divendres, 26 de maig de 2017

Bona notícia de l'Islam




Klee 1914



A La Vanguardia del 24.05.2017, Isidre Ambrós transmet la notícia que segueix:


"Els joves musulmans indonesis es rebel·len. En un moviment audaç, els seus líders van reclamar ahir un nou examen de l'Alcorà per adaptar-lo als temps actuals. Consideren que és un exercici imprescindible per establir un nou full de ruta estratègic que eviti els esclats de violència i aclareixi la relació entre musulmans i no-musulmans.

L'organització juvenil musulmana més gran del món, Gerakan Pemuda Ansor (GP Ansor), l’ala jove de la associació musulmana més important i més poderosa d’Indonèsia, Nadlatul Ulama (NU), va plantejar ahir la necessitat de tornar a estudiar l'Alcorà per adaptar-lo als temps actuals davant els reptes de la globalització, segons Channel News Asia.

L'agosarada crida dels joves de NU, que té més de 50 milions de seguidors a Indonèsia, es produeix tres setmanes després de l'empresonament del primer governador cristià i d’origen xinès de Jakarta, Basuki Tjahaja Purnama, també anomenat Ahok, per rebutjar unes crítiques dels seus adversaris polítics basades en un versicle de l'Alcorà. Una sentencia judicial que ha suscitat preocupació a Indonèsia perquè és percebuda com una resposta a la creixent influència dels extremistes en aquest país multiconfessional, conegut durant molt de temps com el rostre de l'islam moderat.

En aquesta iniciativa, els seus impulsors no fan referència a cap país concret, però a partir de la realitat d’Indonèsia, el principal país musulmà del planeta, amb prop de 260 milions d’habitants, aposten per crear un nou discurs teològic adaptat al segle XXI i desenvolupar nous programes educatius per al món islàmic. Unes accions que segons la seva opinió han de facilitar la construcció d’un nou consens social i polític interreligiós.

És amb aquesta finalitat que Ansor considera que ha arribat l’hora de dur a terme un nou examen del text islàmic perquè en cas contrari “es veurà un vessament de sang continu als països musulmans que podria amenaçar la humanitat”, assenyala Luthfi Thomafi, membre de la direcció d’Ansor. Un desenllaç que considera inevitable a causa de “la gran discrepància que hi ha entre l’estructura de l’ortodòxia islàmica, que s’aferra als ensenyaments de l’era medieval, i el context de la realitat actual dels musulmans”.

Thomafi defensa la iniciativa que ha adoptat la seva organització perquè sosté que en cas contrari “els actes de terrorisme, les revoltes i la guerra total, tot en nom de l’islam, continuaran sent una plaga per als musulmans i amenaçant la humanitat”. I adverteix que aquests problemes no es resoldran “fins que siguin obertament reconeguts i abordats”. Una observació induïda pel creixent radicalisme islàmic que es percep en la societat indonèsia, així com per la inquietud que desperta el retorn al país de molts gihadistes que es van enrolar a les files de l’Estat Islàmic i ara tornen disposats a crear un califat al Sud-est Asiàtic.

En el centre d’aquesta problemàtica els dirigents de l’organització Ansor situen també les pràctiques que regeixen les relacions entre musulmans i no-musulmans. Sostenen que és necessari dur a terme una reflexió ­respecte els drets, les responsabilitats i el paper dels no-musulmans en una societat islàmica i viceversa, a fi d’aconseguir una convivència equilibrada. Un repte ambiciós gens fàcil d’aconseguir."


És una bona notícia. La posició indicada és imprescindible, l'anàlisi que es fa és molt pertinent. Només caldria comentar un detall de la formulació de la proposta, per acabar de precisar les coses. El text parla d'"un nou examen de l'Alcorà per adaptar-lo als temps actuals", de "tornar a estudiar l'Alcorà per adaptar-lo als temps actuals". No sé si la formulació és del periodista o és transcripció literal de la font original. S'entén bé el que es vol dir, però les paraules no són prou exactes. L'Alcorà és un text del segle VII que es pot estudiar, examinar, interpretar, però no se'l pot "adaptar als temps actuals". La comprensió de l'Islam i les seves posicions, el seu "discurs teològic", sí que es poden - i s'han - d'adaptar als temps actuals, com els de totes les religions. Però el text de l'Alcorà continuarà essent el que és, no es pot modificar, no es pot "adaptar". El que cal és situar-lo en el seu context històric i fer-ne una lectura simbòlica, en comptes d'una lectura literal, com passa amb tot text religiós. Aquest és un dels grans reptes, potser el més gran gran repte, que el món islàmic té al davant.





dijous, 25 de maig de 2017

Plenament humans




Michelangelo 1511



"The higher pleasures are not higher because we prefer them; we prefer them because we recognize them as higher. We judge Hamlet as great art not because we like it more than lesser entertainments, but because it engages our highest faculties and makes us more fully human."


Michael J. Sandel Justice. What's the right thing to do? (2009)







dimarts, 23 de maig de 2017

Vico i la divinitat




Tiepolo 1729



"Cada poble es constitueix de per si els seus propis deus gràcies a un cert instint natural que té l'home de la divinitat."


Giambattista Vico a Autobiografia (1725)





dilluns, 22 de maig de 2017

Contra la literalitat




Twombly 1984



Per què anem tant en contra de la interpretació literal dels textos religiosos i contra la "fe del carboner" (creure perquè sí, ni que sigui absurd, contra tota racionalitat)?

Doncs perquè la interpretació literal va en contra, ofega, suprimeix la interpretació simbòlica dels textos religiosos, encara que alguns diguin que ambdues interpretacions són compatibles. I la "fe del carboner" va en contra de la comprensió racional de la fe, la qual passa per la interpretació simbòlica.

