura és quelcom massa ampli, que inclou activitats o aportacions que potser no haurien de merèixer aquest títol. Un àmbit entre molts de possibles: no és el mateix fer cinema que fer bon cinema. Si deixem de banda la Isabel Coixet i en Cesc Gay -que més aviat són catalans que fan bon cinema-, a més d'algun film aïllat digne, estem fent bon cinema català (que no és el mateix que bon cinema fet a Catalunya)? Generalitzant, ja sé que hi ha en Plensa, i el Quartet Casals, i altres exemples rellevants, però realment, culturalment estem donant la talla? Estem a l'alçada fins i tot d'altres moments històrics de la nostra mateixa cultura?

Fins i tot podríem parlar, digueu-me agosarat, de la necessitat de treballar-nos personalment i treballar amb d'altres per tal de promoure espais de vitalitat religiosa a Catalunya. Alguns direu que podria parlar d'espais de vitalitat espiritual, i aquí podríem encetar una llarga discussió. I d'altres direu que ja n'hi ha suficients, d'iniciatives religioses al país. Realment? Ens satisfà la dinàmica religiosa actual de Catalunya? Som un referent per a algú en aquest nivell?

Però el compromís amb el país no és només això, o no és ben bé això. És clar que tot això contribuiria a fer un país millor, i és clar que tot això és imprescindible, importantíssim. Però el compromís amb el país té inevitablement i essencialment una dimensió política. Política en sentit ampli, no només en el de la dinàmica que es mou pels canals dels partits polítics; però, sigui com sigui, política. Lligada al funcionament del conjunt de la societat i al servei d'aquest conjunt. Relacionada amb la cohesió social, amb el respecte dels drets de les persones, amb la capacitat de no marginar grups socials, ni que siguin minoritaris (i si voleu, de no marginar ni tan sols a individus determinats, encara que estiguin malalts com és el cas de tants sense sostre). Relacionada amb l'oferiment d'oportunitats de viure dignament als que s'esforcin per fer-ho. Relacionada amb qüestionar determinades ostentacions de riquesa o de frivolitat, que poden arribar a ser per a molts un insult. Relacionada amb fer una societat sense manipulacions, ni que siguin les brillants i subtils de la publicitat. I sense els abusos per part de determinades empreses de la impotència o la ignorància de determinades persones per enganyar-les i guanyar diners indegudament. De tot això, i altres coses com aquestes, va la política. I, ens agradi o no, la política és imprescindible per a la construcció d'un país.

I avui la política catalana és un drama. Per a alguns, és clar. Per a d'altres, és un moment èpic que ens apropa a les portes d'una societat millor, més lliure, amb plena capacitat de prendre les decisions en tot allò que la concerneix. Per al món independentista, la qüestió de "país d'avui i compromís" és clara com l'aigua: comprometre's amb el país passa avui en dia per implicar-se en assolir la seva independència d'Espanya. I certament és una postura coherent amb el que hem dit fins ara. És un bon exemple de compromís amb el país, compartit per molta gent, generador de mobilitzacions socials en general exemplars per la seva manera de desenvolupar-se i pel grau d'il·lusió que manifesten. Per a un independentista el tema "país d'avui i compromís" no presenta ara cap dificultat, és claríssim. I és una posició correcta.

