diumenge, 19 de novembre de 2017

La intrusa



Toulouse-Lautrec 1889


"Un agent d'assegurances, el senyor B., vol emprendre un llarg viatge de negocis, havent de deixar sola la seva jove esposa a la casa de camp, situada a uns cent quilòmetres de la capital. Li disgusta molt deixar-la perquè fa poc temps que s'han casat i estan molt enamorats, però el deure i l'interès l'obliguen a marxar. Aquest viatge havia de durar un mes i mig, però per diverses causes el senyor B. es veu obligat a romandre absent per espai de dos mesos. Finalment arriba el tan desitjat dia de la tornada; quan s'apropa la nit, baixa a l'estació més propera al seu domicili, a l'estació l'espera una carrossa demanada per telegrama; ha fet bons negocis i està content, però més que res està content en pensar que al cap de tant de temps podrà abraçar a la seva bona i bella Maria. Arriba finalment a la porta de fusta del seu jardí. Ja és de nit. El jardiner surt al seu encontre portant un fanal. Mirant al seu voltant tot li sembla nou, encara que res ha canviat. El vell gos blanc el reconeix i li fa festes; la vella criada que l'ha servit des de la infantesa està a l'entrada de la porta, li somriu, li dóna la benvinguda, l'ajuda a treure's el gruixut capot negre especial per a viatges:
- Cap novetat?
- Cap, senyor.
- I la senyora?
- Baixa en aquests moments.

En efecte: per l'escala de faig que condueix a la planta alta baixa una dona que saluda alegrement al senyor B., però aquest, quan la dona és a prop, fa un moviment d'estupor i en lloc d'abraçar-la camina cap enrere sense dir ni paraula. Aquella jove senyora, vestida de vellut, no és la seva Maria, no és la seva esposa. Maria és bruna com una meridional, mentre que aquesta té els cabells d'un color ros cendra; Maria és de mitja alçada i una mica rodona, mentre que aquesta és alta, prima. Ni tan sols els ulls són els mateixos: la desconeguda que pretén abraçar-lo té uns ulls blaus claríssims, gairebé grisos, mentre que els de Maria, foscos i ardents, s'assemblen als d'una dona criolla.

I, no obstant això, aquesta senyora el crida pel seu nom amb veu acariciadora, li demana notícies sobre el seu viatge i la seva salut, pren una de les seves mans i l'atrau cap a ella, el besa amb llavis càlids en ambdues galtes. El viatger és incapaç d'articular una sola paraula, li sembla que en lloc d'entrar a casa ha ingressat al món dels somnis; li agradaria que algú el despertés. Però allà tot és normal excepte la nova dona: la casa és la mateixa de sempre, els mobles són els mateixos que va deixar en partir, el jardiner, deixades les maletes, espera ordres de la propietària de casa, la serventa tracta a la desconeguda com si fos la senyora Maria i fins i tot el gos es mou per allà fent festes i bordant com acostumava fer-ho amb la seva veritable mestressa. Què havia succeït?, per què cap dels presents, excepte ell, no s'adona que aquella dona no és la seva Maria?

Sempre en silenci, el senyor B. segueix a la desconeguda, pugen per l'escala de fusta i entren a la cambra conjugal. També allà està tot igual que abans. La toilette de Maria és la mateixa, amb els seus flascons i altres coses ben conegudes per ell; els vestits de Maria pengen al mateix penjador, el seu retrat, el de B., és a la mateixa tauleta de l'esposa. La nova Maria s'aprofita de la seva torbació per abraçar-lo i besar-lo a la boca, i ell sent que el perfum és el mateix, ben conegut, exòtic i intens, tot i que el cos sigui divers.

-Estàs cansat? - li pregunta la dona -. Vols reposar una mica abans de baixar a sopar? Em sembla que estàs estrany, molt canviat. Per què et mostres tan fred amb mi, que t'estic esperant des de fa temps?, t'ha passat una cosa desagradable?, no et sents bé?, vols beure un glop del teu licor preferit?, sempre he tingut a mà l'ampolla per al teu retorn ...

- No necessito res - aconsegueix dir, finalment, el senyor B.-. Només voldria descansar una mica i reflexionar sobre el que està succeint. No ho puc comprendre. Deixa'm sol un moment.

- Com vulguis - respon dolçament la dona. Vaig a la cuina per vigilar que el sopar estigui a punt. He fet preparar els plats que més t'agraden.

Estreny la seva mà, li somriu i surt de la cambra. El senyor B., vestit com havia arribat, s'estira al llit pressentint que s'aproxima una mena de vertigen. No aconsegueix adonar-se de la inaudita aventura que li està succeint. En el seu atordiment no és capaç de trobar una explicació satisfactòria. Què havia passat? Durant aquells dos mesos d'absència, ¿s'hauria transformat ell fins al punt de no reconèixer ja a la seva estimada esposa, o potser, tot i que ningú se n'adonés, la seva Maria hauria canviat enterament deixant de ser com era abans?; o una altra hipòtesi encara més absurda i paorosa: ¿la veritable Maria hauria estat treta d'allà per la força, potser fins i tot assassinada, comptant amb la complicitat del servei, i una altra dona a la qual mai havia vist però que tal vegada l'estimava, hauria ocupat el lloc de la primera?

Totes aquestes suposicions li van semblar igualment infundades, i va procurar fer-les desaparèixer de la seva ment. Però, per més que fes treballar la fantasia no aconseguia trobar explicacions més naturals i convincents. El senyor B. no era un romàntic i no sentia cap simpatia pels relats d'Hoffmann i de Poe. Finalment va prevaldre en ell el bon sentit: va decidir no fer cas de res i adaptar-se, si més no en les aparences, a aquella incomprensible situació. Acceptaria i recitaria la seva part en la comèdia, tractant a la desconeguda com si fos en veritat la seva Maria. Potser, passant el temps i amb una tenaç observació, arribaria a descobrir la veritat. Aquesta resolució va calmar la seva excitació, però no va mitigar la intensitat dels seus pensaments. Quan la falsa Maria va entrar una altra vegada a l'habitació matrimonial, el senyor B. es va aixecar del llit i va veure brillar una nova esperança: en la penombra li va semblar que era ella, la que havia deixat en partir. Però, només per un brevíssim moment; després, era la desconeguda, la intrusa.