Quan la interpretació literal ofega la simbòlica, i més en el món modern, la fe religiosa no pot sobreviure, desapareix. Ho estem veient al món occidental i, certament, a Catalunya. És això un mal?, podríem preguntar-nos. Doncs sí, aquest és un fenomen negatiu, empobridor i font de dificultats tant per a les persones com per a les societats.

L'afebliment o la desaparició de les fes religioses en les societats actuals és un fet greu que ajuda a comprendre les crisis de tot ordre de les nostres societats, tot i que aquestes crisis no ofeguen altres dinàmiques positives del nostre món. No som apocalíptics, sinó més aviat positius, però això no ens permet ignorar el molt de sofriment que hi continua havent al nostre món. I de vegades espanta i fa pena veure unes societats que miren d'ignorar aquest sofriment i s'agafen a la innovació tecnològica (i a l'entreteniment tecnològic; no oblidem que vivim en societats molt orientades a l'entreteniment) com a única - i equivocada - via de solució dels seus problemes.

No ho sabem, o no volem saber-ho, o ens fa mandra saber-ho, o ens fa mandra parlar-ne, o no sabem parlar-ne, però la pèrdua de les fes religioses i de la interpel·lació religiosa és un dels grans problemes de la nostra societat.





diumenge, 21 de maig de 2017

Teologia




Parmigianino 1539



"La teologia ha de continuar plantejant els temes del transcendent i l'universal. La teologia és una passió per totes les incondicionalitats que constitueixen la humanitat de l'home. La teologia és una interrogació crítica que fa presents en la raó l'obertura a l'altre, l'alteritat de l'home, la preocupació per les altres cultures, per l'adveniment del possible, per l'ètica del possible i per la novetat de tot allò que neix. La teologia impedeix la raó de sucumbir als totalitarismes que l'amenacen i que són d'ordre polític, econòmic, etnocèntric o altres. Per tots aquests motius la teologia és company obligat de viatge de la nostra cultura. La teologia ha de contribuir a construir un futur que no sigui pur deixar-se anar, pèrdua de memòria, esclatament dels regionalismes de la ciència, tancament en el sistema i, en definitiva, renúncia a l'esperit crític que s'ha engendrat amb la modernitat.

Correspon a la teologia merèixer aquesta condició de company en el viatge cap al futur de la nostra cultura. No ha de refusar cap replantejament; no s'ha de tancar en els camps que conserva del seu passat; no ha de cedir a una pretensió totalitària de la seva veritat; ha de reconèixer l'autonomia i la pertinença de les racionalitats modernes; ha de dialogar amb totes les racionalitats compartint els seus interessos, problemes i orientacions; i ha de salvar la dignitat de la seva pròpia llibertat de pensar. Sembla que la teologia no té futur si no és en aliança amb el pensament secularitzat del nostre temps. Per a sobreviure, la teologia haurà de definir, durant els propers anys, per a utilitzar-ho adequadament, quina mena de viure "religiós" ha de caracteritzar el creient d'avui, en la situació concreta de la nostra societat i de la nostra història, de manera que el pensament religiós pugui continuar en acte de pensar."


Joseph Moingt a Théologie en recherche, revista Esprit abril-maig de 1986

(traducció del Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, octubre de 1986).





dissabte, 20 de maig de 2017

Dins i fora




Rothko 1955



"La ment també ha d'aprendre aquesta veritat: no hi ha molts sinó U. El qui veu els molts i no l'U, va errant de mort en mort.

Així com la pluja de la muntanya davalla per totes les bandes de les roques, així l'home que només veu una varietat de coses corre darrera d'elles per totes bandes. Però així com l'aigua neta de la pluja que cau sobre aigua neta esdevé el mateix, així esdevé, oh cercador de la Veritat, a l'ànima del savi que coneix.

Com el foc, tot i que és u, pren noves formes en totes les coses que crema; l'Esperit, tot i que és u, pren noves formes en totes les coses que viuen. És dins de tot i també és a fora.

Com el vent, tot i que és u, pren noves formes allà on penetra; l'Esperit, tot i que és u, pren noves formes allà on viu. És dins de tot i també és a fora."


Fragment del Katha Upanishad





divendres, 19 de maig de 2017

Estat de fons




Rothko 1958



Tots tenim força clara i fem servir amb naturalitat la noció d'"estat d'ànim". Acostuma a designar la situació de la part més superficial o visible de la nostra ment, i normalment és d'un sol color, i més aviat bàsic: alegre, trist, atabalat, neguitós, tranquil, desanimat... Ens és fàcil saber quin és el nostre estat d'ànim, acostumem a ser-ne molt conscients.

Hi ha, però, un altre concepte complementari que fem servir menys. En podríem dir "estat de fons". És el que reflecteix la nostra relació global en un moment determinat amb la vida. És més profund i estable que l'estat d'ànim. I normalment no és d'un sol color, s'hi combinen pinzellades diverses de tons més complexos o matisats. Com per exemple la joia, la calma, el benestar, la frustració, el ressentiment, l'agraïment, la ràbia o l'amargor (pel dolor viscut, per les dificultats econòmiques, pels lligams de dependència, per la malaltia o la discapacitat), la satisfacció...

El nostre estat d'ànim el coneixem molt fàcilment, no s'amaga. Per veure l'estat de fons hem de fer un petit esforç, fixar-nos-hi, analitzar-nos.

Fer-nos conscients del nostre estat de fons és un bon exercici.





dijous, 18 de maig de 2017

Saber destriar





"Saber destriar entre l'acció del cel i l'acció de l'home, heus aquí la culminació de l'ensenyament i de la ciència. Saber allò que s'ha rebut del cel, i allò que s'hi ha d'afegir de si mateix, heus aquí la culminació.