Però què passa amb els del "drama"? Amb els anomenats "de la tercera via", o "transversals", quan no se'ls vol insultar, o "tebis", "ni carn ni peix" o "putaramonetistes" quan sí que es vol fer-ho? Aquests considerats traïdors per no haver-se sumat a la causa, a l'única causa possible i necessària en el moment actual, ja que en depèn la supervivència de Catalunya. Aquests que consideren que no és cert que Catalunya només podrà subsistir si és independent. Què passa amb el compromís amb el país d'aquesta gent en el moment actual? Doncs que ho tenen malament. La dinàmica política creada en aquests darrers anys, sobretot els dos darrers, i en aquests darrers mesos, sobretot dels tres darrers, els desubica. No tant a nivell de partits, ja que tant "Catalunya en Comú - Podem" com el "PSC - Units per avançar" són espais que acullen posicions d'aquesta mena, però sí a nivell de participació en processos polítics de fons. Diguem aquí, com a nota a peu de plana, que és un greu error de l'independentisme posar el PSC al mateix sac que el PP i Ciutadans, error derivat de l'estratègia polaritzadora i simplificadora de voler reduïr el panorama polític català a la simple contraposició d'un "front 155" i un "front independentista"; de vegades les posicions estratègiques electorals poden acabar deixant un país en pitjors condicions del que estava, per molt que els polítics creguin que els seus posicionaments no són perillosos perquè tothom entén que són això, simples estratègies electorals, i no la manifestació de conviccions ideològiques profundes o el resultat d'acurades anàlisis sociològiques. 

Els de la "tercera via" ho tenen - ho tenim - doncs, malament a l'hora de trobar actualment dinàmiques socials de compromís col·lectiu en les que poder participar. A no ser que es consideri que votar a un partit que té 4.000 (o 8.000, o 12.000 - tan se val - militants, o inscrits, o associats - tan se val -) és una forma de compromís amb el país. No ho considero així: votar una cosa o l'altra i l'endemà quedar desvinculat de tasques polítiques col·lectives és una de les limitacions greus de les democràcies modernes. Perquè formar part d'aquests partits no és actualment una expressió de compromís amb el país, sinó una opció professional, certament legítima i respectable, però no equivalent al que els partits haurien de ser: canals de participació política col·lectiva  estable i continuada d'amplis sectors de la població.

He hagut de parlar, doncs, des d'una certa nostàlgia impotent, cosa desagradable. Exactament el contrari del que hauria estat el to d'un independentista, que pot viure actualment amb plena coherència i satisfacció el compromís amb el país. Però les coses són com són, cadascú es mou en el marc mental que té i la visió de la realitat no és la mateixa per a uns i altres. Els que estimem profundament el país des de posicions com aquestes no estem contents, sinó més aviat preocupats. Les eleccions del proper 21 de desembre no semblen poder oferir vies de sortida, de desbloqueig de la situació política en la que ens trobem. No ens és fàcil veure rastres d'esperança en un panorama com l'actual. Rastres d'una sortida de la situació que no sigui quedar empantanegats. El desig, les ganes, hi són, però no sempre l'optimisme de la voluntat és capaç de predominar sobre el pessimisme de la raó. Sort que el futur no és mai predictible, i sempre queda la possibilitat d'alguna inesperada giragonsa que ens torni a posar en situació de generar dinàmiques polítiques amb horitzó per al nostre país. 


(Això és el que hagués dit, en els vint minuts estipulats, si m'haguessin convidat a participar com a ponent a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives d'ESADE del 2017, que sempre tracta el tema "País d'avui i compromís". De fet, però, si ho haguessin fet no hauria acceptat l'oferiment: no és correcte anar als llocs a lamentar-se; com es diu avui en dia, de plorat se n'ha de venir de casa.)





dilluns, 11 de desembre de 2017

Força transformadora




Goncharova 1917



"L'editor Jordi Nadal ha trobat una cita de Simon Leys que fa pensar: "Entre dos cirurgians igualment competents, procuri que l'operi el que hagi llegit Txékhov". L'autor matisa que no és que ens recosirà millor, sinó que ens sentirem menys sols amb Txékhov a la taula d'operacions. Quan un és més bona persona, acaba sent més bon cirurgià. O més bon forner, o més bon músic, o simplement més bon fill. És la força transformadora de la bellesa i de la veritat."


Màrius Carol a La Vanguardia del 09.12.2017





diumenge, 10 de desembre de 2017

Quatre moments




Fautrier 1963


Algú va indicar que la nostra dinàmica es mou en quatre fases: primer sentim, després pensem, després diem i finalment fem...





dissabte, 9 de desembre de 2017

La túnica







“Un home fou convidat a menjar a la mansió d’unes persones molt riques, i va arribar a l'àpat vestit amb roba modesta. Immediatament va veure que els amfitrions eludien saludar-lo i que els cambrers evitaven servir-lo. Com que vivia a prop, va anar corrent a casa seva i es va vestir amb una túnica molt cara i luxosa. Així va tornar al banquet, on ningú havia notat la seva absència. En tornar, els amos de la casa el varen rebre cortesament i els criats van mostrar davant d'ell grans posats de respecte.