Va aconseguir ser amo de si mateix i la va agafar pel braç, comprovant amb estupor que aquell braç, tebi a través de la tènue màniga, li recordava el de Maria, tant que gairebé va sentir remordiment. La nova esposa es mostrava afectuosa, sol·lícita, alegre, elegant, com l'anterior. Ara, l'experiència que pensava fer li semblava menys difícil, menys paorosa. Van baixar junts per anar a sopar... "


Giovanni Papini a El llibre negre (1951), capítol 59





dissabte, 18 de novembre de 2017

Populisme




Ibarrola



Ha esdevingut l'independentisme polític català en els darrers temps un populisme?

Per mirar de respondre a la pregunta, recollim el que Anton Costas i José Antonio Zarzalejos han resumit recentment com a trets del populisme:

- la creença dels populistes que només ells són els legítims representants del "poble". Un sol poble que tindria una sola veu, la d'ells.

- la orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.

- la immunitat dels seus arguments a l'evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.

- la funcionalitat del seu interès en els processos democràtics. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.

- l'adopció d'estratègies dirigides a l'ocupació del poder que poden involucrar activitats de clientelisme polític i de corrupció. El populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder. Per això en les seves accions domina el procés de presa del poder, no el programa polític que es vol construir. Aquest objectiu oportunista fa que els populistes desenvolupin aliances polítiques parlamentàries que en principi semblarien improbables.

- la democràcia directa i les decisions per aclamació. Menysteniment del pluralisme social i polític. En aquest sentit, el populisme és profundament antiliberal. La seva democràcia és aclamativa, no representativa. Per això la mentalitat populista és moralment ombrívola.

- la reducció dels problemes complexos a solucions simples (l'èpica paradisíaca d'un futur sempre millor).

- la rotunda dicotomia entre ells i nosaltres (dialèctica amic/enemic).

- la creació d'una legalitat i una legitimitat alternatives a les establertes.

- la reacció hiperbòlica a qualsevol greuge.

- la falsa absència de costos en capgirar el sistema polític vigent.

- el recurs a una astúcia de vol baix, purament enganyosa, a efectes òptics. 

- la deriva cap a formes d'autocràcia, on un home o una dona concentra a les seves mans, de manera fàctica i no normativament atribuïda, tot el poder. Els autòcrates solen recórrer a instàncies socials de pressió, políticament irresponsables, sense funcions públiques, dirigides per particulars sense estatut funcionarial ni elecció pública.





divendres, 17 de novembre de 2017

Fuig




Hodgkin 2004



"Fuig, amic meu, cap a la teva solitud!  Et veig atordit de la fressa dels grans homes i et veig crivellat dels fiblons dels petits.

Bosc i roca saben callar dignament amb tu. Torna a ser igual que l'arbre que estimes, l'arbre de grans branques: silenciós i atent penja sobre el mar.

(...)


Tu, que estimes la veritat, no tinguis gelosia d'aquests incondicionals i acuitadors! Mai encara la veritat no s'ha arrepenjat al braç d'un incondicional.

(...)

Tots els pous fondos viuen lentament les experiències: llargament han d'esperar fins a saber què caigué en llur profunditat.

Tot allò que té grandesa s'aparta del mercat i de la fama: apartats del mercat i de la fama han viscut des de sempre els inventors de nous valors.

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud: et veig crivellat de mosques verinoses. Fuig cap a on bufa un aire rúfol, fort!

Fuig cap a la teva solitud! Has viscut massa prop dels coquins i dels mesquins. Fuig de llur venjança invisible! Per a tu no són res més que venjança.

No alcis més el braç contra ells! Són innombrables, i el teu destí no és pas ser espantamosques.

(...)

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud i cap a on bufa un aire rúfol, fort. El teu destí no és pas ser espantamosques."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les mosques del mercat"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 16 de novembre de 2017

Personalitat i divinitat







"Quan fas el bé, ets estimulat; quan fas el mal, ets observat. L'estímul produeix reptes, l'observació produeix problemes.

Per això, l'apropament a la divinitat no pot utilitzar-se per continuar buscant la fama, sinó per retirar-se a un procés d'autorealització.

Per això, els savis no busquen el renom pels seus actes ni busquen la lloança pel seu coneixement. El seu comportament segueix a la naturalesa de manera espontània, sense afegir res per si mateixos.

Hi ha alguna cosa que no és realitzada pels que fan plans, alguna cosa que no és aconseguida pels que busquen. La gent queda exhausta, i la divinitat no els travessa.

Tenir coneixement i no fer res té el mateix mèrit que no tenir coneixement. Tenir capacitat però no explotar-la té la mateixa virtut que no tenir cap capacitat. Si tens coneixement, però sembla que no en tens cap, si tens capacitat, però sembla que no en tens cap, el designi de la divinitat triomfa i el talent humà desapareix.

La personalitat i la divinitat no poden lluir alhora: si les persones estan enamorades de la reputació, no s'apropen a la divinitat; quan l'apropament a la divinitat supera la personalitat, llavors la fama s'eclipsa. Quan l'apropament a la divinitat s'atura i s'exhibeixen la personalitat i la fama, hi ha perill i destrucció."


Wenzi 54



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 15 de novembre de 2017

Dejunar







“Una dona tenia un fill jove que es va posar malalt. El metge li va dir que el seu únic remei era prendre's un medicament alhora que romania en dejú una setmana. Però el jove semblava trobar-se bé, i no era capaç de dejunar ni un sol dia,  tot i les contínues advertències de la seva mare i del metge. Un dia, la dona va sentir parlar d’un savi que vivia en un lloc llunyà i que potser podria ajudar-la. Va anar-lo a veure i li va explicar la seva situació. El mestre va dir:

- "Dona, torna d’aquí una setmana amb el teu fill."

Al cap d’una setmana, la mare i el fill van fer el llarg viatge per presentar-se novament davant del savi. Quan van arribar a la seva presència, aquest li va dir al jove:

- "Has de saber que si no dejunes una setmana serà perillós per a tu. Podeu marxar."

La dona, sentint aquelles simples paraules, va quedar desconcertada. Havia sospitat que aquell home faria servir algun poder estrany per a convèncer el seu fill, o potser fes un poderós ritual de petició a alguna divinitat.

- "Senyor, va dir, hem fet un llarg viatge per veure't, i l'única cosa que se t'acudeix dir-li és quelcom que tant el seu metge com jo li hem repetit mil vegades."