El do del cel, és la naturalesa rebuda en néixer. El paper de l'home, és procurar, partint del que sap, aprendre allò que no sap; és mantenir la seva vida fins al final dels anys assignats pel cel, sense escurçar-la per culpa seva. Saber això, heus aquí la culminació.

I quin serà el criteri d'aquestes assercions, la veritat de les quals no és evident? Sobre què reposa la certesa d'aquesta distinció del celestial i de l'humà en l'home? Sobre l'ensenyament dels homes veritables. D'ells prové el veritable saber."


Xuang Tse, Xina, segle IV a. C.


- - -


I la Su va preguntar com es destrien els homes veritables.

I vàrem dir que un home veritable seria algú que ressona en nosaltres de tal manera que ens orienta les actituds i pràctiques en una direcció d'incrementar el nostre grau d'humanitat. Quan algú t'influeix de manera que et sents més profundament i seriosament humà, aquest és un bon indici.

Els homes veritables jugarien un paper important en el procés personal de cadascú per apropar-se a una major humanització (ja que és desitjable tenir com a aspiració humanitzar-nos al màxim, el ser com més humans millor). Els homes veritables serveixen com a impuls i guia en aquest procés.

Actualment, dels homes veritables en diem sovint "referents". Altres cultures i altres èpoques n'han dit mestres, guies espirituals, gurus, sants, profetes, savis...





dimecres, 17 de maig de 2017

Els dies són rodons




Hesse 1927



"Les jours commencent et finissent dans une heure trouble de la nuit. Ils n’ont pas la forme longue, cette forme des choses qui vont vers des buts: la flèche, la route, la course de l’homme. Ils ont la forme ronde, cette forme des choses éternelles et statiques: le soleil, le monde, Dieu. La civilisation a voulu nous persuader que nous allions vers quelque chose, un but lointain. Nous avons oublié que notre seul but, c’est vivre et que vivre nous le faisons chaque jour et tous les jours et qu’à toutes les heures de la journée nous atteignons notre but véritable si nous vivons. Tous les gens civilisés se représentent le jour comme commençant à l’aube ou un peu après, ou longtemps après, enfin à une heure fixée par le début de leur travail; qu’il s’allonge à travers de leur travail, pendant ce qu’ils appellent “toute la journée”; puis qu’il finit quand ils ferment les paupières. Ce sont ceux-là qui disent: les jours sont longs.

Non, les jours sont ronds.

Nous n’allons vers rien, justement parce que nous allons vers tout, et tout est atteint du moment que nous avons tous nos sens prêts à sentir. Les jours sont des fruits et notre rôle est de les manger, de les goûter doucement ou voracement selon notre nature propre, de profiter de tout ce qu’ils contiennent, d’en faire notre chair spirituelle et notre âme, de vivre. Vivre n’a pas d’autre sens que ça.

Tout ce que nous propose la civilisation, tout ce qu’elle nous apporte, tout ce qu’elle nous apportera, rien n’est rien si nous ne comprenons pas qu’il est plus émouvant pour chacun de nous de vivre un jour que de réussir en avion le raid sans escales Paris-Paris autour du monde."



Jean Giono, a Rondeur des jours, 1943



Possible traducció:


"Els dies comencen i acaben en una hora tèrbola de la nit. No tenen la forma llarga, aquesta forma de les coses que van cap a objectius: la fletxa, la carretera, l'itinerari dels humans. Tenen la forma rodona, aquesta forma de les coses eternes i estàtiques: el sol, el món, Déu. La civilització ha volgut persuadir-nos que anàvem cap a alguna cosa, un objectiu llunyà. Hem oblidat que el nostre únic objectiu és viure i que viure ho fem cada dia i tots els dies i que a totes les hores del dia assolim el nostre veritable objectiu si vivim. Totes les persones civilitzades es representen el dia com començant a l'alba o una mica després, o molt després, o finalment a una hora fixada pel començament de la seva feina; que s'allarga a través del seu treball, durant el que ells anomenen "tot el dia"; després que s'acaba quan tanquen les parpelles. Són aquests els que diuen: els dies són llargs.

No, els dies són rodons.

No anem cap a res, justament perquè anem cap a tot, i tot s'assoleix quan tenim tots els nostres sentits a punt per sentir. Els dies són fruites i el nostre paper és menjar-nos-els, assaborint-los suaument o amb voracitat d'acord a la nostra pròpia naturalesa, gaudir de tot el que contenen, fer-ne la nostra carn espiritual i la nostra ànima, viure'ls. Viure no té cap altre sentit que aquest.

Tot el que ens proposa la civilització, tot el que ens aporta, tot el que ens aportarà, res no és res si no entenem que és més emocionant per a cada un de nosaltres viure un dia que aconseguir fer en avió el circuit París-París sense escales al voltant del món ".





dimarts, 16 de maig de 2017

Realitat i concepte








"El déu concepte és el que Plató identifica amb la idea del Bé més enllà de l'horitzó dels conceptes. És també el "motor immòbil" d'Aristòtil. És el déu de Sant Anselm: "Existeix un ésser tal que no es pot concebre res de més gran, i existeix alhora en l'enteniment i en la realitat". Orgullós de la seva troballa, finalitza: "Sols el boig ha dit de cor: Déu no existeix." Afirmació a la que respongué un monjo de Marmoutier, Gaunilon, "en nom del boig", que entre la realitat i el concepte només hi ha un pas en sentit únic; hom pot anar de la realitat al concepte (pel camí de l'empobriment), però no del concepte a la realitat."