Arribat el moment del sopar, aquell home es va treure la túnica i la va llençar enmig del menjar.

- "Per què fas això?" – li van preguntar, estranyats, els amfitrions.

- "Ha estat la meva túnica i no jo la que ha rebut el vostre respecte i atencions. Que sigui ella la que es quedi a menjar."

Dit això, aquell home va abandonar aquella casa.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 8 de desembre de 2017

El sentit de la terra




Hodgkin 2002



"No deixeu que la vostra virtut fugi de les coses terrenals i que piqui amb les ales parets eternes! Ai, hi ha hagut sempre tantes virtuts que s'han perdut volant!

Torneu a la terra, com faig jo, la virtut que s'ha perdut volant - sí, torneu-la al cos i a la terra; perquè a la terra li doni el seu sentit, un sentit humà!

De cent maneres s'han perdut volant i s'han extraviat fins ara tant l'esperit com la virtut. Ai, en el vostre cos, hi habita ara tot aquest deliri i error: ha esdevingut ara cos i voluntat.

De cent maneres han cercat i s'han extraviat fins ara tant l'esperit com la virtut. Sí, un assaig ha estat l'ésser humà. Ai, molta ignorància i molt error se'ns han tornat cos!

(...)

Que el vostre esperit i la vostra virtut serveixin el sentit de la terra, germans meus: que el valor de totes les coses, el fixeu vosaltres de nou! Per això heu de ser lluitadors! Per això heu de ser creadors!"



Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "De la virtut pròdiga 2"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 7 de desembre de 2017

Gran mestratge







"Els savis no porten vestits estranys ni es comporten amb patrons de conducta extravagants. Els seus vestits no són incongruents, la seva conducta passa desapercebuda. No són ostentosos quan tenen èxit i no tenen por quan estan en la misèria. No fan ostentació quan són famosos, i no tenen vergonya quan són desconeguts. Són diferents, però no estranys. Tots ells utilitzen el que no pot ser nomenat; a això se li diu gran mestratge."


Wenzi 60



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 6 de desembre de 2017

Sobre la publicitat




Léger 1933



Algunes tesis sobre la publicitat publicades per Cristianisme i Justícia el desembre de 2004:


- Es justifica la publicitat afirmant que és pura informació. Però, en realitat, és imposició. Perquè un és lliure d'informar-se o de veure una pel·lícula, però molta propaganda te la injecten, vulguis o no vulguis.

- La missió de la publicitat, en realitat, no és informar sinó enganyar. Per a això es valdrà tant de contravalors egoistes, com de valors que estiguin de moda.

- La propaganda aspira a ser un atemptat a la llibertat humana. Això és possible perquè els humans tenim un estímul/reacció que, davant la presència de l'estímul, ens fa reaccionar d'una manera molt diferent del que la raó ens suggereix quan hi recorrem en absència de l'estímul. La propaganda s'aprofita al màxim d'aquest mecanisme, nosaltres el desconeixem cada cop més i prenem per evidències el que no són més que reaccions no racionals.

- El llenguatge de la publicitat està fet de crits, d'imperatius contundents que ens farien saltar si ens els fessin en altres àmbits de la vida i de promeses falses que acaben creant-te la sensació que ets idiota si no en fas cas.