- "No és el mateix" – va respondre el savi.

- "I quina és la diferència?" – va voler saber la dona.

- "La diferència és que jo he estat dejunant aquesta setmana."

Quan van tornar al seu poble, el jove va fer per voluntat pròpia la setmana de dejuni, va prendre la medicina i es va curar.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dimarts, 14 de novembre de 2017

Perdedor



Tàpies 1975



"El perdedor de l'estratègia independentista ha estat el catalanisme transversal, defensor del mínim comú denominador, que si no havia aconseguit cosir Catalunya com un sol poble, assegurava, si més no, un consens bàsic: la solidaritat fraternal, el respecte general per la llengua catalana, i una convivència potser freda, però autèntica. Tot això ara està en risc. Tota una cultura política integradora se'n va en orris: la del PSUC i el PSC, la de Candel, Raimon, Serrat, Benet o Fernández Jurado, la de l'Assemblea de Catalunya i CC.OO. La polseguera de l'independentisme ha eclipsat una veritat històrica: que la recuperació de les institucions catalanes es va fer amb accent castellà: "Volèn l'ehtatú"."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 08.11.2017





dilluns, 13 de novembre de 2017

Fruit de l'Esperit




Andrea di Bartolo 1420



Diu Pau a la Carta als Gàlates, en el seu capítol cinquè, versets 19 a 23:

"Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no rebran en herència el Regne de Déu.  En canvi, el fruit de l’Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix."


Actualment, aquest llenguatge de Pau pel que fa als "desigs terrenals" i les seves conseqüències resulta incòmode, rondinaire, antipàtic, repressiu, passat de moda, carca, carrincló, neuròtic i tot el que vulgueu. Considerem els "desigs terrenals" com a naturals, bons, acceptables i no veiem perquè ha de ser estigmatitzats d'aquesta manera.

Amb els "fruits de l'Esperit" no hi tenim problema, els trobem ben desitjables; de tota manera, no hi dediquem gaire atenció, no formen part efectiva (teòrica, potser sí) del nostre horitzó de propòsits a assolir. I ens resistim a veure una confrontació entre "desigs terrenals" i "fruits de l'Esperit".

Però si hi pensem una mica, no hi ha una certa veritat en aquesta contraposició? Tan harmònica és la nostra espontaneïtat? Podem estalviar-nos la invocació a l'Esperit, per dir-ho en el llenguatge de Pau?





diumenge, 12 de novembre de 2017

Nietzsche per Olde




Algunes de les corprenedores fotografies que Hans Olde li va fer a Nietzsche malalt entre el maig i l'agost de 1899...




















dissabte, 11 de novembre de 2017

Anar progressant




Léger 1937



"La finalitat de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que portin a la bondat, a la indulgència amb les febleses alienes, als intents de correcció de les pròpies, a l'enteresa com a objectiu, a una certa plenitud vital, no exenta de petites renúncies i certs èxits, que entenc com l'única font de satisfacció amb un mateix."


Xavier Bru de Sala a La Vanguardia / Culturas del 05.07.2006







divendres, 10 de novembre de 2017

Plenes de grandesa




Hodgkin 1997



"Lliure encara és la terra per a les ànimes plenes de grandesa. Encara molts indrets romanen buits per a solitaris i aparellats, al voltant dels quals bufa el perfum de mars silenciosos.

Encara tenen oberta una vida lliure les ànimes plenes de grandesa. En veritat, qui no posseeix gaire, menys encara és posseït: lloada sia la petita pobresa!

Allà on l'estat acaba, hi comença l'humà que no és superflu: hi comença la cançó dels qui són necessaris, l'única i insubstituïble melodia.

Allà on l'estat acaba -mireu allà, doncs, germans meus! No hi veieu l'arc iris i els ponts de l'ultrahumà?-"


Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "Del nou ídol"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 9 de novembre de 2017

Repudi i elogi







"No vulguis fer coses que puguin ser repudiades, però no et prenguis malament si les persones et repudien. Conrea virtuts dignes d'elogi, però no esperis que les persones t'elogiïn."


Del Wenzi 52



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 8 de novembre de 2017

Comín







"Quan Alfonso Comín acabava d'expirar, la veu chestertoniana de Josep M. Rovira Belloso va sentenciar: "S'ha tancat un llarg capítol de la historia del cristianisme progressista català". I en dir "cristianisme" hagués pogut, alhora, afegir la paraula "polític". En el fons, la mort ajornada tantes vegades d'Alfonso Comín va retardar un fet que, sense la seva presència, com a símbol i com a paraula, s'hauria produït molt abans: la fallida i el desballestament del nostre catolicisme progressista. Poques vegades la perdurabilitat en la vida d'una persona ha estat tan lligada a la vigència i a l'eficàcia d'un ideal. Comín, mentre va poder continuar lluitant contra la seva malaltia, mentre va existir en el regne dels mortals, va mantenir encesa la força ètica i l'esperança utòpica de molts dels seus conciutadans. Molts més dels que combregaven amb les seves concretes idees polítiques i amb la seva definida teologia. Eren molts els que, discrepant políticament de Comín, acceptaven el nucli humà i religiós del seu dir i el seu fer.

Però Comín va morir, fa quatre anys, quan la crisi econòmica i sobretot, ètica i cultural, ja inundava les mentalitats i les sensibilitats de Catalunya. La grandesa de Comín va residir, no en un ingenu desconèixer la crisi, sinó en posseir aquella força seductora capaç d'escombrar els desànims i les excedències que la crisi anava originant. El missatge de Comín, el fonamental, no el circumstancial, continuava sent vàlid tot i la crisi: no com una mostra d'ingenuïtat sinó com una explosió de força ètica. Si a la seva mort es va tancar un capítol de la història del cristianisme progressista català va ser a causa que la vivència ètica de Comín evitava als seus seguidors i còmplices ensopegar amb la crueltat dissuasòria de la crisi i feia que els ideals, el regne de l'"haver de ser", fossin més forts que la crua realitat, el regne del "ser". En el fons, l'esperança i la utopia de molts es mantenien en funcionament perquè tenien com a punt de referència la utopia i la esperança cominianes. Per això, desapareguda la persona de Comín, el vent de la crisi va poder bufar amb tota la seva força i desperdigar un ampli espectre d'esperançades il·lusions i de concretes generositats. El catolicisme progressista català s'havia quedat sense punt de referència, sense pedra angular, sense testimoni viu dels seus anhels.