Roger Garaudy Crida als vivents (1979)





dilluns, 15 de maig de 2017

Percepció del present




Michelangelo 1541


Actualment considerem els començaments del segle XVI com l'inici de la modernitat, d'una època nova i esplendorosa, el final de l'Edat Mitja i l'eclosió del Renaixement, l'esclat de l'humanisme, etc. Però Catherine Firmin-Didot ens recordava (Télérama de l'1 de desembre de 1999) que "l'historiador Jean Delumeau indica al seu assaig La por a l'Occident que aquesta època marcada per tantes descobertes no va tenir mai el sentiment de ser a l'albada d'un temps nou. Al contrari, obsessionada per la por constant del declivi, tenia la certesa de ser el punt final de la Historia. Els grans terrors metafísics no van tenir lloc l'any mil, com es creu sovint, sinó al voltant del 1500. Apocalipsi per a uns, mil·lenni per als altres, el final és proper. "El darrer dia és a les portes", clama Luter, mentre que altres predicadors veuen anticrists per tot arreu, sobretot al tron de Sant Pere. Mai els pintors no han carregat els cels de fenòmens còsmics, ni representat una tal quantitat de Judici final, essent el més cèlebre el de Michelangelo a la Capella Sixtina."





diumenge, 14 de maig de 2017

Ordenació humanista




Braque 1909



“Un humanisme bien ordonné ne commence pas par soi-même, mais place le monde avant la vie, la vie avant l'homme, le respect des autres êtres avant l'amour-propre.”


Claude Lévi-Strauss a Mythologiques 3. L'Origine des manières de table (1968)





dissabte, 13 de maig de 2017

Consciència




Tobey 1961



"La consciència és una organització molt particular de la matèria, una organització diferent de la de la vida."


François Jacob, premi Nobel de Medicina de 1965 a La Vanguardia del 28.08.2000.





divendres, 12 de maig de 2017

Inútil destrucció




Repin 1877


"Esforçant-nos a viure, morim; esforçant-nos a conèixer la vida, coneixem la mort... La nostra vida no és només una mentida, és un mal. Desitjant viure, no només morim nosaltres mateixos, sinó que també fem morir als altres. No tenim la capacitat de conservar la nostra vida, però tenim el poder de destruir l'existència dels altres, i la destruïm torturant altres éssers... De tota manera, això no assegura la nostra vida; i ella desapareixerà sigui quin sigui el nombre d'éssers que haurem sacrificat per la nostra supervivència. Així, la cura de la nostra conservació material ens porta finalment al crim inútil..."


Vladímir Serguéievitx Soloviov (1853-1900), a Justificació del bé (1897).


(recollit per Paul Gadenne a la seva novel·la Les Hauts-Quartiers (1956))





dimecres, 10 de maig de 2017

La gran crisi del Pèrmic







Fa 251 milions d'anys, abans de l'aparició dels dinosaures, quan a la Terra hi havia encara només un continent (Pangea) envoltat d'un únic oceà (Panthalassa), en un període d'entre 8.000 i 100.000 anys van desaparèixer de la Terra el 90% de les espècies marines i el 70% dels vertebrats terrestres. De les espècies sobrevivents van morir també la major part dels individus (sembla ser que va morir el 99% dels animals).

El desencadenant d'aquesta catàstrofe va ser un meteorit de la magnitud de l'Everest (entre 6 i 12 km de llargada) que es va estrellar a la Terra a uns 100.000 km/h. La col·lisió, equivalent a uns 100 milions de bombes d'hidrogen, va desencadenar una sèrie d'esdeveniments (erupcions volcàniques massives, hivern nuclear, fluctuacions de la quantitat d'oxigen de l'oceà, pujades i baixades del nivell del mar, canvis climàtics, pluja àcida) que va portar a l'extinció massiva esmentada.





dimarts, 9 de maig de 2017

Condicions de possibilitat




Schönberg 1910



"La possibilitat de la música sacra al nostre temps té un doble significat. D'antuvi: és possible compondre avui música sacra? I encara: és possible executar-la?

L'extrema trivialitat a la qual les virtualitats aparentment infinites de la tècnica han reduït en els nostres dies un concepte estètic tan central com el de "possibilitat" duu molta gent a pensar que avui tot és possible en l'art: tant es podria construir una catedral gòtica com pintar un quadre a la manera de Rafael o compondre una missa palestriniana. Davant això cal dir que tal "possibilitat" és inautèntica i que els fruits que produeix són ja morts abans de néixer.

La possibilitat d'alguna cosa és veritablement autèntica només quan es dóna precisament allò que Kant anomenava les "condicions de possibilitat" d'una cosa. Quines són aquestes condicions de possibilitat en el cas de la música sacra? Sembla ser que, al menys, les dues següents (i aquí s'està parlant per damunt de tot de la composició).

La música sacra té com a pressupòsit primer l'existència d'una comunitat, és a dir, la realitat efectiva d'un grup humà vinculat per allò que hom anomena una fe religiosa. El contrari de la comunitat és, d'una banda, la massa, i per l'altra, l'individu. Massa i individu no són, de fet, realitats contraposades sinó que constitueixen les dues cares d'una mateixa moneda. L'individu és l'àtom humà de l'amorfa acumulació del qual es compon la massa. La comunitat, en canvi, ni és una massa ni es compon d'individus; la comunitat consta de persones singulars (a l'inrevés dels individus) que es troben relligades entre elles per una creença religiosa. I a propòsit d'això, és important no oblidar que el sentit més profund de religió és el de relligament.

Sembla evident que el nostre segle és el segle de la massa i, per la mateixa raó, és també el segle dels individus. El concepte de comunitat resulta avui anacrònic i gairebé impensable. Si això fos cert, a la composició de música sacra li mancaria la primera de les seves condicions de possibilitat. No es donaria un dels seus pressupòsits indispensables.