- En comptes d'oferir informació objectiva, el llenguatge de la propaganda apel·la als nostres instints més baixos o a la ingenuïtat. Quan se'ns diu "Ho veus? Ho vols? Ho tens!", no se'ns està donant cap informació útil sinó apel·lant a la nostra voluntat de poder.





dimarts, 5 de desembre de 2017

L'era del buit




Francis Bacon 1979



Part d'un text de Jaume Lorés publicat a La Vanguardia el 28.08.1984:


"Els francesos ens estan predicant com l'actual individualisme, i la paral·lela crisi de valors, responen a una nova realitat humana dels anys 80. L'home actual, per a ells, deserta del social i s'escapa dels projectes col·lectius. Les opcions i els valors definitius s'enfonsen, augmentant la importància de l'esfera privada. L'"era del buit" assenyala la fi de les transcendències i la promoció sistemàtica del present: "La conquesta d'un nou hedonisme i el retorn de l'individu a l'interior de si mateix ". La originalitat francesa, en aquest discurs, resideix en no condicionar-lo, totalment, com aquí, a la crisi econòmica, sinó en veure'l com un fruit de l'aprofundiment de la democràcia, de l'economia de consum, de la permissibilitat creixent. Per això "el narcisisme contemporani es desenvolupa des d'una absència sorprenent del nihilisme tràgic". És a dir: el més lluny possible d'un esperit existencialista i d'una consciència desgraciada.

I aquest és el punt crucial de la nostra situació intel·lectual vivint, des de l'amenaça atòmica fins a la inseguretat econòmica, en una mena de postguerra anímica. sense que cap guerra real hagi organitzat tal desastre, i dient adéu a les grans esperances d'ahir, no brolla l'angoixa, la tragèdia, la desesperació sinó que, de moment, l'home europeu sembla agafar-se al present i per treure'n el màxim de partit i el mínim de crispació. Aquest individualisme narcisista sembla una prolongació del que Tocqueville escrivia, fa més de 150 anys: els individus, a la democràcia. són cada vegada més febles i depenents, abocats sobre si mateixos i ocupats en les petites coses i les petites alegries de la vida privada. En els nostres conciutadans es produeix una correcció de la agressivitat competitiva en el món econòmic i laboral, per l'art a superar els conflictes socials amb una major submissió i cura de la pròpia subjectivitat. Fins i tot els sentiments de frustració o de crisi personal es banalitzen. El nou individualisme és, a fi de comptes, un art sorgit de la voluntat i de la necessitat de conviure amb la crisi, sense enyorances del passat ni expectatives de futur, intentant treure el major profit narcisista de
aquesta situació.

Sembla necessari que una postura intel·lectual seriosa es dediqui a aprofundir en l'interior d'aquest nou tarannà de l'home contemporani sense repudiar, d'entrada, els espais de subjectivitat, la privacitat, la intimitat, que ha guanyat per a si en aquest nou individualisme que neix de l'escapar de la socialització anterior. On residiria la falsedat seria en la tasca de legitimar ideològicament aquest presentisme, enterrant davant d'ell la consciència crítica. La fi de les utopies dels anys de creixement no té per què significar la fi dels valors col·lectius i l'absència de futur. Però del que es tracta, avui, és de redescobrir aquests valors en assumir críticament el nou individualisme. No d'implantar-los negant la nova realitat.

El terme "postmodernitat" serveix, perillosament. per fer del presentisme narcisista llei de vida. Quan aquest no ha superat la modernitat, sinó que ha estat tan sols incapaç de revitalitzar els valors de la mateixa al cor de la crisi. "L'era del buit "no ha de ser considerada com la fi de la modernitat, sinó com el seu repte més ferotge.

Perquè aquest hedonisme que acompanya a l'individualisme contemporani només produeix felicitat al preu de renúncies molt grans davant els valors de la modernitat. Si d'una banda significa un "predomini de l'individual sobre l'universal, del psicològic sobre l'ideològic, de la comunicació sobre la politització i de la diversitat sobre la hegemoneïtat", d'altra banda significa el sacrifici de valors i expectatives modernes que no tenen per què ser necessàriament universalitzadores, ideològiques, politizants i homogènies. En escapar del somni dogmàtic de l'era sòcio-política implicada en la utopia
i empobridora del sentit íntim, no ha de produir-se indefectiblement una renuncia a un sentit públic que respecti la llibertat i personalització dels individus."