El problema intel·lectual que avui es planteja, barrejat íntimament amb un problema ètic, resideix a esbrinar si ha de restaurar-se, a la lletra, el pensament de Comín perquè bufi una ona d'esperança fresca entre els nostres conciutadans, o si al contrari cal assimilar el nucli ètic del pensament, i sobretot de l'experiència, de Comín, enterrant la lletra, per llançar a partir d'ell un nou discurs que inciti a l'esperança en anys de despreocupació pel futur i condueixi cap a la solidaritat generosa en anys d'individualisme de supervivència. "Repetir" a Comín o "pensar a partir de" Comín és l'alternativa que té el nostre catolicisme avançat, avui en fase de rebaixes, i per què no? la nostra mística d'esquerres, tan voraçment engolida per la política.

La sortida correcta d'aquest laberint mental i d'aquest repte ètic consisteix, per a mi, en tenir agafada amb una mà l'esperança de Comín i amb una altra la desesperança que origina la crisi. Llegir i, sobretot, interpretar vitalment l'actitud de Comín des del cor de la crisi. Elaborar, des del seu record viu, un nou discurs ètic, ample i generós, que mobilitzi les consciències perquè aprenguin a viure la crisi com un fenomen històric i no com un fatalisme desmovilitzador. Però aquest discurs, des de la mort de Comín. s'ha interromput a Catalunya. Hi ha, com a succedanis, discursos que s'agafen a la lletra del pensament de Comín per tancar els ulls davant la crisi, en un tradicionalisme restauracionista dels tics històrics dels anys 60.

Però el que ningú fa és predicar futur assumint la cruesa del present, incitar la generositat submergint-se en les exigències de l'egoisme de supervivència, revestir les paraules d'ètica comprometedora des del desert del nihilisme narcisista, confiar en l'esperança quan les desil·lusions s'han esvaït, aprofitar els fracassos estrepitosos de les utopies recents per aixecar un pensament utòpic que no comporti en la seva execució pràctiques denigrants per a l'home concret.

N'hi ha que creuen, i amb això fan un flac servei a la memòria de Comín, que el seu discurs s'ha de transportar avui, tan sols, als problemes de Llatinoamèrica, i utilitzar-se per vehicular aquí les solucions llatinoamericanes. Amb aquesta operació es tanca el contingut europeu del pensament cominià i, més encara, es nega a Europa el dret a retrobar camins de generositat i esperança. Sembla, en darrer terme, que la solució del nostre pensament agònic en qüestions de força ètica només pugui reviure interpretant-se en clau de "tercer món". Crec que la voluntat universalista del pensament de Comín s'hagués negat a deixar-se tancar en el dilema Europa-Tercer Món. Comín no hagués abandonat a Europa en la dissort de no tenir una viabilitat ètica com a punt de referència.

D'aquí que sigui més necessari que mai estudiar el pensament de Comín, més enllà del mite, per separar el gra de la seva exigència ètica fonamental, de la palla de les circumstàncies històriques en què es va produir. I cal fer-ho des de la consciència del fracàs temporal de pensaments que van ser els seus instruments eficaços en altres hores; realitzar-lo assumint la complexitat d'aquest present desmitificador dels somnis dogmàtics d'aquella esquerra; recollint l'experiència que ha significat per a nosaltres el viure el present sense crosses ideològiques generadores de falses seguretats.

Perquè Comín, en darrer terme, era un enamorat no només de la pobresa material, sinó de la sempre mal compresa pobresa d'esperit. I la nostra situació intel·lectual és, espiritualment, signe de pobresa, si volem abraçar la causa dels que volen viure, sincers envers ells mateixos, sense els recursos i les abundàncies del fals dogmatisme, d'esquerres o de dretes, dels moralismes generadors de seguretats, dels esquematismes productors de bones consciències. Potser la clau del pensament de Comín va residir en la força ètica que li donava el conèixer la realitat de la seva mala consciència enmig de tantes paraules grans i generoses que pronunciava; en l'haver sabut no renunciar a la, personal i col·lectiva, mala consciència enmig de l'embolic de bona consciència d'esquerres que pululaba els anys 60 i en les seves seqüeles històriques. Comín no hauria mirat amb desdeny als homes transeünts de l'actual crisi, des qualsevol paternalisme dogmàtic. Molt al contrari: s'hagués fet solidari amb ells.

Potser les seves paraules, avui, no serien tan rotundes com abans, però balbucejarien fragments de veritat que ajudarien a replantejar la revolució intel·lectual i moral de la que anem tan necessitats.

D'aquesta manera la reactualització del pensament de Comín no podria limitar-se al concís camp de les esquerres professionals, sinó que podria expandir-se, com quan vivia, més enllà dels grups d'acord amb el seu pensament polític, complint la funció de llevat per a la massa dels nostres conciutadans, posseïdors, pensin com pensin políticament, del dret a rebre un discurs ètic, renovador i plural, a l'estil dels que en els seus dies va pronunciar Alfonso Comín."


Jaume Lorés a La Vanguardia del 26.07.1984





dimarts, 7 de novembre de 2017

Cultura dels drets







"Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l'harmonia personal ni col·lectiva, perquè, qui és educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per a la queixa. Si vius convençut que tens tots els drets, creus que l'única raó de la teva insatisfacció és que algú no te'ls ha donat. I d'aquesta manera perds l'oportunitat de tenir responsabilitats. I, per això, ets desgraciat, perquè perds el control sobre la teva pròpia existència. Si només creus tenir drets, la causa de la teva insatisfacció no està en tu mateix, sinó en els altres, en alguna cosa que altres no et donen. I, quan penses així, et converteixes en una criatura consentida i dependent a qui per molt que se li doni tot, sempre li faltarà alguna cosa."


Swami Parthasarathy a La Contra de La Vanguardia del 06.09.2011





dilluns, 6 de novembre de 2017

Marcs mentals




Sam Francis 1953


Aquests dies experimentem com determinats marcs mentals són socialment compartits i com condicionen la percepció dels fets. Sembla com si unionisme, independentisme i tercerviisme fossin tres potents marcs mentals àmpliament difosos i altament operatius en la Catalunya actual. I no només operen, sinó que s'enfronten entre ells (o més aviat enfronten les persones que els encarnen). Aquest seria un dels processos de fractura social que estem vivint.