La música sacra té com a segon dels pressupòsits l'existència d'un culte, l'absència del qual la privaria del seu sentit social, de la seva ubicació en el context humà.  Existeix als nostres dies un culte veritable? O bé els cultes avui existents no són sinó simples clofolles buides, meres exterioritzacions imitatives d'una realitat que en un temps va existir i que ja s'ha evaporat del tot?"


Andrés Sánchez Pascual al programa de mà dels concerts de música religiosa per a cor i orquestra de l'Orquestra de Cambra Teatre Lliure de l'octubre de 1989.





dilluns, 8 de maig de 2017

Afirmacions




Bissier 1959



"De fet, no hi ha cap afirmació cristiana que no existeixi en textos anteriors a Crist."


Raimon Panikkar El problema de la justícia en el diàleg hindú-cristià, dins de "Religions de la terra i sacralitat del pobre", novembre de 1997.






diumenge, 7 de maig de 2017

Llibre dels Morts







Fragment del Llibre dels Morts egipci



"Salut, oh Ra!
Com Tum, t'aixeques per sobre l'horitzó,
i com Horus-Khuti, culmines dalt del cel.
La teva bellesa alegra els meus ulls,
i els teus raigs il·luminen el meu cos sobre la terra.
Quan navegues amb la teva barca celestial,
la pau s'escampa pels vasts cels.
Heus ací que el vent infla les veles i el teu cor s'alegra;
amb ritme viu travesses el cel.
Els teus enemics són derrotats
i la pau regna al teu voltant.
(...)
Gran és la teva bellesa a l'alba i cap al vespre,
oh tu, Senyor de la vida i de l'ordre dels móns!
(...)
Heus ací que tu acabes de pronunciar una paraula;
i la terra, silenciosa, t'escolta...
Tu, Divinitat única, regnaves ja al cel
en una època on la terra amb les seves muntanyes
encara no existia...
Tu, el Ràpid! Tu, el Senyor! Tu, l'Únic!
Tu, el Creador de tot el que existeix!"





dissabte, 6 de maig de 2017

Insòlit i inquietant







Els dibuixos de William Blake (1757-1827) són sovint insòlits i inquietants...






















divendres, 5 de maig de 2017

Panikkar sobre Déu







"La divinitat representa, en tant que símbol, el vèrtex de l'esforç, per part de l'home, per a descubrir la seva pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l'Univers. La divinitat és el símbol del que transcendeix a l'ésser humà, juntament amb el que està amagat en la seva essència més profunda. (...) L'home existeix com a tal només si percep tant la solidaritat amb l'Univers com la seva distinció respecte a ell. En el seu recorregut cap a la identitat l'home troba la divinitat. En un ampli context pluricultural la divinitat representa la transcendència de tots els límits de la consciència humana i el moviment de l'esperit humà adreçat cap a la pròpia identitat a través de la trobada amb la realitat última. La divinitat és la consciència de l'ésser humà de no estar sol, i de no ser amo absolut del propi destí. I aquesta consciència, per vaga que pugui ser, apropa l'home a la divinitat. La divinitat transcendeix i alhora envolta l'home; resulta inseparable de la consciència de l'ésser humà de la pròpia identitat i, tot i així, roman sempre inaferrable, amagada i, per a alguns, aparentment inexistent."



Raimon Panikkar, a Enciclopèdia de les religions, dirigida per Mircea Eliade





dijous, 4 de maig de 2017

Liturgy




Klee 1928



Liturgy voldria ser una altra mena de discoteca. Liturgy voldria ser un espai capaç de crear un clima. 

Un clima ben diferent, però, del de les discoteques habituals. Un clima:

- que convidi al silenci, a la meditació, a la contemplació, a la quietud, a la placidesa;

- que convidi al somriure, a la conversa distesa, a mitja veu;

- que convidi a la dansa tranquil·la, al moviment lent, al gest pausat, a un ritme interior, a la creació de figures.

D'aquí els tres espais diferenciats que hi hauria a Liturgy: un per callar, un per parlar, un per dansar.


Liturgy voldria aconseguir això amb:

- una música especial, on es combinarien la música clàssica, la música ètnica i popular i la música religiosa, amb una tria molt calculada, amb els seus cicles, les seves repeticions, els seus contrasts (ni rock, ni pop, ni tecno, ni màquina, ni new age, ni chill out, ni relaxació...)

- una ambientació icònica, posada en relleu per l'ús d'espelmes, llums indirectes, llums de pantalla, llums d'intensitat regulada, llums càlides (ni llums de colors, ni flashs, ni miralls, ni focus...)

- unes consumicions molt acotades: sucs de fruita, refrescs, infusions, làctics i iogurts, fruita, fruits secs, galetes, pastes i pastissos (ni alcohol, ni tabac, ni cap altra mena de droga).


L’horari de Liturgy podria ser els dies de cada dia de 18 a 22, els divendres i dissabtes de 18 a 2, el diumenge de 16 a 22. L'entrada hauria de ser assequible.


La música de Liturgy seria:

- una tria de moviments de música clàssica, sobretot adagios i equivalents

- una tria de músiques populars d'arreu del món, tant antigues com actuals (incloent el jazz), que s'estendria fins a certes cançons d'autors del nostre segle

- una tria de músiques de les tradicions religioses, especialment cant gregorià, litúrgia ortodoxa, música sufí, música de l'Índia, música buddhista tibetana, música klezmer...



Utòpic, oi?





dimecres, 3 de maig de 2017

Visió de l'Ésser




Bissier 1950




"Si no penses en res, si no vols res, i si no fas res, sinó que només t'abandones en el teu moviment a la vibració de l'Ésser, és així únicament com tindràs una forma inaccessible.

(...)