En Manuel Castells resumia molt bé a La Vanguardia de l'1 d'octubre de 2005 aquesta noció de marcs mentals proposada per George Lakoff: "La ciència cognitiva ha establert que pensem en termes de marcs mentals i metàfores, abans d'entrar en el raonament analític. Aquests marcs mentals (frames) tenen existència material, són a les sinapsis del nostre cervell, configurats físicament en els circuïts neuronals. Quan la informació que rebem (les dades) no es conformen als marcs inscrits al nostre cervell, ens quedem amb els marcs i ignorem els fets."

Aquests marcs són estructures mentals, com diu el mateix Lakoff al prefaci de Don't Think of an Elephant!: "Frames are mental structures that shape the way we see the world. As a result, they shape the goals we seek, the plans we make, the way we act, and what counts as a good or bad outcome of our actions. In politics our frames shape our social policies and the institutions we form to carry out policies. To change our frames is to change all of this. Reframing is social change. You can't see or hear frames. They are part of what cognitive scientists call the "cognitive unconscious"-structures in our brains that we cannot consciously access, but know by their consequences: the way we reason and what counts as common sense." I com diu a Communicating American Values and Vision: "Framing is not primarily about politics or political messaging or communication. It is far more fundamental than that: frames are the mental structures that allow human beings to understand reality – and sometimes to create what we take to be reality. But frames do have an enormous bearing on politics… they structure our ideas and concepts, they shape the way we reason… For the most part, our use of frames is unconscious and automatic."

És difícil, doncs, modificar els marcs mentals per raonament analític o per confrontació amb els fets. Els marcs mentals són més potents que fets i raonaments. Com diuen al FrameWorks Institute de Washington, D.C.: "If the facts don’t fit the frame, it’s the facts people reject, not the frame."

Pat Heffernan comenta al respecte: "This pattern of thinking is sometimes referred to as confirmation bias, or the tendency to search for or interpret information in a way that confirms one’s preconceptions. The official psychological term for this behavior is “motivated cognition” — a tendency to bias our interpretation of facts to fit a version of the world we wish to believe is true. Political beliefs are even more susceptible. Research has found that when psychologists confront political partisans with facts contradictory to their opinions, they become even more convinced of their existing beliefs."  (https://conversations.marketing-partners.com/2010/08/changing-minds-and-confirmation-bias-when-facts-dont-fit-the-frame/)

O com deia un article de Joe Keohane al Boston Globe de l'11 de juliol de 2010, amb el significatiu títol de "How facts backfire. Researchers discover a surprising threat to democracy: our brains", citat per Heffernan: "Facts don’t necessarily have the power to change our minds. In fact, quite the opposite. In a series of studies in 2005 and 2006, researchers at the University of Michigan found that when misinformed people, particularly political partisans, were exposed to corrected facts in news stories, they rarely changed their minds. In fact, they often became even more strongly set in their beliefs. Facts, they found, were not curing misinformation. Like an underpowered antibiotic, facts could actually make misinformation even stronger.”

I al The Guardian del 20 de juliol de 2017, Steve Rathje recordava precedents en aquest tema: "Research in framing was spearheaded by classic experiments by Nobel Prize Winner Daniel Kahneman and his collaborator Amos Tversky in the 1980s. Their research upended the assumption that humans behave rationally – an assumption that a number of economic models previously rested on. They instead showed that we are often consistently irrational, relying on a number of mental shortcuts to speed up our reasoning, which can make us remarkably sensitive to how things are framed."


La pregunta llavors és: com es poden modificar els marcs mentals (reframing), tant a nivell individual com col·lectiu? Què els pot fer canviar? Pat Heffernan diu: "Trying to change current frames and mental structures is difficult, particularly if we are unaware of their existence and power. Addressing frames, I believe, is at the core of the change communications needed to produce deep understanding of complex subjects and lasting, systemic change in mental and behavioral habits."


Necessitarem informació respecte a la manera de canviar els marcs mentals per tal de superar els atzucacs i tensions als que estem arribant actualment. I no només informació, sinó esforç per aplicar-la i poder anar més enllà d'aquesta confrontació dels tres marcs mentals esmentats. Si no ho aconseguim, ens quedarem amb una societat encallada per la que circularà fàcilment el ressentiment.





diumenge, 5 de novembre de 2017

Fer societat amb els morts




De Staël 1949



"Ensenyar consisteix en teixir llaços entre els vius i els desapareguts, conrear-se és aprendre l'art de fer societat amb els morts."


"Una persona conreada és algú que accedeix a un món de més gran qualitat, en el qual les coses no apareixen simplificades."


"[El segle XX és el primer en el que] l'home no es pensa com un hereu."


"Per a Tomas Burke, l'home, abans que individu, era hereu, mentre que la Revolució Francesa i la doctrina dels drets humans han posat l'individu per sobre de tot. I el cert és que sense herència no es pot accedir a una veritable existència individual."


"Aquesta tradició, aquesta herència, no ve precedida per cap testament. Un cop coneguda, podem, hem de discutir-la i criticar-la, però des de les conviccions i no des de les identitats. La prioritat dels drets individuals sobre els col·lectius va aparellada a l'elogi del multiculturalisme, que és el contrari de la universalitat. Les conviccions es discuteixen, s'argumenten, es proven, mentre que les identitats s'afirmen. Hi ha opinions més o menys justes, però no hi ha identitats millors o pitjors."


Alain Finkielkraut a El País del 24.08.1999





dissabte, 4 de novembre de 2017

Reciprocitat




Ibarrola



"Quan escric això desconec el curs que els esdeveniments prendran a curt termini a Catalunya, però estic segur que, passi el que passi, el problema de fons continuarà sent-hi, esperant que algú l'abordi amb tota la seva complexitat. Les nacions són una realitat persistent, totes, en una mesura o una altra. Tan absurd és l'afany d'ignorar-les com jugar-se la convivència a una exigua majoria o amb la simple imposició.

Quan en un mateix espai conviuen sentiments d'identificació nacional diferents, el problema que tenim no és el de qui obtindrà finalment la majoria, sinó com cal garantir la convivència, per a la qual cosa el criteri majoritari és d'escassa utilitat. I aquestes coses només s'aconsegueixen d'una manera pactada, per més improbable que ens sembli l'acord en aquests moments.

Per la seva mateixa naturalesa les nacions no són innegociables; el que pot convertir-les en una cosa intractable són determinades maneres de sentir-les i defensar-les. Perquè el fet que es tracti d'una cosa amb un fort contingut emocional no impedeix que li donem un tractament raonable. Soc partidari que en la futura solució hi hagi una via per a una eventual secessió, però crec que, atesa la persistent configuració de les identificacions nacionals a Catalunya en el que és molt semblant a un empat, seria preferible pactar una cosa que pugui concitar una adhesió més gran. En el moment actual solen fer la seva aparició els qui declaren que això no és possible, encara que tampoc ofereixen res que gaudeixi de més condicions de possibilitat. Són els qui prefereixen la victòria i fins i tot la derrota, sempre millors que un acord que, per definició, no deixa plenament satisfet a ningú.

Parlar ara de diàleg és un disbarat, però no ho serà en el futur quan constatem que el problema continua on era. No és veritat que sigui impossible el diàleg, el pacte i la negociació entorn de les nostres identitats i sentits de pertinença. No em refereixo al ser sinó a l'estar, a l'entesa entorn de com s'ha de distribuir el poder, quina fórmula de convivència és la més apropiada, quins nivells competencials serveixen més bé als interessos públics, com cal donar curs a la voluntat majoritària sense malmetre els drets dels qui són minoria... Això de dir que "la sobirania nacional no es discuteix" és un error entorn del qual estan sospitosament d'acord els més radicals de totes les nacions.

Qui ha dit que les sobiranies no es poden compartir? Les sobiranies exclusives són més aviat l'excepció que la regla al món actual, on cada vegada hi ha més ciutadanies múltiples per diversos motius. La història recent i, de manera molt especial, el nostre entorn europeu és un desmentiment de les sobiranies indivisibles. Algú podria objectar que els uns tenen l'article 155, el Tribunal Constitucional i l'article 2 de la Constitució, mentre que els altres no. I és cert. Ara bé, disposar dels instruments de sobirania estatal permet guanyar certes batalles, però també té els seus límits. El veritable titular de la sobirania és la gent i la legalitat sense legitimitat té sempre un recorregut escàs. No es pot fer res contra la societat i aquest és precisament el problema: la persistència d'una identitat plural (a Espanya i a Catalunya), de manera que cap imposició no és capaç d'aconseguir una convivència normalitzada.

Caldrà exercitar-se després de tant temps de discòrdia i voldria plantejar alguns exercicis de reciprocitat que ens poden disposar per a la trobada. La reciprocitat elemental es formula en aquell principi de no voler per a ningú el que no vols per a tu. Es tracta d'un principi que es pot traduir políticament de diverses maneres. Per exemple, una versió que planteja la qüestió des de l'òptica de les minories: jo no suportaria viure en un Estat que imposa per les mateixes raons per les quals em posaria de part d'aquells a qui se'ls imposa una nació. Podem enfocar-ho des del punt de vista del pluralisme, que s'ha convertit en un valor llancívol que serveix per impugnar el que proposen els altres, mentre que un es despreocupa d'aplicar-s'ho a si mateix. Podríem formular aquest exercici de pluralisme recíproc de la manera següent: tenim legitimitat per exigir cap enfora el respecte de la pluralitat quan i en la mateixa mesura en què la respectem internament. O des de l'òptica del reconeixement: una nació està en el seu dret d'exigir a l'Estat de què forma part el mateix reconeixement que ha recollit a la seva nació, ni més ni menys.

Així doncs, aquí hi ha tot un terreny que pagaria la pena explorar i permetria reformular obligacions i drets d'una manera constructiva, com les autolimitacions mútues, de l'estil d'entendre que el dret a decidir ve acompanyat del deure de pactar o el binomi no imposar/no impedir pel qual un Estat es compromet a possibilitar tot el que hagi estat prèviament pactat i una nació no reivindica cap enfora res més que el que ha aconseguit en el seu si.

Josep Colomer plantejava fer un referèndum a Catalunya que preguntés si es volia formar part d'un Estat espanyol que reconegués el dret d'autodeterminació dels catalans, un referèndum que guanyarien els uns i els altres. Com que es tracta d'un exercici d'imaginació politològica, jo també tinc el meu propi experiment mental. Jo proposaria de fer un referèndum arreu d'Espanya preguntant pel dret d'autodeterminació dels catalans. Una pregunta d'aquest estil dona una part de raó a tots: s'accepta que sobre Catalunya puguin decidir tots els espanyols, però es trenca el dogma que la sobirania espanyola sigui inqüestionable. Aquí també hi guanyarien tots. Evidentment són propostes que no tenen gens de recorregut, però que permeten posar de manifest que estem davant una qüestió que exigirà solucions tan imaginatives com doloroses per a tothom, en què no guanyarà pròpiament ningú... tret que vulguem tornar al punt de partida.

I, si la millor solució no fos votar, triar, sinó no haver de fer-ho? Les democràcies tenen una dimensió competitiva (les eleccions i els referèndums, les institucions de l'antagonisme i el desacord, els jocs de suma zero), però també una altra de negociació (en la qual es construeixen acords i consensos, els jocs de suma positiva); la primera, que decideix segons criteris majoritaris i mitjançant procediments públics, està sobrevalorada davant la segona, en la qual s'evita la decisió i els procediments són més aviat discrets. El triangle competició/majoria/publicitat està infravalorant altres instruments del procés polític on hi hauria més aviat cooperació/ consens/negociació, que són especialment apropiats per als problemes que plantegen les societats territorialment compostes. Amb el pacte no només s'arbitra entre posicions contraposades, sinó que es duu a terme una modulació d'aquestes posicions que permet més variacions que el sí o el no, és a dir, que en el fons reflecteix més bé la pluralitat social i proporciona a la ciutadania més possibilitats d'elecció. Per què és més democràtic votar quan negociar és una operació que permet integrar més persones a la voluntat popular?

Sempre he pensat que convé pactar quan es tracta de les condicions que afecten qüestions bàsiques de la nostra convivència política –en les quals confiar-ho tot a la llei de la majoria equival a una forma d'imposició– i quan els nombres dels qui defensen una i altra posició no són ni aclaparadors ni menyspreables. En aquests casos, acontentar-se amb una victòria quan podríem tenir un pacte demostra molt poca ambició política. En aquest punt em sembla molt fecund el principi republicà que la democràcia, més que un procediment perquè decideixi la majoria, és un sistema polític per impedir la dominació.