Deixa tota intenció, entrena't en la no-intencionalitat, i deixa obrar a l'Ésser. Aquest Camí no té fi, i és inesgotable.

(...)

Només aquell que sigui lliure de tot el que el distregui del Camí, i en especial del pensament que limita i atura, és el que podrà assolir la gran claredat. Sense ser pertorbat, abandonat a sí mateix, alliberat del jo, i de tot, l'Ésser i el seu moviment es manifesta amb tota llibertat, quan i a on faci falta. Però si el cor està aferrat, ni que sigui lleugerament, s'obstaculitza i fixa l'Ésser.

(...)

Al llibre de les transmutacions es diu: "Sense pensar, sense fer, sense moviments, tot silenciós: només així es pot donar testimoni de l'Ésser i de la Llei de les coses des de l'interior, inconscientment, per, finalment, esdevenir u amb Cel i Terra."

(...)

Això suposa que no hi ha ni jo, ni contra-mi; si un s'abandona a sí mateix completament, fent-se d'aquesta manera lliure de tot, s'està en harmonia amb l'univers, s'és u amb tot, en la gran soledat.

(...)

Si l'esperit és lliure de tota ocupació, el món, tal com és, és el nostre món, essent u amb nosaltres.

(...)

Partint dels exercicis espirituals dels antics, passant pel cultiu de l'ànima, fins arribar a les belles arts, el nucli central és sempre la integració de sí-mateix, i això només és transmissible de cor a cor. Tot "ensenyament" queda limitat a indicar, a orientar cap a allò que ja està en un mateix, sense que un ho sàpiga. Per això el mestre no pot "transmetre" al deixeble cap secret, perquè aquest no existeix. Ensenyar és fàcil. Escoltar és fàcil. El difícil és prendre consciència del que hi ha en un mateix; trobar-ho i prendre'n realment possessió. D'això se'n diu: "Mirar en el propi Ésser. Visió de l'Ésser." Si això ens arriba, tenim el Satori: el gran despertar del somni, de les il·lusions. Despertar, mirar en el propi Ésser, agafar la Veritat de Sí-mateix. Tot és una sola cosa."


(d'un text sobre esgrima d'un mestre japonès de l'escola Ittôryü, fundada al segle XVII. Versió de Karlfried Graf Dürckheim, traduïda de l'alemany al castellà per Hella Lobstein)





dimarts, 2 de maig de 2017

Quatre articles







A finals dels anys vuitanta, Alberto Díaz Rueda, que era redactor de La Vanguardia, va publicar en aquest diari quatre articles que ens van resultar significatius:


Camino iniciático (21.08.1989)

Mientras que en Oriente la tradición humanística, religiosa y filosófica tiende desde antiguo a la búsqueda de una transformación interna del hombre que le acerque a lo Absoluto y ha aportado una serie de técnicas conducentes a dicho fin, en Occidente siempre se ha mantenido esa tendencia espiritual confinada en los límites de la religión y el misticismo o de minorías culturales, religiosas y científicas como alquimistas, rosacruces, templarios, masones y otros, rodeados de un ambiente de secreto y esoterismo que, de alguna forma, les ha alejado del interés del común de las personas o ha atraído un tipo de interés popular ciertamente morboso. Tanto la medicina occidental como la psicología, cerradas en su racionalismo, calificaron de insostenible mistificación esas prácticas y, lo que es peor, esos fines. Sin embargo, prácticamente desde principios de este siglo, la ósmosis cultural entre Oriente y Occidente, ha provocado un interés creciente hacia esas técnicas, conocimientos y fines y, lo que es más importante, se han constituido los fundamentos de una nueva ciencia que se apoya sobre principios empíricos y que tiene a la persona y su desarrollo integral y armónico como objetivo, en busca de una madurez espiritual y física que redundará en un ser más equilibrado.

Diferentes ramales y técnicas de la psicología contemporánea, desde la transpersonal de Maslow y otros, hasta el análisis transaccional, el psicoanálisis -pienso en las aportaciones de Jung, por ejemplo- o la psicoterapia de grupo están apoyando el resurgir de una nueva conciencia en el hombre occidental, una transformación que le acerque a un tipo de experiencias trascendentales que además de no alejarle de la realidad actual, tiene una influencia sumamente saludable sobre la existencia concreta, sobre la vida social o las relaciones laborales. La idea del camino iniciático, tomada como una verdadera aventura espiritual del hombre de hoy, que se abre a aquello que los cristianos llaman “gracia“y los antiguos llamaron el “regalo de los dioses”, se basa en una psicoterapia que puede curar la angustia del hombre, hacerle conocer la libertad propia de su ser y liberarle de los sentimientos de inferioridad y de culpa, encontrar, en suma, su verdad profunda. Una verdad que ha quedado escondida por la neurosis provocada por las rígidas exigencias de rendimiento social, comportamiento moral, defectuosa educación y malestares físicos y psíquicos generados por el divorcio entre el hombre y la Naturaleza (la propia o corporal y la ambiental).

La fuerza intrínseca de ese camino, de esa terapia. estriba en el reconocimiento de la naturaleza metafísica del ser esencial -que toma diferentes nombres según la raíz cultural de quien lo nombre: Dios, principio inmanente, energía primaria- que aspira a manifestarse en el yo verdadero de cada persona. En la medida en que podamos tomar conciencia de esas fuerzas enterradas en el fondo de nuestro ser, nos abrimos a una nueva dimensión, llena de posibilidades trascendentales y accedemos a
un tipo de ser humano como totalidad. Y para ello, es importante señalarlo, el camino iniciático no se encierra en fenómenos de orden religioso o especulaciones metafísicas, sino en experiencias verificables en la medida de que responden a un mecanismo de maduración personal que se puede sistematizar y enseñar.