Com es podria fer, això? La clau la va donar fa uns dies, en negatiu i potser involuntàriament, un diputat de la CUP en aquells moments en què semblava que s'acostava un lleu acord entorn d'una convocatòria electoral. Deia: han segrestat als despatxos la voluntat clarament expressada al carrer. I d'això es tracta, precisament: que els representants polítics, sense la permanent exposició pública, facin la feina de negociar per donar forma política a una voluntat vagament expressada al carrer. La funció dels polítics seria llegir correctament aquesta voluntat i traduir-la en un acord que pugui ser tan àmpliament avalat per la ciutadania com sigui possible.

Fins a quin punt és democràtic aquest acord és una cosa que no depèn de l'autoconvenciment amb què s'exhibeixen reivindicacions, sinó de la quantitat de voluntats que hagi estat capaç d'integrar. La formulació en positiu la feia José Andrés Torres Mora quan defensava que, després d'haver fet totes les altres coses, el que és raonable, a l'hora de construir el marc de convivència en una societat plural, no és acordar una votació, sinó votar un acord."


Daniel Innerarity a La Vanguardia del 02.11.2017

(els subratllats són nostres)




divendres, 3 de novembre de 2017

Ser lleuger




Hodgkin 2012



"Jo només creuria en un Déu que sabés dansar.

I quan vaig veure el meu diable, el vaig trobar seriós, greu, profund, solemne: era l'esperit de la feixuguesa -aquell que fa caure totes les coses.

No pas amb la ira, ans amb el riure hom mata. Som-hi, matem l'esperit de la feixuguesa!

He après a caminar: d'aleshores ençà em dedico a córrer. He après a volar: d'aleshores ençà no vull ser empès per moure'm d'un lloc.

Ara soc lleuger, ara volo, ara em veig sota mi mateix, ara un Déu balla a través meu."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Del llegir i de l'escriure"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 2 de novembre de 2017

Plens i buits







"Les que són conegudes com a persones veritables, estan unides essencialment a la divinitat; així, tenen talents, encara que aparentment no en tinguin cap; estan plens, encara que aparentment estiguin buits. Governen l'intern, no l'extern. Clars i purs, essencialment planers, no planifiquen artificis, sinó que retornen a la simplicitat."


Del Wenzi 42



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 1 de novembre de 2017

Qui




Millares 1959



"Y ahora, ¿quién deshojará la rosa sobre mi, quién me llorará, y, lo que más cuenta, quién alzará la mano despidiéndome y señalando a mi alma el camino a seguir, deshaciendo este nudo que une aún a las almas de los recién muertos con el aire de la vida?"


María Zambrano

(citat per Xavier Antich en el seu preciós article de comiat a Jacques Derrida publicat a La Vanguardia el 10.10.2004)





dimarts, 31 d’octubre de 2017

Catalunya som tots



Tàpies 2006



Un pertinent text de Miquel Roca Junyent a La Vanguardia del 31.10.2017:


"Al final, votarem. Pel que sembla, el dia 21 de desembre se celebraran eleccions autonòmiques. Les eleccions que, en un moment concret de la setmana anterior, semblava que volia convocar Carles Puigdemont i que, finalment, ha convocat Mariano Rajoy. La diferència no és menor; és de gran rellevància i transcendència, però representen una oportunitat per saber on som realment, decidir sobre el que realment es vol i exercir una expressió del dret a decidir.

Veurem ara el que de veritat s'amaga sota aquests darrers temps de convulsió política i social. Però res tindrà valor si no s'entén que tant important com votar ho és refer la cohesió social del país. La votació el que posarà de manifest és el pluralisme de la societat catalana; però, en un segon moment, el que resultarà imprescindible serà cohesionar-la al voltant d'un projecte comú, amplament majoritari, transversal, integrador, inclusiu.

No voler reconèixer i acceptar que aquesta societat està tensament dividida i confrontada és negar la realitat, és no voler veure allò que molesta. La cohesió social catalana està malmesa i cal, urgentment, reconstruir-la.

Hem incendiat la casa comuna. Fins i tot podríem acceptar que molts ho han fet sense saber-ho, de bona fe. Convertint la illusió i l'entusiasme en una agressió contra sensibilitats i sentiments tan respectables com els propis. Hem trobat en la frívola desqualificació un motiu d'afirmació tan absurda com simplificada. No hem volgut acceptar que les virtuts d'un poble ho són de tots els que el componen. Tot el que tenim i som és mèrit de tots.

Tenim feina. Votar és fàcil, recompondre és molt més difícil. Només votar no servirà de res o, en tot cas, de ben poc. Cal afegir-hi voluntat d'entesa, d'acord, d'integrar i respectar. Hem reclamat –amb raó– diàleg, però no l'hem practicat Catalunya endins. Hem sacralitzat majories minses i contradictòries, sacrificant enteses més amples i més coherents.

Segurament, aquesta cohesió interna té costos i comporta renúncies, però dona força a les ambicions perquè les fa més collectives, amb més suport. Però, en tot cas, hem oblidat que sense aquesta base més cohesionada és molt difícil guanyar la partida de la credibilitat al món.

El carrer no és nostre; és de tots. I això ha quedat ben palès aquests darrers dies. I per aquesta raó, és el Parlament de Catalunya el que representa la sobirania del poble; no el carrer. La mobilització social és molt important, però correspon al Parlament interpretar la voluntat dels ciutadans, per liderarlos. Cal escoltar a tothom, no només uns quants.

Però anar a remolc no és propi de la funció representativa dels partits polítics; els problemes polítics només es resolen políticament, mitjançant els partits, el pacte, l'acord i l'escenari parlamentari.

Ara caldrà omplir de sentit el vot; és a dir, s'haurà de posar al servei del projecte collectiu de refer la cohesió interna del país.