En estos momentos en los que ya triunfa un nuevo paradigma científico (que no está muy lejano a ciertas ideas sobre la naturaleza de la realidad en la tradición oriental) tal vez ha llegado la hora de que se produzca la única revolución verdadera que existe: la del ser humano como ente espiritual."



Meditación (23.12.1989)

La meditación a está de moda en Occidente, aunque nunca ha dejado de ser una técnica de acceso a estados de espiritualidad en cualquiera de las religiones del planeta, adoptando numerosas formas, estructuras teóricas o prácticas y finalidades singulares que suelen apuntar, en definitiva, a la misma dirección. Ya sea llamada contemplación, como los místicos cristianos, o concentración, como en algunos sistemas espirituales de Oriente (aunque, en esencia, estas tres técnicas no son sinónimas, sino acaso complementarias). Proliferan los métodos de meditación y tal vez en nuestra época asistamos a algo importante, esencial para el ser humano: una síntesis de la espiritualidad de Oriente y Occidente que nos demuestre que la meditación, en cualquiera de sus formas, no es más que uno de los aspectos de una realidad superior, un camino de acceso a una actitud humana correcta. El descubrimiento, en suma, de que tal vez la meditación no es más que una forma intensa y lúcida de vivir, de enfrentarse a la realidad.

Ciertas técnicas como las del budismo tantra tibetano recurren a imágenes para concentrar la atención
del meditador; el mismo Buda Gautama sugería que el individuo se concentrara tan sólo en el acto de
respirar, el paso del aire por las fosas nasales; otros recomiendan determinadas músicas o formas visuales (como los mandalas); hay quienes preconizan la inacción total o determinadas acciones o rituales; algunos sugieren una total indiferencia hacia los sentidos, la búsqueda de la nada y el silencio interior o, por el contrario, quienes sugieren estados emocionales específicos, como la compasión, el amor o el servicio desinteresado a los demás.

Más allá de cualquiera de estas formas dice Claudio Naranjo, en su obra “Psicología de la meditación”, que hay una unidad que subyace en el fondo: la actitud adecuada del meditador. Por ello, la técnica de meditar no deja de ser algo adjetivo. Lo que importa, en definitiva, es el modo con el que el meditador afronta su tarea de concentración. Y es que, en eso, todas las religiones están de acuerdo, la meditación es el ejercicio simplificado y en condiciones especiales de un determinado estado de ser, de una actitud vital espiritual de la que el acto de meditar no es más que una expresión.

La actitud del meditador es, pues, el objetivo por lograr tanto como el medio para conseguirlo, es un proceso y al tiempo un contenido. Hay que lograr la quietud de la mente y, en algunos momentos, la del cuerpo. No importa en qué fijemos nuestra atención, imagen, oración, mantra, sentimiento... importa que  detengamos el tráfago incesante y  aturdidor de nuestra mente. Los símbolos que podamos utilizar son sólo una técnica, ya sea la cruz, el loto, la estrella de David, un mantra budista, una letanía cristiana o un canto sufí. En este sentido último, la meditación como camino de crecimiento interior, como vía de acceso espiritual, como expresión circunstancial de un anhelo religioso constante y permanente, debe ser respetada y auspiciada por cuantos trabajan para el mejoramiento espiritual del ser humano, sea cual fuere su credo o su iglesia. Al tiempo, es preciso a mi entender, acercarse a la meditación, en cualquiera de sus formas, con ideas claras -y asesoramiento si es posible- a fin de evitar las grandes trampas -internas y externas- que acechan al meditador neófito y bien intencionado. Demasiada sectas negativas y “empresas espirituales” dueñas de florecientes técnicas comerciales suelen estar emboscadas en el apetecible mundo del crecimiento interior.



"Hara" (31.01.1990)

Carlos Castaneda es un antropólogo de posible origen hispano aunque escriba en inglés y excepto una
entrevista concedida al “Time Magazine” en 1972 no se conoce nada más de su persona. Sus obras, desde “Las enseñanzas de don Juan” en 1974 hasta las dos últimas surgidas en los ochenta, han conocido un éxito de ventas fulgurante. En ellas Castaneda, como dijo Octavio Paz, ha logrado “la venganza del brujo sobre el antropólogo hasta convertirio en hechicero”. Las enseñanzas mágicas del brujo yanqui de Sonora, don Juan, introducen a su alumno -y al lector- en el camino de la sabiduría secreta que hace del sujeto “un hombre de conocimiento”, un hombre en armonía con la naturaleza. Los japoneses llaman “hara” al punto donde la energía personal toma contacto con la fuente inextinguible de la energía del cosmos o “mana” (poder sagrado) como lo llamó Durckheim (quien, por cierto, tiene un volumen dedicado al “hara”).

Las “enseñanzas” antropológico-mágicas de Castaneda han vuelto a mi memoria a causa de ciertas lecturas y estudios que sobre técnicas de meditación budistas, tibetanas y de zen estoy realizando. En ellas he encontrado múltiples referencias a ese centro energético -evidentemente no reconocido por la fisiología y la ciencia del hombre en Occidente-, el “hara”, que se encuentra un par de dedos debajo del ombligo, y donde radica la fuente de la armonía físico-psíquica del hombre. Pues bien, ese punto energético-espiritual vital es recogido por las enseñanzas esotéricas avanzadas de los indios en el sur de Estados Unidos y en México y Centroamérica. En algunos de sus libros, Castaneda menciona -y utiliza- ese punto no sólo para conectar con “la otra realidad” que nos rodea, sino para entablar relación -positiva o negativa, de agresión- con otros brujos y otras personas.

Para mí ha resultado sumamente sorprendente (y revelador) el que culturas esotéricas, espirituales o religiosas tan alejadas geográficamente, con escasos contactos entre sí, reconozcan y trabajen sobre un punto considerado mítico por Occidente. El sincretismo observable en casi to das las experiencias de base espiritual o psíquica en torno a algunos puntos concretos (pienso ahora en las llamadas experiencias místicas o, por otro lado, en las tradiciones médicas orientales que recientemente están reconociéndose en Occidente) resulta ser una cuestión digna de estudio y de reflexión.

Es evidente que una de las misiones de la cultura consiste en la elaboración de significados-raíces: nú
cleos significantes, fundamentos sobre los que la mente descansa y construye sus propias estructuras de conocimiento de la realidad. Estos significados-raíces adoptan la forma de un ritual determinado o una expresión artística, de filosofía y de mitos o leyendas, de ciencia o tecnología y, por supuesto, de lenguaje. El “hara”, núcleo energético de la fuerza profunda del hombre, es un concepto coincidente en muchas culturas. Uno desea que pronto lleguen los días en que este tipo de conceptos enraizados en lo humano, en lo humano que aspira a lo Supremo, sean como mínimo respetados, y después estudiados y asimilados.



Shibumi (08.3.1990)

El artista occidental se dirige con su obra a la inteligencia o a los sentimientos del espectador. El artista oriental, ya sea del Tao o budista o practicante de zen, lanza su obra hacia la sensibilidad, la intuición del espectador. I shin den shin. De mi espíritu a tu espíritu, de mi corazón a tu corazón. No hay intermediarios, no ha de intervenir la inteligencia, el razonamiento o las explicaciones. No hay nada que explicar, nada que explicitar. Más allá del pensamiento. Hishiryo, pensar sin pensar.

Es preferible no utilizar las palabras, sino establecer un vínculo que une la sensibilidad más profunda
del espectador con la del artista. El arte conmueve la mente más allá del pensamiento lógico. Si hay que explicar la obra, ésta se aleja, se desnaturaliza, se contamina. No hay nada que explicar, como con los buenos “gags” o las buenas intuiciones, uno se “queda” con ellos. Las palabras sobran. No hay artificiosidad. La sencillez es la primera regla.

La caligrafía zen, la pintura zenga, el teatro Nó, el ikebana o arreglo floral, el cha no yu o ceremonia del té, todo está impregnado de sabi, de belleza sencilla, natural, como una flecha lanzada al centro de la sensibilidad. Es un arte que no mueve los sentidos, conmueve, y lo hace buscando lo esencial en la simplicidad, en la serenidad. El artista oriental, sobre todo el artista zen, busca en el sabi el resultado de un ejercicio espiritual, de su particular meditación. Antes de pintar, escribir, preparar sus flores o su té, o lanzar la flecha, el practicante, el artista, medita, busca el silencio, la quietud, la verdadera naturaleza de su ser. Si es pintor se identifica con aquello que desea pintar, busca la unión espiritual, después olvida la técnica y deja la mano absolutamente libre que haga su trazo, de un solo gesto. Los artistas zen eliminan todo elemento superfluo, decorativo, precioso, valioso (por caro), todo eso no es sabi, no es sencillo, verdadero, honesto.

El hombre que aprecia el sabi en el arte y la vida, que practica y respeta sus reglas, es una persona modesta, aunque sea un gran maestro, es consciente de sus propios límites, de su pequeñez ante el universo, es una persona que desprecia tanto el éxito como el fracaso, que considera absurdo dar importancia a un yo que según el zen no existe como ente individual. Ese hombre es wabi. Es un gran maestro en la ciencia más difícil, la vida. Sabi, la simplicidad elegante y wabi, la humildad perfecta en el éxito, se unen para formar una cualidad humana que los japoneses llaman shibumi y que puede ser traducido como el arte de la perfecta comprensión, de la integración de los dos conceptos anteriores. Como dice Raymond Thomas, “es actuar en la vida de una forma natural en todas las circunstancias, sin miedo pero sin ostentación, con autoridad pero sin dominio, con modestia pero sin recato”.

Esta actitud vital se encuentra en la práctica de todas las artes zen, desde el tiro con arco al ikebana y,
por supuesto, al sikantaza, al zazen, a la meditación. Actuar con shibumi parece la cosa más fácil y natural del mundo, pero obsérvese a sí mismo amigo lector: nuestros propios deseos, dudas, preferencias y rechazos impiden casi siempre una conducta tan profundamente noble.





dilluns, 1 de maig de 2017

El bonic mes de maig







Potser trobareu que aquest petit poema romàntic escrit per Heinrich Heine cap al 1823, i la música que hi va posar Robert Schumann el 1840, fent-ne el primer dels seus Dichterliebe, Op. 48 (cantat aquí per Peter Schreier), s'allunyen dels estàndards estètics actuals. Però si ho escolteu amb atenció, potser n'anireu descobrint l'encant...

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2010-05-02T14_42_05-07_00


És interessantíssima aquesta versió que en fan la Barbara Sukowa i en Reinbert de Leeuw (gràcies, Aleix Pratdepàdua, per fer-nos-la conèixer!):

http://merceirai.podomatic.com/entry/2010-07-27T13_35_17-07_00


La lletra original diu:
Im wunderschönen Monat Mai,
Als alle Knospen sprangen,
Da ist in meinem Herzen
Die Liebe aufgegangen.

Im wunderschönen Monat Mai,
Als alle Vögel sangen,
Da hab ich ihr gestanden
Mein Sehnen und Verlangen.

Al meravellós mes de maig,
Quan els capolls esclataven,
També al meu cor
Hi florí l'amor.

Al meravellós mes de maig,
Quan tots els ocells cantaven,
Li vaig confessar
El meu anhel i desig.