Fa molts anys, concretament en ocasió de la Diada de l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat, afirmàvem que per recuperar la llibertat i la democràcia no podíem oblidar que "Catalunya som tots". Ara, aquesta voluntat, ha de seguir viva. Catalunya som tots!"





dilluns, 30 d’octubre de 2017

Espontaneïtat







"Harmonitza serenament amb l'espontaneïtat: no actuïs premeditadament, o deixaràs escapar el fonamental. Què és el fonamental? És l'essència de la ment. La consciència d'aquesta ment és la consciència veritable. La consciència de la consciència veritable s'anomena consciència precisa. La consciència de la consciència precisa és la gran consciència. Aquesta gran consciència és la consciència primordial; no depèn del càlcul ni de la raó, no és premeditada, insistent, fixa o egotista. Si segueixes la seva veritat bàsica i la deixes actuar espontàniament, llavors entendràs el sense principi i el sense final, penetrant en l'univers.

Això és molt subtil i difícil d'entendre. Els taoistes ho anomenen el coneixement dels savis, els confucians ho anomenen la comunicació espiritual, els buddhistes ho anomenen la il·luminació silenciosa.  Aquests són tots els noms de la consciència veritable, la consciència precisa, la gran consciència, la consciència primordial. La consciència sense aquesta consciència s'anomena la consciència falsa. Si no s'elimina la falsa consciència, farà fosca la consciència veritable."


Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)



(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)





diumenge, 29 d’octubre de 2017

Dissentir, reformar




Fautrier 1944



Condensat de la Contra de Lluís Amiguet a Ivan Krastev La Vanguardia del 25.10.2017:


"Avui el xoc no és entre raons sinó entre comunitats d'identitat: entre identitats. [Si tens diverses identitats] tindràs diverses opinions i en un conflicte prevaldrà la de la comunitat amb la qual t'identifiquis més. Ara l'única manera de canviar la teva opinió és canviar de grup i ser acollit en un altre i adoptar les seves opinions. Per això és tan necessària, avui més que mai, la figura del dissident, que és qui dissenteix amb raons del seu propi grup. La societat digital els fa indispensables perquè s'han perdut els espais en què ens relacionàvem amb els que pensaven de manera diferent de la nostra.

[Estar hiperconnectats ens torna més gregaris] perquè cada dia has de confirmar a tots els teus grups i xarxes la teva comunió amb el grup. La pressió per no dissentir és més gran. [Les xarxes connecten solituds personals i unanimitats ideològiques] perquè la gent només es connecta amb els que pensen més o menys el mateix. En aquest sentit, l'era digital degrada la democràcia, que, en essència, és reconèixer l'opinió contrària i transigir, cedir, compartir, pactar. El compromís era la seva essència. Avui els espais on coincidir amb els que no pensen com tu van desapareixent. Abans tenies espais públics on estaves obligat a escoltar els que no pensaven com tu. [Avui també hi ha espais així] però no els comparteixes, perquè estàs amb el cap ficat a la teva pantalla del mòbil on tothom pensa com tu i veus els adversaris com a corruptes incompetents.

[L'era digital no és més democràtica], ha fet que els grans diaris es tornin més sectaris. Avui el lector no tolera els mateixos contrastos que antigament. [Molts diaris] ja han patit que quan apareixen totes les opinions, desapareixen lectors. I aquesta tònica ens ha portat també al desprestigi del reformisme. Res de matisos: blanc o negre, i això ha desprestigiat, també en política, els reformismes. Han quedat antics. Quan no estàs a gust en un estat, partit o qualsevol comunitat, tens dues opcions: sortida o veu, això és, queixar-se i intentar reformar-lo. Si tens més lleialtat, et quedaràs a reformarlo; si no en tens, simplement te n'aniràs. Avui tenim identitats cada cop més fortes, però sense lleialtat: canviem de grup abans d'esforçar-nos a modificar-les. Ningú no té paciència ja per reformar res. Abans un matrimoni, un partit, un estat, una religió...eren per sempre. Avui canvies d'Església o de dona o de partit abans de pensar i unir-te als altres per millorar-los."







dissabte, 28 d’octubre de 2017

Imperfeccions




Schönberg 1911



A La Vanguardia del 27.10.2017, en Ferran Requejo feia una bona síntesi de les principals imperfeccions dels sistemes democràtics i una referència útil sobre la dinàmica dels valors en ells:

"Les democràcies liberals actuals mostren, d'una banda, moltes imperfeccions en relació amb l'acompliment pràctic dels seus propis valors i objectius (vulneracions de drets i llibertats, dissolucions de la separació de poders, usos espuris o il·legítims de la legalitat, pràctiques de guerra bruta, corrupció i frau fiscal, limitacions del pluralisme nacional, cultural o religiós, conculcacions autoritàries de la seguretat jurídica per part dels governs, influència en les decisions col·lectives de grups i lobbies econòmics, etcètera). D'altra banda, la realització dels valors liberal-democràtics es mostra com un viatge sempre inacabat. Entre altres raons perquè de fet no compartim els mateixos valors, i quan els compartim no els interpretem de la mateixa manera, i quan sí que ho fem els jerarquitzem de maneres diferents. Una mica paradoxalment pels racionalistes, el consens moral de base de les democràcies resulta a vegades més precari com més aprofundim en els pretesos conceptes i valors que el sustenten."





divendres, 27 d’octubre de 2017

Demència




Hodgkin 1995



"Sempre hi ha quelcom de demència en l'amor.  Però sempre hi ha quelcom de raó en la demència."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Del llegir i de l'escriure"


(traducció de Manuel Carbonell)






dijous, 26 d’octubre de 2017

El petit i el gran







"Els savis presideixen el món per mitjà de la divinitat: sent flexibles i complaents, imprecisos i subtils, veuen el petit; sent frugals i austers, veuen l'escàs. Perquè veuen el petit, poden realitzar el gran; perquè veuen l'escàs, poden realitzar el bell.

(....)

Els savis són humils i modestos, purs i tranquils, deferents en el seu parlar; això és veure l'humil. Tenen ments obertes i no possessives; això és veure el que falta. Perquè veuen l'humil, poden arribar a les altures; perquè veuen el que falta, poden aconseguir la bondat i la saviesa.

(...)

Els savis es mantenen en el femení i s'aparten de l'extravagància i de l'arrogància; no actuen violentament. Perquè es mantenen en el femení, poden establir el masculí; perquè no són extravagants i arrogants, poden resistir molt de temps."


Del Wenzi 39



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 25 d’octubre de 2017

El Crist de Vistabella













Façana de l'església de l'Assumpció de la Mare de Déu de Vistabella del Maestrat.